CARLA BOIX SARIÓ

Carla, quan m’he assegut a escriure aquestes paraules… (una de totes les vegades, que n’han sigut moltes…) no sabia per on començar-les.

Tot el que eixia del meu cap i intentava plasmar al paper, eren pensaments desordenats, eren idees sense sentit, eren fins i tot coses que no sabia com escriure…, fins que, una vegada calmada, m’adoní del que eren realment: eren sentiments, filla.

I aleshores tot es va ordenar, perquè per poder escriure aquest text, havia de deixar de costat el meu cap i havia de deixar que el meu cor parlara…

Perquè de sentiments va aquesta festa, carinyo.

El sentiment que sentim tots quan escoltem una xaranga, olorem la pólvora o obrim l’armari per a vestir-nos de valencianes…

Sentiments.

Quan entrem al casal, quan ens ajuntem amb la gent, quan riem.

I el més fort de tots, sentiments, del 19 de març a la nit… quan tots els fallers i falleres deixem eixir tot el que tenim dins, riem, plorem, i deixem el baül buit… per tal de poder omplir-lo de tots els sentiments de l’any que tenim endavant, fins a la propera cremà, així som els fallers, Carla.

Avui no podia faltar per exaltar-te…

Avui, de tots els dies que has passat a la teua vida, potser siga un dels més importants, i ton pare i ta mare no podien faltar al teu costat.

Encara que…, ja coneixes el papà…, i segurament estiga plorant per algun racó, al veure’t tan guapa al tro de fallera major.

Has sigut presentada com a fallera major de la teua volguda falla.

Vas a encapçalar tota la xicalla durant tot un any, i sé que saps que es una responsabilitat gran, però també sé que estàs preparada, que ho has volgut sempre i que ho faràs genial!

Com he dit abans, no et pots imaginar el que m’ha costat escriure aquestes paraules…

Perquè no sé si saps, filla meua, però ta mare també ha presentat i ha fet de mantenidora de la nostra presentació…

Ara estic una mica desentrenada, però gràcies a tu, després de molts anys, ací torne a estar, l’ocasió ho mereixia, tu ho mereixies.

Com bé tu saps, perquè m’has preguntat unes quantes vegades.

Vaig arribar a la falla sent una xiqueta… Ja fa…, deixem-ho en uns quants anys…

He tingut vivències meravelloses, he fet amistats que duraran per sempre, i de l’amor de les flames, ton pare i jo hem creat la nostra família, família que va nàixer allà pel 2003, quan un jove xiquet i jo s’agafàrem de la mà, i mai més la vam amollar.

Carla! Veure’t vestida de valenciana m’ompli els ulls de goig!

Veure’t tan guapa, tan il·lusionada, tan feliç…, et mire, i no puc contindre l’alegria i l’orgull de mare que em desborda.

Carla! Eres l’alegria de la nostra casa, la terratrèmol que mai para, la xiqueta més dolça que conec i la millor germana major que Júlia podria tindre.

Confessaré que, quan estava embarassada de tu, volia que fores una xiqueta, per poder compartir aquesta festa que tant vull, amb la meua princesa, i ací estàs!

M’encanta veure’t vestida de valenciana, i m’encanta veure’t desfilar, elegant, la més elegant que he vist mai…

Avui et parle com a mare, amb el cor a la mà, però, també, et parle com a fallera, de fallera a fallera, amb tot el sentiment que requereix aquest moment, per dir-te que estic, que tots estem contents i molts feliços de veure’t lluir com ho fas hui ací, de veure’t la cara de felicitat, de veure’t l’emoció i el somriure.

Podria seguir dient mil coses més, però n’hi ha algunes que me les guarde per als nostres moments…, moments de confessions, d’alegries o de plors…

No vull perdre-me’n cap…, si et sembla bé…, per molt major que et faces, deixa’m ser part d’ells. I crec que ara deixaré continuar el nostre acte. Perquè si em volguera esplaiar… No hi ha hores per acabar aquestes paraules d’afecte.

Perquè, vida meua, a la fi ací estàs regnant i ben orgullosa puc dir que Carla Boix i Sarió és de Dr. Palos, dels infantils, la major.