LO CAMPUS número 39 by Lo Campus

El periòdic universitari de Catalunya

LO CAMPUS

Novembre - Desembre 2018 Tretzena època Número 39 2€

Jaume Plensa Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona

Final de la VAGA DE FAM

EDITORIAL

2 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Comentaris a la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya Laura Borràs “La cultura, eina de transformació”

envolguda Consellera:

solemne presentació pública.

cap membre de la redacció de LO CAMPUS la coneixem personalment però un dia ens vàrem lligar com “amics” a Facebook i hem acabat familiaritzant-nos amb vostè pel tsunami de fotografies que vostè mateixa ha penjat a la xarxa, fins i tot o sobretot sobre situacions familiars, a més de fotografies d’amics i coneguts de la multitud d’actes culturals que vostè ha seguit per tot el País. Una imprudència de quan no era Consellera i que ara ho aprofiten utilitzant aquest material per criticar-la durament fins a la calumnia. Nosaltres també li farem uns comentaris crítics, però des del respecte, l’estimació i sobretot fent-li una crítica constructiva. Vostè és possible que no ho accepti, però vostè junt amb la Consellera Elsa Artadi, representa la traducció política i pràctica de l’ideari dels Presidents de la Generalitat, sobretot del President Torra, tant èpic i integra i tant poc “diplomàtic” i pràctic. Vostè més que ningú és “la idea President Torra” en versió Dona o sigui com a dona: més intel·ligent i efectiva. Tota aquesta ensabonada inicial li fem perquè ens la creiem, però sobretot perquè ha sabut començar a portar a la pràctica el que el president Torra ja havia anunciat en el Pla de govern, però que no veiem enlloc. Què és que el govern Torra pràctica una governança amb transversalitat de les polítiques importants entre els diferents Departaments del govern. Això de la “transversalitat” era un desig, però un govern de coalició ho fa molt difícil, sobretot si els Consellers és miren de reüll –com passa, encara que ho negueu oficialment- i si per la falta “d’unitat política” acaben sent contrincants en les futures comtesses electorals. Sigui com sigui, el Departament de Cultura ha presentat un treball denominat “La cultura, eina de transformació” que ha propiciat un document base, una versió en l’odiós PowerPoint i especialment la realització d’un Consell de Govern específic dedicat a la transversalitat de la Cultura, a més d’una especial i

Ho adjuntem tot, perquè tot plegat és més que un document, és una operació de comunicació ben lloable, però que pel fet de ser una síntesi del treball fet o en marxa, immediatament pots veure les mancances. (En aquest número de LO CAMPUS, a la pàgina 6, recollim part de tot aquest treball amb la versió oficial del Departament). Li plantegem dues temàtiques que cal abordar per seguir la transversalitat de la Cultura i que vostè NO contempla. (Només ho apuntarem): PRIMERA TEMÀTICA S’oblida de les “Produccions Creatives Pròpies de les Universitats de Catalunya” i en general de totes les universitats de parla catalana. S’oblida de la seva incentivació, de l’ajut que mereixen i de la seva difusió. En moltes de les Universitats tenen establert orgànicament un “Servei Cultural Central”, en d’altres és un servei cultural en xarxa. A més cada Facultat, Escola i Departament és un món molt interessant en producció cultural. Hi ha Facultats que per la seva especialitat en algun dels camps de la cultura, en les pròpies assignatures, en treballs de final de curs -individuals o compartits- i en treballs de post-grau, hi ha una immensa producció cultural i normalment és de molta qualitat amb estàndards totalment professional encara que siguin creats per amateurs, però tota aquesta creativitat té una pobre difusió. Difusió quasi nul·la entre les pròpies comunitats universitàries, fins i tot en una mateixa universitat ningú coneix el que es fa culturalment a les aules, als platós o als tallers dels diferents centres. No cal dir que un estudiant universitari de Catalunya està d’esquena a un del País València i viceversa, per posar un exemple. També a l’àmbit de la ciutadania, dels diversos públics potencials aquesta immensa, suculenta i elegant oferta cultural universitària no els hi arriba, no és programada, no és distribuïda, no és difosa en general.

Coeditors: Associació universitària

LO CAMPUS Redacció:

AMICS de LO CAMPUS / UdL i

Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª

Editor i Director:

Número 39 Novembre / Desembre 2018

Associació VIVÈNCIA ARANESA, -“As-

25001 Lleida • Telèfons: 973204907

Joan-Ramon Colomines-Companys

Versions de paper i digital.

sociacion Culturau e Civica Vivéncia

redaccio@locampus.cat

direccio@locampus.cat

Dipòsit Legal: L-658-08

Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”-.

http://www.locampus.cat

miniSuplement L'INDEPENDENTISTA

PORTADA: Escultura de Jaume Plensa: “Carmela” (2015) instal·lada davant del Palau de la Música Catalana de Barcelona.

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

“Empremta de mà” (1974) d’Antoni Tàpies. Obra en solidaritat al poble vietnamita, oferta a Comissions Obreres de Catalunya. Fundació Antoni Tàpies ©.

Novembre - Desembre 2018

EDITORIAL (continuació) ¿Tot aquest món no li pot fer costat un Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que es creu de veritat la “transversalitat de la cultura”? SEGONA TEMÀTICA El treball “La cultura, eina de transformació” obvia les qüestions de l’Aran i de la seva cultura. Senyora Borràs: ja sabem o suposem el seu respecte a la Val d’Aran i tot el que l’envolta, fins i tot ens creiem que seria capaç de recitar-nos en veu alta els clàssics de l’occità, però el cert és que al seu Document i tot el que l’envolta, no contempla res d’Aran. La cantarella sempre és la mateixa, ens diuen: allà on diu Catalunya o català hi podeu llegir Aran o aranès. Tot és ben difícil, que a més de no escriure-ho, els aranesos han de imaginar que també hi son. Ja n’hi ha prou: Deixant de banda els unionistes democràtics com els unionistes feixistes que sempre fan d’espanyolistes; els independentistes catalans actuen amb mentalitat de filo-centralisme català. Un centralisme conscient o inconscient, però s’obliden de l’altra realitat nacional de Catalunya. Ja sabem que hi ha Institucions araneses, que hi ha un cos legislatiu i que la cultura a Aran és una competència plena del Conselh Generau d’Aran, però tam-

bé sabem que la Generalitat de Catalunya ha de cooperar en la protecció i promoció de la cultura aranesa i occitana. A més els Departaments de la Generalitat de Catalunya han d’ajudar a les indústries culturals i donar suport per a la promoció de la llengua pròpia d'Aran en qualsevol dels àmbits relacionats amb la cultura, les indústries culturals, la creació cultural o els mitjans de comunicació. Però també la legislació vigent contempla que calen impulsar les iniciatives necessàries per a coordinar els esforços amb la resta de territoris occitans en favor de la promoció i la preservació de la llengua. Ho veu, senyora Borràs quan camp té per recórrer amb la seva “transversalitat cultural entre Departaments”. Li fem només tres propostes concretes: PROPOSTA A (Ben petita i fàcil). Al web institucional de la Generalitat de Catalunya, en el seu lloc referit al Departament de Cultura i en el seu apartat de “Llengua Catalana”, hi ha increïblement el sub-apartat “d’Occità”. Cal remodelar-ho i canviar-ho. Primer, perquè l’occità no és

català i segon perquè l’aranès -denominació a Aran de l’occità- es mereix un apartat independent propi, amb una entrada directa. Les formes també porten ideologia i política, encara que parlem de llengua. PROPOSTA B Que la Generalitat de Catalunya ajudi econòmicament a la iniciativa privada, a la iniciativa associativa, al propi Conselh Generau d’Aran i als Ajuntaments aranesos que volem construir un modern i singular Palau de Congressos, amb instal·lacions escèniques, culturals i universitàries de primera divisió, acollint el gran “Centre de Referència de la Cultura Occitana”. Tot aquest complex localitzat a la capital del País o sigui Vielha, amb diferents subseus al territori aranès. Un edifici singular i emblemàtic realitzat a traves d’un concurs internacional d’arquitectura, que sigui motor de cultura. I que també propicií el turisme cultural. Aquest Projecte, que potser tant transcendental, no el podem fer sols des d’Aran, necessitem la solidaritat dels catalans. Ja que tenim els terrenys municipals: Qui no ha somiat a Aran en tenir una mena de Guggenheim de la cultura occitana?

PROPOSTA C Ha d’haver un canvi radical dels mitjans de comunicació públics en aranès. Tenim una radio i televisió en dial d’emissió, durada d’emissió, horaris, difusió i inversions en producció propis (sigui original o doblada) dignes d’un País colonitzat. A qualsevol independentista català l’hi hauria de caure la cara de vergonya de com estant el mitjans de comunicació públics a la Val d’Aran. Sort dels periodistes aranesos professionals que hi treballen. A Aran només es podrà viure de veritat en aranès, si tenim un mitjans de comunicació en aranès les 24 hores al dia. Perquè serà una potent eina de normalització lingüística. Necessitem una “Corporació Aranesa de Mitjans Audiovisuals” ben finançada i amb molta creativitat. Seria tot un motor modern de creació de cultura. Senyora Borràs ho veu, un nou camp com l’aranès, que té per recórrer amb la seva “transversalitat cultural entre Departaments”. Ajudi’ns. +++ Força a la cultura !!! ... i com vostè diu: “la cultura, una eina de transformació”. Salutacions cordials La redacció de LO CAMPUS

4 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Els presos polítics catalans internacionalitzen la vaga de fam amb cartes a 40 líders europeus i recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans

Sr. Pedro Sánchez Presidente del gobierno de España Estimado señor, Le informamos que hemos puesto en conocimiento de las principales autoridades europeas del contenido de la presente carta. “Le pedimos su atención por una situación que entendemos muy grave, que sucede en el Reino de España y que afecta directamente a las reglas, los principios y los valores fundacionales de la Unión Europea. Somos nueve personas - la ex presidenta del Parlamento de Cataluña, 6 ex miembros del Gobierno de Cataluña y 2 líderes de la sociedad civil - que estamos en prisión sin juicio, algunos desde hace más de un año. Estamos acusados de rebelión por haber promovido un referéndum pacífico en Cataluña el 1 de octubre del año pasado. Sufrimos un proceso judicial que evidencia una vulneración muy severa de nuestros derechos fundamentales, entre ellos el derecho a la presunción de inocencia, el derecho a la libertad, el derecho de representación política, y el derecho a un proceso judicial con todas las garantías. Y una de las consecuencias más graves de esta situación es el bloqueo que nos impone el Tribunal Constitucional español y que nos impide acceder a la Justicia Europea. Lo hace mediante dilaciones indebidas en la resolución de nuestros recursos de amparo. La legislación española y la doctrina del propio Tribunal Constitucional establecen un periodo máximo de 30 días para resolver los recursos contra las órdenes de prisión provisional. El primer recurso de amparo presentado en el Tribunal Constitucional es del 22 de noviembre de 2017. A 1 de diciembre de 2018, 370 días después, el Constitucional español no había dado respuesta a ninguno de nuestros recursos. Esta situación injusta nos ha llevado a cuatro de nosotros a iniciar desde el 1 de diciembre una huelga de hambre para denunciar este bloqueo en el acceso a la Justicia Europea. Es en el Tribunal Europeo de Derechos Humanos donde tenemos depositadas nuestras esperanzas de Justicia y de protección de nuestros derechos fundamentales. La politización de los máximos órganos judiciales y del propio Tribunal Constitucional español son un problema conocido y en los últimos años han merecido de forma reiterada recomendaciones del Consejo de Europa, a través del grupo GRECO, instando al Reino de España a modificar estructuras, conductas y procedimientos en los máximos órganos de su Poder Judicial que no han sido atendidas. Con nuestra huelga de hambre - una de las pocas acciones políticas de denuncia que pacíficamente se pueden llevar a cabo desde una cárcelnos sentimos directamente defensores de las reglas y de los principios y valores fundacionales de la Unión Europea. Esta carta no pretende otra cosa que ponerlo al tanto de una situación que en la Europa del siglo XXI creemos sinceramente que no debería producirse en ningún caso.” Conscientes de donde están los límites de la división de poderes, pensamos que esta denuncia no caerá en saco roto, seguro entre aquellos que hacen de los derechos fundamentales una divisa de su compromiso político e incluso ético. Le saludamos atentamente, Joaquim Forn Josep Rull Jordi Sànchez Jordi Turull 17 de diciembre de 2018 Centro Penitenciario de Lledoners. Catalunya.

Mrs. Theresa May Prime Minister United Kingdom

Lledoners Penitentiary Center, Catalonia, December 17, 2018

Dear Madam Prime Minister, We call for your attention on the very serious situation going on in the Kingdom of Spain and that directly affects the rules, principles and foundational values of the European Union. We are nine people - the ex-president of the Parliament of Catalonia, 6 exmembers of the Government of Catalonia and two leaders of civil society - in jail without trial, and some of us have been in prison for more than one year. We stand accused of rebellion and the general prosecutor of Spain demands from 1617 years in prison for having promoted a peaceful referendum in Catalonia on October 1 of last year. We suffer from a judicial process that severely violates our fundamental rights, including the right to presumption of innocence, the right to freedom of expression, the right of political representation, and the right to a judicial process with all guarantees. In addition, one of the most serious consequences of this situation is the legal blockade imposed on us by the Spanish Constitutional Court and which prevents us from accessing European justice. It does so through undue delays in the resolution of our appeal demands. The Spanish legislation and the legal acquis of the Constitutional Court establish a maximum period of 30 days to resolve appeals against the pre-trial prison orders. The first protective appeal filed with the Constitutional Court is November 22, 2017. On December 1, 2018, 370 days later, the Spanish Constitutional Court had not responded to any of our resources. This unfair situation has prompted us four to start a hunger strike from December 1 in order to raise public awareness on this conscious inaction from the Spanish Constitutional Court that blocks our access to European Justice. It is at the European Court of Human Rights where we have deposited our hopes of Justice and protection of our fundamental rights. The politicization of the highest judicial organs and the Spanish Constitutional Court is a known problem and in recent years they have repeatedly deserved recommendations from the Council of Europe, through the GRECO group, urging the Kingdom of Spain to modify structures, behaviors and procedures in the highest organs of the judicial branch that have not been dealt with. These demands have not been fulfilled. With our hunger strike - one of the few political actions of denunciation that can be carried out peacefully from a prison - we feel we are directly defenders of the rules and principles and foundational values of the European Union. This letter does not intend otherwise than updating you on this grave situation that in 21s t century Europe we truly believe that should not occur in any case. Many thanks for your valuable attention, with kind regards,

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

COMUNICAT del Síndic de Greuges i els exPresidents del Parlament i la Generalitat de Catalunya en relació amb la vaga de fam

l Síndic de greuges de Catalunya i els sotasignants (exPresidents del Parlament i la Generalitat) ens adrecem a Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull i els demanem que considerin posar fi a la vaga de fam que mantenen des de fa prop de tres setmanes al centre penitenciari de Lledoners.

Entenem que la vaga de fam ha donat visibilitat a la seva situació processal i ha sacsejat consciències a escala nacional i internacional, alhora que el Tribunal Constitucional ja ha posat calendari a la resolució dels recursos d'empara interposats els darrers mesos, i ja n'ha resolt alguns.

En aquests moments, cal pensar a salvaguardar el seu dret a la vida i a la salut i a garantir llur participació amb plenes facultats en la imminent fase de defensa processal i, més endavant, en el futur polític del país. Barcelona, 19 de desembre de 2018

Joan Rigol i Roig Ernest Benach i Pascual Núria de Gispert i Català Carme Forcadell i Lluís Jordi Pujol i Soley Pasqual Maragall i Mira José Montilla i Aguilera Artur Mas i Gavarró Carles Puigdemont i Casamajó Rafael Ribó i Massó"

Final de la Vaga de Fam : Gràcies DECLARACIÓ de JOAQUIM FORN, JOSEP RULL, JORDI SÀNCHEZ i JORDI TURULL

vui fa vint dies de l’inici de la vaga de fam. Una acció política iniciada per remoure consciències i voluntats, especialment dels magistrats del Tribunal Constitucional que al llarg del darrer any havien vingut bloquejant la resolució dels nostres escrits d’empara amb l’únic objectiu d’endarrerir-nos l’accés al Tribunal Europeu de Drets Humans. Com agradava dir a Lluis Maria Xirinacs, la vaga de fam toca els amics i coneguts amb una mica de sensibilitat. Sabem que la sageta de la nostra acció ha arribat al cor de molta gent. Som conscients que la vaga de fam ha pogut provocar una profunda commoció en milers de dones i homes de bona voluntat, independentistes i no independentistes, ciutadans de Catalunya però també d’arreu d’Espanya i Europa. Persones, totes elles, compromeses en un present de llibertat, justícia i democràcia. Des de l’anunci de la nostra acció de denúncia hem rebut centenars de milers de mostres de suport. Els milers de cartes que els vaguistes hem rebut aquests vint dies són exemple de l’impacte que la nostra decisió ha tingut en les consciències de

tantes i tantes persones. Els actes de suport, especialment els dejunis que solidàriament amb la nostra denúncia s’han anat succeint en quasi totes les comarques arreu del país, en són un altre exemple. En aquest terreny, ens honora i hem tingut ben present el comunicat públic dels presidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. Compartim el criteri que la vaga de fam ha donat visibilitat a la nostra situació processal, i també la constatació que el Tribunal Constitucional ja ha posat calendari a la resolució dels recursos d’empara interposats. En el 20è dia de la vaga de fam, som més conscients, com mai abans ho havíem estat, de la capacitat transformadora i mobilitzadora de què disposem cadascú de nosaltres en el nostre interior. La vaga de fam ens ha fet més forts com a persones, i també creiem que com a poble, per encarar els propers temps. Uns mesos que vindran marcats pel judici i les sentències que l’Estat espanyol ens imposarà per castigar a tot un país a través dels qui un dia vàrem ser el Govern legítim de Catalunya i els líders de les principals entitats civils sobiranistes.

Avui podem dir amb satisfacció que gràcies a aquesta fortalesa col•lectiva hem fet un pas important en la restitució dels nostres drets. Poques hores després de l’inici de la vaga de fam, i gràcies a l’impacte i commoció social produïda, el Constitucional va comunicar, diumenge 2 de desembre al vespre, la seva voluntat d’abordar regularment els recursos d’empara que fins aleshores no havia volgut estudiar. Això no obstant és lamentable i hauria d’interpel•lar tothom que s’hagi hagut d’emprar una acció tan extrema com una vaga de fam, perquè drets fonamentals poguessin ser mínimament garantits. Absolutament impropi d’una democràcia solvent a l’Europa del segle XXI. Tanmateix, acceptem aquest anunci com un compromís del Tribunal Constitucional per abandonar el bloqueig que fins ara ens imposava. Una decisió que ve confirmada amb les primeres resolucions d’escrits d’empara i amb la previsió comunicada públicament - que mensualment el Ple d’aquest Tribunal resoldrà sense interrupció tots els recursos pendents relacionats amb la Causa que el Tribunal Suprem instrueix contra l’independentisme.

Després de tot un any d’inacció, el Tribunal Constitucional ha obert el calaix on els nostres escrits d’empara havien estat condemnats a l’oblit, i se’ns obre ara la porta d’accés al Tribunal Europeu de Drets Humans. Per tot això anunciem que avui, 20 dies després d’haver-la iniciat, deixarem la vaga de fam. Volem agrair especialment la infinitat de mostres de suport i de solidaritat rebudes durant tots aquests dies. Han estat el nostre aliment constant i la millor companyia, juntament amb l’escalf insubornable i perseverant de les nostres famílies. Finalment, i conseqüents amb el nostre compromís amb la no-violència, emplacem que l’actitud cívica i pacífica desbordi els carrers de la capital del país demà divendres amb l’objectiu de fer escoltar, una vegada més, la veu col·lectiva a favor de la llibertat, del ple exercici dels drets fonamentals i que es respecti la voluntat d’autodeterminació del poble de Catalunya. Lledoners, 20 / 12 / 2018

LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

El Govern del President Torra potencia la transversalitat de les polítiques culturals governamentals S’ha presentat el document “La cultura, eina de transformació”

n la reunió setmanal celebrada el 11 de desembre d’enguany, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya va tractat específicament la transversalitat de les polítiques culturals del Govern. En el marc d’aquesta reunió, es va aprovar sis acords que el Departament de Cultura ha impulsat conjuntament amb altres departaments del Govern. Durant el Consell Executiu, també s’ha presentat el document “La cultura, eina de transformació”, que recull la transversalitat de les polítiques culturals que està portant a terme el Govern i inclou noves propostes en aquest àmbit. Per al Govern la cultura és transversal i, juntament amb els principis d’igualtat i de sostenibilitat, centra bona part de la seva acció, atès que considera que la cultura afecta totes les altres polítiques. Actualment té en marxa 208 actuacions transversals dels diferents departaments en l’àmbit de la cultura. Donada la seva naturalesa transversal, l’acció de Govern es pot dividir en sis àmbits íntimament relacionats amb la cultura: cohesió social, empresa, societat digital, internacionalització, educació i territori. Tots aquests àmbits estan interrelacionats i són el reflex d’una realitat social rica i complexa com és la catalana. La cultura és un agent molt potent per a la inclusió social, ja que crea vincles entre les persones, que fa que es reconeguin i s’identifiquin com a societat. Entre les accions transversals del Govern hi ha projectes per acostar la cultura a aquells que no hi poden arribar, a col·lectius amb risc d’exclusió: biblioteques a les presons, música i espectacles per gent que pateix malalties mentals, o programes d’accessibilitat perquè tothom pugui exercir el seu dret a gaudir de la cultura. Com a dades il·lustratives de les polítiques realitzades pel Govern en aquest àmbit, hi ha el programa Voluntariat per la Llengua, gràcies al qual s’han creat 125.000 parelles lingüístiques en els darrers 15 anys; el programa Apropa Cultura, que des de la seva posada en fun-

cionament ha permès accedir a espectacles a 217.000 persones en risc d’exclusió social, i la campanya Escena 25, amb què cada any es vol afavorir l’accés de mig milió de joves a espectacles. El Govern català diu que treballa per garantir que Catalunya tingui una forta indústria cultural pròpia però amb una ambició global. Ho fa conscient que l’economia creativa i del coneixement ha esdevingut un dels principals motors dels països més desenvolupats del món, i que està considerada un dels filons d’ocupació sostenible i de qualitat per a un futur immediat. Així, per exemple, ha destinat 2,8 milions d’euros a l’Any del Turisme Cultural (2018-2019); ha fet una aposta ferma i decidida pel Clúster Audiovisual; impulsa programes de préstecs per a sectors d’empreses culturals; porta a terme una estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel· ligent de Catalunya, i promou el català en àmbits professionals i empresarials. Quant a la societat digital, des del Govern es dona suport a empreses creatives que aposten per la cultura, les arts, el disseny o el lleure. Ho fa mitjançant préstecs per a emprenedors digitals, amb incubadores empresarials, formació universitària i professional d’alt nivell i amb fires i mercats professionals. El Pla de cultura digital recull aquestes ambicions i marca la línia d’impuls en els propers anys. Pel que fa la internacionalització, el Govern és conscient que la presència dels artistes catalans i les seves obres a l’estranger són una de les accions de promoció de Catalunya i la seva singularitat més eficaces. Per això, una de les seves prioritats és el suport a la internacionalització d’empreses i creadors. Ho fa mitjançant, per exemple, els lectorats de llengua catalana a universitats a l’exterior; els ajuts a projectes d’internacionalització d’empreses i d’accés a fons UE, o treballant per garantir la presència del sector cultural català a fires i esde-

"Termómetro" (1999) de Chema Madoz.

Continua a la pàgina 9

8 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Vivència Aranesa Associació cultural i cívica d’Aran

DIFONENT EL PENSAMENT CONTEMPORANI

vivenciaaranesa@locampus.cat

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

La PRESENTACIÓ al Document : “La cultura, eina de transformació” La cultura, política social Fa gairebé 2.500 anys, el filòsof grec Aristòtil explicava en la seva Poètica com la tragèdia grega exercia una funció social de tipus terapèutic que ell mateix anomenava catarsi (Κάθαρσις): l’obra de teatre representada en escena aconseguia l’efecte de purificació psicològica, de purgatori dels mals de l’ànima. Durant la llarga nit de l’esclavitud nordamericana, els esclaus afroamericans se serviren de les conegudes works songs per mirar de fer més lleu la cruesa dels treballs del camp. Sense anar tan lluny, autors tan nostrats com Ramon Llull o Bernat Metge tingueren clar que la literatura era una eina d’utilitat, pragmàtica i eficaç al servei d’uns propòsits ben concrets, més enllà del pur plaer estètic. Són només tres exemples que il·lustren el reguitzell de funcions i beneficis col·lectius que genera la cultura arreu del món. A casa nostra, en el darrer segle, la cultura és la que ens ha protegit i salvaguardat la llengua de les més greus amenaces. I el front cultural fou també un dels més actius a l’hora de combatre el totalitarisme franquista i el seu programa d’anorreament cultural; com a Portugal, quan aquell abril del 1974 sonaren a la ràdio, a tall de senyal revolucionari, les cançons E depois do Adeus i Grândola Vila Morena.

Avui ningú no dubta que les revolucions socials del segle xx van permetre a la ciutadania dels països més avançats la consecució d’uns drets bàsics universals, així com l’execució d’unes polítiques de redistribució i reinversió de les riqueses nacionals en les societats del moment, a fi de garantir el progrés general. El segle xxi ha de ser el de la revolució cultural. El de les polítiques públiques que garanteixin una veritable democratització dels drets culturals reconeguts a la Declaració de Friburg del 2008. El segle que comporti tornar a entendre la cultura com la poderosa i pràctica eina de transformació social que és. El segle que posi les persones al centre de les polítiques culturals. El Govern de Catalunya té molt clar el rol transformador de la cultura. Entenem la cultura, doncs, com un agent essencial per a les polítiques de cohesió i inclusió, així com un motor de creació, d’ocupació i de dinamització econòmica. Concebem les polítiques culturals des d’una òptica transversal, com un dels eixos bàsics del nostre preuat estat del benestar. Una aliada indispensable de les polítiques socials d’un Govern que anhela avançar cap a una societat més lliure, democràtica, arrelada i solidària. Laura Borràs i Castanyer Consellera de Cultura Contes, (1986) de Joan Brossa.

El Document “La cultura, eina de transformació” a LO CAMPUS DIARI http://locampusdiari.com/wp-content/uploads/2018/12/DOCUMENT.pdf

El Govern del President Torra potencia la transversalitat de les polítiques culturals governamentals (CONTINUACIÓ) veniments internacionals com a cultura convidada, com a la Fira del Llibre de Buenos Aires o l’Smithsonian Folklife Festival. En l’àmbit de l’educació, cultura i escoles treballen braç a braç, com mostren la gran quantitat de projectes i iniciatives impulsats pel Govern i per molts agents socials en aquest àmbit. Partint de la idea que hi ha una correlació directa entre el nivell d’estudis de la població i la importància que atribueixen a la cultura i que cal actuar des de la infància per començar a construir ciutadans amb esperit crític, el Govern promou el Pla de Lectura, que inclou la campanya “Fas 6 anys. Tria un llibre”; aposta per l’educació activa als museus i equipaments culturals; promou la formació del professorat i l’ús pedagògic del patrimoni mitjançant activitats i tallers; impulsa el programa Argonautes, que ha facilitat a 6.000 escolars de famílies en risc d’exclusió l’accés a la cultura, així com la formació d’adults en llengua catalana.

En referència al territori, atès que el Govern assumeix que la cultura és un element clau en les polítiques de regeneració de barris i ciutats, promou, entre altres mesures l’aplicació de l’1% cultural en programes de millora del patrimoni cultural i dels nuclis antics; el Programa. cat, que porta espectacles de teatre i música a tot el territori amb l’Administració local; la protecció del patrimoni i la recuperació de la memòria històrica, i la millora de l'eficiència energètica dels equipaments culturals. +++ Fins aquí hem recollit les idees mestres que ens han explicat o donat per escrit els portantveus del Govern i del propi Departament de Cultura. De tanta bona feina feta i de tants desitjos pel futur, se’n desprèn que venen unes productives polítiques culturals, però la redacció de LO CAMPUS n’ha trobat unes mancances que hem resumit a la nostra l’EDITORIAL, reproduïda

a la pàgina 2 d’aquest número. Us proposem doncs, que també llegiu la nostra EDITORIAL. En un digital de l’unionisme més reaccionari realitzat des de Catalunya (que ni el nom volem recordar), a tota aquesta promoció de “potenciar la transversalitat de les polítiques culturals governamentals”, protagonitzades pel President Torra i òbviament per la Consellera Borràs, ho varen presentar amb el titular “Torra pensa ara en la Xina de Mao”, amb el subtítol “El president crida a una “revolta cultural”, i amb frases internes a la noticia com “ (el President) ... ha reclamat una “revolta cultural”, una expressió similar a la que va utilitzar el líder del Partit Comunista de la Xina, Mao Zedong, per cridar a una revolta contra el capitalisme entre els anys 1966-1976 i que es va saldar amb milions de morts...”. A part de les bestieses que els fatxes ens ofereixen diàriament, hi ha un aspecte que in-

tueixen i encerten. i és veure que es vol i cal impulsar una gran moguda cultural a Catalunya. Una moguda ENORME. Des de LO CAMPUS creiem que fins ara encara es fa poc i que com es promociona aquesta operació es del tot curta i sobretot no enamora a ningú, caldria més màrqueting cultural de qualitat (i menys grafisme infecte) i que no li hem de fer fàstics a les tècniques de promoció perquè partiríem d’uns principis lloables per la nostra cultura. Sincerament, amb el presentat sembla més un material de comptable i de funcionari que una campanya potent, creativa i que sobretot arribi a la joventut. No només calen bones idees, cal saber “vendre-les” i deixar els perjudicis intel·lectuals per els creatius llepa-fils, però que no serveixen per la governança de la cultura, com li pertoca al Departament del ram.

10 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Que en sabem dels CENTRES PENITENCIARIS de Catalunya ? C

atalunya viu un moment greu de repressió i tenim polítics a la presó: son presos polítics i uns autèntics ostatges d’un sistema espanyol abocat a tallar tota expressió de sobiranisme portada a la pràctica. Potser com mai en la democràcia constitucional espanyol havíem parlat tant de presons, tant de les de l’Estat com de les catalanes. S’ha de recordar que els Centres penitenciari estant transferits a Catalunya, i que cap altra autonomia de l’Estat espanyol té aquesta transferència. El lector s’hauria de preguntar que en sap dels Centres penitenciaris de Catalunya i si es fan bé les coses. Perquè cal parlar insistentment dels presos polítics, però també cal mirar que passa en el regim penitenciari dels presos comuns. No cal ser un jurista amb les seves múltiples especialitats, ni personal que presta serveis en l'Administració penitenciària, per poder adonar-se de profundes mancances i injustícies fla-

grants que hi ha a les presons. Els propis reclusos, com els seus familiars, ens ho podrien explicar. Des de les Universitats de Catalunya també fan d’analistes de que passa a les presons. Les Facultats i Escoles amb graus, màsters i doctorat de l’àmbit jurídic ja fan aquesta mirada, però ha calgut crear plataformes universitàries de molta més militància i anàlisi del que passa a les presons per incidir a la pràctica i a la denúncia, tant a les Institucions com a la opinió pública, tot reivindicant qualsevol dret vulnerat dels reclusos. Si l’Administració pública, malgrat la legislació, té grisos o negres en la seva transparència cara a la gent, en l’Administració penitenciària les coses són pitjor amb l’excusa de la seguretat. Les entitats universitàries dedicades a resseguir la vida cancel· laria de Catalunya no només són necessàries, sinó que són una esperança real de dignitat del nostre País.

Un treball en marxa des de la Universitat de Barcelona és el seu “Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans” (OSPDH) que està integrat per professors, estudiants, graduats, postgraduats i professionals que mitjançant activitats de recerca, docents i d'observació de les institucions del sistema penal treballen per la cultura dels drets humans, defensar els drets i llibertats de les persones i enfortir els principis i valors de l'Estat democràtic de dret. L’Observatori té establertes diferents àrees de treball i de recerca que van des de l’Anàlisi Feminista del Sistema Penal; la Cultura política i valors democràtics; les Migracions, dret i sistemes de control; la Privació de llibertat i drets humans; fins a la Resolució de conflictes i sistema penal i l’àrea del Sistema penal, joves i menors. Una feinada acadèmica que complementen amb posicionaments públics de denúncia, quan cal. Aquest és el cas del “Manifest: No Més Morts a la presó” del col·lectiu “Familias contra la Crueldad Carcelaria”, que

l’Observatori s’hi va adherir i el va donar a conèixer, i que reproduïm integra en aquest LO CAMPUS. Però l’Observatori OSPDH amb la seva feina diària de treball i de denúncia, posa molts miralls a les males pràctiques i constantment rep critiques negatives incendiaris, últimament fins i tot s’hi han atrevit a les desqualificacions les seccions sindicals de la UGT Presons i Comissions Obreres per unes entrevistes del Director de l’Observatori Iñaki Rivera a diferents programes de TV3. Reproduïm també a continuació textos sobre la Polèmica: els dos escrits de crítica dels Sindicats, com també reproduïm la resposta de l’Observatori. La Universitat com la societat democràtica en general, no hauria de tolerar, ni les flagrants injustícies comeses a les nostres presons sobre reclusos -suposats delinqüents o delinqüents jutjats-, ni tolerar per un mal entès corporativisme que la transparència sigui malmesa a tota hora.

Els 14 centres penitenciaris a Catalunya

1. Centre Penitenciari Brians 1 / Carretera de Martorell a Capellades, km 23a Sant Esteve Sesrovires.

2. Centre Penitenciari Brians 2 / Carretera de Martorell a Capellades, km 23a Sant Esteve Sesrovires.

3. Centre Penitenciari de Dones de Barcelona / Carrer Doctor Trueta, 76-98 de Barcelona (Coneguda com: la presó de Wad-Ras).

4. Centre Penitenciari de Joves / Carretera del Masnou a Granollers, km 13,425 a La Roca del Vallès.

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

MANIFEST: No Més Morts a la Presó Respecte als drets de les persones preses om familiars de persones que estan Smorir preses i també de persones que van a la presó. Som entitats, col·lectius i persones que treballem pels drets de les persones preses i que exigim que es respectin els seus drets i la seva dignitat. Hem decidit reunir les nostres veus per trencar el silenci i l'opacitat que envolta la situació existent a les presons.

Les morts a la presó són un problema insostenible. Exigim a les autoritats que deixin de mirar cap a una altra banda. La Raquel, l’Eduardo, la Claudia, el Lewis, la Gina i molts més sobre les quals no coneixem la seva història. Morts de persones sota custòdia de l'Estat que s'accepten i normalitzen pels qui dirigeixen les presons. L'any 2017 van morir 41 persones a les presons de Catalunya. Segons les estadístiques de la Generalitat, 8 persones van morir per suïcidi, en 9 casos s'assenyala una causa “desconeguda”, 5 van morir per sobredosi i 19 per malalties. Els “suïcidis” a la presó, en moltes ocasions, es produeixen quan les persones es troben en règim d'aïllament. L'aïllament a la presó imposa un règim de vida a les persones que consisteix en el tancament en solitud durant la major part del dia, entre 18 i 22 hores. Hi ha persones que estan dies, mesos i fins i tot anys, malgrat que les normes internacionals per al tractament de les persones recloses, conegudes com les “Regles Nelson Mandela”, que estableixen que el temps màxim de reclusió en aïllament ha de ser de quinze dies. L'aïllament penitenciari genera un dany físic i psicològic enorme i irreparable. Així mateix, hi ha morts per sobredosis

5. Centre Penitenciari Obert 2 de Barcelona / Carrer Pare Manjón, 2 de Barcelona.

que no s'haurien de produir i persones amb malalties mentals recloses en departaments d'aïllament que acaben per enfonsar-les definitivament. Respecte a les morts per malaltia, cal destacar que en l'actualitat hi ha persones malaltes que no haurien d'estar a la presó, ja que existeix la possibilitat que se'ls concedeixi la llibertat condicional pel motiu de la seva malaltia.

Les famílies denunciem que el tracte quotidià per part dels funcionaris de la presó cap als familiars i cap a les persones preses és denigrant. A més, hi ha una gran indefensió jurídica degut a que el sistema públic de defensa no funciona de manera àgil i efectiva. Les famílies patim una gran desinformació i això ens desconcerta, a la vegada que fa augmentar el nostre dolor i la nostra angoixa.

No obstant això, són moltíssims els casos que coneixem de persones amb malalties terminals que no són alliberades i que finalment moren a la presó o que obtenen un tercer grau in extremis per sortir a morir fora de la presó, però que van veure com la seva malaltia les va acabar consumint. Exigim que es revisi el règim de visites i les condicions a la presó de les persones que pateixen malalties. Tot això demostra que no es protegeix de manera adequada la vida i la integritat física i psíquica de les persones empresonades.

Fem una crida a emprendre una lluita col·lectiva. A generar una xarxa dins i fora de les presons, acompanyant iniciatives com la vaga de fam que nombrosos presos i preses van iniciar el passat 1 d'octubre. Volem trencar el silenci entorn de la presó i poder impulsar una lluita que ens porti a defensar els drets de les persones preses i els seus familiars, així com qüestionar un sistema penitenciari obsolet, que fereix profundament a les persones que passen per aquest sistema i que genera un gran dany social.

Denunciem que a la presó es produeixen situacions de violència institucional cap a les persones preses: les hi maltracta, denigra i vexa diàriament. Aquestes vulneracions de drets i aquests abusos de poder no s'estan investigant de manera adequada, i això genera una terrible indefensió pels qui les pateixen en primera persona i també per a les seves famílies. També denunciem que estan tenint lloc discriminacions cap a les persones migrants i/o racialitzades: el conjunt de discriminacions que opera a la societat s'intensifica dins de la institució carcerària. Tot això demostra que no es protegeix de manera adequada la vida i la integritat física i psíquica de les persones empresonades.

6. Centre Penitenciari Obert de Girona / Carrer Menorca, 16 de Girona.

Col·lectiu “Familias contra la Crueldad Carcelaria” Primeres adhesions: -Associació IRÍDIA - Centre per la defensa dels Drets Humans -Coordinadora Catalana per la Defensa dels Drets Humans -Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) i del Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI) Adhesions: nomesmortsalapreso@gmail.com

7. Centre Penitenciari Obert de Lleida / Victòria Kent, s/n de Lleida.

8. Centre Penitenciari Obert de Tarragona / Av. República Argentina, 2 de Tarragona.

12 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

UNA POLÈMICA sobre la defensa dels Drets Humans a les PRESONS CATALANES que la comunitat universitària i Catalunya en general, ha de conèixer Unió General de Treballadors - UGTPRESONS UGTPresons es querellarà contra el “Sr.” Iñaki Rivera pels delictes d’injúries i calumnies Exigim un pronunciament de la Consellera de Justícia defensant els seus treballadors Si pensava el “Sr.” Iñaki Rivera que podia calumniar-nos públicament de manera impune i esperar que després d’abocar falsedats i greus acusacions contra els professionals penitenciaris atribuint-nos la comissió de greus delictes, UGTPRESONS ens quedaríem de braços creuats, és que no ens coneix.

resposta oficial, clara i contundent de defensa de les treballadores i treballadors penitenciaris i, per això, UGTPRESONS demanarem un pronunciament dels responsables del Departament de Justícia i de la Direcció General de Serveis Penitenciaris.

treballadores és l’actual Consellera de Justícia, la Sra. Ester Capella, ja que a les seves declaracions, l’ínclit personatge va deixar entreveure que manté una relació fluida amb ella, a més d’assegurar que “la Consellera és plenament conscient del que succeeix a les presons catalanes”.

posta en forma de defensa dels responsables polítics. I mentre ens agredeixen, patim dèficit de personal, una creixent inseguretat, i una vulneració sistemàtica dels nostres drets. I NO ENS VOLEN PAGAR LES NOSTRES PAGUES EXTRES !!!!!!!!!!

Després d’estudiar-ho amb el nostres serveis jurídics UGTPRESONS plantejarem en els propers dies una querella criminal contra aquest personatge per injuries i calumnies.

Però creiem que unes simples declaracions de l’Administració Penitenciària ja no són suficients, sinó que també són necessàries actuacions regimentals que impedeixin l’accés d’aquest personatge a cap dels centres penitenciaris catalans i, sobretot, accions jurídiques que vagin encaminades a impedir que aquest personatge continuï vilipendiant-nos.

Aquestes repugnants declaracions no poden quedar sense una

I la que primer ha de donar la cara pels seus treballadors i

Els professionals penitenciaris estem farts de patir insults i acusacions falses sense cap res-

UGTPRESONS Barcelona, 3 de desembre de 2018

10. Centre Penitenciari Mas d'Enric / Travessia Comella Moro, 15 de El Catllar.

11. Centre Penitenciari Ponent / Carrer Victòria Kent, s/n de Lleida.

12. Centre Penitenciari Puig de les Basses / Raval disseminat, 53 de Figueres.

9. Centre Penitenciari Lledoners / Carretera C-55 de Manresa a Solsona, km 37 de Sant Joan de Vilatorrada.

Però no només ha de donar resposta la Consellera. El Director General de Serveis Penitenciaris, el Sr. Amand Calderó, també ha de sortir a la palestra en defensa dels professionals penitenciaris, però a més dels directors dels centres que, segons el subjecte en qüestió, va cessar per permetre abusos.

CADA MINUT QUE PASSA TENIM MÉS MOTIUS PER DIR PROU I PARALITZAR EL SISTEMA PENITENCIARI PARTICIPA EL PROPER DIA 12 DE DESEMBRE A LA VAGA GENERAL CONVOCADA PER UGTPRESONS TOTS ENS HI HEM DE SUMAR. Salut!

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Agrupació de Personal Penitenciari de Comissions Obreres (CCOO) Prou mentides i manipulacions: exigim respecte i reconeixement

om si la situació del model penitenciari català no fos prou greu, amb la mancança de treballadors, l’absència de recursos econòmics, la precarietat laboral i el mal estat de les infraestructures!! Partint del més escrupolós respecte a la llibertat d’expressió, opinió i premsa, Comissions Obreres (CCOO) rebutgem públicament part de les declaracions exposades al Programa de TV3 “Tot es mou” del passat 29 de novembre de 2018 en relació a la professionalitat i dignitat del col·lectiu penitenciari: JOSEP MANEL SILVA : […] Hi ha tortures a les presons Catalanes? IÑAKI RIVERA : Si hi ha tortures, hi ha maltractaments, hi ha vexacions,[…] GONZALO BERNARDOS : Perquè quedi clar. Qui fa les tortures i qui les consenten? IÑAKI RIVERA : Evidentment la tortura només potser feta per un funcionari penitenciari. Embolicat perennement en la seva necessitat de notorietat i de salvar el pitjor del món com a forma extravagant de resoldre les seves patologies personals, aconsellem a aquest individu

que consideri l’opció de rebre suport psicològic urgent davant la preocupant possibilitat que sofreixi la SÍNDROME DEL SALVADOR. Sembla que aquesta síndrome en aquest cas invertiria per complet els valors propis d’una persona normal i equilibrada, percebent el bo com a dolent i el dolent com a bo, enfonsant-se en un estat de perenne perplexitat i alienació del pensament on el que realment existeix és el que la ment fabula en comptes del que la realitat tossudament mostra. CCOO posarem en mans del nostre gabinet jurídic les “afirmacions” d’aquest l’inefable personatge, encara que ho farem amb tristesa, ja que a hores d’ara, i després de tants anys de persistència digna de millor i més equilibrada causa, el remei sembla estar més a prop d’una solució psicològica que jurídica. Però potser el pitjor és que les declaracions d’aquest individu no solament són un atac al col· lectiu de treballadors penitenciaris sinó que van més enllà i impliquen a la mateixa consellera en l’atac: JOSEP MANEL SILVA : Dues coses, Perdona, perdona, coneixes a la Conselleria de justícia, fa molts anys, també que…

IÑAKI RIVERA : Parlem amb ella i és absolutament conscient d’aquesta situació. Evidentment el seu mandat és molt recent, el de l’Ester Capella, i que evidentment estan obertes. A mi em consta que estan obertes tota una sèrie d’investigacions i amb l’actual Director General han canviat si no m’equivoco més de 8 directors de presons als últims 2 anys aproximadament com a conseqüència de tot aquest tipus de denúncies. Per tant ho estan investigant. CCOO emplacem a l’honorable consellera a que desmenteixi públicament les declaracions d’aquest subjecte, reconeixent la nostra professionalitat i en defensa de la dignitat del col· lectiu penitenciari. Si no fos així, considerarem que la consellera no és la possible font de solució dels problemes que sofrim el col·lectiu, com hauria de ser el cas, sinó que forma part del problema que patim tots. Si els problemes dels treballadors penitenciaris únicament consistissin en les “neuras” personals produïdes per la possible patologia psicològica d’un individu, la situació no seria tan greu. No obstant això i per desgràcia els problemes que patim no són solament aquest i a més són molt més greus.

Als treballadors penitenciaris, a tots sense excepció, ens peguen, ens roben, ens maltracten, ens vexen, ens ignoren, ens menyspreen, ens insulten i finalment ens abandonen una vegada i una altra. El causant d’això no és el subjecte amb les afirmacions del qual s’ha iniciat aquest escrit, que al cap i a la fi no és ningú, sinó la Direcció General i alguna de les direccions dels seus centres. Això sí que és nociu de debò. En una situació, en la qual el nombre d’agressions es dispara, els atacs als nostres drets són continus i des de tots els angles, i ni tan sols se’ns retorna les pagues extres robades, o es pretén desvergonyidament que ho cobrin els nostres nets, la indignació ha de donar pas a la MOBILITZACIÓ. El pròxim 12 de desembre tenim vaga general de treballadors públics i no podem quedar-nos quiets, no podem donar la imatge que acceptem submisament que no hi ha solució. Sí que n’hi ha solució però no ens la regalarà ningú sense lluitar i encara menys la mateixa administració que ens ataca en els nostres drets més bàsics. US CONTINUAREM INFORMANT!

Fora del sistema penitenciari i dirigit des de l’Estat a Barcelona hi ha un Centre que per qualsevol demòcrata és una “autèntica presó” que vulnera els Drets Humans i els de la Solidaritat : és el Centre d’Internament per a Persones Estrangeres, el

CIE, situat al barri

de la Zona Franca. És un centre no penitenciari on s’interna les persones estrangeres que han estat detingudes per trobar-se en situació administrativa irregular –no tenir papers – abans de ser expulsades. Moltes vegades s’ha 13. Centre Penitenciari Quatre Camins / Carretera del Masnou a Granollers, km 13,425 de La Roca del Vallès.

14. Pavelló Hospitalari Penitenciari de Terrassa / Carretera de Torrebonica s/n de Terrassa. Dins del complex de l'Hospital de Terrassa.

denunciat la vulneració de drets al CIE, falta de transparència i s’està demanant el seu tancament.

14 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Resposta als sindicats:

Comunicat OSPDH - SIRECOVI de la Universitat de Barcelona contra la censura i els atacs com defensors de drets humans L

a recent intervenció del Dr. Iñaki Rivera, director de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) i del Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI), el passat 29 de novembre, al programa de TV3 Tot es mou, ha estat contestada amb greus acusacions i desqualificacions emeses des de les seccions sindicals de la UGT Presons i Comissions Obreres, tant a nivell professional com personal dirigides cap al director d'aquest Centre d'Investigació de la Universitat de Barcelona. Considerem imprescindible manifestar, encara que sembli obvi, que assenyalar el fet que en els centres penitenciaris catalans es produeixen situacions de maltractaments o altres vulneracions de drets fonamentals no implica de cap manera afirmar que el col·lectiu de treballadors d'aquests centres les duguin o les hagin dut a terme. Les manifestacions del Dr. Rivera no pretenien de cap manera calumniar o desprestigiar tot un col·lectiu professional, sinó posar el focus d’atenció pública

Dr. Iñaki Rivera, Director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona

en una problemàtica social que porta anys sent motiu de preocupació per a organismes internacionals de drets humans com el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa (CPT), el Comitè contra la Tortura de l'Organització de les Nacions Unides (CAT), o l'Organització Mundial contra la Tortura (OMCT), amb l’objectiu que Espanya/Catalunya compleixi amb els compromisos internacionals adoptats per l'Estat en matèria de protecció de drets humans. Espanya ha estat condemnada reiteradament (fins a 10 ocasions) pel Tribunal Europeu de Drets Humans per violació de l'art. 3 del Conveni Europeu de 1950 (prohibició de tortures i tractes degradants), i això hauria d'impulsar unes polítiques públiques que prioritzi la investigació de les denúncies presentades, en lloc de negar-les i insultar i amenaçar els que dirigeixen organitzacions i centres universitaris d'investigació sobre violència institucional, sol·licitant que es prohibeixi el seu accés als centres de privació de llibertat, com acaba de

fer el Sindicat al·ludit en primer terme. La criminalització dels defensors de drets humans, a més de ser denunciada per diferents organitzacions de drets humans de reconeixement internacional com Amnistia Internacional o l'OMCT ha donat lloc fins i tot a que el 1998 l'ONU aprovés una Declaració sobre el dret i el deure dels individus, els grups i les institucions per promoure i protegir els drets humans i les llibertats fonamentals universalment reconeguts. La campanya de desqualificacions ara reiniciada contra el Dr. Iñaki Rivera, s'inscriu, a més, en una llarga història d'insults, amenaces i censura promoguda sempre des de algunes organitzacions sindicals de funcionaris penitenciaris. Cada vegada que s'ha fet públic algun Informe sobre violència institucional, o s'ha denunciat algun cas de persones preses maltractades o s'ha dictat alguna sentència per delictes contra la integritat moral de persones privades de llibertat, la reacció ha estat sempre la mateixa (i també ha

estat advertida com a molt greu des d'organitzacions internacionals). Davant l'existència de maltractaments haurien de ser, també, els propis sindicats els interessats en aclarir els fets, assenyalar els responsables i assegurar-se de que es prenguin les mesures necessàries perquè això no torni a succeir. Des de l'equip SIRECOVI considerem que un sistema penitenciari propi d’un Estat democràtic, ha de ser permeable a les observacions, les sentències i les recomanacions dels Tribunals i dels organismes de defensa de drets fonamentals. Tot això és el que volem assenyalar avui, precisament, dia internacional de commemoració dels drets humans.

Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) i del Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI) Universitat de Barcelona Barcelona, 10 de desembre de 2018

Reflexions i crítica constructiva sobre la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA (Enviat al President legítim Puigdemont, amb còpia al President Torra i al pres polític Jordi Sánchez. Tots ells fundadors de la CRIDA)

Els inicis de la CRIDA

pareix la idea de la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA abans de l’estiu, és noticia 48 hores i passa tot un estiu de silenci sobre la iniciativa i deixa de parlar-se de la CRIDA durant més de 4 mesos. Els “nostres” intel·lectuals cansats i els “nostres” diputats desorientats “tanquen la paradeta” i se’n van de vacances. Entre bastidors no se sap qui, però sembla que algú preparava el Projecte. RESULTAT POSITIU: un Web possibilita fer-se fundador de la CRIDA. Un bon dia apareixen uns portaveus i presenten en públic el que acabaria sent l’Acte Fundacional de la CRIDA. Una oportunitat fantàstica per posar als mitjans de comunicació, a l’arena política, i a la opinió publica el nou Projecte. I vet aquí, amb el més pur estil de contra-programació, va i es llença en públic el Consell per la República. I això es fa a tocar al dia de l’Acte Fundacional de la CRIDA. I sinó en teníem prou de fer ombra al naixement oficial de la CRIDA, el Consell per la República es va presentar en dues tongades: una a Waterloo i una altra a Catalunya al Palau de la Generalitat. Una primera presentació quasi 48 hores abans de l’acte de la CRIDA i l’altra presentació unes 72 hores després. Òbviament mediàticament va manar la notícia del Consell per la República. Però encara

més, el tàndem de Presidents pocs dies després ens presenten a Palau un “artefacte politic” anomenat “Fòrum Cívic Constituent”. Sembla mentida que el President Puigdemont sigui periodista, perquè com esdeveniment comunicatiu la CRIDA no va poder fer el seu recorregut periodístic, un recorregut de llançament i maduració, d’una idea innovadora com és la CRIDA. Sembla com si els “inventors” de la CRIDA dinamitessin la pròpia CRIDA, almenys mediàticament. L’acte de Manresa Però encara més: mentre els “nostres” columnistes i tertulians feien catastrofisme sobre el moment politic de l’independentisme, d’altres fèiem reunions informatives amb públics molt diferents i gens convençuts sobre la CRIDA i fins i tot convocaven Tallers universitaris sobre els “moviments unitaris a Catalunya”, antecedents de com serà la CRIDA. Res de tot això es va poder veure a l’Acte Fundacional de la CRIDA a Manresa, malgrat la nostra petició. Perquè es va optar per un acte al més pur estil de partit, contractant professionals de l’audiovisual, de la logística d’actes i poca cosa més. No es va voler reconèixer res que no passes per uns organitzadors ad hoc amb mà ferma com fan els partits. A Manresa l’únic real i encoratjador va ser el públic assistent. Un públic autèntic, fidel i l’actiu de la CRIDA, que contrastava brutalment amb la “classe política” en actiu o la que varen ressuscitar per l’esdeveniment. O sigui, parlem d’estructurar un “moviment” i s’actua con un “partit clàssic”. Se segueix desorientant el personal. Però encara més: només ens

faltava fa poc, que el President Puigdemont ens regales les oïdes declarant que estaria disposat anar de segon darrera de l’Oriol Junqueras en una llista electoral per a les Europees. I la CRIDA President? I la CRIDA?

xerrades, s’omplen la boca que tot plegat serà un “moviment” però ho fan des de la mentalitat de “partit”, tenen la mentalitat interioritzada de partit o sigui d’estructura piramidal pura i dura.

Podríem seguir amb més coses públiques i privades contradictòries del naixement de la CRIDA, però no cal, perquè el President Puigdemont ja ho sap i no donarem munició perquè els contrincants ens guanyin la partida o que ho facin els feixistes espanyols de Catalunya.

No hi haurà “moviment sobiranista unitari” sinó se sap fer confluir i articular el moviment ciutadà que ja avui hi ha funcionant. Són els moviments ja actius i vigorosos els que s’han d’enquadrar dins d’una altra oferta política per activar un altra Full de Ruta realista i eficaç cap a la independència.

La crítica, l’independentisme històric i la “cuina” La fidelitat que tenim al President legítim de Catalunya, la fidelitat al Projecte de la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA i la fidelitat al President Torra, no farà que deixem de fer la critica radical als seus actes polítics. La llagoteria als lideratges no són el nostre estil, ni són recomanables per a ningú. Una crítica feta des de l’independentisme sense complexos, l’independentisme que hem seguit sempre o sigui des de l’independentisme històric, un independentisme que no sempre es reconeix i es valora. Però a més, un independentisme fet des de la “cuina del sobiranisme”, sense projecció pública, però la base perquè d’altres surtin a les portades i a les noticies. Sense la “Cuina” no hi ha menjar a la Sala del restaurant. Val la pena que ho recordi tothom. I sobretot ho han de recordar els Presidents i aquells que defineixin la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA com un “moviment” i no com un “partit”. Fins ara, el grup promotor de la CRIDA, els redactors de les ponències del futur congrés de la CRIDA I els quatre propagandistes de la CRIDA que fan columnes, entrevistes, tertúlies i

El real “moviment” de la CRIDA Als 947 municipis de Catalunya hi ha centenars d’entitats polítiques, cíviques, culturals, recreatives, econòmiques, socials, comunicatives i lingüístiques que se les ha de fer confluir a la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA. És un error monumental el tipus organitzatiu que preveu la segona ponència per tractar al congrés constituent de la CRIDA previst pel 19 gener proper, l’anomenada "L’organització al servei de la República catalana (Ponència organitzativa)". No crec que estigui previst poder-la impugnar en la seva totalitat en el procés participatiu digital de discussió, però s’ho mereixeria, perquè preveu una autèntica estructura de partit camuflada per una denominació -només declarativa- estructura de “moviment”. Veurem com ho podrem afrontar per introduir les adhesions col·legiades d’entitats al moviment de la CRIDA. “Sumem persones” es diu avui a la propaganda de la CRIDA, però també s’hi han de poder sumar entitats i fins i tot sigles polítiques. És l’hora de l’extensió total de la CRIDA al territori. Hem de posar sordina a les

L’INDEPENDENTISTA compaginat com a mini-Suplement a la revista bimestral LO CAMPUS -el periòdic universitari de Catalunya- al seu número 39 (novembre-desembre de 2018) . Tot LO CAMPUS digital a http://www.locampus.cat I també penjat al seu propi Blog http://comunitatindependentista.blogspot.com i al digital LO CAMPUS DIARI http://locampusdiari.com Redacció: Carrer Pere de Cabrera 12, 2º 9ª 25001 Lleida • Telèfons: 973204907 redaccio@locampus.cat Dipòsit Legal: L-658-08

Novembre - Desembre 2018

L’INDEPENDENTISTA / LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

mentalitats dels “mandarinatges”, a les mentalitats capitalines, a les mentalitats només declaratives i sobretot al sectarisme partidista. S’ha de crear molta infraestructura, moltes complicitats i molta participació activa diària. A més de crear xarxa presencial, molta xarxa de complicitats i és l’hora dels pragmàtics i menys “classe política” i més “militants polítics”. La coordinació organitzativa professional i voluntària és essencial. Els lideratges de la “vella escola” no serveixen per reforçar un autèntic moviment modern, arrelat al territori i engrescador. S’ha de saber passar pilota perquè tothom pugui xutar. S’ha d’acabar amb els barruts que només fan que acumular càrrecs i suposades responsabilitats, que només exerceixen d’una manera mediocre. En un “moviment” la transparència és un apreciat oxigen. La pregunta Fem-nos la gran pregunta: Perquè cal la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA ?

“Del Big Bang al Big Brother”, (2012) pintura de Joan Rabascall. “Aquelarre” (1969) de l’Equip Crònica.

Perquè cal una proposta política, cívica organitzada i operativa que de manera unitària diferents sensibilitats ideològiques, defensin la independència de Catalunya. És una “unitat inclusiva” o sigui sota un mateix paraigües conviuen ideologies diferents que per l’excepcionalitat del moment, sense voluntat competitiva, elaboren un discurs i una mobilització per aconseguir la llibertat nacional. És una lluita constituent, de País, on tots els catalanes, pensin com pensin, es mobilitzen conjuntament. La unitat d’acció i la unitat estratègica surt reforçada si organitzativament la unitat es plasma autènticament en un marc conjunt. Que liberals, demòcrata-cristians, socialdemòcrates, socialistes radicals, comunistes, anarquistes, anticapitalistes i els -ismes que quedin, conflueixin en un mateix moviment organitzat de defensa del País, és una potent força de mobilització per la independència. Aquesta mena d’UNITAT és una força d’imatge potent a Catalunya, a tot l’Estat i a nivell internacional. Una força engrescadora per la ciutadania catalana que encara no s’ha incorporat a la lluita per les llibertats nacionals. Una força unitària nacional que clarifica on són els

límits de l’independentisme i del republicanisme, evitant qualsevol equivoc i desfiguració del missatge nacional inequívocament independentista. Una força que barra el pas a missatges i solucions parcials ideològiques que eliminen la concepció de la unitat de “País en lluita” pel seu alliberament. Una força que clarament i inequívocament vol restablir el President i el Govern de la Generalitat de Catalunya que va ser cessat pel govern espanyol a traves de l’article 155. La CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA és un moviment no és un partit, que pot enquadrat adhesions des de partits, associacions, entitats en general, fins a particulars enquadrats directament en el moviment. Però: Per què és més útil la fórmula de la CRIDA, si podem fer un treball conjunt entre partits i entitats independentistes? És a dir, com ho fem avui. No crec que algú del món independentista cregui que avui la lluita nacional funcioni bé. Hi ha una crisi profunda. El Full de Ruta independentista està empantanegat i ningú de la classe política esta fent la seva feina i les entitats socials emblemàtiques ja no donen respostes clares i sobretot útils. La CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA pretén capgira-ho tot, per fer-nos més actius, útils i competitius. La CRIDA i el PDeCAT Per alguns espavilats la CRIDA és una nova manera per canviar de nom al Partit Demòcrata (PDeCAT) i així revitalitzar-lo. Això ho diuen els espanyolistes: siguin unionistes demòcrates com Catalunya en Comú (els Comuns) i el Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE) o unionistes feixistes com Ciudadanos (Cs) i el Partit Popular Català (PPC). Òbviament també ho diuen els seus mitjans de comunicació. Tot plegat no ens hauria d’estranyar. Però el que cou més, és que ho diguin Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). La CRIDA no és, ni serà el PDeCAT o sigui la organització del centre-dreta a Catalunya. I faria bé el PDeCAT que es reforces ell sol, ocupant el seu espai politic de veritat. S’equivoquen aquells del PDeCAT que es volen dissoldre’s a la CRIDA i com també aquells del PDeCAT que disparen

Novembre - Desembre 2018

L’INDEPENDENTISTA / LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

III

Acte Fundacional de la CRIDA a Manresa (27/10/2018). a boca de canó contra el moviment de la CRIDA, com per exemple ho fa el diputat Campuzano. El PDeCAT s’ha de poder adherir a la CRIDA sense perdre ni un bri de la seva sobirania com a partit i donar llibertat perquè els seus militants puguin entrar individualment a la dinàmica CRIDA. El President Mas s’hauria d’implicar més en el PDeCAT i pensar que el seu lideratge avui convé molt, molt, en la família ideològica liberal. No faria cap favor que ressuscites a la CRIDA perquè ja no representa consensos ideològics. Per altra banda, quan Mireia Boya de la CUP escriu que la “CRIDA és un partit de dretes”, no només no ha entès res, sinó que disparà contra un projecte trencador, defensor de retornar el lideratge al President legítim de Catalunya. L’independentisme suposadament insurreccional però bàsicament de saló, només crea frustració. La defensa d’un “bloc nacional organitzat com a moviment” no només no es contradiu amb les estratègies anticapitalistes, sinó que històricament s’ha vist de la seva utilitat en els processos de ruptura. Almenys tenim confiança que així ho podrien entendre el col·lectiu “Poble Lliure” integrat a la CUP. Cal esperar la seva reflexió. La CRIDA projecte fracassat? Ja qui veu la CRIDA NACIONAL

per la REPÚBLICA com un projecte fracassat des de l’inici, perquè ni ERC, ni la CUP s’hi han adherit. Això és un fet indiscutible, no hi ha aquestes adhesions formalment. Però una cosa és la “classe política” d’aquestes formacions, i una altra cosa és la militància, els simpatitzants i els votants que mouen. No es tracta ara de fer una “guerra” entre formacions independentistes. Ni molt menys intentar una suposada OPA de ningú. Encara que alguns de la CRIDA per estomac estarien entusiasmats d’estripar. Estripar no, però cal amb delicadesa i respecte saber diferenciar i defensar la CRIDA davant “l’ERC-Nosaltres sols” i “la CUP-Nosaltres sols”. I sobretot “els Comuns-republicans espanyols”. El posicionament de la CRIDA Curiosament el President Puigdemont i d’altres directius no estant per fer cap diferenciació real i pràctica amb els contrincants. O sigui, posen a l’escena política un nou instrument de mobilització política i reivindicatiu, i no són capaços d’una manera contundent i creïble defensar el seu propi projecte. El respecte de la Presidència com institució, el Consell per la República, la repressió, el viure a l’exili, el estar rodejat de contradictoris “Comins”, el ser una persona humana sensible i tranquil·la per naturalesa, donen un Puigdemont com una persona “submisa” per alçar la veu per defensar l’espai de la CRIDA.

Només dona per transmetre’ns uns vitals discursos via telemàtica. I si això ho acompanyem amb els discursos literaris i sentimentals del President Torra amb iniciatives improvisades i sempre anant per lliure, donen un conjunt argumental bonic, per estimar als Presidents (cosa que sentim), però inútils per convèncer amb la raó als centenars d’independentistes que veuen la CRIDA com un “invent” inútil. Per això tantes contradiccions d’arrencada del Projecte CRIDA. S’ha de dir fort entre nosaltres: Si la CRIDA no se sap posicionar clarament acabarà morta. ERC-Nosaltres sols Tota aquesta cantarella d’ERC: “les esquerres amb les esquerres”, ja va portar al trencament de la gran fórmula electoral d’èxit que va ser “Junts pel Sí” i que va contribuir decididament al referèndum de l’1 d’octubre. Ara amb la història “eixamplar la base”, en comptes de reforçar l’independentisme es baixa el llistó i s’amaga sota l’etiqueta de republicanisme, el republicanisme espanyol. Tot i el govern català de coalició, ERC està fagocitada pel discurs dels Comuns, però no només pel que fan ara, sinó ja en les pròpies llistes electorals varen i han incorporats “Republicans filo-Comuns”. L’exemple més emblemàtic que no para de dir que se sent més a prop dels Comuns que dels de “Junts per Catalunya” és el diputat Wagensberg.

Una cosa ha de quedar clara des d’avui i deixar de fer volar coloms perquè debilita i debilitarà el Projecte de la CRIDA: mentre existeixi l’hegemonia en la direcció d’ERC dels que prefereixen una “unitat de classe” abans d’una “unitat de País”, mai més es repetirà un “Full de Ruta Unitari” a l’estil del que fou “Junts pel Sí”. S’ha de conèixer la història de l’independentisme català per saber que des del franquisme fins avui, els sèniors directius de l’ERC actual -que són els que manen- han optat per una política anti-Blog Nacional. Ja des de 1968, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) com escissió es va enfrontar al Front Nacional de Catalunya (FNC), després Nacionalistes d’Esquerra (NE) i també l’Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE), com el Moviment d'Esquerra Nacionalista (MEN) i anar tirant fins arribar el 1987 al que en deien “la vertebració d’una nova ERC” transformant clarament el partit històric en partit independentista, després de més de 40 anys només reivindicant “l’autodeterminació dels pobles”. I així, molt després, el 2003, va aparèixer el govern de coalició Tripartit, clarament anti-Blog Nacional, format pel ERC, el PSC i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), fent President de la Generalitat a Pascual Maragall o una segona reedició del Tripartit el 2006 que també clarament era un “anti-govern de concentració nacional”, investint com a President

L’INDEPENDENTISTA / LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

un espanyolista militant, com fou José Montilla. ERC sempre va poder triar fer un govern catalanista de País o un govern d’esquerra i sempre van triar “l’esquerra amb l’esquerra”. Pregunta: Avui, tot i el “Procés”, si poguessin ho tornarien a fer?. Aquesta és la temptadora proposta avui dels Comuns i que la premsa unionista com “El Periódico” constantment abona. ERC amb una base militant forta, coherent i digna en els seus principis nacionals sobiranistes, fins i tot defensora de les “vies unilaterals” i unes Joventuts d’ERC que acaben de dir que “... volen acabar amb el procéssisme i anar decidits a la República”, es troben amb una direcció-tap que aspira a primar els contactes amb Comuns i el PSC, per allò “d’ampliar la base”. S’avalen els “Sobiranistes.cat dels Comuns” que tenen la barra de declarar-se “sobiranistes” i a la vegada “federalistes”, com ho fa sense posar-se ni gota vermell el diputat Nuet. Una total perversió del llenguatge, la típica perversió dels Comuns. Per a tothom del món: un sobiranista és un independentista. La mateixa perversió dels Comuns que qualificaven el referèndum de l’1 d’octubre no com un referèndum sinó com una mobilització i després de

veure l’èxit de la convocatòria, varen canviar i ja parlaven de referèndum apuntant-se l’esdeveniment. Mai la senyora Colau es va fer responsable com alcaldessa de l’obertura d’una sola escola pel referèndum i tots vàrem fer desaparèixer la crítica, perquè ens interessava sumar el que el seu càrrec representava. Una “mentida patriòtica” que ens era útil. Però no podem continuar amb “mentides patriòtiques” per reforçar la causa. Les relacions de la CRIDA amb ERC han de ser unes altres: sinceres, respectuoses però unes altres, perquè només participaran a la dinàmica de “Bloc Nacional” si les mobilitzacions unitàries de la gent són tant grans i reivindicatives, que s’hi veuran abocats obligatòriament, sinó volen quedar marginats. De la mentalitat del Tripartit a l’assaig de “bloc nacional” que fou “Junts pel Sí”, els d’ERC hi varen arribar forçats per les mobilitzacions i demandes unitàries de l’ANC. L’esquerra de la CRIDA Mentre que l’ala liberal de la CRIDA té veu pròpia organitzada amb referents com el PDeCAT i d’altres, l’ala diem-ne d’esquerres de la CRIDA queda difuminada i només articulada per uns Manifestos d’adhesió.

N’hi ha hagut més d’un Manifest d’esquerres, encara que el Web de la CRIDA en consta només un. Molts d’aquests signants del “Manifest d’esquerres per la CRIDA” procedeixen del PSC. O sigui que varen deixar el partit quan va començar l’era més espanyolista del PSC, situació que hi han arribat gradualment en les seves diferents etapes d’estar lligats al i pel PSOE. Alguns avui dels d’esquerra de la CRIDA els hi resulta insuportable el que el PSC d’Iceta representi en públic l’espanyolisme més ranci amb la defensa del 155, tot embolcallat d’una màrfega que anomenen federalisme patriòtic o sigui espanyol.

Novembre - Desembre 2018 ra Nacional per valors i per objectius, i que l’esquerra útil avui passa per la unitat dins d’un “Bloc Nacional”. Certament avui el líder natural de l’ala esquerra de la CRIDA és Jordi Sánchez, però com és obvi la seva situació de pres politic dificulta construir el seu lideratge. Perquè el lideratge, a part del lideratge moral, s’ha de treballar cada dia sobre el terreny. Més fermesa per la CRIDA

La CRIDA necessita una ala esquerra forta, dinàmica capaç de donar la cara contra el “socialisme oficial” del PSC i també quan calgui a l’ERC oficial i als Comuns. No podem construir la CRIDA anant coixos d’un aspecte ideològic.

onvençudíssim que és temps d’articular un moviment polític en forma de “BLOC NACIONAL” com serà la CRIDA. Però també n’estic convençut que encara de l’excepcionalitat del moment i que es donen tota mena de dificultats repressives, som nosaltres els independentistes que no realitzem bé la jugada, masses vegades en driblem nosaltres mateixos. Cal demanar, argumentar, seduir, liderar i articular les mobilitzacions del “món independentista responsable” lluny d’aventurismes inútils, oferint un total compromís i fermesa a favor de la CRIDA NACIONAL per la REPÚBLICA. Joan-Ramon Colomines-Companys

Ja seria hora, i no poso noms, sentir un home o dona d’esquerres de la CRIDA explicant que ells són l’autèntica Esquer-

Director de la revista LO CAMPUS i del digital LO CAMPUS DIARI direccio@locampus.cat

Aquesta esquerra de la CRIDA no fa cap favor al moviment CRIDA si només fan un Manifest i es queden expectants mirant la jugada o com fan alguns només busquen individualment la seva candidatura electoral.

Revista bimestral universitària de Catalunya

Els últims números del 34 al 38.

Versions digitals a: http://www.locampus.cat

LO CAMPUS DIARI Cada dia: premsa universitària

http://locampusdiari.com

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

La vitalitat de l’escultor Jaume Plensa El discurs de Plensa en la cerimònia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona 2000 vaig escriure Lamb’any un text on definia el que, els anys, ha estat el subjecte principal del meu treball, tant a l’estudi com a l’espai públic:

Cada ésser humà és un «lloc». Cada dona, home, nen, avi és un espai habitable en si mateix que es desplaça i desenvolupa; un «lloc» en temps, en geografia, en volum i en color. Ciutats senceres edificades amb cossos obrint-se i tancant-se com portes. Llums que parpellegen. Cada vegada que un ésser humà mor, una casa es tanca i es perd un «lloc». La meva obra és la seva memòria. La fixació congelada de tants i tants cossos desenvolupant-se i desapareixent en la fugacitat de la llum. La meva obra és el seu volum.

Bé, dit això, podria semblar que la creació és un seguit d’estructures meditades que busquen un fi precís. Res més lluny de la veritat. La contradicció, la fricció entre oposats, el dubte permanent, la dualitat, la impossibilitat de donar per acabada una obra... no són més que el reflex borrós de la pròpia imatge en el mirall. De tu i la teva ombra. He parlat moltes vegades del cos i de l’ànima, del contenidor i el con-tingut. Del missatge i l’ampolla.

Un dia, passejant per Milwaukee, el temps era tempestuós, plovia molt i el vent aixecava onades enormes al llac Michigan. Se’n podia dir un dia horrorós. De sobte, un ocell es va posar d’alt d’una de les astes de fusta que, clavades al fons del llac, emergeixen de l’aigua per marcar el camí a les

barques. Tot estava regirat i en moviment: l’aigua, els núvols, els llampecs al cel, la pluja torrencial. Tot es bellugava! Tot menys l’asta de fusta on l’ocell descansava. Vaig entendre que aquella imatge extraordinària definia perfectament el que per a mi és «escultura»: un «lloc» on sempre podem tornar. La mà de la persona que estimes; la casa de la mare que fa tants anys que hem deixat; el llibre que sempre volem rellegir... Un «lloc» en el temps i en l’espai propi i personal que ens abraça i protegeix.

edificava somnis i imatges. Els poetes han estat les potes de la taula que ha sostingut el meu desenvolupament com a persona i n’he après molt: la tràgica pregària de Charles Baudelaire, la impossibilitat de dormir de William Shakespeare, l’arquitectura invisible de Dante Alighieri, l’ús de la imperfecció d’Elias Canetti, l’ànima i l’espai de José Ángel Valente, la quotidianitat fascinant de Vicent Andrés Estellés, l’eterna immensitat de William Blake, etc.

L’escultura és el «lloc» on sempre podem tornar.

Paraules i paraules que, com notes musicals, escriuen la partitura de la nostra veu, la música del cos, la vibració del pensament.

A la casa on vaig néixer vivíem rodejats de llibres. El meu pare era un gran lector i, potser per això, la poesia m’ha pogut acompanyar sempre. El text era la substància fèrtil sobre la qual

Encara recordo el piano vertical on sovint m’amagava de nen quan hi havia «tempesta» a casa. L’espai que deixava l’arpa a l’interior era de la mesura exacta del meu cos.

20 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Moltes vegades, el pare tocava el piano sense saber que jo estava arrupit a dins en un estat d’excitació extraordinari. Cobert de pols i amarat de l’olor del feltre i la fusta, l’instrument i jo vibràvem alhora!

Una lletra sola potser no ens sembla gran cosa, però en relació amb altres lletres pot construir paraules, les paraules amb paraules esdevenen texts, texts amb texts fan pensaments, pensaments amb pensaments són cultura, etc. La biologia del text, la lletra com a cèl·lula germinal que amb la seva memòria individual pot crear, col·laborant amb d’altres, organismes més complexos: alfabets com a nacions, texts com a continents, paraules com a ciutats... Quina metàfora tan precisa de l’ésser humà en relació amb la comunitat. El retrat d’una cultura a partir del seu alfabet. L’estret lligam entre específic i general, el pas de l’«un» al «tots».

L’any 2004 vaig acabar el projecte de la “Crown Fountain” a Chicago, en el qual es van filmar en vídeo mil rostres de gent anònima de la ciutat, i d’aleshores ençà he continuat amb passió treballant el retrat. Utilitzant com a suport els materials clàssics de la tradició, he construït un univers de retrats de dones joves (crec que la memòria i el futur són femenins) que, amb els ulls tancats, ens conviden a mirar endins de nosaltres mateixos per redescobrir tota la quantitat enorme d’informació que guardem amagada inconscientment al nostre interior. Retrats que, com els de Chicago, ens representen a tots i a totes descrivint un estat de somni on la realitat interna i externa s’abracen al cap. El cap, palau de la saviesa i casa del coneixement, és, també, el lloc més salvatge i fora de

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

control del nostre cos, on si, malgrat nostre, dues idees es volen trobar, es trobaran i ho faran entre les cantonades fosques i humides del cervell. La foscor i la humitat del nostre cervell on neix el somni i el desig. La foscor i la humitat de la boca on neixen les paraules. La foscor i la humitat de l’úter matern on neixen els infants. La trilogia de la vida latent i modular del nostre cos, que abraça esperit i matèria i en fa un sol element.

Voldria dir que l’art no serveix per a res, però que és per això que és tan important! La seva manca d’utilitat i de funció pràctica el fa imprescindible en la vida de l’ésser humà. «Art» o, diguem-ne, «bellesa»; crec que parlem del mateix. Conceptes difícils d’explicar però que tots podem reconèixer. La mort, el dolor, la incertesa, el neguit davant allò que ens espanta de la vida semblen tremolar confrontats a la bellesa. Però, què és la bellesa? En una entrevista de fa anys, definia la bellesa com el gran vincle que ens uneix a tot i a tots, el gran «lloc» on la memòria de tota la gent es troba. Quelcom que portem clavat al clatell. Un esglaiament! Introduir la bellesa dins del món quotidià de la gent. Des dels carrers fins a les places, des dels teatres fins als museus, he procurat portar a les comunitats espurnes de llum per il·luminar el seu dia a dia, el nostre dia a dia en comú. A poc a poc, amb la lentitud d’una vida, he anat escampant la meva obra arreu del món tot procurant, tal com deia un vell professor, que l’alumne no s’adoni que està aprenent i que, quan se n’adoni, ja sigui massa tard perquè ja sabrà!

22 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Diuen que quan Rodin va rebre l’encàrrec de fer l’escultura en homenatge a Balzac, li van preguntar quina informació podia necessitar per engegar el projecte. Rodin tan sols va demanar de parlar amb el sastre de l’escriptor, que de segur seria la persona que millor coneixia el cos de Balzac. Història fascinant, parlar amb el sastre de Balzac, amb el sastre de Rodin; però encara més fascinant parlar amb el sastre del sastre, que de segur coneix l’Univers.

Tot i ser fill de Barcelona, nascut davant del mar, no suro! Aquest fet era una preocupació per a la meva mare, que em portava a les piscines municipals a seguir cursets per aprendre a nadar sense, malauradament, cap resultat positiu. Això que per a mi i els meus familiars era un gran defec-

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

te es va esvair de sobte el dia que els amics de Jerusalem em van portar al mar Mort: va ser una festa, una celebració! Flotava i nedava com un peix. Inoblidable! Moltes vegades he utilitzat aquesta petita història personal com a metàfora de l’ésser humà. Tant fent de professor a l’École Nationale des Beaux Arts de París i a la School of the Art Institute de Chicago, com en tantes i tantes conferències, he volgut valorar la importància que cadascú de nosaltres trobem el «nostre mar», el «nostre lloc» on els defectes es tornen virtuts, on tot sembla a favor i ens ajuda a créixer, on la dificultat de viure esdevé l’aventura més extraordinària i excitant.

L’aigua ha estat sempre present en la meva vida i en la meva obra; el mar, els rius, la pluja, els oceans, les llàgrimes... Sempre he considerat l’aigua el gran espai públic. Tal vegada, el més preciós i perfecte de tots els espais

que en podem dir públics. La seva simbologia ens diu que mai no podrem contemplar la mateixa aigua dues vegades seguides, que el seu moviment perpetu li treu qualsevol posició geogràfica precisa. L’aigua sense pertànyer a ningú fa part de tots nosaltres!

Crec impossible separar art i vida, bellesa i natura, llum i foscor, somni i desig, esperit i matèria, ànima i cos. Des de sempre la meva obra ha buscat el silenci, el silenci com un desig que el nostre cos, obstinadament, ens nega. Si la vida ens va tatuant permanentment la nostra pell amb missatges escrits amb tinta invisible, també ens va tatuant un silenci invisible. El soroll del món és tan intens que cal fabricar físicament el silenci perquè existeixi. Un silenci poderós que ens permeti des de nosaltres escoltar i entendre els altres, que ens per-

meti rescatar la imatge de tots aquells que han quedat atrapats pel soroll en els plecs de la indiferència. Cada matí, quan obro la porta de l’estudi, un terratrèmol sacseja el meu cor. Un terratrèmol que, trencant parets i finestres, ho deixa tot obert; escampa els anhels i els somnis pertot arreu aixecant núvols de vent que barregen la meva pols amb la pols dels altres, la meva vida amb la vida dels altres. Paraules, rostres, llums, silencis...

espais,

Discurs de l’escultor Jaume Plensa que va llegir a la cerimònia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. Acte que es va celebrar a l’Auditori de les facultats de Filosofia i Lletres i de Psicologia de la UAB, el dia 6 de novembre de l’any 2018

24 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

26 LO CAMPUS Âˇ El periĂ˛dic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Gener - Febrer 2018

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Referències de les obres de Jaume Plensa incorporades en aquest article de LO CAMPUS 1. “Julia” (2018), Construcció i assemblatge de l’escultura per posar-la temporalment a la Plaça de Colón de Madrid. 2. Fotografia de Jaume Plensa (2017) de Ruinart ©. 3. “Laura's Face” (2013). 4. “Escullera” (1988) instal·lada avui a la Plaça de Francesc Layret de Barcelona.

9. “Mozart”, (2008). Dibuix sobre paper. 10. “Silent music III” (2014) al Foyer del Palau de la Música Catalana de Barcelona. 11. “Self Portrait” (2014) dins l’exposició “Human Landscape” al Cheekwood Botanical Gardens and també al Museum of Art and the Frist Center for the Visual Arts a Nashville, Tennessee. USA. 12. “Isabella” (2014).

5. “Projet Hors les murs” (2012) a la Plaça Vendôme a Paris.

13. “Source” (2017) instal·lada a Montréal, Québec.

6. “Sho” (2009) Instal·lada al Frederik Meijer Gardens & Sculpture Park a Grand Rapids, Michigan / USA. Fotografia de Rodney Martin. ©

14. “Heart of Trees” (2011) al Yorkshire Sculpture Park a Anglaterra.

7. Jaume Plensa amb la Rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Margarita Arboix, durant la cerimònia que l’investia com a Doctor Honoris Causa de la UAB. (06/11/2018). 8. “7 Poetes” (2014) a la Plaça Lidia Armengol d’Andorra la Vella.

15. “Awilda i Irma” (2014) dins l’exposició “Human Landscape” al Cheekwood Botanical Gardens and també al Museum of Art and the Frist Center for the Visual Arts a Nashville, Tennessee. USA. Fotografia de Jerry Atnip © 16. “Awilda” (2012) a la platja de Botafogo de Rio de Janeiro del Brasil.

28 LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Portada del número 15 de “ETH DIARI”, publicat el diumenge 24 de gener de 1999 i portada de l’últim número publicat el dimarts 14 de setembre de 1999.

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Ja s’ha consolidat la primera tanda de digitalització de tota la col·lecció de “ETH DIARI” a la Universitat Autònoma de Barcelona D

’una manera lenta però ben segura, ja s’ha acabat la primera recollida i digitalització de la publicació aranesa “Eth Diari”, l’únic diari que ha existit en occità en la seva variant aranesa. Encara en la digitalització hi falten alguns números especials de la publicació. Aquesta digitalització i posterior penjament a la Xarxa -que està articulada de manera organitzada, d’accés obert i interoperable-, ha estat feta pel Dipòsit Digital de Documents (DDC) de la Universitat Autònoma de Barcelona. El DDC forma part del Serveis de Biblioteques de la UAB. . “Eth Diari” amb el subtítol de “Huelheton diari d'Aran”, es va editar durant nou mesos a Aran. En aquest temps se’n publicaren 214 números, 4 dels quals especials (el número zero data d’octubre de 1998 i l’últim número de setembre de 1999). “Eth Diari” fou una iniciativa privada, editada i dirigida pel periodista i politicòleg Joan-Ramon Colomines-Companys. El periòdic fou editat per una nova petita empresa familiar educativa de Vielha, “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”. (Empresa que en els anys va passar a ser una associació i després al cap de més anys, ha acabat co-editant aquesta publicació de LO CAMPUS). “Eth Diari” fou periodisme artesanal, de proximitat i familiar. Era un micro-periodisme, perquè tenia poques pàgines, publicava números de dues, quatre o vint-i-dues pàgines segons el dia, però va necessitar tota una infraestructura i treball de

redacció, exactament igual com si tingues moltes pàgines.

carta” per algun esdeveniment occitanista.

A la vegada “Eth Diari” fou una intervenció directa en la comunitat que pretenia comunicar i servir, no tan sols com una publicació diària professional per servir informativament als ciutadans d'Aran, sinó també com una eina de normalització lingüística per col·laborar a l’existència d’un espai informatiu aranès professional i com una plataforma cultural i de comunicació plural.

b) Es va editar “Vielha 2000/ Versions lingüístiques”, que eren articles de “Eth Diari” traduïts al gallec i amb notícies de Galícia.

“Eth Diari” va ésser un revulsiu a la Val d'Aran pel model i estil de periodisme directe i de tractament de les qüestions mediambientals, pel tractament editorial de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard. Una persona molt important en el tema de llengua al diari fou Xavi Gutiérrez. “Eth Diari” també va obrir tres dinàmiques inèdites, que formaven part del pla de màrqueting comunicacional de la publicació: a) Volent contribuir a la creació d'un espai de comunicació occitana, es va editar una versió de “Eth Diari” per a tot Occitània que s’anomenava “Eth Diari/ Lo Diari”. Una publicació que incloïa les diferents variants dialectals de l'occità i que es repartia a Tolosa, Pau i també a l’Aran. Això va tenir un curtíssim recorregut per la dificultat de la distribució i només es varen fer algun número “a la

c) Es va fer la primera campanya privada de normalització lingüística de l'aranès: “Porque el aranés nos une a todos” (espanyol), “Izan ere, aranierak batzen gaitu guztiok” (basc), “Perquè l'aranès ens uneix a tots” (català), “Porque o aranés únenos a todos”(gallec). Aquestes tres dinàmiques varen ser importants, encara que minoritàries, pel que representen respecte la cohesió nacional d'Aran i Occitània, la integració del col·lectiu immigrant més important d'Aran —el gallec— en aquell moment, i pel que fa a prestigiar, despolititzar i desoficialitzar la llengua aranesa en el seu ús social. A nivell financer “Eth Diari” va sobreviure quasi pel voluntariat familiar i per la publicitat. Encara que costi de creure, mai va rebre cap ajuda econòmica o subvenció de l’administració pública: ni de cap Ajuntament, ni del Conselh General d’Aran, ni de la Generalitat de Catalunya, ni de l’Estat. Aquesta falta d’ajuda responia per la incomoditat dels polítics pel que publicava “Eth Diari”. Al final aquest falta d’ajuda fou publicitada pel diari com una garantia de que la publicació era independent, plural i ningú la podia manipular. Però al final el diari no va poder continuar

i va tancar per raons econòmiques, després d’un any i mig de durada del projecte, quan els diners familiars invertits i un crèdit bancari varen finalitzar. “Eth Diari” tenia una clara línia editorial d’occitanisme vist sobretot des d’Aran, una defensa clara de la transparència en els afers públics, un descarat enfrontament amb la dreta reaccionaria i animava al debat constant. També hi havia un plus d’europeisme de la Unió Europea. Cada dia publicava un article d’opinió, moltes vegades traduït d’altres llengües a l’aranès. Les Editorial publicades també foren importants. A ningú se li hauria d’escapar el que va representar cada dia (excepte els dilluns) publicar un diari amb noticies de la Val d’Aran. La dificultat per trobar continguts i la complicació de publicar informació d’una petita societat que quasi tots es coneixen, va ser dur i difícil. Sobretot perquè feien periodisme i no comunicació institucional com era habitual.“Eth Diari” va tenir moments complicats i va produir algunes polèmiques sonades. Com deia Colomines-Companys, “... En un microcosmo nacional i social estructurat en tribus i potents lobbies, el periodisme real pateix de veritat, sinó vols desfigurar la professió, és clar. Mai he patit tant i passat tant de fred com quan fèiem “Eth Diari” a Vielha”. Redacció de Vielha de LO CAMPUS

Col·lecció de “Eth Diari” al Dipòsit Digital de Documents de la UAB: https://ddd.uab.cat/record/174110

LO CAMPUS DIARI Cada dia: premsa universitària

http://locampusdiari.com

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Novembre - Desembre 2018

Versions Catalanes d'articles publicats en aranès al mini-Suplement :

Monument a Vielha en homenatge a una divisió militar franquista: la “Legión blanca” N

o hi ha ningú a Aran mínimament informat, que es cregui que la dimissió del vicesíndic d'Aran Luís Carlos Medina va renunciar al càrrec per motius ''personals i professionals''. Medina ja l’any passat pels mateixos motius expressats ara, va dimitir com a secretari general de Convergència Democràtica Aranesa-Partit Nacionalista Aranès. Darrera tanta “excusa personal” hi ha una enorme diferència i discrepància de com van les coses en el camp del nacionalisme aranès. El que havia de ser el “Rufino” dels Convergents o sigui un perfil tècnic, ben informat i molt professional, ha resultat una veu dèbil, que no lliga en res amb el discurs i manera de governar de l’actual Síndic. (Encara que a Aran ens coneixem tots: recordar que el tal “Rufino” al que ens referim, és el senyor Rufino Martínez l’ànima més sectària del PSOE a Aran, regidor a Vielha i secretari d’ajuntament a Les). El Síndic d’Aran Carlos Barrera, el politic que “es posa els pantalons pels peus” com l’agrada dir quan maxaca algun subordinat, cada dia està més desorientat i disparant grans perdigonades als problemes, sense donar solucions estratègiques útils pel País o sigui Aran i sobretot solucions engrescadores pels aranesos. En canvi, Barrera que té un discurs nacionalista aranès molt bo i original que lliga amb “la gent, el paisatge i la terra”, (encara que de tot això no n’és conscient), quan està a l’arena política, a la distancia curta, és un autèntic acollonit del que dirà l’oposició i es deixa influir d’una manera poc raonable. Sobretot deixa de fer moltes coses inexcusables: passarà a la història el Conselh Generau d’Aran dirigit per Barrera que no es va

comprometre institucionalment i públicament al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre que va convocar de manera oficial el govern de la Generalitat de Catalunya. Només va faltar que posteriorment Barrera assumís el discurs de Boya,-el que espanyolejant està a l’executiu del PSOE a Madrid-, i aprovessin al Plenari del Conselh que caldria una reforma de la Constitució Espanyola on d’una manera explicita es reconegués Aran. El nacionalisme aranès està a la deriva amb el “procés” a Catalunya. (A Luís Carlos Medina només ara li han vingut les preses d’exercir d’advocat full time o ha estat un actor de tanta desorientació?). Certament que l’oposició és espanyolista com feia temps que no teníem a Aran. Sigui d’una manera subtil o més barroera, els de Unitat d’Aran-PSC fins Ciudadanos passant pel PP, destil·len una visió d’una Val d’Aran subordinada a la Gran Espanya, que posa els pels de punta. Cal fer aquests comentaris previs per acabar d’entendre la barbaritat que ha estat inaugurar al centre de Vielha un monument dedicat a la “Legión blanca” o sigui als membres de la Companyia d’esquiadors escaladors que varen ocupar l’antiga caserna de Vielha entre els anys 1961 i 2000. Però perquè és una barbaritat? D’entrada perquè la “Legión blanca” no només era una companyia de base franquista, sinó que a més com a “Legión” transmetia un missatge d’espanyolisme reaccionari i misogin. Només cal llegir tot el material i discurs que produïen a l’època del dictador i el que també produeixen avui a traves dels seus webs com antics militars.

Novembre - Desembre 2018

LO CAMPUS · El periòdic universitari de Catalunya

Versions Catalanes (Continuació) Estem en una època democràtica que intentem recuperar el que en diem la “Memòria històrica”, que de totes les Viles i Ciutats intentem treure els signes de la dictadura franquista, en una època que entra en la polèmica llocs com el “Valle de los Caidos”, però a Vielha -la capital d’Aran- instal·lem, no només una escultura simbòlica, sinó un autèntic monument al “guerrer”.

PP, tindria una certa lògica, però l’alcalde és socialista de Unitat d’Aran, el súmmum de la progressia del País, la intel·lectualitat en marxa que ens alliçona a tots dia i nit, doncs sí, aquests amb l’alcalde Serrano al davant ens han deixat, un monument que és al·legoria de la milícia i del feixisme, pels nostres fills i que marca el paisatge de la Vielha urbana d’avui i del futur.

Però no només és una barbaritat pel que significa, sinó que a més l’estil figuratiu d’una escultura realista és un homenatge clar a l’exercit. Però per sinó n’hi havia prou, el monument està ubicat al vell mig de Vielha, visualitzant-se d’una manera singular i convertint el monument amb una imatge que els de Vielha haurem de veure constantment i el turista en tindrà un punt ostensible de record. El nou souvenir de Vielha serà o ja és, la fotografia d’un guerrer armat amb esquis.

És veritat com diu l’alcalde Serrano que “... totes les persones que varen passar per la caserna de Vielha va tenir una gran importància social i econòmica”, però recordem que sempre els franquistes expliquen que amb el dictador es va reconstruir l’economia i es vàrem construir molts pantans entre altres infraestructures, però tot i això els demòcrates no homenatgem a Franco, ni als seus, ni li construïm monuments.

Aquesta és la imatge que volem donar? A Vielha, com a Aran, es dona el fenomen del “feixisme” sense feixistes, perquè és evident que la majoria i líders polítics d’Aran no són feixista, però les seves accions, sobretot quotidianes, porten aquest concepte feixista. Només cal que connecteu amb els “Veteranos Esquiadores Escaladores de Viella”, els promotors reals del monument, per veure de cop, la ideologia que us comentem o si voleu llegiu el llibre “La Legió blanca” d’Albert Arean (Editorial Llibres de l’Índex. Barcelona, 2006) i de primera mà, aquesta autobiografia, us explicarà el peu que calçaven els “nostres” militars. La barbaritat s’aguditza quan ha estat l’Ajuntament de Vielha e Mijaran amb el seu alcalde Juan Antonio Serrano qui a autoritzat, finançat i inaugurat el monument. S’ha autoritzat el monument al mateix lloc on abans hi havia una discreta placa commemorant el mateix, s’ha autoritzat el monument figuratiu de mida real ben visible i protagonista, s’ha finançat una part de l’escultura (certament de manera molt modesta: al voltant de 1.000 euros) i l’alcalde de manera institucional ha inaugurat el monument amb altres càrrecs militars. O sigui el monument ha esta una acció de govern municipal oficial. Malgrat la barbaritat, si l’alcalde hagués estat en Pepito Calbetó, un reaccionari històric del

Fins i tot es pot admetre que ni l’Ajuntament de Vielha, ni el seu alcalde mai varen pensar en un monument que fos exaltació d’èpoques passades nefastes, ni d’exaltació del “guerrisme”, ni haver creat un monument emblema a Vielha per a fatxes. Ens ho creiem, simplement ha estat una alcaldada amb un pòsit de feixisme sociològic, tant vigent al nostre País. Encara més, si seguíssim la idea de la cupaire Mireia Boya que deia en un tuït, que s’ha col·locat el monument “... sense preguntar als aranesos si es senten un poble de pau”, nosaltres n’estem convençuts que perdríem la consulta, perquè tenim un profund dèficit de la cultura de la pau amb els principis i valors de la no-violència, la llibertat, la justícia, la solidaritat i la tolerància. I perquè no dir-ho: del dret a decidir. I els Convergents de Vielha que deien o diuen? Com tot el partit a nivell aranès: comentaris a pilota passada i desorientats, esperant que diu l’oposició. I sobretot jugant a fer piulades a Twitter, però sense parar o contrarestar la màquina municipal, quan tot i fent activitats legals són del tot amorals, com el polèmic monument. occitania@locampus.cat EDITORIAL de “ER ESTUDIANT” miniSuplement de LO CAMPUS número 38 / Setembre-Octubre 2018 Text publicat en aranès

Cal baixar les taxes universitàries Reivindiquem la reducció d’un 30% dels preus públics de la matrícula universitària

Associació universitària AMICS de LO CAMPUS / Països Catalans