Llibret Falla Plaça El.líptica 2020

Comenรงa el viatge cap al teu interior.

CRÈDITS Edició: Associació cultural Falla Plaça El.líptica Delegació de llibret: Marce Maza, Laura Bosch, Rafael Coronado, Esperanza Pecoraro, Sandra Esplugues Portada: Ana Sentieri Fotos: Fotos oficials: Salva Gregori Fotos articles monogràfics: Laura Bosch Disseny: Delegació de Llibret Maquetació: Joel Vázquez Impressió: Blau Verd impressors Tirada d’impressió: 210 exemplars La comissió Falla Plaça El.líptica agraïx considerablement a totes les persones que han col.laborat de manera desinteressada en l’edició d’aquest llibret. Especialment a Jacobo Reig i a Roberto Elías per dedicar el seu temps infinit. Un especial agraïment a Anabel Llopis, pel seu gran esforç poètic, ningú més que tu és capaç de fer-ho. A tots els nostres literats:Laia Meló i Boix, Àriam Terol, Dolors Fort i Fort, Pere Huerta, Raquel Mañó, Mariano Velázquez, i Meritxell Girona pel seu amor a les lletres, a la crítica i a la sàtira. A Fanny Pérez pel meravellós Maquillatge i a la seua generositat amb els amics. I a totes aquelles persones que han donat el seu suport a la cultura en aquesta falla. Gràcies a tots “Aquest llibret participa al premi millor article dels llibrets de Falla, de La Junta Local Fallera de Gandia i L’Ajuntament de Benirredrà.”

“Aquest llibret participa al premi de poesia Joan Climent de La Junta Local Fallera de Gandia i L’associació Cultural premi Iaraní.”

“Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres”

ÍNDEX

4 7 8 13 16 35 38 49 54 76 93 129 143

Pròleg Executiva Falleres Majors 2020 Salutació del president Reines i Padrina Salutació del president infantil Reines i padrina infantils Cens faller Crítica Major Crítica infantil Articles Falles 2019 Col·laboradors

PRÒLEG Matrioshka, també coneguda com mamushka o babushka, és un conjunt de nines tradicionals russes creades en 1890. La seua originalitat consisteix en estar buides i al seu interior alberguen una nova nina, i aquesta a la vegada a una altra, en un número variable que pot anar des de cinc fins el número que es desitge, sempre que siga un número imparell. A l’obrir-se, revela el que cada una té dins i això s’interpreta com una simbologia de la representació interior de les persones i per això sempre hi ha una matrioska dins d’una altra fins que ja no hi ha un tamany més menut.

Les Matrioskes simbolitzen el nostre ser, a nosaltres, i ens ajuden a fer un viatge cap al nostre interior.

Anar profunditzant en nosaltres fins aplegar a eixa minúscula nina, el nostre verdader ser que al llarg de la nostra vida anem ocultant amb capes, amb màscares, amb façanes, amb nines dins d’altres i així fins obtindre la més gran. Eixa és la cara que molts de nosaltres desitgem mostrar al món. Ocultem tot allò mal i sols deixem que es veja el que és bo. No obstant això, dins d’eixa façana, d’eixa nina i de nosaltres, existeixen moltes més i depenent amb qui estem podem anar llevant-nos capes i desmuntant la nina o no. Tots nosaltres volem mostrar-nos durs cap als altres i moltes vegades ens és difícil inclòs per a nosaltres arrivar al nostre interior. Totes les persones des que naixem anem passant per diferents moments al llarg de nostra vida. Molts d’aquests moments van passant quasi inadvertits. Hi ha altres, pel motiu que siga, que es queden guardats en la nostra memòria, bé perque de xicotets vam perdre un ser volgut, perque ens sentíem desprotegits, no volguts en algun moment, etc. Les experiències que anem tenint al llarg de la nostra vida s’emmagatzemen al nostre cervell i moltes d’eixes experiències passades ressonen en l’actualitat perque no han aconseguit digerir-se emocionalment en el moment en que ho necessitàvem. A causa d’això pot ser que ara sentim ansietat, depressió, problemes en les relacions, baixa autoestima, etc.

Si agafàrem la Matrioska gran i posàrem dins d’ella una de menor tamany i la movèrem podem vore com esta xicoteta nina ressona al seu interior. Això és el que ens passa a les persones. Les Matrioskes ajuden a exemplificar les diferents parts de la personalitat. Nosaltres a l’actualitat som eixa Matioska gran d’uns anys “X”, però tingam l’edat que tingam mai deixem de tindre 4 anys, 9, 14, 17.… els anys es van acumulant però no es perden. De manera que nosaltres no sols som esta matrioska gran d’anys “X”, sino que dins d’ella tenim moltes més. Pot estar la de 4 anys que es va sentir sola, la de 9 que tenia por, lade 14 que tenia vergonya…. Depenent del moment on la persona estiga situada es va a sentir identificada amb un dels tamanys de la nina, per això, els iaios poden recuperar la il.lusió al veure el món amb ulls de xiquet.

4

Pot representar també la nostra vida, som una gran nina amb altres nines a l’interior que representen les nostres històries, relacions, experiències.… Som una persona amb diferents experiències on la nina més menuda representa la nostra ànima que és la verdadera essència de nosaltres.

En pocs segons formem la nostra primera impressió d’una persona. De seguida etiquetem de manera justa, o no, sols pel que ens transmet l’aparença exterior. En molts casos, sense conéixer a la persona, ja obtenim una radiografia de la mateixa, sols per com vaja vestida, pentinada o l’aparença que presente.

No podem evitar-ho, la imatge sempre va per davant. És el que primer es veu de nosaltres, i provoca en els altres un conjunt de sensacions.

L’element més potent de la nostra aparença física és aquell que destaca, que brilla per si sol i que ens caracteritza per damunt dels altres, pot ser part de la nostra imatge de forma innata o el podem crear.

Però… De qué ens serveix? Senzill, és una ferramenta que ens ajuda a ser més memorables, a reforçar aquella qualitat que volem destacar i inclòs gestionar millor la nostra primera impressió.

Al cap i a la fi hi ha persones amb diferents personalitats necessàries per a viure que no són més que APARENÇA, però és trist viure a un món on l’aparença val més que la personalitat.

Laura Bosch i Muñoz 5

EXECUTIVA President: Vicepresident: Secretari: Vicesecretari: Vicepresidenta de festes: Delegat de Festes: Vicepresidenta d’economia: Tresorera: Lotera: Vicelotera: Vicepresident RRPP: Delegada de xarxes socials: Delegada d’igualtat: Delegada de jocs: Delegat Artístic: Delegada de Festival: Delegat de monument: Delegada de protocol: Delegat de casal: Delegat de plantà: Delegat de cremà: Delegada de llibret: Delegada de Joventut:

Tonet Ferrer i Cano Carlos Monzó i Vidal Rafa Coronado i Peiró Jordi Grau i Brines Erika Maza i Casas Amado Moreno i Hernández Vanessa Martí i Ortiz Ana Morant i Cano Ana Escoín i García Mari Paz Hernández i Villadat Juan Pérez i Pino Amanda Pumareta i Escoín Àfrica García i Barbosa Elisabet Coronado i Peiró Ausiàs Estrugo i Mañó Sonia Robles i Gómez Ausiàs Estrugo i Mañó Raquel Mañó i Hernández Ramón Chounavelle i Loaisa Jonatan Álvarez i Herrero Carlos Hugo Pomar i Milvaques Marce Maza i Cano Olivia Iznardo i Costa

7

FALLERES MAJORS DE GANDIA 2020

© Salva Gregori

Sandra Faus i Palmer Alba Ramón i Borja

8

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT

Estimats amics i amigues, és un plaer per a mi poder dirigir-me a vosaltres com a President d’aquesta comissió. Després de dos anys sent secretari, vaig acceptar el repte d’assumir la presidència i tot i que els inicis no van estar fàcils, no dubtaria en tornar a acceptar el càrrec.

Ja es sent l’olor a falles, arriba el moment de traure al carrer la nostra identitat, de fer-nos sentir, de demostrar que per damunt de tot som una gran família i com no, ha arribat el moment de gaudir del treball ben fet i l’esforç realitzat.

Un any més la Falla Plaça El•líptica tornarà a vestir-se amb les seues millors gales per donar-li la benvinguda a la millor festa del món, les falles.

Des d’aquest llibret, que és tot un orgull per a la comissió i que any rere any intentem millorar per tal que quede reflectida la nostra estima a la cultura valenciana, vull reconèixer la tasca de la meua executiva per a qui sols tinc paraules d’agraïment ja que, malgrat les adversitats, sempre intentem superar-nos per traure la nostra festa endavant.

Aprofite per donar les gràcies també a tots eixos fallers i falleres als que sols has de dir-los el que necessites i deixen tot per tirar una maneta, als veïns per la seua paciència i com no a tots els col•laboradors que han fet possible aquest llibret faller.

Sols em queda convidar-vos a tots a gaudir amb nosaltres les falles del 2020, segur que ho passarem genial!!

13

R E I N A D E L CA S A L Sandra Esplugues i Mullor

En un racó privilegiat com a tresor guardem vesprades i nits per les teues rialles il•luminades.

16

REINA DE LES ALBAES Marce Maza i Cano

Deixa que brolle l'emociรณ mentre et mirem.

Deixa que ens encise el verd de ta mirada mentre canta esta nit el vent.

18

PA D R I N A Àfrica García i Barbosa

Al caliu de la teua estima podria dormir cada nit.

Cada bes teu, és la nostra protecció per continuar i fer camí.

20

R E I N A D E L’ A R T Vanessa Llinares i Casanova

No cal que busque el pintor el més bonic amanéixer.

No cal que espere el músic el seu lloc d'inspiració.

Sols et necessitem a tu, perquè brolle de sobte tot l'art de la natura.

22

REINA DE LA POESIA Laura Bosch i MuĂąoz

Amagues un univers tot ple de versos que de tant en tant deixes lliure.

Amagues en el somriure paraules que ďŹ ns a les estreles mussiten.

24

R E I N A D E L A F E S TA Elisabet Coronado i Peiró

Si a l'albada sona un masclet, tu l'hauràs encés.

Si la lluna vol fer la nit eterna, tu estaràs mirant-la.

Que per la teua sang corre com guspira la festa i a casa nostra has passat de xiqueta a dona.

26

REINA DEL FOC Vanessa Martí i Ortiz

Reflectida en els teus ulls veurem la flama.

Seràs renovació i vida.

En la gelor de la nit serà la teua mirada el foc il•lusió per als nostres cors de nou.

28

R E I N A D E L A FA L L A Esperanza Pecoraro i Báez

De la teua mà podríem superar obstacles i impediments.

De la teua mà sembla que bufa més fort el vent.

Parla de la bravura de les ones de la mar.

De la primera claror d'un sol, després de forta tempesta.

De la teua mà esperança deixem oblidada la por, i ens deixem portar, sempre amb tu.

30

SALUTACIÓ DEL PRESIDENT INFANTIL

Ser president de la meua falla i representar a tots i totes les xiquetes de la meua comissió, era un dels desitjos de la meua vida. Jo tots els anys li ho demanava a ma mare i ella em deia que sí seria, però mai em deia quan. Fins el dia que vaig arribar a casa i allí estaven, tots el membres de l’executiva al ple. I de seguida vaig saber, que aquest anava ser el meu any. Estava tant content, que no sabia si riure o plorar d’alegria i vaig optar per riure fins que la panxa em va fer mal. Crec que tots els xiquets fallers volen ser presidents de la seua falla i enguany em toca a mi.

El meu desig per a la meua comissió infantil és gaudir al màxim, i poder implicar a tots els xiquets i xiquetes en aquest any faller. Per això necessite de cadascú de tots vosaltres perque enguany siga un any inoblidable, però no sols per a mi, sino per tots vosaltres també. Gaudirem de cada assaig del festival, de cada pinzell que agafem per pintar la nostra cavalcada i de cada premi que guanyem, o no. Perque guanyar premis és sempre divertit i és el que tots volem. Però no és el més important.

Per a mi, el més important, són eixes estones que passem al casal els xiquets junts, jugant a qualsevol cosa, ensenyat-nos uns als altres, a jugar a les cartes o practicar un pas del ball que no ens ix. Dóna igual l’edat que tingues si hi ha un xiquet a la falla ja no et trobaràs sol i segur que t’ho passes d’allò més bé.

Per a tot president de falla el dia més important és el de la presentació. I una presentació sense xiquets i xiquetes és molt avorrida. Per això vull que tots els xiquets de la meua comissió estiguen en mi en un dia tan especial. Necessitem que siga divertida i per això, heud’estar tots. Necessitem que algú s’alce a mitja presentació perque ha d’anar al servici, o que estiguen xarrant de les seues coses mentre el mantenidor solta el seu discurs, o que algú es menge el ram de llepolies i s’embrute el jupetí o el vestit. Així que vos pregue a tots gaudir d’eixe dia com de segur gaudiré jo.

Així que convide a tots els xiquets del barri i a tots els meus companys de falla a participar amb mi en aquest any faller que de segur serà molt especial per a mi i per a tots vosaltres.

35

REINA DE LES ALBAES Marina Miñana i Morant

Per tu la paraula ballarà amb la dolçaina en la nit més màgica.

Seràs reina, serem albada.

38

PA D R I N A I N FA N T I L JĂşlia Rocher i Estrugo

Passeja la innocència, en el teu somriure aparellat al teu nom.

Vestigis d'altra infantesa.

40

REINA DE LA FESTA INFANTIL Olga Jaén i Martí

No necessite la rima per escriure't.

Sols la teua mirada em basta.

Són versos en la nit els teus ulls, res més cal a la paraula.

42

R E I N A D E L F O C I N FA N T I L Júlia Miñana i Morant

Serem pocs els que ens atrevirem a interrompre el moment.

Serem pocs el que ens aproparem per fer-te un bes.

En la nit màgica quan les llàgrimes resplendisquen vermelles voldré guardar a la memòria el teu rostre de flama.

44

R E I N A D E L A FA L L A I N FA N T I L

Mar Lara i Martínez

Quan pense en tu, l'imagine en calma.

Acompanyat de la remor del vent. Una vesprada d'hivern amb la platja solitària.

Quan pense en tu t'imagine ballant en la vora.

Els teus cabells salvatges rebel•lant-se en l'aire.

I t’atures un moment, per contemplar tota la bellesa del teu nom, dibuixada en ta cara.

46

CENS FALLER El.líptica 2020 Àfrica García i Barbosa Aina Millet i Ferrer Alba Bañuls i Avilés Alejandro Rocher i De Quesada Alejandro Rocher i Estrugo Alexis Calatayud i Seguí Alfonso Tormo i Mullor Amado Moreno i Hernandez Amanda Pumareta i Escoín Amparo Giménez i Moragues Amparo Metola i Català Ana Cruz Escoín i García Ana Isabel Fernández i Cano Ana Isabel Llopis i García Ana Morant i Cano Antonio Jaén i López Antonio Sanfélix i Arlandis Ausiàs Estrugo i Mañó Ausiàs Tormo i Giménez Carla Muñoz i Sebastià Carlos Hugo Pomar i Milvaques Carlos Monzó i Vidal Carmen Iris Garcia i Beltrán Caterina Martí i Carnicer Christian Porro i Sánchez Cristina Carnicer i Boix

David Casado i García Elisabet Coronado i Peiró Érika Martí i Carnicer Érika Maza i Casas Esperanza Pecoraro i Báez Félix Ormeño i Caro Gema Femenía i Mahiques Gracia Mahiques i Martí Hugo Pérez i Martí Irene Alcázar i Tebar Isabel Peiró i Garcia Ismael Sánchez i Carnicer Ismael Sánchez i Ortega Javier Polo i Villarejo Jesús Gomar i García Jesusmi Piera i Guerola Jezabel Climent i Galindo Joaquín Fenollar i Martínez Joel Vázquez i Escrivá Jonatan Álvarez i Herrero Jordi Grau i Brines José Boigues i Moratal Jorge Boigues i Soto José Femenía i Escrivá José Pérez i Pino Juan Giménez i Moragues Juan Ignacio Larroy i Valverde

49

Juan Maria Llopis i Castellà Juan Perez i Pino Juanita Escrivá i Tomás Júlia Estrugo i Mañó Laura Bosch i Muñoz Laura Molina i Báez Laura Santos i Castelló Leo Moltó i García Leyre García i Jaén Lorena Jordán i Marco Lorena Vallejo i Alandete Lorenzo Martí i Cazorla Mª Carmen Bañuls i Peris Mª Carmen Carnicer i Boix Mª Jesús Moreno i Chavarría Manu Navarro i Flores Marce Maza i Cano Mari Paz Hernandez i Villadat María Mulas i Estrugo Mariano Jesús Velázquez i Pardo Marta Femenía i Mahiques Naiara Moltó i Signes Neus Lara i Martínez Noemi Cueva i Hornero Núria Polo i Faus Olivia Iznardo i Costa Patricio Millán i Marín

50

Rafael Coronado i García Rafael Coronado i Peiró Ramon Chounavelle i Loaisa Raquel Mañó i Hernandez Rebeca Martínez i Chicote Ricardo Martínez i Pérez Rosa María Martí i Borrull Rosalía Escrivá i Peralta Salvador García i Ramos Samanta Sánchez i Carnicer Sandra Esplugues i Mullor Sara Salas i Boix Sara Signes i Pons Silvia Bertó i Perez Simona Veselinova i Cánova Sonia Robles i Gómez Sonia Soto i Bailón Susana Martí i Sendra Tonet Ferrer i Cano Vanessa Martí i Ortiz Vanessa Llinares i Casanova Vanessa Muñoz i Martí Vicent Miñana i Escrivá

CENS INFANTIL El.líptica 2020 Adrián Pérez i Martí Alba Boigues i Soto Andrea Giménez i Metola Anna Muñoz i Coll Asier Bataller i Martí David Garcia i Polo Enzo Larroy i Bertó

Nerea Server i Polvoreda Neus Server i Polvoreda Olga Jaén i Martí Pablo Jaén i Martí Pablo Tormo i Giménez Rebeca Esteve i Cueva Rocio Abello i Fernández

Hugo Giménez i Metola Inés Navarro i Llopis Ismael Samaa i Sanz Jaime Pomar i Del Blanco Jana Millet i Ferrer Javier Abello i Fernández Júlia Miñana i Morant Júlia Rocher i Estrugo

Saray Casado i Salas Sofía Esteve i Cueva Teresa Aguilella i Costa Teresa Grau i Maza Uxue Sánchez i Ferra Yisela Casado i Salas

Mar Lara i Martínez Marina Miñana i Morant Michelle Larroy i Bertó

51

ARTISTA: SÁNCHEZ LLONGO - EDO

LEMA: IL·LUSIONA’T

PRÒLEG: IL·LUSIONA’T Vivim en un món marcat per allò que volem aparentar de cara als demés. Les aparences marquen el inici de la il·lusió, i l´harmonia s´ha instaurat al consistori i pareix que aquesta no té pinta de evadir-se. Els carrers s'omplin de color, per anunciar que el circ ha arribat.. Però Ah! Que no tot són colors i bons moments, el vertader circ ha arribat a l'Ajuntament!!

Polítics…sí..polítics. Experts en la matèria d'aparentar una cosa que no són. Quantes vegades hem parlat d´ells ja siga a nivell autonòmic o local, parlant del que han dit, del que diran, del que van prometre o del que no van complir…en fi.. Polítics.

Les expectatives altes a vegades acaben en tristos desenganys. Això és el que ens ocorre molt sovint amb certes persones sobre les quals gestem tota una mena de desitjos i esperances, perquè dia a dia es vagen esfondrant com un castell de naips. Tot això ens demostra que a vegades, el que falla no són les aparences, sinó les pròpies expectatives.

54

Viure en el solitari escalafó del desig d'una existència perfecta i d'un concepte de l'amistat de vot, l'única cosa que genera és desconsol. És caure en l'etern paradigma del “jo meresc el millor”sense saber que el millor no és necessàriament“el perfecte o l'ideal”, sinó allò pel que mereix treballar cada dia en comú per aconseguir una felicitat real, sincera i satisfactòria.

Il·lusionat és el lema de la falla que acompanya aquesta meravellosa crítica, construïda des del respete i la sàtira, ens enfonsarem en els dolors de cap que generen eixos polítics als que tant li agrada aparentar, i anirem descobrint quin món idíl·lic i perfecte pretenen construir.

55

UN MÓN D’IL•LUSIÓ Hi havia una vegada, un circ que alegrava sempre el cor de tots els ciutadans pixavins omplint de color un món d'il•lusió.

Gandia comença a omplir carrers amb alegria i emoció.

Hi havia una vegada, un circ muntat dins de l’Ajuntament que alegrava sempre el cor als gandians i a la gent, sense témer mai als anys d’eleccions el circ donava sempre una absurda funció.

També tenim un gran circ dins de la Junta Local que alegra sempre el cor als fallers de Gandia i Benirredrà, sense témer mai al ridícul en coalició el circ donava sempre una grotesca funció.

No oblidem l’autonòmic circ que hi ha al Palau de la Generalitat que equilibra sempre el cor

56

dels partits que conformen coalició, sense témer mai a traure el peu del test el circ donava sempre una sorprenent funció.

I com no parlar del circ del Congrés dels Diputats que cabreja sempre el cor de tots els ciutadans de l’estat, sense témer mai a la seua reelecció el circ donava sempre una patètica funció.

I ja tenim instaurat el circ del govern en coalició que alegra i cabreja el cor per igual dels d’esquerra i dreta que són votants, sense témer mai als crits dels radicals el circ donava sempre una bufa de funció.

I gaudim tots d’un immens circ sota una gran carpa d’amor que alegra sempre el cor de la gent omplint de color de l’arc de Sant Martí,

sense témer mai als intransigents el circ donava sempre una afectuosa funció.

Hi havia una vegada, un circ que alegrava sempre el cor de tots els ciutadans pixavins omplint de color un món d'il•lusió.

Gandia comença a omplir carrers amb alegria i emoció. És magistral, sensacional, al circ passen a veure, som feliços d'aconseguir als gandians fer riure.

57

A L’AJUNTAMENT DE GANDIA TENEN IL•LUSIÓ PERÒ A VOLTES SONA MAL LA MELODIA DE LA CANÇÓ

La meua família si senyors som governants d'honors i tenim una orquestra per moltes generacions si tu vols que t'ensenye a tocar la melodia doncs depén de l'instrument que tu tingues eixe dia.

Si al Serrano fa calor... tarà tarà tareta si no es soluciona el trinquet teré teré terete si els carrers estan bruts turú turú turulú si tanca el comerç del carrer Major prom prom prom.

58

59

AL BOTÀNIC IX A LA PISTA AMB IL•LUSIÓ JA VOREM COM ACABA QUAN ACABE LA FUNCIÓ

Si eres bon cuiner porompompón, Ximet pactem sense demora porompompón, Ximet si em fas bons guisats porompompón, Ximet al Botànic signaré allò pactat porompompón, Ximet.

I que li faré si m'agrada el bon pactar no canvie el manar per cap altre plaer perquè no hi ha res millor que repartir el Consell porompompón, Ximet.

60

61

LA DESIL•LUSIÓ DEL CONTRIBUIENT (o com fer malabars a la pista central)

Pagar i pagar pagar i callar no trobe la manera de poder reclamar Pagar i pagar pagar i callar no em queda res per a desdejunar.

Pagar i pagar pagar i callar estem en la dieta per a no engreixar Pagar i pagar pagar i callar fent malabars per ... esmorzar.

No em queda res, tot se'm va a tributar i tributar aquest ďŹ sc em fa xixines vaja bajanada, treballar per a Hisenda, que cosa...

Els diners passen sense saludar es van, es van volant a un altre lloc Caguen tot! i damunt no puc ni parlar...

62

63

LA IL•LUSIÓ DE L’ARRIBADA DE LA PRIMAVERA PERQUÈ LES FALLES MOU LA CIUTAT SENCERA

Com podeu veure ja comença la primavera per això és motiu de traure la cara festera per a no treballar, així poder festejar que les falles estan per vindre.

Així que, ull que la festa afluix i per estar més a to amb l'època de l'any, com comencen les calorades, parlem de la Junta Local Fallera que també ens les dóna a cabassades.

Estant tots d’acord iniciem la nostra locució.

Quan tarda en que vegem l’empastrà d’un congrés faller?

Un any.

I quan passe un any que faran per arreglar este dany?

Un congrés faller.

I que faran al congrés faller per arreglar este merder?

64

Una empastrà.

Quan tarda en que vegem l’empastrà d’un congrés faller?

Un any.

I quan passe un any que faran per arreglar este dany?

Un congrés faller.

I que faran al...

Com a mostra ensenyarem un botó que en les empastraes hi ha de tot.

Els gandians que són fallers els agrada la festa molt més però veuen que qui mana no posa la mateixa gana.

Canvien la festa fallera ja vorem la que ens espera!

Si la cosa dona resultat ells es donaran per aclamats, si els canvis van malament la culpa serà del faller.

La il•lusió dels xiquets han estrellat quan la cavalcada infantil han llevat.

Les mesures del ninot d’exposició han reduït fins la mínima expressió De l’espectacularitat de la comparsa la Junta Local Fallera ha fet taula rasa.

La carrossa com ja no serà premiada prompte desapareixerà de la cavalcada.

65

LA IL•LUSIÓ DE CREURE QUE ÉS HONORABLE QUAN EL VOTANT CREU QUE ÉS DESPRECIABLE

Sóc com sóc sóc perspicaç llest, vivaç intel•ligent i sagaç per això sóc... po-lí-tic l'honorable.

Vaig saber estudiar com trincar molt parné amb la major legalitat per això sóc... po-lí-tic l'honorable.

Qüestió de saber la regla de tres que quan cobres una i una són tres si sóc jo qui pagaré ho faig a l'inrevés amb quatre i quatre sume sis.

Pensant-ho bé, a qui faig malament si no ho saben gaudir? sóc honorable!

66

67

LA IL•LUSIÓ POLÍTICA TAMBÉ SOL SER UN PLAER I BEN BÉ HO SABEN ELS DIPUTATS AL CONGRÉS

La política sol ser un plaer, que agrada com un dolç a un xiquet.

En l'auto del Govern ens anirem a passejar.

Anem de passeig pe pe pe en un auto lleig pe pe pe diu la bancada de la dreta pe pe pe amb la seua boqueta pe pe pe I ara passejarem per un túnel.

Pel túnel de Sánchez passaràs la botzina tocaràs, fent soroll i aldarull la cançó del pe pe pe la cançó del pe pe pe.

Anem de passeig pe pe pe en un auto lleig pe pe pe però no m'importa pe pe pe perquè done torta pe pe pe Atenció que ve un semàfor que pararà l’economia; atenció a la ciutadania crida l’empresari tremolós.

68

No es pot el salari pujar que així guanyaré poc, ha de ser el treballador el que s’estrenye el cinturó.

Cal baixar els salaris i treballar quasi debades encara que els teus drets siguen tractats a patades.

L’economia sol ser un plaer, que agrada com un dolç a un xiquet.

En l’auto de l’empresariat ens anirem a passejar.

Anem de passeig pe pe pe en un auto lleig pe pe pe però no m'importa pe pe pe perquè done torta pe pe pe Atenció perquè entrem en la zona on hi ha corbes.

La investidura és un frau ja que no governe jo

la democràcia sols val quan jo m’assente al sitial.

Tot el mal d’este país es per culpa de bascs i catalans que del dimoni són amics i amb ells no es pot pactar.

Però si alguna vegada el seu vot cal necessitar ja no seran endimoniats i el miracle s’haurà donat.

Els pactes solen ser un plaer, que agrada com un dolç a un xiquet.

En l’auto de l’oposició ens anirem a passejar.

Anem de passeig pe pe pe en un auto lleig pe pe pe però no m'importa pe pe pe perquè done torta pe pe pe

La política és un pla...aaai que agrada com un dolç a un xiqu...aaai en l'auto de Podem...aaai ens anirem a passe...aaai Iglesias té la vicepresidènc...aaai mes vol manar com el presid...aaai i dins del Palau de la Monclo....aaai diuen que s’escolta un lamen...aaai Semblen més dos gover...aaai totalment diferenciat...aaai i en les reunions de Ministr...aaai semblen una batalla campa...aaai Anem de passeig soei soei soei en l’auto de Podem soei soei soei però no m'importa soei soei soei perquè done torta soei soei soei

I ara atenció entrarem en la zona on hi ha clots Alerta amb els clots!

69

SERÀ UNA GRAN DESIL•LUSIÓ DE L’ESTIUEJANT PATIR A L’ENTRADA DEL GRAU UN EMBÚS COLOSAL

Dilluns de juliol abans d'esmorzar un xiquet volia al mar anar però no va poder arribar perquè en un embús es va quedar.

Ací es quedava ací ací ací es quedava ací ací ací es quedava ací ací ací en l’avinguda de la Pau que molts ho han vist.

Dimarts de juliol abans dinar una xiqueta a la platja va anar però no va poder anar perquè un carril bici ho va impedir.

Ací ho impedia ací ací ací ho impedia ací ací ací ho impedia ací ací ací en l’avinguda de la Pau que molts ho han vist.

Dimecres de juliol abans de sopar els germans a la fireta volien pujar però no van poder pujar perquè els cotxes estaven parats.

70

71

72

FINS ACÍ HA ARRIBAT EL TEU SUPLICI SI HO HAS LLEGIT TOT DES DE L’INICI

I fins ací hem arribat amb l’explicació de la falla, ara sols espere del jurat que no siga un canalla.

Que dedique el seu temps a llegir esta explicació, que de ben segur no és la millor però tots tenim el mateix dret.

(No sols de rima consonant viu el poeta faller que ve rimant) I si d’esta història voleu saber més, us faig una cridòria.

Tot el que ací ha succés en la falla es plasmarà en poc menys d’un mes.

(Això si l’artista rep fins el darrer sou o al faller plantant no li agafa el bou) I el faller esperant allà a tots estarà amb il•lusió per tal de la falla explicar a qui no entenga l’explicació.

73

PRÒLEG A les nostres vides hi ha una paraula, que com diem els valencians, ens toca el tendre, i eixa paraula és Amor. Hi ha molts tipus d’amor, l’amor fraternal, l’amor a la vida, als animals, l’amor cec, però hi ha un amor, un amor incondicional, un amor que meneja muntanyes. Eixe amor, és l’amor que professen els iaios als seus néts, als seus fills, a la seua família en general. Els nostres iaios, són febles i amables, però sobretot consentidors. Qui no ha sentit dir a una iaia “Els iaios estem per consentir i els pares per educar”.

Els iaios et cuiden d’una forma quasi mil·limètrica, d’una forma tan especial que són capaços de fer-ho millor que els teus pares.

La iaia et fa un altre menjar si el que ha preparat meticulosament durant tot el matí, i per a tota la família, no t’agrada. O potser se’n fa 5 quilòmetres caminant per veure't eixir de l’escola, o per portar-te una cassoleta si pensa que no vas a menjar bé.

Un iaio està quatre hores a 0 graus assegut a una grada, mentre el nét o la néta entrena qualsevol esport i a més matinar un diumenge per veure't jugar un partit.

Els iaios d’ara han canviat molt. Ja no són sols iaios són també uns segons pares i en moltes ocasions els primers.

Per totes eixes coses que ens ensenyen i sobretot per tot el que fan per nosaltres...

Ací els rendim aquest petit homenatge.

76

ARTISTA FALLER: Ausiàs Estrugo

LEMA: Tinc un iaio yé-yé

DE RESSACA I ENCARA AL CASAL EL NOSTRE ARTISTA JA ESTÀ PENSANT.

Organitzarem junta general amb tota la Comissió infantil per dissenyar al mes d´abril junt al nostre artista faller sempre amable i molt gentil un cadafal...mel de romer!

L´assistència va ser massiva al Casal es respirava il.lusió la xicalla estigué participativa i es tragueren idees a muntó per fer una falla superlativa que a tots provocara emoció!

Es varen tractar molts temes entretinguts i interessants també aparegueren lemes tan divertits com abundants pero va existir unanimitat quan de sobte dos xiquets varen cridar amb efusivitat: “TENIM UNS IAIOS YÉ-YÉ!”

78

“Una falla sobre els iaios i no sobre la tercera edat” volgué puntualitzar Pelayo “els meus tenen vitalitat i molta alegria per a viure sempre amb un somriure em donen afecte i amistat”.

Mentrestant, el gran artista estava somrient i content pensava perquè es optimista: “esta falla tindrà embruixament” i comencà a dibuixar un esbós tan detallat, bell i voluminós que l´imaginarem a l´encreuament!

79

ELS INFLUENCERS HAN ARRIBAT I ELS NOSTRES IAIOS HO FAN MOSTRAR.

El centre de la nostra falla té dos iaios en massa marxa ell posa la música i ella balla mentres ho puja a la xarxa per fer-se molt popular somia en ser influencer i un referent en Instagram.

Quan arriba el cap de setmana sempre s´organitza la parella per veure a la néta Ana i cuinar-li una bona paella però tenen els seus quefers tant a la nit i també pel dia són Ginger Rogers i Fred Astaire pero en versió VIP de Gandia!

80

AMB TIL·LA I UNA TISANA EL NOSTRE BOTICARI ENS SANA.

El iaio Joan és el boticari i estima la medicina sana un gran expert herbolari de la flora valenciana.

Si tens alguna malaltia no cal tindre cap por Joan amb molta alegria et donarà el remei millor.

Joan té un immens armari ple de plantes medicinals la vocació de ser boticari per a curar tots els mals és per una qüestió familiar, no vol vore cap patiment: tot el món sà i content!

81

ENTRE AGULLES I COIXINS ENS FARÀ SER UN FIGURÍ.

Molt coneguda a la Ciutat és la respectada iaia Dora per la seua dolçor i bondat i per ser una gran cosidora. És una dona extraordinària bona valenciana i fallera estima molt l´indumentària: la seua vocació és verdadera!

Totes les reines de La Safor acudixen a la senyora Dora treballa amb tot el seu cor i també es la millor tutora regalant un grans consells i moltes voltes salvadora arreglant alguns desgavells!

82

EL NOSTRE IAIO VICENT ENS ENSENYARÀ A MIRAR EL CEL. Trobem també al iaio Vicent al que oferim un homenatge per ser llest i molt intel.ligent i un gran expert en l´oratge.

Admirat per la seua saviesa i conegut en tota La Safor son pare era nascut a Xeresa i sa mare originària d´Ador.

Si necessites fer senderisme o preferixes anar a navegar presumix de triumfalisme perquè Vicent va a encertar i donarà la millor predicció per gaudir sense arriscar.

Vicent no utilitza cap truc per a tots el seus encerts si marxes al Racó del Duc o visites l´Estret de l’Infern fes cas dels seus consells.

83

PER ACÍ VE VOLANT LA NOSTRA IAIA CRISTINA ALLÀ ON LA MIRES TOTA ELLA UNA SUPERHEROÏNA.

Volant pel Palau Ducal apareix una heroïna més ràpida que un pardal Oh! És la iaia Cristina!

Té el gran do de l´ubiqüitat i posseïx una màgia especial al mateix temps a l´Universitat que caminant per la marjal.

Els seus néts tenen admiració per la volguda iaia Cristina és més dolça que un bombó i també té una gràcia divina.

Va patir una greu malaltia que va véncer amb superació ara viu la vida amb alegria amb coratge, ànim i valentia és una heroïna de ciencia-ficció!

84

L'ESPORT I LA MADURESA VAN JUNTS AMB DELICADESA Vegem una dona fent Yoga i buscant l´equilibri interior Lola, quan va deixar la toga desitjava trobar pau i amor.

Dolors és la iaia d´Emília una xiqueta encantadora com tota la seua família passaren molts anys fora.

Dolors era una gran jutgessa amb una enorme reputació la seua justícia i saviesa eren motiu d´aclamació i quan va arribar la jubilació varen tornar amb alegria a la seua volguda Gandia que tant dins portaven al cor.

85

ENTRE SUC DE TARONJA I ARRÒS AL FORN ELS NOSTRES IAIOS ENS DONEN CALOR.

Passejant pel carrer Major es quedem bocadabats amb un suculent olor que hipnotitza als vianants i sembla que estan cuinant un deliciós arròs al forn.

No ens resulta res estrany visquent prop la iaia Empar coneguda pel seus menjars i cuinar amb molt d´afany.

Eixa fragància tan suculenta que posa a la néta contenta quan ix al migdia d´escola en companyia del seua iaio conegut com el “Tio Bola”.

86

El Tio Bola és un llaurador i de sempre cultiva la taronja que després ven en la Llotja .

amb una qualitat superior.

Pero Bola patix greu desfici pels problemes de treball la taronja es troba en crisi i necessita tot el suport dels organismes oficials o presenciarem la mort d´unes tradicions ancestrals.

87

PERQUÈ ELS IAIOS SEMPRE ESTAN PRESENTS A LA NOSTRA VIDA

De sobte s´escolta un plor i trobem al xiquet Ferran amb llàgrimes de dolor i una tristesa gegant!

Perquè Xelo va morir en les passades Falles i el xic ja no pot gaudir amb eixes grans rialles.

Ferran és volgut a la Comissió per la seua gran sensibilitat no arriba a la seua comprensió que la iaia Xelo haja faltat.

88

Es posa seriós el President que a Ferran té gran estima i li diu en una veu potent: “Els iaios estan presents sempre en la nostra vida només moren de veres aquells que el cor oblida.

Quan estigues per la nit en la platja mirant el cel si sents emoció al pit serà Xelo, l´etern àngel i sempre viuràs protegit.”

89

I AMB HUMOR I ALEGRIA LA FALLA ES CREMA I FINS ALTRE DIA. Quan va acabar la reunió amb la Comissió infantil el nostre artiste d´emoció va ensenyar un primer perfil de cóm quedaria la falla i estàvem encara en abril!

Les Falles representen il.lusió i ací la tenim en quantitat volem vore d´una vegada el nostre cadafal plantat perquè representa la voluntat d´una xicalla abnegada que somien anar contents ballant al ritme de la banda al nostre gran Ajuntament a arreplegar molt premis per un falla … amb sentiment.

90

91

L’APARENÇA. Aparença, forma, aspecte, imatge, aire, pinta, façana, exterior.

Quan parlem d’aparença ens referim estrictament al ser extern d’una persona o cosa i no per com sigua aquest o la sensació que ens produeix, això no vol dir que internament siga així.

L’aparença és la percepció sensorial dels trets no fonamentals.

Aparença és sinònim de superficial o inestable. Però es possible que en algun moment l’aparença forme part de l’essència, ja que l’essència de les coses es mostra per mitjà de l’aparença, ja que no és possible identificar l’essència interna de les coses. En aquest cas, l’aparença és el reflexe de l’essència.

El filòsof Kant negava tot el valor objectiu de l’aparença atribuint-li sols un valor il.lusori. Si tractem aquest aspecte filosòfic, l’aparença, igual a la il.lusió, ens apropem cada vegada mésal concepte actual d’aparença. En l’actualitat l’aparença és sols una il.lusió del que som. En molts casos les persones sols som aparença i per això han contribuït molt les xarxes socials. Hui per hui no som ningú si les nostres vides són interessants, necessitem sentir-nos diferents, únics, fer coses i publicar coses, perque si ningú les veu, no les hem fet. Per tot això ens fem fotos i les publiquem a les xarxes socials, per sentir-nos importants, per mostrar al món que som interessants. Que fem el que un altre no pot.

Però, és la realitat el que mostrem als altres? O mostrem sols el que volem aparentar? En quantes ocasions saludem efusivament a una persona i en realitat no són més coneguts?

L’aparença es mostra de moltes maneres. L’aspecte físic, és la forma d’aparença més visible, és el primer que mostrem de nosaltres mateixos, és la nostra careta, perque no sempre mostra la realitat.

Cirurgia, maquillatges, tatuatges, piercings…. distorsionen la realitat, donant un aspecte diferent, aspecte de nosaltres que volem donar, el que volem ser. Però ho som?

Marcela Maza i Cano

93

AMB ULLS DE XIQUETA Ser vell és una cosa natural, no desitjada però inevitable. Ningú vol envellir, fins i tot en l’inconscient, cadascú de nosaltres pensem que mai arribarà el moment.

I és que, malauradament, ser vell en la nostra societat actual, no és més que una construcció social, una aparença que ens caracteritza com a passius, crònics malalts, sense desitjos sexuals i amb massa i desmesurada necessitat d’atenció.

Certament ser vell et dóna l’experiència i serenitat perfectes per a ser capaç d’acompanyar a un altre menys vell, en el camí de la vida, quan els teus somnis i emocions han envellit. Podríem dir que els anys et fan veure tot des d’una perspectiva més didàctica. Però siguem raonables, ens girem al carrer si veiem dos ancians besar-se o agafar-se de la mà. En eixe instant som emocionals i sentim la bellesa d'aquest gest d'amor que després de molts anys i històries, es fonen en un gest tan meravellós com un bes on es veuen espurnes iridescents i belles amb els ulls oberts.

Ser vell com diria Saramago, “és una questió d'actitud, quan perdem la curiositat deixem de ser xiquets”. I és que tornar a mirar al món per primera vegada, poder pintar en ell detalls a través de la creativitat, és una característica pròpia dels xiquets, perque en definitiva, clarament observem el món amb ulls d'adult però, que bonic seria.

96

Ella en canvi, ho va fer… cada dissabte, com fa ja algun temps, es preparava minuciosament per a les visites, llavis rojos, mudada amb les millors gales i un forçós somriure contant el bé que anava tot.

Ens agradava acompanyar-nos al costat d’una cervesa i xarrades durant hores del que realment importava, l’ànima, amb i d’ella.

Conforme passava el temps, escoltava les històries repetides com acontes obsolets en el meu vocabulari.

Amb ella vaig aprendre que no existix la paraula impossible, que és possible volar sense tindre ales i nadar sense necessitat de ser un peix, que el temps no és mer aprenentatge de la vida si no l’has viscut amb passió, que actuar des de l’emoció no et farà ser premi literari però sí, fer versos i proses al cor, però per damunt de totes les coses, el meu major aprenentatge va ser poder veure el món amb ulls de xiqueta, tinguera 30, 40 ó 100 anys.

A la fi, vaig poder entendre que és cert que els majors senten i s’emocionen com xiquets, alhora que racionalitzen com adults.…

Ja no hi ha dissabtes de cerveses…. hi ha records incessants i aprenentatges interioritzats, hi ha un món d’emoció que explota en cada somni, en cada paraula i en cada sentir.

Esperanza Pecoraro i Báez

97

UNA VEGADA MÉS Que no et tremole el pols, ratlla d’ull ben negra, repassada fins tres vegades, màscara de pestanyes, i roig passió en els llavis.

Que no et tremolen les mans, de dreta a esquerra ben altes, saludant, el mòbil a la butxaca per fotografiar cada pas.

Deixa de tremolar, per més que estigues cansada que la teua ànima respire adormida entre els amors que has deixat passar, les penúries econòmiques, somnis d’infantesa que ja ni tan sols recordes, hui somriu, i camina.

Que sempre hi ha qui o parla de més o no sap parlar.

Enraonia pel teu amor, per si continua inexorable o el temps comença a retraure algun bes, quan passes pel davant.

Xafardeig per si és seda o raió pels diners que portes damunt oblidant mirar-te els ulls quan passes per davant.

Murmuri que no arribes ni vols entendre.

Desfilaràs una vegada més i mentre passes malgastaran la vida parlant de més i marrant en el mirar.

Anabel Llopis * Text Poètic presentat al Premi Joan Climent any 2020

99

I TU, A QUINA FALLA PERTANYS? Desde la prehistòria fins als nostres dies, l’ésser humà s’ha diferenciat depenent de l’estatus social al que pertany. A la prehistòria pels clans, a l’edat mitjana per si pertanyies a la noblesa, o al camp (llauradors). Sense oblidar els gremis, que dins la classe treballadora, també tenien una posició distinguida. En temps més moderns aparegué la burgesia. Classe que no pertanyia a la noblesa, però en moltes ocasions amb més poder adquisitiu i millor posició social.

Tota esta série d’escalafons socials han arribat als nostres dies per posicionar-se dins de tot el nostre àmbit social. Començant pel més prop tenim la família, jerarquitzada en pares, iaios i fills fins fa poc, encara que fer una estructura piramidal en les famílies actuals és molt difícil, ja que la realitat social ens proporciona una diversitat familiar molt enrequidora. Anant un poc més enllà, tenim la política, president, ministres i un rastrell de càrrecs impossibles de nomenar a un article de dues fulles. I jerarquitzant, família, estat, col.legi, treball, església i tot el que ens envolta tindríem per a una tesi.

En resum, tot i cada una de les persones, animals i coses que ens envolten formen part d’un entramat perfectament estructurat on cada u té el seu lloc. Al món animal depenent com hages nascut, obrer, reina… I al nostre món pràcticament el mateix, però amb la xicoteta il.lusió que pot ser algun dia canvies d’estatus social. Però en la majoria del casos és sols una il.lusió.

Al món de les falles succeïx el mateix. Els primers llocs són per la reina i el president, desprès les reinetes i els delegats de cada una de les funcions, inclòs dins d’estes hi ha delegacions amb més estatus que unes altres. No és el mateix ser secretari o delegat de festes, que del casal o llibret. Dins la mateixa executiva l’estatus social està present.

Podríem dir que tots els fallers i falleres són iguals, que tots

100

pertanyem al món faller, ple de solidaritat. Les falleres majors visiten als més desfavorits, les comissions ajuden amb les campanyes del quilo. Ens atrevim a dir que les falles són igual per a tots, però aixòsols és una fal.làcia. Les falles sols són per a uns pocs, encara m’atreviria a dir que per a molt pocs. I no estic referint-me sols al poder adquisitiu, això es obvi i molt més a la nostra ciutat on vestir-se de fallera és un luxe, contrariant així l’esperit de la festa, la festa del poble, la festa dels llauradors. La festa de la gent que vivia i treballava al camp.

El vestit de valenciana, senzill i poc cridaner, ha desenvolupat en una joia en tots els sentits, on l’or i l’argent són elements fonementals, en totes les seues besants.

Pertànyer a una o altra comissióés el que ens dóna l’estatus.

Generalment ens relacionem amb gent d’ideessimilars,compartim les mateixes aficions, literatura, esport, teatre, música, etc… es mouen als mateixos ambients, estudiem als mateixos llocs i, fins i tot, vivim als mateixos barris.

Les comissions falleres es dividixen en barris i es ahí,en aquesta besant on les diferències són més significatives. És clar que la “pobresa igual a estatus social baix” es concentra a determinats barris, normalment perifèrics, abocant aixì, que tot moviment que sorgisca compartisca el mateix caire, discriminant en sí mateix tot el que l’envolta. Per un altra banda barris més cèntrics on la població té un poder adquisitiu més alt envolta per sí mateix un alè de sofisticació, encara que, en alguns casos, siga sols una percepció.

Algunes falles de caire aristocràtic i molt cèntriques, a la nostra ciutat, són hui per hui, sols un nom. Perque el món de les falles està tan estretament lligat al poder adquisitiu dels seus membres, que les crisis afecten d’una manera molt directa. Fent que l’economia de l’estat estiga directament relacionada amb els cicles de les comissions falleres, fent que aquestes, en algunes ocasions siguen sols, el nom del que van ser. Però eixa etiqueta que les identifica, és tan poderosa, que ens fa creure que encara som el que no som.

I tu, a quina falla pertanys?

Marce Maza i Cano

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la federació de falles de Gandia any 2020

101

MÉS ENLLÀ D'APARENTAR Eren les quatre del matí d'un diumenge 16 de març, i la crispació i el silenci reinaven en l'ambient.

I és que aquell projecte faraònic, una aeronau que, junt amb aquells monuments que no van arribar a temps, van acabar amb les nostres forces i el nostre bon humor.

Tants diners i esforços invertits en aquell treball habien sigut debades, i ens deixaven molt lluny d'aquella destinació somiada.

Aquell meravellós viatge, que finalitzava amb alguna de les nostres màximes representants de la comissió damunt de l'entarimat de la plaça major arreplegant un guardó, ja era part d'un somni quasi inassolible.

I mentre molts fallers, marxaven cap a casa amb desànim per poder descansar el poc que restava de nit, altres es van quedar a la llar intentant animar a aquells que estaven passant una de les pitjors nits falleres de la seua vida.

Aquestos fallers, víctimes d'un món d’aparences, com és el de les falles, temien no poder estar a l’altura d'aquells als que representaven.

Però... de vegades, i sobretot als moments mes crítics, la ment humana es capaç de reaccionar de la manera més inesperada.

Aquella nit, en questió de segons, totes aquelles persones que es trobaven en aquell panorama quasi desolador, van oblidar quin era aquell destí somiat i van començar a gaudir d'un nou viatge.

Aquell viatge que va començar amb el vicepresident anant al casal de la falla serpis a per grapes, ja que per no tindre, no tenien ni material per començar a rematar aquell desgavell d'engalanament.

Malgrat aquells mínims detalls, en qüestió de minuts, el silenci de l'avinguda República Argentina es va veure desbaratat pel soroll dels compressors, les grapadores i les rialles d'aquells fallers, ja que, minut a minut, van anar donant-li tota la forma que van poder, a una estructura de fusta amb uns panells de conglomerat i monstruoses ales de suro, que estava prou lluny de semblarse a un avió.

102

Aquells fallers, van oblidar que no tot en les falles es l' aparença, i que el vincle més fort que ens unix a elles, és la nostra estima.

L'estima a la gent que forma part d'aquesta meravellosa festa, amb la qual som capaços de crear eixa quantitat infinita de moments meravellosos.

Aquells moments, que recordem amb tant d'afecte, que ens fan tornar a caure en la mateixa errada, any rere any.

Malgrat les errades, aquestes persones van passar una de les nits més llargues, però també més divertides de la seua vida, ja que per uns moments, l'energia que els mantindria en peu era l'oportunitat de compartir un moment únic, i sobretot, la de riure, riure fins que fera mal.

Finalment, i sense esperar-ho, aquell viatge va arribar al seu destí.

La nostra Carmen, va ser l'encarregada d'arreplegar aquell tercer premi, que 16 hores abans ningú podia haver imaginat, el qual van celebrar amb la mateixa eufòria que aquell gol d' Iniesta a la Final de Sud-Àfrica.

Molts fallers recordaran aquest guardó com un més.

Jo, el recordaré sempre com l'inici d'una nova etapa a la nostra comissió.

Vull dedicar el meu primer article a totes les persones que van formar part d'aquesta meravellosa història, però sobretot, a una persona tan involucrada amb aquell projecte, que inclòs alguna vegada vam deixar oblidada al casal amb la clau rodada.

En el moment que ens adonàvem i tornàvem a per ell, allí estava, amagat per la llar escatant el suro com si res haguera passat.

Dani, allà on estigues, et recordem amb molta estima.

Joel Vázquez i Escrivà *Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la federació de falles de Gandia any 2020

103

EL PREU DE LES MIRADES

Puntilla brodada a mà sobre tul de cotó, de disseny antic.

Manteletes de seda.

Espolí de “Vives y Marí”.

Adreç d’or de divuit quilats.

Peinetes de filigrana.

Enagos de puntilla fina.

Xambra de cotó lleuger.

Calces amb brodat senzill.

Capritx o desig?

Sols un prèstec ho pot pagar.

Mirades a preu d’or.

I a tu, t’agrada xafardejar?

Aparentar en el món faller, i per menjar…. pa, oli i sal.

Laia Meló i Boix * Text Poètic presentat al Premi Joan Climent any 2020

105

APARENTAR EN EL MÓN DE LES FALLES Són les dos de la matinada, i ella per dutxar, aquesta nit de visita s’ha fet més llarga de l’habitual. Poc a poc, es lleva les peces d’una indumentària plena de detalls, capes d’una tradició modernitzada en ple segle XXI. Front a l’espill veu el seu rostre cansat, amb un únic pensament, llevar eixe maleït ganxo que porta des que arribà al museu faller trepant-li l’orella, i per fi poder rascar-se el cap, un dels majors plaers que dóna aquest pentinat, fins que tots els cabells del cos es fiquen de punta a l’hora que un calfred recorre el seu cos. Encara que ningú ho diria ja que el somriure angelical mai el perd, per molt que li coste.

Observa el vestit que acaba de llevar-se i, com embovada per la seua delicada bellesa, es sent orgullosa del gran treball que havia dut a terme durant uns mesos arrere. Una combinació, impecable, de colors i complements, aquell vestit nou, com cap altre dels que tenia al seu armari, elegant i senzill però impossible d’obviar per l’enorme personalitat que irradiava, era la joia de la seua corona, allò amb el que sempre havia sommiat.

A penes feia una setmana que l’havia estrenat, la nit de la seua presentació, i coneixent com coneixia aquest món faller sabia que no passaria inadvertit.

I aquesta nit efectivament havia estat diferent a les anteriors, alguna cosa havia canviat. Tal volta més mirades al seu voltant? Tal volta més salutacions? Sí, podria ser, més salutacions, més converses, persones que mai perdien un sol segon a reparar en ella, desfent-se en benvingudes i elogis a la seua arribada. Però... què era el que ho havia provocat? Què era allò que inevitablement, atreia a la gent del món faller com si d’una cuca de llum es tractés, cap a un fanal ultraviolat?

106

I allí a l’entradeta de sa casa, rodejada de tota aquella indumentària i complements, mentre sa mare enrotllava les malles del pentinat i ella guardava una de les magnífiques arracades del seu conjunt predilecte, no li va cabre el menor dubte de que aquest canvi sols ho podia haver provocat una cosa.

Els fallers, vivim en un temps divers, a cavall entre la modernitat, ràpida i convulsa d’aquest segle XXI, on allò que apareix en Instagram mou més masses que allò que ix als periòdics, on una foto pujada a les xarxes per la “influencer” de moda dóna més diners que dedicar-se a salvar la vida de la gent. I la tradició i folklore que dóna sentit al món faller, un món per naturalesa barroc i ostentós, on el “kit” més bàsic per poder gaudir de la festa costaria uns quants centenar d’euros.

Característiques del nostre dia a dia, en el que vivim els fallers, que provoquen de manera quasi inevitable que allò que es mostra a la gent, siga la mesura de la validesa de cada u. Un món al que sols li feia falta una gran finestra per poder competir sobre, qui du més que qui, qui fa més que qui, qui apareix en més publicacions a les xarxes socials de les tendes d’indumentària més cotitzades. I és que l’ indumentària fallera, resulta l’aparador en el que es fixen molts, per poder categoritzar a tots aquells fallers que els envolten un qualsevol dels diversos actes socials d’aquesta festa.

Tant es així que, fins i tot, dibuixos tradicionals amb els que tots reconeixien les majors de les qualitats, s’han vist reinterpretats de forma quasi idèntica per telers de nova creació, que han dut a aquests al desprestigi. Tot per a que la gent puga vestir allò amb el que tots identifiquen els luxes més atractius d’aquest món. Entremesclant aquesta fastuositat amb les noves tecnologies, i arribar al punt, d’anar a comprar alguna peça d’indumentària i demanar una foto per poder pujar-la a Instagram i que tot el món veja d’on ha tret cada part del seu vestit.

Pot ser els fallers mai aprenem la lliçó, pot ser el defecte de mirar abans allò que du aquell que tenim al nostre costat, que el nostre propi somriure davant l’espill, no canvie mai. Pot ser forma part de l’essència de cadascú sentir-se o no bé, sense necessitat de mirar mes enllà d’un mateix.

Raquel Mañó i Hernández

*Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la federació de falles de Gandia any 2020

107

EM DEIXES? Oblide la falsa felicitat, ignore les frases curtes, guarde els llargs consells per a un món fictici, ací no és cap benefici.

Deixa’m ser persona Visc amb el que em rodeja, siga bo o m’aporte malesa, em farà una verdadera persona.

Si amague dolors i tristeses. no és la vida real, és part d’ella.

Deixa’m viure No presumisc a les xarxes socials amb imatges buides de valor, demostre que si caic em torne a alçar sempre buscant la felicitat.

Deixa’m gaudir Tasses i agendes amb missatges, anunciant falços estats d’ànim.

Desperte, deixe de somiar….

Assumisc d’una vegada la realitat, i de tot el que tinc al meu voltant.

Em deixes?

Laura Bosch i Muñoz * Text Poètic presentat al Premi Joan Climent any 2020

109

HAPPYCRÀCIA Ser feliz no es gratis.

Ser feliz, a veces, cuesta la tristeza. Y eso es irrecuperable.

Elvira Sastre

Has de ser feliç i si no ho eres, busca la teua felicitat.

I un dia et dones compte que t'has passat mitja vida corrent, sense descans, en busca de la felicitat.

I de sobte et trobes incompleta.

I et preguntes què és allò que realment et fa feliç.

I ho preguntes a les persones que t'envolten, per si algú està passant per un procés similar.

Sempre sonen les mateixes respostes: ser feliç és questió d'actitud.

I una merda!

Perque no és tan senzill, perque tots no som iguals.

Però la societat t'espenta una i altra volta perque tornes a la marató del gran negoci de la nostra època: “La recerca de la felicitat”.

I t'aconsellen que te'n vages de viatge per desconectar.

Però no tens diners.

Ves a comprar-te roba.

Però no tens un sol minut al dia perdedicar-te a tu mateix.

No tens temps?

Compra l'agenda de Mr. Happyfull i voràs com t'organitzes millor, i a més porta consells perque sigues totalment feliç, i a més ve farcida de gomets perque no et perdes cap pla!

Però pot ser tu no estàs passant per el teu millor moment.

Perque pot ser el dolor t'impedix fer una vida normal.

O la teua vida està lligada a altres personetes que estan al teu càrrec.

O perque d'un segon a l'altre t'ha canviat la vida i el teu mon ha deixat de ser com era.

I sols tens ganes de pegar-li foc a l'agenda dels collons.

110

Però tots menys tu semblen tindre la recepta de l'eterna felicitat.

I es permeten el luxe de regalar consells, frases que sonen buides de tan repetides.

I algú torna a dirt-te que ser feliç depén de tu mateix.

Que tot es resol amb un somriure.

T'estan faltant al respecte.

Perque ni tan sols s'han arrimat a la teua obscuritat, ni han intentat entendre-la.

I el que no saben és que amb eixa frase aconseguixen totalment el contrari.

I t’estan fent sentir pitjor.

Perque et sents culpable de no aconseguir estar feliç.

Perque et sents encara més trista de la teua situació.

Perque et fan sentir que no ets suficientment forta per transformar-ho tot.

S'ha de tinde sensibilitat i empatia per entrar a les ombres d'un altra persona.

I no jutjar, ni qüestionar la seua llibertat.

Perque hi ha etapes a la vida on no som les ames dels nostres dies.

On per molt que intentem canviar la realitat, l'obscuritat encara ho domina tot.

I el que menys necessites és que vinga algú a dir-te que no ixes de l'obscuritat perque no vols.

I l’únic que desitges és que qui puga fer-ho entre a la teua obscuritat.

Per encendre una llumeta i fer-te companyia.

I pugues oblidar tots els problemes, encara que siga per una estona.

Sandra Esplugues i Mullor

111

El “postureo”: l'art d'aparentar Recorde el dia que decidírem parlar de les aparences com a eix principal del llibret. Portàvem setmanes tractant diferents temes i no érem capaços de trovar-ne un on realment li vegérem el potencial que podia arribar a tindre. Tot eren opinions contradictòries entre nosaltres i véiem que això no fluïa tan fàcil com l’última vegada.

Però va ser fruit d´eixa desesperació quan ens vam adonar que teníem la resposta a les nostres mans, un telèfon mòbil amb internet i amb accés lliure a les vides dels demés, i sabeu com? Tan sols a colp de click i accedint a les xarxes socials tan popularitzades entre la societat.

“Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem” Encara que han passat més de 500 anys d'aquesta frase de Nicolás Maquiavel, és ara quan és més actual que mai. Vivim en la societat del consum i les aparences.

Hui ja no fa falta dormir per convertir-se en la persona que es desitja ser de cara al públic. Un perfil en una xarxa social, uns quants selfies i una mica de temps lliure perdibuixar una vida envejable. La utilització massiva d'aquestes ha estés el fenomen del “postureo”, que no és més que l'intent de representar un rol en la nostra vida que no ens pertany.

Segur que en més d'una ocasió t'has sorprés a tu mateix ensumant vides alienes en alguna xarxa social. Sense saber com, has acabat recorrent les fotos dels teus coneguts o d'una persona a la qual tens com a amiga en Facebook perquè fa anys vau coincidir en un viatge, encara que mai més us heu tornat a veure ni a comunicar.

112

Facebook, Instagram, Twitter, etc... mostren una part de nosaltres, però no és qualsevol part, es tracta del que amb els nostres escrits, imatges i comentaris, posem a la disposició d'amics i followers. No podria parlar de percentatges, però si de percepcions, i no ni ha persona que en algún moment de la seua vida haja intentat reflectir una aparença diferida de la realitat, ja siga per una situació personal, un estat d´ànim o simplement per voler aparentar.

La societat consumista en la que vivim ens aboca a l´art d´aparentar. És una realitat. Hui en dia, aquell que no aconseguix Likes en alguna publicaciód’Instagram o es limita a exposar la seua opinió en twitter sense obtindre resposta…. Estàrealment abocada al fracàs? Les persones projectem una imatge i hui, amb l'auge de les xarxes socials, arribem cada vegada a més gent. Pel que hem de tindre cura de la imatge que volem realmente projectar.

I és que fent un símil amb la dita popular d´un dels millors escriptors barrocs del Segle d'Or… “Les xarxes són somnis, i els somnis, xarxes són" Si la imatge que donem és coherent amb els teus valors, que no et preocupe massa el que uns altres puguen opinar.

Ens veiem en Instagram ;)

Rafael Coronado i Peiró

113

EL SOMRIURE Un cruixit fort, dolent i mut ha despertat l’agonia.

Un lament s’amaga a un estómac convuls i traïdor, fent brollar una llàgrima que serpenteja dèbilment fins uns llavis traïdors.

Les mans estrenyen uns punys amb tanta força, que lliguen les monyiques amb un fil roig de ràbia continguda.

El batec ràpid i convuls destil.la un alé de fel amarga, deixant les paraules caure, sense significat.

I ja no queda res, sols un buit negre i profund, uns ulls blancs nebulosos i perduts, que no miren, que no ploren.

El temps gira sense rumb, intentant agafar-se a una vida que ja no existeix, però que cobrix amb un mantó pesat l’esquena.

I damunt del rostre la capa lletosa i blanca.

Amb un somriure indefinit i tètric pel que la porta, a l’hora que feble i tendra pel que la mira.

Les dos cares d’una mateixa màscara, que pesa damunt un rostre que mai tornarà a ser el mateix.

Amb una veu que nit rere nit, tornarà a plànyer.

Perque mai més serà un cant, sols un crit callat i dolent.

Unes mans ressonen vibrants, unes veus canten les odes, però sols es veu una màscara lletosa amb un somriure feble.

Marcela Maza i Cano Marce Maza i Cano * Text Poètic presentat al Premi Joan Climent any 2020

115

NATURALISME Discorria l’escena en la que el personatge Koprovich, a qui donava vida el reputat actor Seteuqix Ed Rodaloiv, esperava que li portaren el sopar; el seu últim sopar. Koprovich vestia un mono blau i lluïa una severa calba. Romania assentat sobre el matalaf del seu angost catre; en silenci.

Fins eixe moment l’obra havia transcorregut per uns camins harmoniosos, i es diria que perfectes, és a dir, silenci absolut en platea, atenció total del públic cap als personatges i els seus esdeveniments, i una actuació impol•luta per part dels actors: neta, de gran organicitat, exempta de qualsevol badall de rudesa, de malaptesa o de llacunes interpretatives. A pesar de tractar-se d’una història amarga, en la que es veia el declivi d’un violador assassí que és arrestat i condemnat a mort en una d’eixes regions en que la pena capital s’imposa de manera irrefutable, a pesar d’això, el públic estava fascinat amb els fets que anaven succeint sobre l’escenari i, així mateix, amb les tesis humanes que es desprenien d’ells.

La concisa escenografia presentava, d’una manera acuradament realista —sense convencions ni trucs teatrals—, una cel•la de presó.

Quatre reixes s’alçaven sobre l’escenari donant forma al rectangle de la cel•la. Una llum blavenca i dèbil, provinent dels focus aforats darrere de les bambolines, atorgava a l’espai una atmosfera lúgubre, freda i desolada.

Koprovich s’acariciàel crani en una lenta i profunda maniobra reflexiva. Els seus ulls pareixien extraviar-se entre la negror del sol. Al cap d’uns instants, es va alçar, va obrir l’aixeta del minúscul lavabo i va beure aigua.

Tota la trama transcorria en l’interior d’aquella cel•la, en la que el reu Koprovich rebia determinades visites, com la del pare Igor, la de l’advocat Doitivol o la de Yunka, esposa del propi Koprovich.

La circumstància que la “quarta paret” estiguera constituïda per una de les reixes que configuraven la cel•la (com si en veritat els espectadors foren testimonis del que ocorria en una cel•la carcerària) era el que havia contribuït —segons l’opinió dels productors— a generar el renom que havia aconseguit aquell muntatge. El públic assistia a la funció atret per la idea que seria espectador d’uns fets verdaderament pròxims a la realitat.

El reu Koprovich va avançar cinc passos cap a boca.

Les seues mans es van agafar a sengles barrots.

116

Va alçar la seua mirada freda d’ulls blaus i la va enviar en silenci per damunt dels caps dels espectadors. Els ulls redons ostentaven una fixesa dement i maligna.

Just en eixe moment, va sonar un timbre. Seguidament sonà un grinyol. La porta de la cel•la, situada en la paret enreixada del fons de l’escenari, es va córrer cap a un costat, deixant lliure l’accés a l’interior. Un nou actor, personificant a un guarda de presó, es va endinsar en el blavós rectangle. La porta es va tancar darrere d’ell.

Al veure la cara del guarda, una lleu gesticulació —a penes perceptible pel públic— es va perfilar en el rostre de Koprovich.

Encara que, ben mirat, i donada la naturalesa un tant estranya de la ganyota, tal vegada fóra el propi Seteuqix Ed Rodaloiv, i no el seu personatge, qui va fer aquell gest.

Després d’una pausa llarga, Koprovich va creuar els braços i va dir: —No em porta el sopar?

El zelador va guardar silenci. Portava uniforme negre, i del seu cinyell, en l’interior d’una funda també negra, penjava un revòlver platejat amb empunyadura de fusta marró. La llum esmorteïda dels focus infonia a la seua figura un caràcter tenebrós. Quelcom en aquell ser produïa un aire de recel.

—Què vol per a sopar? —va dir finalment el guarda.

—Ja ho he dit —exclamà el pres—. Pollastre amb creïlles i ceba.

—És el seu últim sopar i només desitja eixe senzill plat?

—No necessite cap menjar per a morir —reposà Koprovich.

Després de llançar aquella frase, va tindre lloc un profund silenci.

Koprovich va deambular alguns passos per la cel•la, fins que va parlar novament.

—Què d’especial pot tenir la mort d’un home? —va dir, iniciant un llarg monòleg—. Què, llevat que els que premediten la seua mort participen amb ell de la violència del ser humà?

Una violència que, d’altra banda, és inherent —indefectiblement inherent— a l’essència bàsica de l’animal humà. Tant de bo, no compartisc el meu destí, però almenys l’accepte. I considere que no posseeix res d’especial aquesta, la meua mort.

No obstant això, proclame que les morts que jo he ocasionat no són menys dignes que les ocasionades per aquells que maten per un país.

117

Koprovich va fer una pausa. Va mirar al seu interlocutor, es diria que esperant una rèplica d’aquell. Al no donar-se aquesta, el primer va prosseguir: —No són els soldats assassins? —va dir, enardint-se—. No maten ells? No arrabassen vides? No deixen dones viudes i a xiquets orfes?

Què és el que dóna dignitat a les morts que ells causen? Pot ser el seu uniforme? O és la bandera, que, enarborada a l’emparament de la pàtria, els brinda una justificació per als seus assassinats? Sí, tal vegada eixa siga l’única diferència entre ells i jo, el recolzament d’una bandera. Però eixa diferència només la veuen els idiotes, els aborregats, els amuntegats en vides de submissió mental. Què més dóna una mort més? És que té algun sentit?

L’home és un destructor, un destructor que mata per la seua pròpia felicitat. Provoca la mort per supervivència, sí, però ho fa amb afany d’arrabassar, de sobreviure, de doblegar, de posseir o de dominar.

Eixa és la naturalesa de l’ésser humà. I qui vaja en contra d’eixa veritat és un dèbil, un covard o un estúpid ignorant que no sap res de la vida més que allò que li conten i ell vol creure. »El raciocini humà ha inventat discursos per justificar eixa falta de valor; missatges fraternals, per tractar de vèncer a aquells que obtenen el poder per mitjà de l’ús de la força. La pròpia justícia no és més que un invent suscitat pels covards per a tractar d’igualar-se a aquells que, aliats de la violència, sotmeten als seus semblants davall el tall d’un ganivet o el canó d’una pistola. »Arrancar la vida d’un home o d’una dona, o d’una planta o d’un animal..., no és una altra cosa que col•laborar en l’avanç habitual de la Naturalesa, és ajudar a fer que el procés de la vida continue.

Koprovich va callar i va mirar als ulls al seu partenaire. Este va respondre sostenint-li durament la mirada.

—Dit tot açò —va continuar Koprovich—, insistisc, quin sentit té la meua mort? És una mort més.

—I si la seua mort se la dóna el pare de la seua víctima? —digué el zelador.

—Com? —Koprovich es va sorprendre.

Aleshores es va formar un gest pervers en el rostre del guarda, i pels ulls de Koprovich va passar una ombra.

118

La mà dreta del guarda va agarrar l’empunyadura del revòlver. Va extraure l’arma i va apuntar amb ella al front del pres.

—Què tal açò? —va dir.

—Què fas? —va exclamar Seteuqix Ed Rodaloiv amb el terror pintat en el semblant.

El guarda va estrènyer el gallet, i el teatre es va veure aclaparat per un brutal i sobtat estrèpit. Ni un sol espectador va poder evitar l’estremiment.

Amb un realisme exacte, el pres va caure desplomat sobre la fusta negra de l’escenari. El seu cap exànime es va colpejar entre dos barrots. Provinents de les primeres files, es van sentir algunes veus que, innegablement impressionades, van prorrompre gemecs d’admiració.

Els que es trobaven més cap arrere només van mantenir silenci, ja que no arribaven a veure la sang que brollava foscament del cap del pres.

El guarda, després d’escopir sobre el cos de la seua víctima, va enfundar el revòlver, va obrir la porta de la cel•la i va abaixar de l’escenari per les escales centrals.

A continuació, va travessar el corredor de la platea i es va esfumar entre la foscor del pati de butaques.

En l’escenari van aparèixer els altres tres actors de l’obra, que, precipitadament, es van endinsar en la cel•la. La sang brollava copiosament. El mono blau estava ara amerat i pareixia de color marró.

Un quart individu, el regidor —auriculars al coll—, va aparèixer d’entre les potes i es va acostar a través de l’escenari fins a l’entorn de la cel•la. Tots miraven amb sorpresa el cos de Seteuqix Ed Rodaloiv. Un dels actors es va portar les mans al cap, un altre es va agenollar cautelosament junt a la víctima, i l’actriu es va quedar immòbil, bocabadada, els ulls clavats en els peus convulsos de l’actor. Per la seua banda, el regidor es mirà les seues pròpies botes. La sang s’estenia per l’escenari i havia mullat les soles del seu calçat.

Amb el seny frunzit per la perplexitat, va alçar la vista cap al corredor de la platea i, assenyalant cap a la porta, va cridar: —Qui collons era eixe tio? D’on ha eixit?

Àriam Terol

119

JÀSSENA CORCADA Jàssena corcada al bell mig d’un buit permanent.

L’habitatge promés, revel.lat mentida.

Llàgrima furtiva que esdevé memòria, cridòria de veus soterrades Policromia falsa a la façana de l’ahir, adorns de calç d’un barroc simulat i anegat enmig de la desmemòria soterrada a l’oblit immens i subtil Cicles de buits entrellaçant l’espai.

Unes altres vides viscudes. Llunyanes.

Unes altres vides de vida corcada, al bell mig d’aquesta bella casa vella.

Només la façana i prou. Només la façana i a dintre mentides bastides de més mentides creades a dins de l’espai del No. Passa la vida com passa la mínima estona.

I passes tu, com quan no hi passa ningú.

Aixeca’t. Desperta tot d’una.

Deixa la corbata envellida i el tratge corcat Transita pels camins del Dins i busca la conversa del Sí. Busca’t a la veritat del Jo. Aixeca’t i oblida tot d’una, la profunda buidor teua buida al calaix del desdeny, aquell que ni recordes ni retens.

Desperta i retroba la tempesta de la passió per la vida vera i nua.

Desperta i retroba la veritat.

La veritat de la pluja fina a través de la veritat ferma que engega la realitat del Tu.

Pere Huerta

121

LA FAÇANA DE L’ÀNIMA Camine pel carrer amb aparença de despreocupació, qualsevol persona que m’observés pensaria immediatament de mi que sóc una persona naïf, i potser cert en gran part. Però encara no em conec, no sé qui sóc del tot perque encara estic en el projecte de construcció de la meua casa.

En el meu passeig per Gandia, arribe al carrer Valier, en aquest hi ha un solar aïllat del carrer per un mur. Eixe solar va ser abans una casa, ara no hi queda res.

Les façanes i els solars de Gandia sempre em criden l’atenció.

Solem pensar que podem esbrinar qui viu dins d’una casa per la seua façana. Passa el mateix amb les persones amb les que ens creuem. Qui viurà en aquesta casa? Pense quan, caminant pel carrer major, passe per davant d’una façana ampla, reformada, pintada de color vistós, modernista (que no moderna) i la resposta podriaser: viu una senyora ampla, operada, pintada de color vistós, modernista (que no moderna). L’arquitectura de la casa del costat és completament diferent: finestres amb els sòcols i marcs desgastats per les inclemències del temps i l’oratge, la pintura espellofada, una porta amb huit panys de diferents formes... pot ser ací viu un home amb arrugues, cabells blancs, pantalons foradats que ja no s’arregla per les inclemències del temps passat... façanes abandonades.

I és que així vivim, mirant façanes.

Passem per davant de la façana d’una església de la que ix gent, mirem el rellotge, ja ha acabat la litúrgia de les set. Ens barregem entre les senyores amb collars vistosos, senyors arreglats i algun que altre jove. Tots ells tenen façana de diumenge.

122

Passem per davant de la façana d’una mesquita de la que ix gent, amaguem dissimuladament el rellotge, creuem a l’altra banda del carrer, no ens agraden eixes façanes de gel•labes i barbes espesses.

Confiem en que la nostra façana, formada de pell, pèls, boca, dents, ulls i sexe, determina la nostra ànima.

La arquitectura de les cases àrabs en Al-Àndalus deia que una casa havia de ser simple per fora i molt adornada en el seu interior, reflectint així que una persona havia de ser humil en el seu comportament exterior i tindre una ànima enriquida per la formació personal, la meditació i l’oració.

I jo, construint la meua casa, no sé com vull que siguen les formes de la meua façana, però tinc clar com vull que siga el seu interior, no vull ser el descampat del carrer Valier, un solar en ruïnes amb un mur que fa de façana ni tampoc simplement una casa, no vull adorns en finestres tenint habitacions per omplir.

En realitat, no vull una casa, vull una llar. Una llar on càpiguen molts llibres, poemes i experiències vitals, amb un cartell enorme, en la porta, que diga: “No es quedeu mirant la façana, benvinguts a la meva llar, la meva ànima”.

Mariano Velázquez i Pardo

123

POLITIQUEIG

Els Polítics parlen, No diuen la veritat Fan creure a la gent falses promeses Per aconseguir el seu vot, Un caramel i tot solucionat, després si t’he vist ni me’n recorde Funcionaris que es tornen milionaris, sense cap tipus d’esforç, la majoria prou incompetents.

Com van a saber gestionar a la resta de la gent?

Durant l’època d’eleccions conten el que volem escoltar, es camuflen amb textos temptadors que són del grat de tothom, sense tenir cap rancor.

Meritxell Girona i Lloret * Text Poètic presentat al Premi Joan Climent any 2020

125

LES APARENCES EN LA POLÍTICA "Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem" Nicolás Maquiavelo Aquesta cita defineix amb tota claredat el dia a dia de la política actual.

Darrere de la façana d'un polític s'amaguen persones com qualsevol ciutadà del carrer. Amb les seues qualitats i amb els seus defectes, no són d'un altre planeta.

La professionalització de la política és un fet, excepte la vocació dels dirigents dels xicotets municipis, en el que la persona és volguda i alhora votada per la seua proximitat al ciutadà. En aquest tipus de municipis no hi ha una aparença explícita, tots es coneixen i saben que peu coixeja el d irigent elegit per les urnes. I moltes vegades, encara així, els voten.En molts casos l'alcaldessa, alcalde, regidor o regidores de torn solen esmorzar amb els seus votants o juguen en la mateixa penya del futbol, fins i tot li serveixen la carn en el seu negoci.

En el cas de ciutats amb una densitat major d'habitants la cosa canvia.

Les persones representants del govern i l'oposició tenen la seua dedicació exclusiva o parcial, per la qual cosa es converteix en el seu treball del dia a dia.

Són moltes les competències que tenen assignades i al no poder atendre treball i representació institucional opten per demanar una excedència o aparcar temporalment el seu treball. Això sí, qui pot.

Sabem que les urnes decideixen als dirigents, però, com trien els partits als seus polítics?

Quan s'acosten les precampanyes electorals i coneguem a qui ha d esignat cada partit per a representar-nos, solen ser molts dubtes els que ens envaeixen: Perquè hauran triat a aquesta persona?...

Ni tan sols la identificava amb aqueix partit….!

Si aqueix abans era de l'altre partit….!

126

Alguns "canvien de jaqueta" com es diu vulgarment per uns motius o uns altres.

Els motius de l'elecció no sempre s'acosten a la lògica que és el que podríem pensar.

Pot tindre més pes ser dirigent d'una entitat fallera, la qual cosa arrossega a molta gent, a estar implicat en temes socials que té una menor visibilitat i fins i tot menor acceptació.

En això també pesa el partit i les polítiques que duu a terme, però deixem-ho així.

Com dèiem abans, podria donar-se el cas, que ja s'ha donat en moltes ciutats, que el responsable dels comptes siga un incompetent, que qui porte turisme siga empresari de la nit i sols mire pels seus negocis o fins i tot que l'alcalde o alcaldessa no governe ni en les seues empreses perque les porta a la fallida.

Ens preguntarem: Si no saben gestionar el seu patrimoni, com gestionaran el de tots?

Això sí, quan passegen pels carrers de la ciutat són d´allò mes simpàtics i pròxims, saluden a tort i a dret, “dientes, dientes... “ (com diria aquella) encara que no et coneguen de res.

Els votants som molt manipulables i un caramel del color que ens agrada o un bon dia amb efusivitat podria fer que ens decantàrem per aqueix partit, “ per eixe senyor tan amable i atent”, sense llegir el seu programa o fins i tot, fent les polítiques més allunyades dels nostres interessos i que a més ens perjudiquen.

Ens diuen el que volem escoltar, que ens comprenen perfectament, que faran tot el que puguen per tu, es visten amb pell de corder i després, en la seua butaca, decideixen quan estem preparats per a la matança.

Això sí, amb un gran somriure.

Dolors Fort i Fort

127