COM DONAR UNA NOTÍCIA A UN XIQUET O A UNA

EN L’ACTUALITAT, LA PREMSA ESCRITA ESTÀ QUE-

DANT EN DESÚS I S’ADVOCA PRINCIPALMENT PER LES PUBLICACIONS DIGITALS.

ELS XIQUETS I LES XIQUETES CADA VEGADA MÉS MENUTS DEMANEN ALS SEUS PARES COM EL DESIG

MÉS PREUAT TINDRE UN TELÈFON MÒBIL PROPI.

AIXÒ FA QUE TIN-

Guen Acc S A

TOT TIPUS D’INFORMACIÓ, JA

QUE NO TOTS ELS PROGENITORS CONTROLEN QUINES COSES BUSQUEN O VEUEN ELS SEUS FILLS I FILLES EN INTERNET O LES XARXES SOCIALS.

La llei no permet que els menors de setze anys tinguen un perfil en xarxes socials, però feta la llei, feta la trampa. Una “errada” en l’any de naixement i problema resolt.

Però és esta la millor manera que els xiquets i les xiquetes s’assabenten d’allò que passa en el món? Són adequats els continguts que els arriben? Com s’hauria de donar una notícia a un xiquet o a una xiqueta? Quina és la millor manera de fer-ho?

Com Donar Una Not Cia A Un Xiquet O A Una Xiqueta

Quan donem una notícia a un xiquet o a una xiqueta és molt important que els contem les coses adaptades a la seua edat, per tal que les puguen comprendre, i a les seues capacitats, però també és molt important la sinceritat.

Si parlem de com donar-los una notícia és inevitable pensar en notícies roïnes, ja que, per a donar una bona notícia, encara que també seria convenient estudiar la manera, no caldria tanta preparació.

Contar-li a un xiquet o a una xiqueta que un ésser estimat està malalt o ha mort mai serà una tasca senzilla.

Relatar estos fets d’una manera adequada no canviarà la realitat però pot ajudar que afronte d’una millor manera les situacions d’ansietat, pèrdua i dolor.

Cal parlar amb ells com a iguals. D’esta manera se sentiran respectats i en confiança. Pot ser que en una situació problemàtica responguen amb més maduresa de l’esperada.

Per mitjà d’un diàleg constructiu els ajudarem a sanar les ferides emocionals. Emprant una escolta activa donarem espai perquè verbalitzen els seus pensaments i sentiments per a sentir-se millor.

Mai hem d’oblidar que els nostres comentaris són percebuts per persones que encara no han madurat psicològicament, pel qual poden interpretar-los de manera literal amb les confusions que això pot generar, ja que encara no disposen dels recursos cognitius desenvolupats per a entendre i manejar els esdeveniments com els adults.

UNICEF dona les següents pautes que podem tindre en compte a l’hora de tractar un assumpte greu amb els infants:

1) Romandre en un lloc tranquil, on el xiquet se senta còmode, durant almenys 30 minuts. Potser el xiquet no parle, però es quede meditant o pensant en algunes preguntes.

2) Cada xiquet és diferent i les notícies roïnes poden desencadenar diverses reaccions, tenint en compte factors com l’edat, la cultura, com reaccionen els adults propers a les notícies roïnes, la seua pròpia experiència de vida, el maneig de les seues pròpies emocions i la proximitat amb la persona que està malalta o va morir.

3) Procurar mantindre la calma en tot moment i parlar amb veu tranquil·la. Parlar-li amb paraules senzilles i un llenguatge adequat a la seua edat. És important evitar dir coses que el puguen confondre o li puguen donar falses esperances.

4) Durant la conversa, poden sorgir preguntes per part del xiquet o la xiqueta. Amb anterioritat, podem preparar una llista de possibles preguntes i les seues respostes. Ser honest al respondre-li és fonamental i, en cas de no conéixer la resposta, no mentir. És preferible contestar amb sinceritat i reconéixer que no se sap la resposta si és el cas. En el cas dels adolescents, és important no ocultar informació, ho poden percebre com deshonestitat. Si el xiquet o l’adolescent senten que se’ls oculta informació poden reaccionar de manera negativa.

QUINES COSES NO S’HAN DE FER

 Esperar molt de temps per a contar-li la notícia, perquè podria assabentar-se per una altra persona o un altre canal.

 Estendre’s massa en l’explicació. Millor preguntar-li com se sent i si té alguna pregunta.

 Donar-li una mala notícia abans que per estudis o treball s’hagen de separar unes hores. Podria causar-li estrés o ansietat.

 Dir coses que no siguen certes.

 Jutjar-lo per la seua reacció. Potser no reaccione de manera immediata. Tampoc assumisca que no l’ha escoltat.

 No invente històries per por a fer-li mal; podria causar-li confusió.

QUÈ FER SI EL XIQUET O LA XIQUETA REACCIONA

AMB ENUIG O PLOR

És inevitable que hi haja una reacció davant d’una notícia d’esta categoria. És molt important fer-li sentir que està bé mostrar les seues emocions i que és part del procés. Genere empatia i faça-li sentir que també vosté està preocupat, trist o angoixat per la situació.

QUÈ FER DESPRÉS DE DONAR UNA MALA NOTÍCIA

A UN XIQUET

Principalment, no deixar-lo a soles. És convenient que una persona propera l’acompanye i parle afectuosament amb ell quan estiga preparat per a parlar i preguntar dubtes.

COM HAN DE CUIDAR-SE LES PERSONES QUE HAN DE DONAR LES MALES NOTÍCIES

Donar una mala notícia a un xiquet o una xiqueta desgasta molt i és exigent. Per a poder sentir-se millor és important cuidar la pròpia salut i desfogar-se i plorar si és necessari. Expressar els sentiments és fonamental per començar a sanar.

COM PARLAR A UN XIQUET O A UNA XIQUETA SOBRE UNA TRAGÈDIA

L’American Academy of Pediatrics (AAP) exhorta els progenitors, professors i totes les persones que treballen amb xiquets a filtrar la informació i la

Com donar una notícia a un xiquet o a una xiqueta presenten de manera que puguen assimilar-la, adaptar-se i suportar la situació.

Independentment de l’edat o l’etapa de desenvolupament del xiquet, els pares poden començar preguntant-li què ha escoltat al respecte. La majoria de xiquets ja hauran sentit alguna cosa sense importar l’edat que tinguen.

Els xiquets més majors i els joves poden fer preguntes per rebre informació addicional. El millor serà sempre mantindre un diàleg simple i directe.

És millor comunicar solament la informació bàsica als xiquets i evitar la informació gràfica o els detalls que no siguen necessaris, especialment de les circumstàncies tràgiques.

La majoria dels xiquets més majors tenen accés a les notícies i a les imatges gràfiques mitjançant les xarxes socials i altres aplicacions directament al seu telèfon mòbil. S’ha de ser conscient d’allò que disposen i anticipar-se per parlar amb ells d’allò que poden veure o escoltar.

Senyals Que Un Xiquet O Una Xiqueta Est Tenint Problemes Per A Suportar La Situaci

 Problemes per a dormir: aconseguir dormir-se o romandre adormit, dificultats per a despertar-se, malsons i altres disturbis del son.

 Queixes de tipus físic: sentir-se cansats, tindre mal de cap o generalment sentir-se malament.

 Canvis en el comportament: menjar més o menys de l’habitual, signes de comportament regressiu (incloent regressió social), comportament més immadur o menys pacient i més exigent. Un xiquet que no tenia problemes en separar-se dels seus pares pot tornar-se més dependent. Els adolescents poden començar o canviar els seus hàbits d’ús del tabac, l’alcohol o altres substàncies.

 Problemes emocionals: tristesa excessiva, depressió, ansietat o pors.

De vegades, és difícil saber si un xiquet està reaccionant de manera atípica a un esdeveniment inusual o si està tenint problemes per a superar-lo i pot ser que necessite suport emocional. En cas de preocupació, és convenient parlar amb el seu pediatra o buscar ajuda d’un professional o un assessor de la salut mental en l’escola o en la comunitat. No cal esperar a veure els senyals d’advertència. Cal iniciar prompte la conversa i mantindre viu el diàleg.

COM PARLAR AMB UN XIQUET EN FUNCIÓ DE LA SEUA EDAT

El sistema cognitiu dels xiquets passa per diferents etapes segons la seua edat cronològica, el que significa que van adquirint habilitats per entendre la informació del món. Per tant, no estan igualment preparats per entendre i assimilar certes notícies a diferents edats.

Per això, haurem d’adaptar-nos a l’edat del xiquet o la xiqueta quan vulguem explicar-li algun esdeveniment que afecte la seua vida d’una manera important. Li facilitarem la informació emocionalment impactant de manera que puga entendre-la i gestionar-la adequadament.

A continuació, s’exposen unes pautes generals per explicar i respondre les preguntes dels xiquets enfront d’un esdeveniment traumàtic com pot ser la mort d’un progenitor, un divorci, un atemptat o un desastre natural segons la seua edat.

COM PARLAR AMB ELS XIQUETS MENORS DE 2 ANYS

En esta etapa la clau és el contacte físic i ocular amb el xiquet perquè encara no utilitza el llenguatge amb precisió, pel qual s’evitarà donar explicacions d’allò que ha succeït. Se l’ha de protegir de les males notícies amb el contacte i les carícies de les persones d’afecció.

S’ha d’evitar cridar i plorar davant d’ell perquè és molt sensible als estímuls i li poden provocar por.

Piaget va anomenar esta etapa que va del naixement fins als dos anys etapa sensori-motora. El xiquet aprén a manipular objectes, però no pot entendre que continuen existint quan desapareixen de la seua vista, perquè encara no han aprés l’habilitat de mantindre una visió mental de l’objecte o la persona al percebre’l. No té cap concepte de mort i allò fonamental és assegurar la comoditat física. Si la persona d’afecció ha mort, ha de prendre contacte físic amb ells una altra persona propera perquè torne a establir un vincle afectiu amb el qual se senta segur.

Com Parlar Amb Els Xiquets De 2 Fins Als 7 Anys

Dels 2 als 7 anys caldrà explicar-li les coses utilitzant el món dels símbols perquè a eixa edat els xiquets s’expressen per mitjà del joc simbòlic per a resoldre els conflictes que se’ls plantegen. És a dir, els xiquets combinen el real amb l’imaginari, evocant situacions fictícies com si foren reals. Pensen que tot és real, per exemple, els malsons, i donen vida a éssers inanimats que es converteixen en herois o princeses.

Per exemple, és freqüent veure un xiquet curant el seu ós i dient-li que tot anirà bé, o un nino que es converteix en un bomber valent salvant del foc la seua família representada per nines. A més, estos jocs simbòlics estimulen el llenguatge.

Als 4 anys normalment ja està assentat el llenguatge i el xiquet mostra curiositat mitjançant preguntes. Es troba en l’edat del “per què”, que implica una major necessitat de contacte i comunicació.

Un fet traumàtic a esta edat ha de ser explicat de manera senzilla si el xiquet pregunta, utilitzant el seu llenguatge, els seus símbols, els seus personatges favorits, és a dir, mitjançant la fantasia i els contes que li agraden per a transmetre-li el desenllaç.

Els pares poden jugar amb els xiquets a donar de menjar a les nines, per exemple, mentre parlen amb ells sobre el fet traumàtic en particular perquè el xiquet l’assimile a poc a poc.

Segons Piaget, entre els 2 i els 7 anys es correspon amb l’etapa preoperacional, on els xiquets aprenen com interactuar amb el seu ambient mitjançant paraules i imatges mentals. Esta etapa està marcada per la creença que totes les persones veuen el món de la mateixa manera i pensen que els objectes inanimats tenen les mateixes percepcions que ells i poden veure, sentir, escoltar...

Conceben la mort com un procés reversible. És important reduir al mínim l’ansietat de separació i tractar els sentiments de culpa.

Per tant, hem d’evitar desfogar-nos amb el xiquet. A esta edat no hem de parlar-li com si fora un adult, ni explicar-li tots els detalls de l’ocorregut perquè podríem confondre’l i generar-li més angoixa del que pretenem.

Com Parlar Amb Xiquets De 7 Als 12 Anys Aproximadament

A partir dels 7 anys els xiquets van abandonant el món del joc simbòlic pel de les coses més concretes. Ja poden entendre i es pot raonar amb ells sobre les coses que han vist i experimentat.

Els podem explicar les coses que ocorren amb més arguments que als xiquets més menuts, sense mentir, però suavitzant els fets i tractant que senten que les coses poden millorar.

Quan el xiquet ens parle de les seues pors, li hem de transmetre que l’escoltem, que se li passarà, però no hem d’entrar a donar-li tot tipus d’explicacions de per què no ha de tindre por. Els comentaris i les preguntes del xiquet sobre temes de salut, malaltia, mort, han de ser respostes, però massa explicacions alimenten les seues pors.

Com donar una notícia a un xiquet o a una xiqueta

Dels 7 als 12 anys aproximadament és l’etapa cognitiva anomenada per Piaget etapa de les operacions concretes i es caracteritza perquè el xiquet comença a entendre que existeixen més punts de vista que el seu propi i pot raonar sobre coses concretes que són reals. En canvi, els objectes imaginats o que no han vist, escoltat, tocat, continuen sent una cosa mística per a ells.

El tema de la mort és desconegut per a ells, no troben el seu sentit, però entenen la seua permanència. Ells sols saben que el seu pare o la seua mare no està i que volen tornar a estar amb ella. En este punt ajuden molt les creences religioses. Per exemple, no se li ha de dir a un xiquet que ha perdut sa mare que està de viatge. Se li ha de donar la notícia explicant-li que no tornarà, però que està en el cel veient el que fa, per exemple.

Com Parlar Amb Els Xiquets A Partir De 12 Anys Aproximadament

En esta etapa entrem en la preadolescència o l’adolescència, una etapa que s’inicia amb la pubertat i que suposa un remolí d’emocions, un període de canvis en la manera de pensar i d’apropar-se al món.

Els temes difícils han de ser abordats amb ells amb sinceritat, explicant els fets i no ocultant informació. És important deixar que reflectisquen i pensen per fomentar l’evolució dels seus pensaments, acompanyant-los en el seu malestar i fent-los de guia contestant les seues preguntes i donant-los la teua opinió si te la demanen.

Segons Piaget, al voltant dels 12 anys comença l’etapa de les operacions formals, on es comença a usar el raonament lògic inductiu i deductiu i a desenvolupar el pensament abstracte. Ja es formulen hipòtesis i es posen a prova per a trobar la solució a un problema, es raona en contra dels fets i s’anticipa allò que succeirà.

En definitiva, es comprén millor el món, la idea de causa i efecte i es té una visió més abstracta de les coses reals i les imaginàries.

COM PARLAR AMB ELS XIQUETS AMB DISCAPACITATS O RETARDS DEL DESENVOLUPAMENT

Els pares i les mares dels xiquets amb discapacitats o retards del desenvolupament han de donar-li respostes d’acord amb el seu nivell de desenvolupament i no amb la seua edat cronològica. És adient començar donant poca informació de la manera més clara i adequada possible.

Com parlar amb els xiquets que pateixen del trastorn de l’espectre autista (TEA)

Allò que pot ajudar a un xiquet amb TEA pot ser diferent. Per exemple, és possible que les abraçades no li donen el mateix consol que a altres xiquets. Els progenitors hauran d’intentar alguna cosa que els haja funcionat per a calmar-los i consolar-los en altres ocasions.

El Dol En La Inf Ncia

La mort d’un ésser volgut es considerat com l’esdeveniment vital més estressant que pot afrontar una persona. El dol és, en principi, un procés normal que compleix una funció adaptativa. Els xiquets poden manifestar-lo de la mateixa manera que els adults, fins i tot des dels sis mesos poden observar-se reaccions de dol.

El dol és una reacció natural i esperable després d’una pèrdua. No és una malaltia ni és un sinònim de patir una depressió, encara que les reaccions puguen ser similars (pèrdua d’apetit, falta de son, tristesa...). El dol és un procés d’adaptació psicològica i en la majoria dels casos no requereix d’intervencions específiques, sempre que qui el pateix dispose des recursos adequats, tant interns com externs, per a afrontar la pèrdua.

Com donar una notícia a un xiquet o a una xiqueta

Els xiquets poden manifestar el dol, encara que la seua tendència siga viure en el present, el que fa que el seu estat d’ànim esdevinga canviant, doncs utilitzen la negació com a mecanisme i solen mantindre la capacitat de gaudir de les situacions agradables.

En xiquets més xicotets, les respostes de dol solen ser més corporals, com dificultats en l’alimentació i el son, i en xiquets més majors ansietat, problemes de conducta, problemes d’aprenentatge i encara que els desitjos de reunir-se amb els éssers volguts poden ser freqüents, no solen estar acompanyats d’intents de suïcidi.

Les manifestacions més normals del dol en xiquets poden ser, segons la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL, 2007): commoció i confusió, retraïment social, ira i irritabilitat, alteracions del son i/o alimentació, rebuig, tristesa i plor, apatia, ansietat, hiperactivitat, culpa, problemes de conducta, falta de concentració, por escolar, por a la possible pèrdua del progenitor no difunt, por a la pròpia mort, regressió a etapes anteriors del desenrotllament, protecció als seus éssers volguts, enuresi, dolor abdominal, caigudes per accident.

Les manifestacions del dol en adolescents són més paregudes a les dels adults, encara que en els més joves predomina el malestar fisiològic i en els més majors, el psicològic.

EN QUINS CASOS S’HA DE TRACTAR EL DOL

S’ha de buscar ajuda professional quan l’entorn no afavoreix l’expressió emocional o es troba aïllat dels éssers volguts (accidents, catàstrofes...). També si els símptomes no milloren a partir de dos mesos des de la defunció o si es presenta negació prolongada de la pèrdua. Si es reviu intensament el fet traumàtic, mostra hipocondria, alteracions psicosomàtiques, desitjos de venjança o símptomes depressius intensos, també cal buscar ajuda professional.

Com donar una notícia a un xiquet o a una xiqueta

En principi, el dol no requereix tractament psicofarmacològic, encara que pot ser útil com a adjuvant del procés d’adaptació a la pèrdua i està especialment indicat l’ajust de la medicació si existeixen antecedents psicopatològics. És convenient demanar ajuda professional si es dona una presència prolongada d’algú o alguns dels següents problemes o senyals d’alerta:

 Símptomes de depressió, dificultats per a dormir, malsons, baixa autoestima, aïllament social, rabinades freqüents i/o prolongades, apatia, insensibilitat.

 Fracàs escolar o indiferència enfront d’activitats escolars durant un període prolongat o no voler anar a escola.

 Deteriorament de les relacions familiars o amb els amics. Por a estar sol.

 Conductes de risc: abús de l’alcohol i altres drogues, baralles.

 Negació del dolor i ostentacions de maduresa i fortalesa.

 Comportament infantil durant un temps prolongat.

 Freqüents mals de cap, sols o acompanyats d’altres dolences físiques.

 Imitació excessiva de la persona difunta i expressions repetides del desig de retrobar-se amb ella.

Pautes Dels Pediatres Per A Comunicar Not Cies Ro Nes Als Xiquets

La informació ha de ser clara i comprensible, però amb un llenguatge delicat i afectuós. Quan un professional sanitari ha de comunicar una mala notícia a un xiquet, la recomanació és que ho faça en un lloc agradable i amb una certa intimidat, no en un corredor, millor asseguts i escoltant els seus dubtes i temors, explicà la pediatra Ana Cuevas en una taula redona sobre el dol i el xiquet celebrada durant el

XXXI Congrés de la Societat Espanyola de Pediatria Hospitalària i Atenció Primària (SEPEAP).

Quant a si han de participar o no en cerimònies de dol, segons la pediatra Manuela Contreras, no hi ha regles, però recomana preguntar-los-ho: “Encara que un xiquet ens parega menut per a anar a un funeral, si desitja anar-hi, el podem deixar i també al contrari, ens pot paréixer molt major per a no anar, però si no vol, hem de respectar-ho.

A partir dels dotze anys, és bo donar-los el protagonisme que desitgen en les cerimònies i és una edat en què les amistats adquireixen molta importància. “El dolor no es resol passant ràpidament per l’experiència, com es pensa sovint, sinó que succeeix tot el contrari, l’agreuja”, conclou la pediatra.

En definitiva, allò que hem de tindre sempre present quan parlem i/o tractem amb un xiquet o una xiqueta és que, malgrat la seua edat, estem parlant amb una persona i hem de tractar-lo com a tal adaptant-nos sempre a les seues característiques particulars.

No oblidem que com va dir l’escriptor, filòsof i pedagog, entre altres, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778):

“La infància té les seues pròpies maneres de veure, pensar i sentir; res més insensat que pretendre substituir-les per les nostres”.

BIBLIOGRAFIA:

 Worden, W. El tratamiento del duelo. Asesoramiento psicológico y terapia. Barcelona: Paidós; 1991.

 Bowlby J. Attachment and loss. London: The Hogar Press; 1980. [Traducido al castellano: La pérdida afectiva. Tristeza y depresión. Barcelona: Paidós; 1993].

 Sociedad Española de Cuidados Paliativos (SECPAL). Guía de duelo para familiares.

 Prigerson HG, Jacobs S. Traumatic grief as a distinct disorder: a rationale, consensus criteria, and a preliminary empirical test. Washington: American Psychological Association; 2001. p. 613-45.

 Kroen WC. Cómo ayudar a los niños a afrontar la pérdida de un ser querido. Barcelona: Oniro; 2002.

 The Pediatrician and Childhood Bereavement. Committee on Psychosocial Aspects of Child and Family Health. Pediatrics. 2000; 105(2): 445-7.

 Hsiao JL, Evan EE, Zeltzer LK. Parent and child perspectives on physician communication in pediatric palliative care. Palliat Support Care. 2007; 5(4): 355-65.

 Arranz A, Barbero J, Barreto P, Bayés R. Intervención emocional en cuidados paliativos. Modelo y protocolos. Barcelona: Editorial Ariel; 2005.

 Buckman R. How to break bad news. 1992. Traducción catalana: Com donar les males noticies. Barcelona: EUMO; 1998.

 https://www.unicef.org

 https://www.healthychildren.org

 https://elbosquepsicologos.com

 https://kidshealth.org

 https://www.pediatriaintegral.es

 https://www.redaccionmedica.com