PROGRÉS ÉS CULTURA 053 - El Betlem de Progrés – Que no es perda la il·lusió 057 - La portada d’ un any per a oblidar i no deixar de recordar 058 - Vine que et conte… Lo Cant de l’ Estoreta 060 - Relats curts – Un tros de suro vaig ser jo 063 - Relats curts – València, Districte Marítim i les Falles 067 - El cinema de 2020 en Progrés
AGRAÏMENTS A ENTITATS COL·LABORADORES 080 - Agraïments 122 - Contacta amb Progrés 122 - Paraules per al record 123 - Himne regional i Himne de la Falla
Edició: Associació Cultural Falla Progrés –Teatre de la Marina Coordinació, disseny i maquetació: José D Badia i Valiente Col·laboració: Paula Valverde i Gil , Zayda Igual i Peiró Portades: Álvaro Timoteo i Sorní, Tatín Vivó i Benedito Articles: Tatín Vivó i Benedito, Mònica Ocón i Llorens, Eduardo Casanova i Duch, Paula Valverde i Gil,, José D Badia i Valiente, Pepe Pastor i Gimeno, Mª Amparo Yerves i Pérez, Mª José Félix i Pérez, Equip Betlem, Fernando García i López, Javier Furió i Val, Ana Cano i Rodilla, Rosa Ruiz i Querol, Maria Sanchis i Gisbert, Sari Soriano i Furió Impressió: Imprenta Esdrás SL. Dipòsit legal: V-214-2020 Nombre exemplars: 350
Notes de l’ edició 1: Com a norma general, s’ ha tractat de seguir l’ estil normalitzat de l’ Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això no obstant, s’ ha respectat en tot moment els criteris lingüístics de les persones que han aportat els seus escrits a este Llibret; 2: Les fotografíes han sigut cedides per membres de la Comissió. Les icones i part d’ alguns elements gràfics, s’ han obtés del banc de recursos lliures de Freepik, amb llicència d’ atribució. 3: L’ edició no es fa responsable de les opinions versades als escrits i entrevistes personals; 4: Dades de secretaria a data de 20 de febrer de 2021; 5: Gaudiu del Llibret! L’ hem fet amb molta estima!
♥
Els nostres artistes: Conèixes a Inma López Ebri? Presenta'ns la falla, el lema, i el que ens vols comptar amb ella. El lema de la falla és Sempiterna, i en ella està representat el pas del temps en les vides de les persones. Veiem la figura de Cronos, amb el rellotge d’ arena i la figura femenina de la vida, creant vida en la seua càpsula. En les escenes es representen diferents aspectes essencials del temps que dura les nostres vides, com l'alegria, l'amor, les penes, la mort... Qui ens diria que Sempiterna tardaria tant a plantar-se i cremar-se... però per sort no va a ser SEMPRE ETERNA, i al setembre per fi complirà en el seu ritual del foc faller. Explica'ns sobre tu, i la teva trajectòria com a artista. Vaig arribar a les falles per casualitat, en conèixer al meu marit que era artista faller i fou quan vaig descobrir aquest món tan peculiar, siguent jo sanitària de vocació. Quan tenia lliure, formava part de l' equip de taller i sobretot m'encantava la Plantà. Per circumstàncies de la vida, em quedí a l'atur i Álvaro va canviar de feina, tancant el taller. Un dia després de Falles, vaig decidir que jo podria reobrir el taller i posar-me a peu de canó, ja que conec tots els secrets de l'ofici. També era una manera de tenir feina i cotitzar. Contactí fàcilment amb antics clients i tot va anar genial. De mi podria ressaltar la constància en el treball, ja que sóc prou perfeccionista i m'agrada tenir contents als meus clients.
Com vas viure la cancel·lació de les falles 2020?
Va ser una cosa molt dura, que crec que a dia de hui encara no portem gens be. A escassament un dia de presentar i traure tota la feina d'un any al carrer, és una cosa difícil d'entendre i encaixar. La situació sanitària mundial no era la més apropiada per començar unes festes, lògicament, però pense que una Plantà i Cremà ràpida es podria haver realitzat. Vegent el que ens venia damunt, s’ haguera evitat tot aquest embús i problemes burocràtics i d'emmagatzematge promesos i no efectuats, d'unes obres efímeres que pels materials que utilitzem s'estan perdent a poc a poc sense saber encara que passarà amb elles. Aquesta és la meua opinió personal. Esperem que vejam la llum prompte i pugam seguir creant noves il·lusions.
Les nostres Falles i els seus Artistes / 16
´
´
´
´
´
´
´ ´
´
´
´
´
´
Ⴕ
PROGRÉS ÉS CULTURA
utora: Inés Aguilar i Yerves ostal Concurs Agrupació Falles Marítim
El Betlem
QUE NO ES PERDA LA Il·LUSIÓ
Progrés és Cultura / 53
El Betlem – Que no es perda la il·lusió I aquest any …què farem? Betlem? Segur? Clar que si, perquè ens agrada el Nadal, ens agraden les manualitats i ens agrada passar-ho be. Fins i tot confinats, pensàvem idees per al nostre Betlem faller, i quan poguérem eixir, una vesprada del mes de Juny, asseguts a la terrassa de la Cafeteria TOTS, amb una cervessa molt fresqueta… decidirem “COM SERÍA AQUEST ANY” i així va sorgir la idea de que el Betlem d´aquest any seria una manera d´expressar les nostre ganes de compartir, gaudir, parlar, menejar-se, practicar esport… ser feliços i “VIURE”. I que millor lloc que traslladar-ho a una zona de València plena de vida, l´antic llit del riu, des del Palau de la Música fins l´Oceanogràfic, passant pel Gulliver i el pont de l´Assut de l´Or. I debut a la dura situació que estavem travessant i que encara estem, considerarem necessari recordar a totes les persones víctimes de la COVID 19, amb la figura de la MEDITADORA, icona de la Falla Municipal 2020
Progrés és Cultura / 54
I per supost , no voliem oblidar-se de totes aquelles persones que pel seu ofici o professió van estar al peu de canó durant el confinament: metges, metgesses, infermers, infermeres, policies, caixers de supermercats, personal de manteniment, estibadors, estibadores i així un llarg etc. Han sigut un total de 83 figures que es van realizar amb boles de suro de diferents grandàries, pals de fusta i goma EVA. Malgrat les restriccions i amb totes les mesures de seguretat, encara que varem ser molt pocs, i portant el treball a casa,
HO VAN ACONSEGUIR!!! I aconseguirem el PRIMER PREMI DE JCF en la categoria de LLIURE DISSENY A Estem molt orgullosos de començar un projecte, que tots els anys es pot dur a terme. Per això, animem als falleres i falleres a participar en la realització del Betlem any darrere any. Estem segurs que us agradarà tant com a nosaltres esta experiència. No volem acabar sense agrair el treball de tots els que han ajudat en la realització d´este treball.
Progrés és Cultura / 55
MOLTES GRÀCIES, ENS VEIEM L´ANY QUE VE! PD: AÇÒ MAI PASSARÀ, SI CONTINUEM AMB LA TRADICIÓ BELENISTA Equip de Betlemistes Progrés és Cultura / 56
La portada d’ un any per oblidar i no deixar de recordar
Per fi crema la falla que estava esperant un any i la flama crema a la Covid, del fum surten les cares dels que ja no hi són, als que la pandèmia s’ha emportat, somriuen a el veure que vencem a virus, ells són al cel amb Sant Josep, patró de la festa més bonica del món, on cremem tot el roín cada primavera i renaixem en arribar el bon temps que ens alegra més la vida.
Álvaro Timoteo i Sorní; Cabanyal 1976, Artista Faller. Des de molt jove planta falles infantils al Marítim fins que l'any 2000 opta a presentar-se a l'examen del Gremi d' Artistes Fallers de València, aconseguint el aprovat en 2003. En l'actualitat segueix agremiat i no planta falles, però col·labora en el taller del seu dona, Inma López Ebri (INMALV-ART), continuant amb l' obrador familiar. En el seu haver trobem un total de 77 falles infantils plantades a València i pobles de l'entorn (la Pobla de Vallbona, San Antonio de Benagéber, l 'Eliana, Albal, Benetússer ...), 4 Falles grans també a València i 2 Fogueres infantils a Alacant. Va aprendre l'ofici en els tallers de Eugènia Viñes i carrer Drassanes a la banda de la platja, al costat d'artistes del Marítim com Monzó, Mora o Galán i prompte a la Ciutat Fallera va completar la seva formació de la mà de Sergio Carrero, també artista del Marítim, on es realitzen falles, carrosses, fogueres, decoracions, fusteria i el muntatge de la nostra "Xeperudeta" per a l' Ofrena de flors. Ha col·laborat en diversos tallers generalment com a pintor per a artistes de la talla de Miguel Delegido, Fede Ferrer i un llarg etc. Ha desenvolupat treballs plàstics de tot tipus, des de rètols per a botigues i pintura mural, cartells de la campanya "Tots a la Neu" per a l'Ajuntament de València, decorats de Setmana Santa, fins a un Castell de Moros i Cristians per la comparsa del Marítim. Falles per a guarderies, detalls per a presentacions i fins i tot ninots personalitzats. Ha aconseguit diversos primers premis i ninots de secció i indultats, aquests últims només en pobles i és posseïdor del Premi Fede i Àngels atorgat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Aquesta és la seva primera portada de Llibret utilitzant la tècnica de l'aquarel·la, retolador, llapis aquarel·lable, acrílic en paper A3. El resultat final s' ha obtingut retocat en suport informàtic. Segons l'artista ha estat una experiència molt agradable i que no descarta a repetir ja que s'està en continu aprenentatge.
Progrés és Cultura / 57
Vine que et conte… Lo Cant de l’ Estoreta “Vine que et conte...” Aixina es titula el Can’t de l’ Estoreta que el Diumenge 2 de Febrer de 2020 els nostres infantils, acompanyant al President Infantil Aarón i a nostra Fallera Major Infantil Inés, van representar en el XXX Cant de l’ Estoreta de la Falla Blocs Platja i després de que el nostre Grup de Ball infantil ens deleitaren amb els seus Balls.
Era la quinta volta que participàvem en este acte (6 en total, pero la 5a consecutiva) i enguany tractava de contar contes, llegendes, històries, mites que tenim al llarg de nostra terreta. Bo, només van contar cinc històries però contades amb emoció i compromis per part dels nostres xiquets i xiquetes.
Vos faré un resum del que van fer, no obstant això els secrets estan al guió que els nostres infantils treballen per donar vida als detalls de cada història. .
Progrés és Cultura / 58
En la primera escena contàvem la història de La delicà de Gandia. Ací Gonzalo, Araceli, Ariadna i Javier ens representaren just el moment a on sorgix la llegenda. La següent història va lligada al nostre Maritim i amb l’ escultor Mariano Benlliure, que ens deixá una obra que traspassa els sentimients quan la tenim davant. Pau i Sophie representaren el Pas de la Verónica. Lligat a l’escultor Benlliure trobem el Patriarca Ribera i la seua Llegenda del Caimà i representat per Ingrid, Enzo R. i Enzo M. ens van fer coneixedors del perquè hi ha un caimà en l’església del Patriarca. Seguidament, Alejandro i Carlos ens mostraven com en la València musulmana domesticaven als rats penats, d'això es va adonar Jaume I, i ho va reflectir en l' Escut de València, i d’això es va encarregar Mario.
Per últim, la història que van contar va ser la del Començament de les Falles, i ací Daniela, Jimena i Luca van portar l’ estoreta i, envoltant-la, es van reunir tots per a fer el Cant de l’ Estoreta. Dir-vos que ho van fer de categoria i li ficaren molta il·lusió per participar, perquè no hem d' oblidar que és un concurs on el que és important és la participació... però si cau algun premi, la il·lusió és magnífica. 3r classificat en Comparsa 2n classificat en Personatge 1r classificat en Cant. Des d’estes línies vos convide a anar a vore el próxim concurs del Can’t, no vos defraurarà i continuareu amb la tradició. . .
Maria José Félix i Pérez Fallera Coordinadora Participació Cant de l’ Estoreta
Progrés és Cultura / 59
Relats curts – Un tros de suro vaig ser jo Si si... Tot comença ací. Al taller d’ en Vicent, un matí solejat encara que fresc, típic dels Poblats Marítims, allí on el sol brilla més, on l’ olor de la mar entra per les finestres. La planxa de poriespan estava per a passar a tindre forma i color. Les mans d’en Vicent ja havien dissenyat el que anava a ser la falleta infantil per a eixe any; tindria molts ninots i molt colorits, unes xiquetes vestides de comunió i fallera, un gos juganer, un abuelet dormiló i molts més elements. Mentrestant, en una falla del Canyamelar, una modesta comissió s’ afanyava per a preparar l’ esperat acte d’ apertura de sobres que nomenaria a les seues màximes representants per a l’ any i l’ esperada presentació dels esbossos de les falles. I poc a poc, eixe tros de poriespan anava prenent forma, braços, cap, cos... Ara Vicent havia d’ escatar i escatar per a que tot quedara llis i fi, perquè després vindria el més important... la pintura. Per fi, i després de molts dies de treball, el terra del taller ple de encenalls de suro, restes de planxes de poriespan, escates, serres, cartró, paper i cola de pegar, va arribar el que més il·lusió feia, la pintura. Tot jo vaig començar a tindre color,bravooooo !!! Ja es distingien clarament els meus rasgos; les meues celles gruixes i ben delineades, el meu súper nassot gran i rodonejat... ah!, i les meues orelles que també eren grans, segurament per a no perdrem res del que per allà fora es parlava. La meua roba va prendre color, i el meu cap que reposava sobre un coixinet també va adquirir un bonic i relaxant color. Després de varies passades de pintura ja estava tot llest i acabat però….. i ara què ? M’ anava a quedar allí ? Al taller de Vicent ? Amb tots eixos ninos més ? Les dos xiquetes vestides de fallera i comunió no em feien cas i el gos... ai el gos… eixe era un altaner... em mirava amb aires de superioritat i segur que deuria pensar que ell era molt mes guapo i que jo només era un pobre abuelet. Estava rodejat de trastos, restes de material, pintura, què horror!, aquell era un autèntic caos, no m’agradava gens haver de romandre en aquell caòtic lloc... però que feia tota aquesta gent ací?, pareixen nerviosos, entren i eixen traguent pots de cola de pegar, cartró,fustes. De sobte observe que les xiquetes vestides de fallera i comunió no estan al banc de treball on estaven. Algú agafà al tarambana del gos i el va traure fora, però… i jo què ? Estava molt nerviós... no entenia res del que passava al meu voltant. De prompte Vicent em va agarrar amb força, em va traure al carrer i em va pujar a un camió, allí estaven tots els demés; les xiquetes, el gos, i més cosses, i… a on ens portaven? Progrés és Cultura / 60
El trajecte no em va parèixer massa llarg, les xiquetes molt presumides elles no volien arrugar-se els seus vestits per culpa dels clots, i el fotut gos en cada corba que agafava el camió, aprofitava per a donar-me espentes. Per fi ens aturarem i un grapat de gent es apropa al camió !! anem, anem a descarregar ¡ Cridaven tots. Ens anaren col·locant seguint les instruccions de Vicent; les xiquetes Amunt, el gos ací baix i l’ abuelet mes enllà. Semblaven tots molt cansats, ja era de dia i la frescoreta i el olor a humitat es feia sentir.
Mentre Vicent parlava amb un xic amb ulleres, vaig sentir com li deia; BO PRESIDENT, JA ESTÀ LA FALLA INFANTIL PLANTADA. Mentre jo pensava “ens anem a quedar ací per sempre?” Què fem plantats al mig del carrer?” Foren venint moltes xiquets que cridaven neguitosos e il·lusionats, cadascú es fixava amb un ninot diferent ( inclòs el fanfarró del gos, eixe s’ emporta moltes mirades). De sobte s’ acosta una xiqueta que dona varies voltes a tot el conjunt, “Falla” em sembla escoltar abans. Dons això... FALLA. S’ atura davant meu una estona ben llarga, en va mirar fixament i als seus ulls vaig vore molta alegria i feliçitat, però… Qui seria aquella xiqueta? Passà molt de temps, vingué molta gent, entre ells uns que portaven llibretes i bolis i anaven prenent notes mestres li feien preguntes al president i a la xiqueta. Durant tots els dies, al mati la ” meua xiqueta “ venia a donar-me els bons dies i regalar-me un somriure. Vingué el president acompanyat per una altra xica i un xiquet a buscar a la xiqueta, li varen dir que s’ havien de fer tots junts les fotos: la fallera major, la fallera major infantil, el president infantil i el president major. Ara ja sabia qui eren tots. La “ meua xiqueta “ era la fallera major infantil. En anar-se, em va mirar i en va regalar un dolç somrriure. Crec que em vaig posar roig i tot...
Es va fer de nit de nou. Torna la meua xiqueta, el semblant de la cara era trist, no lluïa el seu tendre somriure... em va semblar vore-li alguna llagrimeta als seus ulls. Què estaria passant. Es va aturar davant meu i en veu baixa em va dir: TU NO. TU NO. TINET. Després vaig escoltar com el president deia “Quina nit mes bona fa, no bufa vent i això fa que les cendres de la falla no volen. Serà una bona crema” FOC !!!
Progrés és Cultura / 61
Què volia dir això, ens anaven a cremar a tots? NOOO!!! Això mai, quina por morir cremat. NO VULL ACAVAR CREMAT!!! Per a què m’ ha creat Vicent? Per a cremar-me? Això es un destarifo. Obriren les valles i algú va traure al presumit del gos i se’l va donar al president infantil. Al eixir, el gos em va mirar amb un somriure socarró, però… i Jo?, anava a acabar cremat? Fotos i més fotos. El xiquet i la xiqueta plorosos i jo tremolant, i no de fret, sinò de por, al meu cap sols estava la paraula FOC. Els meus nervis estaven a flor de pell, no savia que passaria amb mi i a més, no veia a la meua xiqueta, la meua fallera major infantil. Van arrivar uns homes i li varen dir al president que deurien posar ja la traca per a començar la cremà... però on estava la meua xiqueta? Hi havia tanta gent que jo ja no veia amb claredat les cares, sols volia trobar a la meua xiqueta i, de sobte, i obrint-se pas entre la multitud va aparèixer ella. Allà estava. L’acompanyava el president. Obriren la valla i em traguérem d’ allà. Em vaig vore de sobte als braços de la meua xiqueta, que encara plorosa em va mirar d’ una forma tendra i dolça. El soroll, el color i l’ olor a pòlvora, donaren pas al foc... en poc minuts tot es va convertir en cendra... ja res quedava d’ aquell conjunt que va dissenyar Vicent. Jo vaig començar a sentir-me millor. La meua xiqueta deixà de plorar i vaig vore que el president infantil tenia al seus braços al gos que em mirava sorprès i a la vegada feliç per haver-se alliberat del foc. Ens mirarem fixament la meua xiqueta i jo i mentre m’ abraçava fortament en veu baixa amb un tó dolç i ple de amor em va dir: TU NO. TU NO. TINET. Així fou com d’ una planxa de suro blanc, vaig ser TINET, EL ABUELET.
.
Maria Sanchis i Gisbert Fallera Relat participant al concurs de l’ Agrupació de Falles del Marítim
Progrés és Cultura / 62
Relats curts – València, Districte Marítim i les Falles Jo soc una d' aqueixes persones que van tindre la fortuna de nàixer a València però la fortuna em va somriure més si cap perquè vaig anar a nàixer en el Canyamelar, un barri pertanyent al Marítim. I, si afinem encara una mica més, la Deessa Fortuna va aconseguir que naixés en una família valenciana... el meu pare del Grau, i la meua mare del Canyamelar, però amb un distintiu en comú:Fallers! Vull fer una mica d'història de la meua ciutat: València. València, bressol de tantes cultures. Fundada pels romans. Després van arribar a la nostra ciutat pobles germànics, entre ells, sueus, vàndals i alans. Més tard, visigots. Segles després, ocupada pels musulmans. Reconquerida pel rei cristià En Jaume I d'Aragó. Aqueixes cultures, i unes altres com la dels jueus, van anar conformant part dels nostres costums. I ací, a la vora del nostre riu Túria, es troba la nostra estimada València en el centre del Golf que porta el seu nom. I el riu Túria ve a desembocar en el Grau, en el nostre Mediterrani. València, aqueixa ciutat cosmopolita amb monuments emblemàtics com són el Miquelet, les Torres de Serrans, les Torres de Quart, la Llotja de la Seda, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1996, i tantsaltres. No vull deixar d'esmentar que el Tribunal de les Aigües va ser declarat per la UNESCO l'any 2009 Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. València és una ciutat amb una infinitat de festes i tradicions, però les Falles, les nostres Falles són les més populars i a més de ser Festes d' interès turístic internacional, el passat 30 de Novembre de 2016 van ser declarades Patrimoni cultural immaterial de la Humanitat per la UNESCO. I ara, no puc passar per alt fer una mica d'història del que, durant molts anys s'ha conegut com els Poblats Marítims, però que, en realitat, és un districte com tants altres de València. El districte del Marítim el conformen cinc pilars importants com són: Natzaret, Grau, Canyamelar, Cabanyal i Malva-rosa. I encara que és cert que, entre aqueixos cinc pilars, existeix certa rivalitat, també és cert que sentim admiració mútua pel que tanca cadascun d'aquests sub-barris. Vull destacar, i seguint l'ordre d' aqueixos cinc pilars, Natzaret que, encara que en l' actualitat està una mica degradat té un futur immediat de modernitzar-se i canviar radicalment gràcies a la nova Ciutat Esportiva que el Llevant té previst construir sobre una superfície de 87.000 m². Així mateix, està previst construir per part de l' Ajuntament de València el Parc de Desembocadura sobre una superfície de 64.000 m². Progrés és Cultura / 63
Del pilar del Grau vull ressaltar les Drassanes que van ser alçades a mitjan segle XIV com a naus on es construïen els vaixells de pesca, guerra i comerç, i que en el any 1949 van ser declarades Monument Històric-Artístic Nacional, i des de 1985 Bé d' Interès Cultural. En l'actualitat, és un lloc d'exposició. No ens podem oblidar de l'Església de Santa María de la Mar, l'origen de la qual data dels primers moments de la Reconquesta per Jaume I el Conqueridor. El 15 d'agost de 1411 es produeix l'arribada per mar lligada a una escala de trenta- tres esglaons una imatge, a la qual més tard, se la coneix com El Crist del Grau, conegut popularment com el Negret i que resideix en l'Altar Major de l'Església. El dia de la festa del Crist del Grau és el tres de maig, incloent una Missa de Descoberta. Un altre edifici a nomenar és l'Edifici de la Duana de l'any 1930 i l'Edifici del Rellotge, edifici modernista situat en el moll del Túria, construït en 1916. I no podem oblidar-nos del Port de València, el més gran d' Espanya i el cinquè més gran d'Europa, sense deixar d'esmentar als Embulls d'estil modernista valencià construïts en el segle XIV, destacant la seua estructura metàl·lica i els mosaics amb motius marins, agrícoles, etc. En l'actualitat, l' ús que es dona a aquests Embulls és per a activitats d'oci, culturals, etc. I ara passem al Canyamelar i Cabanyal. El primer nucli de població que va aparèixer en la zona vivia en barraques a banda i banda de la sèquia de Los Angeles, el nom de la qual procedeix per la xicoteta ermita de La nostra Senyora dels Angeles, on hui se situa l' Església. Els habitatges que estaven al nord de la sèquia se li va donar el nom de Cap de França, mentre la del sud va prendre el nom de Cabanyal. El Canyamelar deu el seu nom pel cultiu de la canya de sucre i que es va cultivar fins a mitjan segle XVIII. En 1821 es va constituir com a municipi independent el Poble Nou de la Mar que estava dividit en tres grans blocs: El Canyamelar que s'estenia des del Riuet fins a la sèquia d ‘en Gasch. El Cabanyal des de la sèquia d’ en Gasch fins a la sèquia de Los Angeles i la Punta de França que anava des de la sèquia anterior fins a la sèquia de la Cadena. El nucli de Canyamelar-Cabanyal va ser declarat Bé d' Interès Cultural l'any 1993 per la quantitat d'edificis modernistes amb les seues façanes de ceràmica, formades per taulells acolorits i dibuixos realment bonics. Si passegem pel Carrer de la Reina i carrer de la Barraca podem contemplar vertaderes joies arquitectòniques. Després de passar per moltíssimes vicissituds que podrien haver transformat definitivament aquest nucli, i perdre la idiosincràsia d' aquest, s' ha aconseguit conservar bona part d'aquest, i ens trobem en l'actualitat en fase de rehabilitació, tasca que tardarà més del que ens agradaria.
Progrés és Cultura / 64
Com a monuments emblemàtics, entre altres, tenim el Museu de l'Arròs, Llotja de Pescadors, Casa dels Bous, Fàbrica de Gel, Casa Museu de Blasco Ibañez… No puc deixar d'esmentar a dos valencians il·lustres i amics que van gaudir de les aigües del nostre Mediterrani plasmant històries nostres, un en els seus llibres, l'altre en les seues pintures. Em referisc, com no, a Don Vicente Blasco Ibáñez i a Don Joaquín Sorolla Bastida. El barri del Beteró té el seu origen amb la construcció d´habitatges socials i com a conseqüència de la riuada de 1957 va acollir als afectats. En 1981 es va integrar en el districte de Poblats Maritims. De qualsevol forma, el barri del Beteró va ser un barri de pescadors a causa de la seua proximitat a la mar. La Malva-rosa deu el seu nom a la planta malva-rosa, cultiu que s'adaptava molt bé a la zona humida, i que amb la seua plantació es va aconseguir assecar amplis terrenys del que abans havia sigut terra pantanosa. I li ho devem al jardiner major del Jardí Botànic de València arribat de França a la fi del segle XIX. Parlem de Jean Felix Robillard Closier. Amb aquesta planta es van fabricar sabons, perfums, xarops, olis essencials i infusions medicinals, presentant-se a l'Exposició de Londres i París obtenint un reconeixement universal. Els límits del barri són: pel nord el conegut com a Camí de Vera (Alboraia i la seua platja de la Patacona) i al sud per l'Avinguda dels Tarongers (sèquia de la Cadena). La seua platja és coneguda com La Malva-rosa. I ara passem a parlar de les Falles. La paraula valenciana falla deriva del llatí fàcula, que significa "torxa". El significat originari d'aquest terme era precisament aquest: es tractava de les torxes que es col·locaven a la part alta de les torres de vigilància romanes. Molt s'ha escrit sobre l'origen de les Falles, però ens quedarem com el costum dels fusters de València a celebrar la vespra del seu patró, San José, de cremar andròmines velles a la porta del taller i que, en el transcurs del temps, van anar evolucionant afegint el sentit crític i irònic. Després va aparèixer el primer ninot i el que coneixem per falla. Com s'executa una Falla? El primer és l'esbós, després s'elabora la maqueta sobre la qual s'estableix una escala per a projectar el que serà el monument faller. A continuació, es fa el treball de fusteria que serà l'esquelet de la falla. En principi els materials que s'empraven eren el cartró, l'algeps i la cera, comptant amb la fusta de l'esquelet i una coberta d’ arpillera que s'utilitzava per a les grans masses. En l'actualitat, s' empren altres materials que permeten treballar més ràpidament en l'execució de les falles. Progrés és Cultura / 65
Però les Falles són molt més que tot això. En les Falles es respira l' alegria, l' alegria que ens aporta, sobretot, la música en tota la seua extensió, encara que de vegades també puga escapar-se alguna llàgrima en determinats moments quan escoltem el nostre Faller, el nostre himne, el de cada Falla, o el nostre Himne Regional. La pólvora, com a bons valencians i fallers, ens fan vibrar, ja siga en una despertà, bé siga una mascletà, bé siga un castell de focs artificials. Però el foc, aqueix foc amb el qual cremarà el monument faller en aqueixa hora bruixa de la Cremà, ens fa sentir que la festa de les Falles no acaba ací, sinó que comença perquè a partir del moment en què aqueixa Falla es converteix en cendres, ja tenim un altre exercici faller en marxa. Les Falles, la festa de les Falles, en resum, és pur sentiment. L'Agrupació de Falles del Marítim es va fundar en l'exercici faller 1974-1975 i, personalment, recorde la primera cercavila col·lectiva l'any 1968 quan encara estava en fase de consolidació. La concentració d'aquesta cercavila va tindre lloc en la Falla de l'Avinguda de la Malva-rosa, i van desfilar no totes les Comissions Falleres, però sí una gran majoria amb els seus estendards i bandes de música, anant totes les Falleres Majors al final. Va ser un acte molt entranyable on ja s'albirava el que anava a donar de si la nostra Agrupació.
La nostra Agrupació ha contribuït a unir, més si cap, a totes les Comissions que la conformen, així com a divulgar la nostra cultura i costums valencians.
Visquen les Falles, Visca el nostre estimat Marítim, Visca València!!!
.
Sari Soriano i Furió Fallera Relat participant al concurs de l’ Agrupació de Falles del Marítim
Progrés és Cultura / 66
El cinema de 2020 en Progrés Fem un recorregut pel seté art, amb revisió dels premis, obituaris i un recull de les estrenes nacionals i internacionals mé sinteressants d’ este sorprenent 2020
PREMIS Eren encara temps feliços quan es van entregar a Màlaga els premis Goya que reconeixien els millors films de l'any anterior. Dolor i glòria va ser la gran triomfadora amb 7 guardons, inclòs el d'Antonio Banderas com a actor. Belén Cuesta va ser la millor actriu per la Trinchera infinita. Buñuel y el laberinto de las tortugas, amb participació valenciana, que va ser la millor pel·lícula d' animació. En els Òscars es va imposar, de manera sorprenent, Parásitos, amb 4 Òscars: millor pel·lícula, director, guió original i pel·lícula internacional. Joaquin Phoenix (Joker) i Renée Zellweger (Judy) van conquistar les estatuetes com a millors actors, sent també premiats com a secundaris Brad Pitt (Érase una vez en Hollywood) i Laura Dern (Historia de un matrimonio).
Progrés és Cultura / 67
OBITUARIS De l'àmbit internacional, se’n van anar per sempre: Terry Jones (77), membre dels Monty Python, que va participar en
La vida de Bryan, El sentido de la vida, Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, Erik el vikingo. Kirk Douglas (103), una de les últimes llegendes del Hollywood daurat. En el record queden Espartaco, El ídolo de barro, Los
vikingos, Senderos de gloria, Cautivos del mal, 20.000 leguas de viaje submarino, El loco del pelo rojo. Max Von Sydow (90), el gran actor suec, habitual en la filmografia d' Ingmar Bergman: El séptimo sello, El manantial de la doncella, La
historia más grande jamás contada, El exorcista, Flash Gordon. James Drury (85), que els més veterans el recordaran com el protagonista de la sèrie El virginiano, encara que va participar en diversos films: La ley del talión, Duelo en la alta sierra. Marcos Mundstock (77), el popular integrant de Les Luthiers ens va deixar gotes d' elevada vis cómica també en la gran pantalla: Roma, Señora Beba, No sos vos, soy yo, Torrente 3: El protector, El cuento de las comadrejas. Irrfan Khan (53), el contrastat actor indi que es va donar a conéixer en Slumdog Millonaire, a les que van seguir La vida de Pi, la magnífica The Lunchbox i Jurassic World, Inferno. Jerry Stiller (92) pare de Ben Stiller, conegut per la sèrie Seinfeld y films com Pelham 1, 2, 3, Hairspray. Va treballar amb el seu fill en Matrimonio compulsivo i Zoolander. Michel Piccoli (94), una institució del cine francés i europeu, que va participar en innumerables films: Topaz, Belle de jour (Bella
de día), El desprecio, Max y los chatarreros, El discreto encanto de la burguesía, La gran comilona, Tamaño natural, Atlantic City, París Tombuctú. Ian Holm (88). De Alien, el octavo pasajero, a la saga El Señor de los Anillos i El Hobbit, este actor britànic, que es va formar en els escenaris del seu país, serà recordat per infinitat de títols com: Enrique V, El quinto elemento, Desde el infierno o El señor de la guerra.
Progrés és Cultura / 68
Joel Schumacher (80), director d’ Elegir un amor, Un día de
furia, Batman forever, Batman y Robin, El cliente, Tiempo de matar i la versió cinematogràfica del musical El fantasma de la ópera. Ennio Morricone (91), el compositor d' inoblidables i innumerables melodies. Serà recordat pels seus originals i creatius treballs per a l’ spaguetti wéstern, però també per les composicions per a La misión, Cinema Paradiso, Érase una
vez en América, El profesional, Los intocables, La ciudad de la alegría i La leyenda del pianista en el océano entre centenars de partitures. Kelly Preston (57), l' actriu que va participar en títols com Jerry Maguire, Los gemelos golpean dos veces,
Adictos al amor, Entre el amor y el juego, Jack Frost, Un sueño para ella. Era casada amb John Travolta. Olivia de Haviland (104), l’ eterna Melania de Lo que el viento se llevó, i Lady Marian en Robín de los bosques. També la vam veure en Capitán Blood, La carga de la brigada ligera, La heredera, Si no amaneciera, A través del espejo, Dodge Ciudad sin ley, Murieron con las botas puestas i La vida privada de Elisabeth y Essex. Ara s'unix al record de la seua germana, Joan Fontaine. Alan Parker (76), director de títols inoblidables: El expreso de medianoche, Fama, Pink Floyd: El muro, Birdy, Arde Mississippi, El corazón del ángel. Ben Cross (72), un dels protagonistes de Carros de fuego, conocido también por sus participaciones en El primer caballero, El último viaje de Robert Rylands, El exorcista: El comienzo i Star Trek. Diana Rigg (82), popular gràcies a la xicoteta pantalla per la seua participació en sèries com Los vengadores, que la va encimbellar en el paper d’ Emma Peel, i ja en la seua vellesa en Juego de tronos. Va ser també “xica Bond” en 007, Al servicio secreto de su Majestad. Sean Connery (90), l' immortal James Bond, també serà recordat pels seus papers en El hombre que pudo reinar, El viento y el león, El nombre
de la rosa, Robin y Marian, La casa Rusia, Los intocables de Eliot Ness, La trampa, Los últimos días del edén, El primer caballero, A la caza del Octubre Rojo.
Progrés és Cultura / 69
Del panorama nacional ens van deixar lamentablement José Luis Cuerda (72), director de El bosque animado, Amanece, que no es poco, La marrana, La lengua de las mariposas, Los girasoles ciegos. Lucía Bosé (89), italiana de naixement i espanyola d' adopció, va participar en films com Muerte de un ciclista, Así es la aurora, Satyricon, i en la sèrie La señora García se confiesa. Rosa María Sarda (78), dos vegades guanyadora del premi Goya (Por qué le llaman amor cuando le quieren decir sexo? i Sin vergüenza), que va treballar amb els grans directors del seu temps en films d' èxit: Todo sobre mi madre, La niña de tus ojos, La duquesa roja, Airbag, Anita no pierde el tren, a més d'acumular una llarga trajectòria de cine i televisió. Manuel Gallardo (85), recordat pel seu paper de pare de Javi (Juanjo Arterós) en la sèrie Verano Azul, que va desenrotllar una llarguíssima i reconeguda carrera en el teatre, a més de poder veure-li de forma esporàdica en la gran pantalla en títols com Los cien caballeros i Las cosas del querer. Dolores Abril (85), la inseparable companya de Juanito Valderrama, que va cultivar principalment la seua faceta de cançonetista, però també va participar en films como Gitana, El emigrante, De barro
y oro o El padre coplillas.
Progrés és Cultura / 70
PEL·LÍCULES ANGLOSAXONES RICHARD JEWELL. A Clint Eastwood no li tremola el pols a l'hora de compondre una denúncia contundent contra les clavegueres del FBI i la manipulació de l'opinió pública per la premsa sensacionalista recreant uns fets reals. A més, serveix d'homenatge a l'heroi oblidat i injustament tractat que va evitar una massacre. Estem, doncs, davant una estrena plenament recomanable el missatge de la qual convida a la reflexió. 1917. El virtuosisme que s'aprecia en aquesta magnífica i impressionant pel·lícula de Sam Mendes (American Beauty) només pot comparar-se al de la memorable Salvar al soldado Ryan (1998). Pràcticament des del primer minut atrapa completament l' atenció de l'espectador amb el mèrit afegit de projectar amb apreciable intensitat la tensió constant a la qual es veuen sotmesos els seus protagonistes, convertint-se en tota una experiència. La seua extraordinària realització aprofita a la perfecció el potencial d'una aventura singular, amb connotacions èpiques i fons emotiu, que només permet relaxar-se quan acaba (i així i tot, en finalitzar la projecció molts seguiran absolutament obnubilats). THE GENTLEMEN: LOS SEÑORES DE LA MAFIA. El director britànic Guy Ritchie torna a la senda del cinema que li va proporcionar els seus primers èxits i el fa amb una pel·lícula d' altura amb guió propi. Presenta un thriller coral amb uns personatges perfectament definits i una atrevida i original estructura narrativa que d' entrada desconcerta, si bé prompte destapa la seua calculada precisió. L' humor negre i els girs inesperats recorren una intriga gens previsible on les dosis d'acció s' han dosat convenientment. JOJO RABBIT. La frescor hilarant que sedueix en els primers minuts no sempre es manté a tan bon nivell la resta del metratge. Tot i així, esta proposta enginyosa i original sorprén i enganxa a partir de la desimboltura del protagonista. La caricatura i l' humor negre dominen un film singular i amb missatge que en els seus compassos finals adquireix tons agredolços i on es llueixen protagonistes i secundaris. CUESTIÓN DE JUSTICIA. Els arguments d'aquest thriller judicial, amb fons carcerari, que sonen a vistos, cobren un interés afegit en recrear uns fets reals relativament recents en el temps, la qual cosa reforça les denúncies que conté sobre el racisme recalcitrant i les corrupteles del sistema judicial. Actualitza les circumstàncies i entorns en què es produeixen certes actituds reprovables i ens convida a reflexionar sobre això. Compta, a més a més, amb un repartiment notable, en el qual els teòricament secundaris (Jamie Foxx, Tim Blake Nelson) eclipsen al protagonista.
Progrés és Cultura / 71
ONWARD. Fins i tot quan Disney Pixar realitza pel·lícules aparentment menors, ens delecta amb joies com Onward. Tècnicament impecable, la seua trepidant història conjuga un missatge sobre els valors de la família en clau fraternal, amb humor i suspens fins a aconseguir un final emotiu. Algunes seqüències i detalls semblen clarament inspirats en recognoscibles referències cinematogràfiques, però ha sabut reinventar-los i compondre una magnífica pel·lícula familiar. LA FAMILIA QUE TU ELIGES. Humana, emotiva i tendra són qualificatius que serveixen d'etiqueta a aquesta recomanable història d'amistat amb ressons de Rain Man (1989) i Campions (2018). Estem davant una comèdia agredolça i lleugera que aproxima a perdedors solitaris des d' uns arguments assumibles. El seu transcurs, en clau de road movie, permet compondre aquesta singular aventura, contínuament esguitada d'anècdotes i incidents a l' una que la relació entre els protagonistes va creixent i generant un bonic vincle fraternal. LITTLE MONSTERS. Quan en un subgènere tan vist com el de zombis sembla tot inventat, des d'Austràlia arriba aquesta glopada d'aire fresc: una comèdia enginyosa, amb notes disbauxades, però sense excessos de sal grossa i que transcorre a un ritme admirable. Els amants del gènere no poden passar per alt una proposta tan singular i divertida que mereixia molta millor distribució als cinemes. UN AMIGO EXTRAORDINARIO. Tant com l'amic al qual al·ludeix al títol, és d' extraordinària esta pel·lícula: original en el seu argument, amb imaginatius recursos en la posada en escena i una humanitat que ompli la pantalla de principi a fi. Per moments pren les formes d' un conte dirigit als adults, i a partir d' un drama familiar particular extrau unes lliçons que voltegen la perspectiva que solem tindre de les persones que ens envolten, despertant els millors sentiments secundant-se en els esplèndids Tom Hanks i Matthew Rhys. UN PLAN IRRESISTIBLE. La sàtira política Made in USA torna a la pantalla gran actualitzant el context, a través d'una història original, mordaç i ben portada, capaç de sorprendre fins i tot sense enlluernar. Els seus arguments, en el fons, són similars als vist en altres films d' intencions similars, només que ara s' explota amb molta ironia el contrast entre les aspiracions i manipulacions dels qui es mouen en les altes esferes i les necessitats reals d'uns ciutadans oblidats de l' Amèrica rural (d'això parla també l'obra de Delibes, adaptada al cinema, El disputado voto del señor Cayo).
Progrés és Cultura / 72
SUMMERLAND. Des de la tendresa, aquesta història d'aires intimistes transita amb soltesa pel drama, la passió i la nostàlgia amb un encertat i moderat toc màgic. La impecable factura tècnica de les produccions britàniques, particularment quan miren cap endarrere en el temps, millora el resultat d' un guió treballat, la posada en escena que també es beneficia de l' ofici de tots els seus actors, fent-la mereixedora d'atenció. NUNCA, CASI NUNCA, A VECES, SIEMPRE. Amb l' aval dels importants premis aconseguits, s' estrena aquesta modesta producció, mostra del millor cinema independent de 2020. Des del seu senzill argument, el viatge d' una adolescent disposada a avortar lluny de la seua casa, commou per la naturalitat amb què ens acosta a la pell del seu protagonista. La successió d' imprevistos i dilemes íntims als quals s' ha d' enfrontar i un bell retrat d' amistat vertadera constitueixen els eixos d' una cinta mancada de judicis morals. Rodada amb els mitjans justos, les seues imatges s' aproximen a la textura d' un fals documental. LAS HIJAS DEL REICH. Uns fets reals, poc coneguts i d' escassa transcendència, ocorreguts en les albors de la Segona Guerra Mundial, paradoxalment serveixen d' inspiració a aquest magnètica i original trama d' espies. El film compta amb una narració perfectament estructurada que creix en suspens i suma a això tant l'acurat disseny de producció com les brillants interpretacions dels seus actors. EMMA. Segurament estem davant la millor de quantes adaptacions de l'obra de Jane Austen s'han realitzat fins ara. Per a començar, la fastuosa posada en escena aquesta pel·lícula britànica resulta totalment captivadora. En un marc tan atractiu desenvolupa la història equilibrant perfectament el romanç elegant i la comèdia subtil, a través d'una protagonista plena de matisos que vertebra amb soltesa un univers de relacions amb diverses lectures sobre l'alta societat huitcentista. EL PADRE. Florian Zeller adapta a la gran pantalla la seua pròpia obra teatral, que ha tingut múltiples reconeixements internacionals. El resultat és un film extraordinari. L' original estructura narrativa oferix una perspectiva de l'Alzheimer molt diferent d'allò més habitual i igualment contundent. Encerta a il·lustrar amb eloqüència el patiment de les víctimes col·laterals, i afig a això el recital interpretatiu dels seus actors, començant per un immens Anthony Hopkins, que completa un treball memorable. Li dóna magnífica rèplica Olivia Colman (The Crown), qui aconseguix transmetre el seu profund desfici amb esplèndida naturalitat.
Progrés és Cultura / 73
PEL·LÍCULES ESPANYOLES LA INOCENCIA. La senzillesa i frescor d'aquesta agredolça història d' adolescents transcorre de la mà d' una naturalitat que fan de l'òpera preval de Lucía Alemany un grat descobriment. La directora novella havia treballat anteriorment en El olivo (2016) i per descomptat recupera part de l'empremta d'aquella, especialment en la lluminositat que insufla a moltes de les seues seqüències. El resultat és una pel·lícula juvenil d' aires costumistes que pot gaudir qualsevol tipus de públic perquè els estius dels nostres pobles no han canviat tant amb el pas del temps. MALASAÑA 32. Albert Pinto (Matar a Dios) signa esta notable pel·lícula de terror que, fins i tot valent-se dels llocs del gènere i no ocultar les seues influències, ofereix una obra esgarrifosa. El primer encert de la història passa per situar-la en una època molt apropiada per al que ens vol comptar i suma el mèrit de triar un escenari tan recognoscible com idoni, que pràcticament es converteix en un protagonista més. El resultat és marcadament superior a moltes de les insípides i taquilleres produccions nordamericanes que aterren cada any en la cartellera. ADÚ. Trama a tres bandes consistent i ben portat que té com a punt de mira als emigrants subsaharians. El guió centrant-se en uns casos singulars acaba aportant un retrat de la dura realitat que molts pateixen en el continent africà i aconsegueix commoure sense fer d' això el seu objectiu principal. Destaca també l'excel·lent factura que acompanya a cada seqüència. Més enllà d'una fotografia que puntualment trau partit als paratges on transcorre l'acció, trobem escenes en les quals s' han resolt perfectament les seues dificultats tècniques. INVISIBLES. Un magnífic guió i tres actrius esplèndides fan d' aquest film una proposta fresca, actual i entretinguda. Encerta a contar una història, en clau femenina, que va creixent com els propis personatges, l' arc dramàtic dels quals està perfectament treballat, al punt d'experimentar una transformació emocional que cala. Igualment, resulta lloable la manera de la seua posada en escena, que imprimeix el dinamisme necessari a la successió d' uns diàlegs expressats amb naturalitat, a la qual cosa se suma la meritòria labor de muntatge.
Progrés és Cultura / 74
LA BODA DE ROSA. Icíar Bollaín firma aquesta comèdia amb contrapunts agredolços, original i aparentment senzilla, l' eix argumental de la qual, no obstant això, dona peu a valuoses lectures de caràcter reivindicatiu amb qui molts poden sentir-se identificat. Protagonitzada per una esplèndida Candela Peña, la posada en escena es beneficia de la lluminositat dels escenaris mediterranis, en un relat que comença vacil·lant i millora significativament, fins a culminar de forma molt inspirada. LAS NIÑAS. Entranyable i agredolça crònica del trànsit de la pubertat a l' adolescència amb els expressius ulls d' una xiqueta que ha d'afrontar i intentar entendre les seues pròpies circumstàncies familiars. A través de les experiències pròpies de la seua edat, el relat va navegant amb soltesa entre la ingenuïtat, la curiositat i el drama en un context triat amb el propòsit de subratllar els contrastos. La jove actriu Andrea Fandos constitueix tot un descobriment. BLACK BEACH. Amb un enorme desplegament de mitjans, el thriller dirigit per Esteban Crespo, està a l'altura de qualsevol producció estatunidenca, tant en factura tècnica com en la intensitat i elaboració de la intrigant trama que presenta. El realitzador demostra un domini complet de les càmeres en les escenes d'acció, en una pel·lícula que uneix a la seua proposta d'evasió un cert ànim de denúncia que no acaba de quallar. Atenció al tour de force de Raúl Arévalo. EXPLOTA EXPLOTA. Divertida i nostàlgica des del principi es presenta aquesta comèdia musical que recupera els moguts èxits de Raffaella Carrà. Indubtablement, una encertada elecció per a un film que pretén abans de res evadir al públic amb un somriure i bon ritme, objectiu que aconseguirà per poc que agrade el gènere. ANE. El bilbaí David Pérez Sañudo debuta amb aquesta xicoteta i digna producció que posa la seua mirada en un dur drama familiar lligat al nacionalisme violent, però els arguments del qual, en el fons, són perfectament extrapolables. Valent-se pràcticament de tres personatges presenta una història amb un recorregut ben definit, que equilibra el suspens i l'agonia psicològica en una trama senzilla, però que no dona respir. LA VOZ HUMANA. Pedro Almodóvar no ha reparat en mitjans a l'hora de portar a la pantalla gran el monòleg teatral de Jean Cocteau, inspirador d' alguns dels seus films anteriors. Amb uns vímets tècnics i artístics d' absoluta garantia, el resultat actualitza i engrandeix el text original, aprofitant cada instant dels seus a penes 30 minuts de metratge. SENTIMENTAL. L'adaptació cinematogràfica de la reeixida obra teatral Els veïns de dalt a càrrec del seu propi autor, el director Cesc Gay, ofereix una pel·lícula divertida, recorreguda per diàlegs espurnejants a càrrec d'uns actors irreprotxables. La realització a més, sap moure' s perfectament per les comptades estades de l'habitatge en què situa la singular i atrevida vetlada, que només decau lleugerament quan s' allunya dels terrenys del sarcasme i la comèdia.
Progrés és Cultura / 75
EL INCONVENIENTE. La tendresa amb què el guió tracta als seus protagonistes oferix una afable comèdia de fons agredolç. La reflexió sobre la soledat que proposa es fa en un to desenfadat i posa constantment el somriure de l'espectador, encara que en el seu tram final acumula girs dramàtics, quelcom forçats. No obstant això, si encerta a tocar la fibra sensible no és per eixes puntuals circumstàncies adverses, sinó per l'afecte i la implicació que emergix d'una relació, a priori, impensable a la que donen vida l’ofici Kiti Mánver i Juana Acosta. HASTA EL CIELO. La perícia que ha demostrat Daniel Calparsoro en els thrillers d'atracaments (Asfalto, Cien años de perdón) torna a lluir en esta notable pel·lícula de gènere. La trama equilibra convenientment escenes d'acció ben rodades, passions compromeses i notes de denúncia social que l'emparenten amb el anomenat cine quinqui (Yo, el vaquilla, Perros callejeros, Navajeros). La seua impecable factura tècnica contribuïx a completar un entreteniment d'altura, la intriga del qual va creixent en intensitat, encara que el desenllaç resulta menys redó del que s’ espera.
PEL·LÍCULES RESTA DEL MÓN EL OFICIAL Y EL ESPIA. Roman Polanski presenta aquest thriller d' època rodat amb cura i escrupolositat a l' hora de traslladar a la pantalla els detalls d' un cas significat de la història militar del país veí que es remunta a la fi del segle XIX. Eixe interés per no deixar caps per lligar en aquesta recreació, provoca un cert alentiment narratiu, particularment perceptible en els compassos inicials, la qual cosa compensa a mesura que avança la trama. A això uneix una direcció artística excel·lent i un llarg elenc de destacats intèrprets del cinema francés que es mostra a l'altura. ESPECIALES. La desinteressada humanitat que recorre aquesta pel·lícula, unida a la manera d'acostar-nos als problemes de joves amb autisme, la fan àmpliament mereixedora d'atenció. Els artífexs de la premiada Intocable (2011) presenta aquest film que bé podria emparentar amb Campeones; només que ací l' humor no constitueix un pilar del guió, encara que sorgeix espontàniament de manera ocasional, ja que la seua posada en escena busca realisme en el retrat quotidià d' eixes persones. Tampoc es delecta en el drama però, amb la seua lloable naturalitat, les emocions estan sempre a flor de pell. LO MEJOR ESTÁ POR LLEGAR. Magnífica comèdia agredolça que presenta un cant a l'amistat vertadera abordat amb originalitat, des de les virtuts d' un guió impecable i dos actors en estat de gràcia: Fabrice Luchini i Patrick Bruel. Passa de l' humor al drama amb facilitat i coherència, component un relat d'altura que transmet un missatge vitalista i al qual només li sobren alguns minuts del tram final. Progrés és Cultura / 76
TODO PASA EN TEL AVIV. Si el cinema acosta cultures, està comèdia constitueix una bona mostra d'això. La caricatura sobre el món de la producció audiovisual s' estén a una intel·ligent sàtira del conflicte a l’ Orient Mitjà. El resultat és un film curiós i entranyable, amb vocació de divertiment universal i empolainat per lleugeres notes romàntiques entorn d'un protagonista ben construït. MI HERMANO PERSIGUE DINOSAURIOS. Entranyable i molt recomanable producció italiana, recorreguda per l' humor i la tendresa, idònia per a agradar i tocar la fibra sensible a tota mena de públics. A mig camí entre una comèdia familiar i una pel·lícula d'adolescents, es guanya l'afecte del públic des de les seqüències inicials i pràcticament no pretén una altra cosa que transmetre bones sensacions de principi a fi, objectiu que aconsegueix plenament. CORPUS CHRISTI. La complexa personalitat del protagonista revela una capacitat de seducció que enganxa a l'espectador. La seua sobtada transformació, de criminal a sacerdot convençut, serveix per a fer un recorregut singular que convida a una reflexió general sobre la manera de sentir la religió i l' obsolescència d' algunes regles canòniques, aspectes abordats sempre amb respecte. El seu relat sorprén i emociona, aportant a més uns missatges rotunds i incontestables que justifiquen els nombrosos premis obtinguts per aquesta pel·lícula polonesa. EL ARTISTA ANÓNIMO. El breu passeig per una pinacoteca d' un ancià i el seu net, fixant l'atenció en diversos quadres, resumeix l' essència d' aquesta excel·lent pel·lícula. Sense pretendreho, es col·loca quasi a l' altura de les excelses obres d' art que acompanyen el relat. No sols reivindica els valors culturals més autèntics i primitius de l'home, sinó que aprofundeix en les emocions universals de la mà d'uns personatges autèntics que troben el seu camí a la redempció o cap al futur. ADAM. Des del Marroc arriba aquesta magnífica pel·lícula que desborda humanitat i uneix al seu bell cant a la maternitat, un eloqüent esbós de la societat d' aquell país sobre situacions que en el nostre entorn també van estar penades per excessius prejudicis. Realitzada amb pocs mitjans per la debutant Maryam Touzani, el seu realisme i honestedat brillen amb rotunditat. Por la proximitat d'arguments, portarà al record les esplèndides sensacions que el seu dia ens va deixar Solas (1999). EL AÑO QUE DEJAMOS DE JUGAR. La tendresa recorre la recomanable adaptació del llibre autobiogràfic de Judith Kerr, que emparenta amb la popular i trista història d' Ana Frank, només que no arriba als extrems dramàtics d' aquella. Esta espècie de conte infantil, que agradarà tant o més als adults, transita des de la ingenuïtat a la dura realitat que es va imposar a Europa amb la irrupció del nazisme a través dels ulls d' una xiqueta. Amb una bona factura tècnica, la seua senzillesa i nostàlgia traspassen la pantalla gràcies a l' esplèndid treballs d' uns jóvens actors irreprotxables.
Progrés és Cultura / 77
NUESTROS MEJORES AÑOS. És una llàstima que un dels millors llargmetratges del cine europeu en 2020 arribara a la cartellera d'una forma tan discreta. Gabriele Muccino (En busca de la felicidad, 7 almas) torna a tocar la fibra sensible amb este bonic retrat generacional, a través de les vivències de quatre amics des dels 80 fins a l'actualitat. Els seus amors, ruptures, èxits, fracassos i reconciliacions el mateix emocionen que provoquen el somriure. A pesar del seu extens recorregut, el relat transcorre amb admirable fluïdesa, tancat pels esdeveniments més destacats d'eixos anys. MARTIN EDEN. La novel·la autobiogràfica de Jack London, publicada en 1909, lluïx en esta original i lliure adaptació, que trasllada l'acció de la costa oest dels Estats Units al sud d'Itàlia. A pesar del seu to melancòlic, el film, amb aires del cine neorealista, enxisa per la sòlida personalitat del protagonista, compromés amb les seues idees i amb la seua vocació fins al final. A això unix els brillants diàlegs que recorren tota la cinta i una cuidada direcció artística, preocupada a assenyalar els contrastos entre les àrees humils i els ambients nobles, al punt de provocar la sensació que simultanieja èpoques distintes.
Eduardo Casanova i Duch Faller
Progrés és Cultura / 78
A les següents pàgines mostrem les empreses que col·laboren enguany per a que la festa de les Falles continúe siguent un motor social dels nostres barris. Amb les dificultats d’ enguany, la Comissió de la Falla Progrés – Teatre de la Marina ha considerat no exercir les quotes dels anunciants, en reconeixement i agraïment a les persones i establiments que amb el seu suport han fet possible l’ edició d’ este Llibret i dels que estan per vindre. Mil gràcies per estar sempre al nostre costat. 3xl-Producciones Ajuntament de València Asesoria Juridica Lurius Aves Marisa Barberia Neptuno Boreas Café Al Forn Cafeteria Tots Caixa Popular Casa La Iaia Casa Toribio-Embutidos Chispa Oro Claver Clinica Carrasquer Clinica Dental Dr. Lluch Clinica Dental Reina-Grau Coser y Cantar Co Aliment Dacsa Diputació de València Discema Dolç i Salat El Bon Pollastre El Jarro El Taller De Helmo Elecfes Iluminacion En-vi Feror Flores Amanda Flores Sorolla Girasol Guarderia " Els Marinerets" Horno De Mila Igual Rotulos
Imprenta Esdrás SL J.T.Miguel Escrich Joaquin Y Carmen Josemar Arte Juan Fernandez-Carnes La Brujita Generosa La Casa De Las Galletas La Maritima-pesca La Peluqueria De Ana Limpiezas Mislata Llobe Artesanía Los Olivares Masabuss Muebles Salcedo Netecha A Granell Ortopedia Roriguez Paellas Velarte Pannes Bakery Papeleria Galindo Pirotecnia Mediterraneo Pizzeria Low Cost Pizzeria Michelangelo Pujades & Femenia Grupo Que Te Como Rafa Bueno-luxled Restaurante Ca Tere Restaurante La Herradura Tintorería Carda Imprenta Sabaoth Soditrans Velarte (Dulces) Velmar Sum. Hosteleria Vicemar
Agraïments a entitats col·laboradores / 80
Esta comisió ha rebut una subvenció d la Excel·lentíssima Diputació de València per a les festes de les Falles 2021
Agraïments a entitats col·laboradores / 112
Esta comissió ha rebut una subvenció de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles 2021
HIMNE REGIONAL I HIMNE DE LA FALLA Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Pas a la Regió que avança en marxa triomfal! Per a tú la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora. Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines. Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres. Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant ressò, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió. Valencians en peu alcem-se. Que nostra veu la llum salude d’un sol novell. Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau. Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau! Flamege en l’aire nostra Senyera! Glòria a la Pàtria! Visca València! Visca! Visca! Visca! Lletra: Maximilià Thous i Orts Música: José Serrano i Simeón
Per a fer ací a València la festa millor del món, de relleu i excel·lència hi ha una activa Comissió. La Falla Progrés-Teatre posant el seu gran fervor com el que espera un miracle al vent canta al vent canta al vent canta esta cançó. Tot per València. Tot per la Falla perquè demostra sa devoció... Progrés-Teatre, viu i treballa igual que estalla el més fort tronador. Tot per València. Tot per la Falla Seguint una tradició... en esta Falla Progrés-Teatre desitgem sempre Festa i Amor en esta Falla Progrés-Teatre desitgem sempre Festa i Amor. Per això són les falleres, d’este jardí de color, igual que flors falagueres, ben fragants i de tendror. Perquè volen a València i la tenim en el cor, fem la més bonica festa. La Festa, La Festa, La Festa millor del món. Tot per València. Tot per la Falla perquè demostra sa devoció... Progrés-Teatre, viu i treballa igual que estalla el més fort tronador. Tot per València. Tot per la Falla Seguint una tradició... en esta Falla Progrés-Teatre desitgem sempre Festa i Amor en esta Falla Progrés-Teatre desitgem sempre Festa i Amor. Lletra: Joan Soriano i Esteve Música: Bernat Adam i Ferrero
FALLA PROGRÉS – TEATRE DE LA MARINA c/ Progrés, 108 , 46022, València 96 372 72 54 fallaprogres@fallaprogreso.com