Ull blau 72 by Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

lâ&#x20AC;&#x2122;

blau Any 27 - gener 2013

72 ColÂˇlegi Sant Miquel dels Sants - Vic

Revista escolar interna

L’Ull Blau. Revista escolar interna Núm. 72. Any 27. Gener de 2013 Edita: Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Coordinació: Sílvia Torrents Col·laboració: Ignasi Roviró Maquetació: Cristian Martin, Núria Fajula Fotos portada: Sílvia Pujols

Editorial Celebrem 150 anys! Aquest passat 10 d’octubre ha fet 150 anys que mossèn Miquel Vallbona va fundar el nostre Col·legi. Això va ser el 1862. Mn. Miquel va començar amb pocs alumnes, en un pis al carrer de Cardona, de Vic; però al cap d’un parell d’anys ja va instal•lar-se a l’edifici del carrer de Manlleu, on encara impartim docència. Des d’aquell llunyà 1862 fins avui hi ha hagut 10 directors, un nombre molt més gran de mestres i professors i comptem, alt per alt, que han passat per les nostres aules entre 24.000 i 25.000 estudiants. Des dels inicis, el Col•legi Sant Miquel ha anat formant aquestes àmplies generacions amb uns mateixos valors: aquestes persones són la clau més important del prestigi que té la nostra institució. M’agradaria aquí fer memòria d’algunes persones que, havent-se format a Sant Miquel, han excel•lit en ciència i en saber i que poden ser un gran exemple pee als nostres actuals alumnes: Mn. Josep Gudiol, el creador del Museu Episcopal de Vic; Manuel Serra i Moret, que en l’època de la República va ser president en funcions de la Generalitat de Catalunya; Arcadi Garcia, un savi i erudit en dret medieval; Eduard Junyent, l’historiador de més relleu que ha donat Vic; Alexis Eudald Solà, un dels millors hel•lenistes que mai ha tingut Catalunya, o bé Eudald Carbonell, l’arqueòleg més reconegut actualment al nostre País. L’any del 150è aniversari som 1.210 alumnes, 826 famílies, 86 mestres i professors, 10 membres del personal d’atenció i serveis, 7 substituts i 1 vetllador. Una comunitat que s’ha anat teixint amb les sinergies d’uns valors comuns, amb l’aposta per la catalanitat, pel rigor i per la qualitat en l’ensenyament. Uns valors que reivindiquem amb força ara, quan les circumstàncies convulses dels temps que vivim els posen en entredit. Per tal de celebrar aquest 150è aniversari, tots els que actualment estem dins de les aules, siguem mestres, professors o alumnes, els que estem oferint serveis imprescindibles perquè l’educació sigui eficaç i també totes les famílies que porten els seus fills o filles a Sant Miquel, hem fet un conjunt d’actes per recordar-nos que la nostra vitalitat ve de lluny. Han estat uns actes emocionants, que de portes enfora s’han vist, entre d’altres, per un nou disseny global, per una presència renovada a la web, per unes trobades d’exalumnes i exprofessors i, sobretot, per una magnífica festa a l’Atlàntida el mateix dia que complíem els 150 anys. En els actes interns destaca una exposició a l’entrada del Col•legi, la participació a les aules d’exalumnes i la realització d’un esplèndid mosaic on tots hem participat. 150 anys ens donen molta força per seguir apostant per l’ensenyament. Felicitats a tots!

editorial

Les papallones Amb motiu del 150è aniversari de l’escola, els alumnes de P3 hem representat el mosaic que vam fer el dia 10 d’octubre al pati amb tots els nens i nenes de l’escola. Però nosaltres ho hem fet estampant mans, peus i dits amb pintura. Aquest és el resultat:

olla de grills

Els cargols

olla de grills

Les formigues

olla de grills

Celebrem l’aniversari de la nostra escola. El dimecres dia 10 d’octubre la nostra escola va fer 150 anys! Per celebrar-ho, de bon matí, van venir els avis de la Júlia Espar i de la Júlia Roura a explicar-nos com era l’escola quan ells hi anaven. Més tard, al pati vàrem fer un mosaic amb el número 150, i una fotògrafa des de dalt d’un globus ens va fer una foto. En Quelet i la Quelona ens varen acompanyar a la festa i per esmorzar vàrem menjar coca amb xocolata.

Irati Blum Els nens i les nenes mirant els globus

Bright Igbinadolor En Quelet i la Quelona

Júlia Roura Els 150 anys fets al pati

Mariona Ros En Quelet i la Quelona

Júlia Espar La Júlia, la Xènia i la Júlia escoltant els avis

Arona Parareda El globus que fa fotos.

olla de grills

Abril Franch El globus

Clara Badia A la pista menjant coca, xocolata i suc

Santi Mendieta El 150 fet per nosaltres

Leticia Sowinsky En Quelet, la Quelona i el globus

Marcel Wiafe Lâ&#x20AC;&#x2122;speaker de la festa amb el micrĂ˛fon

Chyamae Boubdih El globus olla de grills

Amine Aalla Tots els nens vàrem fer el 150 al pati

Roger Coto Tots els nens miràvem el globus

Adela Plans Miràvem el globus

Jana Martínez La fotògrafa feia fotos de dalt del globus

Magalí Sánchez Vàrem menjar coca amb xocolata tot fent una rotllana

Jan Herrero Som al pati menjant coca i xocolata

Janna Estupiñà Tots els nens miràvem el globus que hi havia al pati olla de grills

Carles Soler Nosaltres estàvem dins un quadrat del n. 5

Guillem Ordeix Al pati gran ens vam ficar en els números que hi havia dibuixats a terra

Ingrid Muñiz Estàvem al pati i des del globus ens van fer una foto mentre feiem el 150

Martina Molist Vam fer la festa dels 150 anys de l’escola. Nosaltres estàvem en el 5

Júlia Martín Hem celebrat l’aniversari del col·le fent un 150 ple de nens

Tárek Daouay Una noia ens va fer una foto des de la torre i nosaltres fèiem un 150 i estàvem preparats olla de grills

P5 Adrià Rovira Vam menjar coca a la pista

Anna Riubrogent Estem escoltant què diuen

Armand Gómez Va venir un globus

Marc Bernat Estem asseguts al pavelló per escoltar la formigueta que va a Jerusalem

Mohamed Lamnouari Estem cridant “per molts anys”

Dina Baroudi Estem menjant coca, xocolata i suc olla de grills

P5 Arola SallĂŠs. Vam anar a sentir la cantata de la formigueta que anava a Jerusalem

FĂ tima Ghali Vam anar a veure els nens grans que cantaven i pel camĂ vam veure els cavalls

Ferran Borrallo Vaig veure un globus molt gran

Japjit Kaur Vam anar al pati a fer un 150 molt gran

Joan Garcia-Gasull A lâ&#x20AC;&#x2122;escola va venir un globus

SĂgfrid Torres Va venir la mare amb un globus

olla de grills

Hem cantat La formigueta que va a Jerusalem Els nens i nenes de 1r i 2n Els nens i nenes de primer i segon hem participat en la interpretació de la cantata “La formigueta que va a Jerusalem”. Aquest projecte musical el vam començar a preparar ja el curs passat per poder-lo tenir a punt per commemorar l’aniversari de la nostra escola. El dia de la celebració dels 150 anys de la fundació del Col•legi, doncs, a la tarda vam anar tots junts al pavelló. Ens vam situar a les grades, ben posats i ben preparats per interpretar les cançons de la millor manera que sabíem. La Lourdes ens va dirigir, i en Marc ens acompanyava al piano. La Dolors llegia la historia, feia de narrador; la Miqui parlava en nom de la Formigueta, i ella mateixa i la Mercè cantaven com a solistes el que deien els diferents personatges de la història. Ens va agradar molt cantar per a tots els nens de l’escola i per als pares i avis que van poder venir a escoltar-nos. Per recordar aquest esdeveniment, els nens i nenes de primer hem dibuixat els protagonistes de la cantata explicant de manera resumida tot el conte. I els de segon hem fet cal•ligrames dels mateixos personatges. Aquí en teniu una petita mostra. Una vegada hi havia una formigueta que anava a Jerusalem, i la neu del camí li va trencar una poteta.

-Oh, Neu, ets molt forta! -Més fort és el Sol que em fon!

-Oh, Sol, ets molt fort! -Més fort és el Núvol que em tapa!

-Oh, Núvol, sí que ets fort! -Més fort és el Vent que em porta!

- Oh, Vent, ets molt fort! - Més forta és la Muntanya que m’atura!

-Oh, Muntanya, ets tan forta...! -Però més forta és la Rata que em forada!

olla de grills

1r -Oh, Rata, sí que ets forta! -Més fort és el Gat que se’m menja!

-Oh, Gat, ets molt fort! -Més fort és el Gos que em guanya!

24 -Oh, Gos, ets molt fort! -Més fort és el Bastó que em pega!

-Oh, Bastó, ets molt fort! -Més fort és el Foc que em crema!

-Foc, ets molt fort! -Més forta és l’Aigua que m’apaga!

-Oh, Aigua, que ets forta! -Però, mira, la Vaca se’m beu!

-Oh, Vaca, també ets molt forta! -Més forta és la Nena Petitona que es beu la meva llet!

I la Nena Petitona va agafar la Formigueta, li va curar la poteta i la va deixar marxar.

olla de grills

Des de Cicle Mitjà, com a conseqüència del 150è aniversari de l’escola, hem estat fent un treball de l’abans i l’ara de l’escola. Es va començar a treballar amb una exposició dels dos cursos al passadís, amb un seguit de fotos antigues de la ciutat de Vic i una simulació de classe antiga format per material escolar històric divers. A partir d’aquesta exposició es va demanar als alumnes que fessin un recull d’anècdotes de l’escola dels seus pares, avis, familiars... També van haver d’escollir diferents objectes i dibuixar-los tal i com eren fa uns i anys i com són actualment. Així doncs, a continuació trobem un recull d’aquestes anècdotes i dibuixos. Jana Vila El meu avi Francesc va tenir una experiència molt maca quan els seus pares, els meus besavis, el van fer anar al Col·legi Sant Miquel dels Sants a Vic. Va aprendre coses que li han servit per a la feina que està fent. Està molt content d’haver estudiat en aquesta escola. També té uns records molt bons dels seus companys de classe, amb els quals segueix tenint amistat actualment. Les assignatures que més li agradaven eren el dibuix i la teneduria de llibres, i la que menys, les matemàtiques. Té bons records dels seus professors: Mossèn Homs, senyor Mallol i Mossèn Soler. El meu avi diu que es quedava a dinar al col·legi i li agradaven les patates amb pastanaga aixafades!!!

Clàudia Reniu Una vegada la meva àvia va anar amb els companys de la seva classe a una excursió a una muntanya que es diu “El Murral”, que és a Sant Hipòlit. Quan va ser l’hora de dinar es va adonar que s’havia oblidat el seu menjar a la classe i es va posar a plorar! Però la seva millor amiga, que es diu Pilar, va compartir el seu menjar amb ella i van dinar truita de patates i una taronja. Avui en dia, de tant en tant pugen al Murral i recorden aquella anècdota. Jan Gómez La meva àvia m’ha explicat l’experiència d’alguns alumnes, que quan no creien a la classe els castigaven de cara a la paret, i si feien alguna falta d’ortografia els feien repetir cinquanta vegades aquella paraula! També recorda una anècdota a l’hora de Religió. Diu que li van preguntar quin era el nom del Sant Pare i ella va contestar el nom del seu pare: Joan Vilamala Codina!! Estava distreta durant l’explicació del mestre i no va saber respondre correctament. La meva àvia vivia a pagès, molt lluny de l’escola i per anar-hi havia de caminar molt i molt tros. Un dia d’hivern que havia nevat molt, a mig camí va quedar colgada a la neu i no va poder sortir fins al migdia, ja que el sol va anar fonent la neu. Era una tarda fosca i de tempesta d’un dia de tardor. Els nens i nenes de la classe estaven molt espantats, i no hi havia forma que callessin i fessin atenció. Llavors el

professor els va dir que si feien silenci els explicaria una història que li va passar a ell no feia gaire temps. Com que tothom va callar, ell va començar la historia: “Un dia de finals de primavera anava passejant pel bosc i, de sobte, va començar a ploure; no en vaig fer cas i no hi vaig donar importància, però de cop el cel es va fer tot negre i van començar a veure’s i a sentir-se llamps i trons, tan forts i amb tanta llum, que semblava que vingués la fi del món! Estàvem tots tan espantats que el banc on seien dos companys va fer catacrec! i els dos companys van caure a terra, i tots en veure-ho vam esclatar a riure! Clara Liáñez El meu avi es diu Gerard i viu a França, per això el vaig trucar perquè m’expliqués alguna anècdota de la seva època d’estudiants. El meu avi va estudiar en una escola d’agronomia i s’havia de quedar a dormir a l’escola tota la setmana, perquè era lluny de casa seva. A l’escola hi havia un mossèn, i els dijous, després de la missa, es quedava a dinar amb els estudiants. Aquest mossèn era molt llaminer, li agradaven molt les postres, i un dijous la cuinera va fer una coca de sucre. El mossèn sempre era el primer a començar a menjar. Quan va tastar la coca, l’expressió de la seva cara va canviar ràpidament i va començar a escopir els trossos de coca perquè la cuinera hi va posar sal en lloc de sucre! Tothom es va posar a riure!!! Aniol de Ribot La meva àvia de petita jugava al carrer al ” joc del pot”, semblant al joc del vip. Quan no podia jugar al carrer anava a jugar prop del riu Ter i de vegades al riu Ges. Quan el meu avi anava a l’escola va tenir un professor que quan algú es portava malament l’empaitava amb una cadira! Fins i tot un dia, va renyar a un nen i ell li va dir: -Quan jo tenia la teva edat sabia moltes més coses que tu! Després el nen va contestar: - Perquè tenies un professor molt més savi. Llavors el va començar a empaitar amb una cadira... També se’ls apagava la llum tot sovint i van haver de posar gas a les classes i així van poder solucionar el problema. Quan els alumnes es portaven malament els feien posar els 5 dits de la mà junts i PATAPUM!! Els picaven amb un regle. També els feien copiar cent o dues-centes vegades si deien alguna paraulota que no ho tornarien a fer... Bé, ja veieu com era abans anar a l’escola! A més a més, els dissabtes no era festa, tenien festa els dijous a la tarda!!! Aïna Sala La meva “abuelita” m’ha explicat que quan era petita i anava a les monges, a l’hivern anaven a buscar pinyes seques per fer la foguera; també anaven a una casa de pa-

olla de grills

gès on vivia una noia que les deixava jugar. Però un dia, mentre les nenes jugaven va venir un toro i la monja per despistar-lo va agafar un mocador i va començar a fer de torera. Quan era l’estiu, anaven al riu i feien picnics i jugaven, s’explicaven acudits... Joseph Grosse El meu avi d’Anglaterra recorda que quan tenia 12 anys i estava a l’escola veia els avions alemanys de la segona guerra mundial que sobrevolaven el cel de Londres. Un dia, va veure un bombarder que va tirar una bomba. Al cap de poc temps van tancar l’escola. El meu altre avi de Catalunya quan era petit vivia en una casa al mig del bosc, i per anar a l’escola havia de caminar gairebé una hora pujant pels cingles de Tavertet.

Martí Farrés La meva àvia quan era petita anava a una escola on només anaven nenes. Viatjava amb tramvia cada dia per arribar-hi. De vegades, es posaven últimes i abans que arribés el revisor baixaven del tramvia sense pagar, i amb els diners es compraven llaminadures. Les seves mestres eren monges i portaven un cinturó que els penjava; de vegades, les nenes agafaven el cinturó i els el lligaven a una cadira, i quan s’aixecaven s’enduien la cadira enganxada. Després, les monges les castigaven al museu de l’escola on hi havia un esquelet que li deien “Julito” i els feia molta por!!! Júlia Rovira El meu avi, de petit, a l’escola, jugava a tirar avions de paper. Dins del tinter que tenien damunt la taula hi tiraven una mosca i quan sucaven la ploma feien una taca. A les àvies sovint les castigaven per parlar a classe. Elles enganxaven xiclets a les cadires. Dins del pupitre hi posaven sargantanes vives, i sovint enganxaven guixos a la pissarra. Ivet Parareda La meva àvia Montse anava a una escola de monges que es dia “Pare Coll”, i eren molt estrictes. Només hi havia nenes, i la primera que arribava al matí cantava una cançó amb la bandera espanyola. El meu avi anava a una escola que es deia “Els hermanos”, i quan un nen no feia alguna cosa bé li posaven unes orelles de burro molt grans al cap. David Vicente Al bolígraf li treien la punta i tiraven boles de paper, i altres vegades també tiraven boles de paper amb gomes elàstiques. Quan la professora estava girada es tiraven guixos i enganxaven ninots de paper amb cel.lo als altres nens.

Isaac Oliu Quan l’avi tenia la meva edat a l’escola escrivien amb ploma, no hi havia bolígrafs. La ploma es sucava al tinter. Un dia se li va vessar el tinter sobre el pupitre, que feia baixada. Va quedar tot brut i el van castigar una setmana sense pati. Quan la meva àvia tenia onze o dotze anys anava a l’escola amb tramvia. Davant de la parada del tramvia hi havia un quiosc on compraven cromos. Tots eren de pel·lícules de cinema com “Ben-hur”, “Tu a Boston y yo a California”, “ Poliana”… El meu altre avi, quan era petit només tenia ninots de cartró que es feien malbé fàcilment. Un dia n’hi va caure un en una bassa i se li va desfer. La meva altra àvia quan era petita també jugava a bales com nosaltres, però només n’hi havia de petites. També m’ha explicat que els nens es feien les seves joguines. Jordi Riera Quan el meu avi era a classe i estaven en silenci, si algú feia el ximple el professor tenia una campana. Els nens ficaven un tinter sota la campana, i quan el professor la tocava sortia tota la tinta disparada. A classe agafaven un cabell de l’alumne que seia al davant i hi lligaven una mosca a la meitat i a la punta. Les mosques anaven volant enganxades al cabell que s’enlairava i es feien un tip de riure. 35 Pol Panadès L’avi Antoni m’ha explicat que quan anava a l’escola, als Salesians de Barcelona, s’escapava per anar a veure el Barça al camp de les Corts. Albert Salvans L’avi s’escapava de l’escola amb els seus amics i anaven a banyar-se al riu. Sovint anaven al Castell d’en Planes a fer guerra de rocs. Martina Orozco Els avis m’han dit que a l’hivern a l’escola els donaven llet amb pols i formatge. La llet la preparaven damunt l’estufa de llenya que hi havia al mig de la classe i portaven un got de casa per beure’s la llet. Clara Font Una vegada la Pili va respondre malament a classe i la senyoreta li va dir: - “Usted, Pilar, es una maleducada”. I ella va dir: -“ Y usted es un oso”.

olla de grills

Adrià Codina A Sant Miquel alguns capellans fumaven com carreters, tant a les classes com a la sala d’estudi. Una vegada, un mestre va dir que no existien els gats verds. Aleshores, uns companys en van pintar un i el van portar a l’escola, on el van deixar córrer pel pati. A un profe que no havia crescut gaire li dèiem “Topolino”, que era una marca de cotxes molt petits. Anna Famada Un dia, quan la meva àvia era petita i anava a l’escola, quan va tocar el timbre es va amagar i no va entrar a l’escola. S’havia amagat darrere un arbre i ningú no la va veure, però quan es va adonar que estava tota sola es va posar a plorar. No ho va tornar a fer mai més. Raimon Palomeque Ja fa molt de temps, quan el meu pare anava a Sant Miquel, a la seva classe van fer una broma a un professor. Van agafar una paperera i la va posar, del revés, sobre la porta. Quan va entrar el professor li va caure al cap i li va quedar posada com un casc. El profe, encara que va dir que no s’havia enfadat, es va enfadar moltíssim!!! Tothom va riure molt, menys el professor, és clar.

36 Aina Martínez Un dia que el meu titet va anar d’excursió a la Creu de Gurb van trobar-se un gos. El meu tiet li va voler llençar un pal. Quan va arrencar la branca per llençar-la al gos, va estirar amb tanta força que es va clavar la branca al cap. Es va fer un trau al cap i el van haver de portar a l’hospital a cosir-li la ferida. Carla Pérez Al meu avi i als seus companys, quan arribaven a l’escola els feien posar en formació, tres files de nens i tres files de nenes. Després posaven tres banderes en un pal i els feien cantar cançons militars, i en acabat, cap a classe. A l’hora de sortir treien les banderes mentre tornaven a fer les files. En acabar els feien sortir en fila índia i no la podien trencar fins que sortissin al carrer. Roser López La meva iaia Charo va estudiar interna en una escola que es deia Hogar de Baena. Ella tenia 12 anys, i quan a ella li tocava fer els llits de les nenes més petites posaven els llençols de tal manera que quan les nenes anaven a dormir no hi podien ficar les cames fins al fons. D’aquesta broma en deien “fer la petaca”.

Joan Torres Quan el meu avi era petit, amb el seu germà Fede, en sortir de l’escola sempre anaven amb els seus amics a jugar a futbol. El pare sempre els deia que tornessin a casa a fer els deures, no li agradava que deixessin els deures per a última hora. Un dia, quan estaven jugant a futbol, van veure com un home els agafava les maletes i marxava corrents. Els nens van perseguir-lo i van veure que era el seu pare. El pare els va castigar per anar a jugar a futbol abans de fer els deures. Quan la meva tieta era petita, els mestres posaven orelles de burro lligades amb una goma al cap dels nens que no es portaven bé. Després els feien anar per totes les classes. Jana Molera Quan la meva mare era petita, un dia mentre era dins la classe va entrar un ratpenat i tothom es va posar a cridar. La professora també es va posar a cridar, i com que li feia molta por, aquell animalot, va avisar al professor de la classe del costat, que va venir amb un sac i el va treure fora. Rania Aamarouch A la meva mare no li agradava com la vestien els seus pares, i quan arribava a l’escola anava al lavabo i es canviava de roba. 37 Miquel Pagès El meu pare va anar de colònies a les Lloses amb la resta de la seva classe. Un dels dies, a l’hora de dinar, els cuiners van fer sopa, i com que no els quedaven prou olles per servir-la van fer servir un cubell de rentar roba per repartir-la. Jordi Sala Quan la mare feia 3r de primària va anar d’excursió a Montserrat. Allà es van reunir amb el Pare Abat, i aquest els va fer diferents preguntes per saber si les nenes sabien d’història. El Pare Abat va demanar si algú sabia qui havia descobert Amèrica, i la meva mare, abans que ningú, va respondre ràpidament: Napoleón Bonaparte!. Tothom es va posar a riure i la mare va passar molta vergonya. Jan Sanglas A Sant Miquel, mentre el mestre explicava alguns alumnes s’avorrien, i per això es dedicaven a agafar mosques: els lligaven un fil blanc i després les deixaven anar. Al cap d’una estona h i havia fils voladors per tota la classe.

olla de grills

Pau Bisquert Abans per escriure a l’escola es feia servir una ploma. Ara, en comptes de ploma fem servir el punta fina.

Jordi Riera Abans els mapes del món que es tenien a les classes eren de paper. Ara, el mapa del món és una bola esfèrica.

Clara Font Abans, els professors a classe utilitzaven una mena de pal (potser fet de canya) per assenyalar les coses importants. A més a més, anaven molt mudats. Ara, els mestres van amb bata, no tenen “palet”, i escriuen amb guixos a la pissarra o utilitzen la pissarra digital.

Gemma Dalmau La meva àvia va néixer l’any 1.950. Va començar a anar a l’escola als tres anys. L’escola de la meva àvia era ben diferent de la meva: l’edifici estava ple de creus i tenia una capella. De fet, totes les mestres eren monges, i la directora, també. A l’escola de la meva àvia només hi anaven nenes. Havien de portar uniforme: una brusa blanca, una faldilla curta de quadres, mitjons blancs i unes sabates de xarol. La besàvia l’havia de rentar molt sovint. A l’hivern tenien una mica de fred! Cada matí, abans de fer classe, resaven. Quan alguna nena es portava malament, li penjaven una banda on hi deia «Me he “llevado” mal». I és que tot ho feien en castellà. De totes maneres, la meva àvia en té molt bon record, perquè va fer molt bones amigues. Jo, però, prefereixo la meva escola d’ara! Júlia Picañol A l’avi el feien posar dret, estirar la mà i, llavors, li picaven els dits amb un regle. A la mama li feien escriure cinc-centes vegades “No parlaré amb la companya de classe“. També la castigaven de cara a la paret o la feien anar al despatx de la directora. Al pare no el deixaven sortir al pati o li feien recollir els papers, o bé li feien desenganxar els xiclets de terra. A vegades havia de fer còpia o el feien fora de classe. Algun cop el picaven al cap amb el puny tancat i amb els artells del dit.

39 Júlia Erra La meva àvia va estudiar al Col·legi Escorial, de Vic. Als anys 40 era una escola només per a nenes i totes les mestres eren monges. Totes les classes eren en castellà. Recorda que li agradava molt fer dibuix i “les labors“, on aprenien a cosir. Cada final de mes reunien totes les alumnes en una sola sala i les anaven cridant una a una per donar-los les notes. A les que treien més “sobresalientes” els posaven una banda vermella o verda. Les feien resar molt sovint, sobretot durant el mes de maig, el mes de Maria, i anaven gairebé cada dia a l’oratori que hi havia a la mateixa escola. A l’hora del pati jugaven a alguns jocs que encara ara es practiquen, com la xarranca o saltar a corda. Per Sant Tomàs, totes les escoles de Vic participaven en un concurs literari. Maria Marín La meva padrina va anar a una escola de monges, que només era per a nenes, després de la guerra civil. En aquella època, a Mallorca, a les escoles no parlaven en mallorquí, perquè estava prohibit, ho feien en castellà. No feien excursions i hi havia molta necessitat. Les monges vivien amb molta pobresa, no hi havia calefacció i passaven molt de fred. A l’hivern posaven una estufeta de carbó per poder-se escalfar les mans i, així, poder escriure.

olla de grills

L’escriptura es feia amb llapis o amb tinta casolana i “plumilla”. Era molt important la cal·ligrafia. Una part de l’horari de l’escola es dedicava a “les labors”, per això totes les àvies saben cosir. En temps de la dictadura, l’ensenyament era el mínim o, inclús en alguns llocs, inexistent. La meva padrina diu que sóc una nena molt afortunada. Violeta Carbonell El meu avi Antonio m’ha explicat que quan era petit anava al Col·legi Sant Miquel i que feien instruccions militars. Això era seguir les ordres dels professors, per exemple caminar “hacia adelante”, “ a la izquierda”, ... També tenien la vetlla d’estudi, cada dia una hora. La feien en una sala gran; al mig hi havia una estufa, i els mestres vigilaven mentre els alumnes feien els deures. Per castigar-los els donaven un cop al cap amb un coco o els picaven els dits amb un regle. A les tres de la tarda havien de resar el rosari, tota la classe junta. Les classes eren en castellà i, sovint, els deien “aquí se habla en castellano”.

Bruna Alonso He demanat a la meva àvia Conxita què feien a la seva època, i m’ha explicat que, quan ella era petita, els feien posar els dits junts i, amb un regle, els picaven els dits. Altres vegades els feien posar els braços estirats i aguantar llibres amb les mans. També feien còpies, de cent o dues-centes paraules o frases, quan es portaven malament. I estudiaven en castellà. Nosaltres hem tingut molta sort de no viure a la seva època perquè, com pots veure, abans havien tingut una època terrible ! La Ploma Aina Pagespetit Llarga i elegant, escriu sense parar. No deixa d’escriure fins a l’hora de menjar. Cal carregar-la de tinta molt bé, perquè, contenta, balli sobre el paper. Avui tots la tenim abandonada, perquè la competència l’ha superada. Ara només recordem el seu nom, ja que el bolígraf fa servir tothom. Biel Masnou El meu avi té 84 anys i, quan anava a escola, un dia els van dir: - Avui aprendrem a resar. Una nena molt espavilada va aixecar el dit i va preguntar: - En català o en castellà ? Un dia el mossèn va preguntar a un nen que sabia molt de “mates”:

- I tu, com et dius ? I aquest va respondre: - Josep Bagaria, i un que en portem, Sala. A l’hora del pati, els grans de l’escola es distreien tirant enlaire pilotes de ferro i parant-les amb el cap. Les pilotes eren de la mida d’una pilota de futbolí! Ferran Font La meva iaia Dolors va anar, interna, a una escola de Puig-reig, i el meu avi Lluís també va estar intern, però a La Gleva. Els càstigs que els posaven eren, per exemple, posar-se de cara a la paret si es portaven malament, o bé escriure cinc-centes vegades a la llibreta “Em portaré bé a la classe”, però si ho feien tort els ho esborraven i ho havien de tornar a fer. El meu avi recorda haver vist que a algú li posaven “orelles de burro” si no sabia la lliçó. I a la meva àvia li van posar un càstig perquè van sortir de l’escola sense permís. El càstig va ser que, a la nit, els van prendre el matalàs i els llençols i van haver de dormir a terra, en un passadís. Sara Gibert La primera escola on va anar el meu avi i les seves germanes, als anys quaranta, es deia “Els Caganers”, i era al barri del Poble Nou de Barcelona. Segons m’ha explicat el meu avi, els professors anomenaven als alumnes pel seu cognom; feien servir estoigs de fusta i els bolígrafs no existien. Feien servir una ploma que la sucaven en un got de vidre ple de tinta; a les taules els deien “pupitres”, i eren de fusta, i les cadires eren bancs enganxats als “pupitres” on seien dos alumnes; els nens i les nenes estaven separats en escoles diferents. Sí que hi havia algunes escoles en què hi anaven nens i nenes, però a les classes i a l’hora del pati també estaven separats; les taules de multiplicar les aprenien en castellà tot cantantles. Bé, en realitat, tot s’aprenia en castellà; les nenes feien una assignatura que es deia “labors”. Es tractava d’aprendre a cosir i fer puntes de coixí o ganxet. Bernat Ibáñez Tenien un professor del “Frente de Juventudes Españolas” i, cada dia, quan entrava a classe, hi havien de ser tots. Llavors es posaven drets, estiraven el braç i cantaven el “Cara al Sol”. Tenien un pupitre per a cada dos nens, el material era facilitat i només hi anaven nens o nenes, a una mateixa escola. Hi havia uns vint nens per classe. El dinar era de franc. Sortien en formació, i havia de tocar un xiulet per poder jugar. Quan tornava a tocar el xiulet, s’havia de tornar a formar. No els van pegar mai. Carla Ollich La iaia Conxita em va explicar que quan els castigaven els feien agenollar i els posaven un gra de blat de moro sota de cada genoll. També els feien copiar cent vegades

olla de grills

alguna frase, quan feien alguna cosa malament. A l’avi Joan, quan el castigaven, li donaven un cop amb el puny al cap o un cop de regle a les puntes dels dits. I a l’avi Valentí, cada dia els feien cantar la cançó del “Cara al Sol”. També els estiraven les orelles quan sortien a la pissarra i no escrivien bé el que els dictaven. A tots els meus avis els van obligar a parlar i a escriure en castellà; si no ho feien, els renyaven. Kawtar Soussan Quan els avis eren petits, no es podien guixar les mans, perquè si les portaven brutes el professor els pegava les mans amb un regle. No feien servir ni bolígrafs ni llapis, feien servir plomes, i per escriure feien servir pell de vaca. No seien en cadires, ho feien en bancs, i els calaixos s’obrien i es tancaven per dalt. Portaven bates diferents, de petits, i no portaven maletes amb dibuixos. Totes les maletes eren negres o marrons. David Evans La mare quan era petita treia tan bones notes que un dia va treure un notable i es va posar trista. Al final, la professora va acabar consolant-la i animant-la. La meva àvia, com que no podia menjar xiclet a la classe, l’enganxava a la paret de l’entrada i després quan sortia de l’escola l’agafava i se’l menjava. Les seves amigues feien el mateix.

Clara Macià Quan el meu pare era petit i anava al Sant Miquel tenia un professor que si badaven els picava amb el seu anell. Feia molt de mal! Quan la meva mare era petita, tenia una professora de francès, que quan veia que algú menjava un xiclet l’hi enganxava al nas fins que acabava la classe. Giorgi Gabarashvili Quan la meva mare anava a l’escola feien un dia més d’escola. Així que hi anaven de dilluns a dissabte. En aquella època no tenien ordinadors a les escoles. Hicham Aaron Belayni.

Berta Saborit

Sergi Ortiz Un dia un nen es va fer mal al pati i la mestra el va acompanyar al lavabo. Quan el nen va veure la sang es va anar tornant blanc fins que es va desmaiar. Hi havia un professor que sempre s’asseia a la taula, i un dia uns nens van agafar un esborrador ple de guix i el van escampar per tota la taula. Quan el professor s’hi va asseure li va quedar el cul ple de guix. Un dia una professora els va ensenyar una cosa i els la va anar repetint tota l’estona fins que els va quedar gravada. El dia de l’examen tothom va aprovar, i la professora es va enfadar perquè mai no els sortia, i perquè sempre hauria de ser així. Pol Riubrogent Un dia la meva mare, quan tenia 9 anys, va anar de colònies, i a la nit, somnàmbula, va mossegar a una nena i va tornar al llit. Laura Masoliver Quan una taula de 6 o 8 nens xerrava massa, el mestre els tirava l’esborrador al mig de la taula. Les bates dels alumnes eren de color negre, i per il·luminar la classe hi havia pàmpols amb bombetes. A l’hivern separaven dues taules i hi posaven una estufa d’esclofolla que quan bufava tramuntana feia omplir la classe de fum. Quan anaven d’excursió, que no era més lluny que Puig-l’Agulla, el meu pare i un grup feien un espectacle fent de pallassos. El mes de maig era el mes de Maria i durant aquest mes, cada setmana, tota la classe resava al rosari. A l’estiu també anaven a l’escola i a la tarda anaven d’excursió a alguna font dels afores de Vic. La “senyoreta” un dia, perquè deixes de plorar, va tancar la mare dins d’un armari i, és clar, encara va plorar més. La nena que va anar a consolar-la, que es deia Mercè, va ser des d’aquell dia la seva millor amiga. Quan la mare anava a l’escola els professors els cridaven pel cognom: “Bigas”, “Pladevall”, etc... Quan la mare feia 3r o 4rt d’EGB hi va haver una epidèmia d’hepatitis, que és una malaltia del fetge. Tots els alumnes van emmalaltir. Es donava el cas que els alumnes feien servir llapis comuns, i per tant es varen anar encomanant la malaltia.

olla de grills

Deborah Augustine Elahor

Roi Seoane Un dia la meva mare es va portar malament i li van enganxar un xiclet als cabells. Un dia el meu avi es va portar malament i li van posar tres llibres a cada mà durant dues hores. Un dia la meva àvia es va portar malament i li van picar els dits amb un regle.

Marc Lozano A l’escola de la meva àvia anaven d’excursió un cop l’any. Quan feia 3r, l’excursió que els va tocar va ser anar des de Sant Domènech a les 7 fonts, a Sant Julià de Vilatorta, i el professor els feia portar el berenar i uns anissos per tirar a les fonts. La meva àvia no en tenia, i va anar a comprar-ne. L’endemà tots van anar d’excursió, i quan van arribar, la meva àvia, cansada, va treure el berenar. Se’l va menjar i quan va voler treure els anissos no els va trobar i va dir: “Se me’ls han menjat o els he perdut!”. El puntax Joana Clota Parlant amb el meu pare sobre com era l’escola quan ell era petit, em va ensenyar una mena de cosa que va existir abans que la maquineta i que en aquella època, anomenaven “Puntax”. El puntax és de metall, i té una forma allargada i arrodonida per la punta. Té una espècie de ganivet que està molt ben esmolat que va de cantó a cantó. Serveix per a fer punta a tot tipus de llapis. La punta queda molt prima, i normalment no es trenca, però el llapis es gasta ràpidament.

La màquina d’escriure Abril Mas Aquest any, l’escola ha complert 150 anys de vida. La mestra ens va demanar que féssim un text per recordar com eren les coses anys enrere i jo he pensat descriure com eren les màquines d’escriure. Les màquines d’escriure servien per escriure-hi textos: poesies, cartes... Les més antigues, eren de color negre, altes i estretes. El teclat i la disposició de les lletres eren semblants a les que utilitzem nosaltres amb l’ordinador, però les tecles eren rodones. Cada vegada que es premia una tecla feia soroll, i s’aixecava una palanca de metall que estava plena de tinta i picava sobre el paper i quedava així imprès. Si volies més còpies hi posaves un full de carbó entre foli i foli i obtenies la còpia. Si t’equivocaves no podies esborrar, però hi havia una mena de paperets blancs, que els posaves sobre l’error, picaves la mateixa tecla i quedava en blanc, i ja podries esmenar l’error. Leroy Anderson va fer una composició sobre la màquina d’escriure, i si la voleu veure i sentir, us dono el link. www.abadiadigital.com/articulo/ un-concierto-con-una-maquina-de-escribir Clàudia Andreu 45

L’Enciclopèdia Gerard Pagès A l’escola, treballant els 150 anys de la seva fundació, hem observat diferents objectes d’època. Jo a casa tinc una enciclopèdia de la meva àvia, que és de color vermell amb un dibuix a la portada. Té quatre-centes vuitanta-cinc pàgines, i és molt maca. Antigament, a les escoles es feia servir un sol llibre per a tot, i allà s’hi trobaven repartides totes les matèries: matemàtiques, religió, geografia, ciències... Però no hi havia llengua catalana, perquè en aquell temps estava prohibit estudiar-la.

olla de grills

4t Nil Llop

La “plumilla” Sergi Codina L’avi d’un meu company ens va explicar com era l’escola fa molts anys. A l’escola per escriure feien servir una plumilla. Calia sucar-la en un tinter cada cop que es volia escriure una paraula, i es gastava molta tinta, però els pots valien pocs diners. La plumilla permetia fer una lletra fabulosa, però a vegades s’embrutava molt el paper i era necessari utilitzar un peper assecant per absorbir la taca. Normalment s’escrivia amb la mà dreta, perquè amb l’esquerra estava prohibit. 46 Mohamed Badda

“Pizarrin” Lucía Muñoz A l’escola del meu avi, a Andalusia, només hi havia una mestra per a tots els nens. Utilitzaven un llibre que es deia “El manuscrito del estudiante”, i aquest era el llibre que havien d’aprendre. No utilitzaven llibretes, sinó que portaven a l’escola una pissarra petitona que anomenaven “el pizarrin”, i allà hi feien els exercicis i quan ho havien corregit ho esborraven.

Anècdotes dels nostres avis Mateu Cumeras L’escola d’abans era molt diferent de l’actual, els mestres eren molt seriosos i renyaven molt. El meu avi em va explicar coses de la seva època: Si quan escrivies tacaves el full, et pegaven i te’l feien repetir. Si portaves les ungles brutes, et feien posar els dits junts i te’ls picaven amb un regle. A les classes feia molt fred, perquè no hi havia calefacció i sovint hi havia unes estufes que anaven amb llenya o carbó i els nens eren els encarregats de carregar-les. Si menjaves xiclet i el mestre se’n adonava te’l feia enganxar a dintre de la sabata o al front. Giorgi Gabarashvili

Marc López Si es parlava a classe, el mestre et clavava un clatellot. A l’escola on anava el meu avi només hi havia nens. Per castigar els alumnes els feien posar de cara a la paret amb els braços estesos i un llibre a cada mà. Les classes eren de 70 alumnes, i estaven barrejats per edats. Gerard Pagès

olla de grills

Xavier Arcarons

Àlex Crivillé L’esmorzar el portaven en un cistellet petit. La major part de professors eren capellans. Els pupitres eren amb seients de dos en dos i tenien uns calaixos per guardar els llibres i a sobre, una tapa que s’obria i tancava. Els nens l’apujaven i així parlaven mentre el mestre es pensava que buscaven algun llibre.

Ivan Izquierdo A mi la mare m’ha explicat que a les nenes que tenien millor nota el posaven una medalla i seien a primera fila. A les escoles de nenes, quan feien gimnàstica, anaven amb faldilles, i a sota hi duien una mena de pantalons curts que es deien “bombatxos”. Eren perquè no se’l veiessin les calcetes. Alba Sánchez El meu avi m’explicava que quan xerrava el feien anar a la paperera, llavors havia d’agafar un tros de paper de diari, i ficar-se’l a la boca.

5è

El que jo recordo de l’escola... Els alumnes de Cicle Superior hem fet un salt en el temps i ens hem imaginat a nosaltres mateixos d’aquí a 20, 30 o 50 anys… Situant-nos en aquesta nova edat hem pensat quins records tindríem de la nostra escola, de l’escola de primària, de quan érem petits… Els nens i nenes de 5è ho hem explicat en unes auques molt divertides… Esperem que llegint-les passeu una bona estona! Festa dels 150 anys... Bernat Nogué i Arnau Parcerisas

Per al 150 anys van venir petits i grans.

En Pep Sala va venir i tots ens vam divertir, i amb les cançons que va cantar ens vam emocionar

L’escola brillant va tirant endavant

Tota la família escoltant mentre jo anava explicant

Fa 25 anys aquest col·legi va ser triomfant

Després d’un temps vam recordar l’escola diferent

olla de grills

5è

150 Anys Gerard Casadesús i Berta Riera

Quan l’escola va fer 150 anys, imagina’t si en fa d’anys i panys..

Ens van dir on ens havíem de col·locar, i ben preparats vam estar.

En Pep Sala va arribar, tot ens vam posar a ballar.

El Dr. Alcubierre va arribar, i vam començar a preguntar.

Coca vam menjar, ben tips vam quedar.

El mosaic vam fer, i ens va sortir molt bé.

Recordo que quan era petit... Andrea González, Martí Font i Jiehao Zhang

Cada dia a tres quarts de vuit ens començàvem a aixecar, sense gaires ganes de marxar.

Recordo que quan era petit els meus pares em van portar a un col·legi molt divertit.

Recordo que quan anàvem tots a p3 ploràvem sense entendre res.

Els mestres, amb paciència i consciència, des que era petit, em van ensenyar de mi mateix a treure profit.

Quan a quart en Joan ens acompanyava a veure caixes niu, els ocells feien ”piu-piu”.

Quan vam anar a Matagalls, un cim dur de pelar, ens vam fer un tip de caminar!

5è

Jo recordo Irene Salvans, Jan Ferran i Yassine Labrahmi

Quan feia 4t, a la Cantània vaig cantar i molt bé m’ho vaig passar

Dilluns, dimecres i divendres jugava a futbol, i tenia tanta sort que cada dia marcava un gol!

A cicle superior fèiem castellà, català, francès... I recordo un trimestre que tot em va quedar suspès!

A 4t, flauta vaig tocar, i a 5è, francès vaig començar

Des que a l’escola vaig arribar i fins que en vaig marxar, fent gimnàstica, moltes sabatilles vaig espatllar

A 5è, pintures rupestres vam pintar i jo un bisó vaig retratar

Que “guai” era l’escola quan era petit... Èric Freixa, Nora Prado i Marc Vilaseca

El que més recordo del Seminari, és un pati molt gran i un edifici... gegant.

Les baralles del pati... De seguida ens enfadàvem, però després sempre ens perdonàvem

També recordo el menjador... I el menjar que no era gaire bo!

Sobretot a cicle superior... algunes assignatures eren com unes tortures!

A l’hora de tallers preparàvem balls, fèiem dibuixos i decoracions, i uns quants a l’escola de música, cantàvem cançons.

Pels 150 anys tots estàvem cantant i ballant, mentre hi havia en Pep Sala tocant!

olla de grills

5è

Un dia especial per a l’escola Laura Serrat i Abril Soler

Fa 25 anys... A l’escola Sant Miquel dels Sants...

una festa es va crear per als 150 anys celebrar...

Un mosaic gegant i súper elegant!

Des d’un globus ens van fotografiar i ben “guapos” vàrem quedar.

En Pepe Sala va venir i amb cançons ens va divertir.

Al pavelló ens vam dirigir i una cantata vàrem sentir.

L’auca dels nostres records a Sant Miquel Anna Brusosa i Laia Roca

A Sant Miquel dels Sants hi anem a fer-nos grans.

Els cursos que hi seràs molt et divertiràs.

Un pati ben gran i les excursions no faltaran.

Activitats i jocs faràs i a moltes festes aniràs.

La celebració dels 150, per l’escola sens falta.

Guardarem aquest lloc com un bon record.

olla de grills

5è

Els millors records de l’escola Carla Mallarach i Maria Vivet

Si a Sant Miquel has estat segur que bons amics t’has emportat.

A P3 vam començar i molts amics nous vam trobar.

A Batxillerat vam acabar i tots junts ens vam acomiadar.

Moltes festes hem celebrat però la del 150è aniversari és la que més ens ha agradat.

150 anys l’escola va complir i com a sorpresa en Pep Sala va venir.

Sant Miquel portem al cor perquè en tenim un bon record.

Auca dels records a la meva escola: el Sant Miquel Yassin Drissi, Marc Godayol i Martí Gómez

L’escola va començar i al cap d’un segle i mig un mosaic ens vam inventar.

L’Ull Blau es va iniciar quan en Josep Maria se’l va inventar.

En Pep Sala al pati va tocar i a tots ens va encantar.

De tots els treballs que hem fet n’he quedat satisfet.

L’anglès, el català i el castellà vaig aprovar i els pares molt contents van estar.

A Sant Miquel un auca vam fer amb un “boli” i un paper.

olla de grills

6è

Quan jo era petit... Arnau Dorca Quan jo era petit, a l’escola fèiem moltes activitats divertides. Fèiem la Castanyada, la Setmana de la Ciència, Nadal, Carnaval, Sant Jordi, la festa de fi de curs i encara alguna més. A mi m’agradava anar a l’escola. M’agradava fer treballs i fèiem moltes assignatures. Teníem pissarra digital, però a vegades feia el “tonto” i se’ns desequilibrava i l’havíem de tornar a equilibrar. Era molt divertit. Fèiem sortides, com a Matagalls, les Coves del Toll, etc. També fèiem un certamen literari per Sant Jordi. Fèiem els pastorets: uns feien d’actors i actrius i uns altres ballaven. L’escola feia una revista que es deia l’Ull Blau: els alumnes presentaven treballs, i els més ben fets els posaven a la revista. També fèiem murals a fora al passadís i un cop acabats quedaven molt bonics. L’escola és una fàbrica d’amics i no els has de deixar marxar, perquè ells et poden ajudar i explicar-te coses , tu també els pots ajudar. Al “col·le” hi havia modes, com per exemple: cromos, bales, saltar a corda, etc. El dilluns, dimecres i divendres, ens deixaven portar pilota, i així podíem jugar a futbol. L’escola és divertida si ho fas tot: els deures, la feina, etc. En tens una recompensa. M’ha agradat haver anat a aquesta escola, i he après de tot.

Gil Fort i Pau López Hola, som en Pau i en Gil, i som exalumnes de l’escola Sant Miquel dels Sants. Ara us presentarem com era l’escola d’abans. Érem la classe de 6èA, un grup molt xerraire, però per altra banda un grup molt treballador. Érem l’últim curs que érem dues classes. Al llarg dels cursos van anar venint nens i nenes nous de diferents països. Normalment a principi de curs hi havia a moda jugar a bales. Els alumnes de la classe teníem tots diferents gustos. A la classe penjàvem gairebé tots els treballs que fèiem, sobretot la plàstica, que la penjàvem en el suro. Teníem dues pissarres, una amb guixos i l’altra amb retoladors; la pissarra de retoladors també la fèiem servir com a pissarra digital. La pissarra que fèiem servir més era la pissarra de guixos. La pissarra digital la fèiem servir per: francès, català, castellà i altres matèries... Al pati, els dilluns, dimecres i divendres jugàvem a futbol i els altres dies, a bales, a corda, a l’ magada... Era un pati molt gran. Ens va agradar molt venir al col·legi Sant Miquel dels Sants, perquè vam aprendre molt i ens ha anat força bé, vam tenir molta facilitat per trobar feina i vam aprendre llengües noves. Segur que a vosaltres també us agradarà molt venir al col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic, perquè a més dels aprenentatges també fareu molts amics. Molta sort, i que sigueu bons estudiants. Segur que us passareu molt bé. Els secrets de fa 27 anys Carla Isern i Berta Espona Hola, bon dia! Som la Carla i la Berta, i us venim a explicar com era l’escola a la nostra època, o sigui el 2012, quan fèiem 6è de Primària. Pel que hem anat veient, el vostre pati és força diferent al que teníem. Al terra del pati, ara vosaltres hi teniu

pedres i herba, i nosaltres hi teníem pedres i sorra. Nosaltres, en comptes de tenir robots teníem la corda per a quan no tocava pilota (a nosaltres ens tocava pilota els dilluns, els dimecres i els divendres), i vosaltres teniu, a més a més, cistelles de bàsquet, que nosaltres no teníem. L’arbre que hi ha allà a la punta ara està sec; el nostre era ben verd i florit. Sota les escales hi havia una cova, que ara no hi és, on sempre anàvem a xerrar. Nosaltres també teníem tobogans i vosaltres teniu, a més, gronxadors. Ara us començarem a parlar sobre les classes. Aproximadament érem 26 alumnes per classe i una mestra, però vosaltres sou 6 alumnes, i teniu dues mestres. Nosaltres compartíem moltes coses i vosaltres les teniu particulars. Fèiem moltes assignatures diferents a les vostres. Ens va agradat molt venir a aquesta escola, perquè vam aprendre moltes coses. Vam aprendre a ser persones responsables i treballadores. També vam fer molts amics que encara, després de tants anys, ens fa molta il·lusió retrobar. Aquí s’acaba la nostra trobada amb vosaltres. Esperem que us hagi agradat i que seguiu estudiant molt perquè de grans pugueu aconseguir una bona feina. Quan sigui gran, explicaré com era l’escola Maria Erra i Júlia Griera (Conversa entre jo i un alumne a l’any 2065) Jo: Quins records, de petita! Sabeu? Jo anava a la vostra escola. Però era diferent. Per exemple, teníem una pissarra de guix, i no dues de digitals. Algú té una pregunta? Alumne: Quin material teníeu? Jo: Teníem uns tubs que treien tinta que es deien bolígrafs i uns altres que tenien una mina dins, que es deien llapis. També teníem una cosa en forma de quadrat que esborrava el llapis, i que es deia goma, i també moltes altres coses que han evolucionat. Alumne: Fèieu colònies? Jo: Sí, però a llocs a prop, uns dos otres dies. No anàvem, com vosaltres, a la Lluna. Alumne: Teníeu deures? Jo: Sí. Això no ha canviat, ja que vosaltres també en teniu. Alumne: Teníeu pati? Jo: Sí. Un pati molt gran de sorra. Alumne: Quin horari teníeu? Jo: De les 9 del matí a la 1 del migdia, i de les 3 de la tarda les 5. Al matí teníem mitja hora de pati. Alumne: Quants éreu, a la classe? Jo: Érem 25 alumnes. Alumne: Quines excursions fèieu? Jo: Anàvem tot el curs o el cicle a caminar, a veure teatre, etc. Alumne: Quines assignatures fèieu? Jo: Català, castellà, anglès, francès, matemàtiques, plàstica, coneixement del medi natural i social, informàtica, educació física , música, religió, expressió, assemblea, ciutadania...

olla de grills

6è

Alumne: De quin material disposàveu, a la vostra classe? Jo: Teníem una pissarra de guix, una de digital, armaris, taules i cadires amb 4 potes... Jo: Alguna pregunta més? No? Doncs que sapigueu que m’ha agradat molt. Vosaltres sou la pròxima generació i segur que fareu molts descobriments que canviaran la vida de la gent. Continueu estudiant molt i segur que podreu fer moltes coses.

Recordant la nostra infància Júlia Roza i Marina Barniol El dia 24 d’octubre de l’any 2040, les mestres del curs de 6è de Sant Miquel dels Sants de Vic ens van trucar per fer-nos una entrevista sobre quan anàvem a l’escola. Nosaltres estàvem esperant que arribés el dia per poder recordar i explicar totes les coses que vam viure a l’escola. Al final va arribar el dia tan esperat, i totes dues estàvem molt il·lusionades: -Hola - van dir les mestres. Però nosaltres no vam dir res, vam al·lucinar quan vam veure que l’escola havia canviat tant en 27 anys. Al final vam contestar: -Eeeee... Hola, estem molt contentes de poder venir a explicar-vos les aventures que vam viure en la nostra infància en aquesta escola. Primer de tot els vam explicar que nosaltres vam ser l’últim curs de primària que érem dues línies. També els vam explicar que cada dos anys anàvem de colònies a diferents llocs, i que hi passàvem tres dies i dues nits. La primària va ser una època divertida, però el pitjor va ser haver de marxar de l’escola i anar a l’institut. Després els vam explicar que nosaltres fèiem servir els ordinadors de tant en tant. Ells es van quedar amb la boca oberta, i un nen molt atrevit va dir: -Ostres, doncs nosaltres ja tenim iPads 4.S i iPhones 7, i tot és nostre!. Seguidament els vam dir les assignatures que feiem, però ells ens van dir, que el castellà i el francès ja no hi eren, i que ara havien posat l’alemany i l’italià (perquè Catalunya ja era independent, i l’escola havia canviat molt). Resulta que ja no hi havia cinc pisos, sinó que n’hi havia nou, un pis per a cada curs, i també, que ja no hi havia escales: hi havia unes cadires mecanitzades que a partir d’una rampa pujaven. Havent acabat els vam dir que continuessin estudiant molt per tenir un bon futur. Maria Anglada i Laia Vidal Hola, molt bon dia a tothom! Som la Maria i la Laia, i ara us explicarem com era l’escola a la nostra època, què fèiem... Vam venir a aquesta escola perquè hi treballava el pare d’una de nosaltres, i el tiet de l’altra. DESITGEM QUE US AGRADI MOLT!!! Nosaltres vam començar a l’escola amb 3 anys, i la majoria de nens i nenes que anaven a la nostra classe no els coneixíem. Vam tenir molta sort, perquè vam ser l’últim curs de dues línies! A parvulari i primària teníem un pati molt gran amb porteries, casetes, cistelles,

una cova... En canvi, quan vam anar a ESO el pati era molt més petit. A primària, cada dos anys pujàvem un pis. A 3r de primària hi va haver molts canvis: material propi, dinar amb safata, exàmens... A ESO, tot es va complicar molt, i... ja teníem portàtil !!! Venir a aquesta escola va ser una gran experiència: vam fer molts amics, i vam aprendre moltes coses... 200 anys Marina Casals, Ariadna Plans, Júlia Subiranas, Júlia Martí Hola, nens i nenes! Ja fa uns 50 anys que veníem a l’escola. Durant aquests anys ha canviat molt! Començarem parlant del pati: abans hi havia dues porteries, i ara ja n’hi ha quatre; abans, quan nosaltres fèiem 6è no hi havia cistelles de bàsquet, i en aquests moments ja n’hi a tres. Dins l’escola les classes eren diferents: hi havia una pissara digital i una de guix; en canvi, vosaltres les teniu totes digitals. Les taules són amb els calaixos que s’estiren, i són molt més grans, i a més a més tenen un forat per a l’IPAD, perquè en lloc de treballar amb llibres es treballa amb l’IPAD. Tot seguit us explicarem algunes de les nostres anècdotes, en els nostres anys a l’escola: Així com vosaltres esteu celebrant els 200 anys de l’escola, nosaltres vam assistir com a alumnes de 6 a la celebració dels 150. Vosaltres ho heu celebrat amb 5 infable i 2 globus aerostàtics, i han vingut dos nens que eren de la nostra classe a cantar cançons de Lax’n Busto i els Pets. Però hi ha coses que les hem fet igual: En el pati us heu posat i un 200 heu format; nosaltres ens vam col·locar i un 150 vam crear. Una gala ens van organitzar i uns quants nens hi vam cantar; els mestres hi van participar i alguns pares també hi van anar. Una altra anècdota que ens van passar va ser que la mestra que vam tenir de pràctiques de 2n va coincidir a ser la nostra tutora de 6è. I moltes altres més!!!!... I a 6è vam acabar, I cap a ESO vam marxar! La meva antiga escola Pau Gibert i Quim Vancells La meva antiga escola ja té 200 anys, i jo, 61. Estic treballant amb els meus millors amics de l’escola, però no em queda gaire temps per deixar la feina i jubilar-me.

olla de grills

6è

És l’any 2062, i no entenc com funciona la clau de casa meva: és clar, ara que hi ha aquestes maquinotes... No entenc quasi el món, o els móns. La meva família està instal·lada a Mart, on el 2024 van aconseguir fer una atmosfera estable, amb oxigen i coses d’aquestes. Cada setmana rebo uns papers/robot molt estranys que insisteixen que els llegeixi. El meu apple, aquell ordinador tan extrany, vaig comprar-lo als 21 anys, i el vaig pagar amb en Pau Gibert, amb qui ara i sempre he viscut: -Aaaaaarg! Maleït ordinador! No vull tornar a veure’t per aquí, maleït paperot!!!!!!!!!!!!!! -Què era això, Pau? -Aquell tros de ferralla que vol que em compri un eye pod! O una play station 15! O coses rares de la vida! En Pau es gira i mira l’ordinador: -Robot! Que no veus que sóc un iaio! Em desmuntaria a trossets, si m’aixeco i m’assec a la cadira! -El robot fuig. -Pau, quina mentida, si tu encara fas de porter als veterans del Vic! Li va dir a l’orella: -Tu calla, bon amic! L’ordinador, en veure que es barallaven es va posar al seu lloc. L’ordinador els avisa: -Tururm! Senyors, heu rebut un missatge. Els dos amics s’acosten a l’ordinador i de cop es veu un video i se sent: -Bon dia, antics alumnes. Us volem fer una entrevista d’aquí a 10 minuts... -Taaaaaan poc!? -Shhhhhhh, calla! -Calla tu! -...seria un plaer entrevistar-vos, de debò, a l’escola Sant Miquel dels sants de Vic, si no us heu mudat a Mart o si no és impossible. -Hmm, podria estar bé... Era la nostra antiga escola, m’agradaria veure com és ara! -Anem-hi! En acabar l’entrevista... -Quins records, eh? -I tant, Pau! -Vaig a prendre una ultra-cola, t’invito! -Va, au, anem! Sant Miquel Noah Estavillo Sant Miquel, Déu vos guard les vostres pedres, que ens han ensenyat durant tants anys d’una forma tan estricta. Mostra el record d’aquella bella escola, que ens ha encaminat cap a un futur prometedor, i ens ha fet la vida més planera. Els senyors també recorden aquella gran etapa de la seva vida que van viure junts a la mateixa escola. D’aquelles sortides que fèiem quan érem petits, i de les colònies que vam fer de més grans, gran record en tinc. I de les professores i els professors, que tant esforç em van inculcar;

mai no mor aquell record que de Sant Miquel tinc. Sant Miquel dels Sants Marçal Vilà i Àlex Valls Sant Miquel la recordarem com un do del cel. P3 diverteix. A P4 aprenem a comptar fins a 4. A P5 quasi tots en tenim 5. A primer comencem a fer-ho bé. A segon comencem a estudiar el món. A tercer ja escrivíem més bé. A quart encara som tots uns aficionats. A cinquè molts deures hi comença a haver. I a sisè la primària acabem. Els 150 anys van ser una festa fenomenal amb una celebració genial. La meva antiga escola Salma Ammari i Alba Roca Quan jo era jove vaig anar a una escola anomenada St. Miquel. Allà vaig viure una gran etapa que recordaré tota la meva vida.

Vam aprendre molt: a comportar-nos, a relacionar-nos amb els companys. Una gran escola que ensenya des de fa més de 150 anys. De petits encara no ens sabíem organitzar, i a mesura que ens vam fer grans, intel·lectuament ens vam desenvolupar .

olla de grills