l’
blau Any 27 - juny 2013
73 Col¡legi Sant Miquel dels Sants - Vic
Revista escolar interna
L’Ull Blau. Revista escolar interna Núm. 73. Any 27. Juny de 2013 Edita: Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Coordinació: Sílvia Torrents Col·laboració: Lluís Montoliu Maquetació: Cristian Martin, Núria Fajula Portada: Marina Gaja
Editorial Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. Volem dedicar l’editorial d’aquest número de l’Ull Blau a la nostra llengua, conscients que passa per moments difícils; moments que semblen posar en perill la seva normal existència. I és que una existència normal, al menys pel que fa a la llengua, suposa la normalitat del seu ús en tots i cadascun dels àmbits de la cultura i també de la vida quotidiana. Sense voler menystenir cap altra llengua -totes, absolutament totes, tenen la seva riquesa- potser no n’hi ha gaires que com la catalana es trobin amb l’amenaça de ser excloses de pràcticament tots els àmbits. A no ser, és clar, que la vulguem limitar a l’àmbit domèstic, on se l’ha volgut relegar tantes vegades. Però tant en l’àmbit polític com en el comercial, en el jurídic, en l’educació... a tot arreu se li han volgut posar traves. No cal que parlem d’anys massa reculats, on la persecució era evident. Però potser ens hem de plantejar si no hem sortit del foc per arribar a caure a les brases. Al menys abans hom sabia a què atenir-se. I, sobretot, encara no s’havia caigut en el desvergonyiment de considerar que des de la nostra llengua hom atempta contra la llibertat dels parlants d’altres llengües. Abans, al menys quedava clar qui era la víctima i qui era el botxí. I, qui sap, potser en temps de dictadura hi havia la decència de dir les coses amb més claredat, sense haver de recórrer a truculències que no solament fereixen les orelles de qui les escolta, sinó que atempten greument contra la intel·ligència de qui les pronuncia. Què hem de fer, davant d’aquesta mena de greuge? Què cal fer davant d’acusacions que no tenen cap fonament? S’han arribat a inventar fins i tot el nom d’una llengua abans de dir-ne, senzillament, “català”. Tot i que, en aquest cas, la qüestió esdevé tan ridícula que potser val més que s’esvaeixi tota sola, o bé que s’escampi com un mal aire sortit d’aneu a saber quina menja mal digerida. Ha estat, en fi, un aire malastruc el que ha pesat i segueix pesant com una llosa sobre la nostra llengua. Espriu ja se’n feia ressò en el seu poema El meu poble i jo. Amb una de les seves estrofes encetàvem aquest editorial; amb les darreres estrofes del poema arribem a la seva fi. Mentrestant, a l’horitzó, s’alça una nova esperança. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.
editorial
Racó dels mest Anecdotari
•
A la classe de P/5 es començava un projecte nou que, segons un nen, era del pintor “San Gogh”
• A P/3, tot fent conversa sobre els gegants, un nen va dir que els gegants es renten a la “rentoreria” perquè no caben a la rentadora.
• A la classe de P/3 un nen diu que és el sant del seu pare i la mestra li demana com es diu. El nen respon: - Salva. La mestra aclareix:- Salvador? -I uns nens contesten: -No, que salva animals!!!
•
Classe de P/5, començament de curs:Tot repassant les vocals, toca fer la a, després d’haver fet la i. A un nen no li surt la grafia i, tot amoïnat, diu a la mestra:- El llapis no em deixa fer la “a”, només surt la “i”.
• A P/5, cap a finals de curs, un nen en tornar del pati diu a la mestra: -Per què el pati cada dia dura una mica menys?
• A la classe de P/5 es fan els bits del tema de pintors. La mestra fa l’explicació d’un dels quadres i diu que el va pintar un senyor francès, i que parlava francès, i un nen diu: -El meu pare es diu Francesc i no parla francès.
•
Un nen de 5 anys, cansat de punxar un dibuix que era prou gros, en lloc de dir “estic cansat” diu a la mestra: -Jo trobo que heu fet la gallina massa grossa.
•
Tot parlant dels 150 anys del col·legi, demanàvem com es deia el seu fundador. Per als alumnes de P/5 va ser en “De les bones”, o en “Vamboire”: van rebatejar mossèn Vallbona.
• A un nen de P/5 li han caigut les dents de llet i diu que ara té les de nata. • Una mare diu a la seva filla de 4 anys, que sembla que no es troba gaire bé: -Vols que digui a la senyoreta que no estàs fina? I la nena li diu: - Sí, digues-li que estic rugosa.
•
Els nens de cinc anys, parlant del circ, diuen que hi ha trapezistes, equilibristes i domadistes.
• A la classe de 5 anys estàvem treballant la grafia dels nombres 6 i 7. S’acosta un nen a la mestra i li diu: -Tinc sis! Ai, tinc set! Ai, no: tinc pipí!
•
Una nena de 5 anys diu que no pot córrer perquè està “il·lusionada”: s’ha torçat el peu.
• A primer es comença a fer l’assignatura de castellà. Pregunta la senyoreta com es diu singlot en castellà i salta un nen, tot decidit i content: Es diu ipot.
• Sabeu què portaven a dins els termòmetres, abans? Júpiter!
tres i pares Durant aquest curs mares voluntàries de l’Ampa de la nostra escola han organitzat i han portat a terme el “Taller de Llengua Catalana”. Aquest taller es va crear fa un parell de cursos amb l’objectiu d’ensenyar la nostra llengua a les famílies nouvingudes i fomentar la relació família-escola. La participació en aquesta activitat ha estat molt bona, ja que s’hi van inscriure una trentena de mares que han anat seguint les classes amb regularitat. Les classes s’han dividit en dos nivells i bàsicament s’ha treballat la llengua oral. El resultat d’aquestes classes ha estat la preparació de diversos contes que les alumnes han representat a les classes d’Educació Infantil. L’activitat ha estat molt ben valorada tant per les mares com per les mestres d’Educació Infantil i les mestres del taller, però sobretot pels nens i les nenes que han gaudit de les representacions. Des de l’escola volem agrair la participació d’aquestes mares, l’interès per aprendre i sobretot la feina que de manera altruista han fet les tres mestres voluntàries: Montserrat Masramon, Oliva Fernández i Mònica Sánchez.
Racó dels mestres
Les papallones Adina
Ferran
Iker
Ròdick
Aran
Francisca
Jiaxin
Jordi Rosell
Daniela
Gil
Rayan
Joan
Marc
Oriol
Martina
Maria
Pere
Lola
Mohamed
Queralt
John
Laura
Nil
Mel
NikĂŠ
Jordi Vila
Sara olla de grills
Els cargols Armanpreet
Awa
Carlos
Cristina
Ernest
Feliu
Ignasi Mas
Ignasi TĂ pias
Bruna
Elisenda
Ferran
Ivet
Malak
Mansour
Maysae
Neo
Maria
Sofia
Ramon
Jordi Adjei
Roger
Kingsley
Sanae
Jordi Vila
Oriol Folguet olla de grills
Les formigues Amadu
Marc
Bruna
Dominik
Jan
Emma
10
Ăˆric
Guillem
Jordi Coma
Lluc
Andreu
Carles
Madelein
Rayan
Marçal
Maria
Maria Bages
Pau
Maria Carme
Martina Ă lvarez 11
Maxwell
Oleguer
Palak
Martina Ag.uilera
Peculia
Princesa olla de grills
P4
Ens ha visitat un camió A la classe estem estudiant els mitjans de transport, i un dia a la tarda, els nens i nenes de P4, vàrem tenir una gran sorpresa. Un camió va aparèixer al pati de l’escola, era el camió de l’Èric! Voleu que us diguem un secret? Tots vàrem poder seure al seient del conductor i fer moure el volant! Ens va agradar tant que us hem fet uns quants dibuixos.
Jofre
12
Andreu
Prisca
Kirk
Laia Prat
13
Liam
Marc
Rayan olla de grills
P4
David
Martina
14
Miquelina
Momna
Mustafà
Victòria
15
Pau Font Victòria
Roger olla de grills
P4 Bruna Miquel
Emma
16
Cristina
Kevin
Bruna Vinyeta
Sisi
17
Sergi Domingo
Walid olla de grills
P5
Jashandeep La bruixa se’n va de casa amb la seva escombra a buscar la vareta que ha perdut 18
Hafsa La princesa tenia por del drac
Sara A la festa del Carnestoltes vam fer una desfilada de fades i prĂnceps
Sergi El capità del vaixell espera que els pirates trobin el tresor
Yousra El drac s’ho menjava tot i també es volia menjar la princesa
Èric Estem fent el ball dels prínceps
olla de grills
19
P5
Oualaa Som al teatre
Pep És un drac
20
Pia Anem al teatre
Abril És una princesa
Miquel Som els prínceps Martí F És un drac
Afnane. Hem anat al teatre i hem ballat
21
Roger. Hem anat a ballar a la pista
olla de grills
P5
Marc A És el drac Abril És la princesa
22
Ramon. És en Sant Jordi
Souhayb Hem ballat amb els cavalls al teate
Ens iniciem en la poesia
1r
Jordi Ballesteros La primavera és espectacular: tot plegat fa sol i, quan miro, núvols tapen el sol. Boires descendeixen cap a terra i la tempesta ens vindrà. Pere Prat Sento el vent, però no el veig. El sento dalt dels arbres, on els ocells xiulen Marián de la Torre Juguem i ens divertim, i cada dia ens fem més amigues 23
Arnau Torres Un dia que era tot fosc estava estirat a terra mirant les estrelles I eren tan maques... Brillaven com el porpra! Ariadna Bertran Sortim, el sol enlluerna i fa molta calor al pati. Les flors creixen i els horts s’omplen de colors. Jan Plana Les abelles treballen com les formigues i volen com les mosques. Treballen i treballen sense parar, ningú no les pot aturar
olla de grills
1r
Júlia Codina La lluna plena es reflecteix; els peixos se la miren des de dins del riu Omar Badda Surt el sol i les flors s’obren, totes les flors. I creixen, i creixen més. Ariadna Corominas L’ aigua blava omple el cel amb vosaltres. Voleu, ocellets!
24
Alba Flores La meva mare em cuida, i m’estima molt. És molt maca. Miquel Roca Una papallona s’ha fet mal, s’ha punxat amb una rosa. El cargol la cura i ja pot volar. El pi tort Jan Plana Un pi vivia molt feliç perquè molts nens el visitaven. Ell era tort, i tots els nens que passaven pel seu costat volien enfilars’hi a sobre. Uns el feien servir de cavallet, d’altres per saltar. Els més petits hi jugaven amb els pares o els avis, i els més grans hi jugaven sols. Tot això passava després d’escola, al bosc-jardí. I van anar passant els dies i tots els nens i nenes anaven pujant i baixant, fins que un dia d’estiu un home amb una serra automàtica va tallar l’arbre. Als nens no els va agradar gens i van decidir plantar-ne un altre, però no saben si sortirà tal com era el pi tort.
El pi del bosc-jardí Pere Prat Hi havia al bosc-jardí un pi que va créixer de cantó i tots els nens s’hi enfilaven, i el pi era molt feliç. Als nens petits la mare els donava la mà, i els que ja eren grans s’hi enfilaven tot sols. I jo cada dia hi pujava unes quantes vegades i el meu germà, també. I un dia un noi amb una serra va tallar l’arbre perquè deia que feia nosa. Júlia Evans Dos conills juguen a l’herba;: al costat de les flors estan i amb la papallona van jugant.
25
Amin Bouzekoura Voldria ser policia perquè vull tenir diners i compartir-los amb els pares, i construir més i més. Un Un un un i es
ocell Paula Alsina ocell xiula, ocell busca menjar; ocell buscava el seu niu va posar a volar.
Ona Llop Riu , riu, sol solet; brilla, brilla, que ets xiquet. Riu, riu, que ets rialler; riu, riu tu, també.
olla de grills
1r
Pol Sanglas El meu gat està adormidet. Jo no puc dormir: tinc una joguina per jugar. Marc Oliu El mussol està trist. Mentre les formigues van treballant, els núvols van volant. I les flors són roses. Carlota Molera Ara plou i surt un cuc. Pensa que pensaràs... Demà farà sol i no plourà!
26
Juana Cuéllar La lluna brilla, brilla; lluna, lluneta brillant! Cada nit, lluna, lluneta, brilla constant. David Abadia Un nen va veure una papallona tan bonica que la volia agafar, però es va espantar. La natura Miquel Rovira Oh, natura! Si fossis per a mi et tindria com un somni i m’estiraria al teu camp de flors tan bonic.
Conill Gina Rodrigo Tens la cua de cotó; tens la pell fina i la cara bonica Maria Garolera Ocell que fas piu-piu des de dalt de l’arbre, et vindré a veure un altre dia Marina Gaja Floreta bonica, surts a la primavera i a l’estiu et toca el sol, i també et rega la pluja. 27
La rosa Laura Bassas La rosa que m’ha encantat jo la voldria dintre el cor, però no me la deixen arrancar. Roger Cumeras Les sargantanes m’agraden molt perquè tenen una pell molt fina. De colònies Roger Franquesa Entre P5 i primer, la nit dels grills i les estrelles he vist el carro gros. L’estrella Júlia Bassols L’estrella, a l’espai, brilla, brilla com el sol!
olla de grills
1r
Rovelló Martí Bages Rovelló que surts a la tardor perquè plou o fa calor: et vindré a collir demà. La natura Oriol Martínez La natura, acolorida i florida, acompanyada de flors i animalons. I el riu, de nit, amb els sorolls dels grills, fa més bonic el camp. Arnau Casas Si sóc una ciutat tindré moltes filles que es diran cases, i els germans grans es diran blocs de pisos.
28 Sara Dari Si plores no arreglaràs res, però si no plores no trauràs els teus sentiments. Fórmula 1 Jan Costa Ai, Red Bull; ai, Ferrari... Qui de vosaltres dos guanyarà? Red Bull, blavós, vermellós i groc. Ferrari, d’un color molt viu. Qui serà campió? El nas Sam Colomer Oh, aquella cosa fa molt bona olor! Ui, m’agrada molt
aquella aroma! I aquella altra també! Ai, el nas, que ens deixa olorar! Bernat Campos La guineu, que maca i llesta que és! A la nit s’amaga entre els arbres i entra al galliner; espanta les gallines, en caça una i no hi ha gallina mai més. Les flors Martina Crous A la natura hi ha moltes flors i aquest mes floreixen, animades, de tots colors.
29
La rosa Hug Marín Rosa, bonica roseta amb el teu color tan roig! Jo et dic que t’obris perquè ja és Sant Jordi. Quina olor! El gos Arnau Liébana El gos s’ha escapat de casa i no el puc agafar. Ha anat lluny. Ara vindrà?
olla de grills
2n
L’esquirol Joana Espar, Uma Penadès, Iu Freixenet, Bilal Boubaous L’esquirol és un mamífer, neix del ventre de la mare i és vivípar. És vertebrat. Normalment viu al bosc i s’alimenta de fruits secs que rosega. És herbívor i també és salvatge. Es desplaça caminant. Té la cua llarga i li agrada enfilar-se als arbres. Té el cos recobert de pèl. Respira per pulmons. Té la sang calenta, que vol dir que pot regular la temperatura del seu cos. És molt àgil quan salta, perquè gairebé sempre sap on saltarà.
30
.El peix espasa Marta Selivanova, Marta González, Mandeep Singh, Gil Puig El peix espasa és un peix, i per tant, viu a l’aigua. Té el morro com una espasa. Respira per brànquies. Té aletes per nedar i és ovípar, que vol dir que neix d’ous. Menja peixos petits com la sardina. El tucan Ada Solé, Iker Olivencia, Carla Garriga, Oriol Godayol El tucan és una au i neix d’ous (és ovípar). Té dues potes, un bec i dues ales. Menja fruits, insectes i aranyes però a vegades menja ous d’altres ocells. Té el cos recobert de plomes de color negre. Té un bec llarg i de molts colors. Respira per pulmons. Es desplaça volant. Té la sang calenta, que vol dir que sap regular la temperatura del seu cos.
La tortuga mediterrània Martina Clota, Clara Terricabras, Arnau Compte, Maria Coma, Henry Gyan La tortuga mediterrània neix d’ous. De la seva família és la més grossa. La tortuga mediterrània és un rèptil. És herbívora, menja algues, herbes aromàtiques i viu a tot arreu. Les tortugues van molt a poc a poc i beuen molts litres d’aigua. La tortuga té una closca que li serveix per defensar-se. El dofí Mariona Font, Valentina Pérez, Iu Fort, Nouha Barro El dofí és mamífer i neix del ventre de la mare. És vivípar. És vertebrat. Menja peixos, per tant, és carnívor. Mama quan neix. Respira per pulmons. Té sang calenta (és capaç de regular la temperatura del seu cos). Té aletes per nedar i una cua que li serveix per nedar i saltar. Viu a l’aigua.
la
La papallona Joel Gonzàlez, Thiago Aguilar, Carla Prat, Marta Montal La papallona és un insecte, vola i té cap, tòrax i abdomen. Neix d’ous, és ovípara. Té antenes i com una mena de tub per xuclar el pol•len. Té sis potes, i sense una mena de pols que té a les ales no podria volar. Té quatre ales i al principi és una eruga, i és invertebrada.
olla de grills
31
2n
El ratolí Irene Espona, Rayan Belayni, Sween Sing, Jonatan Heredia El ratolí és un mamífer. Mama quan neix, és vivípar, té el cos recobert de pèl. Respira pels pulmons. És omnívor, però el seu menjar preferit és el formatge. És un animal petit que té les orelles molt grosses. Té la sang calenta: és capaç de regular la temperatura del seu cos, és vertebrat. El seu depredador és el gat. Fa forats a les cases i llavors viu instal•lat allà.
32
El guepard Guillem Farrés, Mariona Franquesa, Sandeep Sing, Zulaihat Faila El guepard és un mamífer vertebrat. És el felí més ràpid del món, pot fer 110 Km cada hora. S’amaga a les herbes altes per poder caçar les seves preses. Les cries de guepard són de color gris; en canvi, quan són adults són taronges. Viuen a l’Àfrica en coves que troben . Es cansen molt ràpid. Quan són petits s’assemblen als gats. El lleopard és assassí, és un gran caçador d’antílops, i els caça de nit. L’esquirol Júlia Ortiz, Pau Cerezo, Artur Cumeras, Mohamed Soussan L’esquirol és un mamífer vivípar i vertebrat. Té la sang calenta. Té el cos recobert de pèl, és un dels millors rosegadors. Menja glans, pinyons, pinyes... Té la cua molt llarga i peluda i sol viure als boscos. Fan uns 20 centímetres de llargada i la cua sol fer uns 15 centímetres.
El mico Sara Corral, Carlota Castells, Roger Zaragoza, Joan Orozco El mico és vertebrat, mamífer i vivípar. S’alimenta de plàtans. Mama quan neix. Viu a la selva i s’enfila als arbres, es penja per la cua. Respira per pulmons. Té el cos recobert de pèl i té la sang calenta. El mico més gran és el babuí. Hi ha moltes espècies: l’orangutan, el peresós...
El gos Èric Franch, Marta Saborit, Laia Freixa, Clàudia Brown El gos és un mamífer vertebrat i vivípar. Menja pinso. Té el cos recobert de pèl, caça talps. De petits els gossos són molt juganers, i de més grans, normalment són més tranquils. Els agrada perseguir gats. Sota la pota hi tenen cinc peülles. Hi ha races diferents de gossos: Bichon maltès, Golden retriever , Chihuahua,... També hi pot haver creuaments entre races.
33
El pingüí Anna Saborit, Pau Alonso, Bru Solà, Adrià Pintu El pingüí és una au, és vertebrat i ovípar, que vol dir que neix d’un ou. Té la sang calenta. El pingüí té moltes espècies diferents dins del gènere. És un dels únics ocells que no vola. El mascle és el que cova els ous sota el ventre i el va girant sense trencar-lo; mentrestant, la femella s’alimenta d’ostres. Els pingüins en néixer són de color gris, després marró i en l’edat adulta són de color blanc
olla de grills
2n
i negre. Viuen en les aigües fredes i mengen peix. Les plomes que tenen fan que no tinguin fred. Quan són petits els pares els alimenten donant-los el menjar a la boca. Els pitjors enemics del pingüí són l’ós polar i l’orca. L’ esquirol Lina Arsali - Cristina Castany - Jordi Griera - Lluc Sadurní És un mamífer insectívor de la família dels animals vertebrats. El seu cos està cobert de pèl i té quatre potes i cua.
34
Viu als boscos. Sap grimpar molt bé pels arbres i saltar d’un a l’altre. Li agrada pujar i baixar dels pins perquè de les pinyes en menja els pinyons, que és un dels menjars que li agrada més. Menja fruits i llavors. Alguns fruits els enterra; després, aquests fruits germinaran i en sortiran nous arbres. El dofí Jia Jia Chen - Pau López - Max Martí - Jordi Sallés És un animal vertebrat que neix del ventre de la mare i quan és petit mama. És de sang calenta. Té aletes i cua. Les aletes dels costats estan formades per ossos, que faciliten els seus moviments. És un dels animals més intel•ligents. Els dofins són molt sociables i molt bons amics dels homes. Viuen a l’aigua. Cada 5-8 minuts surten a la superfície per respirar, ja que respiren per pulmons.
La serp Christian Flores - Pau Malavé - Max Roquet - Judith Sánchez Pertany a la família dels rèptils i té columna vertebral. Neix d’ous, per això és ovípara i és carnívora. Durant l’hivern les serps hibernen, per això les veiem durant les èpoques de l’any més càlides. Els agrada i necessiten l’escalfor del sol. Es mouen arrossegant-se, o sigui, reptant. Són uns dels rèptils que no tenen potes. Estan recobertes d’una pell molt resistent que quan la muden els cau d’una sola peça. Està formada d’escates soldades entre si. L’eriçó Clàudia Codina - Pau Dinarès - Bàrbara Maher - Maria Vinyeta Pot viure en camps, en boscos i a prop dels homes. Té quatre potes. Té punxes per protegir-se dels altres animals. Aquestes punxes són pèls endurits. La femella recull fulles seques per construir el niu. És mamífer: la mare alleta les cries durant un mes. És molt àgil. Quan sent un perill, fins i tot travessa rius nedant. S’alimenta d’animalons. No menja els bolets que troba, però sí els animalets que es troben al voltant d’ells. Les formigues Jana Balcells - Mariam Drissi - Maria Solans Jaqueline Oppong - Són animals invertebrats de la família dels insectes. Tenen sis potes, i el seu cos està format per cap, tòrax i abdomen. Neixen d’ous que pon la reina. Abans de transformar-se en adultes passen per tres fases: ou, larva i crisàlide.
olla de grills
35
2n
A l’estiu les obreres preparen molt menjar per passar l’hivern. El porten als caus que fan sota terra per resguardar-se del fred. Són insectes socials, viuen en grans comunitats i saben organitzar-se molt bé per fer les diferents tasques.
36
La granota Yousra Badda - Ariadna Conill - Belén Macias - Pol Nogué Neix d’ous, té columna vertebral curta, sense costelles. Quan és petita és herbívora, però quan és gran és carnívora. La seva llengua és llarga i enganxosa per agafar les preses amb facilitat. Les granotes són amfibis. De petites viuen a l’aigua, però quan són grans viuen a terra i a l’aigua. Quan surten de l’ou són capgrossos i no s’assemblen gens als seus pares. Tenen uns canvis que es diuen metamorfosi. Primer els surten les potes del darrere, després les del davant i per últim els cau la cua, i ja poden sortir de l’aigua. Llavors respiren per pulmons i per la pell.
El pirineu Lluc González El Pirineu ple de neu està; la gent colgada queda quan intenta caminar.
3r
Els telefèrics ja funcionen: quanta gent hi va! La majoria van a esquiar per aprofitar la neu que hi ha. UAU!!! Martí Serra Fa molts i molts anys, una companyia d’animals que es deia “La companyia dels animals” van trobar un aparell destrossat. A la companyia eren set animals: un llop, una balena, un tauró, una medusa, un pop, un dofí i una cabra que estava malalta. Quan van veure aquell aparell van decidir que entre tots l’arreglarien. I així ho van fer. Quan va estar arreglat van mirar bé i van veure que era una màquina del temps. Després, el pop, que era bastant atrevit, va tocar un botó que va veure i la màquina va desaparèixer! Els animals també! Què podia haver passat? La companyia dels animals va aparèixer en un lloc on hi havia molts volcans, i el pop va dir: - Segurament som al mig del mar. Ostres, no! És veritat! Som... som... som a la prehistòria! De sobte una cosa molt estranya va saltar a sobre el pop, i aquest va començar a cridar: - Aaahhh!! Auxili!! Per sort, la balena estava alerta i va saltar a sobre la bèstia i aquesta va marxar. Al cap d’una estona el llop va dir: - Sabeu què era això? Era un dinosaure! I tots van contestar: - Uau!! Després els volcans van començar a explotar i tots van córrer, però el tauró no va poder, així que la balena, que era una bona amiga, el va posar sobre el seu cap i van continuar corrent. Quan van estar salvats, el llop els va dir: - Ja ho entenc! Ja entenc per què no ha vingut la cabra. Està darrera de tot això!
olla de grills
37
3r
Després, entre tots, van començar a fer un pla. Quan van descobrir el refugi de la cabra hi van entrar i va començar l’acció. La medusa va ficar els tentacles d’una paret a l’altra i la balena s’hi va posar a sobre. Llavors, el pop es va posar a sobre de la balena, el tauró a sobre el pop, el dofí sobre el tauró i el llop a dalt de tot. Després van formar una figura d’un dinosaure, es van posar una capa a sobre i van espantar la cabra. La cabra va caure a la lava i tots van poder marxar cap a casa contents.
Aniol de Ribot
38
Yasine Aalla
Clàudia Reniu
Ferran Reniu
JĂşlia TomĂ s
39 Martina Baucells
Jana Vila
olla de grills
3r
Nicole Zevallos
Albert Salvans
40
El Carnaval Jordi Riera Jo em disfresso cada any per anar al carnaval amb un company. Un any de dimoni hi vaig anar i un àngel hi vaig trobar. Aquest any vaig anar a Torelló i em vaig disfressar de botó. El primer cop que hi vaig anar de pirata em vaig disfressar. Ja estic esperant l’any que ve per veure de què em disfressaré. Potser d’alguna cosa que faci por. O, si no, d’inventor.
Isaac Oliu
Alissa Tolea
Clara Font
41 Pau Gonzรกlez
Raimon Torres
olla de grills
3r
Pol Panadès
Roger Capdevila
42 El misteri de la moda Martina Orozco Fa temps hi havia una colla de nenes que es deien les “Pega Dolces”. La més petita es deia Clara i era molt intel·ligent; les mitjanes es deien una Ivet i l’altra Júlia, i eren bessones. Una era molt trapella i l’altra era una mica tímida. La gran es deia Martina i sempre era molt bona a l’hora de fer bromes. Totes eren veïnes i anaven a classe juntes. Vivien a Montesquiu. També feien totes patinatge sobre gel. Montesquiu és un poble petit, no hi ha gaires cases ni places… Però és a prop de les muntanyes i s’hi menja de manera molt saludable. Totes tenien un diari i els agradava molt escriure. Un dia a l’escola van fer grups de quatre. Elles van ser les primeres a fer el grup i es tractava de dissenyar un vestit. Un cop dissenyat l’havien de portar a l’escola per fer el ball de fi de curs i havien de ser tots de diferents colors. Elles, però, no sabien que tenien unes rivals a la classe que tenien moltes ganes de fer-los la guitza. Les “Pega Dolces” sempre s’emportaven la llibreta i intentaven dissenyar els vestits. Van anar al pati i van començar a dibuixar-los. La Clara va dir: - Per què no dibuixem els vestits sobre diferents països del món? - Bona idea, va, provem-ho!- va dir la Martina. - Segur que em sortirà fatal!- va dir la Júlia.
Quan van arribar a casa, les “Pega Dolces” van ensenyar els dissenys a les mares i els van demanar si podien cosir-los. La Clara el va triar de color verd, la Júlia, taronja, la Ivet, violeta i al Martina, lila. L’endemà van arribar a l’escola amb les maletes i, a dins, els vestits. La senyoreta va fer seure els nens i les nenes i elles es van anar a posar els vestits als vestidors. Tots les van felicitar i les rivals van quedar amb un pam de nas. La rosa Júlia Rovira
Karl Max Owusu
A la primavera comença el calor. Vinc d’olorar aquesta flor. Pètals vermells, grocs i també blancs; perfectes, lluents, preciosos i brillants. Sempre radiant bellugant amb el vent, al jardí on ets, bonica i elegant.
La moto Adrià Codina
43
Carla Pérez
La moto corre molt i va per tot el món. Va pertot arreu i m’agrada quan fa “reu reu”. Corre molt per tot arreu i no l’atraparem. Encara que correm mai no la trobarem. Té un gas molt gran i tot ple de fang. És grossa com un elefant i al final sembla que vagi volant.
olla de grills
3r
David Sergi Riera
Joan Torres
David rabiüt, espavilat i astut, explicant-nos la feina sí que ets una bona eina. David rabiüt, no ets gens mut. A vegades ets molt sorrut i normalment molt astut. David rabiüt, no ets gaire sorrut. Si fem les coses bé ens diràs molt bé.
44
David rabiüt. no ets gens mut. Si ens enganyes et tirarem unes castanyes. David rabiüt, espavilat i astut. Si som molt xerraires, trucaràs a les mares. David rabiüt, no ets gens mut. Ens portes al pati de sorra i a vegades a la torre. David rabiüt, alguna vegada ets mut. Tu sí que ets una eina explicant-nos la feina.
Sílvia Cortés
Federico Mendieta
Guillem Reig
45
Raimon Palomeque
olla de grills
3r
Pau Sabadell
Jordi Sala 46
La meva germana Kawtar Soussan Tenia una germana que era molt presumida. Li agradaven les joies i també les flors. Però, quan va ser gran, la van fer reina. Oh!, la meva germana! Com la trobo a faltar.
4t
Iguals Bernat Ibáñez A i A, diferents. B i B, el mateix. Tot canvia. Res no és igual. Per molt que ho neguis, equivocat estaràs. Jo canviaré, i tu també. Tot canviarà, res no ho impedirà. Els filòsofs ho diuen, i des de fa poc ho dic jo: “només faltes tu i la resta, per tenir raó”.
47
L’Amistat Uche Ekechukwu Si l’amistat vols aconseguir, hauràs de dir la veritat; hauràs de patir; però amb esforç l’aconseguiràs. Amb paciència i tranquil·litat tindràs amics per triar. Però, si no cuides les amistats, no tindràs ningú al costat quan, de debò, ho necessitis. Que n’és, d’important, l’AMISTAT !
olla de grills
4t
El llapis màgic Maria Marín Hi havia una vegada un vell que tenia una botiga de material escolar. Un dia hi van entrar una nena i el seu pare. - Vull un llapis – va demanar la nena. - D’acord. I quina mena de llapis vols: dels especials o dels normals? – va demanarli el vell. - Dels especials, dels especials ... La nena, acompanyada del seu pare, va sortir de la botiga amb el llapis especial dins una bossa que li havia donat aquell home vell tan particular. Quan va arribar a casa va obrir la bossa i hi va trobar un paper que, un cop desplegat, ve veure que deia: “Aquest llapis serà el teu amic i la teva mascota. Quan vulguis que escrigui pel seu compte, escriu amb ell aquesta paraula: LOPOJU “. I la nena ho va voler provar. De sobte, el llapis va mostrar-se viu: li van sortir cames i peus, braços i mans, una cua i un cap i unes taques de color marró. I va començar a parlar: - Hola. Em dic Mac, i tu? - Jo sóc la Júlia – va respondre força sorpresa. La Júlia havia d’estudiar per a un examen. Va agafar el llapis especial i aquest va prendre l’aspecte normal. Quan va arribar el dia de l’examen, la nena el va fer tot amb el seu llapis especial. L’endemà, quan li van tornar l’examen corregit, va comprovar que li havien posat un excel·lent! Va estar molt contenta. I va decidir que sempre més faria els exàmens amb el seu llapis especial.
48 La carrera d’en Llampec Alberta Ferran Hi havia una vegada un mico que es deia Llampec, i sempre s’avorria com una ostra. Un bon dia els seus germans van decidir fer una cursa amb altres famílies de micos. D’entrada, a en Llampec no el deixaven participar, però gràcies a la seva tossuderia, finalment ho va aconseguir. El seu germà gran li va dir: - Si quedes últim no ploris, eh? - D’acord – va respondre en Llampec, que no va fer massa cas del que li acabaven de dir. Els seus germans van pensar que seria millor fer la cursa enfilats damunt el llom d’un tigre. Els que ho aconseguissin serien els més valents. El dia de la cursa, quan els participants van anar arribant a la sortida amb els respectius tigres, tots els micos van arribar esgarrapats, mossegats, amb tiretes, embenats... però en Llampec, no, ja que es va fer molt amic del seu tigre quan el va anar a trobar: - Hola, com et dius? – va demanar en Llampec. - Em dic Tigressa. - Que ets una noia? – va fer, estranyat. - Sí! És un inconvenient, això? – va demanar el felí.
- No, gens! – va assegurar en Llampec. I, a continuació, la va convidar a participar amb ell a la cursa. Ella hi va estar d’acord.
49 Els àrbitres de la cursa ja estaven preparats, i ... PUUUUUM!! ... la cursa havia començat. Com ja us deveu haver imaginat, en Llampec i la Tigressa van ser els guanyadors. Havia guanyat un mico de dos anys a d’altres que en tenien més de deu! Estaven tan contents...! Finalment, en Llampec va acompanyar la Tigressa fins a casa seva, i es van fer tan amics que cada dia es trobaven i feien volts per la selva. A través de les finestres Sara Gibert La finestra número nou és la finestra de la cuina. Com que casa nostra és molt gran, hi ha moltes finestres. N’hi ha quinze! Un dia, la meva germana i jo vam decidir posar números a les finestres. Els nostres pares van dir que fer això era una ximpleria, però a nosaltres ens feia il·lusió. La número nou és una finestra simpàtica, entremaliada (bé, ja sé que les finestres no poden ser entremaliades) i petita...: la més petita de totes. La llàstima és que no pot gaudir de les seves vistes, perquè sempre dorm. És el seu “hobby”. I mira que des d’ella pots dominar tota la ciutat...! És molt divertit veure la gent amunt i avall, entrant a les botigues, sortint de les cases i els locals... Jo m’ho passo molt bé. La número quinze, però, és la més antipàtica de totes. Ella és la que té les vistes més maques (miren al mar!), però prefereix les vistes a la ciutat. Vaja, que tothom vol el que no té. Per cert, aquesta finestra és la de la meva habitació.
olla de grills
4t
Quan la finestra número cinc em va anunciar el que passava, vaig avisar ràpidament la meva germana. Vam canviar la numeració d’algunes finestres, i tot es va arreglar. El cas és que quan canvies els números, canvies les vides. Macedònia lingüística i d’entreteniments sobre els cucs de seda La màgica transformació David Evans Tanta seda en tenen com tant fil en fan. Només mengen morera, tanta que explotaran!!!! S’inflen i s’inflen i es van fent grans; d’aquí a quatre dies papallones es faran! Tot això, en seixanta dies només, quanta ciència i quant progrés!
50
L’alegria de la descendència Mariona Montalt, Laura Masoliver i Sergi Ortiz Hola, em dic Sam, segons la meva mestressa. Recordo que, en sortir de l’ou, estava desesperat perquè no aconseguia trobar el menjar, i també em feia molt mal el cap perquè en caure de l’ou em vaig sentir regirat com un mitjó d’aquells que fan tanta pudor de formatge Roquefort. Eeeeeecs!!! Al cap d’uns minuts, vaig obrir els ulls per primera vegada a la meva vida. És tan divertit veure figures, colors, l’entorn...! Vaig veure unes enormes superfícies verdes que feien olor de clorofil·la. Vaig començar a menjar allò verd i, era tan tendre....que em venien ganes de dormir.Vaig decidir de fer el capoll com altres cucs del meu entorn. Encara havien de passar molts dies per començar a dormir.Van passar nits fredes i dies molt calorosos, però jo volia tenir un capoll per a mi sol! Per fi va estar acabat! M’hi vaig acomodar i... bona nit! Quan em vaig despertar, vaig veure una papallona. Era tota maca i es deia Lucy. Cada dia n’estava més enamorat i no gosava dir-li res. Lucy era un nom molt maco per a una papallona. Un dia vaig voler conèixer-la millor, i vaig pentinar-me els pocs pèls rinxolats que tenia. Ella estava a la fulla més alta i hi vaig voler arribar volant.... Un moment! He dit volant!? Així és que vaig descobrir que m’havia transformat en una papallona! Com que tots dos érem papallones, vam fer mil giragonses i mil tirabuixons comptats. La meva estimada volava amb tanta elegància... Al cap de pocs dies, la Lucy, ja estava “embarassada”. En un moment sobtat, no va poder aguantar més i va pondre els nostres fills, que en aquell moment eren ous. Ens vam quedar mooooolta estona mirant-los. Quatre dies després ella, la Lucy, va adormir-se per sem-
pre, igual que jo vuit dies més tard. Però no us entristiu: els meus, perdó, els nostres fillets, segur que també faran un escrit sobre la seva vida! I ara... Aloha! Sayonara! Goooooood-bye, baby! Segons la tradició xinesa Marc Lozano i Clàudia Andreu Un dia, l’emperador Huang Ti estava molt enfadat perquè volia saber què era el que es menjava les seves precioses i grans moreres. De seguida va cridar la seva dona Xi Lingshi perquè ho investigués. La dona, tota decidida, va sortir al jardí amb una cadira, una tassa de te i una cullereta i es va asseure amb paciència a sota l’arbre. Al cap d’una estona va veure com li queia alguna cosa damunt la tassa i la va esquitxar una mica. De sobte, va veure que de la tassa sorgia un fil de seda de color blanc. Quan ja va tenir tota la cullera enrotllada amb el fil de seda va veure que a la tassa hi flotava una crisàlide. Va anar corrents a buscar el seu marit per explicar-li el descobriment. Huang Ti va quedar tan paralitzat que va ordenar una nova llei: la gent que expliqués el secret a estrangers seria castigada amb la pena de mort. El seu cicle de la vida Maria-Elizabeth Grosse El que més sorprèn dels insectes com el cuc de seda és la seva capacitat per transformar-se. El seu cicle és curt i un dels més espectaculars. Aquí teniu un esquema que exemplifica tot aquest procés:
olla de grills
51
4t
Endevinalles Berta Saborit, Anna Velasco i Natàlia Quintana Blanqueta, grogueta i molt fineta. Blanqueta, tarongeta i llargueta. Pertot arreu s’enganxa. Ens en fem mocadors iI el tacte agrada a senyores i senyors Què és?
De color verd és i els cucs en volen exprés; cada cop en creixen més. Doncs, què és? D’una mena de capsa, en surt la papallonassa. Com es diu aquesta obra d’art on el cuc resta amagat?
Sopa de lletres Bernat Presagué i Quim Roquet Troba 10 noms relacionats amb els cucs de seda. Pensa que tant poden estar verticals com horitzontals, o en diagonal.
52
E
P
W
S
E
D
A
I
C
X
A
Z
A
A
I
C
N
R
C
P
V
M
V
D
P
S
I
R
A
Y
U
M
O
U
E
S
E
L
A
X
L
C
X
C
A
M
L
K
L
U
Z
U
T
L
E
O
E
C
H
A
M
E
I
N
N
O
U
S
C
A
P
D
T
A
M
O
R
E
R
A
E
Les 8 diferències Deborah Elahor
Mots encreuats Clara Macià, Pol Riubrogent i Maria Puigdollers 1 2 4
3
5
6
7
1 Eruga del lepidòpter. 2. Fil elaborat amb el bri del capoll. 3. Fulla que menja l’insecte. 4. Procés de canvi de les estructures epidèmiques protectores de determinats animals. 5. Pupa dels lepidòpters. 6. Insecte que surt del capoll. 7. Primer aliment que menja l’insecte quan neix. Simbologia xinesa Unai Estavillo
Solucions Mots encreuats 1. Cuc de seda 2. Seda 3. Morera 4. Mudes 5. Crisàlide 6. Papallona 7. Ou Sopa de lletres morera, crisàlide, excrement, ous, papallona, capoll, muda, seda, cuc, insecte Endevinalles fulles de morera, la seda, capoll
olla de grills
53
4t
L’ombra Xavier Arcarons Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. No tenia germans, i vivia en una casa de pagès al bell mig del bosc. Com que no tenia ningú per jugar, ni veïns, ni amics, sempre jugava amb la seva ombra. Era, doncs, la seva millor amiga; parlava amb ella, i l’ombra el contestava amb gestos. Un dia, però, es van barallar, i en Joan se’n va anar a dormir. L’endemà no trobava la seva ombra i va cridar: - Ombra, ombra!!! On ets?? – ningú no va contestar. Desesperat, va començar a buscar... I res: no la trobava. Estava molt trist, i se’n va anar cap al bosc per veure si la trobava. Pel camí es va posar a ploure, ja només li faltava això!! En Joan estava trist, volia fer les paus amb la seva ombra i el va envair un sentiment de culpa. Ell havia obert la discussió i ara estava sol, perquè l’ombra ja no el volia, i fou aleshores quan es va adonar de la importància de saber mantenir un bon amic. Plorant, tornava cap a casa, però de sobte va parar de ploure i un meravellós arc de Sant Martí el va fer aturar i fou aleshores quan es va adonar que la seva ombra l’acompanyava! I aleshores va comprendre el vertader valor de l’amistat.
54
El botó Martí Sabater El botó petit deia que volia tornar a la camisa d’en Joan. Resulta que estava damunt unes tovalles però... quan van espolsar-les, el botó va caure per una finestra que estava oberta. Aquell dia feia molt vent i va arribar allà tot rodolant, i llavors va sortir volant. El botó va anar a parar a un bosc espès i de sobte es va trobar en una casa terrorífica. Aquesta casa tenia tres pisos i estava pintada de color lila. En veure allò, es va adonar que s’havia equivocat i li calia tornar enrere, però no podia, el bosc era tan ple d’herbes que se li feia difícil trobar el camí. Donava voltes i més voltes, i mai no trobava el camí que l’havia de portar a la seva camisa. Després de molt rumiar, es va recordar que el camí havia de ser pels voltants. Rodolant i rodolant, es va trobar amb el cotxe de la mare d’en Joan, que estava aparcat en un racó del bosc, i hi va pujar. La mare d’en Joan en veure’l va estar molt contenta i quan va arribar a casa, l’hi va cosir a la camisa i va ser feliç per sempre més. El meu diari Abril Mas 30- 04-2013 Ahir i abans d’ahir no vaig poder escriure, però van passar dues coses que m’agradaria que quedessin escrites aquí, en el meu diari. Era diumenge, el 28 d’abril. Vam anar a Barcelona per celebrar l’aniversari del meu pare, feia 43 anys i vam dinar a casa de la meva padrina. Després de dinar vam anar a donar un volt per Barcelona. El meu germà i jo, protestàvem perquè ja estàvem cansats de tant caminar, i els pares van decidir que ja era hora de marxar cap a Vic. Quan érem a mig camí va sonar el mòbil del meu pare, va contestar i al cap de pocs segons va dir:
- S’ha mort la mami. Era la meva besàvia, tenia 96 anys. Jo no vaig plorar, perquè sabia que era molt gran, i havia tingut la sort de viure molts anys. Dilluns, 29 d’abril Em vaig llevar amb la cara riallera, ja que l’endemà no havia d’anar escola, però no sabia el que passaria aquella tarda. De fet, no escriuré el matí, perquè la història ja me la sé de memòria. Començaré des de la tornada de l’escola. Quan vaig tornar vaig veure que a casa hi havia la meva àvia i li vaig preguntar on era la meva mare. Ella em va dir que era a Barcelona perquè l’avi no es trobava bé. En aquell instant em va passar pel cap que potser es moriria, però després vaig pensar que no, que això no passaria. Amb l’àvia vam estar mirant llibres i ens vam ben entretenir. Després, a l’hora de sopar, van arribar els pares i ens van dir que l’avi s’havia mort. Jo no m’ho vaig creure, pensava que allò que em deien no era real, però de sobte vaig veure la mare plorant i llavors sí que em vaig adonar que era veritat.. Dimarts, 30 d’abril El que us vull explicar és que la vida ens guarda sorpreses. Ara cada matí quan em llevo penso en com som d’afortunats a casa, perquè tinc uns pares i un germà que me’ls estimo i ells a mi. He pensat que el millor que puc fer per fer memòria al meu avi i a la besàvia és recordar els moments que he compartit amb ells. Dimecres, 01-05-2013 Com si el temps desaparegués, torno a ser a l’escola i enceto un nou dia fent la meva rutina diària. La primavera Marc López A la primavera, els arbres són bonics. Les fulles comencen a sortir, i jo ho observo cada matí. Els rius van plens del desglaç de les muntanyes. El sol comença escalfar, però també l’aigua es comença a evaporar. La natura comença a florir i els animals a sortir. La natura canvia de color i jo ho observo des del meu balcó.
olla de grills
55
4t
La zebra Arnau Vidal La zebra galopa, galopa, mou la cua, i alça la crinera, tota ben contenta. Zebra, mou el pèl, que les ratlles m’enamoren. Mou la cua com indica el vent. Ets un animal molt elegant i sembles un cavall. Les ratlles et fan diferent, corres i galopes seguint el vent. La Natura Mateu Cumeras
56
5è
Emocions pensaments i il·lustracions a Sant Benet del Bages Lligat amb el projecte interdisciplinari de Ramon Casas i el modernisme,que es treballa a 5è, el mes de març es va fer una sortida a Sant Benet de Bages, lloc d’estiueig de la família Casas. Durant la visita vam aprofitar per fer una activitat de dibuix a l’aire lliure utilitzant la tècnica del carbonet i dibuixant racons exteriors del monestir, tal i com ho havia fet Ramon Casas tantes i tantes vegades. Aquí hi ha una petita mostra de les reflexions,sensacions i il·lustracions d’aquell moment. Biel Farrés: Quan vaig visitar el monestir em va agradar molt, i quan estava pintant allò tan bonic em vaig sentir com en Ramon Casas. Em vaig sentir com un pintor de debò. Maria Vivet: Va ser una sensació agradable saber que Ramon Casas feia el mateix que nosaltres. L’imitàvem. El lloc elvaig triar perquè em va semblar interessant. Àgata Sala: L’estona que vam fer els dibuixos va ser molt divertida, perquè teníem el carbonet i havíem de difuminar-lo amb el dit. Jo i una altra nena ens anàvem pintant el nas, les galtes... Pau Solà: La sensació que vaig tenir quan vaig començar a dibuixar va ser com si fos un pintor expert com Ramon Casas. Carla Mallarach: La visita al monestir de St. Benet de Bages va ser inoblidable. Seguir els passos que va seguir el pintor per fer un dibuix amb carbonet, visitar la casa on estiuejava... va ser una experiència que poques vegades es podrà repetir. Roger Puntí: Estava dibuixant, molt inspirat i concentrat, prenia totes les mides amb la goma i els dits. Amb el carbonet feia tons i difuminats. Ara n’estic satisfet, miro el dibuix i veig que em va quedar força bé. Em va agradar molt l’activitat. Yago García: Estava tot molt tranquil i silenciós… Era tan fàcil dibuixar que pensava que em sortiria com en una foto… Gerard Famada: Vaig tenir la sensació de pintar el monestir de Sant Benet com en Ramon Casas... i voldria tornar-hi. Jiehao Zhang: Quan dibuixava el racó triat estava molt tranquil, el meu cervell en blanc... ho veia tot molt bonic!
Clàudia Vicente: La tranquil·litat regnava al pati de la Creu. Tot el que ens envoltava era bonic, preciós: les flors, la font, els arbres... Ester Puig: Mentre dibuixàvem feia solet, i a l’ombra fresca la meva sensació era de felicitat, tranquil·litat i solitud. Arnau González: Mentre dibuixava sentia els ocells cantant. Vaig dibuixar la porta de l’església... Estava una mica nerviós, perquè no ho havia fet mai, això de dibuixar amb carbonet... Martí Font: Silenci, molt silenci, i molta calma. Un lloc bonic, amb un sol que il•luminava una part del campanar...
olla de grills
57
5è
Laura Serrat: Un lloc ple de racons, on cada sensació és un somni i cada pensament, una il·lusió. Martina Soler: En el moment en què vaig veure aquell racó em vaig inspirar: el vaig dibuixar, i mentre el dibuixava em vaig sentir en el passat, com una artista de veritat. Berta Riera: Mil i un detalls per explicar, mil i un dibuixos per dibuixar i mil i una sensacions que tothom voldria repetir. Abril Soler: Deixar-nos aquella estona per poder dibuixar i inspirar-nos em va encantar. Bernat Nogué: Sobre les pedres estirat, amb aquell aire fresc que se’m passejava per la cara,tenia ganes de relaxar-me i posar-me a dibuixar! Gerard Serra: Damunt les pedres fredes i el temps que ens acompanyava, uns pintors dibuixaven un indret que amagava Sant Benet. Marc Escribano: Va ser un moment tranquil quan vaig veure aquella placeta tan petita, però amb grans coses. Vaig veure aquella creu que em va semblar meravellosa i vaig començar a il·lustrar-la amb el petit carbonet. Nil Isern: Aquella vegetació, aquella foscor, en un lloc meravellós on s’amagava el pintor, l’art i la il”lusió. Em va enamorar la inspiració i l’emoció d’aquell lloc meravellós.
58
Abril Tort
Jia Jie Yang
Anna Brusosa
59 Eduard Aguirre
fem treballar el magĂ
5è
Enric Macià
60 Irene Salvans
Jan Ferran
61 Judit Balcells
fem treballar el magĂ
6è Laia Roca
62 Laia Saborit
Maria Dinarès
63 Manu PĂŠrez
olla de grills
6è
64
L’extinció de la prehistòria Maria Anglada Temps era temps, en un país molt llunyà, curiosament a Dakar, hi vivia l’última tribu de prehistòrics que era formada pel capità Felip, l’intel·ligent Neo, el forçut Jordino i el més entremaliat de tots, en Maxi. Aquella tribu no es podia reproduir perquè no hi havia cap noia, per tant no podien tenir fills. Ells, el que tenien pensat, era viure el màxim possible, però tenien el perill de la sabana: felins, animals herbívors i omnívors, plantes carnívores... Tot va començar quan un dia tota la tribu van anar a caçar i el capità va dir que volia morir havent derrotat el gran monstre de la sabana: el lleó! I, sí, sí tal dit tal fet: hi van anar. De sobte es va sentir un gran grunyit i en Neo va dir que ja eren en territori de lleons i havien de pensar alguna cosa, perquè si no acabarien tots morts. A en Felip se li va acudir acorralar-los, però no va tenir ni temps de dir-ho que ja s’havien cruspit en Maxi. Tots els que quedaven van córrer ràpidament cap a la cova a amagar-se i, ben tristos, se’n van anar ràpidament a dormir, però en Jordino no podia dormir i se’n va anar cap al terreny de lleons, perquè volia matar aquells malvats monstres que havien matat al seu amic; i a ell, com a en Maxi, al cap de dos segons ja se l‘havien menjat! L’endemà al matí, en Felip i en Neo van anar a buscar en Jordino seguint-ne el rastre, però quan van veure que s’acostaven cap al terreny del lleons van recular ràpidament cap a la cova perquè no volien ser cruspits. I ara us preguntareu: i els dos que queden? Doncs no se sap com van morir, però s’han fet investigacions i creuen que van ser devorats pels lleons. Així va ser com es van extingir els prehistòrics! En joan i les seves històries Abel Marcos En Joan, un nen de 12 anys, tenia una gran imaginació. Vivia en el seu món fantàstic on es pensava que tot era possible. Els seus pares ho veien diferent, el veien com un nen a qui no li deien res els estudis i que sempre estava despistat. Un dia, a l’escola, la professora (veient com li anaven els estudis) li va demanar què volia ser de gran, i ell, ben orgullós, va respondre: -Vull ser astronauta! La professora li va demanar per què no volia tenir un treball normal, i ell va dir: -Si sóc astronauta podré descobrir nous planetes. La professora li va dir que ho deixés córrer, que hi havia una minúscula possibilitat que pogués ser-ho. Al cap de 10 anys a en Joan encara el fascinaven els astronautes, així que va decidir fer-ne la carrera. Ho va aconseguir, i va ser la primera persona a viatjar a Mart. La professora de 6è de primària l’observava per la televisió i pensava: “Les coses, si les intentes s’aconsegueixen”.
Catalunya la meva il·luminació Berta Espona Veig rere els Pirineus la il·luminació que m’envolta, Catalunya el meu país m’espera amb molta força. Observo estelades que corren pels carrers, i es mouen amb força per vèncer el que ve. Observo països que pateixen més que aquí i me’ls miro i penso, per què hi ha d’haver una guerra allí? Reflexos del Mare Nostrum Marta Masoliver Passejant amb els peus nus per la platja, veig, plenes de vapor d’aigua, les roques que juguen amb ses amigues, les ones viatgeres, que anant d’un lloc a un altre es desfan, cansades, a la riba.
65
Quatre infants que, contents, empaiten els crancs de la costa em diuen adéu sens parar de córrer. Ai, aquesta suau brisa que fa, que m’acaricia la cara; granets de sorra i gotes d’aigua. Sembla que aquestes grans roques amaguin secrets; guardians en són els peixos que també gaudeixen d’aquests.
olla de grills
6è
Aigües blaves Júlia Martí Aigües que xoquen contra roques i degoten terra endins, on hom no pot trobar aquell últim poagre que t’ha dut a trobar el darrer desig. Tu esguardes aquell camí, que segurament arriba fins allí on els morts dormen en pau fora de tot aquell sarau.
66
El concurs de dibuix Júlia Subiranas Hi havia una vegada dues germanes bessones que es deien Martina i Joana. Totes dues sempre anaven vestides igual (hi havia gent que les confonia); a elles no els agradava, però als seus pares, sí. A totes dues els agradava jugar a bàsquet i dibuixar. Un dia de tardor que plovia a bots i barrals eren a casa avorrides, sense fer res, quan de sobte, la Joana va proposar fer un concurs de dibuixos d’animals que després donarien als seus pares perquè diguessin quin era el més bonic. Qui guanyés, aquella nit dormiria a la llitera de dalt. La Martina va dibuixar un cavall i la Joana un elefant; els van pintar amb retoladors i llapis de colors. Els van entregar als pares, i a ells els va costar molt de decidir. Tots dos estaven tan ben fets i tan ben pintats... La Joana estava nerviosa, és clar, i la Martina també, perquè cap de les dues no volia dormir a baix de la llitera, però una de les dues ho havia de fer. Va arribar l’hora de sopar, els pares encara no tenien clar quin dibuix triar, però ho havien de decidir abans que arribés la nit. Com que els pares no s’havien quin triar van demanar ajuda a la iaia. La iaia de seguida va saber quin havia de triar: el dibuix de l’elefant, ja que era el més original. Quan la Joana va saber que havia guanyat, va cridar: -Oh, podré dormir el llit de dalt! I la Martina va respondre: -Oh, no, he perdut... Però la Joana li va dir: -Martina, el més important és participar. Aquella nit la Joana va dormir a dalt. El llit era més còmode. Les dues germanes van dormir tota la nit. L’endemà quan es van despertar, bé la Martina va despertar a la Joana, van anar al menjador a mirar la televisió. Al menjador hi van trobar els dos dibuixos penjats a la paret amb uns quadres emmarcats i una medalla per a cada una a
sobre la taula. Quan la mare es va despertar els els va donar, i també els va tirar una foto. Cada matí anaven a l’escola caminant, tardaven menys de 5 minuts. Totes dues volien explicar aquell concurs a les seves amigues. Les seves amigues van quedar emocionades, perquè mai no se’ls havia ocorregut fer un tipus de concurs així. Les nenes van proposar que per Sant Jordi a l’escola fessin aquest tipus de concurs organitzat per categories, i que tots els alumnes hi participessin. La directora ho va acceptar, i els va proposar que elles dues (les dues bessones) en fossin les organitzadores. I així ho van fer. I van triar els dibuixos guanyadors elles dues i les normes també les van posar elles. Els regals dels dibuixos guanyadors eren llibres de lectura. Cada any ho van celebrar i van formar part de la història de l’escola. Tothom estava molt orgullós d’elles i de la seva proposta. A partir d’aquell dia cada any es va repetir aquell concurs organitzat per elles.
67
olla de grills