FALLERS: DE LA PROMOCIÓ DE LA FALLA A LA PREMSA DEL COR

L’OFICI DE PERIO-

DISTA I EL D’AR-

TISTA FALLER TE-

NEN MOLTS VINCLES CO-

MUNS. EN TOTS

DOS CASOS, ES FA UNA CRÒNICA

SOCIAL, DES DEL PUNT DE VISTA

CRÍTIC, AMB UNA VOCACIÓ ESTÈTI-

CA, I AMB UN FINAL COMIRREMEIABLE, SERÀ LA VIDA EFÍMERA

DEL FRUIT DEL TREBALL, QUE

ACABARÀ CREMANT-SE. AIXÒ SÍ, QUAN LA TASCA

S’HA FET AMB

TOTA L’ÀNIMA, A VOLTES QUEDA EN L’ESPECTADOR UN RECORD INESBORRABLE.

Va haver-hi una època on els cronistes eren discrets difusors del treball dels artistes fallers, orfebres de la paraula, manobres dels futurs historiadors fallers i, en definitiva, amants de la falla, sense més additius, la qual idolatraven com si es tractara d’una deïtat hinduista, d’eixes que no ens deixen cremar. Justament per tot això, en una època com l’actual, en què la vida de les falleres i la seua cort semblen l’epicentre de la informació, si s’ha de jutjar pels clics d’Internet i la venda d’exemplars sobre la matèria, els cronistes que entenen que sense la falla, esta festa seria equiparable a qualsevol altra del món, resulten una espècie en perill d’extinció.

Ja no abunden els professionals que destaquen per la promoció de la falla, que ocuparien, com a molt, un tercer lloc en un podi encapçalat per aquells que, bàsicament, fan servir la figura de les falleres majors per a guanyar audiència, seguits d’aquells que, fonamentalment, es promocionen a si mateixos. Repassem cronològicament com s’ha viscut esta involució durant l’últim segle. Abans, però, que servisquen estes línies per a retre tribut a un historiador de referència a Sagunt, com va ser Emili Llueca, mort en 2008. Cronista de festes, Falles i cultura popular. Va escriure Història de les Falles a Sagunt. El seu fill Albert Llueca en custodia el llegat.

Durant els anys 30 del segle passat, destaca la figura del periodista Manuel García Dasí, conegut amb el malnom de Tristezas. Treballava en Levante-EMV. Els artistes li tenien molt d’afecte, com està demostrat gràficament en una foto on està posant amb Regino Mas, Modesto González, Rafael Raga, Carmelo Roda i Ballester Pérez, entre d’altres artistes de la primera fornada dels anys 30. Uns artistes que, durant la transició del segle XIX al XX, deixen de ser jogueters, cartoners o sabaters, per a centrar-se en els seus nous tallers de fer falla. En termes del professor Antoni Ariño, comencem a parlar de “festa unànime”. Van ser els pioners que constituïren l’Associació d’Artistes Fallers. Al mateix temps, la festa començà a tindre una projecció internacional, amb els cartells, el tren faller, etc. En tot cas, la falla pròpiament dita era l’epicentre de la festa per a cronistes com Tristezas.

Per la seua part, Juan Pérez del Muro va ser el creador del personatge d’historieta “Colilla y su pato banderilla”, dins del setmanari Los chicos. Un personatge que tenia un amiguet i, junts, vivien aventures. A partir de la Segona República, és a dir, a partir de les falles de 1932, es va començar a convocar el premi de les falletes infantils. El premi consistia en una silueta de Colilla feta en fusta i retallada. A més de dibuixant, Juan Pérez del Muro era cronista. El seu personatge va ser un estímul per

Cronistes fallers: de la promoció de la falla a la premsa del cor a les falles infantils i això el va convertir en un dels periodistes més estimats pels artistes. De nou, la falla continuava en el centre de la informació.

Ja en els anys 40, Vicent Ros Belda, periodista de Ràdio València, reprengué el concurs de les falles infantils. Ros Belda dirigia el programa infantil “La hora del señor Pérez, el amigo de los niños”. Quan arribaven Falles, feia crònica de les falletes infantils de l’any i donava premis. Ros Belda també va ser molt volgut pels artistes. La Junta Central Fallera el va fitxar per a una delegació de falles infantils, creada ad hoc per a ell. Tot i que no va percebre salari per eixa tasca, estigué al servei de la festa des de 1943 fins la retirada, l’any 75. I, així, la falla continuava estant en el centre del focus mediàtic.

Continuem cronològicament, fins arribar a Francisco Pérez Puche, autor del llibre Fallas en su tinta, un mena de dietari-anuari que comprén els anys entre 1939 i 1975 i tot el que va esdevindre entre el franquisme. Sempre vinculat a Las Provincias i a Diario de València, Pérez Puche firma el llibre amb Vicente Lladró Carbonell. Quan arriben Falles, el periodista sempre recorda son tio Julián Puche en algun article.

També destaquem Enric Soler i Godes, qui dona nom al premi d’articles de l’Associació d’Estudis Fallers. Va ser professor, amb una vessant periodística que va dur a terme entre els anys 50, 60 i 70.

A nivell gràfic, cal esmentar el llibre Historia gráfica de las Fallas, amb textos de Vicent Vidal Corella, i fotografies del seu fill, Luis Vidal, així com de José Penalba, i alguns freelance com Finezas i Desfilis, que també hi col·laboraren.

Durant els anys 80, trobem la figura de Manuel Andrés Ferreira, a Las Provincias. Seua era l’única crònica de l’Exposició del Ninot que es podia llegir aleshores, per exemple. Levante-EMV no va tocar eixos assumptes fins que no va entrar Moisés Domínguez.

En televisió, durant els 90, cal destacar l’aportació de Paco Nadal a Canal 9, qui venia de narrar el futbol i adaptà eixe estil fresc a les transmissions de mascletaes, amb termes que popularitzà com ara “mamprén la disparà…”.

Moisés Domínguez és la gran referència en premsa escrita durant les últimes dècades. Idolatra els artistes que són fusters i és autor d’un “extra”, el de Levante-EMV, molt reputat i complet. Això sí, en ell, la majoria de les càmeres miren cap a les fallers majors. I, probablement, este fet ha servit perquè la resta de publicacions també ho facen, seguint l’exemple d’èxit de Levante-EMV. Domínguez començà a posar les falleres a les portades, a partir de mitjan anys noranta. Val a dir que, al marge d’esta tendència, Domínguez també tracta d’aportar informació rigorosa i respectuosa amb el treball dels artistes. De fet, és autor d’un llibre sobre la Història de les falles de Primera A. La revista Actualidad Fallera, per exemple, és un clar exponent d’eixa tendència a donar tot el protagonisme al “peineterisme”. Fins a esta època, els cronistes de les dècades anteriors miraven la falla com a epicentre i tot el que es generava al voltant es descrivia sense noms ni additius. Sense centrar-se en una figura. A partir d’aleshores, tot pivota sobre una única persona: la fallera major i la seua vida, com si de premsa del cor es tractara.

I així arribem als nostres dies, on les falleres majors vigents i seua la cort d’honor passen a ser carn de falsa fama. Qui s’ha casat, qui ha tingut un fill?

A què es dediquen ara? Si una revista no posa la fallera major en portada, la publicació no es ven. Si no apareix en la web, esta no té visites. Els pics d’entrades pugen amb falleres donant eixida al Rally de l’Antigor. En canvi, si es publica que un taller d’artista faller tanca, baixen les visites. Per què s’idolatra tant la figura de les falleres, des del prisma mediàtic? Hi ha una desmesura? Potser només ho expliquen aspectes psicològics i sociològics. L’eclosió de

Cronistes fallers: de la promoció de la falla a la premsa del cor xarxes socials ha fet augmentar la sensació de falsa fama, amb la proliferació de pseudopàgines de divulgació fallera. Qualsevol que va amb una càmera i entra a la falla més random de València provoca que la seua gravació es viralitze i per a una comissió això és la bomba. Amb una simple entrevista al quadre d’honor, es generen uns pics d’audiència extraordinaris en Facebook i Youtube. Amb seccions d’exfalleres en programes de ràdio, 40.000 persones es connecten quan estes comencen a xiuxiuejar.

Com a contrast, durant el temps actual, voldria destacar la tasca generosa i formidable de l’historiador Iván Esbrí, responsable del Centre de Documentació de la Festa de les Falles, així com la figura del periodista Quique Collado, amb una vessant divulgadora autèntica i demostrada amb la seua excel·lent tesi doctoral sobre la comunicació fallera, a més de la seua capacitat per a repartir la seua presència, càmera en mà, per qualsevol tradició històrica. Un dels pocs llicenciats en Periodisme, a banda de doctor en la matèria, que trobem en la informació diària de Falles i tradicions valencianes. En la televisió actual, també destacaria la tasca digna i sensible de la també periodista, llicenciada en Comunicació Audiovisual, Montse Català, al front del Departament de Cultura de la redacció de la nostra radiotelevisió pública, À Punt.

És a dir, malgrat l’intrusisme, la precarietat i la involució de la qualitat de la informació que se’ns dona, sempre trobem excepcions i motius d’orgull per a tots nosaltres. Llarga vida al bon periodisme, als artistes fallers i a les falleres, però respectant el merescut espai de cadascú.