Xochitepec vs. Capmany: El món és un mocador Lluís Benejam El 19 de juliol del 2014 vaig rebre un e-mail des de Mèxic. El remitent era Ángel Francisco Miquel Rendón, professor d’història de l’art i del cinema. També és poeta i escriptor i especialista en l’estudi de la cultura mexicana de la primera meitat del segle XX. Fou professor a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, a la Universitat de Guadalajara (Mèxic), i ara, a la Facultat d’Arts de la Universitat Autònoma de l’Estat de Morelos. L’Ángel estava preparant un llibre sobre les pel·lícules mexicanes que es van estrenar a les pantalles dels cinemes del nostre país entre els anys 1930 i 1950. Per tenir més informació gràfica, es va dirigir a l'Institut Cervantes, i aquests li van donar la meva adreça de correu electrònic per si el podia ajudar a trobar les imatges que necessitava. Després de concretar quines imatges necessitava, em va demanar l'import que li cobraria. Li vaig dir que la meva col·laboració seria desinteressada i que li miraria d’aconseguir més imatges dels anys en què
1993. Pau Ruiz a Capmany
realitzava el seu estudi. A partir d'aquest dia entre l'Ángel i jo va començar una amistat virtual. Durant el 2014 i fins a mitjan 2015, li vaig anar enviant imatges de pel·lícules mexicanes que li podien servir per al llibre que estava fent i, de tant en tant, algun missatge per conèixer-nos més. En un correu, vaig comentar-li que jo vivia a Capmany i li vaig demanar des d'on m'escrivia. Em va dir que m'escrivia des de Xochitepec, a l’estat de Morelos. I tot seguit em va donar una notícia que fa que un s’adoni que el món és un mocador. El sogre de l’Ángel es diu Josep Ribera Salvans, i un dels seus millors amics, Pau Ruiz, tenia casa a Capmany. La casa en concret està construïda a la Vinyassa, un terreny on hi havia hagut una vinya propietat del meu sogre, Joan Collgrós, i on jo mateix havia anat a collir raïm. El terreny, que pertanyia al mas Martí, el 1985 el va comprar Reinhard Gorka.
Portada del llibre sobre les pel·lícules mexicanes en què he col·laborat
Pau Ruiz i Gusils va marxar exiliat a Mèxic, amb l'allau de catalans de l'exili polític que els portà a Mèxic quan el president Lázaro Cárdenas va obrir el país com a resultat de la Guerra Civil a Espanya. Pau Ruiz era nascut a l'any 1922. Fill de Ruiz Poinseti, que havia vingut de les illes Balears, féu la vida a Catalunya i arribà a ésser conseller de la Generalitat. Pau era molt jove quan va arribar a Mèxic i s'integrà i féu la vida a l'entitat dels catalans, l'Orfeó Català de Mèxic, institució fundada l'any 1906 i que acollí els catalans que arribaren com a refugiats polítics. El seu amic Josep Ribera Salvans va arribar a Mèxic
29
Les cases de Pau Ruiz i Enric Nort a la Vinyassa. Foto: Lluís Benejam
l'any 1947, per trobar-se amb el seu pare i també es va integrar a l'Orfeó, on va conèixer Pau, deu anys més gran que ell, i iniciaren una estreta amistat que durà tota la vida. Pau Ruiz ballà en el primer Esbart Dansaire de l'Orfeó i també participà en les diverses activitats i seccions que formaren els nouvinguts: Massa Coral, Grup Excursionista, Joventut. Amb el pas del temps, Josep Ribera va esdevenir president de l'entitat en els moments posteriors a la mort de Franco, i Pau n'esdevingué secretari del Consell Directiu. Els tocaren els anys de transició política a Catalunya i fou interessant viure'n les repercussions a Mèxic, on els tocà rebre i fer amistat amb personatges com Jordi Pujol, Narcís Serra, Miquel Roca Junyent, Lluís Prenafeta i Heribert Barrera en el camp polític. Del món artístic, convisqueren també amb Antoni Ros Marbà, Núria Espert, Victòria dels Àngels, Raimon, Terenci Moix i molts altres. Pau Ruiz va estudiar la carrera d’enginyer agrònom a l’Escola Nacional d’Agricultura i s’establí a Ixtapalapa, al Districte Federal, com a avicultor. Posteriorment arribà a ser un dels empresaris més importants en el sector de l’exportació de mel d’abella a Ale-
manya i als Estats Units. Pau, catalanista a ultrança, es casà amb Carmen Largo, filla de Largo Caballero, amb qui va tenir dues filles, Greta i Mariana. Més tard, en segones núpcies, es casà amb Stephie Drewes, amb qui realitzà el somni del retorn a Catalunya, d’on no li quedaven pràcticament records. Com que no tenia un record precís d'enlloc, va buscar per la nostra geografia amb la seva muller Stephie en el cotxe que van dur-se de Mèxic. Van viatjar per diferents indrets de Catalunya, buscant un lloc on comprar una casa. A en Pau, li hauria agradat comprar una masia del segle XVII, però els preus eren més alts del que estaven disposats a pagar i per aquest motiu buscaven un terreny on fer-se la casa. A en Pau, li agradà fer-se la casa a l'Alt Empordà, perquè considerava que era la comarca del bressol de la catalanitat. Un dia del mes d'abril de 1990 van visitar Capmany i, a la parada d'autobús, es van trobar amb en Francisco Serra Oliveres, pare del "Rajoler", i aquest els va parlar de la Vinyassa. Van anar a veure-la, els hi va agradar i aleshores van anar a parlar amb en Reinhard Gorka, amb qui van arribar a un acord. A l’any següent, un altre "català de Mèxic", Enric Nort, propietari a Mèxic d'una fàbrica tèxtil i també dedicat al món del turisme (és per aquest motiu que anava sovint a casa de Pau i Stephie), va venir a visitar-los i van decidir fer-se una casa un al costat de l’altre. En Pau poc ho pogué gaudir, ja que morí a principis del 2003 en un viatje a Mèxic. Això no ho hauria pogut viure si, quan l'Ángel va demanar-me les imatges, haguéssim arribat a un acord econòmic. Conclusió: En la vida no tot són els diners i, quan passen anècdotes com la que he explicat, un s'adona que és més agraïda si dónes, ja que el retorn sempre és més del que un mateix pot imaginar.
Ribera i Salvans, Josep (Terrassa, Vallès Oriental, 1932). Químic i promotor cultural. Fill d’Ignasi Ribera i Vilaseca. En exiliar-se el seu pare el 1939, romangué a Terrassa amb els avis i els oncles. Hi estudià el primer curs de peritatge químic i el 1947 s’embarcà vers Mèxic per viure amb el pare. Entre 1951 i 1955 cursà a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic la carrera d’enginyer químic. Alhora s’incorporà a les activitats de l’Orfeó Català de Mèxic, sobretot a la massa coral (que presidí) i a l’Esbart Dansaire. Fou membre fundador de la Joventut de l’Orfeó Català (JOC) i del seu òrgan, la revista Sembra i membre del Grup Excursionista. Presidí l’Orfeó Català del 1980 al 1983. Professionalment va treballar com a gerent a la companyia Artefactos de Hule, Ebonita y Plástico. Després a l’empresa química multinacional Du Pont (1959) i s’especialitzà en tecnologia d’elastòmers. Després fou nomenat director general de Colorquim, del grup Du Pont (1989) fins que es jubilà. Va ser un dels fundadors del Grupo Hulero Mexicano. Col·laborà a La Nova Revista i Pont Blau, de Mèxic, i publicà el llibre Sense paraules (Mèxic, 1960), versos tendres, evocadors i enyorívols. Ruiz i Ponsetí, Estanislau (Maó, Menorca, 1889 - Mèxic, DF, 1967). Polític, professor i editor. Cursà estudis de ciències exactes a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1913, i a l’Escola d’Enginyers Industrials (1915). Va ser professor a la Universitat de Barcelona (1912-1914) i també a l’Escola Industrial. Ocupà càrrecs importants en diverses empreses i traduí o corregí obres tècniques. Fou director de l’Escola Industrial (1936) i de l’Escola del Treball de Barcelona (1937). Dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i del Partit Socialista Unificat de Catalunya, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932-1939), vocal del Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939), i sots-secretari d’Economia de la Generalitat (1937-1939). Durant la guerra civil donà diverses conferències, algunes de les quals foren publicades. El 1939 emigrà a Mèxic i hi creà escoles i museus o dirigí i administrà empreses editorials com UTEHA, des d’on ajudà desenes d’intel·lectuals catalans i espanyols exiliats. Tingué sis fills.
31