Cynthia 03 by Lluc Julià

Cynthia Butlletí del Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya

Editorial

núm. 3 - Any 2003 Consell de redacció Antoni Arrizabalaga Ferran Páramo Constantí Stefanescu Autor dels textos Constantí Stefanescu Disseny i maquetació Lluc Julià Han col·laborat en aquest número Jordi Artola, Jordi Dantart, Sergi Herrando, Pere Josep Jiménez, Jordi Jubany, Richard Lewington, Toni Llobet, Albert Miquel, Maria Cinta Roca, Josep Ramon Salas, Narcís Vicens Traducció a l’anglès Michael T. Lockwood Assessorament lingüístic Maria Forns Editat pel Museu de Granollers Francesc Macià, 51 08400 Granollers Telèfon i Fax: 93 870 96 51 E-mail: m.granollers.cn@diba.es www.museugranollers.org/~cbms Impressió Impremta Municipal de Granollers Tiratge 650 exemplars Dipòsit legal: B-50.849-2002 ISSN: 1695-5226 Granollers, maig 2004 El CBMS és un projecte coordinat pel Museu de Granollers-Ciències Naturals amb l’ajut del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i que rep el suport de les institucions següents: Ajuntament de Flix, Ajuntament de Martorell, Ajuntament de Sant Celoni, Conselleria de Medi Ambient del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, Consorci del Parc de Collserola, DEPANA, Departament de Medi Ambient i Habitatge (Parcs Naturals dels Aiguamolls de l’Empordà, Cadí-Moixeró, Cap de Creus, Delta de l’Ebre, Zona Volcànica de la Garrotxa), Diputació de Barcelona (Parcs Naturals del Garraf, Montseny, Montnegre-Corredor i Serralada de Marina), Escola de Natura de Ca l’Arenes, Escola de Natura de Can Miravitges, Fundació Territori i Paisatge, Grup d’Estudis de l’Aiguabarreig, Grup de Natura Freixe, Institut Menorquí d’Estudis

Coordinador del CBMS Constantí Stefanescu

Un Cynthia més llarg i traduït a l’anglès l nou Cynthia que teniu a les mans presenta dues novetats importants. Per una banda, hem ampliat el número de pàgines de 16 a 20. Per l’altra, tot el text apareix traduït a l’anglès en un plec central, ben diferenciat. L’increment en el número de pàgines es deu a la duplicació de les seccions de l’estació i la fitxa d’identificació. Creiem que aquestes dues seccions figuren entre les preferides pels col·laboradors del CBMS, ja que ajuden a conèixer la diversitat de la fauna de papallones del nostre país i a determinar correctament els grups d’espècies conflictives. Les estacions corresponen a dos ambients diametralment oposats i, per tant, alberguen comunitats de papallones molt diferents: el dels boscos caducifolis que dominen a la Catalunya amb clima centreeuropeu (estació de Can Jordà, a la Zona Volcànica de la Garrotxa), i el de les brolles de romaní i maleïda típiques de les zones més àrides del sector sudoccidental del país (estació de Sebes, a l’entorn de Flix). Pel que fa a les fitxes d’identificació, aquest cop hem escollit les espècies del gènere Pyronia , molt comunes arreu de la geografia catalana, i les del gènere Thymelicus, per animar als col·laboradors a incloure aquest grup d’hespèrids en els comptatges. La decisió de traduir el text a l’anglès respon al fet que aquesta llengua és actualment el vehicle indiscutible de la comunicació científica i, per tant, d’aquesta manera es veurà molt afavorida la difusió internacional del projecte del CBMS. Aquest és un pas indispensable per donar a conèixer fora de Catalunya les dades que estem obtenint, fomentant així un ús molt més extensiu d’aquesta informació per part d’investigadors i de gestors del medi ambient. A part d’aquestes novetats, trobareu també les seccions habituals sobre l’estat de la xarxa i els principals resultats obtinguts la darrera temporada, dues revisions d’articles especialitzats (un generat íntegrament amb dades del CBMS, que tracta sobre els efectes del canvi climàtic sobre el període de vol de les papallones; un altre sobre la situació de les dues espècies bessones de Leptidea ), així com un extens article dedicat a Charaxes jasius. Aquesta papallona, indubtablement una de les més atractives de la fauna catalana, ha estat objecte de diferents estudis en els darrers anys i, actualment, hom disposa d’una abundant informació sobre aspectes molt diversos de la seva ecologia. Finalment, volem agrair la col·laboració de tots aquells que han contribuït amb textos i material gràfic, i aprofitem aquestes línies per donar la benvinguda als col·laboradors que s’han incorporat a la xarxa l’any 2003.

Cartografia i SIG Ferran Páramo Base de dades Jordi Viader Anfrons

Portada

Caracterització botànica Cèsar Gutiérrez Col·laboradors del CBMS O. Alcaide, H. Andino, J. Artola, E. Bassols, A. Batlle, J. Beunza, J.I. Calderón, M. Calvet, R. Carbonell, F. Carceller, D. Carrera, D. Carreras, J. Daranas, A. Elliott, E. Escútia, D. Fernández, N. Figueres, J. Franch, M. Fuentes, O. Garcia, B. Garrigós, A. Giró, M. Grau, R. Gutiérrez, H. Hernández, S. Herrando, N. Imbernón, P.J. Jiménez, V. Joglar, J. Jubany, Ll. Julià, G. Junyent, I. Jurado, M. Lockwood, M. López, P. Luque, G. Llimós, M. Marcet, E. Márquez, J. Martínez, R. Martínez-Vidal, X. Massot, J. Mauri, M. Messeguer, A. Miquel, M. Miralles, M. Miramunt, E. Moragues, J. Muñoz, R. Muñoz, E. Olmos, J. Planas, D. Requena, M.C. Roca, J.R. Salas, J. Sardanyés, J. Solà, S. Viader, D. Vidallet, J. Vives

Detall dels revers de l’ala posterior de Melitaea didyma (fotografia: A. Miquel).

Una papallona escassa a Catalunya, Parnassius mnemosyne. (fotografia: J.R. Salas).

La xarxa del CBMS

Estat de la xarxa del Butterfly Monitoring Scheme a Catalunya l’any 2003 El 2003, el CBMS ha entrat en la desena temporada. El nombre d’estacions ha augmentat considerablement respecte a l’any anterior i, per primer cop, ha vorejat la cinquantena. Hi ha hagut vuit noves incorporacions, incloses una a l’illa d’Eivissa i una als Pirineus, en una zona de gran diversitat lepidopterològica. En total s’han comptat 110.174 papallones pertanyents a 137 espècies de ropalòcers. urant la temporada 2003, el nombre d’estacions del CBMS amb dades completes ha estat de 46 (fig. 1). En tres itineraris més hi ha hagut mostratges incomplets, insuficients per a calcular els índexs anuals de les espècies. El seguiment a les illes Balears s’ha vist ampliat amb una nova estació al sud d’Eivissa. Les sèries anuals disponibles es mostren a la figura 2. Per primer cop, el grup de les sis estacions actives des de l’inici del projecte arriba a 10 anys amb dades. D’altra banda, ja són 26 les estacions que disposen de dades de cinc anys o més.

Sales de Llierca (la Garrotxa, 300 m), al peu dels primers contraforts de la zona muntanyosa de l’Alta Garrotxa (al Prepirineu oriental), en una zona de confluència de l’ambient mediterrani i centreeuropeu dominada per antigues terrasses, molt pedregoses, amb un règim de pastura molt lleuger alternant amb massa forestal. La fauna de papallones d’aquest itinerari és una de les més diverses de tota la xarxa actual del CBMS. Godomar (la Garrotxa, 700 m), en una finca forestal de Batet de la Serra, molt propera a Olot. El recorregut passa per tota una sèrie d’ambients agrícoles tradicionals (conreus i

Fig.1. Situació geogràfica de totes les estacions que han participat en la xarxa del CBMS (1994-2003), amb la numeració oficial i el nom que els correspon. Es mostra també la seva pertinença a les grans regions biogeogràfiques catalanes, d’acord amb els límits convencionalment acceptats1.

Noves estacions

Badia de Roses

Sant Mateu (el Maresme, 425 m), recorregut dins el Parc Serralada Litoral, per la zona culminal del turó d’en Baldiri (proper al més conegut turó de Sant Mateu). Amb aquesta estació i les de can Miravitges (139 m) i la Conreria (300 m), es completa una seriació altitudinal interessant en el vessant meridional de la serra de Marina. Els ambients més representats en aquest nou itinerari són les brolles i l’alzinar mediterrani. Rep suport econòmic del Parc Serralada Litoral.

Estacions 1 El Cortalet 2 La Rubina 3 Vilaüt 4 Cal Tet 5 Darnius 6 Fitor 7 El Remolar 8 Can Ferriol 9 Can Jordà 10 Can Liro 11 Santa Susanna 12 El Puig 13 Can Riera 14 La Marquesa 15 Fontllebrera 16 Olvan 17 La Barroca 18 Timoneda d'Alfés 19 Can Prat 20 Turó de l'Home 21 Turó d'en Fumet 22 Closes de l'Ullal 23 Closes del Tec 24 Coll d'Estenalles

25 El Mascar 26 Vallgrassa 27 Bosc de Valldemaria 28 Pla de la Calma 29 Marata 30 L'Arbeca 31 Turó de Can Tiril 32 Can Vinyals 33 Ca l'Arenes 34 Can Miravitges 35 Martorell 36 Olesa de Bonesvalls 37 Vilanova i la Geltrú 38 Punta de la Móra 39 Prades 40 Sallent 41 Mas de Melons 42 Gironella 43 Torà 44 Tivissa 45 Olivella 46 Torredembarra 47 Granja d'Escarp 48 Sebes 49 Sant Boi 50 Talaia del Montmell

51 El Pinetell 52 Desembocadura del Gaià 53 Vallforners 54 Rabós 55 Campllong 56 Gréixer 57 Seu d'Urgell 58 Cal Puntarrí 59 Mig de dos rius 60 Barranc d'Algendar 61 S'Albufera des Grau 63 Sant Jaume de Llierca 64 Montjoi 65 Santiga 66 Mont-rebei 67 La Tancada 68 La Conreria 69 Sant Mateu 70 Sales de Llierca 71 Godomar 72 La Nou de Berguedà 73 Aiguabarreig 74 Sal Rossa 75 Can Vilar 76 UAB

Eivissa

Menorca

Nombre d’anys amb dades Inactives el 2003 1 2-5 6-10 > 10

Actives el 2003 1 2-5 6-10 > 10

Dades incompletes el 2003 1 2-5 , 6-10 , > 10 ,

Regions biogeogràfiques Alta muntanya alpina i subalpina Muntanya mitjana eurosiberiana Muntanya i terra baixa mediterrànies

La xarxa del CBMS

prats de dall), que es gestionen amb l’objectiu clar d’afavorir la biodiversitat de la zona. Amb aquesta estació, el seguiment del CBMS s’estén a un altre punt del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, dominat per un caràcter general molt més mediterrani que no pas Can Jordà. La Nou de Berguedà (el Berguedà, 1.130 m), en un dels vessants del Catllaràs, ja al sud de la serra de Cadí. L’itinerari es fa al voltant del mas el Reig, entre la Nou de Berguedà i Malanyeu. Inclou prats 20 de pastura i també els ambients 15 forestals típics d’aquesta zona 10 (pinedes de pi roig, boscos de 5 ro u re martinenc amb boix, 0 fageda amb boix, segons que 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 >10 es tracti de seccions d’obaga Anys disponibles o de solell). És un dels itineFig. 2. Distribució de raris més rics de la xarxa, amb presència de les sèries anuals poblacions molt ben constituïdes d’un nomdisponibles per a les bre molt important de ropalòcers. diferents estacions que han participat en el Aiguabarreig (el Segrià, 200 m), a la conprojecte (període fluència del Segre, Cinca i Ebre, en el PEIN 1988-2003). denominat Tossals d’Almatret. Se situa molt a prop de l’itinerari de la Granja d’Escarp, en una zona sotmesa a un clima extremament àrid i dominada per una brolla de romaní i maleïda. Com a tret distintiu més remarcable, s’ha de mencionar que és l’únic indret de Catalunya d’on es coneixen poblacions del pièrid Elphinstonia charlonia i de la seva planta nutrícia, la crucífera Boleum asperum. En aquest primer any, ha rebut una subvenció de la Fundació Territori i Paisatge. Sal Rossa (Eivissa, 0 m), al sud-est de l’iTaula 1. Ambients i comunitats vegetals lla, en una zona molt propera al mar. El recorepresentats al CBMS durant rregut passa per dunes, brolles, pinedes i diverl’any 2003, amb indicació del ses formacions de prats. Tot i que la fauna de nombre d’estacions on apareixen. Classificació de les papallones és extremament pobra, aquesta zones de vegetació i les estació aporta informació valuosa sobre el comunitats vegetals segons procés de la migració. Correspon a l’estació ref. 1. Ambient Terra baixa mediterrània zona dels alzinars

zona de màquies i espinars

Comunitat vegetal dominant

alzinar litoral alzinar muntanyenc alzinar continental brolla de romaní i bruc d'hivern brolla de romaní i maleïda màquia continental de garric i arçot màquia d'ullastre i olivella màquia litoral de garric i margalló timoneda gipsícola continental

18 2 2 2 4 1 1 1 1

Línia litoral vegetació de ribera i dulceaqüícola

comunitats d'aiguamolls litorals

línia litoral

comunitats halòfiles

més meridional del CBMS i, per tant, és el primer punt d’arribada de les espècies migradores que travessen la Mediterrània procedents del nord d’Àfrica. En aquest primer any, ha rebut el suport econòmic de l’Escola Taller Hàbitat, dependent de la Conselleria de Medi Ambient del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Can Vilar (el Vallès Occidental, 200 m), en una zona agrícola i forestal ben conservada molt propera a la ciutat de Sabadell. Aquesta àrea podria jugar un paper destacat com a part dels connectors biològics que, travessant la plana vallesana, uneixen els espais de les serres litorals i prelitorals, d’una banda, i els de la Selva i el Penedès, d’una altra. Forma part d’un projecte conjunt de protecció d’aquests espais naturals de la plana vallesana que promouen diversos ajuntaments (l’anomenat Espai Agroforestal de Llevant). Els ambients més representats a l’itinerari són els pròpiament agrícoles, juntament amb el bosc mixt de pi blanc i alzina, i les brolles. UAB (el Vallès Occidental, 200 m), pels voltants del Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona. El recorregut aprofita un dels dos itineraris de natura ja delimitats en aquest campus, que inclou erms i conreus abandonats, bosc mixt de pi blanc i alzina, i abundant matollar. El seguiment del BMS forma part de les activitats promogudes pel Servei de Prevenció i Medi Ambient de la UAB. En aquest primer any, ha rebut una subvenció de la Fundació Territori i Paisatge.

Ambients representats Els ambients i les comunitats vegetals mostrejats l’any 2003 es mostren a la taula 1. Per a cada estació s’ha considerat únicament la comunitat vegetal dominant dins del conjunt de l’itinerari. Així mateix, les comunitats secundàries (aquelles que es poden conside-

Ambient

Comunitat vegetal dominant

Muntanya plujosa submediterrània i medioeuropea zona de rouredes i pinedes seques zona de rouredes humides i fagedes

roureda de roure martinenc amb boix pineda de pinassa fageda landa de bruguerola i viola canina

1 1 2 1

matollar de ginebró prats subalpins

1 1

Alta muntanya subalpina estatge subalpí

La xarxa del CBMS

molls de l’Empordà– i les estacions de Menorca i Eivissa) assegura la recollida de dades de gran valor sobre el procés migratori dels ropalòcers. Contràriament, els ambients centreeuropeus i, sobretot, de l’alta muntanya alpina i subalpina continuen mostrejats deficientment.

Espècies representades

rar com a estadis de degradació o de successió) apareixen englobades dins de la categoria de la comunitat climàcica corresponent. Per tant, a la taula 1 no surten, per exemple, ni les brolles d’estepes i brucs ni els conreus, tot i que en alguns itineraris poden ocupar extensions importants. La informació detallada de les comunitats vegetals presents en les seccions dels diferents itineraris (amb el seu percentatge de cobertura) es pot consultar a la base de dades del CBMS. La xarxa del CBMS es concentra molt majoritàriament a la terra baixa mediterrània, tant al domini dels alzinars com al de les màquies i espinars. La cobertura de la zona litoral i prelitoral de la meitat nord de Catalunya és excel·lent, i permet l’obtenció de dades molt robustes sobre els canvis que experimenten les papallones que hi viuen. Cal destacar, també, que al llarg dels darrers anys hi ha hagut un augment important del nombre d’estacions a les zones àrides i estèpiques de la meitat sud del país, gràcies al qual la informació sobre les tendències de les papallones en aquest tipus d’ambients comença a ser d’interès considerable. D’altra banda, la presència d’un c e rt nombre d’estacions estratègiques al llarg del litoral català i balear (p. ex. la Tancada –al Delta de l’Ebre–, la desembocadura del Gaià i la Punta de la Móra –al Tarragonès–, el Cortalet i Mig de Dos Rius –als Aigua-

L’itinerari de Godomar, dins el Parc de la Zona Volcànica de la Garrotxa, mostreja un mosaic d’ambients agrícoles que alternen amb bosquines i alzinar muntanyenc. Són particularment interessants els prats de dall i els marges arbustius que els envolten, determinants en la presència de papallones com Thecla betulae, Cupido argiades, Cupido alcetas, Polyommatus bellargus, Melitaea cinxia, Melitaea athalia i Melitaea phoebe (fotografia: C. Stefanescu).

La llista dels ropalòcers detectats al 2003 i en anys anteriors es detalla a la taula 2. Gràcies a la incorporació de les noves estacions, aquesta darrera temporada s’ha assolit el nombre més alt d’espècies (137) des que funciona el CBMS. D’aquestes, únicament Pontia callidice s’enregistra per primera vegada a la xarxa. Un sol exemplar d’aquest pièrid alpí es 50 va comptar a l’itinerari de CamplAny 2003 40 long (a 1.300 m d’altitud), en 30 un indret que queda molt per sota del rang altitudinal cone20 gut a Catalunya (1.800-3.030 10 m) (ref. 2). Es tracta, per tant, 0 1-5 6-10 11-15 16-20 21-25 26-30 31-35 36-40 >40 d’una dada realment excepNombre d’estacions amb dades cional que indica com, ocasionalment, aquesta espècie es pot dispersar a gran Fig. 3. Nombre d’estacions del CBMS en què han distància de les zones de reproducció habituals. aparegut els 119 ropalòcers Aquest comptatge, juntament amb una dada detectats l’any 2003 (s’han inconcreta de la vall de Peguera2, suggereix l’eexclòs els hespèrids, ja que les espècies d’aquest grup xistència d’una o algunes poblacions a la zona no es compten de manera dels Rasos de Peguera. uniforme en tots els A nivell global, cal dir que 61 espècies (un itineraris). 51% del total de 2003) han aparegut en més de 10 estacions (fig. 3). A causa de la forta presència d’itineraris a la terra baixa, això significa l’obtenció de moltes dades sobre la dinàmica poblacional de papallones amb distribucions predominantment mediterrànies. En un context europeu, aquest gran 1 volum d’informació és extremament valuós Folch i Guillèn, R., 1981. La vegetació dels Països i complementa, en certa manera, el que recuCatalans. Ketres Editora, llen les xarxes del BMS dels països del nord Barcelona. del continent. Igualment, destaquen un 2 Viader, J., 1994. seguit de papallones que són molt comunes “Papallones de Catalunya. a Catalunya però que, en canvi, són molt Pontia callidice (Hübner, més rares a nivell continental. D’entre les [1800])”. Butll. Soc. Cat. Lep., 73: 63-71. que han aparegut en més de 10 estacions aquest any es poden esmentar (entre parèn3 van Swaay, C.A.M. & tesis s’indica la seva categoria de SPEC segons Warren, M.S., 1999. Red Data Book of European ref. 3): Thymelicus acteon (SPEC 2), Glau Butterflies (Rhopalocera). copsyche alexis i Euphydryas aurinia (SPEC Nature and Environment, 3), Anthocharis euphenoides, Melanargia lache 99: 1-260. Council of Europe Publishing, sis i Hipparchia semele (SPEC 4a), Thymeli Estrasburg. cus sylvestris, Colias alfacariensis, Satyrium esculi, Glaucopsyche melanops, Aricia crame - 4 Karsholt, O. & Razowski, J., 1996. The Lepidoptera of ra, Melitaea deione, Coenonympha doru s, Europe. A Distributional Hipparchia statilinus, Hipparchia fidia i Brin Checklist. Apollo Books, tesia circe (SPEC 4b). Stenstrup.

La xarxa del CBMS

Taula 2. Espècies de ropalòcers que han estat enregistrades en alguna de les estacions del CBMS en el període 1994-2003. S’indica també el nombre de localitats on l’espècie ha estat detectada els diferents anys de seguiment (sobre un total d’11 possibles l’any 1994, 18 l’any 1995, 20 l’any 1996, 25 els anys 1997 i 1998, 30 els anys 1999 i 2000, 42 el 2001, 41 el 2002, 46 el 2003). Només s’han tingut en compte les estacions en què ha estat possible calcular l’índex anual. Taxonomia segons ref. 4.

94 95 96 97 98 99 00 01 02 03 Família Papilionidae Papilio machaon 10 Iphiclides podalirius 9 Zerynthia rumina 1 Parnassius apollo 0

18 13 1 1

18 14 0 1

20 19 2 1

23 19 3 0

29 25 2 1

25 22 4 0

41 33 12 0

40 33 10 0

39 34 9 0

Família Pieridae Aporia crataegi Pieris brassicae P. rapae P. mannii P. napi Pontia callidice P. daplidice Euchloe crameri Anthoc. cardamines A. euphenoides Zegris eupheme Colias crocea C. alfacariensis Gonepteryx rhamni G. cleopatra Leptidea sinapis

3 11 11 2 11 0 11 9 8 3 0 11 4 8 7 8

8 18 18 5 16 0 18 14 10 4 1 18 7 13 13 12

6 20 20 6 19 0 19 13 10 5 1 20 7 14 15 17

11 24 25 3 20 0 22 21 16 9 0 25 10 18 18 19

8 24 24 6 21 0 16 13 13 6 0 25 9 19 20 20

9 27 29 4 25 0 30 19 18 10 0 30 10 24 27 25

11 26 25 6 17 0 23 19 14 8 0 26 10 19 23 22

12 39 41 6 21 0 41 27 18 18 2 41 17 30 38 30

18 38 40 6 23 0 36 23 22 20 0 41 21 29 36 31

14 44 44 8 26 1 38 25 21 19 0 45 18 28 39 34

Família Lycaenidae Thecla betulae Neozephyrus quercus Laeosopis roboris Satyrium acaciae S. ilicis S. esculi S. spini S. w-album Callophrys rubi C. avis Tomares ballus Lycaena phlaeas L. virgaureae L. tityrus L. alciphron Lampides boeticus Leptotes pirithous Cacyreus marshalli Cupido argiades C. alcetas C. minimus C. osiris Celastrina argiolus Glaucopsyche alexis G. melanops Maculinea arion M. rebeli Pseudoph. panoptes Scolitantides orion Plebejus argus Aricia agestis A. cramera

1 5 0 2 2 8 0 1 9 4 1 11 0 0 2 11 10 0 1 3 0 0 9 4 2 2 0 4 0 1 2 7

0 5 4 5 2 12 2 2 13 3 2 17 1 1 5 17 14 1 3 3 1 1 15 3 3 3 0 7 1 4 3 11

2 12 3 3 2 13 2 0 13 3 2 17 1 1 4 19 14 4 3 4 3 2 16 4 3 1 0 5 1 5 3 12

0 11 1 3 2 19 1 0 18 6 4 23 1 0 5 22 20 14 5 6 5 3 24 8 7 2 1 11 1 6 5 16

1 10 2 3 1 21 0 1 21 4 3 24 0 0 6 22 21 12 6 5 2 4 23 7 10 2 0 11 1 5 4 13

2 13 2 5 2 25 1 0 25 3 5 27 1 1 7 25 25 11 7 7 5 3 26 12 12 4 0 13 2 5 4 18

2 11 1 3 0 23 1 0 22 1 2 23 0 0 4 22 18 9 1 4 1 2 21 10 9 1 0 11 2 6 3 15

2 13 0 3 3 32 3 0 33 6 8 35 0 0 6 32 27 12 2 2 5 6 34 12 15 2 0 18 2 9 5 28

1 11 2 2 2 28 4 0 32 3 8 36 0 0 5 25 25 7 3 4 6 5 34 8 11 2 0 17 3 11 7 29

4 16 1 7 5 33 5 1 31 3 8 34 0 0 5 35 31 9 7 5 8 7 37 11 13 1 0 21 3 12 8 27

94 95 96 97 98 99 00 01 02 03 Polyom. semiargus P. damon P. fulgens P. ripartii P. escheri P. amanda P. thersites P. dorylas P. nivescens P. daphnis P. coridon P. hispana P. bellargus P. icarus Família Riodinidae Hamearis lucina

1 0 0 0 2 1 1 0 0 0 3 2 2 11

1 1 0 1 4 2 5 1 0 0 3 2 6 17

2 1 0 2 5 2 6 1 0 0 3 5 6 19

3 1 0 0 8 2 5 1 1 1 4 7 9 24

2 0 0 0 8 0 6 0 1 0 4 5 9 23

3 1 0 1 9 1 4 1 0 0 4 5 7 28

2 0 0 1 9 1 2 0 0 0 5 4 4 25

4 1 2 2 14 3 6 0 2 2 6 8 11 40

4 1 2 3 14 2 9 0 1 3 7 8 14 39

3 2 1 4 15 1 11 0 1 1 8 9 19 43

0 2 1 2 1 2 1 0 1 2

Família Nymphalidae (Libytheinae) Libythea celtis 5 10 7 5 2 8 11 11 14 20 (Nymphalinae) Charaxes jasius 5 8 11 12 13 16 15 19 16 23 Apatura ilia 2 3 4 2 3 6 7 5 4 6 Limenitis reducta 6 12 11 13 14 23 19 24 26 26 L. camilla 5 4 6 7 7 6 6 4 5 8 Nymphalis antiopa 2 8 7 8 5 9 9 10 9 8 N. polychloros 4 4 10 6 7 5 5 11 14 16 Inachis io 8 11 12 15 16 19 16 16 18 20 Vanessa atalanta 11 17 19 22 23 28 23 37 35 36 Cynthia cardui 11 18 20 23 22 28 26 41 40 45 Aglais urticae 5 10 11 10 5 4 6 7 8 7 Polygonia c-album 8 13 14 14 17 20 15 18 21 22 Araschnia levana 2 2 3 3 3 3 2 3 2 2 Argynnis pandora 1 0 0 1 1 0 0 4 2 3 A. paphia 7 12 11 14 14 19 15 20 17 22 A. aglaja 1 3 4 5 5 5 3 8 8 9 A. adippe 2 5 6 5 5 6 4 6 7 10 A. niobe 0 1 0 0 0 0 0 0 0 0 Issoria lathonia 8 12 12 17 16 17 14 17 18 15 Brenthis daphne 2 3 3 4 1 4 2 4 4 4 B. hecate 0 0 0 0 0 0 0 0 1 1 Boloria euphrosyne 0 1 1 1 0 1 0 1 1 0 B. dia 5 10 9 7 9 14 10 14 15 15 Melitaea cinxia 5 7 5 12 8 9 5 11 6 12 M. phoebe 3 10 8 16 13 20 10 22 22 22 M. didyma 6 11 9 12 11 15 9 19 18 19 M. trivia 1 2 3 3 2 4 1 3 3 3 M. diamina 0 0 0 1 0 0 0 2 1 1 M. athalia 0 0 2 4 4 2 1 2 3 3 M. deione 6 6 8 13 14 13 7 10 11 11 M. parthenoides 0 0 2 5 3 3 1 4 1 3 Melitaea sp. 4 7 5 7 5 5 2 7 5 11 Euphydryas aurinia 7 4 7 13 11 16 11 18 18 21 E. desfontainii 0 0 0 0 0 0 1 2 3 3

94 95 96 97 98 99 00 01 02 03 (Satyrinae) Melanargia lachesis M. russiae M. occitanica M. ines Hipparchia fagi H. alcyone H. semele H. statilinus H. fidia Chazara briseis Satyrus actaea Brintesia circe Arethusana arethusa Erebia euryale E. triaria E. hispania E. neoridas E. meolans Maniola jurtina Hyponephele lycaon Aphan. hyperantus Pyronia tithonus P. cecilia P. bathseba Coenon. pamphilus C. arcania C. dorus C. glycerion Pararge aegeria Lasiommata megera L. maera

10 0 1 0 1 1 3 5 2 3 2 8 1 0 0 0 0 1 10 0 2 10 9 8 10 6 1 1 11 11 1

15 1 2 1 3 4 8 9 4 1 1 12 3 0 1 1 1 3 14 1 2 14 12 12 13 11 2 2 18 17 7

18 1 1 1 5 3 7 10 4 1 1 12 3 0 1 0 1 3 17 1 3 15 12 11 15 9 2 2 20 19 5

22 2 3 0 4 5 8 11 7 1 2 17 3 1 1 0 1 3 20 2 3 20 16 16 17 12 5 2 23 25 6

21 0 5 0 4 3 7 12 9 1 2 16 2 1 0 0 3 20 1 3 18 20 14 16 13 4 1 23 25 5

27 0 5 0 4 4 9 20 12 1 2 20 3 0 1 0 1 3 23 1 3 18 18 20 18 15 4 2 29 29 8

20 0 7 0 4 3 7 17 16 1 1 19 2 0 0 0 0 3 22 0 3 15 20 22 14 9 7 1 21 26 4

31 1 10 1 7 4 12 23 23 1 2 26 1 0 1 0 1 4 34 0 3 21 30 31 18 19 12 2 39 42 6

31 1 10 0 7 7 11 26 21 2 2 24 5 0 1 0 1 4 32 0 4 22 29 31 20 14 14 3 36 40 5

30 1 9 0 5 8 14 20 18 2 1 27 5 0 0 0 2 5 35 0 6 22 31 31 22 17 13 4 42 44 6

(Danainae) Danaus chrysippus

0 0 2 0 1 1 0 0 0 3

Família Hesperiidae Pyrgus malvoides P. serratulae P. alveus P. armoricanus P. cirsii Muschampia proto Spialia sertorius Carcharodus alceae C. lavatherae C. boeticus C. flocciferus Erynnis tages Thymelicus acteon T. sylvestris T. lineola Hesperia comma Ochlodes venatus Gegenes nostrodamus

7 0 1 3 0 0 5 8 0 1 2 2 7 4 0 3 9 2

8 0 2 3 0 0 4 12 1 0 2 2 10 5 0 3 11 3

7 0 2 3 0 0 2 12 1 1 2 2 11 4 0 1 10 3

8 0 1 3 0 0 6 14 1 2 1 3 13 6 0 2 15 1

9 0 0 4 0 0 5 14 1 1 0 3 14 4 0 3 15 1

10 0 2 3 0 2 5 17 3 1 1 5 16 4 0 3 11 1

10 0 0 4 1 3 3 18 2 2 0 7 17 3 1 3 11 0

15 0 2 4 1 5 13 24 4 2 1 10 24 11 1 7 17 4

12 0 2 4 0 4 8 24 3 2 2 11 21 9 2 7 19 2

12 1 2 3 2 3 11 26 3 2 2 9 24 12 3 10 16 1

Desè any del CBMS

Resum de la temporada 2003 El 2003 ha estat un any climatològicament excepcional, amb l’estiu més calorós mai enregistrat a Catalunya. Aquestes condicions extremes han coincidit amb un descens força important en les poblacions de moltes espècies, particularment notable en el cas dels satirins. Contràriament, la temporada ha estat bona per a les papallones estrictament primaverals, per a les que hivernen en la fase adulta i per a alguns dels migradors africans. Per al grup de les 59 espècies més ben representades a la xarxa, l’índex anual ha augmentat en 19 i ha disminuït en 40.

Climatologia i comptatges Climatològicament parlant, la temporada del 2003 ha estat del tot excepcional, ja que ha vingut acompanyada de l’estiu més calorós mai enregistrat a Catalunya. El caràcter extraordinari d’aquest fet s’aprecia plenament amb les dades recollides als observatoris meteorològics que disposen de sèries temporals més llargues1, però és també extensible a la resta del país, sigui quina sigui la zona considerada. La situació crítica va arribar al punt màxim durant la primera quinzena d’agost, i finalment va desembocar en un seguit d’incendis forestals d’enorme magnitud. En destaquen els que van afectar les comarques del Bages, de la Selva i del Segrià. Pel que fa a aquesta darrera, cal remarcar que els dos itineraris que es fan dins el terme municipal de la Granja d’Escarp van resultar totalment devastats pel foc. L’impacte que això tindrà sobre la fauna de papallones es podrà avaluar plenament amb el seguiment dels propers anys. Recapitulant, cal fer esment també d’un dels hiverns més freds dels darrers anys, amb un febrer molt plujós. La temporada del CBMS va començar amb un març igualment fred, que va retardar força l’aparició de les primeres papallones. D’altra banda, després de les fortes precipitacions del febrer, les pluges es van mantenir més aviat minses durant la resta de la temporada. A partir de l’abril es va iniciar un canvi de temps molt marcat: els termòmetres van pujar ràpidament i de seguida els valors de temperatura es van situar entre els més alts de les darreres primaveres, un preludi de l’estiu excepcional ja comentat. Des del punt de vista de la regularitat dels comptatges, aquesta climatologia ha estat beneficiosa per al CBMS. Per exemple, només s’han perdut un 10% dels possibles mostratges (fig. 1a), una de les xifres més baixes de la història del projecte. Això ha representat la pèrdua d’una mitjana de tres setmanes per

estació, comparada amb les 3,92 i 3,14 setmanes dels anys 2002 i 2001, respectivament. Així mateix, els comptatges perduts s’han repartit molt uniformement al llarg de la temporada (pràcticament un terç exacte en cadascun dels períodes compresos entre les setmanes 1-10, 11-20 i 21-30). Les úniques tres setmanes realment conflictives van ser la cinquena i la setena (primera i tercera d’abril), i la 27 (primera de setembre), en què gairebé una de cada quatre estacions es va quedar sense dades (fig. 1b).

El 2003, Libythea celtis ha augmentat arreu de Catalunya, i ha assolit l’índex anual global més alt des de 1994. Aquest augment ja es va iniciar el 1999, i des d’aleshores ha estat continuat i progressiu, la qual cosa fa sospitar l’existència de cicles d’abundància en aquesta espècie. Normalment, la majoria dels exemplars es detecten al març-abril, i corresponen a individus hivernants, nascuts al maigjuny de l’any anterior. Tot just sortir de la hivernació, és habitual veure’ls alimentar-se del nèctar dels aments dels salzes. De seguida, però, inicien una intensa activitat reproductiva. Les femelles passen molt temps sobre els lledoners, Celtis australis, la planta nutrícia de les larves, ponent ous a la base dels borrons a punt d’obrir-se. Els mascles també hi acudeixen, tot esperant l’arribada de femelles amb les quals intenten copular (dibuix: T. Llobet).

Canvis d’abundància: generalitats La climatologia de 2003 ha tingut efectes importants sobre les comunitats de papallones. A grans trets, es pot dir que aquests efectes van ser positius durant la primavera i, en canvi, van ser negatius a partir de l’estiu. Com que les espècies estrictament primaverals suposen un percentatge relativament petit respecte al total de les detectades a la xarxa, la tem12 porada 2003 ha estat força 10 negativa per a les papallones 8 catalanes (fig. 2). 6 4 Lògicament, el descens ge2 neral que s’aprecia a la figura 0 2 s’ha vist reflectit en uns comp0 2 tatges menors en moltes esta14 cions (comparant la suma dels 12 comptatges per a totes les espè10 cies entre el 2002 i 2003: 12 8 augments vs. 20 disminucions; 6 4 test binomial: P = 0,053). Les 2 estacions en les quals la con0 tribució de les papallones migra1 3 5 7 dores és important (p. ex. la Tancada, s’Albufera des Grau i la Punta de la Móra) han constituït una excepció fàcilment explicable, en veure’s molt beneficiades per les arribades massives de Cynthia cardui. D’altra banda, en alguns itineraris de zones àrides també s’ha constatat un augment en els comptatges (p. ex. a Torà i a Olivella), prin-

(a)

6 8 10 Setmanes perdudes

(b)

9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 Setmanes

Fig. 1. (a) Cobertura dels mostratges a les diferents estacions del CBMS, i (b) distribució dels comptatges perduts al llarg de les 30 setmanes oficials (1 març – 26 setembre) de la temporada 2003.

Desè any del CBMS

Fig. 2. Rànquing de les temporades del CBMS d’acord amb l’abundància general de les 54 papallones més comunes a la xarxa. La millor temporada ha estat el 2002 i la pitjor el 1998. Els càlculs s’han fet seguint la metodologia detallada a ref. 4.

El 12 d’agost es va iniciar un gran incendi forestal que va cremar 1.900 hectàrees a la comarca del Segrià, 1.500 de les quals pertanyien al municipi de la Granja d’Escarp. Els dos itineraris que es fan dins d’aquest municipi van quedar totalment devastats pel foc, com s’aprecia en aquesta fotografia del recorregut per l’Aiguabarreig. Caldrà veure quin és l’impacte d’aquesta catàstrofe sobre les papallones de la zona, on, d’altra banda, es localitzen les úniques poblacions catalanes conegudes de la crucífera Boleum asperum i el pièrid Elphinstonia charlonia (fotografia: M.C. Roca).

Taula 1. Suma dels índexs anuals i ordre d’abundància de les 20 espècies més comunes al CBMS durant el 2003, comparats amb els corresponents a la temporada 2002.

400 350 300 250 200 150 94

Anys

cipalment a causa de la gran abundància de Satyrium esculi. Contràriament a l’abundància, la riquesa específica s’ha mantingut sense canvis en el conjunt de la xarxa (sobre una comparació de 32 estacions, s’han observat 15 augments, 12 disminucions i 5 valors constants; test binomial d’augments vs. disminucions: P = NS).

Canvis d’abundància: oscil·lacions de les poblacions Per tercer any consecutiu, S. esculi ha estat la papallona més abundant, i per segon any consecutiu ha assolit l’índex anual global més alt des que es va iniciar el projecte (taules 1 i 2). En realitat, aquesta temporada les poblacions monitorades han experimentat només un lleuger augment, però això s’ha combinat amb els altíssims nivells poblacionals de 2002 i ha donat peu, altre cop, a la gran abundància d’aquesta espècie. Hi ha hagut, en canvi, variacions i m p o rtants en altres papallones dominants al CBMS (taula 1). Per exemple, Pyronia bathseba, Coenonympha pamphilus, Pieris brassicae, Pieris rapae i Leptidea sinapis han sofert davallades molt notables,

mentre que, contràriament, C. cardui, Callophrys rubi i Euphydryas aurinia, han augmentat espectacularment. Per a les 59 espècies més comunes de la xarxa, l’índex anual ha disminuït en 40 casos i ha augmentat en 19 (test binomial: P < 0,01), una proporció que contrasta fortament amb la de l’any anterior i posa de manifest la tendència general negativa abans comentada (taula 2). En el conjunt de totes les estacions, les poblacions han enregistrat 442 augments i 653 descensos (test binomial: P < 0,001). La taula 2 mostra una certa regularitat en els canvis observats. En primer lloc, destaca l’augment de la majoria de les papallones estrictament primaverals (p. ex. Anthocharis cardamines, Anthocharis euphenoides, C. rubi, Pseudophilotes panoptes i E. aurinia). En segon lloc, es detecta un augment important que ha portat als nivells poblacionals més alts des que es va començar el seguiment d’algunes papallones que hivernen en la fase adulta (Gonepteryx rhamni, Libythea celtis, Nymphalis polychloros). Finalment, el més evident és la davallada molt generalitzada dels satirins: 12 de les 13 espècies incloses a la taula 2 han disminuït clarament, i en alguns casos els descensos han estat tan importants que s’han assolit els índexs anuals globals més baixos en 10 anys (Hipparchia statilinus, Hipparchia fidia, Pyronia cecilia, Coenonympha arc a n i a i Lasiommata megera) . Aquesta concidència és extremament interessant i apunta fortament a la climatologia com l’última responsable. Ara bé, és difícil assegurar si les poblacions han respost d’aquesta forma tan negativa a les particulars

Espècie Satyrium esculi Polyommatus icarus Melanargia lachesis Pyronia tithonus Pararge aegeria Cynthia cardui Pyronia bathseba Pieris rapae Maniola jurtina Lasiommata megera Callophrys rubi Pyronia cecilia Colias crocea Gonepteryx cleopatra Pieris brassicae Coenonympha pamphilus Coenonympha arcania Coenonympha dorus Euphydryas aurinia Leptidea sinapis

2003 12.899 5.995 5.916 5.556 5.498 5.134 4.615 4.357 3.706 2.621 2.607 2.242 2.152 2.021 1.998 1.913 1.811 1.733 1.673 1.537

rang

2002

rang

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20

12.385 6.119 6.944 6.143 5.763 1.314 6.406 6.373 5.373 5.327 1.907 2.726 2.654 1.932 2.778 2.816 1.808 2.044 954 2.138

1 6 2 5 7 22 3 4 8 9 18 12 13 17 11 10 19 16 29 15

Desè any del CBMS

condicions de l’històric estiu de 2003, a la pluviometria anòmalament alta de la temporada 2002 (que podria haver condicionat l’activitat ovopositora de les femelles) o a tots dos factors. En tot cas, les dades d’aquest any tenen un gran valor perquè posen de manifest aquests canvis tan sincrònics i, sens dubte, poden revelar moltes més coses un cop s’analitzin amb tècniques estadístiques més sofisticades. Finalment, cal remarcar que el 2003 ha estat un any molt bo per a diverses papallones migradores. Destaca, per sobre de la resta, C. cardui, l’índex anual de la qual ha assolit el segon valor més alt del període d’estudi. La importància de la migració d’enguany queda perfectament palesa amb els 32 augments vs. 2 descensos enregistrats a les 34 estacions amb dades comparables entre 20032002. Com és habitual, el pas més fort es va concentrar al maig, quan té lloc la migració cap al nord2, però també hi va haver un increment important dels individus comptats a final d’estiu, corresponents a exemplars migrant cap al sud. Altres espècies migradores que han augmentat són Lampides boeticus, Leptotes pirithous i Danaus chrysippus. Després de tres anys d’absència a la xarxa, aquesta darrera espècie ha aparegut de forma continuada al llarg de l’estiu en tres estacions costaneres (la Tancada, Mig de Dos Rius i el Cortalet). Un seguiment paral·lel que es va fer a l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, va permetre constatar, un cop més, l’establiment d’una colònia reproductora molt nombrosa en aquesta zona. Els exemplars migradors que van arribar a mitjan juliol van donar lloc a una primera generació autòctona durant la segona quinzena d’agost, i aquests, per la seva banda, a una segona generació a final de setembre i començament d’octubre. El màxim nombre d’observacions de l’espècie al litoral català va tenir lloc durant la tardor, i va ser producte de la dispersió dels exemplars autòctons3.

Gàzquez, A. & Prohom, M., 2003. “L’estiu de 2003 a l’observatori Fabra. Comparativa amb la sèrie 19142003”. Penell, 16: 10-12.

Stefanescu, C., 2002. “Cynthia cardui, una papallona migradora per excel·lència”. Cynthia, 1: 14-15.

P. Luque, Ll. Julià & C. Stefanescu, dades no publicades.

Greatorex-Davies, J.N. & Roy, D.B., 2001. The Butterfly Monitoring Scheme. Report to recorders, 2000. 76 pp. Centre fo Ecology and Hydrology, Natural Environment Research Council, Huntingdon.

Taula 2. Evolució dels índexs anuals globals dels 59 ropalòcers més freqüents del CBMS (1994-2003), partint d’un valor arbitrari de 100 l’any 1994. S’indiquen també el nombre d’espècies que han augmentat i disminuït cada temporada, així com les proporcions que són significativament diferents de la igualtat (NS: no significativa; * P < 0,05; ** P < 0,01; *** P < 0,001). IA95 IA96 IA97 Papilio machaon Iphiclides podalirius Pieris brassicae P. rapae P. napi Pontia daplidice Euchloe crameri Anthocharis cardamines A. euphenoides Colias crocea C. alfacariensis Gonepteryx rhamni G. cleopatra Leptidea sinapis Neozephyrus quercus Satyrium esculi Callophrys rubi Lycaena phlaeas Lampides boeticus Leptotes pirithous Cacyreus marshalli Celastrina argiolus Pseudophilotes panoptes Aricia cramera Polyommatus icarus Libythea celtis Charaxes jasius Limenitis reducta Nymphalis antiopa N. polychloros Inachis io Vanessa atalanta Cynthia cardui Aglais urticae Polygonia c-album Argynnis paphia Issoria lathonia Boloria dia Melitaea phoebe M. didyma M. deione Euphydryas aurinia Melanargia lachesis Hipparchia semele H. statilinus H. fidia Brintesia circe Maniola jurtina Pyronia tithonus P. cecilia P. bathseba Coenonympha pamphilus C. arcania Pararge aegeria Lasiommata megera Pyrgus malvoides Carcharodus alceae Thymelicus acteon Ochlodes venata Augments Descensos Significació

144 125 243 153 163 55 57 162 239 90

IA98 IA99 IA00

165 216 357 241 160 146 70 91 158 101

98 140 391 146 319 148 47 100 88 104

102 125 165 99 103 40 17 61 91 99

113 201 288 141 93 164 33 73 78 74

89 183 91 95 106 57 119 125 86 100 120

81 76 198 119 146 116 819 296 243 126 31 115 50 107 104 178 30 143 295 4280 229 140

146 89 190 169 299

84 108 105 160 82

92 85 59 160 46

36 76 18 204 113

53 68 23 276 139

330 76 208 148 102 344 97 164 102 266 49 83 14 111 406 193

325 319 153 471 40 392 86 48 50 247 58 200 20 83 22 182

196 184 129 10 62 176 96 65 46 289 50 248 47 62 9 83

134 421 131 30 23 360 112 69 58 165 56 283 45 45 25 99

194 386 100 27 24 296 173 56 71 262 56 230 47 69 47 172

93 92 117 174 194 58 96 172 158 132 143 215 91 36 18 **

50 108 112 134 112 107 75 180 53 91 57 189 109 22 33 *

40 71 100 96 99 129 64 190 68 85 147 157 85 21 34 *

55 67 114 94 87 120 68 132 78 77 61 141 96 25 30 NS

141 96 151 106 137 152 91 133 90 101 82 115 68 40 15 ***

88 149 125 242 149 129 319 326 92 110 89 128 91 92 106 140 231 81 1307 1157 128 195

133 246 582 154 104 113 35 82 94 87 100 156 397 171 695 132 160 80 133 59 593 153 100 58 66 132 236 97 194 479 107 67 66 515 167 75 59 231 70 180 42 63 50 135 100 221 132 159 75 106 113 75 163 99 54 70 88 83 31 23 *

IA01

IA02 IA03

84 183 147 91 86 105 35 94 92 80 66 146 252 89 631 125 118 62 126 62 615 148 70 85 54 179 243 69 100 301 144 117 60 36 180 133 54 42 203 36 172 61 55 21 98 60 190 111 161 70 157 72 72 124 77 52 64 92 90 14 44 ***

152 86 200 169 384 274 159 102 164 111 148 71 32 30 108 113 100 118 106 73 114 52 143 173 393 391 139 107 689 544 274 349 86 119 79 37 86 130 36 68 418 263 135 106 52 72 118 81 72 61 332 559 138 179 137 77 219 171 1116 1887 193 321 165 97 111 323 91 62 426 245 168 206 85 57 76 64 258 232 78 79 528 527 56 113 71 59 43 33 124 75 75 54 236 163 163 99 172 106 71 62 194 150 99 68 63 48 179 181 111 53 82 134 115 108 164 187 128 87 48 19 11 40 *** **

10 L’estació

Can Jordà, un ambient representatiu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa L’estació de Can Jordà és una de les pioneres del projecte, i des de l’any 1994 aporta dades a la xarxa del CBMS. Tot i trobar-se a baixa altitud, forma part del grup d’itineraris d’ambients centreeuropeus que destaquen perquè són dels més rics en espècies i abundants en exemplars.

L’itinerari

Araschnia levana és una de les papallones més representatives de Can Jordà, on apareix estretament lligada als ortigars que creixen a les clarianes del bosc caducifoli. La posta, que es realitza sempre sobre ortigues, és molt peculiar i consisteix en grups d’una desena d’ous dipositats un a sobre l’altre. Té una fenologia polivoltina; el gruix de la primera generació vola a l’abril, el de la segona durant la primera quinzena de juliol, i el de la tercera a finals d’agost (dibuix: T. Llobet).

Taula 1. Ambients representats a l’itinerari de Can Jordà, amb els corresponents valors de riquesa específica i densitat per a cadascun (mitjana del conjunt de seccions amb cada tipus d’ambient ± desviació estàndard). Els càlculs s’han fet amb les dades del període 2001-2003.

Tot i estar només a 540 m sobre el nivell del mar, el clima dominant és centreeuropeu, amb una temperatura i una pluviositat Secció 1 de l’itinerari de Can Jordà, l’estiu de 2003 (fotografia: J. Artola). mitjanes de 12,5ºC i 1.098 mm, respectivament. La vegetació del transsecte La fauna de papallones ve condicionada pel paisatge de la zona, amb Durant els deu anys de seguiment s’han comples primeres seccions (1 a 6) encarades al tabilitzat més de 45.000 exemplars pertannord i les últimes (9 a 13) al sud. L’obaga yents a 81 espècies diferents, que representen està caracteritzada per prats de pastura humits, el 54% de totes les espècies detectades a la p ropis dels estatges submuntà i muntà, i xarxa del CBMS. Les mitjanes anuals se situen ambients forestals amb bosc caducifoli mixt en 4.500 exemplars (263,3 exemplars/100 m) de roures (Quercus humilis), freixes (Fraxi - i 59,6 espècies. De les 15 papallones més frenus excelsior), pollancres (Populus nigra), oms qüents (fig. 1), cal destacar que les quatre pri(Ulmus minor) i salzes (Salix alba), que man- meres són satirins. tenen clarianes amb ortigues (Urtica dioica). La fenologia global presenta tres pics marLes seccions orientades al sud, majoritària- cats per tres grups d’espècies. El primer, a mitment sobre substrat volcànic, pertanyen al jan abril, correspon a papallones univoltines domini de l’alzinar muntanyenc, aquí exten- primaverals com Callophrys rubi i Anthocha sament barrejat amb landes de gódua (Saro - ris cardamines, i a les primeres generacions thamnus scoparius) i de falguera aquilina (Pte - d’Iphiclides podalirius, Celastrina argiolus, Lep ridium aquilinum). A la part central tenim tidea sinapis i Araschnia levana. El segon, ja una sèrie d’ambients ruderals, amb camins molt més nombrós en individus, té lloc a prinque passen enmig d’un mosaic de camps de cipi de juliol i en són representatives espècies blat de moro (Zea mays), camps d’ u s e rd a univoltines com Coenonympha arcania, Aphan (Medicago sativa) que es dallen periòdica- topus hyperantus i Melanargia lachesis i els priment i marges amb abundant cobertura arbus- mers individus de Maniola jurtina o Lime tiva, sobretot d’aranyoners (Prunus spinosa), nitis camilla. El tercer pic es detecta a comenarç blanc (Crataegus monogyna) i esbarzers çament d’agost, sobretot per l’aparició de (Rubus ulmifolius) (taula 1). Pyronia tithonus juntament amb Ar gy n n i s Ambients

Seccions

Nre. d’espècies

Densitat (ex./100 m)

Prats de pastura Prats abandonats sense pastura ni dall Camí al costat de camp de conreu Ambients forestals humits Alzinar muntanyenc Landes de gódua i falguera aquilina

1,4,8,13 5 6,7 2, 3 10, 12 9,11

34,6 ± 3,8 37,0 ± 4,6 33,2 ± 3,7 22,8 ± 3,0 14,2 ± 5,0 25,0 ± 3,8

433,1 ± 231,2 1312,3 ± 396,7 355,8 ± 135,3 378,4 ± 101,0 44,7 ± 16,4 105,9 ± 46,1

L’estació 11 10 11

paphia i les segones generacions d’I. podali rius, Cupido argiades, Cupido alcetas i Coe nonympha pamphilus. A part de P. tithonus, una altra papallona molt comuna és M. jurtina. Tot i tractar-se d’una espècie univoltina, la seva fenologia és bimodal i en els comptatges apareixen dos pics d’abundància. Encara que el gruix de la població emergeix al maig i començament de juny, les femelles entren ràpidament en estivació i no reapareixen fins la primera quinzena d’agost. Els mascles també estiven, però amb molts menys efectius. Aquesta estratègia és típica dels ambients mediterranis i assegura que la posta tingui lloc quan, després de les primeres pluges i la baixada de les temperatures de final d’estiu, comença a haver-hi disponibilitat de brots tendres de gramínies. Curiosament, aquesta mateixa estratègia també es dóna a Can Jordà, en un ambient de marcada tendència atlàntica. Altres espècies típiques són C. arcania, C. pamphilus, M. lachesis i Polyommatus icarus. Totes es troben preferentment lligades als prats: C. arcania i M. lachesis escullen prats amb estrat herbaci alt i dens, mentre que C. pamphilus es troba en prats amb herba molt baixa producte d’una pastura continuada. P. icarus també apareix en les seccions pasturades, on troba abundants fonts de nèctar i l’ambient propi de les seves plantes nutrícies (Medicago lupulina, Trifolium pratense i Lotus corniculatus). A més d’A. levana (vegeu dibuix), una altra espècie característica de l’itinerari és Coe nonympha glycerion, una papallona força escassa a Catalunya que apareix principalment en zones del Pirineu i Pre-Pirineu. A Can Jordà manté una població molt local i de pocs individus a la secció 5, una artiga abandonada c o n ve rtida en un dens prat de gramínies, actualment afectat per un procés de successió secundària amb ginebres (Juniperus com munis), rosers (Rosa sp.), aranyoners i esbarzers. El seguiment ha de servir per veure com evoluciona aquesta població i decidir si calen mesures de gestió (p. ex. eliminar cobertura arbustiva), per evitar una regressió de l’espècie associada al canvi progressiu de l’hàbitat.

El CBMS i la gestió de la pastura El 1996, després d’analitzar les dades, es va veure que la sobrepastura provocada per un ramat de vaques feia davallar les poblacions de papallones lligades als prats. Des de l’any següent es realitzen comptatges paral·lels en tres seccions experimentals, exclusivament destinats a veure quin és el millor model de gestió de les pastures. Aquests comptatges es fan en un prat

5 4 3

sobrepasturat, en un sense presència de vaques i en un altre amb baixa pressió de pastura, i controlada en el temps. S’ha de tenir en compte que les quatre primeres seccions del transsecte i les tres experimentals, es troben dins d’una finca pública i que, per aquesta raó, l’aplicació de mesures de gestió és més fàcil que no pas en el cas de les finques privades. Les dades obtingudes mostren que la pastura només a l’hivern i durant unes poques setmanes abans de l’estiu afavoreix una alta diversitat (37 espècies de mitjana) i que, en canvi, la sobrepastura la perjudica (24 espècies de mitjana) i deixa només espècies generalistes. El prat no pasturat tendeix a homogeneïtzar les condicions i passa a convertir-se en un espai amb herba alta i abundosa que, tot i tenir poblacions importants de satirins, ràpidament es va tapant per l’estrat arbustiu i perd molta diversitat. Aquestes mesures de gestió s’han aplicat, amb bons resultats, en algunes de les seccions de l’itinerari. Han donat lloc a un augment general de la riquesa específica i demostren que uns espais amb activitat antròpica però ben gestionats no només no perjudiquen les papallones, sinó que afavo re i xen les seves poblacions.

150

200 m

Recorregut de l’itinerari de Can Jordà, amb indicació de les diferents seccions.El transsecte de Can Jordà està situat al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, dins el municipi de Santa Pau, i transcorre al voltant de la masia que porta el mateix nom. Es divideix en 13 seccions, les quals s’han mantingut invariables des de 1994, tot i que l’ús del sòl ha canviat en alguna. La distància total és de 1.715 m, amb una mitjana de 132 m per secció (rang: 68-260 m).

Jordi Artola Fig. 1. Abundància mitjana (mitjana dels índexs anuals durant el període 19942003) de les 15 papallones més comunes a Can Jordà.

Pyronia tithonus Maniola jurtina Coenonympha arcania Melanargia lachesis Polyommatus icarus Leptidea sinapis Argynnis paphia Pararge aegeria Colias crocea Cupido alcetas Aphantopus hyperantus Coenonympha pamphilus Gonepteryx rhamni Pieris napi Pieris rapae 0

200

400

600

800

Mitjana de l’índex anual (1988-2003)

1.000

1.200

12 L’estació

Sebes, estació representativa dels ambients àrids de Catalunya L’ a ny 2001 es va incorporar al CBMS l’estació de la re s e r va natural de Sebes. Juntament amb els itineraris del Segrià (Mas de Melons, Timoneda d’A l f é s, Gra n j a d’Escarp i Aiguabarreig), pro p o rciona informació molt valuosa sobre les papallones diürnes als ambients més secs i calorosos de Catalunya .

L’itinerari

Euchloe crameri és una de les papallones més comunes i representatives de l’estació de Sebes i dels ambients estèpics propers. Aquest pièrid té un període de vol plenament primaveral, amb una primera generació molt abundant al març-abril, i una segona generació parcial més escassa, al maig-juny. Gràcies a aquesta fenologia, les larves s’han pogut especialitzar en un tipus de recurs molt determinat i nutritiu: les poncelles de diverses crucíferes (p. ex. Sisymbrium irio, Biscutella laevigata, Brassica spp., Erucastrum spp.) que apareixen als conreus de secà al començament de la primavera (dibuix: T. Llobet)

Fig. 1. Corbes fenològiques del nombre d’exemplars i d’espècies detectades setmanalment a l’itinerari de Sebes. Es mostren les mitjanes setmanals dels tres anys de seguiment.

El transecte s’ha establert a la reserva natural de Sebes (al terme municipal de Flix, a la comarca de la Ribera d’Ebre), una zona d’aiguamolls situada a la riba esquerra de l’Ebre. Les mitjanes anuals de pluviositat i temperatura són de 369 mm i 16ºC, respectivament, per la qual cosa la zona és molt xeròfila i presenta un fort dèficit hídric (estimat en 400-500 mm). L’estiu és excepcionalment càlid i l’estació de Sebes, des del turó de la secció 7. A la dreta es pot de Sebes és, del conjunt de la xar- L’itinerari veure, a la vora del riu Ebre, l’extensió de vegetació d’aiguamoll, i a xa del CBMS, la que pre s e n t a la riba oposada, la indústria química de Flix. (fotografia: P. J. una mitjana més alta del mes més Jiménez). càlid (26,1ºC, al juliol). Les comunitats vegetals més ben represen- ru b e n s) també és present a les vo res dels tades són diversos tipus de prats secs (p. ex. conreus d’oliveres i ametllers del començade teròfits calcícoles, llistonars de Brachypo- ment i final del transecte. dium retusum, fenassars de Brachypodium phoLa Reserva Natural de Fauna Salvatge de enicoides, pelaguers amb Stipa spp., etc.), les Sebes, declarada l’any 1995, és una àre a brolles dominades per romaní (Rosmarinus protegida que gaudeix d’un pla de gestió (elaofficinalis) i les garrigues de coscoll (Quercus borat per la Fundació Territori i Paisatge) per coccifera). En aquestes comunitats són força afavorir la biodiversitat, i que gestiona una abundants plantes com l’esteperola (Cistus ONG local, el Grup de Natura Freixe, en conclusii), el timó (Thymus vulgaris), l’arçot (Rham- veni amb l’Ajuntament de Flix i el Departanus lycioides) i la savina (Juniperus phoenicea). ment de Medi Ambient de la Generalitat de En les zones inundables (seccions 1 i 5) apa- Catalunya. Tanmateix, les accions que s’hi reix el canyissar (Phragmites communis) i el porten a terme es concentren a la zona pròtamarigar (Tamarix spp.), i al voltant del turó piament d’aiguamoll i gairebé no afecten l’ide les seccions 7 i 8 predominen els terrers tinerari del BMS. calcaris, amb vegetació esparsa o gairebé nul·la. La vegetació ruderal típica de terra baixa (p. La fauna de papallones ex. els cardassars amb Carthamus lanatus i Com és habitual en les zones més càlides de gramínies com Aegilops geniculata, Bromus Catalunya sotmeses a un clima molt rigorós, la fauna de ropalòcers és poc diversa i les poblacions mante12 45 Nombre d’espècies nen densitats molt baixes. Durant 40 Nombre d’exemplars 10 35 els tres anys que s’ha fet el reco8 30 rregut (2001-2003) s’han comp25 6 tabilitzat 1.828 exemplars corres20 ponents a 45 espècies, amb una 4 15 mitjana anual de 34 espècies. 10 2 5 Pel conjunt de l’itinerari hem calculat una densitat de 48,2 1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 ex./100 m, un valor que és gaiMarç Abril Maig Juny Juliol A gost Setem.

L’estació 13

rebé un ordre de magnitud inferior al d’algunes estacions de la meitat nord del país. Tant la diversitat com l’abundància són molt similars a les que s’observen en les altres estacions properes del Segrià i són plenament representatives de les comunitats de ropalòcers de les terres de ponent. Un aspecte notable i diferenciador de la fauna d’aquests ambients és la concentració de la màxima activitat lepidopterològica durant la primera part de la temporada (fig. 1). Els mesos en què s’observen més papallones són l’abril i el maig, i a partir d’aquest moment la fauna es va empobrint fins a assolir un mínim durant l’agost i el setembre. Òbviament, això s’ha d’interpretar com una adaptació enfront de la fortíssima sequera estival, que fa pràcticament inexistents les fonts de nèctar i la disponibilitat de plantes nutrícies per a les erugues a partir de mitjan juny. Aquesta particularitat fenològica es tradueix no només en un alt percentatge d’espècies univoltines primaverals (gairebé un 30%), sinó també en una abundància relativa molt més gran de les primeres generacions de diverses espècies polivoltines. Per exemple, el 91% dels exemplars de Pieris brassicae s’han comptat entre el març i el maig, la qual cosa indica l’absència de les generacions estivals en aquesta zona, probablement com a resultat de l’emigració de l’espècie quan les condicions es tornen desfavorables. Les papallones més característiques es mostren a la figura 2. En destaquen Pieris rapae, Euchloe crameri, P. brassicae i Pontia daplidice, pièrids molt lligats a les crucíferes que creixen als conreus extensius. Polyommatus icarus, l’únic licènid relativament abundant, és una altra papallona oportunista que es troba, sobretot, en ambients ruderals amb trèvols (Trifolium spp.) i melgons (Medicago spp.). En canvi, els satirins més representatius (Hipparchia fidia, Lasiommata megera, Pyronia bathseba, Melanargia occitanica, Pyronia cecilia i Coenonympha dorus) són tots típics habitants dels ambients xèrics mediterranis, i s’associen amb les gramínies habituals dels prats teròfits. El seguiment del BMS ha permès detectar també la presència de papallones molt més rares en el context de la fauna catalana. En particular, destaquen Zegris eupheme, Satyrium spini, Tomares ballus, Melanargia ines i Gegenes nostrodamus. També cal esmentar l’interès de l’estació a nivell europeu, ja que hi són presents T. ballus i Thymelicus acteon, les dues úniques espècies catalanes catalogades com a SPEC2 al Llibre vermell de les papallones europees (vegeu Cynthia, 2 (2002): 12).

100

200 m m.

7 5 8

3 9

L’inici de la recerca entomològica a la reserva de Sebes

La declaració de la reserva de Sebes com a àrea protegida ha suposat l’inici d’una intensa activitat de recerca entomològica. Aquest fet és realment notable perquè, fins aquell moment, les zones àrides de l’interior de les comarques de Tarragona havien rebut molt escassa atenció dels entomòlegs catalans. La major part d’aquesta activitat s’ha centrat en l’exploració de la fauna d’insectes que habita els ambients humits de la riba esquerra de l’Ebre, però també s’han prospectat els ambients de garriga i conreus d’oliveres del voltant. Fruit d’un treball pluridisciplinari, en poc més de tres anys s’ha confeccionat un catàleg de més de 500 espècies de lepidòpters, hemípters, coleòpters i ortòpters en una zona que anteriorment era gairebé desconeguda. Algunes d’aquestes troballes són, a més, molt destacables perquè suposen novetats per a la fauna catalana i ibèrica. A la revista Aljub, que publica el Grup de Natura Freixe de Flix (http:/www.fut.es/~freixe; e-mail: freixe@tinet.fut.es), es pot trobar informació resumida sobre tot aquest seguit d’estudis i d’altres treballs que es duen a terme a la reserva de Sebes.

Recorregut de l’itinerari de Sebes, amb indicació de les diferents seccions. Té una altitud mitjana de només 56 m i una longitud total de 1.264 m. Primer voreja el canyissar i després s’enfila pels turons que envolten la vall de Sant Joan. Consta de nou seccions, amb una distància mitjana per secció de 140 m (rang: 48-252 m).

Pere Josep Jiménez & Constantí Stefanescu

Fig. 2. Abundància mitjana (mitjana dels índexs anuals durant el període 20012003) de les 15 papallones més comunes a l’estació de Sebes.

Pieris rapae Euchloe crameri Polyommatus icarus Hipparchia fidia Lasiommata megera Pyronia bathseba Pieris brassicae Pontia daplidice Melanargia occitanica Pyronia cecilia Satyrium spini Thymelicus acteon Cynthia cardui Papilio machaon Coenonympha dorus 0

Mitjana de l’índex anual (2001-2003)

100

120

14 Ressenya bibliogràfica

Stefanescu, C., Peñuelas, J. & Filella, I., 2003

Effects of climatic change on the phenology of butterflies in the northwest Mediterranean Basin Global Change Biology, 9: 1494-1506. El canvi climàtic ha passat de ser un escenari hipotètic a esdevenir un fenomen científicament contrastat. L’augment de temperatures a escala planetària és ja un marc de referència gairebé obligat a l’hora d’intentar entendre molts dels canvis que es produeixen en el nostre entorn. Els autors d’aquest treball investiguen la relació entre l’augment de temperatures i els canvis observats en la fenologia de les papallones diürnes i mostren com, en només 15 anys, els ritmes biològics de moltes espècies han canviat en consonància amb el clima.

A Portada del fascicle d’octubre de 2003 de la revista Global Change Biology, on apareix una magnífica fotografia de Melanargia lachesis de Josep Ramon Salas, per il·lustrar l’article que es comenta en aquesta secció.

McLaughlin, J.F., Hellmann, J.J., Boggs, C.L. & Ehrlich, P.R., 2002. “Climate change hastens population extinctions”. Proc. Natnl Acad. Sci. USA, 99: 6070-6074.

quest article és la primera contribució del CBMS al coneixement dels efectes del canvi climàtic. Publicat a la prestigiosa revista Global Change Biology, representa també la primera aproximació als efectes de l’escalfament de la Terra en les papallones mediterrànies. Concretament, s’estudia la relació entre els canvis observats en la fenologia de 19 ropalòcers i l’augment de temperatures al Cortalet (Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà), d’on es disposa de 15 anys de seguiment. Les papallones són ideals per estudiar els efectes del canvi climàtic perquè, en tractarse d’animals poiquiloterms, no regulen metabòlicament la temperatura corporal i es veuen molt afectades per la temperatura ambiental. D’altra banda, el BMS proporciona unes dades òptimes per a l’estudi de fenòmens detectables només en llargues sèries temporals, ja que, any rere any i de forma estandarditzada, permet el seguiment exhaustiu de la fase de vol de les espècies d’una localitat. Els registres de l’estació meteorològica del Cortalet, situada just a l’inici de l’itinerari, no mostren cap tendència significativa pel que fa a la temperatura anual (mitjana de 15,2ºC entre 1984-2002) i la precipitació anual (mitjana de 624 mm). No obstant això, els mesos de febrer, març i juny han estat progressivament més càlids i el novembre més fred. Entre 1988 i 2002, 16 espècies han avançat la data de la seva primera aparició anual, en cinc casos (Celastrina argiolus, Plebejus argus, Coenonympha pamphilus, Lasiommata megera i Ochlodes venata) de forma estadísticament significativa. Un altre dels paràmetres fenològics estudiats, el pic d’abundància de la primera generació, també s’ha avançat en 16 espècies, en vuit casos (Pieris napi, C. argiolus, P. argus, Melanargia lachesis, Pyronia cecilia, C. pamphilus, L. megera i O. venata) de

forma significativa. Finalment, en tres espècies (Colias crocea, C. pamphilus i Carcharodus alceae) el període de vol s’ha allargat una mitjana d’1,5 setmanes. Els resultats suggereixen que les respostes fenològiques no són les mateixes en totes les espècies i, fins i tot, es troben patrons taxonòmics definits. El cas més clar és el dels satirins, que han respost d’una manera més marcada que la resta. Finalment, els autors troben una relació negativa entre les variables fenològiques i la temperatura de febrer i març, mesos anteriors a la fase adulta en la majoria de les papallones estudiades. Aquest resultat estaria relacionat amb la forta dependència que hi ha entre la temperatura ambiental i el desenvolupament de les larves i pupes i, per tant, en la data d’aparició dels adults. Encara és d’hora per a fer prediccions afinades dels efectes del canvi climàtic sobre les papallones mediterrànies. Cal tenir en compte que llur abundància està influïda per molts altres factors que actuen simultàniament, com per exemple les alteracions dels hàbitats. Tot i això, els patrons generals de canvi climàtic a l’àrea mediterrània es veuen cada dia més clars. A part de l’augment de temperatures, sembla que hi pot haver un augment de la variabilitat en les precipitacions, cosa que comportaria un augment de l’ariditat i del risc d’extinció de les poblacions1. Per tant, és previsible que hi hagi un deteriorament de les condicions ambientals per a moltes espècies, amb un allargament del període desfavorable de sequera estival. La rapidesa amb què es produeixi el canvi climàtic i la variabilitat genètica de les espècies seran determinants a l’hora de saber fins a quin punt el nou escenari ens encamina cap al declivi o, fins i tot, l’extinció de les nostres papallones. Sergi Herrando

Notícies 15

Leptidea sinapis i L. reali, dues espècies bessones poc conegudes a Catalunya Des que el 1988 es va constatar que el que s’havia estat anomenant Leptidea sinapis corresponia en realitat a dues espècies diferents, un bon nombre d’autors han aportat dades sobre la diferenciació dels dos tàxons i sobre el seu estatus a gran part d’Europa. A la península Ibèrica, en canvi, tot just ara es comença a disposar de dades concretes sobre aquests dos pièrids.

vui dia, existeixen evidències de caràcter molt divers per admetre que Lep tidea sinapis i L. reali són dues espècies diferents, però pràcticament indistingibles basant-se en la seva morfologia externa. Els primers estudis1 ja van posar de manifest la constància en les diferències que mostren les genitàlies masculina i femenina de les dues espècies, diferències que feien preveure un aïllament reproductiu prezigòtic de tipus mecànic. Això és important perquè aquestes papallones cohabiten sovint i, per tant, semblaria necessària l’existència d’algun mecanisme d’aïllament reproductiu que hagués permès una especiació simpàtrica. Posteriorment s’ha demostrat que aquest aïllament és de tipus etològic i anterior a la còpula, basat en el fet que, en aparellar-se, les femelles són capaces de discriminar els mascles de la seva pròpia espècie2. En aquest sentit s’han suggerit possibles diferències entre les feromones masculines de totes dues espècies. Les diferències ecològiques són molt més febles2. Per exemple, en relació amb els recursos tròfics utilitzats al centre d’Europa, hi ha diferències pel que fa a les preferències d’ovoposició: Lathyrus pratensis en el cas de L. reali i Lotus corniculatus en el cas de L. sinapis. En canvi, les larves de les dues espècies prefereixen aquesta última planta nutrícia, sobre la qual, a més, s’assoleix el grau més alt d’eficàcia reproductiva. Aquesta i altres observacions semblen indicar una separació recent dels dos tàxons. Les últimes aportacions han arribat de la mà de la genètica molecular i són encara més categòriques. En un estudi recent 3, basat en l’anàlisi de la variabilitat del DNA mitocondrial, de setze al·lels enzimàtics i de quatre caràcters morfològics de la genitàlia masculina, s’ha trobat una gran correlació entre totes les variables, que dóna suport a la validesa d’aquestes espècies.

Recentment, la publicació d’un estudi basat en una mostra representativa d’uns 400 exemplars ha proporcionat les primeres dades sobre la distribució i la fenologia de totes dues papallones a Catalunya4. En principi, s’ha comprovat una vegada més la cohabitació en moltes localitats, en les quals, a més, se solapen les èpoques de vol. L. sinapis és més generalista pel que fa a les seves exigències ecològiques i es troba estesa per tot Catalunya, amb un rang de distribució altitudinal de 0 a 2.000 m, però preferentment per sota de 600 m. L reali s’ajusta més al perfil d’especialista, prefereix els ambients humits i, a falta de més dades, només estaria distribuïda per la meitat nord del país. Tot i el seu rang de distribució altitudinal similar, és especialment abundant a la muntanya mitjana (6001.400 m). Sembla que en cotes baixes les dues espècies són trivoltines, mentre que en altitud es redueix el nombre de generacions. Pel que fa a plantes nutrícies, a part de L. pratensis i L. corniculatus, s’ha comprovat l’us de Dorycnium pentaphyllum, D. hirsutum, Vicia sativa i Trifolium dubius però es desconeix quines preferix cada espècie4. Aquestes conclusions preliminars s’hauran de precisar en el futur, i en aquest sentit el CBMS pot aportar dades rigoroses. La recollida de mostres puntuals als diferents itineraris permetria determinar les espècies de Leptidea presents i aportaria dades sobre la seva fenologia i preferències d’hàbitat. També seria interessant prestar atenció a les femelles en ovoposició. La seva captura posterior per assegurar una correcta identificació, juntament amb una mostra de la planta utilitzada, pot ajudar a determinar quins són els recursos tròfics utilitzats per cada espècie a Catalunya. Jordi Dantart

Parella de Leptidea sp., fotografiades el maig de 2003 a Perafita (Osona). D’acord amb la distribució actualment coneguda, en aquesta localitat podrien conviure L. sinapis i L. reali (fotografia: J. Jubany).

Lorkovic, Z., 1993. “Leptidea reali Reissinger 1989 (=lorkovicii Réal 1988), a new European species (Lepid., Pieridae)”. Nat. croat., 2: 1-26.

Freese, A. & Fiedler, K., 2002. “Experimental evidence for specific distinctness of the two wood white butterfly taxa, Leptidea sinapis and L. reali (Pieridae)”. Nota lepid., 25: 39-59.

Martin, J.F., Gilles, A. & Descimon, H., 2003. “Species concepts and sibling species: the case of Leptidea sinapis and Leptidea reali”. In: Butterflies. Ecology and Evolution taking flight (Boggs, C.L., Watt, W.B. & Ehrlich, P.R., eds), pàg. 459-476. The University of Chicago Press, Chicago.

Vila, R., Viader, S. & Jubany, J., 2003. “Leptidea sinapis (Linnaeus, 1758) i L. reali (Reissinger, 1989): dues espècies “bessones” a Catalunya i Andorra (Lepidoptera: Pieridae)”. Butll. Soc. Cat. Lep., 90: 25-47, làm. 2 i 3.

Cynthia

16 La papallona

Charaxes jasius, una papallona tropical a la Mediterrània

Comptatge setmanal

El vol de la papallona de l’arboç, la més gran i potent de la nostra fauna, és una d’aquelles imatges que un naturalista no oblida mai. És una visió fugaç i espectacular, que associem plenament a l’ambient mediterrani: a la calor sufocant de l’estiu i a l’aroma que desprenen les màquies i els alzinars. Un bon coneixement dels seus hàbits ens permetrà apreciar plenament aquesta magnífica espècie i gaudir del fet que, a Catalunya, n’hi ha algunes de les poblacions més abundants.

60 50

(a)

40 30 20 10 0

Comptatge setmanal

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setem. 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

(b)

Comptatge setmanal

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setem. 70 60

(c)

50 40 30 20 10 0

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setem.

Fig. 2. Fenologia de Charaxes jasius a (a) turó d’en Fumet (n = 412; dades de 1996-2003), a la serra de Collserola (el Vallès Occidental), on es compten mascles amb comportament de hilltopping; (b) can Riera de Vilardell (n = 507; dades de 1994-2003), a la serra del Montnegre (el Vallès Oriental); i (c) Darnius (n = 386; dades de 1994-2003), a l’Alt Empordà.

Fig. 1. Abundància relativa de Charaxes jasius (expressada com el valor de l’índex anual/100 m) a les diferents estacions de la xarxa CBMS (1994-2003).

Distribució geogràfica i situació al CBMS C. jasius és una papallona afrotropical, la forma nominal de la qual ocupa una estreta franja costanera en la major part de la regió circummediterrània1,2. La seva distribució a Catalunya coincideix bàsicament amb la de la planta nutrícia principal, l’arboç, Arbutus unedo3,4. La papallona es troba ben repartida per tota la zona litoral i prelitoral, amb l’excepció d’aquelles àrees on l’arboç no és present (p. ex. a la plana empordanesa, en algunes àrees molt seques del Garraf, de l’Alt Penedès i del Tarragonès, i al delta de l’Ebre). A mesura que ens allunyem de la costa, tant la planta nutrícia com C. jasius es van enrarint i acaben desapareixent totalment a les comarques de ponent i a la serralada pirinenca. Cal remarcar, però, l’existència d’una població molt isolada de C. jasius al Montsec (a uns 50 km de les més properes), concomitant amb la també escassa població d’arboç localitzada en aquest indret. C. jasius ha aparegut, fins a l’any 2003, en 37 de les 71 estacions del CBMS. El seu caràcter mediterrani es tradueix en unes densitats molt més altes a la serralada Litoral, i és particularment notòria l’abundància que assoleix a les Gavarres, al Montnegre i a Collserola (fig. 1). La seva aparició als ambients àrids del sud-oest de Catalunya, així com a la muntanya mitjana, és força excepcional i respon al comptatge d’exemplars ocasionals, a vegades molt allunyats de les zones reproductives. Curiosament, encara no s’ha detectat a les estacions de Menorca i d’Eivissa, tot i existir poblacions ben establertes a les tres grans illes de les Balears.

Hàbitats i plantes nutrícies Encara que al sud d’Espanya C. jasius pot utilitzar Vaccinium corymbosum (i, potser, Osyris quadripartita) regularment5, a Catalunya es pot considerar monòfaga de l’arboç. Les observacions de femelles fent la posta sobre llorer, Laurus nobilis3,6, són anecdòtiques i no tenen cap repercussió a nivell poblacional. L’ambient òptim per a C. jasius és l’alzinar litoral, especialment la sureda que manté una estructura més oberta que el bosc d’alzines. S’ha constatat reiteradament que els incendis forestals l’afavoreixen, ja que poc temps després d’aquesta pertorbació els arboços, que augmenten molt ràpidament llur biomassa, són colonitzats per la papallona7. Les màquies típiques de la meitat meridional de Catalunya també constitueixen un hàbitat adient, si bé molt menys propici perquè mantenen una abundància d’arboç menor. Regions biogeogràfiques Alta muntanya alpina i subalpina Muntanya mitjana eurosiberiana Muntanya i terra baixa mediterrànies

Abundància de Charaxes jasius (IA/100m) 0 0,001-0,1 0,1-1 1-5 >5

▲ presència

Menorca

Eivissa

Cynthia

La papallona 17

Cicle biològic i fenologia

Comportament de les larves Les erugues, passen per cinc estadis i mesuren uns 5,5 mm quan neixen i uns 5-6 cm quan estan a punt de crisalidar. Viuen a l’anvers de les fulles d’arboç, al damunt d’un coixinet de seda que teixeixen al voltant del nervi central. Aquesta fulla de repòs es manté durant gairebé tot el desenvolupament, i només en els darrers estadis s’observen canvis de posició més freqüents. L’eruga roman immòbil sobre el seu coixinet, i sols de tant en tant es desplaça per menjar fulles properes. La distància d’aquests desplaçaments augmenta amb l’edat, i al final poden ser considerables. Després de cada episodi d’alimentació, que dura entre 5-15 minuts, l’eruga retorna a la fulla de repòs. La coloració i la immobilitat confereixen

a les larves un excel·lent camuflatge damunt les fulles d’arboç. No hi ha dubte que aquests caràcters han evolucionat com a resposta a la pressió depredadora que exerceixen els ocells insectívors. En aquest sentit, s’ha constatat la depredació d’erugues de quart i cinquè estadi per part del tallarol capnegre, Sylvia melanocephala (C. Stefanescu, obs. pers.), i possiblement les mallerengues, Parus spp., són també depredadors molt habituals. Les erugues de primers estadis són, en canvi, depredades per formigues i aranyes (Ll. Abós & J. Planas, com. pers.). També són atacades per parasitoides generalistes, tals com el 1000 dípter taquínid Comp◆ ◆ 100 ◆ silura concinnata i l’hi◆ ◆ menòpter bracònid Mete10 ◆ orus pulchricornis (J. Planas & C. Stefanescu, 1 obs. pers.). Encara que a vegades es poden trobar pupes al revers de fulles de la planta nutrícia, el més habitual és que les erugues marxin de l’arboç per pupar en algun lloc ben amagat entre la vegetació del voltant.

Una imatge molt difícil de veure a la natura: una còpula de Charaxes jasius. Típicament, quan la femella entra al territori d’un mascle, s’inicia un vol nupcial que acaba quan la femella s’atura a terra o sobre la vegetació i accepta el mascle per copular. En aquesta fotografia (feta el juny de 1990 a Fitor, les Gavarres), el mascle, més petit, apareix a l’esquerra (fotografia: N. Vicens).

◆ ◆

◆

◆ ◆

◆

94 /1 94 /2 95 /1 95 /2 96 /1 96 /2 97 /1 97 /2 98 /1 98 /2 99 /1 99 /2 00 /1 00 /2 01 /1 01 /2 02 /1 02 /2

índex anual

La papallona de l’arboç bivoltina (fig. 2). Els adults es troben en vol al maig-juny (primera generació) i des de finals de juliol fins a l’octubre (segona generació)8. Si l’hivern és suau i la primavera càlida, la primera generació es pot avançar considerablement. Hi ha, per exemple, una dada excepcional d’un mascle el 23.III.2001 a l’itinerari del turó d’en Fumet (fig. 2a) i observacions d’exemplars a finals de març al Baix Llobregat3. Així mateix, la segona generació pot allargar-se fins ben entrat el novembre. Els pics poblacionals de la primera i segona generació estan separats unes 10 setmanes, que és el temps necessari per completar el cicle amb temperatures estivals8. És també característica l’abundància molt més gran d’adults en la segona generació (fig. 2). Això es reflecteix en un gràfic en forma de dents de serra quan es representen els valors dels índexs generacionals (fig. 3), i s’explica per la mortalitat molt més forta que pateixen les larves que donen lloc a la primera generació, que hivernen i necessiten un període molt més llarg de desenvolupament (6-8 mesos)8. Potencialment, C. jasius és polivoltina, però amb l’arribada de la tardor i de l’hivern, les baixes temperatures impossibiliten que les larves d’una suposada tercera generació completin el desenvolupament abans de la primavera següent. El seguiment dels estadis immadurs al camp4,8 ha permès comprovar que aquestes larves es desenvolupen cada cop més lentament, fins a un llindar tèrmic d’uns 12ºC per sota del qual l’activitat s’atura del tot. Això vol dir que en un hivern típic les erugues romanen inactives entre novembre i febrer, normalment en tercer o quart estadi.

Comportament dels adults Els adults mostren una sèrie de comportaments característics i que en faciliten l’observació. A diferència de la majoria de papallones, la dieta es basa exclusivament en sucs de fruites madures, exsudats d’arbres i excrements de mamífers. A les Gavarres s’ha comprovat que els adults de la primera generació s’alimenten sobretot de cireres, i els de la segona generació de figues3. L’atracció que exerceixen aquestes darreres és especialment forta, i no és rar trobar concentracions especta-

generacions

Fig. 3. Fluctuacions d’abundància de Charaxes jasius a Catalunya, prenent un valor inicial arbitrari de 100 per a la segona generació de 1994 (primer any de funcionament del CBMS). El nombre d’estacions utilitzades per a calcular l’índex anual global de cada generació oscil·la entre 6 i 15 cada temporada (segons ref. 4).

Cynthia

18 La papallona

(a) Mascle territorial de Charaxes jasius, (b) ou, (c) erugues de primer estadi, (d) erugues hivernants de tercer estadi i (e) eruga de cinquè estadi a punt de crisalidar (fotografies: a, J. Jubany; b-e, J.R. Salas).

Larsen, T.B., 1986. “Tropical butterflies of the Mediterranean”. Nota lepid., 9: 63-77.

Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Guía de las mariposas de España y Europa. Lynx Edicions, Barcelona.

Abós, Ll., 1999. “Distribució i biologia de Charaxes jasius (Linnaeus, 1767) a Catalunya (Lepidoptera: Nymphalidae)”. Butll. Soc. Cat. Lep., 83: 37-58.

Stefanescu, C. & Planes, J., 2003. “Com afecta el rigor de l’hivern les poblacions catalanes de Charaxes jasius”. Butll. Soc. Cat. Lep., 91: 31-48.

Molina, J.M., 2000. “Notas sobre el uso del arándano americano (Vacciniun x corymbosum L), por Charaxes jasius (L., 1767) en el suroeste de Andalucía, España (Lepidoptera, Nymphalidae)”. SHILAP Revta lepid., 28: 91-96.

Stefanescu, C., 1995. “Ovoposició de Charaxes jasius (Linnaeus, 1767) sobre llorer (Laurus nobilis) als Aiguamolls de l’Empordà”. Butll. Soc. Cat. Lep., 76: 23-24.

Llimona, F., Jubany, J. & Tenés, A., 2000. “La regeneració del Bosc Gran després de l’incendi de 1994: una aproximació multidisciplinària”. In: I Jornades sobre la recerca en els sistemes naturals de Collserola: aplicacions a la gestió del Parc (Llimona, F., Espelta, J.M., Guix, J.C., Mateos, E. & RodríguezTeijeiro, J.D., ed.): 243254. Consorci Parc de Collserola, Barcelona.

Abós, Ll. & Stefanescu, C., 1999. “Phenology of Charaxes jasius (Nymphalidae: Charaxinae) in the north-east Iberian Peninsula”. Nota lepid., 22: 162-182.

;

Travesí, R., 1999. “La mariposa vampiro”. Quercus, 161: 34-35.

culars d’algunes desenes d’exemplars a les figueres. Les concentracions sobre excrements són també freqüents. Més ocasionalment, es poden veure exemplars atrets per substàncies d’origen animal, com ara suor, cadàvers i sang9. A part, tant mascles com femelles beuen aigua sovint, i són atrets pel fang de les vores de les rieres. Els mascles són molt territorials i manifesten una forta tendència al comportament de hilltopping, sobretot durant les hores centrals del dia. Això permet observar-los fàcilment en carenes i turons, a vegades fins i tot en zones ben allunyades de les poblacions reproductores (p. ex. al turó de l’Home, al Montseny, a una altitud de 1.712 m). Com a alternativa al hilltopping, cal destacar el comportament territorial al voltant dels recursos tròfics, com ara figueres, on acudeixen les femelles per alimentar-se. Les femelles són més discretes i difícils d’observar. Tanmateix, és possible veure-les durant l’ovoposició, que normalment té lloc al migdia coincidint amb les hores de màxima calor. Els arboços són reconeguts mitjançant un vol més lent, que acaba quan la femella s’atura breus instants sobre una fulla i diposita un ou clarament visible (groc i d’1,5-2 mm de diàmetre) a l’anvers. Molts cops la femella repeteix la posta al mateix arboç diverses vegades, i després marxa en cerca d’un altre peu.

L’alçada preferida és d’1-2 m, i gairebé sempre s’escullen fulles de branques amb orientació sud/sud-est3, ja que aquestes, en rebre la màxima insolació, afavoreixen un ràpid desenvolupament dels ous i les larves.

Tendència poblacional La papallona de l’arboç manté poblacions molt abundants en diferents punts de la serralada Litoral de la meitat septentrional de Catalunya. D’altra banda, en els darrers 10 anys no ha experimentat cap tendència poblacional clara, ni positiva ni negativa (fig. 3). En conjunt, per tant, no hi ha cap indici que aquesta papallona pugui estar en perill o en regressió. A més, com ja s’ha comentat abans, els incendis forestals no representen una amenaça per a l’espècie i, fins i tot, l’afavoreixen. Tal com s’ha pogut constatar combinant dades del CBMS amb el seguiment dels estadis immadurs al camp, el factor més negatiu per a les poblacions és l’impacte del fred hivernal sobre les erugues4. En efecte, s’ha comprovat que els episodis de fred intens provoquen un descens poblacional generalitzat de la primera generació, conseqüència d’una forta mortalitat larvària durant l’hivern. De totes maneres, aquest factor natural actua només puntualment i, en poc temps, les poblacions recuperen els nivells anteriors.

Identificació 19

Com diferenciar les espècies de Pyronia Entre les papallones més comunes a la xarxa del CBMS i més abundants en molts itineraris trobem Pyronia bathseba, P. cecilia i P. tithonus. Encara que els ambients que prefereixen varien en cada cas, amb una certa freqüència coincideixen en l’espai i el temps. Això pot crear confusió, si bé totes tres tenen certs caràcters morfològics que permeten identificar-les amb total fiabilitat.

yronia bathseba s’ha detectat al 70% de les estacions; prefereix alzinars amb pluviometria intermèdia, però a vegades també abunda als ambients centreeuropeus. P. cecilia (l’única present a les Balears) ha aparegut al 77% de les estacions; abunda en alzinars i màquies xeròfiles, però manca de les zones fredes i plujoses. P. tithonus ha aparegut al 58% de les estacions; prefereix la muntanya mitjana eurosiberiana, és rara a l’ambient mediterrani i és absent de les terres àrides. Tot i aquestes diferències, coexisteixen sovint P. cecilia/P. bathseba (al 62% de les estacions), P. tithonus/P. bathseba (52%), P. tithonus/P. cecilia (43%), P. tithonus/P. cecilia/P. bathseba (32%). Hivernen com a larva i són univolCara superior: color uniformement ataronjat, excepte el marge ample i l’àrea basal de les ales posteriors, de color marró fosc

tines. P. bathseba comença a volar a l’abril-maig i té el màxim poblacional al maig-juny. P. cecilia apareix al juny i arriba a la màxima abundància al juliol. A la zona mediterrània, P. tithonus té un període de vol semblant al de P. cecilia, però a la muntanya mitjana apareix al juliol i assoleix la màxima abundància a l’agost. Durant l’ovoposició, les femelles s’aturen a les herbes i deixen caure els ous entre la vegetació. Les e rugues s’alimenten de gramínies, sobretot del gènere Brachypodium1. A Catalunya, hem observat ovoposicions de P. bathseba i P. cecilia sobre B. retusum, i de P. tithonus sobre gespes dominades per Poa sp. i Cynodon dactylon. També hem trobat larves de P. bathseba sobre B. phoenicoides2.

Pyronia tithonus

Pyronia cecilia Cara superior: color uniformement ataronjat, excepte el marge ample marró fosc

C C F

Cara inferior: coloració marronosa amb tints vermellosos i groguencs

Androcònia de color marró fosc ininterrompuda per les venes

Zona discal groguenca que inclou normalment 3-5 ocels reduïts a la pupil.la blanca

F Androcònia de color marró fosc però conspícuament partida per les venes ataronjades

Pyronia bathseba Cara superior: en el mascle, meitat externa de l’ala anterior de color ataronjat; meitat basal de color marró molt fosc © Il·lustracions, Richard Lewington 1997. Guía de las mariposas de España y Europa (Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Lynx Edicions, Barcelona).

Cara superior: en la femella, més uniformement ataronjada, encara que a vegades la zona basal també és fosca

Banda discal de color crema, resseguida externament per ocels molt visibles amb pupil.la blanca

Totes tres espècies mostren un fort dimorfisme sexual, tant per les androcònies dels mascles, com per la mida clarament més grossa de les femelles. La forma de l’androcònia i el disseny del revers de les ales posteriors són els trets més útils per diferenciar P. cecilia de P. tithonus . P. bathseba es distingeix fàcilment de les altres dues, tant pel dibuix de la cara superior com pel de la inferior. La banda crema del revers de l’ala posterior recorda remotament la de Coenonympha arcania, però un examen atent allunya tota possible confusió entre les dues espècies.

Cara inferior: sense ocels ni punts, amb alternança d’àrees marronoses amb altres de blanques grisenques

Tant en el mascle com en la femella presència de tres ocels a l’àrea submarginal de l’ala posterior

Munguira, M. L., García-Barros, E. & Martín, J., 1997. “Plantas nutricias de los licénidos y satirinos españoles (Lepidoptera: Lycaenidae y Nymphalidae)”. Boln Asoc. esp. Ent., 21: 29-53. C. Stefanescu, dades no publicades.

Identificació

Com diferenciar les espècies de Thymelicus Els hespèrids sovint són negligits en els comptatges del CBMS per les dificultats que presenta la seva identificació i perquè es tracta de papallones petites, poc vistoses i de vol ràpid i nerviós. Els Thymelicus en són un bon exemple: els caràcters distintius són difícils d’apreciar, conviuen en algunes localitats i les seves èpoques de vol coincideixen. ot i conviure en algunes localitats, Thymelicus acteon, T. lineola i T. sylvestris presenten a Catalunya distribucions diferents. T. acteon està més lligat a ambients mediterranis i, encara que també arriba al Pirineu, és especialment abundant al litoral i prelitoral. En canvi, T. lineola i T. sylvestris, que són els més fàcils de confondre, sovint coincideixen al Pirineu, el Prepirineu i la Serralada Transversal. D’aquests dos, només T. sylvestris manté poblacions aïllades a la part meridional del país, algunes força atípiques (p. ex. al Garraf i a l’Aiguabarreig), i, juntament amb T. acteon, assoleix l’extrem meridional de Catalunya (Ports de Tortosa). Són propis d’espais oberts,

preferentment on l’herba és alta, ja que les plantes nutrícies que utilitzen són diverses gramínies1. La posta consisteix en petits grups d’ous amagats entre la beina d’una fulla i la tija. A Catalunya s’ha confirmat l’ovoposició de T. acteon sobre Dactylis glomerata, Hyparrhenia hirta i gramínies seques no identificades; la de T. lineola sobre Brachypodium phoenicoides, i la de T. sylvestris sobre Dactylis glomerata, Holcus lanatus i Phleum alpinum2. T. lineola hiverna com a ou, i els altres dos com a larves neonates. Són univoltins i volen entre maig i juliol en zones baixes i al juliol i agost al Pirineu. Jordi Dantart

Thymelicus acteon

Thymelicus lineola Cara superior: color lleonat sense taques i marge negre més ample (no gaire constant)

En el mascle, androcònia més curta i menys visible (entre Cu1 i Cu2)

Cara superior: color marró amb taques clares (sobre la cel.la i en la zona postdiscal disposades de manera radial; en alguns mascles no són tan evidents)

extrem inferior de l’antena negre

Thymelicus sylvestris En el mascle, androcònia més llarga i més conspícua (entre Cu1 i la vena anal)

Cara superior: color lleonat sense taques i marge negre més estret (no sempre constant)

extrem inferior de l’antena lleonat

T. acteon és distingeix pel color marró amb taques més clares a la cara superior. T. sylvestris i T. lineola presenten color entre lleonat i taronja, sense taques. Els mascles de les tres espècies tenen una androcònia a l’anvers de les ales anteriors, útil per diferenciar T. sylvestris i T. lineola. Aquestes dues espècies es poden separar inequívocament pel color de l’extrem inferior de les antenes. La identificació al camp es veu dificultada pel comportament similar dels adults, com ara el tipus de vol o la manera com reposen sobre les herbes o liben, preferentment sobre flors púrpures3. © Il·lustracions, Richard Lewington 1997. Guía de las mariposas de España y Europa (Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Lynx Edicions, Barcelona).

Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Guía de las mariposas de España y Europa. Lynx Edicions, Barcelona.

J. Dantart & C. Stefanescu, dades no publicades

Pye, M., Gardiner, T. & Field, R., 2003. “A behavioural study of small skipper Thymelicus sylvestris Poda and Essex skipper Thymelicus lineola Ochs. butterflies (Lep.: Hesperiidae)”. Entomologist’s Rec. J. Var., 115: 1-12.

Programa de seguiment en conveni amb:

cynthia Bulletin of the Catalan Butterfly Monitoring Scheme 2003 - no. 3

Cover illustrations Detail of the hind-wing underside of the Spotted Fritillary (Melitaea didyma) (photo: A. Miquel). A scarce butterfly in Catalonia, the Clouded Apollo (Parnassius mnemosyne) (photo: J.R. Salas).

mation at our disposal regarding various aspects of its ecology. Finally, we would like to take this occasion to thank all those who have provided us with texts, photographs and/or drawings, and to welcome all those who will be walking a CBMS transect for the first time during the 2004 season.

Editorial A bigger Cynthia and translated into English his new edition of Cynthia incorporates two important novelties: we have increased the number of pages from 16 to 20 and now include the whole text in English in a central pull-out section. The number of pages has been increased in order to double the space dedicated to the sites and the identification of difficult species. We believe that these are two of the most popular sections of Cynthia amongst CBMS workers since they provide important information on butterfly species-diversity in Catalonia and how to separate look-alike species. The CBMS stations described represent two very different habitats with highly dissimilar butterfly communities: on the one hand, we pay a visit to the deciduous woodlands that dominate the area of Catalonia with a more central European climate (Can Jordà, in La Garrotxa Volcanic Zone Natural Park) and then move on to the Rosemary and White Flax scrublands of the arid southwestern corner of the country (Sebes, near Flix). The identification guides in this edition of Cynthia centre on the Gatekeepers (genus Pyronia), common throughout Catalonia, and the so-called ‘Golden Skippers’ (genus Thymelicus), a genus that we hope all collaborators will start including in their weekly counts in 2004. The decision to translate all the texts into English was taken because currently this language is without doubt the international lingua franca of scientific discourse and thus we hope that in this way the CBMS network will become better known further afield. If we manage to make our work known beyond the borders of Catalonia, we anticipate that our results will be used more extensively by more butterfly workers and in conservation management. Aside from these novelties, you will find the habitual sections on the state of the CBMS network, the most significant results from the 2003 season and two reviews of specialized articles (one based entirely on data from the CBMS network on the effects of climatic change on flight periods, and the other on the situation of the two species of Wood White – Leptidea sinapis and L. reali), as well as a long article on the Two-tailed Pasha (Charaxes jasius). This butterfly, one of the most striking species in Catalonia, has been wellstudied recently and we now have abundant infor-

The CBMS network Current situation of the Butterfly Monitoring Network in Catalonia in 2003 The CBMS celebrated its 10th anniversary in 2003. The number of transects has increased greatly compared to the previous year and now consists of almost 50 stations. The eight new incorporations in 2003 include a transect on the island of Ibiza and one in an extremely species-rich area in the Pyrenees. In all, 110,174 butterflies belonging to 137 species have been recorded.

uring 2003 a total of 46 CBMS stations proD vided complete data (fig. 1) and in a further three the data recorded were not complete enough to calculate annual species indices. The number of transects in the Balearic Islands was increased by the incorporation of a new butterfly walk in the south of the island of Ibiza. The annual series currently available are shown in figure 2. The six stations that have been operating since the beginning of the CBMS have now provided 10 years of uninterrupted records, while the number of stations with five or more years of records has now reached 26. New transects Sant Mateu (Maresme, 425 m). This transect runs through part of the Serralada Litoral - a range of medium-height coastal mountains – in the area around the summit of Turó d’en Baldiri (near the better-known Turó de Sant Mateu). This new site and the established sites at Can Miravitges (139 m) and La Conreria (300 m) make up an altitudinally very interesting series of transects that all lie on the south face of La Serra de Marina. The commonest habitats here are Mediterranean scru b and Holm oak woodland. The transect is partly financed by El Parc Serralada Litoral. Sales de Llierca (La Garrotxa, 300 m). Located at the foot of the mountains of L’Alta Garrotxa (eastern Pre-Pyrenees) in an area in which Mediterranean and Eurosiberian habitats meet, this transect alternates between abandoned stony terraces, today lightly grazed, and mixed woodland. The butterfly fauna here is one of the most diverse of all the CBMS stations.

Godomar (La Garrotxa, 700 m). This site lies in Batet de la Serra, near Olot, and its transect passes through a series of traditional agricultural environments (cultivated fields and hay-meadows) that are being managed with an eye to increasing the area’s biodiversity. This new station means that the CBMS in La Garrotxa Volcanic Zone Natural Park is represented by two sites, of which the Godomar transect is much more Mediterranean than the wellestablished transect at Can Jordà. La Nou de Berguedà (Berguedà, 1,130 m). This new transect runs through part of La Serra de Catllaràs, a mountain range lying to the south of the better-known Serra del Cadí. The transect passes around a farm – El Reig – located between La Nou de Berguedà and Malanyeu, and includes grazing meadows and the typical forest formations of the area: Scots pine, Downy oak and Box or Beech and Box, depending on whether the sections run on the south or north side of the mountain. This is one of the richest stations in the CBMS network and boasts well-constituted populations of a significant number of butterfly species. Aiguabarreig (Segrià, 200 m). Lying at the confluence of the rivers Segre, Cinca and Ebro within the Espai Natural Protegit of Tossals d’Almatret and near the town of Granja d’Escarp, the Aiguabarreig transect enjoys an extremely arid climate in an area dominated by Rosemary and White flax scrub. It is remarkable for being the only area of Catalonia in which the Greenish Black-tip Elphinstonia charlonia is known to fly, which here feeds on the crucifer Boleum asperum, endemic to this part of the Ebro valley. During its first year, this transect received a grant from the Fundació Territori i Paisatge. Sal Rossa (Ibiza, 0 m). This first transect on the island of Ibiza is walked near the sea in an area of dunes, scrub, pine woodland and various types of pastureland. Despite the fact that the butterfly fauna is extremely poor, this station does provide valuable information about butterfly migration. It is the southernmost CBMS site and thus the first to receive migrant species crossing the Mediterranean from the north coast of Africa. During its first year the transect received financial help from the L’Escola Taller Hàbitat (an environmental workshop) dependent on the Ministry of the Environment of the ‘Consell Insular’ of Ibiza and Formentera. Can Vilar (Vallès Occidental, 200 m). The wellpreserved agricultural-forest mosaic near the city of Sabadell is home to this transect. This area could play an important role as a biological corridor within the Vallès plain and operates as a link between the Serres Litoral and Prelitorals (coastal and precoastal mountains) and the mountains of La Selva and El Penedès regions. It lies within an area that is part of a project – L’Espai Agroforestal de Llevant - being developed by a number of local town and city councils aimed at protecting the remaining natural areas of the Vallès plain. The most typical habi-

Cynthia II

tats of the transect are agricultural, mixed pine and Holm oak woodland and scrublands. UAB (Vallès Occidental, 200 m). This transect lies in the neighbourhood of the Autonomous University of Barcelona (UAB) and follows two preexisting on-campus nature itineraries that pass through fallow and abandoned fields, mixed pine and Holm oak woodland and large areas of scrub. The functioning of this site is part of the activities promoted by the Environmental and Protection Service of the UAB and received a grant from La Fundació Territori i Paisatge during its first year. Habitats represented The different habitats and plant communities surveyed by CBMS transects in 2003 are shown in table 1. For each station only the dominant plant community has been taken into consideration and secondary communities (those that could be regarded as successional stages) are included within the corresponding climax community. Thus, in table 1, for example, Cistus or Erica scrub, or agricultural zones, do not appear, even though they may occupy a significant part of a transect. More detailed information concerning the plant communities present in each section of the transects (with their percentage cover) can be consulted in the CBMS database. The Catalan BMS network is overwhelmingly concentrated in low-lying Mediterranean habitats, in areas dominated by Holm oak forests and by scrublands. Coastal and pre-coastal areas in northern Catalonia are well covered, and provide reliable information regarding fluctuations in butterfly populations in these areas. However, over the last few years there has been an important increase in the number of transects in arid and steppe regions in the southern part of the country and information from these environments is beginning to provide useful clues as to the tendencies of butterfly populations in other areas of Catalonia. Furthermore, a number of strategically placed sites along the Catalan and Balearic coastlines (for example, La Tancada in the Ebro Delta, the mouth of the river Gaià and La Punta de la Móra near Tarragona, and El Cortalet and Mig de Dos Rius in the Aiguamolls de l’Empordà) guarantee valuable information on migratory processes in butterflies. On the other hand, Eurosiberian and high-level subalpine and alpine habitats are under-represented in the CBMS. Species represented The list of butterfly species detected in 2003 and in previous years is given in table 2. Thanks to the incorporation of new stations, 2003 was the most species-rich season so far (137 species), although, of these species, only the Peak White (Pontia callidice) was new for the CBMS. A single example of this alpine species was recorded on the Campllong itinerary (at 1,300 m), an area that is well below this species’ known altitudinal range in Catalonia (1,800 – 3,030 m) (ref. 2). This is thus a highly exceptional record and indicates that occasionally this species disperses great distances from its habitual breeding areas and, along with an imprecise record from La Vall de Peguera2, suggests that one or more populations of this Pieridae may exist in the area of Els Rasos de Peguera. On a broader scale, 61 species (51% of the total for 2003) have appeared in more than 10 transects (fig. 3). Given the large number of transects at low altitude, this means that we now possess much important data on the population dynamics of butterflies with predominantly Mediterranean distributions. In a European context, this information is extremely valuable and to a certain extent provides a good complement to the information gathered by BMS networks in northern Europe. A series

of butterflies that are common in Catalonia but rare in Europe appear regularly in the CBMS. The following species appeared in more than 10 stations in 2003 (in brackets the SPEC category according to ref. 3 is given): Lulworth Skipper (Thymelicus acteon) (SPEC 2), Green-underside Blue (Glaucopsyche alexis) and Marsh Fritillary (Euphydryas aurinia) (both SPEC 3), Moroccan Orange-tip (Anthocharis euphenoides), Iberian Marbled White (Melanargia lachesis) and Grayling (Hipparchia semele) (both SPEC 4a), Essex Skipper (Thymelicus sylve s t r i s), Be r g e r’s Clouded Ye l l ow (C o l i a s alfacariensis), False Ilex Hairstreak (Satyrium esculi), Black-eyed Blue (Glaucopsyche melanops), Aricia cramera, Provençal Fritillary (Melitaea deione), Dusky Heath (Coenonympha dorus), Tree Grayling (Hipparchia statilinus), Striped Grayling (Hipparchia fidia) and Great Banded Grayling (Brintesia circe) (both SPEC 4b). 1

Folch i Guillèn, R., 1981. La vegetació dels Països Catalans. Ketres Editora, Barcelona.

Viader, J., 1994. “Papallones de Catalunya. Pontia callidice (Hübner, [1800])”. Butll. Soc. Cat. Lep., 73: 63-71. 2

van Swaay, C.A.M. & Warren, M.S., 1999. Red Data Book of European Butterflies (Rhopalocera). Nature and Environment, 99: 1-260. Council of Europe Publishing, Strasbourg.

Karsholt, O. & Razowski, J., 1996. The Lepidoptera of Europe. A Distributional Checklist. Apollo Books, Stenstrup.

Fig. 1. Geographical situation of all the stations that have participated in the CBMS network (1994-2003), with their official number and name. Also shown is their position regarding the biogeographical regions of Catalonia according to generally accepted boundaries. Fig 2. Distribution of the annual series that are available for the different stations that have participated in the CBMS (1988-2003). Fig. 3. Number of CBMS stations in which the 119 species counted in 2003 have been recorded (excluding the skippers (Hesperiidae) because this group is not recorded in the same way in all transects). Table 1. Habitats and plant communities represented in the CBMS in 2003, with the number of stations they appear in. Classification of the vegetation zones and plant communities according to ref. 1. Table 2. The butterfly species that have been recorded in one or other of the CBMS stations during 1994-2003. The number of locations in which the species has been detected during the CBMS monitoring is also given (11 possible sites in 1994, 18 in 1995, 20 in 1996, 25 in 1997 and 1998, 30 in 1999 and 2000, 42 in 2001, 41 in 2002 and 46 in 2003). Only those stations where it has been possible to calculate an annual index have been taken into account. Taxonomy according to ref. 4.

10th anniversary of the CBMS Summary of the 2003 season The year 2003 was climatically exceptional and Catalonia sweltered in its hottest-everrecorded summer. These extreme conditions coincided with notable declines in many species, above all in the Satyrinae. Nevertheless, 2003 was a good year for strictly spring-flying species, for those that hibernate as adults and for some of the migrants from Africa. Of the 59 most widespread species recorded from the CBMS network, the annual index of 19 species increased but declined in the remaining 40.

Climate and butterfly counts he hottest-ever summer recorded in Catalonia Tfirmed made 2003 climatically exceptional, a fact conby data from weather stations with uninterrupted sequences of records1. The pattern was repeated throughout Catalonia and the situation came to a head during the first fortnight of August when a series of enormous forest fires broke out in the comarques of Bages, La Selva and El Segrià. Un f o rt u n a t e l y, the two CBMS transects in the municipality of La Granja d’Escarp (El Segrià) were both devastated by the fires; the impact that they will have on the butterfly fauna of the area will only become clear in a few years time. Just as Catalonia suffered an exceptional summer, the preceding winter was one of the coldest in recent years. The weather was still cold in March as the CBMS season got underway and many butterflies were not on the wing as early as in other years. However, once the February rains were over, rainfall was at best scarce during the rest of the season. From April onwards the weather took a change for the better: temperatures soared, resulting in one of the hottest springs in recent years – a mere prelude to what was to come. From the point of view of butterfly counts, this fine weather was very beneficial and only 10% of counts were lost (fig. 1a), one of the lowest figures in the history of the CBMS. On average, only three counts were lost per station, as compared to 3.92 and 3.14 in 2002 and 2001, respectively. The lost counts were evenly spread throughout the season with almost exactly a third being lost in each of the periods corresponding to weeks 110, weeks 11-20 and weeks 21-30. The only really problematical weeks were weeks 5 and 7 (corresponding to the first and third weeks of April) and 27 (first week of September), during which almost one in four stations failed to provide data (fig. 1b). Changes in abundance: generalities Climatic conditions in 2003 seriously affected butterfly communities. In general, we could say that these effects were positive in spring but clearly negative once summer had begun. However, given that the strictly spring species represent only a relatively small proportion of the butterflies counted in the CBMS, all in all 2003 was not a good year for butterflies in Catalonia (fig. 2). Logically, the decline visible in figure 2 was reflected in lower counts from many stations (comparing the sum of counts for all species betwe e n 2002 and 2003: 12 increases vs. 20 declines: binomial test: P = 0.053). The stations where migratory species play an important part in the counts (for example, La Tancada, S’Albufera des Grau and la Punta de la Móra) were an easily explicable exception and were benefited by mass arrivals of Painted Ladies (Cynthia cardui). On the other hand, some itineraries in arid zones such as Torà and Olivella actually recorded more butterflies, largely

III Cynthia

due to the abundance of the False Ilex Hairstreak (Satyrium esculi). Unlike abundance, species-richness did not fluctuate in the network as a whole (comparing 32 stations, 15 counted more species, 12 fewer and five showed no change; binomial test for increases vs. decreases: P = NS). Changes in abundance: fluctuations in populations For the third year in succession the False Ilex Hairstreak was the commonest butterfly in the CBMS network and for the second year in a row it achieved the highest overall annual index for any butterfly since the project began (tables 1 and 2). In 2003 populations only rose slightly, but given the high indices recorded in 2002, this meant that once again this species was highly abundant in many stations. However, in other dominant species 2003 saw a number of important changes in population numbers. For example, the Spanish Gatekeeper (Pyronia bathseba), the Small Heath (Coenonympha pamphilus), the Large and Small Whites (Pieris brassicae and P. rapae) and the Wood White (Leptidea sinapis) all decreased noticeably in number, while the Painted Lady (C. cardui), the Green Hairstreak (Callophrys rubi) and the Marsh Fritillary (Euphydryas aurinia) all increased spectacularly. Of the 59 commonest species in the CBMS network, the annual index dropped in 40 cases and increased in 19 cases (binomial test: P < 0.01), a proportion that differed greatly from the previous year and reveals the general negative tendency in the CBMS network in 2003 (table 2). Overall, the populations of these 59 species showed 442 increases and 653 decreases in annual indexes (binomial test: P < 0.001). Table 2 shows that a certain regularity can be observed in the changes occurring in 2003. Firstly, most strictly spring species (for example, the Orange Tip Anthocharis cardamines, the Moroccan Orange Tip Anthocharis euphenoides, the Green Hairstreak C. rubi, the Panoptes Blue Pseudophilotes panoptes and the Marsh Fritillary E. aurinia) increased their annual indices. Secondly, there were significant increases (resulting in their highest-ever annual indices since the CBMS begun) in butterflies such as the Brimstone (Gonepteryx rhamni), the Nettle-tree Butterfly (Libythea celtis) and the Large Tortoiseshell (Nymphalis polychloros) that hibernate as adults. Finally, there was evidence of a general decrease in numbers of Satyirinae: 12 of the 13 species in table 2 decreased significantly in 2003, while some species such as the Tree Grayling (Hipparchia statilinus), the Striped Grayling (Hipparchia fidia), the Southern Gatekeeper (Pyronia cecilia), the Pearly Heath (Coenonympha arcania) and the Wall Brown (Lasiommata megera) dropped to alltime CBMS lows. The coincidence of these trends in Satyrinae is extremely interesting and the implication is that the climatic conditions are the cause. Nevertheless, we cannot be sure if butterfly populations responded in such a negative way to the particular climatic conditions present in summer 2003, to the remarkably high rainfall of summer 2002 (which could have affected female egg-laying) or to the combined effect of both factors. Whatever the cause, data from 2003 show how changes work in synchrony and, when further analysed with more sophisticated statistical methods, will undoubtedly reveal much more important information. Finally, we should note that 2003 was an excllent year for migrant butterfly species. The Painted Lady stands out above other migrants and reached its second highest annual index since the CBMS began. The importance of the migration in 2003 is revealed by figures from 34 stations with comparable figures for 2002 and 2003: 32 of these stations showed increases and just 2 stations decreases in the annu-

al index. As is habitual, the bulk of Painted Ladies were counted in May as they migrated north2. Nevertheless, unlike other years, there was also an important increase in Painted Ladies recorded at the end of summer, corresponding to butterflies migrating south. Other migratory species that increased their annual indices were the Long-tailed Blue (Lampides boeticus), Lang’s Short-tailed Blue (Leptotes pirithous) and the Plain Tiger (Danaus chrysippus). After three years absence, the Plain Tiger appeared again in the CBMS counts in three coastal stations (La Tancada, Mig de Dos Rius and El Cortalet). A parallel study of the butterfly was carried out in the breeding colony that established itself on L’Illa de Buda in the Ebro delta. It was shown that the migrants that arrived in July produced a first local generation during the second half of August that then subsequently gave way to a second local generation at the end of September and the beginning of October. Maximum numbers were observed on the coast during autumn as locally bred butterflies dispersed further afield3.

Gàzquez, A. & Prohom, M., 2003. “L’estiu de 2003 a l’observatori Fabra. Comparativa amb la sèrie 19142003”. Penell, 16: 10-12.

Stefanescu, C., 2002. “Cynthia cardui, una papallona migradora per excel·lència”. Cynthia, 1: 14-15.

P. Luque, Ll. Julià & C. Stefanescu, dades no publicades.

Greatorex-Davies, J.N. & Roy, D.B., 2001. The Butterfly Monitoring Scheme. Report to recorders, 2000. 76 pp. Centre for Ecology and Hydrology, Natural Environment Research Council, Huntingdon.

Fig. 1. (a) Degree of cover in the CBMS stations and (b) distribution of weeks without counts during the 30 official weeks of the CBMS season (March 1 – September 26). Fig 2. Ranking of different CBMS seasons in terms of general abundance of the 54 commonest butterflies in the CBMS network. The best season was 2002 and the worst 1998. Calculations were made following the methodology described in ref. 4. Table 1. Sum of the annual indices and order of abundance of the 20 commonest species in the CBMS network in 2003 compared with the 2002 season. Table 2. Evolution of the overall annual indices of the 59 commonest butterflies in the CBMS network (1994-2003) on the basis of an arbitrary value of 100 for the 1994 season. Also indicated are the number of species that have risen and declined in each season, as well as the proportions that are significantly different from equality (NS: not significant; *P <0.05; ** P <0.01; *** P <0.001). Drawing. In 2003 the annual index of the Nettletree Butterfly (Libythea celtis) increased throughout Catalonia and reached its highest level since 1994. This increase began in 1999 and has continued progressively, a fact that may indicate that this species displays cyclical abundance peaks. Normally, most butterflies of this species are seen in MarchApril, corresponding to hibernating adults born in May-June of the previous year. Just after leaving hibernation, they are often seen taking nectar from willow catkins before beginning an intense reproductive period during which females spend a long time around Nettle-trees Celtis australis, the larval food plant, on which they lay their eggs on buds that are about to open. Males also gather around these trees, waiting to mate with the females as they arrive (drawing: T. Llobet). Photo. A large forest fire, declared on August 12 in the comarca El Segrià, burnt 1,900 ha, of which

1,500 ha belonged to the municipality of La Granja d’Escarp. The two transects that are walked here were both completely devastated by the fire, as can be appreciated from this photograph of the Aiguabarreig butterfly walk. It remains to be seen what impact the fire will have on the butterflies of the area, which is well-known as the only Catalan site of the crucifer Boleum asperum and the Pieridae the Greenish Black-tip Elphinstonia charlonia (photo: M.C. Roca).

CBMS sites Can Jordà, a characteristic part of La Garrotxa Volcanic Zone Natural Park The Can Jordà butterfly walk was one of the first transects to be incorporated into the CBMS network and has provided records since 1994. Despite lying at fairly low altitude, it is one of the group of transects located within more Eurosiberian habitats that boast the greatest wealth of butterfly numbers and species.

The transect lthough the Can Jordà transect is located at just 540 m above sea level, it still lies firmly within an area of central European climate with average annual temperature and rainfall of 12.5ºC and 1,098 mm, respectively. The vegetation present along the transect is determined largely by orientation and land-use. The first sections (1-6) are north-facing and are characterised by relatively humid pastureland, typical of montane habitats, mixed deciduous woodland composed of Downy oak (Quercus humilis), Ash (Fraxinus excelsior), Black poplar (Populus nigra), Small-leaved elm (Ulmus minor) and White willow (Salix alba), and clearings dominated by Common nettles (Urtica dioica). In contrast, the last few sections (9-13) are southfacing and for the most part cross an area of volcanic substrate clothed by a Montane holm oak (Quercus ilex ilex) forest interspersed with Broom (Sarothamnus scoparius) and Bracken (Pteridium aquilinum) scrub. The two central sections (7-8) bisect a series of ruderal environments consisting of periodically harvested fields of Maize (Zea mays) and Alfalfa (Medicago sativa), as well as mature hedgerows of Blackthorn (Prunus spinosa), Hawthorn (Crataegus monogyna) and Bramble (Rubus ulmifolius) (table 1).

The butterfly fauna During the 10 years the transect has been operating over 45,000 butterflies belonging to 81 species (54% of all the species recorded from the CBMS network) have been detected. Annual averages are situated at around 4,500 butterflies (263.3 butterflies/100 m) and 59.6 species and, of the 15 commonest species (fig. 1), the first four are all Satyrinae. Overall annual phenological patterns exhibit three marked groups of species peaking at three different moments of the year. The first group peaks in mid-April and corresponds to univoltine butterflies such as the Green Hairstreak (Callophrys rubi) and the Orange Tip (Anthocharis cardamines), as well as the first generations of the Scarce Swallowtail (Iphiclides podalirius), the Holly Blue (Celastrina argiolus), the Wood White (Leptidea sinapis) and the Map Butterfly (Araschnia levana). The second peak, with greater numbers of butterflies, comes at the beginning of July and typically includes univoltine species such as the Pearly Heath (Coenonympha arcania), the Ringlet (Aphantopus hyperantus) and

Cynthia IV

the Iberian Marbled White (Melanargia lachesis), as well as the first Meadow Browns (Maniola jurtina) and White Admirals (Limenitis camilla). The third peak becomes obvious at the beginning of August, above all when the Gatekeeper (Pyronia tithonus) begins to fly, at the same time as the Silver-washed Fritillary (Argynnis paphia) and the second generations of the Scarce Swallowtail (I. podalirius), the Short-tailed Blue (Cupido argiades), the Provençal Short-tailed Blue (Cupido alcetas) and the Small Heath (Coenonympha pamphilus). Aside from the Gatekeeper, the most abundant species is the Meadow Brown. Despite being a univoltine species, its phenology is bimodal and two clearly separate peaks in the numbers of individuals are recorded in the counts. Most of the population emerges in late May and at the beginning of June; however, females begin to aestivate very soon afterwards and do not reappear until the heat of the first half of August has diminished. Males also aestivate, although in smaller numbers. This is a typical strategy in Mediterranean environments and ensures that eggs are laid when temp e r a t u res are lower and after the first end-ofsummer rains have fallen, thereby guaranteeing that caterpillars find tender grass shoots when they emerge. It is interesting to note that the Meadow Brown uses this strategy in an area such as Can Jordà with an Atlantic-type climate. Other typical species from the transect are Pearly and Small Heaths, the Iberian Marbled White and the Common Blue (Polyommatus icarus). All are closely tied to grasslands: Pearly Heaths and Iberian Marbled Whites choose areas of tall, dense grass, whereas Small Heaths are found in areas of shorter grass that have been grazed for many years. The Common Blue also appears in grazed sections wherever there are abundant nectar sources and appropriate conditions for its food plants Black medick (Medicago lupulina), Red clover (Trifolium pratense) and Bird’s-foot trefoil (Lotus corniculatus). Along with the Map Butterfly (see drawing), one of the most interesting butterflies recorded from the transect is the Chestnut Heath (Coenonympha glycerion), a scarce butterfly in Catalonia that is commonest in the Pyrenees and Pre-Pyrenees. At Can Jo rdà, there is a small and ve ry localised population in section 5, which runs through an abandoned field, now covered by thick grass and gradually being invaded by Juniper (Juniperus communis), Roses (Rosa sp.), Blackthorns and Brambles. The CBMS transect will determine how this secondary succession is affecting the population of this butterfly and will thus be able to decide if management is needed (for example, the removal of invading shrubs) in order to prevent habitat change leading to the loss of the species. The CBMS and pasture management After analysing recent data by 1996 it had become obvious that overgrazing by cows was badly affecting the butterfly populations of the pastures in the transect. From that year onwards, a series of experimental counts were carried out in three parallel sections that were designed especially to see which type of grazing was the most beneficial for the butterfly populations. Counts were made in an overgrazed pasture, a field without cows and in a pasture subject to strictly controlled, low-pressure grazing. The fact that the first four sections of the transect, as well as the three experimental sections, run through an estate belonging to the natural park makes it much easier to carry out this type of experiment here than in a privately-owned estate. The data obtained have shown that grazing in winter and for a few weeks before the summer encourage greater species-diversity (average 37 species), while overgrazing has negative effects (aver-

age of 24 species) and only favours generalist species. The non-grazed pasture tends to become more homogeneous, being dominated by tall grasses and then quickly invaded by bushes, and tends towards a loss of species-diversity. These management techniques have been successfully applied in some of the sections of the main transect. As a result, species-richness has increased, demonstrating that areas affected by human activity can be managed to not only offset possible negative influences but also to positively benefit butterfly populations. Jordi Artola

Fig. 1. Av e ra ge abundance (average of the annual indices for the period 1994-2003) of the 15 commonest butterflies at Can Jordà. Table 1. Environments represented in the Can Jordà transect with their corresponding values for speciesrichness and density (average of the group of sections within each environment ± standard deviation). Data from 2001-2003 have been used. Transect route of Can Jordà. The transect lies within La Garrotxa Volcanic Zone Natural Park in the municipality of Santa Pau (near Olot, Girona province) and describes a circle around the farm of Can Jordà itself. It consists of 13 sections that, despite changes in landuse, have not been altered since 1994; the total length is 1,715 m, with an average of 132 m per section (range 68-260 m). Drawing. The Map Butterfly (Araschnia levana) is one of the most characteristic butterflies at Can Jordà and is closely associated with banks of nettles growing in clearings in deciduous forests. Females have the peculiar habit of laying clusters of a dozen or so eggs in batches, one on top of each other, always on nettles. It is a polyvoltine species, with the main part of the first generation flying in April, the second on the wing during the first half of July and the third flying at the end of August (drawing: T. Llobet). Photo. Section 1 of the transect of Can Jordà, in the summer 2003 (photo: J. Artola).

CBMS sites Sebes, a site in an area characteristic of the arid environments of Catalonia A transect in the Sebes natural reserve was incorporated into the CBMS in 2001 and, along with four sites in the Segrià region (Mas de Melons, Timoneda d’Alfés, Granja d’Escarp and Aiguabarreig), now provides valuable information regarding the butterflies of the most arid areas of Catalonia.

The walk passes through the dry surroundTty ofheingsFlixtransect of the Sebes natural reserve (municipaliin the comarca of Ribera d’Ebre), a wetland located on the left-bank of the river Ebro. The average annual rainfall is just 369 mm and the mean annual temperature is 16ºC; climatic conditions are extremely xeric and there is a significant water deficit (calculated at 400-500 mm per year). Summer is exceptionally hot and, of all the CBMS itineraries, Sebes has the highest mean temperature for the hottest month of the year (26.1º C, July).

The best represented plant communities are dry grasslands (for example, calcareous therophytic communities, grasslands composed of Mediterranean false-brome (Brachypodium retusum), B. phoenicoides and Needle-grasses (Stipa spp.)), scrub dominated by Rosemary (Rosmarinus officinalis) and garrigue dominated by Holly oak (Quercus coccifera). Within these communities, common plants include Cistus clusii, Thymus vulgaris, Rhamnus lycioides and Phoenician juniper (Juniperus phoenicea). In floodable areas (sections 1 and 5), beds of Common reed (Phragmites communis) and Tamarisks (Tamarix spp.) appear, while the hillside in sections 7 and 8 consist of semi-bare calcareous areas with sparse or all but non-existent vegetation. Typical lowland ruderal vegetation appears here with Downy safflower (Carthamus lanatus) and grasses such as Aegilops geniculata and Bromus rubens present along the edges of olive and almond groves from the beginning to the end of the transect. The Reserva Natural de Fauna Salvatge de Sebes was declared a protected area in 1995 and its management plan - drawn up by the Fundació Territori i Paistage – aims to increase the overall biodiversity of the area. The reserve is run jointly by Flix Town Council and the Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya (the Ministry of the Environment of the Catalan Autonomous Government) and Grup de Natura Freixe, a local naturalist group and non-governamental organisation. Most of the management work carried out in the reserve is centred on the marshland and barely affects the BMS transect. The butterfly fauna As is normal in areas of Catalonia subject to a severe hot climate, the butterfly fauna is not very diverse and population densities are low. During the three years the transect has been walked (20012003), 1,828 butterflies belonging to 45 species have been counted, with an annual average of 34 species. For the itinerary as a whole, we have calculated a density of 48.2 butterflies/100 m, almost 10 times less than some of the CBMS sites in the north of the country. The diversity and abundance of butterfly populations are similar to those of sites in the Segrià region and are fully representative of the butterfly communities present in southwest Catalonia. A noticeable fact that sets this type of butterfly community apart is the concentration of activity during the first part of the season (fig. 1). Most butterflies are observed during April and May, from which point butterfly numbers drop, reaching minimum levels in August and September. This can be interpreted as an adaption to the severe summer drought that makes nectar sources and food plants all but impossible to come by from mid-June onwards. This phenological peculiarity is reflected in not only a high pecentage of univoltine spring species (almost 30%), but also in a relatively greater abundance of butterflies of polyvoltine species in spring as opposed to summer generations. For example, 91% of Large Whites (Pieris brassicae) have been recorded between March and May, a fact that indicates that there are no summer generations in this area because butterflies migrate away from the area when conditions are unfavourable. The commonest species are shown in figure 2: the most important are the Small White (Pieris rapae), the Dappled White (Euchloe crameri), the Large White and the Bath White (Pontia daplidice), all members of the Pieridae that are closely associated with the crucifers growing in the low-intensity arable fields of the area. The Common Blue (Polyommatus icarus), the only relatively abundant Lycaenidae, is another opportunistic species and is found, above all, in ruderal environments where Clovers (Tri-

Cynthia

folium spp.) and Medicks (Medicago spp.) grow. The most representative Satyrinae are the Striped Grayling (Hipparchia fidia), the Wall Brown (Lasiommata megera), Spanish (Pyronia bathseba) and Southern Gatekeepers (Pyronia cecilia), the Western Marbled White (Melanargia occitanica) and the Dusky Heath (Coenonympha dorus), all commonly found in xeric Mediterranean habitats and feeding on the common grasses of therophytic grasslands such as Mediterranean false-bromes and Needle grasses. This BMS transect, however, has also detected the presence of a number of butterflies such as the Sooty Orange Tip (Zegris eupheme), the Blue-spot Hairstreak (Satyrium spini), the Provence Hairstreak (Tomares ballus), the Spanish Marbled White (Melanargia ines) and the Mediterranean Skipper (Gegenes nostrodamus) that are only very locally distributed in Catalonia. Of special interest are the Provence Hairstreak and the Lulworth Skipper (Thymelicus acteon), the only two Catalan species of butterfly that are classed as SPEC2 species – a category that includes all those species whose global distribution is concentrated in Europe and which are considered threatened in Europe – in the Red Data Book of European Butterflies (see Cynthia, 2(2002): 12). The beginning of entomological research in the Sebes reserve The declaration of Sebes as a reserve saw the beginning of intensive entomological investigation in the area, the first such work carried out in the interior of Tarragona province, an area that up to then had almost been completely ignored by Catalan entomologists. Most work has been carried out on the insect communities inhabiting the wetland habitats of the left-bank of the Ebro river, although some studies have been made of the garrigue and olive-grove communities in surrounding areas. In all, this multi-disciplinary work covering as diverse orders as the Lepidoptera, Hemiptera, Coleoptera and Orthoptera has discovered over 500 species of insect in an area hitherto all but unstudied. Some discoveries, moreover, represent new species for both Catalonia and the Iberian Peninsula. A summary of all these studies can be found in the magazine Al j u b published by the Flix naturalist group Freixe (http:/www.fut.es/~freixe; e-mail: freixe@tinet.fut.es). Pere Josep Jiménez & Constantí Stefanescu Fig. 1. Phenological curves of the number of individuals and species detected on a weekly basis in the Sebes BMS itinerary. The weekly averages for the three years the transect has been walked are shown. Fig. 2. Average abundance (average of the annual indices during 2001-2003) of the 15 commonest butterflies in the Sebes CBMS site. Transect route of Sebes. The average altitude of the itinerary is only 56 m and its total length is 1,264 m. Its nine sections, of average length 140 m (range: 48-252 m), begin alongside a reed bed, before climbing up onto the low hills that surround La Vall de Sant Joan. Photo. The Sebes transect from the hill in section 7. On the right lies the river Ebro and its associated wetland habitats and, on the opposite bank, the chemical plants in Flix (photo: P. J. Jiménez). Drawing. The Dappled White (Euchloe crameri) is one of the commonest and most representative butterflies in the Sebes CBMS site and other nearby semi-steppe areas. It is mainly on the wing in spring, with an abundant first generation in MarchApril and then a less abundant and partial second generation in May-June. This phenology means that

the larvae can specialise on a specific and very nutritive group of food plants: the buds of the various species of crucifer (for example, Sisymbrium irio, Biscutella laevigata, Brassica spp., and Erucastrum spp.) that appear in dry arable fields at the beginning of spring (drawing: T. Llobet).

Review Stefanescu, C., Peñuelas, J. & Filella, I., 2003

Effects of climatic change on the phenology of butterflies in the northwest Mediterranean Basin Global Change Biology, 9: 1494-1506. Climatic change has evolved from just a hypothesis to a scientifically demonstrated phenomenon: temperature increases on a planetary scale are now an all but obligatory point of reference in any attempt at understanding the many changes occurring within our environment. The authors of this study have investigated the relationship between temperature rise and observed changes in butterfly phenology and show how in a mere 15 years the biological rhythms of many species have changed hand-in-hand with climate change.

his article - published by the prestigious journal Global Change Biology - is the first contri bution by the CBMS to the body of knowledge concerning climate change. It also represents the first attempt at examining the effects of global warming on Mediterranean butterflies. Based on the relationship between changes obser ved in the phenology of 19 species of butterfly and temperature increases in the CBMS transect at El Cortalet (Aiguamolls de l’Empordà Natural Park), this study uses 15 years of records, the longest series from any CBMS site. Butterflies are ideal insects for studying the effects of climate change given that they are poikilotherm creatures that cannot regulate their body temper atures metabolically and are thus much affected by environmental temperatures. Furthermore, BMS transects provide data series that are perfect for studying phenomena only detectable on long time scales: year in, year out they provide standardised data that permits exhaustive monitoring of the flight periods of the principal butterfly species in a particular locality. Data from the weather station situated at the start of the transect at El Cortalet show that there was no significant variation in annual temperatures (average 15.2ºC) or annual rainfall (average 624 mm) between 1984 and 2002. However, the months of February, March and June did all become progressively warmer and November colder during this period. Between 1988 and 2002 the timing of the flight period of 16 species of butterfly was earlier, and in five cases – the Holly Blue (Celastrina argiolus), the Silver-studded Blue (Plebejus argus), the Small Heath (Coenonympha pamphilus), the Wall Brown (Lasiommata megera) and the Large Skipper (Ochlodes venata) – this advance is statistically significant. One of the other phenological parameters studied – abundance peaks during first generations – also came earlier in 16 species, and significantly so in eight cases: the Green-veined White (Pieris napi), the Holly Blue, the Silver-studded Blue, the Iberian Marbled White (Melanargia lachesis), the Gatekeeper (Pyronia tithonus), the Small Heath, the Wall Brown and the Large Skipper. Finally, in three species – the Clouded Yellow (Colias crocea), the

Small Heath and the Mallow Skipper (Carcharodus alceae) - flight period length increased on average by 1.5 weeks. These results suggest that phenological responses differ from one species to another and in certain cases patterns may be taxonomically defined. The clearest case is that of the Satyrinae, a group that has responded to environmental changes in a more marked fashion than any other. Finally, the authors describe a negative relationship between the phenological variables mentioned above and temperatures in February and March, the months that immediately precede the emergence of adult insects in most of the butterfly species studied. This result is closely linked to the fact that there is a close relationship between environmental temperatures and larval and pupal development in insects and thus in the date of adult emergence. It is still too early to make accurate predictions regarding the effects of climate change on Mediterranean butterfly populations. We should take into acount the fact that abundances are influenced by many factors such as alterations in habitat that all work simultaneously. Nevertheless, general patterns in climate change in the Mediterranean region are becoming increasingly clear. Aside from rises in temperature, there seems to have been an increase in the variability of precipitations, which could lead to increased aridity and greater subsequent risk of population extinctions1. In this context it is forseeable that environmental conditions will deteriorate for many species as summer droughts increase the length of unfavourable periods. The speed of climate change and genetic variability in species will be crucial factors in any explication of the extent to which new environmental scenarios are leading towards the decline or even disappearance of our butterflies. McLaughlin, J.F., Hellmann, J.J., Boggs, C.L. & Ehrlich, P.R., 2002. “Climate change hastens population extinctions”. Proc. Natnl Acad. Sci. USA, 99: 6070-6074. 1

Sergi Herrando

Photo. Cover of the October 2003 issue of the journal Global Change Biology with the magnificent photograph by Josep Ramon Salas of an Iberian Marbled White (Melanargia lachesis) used to illustrate the article discussed in this section.

News Leptidea sinapis and L. reali, sibling species as yet poorly known in Catalonia Since it was realised in 1988 that the species hitherto known as the Wood White (L. sinapis) was in fact two different species, a considerable number of authors have provided data on the difference between these two taxa and their status in much of Europe. In the Iberian Peninsula, on the other hand, we are only just beginning to collate information about these two species of Pieridae. oday evidence of all sorts points to the fact that Tspecies Leptidea sinapis and L. reali are in fact two good that are practically indistinguishable purely on the basis of their external morphologies. The first studies1 into the question highlighted the fact

Cynthia VI

that constant differences in the two species in the male and female genitalia would seem to indicate the existence of a mechanical prezygotic mechanism that ensure reproductive isolation. This is an important factor given that the two species coexist in many areas and thus there seems to be a need for an isolating reproductive mechanism that will have led to a sympatric process of speciation. Further studies2 have proven that this isolation is ethological and takes place before copulation, since females are able to recognise the males of their own species. It has been suggested that the males of both species emit different pheromones. Ecological differences are far vaguer2. For example, in central Europe, there are established differences in the food plants used: Meadow vetchling (Lathyrus pratensis) in the case of L. reali and Bird’sfoot trefoil (Lotus corniculatus) in L. sinapis. Nevertheless, the larvae of both species clearly prefer the second of these two plants and enjoy greater fitness when they feed on it. This and other observations would seem to indicate that the two taxa have only recently separated. The most recent contributions to the debate have come from the field of molecular biology and are even more conclusive. In a very recent study3 based on the analysis of variability in mitochondrial DNA, 16 enzymatic alleles and four morphological characters in the male genitalia, a strong correlation has been found between all these variables that fully support the validity of these two species. A recent study based on a sample of 400 insects has provided the first data on the distribution and phenology of these species in Catalonia4. This study has shown that both species co-exist in many areas and adult flight periods overlap. In terms of distribution, L. sinapis is a more generalist species when it comes to ecological preferences and is found throughout Catalonia with a altitudinal distribution of 0 to 2,000 m, but preferably below 600 m. L. reali, on the other hand, is more of a specialist and prefers more humid enviro n m e n t s and, despite the lack of data, would seem to be distributed in the northern half of the country. Although their altitudinal distribution is essentially similar, L. reali is especially abundant in montane (6001,400 m) habitats. The phenology of the two species in Catalonia is as yet unclear, although it does seem that at lower altitudes both species are trivoltine, but that at greater altitude the number of generations is reduced. Regarding the food plants, it has been shown that, besides L. pratensis and L. corniculatus, Dorycnium pentaphyllum, D. hirsutum, Vicia sativa and Trifolium dubius are used 4, but it is yet unknown which plants are pre f e r red by each species. These preliminary conclusions will have to be analysed in more detail in the future and the CBMS network will shed further light on this question. The collection of samples from different itineraries will allow us to determine which species of Leptidea are present and provide information on phenology and habitat preference. It will also be interesting to observe female choice when egg-laying: the subsequent capture of these females will enable us to determine which food plants are used in Catalonia. 1

Lorkovic, Z., 1993. “Leptidea reali Reissinger 1989 (=lorkovicii Réal 1988), a new European species (Lepid., Pieridae)”. Nat. croat., 2: 1-26.

Freese, A. & Fiedler, K., 2002. “Experimental evidence for specific distinctness of the two wood white butterfly taxa, Leptidea sinapis and L. reali (Pieridae)”. Nota lepid., 25: 39-59.

Martin, J.F., Gilles, A. & Descimon, H., 2003. “Species concepts and sibling species: the case of Leptidea sinapis and Leptidea reali”. In: Butterflies.

Ecology and Evolution taking flight (Boggs, C.L., Watt, W.B. & Ehrlich, P.R., eds), pp. 459-476. The University of Chicago Press, Chicago. 4

Photo. A pair of Leptidea sp. photographed in May 2003 in Perafita (Osona). In light of the known distribution, both Leptidea sinapis and L. reali could be present here (photo: J. Jubany).

The butterfly The Two-tailed Pasha Charaxes jasius, a tropical butterfly in the Mediterranean The fleeting sight in flight of a Two-tailed Pasha, the largest and most powerful flyer of all Catalan butterflies, is unforgettable and indelibly associated in many people’s minds with the dense summer heat and pungent smells of Mediterranean scrub and forests. Better knowledge of its behaviour will help us appreciate even further this magnificent species that boasts abundant populations in Catalonia.

Geographical distribution and situation within the CBMS he Two-tailed Pasha (Charaxes jasius) is an Afrotropical butterfly whose nominal form is distributed around the Mediterranean in a narrow, coastal band of territory1,2. Its range in Catalonia in general coincides to a large extent with that of its principal food plant, the Strawberry-tree (Arbutus unedo)3,4. It is evenly spread throughout coastal and pre-coastal areas, other than in those areas such as the Empordà plain, dry areas of the Garraf massif, L’Alt Penedès and Tarragonès, and the Ebro Delta, where the Strawberry-tree is absent. As we head inland from the coast, the food plant of the Two-tailed Pasha becomes rarer and disappears altogether from central and western Catalonia and the Pyrenees. However, it is worth remarking on an isolated population of Two-tailed Pashas in the Montsec mountains, 50 km from the nearest other colony, a fact explained by the presence there of a small population of Strawberry-trees. As of 2003, the Two-tailed Pasha had been recorded in 37 of the 71 CBMS stations and is particularly abundant in the coastal mountains of the Serralada Litoral, above all in Les Gavarres, El Montnegre and Collserola (fig. 1). In the arid southeastern regions of Catalonia and in mid-altitude mountainous areas dispersing individuals, sometimes far from their breeding areas, turn up occasionally. Curiously, it has not yet been recorded from the CBMS transects on Menorca and Eivissa, despite the well-established colonies of this species that exist on all three of the major Balearic Islands.

Habitat and food plants Although Two-tailed Pashasuse Vaccinium corymbosum (and perhaps Osyris quadripartita) regularly as a food plant5 in the south of Spain, in Catalonia this species is essentially monophagous on Strawberry-trees and observations of females laying eggs on Bay (Laurus nobilis) are anecdotal at best6; this fact has no repercussions at population level.

The classic habitat of the Two-tailed Pasha is, in general, coastal evergreen oak forests and, in particular, Cork oak (Quercus suber) forests that have a more open structure than many Holm oak (Quercus ilex ilex) forests. It has been commented many times that forest fires favour this species since Strawberry-trees, a species that reshoots very quickly, are soon recolonised by Two-tailed Pashas after fires7. The typical scrublands of southern Catalonia are also good habitat, despite lower densities of Strawberry-trees. Biological cycle and phenology The Two-tailed Pasha is a bivoltine species flying in two, well differentiated generations (fig. 2). Adults are on the wing in May-June (first generation) and then from the end of July through to October (second generation)8. If winter is mild and spring warm, then the first generation can be brought forward considerably. As an example, from the transect at Turó d’en Fumet (fig. 2a) we have the exceptional observation of a Two-tailed Pasha on March 23rd, 2001, and from the whole of the Baix Llobregat area there are some other observations from the end of March. Likewise, the second generation can last until November in favourable years. Population peaks in the two generations are separated by about 10 weeks, which is the time needed for a complete generation to develop at summer temperatures8. Also characteristic is the much greater abundance of adult insects in the second generation (fig. 2). This is reflected in the ‘sawtooth’ line in the graph showing the values of generational indices (fig. 3): the overwintering larvae that provide the first generations have a much longer development period (6-8 months) and suffer much higher mortality rates. Potentially, the Two-tailed Pasha is polyvoltine; nevertheless, the arrival of low autumn and winter temperatures mean that the larvae of a possible third generation cannot complete their development before the following spring. Field work has shown that the larvae grow more and more slowly as the temperature drops until at around 12ºC, a threshold below which all activity ceases. Thus, in a typical winter, larvae usually in the third or fourth instars are inactive from November to February. Larval behaviour The larvae of the Two-tailed Pasha, measuring around 5.5 mm at birth and 5-6 cm on pupation, pass through five instars. They live on the upperside of the leaves of the Strawberry-tree, on a silk cushion that they weave around the central nerve of the leaf. This resting leaf is maintained throughout almost all the development of the larva and only in the final instars are changes of position more frequent. The caterpillar remains motionless on its silk cushion, only moving now and again to feed on neighbouring leaves. These movements increase with age and may eventually be quite considerable. After each feeding period, which lasts between 5 and 15 minutes, the larva returns to its resting leaf. The larva’s coloration and immobility provide excellent camouflage whilst it remains on its leaf. Undoubtedly, these characteristics have evolved as a result of predatory pressure from insectivore birds, and the taking of fourth and fifth instar larvae by Sardinian Warblers (Sylvia melanocephala) has been observed (C. Stefanescu, pers. obs.) and it is likely that Tits (Parus spp.) are also habitual predators of Pasha larvae. First-instar larvae are, on the other hand, eaten by ants and spiders (Ll. Abós & J. Planas, pers. comm.). They are also attacked by generalist parasitoids such as the Tachinid fly Compsilura concinnata and the Braconid wasp Meteorus pulchricornis (J. Planas & C. Stefanescu, pers. obs.).

VII Cynthia

arándano americano (Vacciniun x corymbosum L), por Charaxes jasius (L., 1767) en el suroeste de Andalucía, España (Lepidoptera, Nymphalidae)”. SHILAP Revta lepid., 28: 91-96.

Identification How to separate the species of the genus Pyronia

Stefanescu, C., 1995. “Ovoposició de Charaxes jasius (Linnaeus, 1767) sobre llorer (Laurus nobilis) als Aiguamolls de l’Empordà”. Butll. Soc. Cat. Lep., 76: 23-24.

Llimona, F., Jubany, J. & Tenés, A., 2000. “La regeneració del Bosc Gran després de l’incendi de 1994: una aproximació multidisciplinària”. In: I Jornades sobre la recerca en els sistemes naturals de Collserola: aplicacions a la gestió del Parc (Llimona, F., Espelta, J.M., Guix, J.C., Mateos, E. & Rodríguez-Teijeiro, J.D., eds): 243-254. Consorci Parc de Collserola, Barcelona.

Amongst the commonest butterflies in the CBMS network are the three ‘Gatekeepers’: the Spanish Gatekeeper (P. bathseba), the Southern Gatekeeper ( P. cecilia) and the Gatekeeper ( P. tithonus). Although their chosen habitats generally vary, the ‘Gatekeepers’ are also regularly found in the same places at the same time, a fact that leads to confusion, despite the morphological characters that enable the three species to be separated with confidence.

Abós, Ll. & Stefanescu, C., 1999. “Phenology of Charaxes jasius (Nymphalidae: Charaxinae) in the north-east Iberian Peninsula”. Nota lepid., 22: 162182.

Although pupae can sometimes be found on the back of the leaves of the food plant, normally the larvae leave the Strawberry-tree and pupate in a well-hidden spot amongst the nearby vegetation. Adult behaviour Adult Two-tailed Pashas exhibit certain highly characteristic behavioural traits that make observation easy. Unlike most butterflies, their diet is based exclusively on sugars taken from ripe or rotting fruit, tree sap and animal excrements. In Les Gavarres, it has been shown that first generation adults feed above all on wild cherries, whilst the second generation feed on figs 3. On occasions, this latter fruit attracts spectacular concentrations of dozens of adults; concentrations on excrements are also fairly common. Less commonly adults are attracted to substances of animal origin such as sweat, corpses and blood9. Furthermore, both males and females often drink water and are attracted to damp mud on river margins. Males are territorial and have a strong tendency to practice hilltopping, above all during the central hours of the day. They can thus be easily observed on ridges and hills, even in areas that are far from their breeding sites (for example, Turó de l’Home in El Montseny, 1,712 m). Alternatively, males are also territorial around their food sources such as Fig trees (Ficus carica), to which females come to feed. Females are more discrete and harder to observe. Nevertheless, they can often be seen during egg-laying, which usually occurs during the hottest part of the day. They search for an appropriate Strawberry-tree in a slow flight, only stopping briefly to lay a clearly visible yellow egg (1.5-2 mm diameter) on the upperside of a leaf. Often the female will lay more than one egg on the same tree, before leaving to find another appropriate tree. Eggs are normally laid at between 1 and 2 metres above ground level, almost always on branches facing south or southeast3, as these will receive most insolation and thus enable larvae to develop more quickly. Population trends The Two-tailed Pasha is very abundant in some places in the coastal mountains of the northern half of the country. Over the last 10 years no clear trend, either negative or positive (fig. 3), in populations has emerged and in general there is no indication that this species is in any sense threatened or declining. Moreover, as we have already mentioned, forest fires, far from representing a threat, actually benefit this species. As has been demonstrated by combining CBMS data and field studies of larvae, the one factor that does affect populations negatively is the cold4. Periods of intense cold lead to a generalised drop in the numbers of adults flying in the first generation caused by high larval mortality during the winter. Nevertheless, this natural factor only comes into play very occasionally and within a short space of time populations return to their normal levels.

Travesí, R., 1999. “La mariposa vampiro”. Quercus, 161: 34-35.

Fig. 1. Relative abundance of the Two-tailed Pasha (Charaxes jasius) (expressed as a value of the annual index/100 m) in different CBMS sites (1994-2003). Fig. 2. Phenology of the Two-tailed Pasha (Charaxes jasius) at (a) Turó d’en Fumet (n = 412; data from 1996-2003), La Serra de Collserola (Vallès Occidental), where hilltopping males were counted; (b) at Can Riera de Vilardell (n = 507; data from 1994-2003), La Serra del Montnegre (Vallès Oriental); and (c) Darnius (n = 386; data from 1994-2003), in L’Alt Empordà. Fig 3. Fluctuations in abundance in the Two-tailed Pasha (Charaxes jasius) in Catalonia, taking 100 as an initial arbitrary value for the 1994 second generation (the first year the CBMS was in operation). The number of sites used to calculate the overall annual index of each generation varies between 6 and 15 according to the year (after ref. 4). Photo 1. A sight that is very hard to see in the wild: mating Two-tailed Pashas (Charaxes jasius). Typically, when a female enters a male’s territory, both butterflies begin a courtship flight that ends when the female lands on the ground or on a bush and thus invites the male to copulate. In this photograph (taken in June 1990 in Fitor, Les Gavarres), the smaller male is on the left (photo: Narcís Vicens). Photo 2. (a) Male Two-tailed Pasha (Charaxes jasius) holding territory, and (b-e) egg, first instar larvae, third instar overwintering caterpillars and a fifth instar caterpillar about to pupate (photos: a, J. Jubany; b-e, J. R. Salas).

Gatekeeper has been recorded from THolmhe70%Spanish of CBMS stations and flies in and around oak formations with medium-level rainfall, although it can be abundant on occasions in more Eurosiberian habitats. The Southern Gatekeeper (the only one of the three to be found in the Balearic Islands) appears in 77% of the CBMS network and is most abundant in Holm oak formations and xeric scrublands; it is not found in colder and damper areas. The Gatekeeper has been detected in 58% of all transects and prefers Eurosiberian montane habitats, becoming rarer towards the Mediterranean; it is absent altogether from the most arid areas of the country. Despite these different ecological preferences, two or three of these species often fly together: Southern and Spanish Gatekeepers (recorded together in 62% of stations), Gatekeeper and Spanish Gatekeeper (52%), Gatekeeper and Southern Ga t e k e e p e r (43%) and all three Gatekeepers together (32%). All hibernate as larvae and are univoltine. The Spanish Gatekeeper begins to fly in April-May and peaks in May-June, while the Southern Gatekeeper appears in June and peaks in July. In the lowlands the Gatekeeper has a similar flight period to the Southern Gatekeeper, but appears in July and peaks in August in more montane habitats. During egg laying, females rest on grass stems and drop eggs into the surrounding vegetation. Caterpillars feed on grasses, above all those of the genus Brachypodium1. In Catalonia egg-laying by Spanish and Southern Gatekeepers has been observed on B. retusum and by female Gatekeepers on patches of grass dominated by Poa sp. and Bermuda grass (Cynodon dactylon). Larvae of the Spanish Gatekeeper have also been found on B. phoenicoides2. 1

Munguira, M.L., García-Barros, E. & Martín, J., 1997. Plantas nutricias de los licénidos y satirinos españoles (Lepidoptera: Lycaenidae y Nymphalidae). Boln Asoc. esp. Ent., 21: 29-53.

C. Stefanescu, unpublished data.

Drawings 1

Larsen, TB, 1986. “Tropical butterflies of the Mediterranean”. Nota lepid., 9: 63-77.

Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Guía de las mariposas de España y Europa. Lynx Edicions, Barcelona.

Abós, Ll., 1999. “Distribució i biologia de Charaxes jasius (Linnaeus, 1767) a Catalunya (Lepidoptera: Nymphalidae)”. Butll. Soc. Cat. Lep., 83: 37-58.

Stefanescu, C. & Planes, J., 2003. “Com afecta el rigor de l’hivern les poblacions catalanes de Charaxes jasius”. Butll. Soc. Cat. Lep., 91: 31-48. Molina, J.M., 2000. “Notas sobre el uso del

SPANISH GATEKEEPER Upperside (male): external half of fore-wing orange-coloured; internal half very dark brown. Upperside (female): more uniform orange, although the basal area is sometimes dark-coloured. Upperside (general): three eye-spots in the submarginal area of the hind-wing. Mark with arrow: Underside (general): cream-coloured discal band, with external border of visible white pupillate eyespots. SOUTHERN GATEKEEPER Upperside (general): uniform orange colour, except for a wide dark-brown margin.

Cynthia VIII

Underside (general): without eye-spots or any other spots, with alternating brown and grey-white areas. Mark with arrow: Upperside (male): dark brown androconia conspicuously split by orange-coloured veins. GATEKEEPER Upperside (general): uniform orange-coloured except for a wide brown-coloured wing margin and basal area of the hind-wing. Underside (general): brownish coloration with reddish and yellowish hues. Mark with arrow: Upperside (male): dark brown androconia uninterrupted by veins. Underside (general): yellowish discal area that normally includes 3-5 eye-spots reduced to just a white pupil. All three species exhibit marked sexual dimorphism in the form of obvious androconia in males and the greater size of females. The pattern of the androconia and the underside of the hind-wing are most useful guides for separating the Southern Gatekeeper from the Gatekeeper. The Spanish Gatekeeper is easily separated from the other two species by the pattern on the upperwing and underwing: the cream-coloured band on the underside of the hind-wing is vaguely reminiscent of the Pearly Heath (Coenonympha arcania), although a close examination will always remove any doubt con cerning the separation of the two species.

Identification How to separate the species of the genus Thymelicus The skippers (Hesperiidae) are often somewhat neglected in the CBMS transects due to the difficulty in separating one species from another and to their small sizes, dullish colouring and fast, nervous flight. The group of the so-called ‘Golden Skippers’ (Thymelicus spp.) are a good example of this since their distinctive features are hard to appreciate; furthermore, they often fly together in the same localities at the same time of year.

espite flying together in some localities, the D Lulworth, Essex and Small skippers are all distributed differently in Catalonia. The Lulworth skipper is more linked to Mediterranean habitats and, although it can be found in some parts of the Pyrenees, is commonest on or near the coast. On the other hand, the Essex and Small Skippers – incidentally the hardest to separate – often fly together in the Pyrenees, Pre-Pyrenees and coastal mountains of La Serra Transversal. Of these two latter species, only the Small Skipper can be found in the southern half of Catalonia where it flies in a number of atypical and isolated areas such as El Garraf and Aiguabarreig. It can be found together with the Lulworth Skipper in the extreme south of Catalonia in the mountains of Els Ports de Tortosa. All three are found in open spaces, preferably with patches of tall grass. Their food plants are various species of grass1 and eggs are laid in small groups, well hidden between the leaf sheath and the stem of the grass. In Catalonia the Lulworth Skipper has been confirmed as laying on Cock’s-foot (Dactylis glomerata), Hyparrhenia hirta and a number of unidentified dry grasses, while the Essex skipper is known to lay on Brachypodium phoenicoides and the Small Skipper on Cock’sfoot, Yorkshire-fog (Holcus lanatus) and Alpine Timothy (Phleum alpinum)2. The Essex skipper hibernates as an egg, while the others do so as neonate larvae. All are univoltine and fly in MayJune-July in lowland areas and in July-August in the Pyrenees.

Tolman, T. & Lewington, R., 2002. Guía de las mariposas de España y Europa. Lynx Edicions, Barcelona.

J. Dantart & C. Stefanescu, unpublished data

Drawings LULWORTH SKIPPER Upperside (general): brown with pale markings arranged in an arc shape in the cell and in the postdiscal regions (but in some males not very obvious). ESSEX SKIPPER Upperside (general): golden-brown colour without markings and broader black margin (not a very constant feature). Mark with arrow: Upperside (male): shorter and less visible androconia (between Cu1 and Cu2). Underside (general): black underside to antenna tip. SMALL SKIPPER Upperside (general): golden-brown colour without markings and narrower black margin (not a constant feature). Mark with arrow: Upperside (male): androconia longer and more conspicuous (between Cu1 and the anal vein). Underside (general): golden-brown underside to antenna tip. The Lulworth Skipper can be identified by its brown colour with pale markings on the upperside. The Essex and Small Skippers are a more golden to orange colour and have no upperside markings. The males of all three species have an androconia on the upperside of the fore-wing, which can be used to separate the Essex and the Small Skippers. However, these two species can be separated with confidence by looking at the colour of the underside of the antenna tip. Field identification is complicated by the fact that all three species behave in much the same way and adults fly and take nectar from flowers – preferably purple – in a very similar fashion3.

Monitoring programme with the support of: