FP Tècniques Bàsiques d’Infermeria by MACMILLAN IBERIA

Tècniques Bàsiques d’Infermeria Carlos Galindo Regina Cardelús Agustín García Manuela Heredia Concepción Romo Juan Ángel Muñoz

Formació Professional

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 1

19/05/15 13:18

ÍNDEX

Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Cèl·lules i teixits

Higiene i neteja del pacient

Sistema osteomuscular

Úlceres per pressió (UPP)

Aparell cardiorespiratori

Constants vitals

Fulls de registre. Gràfiques d’hospitalització

Cures respiratòries

U10

Aparell urinari

U11

Aparell digestiu

U12

Alimentació i dietètica

nitat

TBE15CATA_unidad00b_BLAD.indd 2

21/05/15 11:06

ÍNDEX

U13

Aparell reproductor masculí i femení

U14

Cures maternoinfantils

U15

L’ancià

U16

El pacient terminal

U17

Procediments diagnòstics

U18

Cures al pacient quirúrgic

U19

Teràpia farmacèutica

U20

Termoteràpia, crioteràpia i hidroteràpia

U21

Primers auxilis

nitat

Projecte

Annex: sistemes nerviós i endocrí

Atles

TBE15CATA_unidad00b_BLAD.indd 3

21/05/15 11:06

nitat

Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Preguntes inicials 1·· Alguna vegada has tingut a casa alguna persona gran a qui cuidar? 2·· Creus que el medi ambient influeix en el procés de salut i malaltia de la població? 3·· Saps quines necessitats hem de tenir cobertes per tenir un estat òptim de salut?

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 4

En aquesta unitat aprendràs a... ■

Identificar els factors que influeixen en la salut.

■

Descriure el concepte de malaltia, les seves fases i l’actuació sanitària.

■

Analitzar els nivells d’atenció sanitària.

■

Definir el procés d’atenció d’infermeria (PAI).

19/05/15 13:18

Unitat X 1 - Salut Títuloi de malaltia. la Unitat L’auxiliar d’infermeria

SALUT-MALALTIA-MODELS D’INFERMERIA

Salut

Malaltia

Determinants de salut

Elements que interactuen en la malaltia

Models d’infermeria

PAI

– Agent – Hoste – Medi ambient Etapes

– – – –

Biologia humana Sistema sanitari Medi ambient Estil de vida

Diagnòstics d’infermeria

Períodes de la malaltia

Classificació de diagnòstics

Nivells de prevenció sanitària

– NANDA – NIC – NOC

Per al projecte final ■

■

Assumiràs les teves funcions com a Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria dins de l’equip d’Infermeria. Detectaràs els signes i símptomes dels pacients. Reconeixeràs els tipus de malalties i els períodes de la malaltia. Coneixeràs el diagnòstic i el pronòstic dels pacients.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 5

19/05/15 13:18

1 >> La salut i els factors que hi influeixen Equip de salut L’equip de salut és el conjunt de professionals sanitaris i no sanitaris que desenvolupen les seves funcions de forma compartida i coordinada per millorar la salut de la comunitat o l’individu.

TCAI TCAI són les sigles del títol de cicle formatiu de grau mitjà de l’auxiliar d’infermeria; literalment, significa Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria.

L’ésser humà ha patit amb la malaltia i això l’ha portat a buscar-hi remei a través de diferents figures que administraven solucions per recuperar la salut. En un principi, eren els curanderos, xamans i fetillers els que s’encarregaven d’aquesta tasca. Eren una barreja de sanadors, mags i sacerdots, que s’ocupaven fonamentalment de curar ferides i “reparar” lesions traumatològiques mitjançant plantes medicinals, immobilitzacions rudimentàries i invocació d’esperits. Amb l’avenç de la ciència i els coneixements tècnics, naix la figura del metge, encarregada de diagnosticar l’origen del mal i prescriure remeis, encarregada de diagnosticar l’origen del mal i prescriure remeis, i sorgeix la figura de la persona que administrava cures, en l’actualitat l’infermer i l’auxiliar d’infermeria (TCAI). El 1948, l’OMS va definir la salut com l’estat complet de benestar físic, mental i social, i no només com l’absència de malalties. Més endavant, el 1985, la mateixa organització va modificar aquesta definició de la forma següent: La salut és la capacitat de desenvolupar el propi potencial personal i respondre de forma positiva als reptes de l’ambient.

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) És l’organisme de l’ONU (Organització de les Nacions Unides) encarregat de les polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut a nivell mundial. Va ser creada el 7 d’abril de 1948. Està formada per 193 estats, incloent-hi tots els estats membres de l’ONU, excepte Liechtenstein, i dos territoris no membres de l’ONU: Niue i les Illes Cook.

Educació per a la salut

Factors que influeixen en la salut Conèixer els factors que influeixen, de forma positiva o negativa, en la salut és de vital importància per poder planificar les actuacions que milloren l’estat de salut, així com per evitar o disminuir els factors que hi influeixen negativament, optimitzant els recursos i marcant les directrius d’actuació en els sistemes de salut dels diferents països. El 1974, Marc Lalonde, ministre de Sanitat del Canadà, al seu informe A new perspective on the health of Canadians, va determinar els factors que influeixen en l’individu denominats determinats de salut, que són els següents: – L’estil de vida. Conjunt d’hàbits, comportaments i actituds de les persones en la seva vida diària. Depèn de múltiples factors, com la cultura, l’educació, el nivell socioeconòmic, etc. – El medi ambient. Conjunt de factors extrínsecs que influeixen en l’estat de salut. Aquests factors extrínsecs són:

L’educació per a la salut és el conjunt de totes les mesures encaminades a dotar les persones de mitjans per millorar la salut i prevenir la malaltia.

• L’ambient físic. Clima, zona geogràfica, contaminació, etc. • L’ambient biològic. Densitat de població, flora, fauna, disponibilitat d’aliments, etc. • L’ambient socioeconòmic. Nivell de desenvolupament de la regió, tipus de treball, tipus d’urbanització, guerres, etc.

L’educació per a la salut inclou tres tipus de mesures:

– L’assistència sanitària. És el tercer factor que més influeix en la salut i, tot i això, és al que més recursos econòmics es destinen degut als alts costos de la tecnificació de l’assistència. – La biologia humana. Es refereix a la genètica i al grau d’envelliment de cada persona. És el determinant que menys influeix en la salut de la població en general i, alhora, el menys modificable.

– Mesures de prevenció. – Mesures de promoció de la salut. – Mesures de recuperació i rehabilitació.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 6

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

2 >> Concepte de malaltia El concepte de malaltia, a l’igual que el de salut, ha canviat al llarg de la història, des de considerar la pèrdua de salut com un càstig diví fins als nostres dies. La malaltia és el resultat de la interacció entre l’agent causal, l’individu o hoste susceptible i el medi ambient, produint-se en la persona un desordre anatòmic i/o funcional, ja sigui permanent o temporal. – Agent causal. És l’element causant de la malaltia. És necessari que estigui allotjat en algun lloc on pugui viure fins a entrar en contacte amb l’hoste. Aquest lloc es denomina reservori o font d’infecció i pot ser un animal, una planta, un objecte inanimat o una altra persona. L’agent causal pot ser bacteri, virus, fong o paràsit. Tot i això, en la nostra definició de l’agent causal en un sentit ampli, també pot ser qualsevol element que produeixi una pèrdua de salut, com per exemple, l’estrès, una mala alimentació o qualsevol dels determinants de salut. – Hoste susceptible. És la persona que, un cop en contacte amb l’agent causal, contrau la malaltia. Per això, és important tenir en compte el concepte de susceptibilitat: que es refereix a les condicions biològiques particulars de cada persona, que poden o no afavorir el desenvolupament de la malaltia en prendre contacte amb l’agent. – Medi ambient. És l’entorn que afecta les condicions de vida de les persones. És decisiu en la forma d’interactuar entre l’agent causal i l’hoste, ja que, si no es donen les situacions ambientals necessàries, siguin del tipus que siguin, no es produirà la malaltia.

Medi ambient Hoste Agent susceptible causal

Interacció agent, medi ambient i hoste Esquema sobre com interactua un agent causal amb l’hoste susceptible, en un ambient adequat per fer-ho.

1 Hoste susceptible.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 7

19/05/15 13:18

8 2.1 > Etiologia de la malaltia Etiologia: és l’estudi sobre les causes de les coses. En medicina, aquest terme s’aplica a les causes que produeixen les malalties.

Prions: es tracta de proteïnes que actuen com a agents patògens. Són causants de malalties com encefalopatia espongiforme bovina (“vaques boges”) o la malaltia de Creutzfeldt-Jakob.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 8

Las malalties es poden deure a diferents causes, que podem classificar segons els seus agents causals. Entre les més importants figuren: – Malalties ambientals: produïdes pel medi que ens envolta; entre altres, podem destacar com a agents productors de malalties la temperatura ambiental i la contaminació. – Malalties infeccioses: provocades per agents patògens, com bacteris, fongs, virus, paràsits, protozous o prions. – Malalties tòxiques: són les produïdes pel contacte amb agents tòxics o nocius, tant de forma externa sobre la pell com de forma interna per ingestió o inhalació. – Malalties neoplàsiques: són produïdes pel creixement anòmal d’una cèl·lula o un grup de cèl·lules, que dóna lloc al creixement de teixits patològics (càncer o tumor). Aquests tumors poden ser benignes o malignes, en funció de si comprometen o no la vida del pacient. – Malalties mentals: afecten la percepció de la realitat i/o el comportament. Engloben un número molt variat de patologies; les seves causes es poden trobar en alteracions físiques del sistema nerviós central o poden no tenir una causa coneguda, encara que recentment s’estan descobrint alteracions proteiques o genètiques que podrien ser el desencadenant d’alguna d’aquestes patologies. – Malalties traumàtiques: els traumatismes es refereixen a les lesions produïdes per l’impacte violent d’un agent extern que produeix lesions en òrgans i/o teixits. Aquestes lesions poden tenir conseqüències de diversa consideració, de lleus a molt greus, i fins i tot la mort instantània o diferida. En aquest tipus de patologia, s’inclouen la major part dels accidents. – Malalties metabòliques: aquestes malalties són les produïdes per alteracions en les reaccions químiques del nostre organisme. Es poden manifestar de maneres molt diverses, en funció del procés metabòlic que afectin, ja que poden impedir la realització d’una funció cel·lular, o bé impedir l’absorció o la formació d’un nutrient o element necessari per a l’organisme. – Malalties degeneratives: són les produïdes per la pèrdua progressiva de les funcions d’un òrgan o sistema. Es poden produir per l’envelliment natural de l’organisme o per una aparició prematura de la pèrdua de les seves funcions, amb causa aparent o no. – Malalties genètiques: produïdes per alteracions en els gens. Es poden deure a alteracions dels gens que es transmeten de pares a fills (hereditàries) o a mutacions durant la unió de la càrrega genètica del pare i la mare en formar-se un nou ser. – Malalties autoimmunes: són les que es produeixen quan el sistema de defensa del cos humà reconeix com a estrany algun element propi de l’organisme, ja sigui una proteïna, una estructura o un òrgan o sistema, atacant-lo i danyant-lo. – Malalties isquèmiques: són les que es produeixen quan el sistema circulatori no pot portar sang a alguna regió de l’organisme, la qual cosa produeix la mort de les cèl·lules de la zona per falta d’oxigen. La seva gravetat depèn del tipus de teixit afectat i de l’extensió de la zona isquèmica.

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

2.2 > Períodes de la malaltia Un aspecte important de cara a les actuacions en matèria de salut és conèixer els períodes pels quals passa la malaltia. És el que s’ha denominat història natural de la malaltia. Segons el període en què es trobi la malaltia, s’han de planificar unes actuacions o unes altres, ja sigui perquè no evolucioni o perquè les seqüeles tinguin la menor repercussió possible en la vida de la persona. Els principals períodes de la malaltia són els següents: – Període prepatogènic. En aquesta fase, encara no es pot parlar de malaltia. L’individu està exposat, degut al seu estil de vida, al medi ambient que l’envolta o en base a la seva dotació genètica, a una sèrie de factors que poden desencadenar la malaltia. Aquests factors es denominen factors de risc. Si fos possible anul·lar o minimitzar aquests factors, es podria evitar l’aparició de la malaltia. En cas contrari, la malaltia evolucionarà a la fase següent. – Període patogènic. Es considera que l’individu ja ha contret la malaltia. Aquest període es divideix, al seu torn, en dos períodes més: • Període patogènic subclínic. L’individu té la malaltia, però encara no és capaç de sentir-la, ja que no té símptomes que li facin pensar que està malalt. Dins d’aquesta fase, s’inclouen els períodes asimptomàtics de la malaltia i les fases d’incubació de la malaltia. Pot evolucionar a la fase següent o bé curar-se i no evolucionar si s’apliquen les mesures adequades. • Període clínic o malaltia declarada. Els símptomes han aparegut, la persona se sent malalta i pot tenir la necessitat d’acudir als serveis sanitaris. Aquesta fase pot evolucionar cap a la curació total, cap a la fase següent o bé produir la mort, depenent de la malaltia, de l’estat previ de la persona i de les mesures adoptades.

Atenció Especialitzada Els centres d’especialitats i els hospitals són els responsables de l’Atenció Especialitzada programada i urgent.

– Període postclínic. En aquest període, els símptomes i la malaltia han cessat, però han deixat seqüeles o discapacitats.

2 Centre d’atenció especialitzada.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 9

19/05/15 13:18

10 2.3 > Nivells de prevenció i actuació sanitària en funció de la fase de la malaltia La prevenció, segons l’OMS (1998), consisteix en les mesures destinades no només a prevenir l’aparició de la malaltia, com ara la reducció de factors de risc, sinó també a detenir-ne l’avanç i atenuar-ne les conseqüències un cop establerta. Tenint en compte aquesta definició i la història natural de la malaltia, com abans es detecti la malaltia o el risc de patir-la i es posin en marxa les mesures més adequades per evitar-la o detenir-la, més beneficis obtindrà el pacient de cara al seu futur nivell de salut i, generalment, serà menys costós per al sistema sanitari del país. Es distingeixen quatre nivells de prevenció: – Prevenció primària. S’aplica en el període prepatogènic i inclou mesures de promoció de la salut i prevenció de la malaltia. En aquest nivell, s’estudia quins factors de risc actuen en cada malaltia i es dissenyen campanyes destinades a fer que la població en general o els grups de risc canviïn d’hàbits o modifiquin conductes per evitar que aparegui la malaltia. – Prevenció secundària. S’adreça a detectar precoçment la fase patogènica subclínica, amb la finalitat d’intentar curar la malaltia abans que els seus efectes siguin majors. Això s’aconsegueix mitjançant campanyes de detecció precoç i captació de pacients de risc. L’objectiu principal és tant evitar l’agreujament de la malaltia com limitar el dany ja existent. – Prevenció terciària. S’adreça a curar la malaltia declarada (període clínic). És el que coneixem com a tractament mèdic i es defineix com a prevenció terciària, ja que intenta evitar que la malaltia evolucioni cap a la mort o deixi seqüeles. – Rehabilitació o reeducació. És l’últim nivell d’assistència i s’aplica en l’últim període de la malaltia, quan ha desaparegut però ha deixat seqüeles. Es pretén que el pacient pugui tenir una vida el més autònoma possible i, en la mesura del possible, recuperi les funcions perdudes. Els nivells de prevenció i les actuacions sanitàries es corresponen amb les diferents fases de la malaltia. A la taula següent es resumeixen aquestes correspondències i els principals objectius i accions en cada nivell: Nivell de prevenció

Primari

Secundari

Terciari

Rehabilitació / reeducació

Període de la malaltia

Prepatogènic

Patogènic subclínic

Patogènic clínic

Postclínic

Objectiu

Evitar l’aparició de la malaltia

Evitar l’agreujament de la malaltia o limitar el dany ja existent

Intentar evitar que la malaltia evolucioni cap a la mort o deixi seqüeles

Aconseguir que el pacient tingui una vida el més autònoma possible

Actuació sanitària

Campanyes de prevenció i promoció de la salut

Mesures de diagnòstic precoç

Tractament mèdic

Rehabilitació / reeducació

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 10

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Exemples

Nivells de prevenció sanitària El pacient és una persona de trenta anys, que segueix una dieta rica en greixos animals, amb sobrepès, que fuma trenta cigarrets al dia i porta una vida sedentària. Els nivells de prevenció serien els següents:

Prevenció primària

Amb aquests antecedents, el pacient reuneix gairebé tots els factors de risc de cara a patir una malaltia cardiovascular i/o tromboembòlica. Per tant, es troba en la fase prepatogènica de la malaltia; d’aquí que les mesures sanitàries hagin d’anar encaminades a què deixi de fumar, corregeixi els seus hàbits alimentaris i faci esport per evitar que, amb el temps, arribi a patir alguna malaltia.

Prevenció secundària

Les campanyes sanitàries no han aconseguit que el pacient modifiqui els seus costums i finalment, degut als seus mals hàbits, acaba per desenvolupar una hipertensió, tot i que encara no presenta símptomes ni és conscient de patir-la. En aquesta fase de la malaltia, es tracta de realitzar campanyes publicitàries en què es recomanin hàbits saludables a la població, així com la visita amb regularitat al centre de salut per valorar la pressió arterial i detectar l’aparició d’hipertensió. El metge posarà el tractament adequat per controlar la hipertensió i evitar problemes majors. A més, s’aprofita per realitzar la prevenció primària, ja que existeix malaltia i encara es mantenen els factors de risc.

Prevenció terciària

Suposant que no haguéssim aconseguit captar-lo en les campanyes de prevenció, aquest pacient hipertens pot evolucionar i patir un infart de miocardi o una hemorràgia cerebral. En aquest cas, i un cop que la persona acut al metge perquè es troba malament, la prevenció terciària és el tractament mèdic per curar o intentar que les lesions produïdes per l’infart o l’hemorràgia cerebral deixin les menors seqüeles possibles i no tinguin un desenllaç fatal.

Rehabilitació o reeducació

Després de l’infart, el cor del nostre pacient ha quedat danyat i amb certes limitacions en la seva vida diària, que l’impedeixen desenvolupar les seves activitats amb normalitat. Per tant, li donarem unes pautes de comportament, alimentació, etc., per tal que dugui una vida el més normal possible. També pot ser que li hagin quedat seqüeles degut a l’infart cerebral, cas en el qual caldrà seguir un programa de rehabilitació per intentar recuperar al màxim les seves funcions físiques.

Activitats 1·· Per què no es considera correcte definir la malaltia com l’absència de salut? Raona la teva resposta i utilitza algun exemple.

2·· Imagina que, durant una epidèmia a la teva ciutat, has passat una grip, i fins i tot has necessitat ingrés hospitalari. Descriu quins són els diferents períodes de la malaltia i relaciona’ls amb els nivells de prevenció i actuació sanitària que s’han pogut donar, descrivint els objectius i les activitats que es donen en cada un. 3·· Indica el nivell de prevenció en què estaríem, el període de la malaltia, l’objectiu i l’actuació sanitària que realitzaries en el cas següent: Pacient de 54 anys que acut a urgències per presentar tos no productiva des de fa 2 mesos. Fuma un paquet al dia. Pesa 105 kg, amb una talla de 160 cm. Realitza tres àpats abundants, menja entre hores i beu 1,5 litres d’aigua al dia. Pren tres vasos de vi al dia. Refereix tenir set contínuament. No realitza cap exercici físic. Refereix no trobar-se malament amb el seu sobrepès.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 11

19/05/15 13:18

3 >> Conceptes sanitaris bàsics respecte de la salut i la malaltia Alguns dels termes habituals en el camp de la salut són: – Morbiditat: indica la proporció de persones malaltes en un lloc i en un moment determinats. – Mortalitat: és l’indicador demogràfic que indica el número de defuncions d’una població per cada mil habitants per a un període de temps determinat, generalment un any. – Taxa de natalitat: és l’indicador demogràfic que indica el número de nascuts vius per cada mil habitants en un període de temps, generalment un any. 20

Taxa de natalitat

Taxa de mortalitat

Freqüència per cada mil habitants

16 14 12 10 8 6 4 2 0 1975

1980

1985

1990

1995

2000

2005

2010

Any 3 Evolució de taxes de natalitat i mortalitat a Espanya (1975-2010). Font: INE.

Brot epidèmic Un brot epidèmic és l’aparició de dos o més casos d’una malaltia al mateix temps en el mateix lloc.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 12

– Incidència: és la freqüència amb què apareixen casos nous d’una malaltia en una població i un període determinats per cada cent mil habitants. – Epidèmia: malaltia que es propaga durant algun temps en un país i que afecta simultàniament un gran nombre de persones. – Pandèmia: malaltia que afecta grans extensions geogràfiques. – Endèmia: és un procés patològic permanent en una zona geogràfica. – Patologia: és la part de la medicina que estudia les malalties. – Terapèutica: és el conjunt de mitjans i procediments encaminats a curar la malaltia o, en qualsevol cas, a minimitzar-ne les conseqüències. En general, se sol classificar en tractaments mèdics, quirúrgics i rehabilitadors. – Fisiopatologia: fa referència a les alteracions en les funcions orgàniques associades a una patologia. Aquestes alteracions poden estar produïdes per la malaltia en si o bé unes alteracions poden desencadenar-ne unes altres; per exemple, una fractura produeix immobilitat i la immobilitat produeix atròfia muscular.

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

– Diagnòstic: aplicat a la medicina, el diagnòstic es pot entendre de diverses maneres. En un sentit ampli, es refereix a procediments clínics duts a terme per conèixer la naturalesa i l’origen de la malaltia. Habitualment, el terme diagnòstic fa referència al nom que rep la malaltia del pacient. Per arribar a un diagnòstic, cal analitzar una sèrie d’elements amb què compta el metge, com són la història clínica, l’observació del pacient, l’exploració clínica i les proves complementàries (anàlisis, radiografies, etc.). – Pronòstic: és la previsió mèdica sobre l’evolució de la malaltia. Per tal de poder realitzar un pronòstic, cal tenir en compte l’evolució normal de la malaltia en qüestió, l’estadi en què es trobi, l’estat general del pacient, el seu estat previ a la malaltia i la possibilitat de complicacions. – Signe: evidència objectiva (no subjectiva) i mesurable de la presència d’una malaltia. Un exemple característic de signe és la febre. – Símptoma: referència subjectiva i no mesurable (que es pot quantificar) de la presència d’un estat patològic; per exemple, el dolor. – Semiologia o semiòtica: és l’anàlisi dels signes i els símptomes amb la finalitat d’establir un diagnòstic i/o un pronòstic d’una patologia concreta.

4 Recerca de signes i símptomes en una pacient.

Activitats 4·· Selecciona una o diverses malalties en què puguis identificar uns factors predisposants, una fase subclínica, una fase clínica i unes possibles seqüeles. a) Elabora una campanya publicitària per eliminar els factors de risc identificats. b) Pensa quines proves diagnòstiques podries fer per eliminar precoçment la malaltia. c) Quines activitats planificaries per reduir les seqüeles?

5·· Ordena els següents termes segons si creus que es poden considerar signes o símptomes: temperatura, calfreds, hematomes, rubor, pols, mareig, tensió, dolor, nàusea, tos, vòmit, inflamació, dolor toràcic, hipertensió i somnolència.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 13

19/05/15 13:18

4 >> Models d’infermeria Històricament, la infermeria s’ha considerat com una ciència consistent en l’art d’aplicar cures, repetint actuacions basades en la pràctica i transmeses de generació en generació. Quan es va instituir com a professió, la base dels seus coneixements va seguir essent l’experiència pràctica, per la qual cosa els professionals es formaven en les tècniques sense una base científica. Florence Nightingale, infermera anglesa (1820-1910), és considerada com la primera teòrica de la infermeria. El 1852 va publicar Notes d’infermeria i va fixar les bases de la infermeria professional. Així naix el primer model d’infermeria, l’objectiu principal del qual era assegurar un entorn positiu i saludable per al malalt, basat en cinc components principals: ventilació adequada, llum, calor suficient, control d’efluvis i control del soroll. Darrere d’aquest model n’han sorgit molts altres al llarg de la història, però en l’actualitat les teories més seguides són les de les infermeres Virginia Henderson i, més recentment, les de Dorotea Orem. Aquests models es basen en les teories de les necessitats humanes del psicòleg nord-americà Abraham Maslow. Aquest autor estableix una sèrie de necessitats per als éssers humans que han d’estar cobertes per obtenir un estat òptim de salut i que s’ordenen per categories en forma de piràmide (piràmide de Maslow). 5 Florence Nightingale. Infermera anglesa (1820-1910).

Segons Maslow, per accedir a nivells superiors, és necessari tenir cobertes les necessitats dels nivells inferiors. A partir d’aquesta teoria, Virginia Henderson i, després, Dorotea Orem, basen els seus models d’infermeria.

Autorealització Autoestima

Pertinença

Seguretat

Necessitats fisiològiques bàsiques

6 Piràmide de Maslow.

Virginia Henderson va denominar cures bàsiques d’infermeria el conjunt d’activitats que la infermera desenvolupa per ajudar o suplir el pacient en les seves necessitats. Aquestes cures s’estableixen a través d’un Pla de cures d’infermeria (PAI).

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 14

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Necessitats que cal tenir cobertes per obtenir un estat òptim de salut, segons Maslow – Necessitat de respirar. – Necessitat de beure aigua. – Necessitat de dormir.

Necessitats fisiològiques bàsiques

– Necessitat de benestar (absència de malaltia). – Necessitat de menjar. – Necessitat d’alliberar residus corporals. – Necessitat sexual. – Seguretat física. – Seguretat laboral. – Seguretat d’ingressos i recursos.

Seguretat

– Seguretat moral i fisiològica. – Seguretat familiar. – Seguretat de salut. – Seguretat contra el crim de la propietat personal. – Afecte.

Pertinença

– Amor. – Pertinença al grup. – Amistat. – Reconeixement i afecte per part dels altres. – Sentit d’utilitat.

Autoestima i reconeixement per part dels altres

– Confiança en un mateix. – Independència. – Domini en competències i habilitats. – Consecució d’objectius. – Desenvolupament personal i maduresa.

Autorealització

– Identificació de valors i prioritats. – Satisfacció espiritual, religiosa i/o filosòfica. – Augment del plaer i la satisfacció.

Activitats 6·· Investiga a la xarxa els models d’infermeria actuals. 7·· Classifica les necessitats, segons Maslow, del següent pacient: pacient que viu amb la seva dona i tres fills, menja entre hores i refereix tenir set contínuament. Dèficit d’higiene dental. Està a l’atur i és catòlic no practicant.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 15

19/05/15 13:18

5 >> Procés d’atenció d’infermeria (PAI) El PAI naix com a conseqüència d’aplicar un mètode d’estudi científic per detectar i solucionar els problemes de salut depenent de les necessitats de cures plantejades pels diversos models d’infermeria. Entre els avantatges d’usar un mètode científic en les cures d’infermeria, destaquen els següents: Avantatges del PAI – Es tracta d’un mètode de treball organitzat. – Permet l’aplicació de les cures de forma sistemàtica i racional des del punt de vista de les necessitats del pacient i dels recursos existents. – Evita omissions i repeticions en les activitats. – Unifica criteris i pautes d’actuació. – Millora la comunicació dels professionals entre si i amb el pacient. – Permet conèixer les pautes eficaces i les que no ho són. – Millora el coneixement i la comprensió, per part del pacient, de les activitats que se li realitzaran i, per tant, n’afavoreix l’assumpció, així com la col·laboració del pacient en les seves pròpies cures. – Evita la frustració professional en determinar on fallen les cures i permetre corregir les activitats que no donen els resultats esperats.

La Llei Orgànica 15/1999, de Protecció de Dades de Caràcter Personal (LOPD) Regula el tractament de dades personals en tots els seus àmbits, incloses les dades de la històrica clínica dels pacients, quedant el seu contingut protegit pel secret professional i per l’esmentada llei.

El PAI consta de cinc passos, que són: 1. Valoració. Consisteix en la recollida i l’organització de dades que permet analitzar l’estat del pacient. La informació es pot obtenir de diverses fonts: – – – – –

El propi pacient a través de l’entrevista clínica. La seva històrica clínica. Els familiars. Informes dels serveis socials. Observació del pacient i/o l’entorn social.

2. Diagnòstic d’infermeria. Un cop recollides i valorades les dades obtingudes, podem trobar tres tipus de problemes de salut: Equip d’infermeria És el conjunt de professionals, format per diplomats en infermeria i tècnics en cures auxiliars d’infermeria, que treballa conjuntament, amb una planificació determinada, per assolir un objectiu de salut adreçat a un pacient o un col·lectiu.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 16

– Problemes dependents. Quan l’equip d’infermeria no té capacitat de tractar per si mateix aquests problemes o riscos, ha de ser el metge el que n’indiqui el tractament (diagnòstic mèdic). – Problemes interdependents. Es tracta de problemes o riscos amb un tractament de caràcter mixt: d’una banda, el metge haurà d’indicar un tractament; de l’altra, l’equip d’infermeria planificarà un pla d’actuació complementari per solucionar el problema o evitar que el risc es converteixi en un problema de salut. – Problemes independents. Són els problemes de salut que poden ser abordats directament per l’equip d’infermeria (diagnòstic d’infermeria).

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Els diagnòstics d’infermeria són enunciats que descriuen problemes de salut presents –o riscos potencials– que l’equip d’infermeria està autoritzat i capacitat per tractar i que afecten l’individu, la família o la comunitat. El diagnòstic es resumeix en una frase concisa que representa un patró alterat, real o potencial del pacient. Un diagnòstic d’infermeria ha de tenir tres parts, que es resumeixen sota les inicials PES: – Problema de salut o identificació del problema. Constitueix l’etiqueta diagnòstica que diferencia un model d’un altre i s’enuncia amb la frase que indica el problema detectat del tipus: “alteració de”, “risc de”, “dèficit de”, o qualsevol altre enunciat que indiqui un problema real o potencial de salut. Existeixen etiquetes diagnòstiques elaborades per diversos organismes. – Etiologia o identificació de les causes. Són els factors que produeixen o afavoreixen l’aparició del problema. A un diagnòstic li poden correspondre diverses causes, que poden estar relacionades amb situacions de risc o amb comportaments del pacient. S’escriu a continuació del problema o el risc, i s’enuncia amb expressions com “antecedents de”, “associat amb” o “relacionat amb”. – Signes i símptomes (forma en què es manifesta el problema). Per finalitzar el diagnòstic, cal descriure les manifestacions del problema, tant si són signes mesurables com si es tracta de símptomes que ens relata el pacient. S’enllaça amb el diagnòstic mitjançant l’expressió “manifestat per”.

Classificació de Luney La classificació de problemes de Margaret Luney, que estableix vint conductes funcionals sobre les quals elaborar diagnòstics; la classificació Omaha, que elabora un llistat de problemes funcionals enfocats a l’atenció primària; o la classificació de la NANDA (Associació Nord-americana de Diagnòstics d’Infermeria), la més estesa i usada, que elabora un llistat dels possibles problemes de salut relacionats amb la infermeria i assigna un diagnòstic a cada problema. Aquest llistat es va actualitzant periòdicament, a mesura que es van identificant nous problemes.

Exemples

Diagnòstic d’infermeria de pacient amb dificultat en la deambulació Dolor crònic relacionat amb un procés degeneratiu muscular manifestat per incapacitat per realitzar les activitats diàries.

Diagnòstic d’infermeria de pacient amb ansietat Ansietat manifestada per inquietud, taquicàrdia, insomni, angoixa i anorèxia relacionada amb la situació d’assetjament laboral que pateix.

3. Planificació. S’estableixen les activitats per corregir els problemes detectats, per a la qual cosa es tindran en compte tots els aspectes següents: – Establir un ordre en les actuacions en funció de les prioritats. – Fixar els objectius principals i el termini de temps en què s’esperen aconseguir. – Descriure les activitats a realitzar, amb quins mitjans i amb quina freqüència. La tendència actual per unificar criteris i facilitar la comunicació entre la infermeria hospitalària i la infermeria d’atenció primària és associar als diagnòstics de la NANDA un llistat en què s’enumeren els resultats que s’espera aconseguir en tractar les alteracions detectades pel diagnòstic.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 17

19/05/15 13:18

18 Aquest llistat es denomina classificació dels resultats d’infermeria (NOC) i, al seu torn, s’associa amb un altre llistat en què s’enumeren i es classifiquen les intervencions d’infermeria a realitzar per aconseguir els esmentats resultats, denominat classificació de les intervencions d’infermeria (NIC). Etiqueta diagnòstica: dèficit d’autocura: bany/higiene Manifestació de dependència (diagnòstic)

Resultat (NOC)

Intervenció (NIC)

Incapacitat per rentar-se totalment o parcialment el cos, relacionada amb un deteriorament perceptual o cognitiu.

Cures personals: – Bany. – Activitats de la vida diària. – Capacitat cognitiva.

– – – –

Ajuda en l’autocura. Higiene/bany. Ensenyança individual Vigilància: seguretat.

Etiqueta diagnòstica: dèficit d’autocura: alimentació Manifestació de dependència (diagnòstic)

Resultat (NOC)

Intervenció (NIC)

– Incapacitat per alimentar-se, per deteriorament muscular. – Incapacitat per ingerir aliments, relacionada amb deteriorament perceptual i cognitiu.

– Estat nutricional. – Cures personals.

– Alimentació. – Ajuda amb autocures.

Tota aquesta planificació s’ha de registrar en un full d’activitats per tal que tot el personal sàpiga què fer, com i quan. 4. Execució. Consisteix en realitzar les tasques programades segons el marcat al full de planificació. S’hi registraran les activitats dutes a terme, les hores en què es realitzen, les dificultats trobades, els progressos o retrocessos observats i totes les qüestions que considerem importants per a la consecució dels objectius fixats. 5. Avaluació. Consisteix en analitzar el nivell de consecució del objectius fixats en el pla d’actuació. És necessari realitzar una avaluació al final del procés, però també són necessàries avaluacions intermèdies, per corregir les mesures adoptades si fos necessari. El TCAI intervé en el PAI en tots els processos, excepte en l’elaboració dels diagnòstics. Participa de forma activa en la recollida de dades mitjançant l’observació del pacient durant la realització de les seves activitats diàries i, a vegades, serveix de pont entre la informació rebuda del pacient i la resta de l’equip de salut. Així mateix, participa en l’elaboració del pla de cures en els apartats de la seva competència, executa la part del pla que li correspon i, per últim, col·labora de nou en la recollida de dades per a l’avaluació dels resultats.

Activitats 8·· Enumera les intervencions (NIC) que realitzaries a un pacient amb diagnòstic de dèficit d’autocura en bany i higiene.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 18

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Activitats finals 1·· Identifica, en el teu propi estil de vida, els hàbits nocius o potencialment nocius per a la teva salut i planifica actuacions per modificar-los que siguin realistes pel que fa a objectius a assolir i terminis per fer-ho.

2·· Observa l’ambient que envolta la teva casa i el teu institut, i elabora una llista amb els factors ambientals positius i negatius que poden afectar l’estat de salut de la teva família i els teus companys de curs.

3·· Analitza els determinants de salut i realitza una taula amb les activitats que pots modificar des del punt de vista de l’auxiliar d’infermeria.

4·· Elabora una llista amb pautes per tenir un creixement saludable. 5·· Elegeix tres malalties comunes i elabora mesures per evitar que l’agent causal es posi en contacte amb l’hoste susceptible.

6·· Elegeix cinc malalties i enumera’n els factors predisposants. 7·· Si el pacient fos una persona de trenta anys que segueix una dieta rica en greixos animals, amb sobrepès, que fuma trenta cigarrets al dia i porta una vida sedentària. Quins serien els nivells de prevenció?

8·· Quins factors mediambientals podries canviar per millorar la salut del teu entorn? 9·· Fes una llista de comportaments socials nocius que influeixen en el desenvolupament de malalties. 10·· Si un pacient té els següents signes i símptomes: - Tos i expectoració. - Temperatura corporal de 39,5 ºC.

- Respiracions: 22 rpm. - Sudoració.

- Astènia. - Pols de 90 bpm.

En quin període de la malaltia es troba? Raona la teva resposta.

11·· Analitza la taula següent en què es comparen el número de casos que s’han registrat el 1986, 1995 i 2010 de les malalties següents. Què et suggereixen aquestes dades? A quins factors creus que es poden deure? 1986

1995

2010

Grip

4.555.662

3.863.407

216.401

Xarampió

220.096

8.845

283

Paludisme

153

284

378

Tètanus

Malalties de declaració obligatòria a Espanya (Font: INE).

En què ens equivoquem Quines actuacions del TCAI observes en el següent text que no s’ajusten al que has après en aquesta unitat?

1·· Pacient de 45 anys d’edat amb hipertròfia cardíaca per hipertensió mantinguda durant 20 anys. La seva ingesta de sal al dia és molt elevada. En aquest cas, hauríem d’actuar en el nivell primari de prevenció que té lloc en el període prepatogènic per prevenir l’aparició de la malaltia. L’actuació amb aquesta pacient seria que corregís els seus hàbits alimentaris, disminuint la ingesta de sal per evitar que, amb el temps, arribi a patir alguna malaltia relacionada amb aquest mal hàbit alimentari.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 19

19/05/15 13:18

20 Casos finals Procés d’atenció d’infermeria Un pacient de 75 anys que ingressa a la planta de traumatologia per fractura de maluc, amb talla d’1,75 cm i pes de 55 kg. Refereix viure sol i, al seu ingrés, presenta dèficit en la higiene, ungles llargues i brutes, cabell descuidat i mala olor corporal. Les seves constants són normals, té una bona coloració de pell i les mucoses i els paràmetres analítics són normals. Analitza els problemes de salut del pacient, identifica els aspectes a tractar des del punt de vista d’infermeria, realitza els diagnòstics d’infermeria que corresponguin seguint les pautes d’elaboració corresponents i suggereix la planificació de cures per solucionar els problemes reals i potencials que hagis detectat.

Solució Degut a la fractura de maluc, la mobilitat del pacient està reduïda. No presenta úlceres per pressió, encara que la immobilitat i el fet d’estar tan prim suposen un risc per tal que n’hi apareguin. El pacient presenta baix pes per a la seva talla que, sumat al fet de viure sol, suggereix un dèficit d’alimentació, el qual, de moment, no té repercussions en la seva salut, ja que els paràmetres analítics són normals. Es detecta un dèficit en la higiene que haurem de corregir. Diagnòstics: 1. Risc d’alteració en la integritat de la pell, relacionat amb la immobilitat, causada per la fractura de maluc i pel fet que el pacient estigui prim. 2. Risc d’alteració de la nutrició per defecte, relacionat amb pes baix en pacient que viu sol. 3. Dèficit d’autocura en la higiene personal, relacionat amb mals hàbits higiènics, manifestat per aspecte descuidat. Activitats relacionades: – Per al primer diagnòstic: • Elaborar un pla de canvis posturals en funció de la patologia del pacient. • Ús de matalàs antiescares. • Vigilar el compliment de les indicacions nutricionals que indiqui el metge del pacient. – Per al segon diagnòstic: • Vigilar el compliment de les indicacions nutricionals que indiqui el metge del pacient. • Donar pautes de nutrició al pacient per tal que les mantingui després de l’alta. • Posar-se en contacte amb els serveis socials per si fos susceptible d’ajuda domiciliària. – Per al tercer diagnòstic: • • • •

Ensenyar al pacient autocures relacionades amb la higiene. Establir acords amb el pacient per millorar la seva imatge personal. Ensenyar-li l’ús d’accessoris, com raspalls amb mànecs llargs, per facilitar-li la higiene en el bany. Posar-se en contacte amb els serveis socials per si fos susceptible d’ajuda domiciliària.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 20

19/05/15 13:18

Unitat 1 - Salut i malaltia. L’auxiliar d’infermeria

Autoavaluació 1. Quina és la primera persona que estableix la necessitat de basar-se en fets científics en les cures d’infermeria?

7. La malaltia que afecta grans extensions geogràfiques es denomina:

c) Virginia Henderson.

a) Morbiditat. b) Endèmia. c) Pandèmia. d) Epidèmia.

d) Totes les respostes anteriors són incorrectes.

8. La febre és un exemple de:

2. L’actuació, en la majoria dels models d’infermeria, es basa en:

a) Signe. b) Símptoma. c) Diagnòstic. d) Pronòstic.

a) Dorotea Orem. b) Florence Nightingale.

a) Aplicar totes les cures a tots els pacients. b) Aplicar totes les cures als pacients amb algun tipus de necessitat. c) Aplicar la mínima intervenció que el pacient necessiti, deixant que ell mateix realitzi les cures que pugui. d) Les respostes b i c són correctes. 3. Abans d’elaborar un pla d’actuació, cal:

9. La primera fase del PAI és: a) Avaluació. b) Valoració. c) Execució. d) Planificació. 10. Les mesures de prevenció de la salut s’inclouen en el nivell de prevenció:

a) Analitzar els dèficits. b) Determinar les necessitats d’actuació. c) Prioritzar les activitats. d) Totes les respostes anteriors són correctes.

a) Terciària. b) Secundària. c) Primària. d) Rehabilitació.

4. Per elaborar un pla de cures, la primera acció és sempre: a) Prioritzar les activitats. b) Elaborar el pla. c) Analitzar els problemes, dèficits o riscos. d) Totes les respostes anteriors són correctes. 5. Són factors que influeixen en la salut: a) Biologia humana. b) Estil de vida. c) Medi ambient. d) Totes les respostes anteriors són correctes. 6. Quan un individu ha contret la malaltia, es troba en el període: a) Patogènic. b) Postclínic. c) Prepatogènic. d) Convalescent.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 21

19/05/15 13:18

nitat

Cèl·lules i teixits

Preguntes inicials

En aquesta unitat aprendràs a...

1·· Coneixes els tipus de cèl·lules del teu cos?

■

2·· Saps què és un teixit i quins tipus de teixit hi ha a l’organisme? 3·· Saps què és un pla corporal i una cavitat corporal?

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 22

Diferenciar els tipus de cèl·lules i descriure les funcions dels seus orgànuls.

■

Distingir els diferents tipus de teixits presents en l’organisme i enumerar-ne les funcions.

■

Diferenciar entre aparell, òrgan i sistema.

19/05/15 13:18

Unitat X 2 - Cèl·lules Título dei la teixits Unitat

Membrana plasmàtica Nucli

Estructura Citoplasma Sistemes de transport – Difusió passiva – Transport actiu

CÈL·LULA EUCARIOTA

Reproducció – Mitosi – Meiosi

Fisiologia Membrana plasmàtica

Epitelial Conjuntiu

TEIXITS Muscular

– – – – – –

Lax Dens Adipós Cartilaginós Ossi Sang

Nerviós

Direccions

CONSIDERACIONS ANATÒMIQUES

Plans Cavitats

Per al projecte final ■ ■

■ ■

■

Diferenciaràs els tipus de teixits. Reconeixeràs, amb l’ajuda del microscopi, una cèl·lula eucariota i les seves parts. Identificaràs les cavitats corporals del pacient. Identificaràs el teixit epitelial, el teixit conjuntiu i el teixit muscular. Treballaràs amb la sang i el teixit nerviós.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 23

19/05/15 13:18

1 >> La cèl·lula La teoria cel·lular Proposada el 1834 per Matthias Jakob Schleiden i Theodor Schwann, postula que tots els organismes estan formats per cèl·lules i que totes les cèl·lules deriven d’altres de precedents.

L’organisme està format per cèl·lules, que s’especialitzen i s’agrupen en teixits i òrgans que, al seu torn, col·laboren entre si per formar els diferents sistemes i aparells. La cèl·lula és la unitat funcional i estructural dels éssers vius, ja que, per si mateixa, és capaç de realitzar les tres funcions vitals que els caracteritzen: nutrició, relació i reproducció. Les cèl·lules es poden classificar atenent a la seva estructura:

– Cèl·lules procariotes: no tenen nucli definit, per la qual cosa el seu material genètic es troba lliure al citoplasma. Cal tenir en compte que tots els bacteris són cèl·lules procariotes, amb una mida compresa entre 1 i 10 micres (μm) i un mecanisme de reproducció senzill (figura 1). – Cèl·lules eucariotes: la principal diferència, respecte de les primeres, rau en el fet que la major part del seu material genètic es troba dins d’una estructura denominada nucli; a més, posseeixen orgànuls citoplasmàtics (figura 2). Tots els animals i vegetals, així com els fongs, estan formats per cèl·lules eucariotes. La mida de la cèl·lula La gran majoria de les cèl·lules són microscòpiques, és a dir, no són observables a simple vista. Els ous de les aus figuren entre les cèl·lules més grans que podem veure.

1 Cèl·lula procariota.

2 Cèl·lula eucariota.

L’estudi de la cèl·lula es va poder dur a terme gràcies a la invenció del microscopi òptic, que va permetre l’observació, per primera vegada, de microorganismes. Després, amb la invenció del microscopi electrònic i el desenvolupament d’aquesta tecnologia, es va poder augmentar el nivell de resolució, fet que ha posat de manifest l’existència d’una gran quantitat d’estructures internes i ha permès estudiar-les amb detall.

Activitats 1·· Descriu les diferències observables a simple vista entre una cèl·lula procariota i una d’eucariota, com les que apareixen a les figures 1 i 2.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 24

19/05/15 13:18

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

2 >> Estructura de les cèl·lules eucariotes Totes les cèl·lules eucariotes, ja siguin animals, vegetals o fongs, tenen una estructura similar, que es pot dividir en les parts següents: – La membrana plasmàtica. – El citoplasma. – El nucli.

2.1 > La membrana plasmàtica La membrana plasmàtica és una estructura formada per una doble capa de lípids i proteïnes que envolta el citoplasma i constitueix el límit extern de la cèl·lula. La funció de la membrana plasmàtica és protegir i regular l’intercanvi de substàncies entre el medi extern i l’interior de la cèl·lula, essent una estructura suficientment consistent com per conservar la cèl·lula intacta i completa (figura 4). Glucoproteïnes

Colesterol

MEDI EXTERN

3 Célula vegetal.

Cèl·lules vegetals Són les cèl·lules que formen part dels teixits i òrgans vegetals. Les característiques que diferencien una cèl·lula vegetal d’una animal són: – Posseeixen grans vacuoles. – Contenen cloroplasts. – Es protegeixen amb una paret cel·lular rígida que envolta la membrana cel·lular.

Bicapa lipídica

Fosfolípid

MEDI INTERN Proteïnes

4 Estructura de la membrana plasmàtica.

2.2 > El citoplasma El citoplasma és la substància que es troba entre el nucli cel·lular i la membrana citoplasmàtica; està format per aigua, proteïnes, lípids, hidrats de carboni i sals minerals, entre altres. Al citoplasma de les cèl·lules eucariotes es poden diferenciar: – El citoesquelet, constituït per proteïnes que formen estructures filamentoses (en forma de fils). És responsable de la forma de la cèl·lula i del seu moviment, així com del desplaçament d’orgànuls pel citoplasma. Se subdivideixen, segons el gruix, en microtúbuls i filaments intermedis.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 25

Bartolomeo Camillo Emilio Golgi Va ser un metge i citòleg italià que l’any 1906 va rebre el premi Nobel de Medicina, conjuntament amb Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) pels seus estudis sobre l’estructura del sistema nerviós.

19/05/15 13:18

Ribosomes Són complexos moleculars constituïts per proteïnes i ARN, encarregats de la síntesi de proteïnes, a partir de la informació continguda al material genètic.

– L’hialoplasma, que és la part líquida del citoplasma. Al seu interior es troben nombroses estructures anomenades orgànuls citoplasmàtics, que realitzen funcions essencials per al metabolisme cel·lular. Els orgànuls citoplasmàtics són els següents:

• El reticle endoplasmàtic (RE): és una xarxa interconnectada de tubs aplanats i sàculs que es comuniquen entre si i que es connecten amb el nucli i la membrana plasmàtica. Intervé en funcions relacionades amb la síntesi de proteïnes, el metabolisme de lípids i el transport intracel·lular (figura 5). N’existeixen de dos tipus, el RE llis (REL) i el RE rugós (RER). Aquest últim rep el seu nom perquè està associat a ribosomes. • L’aparell de Golgi: és un orgànul membranós format per l’agrupació de sacs plans apilats prop del nucli. S’encarrega de processar químicament les molècules que procedeixen del REL (figura 5). Porus nuclear

Nucli

Membrana nuclear Aparell de Golgi Vesícules

Ribosoma

Reticle endoplasmàtic rugós

6 Cilis.

Reticle endoplasmàtic llis

5 Reticle endoplasmàtic i aparell de Golgi.

– Les mitocòndries: són orgànuls constituïts per una doble membrana, una d’externa llisa i una altra que forma plecs. Al seu interior, es produeixen complexes reaccions químiques amb la finalitat d’obtenir energia per a la cèl·lula. – Els lisosomes: són vesícules membranoses de forma esfèrica que contenen enzims digestius que degraden totes les molècules inservibles per a la cèl·lula. – Els centríols: són orgànuls relacionats amb la divisió cel·lular. Cada cèl·lula posseeix dos emparellats, que es disposen creuats en angle recte. – Els cilis: són prolongacions fines que existeixen en algunes cèl·lules i que desenvolupen funcions especialitzades, com el moviment o la captura de substàncies (figura 6). – El flagel és una prolongació única, de majors dimensions que els cilis, capaç de dotar la cèl·lula de moviment (figura 7).

7 Flagel.

Activitats 2·· Dibuixa i descriu les funcions de la membrana plasmàtica. Enumera les funcions dels orgànuls citoplasmàtics i relaciona-les amb el seu orgànul corresponent.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 26

19/05/15 13:18

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

2.3 > El nucli El nucli sol tenir forma esfèrica i se situa al centre o la part inferior de la cèl·lula. S’hi troba la major part del material genètic de la cèl·lula. La informació que conté permet regular el metabolisme i la pròpia reproducció cel·lular (figura 8).

Membrana nuclear

Cromatina

El nucli està format per una membrana nuclear que, a diferència de la plasmàtica, té canals o porus per permetre la comunicació amb el citoplasma. A l’interior es localitza el nucleoplasma, i s’hi poden observar unes estructures especialitzades: el nuclèol i la cromatina. El nuclèol és una estructura densa, amb un número que depèn del tipus i l’activitat de la cèl·lula, encara que l’usual són dos o tres. S’observa només durant un període del cicle vital de la cèl·lula denominat interfase, ja que desapareix durant la divisió cel·lular. El nuclèol és ric en ARN (àcid ribonucleic) i proteïnes, i conté petites quantitats d’ADN (àcid desoxiribonucleic) inactiu. La seva funció és la síntesi dels ribosomes que després maduren al citoplasma. El material genètic es troba en la cromatina, formada per proteïnes i, sobretot, per ADN. Durant la interfase, la cromatina s’observa al microscopi òptic com si formés una mena de fina xarxa de fibres, però quan la cèl·lula entra en divisió, aquesta xarxa es condensa, convertint-se en una sèrie d’estructures granulars o filamentoses anomenades cromosomes. Cal tenir en compte que en l’espècie humana, disposem de 23 parells de cromosomes. Nuclèol Aparell de Golgi

Membrana nuclear

Nuclèol

Porus nuclear 8 Nucli i nuclèol.

Malalties cromosòmiques Les malalties cromosòmiques són malalties que es produeixen per una anomalia en els cromosomes. Poden ser de dos tipus: – Alteracions en el número dels cromosomes. – Alteracions estructurals en els cromosomes. Membrana plasmàtica

Material genètic

Centríols

Lisosomes Ribosoma

Reticle endoplasmàtic rugós

Reticle endoplasmàtic llis

Vacuola

Mitocòndria

9 Esquema de l’interior d’una cèl·lula animal.

Activitats 3·· Enumera les principals funcions de la membrana plasmàtica i les seves característiques més importants. 4·· Realitza un dibuix de la cèl·lula eucariota, indicant-ne els orgànuls interns, i descriu les característiques i la funció de cada un. 5·· Els cilis i els flagels, en què es diferencien i en quines activitats estan implicats?

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 27

19/05/15 13:18

3 >> Fisiologia de la cèl·lula ATP o trifosfat d’adenosina ATP és un compost fonamental en què les cèl·lules acumulen energia, disponible quan la necessiten.

Les cèl·lules realitzen les funcions vitals de tots els éssers vius: nutrició, relació i reproducció.

3.1 > Funció de nutrició La funció de nutrició consisteix en la incorporació dels nutrients a l’interior de les cèl·lules i la seva transformació. La majoria de les substàncies nutrients travessen la membrana cel·lular mitjançant dos tipus de sistemes de transport: – El transport passiu: no es requereix energia per tal que la substància travessi la membrana plasmàtica (figura 10). – El transport actiu: la cèl·lula utilitza ATP com a font d’energia per tal que una substància en particular travessi la membrana (figura 11). Exterior

Medi extern

Medi intern 10 Transport passiu.

ATP 11 Transport actiu.

ADP + Pi

Interior

3.2 > Funció de relació La funció de relació és la capacitat dels éssers vius de captar senyals procedents del medi (extern i intern) i de respondre’ls. Gràcies a aquesta funció, les cèl·lules es poden adonar del que ocorre al seu voltant i actuar en funció d’això. Les cèl·lules perceben els canvis tant del medi extracel·lular com interns, estímuls que poden ser químics o físics, i responen de la manera més adequada. Algunes d’aquestes respostes impliquen el desplaçament de la cèl·lula, només en les que es poden moure, o un augment o disminució de la síntesi de determinades substàncies (figura 12).

Flagels

Cilis

Ameboide

12 Alguns tipus de moviment cel·lular.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 28

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

3.3 > Funció de reproducció La funció de reproducció consisteix en els processos cel·lulars mitjançant els quals una cèl·lula mare es divideix, transmetent la informació genètica a les cèl·lules filles. Hi ha dos tipus de mecanismes de divisió cel·lular: la mitosi i la meiosi. Mitosi En la mitosi, la cèl·lula mare es divideix, donant lloc a dues cèl·lules idèntiques amb la mateixa dotació genètica que la cèl·lula progenitora. Meiosi La meiosi és el mecanisme de replicació cel·lular pel qual d’una cèl·lula mare (diploide) s’obtenen quatre cèl·lules filles (haploides), amb una dotació cromosòmica que és la meitat de la que porta la progenitora. Totes les cèl·lules de l’organisme humà contenen 46 cromosomes (23 parells). Aquesta dotació cel·lular es denomina diploide. Tot i això, les cèl·lules reproductores, anomenades gàmetes, només contenen 23 cromosomes, tipus de dotació cromosòmica denominada haploide. Això succeeix per tal que, en la fecundació, en unir-se les gàmetes masculina i femenina, es formi una nova cèl·lula (zigot) amb una dotació cromosòmica que sigui la suma de les dues gàmetes; és a dir, 46 cromosomes (23 parells), que asseguren la supervivència de l’espècie. Membrana nuclear

Nuclèol

Cromosomes

Cromatina

Primera divisió meiòtica

Nucli

Interfase

Metafase I

Anafase I

Telofase I

Segona divisió meiòtica

Profase I tardana

Profase I

Metafase II

Anafase II

Telofase II

13 Meiosi.

Activitats 6·· Per què és necessari que les gàmetes sigui haploides?

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 29

19/05/15 13:19

4 >> Concepte de teixit Un teixit és un conjunt de cèl·lules que realitzen una mateixa funció i tenen una morfologia similar. Al cos humà existeixen quatre classes o tipus principals de teixits, que són els següents: – – – –

El teixit epitelial. El teixit conjuntiu. El teixit muscular. El teixit nerviós.

Teixit nerviós

Teixit cartilaginós

Teixit adipós

Teixit ossi

Teixit muscular

Teixit conjuntiu

Sang

Teixit epitelial

14 Localització d’alguns tipus de teixits.

4.1 > El teixit epitelial El teixit epitelial revesteix la superfície exterior del cos i moltes de les seves cavitats; per exemple, el tub digestiu, la cavitat respiratòria i les cavitats seroses. Es caracteritza pel fet que: – Les seves cèl·lules es troben fortament unides. – No té vasos sanguinis ni limfàtics. – Es nodreix gràcies al teixit conjuntiu que es troba sota seu. El teixit epitelial està separat del teixit conjuntiu mitjançant una capa cel·lular de gruix variable denominada membrana basal, que té com a funció principal servir de sosteniment als epitelis.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 30

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

Les seves funcions principals són: – Protecció: ja sigui de forma mecànica, com ocorre amb la pell, o de forma química, com passa a l’epiteli gàstric. – Absorció de substàncies: com succeeix en l’epiteli intestinal. – Secreció de substàncies a través d’epitelis glandulars (és el cas de les glàndules sudorípares) o per mitjà de glàndules intraepitelials; per exemple, les glàndules caliciformes secretores de moc de l’aparell respiratori. – Recepció sensorial: per exemple, l’epiteli olfactori i sensitiu a través dels receptors de la pell. – Excreció: com en el cas dels túbuls renals. El teixit epitelial es classifica en funció de tres criteris: – Segons el nombre de capes cel·lulars:

• Epiteli simple: una sola capa de cèl·lules. • Epiteli estratificat: més d’una capa de cèl·lules. • Epiteli pseudoestratificat: en realitat, és un epiteli simple format per diversos tipus de cèl·lules disposades en una sola capa, però que, en disposar els seus nuclis en diferents nivells, donen l’aspecte de tenir diverses capes. – Segons la forma de les cèl·lules:

• Epiteli pavimentós: cèl·lules aplanades. • Epiteli cúbic: cèl·lules tan amples com altes. • Epiteli cilíndric: cèl·lules més altes que amples. – Segons l’especialització de les cèl·lules que el constitueixen:

• Les cèl·lules que no presenten especialitzacions significatives. • Les cèl·lules implicades en diferents processos més especialitzats, per exemple: – – – – – –

Cèl·lules productores de moc. Cèl·lules ciliades. Cèl·lules sensitives. Cèl·lules nervioses. Cèl·lules implicades en processos d’absorció. Cèl·lules especialitzades en processos d’excreció.

Simple pavimentós

Simple cúbic Estratificat cúbic Simple cilíndric

Estratificat pavimentós

Transicional

Pseudoestratificat cilíndric

15 Epitelis.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 31

19/05/15 13:19

32 4.2 > El teixit conjuntiu El teixit conjuntiu està constituït per un grup heterogeni de teixits, com el cartilaginós, l’ossi, la sang i l’adipós. En conjunt, es tracta del teixit més abundant i més distribuït de l’organisme, ja que desenvolupa múltiples funcions, entre les quals destaquen: – Funcions de rebliment i sosteniment, ja que serveixen de suport per a les cèl·lules pròpies de cada teixit. – Emmagatzematge, com és el cas dels àcids grassos en el teixit adipós. – Defensa, realitzada per cèl·lules procedents de la sang. – Reparació de teixits danyats. La seva estructura està formada per cèl·lules i una matriu extracel·lular, que està formada per fibres i la substància fonamental. Tots els teixits conjuntius són similars i només es diferencien en la proporció en què es troben aquests tres elements constituents. Cèl·lules del teixit conjuntiu Al teixit conjuntiu es troben: Antigen Un antigen és qualsevol substància, en general proteïnes, capaç de generar una resposta del sistema immunològic.

– Cèl·lules fixes o cèl·lules del teixit conjuntiu pròpiament dit, entre les quals se’n distingeixen de dos tipus principals: • Fibroblasts: són les cèl·lules principals del teixit conjuntiu i tenen al seu càrrec la formació de les fibres i de la substància fonamental. Es tracta de cèl·lules allargades (fusiformes), amb llargues prolongacions citoplasmàtiques i capacitat per convertir-se en altres tipus cel·lulars si resulta necessari. • Adipòcits: també denominats cèl·lules adiposes, són unes cèl·lules especialitzades en l’emmagatzematge de greix, que ocupa una gran part del seu citoplasma, fins i tot desplaçant els orgànuls citoplasmàtics. – Cèl·lules mòbils, que procedeixen de la sang, entre les quals destaquen:

16 Macròfag.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 32

• Leucòcits: components habituals de la sang que tenen la funció de defensa. Els leucòcits més freqüents en el teixit conjuntiu són els neutròfils, els eosinòfils i els limfòcits. • Macròfags: aquestes cèl·lules tenen el seu origen en els monòcits (un tipus de leucòcit) de la sang. Són cèl·lules de grans dimensions amb un nucli molt característic en forma arronyonada, que presenten una gran capacitat de fagocitosi (figura 16). Actuen com a elements de defensa, ja que són capaços de fagocitar restes de cèl·lules velles, bacteris, paràsits, etc. • Mastòcits, o cèl·lules encebades: resulten especialment abundants a la pell, en el revestiment de l’aparell gastrointestinal i entorn dels vasos. Participen en els processos inflamatoris i desenvolupen un paper central en les al·lèrgies. • Plasmòcits, o cèl·lules plasmàtiques: s’originen a partir de la maduració dels limfòcits B, essent els encarregats de produir anticossos, glucoproteïnes usades pel sistema immunitari per identificar elements estranys (antígens), com ara bacteris, virus o productes d’aquests.

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

Fibres del teixit conjuntiu Les fibres més abundants en aquest teixit són les fibres de col·lagen (figura 17). Són blanques, aportant aquest color als teixits en què es troben, i presenten una estriació visible al microscopi òptic. Són fibres fortes i flexibles, ja que la seva funció principal és la de suportar tensions, presents en gairebé tots els òrgans, especialment en lligaments i tendons. Un altre tipus són les fibres elàstiques, més petites que les de col·lagen, i el principal component de les quals és l’elastina. Aquestes fibres presenten una extremada elasticitat que els permet incrementar fins a 1,5 vegades la seva longitud enfront de la tracció, per després tornar a la seva posició inicial. Es troben presents sobretot a la pell, els vasos sanguinis i els pulmons. Finalment, les fibres reticulars estan formades per col·lagen i un revestiment de glucoproteïnes. Formen la carcassa dels òrgans hematopoètics, com la melsa, el timus, els ganglis i teixits limfàtics i la medul·la òssia, en què apareixen com una delicada xarxa de fibres ramificades. Aquestes fibres són sintetitzades pels fibroblasts i les cèl·lules reticulars i participen de manera essencial en la producció de la membrana basal.

17 Fibres de col·lagen.

Substància fonamental Rep aquest nom per ser un material amorf i amb propietats físiques de gel semifluid. Té un aspecte translúcid i gelatinós i està formada principalment per proteïnes, polisacàrids i aigua. La seva funció és permetre el pas de metabòlits (nutrients i substàncies de residu) d’una cèl·lula a una altra, així com servir d’unió a les cèl·lules i fibres del teixit conjuntiu.

4.3 > Varietats de teixit conjuntiu Es distingeixen diversos tipus de teixit conjuntiu, segons la proporció de cèl·lules, fibres i substància fonamental que continguin. Teixit conjuntiu lax El teixit conjuntiu lax presenta una proporció gairebé equilibrada de cèl·lules, fibres i substància fonamental. Es troba àmpliament distribuït en l’organisme, ja que serveix de suport dels epitelis que revesteixen, per exemple, els tractes digestiu i respiratori. En aquest teixit, les fibres de col·lagen es disposen de forma laxa (sense tensió) i mostren un aspecte ondulat. Entre les seves funcions, destaquem: – Mecànica: ja que proporciona sosteniment. – Metabòlica: perquè facilita l’aportació dels nutrients necessaris per al manteniment d’altres teixits. – Defensiva: ja que algunes de les seves cèl·lules intervenen en processos inflamatoris i de cicatrització.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 33

19/05/15 13:19

34 Teixit conjuntiu dens El teixit conjuntiu dens serveix de sosteniment mecànic i es caracteritza per posseir fibroblasts i contenir abundants fibres col·làgenes i elàstiques, així com escassa substància fonamental. Dins del teixit conjuntiu dens, a més, podem trobar les següents varietats: – El teixit conjuntiu fibrós dens: en què predominen les fibres col·làgenes. El trobem, per exemple, en els lligaments i els tendons. – El teixit conjuntiu elàstic: en què predominen les fibres elàstiques. Es distribueix, per exemple, en les artèries de calibre gruixut. – El teixit reticular: conté fibres de reticulina, varietat que es localitza únicament en els òrgans limfoides i hematopoètics. Teixit adipós El teixit adipós posseeix adipòcits. Aquest teixit actua com a magatzem de greix per a tots els processos de l’organisme que requereixin energia. Hi ha dos tipus de teixit adipós: – El teixit adipós blanc: és el teixit adipós de l’adult i representa entre el 20 i el 25% del pes total. – El teixit adipós marró: es troba en els nounats. Juga un paper fonamental en la regulació de la temperatura i no s’usa per a la producció d’energia corporal. Teixit cartilaginós El teixit cartilaginós es caracteritza pel fet que la substància fonamental és gairebé sòlida i no té vasos sanguinis ni limfàtics. Les cèl·lules que el constitueixen es denominen condròcits (condroblasts quan les cèl·lules són joves) i les fibres són de tipus col·lagen, encara que també hi trobem fibres elàstiques (figura 18). Hi ha tres varietats: – El cartílag hialí: conté únicament unes poques fibres col·làgenes disposades en una xarxa d’àmplies malles. Es troba recobrint les superfícies de la major part de les articulacions, així com en els cartílags costals, nasals i de les vies respiratòries. – El cartílag fibrós: conté nombroses fibres col·làgenes agrupades en feixos. Es distribueix en els discs invertebrals, la símfisi púbica i els meniscs del genoll. – El cartílag elàstic: conté fibres de tipus elàstic. Es troba a la trompa d’Eustaqui, l’epiglotis i el pavelló auditiu. 18 Teixit cartilaginós.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 34

Entre les seves funcions, figuren la de servir de suport per a altres teixits i generar una coberta protectora per als ossos de les articulacions, evitant el seu desgast i servint com a element amortidor.

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

Teixit ossi El teixit ossi té una funció mecànica, hematopoètica i metabòlica. Posseeix una matriu dura i calcificada impregnada de sals minerals. El constitueixen gairebé exclusivament fibres col·làgenes. Les seves cèl·lules són de tres tipus: – Els osteoblasts: són les cèl·lules responsables de la formació del teixit ossi. – Els osteòcits: són les cèl·lules del teixit ossi adult. – Els osteoclasts: són les cèl·lules responsables de la reabsorció i l’equilibri del teixit ossi.

Òrgans hematopoètics Els òrgans hematopoètics són aquells capaços de produir sang. Els més importants són la medul·la òssia, en els adults, i el fetge, en embrions i fetus.

Estructuralment, es distingeixen dos tipus de teixit ossi: – El teixit ossi compacte: està format per la unió de làmines d’os, seguint una disposició geomètrica en capes. És un tipus de teixit molt dur que suporta bé les forces de pressió, per la qual cosa es troba en l’escorça de tots els ossos de l’organisme. – El teixit ossi esponjós: se situa a l’interior dels ossos i està format per petites làmines en forma de trabècules (xarxes) que allotgen la medul·la òssia. La seva funció es hematopoètica en l’adult. La sang La sang és un tipus especial de teixit conjuntiu, ja que la matriu extracel·lular és líquida i no conté fibres. Està constituïda per una sèrie de cèl·lules suspeses en un medi fluid que s’anomena plasma.

19 Fragment de crani amb os compacte i esponjós.

Té múltiples funcions, entre les quals destaca la de transportar gasos, nutrients, productes de residu, cèl·lules i múltiples substàncies a través de tot l’organisme. Representa del 7 al 9% del pes corporal total. Del total del volum de la sang, el plasma representa el 55%, mentre que el 45% restant són les cèl·lules que estan en suspensió (hematòcrit). El plasma és una solució aquosa que conté sals inorgàniques i proteïnes plasmàtiques. Els elements cel·lulars de la sang són de tres classes: cèl·lules roges o sèrie roja, cèl·lules blanques o sèrie blanca i plaquetes. – L’hematia o glòbul roig: és una cèl·lula molt característica, ja que té una forma de disc bicòncau i no té nucli. El seu citoplasma conté hemoglobina, responsable del color rogenc del qual procedeix el seu nom. Realitza la seva funció a l’interior del torrent circulatori i a les proximitats de les cèl·lules, ja que s’encarrega del transport d’oxigen i de diòxid de carboni. – Les plaquetes o trombòcits: es tracta de petits fragments anucleats, procedents de la ruptura d’una cèl·lula de majors dimensions, que intervenen en el procés d’hemostàsia (coagulació). – Els leucòcits: constitueixen un conjunt de cèl·lules blanques implicades en processos defensius. Es classifiquen en dos grans grups, en funció de la presència o no de grànuls específics de secreció:

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 35

Volèmia És el volum total de sang que té un adult mitjà, essent aproximadament de 5 litres.

19/05/15 13:19

36 • Els granulòcits: cada un dels tres tipus de granulòcits existents conté un tipus determinat de grànul de les característiques tincionals dels quals deriven els seus noms: neutròfils, eosinòfils i basòfils. Es caracteritzen per tenir un únic nucli multilobulat, per la qual cosa també es coneixen com a leucòcits polimorfonuclears. • Els agranulòcits: pertanyen a aquest grup els limfòcits i els monòcits, els quals, a diferència dels granulòcits, presenten un nucli de majors dimensions i exempt de lobulacions. Els limfòcits es classifiquen, segons el lloc de maduració, en limfòcits T i B. L’hematopoesi és el procés mitjançant el qual es generen les cèl·lules de la sang a partir dels seus precursors. En l’adult, aquest fet té lloc a la medul·la òssia de certs ossos que tenen activitat hematopoètica, com per exemple, l’estèrnum, les vèrtebres, les costelles, el crani, la pelvis i el fèmur.

Tots els elements cel·lulars s’originen a partir d’una cèl·lula mare progenitora comuna, anomenada cèl·lula mare pluripotencial, l’estudi de la qual està molt en voga per les possibilitats que ofereix en el tractament de múltiples malalties (figura 20). Tipus de sang. Herència dels grups sanguinis

2 1 Cèl·lula pluripotencial 2 Macròfags 3 Plaquetes 4 Eritròcits 5 Limfòcits 6 Precursor de leucòcits 20 Hematopoesi.

Tots pertanyem a algun d’aquests quatre grups sanguinis: A, B, O o AB. El grup està determinat pels gens, és a dir, és un caràcter hereditari, essent els grups A i B dominants sobre el grup O. Pertànyer a un grup o un altre depèn de l’absència o presència dels antígens A o B a la membrana dels hematies i del tipus d’anticòs present en el plasma (figura 21). Quan es realitza una transfusió de sang, és imprescindible conèixer el grup sanguini del pacient ja que, si la sang transferida és incompatible amb el seu grup sanguini, els anticossos del plasma del propi pacient intentaran destruir els hematies que porten antígens diferents als de la sang del pacient transfós, donant lloc a una aglutinació o destrucció d’hematies i a la sortida d’hemoglobina d’aquests. Per això, els grups sanguinis es classifiquen segons la seva capacitat de ser donants o receptors.

Antígens en la membrana dels eritròcits

Grup A (AA - AO)

Grup B (BB - BO)

Grup AB (AB)

Grup O (OO)

Antigen A

Antigen B

Antigen A i B

Sense antígens

Anticossos en el plasma sanguini

Sense anticossos Anticossos B

Anticossos A

Anticossos A i B

21 Grups sanguinis.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 36

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

A més dels antígens que determinen el sistema ABO, existeix un altre antigen que determina el factor Rh. Aquest antigen el posseeix el 85% de la població, considerant-se Rh+, mentre que el 15% restant que no el posseeix és Rh–. Els Rh– només poden rebre sang d’una altra persona que sigui Rh–, mentre que els Rh+ poden rebre’n dels dos. Per tant, a l’hora de realitzar una transfusió, no només cal tenir en compte el sistema ABO, sinó també el factor Rh (Figura 22).

22 Esquema de donacions amb sistemes ABO i Rh.

Karl Landsteiner El descobriment dels sistemes ABO i Rh es deu a Karl Landsteiner, un metge austríac que va rebre el premi Nobel de Medicina el 1930.

23 Múscul estriat.

4.4 > El teixit muscular El teixit muscular és un teixit específic que té capacitat de contracció, gràcies a la qual és capaç de proporcionar moviment a l’organisme. Estructuralment, està format per unes cèl·lules allargades denominades fibres musculars, que presenten al citoplasma una gran quantitat de fibres contràctils. Segons la seva estructura, es divideix en: – Múscul estriat: anomenat així perquè, en mirar-lo pel microscopi òptic, s’observa una estriació característica. Les seves cèl·lules són allargades i multinucleades (Figura 2.26). Dins d’aquest tipus n’hi ha dues classes:

• Múscul esquelètic: és de contractació voluntària, és a dir, depèn directament del sistema nerviós central. • Múscul cardíac: és de contracció involuntària i està regit pel sistema nerviós autònom. – Múscul llis: a diferència de l’anterior, no presenta cap tipus d’estriació. Les cèl·lules musculars són mononuclears i allargades (Figura 2.27). Es troba al tub digestiu, l’aparell respiratori, les glàndules de secreció, els músculs erectors de pèls, etc. La seva contracció és involuntària i, per tant, depèn del sistema nerviós autònom.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 37

24 Múscul llis.

19/05/15 13:19

38 4.5 > El teixit nerviós Sinapsi El premi Nobel espanyol Santiago Ramón y Cajal va descobrir l’existència de la sinapsi, regió entre dues neurones on s’alliberen una sèrie de substàncies químiques, denominades neurotransmissors, que s’encarreguen de transmetre l’impuls nerviós a la següent neurona.

El teixit nerviós és un tipus de teixit molt especialitzat que té la funció de controlar la resta de les funcions corporals. Anatòmicament, en el sistema nerviós podem diferenciar: – El sistema nerviós central (SNC): format per l’encèfal i la medul·la espinal. – El sistema nerviós perifèric (SNP): format pels nervis. Es classifiquen, en funció de l’existència o no de mielina, en fibres mielíniques, de conducció ràpida, i amielíniques, de conducció lenta. Per les ràpides circulen fins a l’escorça cerebral les sensacions plaents i per les amielíniques, les doloroses. A nivell estructural, el teixit nerviós està format per dos tipus principals de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules del teixit conjuntiu. Neurones Les neurones són les cèl·lules principals del sistema nerviós, ja que són les responsables de la transmissió de l’impuls nerviós. Són cèl·lules madures que s’interconnecten entre si formant una xarxa múltiple de connexions, essent responsables de controlar totes les activitats, tant motores o sensitives com de relació, entre altres. A més, recullen informació de receptors sensorials i elaboren la resposta adequada. D’altra banda, són cèl·lules que no es reprodueixen, degut al seu alt grau d’especialització, encara que estudis recents han demostrat que en certes ocasions aquesta reproducció és possible. Les neurones es caracteritzen per tenir:

Dendrites Axó

Cos cel·lular i nucli Sinapsi

25 Neurona.

– El cos cel·lular: que conté el nucli i la majoria dels orgànuls cel·lulars. – L’axó: prolongació cel·lular que transmet senyals des de la cèl·lula a l’exterior. – Dendrites: consisteixen en un gran nombre de prolongacions curtes que augmenten l’àrea disponible per connectar-se amb els axons d’altres neurones. – Les unions cel·lulars o sinapsis entre l’axó i altres neurones. Pel que fa a les cèl·lules del teixit conjuntiu, les funcions són les pròpies d’aquest tipus de teixit, és a dir, defensa i nutrició. Genèricament, es coneixen amb el nom de glia, encara que n’existeixen de diversos tipus.

Activitats 7·· Realitza al teu quadern un esquema que mostri la classificació dels epitelis en funció de la forma de les seves cèl·lules i el número de capes. 8·· Per què es diu que el grup O és el donant universal? Raona la teva resposta.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 38

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

5 >> Consideracions anatòmiques L’anatomia és una disciplina científica que s’ocupa de l’estudi de les estructures del cos. Se subdivideix en tres àrees: anatomia descriptiva, que descriu l’organització; anatomia topogràfica, que mostra la disposició de les estructures; i anatomia funcional, que estudia les relacions entre les formes i les funcions.

La posició anatòmica La posició anatòmica és la que té un individu dret i amb els peus junts, el cap alçat mirant endavant i els braços estirats al llarg del tronc amb els palmells de les mans cap endavant.

5.1 > Les direccions anatòmiques Les direccions anatòmiques s’utilitzen per descriure les posicions relatives de les parts corporals: – Superior/Inferior: superior o cranial significa que l’element que s’estudiarà està més a prop del cap. Inferior o caudal significa que està més lluny dels peus. – Anterior/Posterior: anterior o ventral significa per davant, és a dir, que l’òrgan està proper a les cares anteriors. En canvi, posterior o dorsal significa que la zona estudiada està més a prop de la cara posterior del cos. – Medial/Lateral: medial significa que la zona analitzada està cap a la línia mitjana del cos i lateral, que està cap al costat del cos més allunyat de la línia mitjana. – Proximal/Distal: proximal significa cap a l’eix principal del cos o més a prop seu i distal, que està separat o més lluny d’aquest eix. Quan es tracta de membres, el terme proximal es refereix a la part més propera a l’arrel, mentre que la part distal és la més allunyada. Superior/Cranial

Línia mitjana

Proximal Medial

Posterior/Dorsal

Anterior/Ventral

Dorsal

Lateral

Cubital

Radial

Palmar Distal

Tibial

Peroneal

Dorsal

Plantar Inferior/Caudal

26 Direccions anatòmiques.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 39

19/05/15 13:19

40 Existeixen altres denominacions per a altres parts de l’anatomia, com per exemple: – El costat de l’avantbraç que mira cap a l’eix del cos s’anomena cubital i el que mira cap enfora, radial. – La mà té un cara palmar, que al peu seria plantar, i una cara dorsal. – La cama té una cara tibial, que és la que mira a l’eix del cos, i una cara peroneal, que mira cap enfora.

5.2 > Els plans corporals Els plans corporals estan delimitats pels tres eixos de l’espai i s’utilitzen per facilitar l’estudi dels òrgans individuals: – Pla frontal o coronal: és un pla longitudinal que, passant pel centre del cos, el divideix en una part anterior o ventral i una altra de posterior o dorsal. – Pla sagital: és un pla longitudinal que dóna lloc a dues meitats simètriques, esquerra i dreta. – Pla transversal: és un pla horitzontal que divideix el cos humà en una part superior o cranial i una altra d’inferior o caudal, no simètriques.

Pla transversal

Pla frontal

Pla sagital

27 Plans anatòmics.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 40

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

5.3 > Les cavitats corporals Les cavitats corporals són espais que es troben dins del cos i a l’interior de les quals s’allotgen els òrgans interns. Les cavitats corporals contenen, protegeixen, separen i sostenen els òrgans i estan delimitades per diverses estructures, que poden ser ossos, músculs i cartílags. Hi ha dos grans cavitats corporals: la cavitat dorsal i la cavitat ventral. La cavitat dorsal S’estén cap a la part posterior del cos i està dividida en altres dues cavitats: – La cavitat cranial, que conté l’encèfal i el cerebel. – El canal vertebral o espinal, que conté la medul·la espinal i les arrels dels nervis espinals. La cavitat ventral Està envoltada d’una membrana serosa que recobreix, a més, tots els òrgans (anomenats vísceres) i se subdivideix en dues altres cavitats separades pel diafragma: – La cavitat toràcica, que al seu torn presenta tres compartiments: • Dues cavitats, que contenen els pulmons; cada una està limitada per una membrana serosa anomenada pleura. • Una cavitat, on es troba el cor, que està delimitada per una altra membrana serosa que és el pericardi. En conjunt, l’espai que queda entre les dues pleures rep el nom de mediastí que, al seu torn, es pot dividir en: • Mediastí posterior: a l’interior es troba l’esòfag toràcic, el conducte toràcic, l’artèria aorta descendent, la vena cava inferior i rames nervioses del sistema nerviós autònom. • Mediastí anterior: s’hi troben el timus, el cor, el pericardi, grans vasos i la bifurcació de la tràquea. – La cavitat abdominopelviana, dividida al seu torn en dues cavitats separades per una membrana serosa anomenada peritoneu: • La cavitat pelviana, que conté la bufeta urinària, porcions de l’intestí gros i els òrgans interns de la reproducció en la dona. • La cavitat abdominal, que conté l’estómac, la melsa, el fetge, la vesícula biliar, el pàncrees, l’intestí prim i la major part de l’intestí gros. Per facilitar la localització topogràfica, la cavitat abdominal es divideix per un sistema de quadrants o regions, cada una de les quals conté un òrgan representatiu (figura 28).

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 41

A΄

C΄

F΄

28 Quadrants de la cavitat abdominal.

19/05/15 13:19

42 Les diferents regions de la cavitat abdominal es denominen de la forma següent: – – – – – – – – –

Hipocondri dret: fetge i vesícula biliar (A). Hipocondri esquerre: estómac, melsa i cua del pàncrees (A’). Epigastri: part de l’estómac i esòfag abdominal (B). Illada dreta: còlon ascendent i part de l’intestí prim (C). Illada esquerra: còlon descendent i part de l’intestí prim (C’). Mesogastri: estómac, duodè, còlon transvers i intestí prim (D). Fosa ilíaca dreta: cec, apèndix i ovari i trompa dreta (F). Fosa ilíaca esquerra: sigma, recte i ovari i trompa esquerra (F’). Hipogastri: bufeta urinària i úter i part de l’intestí prim (E).

Cavitat cranial

Cavitat vertebral Cavitat toràcica

Cavitat abdominal

Cavitat pelviana

29 Cavitats corporals.

Activitats 9·· Treballant per parelles, indica els plans corporals i les direccions anatòmiques al teu company. 10·· Assenyala al maniquí de l’aula les cavitats abdominal, toràcica i cranial.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 42

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

Activitats finals 1·· Indica, en els casos següents, si es tracta de cèl·lules eucariotes o procariotes: a) Algues bacteris filamentosos. b) Espiroquetes.

c) Neurona. d) Glòbuls blancs.

e) Ameba.

2·· Ordena correctament al teu quadern la següent taula amb les parts de la cèl·lula i les seves funcions: Part de la cèl·lula

Funció

Reticle endoplasmàtic llis

Producció d’energia per a la cèl·lula

Mitocondri

És responsable de la forma de la cèl·lula i del seu moviment.

Cili

Biosíntesi de lípids i el transport intracel·lular.

Nuclèol

Moviment o captura de substàncies.

Centríol

Participa en la producció dels ribosomes.

Citoesquelet

Intervé en la divisió cel·lular formant el fus acromàtic.

3·· Indica a quin tipus de teixit pertanyen les cèl·lules següents: osteoblast, condròcit, adipòcit i limfòcit. 4·· Tenim un pacient amb grup sanguini AB. Indica quins tipus de grups sanguinis li poden donar sang i a quins grups sanguinis pot donar-ne. Raona les teves respostes.

5·· Identifica al maniquí de l’aula les estructures següents: estómac, intestí prim, còlon ascendent, pulmons, ovaris, bufeta urinària, peritoneu, cavitat abdominal i pàncrees.

6·· Localitza les frases errònies i torna-les a escriure al teu quadern correctament: a) b) c) d)

Al múscul estriat, les cèl·lules són allargades i multinucleades. Les dendrites són prolongacions de les cèl·lules nervioses que transmeten els senyals des de la cèl·lula a l’exterior. Proximal significa que la zona analitzada està separada o allunyada de l’eix principal del cos. Tots els bacteris són cèl·lules procariotes.

7·· Dibuixa en una cèl·lula la membrana nuclear, una zona de REL i una altra zona amb RER. Analitza quina diferència existeix entre el REL i el RER. 8·· Explica la diferència entre teixit, aparell, sistema i òrgan. 9·· Quines diferències hi ha entre el transport passiu i l’actiu? Quin tipus n’hi ha de cada un? Posa’n exemples. 10·· Realitza un dibuix en què es posin de manifest les diferències entre les diferents fases de la meiosi. 11·· Indica què són, on es troben i quines funcions desenvolupen les estructures següents: membrana nuclear, aparell de Golgi, mitocòndries, centríols, nuclèol i cromatina.

12·· Dibuixa una membrana plasmàtica i descriu-ne les funcions.

En què ens equivoquem A la següent relació de cavitats corporals, hem indicat alguns dels òrgans que inclouen. Esbrina quins estan equivocats: – La cavitat abdominal conté estómac, melsa, fetge, vesícula biliar, bufeta urinària i intestí prim. – La cavitat pelviana conté bufeta urinària, pàncrees, porcions de l’intestí gros i els òrgans interns de la reproducció en la dona.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 43

19/05/15 13:19

44 Casos finals Cavitats corporals i regions anatòmiques Localitza sobre el maniquí de l’aula, tenint en compte les cavitats corporals i les regions anatòmiques, les estructures següents: a) b) c) d) e)

Estómac. Encèfal. Intestí prim. Fetge. Apèndix.

f) Còlon ascendent. g) Ovaris. h) Bufeta urinària. i) Pulmons. j) Peritoneu.

Solució a) Estómac: mesogastri, cavitat abdominal. b) Encèfal: cavitat cranial, cavitat dorsal. c) Intestí prim: illada dreta i esquerra, cavitat abdominal, cavitat ventral. d) Fetge: cavitat abdominal, hipocondri dret. e) Apèndix: fossa ilíaca dreta, cavitat abdominal, cavitat ventral. f) Còlon ascendent: fossa ilíaca dreta, illada dreta, hipocondri dret, cavitat abdominal. g) Ovaris: fosses ilíaques, cavitat abdominal, cavitat ventral. h) Bufeta urinària: cavitat pelviana. i) Pulmons: cavitat toràcica, cavitat ventral. j) Peritoneu: cavitat abdominopelviana, cavitat ventral.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 44

19/05/15 13:19

Unitat 2 - Cèl·lules i teixits

Autoavaluació 1. A quin tipus de fibres correspon la següent imatge?

6. Les cèl·lules especialitzades en l’emmagatzematge del greix s’anomenen: a) Fibroblasts. b) Adipòcits. c) Condroblasts. d) Neurones. 7. Les cèl·lules del teixit cartilaginós es denominen: a) Adipòcits. b) Fibroblasts. c) Osteòcits. d) Condròcits. 8. El col·lagen és: a) Una proteïna. b) Un àcid. c) Un tipus de greix. d) Una cèl·lula.

a) Fibres de col·lagen. b) Fibres reticulars. c) Fibres elàstiques. d) Totes les respostes anteriors són incorrectes. 2. Les cèl·lules eucariotes: a) No tenen nucli. b) El seu material genètic està dispers al citoplasma. c) Tenen menors dimensions que les procariotes. d) Totes les respostes anteriors són incorrectes. 3. Quin dels següents orgànuls es troba al nucli cel·lular?:

9. El pla coronal és el mateix que el pla: a) Transversal. b) Frontal. c) Sagital. d) Superior. 10. Anatòmicament, el fetge es localitza: a) A l’hipocondri esquerre. b) A l’hipocondri dret. c) Al mesogastri. d) A la fossa ilíaca esquerra. 11. La següent imatge correspon a:

a) Ribosomes. b) Reticle endoplasmàtic. c) Aparell de Golgi. d) Cilis. 4. Les cèl·lules principals del teixit conjuntiu són: a) Les neurones. b) Les cèl·lules conjuntives. c) Les cèl·lules escamoses. d) Totes les respostes anteriors són correctes. 5. El número de cromosomes de les cèl·lules humanes és: a) 35 parells. b) 100 parells. c) 46 parells. d) 56 parells.

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 45

a) Epiteli estratificat pavimentós. b) Epiteli pseudoestratificat cilíndric. c) Estratificat cúbic. d) Cúbic simple.

19/05/15 13:19

Atles Sistema arterial

Sistema venós

Vena jugular interna i externa

Vena subclàvia dreta

Vena mesentèrica superior

Artèria subclàvia esquerra Artèria hepàtica

Vena cava inferior

Vena cefàlica Vena porta

Crossa de l’aorta Artèria subclàvia dreta

Vena subclàvia esquerra

Vena suprahepàtica

Vena basílica

Artèria caròtide interna i externa

Vena cava superior

Artèria humeral Artèria renal

Vena renal Artèria mesentèrica superior

Aorta Artèria mesentèrica inferior Artèria cubital i radial Artèria ilíaca

Vena ilíaca Arc palmar Venes digitals

Vena femoral

Vena mesentèrica inferior

Artèria femoral

Vena safena interna

Venes tibials interna i externa

Artèries tibials interna i externa Vena safena externa Artèria peronea

Arc pedi i venes digitals

APBCATA_unidad05_p082-101.indd 99

Artèries pedials i digitals

27/12/12 15:40

Atles

Cervell Cerebel Nervis cranials

Tronc de l’encèfal Plexe branquial

Nervis toràcics

Nervis lumbars

Medul·la espinal

Nervis lumbars Sistema nerviós parasimpàtic Nervi femoral

Nervi ciàtic

Sistema nerviós simpàtic

APBCATA_unidad10_p176-195.indd 193

02/01/13 10:45

TBECATA_Libro del alumno_BLAD.indb 46

19/05/15 13:19