REVISTA FESTES ASJ - 2007

Page 1


ALCOY

REVISTA DE LAS FIESTAS DE MOROS Y CRISTIANOS

ABRIL 2007 DE INTERÉS TURÍSTICO INTERNACIONAL


COMISIÓN DE LA REVISTA, PROPAGANDA Y PUBLICACIONES, COORDINACIÓN Y MAQUETACIÓN: FRANCISCO PAYÁ MARTÍ, JOSÉ JORGE MONTAVA SEGUÍ, RAFAEL BLEDA SUBIRATS, FRANCISCO CAMPOS CLIMENT, ALFONSO JORDÁ CARBONELL, FERNANDO GISBERT PASCUAL, JOSÉ LUIS NADAL BLASCO, JUAN RAMÓN JORDÁ PASCUAL, PAU GÓMEZ NAVAS, ESTER MONLLOR SANZ. DISEÑO PORTADA: FERNANDO GISBERT PASCUAL, COLABORACIÓN ESPECIAL: ESCOLA D’ART D’ALCOI (prof. coordinador: ANTONIO FERNÁNDEZ MONLLOR). REPRODUCCIÓN, FOTOCOMPOSICIÓN E IMPRESIÓN: ARTES GRÁFICAS ALCOY, S.A. - SAN ELOY, 17. 03804 ALCOY. DEPÓSITO LEGAL: A-244-2007.


SUMARIO 1

APERTURA - 4 6 7 8

ALCALDIA. Jorge Sedano Delgado. EDITORIAL. La Junta Directiva. VICARI. José Cascant Ribelles.

1

ALCOY, SU IMAGEN Y SU HISTORIA - 136 138 140

143

148

ESTO FUE 2006 - 10

150 153

12 28 52 69 82 84 86 87

MEMORIA DE ACTIVIDADES AÑO 2006. Rafael P. Bleda Subirats. CRÒNICA DE LA FESTA 2006. Alfonso Jordá Carbonell. LES DADES DE LA FESTA 2006. Alfonso Jordá Carbonell. CONCURSOS FESTERS. REVISTA 2006. PRESENTACIÓ. ASSEMBLEA GENERAL DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT JORDI. INVOCACIÓ. A.J.C. SANT JORDIET 2006 - MARCOS LLOPIS TORREGROSA.

154 157

158

160

PROSA Y VERSO - 162

SAN JORGE - 88 164 90 92 93 96 100

102

104

106 109

5Th AVENUE - St. PATRICK’S CATHEDRAL. José Cascant. LA “MISSA A SANT JORDI”. Enrique Luis Sanus Abad. LA LITURGIA DE LA FIESTA II. José Jorge Montava Seguí. CATÀLEG DE PLAFONS CERÀMICS DE SANT JORDI. Josep Maria Segura Martí. EL PRIMER FIN: FOMENTAR EL CULTO Y LA DEVOCIÓN A SAN JORGE… (art. 2). Andrés-Marcos Tárraga Tárraga. LA SCHEDVLA* SOBRE SANT JORDI DEL SERMONARI DE PERUGIA DE SANT VICENT FERRER. F. Jordi Pérez i Durá. IV.- ASOCIACIONES PÍAS EXISTENTES EN LA IGLESIA DE SAN JORGE. José M.ª Soriano Bellver - Manuel Gadea Vicent. LAS RELIQUIAS DE SAN JORGE. Jorge García Sorolla. L’ANTIGA IMATGE DEL XICOTET. Pau Gómez i Navas. Alfonso Jordá Carbonell.

EL PRIMER EIXAMPLE DEL PONT DE SANT ROC. Àngel Beneito Lloris. LA TRAJECTÒRIA DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL ALCOIANA ABANS DE LA GUERRA CIVIL. Lluís Torró Gil. LA COVA DE ST. JORDI. Vicent Cabanes i Fitor. Joaquim Amorós i Francès. LLIBRE NOTAL DELS ANYS 1296-1303. Ricard Bañó i Armiñana. LA TORRE N’AÍÇA. Josep Torró. L’ESCOLA DE “EL TRABAJO” I. Rafael Hernández Ferris. MATERIALS PER A L’ESTUDI DEL PARLAR D’ALCOI (V). Josep Tormo Colomina. OBRAS DE MÚSICA DE AUTORES ALCOYANOS IMPRESAS EN MADRID A FINALES DEL SIGLO XIX. Miguel Ángel Picó Pascual. PRESENCIA ALCOYANA EN EL BOLETÍN “LA FEDERACIÓN LITOGRÁFICA” DE BARCELONA. Rafael Abad Segura. CIEN AÑOS DE LA VISITA OFICIAL A ALCOY DE LA INFANTA DOÑA ISABEL 1907-2007. Santiago Pastor Verdú.

167 168 169

170 172 173 174 175

TORNA MOSSÉN RAMÓN. Vicente Manuel Sánchez Gas. LA TRISTEZA DE SAN JORGE (FANTASÍA). Juan Pascual Soler. ALCOY ESTÁ SIEMPRE DE FIESTA. Beatriz Cort. MONTAÑESES. CABALLERO Y DAMA. Francisco Romá Olcina. A LA REGIIÓN VALENCIANA. José de la Encarnación Navarro. EL BAÚL DEL VERD. Antonio Calero Picó. ROMANCE ANTIGUO DEL REY JAIME DE SU CRÓNICA. E. Soler Sanjuán “Rivelles”. ALCOY FEBRIL, FABRIL. Luis Romay G. Arias. “CRIDA LA FESTA”. J. Sou.

MISCELÁNEA - 176 178

EVOCACIÓN Y PROTAGONISMO DE LA FIESTA - 110 112 114

116

119 120 122 124 126

130 132 134

I CENTENARIO DE LA MARCHA MORA 1907-2007. José María Valls Satorres. ¿EL CENTENARI DE LA PRIMERA MARCHA MORA… O EL CENTENARI D’”A BEN AMET-ABENCERRAJES?. Àngel Lluís Ferrando Morales. ESTRENO DE “ABEN AMET” O “MARCHA ABENCERRAGE” (sic) Y OTRAS COSAS CIUDADANAS Y FESTERAS DEL AÑO 1907. Ernesto Valor Calatayud. LA FESTA HISTÒRICA HACE HISTORIA. Eduardo Segura Espí. ELS ARTISTES I LA FESTA: SENTO MASIÁ. Josep Albert Mestre Moltó. ALCOY EN VALENCIA. AQUEL OTRO VIAJE DE 1940. José María Belda Gadea. MOROS Y CRISTIANOS EN ALGEZARES. Juan A. Sempere Martínez. OTRA VEZ LAS COMPARSAS DE CABALLERÍA. LA DE PEACO, O CABALLERÍA DEL “VI”. Adrián Espí Valdés. EMOCIONES… Carlos Taléns Fuster. LA GLÒRIA HISTÒRICA. GÈNESI D’UNA CONMEMORACIÓ. Alfonso Jordá Carbonell. CRÒNICA DE LA GLÒRIA HISTÒRICA. Alfonso Jordá Carbonell.

180 183 186 189 191 192 193 194

EL TAPIZ DE SAN JORGE. Alfonso Jordá Carbonell - Rafael Tortosa Mollá. ALCOY EN EL RECUERDO Y LA PROSA DE VIRGILIO BOTELLA. Adrián Miró. LA MORISMA DE AINSA. José Luis Mansanet Ribes. CONSUELO COLOMER, UN CORAZÓN EN EL TECLADO (I). Juan Javier Gisbert Cortés. ACOLLIT PER SANT JORDI: AMANDO BLANQUER. Gaspar Navarro Fortuño. “EL CAPITÀ DE LA LLAGANYA” - MIG ANY, OCTUBRE 2006. Pepa Puchades Chuliá. ISC DE NEGRE. Carlos Talens Fuster. GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES. Anna M.ª García. EL MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA. José Pascual Sellés.

GACETA FESTERA - 196 198 205 216 223 224

LA GACETA FESTERA. LA FESTA QUE NO PARA. ESTÀN AMB SANT JORDI. FILAES DE CÀRREC. GUIÓN.


Il路lustraci贸: Vicent Serrano

Apertura

6

ALCALDIA. Jorge Sedano Delgado.

7

EDITORIAL La Junta Directiva.

8

VICARI. Jos茅 Cascant Ribelles.



A

ALCOI és hui en dia una ciutat que es transforma, que avança pel camí de la modernitat i del progrés, una ciutat que creu en el seu futur. Una ciutat viva que sent una Festa viva, la nostra més rica tradició, que es projecta cap al segle XXI amb plena vigència i amb reconeixement internacional. Els alcoians seguim l’impuls d’avançar recorrent el camí que nosaltres mateixos ens tracem, de créixer alimentant el nostre futur, de progressar per la força que genera el treball. Un repte personal i col·lectiu que convertim en alé. Imaginació i capacitat per a transformar, i per a transformar-nos en allò que somiem i desitgem ser. Així és la nostra forma d’entendre la vida i també d’entendre la Festa. Per a nosaltres són sendes paral·leles que recorrem amb la mateixa il·lusió i el desig de superar-nos. La Festa és per als alcoians un llegat històric que estimem, patrimoni cultural que ens enriqueix i consolida com a poble, és el vincle invisible d’una societat plural. L’expressió d’una tradició que renovem cada any posant a prova la nostra capacitat creadora pròpia. Creativitat i imaginació que ens han impulsat, al llarg de la història, a véncer contratemps i convertir-nos en una comunitat humana emprenedora que afronta amb valentia els reptes, capaç d’assumir compromisos col·lectius per a construir el nostre futur propi. La Festa és la més íntima expressió de la identitat d’un poble. Que siguen les nostres Festes de Moros i Cristians, renovada ofrena al patró Sant Jordi, lloc de trobada per a la convivència i raó per a acollir als que ens visiten i mostrar-los el nostre perfil més màgic. Els invite a participar i a vibrar amb la música i la imaginació d’aquesta ciutat apassionada. Sentim l’orgull de saber que la Nostra Festa, una vegada més, sobrepassa la barrera del possible. Visca Sant Jordi! Visca Alcoi!

Jordi Sedano Delgado

A LC A L D I A


S

SANT JORDI ens torna a convocar a la Festa, que cada abril es renova en una evolució constant en el manteniment de les nostres tradicions i en els arrels de la nostra identitat, especialment després d’un any pletòric d’esdeveniments que ha fet més prestigiat el nom de la nostra ciutat i més internacional, si cap, la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi La Revista de la Festa de Moros i Cristians, que edita l’Associació de Sant Jordi és el pòrtic de la Festa i com a tal és l’entrada, l’accés i la proclamació dels gojosos i festius dies en què rememorem la miraculosa intervenció del Guerrer Il.lustre que ens va permetre créixer com a poble. La Revista és també l’ofrena del poble al seu Patró, en la remembrança de la Festa passada i en el treball que representa l’aprofundiment de les vivències, la història i l’art en el desenvolupament del nostre poble. Aquesta és la crida de la Festa, alliberadora i unificadora que agermana en la solidaritat, la participació i la devoció a Sant Jordi, que és qui vertebra la Festa i qui li dóna la inigualable personalitat que la fa única i singular. Aquestes característiques són qualitats que ens obliguen a tots a treballar amb esforç i il·lusió per mantenir el prestigi, el renom i, per què no dir-ho, la fama de les nostres Festes de Moros i Cristians. La Junta Directiva de l’Associació de Sant Jordi, no sols desitja a tots els alcoians que la Festa els emplene d’alegria, emoció i sentiment, sinó que moga també el vigor del nostre poble, per a què dia rere dia s’estimulen els afanys que incrementen el progrés i la prosperitat de la ciutat d’Alcoi en el sòlid fervor que en agraïment perpetu reconeixem al nostre Patró l’Insigne Màrtir Sant Jordi.

La Junta Directiva

E D I TO R I A L


Q

QUE Sant Jordi és el Patró principal d’Alcoi és una cosa que molts saben i més els que ho ignoren. Cada any, en arribar les Festes, em pregunten –també ho feien als meus antecessors– com és que a Alcoi tenim un patró de les Festes. La mateixa pregunta ja conté dins d’ella l’error que fa necessària una resposta explicativa i necessàriament més llarga del normal. Sant Jordi és el Patró principal d’Alcoi. No se si hi haurà en algun lloc un patró especial per a les festes o patró de les festes, però a Alcoi no n’hi ha. Més bé és necessari aclarir una vegada més –Déu vulga que així vaja calant– que les Festes es fan en honor del Patró. És a dir, no s’han inventat les Festes i després es busca un patró per a traure’l en processó. Açò no tindria sentit. Un poble, en algun moment de la seua història ha viscut una experiència singular, sobre tot d’opressió, natural, social o política i s’encomana a sers superiors a ell, així ho creuen, per a què els auxilie i els allibere de l’opressió. Quan el poble és cristià, s’empara sota la protecció de Jesucrist, la Verge Maria i els sants. Alcoi, va viure en un moment de la seua història, 1276, una especial circumstància, que a tots ens és sobradament coneguda, per la qual es va encomanar a la protecció de Sant Jordi. Des d’eixe moment, els habitants d’Alcoi han pres a Sant Jordi com el seu protector i, en penyora d’agraïment, li celebren anualment les Festes. Les Festes han evolucionat fins arribar a ser de moros i cristians. Les celebracions cristianes han evolucionat i han arribat a ser turístiques. La població ha crescut i les idees i creences s’han multiplicat i han cabut en les festes, fins i tot, els menys o gens creients. Però continuen sent les festes que se celebren en honor de Sant Jordi, patró d’Alcoi. Gose afegir que sempre, d’alguna manera, en les festes cristianes s’ha deixat participar als no creients. Demane a tots els festers que no perguen dels seu horitzó fester aquesta dimensió cristiana de la nostra Festa: són en honor de Sant Jordi; i a tots els ciutadans d’Alcoi, nascuts a Alcoi o només residents a Alcoi, que igualment tinguen a la seua ment i al seu cor, que són festes que fem en honor de Sant Jordi, no són reivindicatives, ni d’uns pocs, ni per a uns quants, sinó per a què tots tinguem la possibilitat de rebre l’auxili diví en les nostres necessitats per la intercessió de Sant Jordi màrtir, patró principal d’Alcoi. Per això, us desitge a tots, als nascuts a Alcoi i als qui sense haver nascut a la ciutat residim a Alcoi, als visitants, amics nostres o turistes, als amants de la nostra Festa que ens visitaran virtualment o per televisió, a tots, unes molts felices Festes de Sant Jordi. ¡Per Alcoi i per sant Jordi: ¡Visca Sant Jordi!!

Mossén José Cascant Ribelles VICARI DE SANT JORDI

VICARI


Foto: Estudios Cyan

SAN JORGE Patr ร n de d e Alcoy Imagen realizada en 1940 por Miguel Torregrosa Alonso.

Gentileza de la familia Segura-Romรก


Il·lustració: Miriam Ferrer Pérez

Esto fue 2006

12

MEMORIA DE ACTIVIDADES AÑO 2006. Rafael P. Bleda Subirats.

28

CRÒNICA DE LA FESTA 2006. Alfonso Jordá Carbonell.

52

LES DADES DE LA FESTA 2006. Alfonso Jordá Carbonell.

69

CONCURSOS FESTERS.

82

REVISTA 2006. PRESENTACIÓ.

84

ASSEMBLEA GENERAL DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT JORDI.

86

INVOCACIÓ. A.J.C.

89

SANT JORDIET 2006 - MARCOS LLOPIS TORREGROSA.



MEMORIA DE ACTIVIDADES A Ñ O 2 0 0 6

RAFAEL P. BLEDA SUBIRATS

Reproducción fotográfica Memoria de Actividades: Estudios Cyan


L

a Asociación de San Jorge, es la Institución sin ánimo de lucro, que recogiendo las tradiciones alcoyanas que devienen de la victoria alcanzada en 1276 por intercesión de San Jorge sobre el caudillo Al-Azraq, vela por su conservación. La Memoria de Actividades es el resumen de todas las actuaciones religiosas, festivas y culturales que realiza y organiza la Asociación de San Jorge durante todo el año en cumplimiento de sus fines y es una satisfacción darlo a conocer a todos los Asociados. I. LA ASOCIACION DE JORGE Y SUS FINES.

Descubrimiento del Cartel

Expectación ante el descubrimiento del cartel

SAN

a) EL CULTO Y DEVOCIÓN A SAN JORGE Y DE SU TEMPLO. El primer fin de la Asociación es fomentar el culto y la devoción al Santo Patrón San Jorge Mártir y cuidar su Templo, por lo que tiene a su cargo los siguientes actos y funciones religiosas. Todos los días a las 10’30 horas en la iglesia del Patrón se celebra la Santa Misa. Los días 9 de cada mes, Santa Misa, ejercicio y hora eucarística para impetrar la pronta beatificación del penitente Casimiro Barello Morello. Las Filaes celebran durante el año misas en sufragio de sus difuntos festers, según el siguiente orden: - ENERO Andaluces, Benimerines y Domingo Miques. - FEBRERO Vascos, Judíos y Tomasinas. - MARZO Asturianos, Llana y Mudéjares. - ABRIL Cides, Chano y Verdes. - MAYO Abencerrajes, Almogávares y Mozárabes. - JUNIO Aragoneses, Labradores y Ligeros. - SEPTIEMBRE Alcodianos, Cruzados y Magenta. - NOVIEMBRE Marrakesch, Muntanyesos, Vascos, Cordón y Navarros. - DICIEMBRE Berberiscos, Guzmanes y Realistes. La celebración Eucarística de la Adoración al Niño Dios, se celebró el día 6 de enero en la iglesia de nuestro Patrón.

13


El 27 de abril se celebró la Santa Misa que anualmente dedica la Institución en sufragio de los asociados difuntos. El jueves día 23 de octubre y dentro de la conmemoración de los actos del Mig Any, se oficiaba la Misa de Acción de Gracias, en la iglesia de nuestro Patrón. Otras celebraciones eucarísticas que celebra la Institución son las misas de difuntos en sufragio de las almas de miembros de la Asamblea General, que por desgracia en este año 2006 ha sido uno, el día 31 de marzo en memoria del Fester de Honor D. Francisco Brotons Santonja. Otra celebración eucarística celebrada por la Institución fue la del 19 de marzo en la que se bendijeron e impusieron las medallas e insignias a los nuevos Consellers de Honor D. Hilario Pascual Sanjosé y D. Adrián Espí Valdés. El viernes 1 de diciembre se celebró una Misa de Acción de Gracias por los exmayorales y Mayorales de la Institución, siendo ésta la segunda convocatoria a la misma. El lunes 19 de junio y con motivo de las obras en la casa colindante a la iglesia, la reliquia de nuestro Santo Patrón San Jorge se depositó en la caja fuerte de la Casa Parroquial de Santa María para su custodia. El domingo 12 de marzo y por iniciativa de nuestro Vicario D. José Cascant Ribelles, se celebró una Santa Misa en el Templo del Patrón, en que los Sant Jordiets, Sargentos Infantiles y Glorierets del año 2005 y los futuros del 2006 se transfirieron los compromisos del cargo, recibiendo un detalle por parte del Vicario. Los domingos 11 y 18 de junio tras la Santa Misa se bendijeron e impusieron por nuestro Vicario D. José Cascant Ribelles las medallas acreditativas de los cargos de Mayorales y miembros de la Junta Directiva, tras las respectivas elecciones a los cargos. El lunes, día 17 de abril, tuvo lugar la “Missa dels Glorierets” en la Parroquia de Santa María, en la que participaron los festers infantiles de cada Filà, tomando la primera comunión nueve de ellos. Los cantos litúrgicos fueron interpretados por el coro de voces blancas “Juan Marín”, del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer.

14

Imposición insignias nuevos Consellers

Misa de los Glorieros Infantiles

En la tarde del sábado, día 17 de abril, con una masiva asistencia de devotos y festers, se celebró el traslado procesional de la imagen del Xicotet, desde su Templo a la Parroquia de Santa María, siendo portada la imagen por festers de les filaes Cordón, Muntanyesos, Ligeros y Cruzados. El recorrido fue acortado a causa de las inclemencias meteorológicas. El solemne Triduo a San Jorge se celebró en la Parroquia de Santa María los días 18, 19 y 20 de Abril, siendo nuestro paisano D. Luís Sanus Tormo, el encargado de dirigir la

palabra a los numerosos fieles asistentes, iniciando los cultos el “Himno a San Jorge” de Enrique Juan Merin, y finalizando los mismos con el “Walí-Walí” de José Espí Ulrich. El Sábado día 22 de abril se iniciaba la Trilogía Festera con la tradicional misa para festers, a las 5’15 de la madrugada, en la Parroquia de Santa María. Seguidamente, a las 6 de la mañana, tras el toque de alba, el Vicario de la Asociación de San Jorge, D. José Cascant Ribelles, efectuaba el rezo del Ave María en la Plaza de España, siendo acompaña-


Procesión del Traslado

Triduo en honor a San Jorge

do por los presentes y el redoblar de las campanas. El día 23 de abril, jornada central de nuestra trilogía festera, dedicada a nuestro Santo Patrón, se desarrollaron los tradicionales actos religiosos. Por la mañana a las 9 horas, y en la iglesia de San Jorge se celebró la Santa Misa para nuestros Asociados, seguidamente a las 11 horas, la procesión de la Reliquia de San Jorge, siendo portada por festers de la filà Labradores, y a continuación solemne Misa Mayor concelebrada por la práctica totalidad del clero de Alcoy y presidida por el Obispo Auxi-

liar D. Salvador Jiménez Valls, ocupando sitiales de preferencia el niño San Jordiet, Marcos Llopis Torregrosa, junto con los cargos representativos de la Fiesta. La Orquesta Sinfónica Alcoyana, la Coral Polifónica Alcoyana, el Coro de Voces Blancas “Juan Marín” del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer y el Grupo Cantores de Alcoy, interpretaban la “Missa a Sant Jordi” de Amando Blanquer Ponsoda, finalizando con el “Himno a San Jorge” de Enrique Juan Merin. Por la tarde, Procesión General en la que los alcoyanos, devotos y festers, acompañaron la imagen

ecuestre del Santo que sale en procesión, sobre sus propias andas arrastradas por la tradicional yunta de bueyes, y la Reliquia de San Jorge, portada por festers de la filà Llana, que es devuelta desde la Parroquia de Santa María al Templo del Santo. Al finalizar, en la iglesia de nuestro Santo Patrón se dio a besar la Reliquia del Santo. El domingo 24 de abril, día del Alardo o Batalla, después de terminada la lucha, se trasladó la imagen de San Jorge “El Xicotet”, desde la Parroquia de Santa María a su Templo, donde se rezó en acción de gracias por la Fiesta a punto de terminar. Organizados por la Asociación de San Jorge y coincidiendo con la misa dominical se han continuado celebrando los conciertos “Música d’Orgue a la Ciutat” en los cuales han intervenido en el IV Blanca Gómez como soprano, Miguel Ángel Viñé como barítono y Francisco Amaya como organista; en el V Raúl Miquel a la trompeta y Francisco Amaya al órgano; en el VI David Ros como organista; en el VII Francisco Amaya al órgano; en el VIII Juan Bautista Osorio al oboe y Francisco Amaya al órgano; en el IX Marta Bornaechea al contralto, Felipe García-Vao Bel como tenor y Francisco Amaya al órgano y en el X Nacho Pascual al oboe y Noel Menéndez al órgano. Por otra parte se presentó el programa de conciertos denominado “Música d’Orgue a la Ciutat” temporada 2006-2007 bajo la dirección de nuestro organista titular Francisco Amaya Martínez, un programa que comprende diez conciertos, de los cuales tres de ellos se han realizado durante el año 2006, interviniendo en el I Teresa Hernández al órgano y Coronada Hernández al violonchelo, en el II Josep María Escalona al órgano y en el III Francisco Amaya al órgano. La iglesia de San Jorge está abierta durante todo el año, de lunes a viernes de 10 a 12 horas y de 18 a 20 horas. Sábados, domingos y festivos, de 10 a 11’30 horas. La Asociación de San Jorge y dentro del capítulo de donaciones, quiere agradecer la realizada por la familia Sanz-Barber consistente en la subvención de la peana del Grupo Escultórico de los Angeles de Ridaura; la restauración y limpieza del Sagrario sufragadas por la Caja Rural de Alicante; la confección del tapete para

15


Colocación grupo escultórico de ángeles

el Ecuestre que ha sido subvencionado por el Cuerpo de Mayorales; la restauración y limpieza de las lámparas del altar mayor por la Filà Cordón; los estores del altar mayor de la iglesia de Santa Maria por la Lampistería Artística el Molinar; y la iluminación de las andas del “Xicotet” por el Alférez Moro D. Vicente Antonio Cortés Ferrer. En cuanto al Templo de nuestro Patrón merece mención especial la instalación y bendición el día 31 de marzo del grupo escultórico, ya esculpido en mármol de carrara, de los ángeles de Lorenzo Ridaura, y durante el día 30 de marzo se instaló en el altar mayor de la Iglesia de Santa María el de escayola. b) ORGANIZACIÓN DE LA FIESTA DE MOROS Y CRISTIANOS Las Fiestas de Moros y Cristianos se realizaron los días 22, 23 y 24 de abril, siendo detalladas espléndidamente en la crónica redactada por D. Alfonso Jordá Carbonell, Cronista de esta Asociación, que fue leída en la Asamblea General Ordinaria del día 15 de junio de 2006.

Bendición grupo escultórico de ángeles

c) CASAL DE SANT JORDI Cabe destacar en este apartado de la Memoria Anual y después de casi dos años de obras, la inauguración el día 24 de noviembre del “MUSEU ALCOIA DE LA FESTA” (MAF) obra civil y museística emblemática, que seguro que será para los alcoyanos y para cuantos nos visiten unas instalaciones acordes a nuestra Asamblea General Ordinaria mes de junio

16

Fiesta y referencia de los Moros y Cristianos. El Museo ha sido visitado por 1.375 personas durante el poco tiempo que ha estado abierto al público en el año 2006. Como viene siendo habitual y tradicional en las familias alcoyanas, y en concreto de las personas que desempeñan los cargos festeros, fueron donados a esta Institución, los trajes que lucieron en la Fiesta de 2004 Alejandro Tormo Gisbert (sant Jordiet), en la Festa de 2005 Javier Montava Peralta (Sant Jordiet), y en la Fiesta de 2006, Marcos Llopis Torregrosa (Sant Jordiet), D. Antonio Aracil Payá (Capitán Moro), D. Roberto Pérez Jordá (Capitán Cristiano), D. Vicente Antonio Cortés Ferrer (Alférez Moro) y D. Miguel Seguí Soriano (Alférez Cristiano). SALA DE MÚSICA Dirigida por el Asesor Musical, D. Antonio Llinares Llinares, ha continuado realizando sus funciones, facilitando a las entidades musicales que lo han solicitado el material disponible en esta Institución, tanto de marchas moras, como marchas cristianas y pasodobles dianeros. BIBLIOTECA, HEMEROTECA, FOTOTECA Y ARCHIVO En esta sección, como es habitual cada año, debemos indicar que nuestra Biblioteca-Hemeroteca y Archivo han visto incrementarse sus fondos. Desde esta Memoria se hace necesario el agradecimiento a la Caja de Ahorros del Mediterráneo, además de instituciones como la Excma. Diputación Provincial de Alicante, el Instituto de Cultura Juan Gil-Albert o el Excmo. Ayuntamiento de Alcoy, por su inestimable colaboración. Junto a estas instituciones cabe destacar las aportaciones de distintas Filaes que aprovechando sus años de cargo, editan y publican revistas, libros o discos compactos, enriqueciendo nuestro patrimonio cultural y festero. También debemos reseñar los intercambios culturales con el Museu Arqueològic Camil Visedo Moltó y con las poblaciones que celebran fiestas de Moros y Cristianos, remitiéndonos sus publicaciones anuales, que de igual manera aumentan considerablemente el número de ejemplares de nuestra Hemeroteca.


Parlamentos inauguración Museu Alcoià de la Festa

Inauguración Museu Alcoià de la Festa

La Filà Cordón, con motivo de su Alferecía y Capitanía en 2005 y 2006, nos hizo entrega de un doble disco compacto titulado “Blau i Nacre”, que recopilaba los conciertos interpretados por la Societat Ateneu Musical de Cocentaina en dichos años. La Filà Ligeros y su Alférez hicieron entrega del disco compacto “Sintonía de Abril”. Dicho compacto recogía diversas grabaciones realizadas en Radio Alcoy en el año 1954 por la banda del Regimiento de Infantería Vizcaya nº 21, dirigida por Rafael Giner Estruch, entre ellas la emblemática “El Moro del Sinc”. La Filà Magenta hizo entrega de un doble dvd que recopilaba el concierto de la Societat Musical l’Illa de

Benidorm, editado bajo el título “Les Set Llunes”, y el concierto ofrecido por la Coral Sant Jordi de Barcelona. La Filà Labradores también entregó un disco compacto de la Societat Musical Torisense, editado con motivo del centenario de dicha banda, con el título “Els Maseros als seus Musics”; Francisco Amaya Martínez donó un disco compacto con su marcha mora “Deu de Setembre”. De entre las diferentes adquisiciones y donaciones personales que se han recibido debemos destacar la que hizo D. Adrián Espí Valdés, consistente en 110 ejemplares de su biblioteca personal, entre los que destacan 40 volúmenes de la “Revista de Investigación y Ensayos”, del

Instituto de Estudios Alicantinos; “El Jardín de Caliope”, de José Cuenca Mora; “Fray Jerónimo Cantó, poeta alcoyano del siglo de oro”, de Adrián Miró; “Topografía médica de Alcoy”, de Domingo Espinós Gisbert; “Calendari de Silencis”, de Silvestre Vilaplana Barnés; “Món d’Antoni Miró”, de Isabel Clara Simó y Faust Olcina; “Crónica de la Provincia de Alicante”, de Vicente Ramos; “La premsa en les comarques de l’AlcoiàComtat (1837-1939)”, de Àngel Beneito Lloris y Francesc X. Blay Meseguer; “El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)”, de Josep Torró; “Arquitectura industrial en Alcoy. Siglo XIX”, de Joel García Pérez; “La obra pianística de Amando Blanquer”, de María Luisa Blanes Nadal. Además, el Sr. Gisbert nos hizo entrega, por segundo año consecutivo, de una copia de la Crònica de Festes 2006, en lenguaje Braille; En Josep Tormo Colomina hizo entrega de varias revistas festeras editadas en los pueblos de nuestras comarcas, además de las obras “Las fiestas de Moros y Cristianos y su problemática”, de Guillermo Guastavino Gallent, “Las Danzas de Moros y Cristianos”, de Joan Amades, y “España desconocida. La Alpujarra: rincón misterioso”, de Harold López Méndez; el Rvdo. D. Andrés de Sales Ferri hizo donación de “Escultura Patronal Alicantina destruida en 1936”; D. Javier Aura Payá nos obsequió con el libro “La festa vista per Mora Carbonell”; D. Ricardo Canalejas Romá hizo donación de su obra “Horas Extraordinarias”; D. Paco Grau entregó los dos tomos de su colección fotográfica “Entre dos milenios 1993-2006”; D. Guzepp Gauci donó su libro “Il-Prince talMartri”, editado en Malta; la Conselleria de Cultura, Educació i Esport nos hizo llegar un ejemplar del libro “Fiestas, museos y monumentos”, así como el catálogo de la Exposición “La Faç de l’Eternitat”, organizada por la fundación La Llum de les Imatges, donde se muestra el ejemplar de la “Célebre Centuria” de la Biblioteca del Casal de Sant Jordi; Gilberto Olcina Lloréns entregó el “Llibre de Filaes, publicado por Inmobiliaria Carbonell, con ilustraciones de Ramón Castañer; el Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueolò-

17


gics hizo entrega de la obra “El primer Ajuntament alcoià de la II República”; D. Albert Alcaraz Santonja nos facilitó un ejemplar de su libro “Moros i Cristians. Una Festa” y D. Juan Valls Nadal donó un ejemplar del programa de Fiestas del año 1921. La Biblioteca del Casal de Sant Jordi es visitada con cierta asiduidad por personas que estudian todo aquello relacionado con Alcoy, la Fiesta y San Jorge, o bien se facilita el material requerido si se conocen sus fondos, cosa que es posible desde el catálogo disponible en nuestra página web www.associaciosantjordi.org. El horario de consultas, previa concertación de cita, es el siguiente: martes y jueves de 17’30 a 19’30 horas. Un año más queremos dejar patente nuestro agradecimiento y reconocimiento a todas las personas que con su colaboración han ayudado a mejorar esta sección. En cuanto a la Fototeca continúan los trabajados de digitalización, esperando dar más detalles de la misma en la próxima memoria. Un año más queremos dejar patente nuestro agradecimiento y reconocimiento a todas las personas que con su colaboración han ayudado a mejorar esta sección. d) RELACIONES CON OTRAS ENTIDADES Una de las bases primordiales de esta Institución es la de mantener relaciones cordiales con todas las poblaciones que organizan fiestas de Moros y Cristianos, así como cuantas personas o entidades, reclaman cualquier tipo de colaboración. II. ASOCIADOS En primer lugar y desde este capítulo queremos manifestar nuestro recuerdo más emocionado para todos aquellos Asociados que durante el año 2006 nos dejaron, estando seguros de que en estos momentos gozaran de la compañía de nuestro Patrón San Jorge. Durante el año 2006, el movimiento de asociados fue el siguiente: ASOCIADOS 2005 2006 DIFERENCIA ASOCIADOS FESTERS 6.054 6.076 22 ASOCIADOS NO FESTERS 4.178 4.029 -149 TOTAL ASOCIADOS 10.232 10.105 - 127

18

Se ha seguido publicando un boletín informativo para los Asociados, el cual se distribuye junto con el del Mig Any, habiéndose repartido este año el boletín número 7. III. FILAES La Junta Directiva de la Asociación de San Jorge, desea manifestar un año más en esta memoria, su agradecimiento a las 28 Filaes, Primers Trons y sus respectivas Juntas Directivas, por la labor que desinteresadamente realizan para el engrandecimiento de nuestra Fiesta de Moros y Cristianos y también por las aportaciones culturales que, sin ninguna duda, contribuyen a difundir nuestra historia y tradiciones. Por otra parte, cabe destacar la gran cantidad de conciertos de música festera que en el Teatro del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, nos han aportado les diferentes Filaes, como los siguientes: 11 de febrero, la Filà Cruzados concierto a cargo de la Unión Musical de Agres. 28 de febrero, la Filà Cordón concierto interpretado por el Ateneu Musical de Cocentaina. 4 de marzo, la Filà Labradores, concierto interpretado por la Sociedad Musical Torisense. 12 de marzo, la Filà Muntanyesos, concierto interpretado por la Orquesta Sinfónica Alcoyana. 12 de noviembre, la Filà Asturianos, concierto interpretado por la Unión Musical Belgidense. a) DE SU LOCAL Las Filaes continúan mejorando sus sedes sociales, dado el gran número de festers que integran las mismas, para mejor comodidad de todos los asociados. Los locales de las Filaes además de servir de lugar de reunión de festers y organización de todo lo relacionado con la fiesta, sirven también de lugar de celebración de actos culturales. b) GOBIERNO Y ADMINISTRACIÓN DE LA FILÀ En las diferentes asambleas celebradas por las Filaes, se produjeron los siguientes cambios de Primers Trons: FILÀ CORDON CESA: D. David Ponsoda Plá. ELEGIDO: D. Carlos Talens Fuster.

FILÀ ANDALUCES CESA: D. Julio García Jordá. ELEGIDO: D. Jorge Aguado Ivorra. FILÀ TOMASINAS CESA: D. Francisco Jordá Visedo. ELEGIDO: D. Miguel Alzina Torregrosa. FILÀ ALCODIANOS CESA: D. José Ignacio Domínguez Gómez. ELEGIDO: D. Jaume Rafel Segura Frau. A los Primers Trons que han finalizado sus mandatos, el agradecimiento de la Asociación de San Jorge por la labor realizada. A los elegidos el deseo de toda clase de aciertos en el desempeño de su cometido, que redundará en beneficio de nuestra fiesta. IV. GOBIERNO Y ADMINISTRACIÓN DE LA ASOCIACIÓN a) LA ASAMBLEA GENERAL La Entidad ha celebrado durante el año 2006 dos Asambleas Generales Ordinarias, tal y como marcan los Estatutos. El día 28 de enero tuvo lugar la primera Asamblea General Ordinaria, destacando la valentía de la mayoría de miembros del cuadro de honor en asistir a la misma ya que la nieve acumulada en las calles de la ciudad era considerable. En la misma fue aprobada el acta de la Asamblea General Ordinaria del 26 de mayo, las cuentas del ejercicio 2005, los presupuestos de la Entidad para el año 2006, la Memoria de Actividades de la Asociación, también fueron nombrados Consellers de Honor D. Hilario Pascual Sanjose y D. Adrián Espí Valdés, y en la que se despidió como empleado Francisco Beltrán “Gayato” al llegar su hora de jubilación, agradeciéndole el Sr. Presidente su dedicación a la Entidad. A la finalización de la misma se hizo una visita a las instalaciones del nuevo museo. El día 15 de junio tuvo lugar la segunda Asamblea General Ordinaria. Entre los puntos del Orden del Día, se aprobó el Acta de la Asamblea General Ordinaria del 28 de enero, la Crónica de la Fiesta, y se designaron las Filaes de Cargo, Capitanes las Filaes Ligeros y Cruzados, y Alféreces las Filaes Mudéjares y Alcodianos, también se nombraron las escuadras del Mig correspondiendo a las Filaes Judíos y Guzmanes, además se acordaba por la Asamblea el proponer al Excmo. Ayuntamiento el


22, 23 y 24 de abril como fechas para la celebración de las fiestas del año 2007, después de responder afirmativamente a la tradicional pregunta del Presidente “Cavallers volen festa”. También tuvo lugar en esta Asamblea la elección del Sant Jordiet 2007, figura central de nuestra fiesta, que será representado por el niño Jorge Casimiro Olcina Moltó, de la Filà Aragoneses. Cabe destacar que en esta Asamblea y tras 21 años al frente del cargo de Embajador Cristiano D. Salomón Sanjuán Candela se despedía de todos nosotros, y el Sargento Mayor Moro D. Juan Luís Guitart López, agradecía el apoyo recibido en estos años en el cargo que le han enseñado a vivir la Fiesta de otra manera. También se producía el cambio en los Vocales Primers Trons que por turno rotativo correspondía a la Filà Cordón representada por D. Carlos Talens Fuster y a la Filà Navarros por D. Javier Baño Armiñana, y en cuanto Vocal Mayoral entra a formar parte de la Junta Directiva D. Jorge Reig Boronat. En esta misma Asamblea y en cumplimiento de los Estatutos de la Asociación, tuvo lugar la renovación parcial de los miembros de la Junta Directiva, quedando nombrados por un periodo de cuatro años, los siguientes asociados: - Vicepresidente 1º D. JOSÉ JORGE MONTAVA SEGUÍ. - Secretario D. RAFAEL PASCUAL BLEDA SUBIRATS. - Contador D. JOSÉ MARÍA NADAL BLASCO. - Vocal D. RAFAEL TORTOSA MOLLÁ. - Vocal D. JUAN RAMÓN JORDÁ PASCUAL. - Vocal D. RAFAEL BOTÍ SEMPERE. - Vocal D. JORGE JUAN VERDÚ PEIDRO. Hemos de resaltar en esta memoria el trabajo realizado por los Directivos salientes, D. José Luis Matarredona Coloma, Contador de la Institución desde el 22 de junio de 2000, D. Alfonso Rodríguez Sánchez, y D. Antonio Carbonell Llopis, Vocales desde el 10 de junio de 2004 y 2 de febrero de 2005, respectivamente, D. Vicente Jorge Bas Aracil y D. Fernando Fernández Pérez, Vocales Primers Trons y de D. Rafael Tortosa Mollá Vocal Mayoral.

Nuevos miembros Junta Directiva de la Asociación

Hemos de lamentar el fallecimiento del Fester de Honor, D. Francisco Brotons Santonja. Desde esta memoria, nuestro más emocionado recuerdo. b) MAYORALES En cumplimiento del Artículo 126 del Estatuto de la Asociación de San Jorge, el 31 de marzo se convocaron elecciones para renovar 7 miembros del Cuerpo de Mayorales. Se presentaron 14 candidatos (3 mujeres y 11 varones), celebrándose las elecciones el sábado día 27 de mayo. Las votaciones se desarrollaron desde las 10 de la mañana hasta las 4 de la tarde

en el zaguán del Casal de Sant Jordi, donde se habilitaron tres mesas electorales para que pudieran ejercer su derecho a voto todos los Asociados, siendo el porcentaje de votantes de un 8’12% del censo. Los Mayorales elegidos, para un período de cuatro años, fueron los siguientes: D. IGNACIO JOSÉ MONTAVA SEGUÍ. D. AGUSTÍN TÁRRAGA TÁRRAGA. D. FRANCISCO MOYA ESPÍ. D. JORGE CLIMENT MIRA. D. JORGE JUAN TOMÁS GIL. D. JORGE PERIS GARCÍA. D. GONZALO JUAN ABAD LLOPIS.

Nuevos miembros del Cuerpo de Mayorales

19


Un año más queremos agradecer la labor que desarrolla el Cuerpo de Mayorales, en el mantenimiento y conservación de la Iglesia de San Jorge. También, cómo no, queremos agradecer la colaboración inestimable que prestan a la Junta Directiva en la organización de la Fiesta de Moros y Cristianos. c) LA JUNTA DIRECTIVA Los miembros de la Junta Directiva han continuado con sus reuniones periódicas, para tratar los asuntos generales de la dirección de la Institución y marcar las directrices a seguir, continuando las diferentes ponencias los estudios y reuniones para una mayor organización de las mismas y de la Asociación. A continuación se relacionan los responsables de cada ponencia: PONENCIA

PONENTE hasta 15-06-2006

PONENTE desde 11-07-2006

Culto y Devoción a San Jorge Templo Fiestas Revista Filaes Casal y Museo Actos Festivales Ropería Sillas y Enseres Asuntos Económicos

D. Rafael Tortosa Mollá. D. Andrés M. Tárraga Tárraga. D. Rafael Botí Sempere. D. Francisco Payá Martí. D. Santiago Pericás Jordá. D. Juan J. Ferri Ferrer D. José M.ª Nadal Blasco. D. José L. Agulló Semper. D. Antonio Carbonell Llopis. D. Jorge Alentado Gadea.

D. Jorge Reig Boronat. D. Andrés M. Tárraga Tárraga. D. Rafael Botí Sempere. D. Francisco Payá Martí. D. Jorge Juan Verdú Peidro. D. Juan J. Ferri Ferrer D. Santiago Pericás Jordá. D. José L. Agulló Semper. D. Rafael Tortosa Mollá. D. Jorge Alentado Gadea.

La Junta Directiva, a petición del Sr. Presidente, acordó el crear una Ponencia adjunta a Secretaria cuyo responsable es D. Juan Ramón Jordá Pascual, siendo el encargado de resolver cuantos trámites tanto de la Institución como de les Filaes se le planteen, y ratificaba al Cronista D. Alfonso Jordá Carbonell, al Asesor Artístico D. Fernando Gisbert Pascual y al Asesor Musical D. Antonio Llinares Llinares. Durante el presente año han venido celebrándose las reuniones conjuntas con los Primers Trons y Mayorales, estudiando y debatiendo en las mismas cuantos problemas surgen de la Fiesta. d) PERSONAL Queremos desde esta Memoria agradecer a todo el personal la labor realizada en todas las funciones que se les encomiendan, ya que sin su implicación serían imposibles los nuevos proyectos de la Asociación.

20

Momento de la representación de la obra “El Capità de la Llaganya”

Aunque figura anteriormente queremos desde este apartado dedicado al personal de la Entidad resaltar que, al llegar su jubilación, el Conserje D. Francisco Beltrán “Gayato” nos ha dejado, vaya desde esta Memoria nuestro más sincero agradecimiento por el desvelo que siempre ha tenido con la Asociación. Y después de una despedida, tenemos la incorporación de D. José Pascual Sellés, ex conservador del museo, que asume la dirección del mismo, deseándole toda clase aciertos en su nueva etapa al frente del “Museu Alcoià de la Festa”. V. PROYECCIÓN DE LA VIDA SOCIAL Y CULTURAL a) MIG ANY La XXXIX Conmemoración del Mig Any realizada en el mes de Octubre, ha sido una vez más un éxito en su conjunto. Ha habido una mayor asistencia a los actos culturales en rela-

ción con años anteriores, teniendo la celebración del Mig-Any, un gran arraigo entre el pueblo alcoyano. b) TEATRO Una vez más durante los meses de marzo y octubre hemos tenido la satisfacción de poder admirar las representaciones de nuestro Cuadro Artístico, al que desde estas líneas hay que felicitar, ya que sin su labor desinteresada sería imposible la transmisión de esta cultura popular que significan los Sainetes de ambiente festero, animando a las nuevas generaciones a que se incorporen a esta tradición. Los días 30 y 31 de marzo en sesiones de tarde y noche se estrenó en el Teatro del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, la obra titulada “ISC DE NEGRE” del autor D. Manuel Gisbert Orozco, ganadora del XVII concurso de Teatro, dirigida por D. Carlos Talens Fuster.


Dentro de los actos del Mig Any, los días 26 y 27 de octubre, en el Teatro del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, se estrenó la obra “EL CAPITÀ DE LA LLAGANYA” de la autora D.ª Ana M.ª García Pascual, dirigida por D.ª Pepa Puchades Chuliá que obtuvo el accésit del XVII Concurso de Teatro, en sesiones de tarde y noche.

todos los años en contenidos y actualidad, la cual durante el pasado año 2006, fue visitada por 23.312 usuarios de la red. La clave para poder visitar la web de la Asociación es www.associaciosantjordi.org y la dirección para el correo electrónico es secretaria@ casaldesantjordi.e.telefonica.net

c) LA REVISTA El jueves día 1 de abril se presentó, en la Llotja de Sant Jordi, la revista que edita la Asociación de San Jorge, siendo este año la portada un homenaje a nuestro Patrón, por lo que en ella aparece la reproducción del niño San Jorge en una pintura de D. Germán Aracil Boronat, que ha pasado a engrosar la pinacoteca de la Institución. Como ya viene siendo habitual en los últimos años, a la revista se le adjuntaba un ejemplar facsímil del programa de fiestas del año 1906. Nuestro más sincero agradecimiento a todas aquellas personas que desinteresadamente colaboran con la edición de esta publicación, tanto los que escriben artículos, como los ilustradores y aquellas empresas y profesionales que se anuncian en la revista y sobre todo a la empresa editora de la misma “Artes Gráficas Alcoy”, ya que cada año mejora sensiblemente la impresión de nuestra revista.

e) CONCURSOS LV CONCURSO DE FOTOGRAFÍA “ANTONIO AURA MARTÍNEZ” El decano de nuestros concursos sigue teniendo una participación masiva, y en este año 2006 remodelaba los premios a los tiempos actuales ya que suprimía en el Tema Estampas y Aspectos de la Fiesta la Sección 2.ª dedicada a las diapositivas y dentro del mismo tema el Premio de Honor lo dedicaba a la colección de cinco fotografías de los diferentes actos de nuestras Fiestas, el jurado formado por Dª María Pilar García Miralles, D. Francisco Pérez Olcina, D. José Pastor Baldó y D. Fernando Gisbert Pascual, presididos por el Vicepresidente 1.º de la Asociación de San Jorge, D. José Jorge Montava Seguí, y actuando como Secretario el de la Entidad D. Rafael P. Bleda Subirats, se reunió el día 8 de septiembre en el Salón de Actos del Casal de Sant Jordi y acordaron por unanimidad conceder los siguientes premios: TEMA: ESTAMPAS Y ASPECTOS DE LA FIESTA. • SECCIÓN 1ª. Copias en color o en blanco y negro.

d) PÁGINA WEB La página web de la Asociación de San Jorge continúa funcionando a plena satisfacción, mejorándose

Presentación de la Revista de Fiestas 2006

- PREMIO DE HONOR D. CARLOS RIBERA MARTÍNEZ. - Primer Premio Alardo 1 D. JUAN CARLOS RIPOLL ESCARCENA. - 1º Accésit 5 D. ROBERTO SEMPERE GARCÍA. - 2º Accésit Fiestas 2006 D. GONZALO SEMPERE CAMARASA. - 3º Accésit Diana V D. JOSÉ ROMERO PEREZ. TEMA: ASPECTOS DE ALCOY • SECCIÓN 2ª. Copias en color o en blanco y negro. - PRIMER PREMIO Plaza de Dins D. MARCELUS RUSTY HO. - 1º. Accésit Nit de Tardor D. TONI MIRALLES I CARBONELL. - 2º. Accésit Fiestas 7 D. ELIIAS SEGUÍ SELLÉS. - 3º. Accésit Reflejes D.ª LUCÍA PEIDRO VALLS. XLIII CONCURSO DE MÚSICA FESTERA Este año por primera vez la convocatoria para el Concurso de Música Festera estuvo dedicada a la modalidad de Marcha Solemne, premio “JOSÉ MARÍA VALLS SATORRES”, pretendiendo con ello la Junta Directiva de la Institución cubrir el vacío existente en este tipo de marchas, presentándose 12 composiciones al concurso, bajo los lemas: Nicolau, La pasión, Ocaso, Espiritualidad, La aljaferia, Pantocrator, Frigiliana, Lignum Crucis, Plors de mare, Llegado el tiempo, Per la creu del soldad romà “Sant Jordi” y La música condiciona los sentimientos de las personas. El Jurado presidido por el Presidente D. Javier Morales Ferri y formado por D. José Vicente Molina Blasco, D, Jorge Bernácer Valdés, D. Gregorio Casasempere Gisbert, D. José V. Díaz Alcaína, D. Benedicto Ripoll Martínez, asistidos de D. Antonio Llinares Llinares y D. Rafael P. Bleda Subirats, como Asesor Musical y Secretario de la Entidad, respectivamente, acordó en su primera reunión celebrada el 2 de septiembre

21


LV Concurso de fotografía “Antonio Aura Martínez”

XLIII Concurso de Música Festera

XXII Concurso de pintura infantil al aire libre

22

seleccionar cuatro de las obras presentadas para ser interpretada en el Festival de Música Festera que organiza la Asociación de San Jorge con motivo de “MIG-ANY”. La obras seleccionadas fueron Ocaso, Frigiliana, Llegado el tiempo y Per la creu del soldat romá “Sant Jordi”. Por lo tanto, el domingo día 29 de octubre en el Teatro del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, fueron interpretadas por la Unión Musical d´Alcoi, bajo la dirección de D. Francesc Xavier Martínez Martínez, las obras seleccionadas, acordando el Jurado conceder el premio a la obra presentada bajo el lema “FRIGILIANA”, del autor D. Oscar Vicente Vidal Belda, cuyo titulo resultó ser “FRIGILIANA“. XXXVIII CONCURSO INFANTIL DE DIBUJO Y PINTURA FESTERA El Jurado formado por D. José María Nadal Blasco, D. Francisco Payá Martí, D. Santiago Pericás Jordá y D. Fernando Gisbert Pascual, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats acordaron conceder los siguientes premios: PRIMERA CATEGORÍA. De 5 a 7 años - Premio a la Técnica SOFÍA REQUENA BLANES - Premio a la Originalidad IRENE ARACIL PÉREZ - Accésit PABLO MARTÍ SORIANO - Accésit ALVAR CASTRO PÉREZ - Accésit ANDREA BELDA ABAD SEGUNDA CATEGORÍA. De 8 a 11 años - Premio a la Técnica ARNAU LUCENA CASCANT - Premio a la Originalidad SARA REIG CATALÁ - Accésit CELIA SILVESTRE PÉREZ - Accésit MARINA CERDÁN JUAN - Accésit JUAN GABRIEL VALERO VICENTE TERCERA CATEGORÍA. De 12 a 14 años - Premio a la Técnica JORDI DE MENA SARRIÓ - Premio a la Originalidad MARÍA BONHOME SESERINO - Accésit GERMÁN BENITO SARRIÓN


- Accésit CELIA PONS CASTELLÓ - Accésit LAURA ORTEGA NAVALÓN XXII CONCURSO DE PINTURA INFANTIL AL AIRE LIBRE El domingo día 12 de octubre se celebró en el Parque de Cervantes este concurso. El Jurado compuesto por D. Miguel Peidro Berenguer, D. Rafael Tortosa Mollá, D. Rafael Botí Sempere, D. Javier Baño Armiñana y D. Fernando Gisbert Pascual, actuando como Vicesecretario el de la Entidad, D. Francisco Campos Climent acordaron conceder los siguientes premios: SECCIÓN ALEVÍN. Hasta 5 años - Primer Premio PABLO PÉREZ SALAS - Segundo Premio CARLOS SANTACREU CANTÓ - Accésit SANDRA HERNÁNDEZ ANTOLIO - Accésit DARÍO VENTURA ALVÁREZ SECCIÓN BENJAMÍN. De 6 a 8 años - Primer Premio CARLOS SOLER OLTRA - Segundo Premio LAURA AYUSO SANZ - Accésit ANDREA CATALÁ LLORENS - Accésit AITANA CARBONELL SECCIÓN INFANTIL. De 9 a 11 años - Primer Premio ALBA MIRÓ MULLOR - Segundo Premio REBECA JOVER FERNÁNDEZ - Accésit JÉSSICA PÉREZ SALA - Accésit VIKI GONZÁLEZ JORDÁ - Accésit AIDA FRANCÉS GARCÍA SECCIÓN JUVENIL. De 12 a 14 años - Primer Premio LLIRIS AYUSO SANZ - Segundo Premio MARÍA MIRÓ MULLOR - Accésit ANTONIO IGUAL ÁVILA - Accésit ANTONIO LÓPEZ MONTOSA - Accésit MARÍA ALEIXANDRE FULLANA

Entrega de premios concursos infantiles

Ganadores Concurso d’olleta alcoiana

XXVIII CONCURSO LITERARIO INFANTIL “JORGE LINARES ABAD” El Jurado formado por D. José Luís Agulló Semper, D. Juan José Ferri Ferrer, D. Juan Ramón Jordá Pascual, D. Jorge Reig Boronat y D. Alfonso Jordá Carbonell, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats acordaron conceder los siguientes premios: SECCIÓN BENJAMÍN. De 7 a 8 años - Primer Premio ZAIRA ROCA REINA - Segundo Premio ESTELA M.ª BARROSO ZARAGOZA

SECCIÓN ALEVÍN. De 9 a 10 años - Primer Premio ELENA PÉREZ SILVESTRE - Segundo Premio SERGIO ARÉVALO CEDRÓN SECCIÓN INFANTIL. De 11 a 12 años - Primer Premio CINTIA FERRI LLIN - Segundo Premio MAROA GARCÍA PASCUAL - Accésit GONZALO CABANES GÓMEZ - Accésit JAVIER GARCÍA RUIZ

23


SECCIÓN JUVENIL. De 13 a 14 años - Primer Premio MAURO SOLANES FUSTER - Segundo Premio NEKANE MONGE ORTEGA - Accésit DANIEL ORTIZ MATA XVIII CONCURSO DE TEATRO “JOSÉ FLORENCIO GISBERT“ El Jurado compuesto por D.ª M.ª Rosa Coloma Rosel, D.ª Adriana Pons Martínez, D. Rafael Ferrandiz Olcina, D. Silvestre Vilaplana Barnés y D. Alfonso Jordá Carbonell, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats, se reunió el día 28 de septiembre en el Casal de Sant Jordi acordando por unanimidad, una vez conocidas y estudiadas las 11 obras presentadas, elegir dos para su posterior deliberación. Posteriormente, y una vez realizada la correspondiente deliberación, acordaron conceder por mayoría los siguientes premios: Primer premio a la obra presentada bajo el lema “El Mayoral” del autor D. Antonio Santonja Blanes, cuyo título es “UN GHOST ALCOIÀ”. Y otorgar un finalista a la obra presentada bajo el lema “Primavera” del autor D. Emilio Carbonell Cremades, cuyo título es “UNES FESTES DE POR”. XXXIV CONCURSO D´OLLETA ALCOIANA El sábado día 21de octubre, se celebró el tradicional Concurso de Olleta en la Glorieta. El Jurado compuesto por D. Hilario Pascual Sanjosé, D. Jordi Reig Boronat, D. Carlos Talens Fuster, D. Ramón Tamborero Cardona y D. Emilio Bou Cardona, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats acordó, después de observar, degustar y puntuar los diferentes platos, conceder el primer premio al plato presentado por la Filà Berberiscos y el segundo premio al de la Filà Cordón. CAMPEONATO DE COTOS El lunes 2 de octubre en la Sociedad de Antiguos Alumnos Salesianos, comenzaron las eliminatorias de este Campeonato, cuya final se celebró el día 19 del mismo mes en la Filà Cruzados. La pareja representante de la Filà Verdes formada por D. Mario Miralles Valls y D. Jesús Barrei-

24

Concurso Sargento Mayor

ro Pampín, fue la ganadora de la presente edición, quedando finalista la pareja de la Filà Andaluces, formada por D. Francisco González Hurtado y D. Joaquín Mira Gozalbo. Queremos agradecer a la Sociedad de Antiguos Alumnos Salesianos la acogida que nos prestan año tras año, para que se pueda celebrar en sus instalaciones la primera de las partidas de este tradicional campeonato que congrega a una gran cantidad de público. CONCURSO SARGENTO MORO El sábado 2 de diciembre en la sede de la Filà Ligeros tuvo lugar el concurso para cubrir la plaza de Sargento Mayor Moro de nuestras fiestas, al mismo se inscribieron siete aspirantes. El Jurado formado por D. Adrián Espí Valdés, D. Juan Luis Guitart López, D. Jorge Albors Juan, D. Rafael Botí Sempere , y D. Antonio Llinares Llinares, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats acordó, después de observar las actuaciones de los candidatos y una vez puntuadas las mismas, nombrar a David Verdú Balsalobre como Sargento Mayor Moro al haber obtenido la máxima puntuación. Nuestro más sincero agradecimiento a D. Juan Luis Guitart López, Sargento Mayor Moro saliente, el cual con su buen hacer ha deleitado a todos los alcoyanos. CONCURSO DEL LOGOTIPO DEL MUSEO DE LA FIESTA DE ALCOY El miércoles 1 de marzo en el Casal de Sant Jordi tuvo lugar el

fallo del Concurso del Logotipo del Museo de la Festa de Alcoy. El Jurado formado por D. José Jorge Montava Seguí, D. José Pascual Sellés, D. Fernando Gisbert Pascual y D. José Pastor Baldó, actuando como Secretario el de la Entidad, D. Rafael P. Bleda Subirats acordó por unanimidad, una vez conocidos, seleccionados y calificados los 23 trabajos presentados, conceder el premio a D. Xavi Gandía Rodríguez. f) DEPORTES Esta Asociación ha estado presente en cuantos actos deportivos organizan las entidades alcoyanas, entregando los correspondientes trofeos para los ganadores, destacando entre ellos: Centre D´Esports (XXIV Hores Esportives y Trofeo Filaes), Club Atletismo Alcoy, Trofeo San Jorge de la Unión Ciclista Alcoy, Copa San Jorge de Petanca, Trofeo San Jorge de Tiro con Arco, Trofeo Tirada San Jorge, Trofeo de Ajedrez Fiestas de San Jorge, etc. g) ACTOS VARIOS La Asociación de San Jorge, colabora con el Excmo. Ayuntamiento en la organización de los actos de “Les Pastoretes”, “Ban” i “Cavalcada dels Reis Mags”. Los Conciertos de Exaltación de Música Festera organizados por la Asociación de San Jorge y patrocinados por el Excmo. Ayuntamiento y la Caja de Ahorros del Mediterráneo, se celebraron el domingo 26 de marzo por la Unión Musical de Alcoy, dirigida por En Francesc Xavier Martínez


Presentación del logotipo del “Museu Alcoià de la Festa”

Procesión de Corpus Christi LVI Visita a Fontilles

Martínez; el domingo 2 de abril, por la Sociedad Musical Nova de Alcoy, dirigida por D. Pedro Lara Navarrete y el domingo 9 de abril por la Corporación Musical Primitiva y Dolçainers Apolo La Cordeta, dirigidos por D. Gregorio Casasempere Gisbert. El 30 de marzo en el aula de cultura de la Caja de Ahorros del Mediterráneo, se presentó un nuevo “Llibret de Filaes”, esta vez del ilustre pintor alcoyano D. Ramón Castañer, inaugurándose posteriormente una exposición con los 28 cuadros que plasman los diferentes diseños de las Filaes de nuestra Fiesta. El primero de Abril y tras la presentación de la Revista en la Llotja de Sant Jordi, nos trasladamos al pórtico de la Casa Consistorial para que el niño Sant Jordiet, Marcos Llopis Torregrosa descubriera el cartel anunciador de nuestras fiestas del autor alcoyano D. Carlos Sempere Agüir, ante el numeroso público presente, siendo amenizado el acto por la Sociedad Musical Nova de Alcoy, con las consabidas divergencias del público asistente, finalizando el acto con los ya tradicionales fuegos artificiales. La Asamblea General de la Asociación de San Jorge, en corporación, representó a esta Institución en la conmemoración del Corpus Christi, el domingo día 18 de junio. Con motivo del 750 aniversario del otorgamiento de la Carta Pobla a nuestra Ciudad, el domingo 1 de octubre se celebró la Gloria Histórica, acto con el que la Asociación de San Jorge se unía a la celebración de dicha efemérides. Dicho acto congregó expectante a numeroso público que, a lo largo del recorrido de la Gloria, quedó maravillado con el diseño de los 35 trajes de filaes desaparecidas. Con motivo de la Gloria Histórica se realizó un gran tapiz del Santo Patrono, que durante el acto estuvo colgado en la fachada de la parroquia de Santa María y al que dieron giro de respeto los glorieros. Posteriormente el tapiz quedó instalado durante la semana del 16 al 22 de octubre en el salón Sant Jordi del Casal. El martes 3 de octubre, tras la entrega de los premios del LV Concurso de Fotografía “Antonio Aura Martínez”, se inauguró en la Sala de Exposiciones de la Caja de Ahorros del Mediterráneo, hasta el 13 de octubre, la exposición de dicho concurso fotográfico.

Queremos agradecer desde estas páginas a la Caja de Ahorros del Mediterráneo la cesión que nos hace todos los años de sus magnificas instalaciones para los diversos actos culturales que organiza la Asociación de San Jorge. Durante los días 6 al 10 de octubre, una nutrida representación del mundo de la Fiesta se trasladó a Nueva York para participar, como invitados de honor, en el desfile de la Hispanidad. En dicho desfile la representación de nuestras Fiestas fueron dos escuadras y un balet que a su paso por la Quinta Avenida con las notas de “L’Ambaixador Cristiá” de Rafael Mullor Grau, despertó un gran entusiasmo entre el público presente, cantándose al inicio el Himno de Fiestas. Al finalizar el desfile se interpretó “El Moro del Sinc” de Rafael Giner Estruch. Dicho acto ha servido para enaltecer más nuestras Fiestas de Moros y Cristianos, declaradas desde 1980 Fiestas de Interés Turístico Internacional. El domingo día 15 de octubre se realizó la LVI visita anual al Sanatorio San Francisco de Borja de Fontilles, siendo un gran éxito de participación y de demostración de afecto de los alcoyanos con los residentes de dicho Sanatorio. Desde esta Memoria nuestro reconocimiento y gratitud a la Junta Directiva de la Peña Pro-Fontilles y a las personas anónimas que hacen posible que cada año vuelva la magia a ese valle tan entrañable. El viernes día 20 de octubre estuvo dedicado a la presentación de los Cargos Festeros del año 2007. Por la tarde, en el Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, fue presentado al mundo infantil el niño Jorge Casimiro Olcina Moltó, como Sant Jordiet 2007. A las 20’30 horas y en la “Llotja Sant Jordi”, fueron presentados a las Autoridades, Asamblea General de la Asociación de San Jorge, Festers y medios de comunicación, el Sant Jordiet y los Capitanes y Alféreces de la próxima Fiesta, cargos que ostentarán Jorge Casimiro Olcina Moltó (Sant Jordiet) de la Filà Aragoneses, D. Rafael Emilio Jiménez Doménech (Capitán Moro) de la Filà Ligeros, D. Antulio Moltó Femenía (Capitán Cristiano) de la Filà Cruzados, D. José Jorge Pérez Gisbert (Alférez Moro) de la Filà Mudéjares y D. Ricardo Pons Sala (Alférez Cristia-

25


Presentación Sant Jordiet 2007. Colegio Salesianos

1

2

3

4

5

1. Sant Jordiet 2007. Jorge Casimiro Olcina Moltó. 2. Capitán Moro 2007. D. Rafael Emilio Jiménez Doménech. 3. Capitán Cristiano 2007. D. Antulio Moltó Femenía. 4. Alférez Moro 2007. D. José Jorge Pérez Gisbert. 5. Alférez Cristiano 2007. D. Ricardo Pons Sala.

26


En los actos programados para conmemorar el Mig Any, el día 29 de octubre, en el Teatro del Colegio Salesiano San Vicente Ferrer, se celebró el XLIII Festival de Música Festera, modalidad Marcha Solemne Premio “José María Valls Satorres”, a cargo de la Unión Musical d´Alcoi bajo la dirección de D. Frances Xavier Martínez Martínez, en el cual se incluían las obras seleccionadas por el Jurado calificador que optaban al premio mencionado, tal como se comenta en el punto correspondiente. El viernes 17 de noviembre tuvo lugar en la sala de juntas de la Asociación de San Jorge un breve, pero emotivo acto, en el que D. José Antonio Pérez, D. José Antonio Sanz, D. Francisco Picó, D. Francisco Verdú, D. José Sanus y sus esposas, donaron a la Institución la imagen de “El Xicotet” desaparecida durante la Guerra Civil; desde estas páginas nuestro más sincero agradecimiento.

Concierto Alumnos Escuelas de Música

Donación de la imagen “El Xicotet”

no) de la Filà Alcodianos, a quienes les fueron impuestas las correspondientes insignias acreditativas. Destacamos por la masiva asistencia, el acto que congregó el día 25 de Octubre alrededor de 500 personas en el local de la Filà Realistas para homenajear a 40 festers veteranos, entregándosele a cada uno de ellos el diploma acreditativo de su nombramiento. El día 28 de Octubre, en el Centre de Cultura d´Alcoi, se celebró la XXVIII matinal infantil que la Asociación dedica a los escolares alcoyanos que han participado en los diferentes concursos organizados por la Entidad, entregándose en este acto los premios

correspondientes. Ya por la tarde y en el mismo lugar, se celebró el XXIV Concierto a cargo de los Alumnos de las Escuelas de Música, participando la Orquesta Sinfónica Alcoyana, el Coro de Voces Blancas “Juan Marín” dirigidos por Patricia Pérez Galdón, el Grup de Cambra de L’Harmònica Alcoiana, el Coro Infantil de la Coral Polifònica Alcoiana, dirigidos por Pere Moreno, la Unió Musical d’Alcoi (Grup de Trombons), la Societat Musical Nova d’Alcoi dirigidos por Moisés Olcina, y el C.I.M. Apolo-Conjunt Instrumental dirigidos por Ángel Lluís Ferrando, con una gran asistencia de público que llenó totalmente el aforo del teatro del Centre de Cultura.

CAPÍTULO DE GRACIAS Al finalizar la presente Memoria de Actividades, es preciso mencionar el agradecimiento de la Asociación de San Jorge a todas las instituciones y personas que nos prestan su ayuda y colaboración haciendo posible el logro de nuestros fines. Por eso queremos hacer público el agradecimiento de la Institución al Excmo. Ayuntamiento de nuestra ciudad, Excma. Diputación Provincial de Alicante, Generalitat Valenciana, Fuerzas del Orden, Asamblea Local de la Cruz Roja, a los medios de comunicación Ciudad, Información, La Verdad, Las Provincias, Radio Alcoy, Onda 15, 94.4 FM, Canal 9 Televisión Valenciana y Onda Mariola, a todos ellos la sincera gratitud de esta Asociación. Alcoy, 31 de diciembre de 2006

Rafael P. Bleda Subirats

SECRETARIO DE LA ASOCIACIÓN DE SAN JORGE

27


Foto: Vicent Cabanes Fitor

CRÒNICA DE LA FESTA 2006

Reportatge fotogràfic Crònica: Estudios Cyan

ALFONSO JORDÁ CARBONELL


730ena. commemoració del Patronat de Sant Jordi

I.- INVOCACIÓ Per tu, Sant Jordi esclata la Primavera Per tu, Sant Jordi. Alcoi s’allibera. Per tu Sant Jordi s’hissa la creu vermella Per tu Sant Jordi La mitja lluna oneja Per tu, Sant Jordi la pau s’ofrena. Per tu, Sant Jordi eterna és la Festa

II.- LA PRIMAVERA FLOREIX EN LA GLÒRIA 16 d’abril, a les sis i mitja del matí amb una estrepitosa mascletada aèria, Alcoi es desperta per anunciar que el Nostre Senyor ha ressuscitat i que avui és el dia de la Glòria. A les set i mitja del matí després d’haver-se fet la cercavila es produeix la processó de l’Encontre que, com des de fa més de cent anys organitza el Círcul Catòlic d’Obrers. Aquest any, la Mare de Déu en la seua gojosa carrera, va caure a terra, a causa d’un esvaró d’un portador, encara que la cosa no va arribar a més i es pogué realitzar l’Encontre. Finalitzat aquest, el rector de Sant Maure, En Vicent Balaguer, va fer una breu al·locució acabant amb visques a Alcoi, a Crist, a la Mare de Déu i a Sant Jordi, recordant-nos a tots que era el dia en què la Festa feia el seu pregó. Al voltant de les nou i mitja, entre alegres pasdobles, els gloriers van eixint de les seues filaes per anar a l’Ajuntament, on tots es concentren. No obstant, els gloriers dels Judios, Verds i Contrabandistes van passar abans per l’església de Sant Jordi, per a fer una ofrena floral, sent rebuts per D. José Cascant, Vicari del temple del Patró, que es desitja molt de goig, al mateix temps que els demana que anuncien que sant Jordi viu, perquè Crist viu.

Està ras i llueix un sol esplendent, quan a les deu del matí, la Unió Musical d’Alcoi, dirigida per Francesc Xavier Martínez trenca l’aire matinal amb l’himne de Festes, cantat pels presents, afegint-se el volteig de les campanes de Santa Maria, una vegada finalitzada la interpretació. La Glòria s’ha iniciat i avancen els heralds, membres de la filà Muntanyesos, mentre la Unió Musical interpreta “Suspiros del Serpis”. S’espera ara l’arrancada dels Moros, que ho faran a les deu i 13, a les ordres del seu Sergent, Juan Luis Guitart, elegant com sempre, als sons del pasdoble Krouger, que interpreta la Societat Musical Nova sota la direcció de Pedro Lara. Els aplaudiments que han ressonat a l’arrancada dels Moros, es repeteixen igualment insistents quan el Sergent Cristià Juan Abad, en una excel·lent baixada de llança fa alçar les armes al bàndol cristià als sons de “Mi Barcelona” per part de la Corporació Musical Primitiva, dirigida per Gregori Casasempere. El següent punt d’interés es produeix a l’església de Sant Jordi, on, a banda de la consabuda girada de respecte, el President de l’Associació, Javier Morales, acompanyat pels vicepresidents Jordi Montava i Jordi Alentado i davant la presencia de Marcos Llopis, Sant Jordiet i el Vicari, fa el tradicional repartiment de

puros. Acte que es feia habitualment al Casal de Sant Jordi, però aquest any l’itenarari estava canviat a causa de les obres del casc antic d’Alcoi, que no permetien el pas pel carrer Major ni per Sant Miquel, fent que la Glòria baixara directament a l’església del Patró. Aquest canvi, que representava un acurtament del recorregut, va fer possible que hi hagués un avanç sobre el temps previst, de mode que a la una i mitja els heralds, que havien baixat Sant Nicolau amb la composició “Any d’Alferes”, giraven davant l’Ajuntament. Poc després, a la una i 44, giraven els Moros, sota els sons de “Mi Barcelona” i un quart d’hora després ho feien els Cristians, que van fer l’últim tram amb el Pasdoble “Un moble més”. La Glòria s’havia acabat i entre abraçades i llàgrimes d’emoció, els gloriers oficials es reencontraven amb els seus companys que havien fet la Glòria tant a la Residència Sant Josep, com al Preventori en un matí ple d’emocio, portant l’alegria de la festa als nostres majors. Una forta mascletada, encesa pels Sergents, posava cloenda a un matí d’intenses vivències en la proclamació de la Festa, festa que ja es notava per la nit en el començament de les entradetes. Entradetes que enguany han tingut pocs dies per a

29


30


fer-se i més si es té present que alguna nit va ploure, fent que algunes filaes no isqueren al carrer. Aquesta escassesa de nits es va solventar una mica allargant l’horari d’entradetes fins les dos per donar la màxima possibilitat de fruir al carrer. III.- LA INNOCÈNCIA DE LA FESTA ANUNCIA EL FUTUR El dilluns, dia 17 se celebrava la Glòria Infantil. A les nou del matí al temple de Santa María, ple de gent, però amb un remor constant, entren els glorierets, separats per bàndols que tanquen els dos Sergents infantils. Abans de l’Eucaristía, oficiada per D. José Cascant amb qui concelebrava el salesià D. José Carbonell, els xiquets es posen a les grades de l’altar per a tenir el record oficial de l’acte. La Santa Misa va tenir un constant protagonisme dels glorierets, ja que l’Andalús va llegir la primera lectura i el psalme responsorial i en els precs es succeïren els representants de la Llana, Verds, Benimerins, Gusmans, Alcodians i Vascos. Però aquestos no van estar els únics ja que en les ofrenes el Mudéjar i el Masero van presentar les flors, el Muntanyés i el Cordonero els ciris, a l’igual que el Cruzado i el Barbarescs, tancant l’Almogàver amb l’aigua, el Ligero amb el vi, el Marrakesch amb el calze i el Navarro amb el copó. Finalment intervingueren els glorierets dels Mossàrabs i de la Magenta en el ritu del llavatori de mans. La Missa dels gloriers infantils va tenir el moment més emotiu quan, acompanyats pels seus pares, prengueren la Primera Comunió, en un dia inesborrable, els representants dels Gusmans, Asturians, Tomasines, Andalusos, Almogàvers, Benimerins, Cordó, Realistes i Mudéjars. La celebració eucarística que havia tingut el recolzament musical del cor de veus blanques D. Juan Marín del Col·legi Salesià San Vicent Ferrer dirigit per Patricia Pérez Galdón, acabà amb la interpretació de l’Insigne Màrtir, preparant-se ja tots per a viure un dia especial, ja que com va dir D. José en la seua breu homilia, els xiquets asseguren el futur de la Festa, perquè ells són el present, demanant als pares que en la seua formació posen la mateixa

il·lusió que tenien en eix moment, donat que aquestos xiquets també són sant Jordi i són molt importants. Acabada la Missa, els gloriers infantils i els festers van a les filaes per esmorzar i preparar-se per a l’esperat acte de la Glòria Infantil, que mostrarà al poble d’Alcoi la renovació inesgotable de la Festa. A les dotze del migdia, amb el Partidor ple de festers i familiars, avancen els heralds, en aquesta ocasió de la Filà Cordó, deixant camí per l’arrancada dels Moros, que ho faran uns minuts després, esplèndidament encapçalats pel seu Sergent Iago Romeu Llinares, que fa la seua estrena, amb el pasdoble “Primavera” que interpreta la Corporació Musical Primitiva, mentre els espectadors aplaudeixen amb gana. Les gotes que estaven caient donen pas a una pluja més forta, quan a les 12 i quart arranquen, amb la composició “Aitana” interpretada per la Societat Musical Nova, els Cristians on el nou Sergent Valentín Domínguez Lucas fa una magnífica arrancada, renovant-se els aplaudiments, malgrat que comencen a eixir els paraigües. La pluja es fa més insistent i quan els Moros arriben a la Plaça Ramón i Cajal, es decideix parar momentàniament la Glòria Infantil, amb l’esperança que pare de ploure. Esperança que es va veure complida i poc després es pogué reanudar l’acte aprofitant per a intercanviar els pasdobles, acabant els Moros a la una i quart a Sant Jordi i tan sols cinc minuts després els Cristians, mentre les campanes de l’església voltegen d’alegria i emoció representades en l’abraçada dels dos Sergents infantils, al mateix temps que els glorierets entren al temple per honorar al Patró. La mascletada, encesa en aquesta ocasió per un previngut Marcos Llopis, Sant Jordiet 2006, va resultar enorment impressionant, doncs seguia el ritme de les marxes mores i cristianes al temps que des del Castell eixia fum roig i verd. A la seua finalització va haver una sonora i perllongada ovació d’un públic entusiasmat, tot i que per la pluja no es va poder fer l’apoteosi final, que obligà a saludar els pirotècnics. El soroll de la pólvora posava la cloenda al matí en què per sempre recordaran els xiquets la dolçor d’haver sigut el glorieret de la seua filà.

IV.- L’OFRENA AL MÀRTIR DE LA FE El mateix dilluns de Pasqua per la tarda es va fer la Processó del Trasllat sota una pluja insistent malgrat haver-se esperat mitja hora per veure si escampava. Així a les vuit s’iniciava aquesta processó en la que, lògicament, va haver una participació menor de festers. També el recorregut va ser acurtat, ja que es va fer pel carrers de Sant Tomàs, l’Escola, Mossén Torregrossa, Sant Llorenç, Plaça d’Espanya i pel carrer Major s’arribava a la parròquia de Santa María, on entrava el Sant Jordiet, Marcos Llopis, envoltat per l’Assemblea General de l’Associació de Sant Jordi, encapçalada pel President Javier Morales, precedint la imatge del Xicotet, que enguany estrenava focus nous a les andes, per donar més realç a la representació del Patró. La processó que va estar bastant ràpida, especialment per les dos bandes primeres de música, va acabar amb la interpretació de l’Himne a Sant Jordi pels festers que havien estat fidels al trasllat de Sant Jordi. El Xicotet quedà entronitzat a Santa Maria entre els àngels d’escaiola, que fins aquest any havien estat al temple del Sant. La Processó del Trasllat marcava l’inici dels cultes al sant Patró. Aquestos cultes tenien començament el 18 d’abril amb el primer dia del Tríduum. La santa Missa va ser oficiada per D. Rafael Boronat Sanfélix, rector de Santa Rosa, sent l’encarregat de predicar D. Luis Sanus Tormo, estant la primera vegada que un diaca feia les homilies del tríduum. Aquest primer dia, D. Luis va fer referència a la pertinença de sant Jordi a la comunitat cristiana, que estava unida i formava un únic cos i una única ànima, i que així devem de fer-ho nosaltres, fins i tot en les filaes, vivint en la nostra comunitat com ho va fer Sant Jordi. El segon dia fou el celebrant de l’Eucaristia, l’arxiprest d’Alcoi, En Vicent Balaguer Gisbert, rector de Sant Maure i Sant Francesc i D. Luis Sanus, en la seua homilia, va recordar el caràcter ecumènic de l’Insigne Màrtir, posant els exemples de búlgars i romanesos que hi ha a Alcoi i que van a resar-li a Sant Jordi. Eixe mateix caràcter ecumènic del nostre Patró ens demana que sigam acollidors amb els emigrants, perquè si no els coneixem no podrem estimar-los.

31


32


El dia 20, últim dia del Tríduum, va oficiar el Vicari Episcopal, D. José Antonio Varela Ferrandis, que al final de la celebració va recordar als presents que des de Sant Vicent Màrtir, en el segle IV, no hi havia hagut cap diaca permanent a la Diòcesi de València, i ara en teníem en la persona de D. Luis Sanus, que era el predicador d’aquest any. D. Luis va tancar les homilies recordant la santedat de Sant Jordi que es basa en el mateix camí que Jesús, és a dir, en l’amor i en el seu martiri que, mitjançant l’eucaristia i l’oració, li permeteren donar testimoni de la fe. Les celebracions religioses dels tres dies, amb molt bona participació de devots, van seguir el ritus de Glòria donades les dates del calendari eclesiàstic en què estavem. L’Orquestra Simfònica Alcoiana i el grup Cantores de Alcoy, tots dirigits per José Antonio Llinares donaren la solemnitat musical a les eucaristies a més d’interpretar el Walí Walí de José Espí Ulrich. Els actes tingueren la cloenda amb el cant de l’Insigne Màrtir, finalitzat amb un fort visca Sant Jordi, que l’últim dia va proclamar, Marcos Llopis, Sant Jordiet 2006. V.- MÚSICS DE BLAU, HARMONIES D’ABRIL La vesprada del 21 d’abril està assolellada, encara que amb una mica de vent, quan a les set i mitja en punt comença, des de la cruïlla de Santa Llúcia amb l’Avinguda del País Valencià, en un nou itinerari, la desfilada de les bandes de música que anuncien la Festa. Ix en primer lloc l’Agrupació Musical Serpis d’Alcoi, dirigida per Francisco Carchano Moltó, que interpreta “Un moble més”. Immediatament, amb airosos i “sentats” pasdobles, van eixint molt seguides la resta de les bandes fins un total de 22, tancant les tres bandes veteranes de la ciutat. Primerament la Corporació Musical Primitiva interpretant, sota la direcció de Gregori Casasempere, “Els xiulitets. Desperta’t Alcoi” que, a més, acompanyava a Mario Ferrer Bataller, cantant de fama que ha estat primer baríton de la Compañía Lírica Española i que tindria l’honor, la responsabilitat i la satisfacció de dirigir l’Himne de Festes. Segueix la Societat Musical Nova als sons de la composició “Kat-HaChan”, encapçalats pel seu director Pedro Lara. Tancava l’Entrà de les

bandes la Unió Musical, sota la direcció de Francecs Xavier Martínez, interpretant la peça “Cent anys d’Unió”, que amb motiu del seu primer centenari, ha fet el gran compositor Rafael Mullor. Si açò és motiu de satisfacció, no ho és menys fer l’escorta de Marcos Llopis Torregrosa, Sant Jordiet 2006, que saluda, simpàtic i obert al públic que l’ovaciona. Aquest any, l’Ajuntament havia convocat un concurs per premiar a les dos millors bandes tant en interpretació com en uniformitat, i això va fer que es poguera viure una tarda del dia dels Músics excel·lent, ja que les bandes van posar un gran interés, esmerant-se en la interpretació i augmentant el nombre de components. Per raons evidents les bandes alcoianes no van participar en aquest concurs, que va guanyar la Societat Musical de Torís amb la peça “Mi Barcelona”, obtenint el segon premi la Societat Musical “La Alianza” de Mutxamel amb el pasdoble “Muchamiel”. Ja concentrades a la Plaça d’Espanya totes les bandes, a la tribuna d’autoritats, on entre altres personalitats estaven els senyors Eduardo Zaplana, Julio de España i José Joaquín Ripoll, l’alcalde d’Alcoi, En Jordi Sedano, lliura la batuta a Marcos Llopis, per a què aquest li la done a Mario Ferrer, director de l’Himne. Són les 9 i 11 minuts de la nit quan, amb gest enèrgic, Mario Ferrer dóna entrada a les immortals notes del mestre Barrachina. Tot el públic canta amb un únic cor, ple d’emoció. Emoció que s’intensifica quan a la segona passada de l’Himne sonen les campanes de Santa Maria amb un cadenciós volteig. Quan les últimes notes es perden en l’aire esclata un clam unànim: la Festa ha començat. Esclata el castell de foc i s’encén l’enramà, mentre Mario Ferrer, íntimament commogut i que quasi més ha dirigit les veus que els instruments, rep múltiples felicitacions, fent-li viure un dia inoblidable. Amb l’acte acabat els festers van a les filaes, per celebrar la Nit de l’Olla i fer l’última entradeta amb desimbolts pasdobles, encara que alguna filà va entrar amb marxa cristiana, assaborint la nit en l’ansiosa espera del multissecular esclat de la Festa.

VI.- AIRES DE MARIOLA, REMOR DEL SERPIS És nit fosca quan molts festers s’adrecen a l’església de Santa Maria, per assistir a la Missa del Fester, oficiada per D. José Cascant, que en la seua homilia desitja unes bones Festes, que sens dubte seran les millors i que honoren Sant Jordi. Ara el centre és la Plaça, on, a les sis en punt, en mig d’un silenci respectuós, el Vicari de Sant Jordi resa l’Avemaria, seguida per la interpretació de l’Himne i el volteig de les campanes de la parròquia, mentre és hissada al castell l’ensenya de la creu vermella. La gent, que emplena la Plaça està expectant en espera de l’arrancada de la Diana. Arrancada que fan els Muntanyesos, la filà del Capità, als sons de “Musical Apolo”, en mig d’un enorme clam quan el Sergent, Juan Abad, lluïdor i complit, baixa la llança i fa pujar les armes. La Diana ha arrancat i un public fidel aplaudeix les filaes cristianes que van en seguiment dels Muntanyesos, destacant els Gusmans, que van traure una esquadra amb els més veterans de la Filà amb un fastuós pur de regalèssia. Finalitzat el bàndol cristià, a les set en punt arranquen els Moros, encapçalats pels Cordoneros. Tornen a ser ensordidors els apludiments al moment en què Juan Luis Guitart, Sergent moro, elegant i senyorial fa avançar la filà del Capità, mentre sonen les notes de “La Canción del Harem”. La Diana es fa molt seguida per totes les filaes i a les set i quaranta cinc, després de l’eixida dels Marrakesch, arriben els Muntanyesos a la Plaça, acabant davant el Círcul Catòlic d’Obrers. Els Benimerins, l’última del matí, fa la seua arrancada a les 7 i 57, presenciada encara per bastant públic. Precisament, per la fidelitat que demostra el públic, que una hora abans ja emplena les cadires, deuria de tenir-se un major mirament a l’hora de fer el “cabo” en l’arrancada, doncs molts ho van fer de forma dolenta i, fins i tot, algunes filaes van arrancar amb el pas canviat o, el que és més cridaner, meitat i meitat. La Diana recorregué el seu itinerari habitual amb festives composicions, encara que, com passa des de fa una quants anys, pel carrer Sant Nicolau va haver una excessiva

33


34


repetició de pasdobles, encara que una mica minvada, perquè algunes filaes van interpretar peces del mestre Amando Blanquer, en homenatge seu. La finalització efectiva de la Diana, en què a partir dels Cids ja s’acabava davant l’Ajuntament, es produïa a les 9 i 55, quan posaven la cloenda els Benimerins, que han patit, a l’igual que les últimes de moros, la gernació de gent que puja el carrer Sant Nicolau per presenciar ansiosa l’arribada dels defensors de la fe, en la guerrera Entrà de Cristians. VII.- DEFENSORS DE LA TERRA DE LA CORONA ARAGONESA Les prediccions meteorològiques, feia dies que pronosticaven pluja abundant i, més que mai, tots estàvem pendents del cel, però hi havia bon sol quan a les deu i mitja en punt, des del balconet del Partidor es donava, entre ovacions i clams, l’ordre: per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’Entrà de Cristians 2006! Encapçalats pel Sergent Cristià, Juan Abad, les hostes de la Creu iniciaven la seua davallada precedits pels timbalers i trompeters. La primera en obrir l’Entrà estava la Filà Muntanyesos, amb el seu guió sobre carrossa que sembla una palissada, envoltada per vigilants de faldellí marró amb pells, que armats de llança de fusta, anaven acompanyats per la peça “Ritme cristià”. El grup de poble muntanyés, vestits de verd i pells ocres, envoltats de cetrers amb aus rapaços, obri el seu pas amb una cartell amb la legenda Alcoi 1256, en recordatori del 750 aniversari de l’atorgament de la Carta Pobla de la ciutat. Aquest grup portava una gran gernació de dones amb faldes multicolors, que o bé duien xirimites i tabals o bé portaven herbes aromàtiques de la nostra Mariola que anaven lliurant al públic. Els sons de la composició “Sant Antoni, la Festa”, donen el suport musical al ballet en què les ballerines, vestides en negre i verd, fan unes evolucions molt rítmiques. Tot seguit, baixa la torre de cetreria que sembla una soca d’arbre, precedint els cavallers de cuirassa d’escata gran, capa granate i arc a l’esquena, que damunt de cavall van escortats per cetrers, una escorta

que es repetirà al llarg del seguici. La marxa “Creu Daurada” fa la separació musical amb el segon grup de cavallers que, completant la seua indumentària amb una gran casc de banyes i cordes, baixen arrossegats per gossos de trineu. En un allargat boato avança la guàrdia del Capità de sobretúnica de pell, casc metàl·lic recordant l’escata de la filà i armats de destral, seguit pel grup de poble amb llança de fusta. Un palanquí amb dos infants, vestits com guerrers i dos més a cavall, juntament amb el grup de caçadors portant gossos són el preludi a la presència del cabdill dels cristians, Roberto Pérez Jordá, Capità Cristià, per la filà Muntanyesos. El Capità, abillat de túnica roja i pitrera metàl·lica amb aplics de cuir semblant corns de moltó, va dempeus dalt una gran carrossa d’enormes rodes portant al frontal caps de moltó. Roberto Pérez, elegant amb la capa maragda amb pells, saluda insistentment al public que, entregat, l’ovaciona. La satisfacció de Roberto es veu encara més augmentada per la presència en la mateixa carrossa de les rodelles, les seus filles Eva i Raquel. Però, quasi cert, que el moment més emotiu del Capità, tocat amb bèl·lic casc d’ales metàl·liques de drac, es produí al cantó el Pinyó, quan l’alcaid del castell, Juan Llopis Jornet, li lliurava amb un petit alcodianet les claus simbòliques de la vila i que foren besades per l’adalil de les forces de Crist. El volteig de les campanes de Santa Maria feia més intens un acte que per altra banda va necessitar que molt boato passara al carrer Sant Llorenç per a què la carrossa del Capità pogués entrar a la Plaça d’Espanya. Una torre que semblava el pic d’una au rapaç, precedia a la música que interpretant “Xamarcai”, feia més brillant l’arribada del Capità, seguint una carrossa amb xiquets de cavallers i dames, i després els carros amb les dames indumentades de sobretúnica roja, pitrera semblant l’escata i casc amb urpes de rapaç portant una gran destral. L’obra musical “Aralk” acompanyava les dames de les que un segon grup anava a cavall. El grup Nayade de túnica marró, llança amb cascavells i maquillades

en blanc i verd, va immediatament davant del grup “Gerifalte” que, amb túnica roja i armades de destral, fan l’escorta de la carrossa que, semblant un drac, porta a la dama del Capità, Francisca Torregrosa vestida de cotamalla morada i cosset en verd amb muscleres de plomes. Francisca, elegantíssima amb una capa de plomes i tires verdes d’escata sobre marró, saluda en agraïment al suport del public que l’aplaudeix mentre sona la composició “Laia”, fent més commovedora la davallada de la dama. El grup Azor de túnica negra i faldellí metàl·lic preludien el ballet de les llavors, on les dansarines maquillades en verd i fent acrobàcies als pals de la carrossa, simbolitzen les llavors que es transformen en flors, mentre sona la música de la peça “Vida”. Poc a poc va passant l’extens boato dels Muntanyesos, on ara arriba la guerrera esquadra especial de sobretúnica en verd i granate amb aplics de cuir, corda i metall. La rítmica marxa “Batallers” fa més impactant la presència dels esquadrers que, armats d’una gran destral, completen la seua vestimenta amb una capa roja i negra amb grans corns i un casc metàl·lic també amb corns. Una carrossa amb xiquets vestits com l’esquadra i quatre genets, van davant del grup de percussió que precedeix el grup teatral on es pot veure un esgarrifós faune sobre altíssimes xanques, sent envoltat pels seus caçadors coberts amb pells. Just al darrera està el ballet del bosc, en què les dansarines vestides amb pells de diversos colors, simbolitzant animals del bosc, porten un pal·li mentre van fent les seues evolucions al temps que sona la composició “La Victoria”. L’avanç de l’esquadra oficial de la filà amb les notes, com en ells és habitual, d’”Alcoi, escata i destral”, unes originals carrossetes infantils i la carrossa del cop que semblava una cabana de fusta i palla, posaven el tancament a una no excessivament compacta entrada dels Muntanyesos en el seu any de Capità. L’Entrà continua amb les Tomasines, en què només es va veure amb disseny complet a les dones, al temps que l’esquadra baixava amb la composició “Paco Jover”. Comença el temps a nuvolar-se quan baixen els

35


Navarros, que porten l’esquadra sota les notes d’”El Barranc del Sinc” i un grup de monjos amb pal amb herbes, a més dels portadors del pal·li i dos xiquets en burretes, recolzats per dolçaines i tabals. Sense interrupció baixen els Almogàvers, amb un gran augment d’individus amb capa i casc, mentre l’esquadra davalla amb la peça, en ells tradicional, “Almogàvar i Alcoià”. Els Mossàrabs porten la doble esquadra, que frueix amb “Mozárabes y Alfarrasí”, destacant en el seu seguici una carrosseta feta amb bon gust que duu l’escut de la filà; gust que no van demostrar la gran quantitat de “gats” que, sense capa i casc, envoltaven la carrossa del cop i, fins i tot, alguns d’ells asseguts en la part baixa. Com està succeint, any rere any, els Vascos van fer una entrada compacta, tots amb el disseny complet, recolzant la seua doble esquadra que baixava als rítmics compassos d’”El Conqueridor”. Cents anys de vida d’una filà és un gran motiu per rebre felicitació i fer celebració; això ho van tenir els Gusmans, que mostraven, primer que res, amb la marxa “El Barranc del Sinc” l’esquadra centenària, amb un disseny basat en l’original, però destacant una magnífica cotamalla, que donava un caire més guerrer als esquadrers de grans bigots, que fins i tot utilitzaren aquesta indumentària la resta dels dies. La roponà habitual dels Gusmans consistia amb cavallers amb el disseny complet més l’escut recolzant la uniformitat de la filà, que tancava la seua baixada de l’any del centenari amb l’esquadra oficial amb la peça “Bonus Christianus”. Esquadra que un poc més avall del Círcul Industrial va haver de desfilar de a un, ja que un cavall havia caigut al terra i durant uns deu minuts no va haver forma d’aconseguir que s’incorporara. L’elegància amb què els Gusmans van solventar la dificultat provocà una sorollosa ovació del públic present. Ara és el torn de la filà del Mig, celebració que recau en els Llauradors, que inicien amb música de dolçaines i tabals acompanyant el grup de llauradors i llauradores. Les parelles de Maseros, com sempre amb matxos, deixen pas a l’esquadra amb la marxa de caire tan alcoià com és “Pas als Maseros”. No obstant l’expectació està en veure l’esquadra especial, que baixa amb un disseny que recorda el de la filà, destacant el jopetí blau, el faldellí blanc i la capa-manta a ratlles. Una magnífica esquadra, molt aplaudida, en què els esquadrers, tocats de casquet amb els colors de la senyera i lluint una bossa amb la imatge de Sant Jordi, porten com arma un dall, mentre la composició “El tio Pep”, fa més valencià el matí.


El cel està ja molt negre quan arranquen els Cids, amb l’esquadra que als sons de “Tino Herrera”, va seguida per la resta de la filà, on es poden veure varios xiquets en elegants palanquis amb el símbol de l’àguila. La marxa “El Desitjat” i els sons de les gaites anuncien l’arribada de l’esquadra dels Asturians, seguida de la resta de la filà, veient-se a les dames asturianes portant el símbol d’Astúries. Hi ha ara un rebombori al Partidor, van a eixir els Andalusos i tothom vol veure l’oberta de la navalla. Sona “Ragón Falez” i arranquen els Contrabandistes, que enguany han posat el grup de dones amb el disseny oficial abans que l’esquadra, per a evitar la gran gernació que es produeix una vegada passada aquesta. Tres calesses i una xiqueta en un poni son seguides per un gran nombre de dones vestides de cordoveses portant clavells, tancant, pràcticament, el grup de “gitanetes”. Segueixen els Aragonesos, portant l’esquadra amb la seua composició “Aragoneses 99”, seguida, amb so de dolçaines i tabals, del grup d’assalt en què els seus membres porten banderes i escales, pujant per elles com si assaltaren una fortalesa. Ara, ja quasi olorant el proper càrrec d’Alferes avancen els Alcodians, recolzant amb la marxa “Cid” la seua esquadra. Porten els Alcodians una roponà en què vestits amb túniques marró obscur, duen un calderó amb fum, com si conjurara un bruixot envoltat pels seus servidor, mentre sonen les dolçaines i la percussió. Un altre so, el de les trompes i timbals, anuncia la davallada de la filà Cruzados, la filà que ostenta el càrrec d’Alferes en la Festa 2006. Obrint el seguici del càrrec baixen l’Ambaixador Cristià, Salomón Sanjuán Candela i Francisco Colomina Giner que representa a Mossén Torregrossa, el personatge històric de la Festa. Juntament amb ells el Banderer, que porta una túnica blanca amb la creu templària i un magnífic casc metàl·lic. Segueix la carrossa que sembla una torre, on va el guió de la Filà i després l’esquadra oficial amb la marxa “Als Creuats”, que interpretaven els músics vestits amb túnica blanca amb la creu templària. S’inica el boato amb la carrossa que representa Terra Santa, on van sarraïns de túnica negra a l’igual que el grup que va darrere a peu i que representen una batalla contra els infants cristians de túnica roja, acabant amb un combat individual d’un pal·ladí de cada bàndol, en una espectacular lluita d’autèntics combatents. Aquesta representació porta com suport musical un grup de xiques de túnica negra i capa roja que van fent percussió.


En el seguici està el ballet de la Creu, on les ballerines de falda ocre, cosset de cuir negre i guants rojos, fan les seues evolucions, envoltant una plataforma arrossegada per dos monjos, on va un altre monjo onejant la bandera de la creu, mentre sona la peça “Pere l’Ermità”, en recordatori de qui predicà la Primera Croada. La carrossa representant una torre va seguida de la carrossa que, recordant el campament, porta una taula de menjar. Segueixen el croats templaris escortant un grup de captives de falda morada i capa magenta que porten càntirs. Una altre ballet, acompanyat per la composició “L’Altet dels Canons”, presenta un grup de dansarines de túniques multicolors i cabelleres de llarga trena, que realitzen la seua coreografia mentre els cavallers lluiten com en un torneig. Les donzelles de ropatges adomassats, portant una guirlanda i la guàrdia del Grial de túnica blava i armades de llança, van envoltades per croats, portant sempre la creu patada. Una altra coreografía se’ns presenta dividida en dos grups: un que representa a les costureres de sobretúnica roja i toca medieval i l’altre format per guerreres de túnica curta en roig i capa de macramé, armades d’escut i llança. Els grups ixen alternativament de darrere un tapís, fent els seus moviments al ritme de la peça “Doncellas de Antioquía”. Una amazona guerrera de cotamalla en gris i capa negra és escortada per una guàrdia, en què les dones van armades de llança i abillades de túnica negra amb ornaments argentats. El seguici dels Cruzados, on a intervals anaven bufons de la cort, va poc a poc arribant als moments més intensos, iniciant-se aquestos amb la carrossa de la Dama de l’Alferes, Georgina Cortés Zamorano amb un elegantíssim disseny molt semblant al que després es veurà en l’Alferes, que saluda en correspondència als aplaudiments dels espectadors. Georgina Cortés, va acompanyada en la carrossa per les seues nebodes Sandra i Marta Serra Seguí i per les dames amb falda de cotamalla gris, sobretúnica de color os, casc daurat i armades de llança, a l’igual que les dames que van en una plataforma al davant. L’obertura de la composició “Ben-Hur” fa que la davallada de Georgina siga encara més fastuosa. Les dones guerreres, vestides de túnica ornada en daurat i crinera de plomes blanques, fan la guàrdia del segon en el comandament de les forces cristianes. Dalt una carrossa que sembla el turó que domina Jerusalem, està Miguel Seguí Soriano, Alferes Cristià per la Filà Cruzados. Novament


s’intensifiquen els aplaudiments i les ovacions amb la presència de Miguel Seguí, que indumentat amb túnica negra de brodats argentats, capa en negre i blau, recordant els colors de la Filà, no pot amagar la intensa emoció d’una baixada pletòrica. Miguel que està davant la creu, completa el seu disseny amb un casc metàl·lic de crinera que recorda la dels Cruzados i ales, rememorant el casc de l’esquadra especial de 1992. L’especial marxa “Gràcies Creuats” dóna el recolzament musical a l’Alferes Cristià, acompanyat pel rodella, el seu fill Jordi Seguí Cortés, amb un disseny similar. Davant l’Alferes està la carrossa on van els cavallers, armats amb una gran espasa i vestits de túnica negra on es veuen les creus dels Hospitalaris de Sant Joan; símbol que ostenten també a la capa blanca. Ara només queda veure l’avanç de l’esquadra especial. Aquesta se’ns presenta impactant amb tot el cos maquillat en color argent, portant túnica blava amb creus templàries i capa blava amb cotamalla en argent. La marcial i rítmica marxa “Aralk”, interpretada per músics de túnica blanca amb la creu patada, realça més la intensitat dels esquadrers de llarga barba que, armats de llança, completen la seua indumentària amb un formidable casc argentat i arma i escut a l’esquena. La carrossa del cop tanca tot el seguici en una Entrà dels Cristians que, iniciada amb elm caire rústic i muntanyec dels Muntanyesos, acaba, amb un oratge que no presagia res bo, a les 3 i vint de la tarda a Santa Llúcia, amb la rememoració de la gesta de les Croades, feta pels Cruzados. VIII.- ES FA LA TARDA ORIENTAL AL CLAM DELS XAFAROTS El que tots esperàvem, malauradament, es compleix i a les cinc de la tarda està plovent en quantitat. Es decideix esperar mitja hora mentre, amb caràcter urgent, es reuneixen els Primers Trons dels Moros i la Junta Directiva de l’Associació en la Guarderia del Partidor. El President Javier Morales, davant el desig dels Cordoneros, l’assentiment dels Primers Trons de les Filaes mores, el recolzament de la Junta Directiva i, especialment, la presència del públic que aguanta l’aigua estoïcament dóna l’ordre d’arrancar l’Entrà. Així, a les cinc i mitja, entre un clamor d’emoció s’anuncia des del balconet: Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’Entrà de Moros 2006! El Sergent Moro, Juan Luis Guitart, seguit dels timbalers i trompeters inicia l’arribada de les hostes de la Mitja Lluna. El guió de la Filà Cordó precedeix el boato de la Filà, que s’inicia amb el grup Kikuyu de guerreres vestides de pantaló blau, sobre-


túnica en negre i escut de pell, recolzades per la peça “Al-Azraq”. Immediatament als cadenciosos sons de “Tarde de Abril”, baixa l’esquadra oficial, tenint al darrera la roponà de la filà, indumentats amb pantalons verds, camisa blanca i xilaba a ratlles. La dansa dels escacs i l’estratègia, presenta a les ballarines abillades en ivori i roig, fent evolucions com les peces dels escacs, mentre dalt una carrossa els caps de la guerra estudien l’estratègia representats com els dos reis dels escacs que juguen un enfrontament sobre el tauler, al temps que sona la composició “La Primavera”. La vigorosa peça “Cavall de foc” acompanya els cavallers del capità, uns amb camell i altres en carrossa, però tots ornats de faldellí marró de cuir, túnica verda, capa en cru, portant l’escut de la mitja lluna a l’esquena, armats de llança i amb casc amb puó de mitja lluna. Un altre grup Kikuyu representa a les famílies de la ciutat simbolitzades en les filaes mores. Aquest grup va seguit per arqueres de falda verda i cosset en granate, que precedeixen als tuaregs, abillats en tons blaus i armats d’espingarda, que són els portadors del pal·li on va el magnífic cavall negre d’Al-Azraq. Cau una aigua a càntirs quan un altre grup de dansarines vestides en tons cru i marrons, fent les seues evolucions ajudant-se del vol de les capes unides a les mànigues, preludien el cabdill de les forces musulmanes. Dalt la carrossa que sembla un elefant gegantesc amb immensos claus està senyorial i guerrer amb una fastuosa cuirassa de nacre i argent Antonio Aracil Payá, Capità Moro per la filà Cordó. La presència del Capità exalta les emocions i s’amunteguen els clams, les ovacions i les llàgrimes. Llàgrimes que tampoc, Antonio Aracil, de túnica blava adomassada amb mànigues de malla d’acer, pot evitar, mentre saluda armat d’una espasa de gran fulla. Juntament amb Antonio, que completa el seu disseny amb la capa negra brodada amb el cap de lleó, el seu símbol, està el rodella, el seu fill Javier, guarnit amb el mateix disseny. La davallada del Capità, tocat amb un esplendorós casc en argent i nacre recordant la cúpula d’una mesquita oriental rematada amb la mitja lluna, és més sumptuosa amb la marxa “Blau i nacre”. Després de l’adalil de l’Islam baixa la plataforma dels gremis d’Alcoi, amb so de telers i ritme de llançadores, tenint el fons musical de la composició “Ponts de saviesa, música de telers”. El grup Harake amb les xiques maquillades en negre amb ropatges taronja i dau-


rats, portant càntirs al maluc, acompanyades per la peça “Terra”, és el preludi de la carrossa de tarongers amb les hurís, que ornades en tons marrons, verds i granate, envolten una font portant palmells a la mà. Un últim ballet es presenta ara. És el ballet de l’aigua, amb les components tapades amb capa en cru i vels de tul, maquillades en blau i blanc, que dansen fent volar les llarguíssimes mànigues del vestit. Sense interrupció avança una carrossa que sembla un jardí àrab, on escortada per la seua guàrdia personal de túnica ocre, capa en cru i casc metàl·lic punxegut i llança, està Beatriz García Cantó, esposa i favorita del Capità. Beatriz García, esplendorosa amb la túnica verda de tul amb pedreria i brodats d’argent, agraeix amb les seues salutacions el fervor del públic que continua desafiant la pluja. La felicitat de Bibi, coberta amb casquet de turbant de teles verdes i burdeus amb lluentons, es completa amb la presència del seu fill Antonio de túnica roja amb brodats daurats, al temps que la composició “Xabat” ompli de música el carrer. Ja quasi només queda l’esquadra especial. Una cridanera esquadra, on els festers van indumentats de faldellí roig i pitrera de cuir i pell, amb el cap de lleó al cinyell i armats d’una llança en forma d’alfange. L’excel·lent esquadra porta una capa de pell en cru amb plomes que formen la pluma de la filà. Els esquadrers, tocats amb un casc amb corns i plomes blanques, maquillats amb aplics daurats, avancen rebent els ànims d’alé dels espectadors, mentre sona la marxa “Sóc Marrakesch”, en una tarda d’especial sentiment. Ja acabat el seguici dels Cordoneros, les carrosses dels xiquets i del Cop, tanquen la presència de la filà, en un any de Capità ple d’emotives vivències festeres. L’Entrà de Moros continua amb la Magenta, que baixa la seua doble esquadra amb la peça “El negro Sansón”. Sembla que para de ploure quan arranquen els Verds, on la marxa “Moros Verdes” acompanya l’esquadra oficial. En el seguici de la Filà, està en la carrossa de tancament, Marcos Llopis Torregrosa, Sant Jordiet 2006. La composició “A mons pares” presenta l’esquadra de la Filà Chano,

41


quan torna a mamprendre la pluja, que ja no pararà amb major o menor intensitat durant tota l’Entrà, on avança ara la Filà Domingo Miques, amb la doble esquadra que baixa amb la marxa “El moro del Sinc”. Tot seguit estan els Judios amb l’obra musical “Jamalajam” com a suport de l’esquadra. És el moment de la Llana, que enguany té el Mig. Presenta primer la Filà la doble esquadra amb la tradicional marxa “Llanero i President”, per deixar l’expectació a l’esquadra especial del Mig. Aquesta porta un innovador disseny de cuirassa argentada, faldellí negre, capa negra i pantaló blau elèctric. L’esquadra, armada de llança, que baixa amb la composició “Als Berebers”, completa la seua indumentària amb una casc blau i negre amb puó i maquillatge amb els mateixos colors. No obstant, la actuació de l’esquadra del Mig, no va respondre a l’expectativa de gaudiment que se li suposava. En principi, hi havia massa acompanyants amb xilaba al darrere, de manera que semblava una doble esquadra; tampoc és correcte que baixe un esquadrer amb ulleres, trencant tota l’estètica de l’esquadra, però el que va resultar més dolorós va ser que tres membres hagueren de deixar l’esquadra, ja que no estaven en condicions per diversos motius, tenint, fins i tot, un d’ells necessitat de l’ajut de la Policia Municipal. No es mereixia la Filà Llana, ni la Festa de Moros i Cristians d’Alcoi aquest mal pas, com per suposat, tampoc s’ho mereixia el nombrós públic que aguantava impertèrrit la pluja i que estava donant-se incondicionalment a tots els festers i al qual se li deu el major dels respectes. Després del pas de la Llana, seguien els Benimerins, com sempre amb la seua marxa habitual “Benimerines” que els identifica, com també identifica la peça “Als Berebers” als Barbarescs, en una baixada molt compacta. Els Realistes avancen als sons de la “Marxa del Centenari”, precedint els Marrakesch, que baixen als cadenciosos compassos de “Sóc Marrakesch”. La inconfundible melodia d”Uzul el M’Selmin” presenta la filà Abencerratges, que darrere l’esquadra, a més dels músics portava una immensa gernació de dones amb percussió, a més de mitja filà Abencerratges amb més percussió, fent un excessiu nombre de percussionistes. Poc a poc i sota la pluja continua l’Entrà, amb la presència dels Mudéjars, que ja senten proper el càrrec de l’any que ve. La doble esquadra de la filà, avançava amb la marxa “El moro del Sinc”, mentre al darrera ja s’albira la Filà Ligeros, la filà de l’Alferes.


Els timbalers i trompeters fan l’anunci del seguici del càrrec, iniciantse amb l’Ambaixador Moro, Rubén Mullor Ibáñez, acompanyat pel Banderer abillat de roig i negre, als que segueixen els guions, tant el de la filà, com el de l’Alferes. El grup de percussió, amb ropatges blaus i marrons, recordant els colors de la filà, portant turbant blau i groc el hòmens i casquet metàl·lic les dones, són acompanyats pel dolçaines i tabals interpretant la peça “Al-Faris 2006”. La carrossa amb el símbol dels dos cavalls escortada per Ligeres i per la guàrdia magrebí de túnica granate i capa també granate amb ratlles, deixa el pas a l’esquadra oficial, que baixa solemne a les notes d’”Als Ligeros”. Pasada l’esquadra continua el boato de la Filà amb una carrossa semblant un ariet i on van les arqueres abillades de túnica color caldera, seguides pel ballet, de negre i blanc. Un ballet molt rítmic i harmoniós als sons de la peça “El trot”, en què les ballerines porten casquets en forma de cavall, recordant els dos cavalls de l’heràldica de la filà. Dos genets de ropatges negres i caldera són seguits per les dames de falda verda i cosset marró que, portant cascavells a la mà, fan una coreografia en escorta de la carrossa amb portadors de vestits adomassats negre i caldera on va, amb túnica negra adomassada i capa roja de flocat, Aranza Cortés Olmo, filla de l’Alferes, rebent els aplaudiments dels espectadors. Aranza correspon a les aclamacions saludant amb la gúmia que duu a la mà, al temps que la seua presència es fa més emotiva als sons de la marxa “Voluntat de fer”. La guàrdia de faldellí ocre i cosset en vellut roig, armada de llanca fa l’escorta de la carrossa on va María Engracia Olmo Fajardo, esposa i favorita de l’Alferes. La favorita, ataviada de túnica adomassada en roig i negre amb mànigues de tul, rep, renovades, les aclamacions del públic fidel a la nostra Festa. Maria Engracia, elegantíssima amb la capa en cru brodada en or, correspon, enormement emocionada, a les ovacions enarbolant el ceptre amb el símbol dels dos cavalls. La favorita, que porta en la carrossa a les seues dames de túnica blava i capes en daurat i roig, és acompanyada per la marxa “No ho faré més”.

43





Els cavallers de túnica i capa en cru, sobretúnica en caldera i turbant de tela, van separats; uns armats de llança van a camell i altres, sobre carrossa arrossegada per bous, van amb bastó de comandament. La peça “Éxodo”, que acompanya els cavallers, preludia un ball tribal africà, en què les ballarines vestides de sobrefaldellí cru amb llistes de colors, cosset granate i melena d’estil masai, fan les seues rítmiques evolucions, a ritme de percussió amb dues javalines a les mans, distingintse els hòmens pel sobrefaldellí alleopardat. El grup de guàrdia beduïna, amb les dones de pantaló gris i capa granate i els hòmens de pantaló blanc i túnica granate, fa l’escorta dels cavalls de respecte de l’Alferes i el seu rodella, anunciant la seua presència. Presència que es fa impactant amb una enorme plataforma duta per nombrosos portadors, que de tant en tant l’alcen a braç, on va elegant i sumptuós amb la túnica negra adomassada d’ampla màniga Vicente Antonio Cortés Ferrer, Alferes Moro per la Filà Ligeros. Els fidels espectadors aclamen a Vicent Cortés, espectacular amb la capa roja on destaca el símbol dels dos cavalls, que correspon saludant profundament emocionat, a l’igual que el rodella Jaume Castañer Llidó que l’acompanya. La davallada de Vicent queda enaltida encara més amb la sonoritat d’”El moro del Sinc” que l’envolta. Passada la carrossa de l’Alferes segueix la guàrdia de cosset i faldellí marró, davant la torres d’assalt on van les arqueres de túnica caldera i capa rosa. Guerrers guarnits en marró i negre, van seguits per les dones indumentades amb faldellí negre i roig amb faixa recordant la de la filà, que fan l’escorta de l’esquadra especial. Aquesta presenta els esquadrers abillats amb faldellí marró, sobrefaldellí a ratlles verdes, com la faixa de la filà i capa granate amb corns. Una esquadra espectacular on destaquen els grans cascs metàl·lics amb plomes roges i corns i que baixa sumptuosa, armada de grans llances, amb la marxa “Alí-Geabà Spyros”. Ja darrere l’esquadra només queda el grup de mercaders de túniques daurades i turbant negre junt

el carro de mercaderies al que envolten les dones de falda en cru i cosset en negre com si fos un basar. Finalment la carrossa de tancament posa fermall a l’Entrà de Moros que, iniciada amb el blau i nacre del Cordoners i tancada amb el doble cavall dels Ligeros, acaba a Santa Llúcia a les deu i mitja. Una Entrà de Moros que es recordarà per la ressolució dels festers que van eixir en la seua pràctica totalitat, encara que l’acord pres només demanava el guió, el relleu d’esquadra i l’esquadra. Però també es recordarà per la fidelitat d’un públic que va suportar tota la pluja i que va estar totalment entregat als festers i per la professionalitat dels músics que van prendre la decissió de baixar en lleialtat a les seues Filaes. La determinació de festers, músics i públic va fer possible una emotiva i commovedora Entrà de Moros demostrant clarament que en Moros i Cristians Alcoi és Alcoi i que el crit: Per Alcoi i per Sant Jordi és més que una frase, perquè és capaç d’aunar totes les voluntats engrandint la Festa cada vegada més. IX.-PROTECTOR D’ALCOI BENIGNE El temps ha millorat considerablement i el dia 23, dia del nostre Patró, s’inicia a les 9 del matí amb la missa per tots els associats que se celebra a l’església del Sant, la mateixa hora en que arranca la Segona Diana. Aquest any, seguint el torn, baixaven els Moros des de la Font Redona i els Cristians avançaven des del Parterre. Es nota un lleuger augment de participació de xiquets i també d’espectadors, encara que són escassos. La segona Diana es va fer bastant seguida per part dels Cristians i bastant més lenta per part dels Moros, on, fins i tot, hi havia una filà de les que demana eixir davant, que anava només amb set components. Processó que s’iniciava al voltant de les onze davant l’església de Sant Jordi, presentant-se primer el Capità Moro i la Filà Cordó, amb el Sergent Moro i els banderins de les filaes del seu bàndol. Segueix l’Alferes Moro i la Filà Ligeros, amb l’Ambaixador Moro i el Banderer. Passat el seguici del bàndol musulmà avança el Capità Cristià i la filà Muntanyesos amb el Sergent cristià i els banderins

del seu bàndol. Tanca la participació cristiana l’Alferes i la filà Cruzados amb l’Ambaixador Cristià, Mossén Torregrossa i el Banderer. L’Assamblea General de l’Associació de Sant Jordi, que presideix Javier Morales Ferri, dóna escorta al personatge central de la nostra Festa, Marcos Llopis Torregrossa, Sant Jordiet 2006. La infantil simpatia de Marcos que anava vestit amb un faldellí de color os de sanefa platejada, el mateix color que la cuirassa que ostentava la creu i els aplics metàl·lics de les tires de cuir, concita tots els aplaudiments i totes les ovacions del nombrós públic que sempre espera amb ànsia la Processó de la Relíquia. Una magnífica capa blau marí vorejada en plata, portant l’escut de la filà a les muscleres i un casc amb crinera de plomes blanques, completaven el disseny de Sant Jordiet que alegrement saludava. El llançament de clavells, organitzat per la filà Benimerins que es produeix als carrers Mossén Torregrossa i Sant Llorenç, posa un punt més d’emoció a la presència de Marcos Llopis. No obstant cal advertir que els clavells deuen llançar-se als peus del Sant Jordiet i no directament a ell, ja que van arribar a fer-li malbé. L’ostentació de la Relíquia del Sant Patró, portada per membres dels Maseros, era seguida pel clergat de la ciutat i per les autoritats civils i militars encapçalades per l’Alcalde de la ciutat, en Jordi Sedano Delgado. Acabada la Processó i amb la relíquia de Sant Jordi damunt l’altar s’inicia la Missa Major, que va estar presidida per el bisbe auxiliar de la diòcesi de València don Salvador Giménez Valls, acompanyat pel Vicari Episcopal don José Antonio Varela, pel rector de Sant Maure i arxiprest d’Alcoi en Vicent Balaguer, juntament amb el rector de Santa María i Vicari de Sant Jordi, D. José Cascant i per la pràctica totalitat del clergat de la població. El bisbe, don Salvador, en la seua homilia va recordar els seus temps de rector a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc al temps que enaltí les virtuts dels alcoians amb l’amor que tenim pel nostre poble i la nostra història, així com el reconeixement que tenim als nostres avantpassats i la profunda devoció a Sant Jordi.

47


Durant la celebració i a l’hora de les ofrenes, Sant Jordiet va presentar el copó, acompanyat pel glorieret muntanyés que duia el vi i el glorieret cordonero que portava l’aigua. Però el punt més commovedor va estar a l’hora de prendre Sant Jordiet la primera comunió. En aquest moment acompanyaren a Marcos son tio i tutor José María Valín i sa mare Loli Torregrosa, davant l’emoció de la seua família, especialment de les seues germanes Irene i Paula, mentre a tots se’ns feia un nuguet al cor, recordant son pare, el bon amic i fester Fernando, que des del cel, acompanyat de Sant Jordi, estava orgullós i devanit del seu fill. La celebració eucarística va tindre més solemnitat amb la interpretació de la Missa a Sant Jordi del recordat mestre Amando Blanquer per part de l’orquestra Simfònica d’Alcoi, la Coral Polifònica, el grup Cantores de Alcoy i membres del cor de veus blanques D. Juan Marín sota la direcció de Gregori Casasempere Gisbert. La Missa en honor al nostre Patró que va acabar amb el cant de l’Himne a Sant Jordi, va estar enguany televisada per Canal 9, rebent al final de la celebració una representant de l’emisora valenciana la insígnia de la bandera de Sant Jordi de mans de D. José Cascant. Al voltant de les dos esclatava una poderosa mascletada a la plaça d’Espanya, que va ser llargament ovacionada, obligant a saludar als artífexs de la pirotècnia. A la tarda, amb una multitud d’espectadors, es fa a partir de les cinc i mitja la Diana del Cavallet, fent les seues maniobres els Realistes amb el pasdoble “L’Aranya” i els Barbarescs amb la peça “El petit Souet”. Mentre es feia La Diana dels Cavallets que va acabar a les sis i mitja, es produïa la visita de Sant Jordiet al Monestir de les Agustines Descalces del Sant Sepulcre, en agraïment a les mongetes, que sempre en adoració del Santíssim Sacrament preguen per tots nosaltres. La processó general començava a les set i mitja, enguany des de la placeta del Fossar, donat que per les obres no es podia iniciar des de la placeta del Carbó. Els carrers d’Alcoi s’emplenaren amb la presència de totes les filaes, dels càrrecs festers i de l’Assemblea General de l’Associació, acompanyant Sant Jordiet, Marcos Llopis, que novament va estar molt aclamat. Però les majors aclamacions es van produir al pas de la imatge eqüestre del patró primari del nostre poble, el gloriós màrtir Sant Jordi, envoltat per les notes de l’”Insigne Màrtir”, que eixia del seu temple per a rebre, en tribut anual, el fervor dels seus devots. Darrere de la carrossa del Sant


arrossegada per bous, es mostrava altra vegada a la ciutat la relíquia del Guerrer Il·lustre, portada en aquesta ocasió per membres de la Llana. Els sacerdots de la ciutat i les autoritats civils i militars tancaven la processó, que tenia el seu fermall en l’entrada de la imatge al seu temple sota la llum de les bengales i els esplendents colors del castell de foc. Ja dins del temple es va donar a besar la relíquia del Sant a tots els devots, començant per Sant Jordiet, al temps que a l’orgue Francisco Amaya Martínez, organista titular de l’església de Sant Jordi, interpreteva l’himne al nostre Patró. L’intens dia 23 acabava amb l’acte desimbolt i divertit de la Retreta on van participar un total de dinou filaes amb el carrer acurmullat d’espectadors amb ganes de passar-ho bé. Acabada la Retreta, un espectacular castell de focs artificials va posar, ben passada la mitjanit, la cloenda als actes amb què Alcoi havia honorat el seu Patró Sant Jordi. X.- AQUESTA, SENYOR, ÉS MA PÀTRIA El dia dels Trons comença ben de matí, a les set i quart amb el Contraban que realitzen les filaes de Maseros i Contrabandistes. El Contrabandista, amb un castellà andalusat vol entrar contraban preparant els trabucs “naranjeros”. El Llaurador contestant-li en valencià, fa un repàs als temes d’Alcoi, com les excavacions, els autobusos urbans, la rotonda d’Oliver, el Patín Alcòdiam i Mossén Cirilo i, com a fermall, els camps de golf. L’acte acaba entre xeuxes, però amb Andalusos i Maseros units per defensar Alcoi. Defensa que comença a notar-se amb els trets aïllats d’arcabusseria a partir de les huit amb les guerrilles, enguany bastant escasses. A les deu d’un matí molt fred el genet musulmà arriba al castell, portant el missatge que demana la rendició dels Cristians. Rebutjada la missiva pel Capità Cristià, l’Estafeta llança al galop el seu cavall Sant Nicolau amunt per dur als seus la notícia. Poc després l’Ambaixador Moro, Rubén Mullor intenta convéncer amb el seu parlament que se li lliure la fortalesa, però els Cristians mitjançant el seu Ambaixador, Salomón Sanjuán, es neguen a rendir-se i esclata la batalla.

49


S’inicia l’Alardo eixint el bàndol Cristià des del castell i fent-se els Encaros al carrer Sant Vicent el dels Capitans i a la placeta de Mossén Josep els Alferes. La batalla té un caire desfavorable als Cristians, ocupant els Moros el Castell a la una i 25 després de la lluita a l’arma blanca, onejant l’Ambaixador Moro la bandera de la mitja lluna i saludant els càrrecs musulmans exultants per la seua victòria. La tarda ha millorat bastant i la temperatura ha pujat quan a les quatre i mitja és l’Estafeta cristià qui entrega als musulmans que ocupen el castell la petició de retorn de la fortalesa. El capità Moro trenca el pergamí i el genet, puja amb desaforat galop per Sant Nicolau. Les dues estafetes han estat molt bé i fetes amb intensitat. És el torn de l’Ambaixador Cristià, Salomón, que fa el seu acomiadament, ja que aquest és l’últim any que ostenta el càrrec. L’eloqüència de l’Ambaixador Cristià no commou els musulmans que per boca del seu Ambaixador, Rubén refusen rendir-se. Aquest any han estat unes bones ambaixades on els Capitans ho han fet amb solvència i els Ambaixadors han estat magnífics, destacant especialment l’Ambaixada Cristiana de la tarda que va estar excepcional, amb un Rubén immens i un Salomón pletòric, que així va posar un fermall d’or als seus anys com Ambaixador Cristià. Reanudada la batalla, són ara els Moros els que defensen la fortalesa, mentre els Cristians ataquen. L’empenta de les forces cristianes serà superior i els musulmans, malgrat la seua aferrissada lluita, fins i tot cos a cos, no podran impedir que a les set i 51 minuts onege l’ensenya de la creu vermella al més alt del Castell. L’Alardo ha tingut aquest any una participació molt nombrosa, que ha emplenat els carrers de la ciutat de fum, pólvora i soroll. Acabada la lluita des de la Placeta del Fossar, ix la processó d’acompanyament de la imatge de Sant Jordi el Xicotet, amb el Capità Moro i la filà Cordó, l’Alferes Moro i els Ligeros, el Capità Cristià amb els Muntanyesos i l’Alferes Cristià encapçalant els Cruzados. La Filà Verds fa l’escorta de Marcos Llopis Torregrossa, Sant Jordiet 2006, que està a punt de viure el seu moment més intens. Tanca la Processó l’Assemblea General de l’Associació de Sant Jordi envoltant la imatge del Patró per tonar-la a la seua església on se li ret culte tot l’any. Posat el Xicotet al seu nou pedestal d’àngels de marbre, còpia exacta dels àngels d’escaiola que fins ara estaven al temple i que ara estan a Santa Maria, el President de l’Associació, Javier Morales Ferri fa l’Acció de Gràcies, demanant-li a


Sant Jordi, debel·lador d’injustícies i adalil de totes les causes nobles, que protegesca el nostre poble i que sempre puguem honorar-lo amb les nostres tradicionals Festes de Moros i Cristians. L’Acció de Gràcies acaba amb el cant emocionat de l’Himne a Sant Jordi i les abraçades i llàgrimes de festers i devots. Queda l’últim acte. L’acte culminant de la Festa d’Alcoi. A les 9 i mitja de la nit, amb la Plaça d’Espanya i els carrers que a ella donen plens de gent, s’apaguen els llums, sona l’Himne de Festes, voltegen les campanes i Sant Jordi cavalca novament. A la llum de bengales i entre núvols de fum, tal vegada excessius, Marcos Llopis, encarnació del Sant Patró llança les sagetes de pau i concòrdia, recordant-nos la miraculosa intercessió de Sant Jordi i fent bategar els cors en honor del Guerrer Il·lustre. L’Aparició de Sant Jordi posa la cloenda a les Festes de l’any 2006, que es perllongaran encara en la desenfadada Nit dels Soparets, que enguany no es va allargar massa, ja que a l’endemà era dia de faener. Amb la Festa acabada totes les esperances es posen ja en la Festa propera, on novament, els alcoians posaran el seu esforç, el seu treball i la seua il·lusió per honorar a qui és l’arrel més ferma de la nostra identitat i signe de fraternitat del nostre poble: l’Insigne Màrtir, Sant Jordi, el nostre Fidel Protector. Juny 2006

Alfonso Jordá Carbonell CRONISTA DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT JORDI

51


LES DADES DE LA FESTA 2006 FESTA DEL PAS-DOBLE ~ BANDES PARTICIPANTS CORPORACIÓ MUSICAL Corporació Musical “Primitiva” – Alcoi Societat Musical Nova – Alcoi Unió Musical – Alcoi Agrupació Musical Serpis – Alcoi Unió Musical – Agres Stat. Unió Musical “L’Aranya” - Albaida Unió Musical – Atzeneta d’Albaida Unió Musical Beniatjarense – Beniatjar Societat Instructiva-Musical – Benigànim Unió Musical “Tropical” – Benigànim Societat Musical Santa Bàrbara – Bolbait Agrupació Musical “El Deliri” – Gorga Unió Musical – L’Orxa Unió Musical – Llutxent Agrupació Musical – Manuel Societat Musical “La Alianza” – Mutxamel Societat Unió Musical – Penàguila Unió Musical – Planes Societat Musical “La Lira” – Quatretonda Ateneu Musical – Rafelguaraf Agrup. Artística-Musical – Real de Gandía Societat Musical Turisense – Torís

52

TÍTOL Els Xiulitets. Desperta’t Alcoi Kat-Ha-Chan Cent anys d’Unió Un moble més Unió Musical d’Agres Krouger Puenteáreas El Miquero Las Provincias L’alcoià Luchando Brisas otoñales María Rosa La Romana La Plana de Muro Muchamiel Reina de Fiestas Mahomet Sara Centenari Musical Riesgo Mi Barcelona

AUTOR Gregori Casasempere Gisbert Evaristo Pérez Monllor Rafael Mullor Grau Julio Laporta Hellín Francisco Esteve Pastor Camilo Pérez Laporta Reveriano Soutullo Julio Laporta Hellín Vicente Terol / Arturo Terol Francisco Esteve Pastor Francisco Tormo Ibáñez M. Gimeno Amando Blanquer Ponsoda Amando Blanquer Ponsoda Francisco Esteve Pastor Manuel Bernat José M.ª Ferrero Pastor Juan Cantó Francés José R. Pascual Vilaplana Ramón García Soler Godofredo Garrigues Perucho Julio Laporta Hellín


BANDES QUE PRENEN PART EN LA FESTA FILÀ

CORPORACIÓ MUSICAL

LOCALITAT

DIRECTOR

Llana Judios D. Miques Chano Verds Magenta Cordó Ligeros Mudèjars Abencerratges Marrakesch Realistes Barbarescs Benimerins

Unió Musical Agrupació Musical “Santa Bàrbara” Societat Musical Nova Unió Musical Contestana Ateneu Musical Unió Musical “La Tropical” Ateneu Musical Societat Unió Musical Societat Instructiva-Musical Corporació Musical “Primitiva” Societat Musical “La Pau” Unió Musical Albaidense “L’Aranya” Societat Musical “La Alianza” Agrupació Musical

Alcoi Bolbait Alcoi Cocentaina Rafelguaraf Benigànim Cocentaina Planes Benigànim Alcoi Beneixama Albaida Mutxamel Manuel

Francesc X. Martínez Martínez Salvador Cisneros Esterlich Pedro Lara Navarrete José Vte. Moltó García Miguel A. Grau Martínez Hugo Martínez Chinesta Enrique Alborch Tarrasó Raúl Ortiz Rivas Rafael Sanz Mayor Gregori Casasempere Gisbert Ramón García Soler Miguel A. Grau Martínez Rafael Garrigós García David Postiguillo Moscardó

Andalusos Asturians Cids Llauradors Gusmans Vascos Mossàrabs Almogàvers Navarros Tomasines Muntanyesos Cruzados Alcodians Aragonesos

Agrup. Artística-Musical Unió Musical Belgidense Unió Musical Societat Musical Torisense Agrupació Musical “El Deliri” Societat Musical “La Lira” Unió Musical “Santa Cecilia” Unió Musical Societat Musical Beniatjarense Agrupació Musical “Serpis” Unió Musical Unió Musical Societat Unió Musical Primitiva

Real de Gandia Bèlgida Atzeneta d’Albaida Torís Gorga Quatretonda Canals Llutxent Beniatjar Alcoi L’Orxa Agres Penàguila Palomar

Ángel Rodríguez Pastor Juan Vte. Llorens Rollo Mario Roig Vila Miguel Pérez Ricarte Sergio Aracil Lucas José Vte. Alberola Margarit Santiago Biosca Palop Juan E. Canet Ferri Juan Alborch Miñana Francisco Carchano Moltó Juan Fco. Sanjuán Rodrigo Jeremías Sanchis Mogino Francisco Carchano Moltó Vicente Calatayud Berenguer

53


ACTUACIÓ MUSICAL EXTRAORDINÀRIA REPERTORI MUSICAL DE LA GLÒRIA MAJOR BANDA Unió Musical (Heralds)

TÍTOL Suspiros del Serpis Alcoy Any d’Alferes

AUTOR José Carbonell García Jesús Durá Amando Blanquer Ponsoda

Societat Musical Nova (Moros)

Krouger Brisas de Mariola Mi Barcelona

Camilo Pérez Laporta Francisco Esteve Pastor Julio Laporta Hellín

Corporació Musical “Primitiva” (Cristians)

Mi Barcelona Musical Apolo Chordiet Un Moble Més

Julio Laporta Hellín Amando Blanquer Ponsoda Gregorio Casasempere Juan Julio Laporta Hellín

REPERTORI MUSICAL DE LA GLÒRIA INFANTIL BANDA Corporació Musical Primitiva (Cristians)

TÍTOL Primavera Aitana

AUTOR Antonio Gisbert Espí Tomás Olcina Ribes

Societat Musical Nova (Moros)

Aitana Primavera

Tomás Olcina Ribes Antonio Gisbert Espí

REPERTORI MUSICAL DE LA MISSA DELS “GLORIERETS” INTÈRPRETS Cor veus blanques “D. Juan Marín” Col·legi Salesià S. Vicent Ferrer (Directora: Patricia Pérez Galdón)

RITU Entrada Lectura Ofertori Sanctus Paz Comunión

Final

PEÇA Invocació a Sant Jordi Himne à la nuit Vois sur ton chemin Santo Aria La Misión El Señor de los anillos Moon River Edelweiss Himne a S. Jordi

AUTOR G. F. Haëndel J. P. Rameau B. Coulais G. F. Haëndel Ennio Morricone Henri Mancini Richard Rodgers Enrique Juan Merín

REPERTORI MUSICAL DEL TRÍDUUM 1.er dia Orquestra Simfònica d’Alcoi (Director: José A. Llinares Igual) Cantores de Alcoy (Solista: José Zamora Pardo) (Solista flautín: Marián Recuerda Serra)

2.on dia Orquestra Simfònica d’Alcoi (Director: José A. Llinares Igual) Cantores de Alcoy (Solista: José Zamora Pardo) (Solista clarinete: Javier Vilaplana González)

54

Entrada Lectures Ofertori Sanctus Agnus Dei Comunió Final Eixida

Himne a S. Jordi Fanfarria de metal Benedicat Vobis Ave Verum Misa a 3 Misa a 3 Concierto para flautín Walí, Walí Himne a S. Jordi

Enrique Juan Merín H. Purcell G. F. Haendel W. A. Mozart José Jordá José Jordá Vivaldi J. Laporta Hellín Enrique Juan Merín

Entrada Lectures Ofertori Sanctus Agnus Dei Comunió Final Eixida

Himne a S. Jordi Laudate Dominum Ave Verum Misa a 3 Misa a 3 Concierto para clarinete Walí, Walí Himne a S. Jordi

Enrique Juan Merín G. F. Haendel W. A. Mozart José Jordá José Jordá Vivaldi J. Laporta Hellín Enrique Juan Merín


3.er dia Orquestra Simfònica d’Alcoi (Director: José A. Llinares Igual) Cantores de Alcoy (Solista: José Zamora Pardo) (Solista trompeta: Jorge I. Fresneda López)

Entrada Lectures Ofertori Sanctus Agnus Dei Comunió Final Eixida

Himne a S. Jordi Benedicat Vobis Ave Verum Misa a 3 Misa a 3 Concierto para trompeta Wali, Walí Himne a S. Jordi

Enrique Juan Merín G. F. Haendel W. A. Mozart José Jordá José Jordá Haynd J. Laporta Hellín Enrique Juan Merín

REPERTORI MUSICAL DE LA PRIMERA DIANA FILÀ Llana Judios Domingo Miques Chano Verds Magenta Cordó Ligeros Mudèjars Abencerratges Marrakesch Realistes Barbarescs Benimerins

TÍTOL PAS-DOBLE Als Llaneros Dianers Primavera Suspiros del Serpis Chano La Romana Krouger La canción del harem El K’Sar al Yeddid Chordiet Krouger El petit Adolfín Bernabeu Monóvar El petit Adolfín Bernabeu Tayo

AUTOR Rafael Mullor Grau Antonio Gisbert Espí José Carbonell García Julio Laporta Hellín Amando Blanquer Ponsoda Camilo Pérez Laporta Camilo Pérez Laporta Camilo Pérez Monllor Gregorio Casasempere Juan Camilo Pérez Laporta Amando Blanquer Ponsoda Miguel Villar González Amando Blanquer Ponsoda Francisco Esteve Pastor

Andalusos Asturians Cids Llauradors Gusmans Vascos Mossàrabs Almogàvers Navarros Tomasines Muntanyesos Cruzados Alcodians Aragonesos

Chordiet Brisas de Mariola El Fusteret Valencia Aitana Fomento musical Miau Segrelles Con el alma Amado Musical Apolo Primavera Alcodianos El miquero

Gregorio Casasempere Juan Francisco Esteve Pastor Manuel Boscá Cerdá José Padilla Sánchez Tomás Olcina Ribes José Pérez Vilaplana José M.ª Valls Satorres José Pérez Vilaplana Ventura Cartagena Ramón García Soler Amando Blanquer Ponsoda Antonio Gisbert Espí Rafael Giner Estruch Julio Laporta Hellín 55


REPERTORI MUSICAL DE L’ENTRADA DE CRISTIANS

56

FILÀ

TÍTOL COMPOSICIÓ

AUTOR

Andalusos Asturians Cids Llauradors Gusmans Vascos Mossàrabs Almogàvers Navarros Tomasines Muntanyesos Cruzados Alcodians Aragonesos

Ragón Falez El Desitjat Tino Herrera Pas als Maseros El Barranc del Sinc El Conqueridor Mozárabes y Alfarrasí Almogàver i alcoià El Barranc del Sinc Paco Jover Alcoi, escata i destral Als Creuats Cid Aragonesos 99

Emilio Cebrián Ruiz Edelmiro Bernabeu Cerdá Amando Blanquer Ponsoda José M.ª Valls Satorres Rafael Mullor Grau José M.ª Valls Satorres José M.ª Valls Satorres José M.ª Valls Satorres Rafael Mullor Grau Ramón García Soler Rafael Mullor Grau Joan Enric Canet Todolí Pedro Joaquín Francés Sanjuán Daniel Ferrero Silvaje


REPERTORI MUSICAL DE L’ENTRADA DE MOROS FILÀ

TÍTOL COMPOSICIÓ

AUTOR

Llana Judios Domingo Miques Chano Verds Magenta Cordó Ligeros Mudèjars Abencerratges Marrakesch Realistes Barbarescs Benimerins

Llanero i President Jamalajam El Moro del Sinc A mons pares Moros Verdes El negro Sansón Tarde de Abril Als Ligeros El Moro del Sinc L’Entrà dels Moros Sóc Marrakesch Marxa del Centenari Als Berebers Benimerines

José Albero Francés José Ferrándiz Rafael Giner Estruch José Pérez Vilaplana Manuel Sagi Echevarría Miguel Picó Biosca Amando Blanquer Ponsoda Pedro Joaquín Francés Sanjuán Rafael Giner Estruch Camilo Pérez Monllor José M.ª Valls Satorres Amando Blanquer Ponsoda José Pérez Vilaplana Francisco Esteve Pastor

57


REPERTORI MUSICAL ESQUADRES DE NEGRES FILÀ

CORPORACIÓ MUSICAL

TÍTOL COMPOSICIÓ

AUTOR

Muntanyesos Llauradors Gusmans Cruzados Cordó Llana Ligeros

Corporació Musical Primitiva. Alcoi Ateneu Musical. Rafelguaraf Stat. Musical “El Deliri”. Gorga Corporació Musical Primitiva. Alcoi U. Musical “L’Avanç”. El Campello U. Musical. Atzeneta d’Albaida Stat. Ateneu Musical. Cocentaina

Batallers El tio Pep El Barranc del Sinc Aralk Sóc Marrakesch Als Berebers Alí-Geabá Spyros

Ramón García Soler José M.ª Valls Satorres Rafael Mullor Grau Francisco Valor Llorens José M.ª Valls Satorres José Pérez Vilaplana Vicent Pérez Esteban

REPERTORI MUSICAL DE BOATOS I ACOMPANYAMENTS FILÀ Muntanyesos

Cruzados

Cordó

Ligeros

58

CORPORACIÓ MUSICAL Percussió i metall “Ravall Yusa” Dolçaines i tabals “La Degollà” Dolçaines i tabals. Petrer Ateneu Musical. Cocentaina / “La Degollà” Unió Musical. Planes Unió Musical. Alcoi Dolçaines i tabals “La Degollà” U. Musical Contestana. Cocentaina Taller de música “Castell Vermell”. Ibi Percussió i metall “Ravall Yusa” Metalls i flautins. Conservatori València U. Musical Beniatjarense. Beniatjar U. Musical Contestana. Cocentaina Pum-Xam Percussió Osa Quartet Percussió Primitiva. Palomar Agrupació A. M. “El Trabajo”. Xixona Pum-Xam Percussió Colla “Ela Arreplegats”. Xixona C. M. Primitiva Albaidense. Albaida Dolçaines i tabals “La Degollà” Taller de música “Castell Vermell”. Ibi Dolçaines “La Colla”. Ontinyent Ateneu Musical. Rafelguaraf Societat Musical. Penàguila Societat Musical “La Pau”. Beneixama

TÍTOL COMPOSICIÓ Ritme cristià Sant Antoni, la Festa Creu Daurada Xamarcai Aralk Laia Vida La Victoria Pere l’Ermità L’Altet dels Canons Doncellas de Antioquía Ben-Hur Gràcies Creuats Al-Azraq Primavera Cavall de Foc Blau i nacre Ponts de saviesa, música de telers Terra Xabat Al-Farís 2006 El Trot Voluntat de fer No ho faré més Éxodo El moro del Sinc

AUTOR Antonio de la Asunción Francisco Valor Llorens Francisco Valor Llorens Francisco Valor Llorens Francisco Valor Llorens Francisco Valor Llorens Enrique Alborch Tarrasó Bene Ripoll José R. Pascual Vilaplana Miklos Rosza Gregori Casasempere Gisbert Juan Ponsoda Pla Josep Lluís Valldecabres José R. Pascual Vilaplana Saül Gómez Soler Juan Ponsoda Pla Joan Sanz Rabadán Saül Gómez Soler José Pons Bene Ripoll José Pérez Vilaplana Vicente Catalá Pérez Maurice Jarre Rafael Giner Estruch


CAPS DE FILÀ EN L’ARRANCADA FILÀ

PRIMERA DIANA

ESQUADRA DE L’ENTRADA

Llana Judios Domingo Miques Chano Verds Magenta Cordó Ligeros Mudèjars Abencerratges Marrakesch Realistes Barbarescs Benimerins

Jesús Juan Sanchis Francisco Sancho Ferrer Jorge Abad Pérez Joaquín Sandoval Vicente Reig Castelló Juan Valor Company Juan L. Guitart López (Sergent moro) Fernando Riaza Orts Ramiro Gisbert Abad Alberto Pérez Pascual Jorge Mora Olmo Ignacio Juan Catalá Abad Fernando Alós Valor Carlos Sempere Alberola

Vicente Blanes Llopis / Jorge Juan Sanchis José Luis Grau Muntó Julio Mira Moya / Roque Espí Sirvent Antonio Muñoz Moltó Antonio Medina Martínez Vicente Carcelén Ferre / Alberto Mora Torregrosa Carlos Pascual Bas Carlos Cabanes Vilanova Joan Valls Nadal / Jorge Santonja Vilaplana Vicente Carbonell Pastor Jordi Alentado Gadea Antonio Aracil Martínez José Pérez Vidal José Ángel Gadea Valero

Andalusos Asturians Cids Llauradors Gusmans Vascos Mossàrabs Almogàvers Navarros Tomasines Muntanyesos Cruzados Alcodians Aragonesos

Aurelio Castro Higuero Rafael Bou Valor Rafael Valls Giner Francisco Borrell Sanz Luis Boronat Carlos Vicedo Fita Javier Coderch Carbonell Miguel Linares Abad Javier Bañó Armiñana Luis García Serra Juan Abad Lillo (Sergent Cristià) Juan L. Hernández Carbonell José Roberto Peidro Juan R. Company Camarasa

José Luis Vilaplana Mayor Isaías Vélez Muntó Francisco Piñero Álvarez Ricardo Lledó García Fernando Soler Francés José I. Blasco Aguirre / Eduardo Tormo Matarredona David Baldó Bowling / Javier Coderch Carbonell Jorge Fernández Pérez Manolo “Mota” Tomás Vilaplana Fco. Javier Herrera Company José Luis Giner Pla Jordi Juliá Sanchis Salvador Albero González

CAPS D’ARRANCADA D’ESQUADRES ESPECIALS I BATEDORS FILÀ

CAP ESQUADRA

CAP BATEDOR

Cordó (Capità)

Ricard Sanz Pérez

Llana (Mig) Ligeros (Alferes)

Jorge Vilaplana Cantó Jordi Albors Juan

Muntanyesos (Capità)

Tomás Monllor Pascual

Llauradors (Mig) Gusmans (Centenària) Cruzados (Alferes)

Carlos Alberola Serra Ignacio Doménech Romá Mario José Llorca Reig

Salvador Sanz Pérez (Esquadra especial) Miguel Sempere Seserino(Esquadra oficial) Rafael Vilaplana Cantó Ángel Baldó Payá (Esquadra especial) Gonzalo Vilaplana Sempere (Esquadra oficial) Rafael Anduix Vicedo (Esquadra especial) Miguel Enrique Aura García (Esquadra oficial) Jorge Córdoba Ramos Antonio Giner Pastor José Pascual Cantó Martí (Esquadra especial) Miguel J. Botella Gisbert (Esquadra oficial)

59


GLORIERS

60

FILÀ

GLÒRIA MAJOR

GLÒRIA PREVENTORI

GLÒRIA INFANTIL

Llana Judios Domingo Miques Chano Verds Magenta Cordó Ligeros Mudèjars Abencerratges Marrakesch Realistes Barbarescs Benimerins

Luis Payá Miralles Juan J. Esteve Pérez Francisco Sanus Vitoria Josep A. Mestre Moltó Rubén Pérez Richarte Jaime Linares Ferrero José Payá González Leopoldo Linares Pérez José España Carbonell Antonio Sirvent Mira Jorge Sancho Blanquer Joaquín Sanjorge Montava Juan Pérez Miró Antonio Albero López

Romualdo Sanchis Picó Antonio Verdú Jordá Javier Ferrándiz Albors David Verdú Balsalobre Gabriel Bernabeu García Francisco Albero Climent Carlos Talens Bernabeu Luis José Carbonell Jorge Peidro Torres Eduardo J. Catalina Agulló Juan A. Picó García Fernando García Molina Vicente Rafael Alós Tomás Joaquín Gisbert Valor

Francisco Córcoles Ripoll Mauro Mullor LLorens Ignacio Gómez Vicente Pau Arnau Huéscar Paco Sanus Ferri Sergio Sellés Blanquer Jorge Llopis Juan Cristian Molina Mira Santiago Molina Vercher Álvaro Carbonell Espí Carlos Alentado Andrés Aarón Ortega Alberola José Luis Catalá Masanet Jordi Martínez Ferrer

Andalusos Asturians Cids Llauradors Gusmans Vascos Mossàrabs Almogàvers Navarros Tomasines Muntanyesos Cruzados Alcodians Aragonesos

Miguel Crespo Carmona Fco. Jorge Gosálbez García Juan Quiñonero Pérez Pedro A. Guillem García Antonio Giner Pastor Juan Rubio Salcedo Augusto Terol Albors Paco Vicedo Meliá Ignacio Florencio Quilis Miguel Pérez Cabrera Ricardo Pérez Ivorra Federico Izquierdo Soler Marcos J. Muñoz Beltrá Gonzalo Pascual Orozco

Jorge Aguado Pla Alfredo Santonja Cantó David Sempere Solar José Sanjuán Sanjuán José Fco. Santos Pérez Antonio Santonja Blanes Rafael Terol Albors Teodomiro Boronat Gordejuela Santiago Molina Castillo Rubén Alemany Soler Antonio García Lizcano Salvador Morió Santotomás Jorge Reig Boronat Francisco Ribera Martínez

Sergi Mur Francés Aitor Martínez Abis Vicente Segura Pérez Gabriel Sellés Solbes José M.ª Soler Peris Marcos Ribera Richart Jorge M. Blanes Ferrando Daniel Aura Pascual Roberto García Montava Óscar Jover López Jordi Pérez Blanes Iván Verdú Ferri Mauro Sirvent Jordá Sergi Carbonell Camilleri


PERSONATGES FESTERS Sant Jordiet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Marcos Llopis Torregrosa (Filà Verds) Mossén Torregrossa . . . . . . . . . . . . . . . . Francisco Colomina Giner (Filà Cruzados) Bàndol Cristià Capità. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Roberto Pérez Jordá (Filà Muntanyesos) Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Miguel Seguí Soriano (Filà Cruzados) Sergent Major . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Juan Abad Lillo Ambaixador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Salomón Sanjuán Candela Sergent Infantil. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Valentín Domínguez Lucas Dama Capità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Francisca Torregrosa Dama Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Georgina Cortés Zamorano Rodelles Capità. . . . . Eva Pérez Torregrosa/Raquel Pérez Torregrosa Rodella Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jordi Seguí Cortés Alcaid. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Juan Llopis Jornet Centinel·la . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sergio Sempere Carbonell Banderer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Francisco Bernabeu Castelló Bàndol Moro Capità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Antonio Aracil Payá (Filà Cordó) Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Vicente Antonio Cortés Ferrer (Filà Ligeros) Sergent Major . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Juan Luis Guitart López Ambaixador. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rubén Mulllor Ibáñez

Sergent Infantil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Iago Romeu Llinares Favorita Capità . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Beatriz García Cantó Favorites Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . María Engracia Olmo Fajardo Rodelles Capità. . . . . . . . Javier Aracil García / Antonio Aracil García Rodella Alferes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jaume Castañer Llidó Centinel·la . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sergio Sempere Carbonell Banderer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Eduardo Tormo Contraban Filà Andalusos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Antonio Justicia Filà Llauradors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Luis Giner Bellver Estafeta Matí (Cordó). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Salvador Sanz Pérez Vesprada (Muntanyesos) . . . . . . . . . . . . . . . . Jordi Ramón Pérez Botí Heralds Ajuntament Glòria Major. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ramón Juárez Requena (Filà Muntanyesos) Mario Cháfer Moncho Ángel Sala Llorens Vicente Grau Fitor Isaac Rovira Jiménez (Cap) Glòria Infantil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . David Ponsoda Pla (Filà Cordó) Pablo Miralles Domínguez Vicente Miralles Ferre Gabriel Casa Domínguez Isaac Rovira Jiménez (Cap)

Portadors Relíquia Processó Relíquia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carlos Alberola Serra (Filà Llauradors) Rafael Alberola Serra Juan Carlos Pastor Castaño Rubén Pastor Tomás Francisco R. Pascual Cardenal Sergio Pascual Cardenal Vicente Nácher Pérez Jorge Lledó Alberola José L. Giner Bellver José L. Escoda Boronat Francisco Luque Romero Daniel Cabrera Bravo Processó General. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Rafael Vilaplana Cantó (Filà Llana) Jorge Vilaplana Cantó Salvador Payá Boronat Francisco Gadea Espí Alfonso Gosálbez Selva Jorge Raduán Reig Francisco Antolí Matarredona Francisco Belda Pastor José Colomer Morant Miguel Ivorra Ripoll Jorge Pérez Serra Lorenzo Carbonell Pastor

PLÀSTICA I BELLES ARTS Cartell Anunciador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carlos Sempere Agüir Director Himne . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mario Ferrer Bataller Dissenys Sant Jordiet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Germán Aracil Boronat Capità Cristià. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Roberto Pérez Jordá Alferes Cristià. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . David Pastor Capità Moro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Domingo i Jordi Sempere Vicedo Alferes Moro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alejandro Soler Dissenys esquadres especials Muntanyesos. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . César Vilaplana Cruzados . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Moiña Pérez Llauradors (Mig). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jordi Sellés Gusmans (Centenari). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Francisco Laporta Valor Cordó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paco Verdú Ligeros . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pablo Miró Llana (Mig). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jorge Vilaplana Cantó Creació Boatos Capità Cristià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Roberto Pérez/José Domingo i Jordi Sempere Alferes Cristià. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Moiña Pérez Capità Moro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . José Domingo i Jordi Sempere Vicedo Alferes Moro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Alejandro Soler Coreografies Capità Cristià. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Estrella Vilanova/Vanessa Pastor/Elena Tudela Alferes Cristià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Virginia Bolufer/Carmina Nadal/Dori Lloret Capità Moro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carmina Nadal/María José Albors Alferes Moro. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Virginia Bolufer/Ángel Martínez

Altres realitzacions Flors Temple Sant Jordi, Santa Maria i imatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Floristeria Vert Il·luminació Carrers . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ajuntament d’Alcoi / Ximénez. Alacant Pirotècnia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Arco Iris (Torís) Europlà (Bèlgida). Glòria Infantil 61


FILÀ CORDÓ ~ CAPITÀ MORO 2006

ANTONIO ARACIL PAYÁ


FILÀ MUNTANYESOS ~ CAPITÀ CRISTIÀ 2006

ROBERTO PÉREZ JORDÁ


FILÀ LIGEROS ~ ALFERES MORO 2006

VICENTE ANTONIO CORTÉS FERRER


FILÀ CRUZADOS ~ ALFERES CRISTIÀ 2006

MIGUEL SEGUÍ SORIANO


ESQUADRA CAPITÀ CRISTIÀ ~ FILÀ MUNTANYESOS

ESQUADRA CAPITÀ MORO ~ FILÀ CORDÓ


ESQUADRA MIG CRISTIÀ ~ FILÀ LLAURADORS

ESQUADRA MIG MORO ~ FILÀ LLANA


ESQUADRA ALFERES CRISTIÀ ~ FILÀ CRUZADOS

ESQUADRA ALFERES MORO ~ FILÀ LIGEROS


C

O

N

C

U

R

S

O

S

Il·lustració: Javier Bernabeu (“Math”)


LV

CONCURS FOTOGRÀFIC “ANTONIO AURA MARTÍNEZ”

PREMIO DE HONOR COLECCIÓN DE 5 FOTOS

“ESTAMPAS Y ASPECTOS DE LA FIESTA” Sección 1.ª copias en color o blanco y negro Fotos: Carles Ribera Martínez


71



“ESTAMPAS Y ASPECTOS DE LA FIESTA” Sección 1.ª copias en color o blanco y negro

Primer Premio. Foto: Juan C. Ripoll Escarcena

Primer Accésit. Foto: Roberto Sempere García


Segundo Accésit. Foto: Gonzalo Sempere Camarasa

Tercer Accésit. Foto: José Romero Pérez


“ASPECTOS DE ALCOY” Sección 2.ª copias en color o blanco y negro

Primer Premio. Foto: Marcellus Rusty Ho

Primer Accésit. Foto: Toni Miralles i Carbonell


Segundo Accésit. Foto: Elías Seguí Miró

Tercer Accésit. Foto: Lucía Peidro Valls


XXXVIII C O N C U R S DE DIBUIX I P I N T U R A I N F A N T I L TÈCNICA SOFÍA REQUENA BLANES 6 anys

ORIGINALITAT IRENE ARACIL PÉREZ 7 anys

TÈCNICA ARNAU LUCENA CASCANT 8 anys


ORIGINALITAT SARA REIG CATALÁ 11 anys

TÈCNICA JORDI DE MENA SARRIÓ 14 anys

ORIGINALITAT MARIA BONHOME SESERINO 13 anys


XXII

CONCURS DE DIBUIX I PINTURA INFANTIL A L’ A I R E L L I U R E

PABLO PÉREZ SALAS 5 anys

CARLOS SOLER OLTRA 7 anys

ALBA MIRÓ MULLOR 10 anys

LLIRIS AYUSO SANZ 13 anys


XXVII

CONCURS LITERARI INFANTIL “JORGE LINARES ABAD”

CATEGORÍA BENJAMÍN • PRIMER PREMIO

LA ENTREVISTA DE LAS FIESTAS Buenos días. Estamos en las Fiestas de Alcoy. Vamos a conectar el micro para empezar. Vamos a entrevistar a esta señora. Vamos a ver: -¡Señora! ¿A usted le gustan las Fiestas? -¡Claro que me gustan! Si las veo todos los años. -¿Y qué es lo que más le gusta? -La escuadra de negros. -¡Ah!, pues me alegro de que lo pase bien. Bueno, ahora con este señor: -¡Hola! ¿Le gustan las Fiestas? -Sí, me gustan. Me encantan. -¿Qué es lo que más? -Está todo chulo. -Bueno, muchas gracias por la entrevista y que lo pase bien. Bueno, nosotros ya vamos a desconectar el micro y nos despedimos que nos vamos a otros sitios. ¡Que lo pasen genial! Zaira Roca Reina. 8 años. Colegio Santa Ana

CATEGORÍA INFANTIL • PRIMER PREMIO

LA CAPA MISTERIOSA Yo nací en una buena sastrería, estuvieron tejiéndome aproximadamente un mes y medio, por lo visto era una capa pero no una capa cualquiera. Era una preciosa capa de un color azul luminoso, yo iba a ser la capa de Sant Jordiet. No sabía quién era, ni que hacía, ni tampoco por qué le daban tanta importancia, pero eso no viene al caso. Bueno, como decía mi dueño, era especial. Venía todas las semanas a probarme, tan bien le quedaba que toda la sastrería se impresionaba al verme. La gente comentaba: ¿Habéis visto la capa del Sant Jordiet? Es misteriosa. Llegó el gran dia, brilaba como el sol. Por la noche una pequeña luz se reflejaba en mí, toda la gente se quedaba atónita al verme con mi dueño. Bajaba por las calles resplandeciente y hermosa, la música hacía que destacase más entre la multitud. Me lo pasé muy bien, fue divertido porque después monté en un caballo y el camello que iba detrás me quería comer. Pero tuve la mala suerte de desgarrarme. Una mujer me llevó inmediatamente a la sastrería donde yo nací, era bonito ver a mis hermanas las capas, las corbatas y los trajes de fiesta, pero lo que más me hizo feliz es, que a pesar de lo que había pasado, seguía resplandeciente como antes. Me arreglaron en doce horas para poder volver a salir al día siguiente. Me sentí con mucha vida cuando mi dueño me puso nuevamente sobre sus hombros. Me impresionó que al subir al caballo fuera tirando flechas, me asustó el humo y los fuegos artificiales mientras la gente cantba un himno que nunca olvidaré. Mi dueño me guarda en un baúl que todos los años por estas fechas abre y me saca para ver si sigo siendo tan misteriosa. Y yo creo que aún lo sigo siendo, porque desde sus ojos brotan dos pequeñas lágrimas. Cintia Ferri Llin. 11 años. Colegio San Roque


CATEGORÍA ALEVÍN • PRIMER PREMIO

HISTORIA DE UNA CAPA FESTERA Ahí estaba yo, colgada de una percha el día de Fiestas. Cada vez iban quedando menos perchas con capas, hasta que... ¡Por fin! Una chica se fijó en mí, le gusté y me alquiló. El día de la entrada estaba muy nerviosa e intranquila. Llegó la hora de la salida de la filà Cides. Me encantó arrastrarme sobre las calles de Alcoy, me sentía orgullosa, toda la gente me aplaudía. Cuando se acabó, la chica me llevó a su casa, todavía faltaba la procesión. El día de la prcesión llegó y fue mucho más tranquila que la anterior. Pero la gente seguía mirando lo hermosa que era. Creo que fueron las mejores Fiestas de mi vida. Al terminar las Fiestas, la joven se despidió de mí dejándome en la tienda. No tardé más de dos minutos en contárselo a mis compañeras, “las otras capas”, todo lo que había sucedido. Todas me miraban sorprendidas e ilusionadas por la narración. Al terminar todas me dijeron que yo era muy afortunada por todas las aventuras que había pasado y que ellas también querían pasarlas. Yo les dije: Algún día os tocará, yo he estado mucho tiempo esperando. Estaba muy feliz de todo lo que había pasado. Al final sólo era un sueño, pero un feliz sueño que hizo que yo me despertara contenta y alegre recordando mis queridas Fiestas alcoyanas. Elena Pérez Silvestre. 10 años. Colegio Sagrada Familia

CATEGORÍA JUVENIL • PRIMER PREMIO

MEMORIAS DE UNA FIESTA De esto hace ya años, se desencadenó una terrible guerra en Alcoy, todo por el poder de una tierra y el de su castillo. Que atrajo a los inteligentes e invencibles moros a luchar contra los nobles cristianos, que parecía caer en el abismo de la perdición... Así me lo contaba mi abuela horas antes de que las campanas de Santa María marcasen el inicio de la primera diana. Yo soy alcoyano, pero nunca me he quedado a ver las Fiestas, pues mis padres huyen de ellas. Aunque este año me he quedado pues la filà de mi tío es el capitán cristiano y también porque sentía curiosidad por eso de ELS MOROS I CRISTIANS. Las primeras campanas sonaban, ya se acercaba la primera escuadra, allí él, mi tío con su traje de Tomasina limpio, que desprendía un olor a recién lavado, pero algo me decía que al final de estas Fiestas el traje acabaría peor de lo que se dice siempre. Unas horas más tarde me encontraba en El Partidor con mi tío, ya a punto de mandarme al balcón donde vería las entradas. Mientras, él me lo enseñaba todo. Me sorprendió, pues en éstas hay mucho más que trajes y balets, detrás de las capas de cristianos y de los turbantes de moros se esconden maquilladoras, peluqueros, modistas... que trabajan de la noche a la mañana. Ya estaba todo listo para empezar. Desde el balcón lo presencié todo. Esa lluvia de confeti, esa música, esos rostros... me trasladaron a otra época, como si de un libro se tratara. Estaba en una tierra de princesas, guerreros, moros, capitanes, favoritas, dragones... y lo mejor, yo formaba parte de esa historia, una historia que me hizo soñar, una historia que hablaba de un pueblo que aguardaba su liberación, al que sólo un mártir podía conceder. Lanzas, sangre, gritos... la batalla final se desenlazaba, los moros ganaban a los cristianos y éstos seguían firmes sabiendo su destino. Había sido una noche de guerra y ya cuando el primer rayo de sol alumbraba el Barranc del Cinc, se vio algo celestial, un muchacho a lomos de un caballo que trotaba en dirección a los moros a los que pediría el exilio de la ciudad... Estas palabras salían de la boca de mi tío que me había tenido que soportar todas las Fiestas, aguantando mis dudas sobre la tradición alcoyana. Pero las luces se apagaron y lo interrumpieron. Una neblina empezó a extenderse por el castillo, las voces se alzaron cantando el solemne himno de Fiestas y Sant Jordiet empezó a lanzar flechas a la gente. De repente una fue a parar a mis manos, miré a Sant Jordiet, el niño me miraba sonriente y feliz, me hizo un guiño para que me animara también y continuó su tarea. Entonces lo entendí todo, no estaba viviendo un cuento de hadas, sólo unas Fiestas, las de mi pueblo y unas muy importantes, mis primeras. De repente me abalance a la multitud con un grito de alegría, el mismo que debieron lanzar los cristianos mil años atrás. Sin duda alguna de esas flechas me había llegado al corazón. Mauro Solanes Fuster. 14 años. Colegio José Arnauda


PRESENTACIÓ REVISTA 2006

Honorable Sr. Conseller, il·lustríssim Sr. Alcalde de l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Alcoi, Sr. President de l’Associació de Sant Jordi, Sr. President d’Honor, Sant Jordiet i càrrecs festers 2006, Assemblea General de l’Associació, Corporació Municipal, festers, senyores i senyors: Enlluerna el sol, acarona la tarda, ritme, compàs, marxa i campanes al vol.

E

n aquesta data de l’1 d’abril, fem novament, en un cicle perpetu de renovació contínua, la proclamació de la nostra Festa amb aquest acte que celebrem a la Llotja que honora el nostre Patró. Com una crida abrilenca, en què la Festa s’albira propera es presenta la Revista de la Festa de Moros i Cristians, que la nostra ciutat ofereix al Fidel Protector en el present any de 2006. I, precisament en recordatori del nostre Patró, la portada ens presenta una delicada i dolça imatge de la infantil encarnació del Sant en la figura de Sant Jordiet en una excel·lent obra d’exquisita realització, que porta la firma de Germán Aracil Boronat, pintor alcoià d’una categoria fora de tot dubte i que cursà els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de sant Carles a València, L’obra de Germán Aracil, que en paraules d’Adrián Espí, “es el mejor pintor al pastel que tiene Alcoy”, està present en col·leccions privades a Estats Units, Japó, Alemanya, Argentina i molts més altres països, a més de tindre obres al MUBAG d’Alacant, la Diputació Provincial, la Unión Alcoyana, la Textil Alcoyana i, per suposat, el museu del Casal de Sant Jordi.

82

Ja al seu interior la Revista, que com és habitual porta l’edició fascímil del programa de fa cent anys, s’enceta amb les editorials de l’Alcalde, el Vicari de Sant Jordi i la Junta Directiva de l’Associació, que van remarcades pel contorn de la vidriera de Sant Jordi que es presentava a la Concòrdia. Tot seguit, el secretari de la Institució, Rafael Bleda signa la Memòria d’Activitats de l’Entitat en què es recull tot allò que l’Associació ha desenvolupat al llarg de l’any anterior. Segueix la Crònica de la Festa de 2005, realitzada pel cronista Alfonso Jordá i que ens duu a remembrar les vivències i emocions de la Festa ja passada. La crònica queda més completa amb una extensa estadística de les dades de la Festa. També recordant la Festa de l’any passat, amb esplèndides fotografies es poden rememorar els càrrecs de 2005, així com les esquadres especials, que tan van enlluernar el carrer, portant moments emotius a tots els espectadors. En la secció dedicada als concursos els lectors poden gaudir de les obres que han obtingut els premis al concurs fotogràfic, al concurs de pintura infantil i el de pintura infantil a

l’aire lliure, com també el concurs literari infantil. Concursos infantils que esperem siguen font de futurs col·laborados de la Revista. Ja per tancar aquesta secció de la Revista que recorda el passat recent, està la composició de l’Assemblea General de l’Associació de Sant Jordi, que precedeix l’immemoriam dels membres que aquest any han anat a reunir-se amb sant Jordi. Precisament la cloenda la fa una aquarela del Sant, signada per Rafael Guarinos que acompanya a qui l’any 2005, fou el personatge central de la Nostra Festa, el Sant Jordiet, representat per Javier Montava Peralta. Ja a les seccions habituals estan els articles que diversos col·laboradors dediquen a la figura de Sant Jordi i el seu culte, no sols a Alcoi, sinó arreu del món. Segueix Evocació i Protagonisme de la Festa, on podem recordar des de les filaes de cavallets, fins la música que acompanya els nostres Moros i Cristians, passant per les reflexions que a diversos autors els motiva la Festa. Són articles que ens permeten aprofundir més en la nostra percepció i història de la Festa.


La secció anomenada Alcoi, la seua imatge i la seua història està aquest any ben farcida d’interessantíssims articles, dels quals no en podien mancar els que fan referència a la fundació d’Alcoi enguany que celebrem el 750 aniversari. Però a més estan els que ens informen d’edificis tan emblemàtics com la casa la Bolla i la capella de Sant Miquel o la casa de la Vila, seu actual del museu arqueològic; paratges tan nostres com la Font Roja i els seus fitotopònims, o els que comenten les calamitats de l’any 1756, la presència de Brigadistes a Alcoi, durant la Guerra Civil i els inicis del franquisme a la ciutat. Tampoc aquesta secció oblida l’art amb articles sobre el col·leccionisme d’art a Alcoi i un estudi dels aiguaforts d’Antoni Miro. Aquesta secció on col·laboren dels millors historiadors d’Alcoi, conforma un treball investigador que prestigia aquesta publicació. Segueix la Revista amb la secció, iniciada pel poema visual de Josep Sou, on es presenten els treballs bé en prosa o en vers de caire literari, que la nostra festa i el nostre Patró inspiren en els escriptors alcoians. La secció anomenada Miscelània conté variats articles on destaca la peculiar visió que tenien els nordamericans de l’Alcoi dels seixanta, la vida de personatges il·lustres com Enriqueta Colomer o Vicent Moya, la rememoració dels col·laboradors dels anys cinquanta, un nou capítol del

llarg estudi sobre el café gelat i les activitats del Quadre Artístic de l’Associació de Sant Jordi. A l’última part de la Revista es troba la Gaceta Festera on es recullen les notícies que la Festa i l’Associció han generat al llarg de l’any. Immediatament segueixen les notícies de les distintes filaes en què ens fan sabedors de les seues activitats desenvolupades durant l’any fester. Finalment, encapçalada per una excepcional il·lustració de Jordi Sellés, està la secció Estan amb Sant Jordi, que recorda a tots aquells festers que tantes primaveres han compartit amb nosaltres i que faran del cel un etern abril. La part gràfica té en la nostra publicació una part enormement important, ja que aquest any s’ha augmentat el nombre de fotografies, per donar-li al lector més imatges i una major possibilitat de rememoració. Per altra banda no hem d’oblidar la participació dels alumnes de l’Escola d’Art, coordinats per Antonio Fernández, que enriqueixen la revista amb la seua artística i original visió i que queda reflectida en les il·lustracions que obrin les diverses seccions en un prometedor futur de l’art de la nostra ciutat que representen Nacho Uribe, Luis Hernández, Mario Domínguez, Aarón Fernández, Stella Vila, Pablo Terol, Ignasi Amat, Pilastrum i David Llorca. Cal remarcar de manera significativa certs detalls com poden ser la

sanefa de la vidriera de Sant Jordi que acompanya tots els encapçalaments dels articles o els tons de color que separen les diverses seccions a més de les imatges del mural de Cabrera que obrin i tanquen la revista. Realment una acurat treball, ideat i dirigit per l’assessor artístic de l’Associació Ferran Gisbert i que ha trobat plena col·laboració en l’empresa Gráficas Alcoy, liderada per Rafael Llorens que sap com ningú, traure, amb la seua moderna tecnología, uns resultats d’una qualitat excepcional, amb l’eficaç suport de Pepe Pastor. És, també, deure de l’Entitat agrair de cor la il·lusió de tots els col·laboradors de la Revista, no sols els gràfics i literaris, sinó també els que donen el suport econòmic amb els seus anuncis, enllestits per José Luis Matarredona, sent part important en la realització d’aquesta publicació. Tot aquest cormull d’esforç, de col·laboració, d’il·lusio i de treball ha fet possible que avui, dia 1 d’abril, la Ponència de Revista, encapçalada pel Vicepresident Jordi Montava i recolzada per Paco Campos, Alfonso Rodríguez i Pau Gómez, puga lliurar al President de l’Associació, Javier Morales i a tot el poble d’Alcoi la Revista de Festes 2006 per l’engrandiment de la nostra Festa, del nostre poble i del Guerrer Il·lustre, l’Insigne Màrtir Sant Jordi.

Alfonso Jordá Carbonell

83


ASSEMBLEA GENERAL DE L’ASSOCIACIÓ DE SANT JORDI JUNTA DIRECTIVA PRESIDENT Sr. Javier Morales Ferri VICEPRESIDENT 1.r Sr. José Jorge Montava Seguí VICEPRESIDENT 2.n Sr. Jorge Alentado Gadea REP. AJUNTAMENT Sr. Mario Santacreu Mira VICARI SANT JORDI Sr. José Cascant Ribelles SECRETARI Sr. Rafael P. Bleda Subirats VICESECRETARI Sr. Francisco Campos Climent TRESORER Sr. Rafael Domínguez Lillo COMPTADOR Sr. José María Nadal Blasco VOCAL Sr. Rafael Botí Sempere VOCAL Sr. Francisco Payá Martí VOCAL Sr. José Luis Agulló Semper VOCAL Sr. Juan José Ferri Ferrer VOCAL Sr. Santiago Pericás Jordá VOCAL Sr. Rafael Tortosa Mollá VOCAL Sr. Juan Ramón Jordá Pascual VOCAL Sr. Jorge Juan Verdú Peidro VOCAL P. TRO CORDÓN Sr. Carlos Talens Fuster VOCAL P. TRO NAVARROS Sr. Javier Bañó Armiñana VOCAL MAJORAL Sr. Andrés Marcos Tárraga Tárraga VOCAL MAJORAL Sr. Jorge Reig Boronat CRONISTA Sr. Alfonso Jordá Carbonell ASSESSOR ARTÍSTIC Sr. Fernando Gisbert Pascual ASSESSOR MUSICAL Sr. Antonio Llinares Llinares

PRIMERS TRONS FILÀ LLANA Sr. Javier Pascual Bernabeu FILÀ JUDÍOS Sr. Santiago Peidro Tomás FILÀ DOMINGO MIQUES Sr. Mauro Espí Pérez FILÀ CHANO Sr. Fidel Mestre Moltó FILÀ VERDS Sr. Jaime Rico Botella FILÀ MAGENTA Sr. Vicente Jorge Bas Aracil FILÀ CORDÓ Sr. Carlos Talens Fuster FILÀ LIGEROS Sr. Jorge Albors Juan FILÀ MUDÈJARS Sr. Juan Manuel Piñero Álvarez FILÀ ABENCERRAJES Sr. Francisco Blanes Gisbert FILÀ MARRAKESCH Sr. Pau Gómez Navas FILÀ REALISTES Sr. Vicente Serra Colomina FILÀ BARBARESCS Sr. Juan Valero Martínez FILÀ BENIMERINS Sr. Enrique Sevila Maestre FILÀ ANDALUSOS Sr. Jorge Aguado Ivorra FILÀ ASTURIANS Sr. Rafael Torregrosa Ferrándiz FILÀ CIDS Sr. Juan Enrique Ruiz Doménech FILÀ LLAURADORS Sr. Rafael Francisco Sempere Verdú FILÀ GUSMANS Sr. José Ramón Torres Sánchez FILÀ VASCOS Sr. José Mora Nadal FILÀ MOSSÀRABS Sr. Francisco Javier Blanes Botella FILÀ ALMOGÀVERS Sr. Fernando Fernández Pérez FILÀ NAVARROS Sr. Javier Bañó Armiñana FILÀ TOMASINES Sr. Miguel Alzina Torregrosa FILÀ MUNTANYESOS Sr. José Jorge Llopis Abelló FILÀ CRUZADOS Sr. José Álvaro Moltó Verdú FILÀ ALCODIANS Sr. Jaume Rafel Segura Frau FILÀ ARAGONESOS Sr. Francisco Rubio Navarro

MAJORALS Sr. Andrés Marcos Tárraga Tárraga, Sr. Santiago Sanjuán Gil, Sr. Jorge Reig Boronat, Sr. Juan Carlos Cortés Carbonell, Sr. Miguel Cantó Riera, Sr. Jorge Femenía Ramis, Sr. Juan José Olcina Navarro, Sr. Ignacio José Montava Seguí, Sr. Agustín Tárraga Tárraga, Sr. Francisco Moya Espí, Sr. Jorge Climent Mira, Sr. Jorge Juan Tomás Gil, Sr. Jorge Peris García, Sr. Gonzalo Juan Abad Llopis.

QUADRE D’HONOR PRESIDENTS: Sr. Jorge Silvestre Andrés, Sr. Enrique Luis Sanus Abad. ASSOCIATS: Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy, Excmo. Sr. Antonio Calvo-Flores Navarrete, Asociación Amigos y Damas de los RR.MM.-Sr. Jorge Trelis Blanes, Sr. José Gonzalvo Vives, Sr. Federico Trillo-Figueroa MartínezConde, Sr. Francisco Marín Quiles. MAJORALS: Excmo. y Rvdmo. Sr. Antonio Vilaplana Molina, Sr. Ramón Castañer Segura, Excmo. y Rvdmo. Sr. Rafael Sanus Abad, Sr. Adrián Miró García, Sr. Juan Tomás Ruiz. CONSELLERS: Sr. Rafael Terol Aznar, Sr. Francisco Miró Sanfrancisco, Sr. Rafael Ramis Carbonell, Sr. Roque Espí Sirvent, Sr. Rafael Bou Aparicio, Sr. Jorge Peidro Pastor, Sr. Javier Vilaplana Lloréns, Sr. Juan Jover Pascual, Sr. Francisco Aznar Sánchez, Sr. Rafael Guarinos Blanes, Sr. José Luis Córcoles Bordera, Sr. Ricardo Ferrándiz Carbonell, Sr. José Luis Mansanet Ribes, Sr. José Talens Bernabeu, Sr. Hilario Pascual Sanjosé, Sr. Adrián Espí Valdés, Sr. Jeremías Gisbert Pastor. FESTERS D’HONOR: Sr. José Blanes Fadraque, Sr. Rafael Carbonell Carbonell, Sr. José Albero Martínez, Sr. José Sempere Aura, Sr. Jorge Seguí Ripoll, Sr. Miguel Peris Catalá, Sr. Carlos Coderch Santonja, Sr. Mario Valdés Pérez, Sr. Luis Pérez Jordá, Sr. Miguel Sancho Jordá, Sr. Salvador Sellés Cabrera, Sr. Salvador Balaguer Perotín, Sr. Santiago Pastor Verdú, Sr. José Vicent Blanes, Sr. Rafael Palmer Balaguer, Sr. José María Valls Satorres, Sr. Juan Valls Nadal, Sr. Antonio Gonzálbez Moltó, Sr. Salomón Sanjuán Candela.

PERSONATGES FESTERS XIQUET SANT JORDIET: Sr. Jorge Casimiro Olcina Moltó TUTOR SANT JORDIET: Sr. Jorge Casimiro Olcina Seguí CAPITÀ MORO: Sr. Rafael Emilio Jiménez Doménech CAPITÀ CRISTIÀ: Sr. Antulio Miguel Moltó Femenía ALFERES MORO: Sr. José Jorge Pérez Gisbert ALFERES CRISTIÀ: Sr. Ricardo Pons Sala MOSSÉN TORREGROSSA: Sr. Miquel Jordá Linares AMBAIXADOR MORO: Sr. Rubén Mullor Ibáñez AMBAIXADOR CRISTIÀ: Sr. Sergio Sempere Carbonell SERGENT MORO: Sr. David Verdú Balsalobre SERGENT CRISTIÀ: Sr. Juan Abad Lillo


FI PRIMER DE L’ASSOCIACIÓ ÀREA RELIGIOSA COMPETÈNCIA: Sr. JOSÉ CASCANT RIBELLES Ponència: CULTE I DEVOCIÓ Ponent: Sr. JORGE REIG BORONAT Tots els Majorals. Ponència: TEMPLE Ponent: Sr. ANDRÉS TÁRRAGA TÁRRAGA Tots els Majorals.

FI SEGON DE L’ASSOCIACIÓ - ÀREA FESTERA MOROS I CRISTIANS Ponència: FESTES Ponent: Sr. RAFAEL BOTÍ SEMPERE Sr. Rafael Tortosa Mollá Sr. Santiago Pericás Jordá Sr. Carlos Taléns Fuster Sr. Javier Bañó Armiñana Sr. Fernando Gisbert Pascual Sr. Antonio Llinares Llinares Ponència: RÈGIM DE FILAES Ponent: Sr. JORGE JUAN VERDÚ PEIDRO Sr. Carlos Taléns Fuster Sr. Javier Bañó Almiñana

FI TERCER DE L’ASSOCIACIÓ ÀREA CULTURAL COMPETÈNCIA: VICEPRESIDENT 1.r Ponència: REVISTA I EDICIONS Ponent: Sr. FRANCISCO PAYÁ MARTÍ Sr. José María Nadal Blasco Sr. Juan Ramón Jordá Pascual Sr. Alfonso Jordá Carbonell Sr. Fernando Gisbert Pascual

Ponència: ACTES I FESTIVALS Ponent: Sr. SANTIAGO PERICÁS JORDÁ Sr. Rafael Tortosa Mollá Sr. Rafael Botí Sempere Sr. Rafael Domínguez Lillo Sr. José Luis Agulló Semper Sr. Carlos Taléns Fuster Ponència: CASAL DE SANT JORDI I MUSEU Ponent: Sr. JUAN JOSÉ FERRI FERRER Sr. Rafael Domínguez Lillo Sr. Jorge Juan Verdú Peidro Sr. Alfonso Jordá Carbonell Sr. Fernando Gisbert Pascual Sr. Antonio Llinares Llinares

ÀREA ECONÒMICA COMPETÈNCIA: VICEPRESIDENT 2.n Ponència: ROBERIA Ponent: Sr. JOSÉ LUIS AGULLÓ SEMPER Sr. José María Nadal Blasco Sr. Fernando Gisbert Pascual Ponència: BÉNS I CADIRES Ponent: Sr. RAFAEL TORTOSA MOLLÁ Sr. Rafael Domínguez Lillo Sr. José María Nadal Blasco Sr. José Luis Agulló Semper Ponència: ADMINISTRACIÓ I COMPTABILITAT Ponent: Sr. JORGE ALENTADO GADEA Sr. Rafael Domínguez Lillo Sr. José María Nadal Blasco Ponència: ADJUNTA SECRETARÍA Ponent: Sr. JUAN RAMÓN JORDÁ PASCUAL

NOTA.- El President, els dos Vicepresidents, Secretari i Vicesecretari, formen part de totes les Ponències.


De pau la sageta de ta ma sortida, esperit de vida vincle que ens espleta. Llampec de victòria, màrtir de la fe. Llum de nostre alé, llum de nostra història. Patro celestial, Protector insigne. Acull-nos benigne Sant Jordi immortal. A.J.C.


Foto: Elías Seguí

MARCOS LLOPIS TORREGROSA SANT JORDIET 2006 FILÀ VERDS


Il·lustració: Diego Martínez

San Jorge

90

5Th AVENUE - St. PATRICK’S CATHEDRAL. José Cascant.

92

LA “MISSA A SANT JORDI”. Enrique Luis Sanus Abad.

93

LA LITURGIA DE LA FIESTA II. José Jorge Montava Seguí.

96

CATÀLEG DE PLAFONS CERÀMICS DE SANT JORDI. Josep Maria Segura Martí.

100

EL PRIMER FIN: FOMENTAR EL CULTO Y LA DEVOCIÓN A S. JORGE… (art. 2). Andrés-Marcos Tárraga Tárraga.

102

LA SCHEDVLA* SOBRE SANT JORDI DEL SERMONARI DE PERUGIA DE SANT VICENT FERRER. F. Jordi Pérez i Durá.

104

IV.- ASOCIACIONES PÍAS EXISTENTES EN LA IGLESIA DE SAN JORGE. José M.ª Soriano Bellver - Manuel Gadea Vicent.

106

LAS RELIQUIAS DE SAN JORGE. Jorge García Sorolla.

109

L’ANTIGA IMATGE DEL XICOTET. Pau Gómez i Navas - Alfonso Jordá Carbonell.



5Th AVENUE St. PATRICK’S CATHEDRAL I uién se percataba de que estábamos en el aire? Al menos, creo, nadie era verdaderamente consciente. Estoy seguro que acierto si digo que aquellos, los que habían venido a observar para contar, los ínclitos periodistas, lo fueron tan sólo traspasados los límites de las doscientas millas peninsulares, en plena alta mar, planeando en la altura sobre el océano. Y, sin embargo, aquello era un avión. Y volaba en dirección a Nueva York, así habíamos quedado. Porque se hacía harto increíble que aquello fuera verdad. Íbamos a Nueva York, to New York, let’s go to New York, que tanto nos habíamos dicho unos a otros. Las azafatas del avión, aeromozas o como quiera que se les llame a las elegantes muchachas con estilo que hablan inglés por un micrófono inaudible a unos doscientos cincuenta alcoyanos que ni les entienden ni les interesa lo que dicen, pero que son bonitas como no hay otras, con clase y perfil predispuesto a la suave sonrisa, educadas con quien las necesita y atentas con quien de nada tiene necesidad. Pues las tales estaban que no podían más de ver lo que acontecía, teniendo que romper el protocolo internacional de “el cliente siempre tiene la razón”, porque si el avión no dobló de costado es por aquello de las reglas de la aeronáutica que los profanos no entendemos. Pues que aquello de avión solo tenía el avión, porque el pasaje creía estar en la antesala de la filá a punto de comenzar un ensayo más. No sabría decir cómo fue, pero en un momento sólo faltaba que sonara el pasodoble o la marcha mora para ponerse todo el mundo a formar. Ganas no faltaban. Un ding dong, un oscuro aviso de que había algo así como unas turbulencias –del todo falso, por cierto–, el “seat fasten belt” que dicen los avisos luminosos, y todo el mundo se sienta. Entonces, nadie supo cómo, la filá llegó a Nueva York. Menos mal. Perdón, donde dije la filá quería decir el avión, pero vale lo dicho, lo uno y lo otro.

¿

90

Q

Nueva York es una ciudad grande, muy grande, y bonita. ¿Bonita? No lo sé, pero es grande y alta, bueno, de edificios altos, muy altos. Mirar aquello puede producir dorsalgia, tortícolis, epicondilitis, lumbalgia, cervicalgia, escoliosis, dolores de… casi todo, porque si miras, miras y miras… que hasta te tropiezas con Leonardo Di Caprio cuando iba a la Avant premier de The departed que se estrenaba el mismo día de la llegada a New York. Me entró la tentación de decir: Hola, Leo. Pero entre que había mucha gente que quería ver toda aquella parafernalia, y que no era eso lo que menda buscaba, desistí, y me fui a la Catedral. Ya estaba cerrada. Ya no eran horas, que eso lo entiendo bien. No van a poner las catedrales abiertas para cuando a uno se le antoje, faltaría más. El orden es importante y bueno. Por tanto, la St. Patrick’s Cathedral cerrada. Tenía que ser así, porque, aunque no estaba apartada del hotel, estaba muy lejos en el plano de mi sapiencia sobre la ciudad. La catedral estaba en la 5Th Avenue, mi hotel en la 6th Avenue o la de Madison, quién sabe de detalles ahora. Mañana ya lo sé, a la Catedral a buena hora para que no se diga.

II Pasear, hacer excursión por Nueva York y querer ver todo es posible e imposible a la vez. Parece que en USA todo es así, se puede hacer lo mismo y lo contrario y, a la vez, no hacer nada; pero queda uno como si hubiese hecho todo lo previsto, incluso lo imprevisto. Las posiblilidades que ofrece Nueva York son muchas pero es necesario ir con un guía, bien orientado si es que se quiere aprovechar el tiempo. El grupo con el que yo iba era una familia, Family, al menos ese era el cariñoso apelativo que nos daba el guia, un puertorriqueño muy sabido con pretensiones de agradar a sus guiados y lo consiguió; el guía era residente en New Jersey, pero daba a entender que conocía bien Nueva York y los neoyorquinos. No llegué a saber cuánto de verdad había en todo lo que decía, pero me parecía tan inverosímil, que hasta podía ser cierto. Ver corriendo Nueva York dentro de un autobus, con un tinte explicativo de cierto resentimiento latino anti USA siempre resulta agradable para el turista. Porque así nos consideró el guia, turistas de la Madre Patria que iban a hacer una cosa muy importante en Nueva York. Para el guía éramos “la Family de


Alcoy que el domingo va a desfilar y a causar una gran ‘sensasión’ a todos los gringos de New York, con vuestros moros y cristianos”. No sé cuánto sabría él de nuestro desfile, de la sensación que podrían recibir los neoyorquinos, y de los moros y cristianos, ni cuanto sabría la agencia a la que representaba, pero caía bien eso dicho en las calles de Nueva York una y otra vez; pues siempre hay un cierto orgullito de alcoyanía, y se respiraba. Se respiraba la alcoyanía por las calles de Nueva York. Se respiraba y se olía. Se sentía. Se tenía y se vivía. Íbamos los alcoyanos por Nueva York como por la Alameda o la calle de san Francisco o san Lorenzo. Nueva York parecía de los alcoyanos. Por un momento el Nueva York pisado por los alcoyanos parecía una parcerla de Alcoy. No es que lo sentíamos solamente, es que nos lo hacían sentir. “Oh, yes, you are spanish, Alcoy, moros and christians”, o cosas por el estilo. Me encontré con una pareja de peruanos, a los que distingo desde lejos y los reconozco por mis dieciocho años vividos en el Perú, y los saludé. “Se vinieron ustedes al desfile, los moros y cristianos, si”. Charlamos y les comenté algo más de nuestra fiesta, y salió San Jorge; como sé lo piadosos que son los peruanos les di una estampa de San Jorge. “Mira, le decía ella a él, aquí hay un moro”. Pues si, es verdad, les expliqué que hay tres moros, uno de ellos muy negro, como los de Chincha. Me hice sus amigo hasta hoy. Pertenecen al grupo de amigos que conversamos por internet. Llegué a la Catedral. Era sábado en la tarde. ¿Y si mañana domingo con todo el lío del desfile no tengo tiempo? Vamos allá, quedamos bien con Dios, con la conciencia, con la devoción, y mañana ya veremos. Los americanos hacen de todo. Los neoyorquinos saben de todo. Saben hacer cine, espectáculos, ciudades, rascacielos, todo, todo lo saben hacer, hasta misas. ¡Qué misa de domingo antecedida al sábado mas bien hecha! Entre la piedad religiosa y el espectáculo holliwoodiense daba gusto estar alli. En inglés, un inglés elegante, de clara dicción; el sacerdote, deán de la catedral, vestía con unos ornamentos de cine, nunca mejor dicho. La disposición del altar sacaba los ojos

del cuerpo. Los cantos parecían compuestos para un musical cinematográfico e interpretados por la propia Aretha Franklin. Y la homilía de veinte minutos exactos. ¡Qué homilía! La Catedral, que estaba a rebosar de feligreses, dejaba oír el silencio de los asistentes que seguían al sacerdote sin pestañear. Prosiguió la ceremonia con el mismo estilo hasta el final. El sacerdote dio unos avisos, en inglés, por supuesto, excepto uno que decía más o menos así, sin literalidad porque no tenía recado de escribir a mano: Para los hispanos este aviso en español. Mañana, a las cuatro de la tarde habrá misa en español, es la primera vez que se celebra misa en español en esta Catedral. La misa es por todos los hispanos y en honor de los españoles que mañana participaran en el desfile de la Hispanidad. Mañana desfilarán los moros y cristianos de Alcoy en honor de San Jorge. III Ese domingo estaba centrado en el desfile. Habían pronosticado algo de lluvia, y no me parecía extraño, porque los que estábamos allí éramos gente de Alcoy. Pero no fue así, lo que tampoco me extrañó. Relució el sol, abrasó y calentó el ánimo. Íbamos a iniciar el desfile, teníamos la firme convicción de que no íbamos a hacer las fiestas –lo que de sí es imposible–, sino a participar en un desfile. Sabíamos que había que prepararse a correr algo más de lo normal. Equipados con casco y espada, preparados para hacer frente a los más de tres kilómetros que había por delante, nos toca arrancar. La banda de música, nuestra Banda, la New York Band of Alcoy, incoa las sacrosantas notas del Himno de Fiestas. Y ahí que va la emoción en los ojos, carne de gallina en los brazos, frío reguero en la espalda, sentimientos cruzados en el corazón “Nostra festa ja cridant-nos està, cridant està amb veu i alé que és vida de tots es beneïda, beneïda”. Y el corazón no aguanta más y explota “¡Visca!. ¡Visca!”. Es grande en el momento el deseo de sacar del alma todo el sentir y ser del que se sabe que es fester con toda la ilusión para que marcialmente prosiga, ya no con los ojos húmedos, sino con las lágrimas en las mejillas y el nudo en la garganta

al cantar “Llaor, llaor, per donar-te esplendor riu en l’esfera la Primavera”. Pues aunque se estaba en el otoño meteorológico, el sol que en aquella esquina besaba el rostro iluminado por vítreas lágrimas provocaba la osadía, una vez más, de cantar “Llaor, llaor, per donar-te esplendor riu en l’esfera la Primavera. ¡Visca! ¡Visca! ». Las trémulas notas de los “Boys New York Band of Alcoy”, que tampoco estaban exentos de emoción, iban dando fin al himno, cuando se escucha en la 5th Avenue of New York un potente “Visca Sant Jordi”, que más potente aún fue coreado por más de doscientas voces “Visca”. Y Sant Jordí empezó a desfilar, en el corazón de cada uno de aquellos alcoyanos, por la 5th Avenue of New York.

José Cascant

91


LA “MISSA A SANT JORDI”

H

ace veinticinco años, en 1982, celebramos el Primer Centenario de la Música Festera Alcoyana con numerosos actos, publicaciones y conciertos. Rememorábamos la aparición de la partitura Mahomet, original del ilustre y prolífico músico alcoyano Juan Cantó Francés, catedrático de armonía de la Escuela Nacional de Música de Madrid, hoy Conservatorio, y preceptor musical de Su Alteza la Princesa de Asturias. Mahomet, es el primer pasodoble nítidamente alcoyano, “sentat”, compuesto explícitamente para los pausados y elegantes desfiles de nuestros moros y cristianos. Esta inspiradísima pieza no solo tuvo influencia decisiva en la forma de desfilar, sino que dio origen a una nueva y peculiar variedad musical: la dedicada a los moros y cristianos. Gracias a esta obra, lentamente, y por maduración cultural y festera, nos percatamos de que cada acto festero requería su música específica e identitaria. Y fueron apareciendo las marchas árabes, moras y cristianas. Para la Asociación de San Jorge, todo acontecimiento festivo importante, y el Centenario de la Música lo era, debe o debería, estar presidido por el patrón San Jorge, convertido en la piedra angular del festejo. Así lo hicimos: presentamos “La Missa a Sant Jordi”. Se cumplen, pues, este año las Bodas de plata del estreno de la “Missa a Sant Jordi”, en el Teatro Circo, el sábado 10 de abril de 1982, compuesta por Amando Blanquer. Y ésta efemérides bien merece una reflexión sobre su realidad y sentido. Yo mismo, siendo entonces Presidente de la Asociación de San Jorge, le sugerí la idea a nuestro gran compositor y él la acogió con su ilimitada bonhomía alcoyana y la llevó a cabo de forma magistral. Mi idea era fruto de un razonamiento sobre nuestras Fiestas. Es evidente que éstas tienen un origen estrictamente religioso, puesto que se trata de cumplir, año tras año, con el voto de acción de gracias que hicieron nuestros antepasados, por la providencial intercesión de San Jorge cuando la entonces villa de Alcoy, se encontraba asediada por las huestes musulmanas. Si esto es así, ¿por qué no damos entrada a la música festera, omnipresente en nuestras fiesta, y la hacemos resonar en la

92

eucaristía del día de San Jorge, que es como el corazón de la acción de gracias de la Iglesia y, por tanto, del voto de acción de gracias a Dios que constituye la esencia de nuestra fiesta de moros y cristianos? Ese es el verdadero origen de la “Missa a Sant Jordi”. Ahora ya la “Missa a Sant Jordi” se ha convertido en una pieza imprescindible e irreemplazable del rico mosaico de nuestra música festera. Empieza la misa con un a modo de “introito” (entrada): Tiene un aire gozoso y festivo y, desde él, convoca a los alcoyanos a participar en la eucaristía, porque la eucaristía es una fiesta, la fiesta de las fiestas para los cristianos. La eucaristía siembra en nosotros la semilla de la resurrección y nos abre a una esperanza sin límites. Así lo afirma Jesucristo en el evangelio de San Juan: “El que come mi carne y bebe mi sangre tiene vida eterna y Yo lo resucitaré en el último día” (Jn 6, 55) Con los “Kyrie” entramos de lleno en la plegaria eucarística. Los Kyrie son una oración de súplica: el hombre se siente pecador y le pide perdón a Dios. Pero la palabra “piedad” tiene una acepción más amplia que “perdón”. El hombre se siente desvalido ante la debilidad de toda su vida y pide protección y auxilio. En cierto modo equivale al “líbranos del mal” del Padrenuestro. La melodía, extremadamente simple, con el sentimiento de compunción a flor de piel, nos conduce a acogernos a la misericordia de Dios. La presencia de la música festera, inspiradora de toda la misa, se hace explícita en el “Gloria” que arranca con los primeros compases del Himno de Fiestas. A partir de ahí, el creyente alcoyano tiene la certeza de que la música de Fiestas que suena unos días por doquier, sirve espléndidamente para alabar a Dios. Porque el Gloria es un himno de alabanza porque la Iglesia contempla y alaba la inefable grandeza de Dios. A partir de un determinado momento, la música se convierte en un estallido rítmico, con la fuerza de una “marcha cristiana”, cuyo creador, por cierto, es el mismo Amando Blanquer. El “Credo” es el texto litúrgico que más le costó de musicar a Amando Blanquer, porque no es una súplica, como los Kyries, ni un cántico de alabanza, como el Gloria. El Credo es una concisa y escueta profesión de fe. Pero a partir del recuerdo de la Encarnación, deja de

ser sólo la exposición de verdades y adquiere el perfil de una historia, de algo que ocurrió y que ahora se cuenta. Amando Blanquer, en una feliz y genial intuición musical, le da la forma de cadencia narrativa, con el aire y el ritmo de una marcha mora. Con el “Sanctus” y el “Agnus Dei”, volvemos al espíritu contemplativo que alaba a Dios, tres veces santo y a la humildad que busca amparo en el Cordero de Dios inocente, puro y misericordioso. Más tarde, en 1984, el compositor añadió fragmentos musicales, para rellenar los silencios que acompañan a toda la celebración litúrgica: el “Padrenuestro”, una “Meditació” y un vibrante “Prec” a San Jorge. Este “Prec”, inspirado en un poema de Joan Valls Jordà, con su sonoridad rítmica y épica hace honor a la personalidad histórica de San Jorge, aguerrido soldado romano, curtido en guerras y batallas. Y ahora, como colofón final, permítaseme una reflexión sobre la espléndida imagen ecuestre de San Jorge matamoros, venerada por los alcoyanos y original del escultor Enrique Galarza. Desde hace algunos años, manos pudorosas cubren el grupo escultórico de los moros, que es magnífico desde el punto de vista estético, de flores y de hierbas de adorno. ¿Escrúpulos ecuménicos y pacifistas? Pero conviene recordar que esos moros, como el dragón en otras tradiciones, tienen un sentido pura y exclusivamente simbólico. Nadie creerá que San Jorge se dedicara a lancear al dragón hasta darle muerte. Y nadie tampoco pensará que San Jorge se afanara en matar moros a flechazos. Sería absurdo convertir al mártir en martirizador. Todo lo contrario: San Jorge es una especie de caballero andante debelador de injusticias, deshacedor de entuertos, defensor de inocentes y oprimidos. El dragón y los moros representan la injusticia, la negación de los derechos humanos fundamentales. Por eso, a caballo o sin caballo, no en vano San Jorge es el santo más universal que existe: su devoción se extiende por todo el oriente y el occidente cristianos.

Enrique Luis Sanus Abad

PRESIDENTE DE HONOR DE LA ASOCIACIÓN DE SAN JORGE


LA LITURGIA DE LA FIESTA II

C

omo decía el pasado año y reitero en este, la Fiesta que Alcoy dedica a su patrón San Jorge, es una manifestación de sentimientos, tradiciones, rememoraciones históricas y actos religiosos. La Asociación de San Jorge, institución que recoge las tradiciones alcoyanas devenidas de 1276, tiene como fin primordial el fomentar el culto y devoción a su titular, lo cual realiza a lo largo del año, pero con especial énfasis durante su fiesta abrileña. Los actos cívicos y festivos desarrollados en la Fiesta se funden y comparten con los actos religiosos que festeros y devotos dedican a quién es motivo y fin de la misma. Los actos litúrgicos se suceden uno tras otro como una ofrenda permanente del pueblo alcoyano al que nos dio identidad y carácter. Comienzan con la Procesión del Traslado, cuyo sentido es llevar la imagen del Patrón de su iglesia a Santa María –antes parroquia arciprestal- para la celebración de los cultos previos a la Fiesta. Tiene lugar desde 1914, ya que hasta esa fecha la novena, que antiguamente se celebraba, era en su propio templo y, por tanto, no había necesidad del traslado. El citado año y debido a la nueva construcción del mencionado templo, la novena pasó a celebrarse en la arciprestal, donde todavía tiene lugar. Esta procesión o acompañamiento de la imagen, se ha realizado siempre con la figura infante del Santo, a excepción de 1940 que se efectuó con la imagen ecuestre, recién realizada por Galarza, desde su templo al santuario de María Auxiliadora, donde tuvo lugar la novena, ya que Santa María estaba derruida. Desde 1941 a 1943 se trasladó el ecuestre al Santo Sepulcro –temporalmente templo parroquialy desde 1944 a 1954 el nuevo y actual Xicotet, hecho en los talleres de Rabasa. Desde 1955 el acto quedó tal cual es en la actualidad. El actual Triduo, era, desde tiempo inmemorial, novenario al Santo con ejercicio de Cuarenta Horas en los tres últimos días. El novenario era

celebrado después de la trilogía cuando entre Pascua y el 21 de abril no había suficientes fechas, con el fin de no variar los días tradicionales de la Fiesta, 22, 23 y 24 de abril. En 1952 se celebró un octavario, abarcando los días disponibles entre ambas fechas, en 1968 fue quinario por el mismo motivo y en 1954, 1957 y 1960 fue triduo. En 1971 se optó definitivamente por el triduo, tal cual actualmente se celebra, con el fin de no retrasar, si no es imprescindible, la celebración de la Fiesta. El novenario que se seguía desde 1890 fue el de D. José Vilaplana Gisbert y los gozos al Santo, que aun se cantan, es el llamado “Walí Walí” de José Espí Ulrich y letra de José Vidal

Botella. En 1913 se estrenan unos gozos de José Jordá Valor por la Primitiva y en 1919 también es esta banda la encargada de estrenar una réplica al “Walí Walí” de Espí, obra de Julio Laporta Hellín. Desde entonces estos gozos van alternándose anualmente con los anteriores interpretados por la Nueva. Años más tarde, en 1944, se adoptó el novenario de D. Enrique Abad Vilaplana, vicario por aquel entonces de la Asociación. La Missa del fester, es una celebración relativamente reciente, tiene lugar al alba del primer día de la trilogía, antes de iniciarse la Diana. De 1955 a 1957, se celebró en el castillo a las 5´30 y desde 1958 en la parro-

Imagen de San Jorge en el solar de Santa María el 23 de Abril de 1940

93


quial de Santa María. Es el inicio religioso de la trilogía en la que festers y devotos invocan al Patrón al comenzar la Fiesta. Minutos más tarde y ante la formación dianera de la filà capitana del bando cristiano, el Sargento Mayor rezaba el Ave María antes de iniciarse el primer acto, seguida desde tiempo inmemorial por el Himno Nacional o Marcha Real -como antiguamente se acostumbraba en llamar- y desde 1964 por el Himno de Fiestas. Actualmente el rezo lo realiza el vicario de la Asociación. El segundo día de la trilogía, el 23 de abril, día del Patrón y día religioso por excelencia, principia con la Misa de Asociados, con la que antiguamente podían cumplir el precepto todos aquellos que no asistieren a la Misa Mayor. Desde 1920 y durante varios años, era misa de campaña con el altar situado en el castillo, una vez acabada la segunda diana, asistiendo autoridades, fuerzas de guarnición en la plaza, festers y fieles en general. En 1932 y 1933 y ya desde 1940 ininterrumpidamente, la

misa se celebra en la iglesia del Patrón. La llamada Procesión de la Reliquia, simboliza, según el cronista Vilaplana Gisbert, la salida que efectuaron los alcoyanos hasta los llanos del Postich, desbaratando el ataque de los sarracenos. En ella se traslada la reliquia del Santo Tribuno desde su iglesia hasta Santa María, excepción hecha de 1940 en que se trasladó, además, la imagen ecuestre desde el santuario de María Auxiliadora, donde se celebró la novena, hasta el solar de la citada parroquia. Así mismo de 1941 a 1954 el recorrido de la reliquia fue de su templo al Santo Sepulcro, con el objeto siempre de presidir la Misa Mayor. Hasta 1913 se trasladaba también la imagen del Santo, ya que no se encontraba en la arciprestal, por no haberse celebrado aún allí ningún acto. En esta procesión participaban todas las filaes por el orden de antigüedad y desde 1940 solo lo hacen las de cargo, gremios, Asamblea General de la Asociación, autoridades y clero.

Foto: Luis Matarredona

Misa de campaña el día del Patrón en los años veinte

94

Alcalde y autoritats (*) En guant negre y frac de gala, Ixen tots chuns de la sala Inclús algún convidat, Que es ministre ó diputat, Chineral o senador, Y van á Misa machor En tota pompa y desensia Tots per oir la elocuencia Del Pare predicador. La Misa Mayor, momento álgido de la celebración georgina, de la que hable en el artículo del pasado año, se celebra desde el siglo XVI en Santa María a excepción de 1940 que se celebró en el solar que ella ocupaba y en el periodo de 1941 a 1954 en el Santo Sepulcro, por la reconstrucción de dicha parroquia. La Procesión General es el acto de aclamación popular al patrón, en ella se devuelve la reliquia, de Santa María a su templo y se procesiona la imagen ecuestre del patrón primario de Alcoy, que es vitoreada por el pueblo en su recorrido. Sigue el itinerario inverso a todas las procesiones que tienen lugar en la ciudad, debi-


Foto: Archivo Asociación de San Jorge

Procesión general a primeros del siglo XX

do, según la tradición oral, a que rememora la salida de los alcoyanos después de la batalla contra la morisma al campo para dar gracias a Dios por la victoria. De siempre han participado los fieles, todas las filaes, gremios, Asamblea General, autoridades y clero. Terminada la procesión se da a besar la reliquia a todo el pueblo, que de esta manera manifiesta el amor y devoción a su Protector. Al anochecer del tercer día de la trilogía tiene lugar el acto más novel, la devolución de la imagen a su templo desde la parroquia arciprestal donde fue trasladada hasta su templo, donde la imagen infante permanecerá cobijada todo el año por las alas de los marmóreos ángeles diseñados por Ridaura. Tiene lugar desde 1973 y la acompañan los cargos con sus filaes y la Asamblea General, teniendo lugar a continuación el acto de Acción de Gracias con la lectura de una oración-invocación al Patrón. Pocos años antes, de 1966 a 1972, solamente acudían los cargos al templo patronal para orar.

Ahí se acaben les festes (*) Que á San Chordi els alcoyáns, Li venen fent desde els añs Que tiraven en ballestes, Y aunque en les époques estes En gran apogeo está, Del tot may s’acabará, Y aunque opinen al revés, San Chordi tendrá festérs Menstres quede un alcoyá. Días después de la trilogía se celebra en la iglesia del Santo, la Misa por los asociados difuntos, en recuerdo de todos aquellos que han pertenecido a la entidad. Su celebración también se remonta a más de un siglo. A modo de apéndice, es de reseñar como notas y datos curiosos que el Himno a San Jorge, popularmente conocido por “Insigne Mártir” y antiguamente por “Invicto Mártir” de Enrique Juan Merín y letra de Cristóbal Botella Serra, fue escrito entre 1896 y 1900 y declarado himno oficial en 1965 con la reforma de la letra por Joan Valls Jordá.

Desde el siglo XIX hasta la guerra civil, el 22 por la tarde en la iglesia de San Jorge se cantaban solemnes Vísperas y Completas por el clero de Santa María. En 1931, acabada de proclamar la II República, el Ayuntamiento dejó de asistir a todos los actos religiosos, preludiando lo que acontecería años después. El año siguiente, las fiestas no fueron organizadas por la Asociación de San Jorge sino por una comisión municipal. No hubo procesiones religiosas, sí acompañamiento cívico de la imagen. La Asociación continuó organizando los cultos internos y seis filaes decidieron no participar en las fiestas y fueron extinguidas por el Ayuntamiento. De 1933 a 1935 continúa la misma tónica y las fiestas son organizadas por la llamada Asociación de Fiestas Tradicionales de Moros y Cristianos, no tiene lugar ningún tipo de manifestación con la imagen del Santo ni cívica ni religiosa, realizándose el 23 por la tarde una batalla de flores. En 1936 se vuelve a una relativa normalidad, pero sólo en el aspecto festivo, pues en Asamblea General de 20 de marzo de 1936, se acordó no hacer actos religiosos públicos ya que el Ayuntamiento –se ha producido el triunfo del Frente Popular- se niega a dar la tan necesaria subvención si se realizan éstos. Esta relativa normalidad desgraciadamente solo dura un año, pues no quedará completamente restablecida hasta 1940, primer año de la Fiesta después de la contienda civil. Es de destacar que desde 1985 la Fiesta cuenta con la primera marcha solemne escrita ex profeso para las procesiones, “23 de Abril” de nuestro paisano José María Valls Satorres. La Asociación viendo que existe un vacío musical en los actos procesionales, convocó y premió en 2006 el primer concurso de Marchas Solemnes, con intención de fomentar la música autóctona en los actos religiosos con que obsequiamos y honramos a nuestro santo patrón San Jorge, quien siempre nos protegió y nos dio identidad como pueblo y al que le dedicamos nuestra incomparable Fiesta.

José Jorge Montava Seguí

(*) Hellín Jimeno, Federico. Les Festes de Sant Chordi y els festers. (décimas n.º 21 y 36). Alcoy 1895.

95


CATÀLEG DE PLAFONS CERÀMICS DE SANT JORDI

D

es de mitjan segle XVIII la iconografia de sant Jordi s’ha representat en plafons de taulells ceràmics fabricats principalment a València, Manises i Onda. Aquestes imatges devocionals són una mostra de la religiositat popular i de l’estima al nostre patró, i a Alcoi el catàleg de plafons ceràmics que hem aconseguit reunir inclou un repertori variat d’iconografies que tot seguit presentem a una taula, les quals amplien aquella primera relació d’imatges antigues que vam presentar l’any 1983 en aquesta revista. La forma diferent de representar la imatge del sant cavaller sobre les manisetes està inspirada en models estrets d’obres d’art de la pintura, el gravat, l’escultura religiosa, etc., i les representacions més antigues —les obres de la segona meitat del segle XVIII i dels inicis del XIX— són variacions de la iconografía universal que ens mostra la imatge eqüestre de sant Jordi arremetent contra el drac amb una espasa o, més bé, amb una llança, i de vegades trobem representada a la princesa Margarida que agenollada li demana auxili al sant cavaller (núms. 2 i 6). En aquestes ceràmiques més antigues —i més barroques— els colors i el dibuix de la imatge són molt expressius i de gran efecte, de manera especial en les ceràmiques núms. 1, 2 i 3. De primeries del segle XIX és la ceràmica que mostra tres personatges festers amb indumentària del Bàndol Moro, els quals observen el sant en la seua lluita contra el drac (núm. 5), iconografía aquesta que cal considerar-la com una transició a la imatge del “matamoros”, i que segurament fou el primer encàrrec local d’una imatge ceràmica del nostre patró. En aquest pannell cal destacar la similitud de les figures representades amb les del pannell número 4. Des de mitjans del segle XIX les manisetes de sant Jordi que s’encarregaren a l’àmbit d’Alcoi representaven amb fidelitat la imatge eqüestre processional del sant —el “matamoros”. Aquesta circumstància ens indica que les ceràmiques devocionals foren encarregades per institucions

96

1

6


alcoianes o per persones d’Alcoi, i que aquestes segurament van entregar al ceramista una estampa de la imatge —aleshores “oficial”— del patró d’Alcoi. Però també hi ha altres iconografies de sant Jordi sobre ceràmica que reprodueixen alguna obra d’art, com ara la litografia d’Antonio Pascual Abad, datada en 1845, tal i com la que es mostra en les ceràmiques núm. 9, 18 i 19; es dona algun cas semblant en ceràmiques modernes —núms. 28 i 32— que s’inspiren en aquarel·les de Rafael Guarinos, així com el plafó núm. 20 que reprodueix la imatge del sant que va pintar F. Laporta. Una altra peça singular és la que reprodueix la Columna del VI Centenari de 1876, encara que la ceràmica porta la data posterior de 1886, imatge aquesta publicada en la Concòrdia de 1986. La pintura ceràmica de la segona meitat del segle XIX, pel que fa a les produccions dels tallers de Manises, va conéixer una època d’esplendor gràcies a les innovacions tècniques i a les aportacions artístiques d’alguns ceramistes, com Francesc Dasí Ortega (1834-1886) que signa el plafó núm. 11, obra d’exquisita execució i tècnica que s’asembla a una pintura a l’oli, la qual fou publicada en la Concòrdia de 1996. Un altre cas semblant, d’autor desconegut, és el plafó núm. 14 (imatge de la Concòrdia de 1993), obra de finals del segle XIX. Un nou canvi en la iconografía local de sant Jordi es detecta a inicis de la dècada de 1940; la destrucció durant la Guerra Civil espanyola de la imatge eqüestre processional de sant Jordi (la de l’escultor Pérez Figueroa, de 1866), va decidir que l’Associació de Sant Jordi encomanara una nova escultura, i des d’aleshores els plafons ceràmics de sant Jordi són fidels a la nova imatge (beneïda el 7 d’abril de 1940), tal i com es mostra en les ceràmiques núms. 16, 16, 21, 23, 24, 25, 26, 30, 31, 33 i 35. Una ceràmica de fabricació recent (núm. 34 del catàleg), reprodueix de forma senzilla la imatge actual de sant Jordi infant anomenada el “Xicotet”. Alguna de les més conegudes imatges escultòriques de sant Jordi que es van fabricar a inicis del segle XX als tallers d’Olot, com és el cas de la talla del “Moro Verd”, o la que incorpora a un fester de la Llana i a

3

4 5 7

8 9

97


11

Núm. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15a 15b 16 17a 17b 18 19 20 21 22 23 24 25a 25b 26a 26b 27a 27b 28 29 30 31a 31b 32 33 34 35

98

12

15

Localització

Data

Dimensions

MAF / c/ Sant Nicolau (interior) MAMA / Antic Portell de Sant Marc MAF / Caseta dels Frares c/ Sant Nicolau (interior) MAF / c/ Sant Nicolau (nº 118 antic) Col. particular / Xalet a Alcoi (interior) Col. particular / Masia a Alcoi (interior) L’Alameda, 77 (façana) MAF / Venta de Sant Jordi Filà Tomasines (c/ Don Simón) Museu d’Onda / Masía a Ibi Xalet a Cocentaina c/ Sant Jordi 22 (façana) c/ Sant Joan (interior) Hort de Sant Jordi (Tint d’Espí) Rèplica: Col·lecció particular Museu Alcoià de la Festa c/ Na Saurina d’Entença (façana) Casal de Sant Jordi (escala principal) Museu Alcoià de la Festa Museu Alcoià de la Festa Museu Alcoià de la Festa Venta de Sant Jordi / façana Casal de Sant Jordi –escala principal– Caseta a Barxell (interior) Caseta a Cocentaina Museu Alcoià de la Festa Filà Aragonesos c/ Sant Nicolau 123 Museu Alcoià de la Festa i les filaes Casal de Sant Jordi Col. Particular (molts plafons) Filà Cids Parroquia de Santa Rosa Col. Particular / Masia a Alcoi Filà Marrakesch Filà Chano Filà Benimerins Col. Particular Museo Alcoià de la Festa Col. Particular

Mitjans s. XVIII 2ª meitat s. XVIII 2ª meitat s. XVIII Inicis s. XIX Inicis s. XIX Mitjans s. XIX 2ª meitat s. XIX 2ª meitat s. XIX 2ª meitat s. XIX 1876 c. 1880 1886 1890 Finals s. XIX c. 1900-1910 c. 2000 c. 1950 1953 1961 1956 c. 1950 c. 1950 c. 1960 c.1961 c.1965 c.1965 1976 1976 1976 1976 1976

20,8x20,8 cm fragments 80x60 cm 80x60 cm 60x50 cm 80x60 cm 60x40 cm 80x60 cm 80x60 cm 80x60 cm 100x60 cm 80x60 cm 80x60 cm 60x60 cm 80x60 cm 80x60 cm 120x80 cm 120x80 cm 120x80 cm 60x45 cm 60x45 cm 60x45 cm 60x45 cm

1977 c .1980 c. 1985 c. 1985

120x80 cm 80x60 cm 30c20 cm 75x60 cm

1988 c. 1990 c. 1990 c. 2000

240x180 20x20 cm ¿ ? 80x60 cm

45x30 cm 60x45 cm 100x80 cm 100x80 cm 1 peça ?? 80x60 cm

Observacions Peça furtada del MAF

Actualment desmuntat A la seu del c/ Sant Jordi Signat: F. Dasí

Depòsit de Paco Moltó V. Gimeno / Manises Signat: MP. 956 Signat: V. ABAD Signat: V. ABAD Signat: S. Vives Signat: R. Diago Abad Cerámica Valenciana / J. Gimeno - Manises Cerámica Valenciana / J. Gimeno - Manises Cerámica Valenciana / J. Gimeno - Manises V. Espinosa Carpio Fca. Azulejos “La Giralda”. Onda Signat: Consol Vives Signat: S. Vives Signat: M.J. Camps

Signat: J. Díaz


un altre dels Marrakesch, ens informa de les afinitats del propietari de la imatge amb una determinada filà. Aquest cas també s’observa en la ceràmica núm. 29, datada el 1984, que mostra un fester de la filà Marrakesch, obra del ceramista Vicente Espinosa Carpio, que es localitza a la capella de l’església de Santa Rosa (Concòrdia de 1987). Un darrer grup de manisetes amb la imatge de sant Jordi són les elaborades per l’empresa Ceràmica Valenciana J. Gimeno, de Manises, l’estil i els colors de les quals imiten la pintura ceràmica de finals del segle XVIII, com ara les peces del catàleg núm. 17, i de forma especial cal destacar la producció de taulells que amb diferents imatges de sant Jordi es va realitzar l’any 1976, amb ocasió de commemorar els alcoians el VIIè Centenari del Patronatge de sant Jordi (núms. 26 i 27) de les que coneixem nombrosos exemplars. Pel que fa a la localització actual dels plafons ceràmics, cal dir que originalment aquests apareixien obrats en la façana d’algun edifici d’Alcoi, o d’alguna casa de camp, i per això teníen un caràcter públic, mentre que altres resten a l’interior de les cases (al primer replanell de l’escala de veïns) o formen part de col·leccions privades. Amb el pas dels anys, i per motiu de circumstàncies diverses, alguna d’aquestes ceràmiques ha estat cedida a l’Associació de Sant Jordi i avui és un patrimoni destacat i molt singular entre els fons de la col·lecció del Museu Alcoià de la Festa (MAF).

16

17 25 28

Josep Maria Segura Martí Carlos Domínguez Parreño

35 31

BIBLIOGRAFIA LINARES ABAD, J.; SEGURA MARTÍ, J. M.; ESPÍ VALDÉS, A.; MESTRE MOLTÓ, J. A. (1998). El llibre de les Concòrdies, Alcoi. SEGURA MARTÍ, J. M. (1983). “Catálogo de los retablos cerámicos antiguos de San Jorge Mártir localizados en Alcoy”, Alcoi, .Alcoy. Revista de la iesta de Moros y Cristianos. SEGURA MARTÍ, J. M. (1990). Catálogo de paneles cerámicos devocionales de L’Alcoià-El Comtat (Alicante), Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert.

99


EL PRIMER FIN: FOMENTAR EL CULTO Y LA DEVOCIÓN A S. JORGE… (art. 2)

L

a conmemoración religiosa de la fiesta ha sido el germen y el inicio de lo que hoy entendemos como “Nostra Festa”. Los reglamentos en los que se ha apoyado para su organización han ido evolucionando. El primero del que se tiene constancia es el de 1839. En el reglamento de 1883 es la primera vez que aparece el nombre de Asociación de S. Jorge para denominar al conjunto de la organización festera. Los fines de la Asociación han sido siempre los mismos y esta denominación puede deberse, según Mansanet a una necesidad de “enmarcar mejor sus dos elementos primarios: el devoto y el festero, o señalar que sus fines no eran los puramente festeros”. (J.L. Mansanet; revista de fiestas 1964. “La Asociación de San Jorge y sus reglamentos”). El estatuto de 1965 en su artículo 2º establece su finalidad diciendo “sus fines y por este orden son: 1º Fomentar el culto y devoción al Santo Patrón y cuidar su Templo”. Así mismo en el capítulo II (art. 8) dispone que la Asociación “fomentará por cuantos medios sea posible el culto y devoción a San Jorge Patrón de Alcoy”. En el año 2000 se aprueban los actuales estatutos fruto de cerca de dos años de trabajo y estudio. En él aparecen varias modificaciones, pero no han cambiado los fines. Así el artículo 2º transcribe en primer lugar el mismo texto que el reglamento anterior “Fomentar el culto y la devoción al santo Patrón San Jorge Mártir y cuidar su Templo”. Sin embargo se produjo una profunda y sustancial modificación de la estructura del cuerpo de mayorales así como de su elección. En el de 1965 se establecían seis grupos de distinta procedencia: Grupo 1º, formado por seis mayorales que eran propuestos por el propio grupo y ratificados por la Asamblea mediante insaculación, estos representaban a los asociados devotos. Grupo 2º, dos mayorales elegidos mediante votación por los protectores del Casal, a los que representaban. Grupo 3º, compuesto por un mayoral designado por cada grupo político con representación municipal a excepción del grupo al que pertene-

100

ciese el representante del Ayuntamiento en la Junta Directiva. Grupo 4º, dos mayorales designados por la autoridad eclesiástica local. Grupo 5º, otros dos mayorales representantes de sociedades y entidades alcoyanas de relevancia. Se turnaban por rotación. Grupo 6º, formado por un mayoral que era, de manera alternativa, el cronista oficial de la ciudad o el director del Centro Municipal de Cultura, con la condición de que fuesen alcoyanos. La modificación efectuada en 2000 fija el número de mayorales en 14 y su elección por sufragio universal de todos los Asociados (art.125). Los requisitos son ser asociado con una antigüedad de siete años desde la mayoría de edad y “comprometerse formalmente a fomentar la devoción a San Jorge y su culto” (art.128). Con el nuevo milenio y la nueva reglamentación se inició una nueva etapa. La Asociación ha continuado realizando acciones dirigidas a cumplir con su primer objetivo. Muchas de ellas mantenidas desde antiguo como: Obsequiar con una libreta en la C.A.M. con una primera imposición (en la actualidad sesenta y un euros) a todos los niños y niñas nacidos el día 23 de Abril y bautizados con el nombre del Patrón. Sorteo anual de medallas en plata del Santo Patrón, entre los asociados. Potenciar la celebración de las misas de “filaes” cada mes, cerca del 23, para sus difuntos y en honor de San Jorge. Los concursos de dibujo y pintura así como el de redacción con los que se quiere acercar a la infancia a la “festa” y a la figura de su Patrón. La mayor novedad incorporada por la Asociación es la reestructuración de su Museo de la Fiesta, llamado ahora “Museu Alcoià de la Festa”. Con esta nueva forma nuestro museo es culturalmente más competitivo. Desde él puede llegar el visitante a conocer la esencia de Nostra Festa, el motivo fundamental por el que nació y perdura y hacia quién dirige su esplendor, su Patrón. Cuidar su Templo. Diversas han sido las acciones que desde el año

2000 se han realizado dentro y fuera del templo. Se inició el nuevo milenio pintando el interior de la iglesia. A continuación se limpió y restauró en sus colores originarios el arco de entrada que soporta el coro. Recientemente se ha rehabilitado la fachada y las cubiertas con un saneado que refleja un edificio en todo su esplendor. El grupo escultórico de los ángeles del altar mayor (de Lorenzo Ridaura) que sujetan al “Xicotet”, se han vuelto a esculpir en mármol (por Jesús Castelló). La reconstrucción es un fiel reflejo del grupo original y para ello se ha utilizado como modelo el grupo de escayola. Este último ha sido colocado en el altar mayor de la Iglesia de santa María para mayor realce de la imagen del Patrón en la celebración del triduo y de su misa mayor. Pero cada una de estas acciones merece ser tratada con todo detalle, como se merece el cuidado y el cariño que se han puesto ellas. No es este el propósito del presente escrito y por eso me limito a enumerarlas. Fomentar el culto y la devoción al Santo Patrón San Jorge Mártir. Esta labor es competencia de todos los Asociados, sean o no “festers”, desde su colaboración en la filà, en sus juntas directivas, en la Asamblea, allá donde quiera que participen. Sin embargo, el mayoral, después de la nueva reglamentación, ha adquirido este compromiso por partida doble. Por ser asociado ha de cumplir con el primer fin de su asociación. Por ser mayoral se ha comprometido particular y formalmente a desarrollarlo activamente desde su presentación como candidato. Pero, ¿de qué forma se ha de cumplir con este primer fin? ¿Dónde están escritos los protocolos o actuaciones? ¿Qué se ha de hacer? El hecho de que no existan directrices no es inconveniente, sino todo lo contrario, una ventaja. Nos permite la posibilidad de marcar objetivos adecuados a nuestras posibilidades y diseñar las estrategias pertinentes en cada momento. Pero lo que me parece más interesante es que nos da la oportunidad de utilizar la creatividad y abrir nuevos caminos. El mayor aspecto en el que puede desarrollarse el carácter innovador en “Nostra


“VI Reunión de Exmayorales y Mayorales 2006”

Festa”, es sin duda a la hora de cumplir con este su primer fin. El cuerpo de mayorales ha iniciado una serie de actuaciones dirigidas a los menores. Estamos realizando visitas a colegios para saber como preparan las fiestas, como hablan de S. Jorge. Les hemos llevado la “música per a S. Jordi”, revistas de fiestas, hemos revisado y reeditado el cuaderno para colorear y le estamos dando nueva difusión. Se realizan actos culturales en la iglesia del Patrón. Trabajamos el la organización de conciertos de órgano. Escuchar la música frente al Patrón predispone a una situación confortable e incluso en ocasiones, me atrevería a decir, mística. Apoyando una iniciativa del Vicario de San Jorge se realiza desde 2005 una misa dedicada a los “glorierets”. A ella asisten tanto los entrantes como los salientes así como los sargentos mayores infantiles y los niños que representaron al Patrón el año anterior y el actual. Tiene lugar en la iglesia de San Jorge porque es el marco ideal para que los niños tomen conciencia del significado del acto que van a realizar y que la figura del Patrón esté presente desde el principio de esta vivencia. Creemos en la posibilidad de desarrollar una verdadera labor pastoral desde la iglesia de San Jorge. En ella se han celebrado sacramentos desde antiguo, pero ahora tenemos la oportunidad y la ilusión de incluirlos en un

programa de acciones consistente. Se están celebrando bodas y, desde 2006, también comuniones, queremos añadir a la formación de la catequesis la información y conocimiento de la importancia de nuestro Patrón para nuestro pueblo y nuestra cultura. Hemos de seguir preparando e ideando nuevos eventos, pero no es suficiente, hemos de realizar nuestro cometido en el día a día. Cuando, en diciembre del 99, se modificaban los estatutos de la Asociación, una de las propuestas del cuerpo de mayorales fue la de trabajar en fomentar el culto y la devoción desde el contacto directo con los compañeros, en las conversaciones de la taula de “escoti”, codo con codo en los ensayos, llegando a los demás por el contagio. Cuando estamos con los amigos en la “filà” y nombramos al Patrón, o sencillamente hablamos de fiesta, podemos estar trabajando para ese primer fin si somos capaces de transmitir que lo hacemos con el objeto de honrarle. Cada vez que en un ensayo el cabo gira la escuadra ante la imagen del Patrón y se la ofrece con un elegante movimiento de su arma, no cabe duda de que esté honrándole y mostrándolo ante toda la “filà”. Cuando acompañamos al “gloriero” a la iglesia del Patrón antes de arrancar para que le ofrezca el acto, le estamos honrando y dotando al acto festero de valor, de “trascendencia”.

Cuando somos capaces de disfrutar en los actos de fiesta, lo trasmitimos a los demás. Si ofrecemos con nuestras acciones esa alegría a nuestro Patrón, estaremos mostrandolo también a los otros. Hemos de disfrutar y hacer disfrutar en y para honor de San Jorge. Si así pensamos veremos que el número de catorce se queda corto para realizar esta labor. Porque es una labor callada, sin espectacularidades, de uno a uno, minuto a minuto... Por eso hace falta ir aumentando. Hay que contar con todos los que como nosotros han desarrollado esta labor alguna vez. Hemos de aprovechar su experiencia. Hemos de formar equipo con ellos. Siendo más, llegaremos a más gente. Este fue el motivo por el que se nos ocurrió reunir a los ex-mayorales una vez al año. Y así, este año ha sido la sexta reunión. El primero de diciembre no reunimos en una misa en la iglesia del Patrón, porque no podía empezar de otra manera, y posteriormente disfrutamos de una cena ensayo. Hemos de crecer en número y crecer como grupo. Cada vez que los mayorales acuden a un evento, están proclamando, con su presencia, que se haga lo que se haga allí, lo importante es que se hace por S. Jorge. La fraternidad y el trabajo cooperativo entre la Asamblea ha existido siempre y estamos obligados a cuidarlo y enriquecerlo. Es por ello que debemos participar de los actos asamblearios festeros y festivos. El codo a codo, el contagio de esa forma de vivir la fiesta para honrar al Patrón no solo ha de darse en la “filá”, también en la Asamblea. Entre las iniciativas de confraternización podemos citar la que se realiza ya desde el año 2004 entre primers trons y mayorales reuniéndose el 1 de abril en una cena. En definitiva, el trabajo del mayoral no puede circunscribirse en los tres días de fiesta. El compromiso adquirido sobrepasa con mucho los actos de procesiones, triduo y de la trilogía festera. La labor ha de llevarse a cabo durante todo el año en un modo de vivir la fiesta, la fraternidad y la alegría desde el enfoque de honrar a nuestro Patrón. Estamos hablando de un estilo de vida orientado a este nuestro primer fin. Por San Jorge, siempre por él.

Andrés-Marcos Tárraga Tárraga MAYORAL DE LA ASOCIACIÓN DE SAN JORGE

101


LA SCHEDVLA* SOBRE SANT JORDI DEL SERMONARI DE PERUGIA DE SANT VICENT FERRER ’Excm. Ajuntament de València va mamprendre fa més de dos lustres l’edició dels Opera Omnia de mestre Vicent Ferrer, dins la col.lecció Sant Vicent Ferrer1, un projecte que amb el pas dels anys ha anat consolidant-se, com ho demostren la quantitat de volums que ja se n’han publicat i dels que s’han encarregat especialistes de reconegut prestigi2. Amb aquesta més que lloable iniciativa es pretén posar a l’abast dels interessats unes publicacions que, avalades per la talla intel.lectual de llurs responsables, com acabe de dir, i cossolades, la majoria, en l’estudi i anàlisi dels textos dels mss. que transmeten els escrits del sant valencià, podríem catalogar-les de definitives. Doncs bé, la darrera d’aquestes publicacions és de les acaballes de 2006 3 , i potser alguns lletraferits encara no la tinguen en llurs prestatgeries; és precisament per això, per la seua novetat, que m’he decidit a comentar en les pàgines del Progra-

L

ma de Festes d’enguany, l’esquema que l’esmentada obra forneix del sermó del sant valencià sobre s. Jordi, el nostre patró. Com que vaig comentar algun extrem d’aquest sermó, ja desenvolupat, de s. Vicent en aquest mateix Programa fa un parell d’anys, i en concret la faula que fa referència “al miracle del drac i la donzella” que s. Vicent va propagar en les nostres terres4, em limitaré a palesar-vos ara altres punts que he esbrinat de la lectura de l’obra recentment publicada. Per exemple, el que té a veure amb el ms. en què es troba l’esquema del sermó; es tracta d’un ms. que conté més de la meitat (477 del total, que en són uns 900) dels esquemes dels sermons de s. Vicent, esquema que va preparar el sant en persona per a un posterior desenvolupament, no només per a ell mateix, sinó també –o més bé– per a qualsevol predicador. És, en resum, una mena d’esbós que en funció del lloc, de les circumstàncies, del

públic, dels propis coneixements de l’orador sagrat, calia que cadascú desenrotllés. En tots els esquemes dels sermons hi ha uns trets comuns i generals que són els següents: el dia de l’any i/o la festivitat del sant que aqueix dia es celebra; el tema bíblic que fornirà la prèdica, i la separació i desenvolupament del tema. I com a ajuda inequívoca, s. Vicent incloïa en cada esquema diverses referències bíbliques i a altres textos (com ara, la Legenda Sanctorum, les Vitae Patrum5, etc.) dels quals el qui predicava podia extraure idees i pensaments per a servir-se’n. Cal també dir dues paraules del Sermonari de Perugia que conté els apunts del sermó sobre s. Jordi; sembla que començà a escriure’s en 1407, que els primers 97 folis foren escrits per la mateixa persona i que fins 1479 no aplegà al convent de S. Domenico de Perugia. L’esquema del sermó de sant Jordi apareix originàriament en el quadern tercer

Michel Colombe. Sant Jordi matant el drac (1508). Baix relleu en marbre procedent de la capella del castell de Gaillon on es barregen les formes gòtiques amb cert caire profà de clara inspiració renaixentista (Museu del Louvre, París)

102


rador Dacià sinó que es burlà d’ell i afrontà el martiri (martirium sustinuit), recordant les paraules dels Psalms (17, 33): “El Déu que em va cenyir de fortalesa i va proveir el meu camí immaculat” (Deus qui praecinxit me virtute et posuit immaculatam viam meam). Aquest és, doncs, l’esquema del sermó sobre s. Jordi que la molt recent publicació hi inclou i que s. Vicent mateix va desenvolupar després amb prou extensió (veg. nota 4). No escau, pense, fer ací una anàlisi filològica del text llatí ni tampoc comentar les seues particularitats morfològiques i especialment lingüístiques. El que calia, i això és el que he procurat, és facilitar amb aquestes ratlles un text llatí, no a l’abast de tothom, sobre el nostre patró.

F. Jordi Pérez i Durà UVEG

Rafaello Sanzio. Sant Jordi i el drac, del 1505 (Museu del Louvre, París). Trencada la llança, el sant recorre a l’espasa per matar la fera.

que contenia els folis 33v-55v. En la Introducció de l’obra i en la nota 3, es descriuen a bastament tots els detalls i la història del ms, que es completen amb una exhaustiva bibliografia final. Quant a la schedula del sermó sobre el Megalomàrtir, es troba en el foli 33v, té el número 171 dels sermons del volum, i els seus trets principals són: a) La festivitat del sant: “Tercer diumenge, dia de sant Jordi”. b) El tema: “Benaurat l’home que fou trobat sense taca” (Eclo. 31, 8). c) Qüestions a desenvolupar: les set maculae animae sense les quals va viure s. Jordi. I com hem dit més amunt, s. Vicent ofereix dos textos (Lev. 22, 21 i Deut. 17, 1) per tal de palesar que el sacrifi ofrenat a Déu ha d’ésser immaculat, motiu pel qual beatus Georgius sacrificium martirii sui...obtulit immaculatum, d’acord amb la idea i les paraules del tema (“Benaurat l’home...”). Immediata-

ment recorda s. Vicent en unes breus línies quines foren les set maculae animae que s. Jordi va foragitar de la seua vida: la de sobèrbia, tot i ser noble per la seua nissaga, tribú militar i soldat sempre vencedor (miles semper victoriosus); la de luxúria, on recorda la contalla del drac i la donzella, i també l’extraordinària bellesa del jove (iuuenis pulcherrimus); la d’avarícia, en menysprear els tresors oferits pel rei per l’alliberament de la seua filla (propter liberationem filiae); la d’ira, puix que tothom coneix amb quina resignació sofrí els turments (quam patienter toleravit tormenta); la de gola, ja que tot i haver-li estat oferit dues vegades un verí, no li causà cap dany (quod innocuus vivit); la de peresa, puix que coratjosament es va endinsar entre les rodes i després en una caldera plena de plom fos (caldariam plenam [de] plumbo liquefacto); i per últim, va viure sant Jordi sense la màcula de l’enveja, perquè no només no envejà els béns de l’empe-

NOTES * Diminutiu de scheda/schida (= “full; pàgina”). El mot schedula no apareix atestat en el llatí clàssic, sí, però, en el llatí cristià (veg. Hier. in Ruf. 3, 5: Falsitatem schedularum in sancto uiro non suscipio) i en el llatí medieval, amb el significat de “còdex; paper; full amb què es confirma una donació, una demostració, un testimoniatge o un pacte”. 1 Que dirigeix fra Alfons Esponera Cerdán, O. P. 2 El primer llibre estigué a càrrec de fra Adolf Robles Sierra, O. P. i es titula Colección de Sermones de Cuaresma y otros según el ms. de Ayora, en 1995, i el darrer s’ha publicat a finals de 2006 i que esmentaré tot d’una. 3 Titulada SANT VICENT FERRER, Sermonario de Perugia (Convento dei Domenicani, ms. 477), a càrrec de Fco. M. Gimeno Blay y Mª Luz Mandingorra Llavata; a tots dos els regracie les seues pregones amabilitats i disponibilitats. 4 Veg. Programa de Festes, 2005, pp. 94-95, esp. notes 9 i 10. 5 Per a la Legenda Sanctorum, veg. la nota 5 del meu treball esmentat a la nota anterior; quant a les Vitae Patrum, veg. Patrologia Latina LXXIII, cols. 9-1240.

103


IV.- ASOCIACIONES PÍAS EXISTENTES EN LA IGLESIA DE SAN JORGE NOTA INTRODUCTORIA Este nuevo capítulo es el cuarto y último que sobre la Iglesia de San Jorge escribió, a principios del siglo XX, el Rvdo. D. MANUEL GADEA VICENT, beneficiado que fue de la parroquia de Santa María († 1935). Como he insinuado otras veces, es muy posible que D. Manuel, en base a estos apuntes, tuviese la intención de escribir una Historia de la iglesia de San Jorge y de su culto, cosa que no llegó a completar. Ahora reproduzco aquí este último capítulo, con sus lagunas, tal como aparecen en el original. José M.ª Soriano Bellver

ESCUELA DE CRISTO a historia de (esta) venerable hermandad está íntimamente unida a la monumental iglesia de nuestro Patrono, en cuyo sagrado recinto ha celebrado principalmente sus meritísimos ejercicios de oración, flagelación, eucarísticos, de agonizantes, de humildad y de sufragio. Como fruto inmediato de una misión dada en 1677 fue fundada en 3 de noviembre del mismo año por el Rvdo. Padre Urbano Fos, en la Capilla de la Cofradía de la Asunción, que es precisamente el templo hoy consagrado a Ntra. Sra. de los Desamparados. El número de setenta y dos hermanos, que constituye la Escuela plena, según las Constituciones por que se rige, ha estado casi siempre completo, si exceptuamos los más recientes tiempos, en que tan santa institución ha sufrido los rigores de la impiedad moderna. De ella han formado parte los varones alcoyanos más eminentes en virtud, entre los cuales contó siempre el clero un contingente dignísimo. Aprovechando las condiciones que para el recogimiento reunía en el siglo XVII la antigua ermita de San Mauro, fue trasladada la Escuela a este templo en marzo de 1678 y allí permaneció seis años, hasta que tras breve estancia en la iglesia conventual de San Agustín, vino a establecerse en los principios de 1684 en la iglesia de San Jorge.

L

104

Habiendo obtenido después algunos legados píos y limosnas, adquirió, según documento notarial ante D. Vicente Pellicer en 17 de enero de 1690, un local del convento de Agustinos, en el que se construyó un oratorio dedicado a San Felipe de Neri y departamentos para sus juntas de Ancianos y archivo, pues es de notar que desde su fundación, habíase conquistado la confianza y veneración públicas, al extremo de encargársele la custodia del Archivo notarial del distrito. Competencia de derechos surgida entre la Venerable Escuela y la Rvda. Comunidad de Agustinos determinó el cierre de aquella en diciembre de 1811, hasta que en 1848 fue restablecida en la iglesia del Patrono, con aprobación del Prelado Diocesano. Lleva ya por consiguiente, sesenta y cinco años seguidos de esta segunda etapa, celebrando mortificantes ejercicios hebdomadarios, en el sagrado recinto del templo del Patrono; ¡cuán hermosos actos de perfección evangélica habrá contemplado la imagen bendita (de) San Jorge desde su histórica hornacina!. La restauración actual de la iglesia ha precisado el traslado de la Escuela de Cristo a la parroquia de San Mauro y San Francisco cuyo Rvdo. Clero le ha cedido a la primera indicación el amplio local reformado del Archivo antiguo. CONGREGACIÓN DE LUISES Los Luises adquirieron carácter de colectividad piadosa en 1835, con ocasión de unos ejercicios espirituales dados a la juventud, cabe los auspicios del Angélico San Luis, por el agustino P. Francisco Abargues Vilaplana, residente en el convento de su orden de esta ciudad. La misión principal de los Luises, en sus comienzos fue la de auxiliar a los sacerdotes alcoyanos en la enseñanza de la doctrina cristiana a la niñez, a parte de la práctica de ciertos actos colectivos de piedad y propaganda religiosa. Para centros de catequesis utilizaban las capillas públicas, santuarios de extrarradio y aun locales particulares; los ejercicios de la Asociación constituían ordinariamente en una comu-

nión mensual, cumplimiento en colectividad del precepto dominical, función ánua a San Luis Gonzaga y ejercicio semanal corporativo. Este ejercicio era presidido por el director de la Congregación y Junta de Luises; se verificó los primeros años en la iglesia de San Jorge, después en la de San Agustín y más tarde en el local social de la congregación, entre los que se pueden citar la casa nº (...) de la calle del Carmen, la nº (...) de la de San Blas, la nº 1 de la de San Cristóbal, la nº (...) de la de San Nicolás y las numeradas con el (...) y (...) de la de San Francisco. Participaba esta reunión de ejercicio piadoso y junta social, por cuanto en ella se rezaba el Santo Rosario, explicábase un punto del catecismo, se trataban los asuntos referentes a la Congregación en su aspecto religioso y social y terminaba con plática evangélica. Desde el año 1840 al 1871 en que murió, fue director el franciscano P. Mariano Juliá y en este plazo se desarrolló y constituyó plenamente la Congregación que se erigió canónicamente, con estatutos aprobados por el diocesano Exmo. Sr. D. Mariano Barrio en 15 de febrero de 1862, en la iglesia de San Agustín y agregada a la Primaria de la Anunciatta de Roma, para los efectos de la participación de indulgencias. Ya desde el año 1844 tenía la Congregación un altar a San Luis Gonzaga en dicha iglesia, con hermosísima imagen de escultura, construido todo a sus expensas. Por los años medios del pasado siglo fueron encargados los jóvenes congregantes de la recaudación semanal de cuotas menores de 25 céntimos, destinadas a la reedificación y ensanche de nuestra histórica y devota capilla de la Virgen de los Desamparados, cumpliendo aquellos tan a maravilla su cometido que colectaron 23.000 Pts. en cuatro años escasos. Durante el último tercio del siglo anterior y primeros años del presente, alcanzó la Congregación tal esplendor, que le permitió ensanchar extraordinariamente su esfera de acción y propaganda. Prueba cumplidamente este aserto las siguientes obras a las que prestaron los Luises su espíritu cristiano y principal número de asociados, si


es que no cabe llamarles fundadores de ellas (:) Las Asociaciones de “la Doctrina Cristiana”, “San Ignacio de Loyola” y “Rebaño de la Divina Pastora” de las que por haber sido establecidas en la iglesia de nuestro patrono nos ocuparemos en otros capítulos. “El Congregante de San Luis” boletín semanal que se publicó en dos distintas épocas y en el que ensayaron sus aptitudes literarias muchos jóvenes cuyas plumas han adquirido posteriormente, innegables méritos. Representaciones dramáticas a cargo de los congregantes, que hicieron las delicias de un público selecto, en varias temporadas invernales, así en los escenarios improvisados en su propio local, como en las funciones organizadas en los teatros del Círculo Católico y Patronato de la Juventud Obrera. Y como detalles de vida esplendorosa, veladas y conciertos artísticos, sorpresas “de Reyes” a niños pobres, excursiones científicas, la “obra de Santo Tomás de Villanueva”, solemnísimas funciones religiosas y otros actos no menos reveladores de sólida piedad cristiana. Cuando en 1911 se pretendió divorciar la obra social de la exclusivamente religiosa, cambiándose oficialmente el nombre de “Congregación de María Santísima y San Luis Gonzaga” por el de “Juventud Católica” recibió la Asociación tan rudo e inmerecido golpe, que en la fecha que escribimos estas líneas, no queda sino el recuerdo de una y otra: el polvo (de) aquella ha sepultado a la segunda. Los directores que ha tenido la Congregación en sus últimos 40 años han sido los sacerdotes D. Camilo Terol Sempere, etc. HIJAS DE MARÍA También fue la iglesia de San Jorge, cuna de la importante Congregación de Hijas de María y de Sta. Teresa de Jesús. Fue su fundación en septiembre de 1865 y su fundador y primer director el sacerdote alcoyano D. Juan Bautista Olcina (...) beneficiado de la parroquia de Santa María. Solo un año practicó sus ejercicios en la iglesia del Patrono, dicha congregación, pues las reducidas proporciones de aquel templo eran insuficientes para contener el considerable número de asociadas que asistían a sus días de retiro y cultos mensuales.

Todavía perdura esta benemérita asociación, a la que han pertenecido casi todos los sacerdotes que forman los reverendos cleros alcoyanos, pero no goza en la actualidad, ni mucho menos, la próspera vida que fuera de desear, para contrarrestar los efectos perniciosos de la ignorancia religiosa, fomentada en mal hora por la sectaria real orden reciente contra la enseñanza obligatoria del Catecismo de Cristo Nuestro Señor. Actualmente dirige la Asociación el Pbro. (...) y se atienden clases dominicales en Algars, (...).

Trasladada a la iglesia del Santo Sepulcro ha mantenido con gran perseverancia la brillantez de su origen, teniendo que celebrar sus ejercicios espirituales anuales en al parroquia de Santa María, también por angustia local del templo conventual. DOCTRINA CRISTIANA Fundó esta Asociación el Rvdo. jesuita P. Joaquín Carchano, en 22 de diciembre de 1872, poniéndose bajo los auspicios de la Inmaculada, en cuyo altar de la iglesia de San Jorge, celebraba piadosos ejercicios. Ya dos años antes, habían creado algunos sacerdotes alcoyanos una Asociación de la Doctrina Cristiana, con reglamento propio y día de retiro mensual, al fin de enseñar el catecismo en distintas clases establecidas en la ciudad; pero la nueva institución con la que vino a refundirse la primitiva, extendió notablemente su campo de acción, estableciendo secciones catequísticas en todas las partidas rurales alrededor del pueblo y celebrando triduos solemnes, procesiones públicas y funciones con sermón preparatorias de primeras comuniones y de cumplimiento pascual. Los santuarios de Mariola, Barchell, Salt, Sambenet, Cotes, y otros de fuera del término municipal como La Sarga, Penelles, Algars, Torretes, Pueblo Nuevo de San Rafael y otros, ofrecieron cátedra de misioneros a los asociados de la Doctrina Cristiana que reuniendo a los jóvenes de toda la comarca les regalaban con la instrucción espiritual, prácticas piadosas y objetos de devoción que estimulaban la asistencia.

SAN IGNACIO Nuestro compatricio el celoso Padre Miguel Pastor Just, religioso de la Compañía de Jesús, fue el fundador de esta edificante Congregación establecida también en la iglesia de nuestro patrono. Su constitución fue consecuencia de uno ejercicios espirituales dados en enero de 1873, por tan virtuoso sacerdote a los jóvenes asociados a las (Congregaciones) de San Luis Gonzaga y (de) la Doctrina Cristiana. El fin de esta Congregación es fortalecer el ánimo de sus asociados, con prácticas de espiritual perfección, para modelar en ellos las virtudes cristianas y disponerlos cumplidamente para la misión de la catequesis popular. Los Estatutos de la misma fueron aprobados en 15 de noviembre de 1889 por el Prelado diocesano Eminentísimo Cardenal D. Antolín Monescillo Viso, y ha celebrado siempre sus ejercicios ordinarios en la citada iglesia de San Jorge. Actualmente cuenta (...) asociados de los que forman parte (...) sacerdotes. AMIGUITOS DE JESÚS Esta Asociación, fundada en 1902 en la iglesia de San Jorge, por el sacerdote D. Enrique Sempere Cabrera, no ha llegado a tener institución canónica ni agregación a sus similares de otras poblaciones. Su objeto era preparar a la niñez en la piedad y caridad, celebrando al efecto tiernísimos actos de devoción y limosna. Fue trasladada poco después de su establecimiento a la capilla de la Casa de Desamparados, y llegó a reunir en sus ejercicios dominicales, a doscientos cincuenta niños.

Manuel Gadea Vicent

105


LAS RELIQUIAS DE SAN JORGE “

l objeto de la Asociación será fomentar por todos los medios el culto y devoción al Patrono de Alcoy San Jorge...”Así figuraba ya en los reglamentos de los años 1918, 1935, y en otros anteriores a éstos. En el año 1951 es cuando se configuran los dos fines principales de las Fiestas de San Jorge: El religioso y el festero. Dos fines que son la esencia y la base de la más tradicional Fiesta de Moros y Cristianos. En el Estatuto de 1965 aparecen estos dos fines primordiales de las Fiestas al establecerse en su artículo 2º.-“Sus fines y por este orden son: 1º) Fomentar el culto y devoción al Santo Patrono San Jorge Mártir y cuidar su Templo. 2º) Organizar anualmente en su honor la tradicional Fiesta de Moros y Cristianos. 3º) Conservar las tradiciones basadas en la gloriosa efemérides conmemorada fomentando cuanto signifique espíritu festero y alcoyano”. 4º) La realización de actos culturales, educativos, cívicos y aquellos de interés general de naturaliza análoga. Actualmente, tras la renovación del Estatuto de la Asociación de San Jorge, (25 de mayo de 2004), prevalecen los dos fines básicos: el religioso y el festero. Según consta en los anales de la historia, la primitiva ermita fue edificada junto a la puerta entonces llamada “Puerta de San Marcos”, donde parece ser que allí mismo tuvo lugar la aparición; si bien sufrió diversas reconstrucciones en 1651: otra en el año 1721 y posteriormente en 1859 y 1865. Presentes en todo instante los ánimos y las ansias de todos los alcoyanos de mejorar el recinto dedicado a su Patrón, ya que la ermita resultaba insuficiente tanto para albergar a San Jorge, como para la capacidad de los fieles, se decidió a levantar un relicario más amplio y espléndido. En el año 1913 se autorizó el derribo de la vieja ermita, iniciándose los primeros pasos para la edificación de un templo de mayores proporciones, el cual fue bendecido e inaugurado por el Nuncio de Su Santidad Monse-

106

E

ñor Regonessi en el 1921, estando presente el Cardenal Benlloch. Las obras fueron dirigidas por el arquitecto Timoteo Briet Montagud. Como estaba prescrito, en todo templo, bendecido e inaugurado, tenía que haber algunas reliquias de Santos, normalmente de aquéllos a quienes se dedicaba tal parroquia o templo, y claro, Alcoy no era excepción a estas normas. Es el presbítero D. José Vilaplana Gisbert, en su “Historia Religiosa de Alcoy” quien nos refiere que en el primer cuarto del siglo XV, un documento perteneciente al archivo de la Parroquia de Santa María, que figuraba bajo el encabezamiento de “Memoria de les reliquies que ja en lo relicari major”, en cuyo documento se detallan las reliquias depositadas debidamente en dicha Parroquia de Santa María, donadas por Mosén Pere Centelles, cura párroco de dicha Parroquia por medio de un Auto Público y firmado por el Notario Bernardo Vilaplana, en 17 de marzo de 1420, en el cual se hacía constar, entre otras, la entrega de una piedra procedente “del Sepulcre del gloriós St. Jordi martyr Patró Nostre”. En dicho documento podía leerse: “Les reliqies contengudes en lo relicari major de la presen Sglesia de la Vila de Alcoy, part de les cuals dona lo reverent Mosén Pere Sentelles, Retor de dicha Sglesia segons consta ab acte rebut per Bernat Vilaplana, Notari a 17 de Mars any 1420”. Seguidamente se relacionaban todas las reliquias que se entregaban en este acto, figurando en último término: “...Una pedra del Sepulcre de San Jordi Martir Patró nostre”. Con el deseo de dar mayor esplendor y consistencia a estos actos de nuestras Fiestas, teniendo siempre en cuenta el aspecto profano y popular sin descuidar, por supuesto, la parte religiosa y eclesial, en el año 1566, empezó a oficiarse misa diaria en la Iglesia de San Jorge; y los domingos y fiestas de precepto la misa pasó a ser cantada, dándole con ello mayor solemnidad a este acto, hasta que llegó el año 1578 en el que visitó nuestra ciudad

el arzobispo y virrey general Juan de Ribera y dispuso que la Misa Mayor que se oficiaba en la Iglesia de San Jorge el día 23 de abril, pasase a ser celebrada en la Parroquia de Santa María, y así fue acordado por el Concejo el día 20 de abril de ese año 1578. Por lo que en el presente se cumplirán 429 años desde que se celebra esta Solemne Misa Mayor, resultando imposible acoger, en su recinto, a tanto y tantos feligreses que desean, cada año, asistir a la misma para presenciar, oir y gozar el impresionante aspecto que presenta la Iglesia tan relumbrante, ... la misa de nuestro paisano Amando Blanquer Ponsoda, ...finalizando con el himno a San Jorge cantado por todos los asistentes y con el profundo amor que sienten en sus corazones en esos momentos en el día del Santo Patrón San Jorge. La segunda reliquia de San Jorge llegó a Alcoy, junto con otras reliquias, en el año 1589 por conducto del Doctor Miguel Monllor, nacido en nuestra ciudad, Canónigo y Vicario General de Orihuela e inquisidor electo de las Islas Baleares, consistente en un huesecillo de uno de los dedos de la mano de San Jorge. Tanto la piedra del Sepulcro del Santo, como este último huesecillo, desaparecieron, o al juntarse con otras reliquias, se confundieron y debieron perderse. Pero tres siglos más tarde Alcoy conseguiría una nueva reliquia, la tercera, que es la que actualmente se venera, consistente en dos huesos: el llamado metacarpiano y 1.ª falange del quinto dedo de San Jorge, no habiendo conseguido saber a qué mano pertenecen. Porque tanto era el fervor que el pueblo alcoyano sentía por su Patrón, que “notaban” la falta de un elemento muy importante que no era otro que el de tener una reliquia del Santo. Y tantas fueron las súplicas y la insistencia, que al final vieron compensados sus ruegos en el año 1832. Y en efecto, el día 9 de abril de 1832, ante el Notario Diocesano Mayor de la Escribanía Beneficial de


la Curia Metropolitana Valenciana, D. Sebastián García, en presencia de la Sala Capitular Catedralicia, junto con los canónigos presididos por el Vicario General D. Luis Exarque, se procedía a la operación de extraer del relicario que contiene la mano del Santo los dos huesos antes dichos, sin aparecer la concreción de la mano de la que se trataba. El mismo Iltmo. Sr. Gobernador lo colocó en el relicario o teca preparado al efecto, lo selló y lo expidió como auténtica para su debida veneración. Se comisiona a D. Francisco Torres, Beneficiario de la Metropolitana en fecha 11 de abril para que personalmente la traslade y la entregue al Clero y al Excmo. Ayuntamiento alcoyanos, llegando a esta ciudad de Alcoy el día 22 de abril de 1832, por la tarde. La Escritura Auténtica del acto de entrega de la Reliquia se halla en el Archivo Municipal, en el Libro de Actas del mismo año 1832. La llegada de los carruajes con los clérigos alcoyanos que viajaron hasta Valencia para el acompañamiento de la Reliquia, es anunciada por disparos de arcabuces y volteo general de las campanas. Alcoy está de fiesta, y los moros y cristianos, una vez efectuados sus desfiles o “Entradas”, se trasladaron a la Fuente de Algezares, entrada natural de la población desde Valencia, juntamente con las autoridades locales, clero y público en general, ansioso y expectante cuando no curioso, prorrumpiendo en vítores y aplausos, dirigiéndose toda la comitiva cuesta arriba en procesión, hasta llegar a la Parroquia de Santa María. En el Acta del Cabildo del 17 de mayo de 1832, se especifica que la Reliquia es propiedad del Ayuntamiento, puesto que ha sido éste quien ha satisfecho todos los gastos de su traída a Alcoy... “y que ni el Revdo. Clero, ni otro alguno pueda apropiársela”, mandando sean archivados (se refiere a los folios del acta notarial) en el Consistorio. Todos estos momentos históricos, aparecen detenidamente detallados en las obras del Pbro. Vilaplana Gisbert; Rafael Coloma; Adrián Espí; Sanchis Lloréns, y otros... La Reliquia de San Jorge se conserva en el Templo del Santo en un viril relicario que era una antigua custodia de la Parroquia de Santa

María, construída en 1891 en virtud de un legado en metálico hecho por Doña Dolores Mataix y Giner con la finalidad de que se construyera un viril para el Santísimo Sacramento para la referida Parroquia. Los albaceas testamentarios: D. Ramón Jordá Oñate, D. Miguel Vilaplana, presbíteros, y D. Antonio Moltó Rico, abogado, adquirieron dicha joya en 1891. A principios del año 1913 el Cabildo Arciprestal, presidido entones por el Doctor D. Juan Bautista Escrivá, acordó la cesión del referido viril a la ASOCIACIÓN DE SAN JORGE MÁRTIR, para guardar la preciosa reliquia del Santo; y al tener la Parroquia de Santa María otro viril muy suntuoso y más manejable, bendecido en 1912, fue el motivo por el cual el

Foto: Archivo Asociación de San Jorge

Revdo. Clero y D. Juan Bautista Escrivá, en 1913, acordaron donarlo a la Asociación de San Jorge para su Templo y custodia de la Reliquia. La revolución de 1936 devastó el interior del Templo, pero no su fachada exterior. La reliquia del Santo y el Santísimo Sacramento fueron salvados el día 22 de julio de 1936 por el entonces Vicario de San Jorge, el Rvdo. D. Enrique Vilaplana Seguí que depositó la Reliquia en casa del entusiasta festero, Mayoral y Directivo de la Asociación, D. Emilio Ortolá Jordá, sita en la calle Pintor Casanova, nº. 7 (hoy “Carrer Major”) que la ocultó, junto con sus familiares, quienes la conservaron y

restituyeron una vez finalizada la contienda. Dicho Relicario fue destruido. Pero lo que no se destruyó ni fue devastada, fue la Reliquia. El Relicario se encontró, concluida la guerra civil, convertido en chatarra en el depósito de metales de la fábrica “Rodes Hermanos”. Por la Asociación de San Jorge fue restaurado el mismo debido a la tenaz voluntad de la Junta Directiva y al esfuerzo piadoso de todos los alcoyanos. Y gracias también a la perseverancia y tesón del artista valenciano José David, siendo bendecido en 1946. La actual Reliquia de San Jorge, desde entonces, ha salido siempre el día 23 de abril en la llamada “Procesión de la Reliquia” (Processó de les onze), excepto en alguna ocasión por algún motivo extraordinario, como la traslación de la Trilogía debido a la acumulación de fechas por Semana Santa, o por motivos de la típica “lluvia abrilenca”, o incluso acortar el itinerario, como ocurrió, por ejemplo, en el año 1951, cuyo suceso es narrado por Julio Berenguer en su libro “Historia de los moros y Cristianos” (1974) apuntando la particularidad de que el día 22 de abril de 1951 se celebraron las “Entradas” con toda normalidad, pero al día siguiente, amaneció “diluviando”, impidiendo la celebración de la 2ª Diana. En el momento de la Procesión de la Reliquia, tuvo que acortarse el itinerario de costumbre, por lo que la Reliquia se trasladó, con toda solemnidad, desde la puerta lateral de la Iglesia del Santo, por la conocida Plaza de “Las Carmelitas” hasta la puerta principal de Santa María. Mas siendo así que la lluvia era tan pertinaz, igualmente se suspendió la Procesión General de la tarde. Reuniéndose las autoridades y la Junta Directiva de la Asociación de San Jorge, se acordó que se prolongara un día más las Fiestas. De esta forma, al día siguiente se celebró la 2.ª Diana y la Procesión de la Reliquia; la Misa de Pontifical, presidida por nuestro paisano D. Manuel Llopis Ivorra, Obispo de Coria, y la Procesión General, ya que el tiempo, inesperadamente, este día se disipó por completo. El maravilloso Relicario es una verdadera obra de arte, y en él podemos comprobar el trabajo tan impresionante en su conjunto, así como su preciosismo detallado en

107


Foto: Juan C. Ripoll Escarcena

todas las figuras que en él aparecen y que su autor ha sabido colocar alrededor de toda su obra. En la base aparecen ocho cabezas de ángeles, colocadas de dos en dos (dos en la parte delantera, dos en la parte de atrás y las otras, a la izquierda y derecha) En la parte superior, hay dos inscripciones: en la primera se lee: “ A expensas de Dª. Dolores Mataix y Giner que falleció en 15 de enero de 1890”. Y en la segunda: “Reliquia restaurada en 1998 por los cargos festeros Sant Jordiet, Capitán Moro y Capitán Cristiano en devoción a San Jorge”. Sobre dichas inscripciones y en un saliente en la parte delantera, aparece una imagen de San Pancracio. Por encima de él, se puede contemplar el escudo de la Ciudad de Alcoy. Y en la parte trasera, a esa altura, existe otra figura de la Magdalena, a la cual perece ser que la familia Mataix tenía gran devoción. A ambos lados del escudo de Alcoy, un poco más alto, aparecen cuatro figuras que representan a los cuatro evangelistas. En el centro mismo, por encima del escudo de Alcoy y de los cuatro evangelistas, se

108

vislumbra la imagen de la Inmaculada Concepción broquelada por un bellísimo templete dándole mayor esplendor. De un tamaño más reducido, adosadas a finas columnas y un tanto más arriba, aparecen las figuras de ocho apóstoles alrededor de la Inmaculada, en lugar de doce, ya que parece ser que los cuatro restantes (hasta doce) desaparecieron al ser destruida la reliquia. Ascendiendo la vista hacia arriba ya se distingue dentro de un bellísimo rosetón, donde se ubica la reliquia de San Jorge. Al pie de este rosetón, aparecen dos focos, pequeños, que iluminan el centro donde está guardada la reliquia del Santo. En la parte superior del rosetón, aparece la figura de la cabeza, de reducido tamaño, de un ángel. A ambos lados aparecen las figuras de San Vicente Ferrer y de San Vicente mártir cubiertos por un baldaquino. Según detallaba Carmina Nácher en su artículo referente a la Reliquia, refería lo siguiente: “Finalmente, el último cuerpo, que es la parte más arquitectónica del relicario, está formado por tres cúpulas apuntadas rematadas por una cruz. El cuerpo central, más ele-

vado que los laterales, se sustenta por seis arcos arbotantes, rematados con pináculos”(Abril, 1995). Como anteriormente se detallaba, al ser restaurada después de la guerra civil la Custodia que fue hallada entre la chatarra en la empresa “Rodes Hermanos”, igualmente se procedió a restaurarla en cuanto a la suciedad acumulada dejándola brillante, como nueva, siendo admirada por todos y alabando a los que consiguieron este trabajo que ya necesitaba. Otra restauración integral del Relicario, fue llevada a cabo el día 5 de diciembre de l997 en un taller de orfebrería de Valencia, ya que urgía dado el tiempo transcurrido una limpieza del mismo, estropeado, sin brillo, en un estado de deterioro. De ahí que las Ponencias de Culto y Templo, así como la Junta Directiva de la Asociación, establecieron los contactos oportunos para la financiación de dicha restauración, llegando a un acuerdo con los Capitanes y el Sant Jordiet del año 1998 : Capitán Cristiano, Luis Moltó Olcina; Capitán Moro, León Grau Monllor y Sant Jordiet, Fernando Belda Blanes. Esta última restauración fue encargada a Picó Hermanos, orfebres valencianos de gran prestigio en estas artes, quienes desmontaron íntegramente el Relicario para proceder a la limpieza individualizada de cada una de sus partes, a su reparación en caso necesario y la renovación del baño de oro que lo recubre todo. Al finalizar la obra, las Ponencias de Culto y Templo manifestaban lo siguiente “Con esta esperada y deseada restauración, Alcoy recupera el esplendor y magnificencia de lo que representa parte de su historia y razón de ser, y de lo que sin duda es su joya más venerada y apreciada”

Jorge Sorolla García

NOTAS CONSULTADAS: “Nostra Festa” –Tomo I “Programa Fiestas” de 1953, 1954 y 1967 Revista Capitanía Cordoneros “Historia Religiosa de Alcoy”.-José Vilaplana Gisbert DVD “La Revista de Fiestas desde 1940”


L’ANTIGA IMATGE DEL XICOTET

S

una reproducció del Xicotet, que va deixar una família alcoiana resident a València, donat que la imatge autèntica va estar destruïda “por los enemigos de Cristo”. Amb motiu de l’arribada a Alcoi de l’actual imatge del Xicotet, el periòdic Información en la secció Diario de Alcoy, de data 28 de març de 1944, diu que substituirà a la reproducció que deixava aquesta família devota. En allò que pertoca a la destrucció de la imatge, el mateix periòdic, el dia 9 d’abril de 1944, diu que va estar destruïda “por la furia marxista” i dos

dies després amb motiu del trastllat processional de l’actual Xicotet a la seua església es reafirma en què va estar destruïda “por la furia roja”. No obstant en les “Notas sobre las fiestas de “Moros y Cristianos” en España, dedicat a les Festes d’Alcoi, escrites per Tomás García Figueras i publicat al 1940, per l’”Instituto General Franco para la investigación hispano-árabe”, mentre que s’afirma que la imatge de l’eqüestre va estar “destruida por los rojos”, de la imatge del Xicotet, quan la cita no diu res de la seua destrucció. Recentment, el 17 de novembre de 2006 un grup de cinc associats i les seues esposes van fer donació, després de recuperar-la d’un antiquari, de la imatge que es considera el Sant Jordi “Xicotet”, venerat en el seu temple abans de la Guerra Civil i, que després d’aquesta es creïa destruida.

Pau Gómez i Navas Alfonso Jordá Carbonell

Archivo Asociación de San Jorge

egons la documentació consultada la imatge del Xicotet fou realitzada l’any 1811, tal com diu la Gaceta de Levante de 23 d’abril de 1930. A més la dita publicació afegeix que aquesta talla, que està feta en fusta pintada, es va restaurar en l’ultim terç del segle XIX. Afirmant-se que es venerava a l’església del Sant. Altra de les notícies que tenim ens parla, tal com figura en el manuscrit de Santonja Cantó, que aquesta imatge va estar a l’altar que la Societat El Oriente va posar a la l’actual Plaça d’Espanya l’any 1876, realitzant-se allí la missa de Campanya del dia del Patró. Quan s’inicien les obres de la nova església de Sant Jordi al 1913, la imatge és dipositada a la casa dels fills d’Anselm Aracil que fou President de l’Associació des de 1888 fins 1900. D’aquesta casa el 19 d’abril de 1930, i ja inaugurat el nou temple, la imatge del Xicotet es tralladà en processó de casa Sixto Aracil, on estava en dipòsit fins la seua pròpia església com diu la Gaceta de Levante. No obstant no va estar entronizat sota les ales dels àngels de Ridaura, sinó en la segona vitrina de l’arxiumuseu de l’església. Va ser un bust relicari, fet per Fernando Cabrera Gisbert (fill de Fernando Cabrera Cantó, aleshores asesor artístic i president Honorari de l’Associació) el que estigué a l’altar. Un any després la Junta Directiva de l’Associació decideix que el Xicotet es pose amb els àngels, llevantse el bust-relicari, la qual cosa provocà la dimisió de Fernando Cabrera Cantó. L’acta en què es pren aquesta decissió correspon al 10 d’abril de 1931 i en aquesta acta es manifesta textualment que la imatge és propietat de l’Associació. No torna a haver notícies fins acabada la guerra en què el Cronista Salvador Doménech Aura, quan fa la crònica de les Festes de 1940, fa referència als actes de 1939, dient que per l’escàs temps des de la finalització de la guerra només es van poder fer els actes religiosos, i afirma que en la processó es va traure

109


Il·lustració: Borja Montes Llopis

EvocaciÓn y Protagonismo de la Fie sta

112

I CENTENARIO DE LA MARCHA MORA 1907-2007. José María Valls Satorres.

114

¿EL CENTENARI DE LA PRIMERA MARCHA MORA… O EL CENTENARI D’”A BEN AMET-ABENCERRAJES”?. Àngel Lluís Ferrando Morales.

116

ESTRENO DE “ABEN AMET” O “MARCHA ABENCERRAGE” (sic) Y OTRAS COSAS CIUDADANAS Y FESTERAS DEL AÑO 1907. Ernesto Valor Calatayud.

119

LA FIESTA HISTÓRICA HACE HISTORIA. Eduardo Segura Espí.

120

ELS ARTISTES I LA FESTA: SENTO MASIÁ. Josep Albert Mestre Moltó.

122

ALCOY EN VALENCIA. AQUEL OTRO VIAJE DE 1940. José María Belda Gadea.

124

MOROS Y CRISTIANOS EN ALGEZARES. Juan A. Sempere Martínez.

126

OTRA VEZ LAS COMPARSAS DE CABALLERÍA. LA DE PEACO, O CABALLERÍA DEL “VI”. Adrián Espí Valdés.

130

EMOCIONES… Carlos Talens Fuster.

132

LA GLÒRIA HISTÒRICA. GÈNESI D’UNA COMMEMORACIÓ. Alfonso Jordá Carbonell.

134

CRÒNICA DE LA GLÒRIA HISTÒRICA. Alfonso Jordá Carbonell.



I CENTENARIO DE LA MARCHA MORA 1907-2007 LA CANCIÓN DEL HAREM “UNA MARCHA ÁRABE ESCRITA EXPRESAMENTE PARA LA ENTRADA DE MOROS

s sabido, que a finales del siglo XIX y principios del XX la música que las bandas interpretaban en las entradas de moros y cristianos de las fiestas de San Jorge en Alcoy eran pasodobles, marchas o pasacalles de gran marcialidad. Un pasodoble aprovechaba por igual, para la entrada de cristianos como para la de moros. El pensamiento de que la música para la entrada de moros había de ser diferente en movimiento y expresión a la de cristianos, constituía un estimable intento de los compositores alcoyanos. Para tomar un ligero ambiente oriental, algunos pasodobles de este tiempo hacen alusión a nombres arabizantes. Recordemos unos títulos: El árabe de Payá Pericás (1883); Azarach de Cantó Francés (1883); Mohamet de Pérez Laporta (1886); Boabdil (1887) y Adalid (1893) de E. Juan Merin; Alazdrach (sic) de Laporta Hellín (1899) y El califa de Pérez Jordá (1901). La idea venía de antiguo, Mozart introduce en su celebre Marcha Turca, platillos y en la ópera El rapto del Serrallo, bombo, tambor, platillos y triángulo, para imprimir una sonoridad con reminiscencias a la música jenízara. Pero había asimismo en los compositores, una búsqueda de un componente común representado en las tradiciones orientales. En esa tendencia encajan obras como: Las Erinias de Massenet (1876); Suite Argelina de Saint Saëns (1880); Antar (1868) y Scherezade (1888) de Rimski Korsakov. El alhambrismo musical aparecido en la primera mitad del siglo XIX, influye de la misma manera en los compositores españoles, al inicio y desarrollo del orientalismo. La inspi-

E

112

ración alhambrista queda manifiesta en obras, como La conquista de Granada de Arrieta (1850); El adiós de Boabdil a Granada de Giner (1860); Fantasía morisca de Chapí (1871); El último Abencerraje de Pedrell (1874) y En la Alhambra de Bretón (1888). El influjo ejercido por el éxito de este tipo de obras, se hizo sentir y animó a los compositores locales a intentar algunos ensayos sobre esta corriente estética. El año 1907, fue realmente bueno para la música de moros y cristianos, el 22 de abril en la entrada de moros se estrenaron tres piezas muy significativas. Cada una de ellas, tiene un hecho, un acompañamiento de vivencias y alegrías que han quedado escritas como un diario en su música, A Ben Amet, Apolo y La canción del Harem. El estreno de A Ben Amet por la banda Primitiva, con su autor Antonio Pérez Verdú al frente, acompañando a la filá Abencerrajes, es señalado como un momento clave para la marcha mora, una partitura que obtuvo un sonado éxito, pasadas las fiestas se comentaba el acontecimiento. Históricamente abrió de par en par las puertas al futuro y señaló que la música de la entrada de moros tenía que ser distinta. A consecuencia de este hecho, la Nueva del Iris dirigida por Julio Laporta Hellín, estrena con la filá Chano la marcha militar Apolo, de Camilo Pérez Monllor, puede decirse que se trata de una marcha vigorosa y de aire marcial, que responde a una música que la fiesta demandaba en ese tiempo. La canción del Harem de Camilo Pérez Laporta, es una pieza innovadora, esplendida y brillante, que descansa sobre un leve fondo marcial que

nos mueve a la admiración, enriquecedora del mejor repertorio de música de moros y cristianos, y un buen ejemplo de marcha árabe que se halló libre de la influencia del pasodoble. El estreno de esta marcha árabe tuvo lugar -¿cómo no?- en la entrada de moros. Esta es la breve pero interesante reseña que nos dejó escrita el diario local La Defensa: “...Entre las varias bandas de música que han tomado parte este año en las fiestas de San Jorge, merece especial atención la “Primitiva de Albaida” que desde los primeros momentos consiguió llamar la atención del público alcoyano [...] “La canción del Harem”, inspirada marcha árabe de nuestro paisano Sr. Pérez Laporta, escrita expresamente para el acto de la “Entrada de Moros”, fue interpretada por la referida banda de una forma magistral: al colorido que su director supo imprimir , se noto una gran igualdad de fuerza en los sonidos tanto en los pianos como en los fuertes. En resumen: “La Primitiva de Albaida” es una Música que merece figurar entren las de primera línea...” Esta banda de música desfiló con la filá Cordón -que ostentaba la Capitanía-, estaba formada por cincuenta músicos bajo la dirección de José Mª Bellver. Para su estudio que sigue a continuación, su estructura queda comprendida en dos secciones o partes. Hay que subrayar que para su ejecución, Pérez Laporta apunta en el guión director la velocidad metronómica de 116 para la negra, (unidad de paso rítmico). Esta indicación evidentemente pertenece a una época, y a la manera de desfilar que se tenía en la entrada de moros.


Primera Sección: Introducción en el tono de mi menor. Los primeros compases ya señalan el germen del tema que va a conformar esta sección.

Segunda Sección El trío se inicia con una melodía amplia y elegante de gran efecto, apoyada en un acompañamiento armónico y rítmico muy básico, en la firme tonalidad de do mayor. Ofrece un sugestivo contraste con la sección anterior.

Después de una jubilosa introducción basada en el elemento melódico introductorio, se presenta el tema asentado sobre un oriental perfume, la música es expresiva, soñadora, sentimental, como señala el autor.

Un puente de progresión intensa sirve para producir la atmósfera que fragua la entrada de nuevo del tema precedente, ahora en la viva tonalidad de la mayor.

Unas repetidas llamadas de fanfarria de poderoso sello, nos llevan a la segunda sección, llamada también trío.

El final en la viva tonalidad de la mayor, es pleno, lucidor y monumental.

José María Valls Satorres

113


¿EL CENTENARI DE LA PRIMERA MARXA MORA… O EL CENTENARI D’”A BEN AMET-ABENCERRAJES”?

L

es meues darreres col·laboracions per a la revista1 han estat bàsicament una sèrie de reflexions personals al voltant d’aquest assumpte i d’altres conceptes associats, com ara la innovació o la utilització de la informació en benefici propi o de forma irresponsablement subjectiva. Encara que de forma transversal, doncs, varies son les vegades que he escrit a voltant d’aquesta temàtica concreta, però en aquesta ocasió ho vull fer amb la major transparència i claredat, que potser m’ha faltat en altres escrits. No obstant això, trobe que és important conèixer el contingut dels dos articles anteriors per situar-se i tenir a l’abast tota la informació. Com es desprèn de l’anterior, aquesta col·laboració no serà una elaboració de diferents dades, documents, idees i opinions. Construït a partir d’evidències documentals que es conserven i són fàcilment contrastables, tractaré de donar una visió objectiva de la situació on es trobem a dia d’avui en un tema de plena actualitat per a 2007: l’aparició de les primeres referències a un nou gènere –la marxa mora- dins la música funcional per a la festa. La presentació de les dades serà el més asèptica possible i les posteriors valoracions, reflexions o anàlisis que es puguen desprendre del text, les deixaré per a cadascú. Serà doncs, una aproximació a l’estat de la qüestió. Únicament com a justificació de les següents paraules, em permet abans d’entrar en la mera descripció, una única observació de caire personal. Que l’home és l’únic animal que topa en la mateixa pedra es una vella dita que, lamentablement, es compleix des del principi dels temps. No obstant això, encara no deixa de sorprendre que repetim huí els mateixos esquemes per a la celebració del centenari de la primera marxa mora, que fa 25 anys per a l’oportunista centenari de la música festera; i certament, fa perdre la paciència que a hores d’ara caiguem en els mateixos errors de 1982.

114

1. El canto del moro (1899) Si establim una primera cronologia bàsica dels darrers anys del segle XIX i la primera dècada del XX, que per altra banda estableix la pròpia evolució en la funcionalitat de les composicions als actes festers, trobem composicions amb la denominació de marxa àrab o marxa mora des del 1899. D’aquestes primeres experiències ja en parla a les pàgines d’aquesta revista José Mª Valls, senyalant les aportacions de José Espí Ulrich al món de la festa, entre les quals trobem la marxa àrab “El Canto del moro”2. Segons la data del manuscrit -amb una il·lustració al mateix article de Valls- aquesta composició es del 1899, data que ve corroborada per la premsa de 1900, on apareix reflectida en varies ocasions. Des de les pàgines de La región levantina3 i del Heraldo de Alcoy4 s’informa al públic del repertori que està preparant la Música Vella per a les festes. Entre les composicions apareix la d’Espí. En la primera publicació, es parla de escena árabe i en el segon cas de escena árabe (pasodoble). Precisament aquesta mena d’aclariment –supose que per part dels propis informantsens porta a pensar que es vol incidir en el caire funcional de la música, és a dir que està pensada per a desfilar amb ella. No devem oblidar que en aquell moment el repertori era tremendament variat, incloent composicions per a desfilar i d’altres per a les vetllades i certàmens musicals5. 2. Benixerraix (1904) Als primers anys del segle XX, concretament al 1904, s’incorporen al panorama fester noves filaes mores, entre d’altres els Abencerrajes. Sembla que aquestes incorporacions seran un estímul per al acte de la entrada de moros, donant-li major fastuositat i introduint-se novetats destacades. La premsa local també es fa ressò d’aquest aspecte6, que a més ens transporta al moment de transició on la necessitat d’una música específica per als moros es respira en l’ambient de la festa. En aquest context concret naix Benixerraix (1904),

Foto 1

composició de Camilo Pérez Laporta amb la denominació de marcha árabe, i que com ens indica la partitura manuscrita (foto 1) es un obsequio de D. Miguel Pérez Domínguez a la comparsa de “Abencerrajes”. De que la peça es va interpretar per la música vella acompanyant la nova filà no hi ha cap dubte: no sòls la nomena la premsa al repertori que esta preparant la banda7, sinó que a més, apareix copiada als repertoris8 per a les festes de 1904. Aquestes petites llibretes per a tocar al carrer es conserven a l’arxiu d’Apolo (fotos 2 i 3). 3. La canción del Harem (1907) i A ben Amet (1907) A l’entrada de moros de 1907 es van estrenar al menys dos composicions: La canción del Harem de Camilo Pérez Laporta –interpretada per la Banda Primitiva d’Albaida i acompanyant la filà Cordón- i A ben Amet de Antonio Pérez Verdú, acompanyant els Abencerrajes i interpretada per la Música Vella dirigida per l’autor, en aquell moment director titular de la institució. Les dos presenten la denominació de “marxa àrab”. De la primera conservem el manuscrit


NOTES 1

Amb el títol A propòsit de “Benixerraix” (1904) de Camilo Pérez Laporta (I i II). Revista de Moros i Cristians. Alcoi, 2003 i 2006.

2

Valls Satorres, José Mª: José Espí Ulrich.. En el 150 aniversario de su nacimiento. Revista de Moros i Cristians. Alcoi, 1999.

3

7 d’abril de 1900. La región levantina es un “semanario tradicionalista” de tendència carlina, és l’òrgan de difusió del Partit tradicionalista a Alcoi. Per a major informació al voltant de la premsa alcoiana, es molt recomanable la lectura de La premsa en les comarques de l’Alcoià-Comtat d’Àngel Beneito i Francesc-X. Blay (editors). Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. Diputación provincial de Alicante, 2004.

4

6 d’abril de 1900. Heraldo de Alcoy es un diari de tendència liberal-republicana “defensor de los intereses morales y materiales de Alcoy y su región”.

5

Aquestes activitats musicals, que acompanyen les entrades, processons, etc. i altres actes de la trilogia, apareixen ben detallades als programes de l’època.

6

La defensa, 26 d’abril de 1904: “Este año, fuerza es decirlo, el lucimiento que ha revestido la entrada de moros ha superado en mucho al que ha venido revistiendo siempre este acto que es el más llamativo y pintoresco de las fiestas. Son de aplaudir de veras los refinamientos artísticos que han sabido introducir para renombre de nuestros festejos, algunas comparsas como las de Marrakesch, Abencerrajes y Mudéjares ¡Muy bien por los elementos organizadores de estas nuevas comparsas!”

7

Heraldo de Alcoy, 10 d’abril de 1904.

8

Partitures reduïdes que la banda preparava per a tocar al carrer.

9

Està localitzat a l’arxiu de la Música Vella.

Fotos 2 y 3

del propi compositor9, mentre que de la segona tant sòls un guió elaborat posteriorment, que serviria com a base per a la edició de la Asociación de San Jorge (1989). De les dos composicions hi ha referència explícita a la premsa. En primer lloc, de La canción del Harem es diu que es “una inspirada marcha árabe de nuestro paisano Sr. Laporta, escrita expresamente para el acto de la «entrada de moros» fué interpretada por la referida banda de una manera magistral” 10 . Com jo mateix senyalava en els articles anteriors, de A ben Amet sols es parla a priori amb una ja coneguda observació periodística: “El mismo dia y en el acto de la entrada de moros, ejecutarán una marcha árabe titulada “A ben Amet”, de la que es autor el director de la mencionada corporación D. Antonio Pérez. Dicha composición que está dedicada a la comparsa de Abencerrajes, es muy propia para dicho acto y llamará la atención por su carácter imitativo y salirse en un todo de la factura de los corrientes pasodobles”11. Molt a pesar de l’anterior nota informativa -que presagiava un èxit sense precedents- una vegada passades les festes de 1907, la premsa local valora com a única interpretació destacada la de la Primitiva de Albaida amb La Canción del Harem de Pérez Laporta12, el mateix compositor de Benixerraix. A més, el dia anterior i a la mateixa publicació s’incidia de forma crítica en la mala organització de la entrada de moros: “... en general se han celebrado

éstas [les festes] con gran brillantez, siendo verdaderamente lamentable que en algunos actos y muy especialmente en la entrada de moros se notara cierta desorganización”13. Fins al moment, no he trobat cap referència o valoració posterior de la composició de Pérez Verdú, encara que sí que s’interpretarà en anys següents -al menys en 1908- com queda reflectit al repertori de la Vella, publicat així mateix per l’ Heraldo de Alcoy, però aquest cop amb el títol de Abencerrajes 14. Molt recentment –aquest mateix any 2006- s’ha trobat als arxius de la Unió Musical d’Alcoi el que pareix que és un manuscrit de l’obra juntament amb altres del mateix compositor. No obstant això, fins que no s’estudie la partitura amb la necessària calma i profunditat, la prudència aconsella no aventurar cap hipòtesi davant d’una troballa tant recent. Doncs bé, aquest és el centenari de la primera marxa mora que celebrem aquest any. Fidel a l’esperit d’objectivitat que ha guiat aquestes paraules, no he volgut entrar ni tant sòls en l’anàlisi ni la qualitat artística de les composicions. Tindrem oportunitat d’escoltar-les al llarg de l’any –segur que al menys A ben Amet- i així com les reflexions o conclusions d’aquest escrit, deixaré també eixa valoració per a l’àmbit personal i íntim de cadascú.

10 La defensa, 27 d’abril de 1907. Es tracta d’un diari de tendència conservadora, catòlic. 11 Heraldo de Alcoy, 20 d’abril de 1907. 12 La defensa, 27 d’abril de 1907: “Entre las varias bandas de música que han tomado parte este año en las fiestas de San Jorge, merece especial mención la “Primitiva de Albaida” que desde los primeros momentos consiguió llamar la atención del público alcoyano, de suyo tan amante de la música...” 13 La defensa, 26 d’abril de 1907. 14 Heraldo de Alcoy, 18 d’abril de 1908.

Àngel Lluís Ferrando

115


ESTRENO DE “A BEN AMET” O “MARCHA ABENCERRAGE” (sic) Y OTRAS COSAS CIUDADANAS Y FESTERAS DEL AÑO 1907

D

igamos, para empezar, que el año 1907 está repleto de acontecimientos de marcada significación en la vida alcoyana, quizá uno de los más importantes. Lo tenemos en la inauguración oficial, el domingo 24 de febrero, del Viaducto de Canalejas. A su tesón, empeño e interés, como diputado que fue don José Canalejas Méndez por el distrito electoral de Alcoy, se debe esta bella y colosal obra de ingeniería, inspirada y dirigida por don Próspero Lafarga, cuyo proceso de construcción duró, nada menos, que siete años. Presidió el acto inaugural el señor Canalejas, presidente a la sazón del Congreso, junto con otras autoridades venidas de Madrid para tal fin, estando acompañados por el diputado provincial don Carlos Barceló y el Ayuntamiento, presidido por don Santiago Reig Aguilar-Tablada, alcalde de la ciudad. Aquí, pues, la data del evento ciudadano y aquí, también, cosas de aquellos tiempos, la “cançoneta” (1) que recogimos en torno a la inauguración del Viaducto, que se hizo archipopular, no cantándose otra cosa en fábricas y talleres que: En l’any mil noucents set vintiquatre de febrer, a la una de la vesprà Canalejas diu que ve. Li han fet carroça, va a l’Ajuntament, tocarà la música la del Regiment. Ara en entrar en la plaça i vore eixe pont ya vorás la festa que s’arma en Alcoy. Don José Canalejas està devanit, de vore que el poble d’Alcoy l’ha aplaudit. Estamos ya en el mes de marzo y en la Junta Directiva de Fiestas del 19 de marzo (2), se acuerda la designación como embajadores a Vicente Pérez, para el bando moro y Vicente Bou, para los cristianos. Apuntemos que Vicente Bou (1886-1956) por aquellos años ya destacaba como buen actor y todo un artista en la

116

declamación; también notable cantante: barítono de excelente voz y, como dato curioso para el caso que nos ocupa, sabemos que vistió para el acto de las Embajadas un ropaje muy singular: el del personaje “Miccone” de la zarzuela “La Dogaresa” del que, damos fe, hacía una irreprochable creación. (3) La prensa local del 21 de marzo informaba en sus páginas que la “brillante banda de música del Regimiento Vizcaya ha sido contratada por la comparsa Llana, para tomar parte en las próximas fiestas. También la comparsa Judíos ha contratado a la Lírica Moderna de esta ciudad, en sustitución de la Primitiva que acompañará a la comparsa Abencerrajes. (4)

Antonio Pérez Verdú Reproducción: Studio Vicens


Siguiendo con las noticias musicales y festeras, estamos ya en el mes de abril, dejemos constancia de que “algunos alcoyanos residentes en Madrid han tenido la feliz idea de confeccionar un número extraordinario titulado Alcoy para conmemorar así la épica jornada del 23 de abril”. Poco más adelante va el programa de lo que la Primitiva tiene ensayado para sus próximas actuaciones. Por su parte, “mañana en la entrada de moros –anuncia La Defensa, domingo 21 de abril– ejecutará la Música Nueva del Iris una marcha militar titulada “Apolo”, compuesta exprofesamente para este acto por nuestro paisano, el músico mayor de Infantería de Marina D. Camilo Pérez Monllor”. (5) Lo de “compuesta exprofesamente para este acto” sabemos, de cierto, que no responde a la verdad, por lo que vamos a exponer y que nos fue revelado por un testigo de excepción como lo fue el maestro

Fernando de Mora Carbonell (18971978), muchos años al frente del primer atril de la Primitiva y un hombre que en la “Vella” lo fue todo. La partitura original de la marcha militar “Apolo” de Camilo Pérez Monllor (1877-1947) está rubricada en San Fernando (Cádiz) el 26 de septiembre de 1906, fecha, que sin ningún género de dudas, el entonces director de la Primitiva, Antonio Pérez Verdú, contaba ya con el beneplácito y el firme compromiso que los Abencerrajes, acompañados por la Primitiva, estrenarían en la entrada de moros de 1907, su “Marcha Abencerrage” (sic), sin título definitivo aún, como aparece en los papeles originales conservados en la “Vella” y que, en su día, sirvieron a la Asociación de San Jorge para la edición de la misma. Había lo que se dice un gran empeño por parte del padre del autor de “Apolo”, el acreditado director y compositor alcoyano

Camilo Pérez Laporta (1852-1917), que la aludida marcha militar, por encima de todo, la tocase la “Vella”, por lo que Pérez Laporta, amañando la caligrafía de su hijo, estampó al frente de la portada de la partitura esta comprometida dedicatoria: “Para que la toque la banda Primitiva de Alcoy, en la entrada de moros del día 22 de abril”, lo que no era posible por los motivos antedichos y, al no salirse con la suya, la llevó a la “Nueva del Iris”, banda que la ensayó concienzudamente y desfiló con ella, con la filà Chano en el citado acto festero de 1907. Hasta aquí la versión –puede asegurarse que fidedigna– que nos legó el maestro De Mora en torno a la marcha militar “Apolo”, dedicada que está “al veterano músico viejo don Santiago Jordá, como ferviente partidario de dicha banda. San Fernando y septiembre, 1906”. (6) A BEN AMET / MARCHA ABENCERRAGE Como dejamos apuntado en otro lugar, la filà Abencerrajes y la Corporación Musical Primitiva respetaron el compromiso de estrenar en la entrada de moros de 1907 la “Marcha Abencerrage”, cuya autoría, como es conocido, pertenecía al titular de la entidad el maestro Antonio Pérez Verdú, familiarmente conocido en los medios artísticos de la ciudad como “Tonico, la Guapa”. Músico de reconocida valía, instrumentista de clarinete y flautín, también notable pianista, en el año 1905 sucedió a don Jorge Mira Carbonell (1864-1921) en el podio de la “Primitiva”, estando al frente de la misma hasta el año 1913, en que presentó su dimisión por incompatibilidades surgidas en el seno de la “Vella”. Pérez Verdú es autor de diversa música para banda, así como de música religiosa, aparte de realizar transcripciones para banda y orquesta, técnica que conocía a la perfección. En la compañía de sainetes y zarzuelas del barítono alcoyano Vicente Bou, desarrolló una encomiable labor como maestro director/concertador. Sabemos igualmente, que dirigió las bandas de música albaceteñas de Mahora y La Gineta, pasando en el año 1926 a fijar su residencia en Albacete, donde ejerció el cargo de

117


Viaducto de Canalejas. Alcoy

pianista del Círculo Primitivo y de la Sociedad de Cazadores, junto con su dedicación a la pedagogía de la música y clases de canto, sorprendiéndole la muerte en la referida capital el 28 de agosto de 1932. (7) Había nacido en Alcoy, en la calle Santa Bárbara número 22, el 10 de julio de 1875. Estuvo casado con Amelia Jordá Doménech, de cuyo matrimonio tuvo dos hijos: Francisco y Enriqueta. La mayoría de estos datos nos fueron facilitados por su hija Enriqueta, que aún vive y con quien nos une una buena amistad, aseverando haber escuchado comentar repetidas veces a su madre, el flamante éxito obtenido por la “Primitiva” y su director en aquella entrada de moros de 1907, constituyendo toda una novedad el estreno de la marcha del que era autor su padre, el “senyo Tonico”. Hablando de ello, el maestro de Mora, que por aquellas calendas contaba 10 años de edad, integrado que estaba ya en la banda y en la que debutó dos años más tarde, reafirmaba lo apuntado por Enriqueta y, es más, recordaba perfectamente que a la “Vella” se la motejó por el vulgo como la “música de les carabassetes”; sin duda alguna por los elementos de percusión incorporados por vez primera en la composición de su admirado maestro.

118

Revisando la prensa de la época, en el rotativo local “Heraldo de Alcoy”, número 2.856 del sábado 20 de abril de 1907, resalta en sus páginas, refiriéndose a la marcha “A Ben Amet”, que esta composición “que está dedicada a la Comparsa de Abencerrajes, es muy propia para dicho acto y llamará la atención por su carácter imitativo y salirse en un todo de la factura de los corrientes pasodobles”. Porque, a decir verdad, en los diversos actos de las fiestas sanjorgistas alcoyanas, antiguamente, se tocaba lo que se dice de todo: pasodobles franceses y alemanes, polkas, mazurcas, habaneras y hasta tandas de valses, por lo que en primera instancia, constituyó todo un hito la composición y estreno en 1882 del pasodoble “Mahomet” de Juan Cantó Francés (1856-1903) y, ahora, en los primeros años del siglo XX se observa, claramente, la inquietud de los compositores alcoyanos en dotar a la fiesta de música. “ad hoc” para dianas y entradas, con novedosas y exprofesas partituras, como por ejemplo, la que hoy aquí nos ocupa. Más cosas del año 1907 en las fiestas alcoyanas. Las bandas de música valencianas de Jeresa y Vieja de Albaida acompañaron respectivamente a las filaes Cides y Cordón, que ostentaron el cargo del Capitán. Los Alféreces fueron asumidos por las filaes de Labradores y Ligeros, siendo acompañados por las bandas de música de Polop (¿Polop de la Marina?) y Bocairente, respectivamente. El cargo de Sant Jordiet fue asumido por los Ligeros, representado por el niño Rafael García Moltó. CODA Hemos de agradecer un mucho al buen amigo Ernesto Llorens Climent, clarinetista, directivo y persona preocupada por todo lo concerniente a su muy querida Unión Musical de Alcoy, la grata noticia que en el archivo de esta entidad musical existe una partitura –que nos muestra- y que lleva por título “Escenas características” a modo de suite para banda compuesta por cinco títulos, sin especificar el nombre de éstos ni el del autor, aunque referenciado a lápiz se haya hecho constar el nombre del primer número: Los Abencerrajes y el de Antonio Pérez Verdú.

Es más, cotejando debidamente el material impreso por la Asociación de San Jorge de la marcha “A Ben Amet”, con este número de la suite en cuestión, nos encontramos –todo un hallazgo- ante la partitura original de la composición festera dedicada a los Abencerrajes y estrenada por la “Vella” en el año 1907. Terminamos. Aquí dejamos la pequeña historia de una –quiérase o no- “primerísima” composición musical exprofesa para la entrada de moros que, sin duda alguna, sí llamó la atención, por la característica musical que le dio su autor, el músico alcoyano Antonio Pérez Verdú a quien hoy hemos recordado aquí con ocasión de la efemérides centenaria del estreno de su “A Ben Amet” o “Marcha Abencerrage”. (sic)

Ernesto Valor Calatayud

NOTAS (1) Valor Calatayud, Ernesto: Cançoner alcoyà. 1992 (2) Berenguer Barceló, Julio: Historia de los Moros y Cristianos de Alcoy. 1974 (3) Valor Calatayud, Ernesto: Diccionario alcoyano de música y músicos. 1988 (4) Berenguer Barceló, Julio: Historia de Alcoy. Tomo III. 1977 (5) Berenguer Barceló, Julio: Historia de los Moros y Cristianos de Alcoy. 1974 (6) Pérez Monllor, Camilo: APOLO. Marcha militar. San Fernando (Cádiz) Septiembre 1906. Partitura. Archivo banda Primitiva. (7) Valor Calatayud, Ernesto: Diccionario alcoyano de música y músicos. 1988


LA FIESTA HISTÓRICA HACE HISTORIA

C

on ocasión de la conmemoración del 750 aniversario del otorgamiento de la Carta Puebla al poblado que era Alcoy, la Asociación de San Jorge organizó la flamante, pintoresca y singular Gloria Histórica, y casi superpuesta a esta extraordinaria Gloria una representación de parte de nuestra Fiesta se exhibió y triunfó por la 5ª Avenida de Nueva York, con particular resonancia en toda España, a la par que pocos días antes un indocto imán lanzaba un anatema contra las fiestas de moros y cristianos en general, soflama que tuvo eco en diversos medios y corros nacionales y hasta internacionales, propiciando todo mayor publicidad a nuestras fiestas. Lo que me da pie para reflexionar sobre la lozanía y el vigor de la Nostra Festa, como ente vivo y dinámico, de repensar su evolución y desarrollo a través de los tiempos hasta erigirse en institución sustancial e indisoluble de Alcoy y lo alcoyano, en forma de ser y sentir. Así un hecho cierto, incontrovertible –aunque a algunos les reconcoma, irrita y desazona el no poderlo borrar-, la muerte del caudillo Al-Azraq a las puertas de la pequeña villa que era Alcoy en 1276, se convierte en mágica leyenda, en la epopeya portentosa de un pueblo huérfano de grandes acontecimientos, de heroicas proezas, famosas hazañas, hechos que repetirían los niños de todas las escuelas de España, y esa casi casualidad se ha transmutado, como digo, en nuestra gran epopeya, elevándola a fundamento de nuestra personalidad y que la tradición ha ido agrandando, moldeando en símbolo, nuestro santo y seña. Y uno, yo, al igual que –creo- los alcoyanos de buena voluntad, nos hemos complacido con los reportajes y noticias de la salida a Nueva York y nos hemos encandilado y emocionado en la contemplación de la curiosa y extravagante Gloria Histórica, verdadero monumento al anacronismo -¡bendito y bello anacronismo!-, que nos ha traído a la memoria por una

parte las descripciones y opiniones que a mediados del S. XIX vertieron sobre nuestra Fiesta los eruditos Llobet y Vallosera y el Barón Jean Charles Daviller; el primero las calificó de “curiosa y ridícula ensalada”, resultándole al segundo “de lo más divertido”, si bien expresó semejante parecer, del que eran asimismo ya varios alcoyanos que iban apuntándose al rigor historicista, mas por otro lado esa misma Histórica Gloria, que nos ha dejado boquiabiertos, nos ha transportado a la nostalgia de un tiempo ido, a la par que nos hace –ha hecho– reflexionar acerca de lo que es –y debe ser– una fiesta popular, por muy histórica que sea. Es así como la gozamos contemplando y aplaudiendo a un par de empingorotados auxiliares de pista de circo, a uno que no sabíamos si sería D. Juan de Austria o el mismo Carlos V, vimos un hombrón uniformado de raro monaguillo, un doctorando con trabuco, un estrambótico romano, un marinero finolis, húsares de opereta, un capellán del medievo cargado con su trabuco, dieciochescos atuendos, excéntricos moros, moracos turquescos, estrafalarios guerreros cristianos, deliciosos caballitos de cartón, y en fin un festivo y alborozado revoltijo de encantadores antiguallas, como salidas de una rediviva guardarropía, que en modo alguno podría tacharse de “ridícula ensalada”, mas bien elegante y noble macedonia, excelso almíbar en el que nos extasiamos rememorando al tío Graella, al tío Mona, al tío Cuarenta, Toni el Rey, Chava y tantos otros. Con el S. XX empezó a imponerse el rigor histórico, pero una fiesta auténtica es –ha de ser– una fiesta nacida del pueblo y en el pueblo, donde no tiene cabida el docto erudito que sólo tercia para poner pegas, para resaltar posibles defectillos, obviando que ahí precisamente está la esencia de lo realmente popular, y que es en esas manifestaciones en las que el pueblo tiene todo el derecho a lo arbitrario, al fantástico anacronismo, donde el verdadero pueblo se emociona

mutando su propia tradición. Y en un momento en que parece que son tachados de caducos los valores que cimentaron Europa toda, es singularmente significativo el ver como llegado abril la realidad alcoyana se abraza a la tradición –religiosa, histórica y legendaria–, canta a su Walí, revive su fantástica epopeya, y viste –vestimos– los hábitos festeros, sean de cristianos o de moros, en simbólico rito. Es cierto que padezco nostálgica envidia no sólo de aquellos trajes, esos que se pasearon en la Histórica Gloria, sino también de lo que simbolizaban, de la fiesta de aquellas épocas, que, reconozcámoslo, era más popular, que hoy sería inconcebible, es verdad, lo cual no empece que la rememoremos con esa singular añoranza de algo que no hemos vivido. Y si bien no debemos instalarnos en la nostalgia, si que podemos reivindicarla, tenemos derecho a la nostalgia, incluso a las vivencias no vividas. Es por eso por lo que, por un momento, podemos imaginar al Tío Graella, en ese agudo y socarrón pregón que escribió Rafael Coloma, arengándonos: “On yachen moros con barba y cristianos con faldeta, que s’aparte tot el mon d’eixant pas a nostra festa. Desde el sel, on fa alguns añs que se troba esta animeta, he baixat a posta asi per dirvos esta sentencia: festes, com les nostres festes, ni en el cielo, ni en la tierra”. (1)

Eduardo Segura Espí

(1) La grafía es la del texto original.

119


ELS ARTISTES I LA FESTA: SENTO MASIÁ

D

e Sento Masià ( Alcoi, 1940) se n’ha parlat poc en relació a la Festa; si bé és ben cert que la seua aportació a aquesta ha estat més palesa els últims anys que el anteriors. Especialment a partir de la realització del cartell de Festes, l’any 1999, i per la seua recent implicació en la Filà Chano. Sento, no obstant això, té una ampla i qualificada trajectòria pel món de l’art, que ací a Alcoi, estant residint com encara ho està avui a Molins de Rei, l’hem seguida irregularment, excepció feta d’alguns amics íntims. Però el pintor ha tingut i té ara, amb més força, si cal, un fort ancoratge cultural amb el seu poble; i amistats sempre presents, com la del Toni Miró o, fins la seua mort, la de l’Ovidi, que estant a Barcelona podia fer-la- i la va fer- ben quotidiana. El pintor marxà a Barcelona en 1962, a finalitzar els estudis de Belles Arts que havia iniciat a València. Deu anys després, 1972, es nomenat Director de l’Institut de Molins de Rei, i allí roman encara, malgrat que ara jubilat professionalment que no artísticament. Açò li permet viatjar amb més freqüència a Alcoi, departir amistats, coneixences, i exposar, com les mostres més recents al centre Ovidi Monllor. I recordar, perquè el seu recorregut és llarg. A les darreries dels seixanta fou, juntament a Antoni Miró i Miquel Mataix, fundador del grup Alcoiart, i les mostres es feien freqüents, en 1967, en 1969, en 1973, en l’antiga Casa de Cultura, i la última en la Galeria Capitol. Per ací veiem a un Sento, primer figuratiu, i posteriorment abstracte, pop i expressionista, compromès amb la terra, amb els drames del ser humà, amb el seu poble en definitiva. En 1984, tornem a contemplar, en el nou Centre Municipal de Cultura, la seua obra, i més recentment, en 2003, com he dit, al Centre Ovidi Montllor, sota el títol de Rena-sentisme. Ací la referència al Renaixement històric es considera com a marc de llibertat i relació directa amb la natura; un torrent emotiu que té una fort component de rebuig a allò

120

definit i de la ideologia com a substituta de la realitat històrica i política. Espaiada presència, doncs, la del nostre Sento, ací a sa casa, i per això més interessadament sorpresiva, i, senzillament, atractiva. En el món de la Festa, la sensibilitat del pintor naix, no podia ser d’una altra manera, per la seua coimplicació amb la natura més propera. A la què acompanya fent del seu cos- el color- i dels paisatges protagonistes principals de l’obra, expressió verídica de la seua terra, que és font de la seua reflexió pictòrica i del mateix procés creatiu.

Per això, a l’any 1999, se li dona la responsabilitat de fer el cartell anunciador de les nostres Festes de Moros i Cristians. I el fa. El tema central: un Jaume I, naixent d’un fons espacial blanc i terrós, desplegant una ventejada senyera, cavalca sobre un animós corcer, que alça triomfant els seus peus davanters, anunciant la llum de la reconquesta alcoiana, descansant els de enrera sobre un gros perfil que traça esquemàticament el nostre Barranc del Cinc, el qual a la seua vegada limita i defineix, seguint la topografia essencial del nostre barranc, el nom ALCOI, en


lletra grossa. El perfil es perllonga cap a la dreta incloent-hi la tipografia FESTES DE, en lletra més petita, i per sota, SANT JORDI, 22,23,24, ABRIL, 1999, D’INTERÉS TURÍSTIC INTERNACIONAL. Quelcom més grossa es destaca, en la part immediatament superior d’aquest bloc, la referència a MOROS I CRISTIANS. Finalment, bordejant el cartell, com una orla rectangular, els escuts de les 28 filaes alcoianes. En el cartell, dos elements- un plàstic i l’altre iconogràfic- se’ns manifesten recurrents en la seua pintura de la Festa: el color, d’un intens ocre, tant en la imatge de Jaume I com en la del Barranc i la tipografia “Alcoi, Festes de”; i la iconografia del perfil esquemàtic del nostre Barranc del Cinc. Ambdós els veiem referits en altres peces i esbossos que

Sento ha creat per aquest motiu; que tenen unes clares connotacions de l’estima pel seu poble. Com s’expressa en aquest cartell, on tot traspua una simbologia de pols cognoscitiu i sensitiu per Alcoi, per la seua Festa, pel caire històric d’un esdeveniment tan arrelat a la geografia d’una ciutat que les fa reviure en l’abril de cada any. Aquestes claus estètiques les reprendrà en el disseny del Capità Chano i en el del seus emirs, en l’any de la Capitania d’aquesta Filà, el 2003. Jordi Vitòria Corella, malauradament desaparegut, fou un Capità contingut i elegant, com cal a la nostra estètica, de teles daurades, d’un gros turbant d’intens ocre, del que, per una part, ixia una faixa amb flocs que li rodejava el coll, i, per altra, una lateral, a la dreta, també

amb flocs, que descendia fins la part superior del pit. Portava, a més, per damunt un casquet metàl·lic que acabava puntegut. La resta del vestit el composaven una capa, d’obscura tonalitat, amb lluents bordats, xilaba i túnica, ornamentades per les voreres amb lleugers motius geomètrics; a més de pantalons de terrós obscur, un collar amb una mitja lluna, unes espatlleres i punys metàl·lics, una gumia penjant al centre, i sabates coronades per uns arabescs decoratius, de roges tonalitats. Tots ells fets especialment de daurades i ocres coloracions, que a més d’identificarse amb els colors de la Filà, ho feien també amb la dominant paleta de Sento. Els emirs els va vestir d’un blanc lluminós en el turbant, amb una caiguda que rodejava el barbó, i una altra que penjava al llarg de la part dreta fins més enllà de la cintura. La túnica és de blanc cru i mate, entallada en la part superior, central i en els punys per peces de cuir, amb una gumia al centre; el pantaló, bombat, és de color granat. Finalment les botes negres, i una espingarda defineixen tot un conjunt d’indumentària amb trets semblants a la vestimenta de les tribus àrabs del desert. Però a més d’açò, molts altres treballs recents referits a la Festa, de menor entitat, però no per això menys interessant des del punt de vista artístic, han eixit del taller creatiu, pictòric i escultòric, de Sento, fonamentalment protagonitzats per eixa imatge, de geomètrica i esquemàtica traça, del Barranc del Cinc que tan gravada té en la seua retina des de que la va fer per al cartell de Festes. En definitiva, el nostre pintor quan s’ha apropat a la Festa ho ha fet des de dos paràmetres perfectament vàlids i altrament singularitzats per una manera de veure-la diferent a mols altres creadors i creadores; iconogràficament més laica i natural, estèticament sòbria i situada en un concepte essencialista d’una terra, alliberada i despullada de retòriques acumulades. Que la Festa és també això.

Josep Albert Mestre Moltó DE L’ASSOCIACIÓ DE CRÍTICS D’ART

121


ALCOY EN VALENCIA AQUEL OTRO VIAJE DE 1940

E

gida a esta corporación para que esta Ciudad, tome parte, enviando una representación de las comparsas, en los festejos que se celebrarán en la Capital de la Región, el día 31 del actual, en honor de la Excma. Señora doña Carmen Polo, esposa de nuestro insigne Caudillo; acordándose designar al Concejal don Jorge Seguí Santonja, para que organice y dirija todo lo concerniente con la invitación referida”. No hay que olvidar que tan sólo hacía 16 meses que había finalizado la guerra. Corrían tiempos difíciles, era una época con situaciones personales, sociales y políticas muy delicadas. Y como se desprende del acta del pleno antes reseñado, la decisión fue política y el fin hizo que se allanasen todas las dificultades, entre las que se encontraban la concesión de permisos laborales, la expedición de salvoconductos e incluso de permisos judiciales para aquellas personas que, por motivos políticos, se encontraban en libertad condicional, habilitar un presupuesto para los gastos y tenerlo todo listo en diez días. En cuanto a lo que se refiere a los permisos laborales, a continuación transcribimos un oficio de la alcaldía que fue remitido a los patronos de las 61 empresas a las que pertenecían los expedicionarios: ”Le ruego tenga la bondad de conceder a los obreros empleados en la industria de

su propiedad, reseñados al dorso, el oportuno permiso sin carácter reintegrable, para que puedan tomar parte en los festejos que se celebrarán en la ciudad de Valencia, el próximo día 31 de los corrientes, en honor de la Excma. Señora doña Carmen Polo, esposa de nuestro invicto Caudillo, a cuyo efecto se realizará el desplazamiento el día 30 por la tarde. Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista. Alcoy, 29 de Julio 1940. EL ALCALDE”.(1) En relación con los salvoconductos, reproducimos también el siguiente oficio de la alcaldía: “Por el presente se ruega a los Agentes de Policía, de servicio en las estaciones de ferrocarril, no pongan entorpecimiento a las personas reseñadas en la relación adjunta a éste, pues se trasladan a Valencia requeridas por el Excelentísimo señor don Antonio Aranda y Mata, Capitán General de la Región, con objeto de desfilar ante la Excelentísima Señora doña Carmen Polo, esposa de nuestro Generalísimo. Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista. Alcoy, 29 de Julio 1940. EL ALCALDE”.(2) Componían la expedición un total de 200 personas, distribuidas de la siguiente manera: La Banda Primitiva de Alcoy aportaba 56 hombres; La Banda Nueva del Iris acudió con 53 hombres y 25 niños; 5 Heral-

Foto Studio

l viaje realizado por una representación de nuestras fiestas de moros y cristianos a Nueva York para participar en el desfile de la Hispanidad, celebrado el 8 de octubre del pasado año, y con un importante componente de promoción turística internacional, ha tenido una gran resonancia en los ambientes festeros y en general en toda la ciudad, gracias, entre otras cosas al excelente trabajo de los medios de comunicación, particularmente de los locales. Este extraordinario viaje me ha hecho evocar aquel otro, muy poco conocido, que en circunstancias muy distintas y por motivos bien diferentes, llevó una pequeña muestra de nuestra Fiesta a la ciudad de Valencia, donde participó, junto con representaciones de distintos pueblos y ciudades de las tres provincias valencianas, en un desfile que tuvo lugar en los jardines de los Viveros en la mañana del día 31 de julio de 1940. En el acta de la sesión ordinaria del Pleno del 20 de julio de 1940, bajo la presidencia del Sr. Alcalde don Javier Carbonell Muntó, en el punto del orden del día referido a “Fiestas”, se puede leer lo siguiente: “Por el señor Alcalde se dio cuenta de una invitación del Excmo. Sr. Capitán General de la 3ª Región Militar don Antonio Aranda y Mata, diri-

Escuadra de negros de la Filà Mudéjares, los populares “Palominos”, desfilando en los jardines de los Viveros de Valencia el 31 de julio de 1940. “Coc, Navarro, Bartolito i Paquito el Sabater. Miguelín, Joaquín Cabrera, Marcoval i la Tonué, presidits pel cabo Pérez, tots ho van fer molt rebé”,(letra de una de sus “cançonetes” más celebradas: “Els negres a València).

122


Foto Studio

dos, 22 Glorieros; 10 componentes de la escuadra de negros de los Mudéjares; 4 niños vestidos de Labradores; 8 capitanes o cargos; 2 sargentos; 3 encargados de ropería; 1 jefe de expedición y su ayudante y 10 acompañantes. Los festeros que representaron a las 22 filaes fueron los siguientes: Vicente Reig (Lana), José Vicens Solbes (Judios), Gaspar Reig Mayor (Domingo Miques), José Ferri (Chano), Sixto Bartolomé (Verdes), Ismael Segura Ripoll (Magenta), Juan Torregrosa Soler (Cordón), Salvador Sanjuán Senabre (Ligeros), Rafael Peidro Picher (Mudéjares), Juan Cortés (Abencerrajes), Agustín Torregrosa Durá (Marrakesch), Ramón Guillem Sempere (Realistas), Antonio Sellés Baldó (Berberiscos), Antonio Aracil Boluda (Andaluces), Emilio Navarrete Serra (Asturianos), Eleuterio Soler Ivars, (Cides), Luis Serrano Colomina (Labradores), Jorge Coderch Santonja (Guzmanes), José Abad Casasempere (Vascos), Juan Llorens Soler (Visigodos), Miguel Miguel Vilaplana (Mozárabes) y Adolfo Llorca Pascual (Astures). Actuaron como sargentos moro y cristiano, Jorge Vilaplana Miralles y José Pastor Picurelli respectivamente. Los mudéjares desfilaron con el traje de la escuadra de negros que sacaron en abril de ese mismo año y estaba formada por: Emilio Pérez Nadal, Luis Ibáñez, Ezequiel Bou Ros, Antonio Valor López, Francisco Pérez Navarro, Miguel Peidro Picher, Ramiro Gisbert Pascual, Joaquín Cabrera Marsell, Enrique Cortés y Enrique Moltó Abad. Hay que señalar, que esta escuadra de negros quedó inmortalizada en la letra de una de las más celebradas “cançonetes dels Palominos”: “Els negres a València” Además del gloriero y la escuadra de negros, los mudéjares aportaron el cargo de capitán moro, representado por ese gran festero que fue José Gisbert Pla “Ramiro” Otros siete personajes acompañaban al capitán moro, es de suponer que entre ellos estaría el capitán cristiano y el resto representarían a los alféreces, embajadores o nobles de ambos bandos, pero no he podido relacionar los cargos con las personas, que fueron las siguientes: Francisco Satorre, Miguel Sempere Castañer, Federico Espí Botí, Emilio Santacreu Serra, Antonio Jordá “Mona”,

En esta imagen tomada en el mismo lugar y fecha que la anterior, podemos apreciar una insólita “Gloria”, con el sargento Jorge Vilaplana Miralles al frente del bando moro.

Antonio Petit Payá y Romualdo Coderch Santonja. (3). Rebuscando en la prensa de la época, encontré un artículo sobre este desfile en el periódico “La Gaceta de Alicante” de fecha 1 de agosto de 1940, en el que su autor describía brevemente la participación alcoyana, de una manera curiosa y algo exagerada en cuanto al número de integrantes, según se desprende de la siguiente lectura: “… Siguió el desfile con las representaciones de Alicante, iniciada con los moros y cristianos de Alcoy formada por grupos de sesenta músicos, veinticuatro comparsas de moros y cristianos, nueve compañías de negros, de capitanes y de grupas …” En relación con los gastos, encontramos dos notas de fecha 6 de agosto de 1940, (4) que refundidas dan el siguiente detalle:

tancias y los medios utilizados fueron muy diferentes en un caso y otro, pero siempre se puede encontrar un nexo de unión entre ambos y no es otro que el extraordinario entusiasmo que los alcoyanos han puesto siempre en todo lo relacionado con sus “moros y cristianos”, venciendo obstáculos y sobreponiéndose a todas las dificultades para representar digna y brillantemente a su ciudad y a su Fiesta. Para los Mudéjares, 1940 fue año de Alférez, con una destacada actuación tanto en las fiestas de abril como en el viaje a Valencia. En este año 2007 repiten cargo, dos buenas razones para dedicarles este artículo a la Filà y a su Alférez José Jorge Pérez Gisbert, con mis mejores deseos para las próximas fiestas.

José María Belda Gadea

Billete F.C. 190 viajeros . . . . . . .2.793 10 1/2 billetes ida Valencia . . . . . . .50 Gastos facturación “ . . . . . . . . . .10 10 1/2 billetes vuelta Alcoy . . . . . . .50 2 viajes carro E. Alcoy . . . . . . . . . .25 M/estancia Valencia . . . . . . . . . . . .25 R/adjunto alquiler trajes negros 240 R/adjunto alquiler “ labradores” 83 Pintura negros . . . . . . . . . . . . . . . ..30 Total pesetas . . . . . . . . . . . . . . . 3.306 NOTAS

Entre este viaje a Valencia y el recientemente realizado a Nueva York han transcurrido 66 años. Los escenarios, los motivos, las circuns-

(1) Archivo Municipal de Alcoy (2) Archivo Asociación de San Jorge (3) Archivo Asociación de San Jorge (4) Archivo Asociación de San Jorge

123


MOROS Y CRISTIANOS EN ALGEZARES

E

l barrio de Algezares se halla prácticamente abandonado en la actualidad. El único comercio que continúa funcionando es el horno (la antigua Panadería de Algezares), sito en el nº 29 (anteriormente nº 27), en cuya pared apenas se pueden leer las letras “HORNO”. Sin embargo, en los años cincuenta el barrio tuvo diversos establecimientos y conoció un vibrante apogeo, constituyendo entonces una concentración urbana de gran densidad demográfica, puesto que el nivel de ocupación era total en las viviendas y hasta en los sótanos disponibles en ese tiempo de expansión textil. Sus vecinos convivían en estrecha relación y se sentían parte de un núcleo identificado con su barrio y sus fiestas. Por las noches de verano muchos salían a sus puertas a tomar el fresco y sacaban sillas, taburetes y hasta la cena frecuentemente. El centro del barrio lo constituía la Placeta, la antigua Era de Sant Miquel, la cual, aunque había dejado de usarse como era desde hacía tiempo, todavía se recordaba como tal en una canción de piñata:

Entrada. Montado, de heraldo: Antonio Sempere Llopis.

“Cinc en falten de la junta i no sabem on están. Mireu-los dalt de la era fent ensaio musical. (Paco González, Memòries Alcassares. En Dos o tres fulls del Grup de Danses Sant Jordi d’Alcoi, 1999:32). Presidiendo la Placeta, nº 40, en la fachada encima de la tienda de Vicente Peralta (ya en 1955 propiedad de los hermanos Evaristo y Justo), se situaba la Vera Cruz, un conjunto de azulejos hoy ya desaparecido, tras la demolición del edificio. Precisamente, a la Vera Cruz se le ofrendaban las fiestas anuales de Moros y Cristianos en mayo. En el año 1955 la Publicación de la Fiesta tuvo lugar el domingo 1º de mayo a las diez y media de la mañana. El sábado siguiente, 7 de mayo, se procedió a la “enramà” y al anochecer

124

Diana. (De izquierda a derecha). De pirata: Cabrera, de paisanos: Miracielos y Antonio Sempere Llopis, de pastor: Agustín García soler, de cabo de escuadra: El Dentillo.

del mismo día se llevaba a cabo la “cremà” de la hoguera en la Placeta, acto que, según el programa de fiestas de ese año era “símbolo y tradición de las fiestas”. (Programa de los festejos en honor de la Vera Cruz,

1955). Efectivamente, en este singular acto participaban todos aquellos que querían echar leña al fuego. Los niños, en especial, arrastraban sillas desvencijadas, muebles rotos y toda clase de material combustible para


fechas, Don Enrique entregaba 50 pts a los padres para que comprasen “una gallineta” y se les instaba a que los festeros llevasen a bautizar al recién nacido. Alma y motor de la Junta Rectora era Agustín García Soler, el cual escribía casi todos los artículos del programa de fiestas, ya fuera con el seudónimo “Agus”, ya con el de “García”, con el de “Soler” o con el compuesto “Agarso”. Don Agustín recordaba en un artículo del programa de 1955 cómo en tiempos pasados los festeros improvisaban sus atuendos, vistiéndose con delantales o prendas de sus esposas y hasta con verduras. En otro escrito, el autor afirma que las fiestas del barrio no pretenden igualarse, ni mucho menos competir, con “las fiestas Madre” y se afirma en los límites de su frontera en la barriada. Finalmente, y en honor a su “filà”, García Soler compuso una letra en valenciano para ser cantada a los acordes de “La florista de Madrid”. La letra, evocadora de un barrio y de un tiempo ya perdidos, ilustra sin embargo un espíritu festero muy alcoyano que, sin lugar a dudas, se encuentra todavía latente y pujante en cualquier “filà” de nuestra ciudad. Nostre ambient En la comparsa Els Pastors d’este barrio de Algezares reina una armonía gran (bis) en festers y tots els atres. disfrutar de esa noche, en gran parte maderamen rescatado en la ribera de la confluencia que forma el Serpis. Inmediatamente después desfilaban las comparsas de Els Pastors y de Piratas. Los primeros tenían su sede en el bar de Calendari, propiedad de Agustín García Soler, mientras que los Piratas se reunían en el bar de El Rastell, cuyos dueños eran el Sr. Pepe y la Sra. Encarna. A las siete de la mañana del día siguiente, domingo, y con previo disparo de morteretes, tenía lugar la Diana, desfilando las mencionadas comparsas. A las ocho y media los festeros llevaban a hombros la imagen de Nuestra Señora del Rosario, recorriendo la barriada y finalizando en la Parroquia de Nuestra Señora de los Desamparados, a través de la calle Virgen María. A

mediodía, una banda daba un pasacalle y ya a las cinco de la tarde se ofrecía “el fastuoso acto de la Entrada en el que, tanto Els Pastors como los Moros Piratas, harán presente su auténtica indumentaria” (Programa). Por la noche del domingo había una retreta, premiándose el “más vistoso farol infantil” (Programa). El lunes siguiente, a las seis de la tarde, continuaban los festejos con sendas carreras en las que también se obsequiaban premios. La primera carrera era de sacos y en la segunda los participantes corrían amarrados de una pierna a la pierna de su pareja. El cura párroco, Don Enrique, apoyaba activamente la fiesta y desde el programa de fiestas arengaba a los festeros y a la Junta Rectora a fomentar los actos. Si un niño nacía en esas

Y es qu’en parlar de festes, les hores pasen volant, y cuant arribem a casa les dones ya’stán chillant. El disapte per la nit, una suculenta olleta, y a penes se l’acabem (bis) a formar hasta la plaseta. A penes estem allí, la charanga va tocant, y comensa animarse este gran ball familiar.

Juan A. Sempere Martínez SAN JOSÉ STATE UNIVERSITY

125


OTRA VEZ LAS COMPARSAS DE CABALLERÍA. LA DE PEACO, O CABALLERÍA DEL “VI”

V

estían los festeros enrolados en esta comparsa decimonónica prendas sencillas y baratas, con aspecto napoleónico todo el uniforme, embutido cada individuo en un caballito confeccionado de cartón duro remojado con goma de pegar –“destrina”– o cola de conejo jaspeadas o moteadas sus dos caras, y sostenido o enganchado por el fester con cordón o cuerda de esparto, o incluso “cordón de mecha” usada en los encendedores o mecheros de antes. Napoleónicos por sus levitones, por le fajín y el bicornio con que cubrían la cabeza. La mejor descripción, acaso, nos la ofrece el poeta que redactó la décima que se publica en la “Noticia Histórica” de 1876, editada con motivo de los festejos del “Sexto Centenar” (1). A cerca de la autoría de los versos colocados a los pies de cada diseño o figurín, espléndidos grabados reali-

zados en madera de boj, acaso el primer “llibret de filaes”, se han explicitado dos versiones. La primera es de Adrián Miró quien opina –y no es sino una suposición– que fue Vicente Laporta Valor, hermano de Francisco Laporta, quien pudo escribir las acertadas décimas (2). La segunda es Julio Berenguer citando un artículo aparecido en el “Archivo de Alcoy” de octubre de 1919, señalando de forma más taxativa que el poeta en cuestión fue Miguel Parera Cort (18311891), poéta clásico, perfecto, atildado, “impecable en el fondo” (3). Y esta es la descripción de la filà y de su vestimenta con una suave invocación al dios Baco, el mismo que aparece en el cuadro “Los borrachos” del maestro Diego Velásquez: De este escuadrón ó filada Las prendas baratas son. Un sombrero de cartón, Una levita abrochada,

Una faja colorada, De caña y papel un jaco Son su arreo; y el dios Baco Presta valor y alegría A la gran caballería Que inmortaliza al Peáco. Desde luego y dentro del conjunto de “filadas” o comparsas existentes en el siglo XIX, época de fresca inspiración, de poco respeto a la historia, de un acercamiento a la estética más que discutible, variopinto criterio y pronta resolución, la llamadas de caballería, sobremanera en el ejército de los cristianos, muy amplio y general o plural, ofrecían un aspecto muy especial y desempeñaban en el calendario de actos una función igualmente puntual y propia. El hecho de aparecer en torno el surtidor sito en la plaza de San Agustín, armados con su sable de madera, arrancando de un “tajo” boinas,

Primer término: “Cavallets” en la Plaza de San Agustín o de la Constitución.

126


gorras y sombreros del público, turbantes o caperuzas a los otros festeros que por allí se congregaban, hace pensar que su actuación en la Fiesta de Moros y Cristianos era de carácter más lúdico, menos disciplinado y tal vez por esto mismo, más divertido. El poeta bilingüe de la “Descripción de las Grandes Fietas” (4) parece decir que realmente “els cavallets” no “feen ni pols ni remolí”, aunque en realidad era todo lo contrario. Y así se expresa de forma y sencilla y descriptiva: ...Pelean con gran destreza unos y otros. Un grande escuadrón de potros Saldrán trotando siempre saltando y brincando sénse potes. Y encara que a ells tacostes no et patejen. Si no els tequen no esmenejen... Las “caballerías” también participaban –pero no siempre—en los actos más serios y más concretos de la fiesta, por ejemplo la propia Diana, y así lo testifica también en versos el poeta Miguel Cantó en su folleto “Veu de Festa” (5), cuando al acabar su descripción dice: En después si tenen gana, de totes les cofradies entren les cavalleries que’s el fi de la Diana. ¿Pero, desde cuándo existe la Filà Caballería de Peaco?. Esta sería la pregunta. Y está claro que antes de 1864 no figura en la fiesta alcoyana. La “Guía del Forastero” de esta mismo año (6), no habla de dicha entidad, y si cita en el bando moro las caballería de: Árabes, Palestinos, Marruecos y Africanos, con 18, 8, 16 y 11 componentes, respectivamente. En el ejército cristiano: Húsares, con 15 festeros, Lanceros con 7 y Austriacos con 40 individuos, todo un record por tales fechas. Otra cita “citable” podrían ser los versos aparecidos en “El Parte Diario” unos años después, descriptivos de los trajines que las caballerías solían hacer en 1871 nombrándose un año antes la Caballería Argeliana, la Caballería Federica y la del Directorio –las dos últimas cristianas-: Tires, polvo, gran calor, Refrescos, chafarotadas, Sombreros apabullados,

Empujones, algazara Y vanitas vanitatum que es cosa que nunca falta (7). Y así lo entendió la “Guía” de Martí en un relato la mar de aclaratorio: “Al terminar la batalla, es sorprendente ver el combate de la caballería, particularmente por la tarde. En la plaza y la avenidas de las calles que en ella desemboca, en medio de la concurrencia que allí han atraído la bulla y los disparos, vénse correr centenares de hombres que parecen entregados a una verdadera lucha –dice-: las cargas de caballería que con sus caballos de cartón hacen mover la masa compacta de millares de espectadores que se dilata y estrecha según los movimientos de los caballos, y las corridas de los fugitivos, produciendo un movimiento indescriptible...” y remata esta párrafo hablando de la “prudencia y mesura del buen humor alcoyano” (8). Para Llobet, años antes, las caballerías y sus correrías tenía otro sentido, y siempre tan despectivo y poco menos que ignorante en el conocimiento de la fiesta alcoyana, se atre-

vía a señalar: “Esta caballería es la parte más ridícula de la fiesta, puesto que está formada por hombres que metidos en unos caballitos pequeños... juguete má propio de niños que de hombres, con bigotes y barbas...; esta caballería constituye la parte grotesca del drama figurado...”(9). La caballería de Peaco está en la calle a partir de 1876 cuanto menos, antes de esta fecha no alcanzamos a ver registrada la filà en documento alguno, y se han consultado diarios como “El Parte Diario”, “El Correo” y “El Serpis”, entre otros, que hablan en general de la caballerías señalando que regresan de sus meriendas, que han realizado sus evoluciones, incluso la crisis que registraban o experimentaban algunas de estas entidades: “Ya no se ven en las fiestas aquellas animadas y bulliciosas bandas de disparados ginetes (sic) montados sobre sus propios pies, y con el caballo de cartón sostenido con tirantes... aquellas estratégicas correrías con que desaparecían y volvían de nuevo a aparecer inopinadamente, sorprendiendo

El Tio “Graella”

127


a los inofensivos espectadores que salían escapados con los sombreros bajo el brazo, huyendo de las bromas...”(10), diciendo el periodista, además, que la “caballería ha mermado hasta un extremo verdaderamente sensible”. Mientras esto se escribe –1879- los de Peaco están vivos pero “mermados”. Y esta crisis “caballeril” llega bien lejos, esta noticia de las fiestas del 81 es casi demoledora: “ En las fiestas que hoy empieza figurará cono general de la única comparsa de cristianos que sale, un hermoso niño de tres años, hijo de un conocido propietario de esta ciudad. Lucirá un riquísimo trage (sic) de capitán general construido con toda propiedad y montará una briosa jaquita que se ha hecho venir espresamente de Valencia para el efecto...” (11). Peaco aparece en la prensa de estos momentos junto a Rifeños, Marines de Colón, Antigua Española, etc. De nuevo “El Serpis” señala en referencia al acto de la Diana: “Este

Filà: Caballería Peaco o del “Vi”

128

acto estuvo sumamente vistoso y animado...la caballería de Peaco que llevaba una banda de cornetas”, habla, pues del acompañamiento musical, y añade que a los “Labradores ó Maseros, que iban acompañados de su peculiar orquesta de guitarras...” (12). Las oscilaciones en cuanto el contingente de festers es enorme de unos a otros años, y así sabemos que acabando el siglo, en 1895, los individuos “cavallets” en las distintas filaes era: Caballería de Moros de Alhazarach, 21; Bequetes, 60; Caballería Lijera, 11 y Peaco, 30” (13). En el muy apreciado diario “Heraldo de Alcoy” publica por vez primera, Gonzalo Cantó Vilaplana, autor del famoso “Campanario de mi pueblo”, su poema “Rápida”, aquel que comienza de la siguiente manera: “Masereta, masereta, qu’a les festes d’Alcoy, vens...” y no falta en sus versos la referencia a las caballerías, aconsejando de este modo a la masereta de las cercanías:

...Fuchli á la caballería, mira tú qu’els cavallets son fogosos y es desboquen, y si cavall y chinet sencabriten y el fan cáure de tós, en mich del carrer, pasarás el gran afronte si ans no poses remey...(14). Y este es el bando cristiano en el acto de la Gloria de 1902: Capellanes, Andaluces, Segunda de Tomasinas, Navarros, Estudiantes, Voluntarios Catalanes, Caballería de Peaco, Caballería de Sequetes, Caballería de Cazadores, Asturianos, Cides, Primera de Tomasinas, Labradores, acompañandos en el desfile por la banda Primitiva que, como la Nueva del Iris, “estrenaban algunos pasodobles del nuevo repertorio” (15). Y ya que estamos en la “Gloria”, volvamos a la Gloria, la de 1907 –hace cien años–, cuando la banda Lírica Moderna acompaña las caballerías de Realistes y Berberiscos en la parte mora, Peaco y Cazadores en la cristiana, siendo el repertorio de la banda, entre otras piezas: “Saludo a Canalejas”, pasodoble de Federico Espí Botí y “Bruxelles Attractions”, también pasodoble, de V. Turine (16). Y con la filà Peaco está “Graella”, sin duda el personaje más popular y conocido. Ignoramos su verdadero nombre, pero de “impenitente y estrafalaria bohemia”, tal y como se le califica el cumplirse cincuenta años de su muerte, en 1958, publicándose, además, su foto (17), indicándose unos días antes que había desaparecido de las fiestas alcoyanas de Moros y Cristianos: “Una noticia casi histórica: el día 29 de abril –de 1908- falleció el conocido y popular festero Graella, afiliado de antiguo, como se sabe, a la Caballería del Ví” (18), tal y como se conocía también a la de Peaco, puesto que a tal filà el “dios Baco presta valor y alegría” según los versos del “Llibret” de 1876. Graella es de los festeros que no se resignaban a quitarse el traje al término de los actos del último día de fiestas y se quedaba al pie del castillo largas horas hasta el alba de la siguiente jornada “haciendo frases y razonamientos ingeniosos”, tal dice el “Heraldo” de 1899, añadiendo: “Una de las primeras figuras que se destaca en el grupo de referencia, es el popular Graella, haciendo ser-


pentinas y virages manoteando, dejando caer palabras hueras... En el pasado año le dio por abrazar al castillo, permaneciendo horas enteras pegado al mismo, igual que la hiedra, rumiendo pavorosos problemas, entre ellos, el trazado de curvas, estudio predilecto del simpático Graella”(19). Al “Tío Graella” le dedicó el escritor Rafael Coloma en 1944 un poema vernáculo titulado “El Pregó del Tío Graella”, declamado por él mismo en diferentes ocasiones, con lo cual, en cierta manera quedaba poco menos que inmortalizado, al igual que aquellos otros festeros populares, graciosos, ocurrentes, con verdadera chispa tales como “Grau”, “Cantonà”, “Talecó”, “Llumenetes”, “Sequetes” o “Calsones”, por citar algunos de ellos. En resumen: les filaes o comparsas de caballería, tanto mora como cristiana, siguen teniendo y despertando vivo interés (20). Desaparecieron quizá en el momento adecuado,

y la resurrección en lo últimos años para celebrar “La Diana del Cavallet” –por la tarde del 23, con lo cual la palabra diana está mal colocada–, a cargo de Realistas y Berberiscos ha supuesto la recuperación de un historia y una tradición que había quedado interrumpida. Cuant apleguen á la plasa Chugant en els forasters, allí s’arma un safarrancho que no deixa en lo cap gancho, sombrero y moño sansérs...

Caballería “Peaco” en 1876 “Noticia Histórica”

NOTAS (1)

Noticia histórica acerca del origen de las fiestas de San Jorge y reseña ilustrada de las comparsas que toman parte en ella. Alcoy, 1876, Imp. De Francisco Company.

(2)

MIRO, Adrián. Antología de poetas alcoyanos, XLVI. Vicente Laporta Valor. Alcoy, “Ciudad”, 20 de enero de 1959.

(3)

BERENGUER BARCELO, Julio. Miguel Parera Cort, el autor de las décimas del Llibret de les Comparses de 1876. Alcoy, “Ciudad” 21 de junio de 1977.

(4)

Descripción de las grandes fiestas con que la M.Y. y Real Villa de Alcoy, muestra su gratitud a su Patrono San Jorge Mártir, en el día aniversario de su aparición-portentosa sobre sus muros. Alcoy, Francisco Cabrera y Compañía. ESPI VALDES, Adrián. Relación bibliográfica y estudio documental de la Fiesta de Moros y Cristianos en Alcoy en el siglo XIX. Valencia, 1975. Universidad. Volumen II Homenaje al Dr. Juan Reglà Campistol.

(5)

Veu de Festa á San Chórdi patró d’Alcóy. 1887, Imp. Fco Company ( Miguel Cantó es el autor del folleto).

(6)

Guía del Forasteros en Alcoy. 1864, Alcoy, Imp. J. Martí Casanova.

(7)

Alcoy, “El Parte Diario”, 29 de abril de 1871.

(8)

Vid. Nota 6.

(9)

LLOBET Y VALLLLOSERA, José A. Apuntes históricos acerca de las fiestas que celebra cada año la ciudad de Alcoy a su patrón San Jorge. 1853, Alcoy Imp. Y Lit. J. Martí.

Adrián Espí Valdés

CRONISTA PERPETUO DE LA FILÀ NAVARROS

(10) Alcoy, “El Serpis”, 27 de abril de 1879. (11) Alcoy, “El Serpis”, 22 de abril de 1881. (12) Alcoy, “El Serpis”, 23 de abril de 1882. (13) Alcoy, “El Serpis”, 23 de abril de 1895. (14) Alcoy, “Heraldo de Alcoy”, 21 de abril de 1900. (15) Alcoy, “Heraldo de Alcoy”, 29 de marzo de 1902. (16) Alcoy, “Heraldo de Alcoy”, 29 de marzo de 1907. (17) S/F. “ Hace medio siglo murió Graella”. Alcoy, “Ciudad”, 13 de mayo de 1958. (18) XXX. Alcoy medio siglo atrás. Alcoy, “Ciudad”, 6 de mayo de 1958. (19) CARBONELL GISBERT, J. Al pie del castillo. Alcoy, “Heraldo de Alcoy”, 14 de febrero de 1899. (20) ESPI VALDES, Adrián. Alcoy en fiestas. Un vestigio de la Edad Media: Hasta 1926 los caballos eran de caña y papel. Alicante, Rev. “Así”, abril de 1975, pp. 27-37. Noticias históricas y literarias en torno a las comparsas de caballería. Alcoy, Rev. de Fiestas, 1983, pp. 126-128.

129


EMOCIONES…

Fotos: Carlos Taléns Fuster

on las 4 de la mañana. Unos lazos de colores identifican el equipaje de un viaje que comienza, de Alcoy a Nueva York. Ya en el avion todo el pasaje se conoce, o por lo menos, de vista. Hay musicos, bailarinas, industriales, gente del ayuntamiento, y ..los otros,… la filà dels mirons que también van a Nueva York. A las dos horas de vuelo, la parte de cola del avión estaba llena de gente “allò pareixia la plaça de Dins un diumenge de glòria”. Casi nadie está en sus asientos, cosa que hace sacar alguna vez el carácter de las azafatas, sobre todo a la de la mecha blanca… Se palpan los nervios en el ambiente, todos tenemos ganas de llegar aunque…también va a haber sorpresas para alguno a la llegada. Nadie puede imaginar que desfile puede unir a los Hispanos con la fiesta de moros y cristianos de Alcoy. Nuestras fiestas en la 5ª … cómo será eso? Ha llegado el día, día 8 de octubre, ya conocemos algo de Nueva York, por lo menos seguimos el ONE WAY y como nos han dicho… “aquí nadie se pierde”.Nos ponemos en marcha hasta encontrar el “centro de Inmigrantes, local que nos han cedido para vestirse. Empiezan a surgir emociones, pero también tenemos herbero y cantueso, y algun plisplayet, es nuestra hora de diana. Ya está todo el mundo vestido, y… para arrancar bien, a petición de unos cuantos suenan los compases de nuestro himno de fiestas. Se nos ponen los pelos de punta, el himno de fiestas y estamos rodeados de plataformas con escaleras cubiertas de tiritas de plástico de colores que

S

130

Fotos: Fernando Gisbert


son las carrozas del defile, desde las cuales solo suenan bachatas y salsa en grandes altavoces, a nuestro alrededor no hay más músicos que los nuestros. Las chicas del ballet parecen sacadas de una película de la Edad Media. Hasta allí llegan periodistas con sus cámaras y sus micros, pero también llega la Reina del desfile para hacerse fotos con nuestros caballeros de las escuadras. Toda la comitiva se mueve, caminan expectantes hacia el “partidor” de la 5ª avenida. Banderas alcoyanas y españolas ondean al cielo de Manhattan, empiezan a formarse las escuadras, los platillos son la señal y empiezan los primeros compases de la marcha “L’Ambaixador Cristià” que suena como nunca. La avenida es ancha, pero nuestro espíritu llena la calle, son nuestras Fiestas en Nueva York. Estamos rodeados de edificios que se pierden en el cielo, echamos de menos los balcones, pero en una ventana, alguien ha colgado un faldón con la cruz de San Jorge, seguro que es de alguien que también echa de menos Alcoy, y… se nos vuelven a poner los pelos de punta. El desfile se hace corto, a pesar de lo kilométricas que son sus avenidas La gente, curiosa se apoya en las vallas y aplaude al paso de nuestras escuadras, nuestras bandas y nuestras bailarinas. Al final del desfile, que no de la calle, hay una tribuna llena de banderitas de España que se agitan nerviosas. Ya se oyen los compases de nuestra marcha. Llegan los escuadreros al final del sueño, con ellos los músicos y el ballet. El Alcalde, que se ha dejado su traje de moro realista en Alcoy, se abraza emocionado a ese cabo de escuadra que le ofrece la espada para que el sea el que represente al resto de los Alcoyanos que como él y … de mirons, hemos vivido nuestro viaje, lleno de emociones que nos han hecho sentir si cabe aún más alcoyanos….en Nueva York. Alcoy y sus fiestas de nuevo marcan las diferencias. “Som únics” Definitivamente Nueva York, y especialmente con los alcoyanos en ella, es una vez más una ciudad de contrastes.

Carlos Talens Fuster

131


LA GLORIA HISTÓRICA. GÈNESI D’UNA COMMEMORACIÓ

L

a celebració del set-cents cinquanté aniversari de l'Atorgament de la Carta Pobla d'Alcoi no podia ser alié al món de la Festa, i així ho va entendre l'Ajuntament quan va demanar la col·laboració de l'Associació de Sant Jordi per a commemorar l'efemèride. De les nombreses idees que van sorgir dintre la Junta Directiva, va semblar com més adequada la celebració d'una Glòria Històrica que rememorara les filaes que al llarg del temps havien format part de la Festa i que en l'actualitat ja no foren presents. La primera tasca era, evidentment, saber quines eren les filaes que havien desaparegut, al menys des de 1839, que és la data a partir de la qual existeixen actes de l'Associació de Sant Jordi. Aquesta feina va estar enllestida pel Cronista i assessor històric de l'Entitat, Alfonso Jordá Carbonell, que després d'un estudi profund de més de tres-centes actes, va establir un llistat de cinquanta-dos filaes desaparegudes, tenint com primer criteri, que es tinguera la certesa que havien eixit al carrer, puix no s'ha d'oblidar que, especialment al segle XIX, s'aprovaven dissenys de noves filaes que ni siquiera eixien un any a Festes. Una vegada establert el llistat, es va decidir no traure al carrer aquelles filaes desaparegudes que tenien noms de filaes actuals, encara que no tingueren res a veure amb elles, com van estar els casos dels Aragonesos, que apareixen per primera vegada al 1871 i després al 1929; els Alcodians que figuren en les actes per primera vegada al 1911 o els Almogàvers, que apareguts al 1922 van tenir una efímera existència. També es va decidir realitzar solament un disseny d'aquelles filaes que repetien nom. El cas més destacable és el dels Romans, dels quals només es va fer el disseny de la 1.ª de Romans, ja que al 1843 hi havia quatre filaes que responien a aquesta denominació i no semblava encertat traure al carrer els quatre dissenys. Ja amb la llista depurada, el següent pas era veure de quantes d'aquestes filaes es tenia disseny. Cosa bastant complicada donat que el pri-

132

Fernando Gisbert

Pepa Sala

Camilo Pérez

Loli Domínguez Fotos: Fernando Gisbert

mer Llibret de Filaes que es coneix i té la Institució es el corresponent a 1876, que es va fer amb motiu del sisé Centenar de la commemoració del Patronat de Sant Jordi, i que a més, està en blanc i negre. També es van poder consultar altres Llibrets de Filaes de primeries del segle XX de l'arxiu de l'Associació i de col·leccions particulars, en especial agraïment a Adrián

Fernando Soler

Espí, que ens va donar lliure accés al seu arxiu. Aquestos Llibrets, juntament amb els diminuts dissenys que havia fet Luis Solbes per al llibre “La Fiesta de Moros y Cristianos de Alcoy y su historia” de José Luis Mansanet i editat per la filà Verds, van permetre obtenir els dissenys de trenta-cinc filaes, ja que d'altres no existia ni la més mínima notícia de com podrien ser els


Mari Carmen Antolí

Santi (Metal Art)

Fernando Mas

Alfonso Torres

Evaristo Alcaraz

seus dissenys. Aquestos van ser els casos de les filaes Defensores de Alcoy, Imperial o Gallegos, per citarne uns exemples. Ara bé, els dissenys obtinguts s'havien d'interpretar, actualitzar i recrear -no oblidem que els de 1876 eren en blanc i negre i els de Solbes no més grans que un segell de correus- i això va estar un treball acurat, intens i extraordinàriament realitzat per l'assessor artístic de l'Associació de Sant Jordi, Fernando Gisbert Pascual, que va posar tot el seu esforç i bon gust

per donar existència a tan antigues indumentàries. Quedava la realització dels tratges i, per suposat, de tots els seus complements. La direcció del treball i la seua coordinació va estar a càrrec de Santiago Pericás Jordá, vocal de la Junta Directiva, que es va desviure per dur endavant el projecte i aconseguir que la Glòria Històrica estiguera el dia 1 d'octubre al carrer, remembrant la data de 1256. La coordinació de totes les tasques per fer realitat els antics dissenys, din-

tre de l'enorme dificultat que presentava, va estar facilitada per l'entusiasme amb què els professionals als que se'ls encarregueren les diverses realitzacions van treballar, fent seua la idea de la Glòria Històrica, posant una illusió que anavà més enllà de l'aspecte merament laboral. És, doncs, de justícia recordar aquestos excel·lents artesans, començant per Pepa Sala Miralles que va realitzar la confecció, amb l'ajut de Elisa Silvestre Crespo i Cristina Santonja Carbonell, a més de portar la coordinació general dels dissenys. Els magnífics brodats de M.ª Carmen Antolí Reig van fer més lluïdors els tratges i els turbants de fidel i excel·lent factura de Loli Domínguez Castañer completaren les enyoradores filaes. El calcer va estar obra d'una empresa que és tota una institució en la Festa, com és Calzados Torres i tot el treball de metall, cascs, armes, maneguins... va ser quasi una obra d'art en les mans de Santi de Metal Art. Tots els corretjams i tot el treball del cuir van estar acurada i minuciosament treballats per Camilo Pérez Pérez, mentre que les malles, d'alta qualitat, foren realitzades per Mallas Francés i les senyorials teles van estar aportació de Chimo. A més, les filaes de Cavalleria portaven altres additaments, per això hem de referenciar els esplèndits i artístics cavalls de cartró realitzats per Evaristo Alcaraz “Manetes” i els sabres i espases de fusta que perfectament va treballar Fernando Más. Per últim, ja a peu de carrer, s'ha de tenir present l'important i necessari complement que representa el maquillatge, que amb dedicació va fer Mila Agulló i el seu equip. Tot aquest treball, coordinat pel ponent Santiago Pericás, amb l'assessorament d'Alfonso Jordá i Fernando Gisbert i recolzat per la Junta Directiva, encapçalada per Javier Morales Ferri, ha fet possible, amb l'estreta col·laboració de tots els estaments de l'Assemblea -Junta Directiva, Primers Trons i Majorals- la realització d'aquesta Glòria Històrica, amb què l'Associació de Sant Jordi feia la seua aportació a la celebració del 750é aniversari de la Carta Pobla d'Alcoi, per a contribuir a l'engrandiment de la nostra Festa i del nostre Patró Sant Jordi.

Alfonso Jordá Carbonell

133


CRÒNICA DE LA GLÒRIA HISTÒRICA l dia 1 d’octubre, esperat amb ànsia, amaneix amb un sol esplendent. Hi ha expectació i també curiositat per veure com seran els tratges de les filaes desaparegudes i com lluiran al carrer. Poc a poc els gloriers històrics van arribant al Partidor, lloc on es farà l’arrancada de la Glòria i que ja està acormullat de gent que emplena les voreres i els balcons, tal com si fos l’arrancada de l’Entrà i que vol viure un moment inoblidable per Alcoi i per la Festa. Són les onze en punt del matí quan timbalers i trompeters trenquen el matí amb sonores crides. Seguidament van els heralds, que en aquest acte van estar representats per membres de la Junta Directiva de l’Associació de Sant Jordi. Totes les mirades ara s’adrecen a la primera esquadra de gloriers que està preparada. Aquesta està formada per desaparegudes filaes del bàndol moro. Allí estan Moros Elegants, de Juan, Tapiadors, Granadins, Riffenys, Turcs, i les cavalleries d’Àrabs i Palestins, que a les 11 i sis minuts inicien el seu recorregut sota les ordres del seu Sergent, Salvador Vilanova. Aquest, que durant anys desempenyara el mateix càrrec i indumentat de la filà Almohades, fa una gran arrancada sota les notes del pasdoble “El Capitán”, que interpreta la Unió Musical, dirigida per Frances Xavier Martínez. Els aplaudiments són insistents mentre devallen els Moros emplenant Sant Nicolau d’un colorit desaparegut durant moltes dècades. Tot seguit va la primera glòria de Cristians. En aquesta estan, en la primera esquadra, les filaes desaparegudes de Monesillos, Visigots, Voluntaris Catalans, Mariners, Romans i Antiga Anglesa i en la segona esquadra les filaes d’Àngels, Biscaïns, Antiga Espanyola, Somatens i les cavalleries d’Hússars i Peaco. Són les onze i dinou minuts, quan als sons de Mahomet interpretat per la Nova amb dirección de Moisés Olcina, el Sergent Miguel Sempere, vestit de la filà Salomonistes, baixa la llança en elegant gest, per fer avançar els glo-

E

134

riers d’unes filaes que ja tan sols perduren a la Història. L’expectació del públic queda satisfeta a les onze i vint-i-set minuts amb l’arrancada de la segona glòria de Cristians. El pasdoble Remigiet, interpretat per la Primitiva a la que dirigeix Gregori Casasempere, posa les emotives notes a la magnífica arrancada del Sergent Gonzalo Pascual, que porta el disseny de l’Esquadró de Sant Jordi. En aquesta última glòria es poden contemplar les filaes de Garibaldins, Guerrers, Estudiants, Tomasines Noves amb les cavalleries de Llancers i Austríacs en la primera esquadra i desfilant en la segona esquadra Capellans, Cavallers Cristians, Antiga

Veneciana, Campeadors i les cavalleries de Sequetes i Caçadors. La baixada pel carrer Sant Nicolau es fa entre ensordidors aplaudiments d’un públic gratament sorprés, per l’esforç de l’Associació de Sant Jordi en rememorar la història de la Festa en celebració del setcents cinquanté aniversari de l’Atorgament de la Carta Pobla d’Alcoi. A la Plaça d’Espanya les esquadres de gloriers faran dos girades: la primera al gegantesc tapís de Sant Jordi, que flanquejat per l’escut de la ciutat i de l’Associació de Sant Jordi, presideix la façana de Santa Maria, donat que el recorregut no passava per davant de l’esglesia del


Patró, i la segona a l’Ajuntament com és habitual en glòries i dianes, fent-se a la Casa Consistorial un descans que va estar aprofitat per a què els gloriers signaren al llibre d’or del set-cents cinquanté aniversari. Allí a la Plaça d’Espanya el glorier dels Campeadors va tenir una lesió, de la qual va estar atés i pogué continuar, encara que finalitzà sense poder portar la capa i el casc. Excepte aquest petit entrebanc, la Glòria Històrica transcorregué amb tota normalitat i pels carrers acurmullats de gent, en una immensa gernació que feia més emotiva aquesta Glòria, al temps que en aquest segon tram els pasdobles foren Mihrab per als Moros, K’Sar al Yeddid per a la primera de Cristians, completant el repertori musical el pasdoble Krouger per a la segona de Cristians. La Glòria tenia el seu acabament al final de l’Avinguda del País Valencià, arribant els Heralds a la una i vint-i-cinc, i a intervals de cinc minuts les tres esquadres de gloriers, per acabar l’última a la una i quaranta-dos. Les abraçades de Sergents, gloriers i festers feien un emotiu fermall a un acte irrepetible i que va estar capaç de convocar als alcoians con mai s’havia fet, en un matí que respirava aire primaveral, encara que fos octubre. Al voltant de les dos, una estrepitosa i rítmica mascletada posava cloenda a la Glòria Històrica, que rememorava el naixement del nostre poble al 1256 i que mostrava a tots els alcoians els dissenys, més que centenaris de filaes que, si bé ja estan desaparegudas, també han fet possible, juntament amb les actuals, que fins els nostres dies van s’haja trasmés l’amor d’Alcoi a la Festa i la seua ferma devoció al Nostre Patró l’Insigne Màrtir Sant Jordi. Octubre 2006

Alfonso Jordá Carbonell

DADES DE LA GLÒRIA HISTÒRICA

Heralds: José Luis Agulló Semper, Rafael P. Bleda Subirats, José María Nadal Blasco, Francisco Campos Climent Cap Heralds: Isaac Rovira Jiménez GLORIERS MOROS Almohades: Salvador Vilanova Aracil (Sergent), Elegants: Mauro Espí Pérez, De Cuan: Juan José Ferri Ferrer, Tapiadors: Juan Lluch Vicedo, Granadins: Enrique Sevila Maestre, Riffenys: Juan Aranda Sanjosé, Turcs: Pedro J. Martínez Vicent, Cavalleria Àrabs: José Gandía Gisbert, Cavalleria Palestins: Javier Morales Ferri CRISTIANS Salomonistes: Miguel Sempere Payá (Sergent), Monesillos: José Cortés Blasco, Visigots: Julián García Pastor, Voluntaris Catalans: Juan Pedro Ferri Cruz, Mariners: Jorge Martí Pons, Romans: León Grau Mullor, Antiga Anglesa: Fernando Gisbert Pascual, Àngels: Rafael Torregrosa Ferrándiz, Biscaïns: Ulises Dueñas Seguí, Antiga Espanyola: Francisco Requena Olcina, Somatens: Antonio Aracil Martínez, Esquadró de Sant Jordi: Gonzalo Pascual Orozco (Sergent), Garibaldins: José Blasco Santamaría, Guerrers: José Bardisa Gisbert, Estudiants: Rafael Sempere Verdú, Tomasines Noves: José L. Esteve Ponsoda, Capellans: José Pastor Gironés, Cavallers Cristians: José Payá González, Antiga Veneciana: José Miguel Sánchez García, Campeadors: Jorge Sorolla García, Cavalleria Hússars: Guzmán Egea Beneito, Cavalleria Peaco: Salvador Balaguer Perotín, Cavalleria Llancers: Enrique Galbis Aracil, Cavalleria Austríacs: Adolfo Molina Crespo, Cavalleria Sequetes: Carlos Soler Peidro, Cavalleria Caçadors: Juan Bosco Soler Vicent

135


Il·lustració: Jordi Sellés

A lcoy, su I mage n y su Hi storia

138

EL PRIMER EIXAMPLE DEL PONT DE SANT ROC. Àngel Beneito Lloris.

140

LA TRAJECTÒRIA DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL ALCOIANA ABANS DE LA GUERRA CIVIL. Lluís Torró Gil.

143

LA COVA DE ST. JORDI. Vicent Cabanes i Fitor - Joaquim Amorós i Francès.

148

LLIBRE NOTAL DELS ANYS 1296-1303. Ricard Bañó i Armiñana.

150

LA TORRE N’AÍÇA. Josep Torró.

153

L’ESCOLA DE “EL TRABAJO” I. Rafael Hernández Ferris.

154

MATERIALS PER A L’ESTUDI DEL PARLAR D’ALCOI (V). Josep Tormo Colomina.

157

OBRAS DE MÚSICA DE AUTORES ALCOYANOS IMPRESAS EN MADRID A FINALES DEL SIGLO XIX. Miguel Ángel Picó Pascual.

158

PRESENCIA ALCOYANA EN EL BOLETÍN “LA FEDERACIÓN LITOGRÁFICA” DE BARCELONA. Rafael Abad Segura.

160

CIEN AÑOS DE LA VISITA OFICIAL A ALCOY DE LA INFANTA DOÑA ISABEL 1907-2007. Santiago Pastor Verdú.



EL PRIMER EIXAMPLE DEL PONT DE SANT ROC ’actual pont de Sant Roc es va edificar entre 1861 i 1862, amb la finalitat de poder salvar en altura el barranquet de Soler. L’obra, una vegada finalitzada, feia les comunicacions més ràpides i còmodes en la carretera de 2a categoria que unia Alacant i Xàtiva al seu pas per Alcoi. Per aquelles dates el benefici per a la ciutat d’aquesta nova estructura fou considerable. I més quan l’obra es complementava amb l’edificació d’un segon pont, el de la Petxina, que salvava el barranc de Benissaidó, i amb l’explanació i l’anivellació de la carretera que unia les dos estructures viàries.

L

El pont de Sant Roc El nou pont de Sant Roc tenia 18 metres d’altura i 70 metres de llarg. Aquest es va fer mitjançant tres arcs de mig punt, de vuit metres de llum, que estaven suportats per dues pilastres de 2’50 metres d’amplària. Per arrodonir l’obra, la seua estructura es va unir als trams de carrer mitjançant dos murs: un, de nou metres de llarg i altre, amb corba, de 29 metres més. Però, en passar el temps, el pont va quedar estret. L’amplària entre paraments era solament de set metres, dels quals s’havia de descomptar el mig metre d’espessor que tenia cadascuna de les grosses baranes de pedra. És a dir, solament tenia sis metres útils que havien de compartir, al temps, els vianants i el trànsit rodat.

És per això que, a primeries del segle XX, solament quaranta anys després de la seua edificació, el pont de Sant Roc era un embut per al trànsit de persones i de mercaderies que circulaven per aquella part de la ciutat. Era comprensible. Els carrers Alsamora i l’Alameda, que embocaven amb ell, eren dues avingudes de dotze metres d’amplària (vuit de carretera i altres quatre de voreres), mentre que l’amplària del pont era solament la meitat: sis metres útils. A més, la llarga avinguda de 800 metres que unia els dos ponts, el de Sant Roc i el de la Petxina, canalitzava el trànsit de persones i de mercaderies que anaven a l’estació ferroviària de Gandia (el de Sant Jordi encara no s’havia fet) i, dintre de poc, també a la del Nord, que uniria Alcoi amb Xàtiva. Però, a més, també assolia el trànsit dels xalets, de les fàbriques i de les hortes que s’havien assentat entre l’Avinguda de Canalejas i la partida de l’Horta Major. Les reformes aportades Per tal d’eixamplar el pont i alleugerir el trànsit en un tram de carretera que depenia del ministeri d’Obres Públiques, l’enginyer de camins, Próspero Lafarga Navarro (va fer el viaducte de Canalejas i va ser director del Port d’Alacant, on va dissenyar la Llotja del Peix), va presentar una memòria, datada el 29 d’abril de 1902, en la qual aportava diferents solucions.

La primera i més fàcil era canviar els murs de pedra per baranes metàl·liques, la qual cosa permetia guanyar-li mig metre d’amplària a cada costat. Però, el problema persistia ja que açò no permetia fer voreres per als vianants. Altra solució consistia en afegir-li a l’obra uns contraforts volats d’un metre de llarg, sobre els quals s’assentarien les andanes de trànsit dels vianants. Però açò tenia greus inconvenients, ja que calia alçar costosos bastiments, a la vegada que l’obra afegida carregava considerablement l’estructura. Una tercera solució passava per guanyar un metre d’amplària a base d’afegir-li a l’estructura del pont una mènsula o repeu de carreu, que aniria encastada en els murs, sobre la que s’assentaria la vorera. Però sembla que no compensava l’espai que es guanyava i el pes afegit que, en total, havia de suportar l’estructura. La modificació proposada per Lafarga Lafarga, que per aquelles dates estava treballant en la construcció del viaducte de Canalejas1, va idear, inspirat en aquesta obra de metall, una quarta solució en la qual emprava el ferro com a material de construcció. Aquesta consistia a afegir, a trets regulars, 26 angles de ferro a cada costat, sobre els quals descansarien les voreres, que anirien volades a un metre sobre la vertical del pont. Per tal d’això va pensar en subjectar-li als murs laterals del pont

Proyección vertical

138


Proyección vertical, sección por M.N. de la avenida de entrada.

Alzado del andén con su barandilla.

Pressupost de les obres i temps d’execució En total, el pedaç que anava a fer-se-li al pont de Sant Roc pujava unes 37.912’87 pessetes, de les quals el mos més gran corresponia al material de ferro que s’anava a emprar (25.302’64 pessetes). Mentre que la col·locació de la vorera, així com els possibles imprevistos, la direcció de l’obra i el benefici industrial pujaven 12.610’23 pessetes més. Com que l’obra havia d’executarse sense interrompre en cap moment el trànsit, Lafarga va aconsellar al Ministeri que la contractació de les obres fóra mixta. És a dir, que l’Estat traguera a concurs públic el subministrament de la part metàl·lica, mentre que el seu muntatge correria a càrrec de l’Administració, el qual podria fer-se en un temps que no sobrepassaria els vuit mesos. Doncs bé, el dia 9 de maig de 1902, Juan Miró, l’enginyer en cap d’Obres Públiques de la província d’Alacant, confeccionava un informe en el qual valorava positivament la memòria d’ampliació del pont de Sant Roc que havia fet Lafarga, a la vegada que aconsellava la seua execució tal com aquell l’havia concebut.

Àngel Beneito Lloris

unes mènsules metàl·liques sobre les quals descansarien unes travesses de ferro. Aquestes havien de suportar unes planxes de metall reblat que, emplenades posteriorment de ciment Pòrtland, formarien les voreres, que tindrien en total 1.50 d’ample. Les planxes que anava a emprar per a suportar la vorera no eren una novetat: de fet, eren idèntiques a les que Lafarga estava emprant per a cobrir el sostre del viaducte de Canalejas. D’altra banda, les mènsules de ferro que volia embotir en l’estructura del pont, a trets regulars de 2.40 metres de distància, estaven formades per angles de 7 cm de costat i un ànima de 7 mm d’espessor. Per augmentar la força i l’estabilitat de l’esmentat angle, Lafarga li va afegir en

la part posterior un bastidor quadrat d’un metre de costat, que anava embotit en l’estructura del pont. Doncs bé, aquesta darrera solució reunia excel·lents condicions de solidesa, a la vegada que permetia fer l’obra mitjançant petits bastiments volats, que eren barats i força ximples de muntar. Per últim, Lafarga sabia ben bé que el pont que estava eixamplant donava accés a edificis i a construccions importants, com eren el quarter d’Infanteria o els xalets de Laporta, d’Antonio Vicens o el de Carlos Pérez, entre altres, i no volia introduir elements discordants. Per això va decidir que la part ornamental, és a dir les baranes i les faroles que anava a emprar, tingueren disseny i qualitat.

DOCUMENTACIÓ ESCRITA I GRÀFICA Archivo General de la Administración. Alcalá de Henáres. NOTES 1 L AFARGA , Próspero: “Viaducto de Alcoy sobre el río Molinar”, en Revista de Obras Públicas, año, 1902. pp. 111-114.

139


LA TRAJECTÒRIA DE LA INDÚSTRIA TEXTIL ALCOIANA ABANS DE LA GUERRA CIVIL*

L

a manufactura tèxtil llanera d’Alcoi, els orígens de la qual se situen a principis del s. XIV, va donar les seues primeres passes vers la indústria moderna a partir de 1791. En aquest any se situen els primers intents de mecanitzar les operacions de cardar i filar1, tot i que no va ser fins 1818 quan, després de l’adquisició de maquinària belga es va posar en marxa definitivament el procés2. Fins els inicis del segle XIX, el pes de la draperia de major qualitat va anar augmentant, però, després de la independència de les colònies, la pèrdua del mercat americà –cap on es dirigien fonamentalment aquest gèneres– va reduir aquesta especialització a una presència testimonial. D’aquesta manera, la destinació del producte es va reduir als mercats de Madrid i la demanda estatal –dirigida als proveïments per a l’exèrcit–, d’una banda, i al mercat andalús, d’una altra. A més,al llarg del segle XIX, els dos primers van perdre progressivament importància, romanent relegada a les seues fermes posicions a Andalusia3 Això va provocar un desplaçament vers la draperia de baixa qualitat, supeditada a uns clients d’escàs poder adquisitiu i a una demanda regulada per la conjuntura agrària. Alcoi, doncs, va perdre posicions front als nuclis catalans especialitzats en gèneres de novetats4. Malgrat la pèrdua de la primacia que havia ostentat en el context espanyol durant el s. XVIII, la consolidació de la indústria tèxtil alcoiana durant el segle XIX es va basar en la progressiva mecanització del cardat i el filat –fortament condicionada pels problemes energètics–, l’especialització en gèneres barats i, particularment, la diversificació industrial. A la calor de la manufactura llanera, i clarament relacionada amb ella per encadenaments cap endavant5, van aparèixer altres sectors, destacant el paper i la maquinària. Tot i que ambdós sorgeixen com auxiliars de la draperia –el primer al XVIII i el segon al XIX–, ràpidament van obrir el ventall de llur producció oferint al mercat altres béns, parcialment relacio-

140

nats amb el creixement agrari valencià del segle XIX i començaments del XX. El paper va afegir a l’especialització en paper de fumar, la fabricació d’embolcalls per a l’exportació de taronges, i la manufactura metalmecànica prompte fabricarà, a més de màquines per a la indústria tèxtil, premses de vi i d’oli. La diversificació, junt al predomini d’indústries de fase en el tèxtil i l’extensió de les activitats fabrils cap a altres nuclis pròxims, permet parlar amb propietat d’un autèntic districte industrial. Com a la resta d’Europa, un dels seus trets distintius va ser la presència de relacions i coneixements personals entre els empresaris,a través de vincles econòmics i familiars, que va reduir els costos de transacció. La diversificació no va impedir que el districte alcoià s’articulara, fonamentalment, al voltant de la indústria tèxtil. Front al predomini del teixit manual, el filat va accelerar la seua mecanització entre les dècades de 1850 i 1860. Les transformacions industrials van donar lloc a un fort procés de polarització social i a l’aparició d’una classe obrera que patia unes precàries condicions de vida i particularment organitzada i combativa6. L’empenta de la mecanització va córrer paral·lelament a l’auge de les reivindicacions obreres que van arribar a llur punt àlgid als

anys de la revolució de 1868 i la revolta obrera de 1873. Durant les tres darreres dècades del segle XIX i els inicis del XX es va produir un fort impuls de modernització tecnològica i una reestructuració empresarial7. La introducció de la sefalctina i la progressiva mecanització del teixit en van ser els aspectes més cridaners. Però no van arribar sols, tot i que va seguir existint una important descentralització productiva amb la presència de nombroses indústries de fase, com es pot apreciar al quadre en aquest període apareixen les primeres empreses integrades verticalment. Històricament la integració vertical ha estat la forma més habitual d’incrementar l’escala i la mida de la producció al sector8. La concentració empresarial va representar la resposta més efectiva davant la forta crisi que es va patir a finals del segle XIX. Canvis semblants, tant en l’aspecte tècnic –amb les màquines contínues– com en l’organitzatiu o el de la reorientació de la producció, es detecten també a la indústria paperera. D’aquest període daten també el desenvolupament de serveis públics com el gas i la creació d’empreses de producció i distribució d’electricitat. La difusió d’aquesta font d’energia es trobava, sense dubtes, darrere l’aparició de les factories de cicle complet.


Estructura empresarial de la indústria téxtil a Alcoi (1913) (*) Empreses i percentatge de l’equipament tècnic

EMPRESES DE CICLE COMPLET EMP. DE C. COMPLET EXCEPTE TINTAT EMPRESES DE FASE Filatura Teixit Acabats Tints Altres TOTAL EMPRESES DE FASE TOTAL GENERAL

Empreses Nº

Filatura a %

Teixit %

Acabats %

Tints %

11 13 4 61 3 10 9 87 111

55,53 27,72 8,65 8,09 16,74 100

42,78 21,59 24,96 10,66 35,62 100

58,44 31,17 3,89 6,49 10,38 100

45,83 43,47 13,04 56,52 100

Font: J. Cuevas: “Invocación técnica…” (*) La font no registra les unitats domèstiques dels teixidors particulars.

L’acceleració de la mecanització –clarament menor, però, que a altres zones competidores 9– es va veure acompanyada i impulsada per un fort resorgiment del moviment obrer, especialment intens des dels primers anys del segle XX. La forta competència i l’excés de producció en un mercat carcateritzat per una demanda dèbil, semblen ser –segons el parer dels empresaris– les raons d’aquesta situació10. En el cas alcoià aquests problemes s’agreujarien per la proliferació de manufactures als nuclis secundaris propers, amb idèntica especialització, que produïen amb uns costos laborals notablement menors 11 . Aquests salaris majors eren provocats, parcialment, al peculiar sistema de retribucions incentivades –l’anomenat plús–, vigent, com a mínim, des de 191612. Sembla lògic suposar, en contrapartida, que aquest sistema també es traduiria en una productivitat del treball superior, encara que no disposem de cap confirmació sobre aquest extrem. L’especial conjuntura provocada per la neutralitat espanyola durant la I Guerra Mundial es va caracteritzar per un fort increment de la producció, impulsada per l’exportació. Les demandes de mantes per als exèrcits combatents, als primers anys, i, des de 1916, la substitució d’importacions, van ser els factors claus de la recuperació. Tot això, en mig d’una tensió social creixent que va arribar a provocar fins a sis vagues en un sol any, amb un resultat de cinc mesos de paralització de la producció13. Com a altres llocs, el

final del període bèl·lic va suposar una tornada a la normalitat, és a dir, el replegament vers un mercat intern dèbil i limitat. El creixement del producte industrial espanyol al llarg de la dècada de 1920, va afavorir les indústries bàsiques gràcies a la política econòmica de foment d’infraestructures. Les indústries de béns de consum, per la seua banda, es van beneficiar poc d’aquesta conjuntura, malgrat l’increment de la protecció duanera. Des de 1927, les institucions que agrupaven les diferents patronals llaneres van pressionar el govern amb l’objectiu de sol·licitar mesures que resolgueren els seus problemes 14. Els fabricants pretenien que es creara un organisme regulador amb funcions i objectius anàlegs al que s’havia posat dempeus per a la indústria cotonera. La seua finalitat era doble. D’una banda, una “...de orden interior, encaminado a regular la producción, en forma, que sin coartar la libertad de trabajo, se restringieran los excesos de producción, evitando competencias desleales y ruïnosas entre elementos de un mismo ramo...”. D’una altra banda, els empresaris assenyalaven que “...sin protección y sin auxilio, la industria lanera sigue entregada a sus propios esfuerzos, en lucha desesperada en el mercado interior por su limitación y con el desconcierto existente en las relaciones comerciales y, en cuanto a la exportación, ha ido paulatinamente perdiendo aquellos mercados en los que con tanta facilidad se introdujeron nues-

tros artículos durante la gran guerra, al extremo que hoy puede calificarse de nula la exportación de tejidos de lana”. En darrera instància, les seues pretensions s’adreçaven a “...hacer extensivo a la industria lanera el régimen de auxilio o primas a la exportación”. Front a aquests problemes, alguns empresaris locals van apostar, sense massa fortuna, però, per una reconversió vers els gèneres d’estam de major qualitat, més cars però de demanda més estable. A més, si durant la preguerra i el propi període bèl·lic es va donar una forta tendència a la concentració industrial i a la cooperació interempresarial, la situació posterior va invertir totalment els termes. Fins i tot, el 1928 hi va haver veus que van arribar a reclamar la dissolució de la Reial Fàbrica. La proclamació de la II República va introduir importants novetats a aquest panorama, sense arribar a capgirar els signes del mateix. Els problemes generals relacionats amb la depressió mundial iniciada el 1929 es van veure agreujats per una sèrie de circumstàncies particulars. Els fabricants es planyien amargament del sobrecost en el preu de l’energia elèctrica que els hi imposava el monopoli que exercia Hidroelèctrica Espanyola. D’una altra banda, entenien que la legislació social introduïda pel nou règim aprofundia la mala situació, agreujada en aquest cas perquè, segons la patronal tèxtil, es veien obligats a “...ceder a las exigencias de una organización sindical obrera de gran prepotencia...”. Les

141


queixes empresarials no sols s’adreçaven a les demandes d’un estricte compliment de la legislació per part dels sindicats15, sinó també a la seua oposició a la introducció de nova maquinària. Les restriccions en l’oferta de crèdit provocades per la conjuntura representaven, així mateix, un seriós contratemps atesa l’estacionalitat d’una producció en la que el pes de “...los artículos gruesos

de invierno...” era considerable. Finalment, l’ombrívol panorama descrit per la patronal es completava amb les queixes per les dificultats per a exportar –en relació amb la competència italiana– i els problemes de transport causats per una forta deficiència de les infraestructures.

Lluís Torró Gil

5

J. CUEVAS i L. TORRÓ: “Pels camins de la ‘via valenciana’: la indústria en el segle de la revolució”, Recerques, nº 44, 2002, pp. 21-60.

6

V. Manuel CERDÀ: Lucha de clases e industrialización. La formación de una conciencia de clase en una ciudad obrera del País Valencià, 1820-1873, València, Ed. Almudín, 1980; i, Àngel BENEITO: Condicions de vida i salut a Alcoi durant el procés d’industrialització, València, Universitat Politècnica de València, 2003.

7

J. CUEVAS: “Innovación técnica...”

8

J.M. BENAUL: “Especialización...”

9

Tant pel que fa al tèxtil com al paper; J.M. B ENAUL : “Especialización...”; Miquel GUTIÉRREZ: “Tradición y cambio tecnológico: la industria papelera española, 1750-1936”, en Jordi NADAL y Jordi CATALÁN (eds.): La cara oculta de la industrialización española. La modernización de los sectores no líderes (siglos XIX y XX), Madrid, Alianza, 1994, 341-368.

10 Que és, d’altra banda, general per a tots els sectors manufacturers i, en especial, per a aquells en els que la ciutat estava especialitzada; J.M. BENAUL: “Especialización...”; M. GUTIÉRREZ: “Tradición y cambio...”. 11 El 1934, els fabricants alcoians van publicar un “Estudio comparativo de las Bases de Trabajovigentes en la Industria Textil”, amb informació dels costos salarials dels principals nuclis llaners catalans, castellans i valencians. Els salaris d’Alcoi eren molt semblants a les localitats catalanes que produïen altres gèneres de major qualitat i que estaven tecnològicament més avançades. Tanmateix, els centres que competien directament amb Alcoi tenien uns costos salarials diaris inferiors. Evidentment, l’estudi no considera en absolut la productivitat del treball; ATA: Memoria, Alcoi, 1934. 12 ATA, Tarifa de trabajo para el oficio de tejedores mecánicos, Alcoi, 1916. 13 José OLIVER: La crisis textil de Alcoy, Alcoi, Imprenta Armiñana, 1931.

NOTES *

142

El present treball s’ha escrit a partir de la informació obtinguda en el marc d’una recerca col·lectiva sobre les transformacions de la indústria tèxtil alcoiana durant la Guerra Civil; v. Joquim CUEVAS, Lina GÁLVEZ & Lluís TORRÓ: “Integration or Cooperation: The impact of the Civil War (1936-39) in the networkwork structure of Alcoi textile firms”, comunicació al XIV International Economic History Congress, Helsinki, August, 2006. SESSION 78: Systems of Small and Middle Size Enterprises in Latin America and Southern Europe (XIX-XX Centuries).

1

Lluís TORRÓ: “Los inicios de la mecanización de la industria lanera en Alcoi”, Revista de Historia Industrial, n1 6, pp. 133 a 141.

2

Rafael ARACIL i Màrius GARCIA BONAFÉ: Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi), València, Eliseu Climent editor, 1974, pp. 137-147.

3

Entre 1820 i 1890 el 51’26 % del valor total de la producció es va destinar a aquest

mercat; J. C UEVAS : “Innovación técnica y estructura empresarial en la industria textil de Alcoi, 1820-1913”, Revista de Historia Industrial, nº 17, 1999, pp. 75-106. Aquesta situació es va allargar fins la Guerra Civil, com assenyalaven els fabricants alcoians el 1934: “el mercado principal de la industria textil Alcoyana puede decirse que es toda España, mereciendo destacarse dentro de ella a Andalucía, debido esto a que allí es donde más aceptación tienen los artículos económicos, que como ya hemos visto constituyen la característica de nuestra industria textil”; Archivo de la Textil Alcoyana, S.A. (a partir de ahora ATA): Memoria, 1934, p. 5 (las cursivas són nostres). 4

Josep Mª BENAUL: “Especialización y adaptación al mercado en la industria textil lanera, 1750-1913”, en Jordi NADAL y Jordi CATALÁN (eds.): La cara oculta de la industrialización espanyola. La modernización de los sectores no líderes (siglos XIX y XX), Madrid, Alianza, 1994, pp. 199-223.

14 Carta datada a Barcelona el 10 de maig de 1929, adreçada al President del Consell de Ministres, signada per representants del Foment del Treball Nacional, les cambres de Comerç i Navegació de Barcelona, Oficial d’Indústria de Barcelona, de Comerç de Sabadell i Terrassa, el Gremi de Fabricants de Sabadell, l’Institut Industrial de Terrassa, la Reial Fàbrica de Draps d’Alcoi i la Unió Tèxtil de Fabricants de Béjar; ATA, 6.15. 15 Cal destacar les reiterades al·lusions empresarials a l’estricte compliment que es donava a Alcoi de la legislació en matèria d’horaris –jornada de 8 hores. en aquest anys esclaten forts conflictes laborals per tal de fer respectar les exigències legislatives. Entre ells, en destaquen especialment dos el 1933. D’una banda, el que es va suscitar per part de la Societat de Teixidors Independents “La Razón” respecte de l’acompliment de la Ley de Accidentes de Trabajo, Retiro Obrero y Vacaciones; ATA, 34.9. D’una altra, el conflcite en el ram de l’aigua, en el que junt a l’aplicació de la legislació de la jornada de 44 hores i del segur de malaltia, també es plantejaven qüestions salarials; ATA,


LA COVA DE ST. JORDI

E

stà situada al nord de la ciutat d’Alcoi, a la partida de Cotes Altes, en els contraforts meridionals de la serra de Mariola, concretament en el vessant sud de la Mola de Serelles, al País Valencià. Es tracta d’una cavitat d’uns 60 m de recorregut. Els 10 primers, amb volta, conduïxen cap a una estreta esquerda que, semiobstruïda pels blocs despresos, forma les galeries terminals de difícil accés. Pel que fa a la seua constitució, tot i que l’erosió es considera el principal agent formatiu de la cova, hi ha divergències entre els materials de sedimentació que proposen alguns autors1 i els que apareixen en el mapa geològic de la zona2, com ens ha fet saber Rafael Sebastià de la Universitat d’Alacant. Així, la zona on es troba la cova (el vessant sud-est de l’antiforme de la serra de Mariola) s’assenta en una base de materials de l’Oligocé formada per conglomerats i margues de color salmó, sobre la qual es troben materials margosos del Miocé formats per la sedimentació marina. Aquestos materials durant el Miocé es van plegar i fracturar (orogènia alpina) tot constituint diverses falles, en particular l’anomenada falla d’Alcoi 3 –la major part en terme de Cocentaina– que fou el col·lector de les aigües de pluja que actuaren químicament dissolvent els estrats calcaris i per l’erosió diferencial obriren la cavitat. Amb tot, també podem considerar que l’home pot haver tingut un paper important en el buidatge i aplanament de l’entrada de la cova per a fer-la servir com a habitatge o aixopluc de pastors i ramats. Quant a l’origen de la seua denominació, probablement siga afectivosocial, atesa la proximitat de la cova al barranc del Cint, escenari idealitzat que, d’un temps ençà, forma part de la iconografia de “l’aparició” de St. Jordi a la ciutat d’Alcoi. La trobem documentada des de 1914 per H. Breuil i H. Obermaier4, i la seua etimologia prové del grec Georgos (Geoergon, és a dir ‘que treballa la terra, cultivador, pagés’)5. D’altra banda, respecte a les observacions sobre el lema del topò-

nim (St. Jordi), podem indicar que l’antiguitat i la difusió del seu culte estan àmpliament documentades en obres literàries i monuments arqueològics, tot i que no disposem de cap hagiografia fidedigna. Les poques notícies que ens han arribat de la vida de St. Jordi s’han extret d’una obra llegendària “La Passió de Jordi” (la més antiga redacció de la qual, continguda en el palimpsest grec 954 de la Biblioteca Nacional de Viena, data dels inicis del s.V), la qual, per la seua inversemblança, fou inclosa en la llista d’apòcrifs del Decretum Gelasianum (496), qualificats com a herètics. En aquesta Passió es parla de la vida i de la mort per martiri (amb nombroses i fantasioses escenes6 inflades per la tradició popular) d’un oficial romà, anomenat Jordi, durant el mandat de l’emperador romà Dioclecià (284305), que es confessà cristià davant la cort i refusà fer sacrificis als déus romans. Tot i això, una inscripció grega trobada a Eaccaea de Batanea (regió coneguda en l’actualitat com Ard el Bathanyeh, als Alts del Golan7) i datada per H. Delehaye cap al 368, parla de una “casa dels sants i triomfants màrtirs Jordi i companys”, que textos posteriors, com De situ terrae sanctae, de Teodosi Perigeta (ca. 530), Itinerarium d’Antoni de Piacenza (ca. 570) i De locis sanctis d’Adamnano (ca. 670) situen a l’antiga ciutat palestina de Lydda (coneguda en època romana com Diòspoli, en època bizantina Georgiupoli i hui en dia Lod, prop de Tel AvivYafo8, a Israel), on es venerava el seu sepulcre. Amb tot, la figura del màrtir Jordi també podria estar relacionada amb un personatge de l’època de Constanci II (337-361) anomenat Jordi de Capadòcia, un ambiciós mercader arrià que esdevingué bisbe d’Alexandria i fou famós per les seues persecusions contra els pagans. Empresonat i mort a l’arribada al poder de Julià l’Apòstata (361-363) per una multitud ultratjada de pagans, fou considerat sant, màrtir i heroi pels cristians arrians i ortodoxos9. Així, bé pel Jordi de l’època de Dioclecià, bé pel Jordi de l’època de

Julià o pel sincretisme de tots dos, des del s.VI el seu culte s’estengué ràpidament per tot Palestina, Síria, Egipte i l’Orient en general, i a partir del s.VII començà a ser conegut a Occident. Posteriors redaccions de la passió del sant, del grec al llatí (durant el període de les Croades) i després al copte, armeni, etíop i àrab per a usos litúrgics, magnificaren la llegenda, a la qual s’afegí l’episodi del drac i la donzella 10, on el drac representa el símbol del mal i de les tendències demoníaques –amb tot, el simbolisme del drac és ambivalent, així també és potència celeste, creadora i ordenadora, no solament a l’Extrem Orient sinó també entre els celtes11-. Cal mencionar que aquest episodi iconogràfic de la confrontació del bé contra el mal està representat en la major part de les cultures. Així, el trobem en el mite africà d’Usiququmadevu, conegut des dels pigmeus del Zaire als zulus de SudÀfrica; en la mitologia mesopotàmica, en tres versions diferents del combat contra el drac, en dues d’elles els protagonistes són els déus i en la tercera l’actor és el rei Gilgamesh12; també a l’antic Egipte, en la lluita entre els déus egipcis Horus i Seth, aquest últim sota l’aspecte de cocodril o hipopòtam; en la mitologia hindú, el drac Vritra mor a mans d’Indra; en el mite grec de Perseu i Andròmeda; i més tard, en l’època grecoromana, un cavaller amb l’equip militar romà s’enfronta a un animal. Aquesta última iconografia perdura en l’art copte i cristià primitiu13, i es repetix en altres imatgeries de soldats màrtirs com la de Teodor d’Amasya (ca. 319), i fins i tot en una imatge de l’emperador Constantí descrita per Eusebi de Cesarea (260 – 341) en la seua “Vita Constantini”: [...] (sic) salutare signum capiti suo superpositum imperator draconem (inimicum generis humani) telis per medium ventris confixum sub suis pedibus ... depingi voluit [...] ‘amb un signe favorable col·locat sobre el seu cap, el emperador va voler que el drac (l’enemic del gènere humà) fora representat travessat per unes fletxes pel mig del ventre sota els

143


seus peus’14. Però serà al s.XIII quan es consolide el mite del drac i la donzella associat a St Jordi, per l’obra de Iacopo da Varazze (llat: Iacobus de Voragine o Varagine, 1226-1298), la Legenda sanctorum ‘Llegenda àuria’, redactada entre 1253-79. Tot i això, per entendre la llegenda de St. Jordi, cal que considerem el seu context històric. En la societat romana estava arrelada la idea que la religió oficial tenia com a objecte assegurar la pax deorum, és a dir la benevolència dels déus amb l’Estat, i els cristians eren un perill per a l’equilibri de la comunitat, ja que l’exclusivisme religiós dels cristians era vist pels romans com un producte del fanatisme irracional i d’insubmissió cap a la persona de l’emperador. Així s’expliquen els edictes dels emperadors romans, des de Deci (249-251) de l’any 250, que ordenava el deure cívicoreligios per a tots els habitants de l’Imperi de realitzar un sacrifici públic als déus i a l’emperador, fins a Dioclecià (284-305), on tots els habitants de l’imperi són obligats a fer aquestos sacrificis, sota intimidació del turment, de la mort o de la deportació. Durant aquesta època proliferaren els tractats apologètics de caire propagandístic i la literatura martirial (Actes dels màrtirs, Passions, Martyria), que es llegien en les comunitats cristianes i tenien la funció de desenvolupar el culte dels màrtirs mitjançant l’exaltació del martiri i la fe en la resurrecció com a instrument de proselitisme religiós15. Totes aquestes obres ampliaren la mitologia cristiana i tingueren una gran repercussió social en l’imperi romà, perquè la dinàmica històrica i teològica del cristianisme es va caracteritzar per la capacitat d’absorció i d’adaptació de les estructures organitzatives de l’imperi romà i de la religió jueva, sobre la base de les quals es va desenvolupar bona part de la seua ordenació institucional. Cal remarcar però, que l’aparició del cristianisme no va suposar canvis en l’orde social existent, que incloïa la propietat d’esclaus, sinó que hi hagué un intent d’humanitzar les relacions socials tot mantenint les institucions políticosocials i les estructures econòmiques16. Així, a finals del s.III el cristianisme era una religió més de l’Imperi que havia penetrat en tots els estrats socials, inclosa la

144

família imperial17, i que rivalitzava amb el culte a Mitra –una religió reservada únicament als hòmens– amb el qual compartia aspiracions de puresa moral i esperança en la immortalitat 18. L’any 313 però, el cristianisme, per l’Edicte de Milà fou plenament legalitzat i més tard –arran de la victòria de Constantí sobre Licini l’any 324, per la qual es convertix en emperador únic, i on els cristians van tindre un paper destacat pel suport que donaren a Constantí– esdevé la religió dominant de l’estat on l’emperador és la instància última d’apel·lació en els conflictes disciplinaris i dogmàtics que dividien les comunitats cristianes19.

ment oficial de la religió li succeïx una pacient penetració ètica que es prolongarà durant segles per articular la vida i el pensament d’una societat23. No obstant això, l’hel·lenisme cristià no va oblidar la trama religiosa antiga, però va amagar el nom dels déus sota la invocació dels quals s’efectuaven els ritus antics, alhora que va suprimir els relats mítics que els explicaven. Així, l’antic costum de celebrar el solstici d’hivern amb les Saturnals i el naixement de Mitra, fou substituït per les festes de Nadal i l’Epifania; el Carnaval reproduïx un antic ritu dionisíac de mort i resurrecció; la festivitat de St. Jordi en abril en reemplaça una

L’Església, doncs, a mitjans del s.IV, és un dels grups privilegiats de l’Imperi amb nombroses ajudes materials 20, cosa que va facilitar la seua vocació universalista, element essencial en la seua definició dogmàtica des dels seus orígens. Així, a finals del s.IV ser romà i cristià eren sinònims 21, sobretot després de la instal·lació de la dinastia teodosiana i la persecució de les altres religions. Amb tot, serà al s.VII, durant el període de les invasions a Bizanci de pobles no cristians: perses, àrabs, eslaus, etc. quan es marca el moment en què s’efectua la identificació entre la causa cristiana i la romanitat política de cultura hel·lena22, on a la implantació pura-

altra de pastors en una data que corresponia aproximadament a les antigues Palílies romanes, etc. D’aquesta manera, tot això ens fa entendre que aquestes festivitats no solament representen els vestigis d’uns mites anteriors, sinó també les restes més o menys coherents d’antics rituals precristians24. Tot retornant a la veneració per St. Jordi, serà durant el període de les Croades (s.XI-XIII) –època en què prengueren volada els relats religiosos de les Vitae, Legendae, Miracula, etc.25– quan s’accelere la transformació del màrtir en un sant guerrer, s’invoque com a protector de tots els combatents26 i s’estenga el seu culte a tot Occident. Potser per això és en


aquesta època quan proliferen les “aparicions” del sant, i així es conta que el 1094 el rei Pere I d’Aragó, va guanyar la batalla d’Alcoraz contra un exèrcit sarraí gràcies a l’ajuda de St. Jordi27, com també al s.XIII, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor: [...] e, segons que.ls sarraïns nos comtaren, deÿen que viren entrar primer a caval .I. cavaller blanch ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estòrias trobam que en altres bataylas l’an vist de christians e de sarraïns moltes vegades [...] 28, [...] en este trance socorrio el favor del señor san George, que aparecio en la reçaga de los enemigos lidiando con ellos y poniendolos en huyda [...]29. Així, el sant esdevé element de devoció cavalleresca a la corona catalanoaragonesa, la qual cosa va fer proliferar l’adquisició de les seues relíquies i la consagració de la seua festa –el 1343 a la ciutat de València, el 1407 a Mallorca i el 1456 al Principat-30. Quant a la vinculació del sant a la ciutat d’Alcoi, és molt probable que la devoció a St. Jordi no estiga relacionat amb la revolta d’Al-Azraq de 1276, que relata amb caire llegendari la segona part de la Crònica de Beuter de 1604: [...] y fueron con los ciento de cavallo Alabes, Rodoan, y Alazarch, llegaron a Alcoy [...] vieron los Moros correr por encima del muro un cavallero armado con su caballo, de que se espantaron mucho, y tuvieron que aquel era Hualy, que nosotros llamamos san George [...]31, sinó amb la ràtzia de l’exèrcit granadí a les nostres contrades el 1304. Això explicaria, segons Josep Torró, per què el raval emmurallat bastit després d’aquesta ràtzia va rebre l’hagiònim de St. Jordi32 i per què el 1317 Domènech de Torregrossa instituïx una capella amb benifet sota l’advocació de St. Jordi a l’església parroquial de Sta. Maria d’Alcoi; tot i que la primera referència documental que tenim al nostre Arxiu Municipal sobre una capella jordiana data del 22 d’octubre de 1303, en una clàusula de testament on es constata la voluntat d’un noble militar de ser soterrat [...] in Penella coram altari beati Georgii[...] ‘al castell de Penella al davant de l’altar de St. Jordi’ 33 . També, segons ens fa saber Ricard Bañó, d’altres documents ens parlen de la devoció al sant en les celebracions significatives

dels alcoians des del s.XIV: [...] que doni als frares per manament dels jurats XI sous a la festa de sent agosti [...]; [...] que doni per manament dels jurats als juglars de xativa que sonaren en festes de nadal III florins [...]; [...] doni an pere polit lo dia de sent jordi per que toca la trompa a la profeso [...]34; i del s.XV: [...] agranà la plaça [...] quan vench lo senyor [...] la vespra de pasqua [...] lo jorn de Sent jordi [...] la professo del capitol [...]35; fins que a partir de 1511 es consolida el patronatge jordià junt al de la festivitat de Sta. Maria d’agost: [...] ordenare que la festa de Sent Jordi cascun any sia feta per causa de tant glorios sant [...]36, cosa que probablement podria associar-se amb l’autoafirmació dels elements dirigents del sector vinculat amb la manufactura de la llana (molt desenvolupat a les darreries del s.XV) enfront del sector camperol de la vila, identificat amb la festa a la Mare de Déu, la qual tancava el cicle agrari anual37. Posteriorment, al segle XVIII, a causa de la decadència de l’activitat agrícola davant l’avanç hegemònic manufacturer del tèxtil, el govern municipal d’Alcoi deixarà de sufragar les festes de Sta. Maria d’agost i de setembre i afavorirà les més populars de St. Jordi i de St. Maure38. D’altra banda, un dels elements que reforcen la figura del sant com a símbol d’identitat col·lectiva és la seua inclusió en la senyera de la ciutat. Segons Josep Tormo, tot i que no sabem amb certesa quan la bandera de la ciutat d’Alcoi comença a ostentar la figura de St. Jordi a cavall, és probable que fora a principis del s.XVI, quan es consolida el seu patronatge, la figura del qual en els primers temps anava solament a l’extrem superior de l’asta, com la talla del drac alat o ratapenada en la senyera de la ciutat de València. Més tard, en l’any 1582, quan s’estrena la nova bandera de la vila, ja apareix el St. Jordi pintat a la tela [...] per fer y pintar lo scut ab les armes reals y de la vila y ab la figura de Sent Jordi, a dos cares [...]39. Després, arran de la guerra de Successió (1702-1713), amb els furs abolits i la nostra llengua prohibida, cosa que en molts casos en provocà l’abandonament o si més no la subordinació40, la bandera de la vila fou relegada tot i que continuava desfilant en els mateixos actes que la borbònica, fins que el 13

d’abril de 1839 l’Ajuntament d’Alcoi acorda bandejar-la definitivament41. No serà fins el 1988 quan, per un informe elaborat per Josep Tormo i a sol·licitud de l’Associació Cultural Alcoià-Comtat, el consistori alcoià recupere la senyera local, tot i que no s’arriba a institucionalitzar fins el 2005 (per acord del Ple Municipal de 25 de novembre). Pel que fa a la representació iconogràfica de St. Jordi, cal dir que no hi ha cap dubte que des del s.XIV, quan s’instituïx una capella amb benifet en el seu honor a l’església de Sta. Maria, així com durant el s.XV, quan es construïx la primera ermita de St. Jordi el 144242, i fins a principis del s.XIX, la imatge venerada a la nostra ciutat era la coneguda a tot arreu, açò és, l’eqüestre que ataca el monstre, representat per un drac43 anomenat popularment Cuca en la nostra llengua -a les comarques catalanes d’Osona, el Ripollés, a la mallorquina serra de Tramuntana, etc.- o Cuca Fera -a Tortosa i també en moltes poblacions valencianes: Morella, Almàssera, València, Gandia, Alcoi, etc.- i Coca a Galícia i Portugal44. Per contra, les escenes de lluita entre moros i cristians, característiques de les festes d’Alcoi, no s’introduïxen fins a mitjans del s.XVII, curiosament quan l’element morisc no era més que un record45, i potser per la volada que prengueren aquestes representacions s’explica el fet que el 1811 un fester alcoià –Miquel Gironés– encomanara a un escultor de la ciutat de València, de cognom Pérez, una imatge de St. Jordi “matamoros” per a sa casa que es lluïa durant les festes del patró i que més tard s’incorporà a l’altar que el sant tenia a l’església parroquial d’Alcoi (imatge de la qual es conserva una fotografia al Casal de St. Jordi). Amb tot, el 1866 l’Associació de St. Jordi d’Alcoi, a causa de desavenències amb la família Gironés, encarrega a l’escultor valencià F. Pérez Figueroa –nét de l’autor de la primera imatge- una de semblant per a l’ermita del sant 46. Des de 1912, en què comencen les obres de construcció de la nova església de St. Jordi fins el 1921 en què s’acaben, la imatge resta dipositada a casa del pintor F. Cabrera, que juntament amb C. Llácer i M. Torregrosa li fan alguns retocs. Aquestes imatges –malgrat la seua cruesa– van arribar a popularitzar-se, potser per-

145


què rememoraven la llegenda de “l’aparició” de St. Jordi sobre les muralles de la vila que esmenta Beuter, i tot i ser destruïdes durant la Guerra Civil (1936-1939) van ser restituïdes per una altra d’igual en maneres, de l’escultor valencià Enrique Galarza i Moreno -segons un informe elaborat el 1991 per Antonio Castelló, llavors bibliotecari de l’Associació de St. Jordi d’Alcoi- que encara a hores d’ara seguix sent la imatge venerada a Alcoi, juntament amb una altra, a peu dret, anomenada St. Jordi “el xicotet”, d’autor desconegut, que substituïx l’antiga imatge processonal –probablement de finals del s.XVIII- perduda durant la Guerra Civil (1936-1939) i recuperada recentment. Respecte al culte a Sant Jordi, tant els calendaris de l’Església oriental com els de l’occidental fixen la commemoració de l’aniversari del martiri el 23 d’abril, encara que durant l’Edat Mitjana algunes ciutats septentrionals de la península Itàlica en traslladaren la celebració a altres dates: 15, 24 i 25 d’abril i 7 de maig47. Quant a la categoria litúrgica48 del culte jordià, tradicionalment ha estat considerada com a festa, però des de 1960, la Sagrada Congregació de Ritus49, per la inversemblant hagiografia que ens ha arribat del sant, l’ha reduïda de grau tot passant-la a memòria, com recull l’Acta Apostolicae Sedis50 del 15 d’agost de 196051. Tot i això, segons ens fa saber José

146

Cascant, rector de l’església de St. Jordi, l’Església considera solemnitat (és a dir la màxima gradació litúrgica) la celebració del patró principal del lloc, per això el dia de St. Jordi, tot i tenir consideració de memòria, esdevé solemnitat a la ciutat d’Alcoi52. A més, a Alcoi, a banda de St. Jordi també és patró principal St. Maure màrtir, des de 1620, i la Mare de Déu dels Lliris, des de 1941. Finalment, quant a la seua extensió geogràfica, Es tracta d’un topònim estés per tot el nostre domini lingüístic com a hidrònim, orònim i nucli de població; si bé hi ha una certa concentració en la zona central –Baix Ebre i Baix Maestrat–, predomina en les comarques centrals i orientals del Principat de Catalunya –Segarra, Berguedà, Alt Empordà, etc.– tot i que també és present a les occidentals –Noguera, Garrigues i la ja esmentada del Baix Ebre–53. Al País Valencià, tot i que no està tan estés com al Principat el trobem en algunes comarques: el Baix Maestrat, com ja hem dit abans, la Plana Baixa, l’Horta, la Ribera Alta, la Marina Baixa, L’Alcoià. També apareix a les Illes Balears –Mallorca i Eivissa–liv. D’altra banda, cal dir que fora del domini lingüístic català, St. Jordi com a topònim està força estés per tota la geografia dels pobles de cultura occidental, fins i tot com a corònim55.

Vicent Cabanes i Fitor Joaquim Amorós i Francès

NOTES 1

PLA SALVADOR, GONZALO. “Cova de Sant Jordi (Alcoy)”. Speleon, Volum IV, núm. 2 [Oviedo] (1953)

2

ITGME: Mapa Geológico de España. Fulls 820 (Onteniente), 821 (Alcoy). Madrid. Escala 1:50.000 (1995) (Fulls 820-821)

3

PIERSON D’AUTREY, L. Sedimentation et estructuration synsedimentairedans le basin neogene d’Alcoy, Tesi doctoral inèdita, Université de Paris-Sud (Centre d’Orsay), Paris, 1987

4

BREUIL, H. – OBERMAIER, H. “II Travaux en Espagne. Travaux de l’anne 1913. Prospecction de la Région entre Valence, Alicante et Ayora”. L’Anthropologie, vol. XXV, pp. 247–253 [Paris] (1914) (pàg. 248)

5

ALBAIGÈS I OLIVART, JOSEP MARIA. Diccionari de noms de persona. Barcelona: Edicions 62, 1997 (pàg. 203).

6

Seixanta claus al cap, ficat en una torradora en forma de toro, un rodet de pedra aplanant-li en el cap, etc.

7

Territori sirià annexionat a Israel des de 1967.

8

Cal remarcar que Yafo (antiga Jaffa/Joppa) és la ciutat on té lloc el relat mític de Perseu i Andròmeda.

9

GIBBON, EDWARD. Historia de la decadencia y caída del Imperio Romano. Barcelona: Alba Editorial, 2003. (pàgs. 311-341)

10 Bibliotheca Sanctorum, vol. IV. Roma: Città Nuova Editrice, SA, 1965 (columnes 511531) 11 CHEVALIER, JEAN amb la col·laboració de GHEERBRANT, ALAIN. Diccionario de los símbolos. Barcelona: Herder, 1995 (pàgs. 428-431) 12 BOFILL, FRANCESC – SAW, JASON. Sant Jordi estendard d’Europa. Barcelona: Editorial Proa, 1996. (pàgs. 46-62)


13 MASCORT, MAITE. “El mito de Isis y Osiris”. Historia National Geographic, núm 21 [Barcelona] (2005). (pàg. 40). BONNEFOY, YVES, coordinador. Diccionario de las mitologias, vol. I. Desde la prehistoria hasta la civilización egipcia. Barcelona: Editorial Destino SA, 1996 (pàg. 377)

28 BRUGUERA, JORDI. Llibre dels Fets del rei En Jaume. Barcelona: Editorial Barcino, 1991 (pàg.97)

sobre una font de pedra. (AMA, Cort del Justícia Lluís Arcayna, 01-07-1629) Signatura 403 (p.978)

29 BEUTER, PERE ANTONI. Cròniques de València (edició facsímil). València: Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, 1995 (pàg. 184)

44 GONZÁLEZ PÉREZ, CLODIO. A coca e o mito do dragón, Vigo: IR Indo Edicións, 1993

14 Bibliotheca Sanctorum, vol. IV. Roma: Città Nuova Editrice, SA, 1965 (columnes 511-531)

30 Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 27 vol, 1988. (pàg. 269, vol. 13)

15 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàgs. 300-313) 16 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàg. 133 i pàg. 179) 17 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàg. 312) 18 FRAZER, JAMES GEORGE. La rama dorada, Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1969 (pàg. 414) Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 27 vol, 1988. (pàg. 254, vol. 15) 19 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàg. 339-348) 20 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàg. 356) 21 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàg. 687) 22 SOTOMAYOR, MANUEL – FERNÁNDEZ UBIÑA, JOSÉ, coordinadors. Historia del cristianismo, vol. I, El mundo antiguo. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2003. (pàgs. 492-499) 23 MITRE FERNÁNDEZ, EMILIO, coordinador. Historia del cristianismo, vol. II, El mundo medieval. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2004. (pàgs. 10-12) 24 BONNEFOY, YVES, coordinador. Diccionario de las mitologias, vol. III. De la Roma arcaica a los sincretismos tardíos. Barcelona: Editorial Destino SA, 1997. (pàg. 502-504) FRAZER, JAMES GEORGE. La rama dorada, Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1969 (pàgs. 414-415) 25 MITRE FERNÁNDEZ, EMILIO, coordinador. Historia del cristianismo, vol. II, El mundo medieval. Granada: Editorial Trotta, S.A., Universidad de Granada, 2004. (pàg. 315) 26 Bibliotheca Sanctorum, vol. IV. Roma: Città Nuova Editrice, SA, 1965 (columnes 511531) 27 AMADES, JOAN Costumari català. El curs de l’any. Barcelona: Salvat Editores, 1989 (pàg. 285, vol. III)

31 BEUTER, PERE ANTONI. Cròniques de València (edició facsímil). València: Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, 1995. (pàg. 315-316) 32 TORRÓ ABAD, JOSEP. “L’atac granadí de 1304 i els orígens de la devoció a Sant Jordi en Alcoi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1991). (pàgs. 97-99) TORRÓ ABAD, JOSEP. “Els orígens del culte a sant Jordi a Alcoi i Elx: Les incursions granadines d’Al-Abbas (1304) i Ridwan (1332)”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1998). (pàgs. 68-69) 33 BAÑÓ I ARMIÑANA, RICARD. “Les primeres referències a sant Jordi a l’Arxiu municipal d’Alcoi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1990). (pàgs. 118-120) 34 ARXIU MUNICIPAL D’ALCOI. Llibre de Clavaris, (1390–1397). Signatura 132. (pàgs. 58r, 58v, 60v) 35 ARXIU MUNICIPAL D’ALCOI. Llibre de Clavaris, (1420–1421). Signatura 135. (pàg. 6v, 7v, 8r) 36 ARXIU MUNICIPAL D’ALCOI. Llibre de Consells (1508–1528). Signatura 6. (pàg. 59r) 37 BAÑÓ I ARMIÑANA, RICARD. “Les primeres referències a sant Jordi a l’Arxiu municipal d’Alcoi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1990). (pàgs. 118-120) 38 SANTONJA CARDONA, JOSEP LLUÍS. Alcoi. Sociedad, fiestas, devociones y iconografía (s.XIII – XIX). Alcoi: Luis Llorens García – Editor, 2001) (pàg.288) 39 TORMO COLOMINA, JOSEP. ”L’estendard de la vila d’Alcoi o la bandera gran de sant Jordi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1981). (pàgs 94-96) TORMO COLOMINA, JOSEP. ”L’estendard de la vila d’Alcoi o la bandera gran de sant Jordi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1982). (pàgs 98-99) 40 FERRER I GIRONÈS, FRANCESC. La persecució política de la llengua catalana, Barcelona: Edicions 62, 1985

45 SANTONJA CARDONA, JOSEP LLUÍS. Alcoi. Sociedad, fiestas, devociones y iconografía (s.XIII – XIX). Alcoi: Luis Llorens García – Editor, 2001) (pàg. 172) 46 ESPÍ VALDÉS, ADRIÁN. ¡Sant Jordi, firam firam! . València: Sucesor de Vives Mora – Artes Gràficas, 1962. (pàgs. 34-38) 47 Gran Enciclopedia Rialp. Madrid: Editorial Rialp, 1973. (pàgs. 506-508, vol. XIII) 48 Segons el Missal Romà, l’Església catòlica considera tres categories litúrgiques o formes de celebració del culte. Segons la seua importància poden ser: solemnitat, festa i memòria. 49 Segons ens informa Josep Lluís Aracil i Corella, rector de la parròquia de St. Josep Obrer d’Alcoi, al s.XVI, Sixt V amb la Constitució Immensa Aeterni Dei va crear la Sagrada Congregació dels Ritus i li va conferir la tasca de regular l’exercici del culte diví i d’estudiar les causes dels sants. Al s.XX, Pau VI amb la Constitució Apostòlica Sacra Rituum Congregatio va dividir la Sagrada Congregació de Ritus en dues: una del Culte Diví i una altra de les Causes dels Sants. 50 Segons ens informa Josep Lluís Aracil i Corella, rector de la parròquia de St. Josep Obrer d’Alcoi, es tracta del butlletí oficial de la Santa Seu, on es publiquen els decrets legals, les encícliques, les decisions de les congregacions, nomenaments eclesiàstics, etc. 51 Acta Apostolicae Sedis, V.LII [Ciutat del Vaticà] (15 agost 1960) (pàg. 690 i pàg. 706) 52 Misal Romano. Coeditores Litúrgicos, 1989 (pàg. 111) 53 Atles topogràfic de Catalunya 1:50.000. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, 2003. (pàg. 249) 54 Nomenclàtor de nuclis de població de les Illes Balears 55 SAYRACH I FATJÓ DELS XIPRERS, NARCÍS. El patró Sant Jordi. Història Llegenda i Art. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Edicions 62, 1996. (pàgs. 68-71)

41 TORMO COLOMINA, JOSEP. ”L’estendard de la vila d’Alcoi o la bandera gran de sant Jordi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1981). (pàgs 94-96) TORMO COLOMINA, JOSEP. ”L’estendard de la vila d’Alcoi o la bandera gran de sant Jordi”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1982). (pàgs 98-99) 42 SORIANO BELLVER, JOSÉ MARIA. “Acerca del origen y fundación de la iglesia de san Jorge”. Revista de Fiestas de Moros y Cristianos [Alcoi] (1978). (pàgs. 79-80) 43 A tall d’exemple de la devoció secular per aquesta imatge, podem esmentar la reacció de les autoritats alcoianes de l’època davant les destrosses que uns forasters ocasionaren a la imatge de St. Jordi ubicada

147


LLIBRE NOTAL DELS ANYS 1296-1303

P

er tots és ben sabut l' existencia dels rics fons documentals que es guarden al nostre Arxiu Municipal. Un d' aquests documents és un Notal dels anys 1296-1303. Ans de res, hem definir com a Notal al llibre registre d' un notari, en aquest cas es tracta de Pere Miró, on les anotacions de cada assumpte no estan escrites d' una manera total sinò abreviades, en cas contrari seria un protocol notarial. Bé, aquest volum ja va ser estudiat d' una manera molt superficial pel cronista d' Alcoi, Rogelio Sánchis Llorens, en un article que es va publicar en un Programa de Festes de l' any 1976. Curiosament, ell l' anomenava l' “abuelo” per considerar que és el document més antic de l' Arxiu Municipal d' Alcoi; hui en dia sabem que eixe honor li correspon a un esborrany d´un llibre de la Cort del Justicia dels anys 1263-65 que és, al mateix temps, el llibre en paper més antic dels conservats al País Valencià. Aquests dos volums, el Notal i l' esborrany, van estar durant molt de temps perduts per tindre'ls en sa casa un antic cronista de la ciutat i que, a la seua mort, la seua familia va tindre la bona idea de tornar-los al lloc on havien estat sempre, al nostre Arxiu Municipal d' Alcoi. Actualment estic treballant en la transcripció d'aquest Notal per encàrrec de la universitat de València i dels seu departament de publicacions. Però vull avançar en aquest article algunes de les dades històriques sobre el nostre Alcoi de finals del segle XIII i principis del XIV. Va ser començar a redactar en 1296, o siga, quaranta anys després de la fundació d' Alcoi. Tot ell està redactat en escriptura anomenada gòtica catalana, en bon estat, incomplet, compta amb 187 fulls, parcialment atacat d' humitat i la llengua emprada és el llatí, excepte els dos primers fulls que ho estan en català. Precisament són aquestes anotacions de les més importants del volum. Gràcies a elles s' assabentem de l'existencia d'una modesta població musulmana a Benisaidó, a la

148

zona dels Realets i que era propietat d' Urraca Martínez, vídua del noble aragonés Eiximén Sabata de Borja, la primera muller important que trobem a la història d' Alcoi, i que a la mort del seu marit, va parcel·lar la seua propietat de la Huíola i va llogar cada tros a una sèrie de gent per a que l' explotaren a les seues expenses però amb l' obligació de pagar un determinat lloguer o cens. Esta zona de l' Horta Major és una de les més fèrtils del terme alcoià. La seua cronología coincidix amb la guerra que el rei Jaime II va encetar contra Castella per tal d' anexionar-se el Regne de Múrcia i, efectivament, al Notal hi trobem algunes anotacions que fan referència a aquest fet. N´hi ha un d' important datat al juny del 1298 pel qual una part del capítol de la catedral de Cartagena, a la que pertanyia el Regne de Múrcia, s' oposa a l' altra fent vore la divissió que hi havia entre partidaris del rei Jaime II, instal·lats a Alcoi i els partidaris del rei castellà Fernando IV. A més a més, hi ha escrits de rescat de castellans presoners dels alcoians que sembla van participar en l' atac a la vila murciana de Lorca. També hi trobem una sèrie de testaments -en aquells temps sols

en feien les persones riques - pels quals ens assabentem que a l' església d' Alcoi hi havia una capella dedicada a sant Miquel i un hospital que estava situat en el cantó del carrre Major i el carrer sant Miquel. Podria cridar l' atenció el no esment a cap capella dedicada a sant Jordi però hui en dia sabem que la devoció a sant Jordi comenta al segle XIV i que la primera ermita dedicada a aquest sant patró d' Alcoi va començar a construir-se en 1429 i va ser inaugurada en 1442. En 1317 Doménec Torregrossa fundarà una capellania sota la invocació de sant Jordi a l' església i a cura del seu familiar Ramon Torregrossa. A més amés, la major part dels testaments ordenaven que foren lliurades una sèrie de diners a llocs com el Puig de santa Maria, sant Feliu de Xàtiva i,o, Montserrat. També queda palés als testaments la fraccionalitat de les propietats rurals. Aquests rics alcoians (Doménec, Claramunt, Montllor, Soler) tenien diverses posessions escampades al llarg i ample del terme municipal d' Alcoi. Un altre testament molt interessant és d' Albert de Lavània, fill del noble del mateix nom i que alguns el consideren autor del Llibre dels Feyts. Aquest Albert de Lavània pare era natural de Marsella i va ser un


dels nobles que es van revoltar contra Carles d' Anjou i van tractar que Catalunya s' anexionara la Provença. El testament del fill parla d' una sèrie de propietats que tenia son pare a Albi, bressol del moviment càtar. Era Albert de Lavània pare càtar? Podriem estar assistint a la instal·lació d' elements càtars al sud del Regne de València, concretament a Onil? I dic Onil perquè el rei Jaime I li va atorgar a Albert de Lavània pare aquest lloc en premi a la seua fidelitat envers a la Corona d' Aragó. També als documents que parlen de compra-venda de cases a Alcoi trobem la confirmació que Alcoi en esta època no tenia muralles a les parts recaients a les ribes dels rius, sols una sèrie de torres com la de Na Valora, restaurada recentment per l' Ajuntament d' Alcoi. Serà a partir de l' atac del 1304 quan la vila completarà el seu recinte emmuratllat. Al mateix temps comprovem que durant els anys de redacció del Notal sols existia el nucli antic d' Alcoi, el que s' anomenarà después la Vila. Després de l' atac ja esmentat del 1304 es construirà un nou recinte urbà, el prime barri o raval de la seua història: La Pobla Nova de sant Jordi. Recordem que serà a partir d' eixa data del 1304 quan comença a Alcoi la devoció a sant Jordi. Efectivament, en cap moment del Notal es fa referència a la figura del patró de la nostra ciutat. L' únic esment cal trobar-lo al testament del noble aragonés Pedro Garcés de Masones quan ordena que en morir siga sepultat al castell de Penella de Cocentaina, davant l' altar de sant Jordi. Concretament diu el document: “et sive me mori (…) a rivo Xuqueris citra quod corpus meum sepultatur in Penella, coram altari beati Georgia”, o siga, “ o si jo mor a l' altra banda del riu Xúquer (el territori entre el Xàtiva i Xixona) que el meu cos siga soterrat a Penella, davant l'altar de sant Jordi”. El Notal ens parla d' un Alcoi agrícola i ramader on la gent que es dedica a la indústria, seria més correcte parlar d' artesania, és molt escasa; això sí, hi apareixen un relatiu nombre de rendistes que al mateix temps, es dedicaven al comerç i a l' arrendament de terres, és el cas del mateix Doménech Torregrossa que quan el ja esmentat atac del 1304 era batlle d' Alcoi, o siga, l' encarregat de recaptar per al senyor - Roger de Llúria- les seues rendes. Aquest personatge, Doménec Torregrossa mereix un especial estudi, entre d' altres raons perquè d' ell partix la iniciativa del patronatge a sant Jordi. Forma part de les famílies - en la seua gran majoria de procedència catalana, que s' establixen a Alcoi quan aquest ja està fundat. També és ric el Notal en les seues referències als topònims ; la major part d' ells localitzats i encara en ús. Hi trobem, per exemple, Barxell, Cotes, Mariola, Torc, Uixola, Benisaidó, Font de la Salut, Horta Major entre d' altres. Però també n´hi ha que desconeixem el seu emplaçament exacte, és el cas de la Foia dels XVIII i Palomar. Són nombroses les referències als pobles veïns a Alcoi i, fins i tot, podem trobar documents prou interessants per la seua història en una època -finals del segle XIII i principis del XIV- prou desconeguda. Són relativament freqüents documents sobre Xixona, Cocentaina, Ibi, Onil, Castilla, Penàguila i Xàtiva. La transcripció i estudi del document va a donar-nos una sèrie de dades històriques que ara coneixem molt parcialment per falta d' un estudi sistemàtic de la documentació de l' Arxiu Municipal d' Alcoi. Pense dedicar-li molta atenció a aquest Notal dels anys 1296-1303, ja que crec que és importantíssim per a la nostra història i, al mateix temps, fer arribar a una ample cercle d' investigadors una documentació de primera mà sobre els origens del Regne de València. I convidar, com no, als medievalistas -que cada volta en som menys - a escabussar-se a l' Arxiu Muicipal d' Alcoi ja que les possibilitats d' investigació són inacabables.

Ricard Bañó i Armiñana rbanyo@alcoi.mesvilaweb.cat

149


LA TORRE N’AÍÇA

A

la revista de l’any 2005 vaig publicar una breu relació dels resultats obtinguts a les excavacions i altres treballs de documentació arqueològica realitzats, pocs mesos abans, a la torre-portal de Riquer. 1 Per tal de no allargar-ho excessivament, vaig deixar per a una altra ocasió tot allò referit a la torre immediata, coneguda amb el nom de N’Aíça, que també havia estat llavors objecte d’estudi. Ara (gener de 2007), quan va a inaugurar-se la restauració del conjunt dirigida per Josep Ivars potser és moment adequat per a donar a conèixer algunes informacions relatives al que poguérem esbrinar sobre el passat d’aquesta edificació recuperada. Igualment, la commemoració del tercer centenari de l’assalt borbònic a Alcoi pot fornir una bona excusa, atesa la incidència que varen tenir els fets en aquest sector de les fortificacions urbanes. N’Aíça és el nom que les ordenacions fetes en 1359, durant la guerra amb Castella, donen a una de les torres de la muralla del raval. Aquestes ordenacions, que tenien com a propòsit reforçar les defenses d’Alcoi, es basaren en una inspecció directa de les fortificacions urbanes, la qual seguia, mal que bé, un ordre o itinerari que ens ha permès localitzar la majoria de les torres esmentades. Així, n’hem pogut deduir que la Torre N’Aíça se situava entre l’anomenada “casa de la comtessa”, de la qual formava part el magatzem senyorial o “casa del delme” (que encara es conserva amb el nom d’“El Dimoni”), i el Portal de Riquer 2 . Consta, també, que abans d’aquesta data, Pere Aiç —vet ací l’origen del nom— tenia una torre immediata a l’esmentada casa de la senyoria. D’altra banda, és possible que siga la mateixa torre que després passaria a Esteve de Bezmar i que en 1419 va ser establerta a Berenguer Guaites “prop lo Mirador”, és a dir, la zona on ara comença el Pont de Sant Jordi. Val a dir que els Aiç eren un llinatge assentat a Alcoi des de les darreries del segle XIII i que, entre les seues activitats conegudes, hi

150

havia la de fer negoci amb les rendes eclesiàstiques. Com que els productes dels delmes i les primícies es conservaven al magatzem senyorial, sembla coherent que tingueren també ells el seu propi magatzem a la torre propera. Es tracta, però, d’una qüestió que caldria investigar amb més detall. En 1995 vaig proposar localitzar la torre a la parcel·la marcada amb el número 16 del Carrer de la Puríssima, considerant el grossor excepcional dels seus murs. I justament allí la vaig representar al plànol de parcel·lació del raval o Pobla Nova de Sant Jordi 3. Els reconeixements efectuats en 2001 amb motiu de les demolicions a la zona confirmaren que les característiques constructives de l’edifici corresponien a una torre de la muralla medieval, força semblant, a més, a la veïna torre-portal de Riquer. La Torre N’Aíça, en efecte, se situa a sols 21 m de distància de l’esmentada torre-portal, a la part d’amunt del carrer (direcció nord-est). Però a diferència d’aquesta, la torre ara es recolza sobre la muralla i no a l’inrevés (foto 1). Si la torre de Riquer es va construir abans d’alçar els llenços que s’adossen als seus

Foto 1 La Torre N'Aíça durant el procés d'eliminació de revestiments. Al cantó pot observar-se el recolzament de l'obra sobre la muralla, tallada.

cantons, la de N’Aíça es va construir quan la muralla ja estava feta. Estic referint-me al llenç de 42 metres ininterromputs que va des del cantó oriental de la torre de Riquer en direcció al Mirador, el fragment més llarg conservat de les muralles d’Al-

Foto 2 Obertures tallades a la fàbrica interior de la torre. Pot apreciar-se la composició interna de les tapiades a base de tongades de terra amb morter als extrems.


Foto 3 Espitlleres de ballesta localitzades a la façana occidental de la torre.

coi. El seu traçat coincideix, aproximadament, amb la línia actual del carrer Puríssima, i presenta una fàbrica de tapial de 0,92 m de gruix, dotada d’espitlleres a diverses altures. És precisament en aquest llenç on s’obri el pas en forma d’arc que porta el nom de Sant Roc i que, com sabem, va substituir al Portal de Riquer com a accés a l’interior del recinte urbà després de la Guerra de Successió. Així doncs, la Torre N’Aíça és una construcció posterior a la torre de Riquer; inicialment no prevista, i pensada, sens dubte, per a defendre millor l’accés al portal i protegir la seua façana nord-oriental. De fet les dues espitlleres de la Torre N’Aíça apareixen al seu mur occidental, apuntant al Portal de Riquer. No es fàcil, tanmateix, determinar-ne la data concreta de construcció. El Portal de Riquer ja existia en 1308, i la Torre N’Aíça, abans de 1359. Hem d’acontentar-nos, doncs, en situar-la, de forma imprecisa, a la primera meitat del segle XIV. Dissortadament, l’excavació no ha fornit dades esclaridores al respecte: els nivells medievals, incloent-hi les rases de cimentació, desaparegueren en rebaixar-se el terreny durant el segle XVIII. Sembla raonable, no obstant, pensar en una edificació no molt posterior a la del Portal de Riquer, potser durant la dècada 1310-20. La tècnica constructiva de N’Aíça és molt similar a la de Riquer: una base o planta baixa de pedra picada

i la resta de l’elevació, en tapial. Posteriorment, quan la torres es va convertir en vivenda (des del s. XVIII), es practicaren diverses obertures a l’estructura encofrada per tal de fer finestres i, sobretot, guanyar espai a costa d’uns murs de 1,13 m d’espessor. Gràcies a aquestes obertures i altres rebaixaments de la fàbrica, podem apreciar la composició interna de les tapiades, fetes a base de tongades de terra trepitjada, d’uns 7 cm de gruix, combinades amb morter de calç als extrems de cada una, tocant les planxes de fusta, de mane-

Foto 4 La cara occidental del baluard de 1706 abans de la restauració. Pot observar-se l'arquet de la tronera artillera malmesa.

ra que es formava una forta costra protectora (foto 2). Òbviament, l’eliminació ulterior de gran part de la cobertura externa original creava les condicions per a una ràpida degradació de l’obra que, a hores d’ara, s’ha pogut evitar amb la restauració de l’edifici. Els únics dispositius defensius detectats són les dues espitlleres ja esmentades, obertes a la penúltima filada de carreus de la façana occidental (foto 3). Cal fer notar, tanmateix, que les dimensions en planta de N’Aíça són majors (uns 13 metres quadrats més que Riquer). Si l’amplada de Riquer (7 m) és a penes un poc major que la de N’Aíça (6,8 m), la profunditat d’aquesta (7,7 m) supera molt clarament a la de la primera (sols 5,6 m). Aquesta diferència ha d’explicar-se per dos motius: d’una banda, la necessitat d’avançar l’estructura de la torre respecte a la línia de muralla en la mesura suficient per a garantir un flanqueig efectiu de la torre de Riquer; d’altra, la conveniència de portar el front exterior de la torre fins a la vora de la riba. Internament, la torre es dividia en dues plantes: una planta baixa i un pis superior, a l’altura de la muralla, fet amb un forjat de bigues que descansava sobre un graó d’un pam de fons, format per disminució de gruix del tapial. És evident que damunt aquesta planta, conservada sols en part de la seua altura, hi devia haver un terrat. La planta baixa inclou una entreplanta a l’alçada de les espitlleres, una rudimentària volta de cimbra de canyís, que sols ocupa la meitat posterior de la torre i que tindria per objecte, precisament, formar una plataforma adient per a fer servir les espitlleres. Ja he dit que la torre es recolzava sobre la muralla construïda anteriorment, de manera que els murs externs n’estaven adossats i la planta superior, més alta, la cobria. Aquesta circumstància va obligar a foradar l’obra de la muralla per tal de poder accedir a l’interior la torre. El pas tallat al tapial no fou molt ample (1,6 m) i s’hi han conservat els brancals de carreus que l’emmarcaren (foto 1). El paper de la Torre N’Aíça com a bastió destinat a la defensa lateral del Portal de Riquer es va posar novament de manifest a l’època de la Guerra de Successió, cap a 1706.

151


Foto 5 Entrades a les cambres auxiliars del baluard, als peus de la façana oriental de la Torre N'Aíça.

Llavors es va reforçar el seu emplaçament mitjançant la construcció d’un baluard que envoltava la torre en paral·lel a uns tres metres de distància, excepte al cantó nordoccidental, on formava un xamfrà. Sens dubte, es tracta d’una obra apressada i mal acabada, alçada sobre la mateixa riba del barranc del Riquer, tot coronant un estructura avançada de contenció construïda amb carreus, també incompleta. Aquesta estructura salva el desnivell del barranc i sembla haver estat concebuda amb una veritable planta de baluard, però no va arribar a rematar-se com s’esqueia. La superfície del baluard presentava un paviment a base de lloses grans de pedra, apropiat per al maneig de peces d’artilleria. De fet, hi ha encara les restes de dues troneres de canó, una a cada costat. De la situada a la banda oriental sols s’adverteix el vessant de la base; l’occidental sembla que era més menuda, rematada amb un arquet, i apuntava directament al davant del Portal de Riquer (foto 4). Junt a la base nordoriental de la torre trobem, també, dues cambres rectangulars (2,5 x 7,7 m) amb murs de carreus i paviment de rajoles que accedien directament al baluard i que devien servir com a cossos de guàrdia o dipòsits de munició. S’hi podia accedir des de l’interior de la Torre N’Aíça, on es va rebaixar el nivell del sol i s’obrí una porta al mur (foto 5). Cobertes amb volta,

152

esdevingueren, posteriorment, celler de la casa (núm. 14 del carrer Puríssima) construïda sobre elles. Una troballa particularment interessant, produïda durant les excavacions, ha estat la del forn de ceràmica adossat a la cara exterior del mur frontal del baluard, juntament a diverses cubetes i elements associats a l’activitat terrissera que es va practicar ací quan el dispositiu defensiu va perdre la seua funcionalitat, sens dubte cap a 1720-30 (foto 6). Tanmateix, va tenir una curta vida activa, aquest forn. Les restes de cocció

mostren, aparentment, una activitat especialitzada en la producció de càntirs i tapadores de càntir (que han aparegut en abundància), tot fet amb una argila de prou mala qualitat. És possible, no obstant, que s’hi feren, també, rajoles i teules, ja que l’època de funcionament del forn sembla coincidir amb la urbanització inicial de la zona i, particularment, amb la construcció del Barri de Poblet, al carrer Sant Roc, durant els anys esmentats. No cal dir que la importància d’aquesta troballa rau en el fet de tractar-se del primer testimoni de fabricació de ceràmica a Alcoi. No m’agradaria acabar sense fer esment del magnífic treball de restauració que ha dut a terme l’arquitecte Josep Ivars, amb el qual ens ha restituït el volum, la imatge i la coherència de tot el conjunt fortificat del Portal de Riquer, desplegat al llarg de més de 70 metres de longitud. Però tampoc sense lamentar l’impacte inadmissible de l’obra nova que certa constructora, aprofitant l’atractiu reclam de la restauració, hi fa ara com a teló de fons, amb unes dimensions desproporcionades i un disseny irrespectuós amb l’entorn històric, que, a més, vulnera de forma brutal els valors del paisatge urbà destruït, tot allò que el feia peculiar.

Josep Torró

NOTAS

Foto 6 Vista superior del forn de ceràmica situat davant el mur frontal del baluard (c. 1720-30). Al fons, les restes dels arquets sostenidors de la cambra de cocció.

1

Josep TORRÓ, “El Portal de Riquer”, Alcoy (2005), pp. 143-145.

2

Vegeu, Josep TORRÓ, “‘El Dimoni ‘. Una dependència del palau dels senyors d’Alcoi (segle XIV)”, Alcoy (2000), pp. 142-144; id. “Alcoi. Arqueología medieval y moderna”, a Alcoy. Aqueología y museo, Alacant, MARQ, 2006, 70-91, pp. 85-86.

3

Josep TORRÓ, “La Pobla Nova de Sant Jordi. Parcel·lació medieval de l’espai urbà”, Alcoy (1995), pp. 101-103; id. “Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)”, en M. Barceló et al. (eds.), El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, València, PUV, 2003, 153-200, p. 159.


L’ESCOLA DE “EL TRABAJO” I

E

ls diferents esdeveniments polítics, econòmics i socials d’Espanya al llarg del segle XIX: la Guerra del francès, la independència d’Amèrica, les guerres carlines, el retard en el procés d’industrialització, els continus pronunciaments militars i molts altres. Conduiran a que en les darreries del segle XIX la societat espanyola fóra bàsicament una societat: rural, agrària, endarrerida i analfabeta. Amb eixa situació, també cal definir a la societat alcoiana, en general com analfabeta, però a més a més, a Alcoi la situació era molt greu. Al voltant de l’any 1884 a Alcoi l’índex d’analfabetisme era molt elevat, aplegant fins al 80% de la població. La causa d’aquest índex tan elevat d’analfabetisme estava en què a Alcoi el treball infantil era molt important, per a una gran quantitat de famílies els ingressos que provenien del treball dels seus fills eren necessaris per a poder subsistir, així molts xiquets i xiquetes començaven a treballar a unes edats molt baixes. Per això una de les preocupacions de molta part de la societat alcoiana van encaminades a arreglar aquesta situació erradicant aquesta epidèmia de la nostra ciutat. Aquesta idea intentaran portarla endavant una gran quantitat d’entitats i associacions. Entre elles també les anomenades de socors mutus. El treball infantil, tant de xiquets com de xiquetes, és un component fonamental del procés industrialitzador tant d’Alcoi com de tots els llocs on es va produir al llarg del segle XIX. La incorporació d’aquestos xiquets als processos productius comportava l’abandonament de l’escola a una edat que podia estar al voltant dels 8 anys per als xics i dels 10 anys per a les xiques. Moltes voltes el conegut com abandonament de l’escola sols és un concepte, ja que molts no havien anat mai; de tota mena queda clar que tant una o altra forma els joves entraven en un cercle on la gent acabava sense saber llegir i escriure. I evidentment sense poder millorar la seua situació social. Tal i com hem vist dalt, les anomenades societats de socors mutus compartien la preocupació per la situació de l’analfabetisme en general i de l’ensenyament en concret a la nostra ciutat. Aquest interès en la millora de l’aprenentatge tant infantil com dels majors comportarà la creació d’escoles a aquestes associacions. Així trobem tant al Circul Catòlic com al Trabajo la intenció de portar-les endavant. Als estatuts del Circul Catòlic podem llegir: “Para que el circulo pueda llenar su obje-

to intelectual; se estableceran oportunamente clases nocturnas para los asociados y sus hijos, guardando siempre la separación respectiva entre los asociados y los que no lo son. Se enseñará en ellas gratis, lectura, escritura, gramática castellana, aritmética y dibujo.” (1). Una de les preocupacions de la societat El Trabajo des de la seua fundació és la creació d’una escola per a poder ensenyar a llegir i escriure tant als treballadors socis com als seus fills. Ja a l’any 1881, cal recordar que El Trabajo es va fundar al 1880, trobem les primeres referències a l’existència d’una escola nocturna per a l’ensenyament de les classes proletàries amb la finalitat d’ensenyar a llegir, escriure i comptabilitat, assistint fins a 56 alumnes. Però no serà fins a 1892 quan la creació, el manteniment i l’organització d’aquesta escola queden reflexades en els estatuts de l’entitat “fundar una escola de instrucció primària i professional per a la instrucció dels associats i dels seus fills” (2). D’una manera o altra el funcionament de l’escola dependent de El Trabajo continuarà fins a 1934. L’elecció del mestre de l’escola serà realitzada per la pròpia Junta Directiva de l’entitat. La primera persona elegida per a portar endavant aquesta tasca serà el mestre d’instrucció primària Sr. Cobech. Al tractar-se d’una escola privada en tant en quant una entitat és la propietària del lloc on es desenvolupa la seua activitat, serà aquesta la que marcarà les normes per al seu funcionament, així al llibre d’actes de l’any 1881 podem llegir: 1.- Cessió gratuïta del local i mobiliari, 6 hores, poden assistir els que vulguen. 2.- Al tres mesos el Sr. Cobech informarà de la situació 3.- Les assignatures les marcarà la Junta Directiva 4.- Les despeses per a la instal·lació de l’escola són a càrrec del Sr. Cobech 5.- La Junta Directiva prestarà el seu recolzament moral al Sr. Cobech 6.- La Junta Directiva pot nomenar una delegació per a determinants assumptes. (3) La tasca del mestre serà considerada gratuïta, això vol dir que els alumnes que aniran a l’escola no pagaran res per rebre l’ensenyament, però és clar que algú tindrà que pagar les despeses del mestre, i com que és l’entitat la propiciadora de aquesta activitat, aleshores serà aquesta qui carregue amb el finançament de l’escola. El mestre rebrà la quantitat de 1.200 reials anuals, que també podran ser pagats per mig de mensualitats passades. En un principi les classes tenien que impartir-se en horari de nit, per a facilitar l’assistència de tots els alumnes, però el mestre sol·licitarà a la Junta Directiva que les classes tinguen horari de matí, davant la qual cosa l’entitat no acceptarà i no podran tenir lloc. La mort del mestre, en 1882, al poc temps de posada en marxa l’escola no suposarà mes que un xicotet entrebanc en el funcionament d’aquesta, ja que ràpidament un

grup de socis es faran càrrec de l’escola de forma voluntària i la seua labor en favor de la instrucció primària serà reconeguda tant per la junta com per la mateixa assemblea de l’associació. La mort del mestre suposarà que cal cobrir aquesta vacant el més aviat possible, per això al juliol de 1882 El Trabajo farà publiques les noves condicions per a la contractació d’un nou mestre: 1.- Es pagaran 160 pessetes mensuals, quedant obligat el mestre a pagar la llum i les altres despeses 2.- Els socis i els fills pagaran la meitat que els no socis. 3.- Quan el nombre d’alumnes supere els 60 el professor abonarà la meitat del producte a la societat. (4) L’activitat de l’escola anirà pujant a poc a poc, el fet que tant els socis com els seus fills paguen sols la meitat consolida el concepte d’ajuda que l’entitat dona als seus socis i al mateix temps també actua com a reclam per a la captació de nous socis. Al poc tems, un mestre no serà suficient per a portar endavant la tasca educadora de l’escola, tenint que contractar-se un ajudant amb el sou de 200 reials al mes. Al poc temps de prendre aquesta decisió, en 1893, caldrà buscar un local més gran per a poder donar cabuda a tots els alumnes, el local serà cèntric i la societat se encarregarà de pagar ara tant el local com 25 pessetes mensuals als mestres. El funcionament de l’escola serà en tot paregut a la resta de les que hi havia a la ciutat, a l’estiu pararà el seu funcionament, més concretament des de l’1 de juliol a l’1 de setembre. Els mestres portaran endavant els exàmens marcats per la legislació, però a més a més la pròpia associació farà un control sobre els avanços dels alumnes per mig d’altres exàmens. Serà una comissió de la pròpia societat de El Trabajo l’encarregada tant de fer aquestos exàmens, com de controlar el desenvolupament quotidià de l’escola. Al mateix temps amb la idea de fomentar l’ensenyament, l’associació decideix premiar a aquells alumnes que destaquen tant per l’esforç com per l’aplicació en l’estudi, aquestos premis seran sufragats per mig d’aportacions de personalitats alcoianes vinculades a El Trabajo com són D. José Canalejas o D. Antonio Aurora Boronad.

Rafael Hernández Ferris

NOTES (1) Article 6 del Reglament del Ciculo Católico de Obreros de Alcoy de 1872 (2) Preàmbul del Reglament de la Sociedad de Socorros Mutuos El Trabajo de 1892 (3) Llibre d’actes de la Junta General de la Societat del 28 d’agost del 1881 (4) Llibre d’actes de la Junta General de la Societat del 8 gener del 1882

153


MATERIALS PER A L’ESTUDI DEL PARLAR D’ALCOI (V) XXXVIII. MODISMES GENERALS

J

a hem dit que el conjunt de modismes d’una llengua o parlar constitueix un valuós tresor arreplegat pel poble al llarg de molts segles de vivències i experiències. El modisme naix quasi sempre de manera espontània, fill de l’enginy popular, el qual és després repetit de boca en boca fins arribar a convertirse en moneda d’ús corrent, utilitzada per tots sense preocupar-se de l’origen, que es perd en la nit dels temps. Els modismes són, per tant, pinzellades de sapiència popular, és a dir, els pessiguets de sal i de pebre que li donen color i sabor a la nostra parla quotidiana. De fet, són unes locucions molt peculiars que s’escapen a l’anàlisi dels seus components; unes expressions, les paraules de les quals coneixem, però que en conjunt no tenen sentit (cf. ser de fil de vint). Per tant, arribem a la conclusió que dominar la fraseologia típica és indispensable per poder penetrar en el reducte on la llengua guarda els seus últims secrets. Un patrimoni lingüístic que les noves generacions no solen conèixer i del qual oferim ací un petit repertori com a botó de mostra, aclarint que, per motius d’espai,

a voltes, posarem sols la traducció al castellà. 1. Abocar la pastereta: Echar el resto: “Si cal, abocarem la pastereta p’a fer-se en eixe contrat”. 2. Agarrar palomes: Fer de ciri o “carabina”, acompanyar una xica per vigilar-la: “Toni i Maria estaven ballant en la verbena i la germana estava agarrant palomes”. 3. Alçar la tafarra: Estirar la jaqueta, adular: “Allí estava Doro, alçant-li la tafarra a l’amo, fent-li la rosca”. 4. Alçar-se en jornet i en sol: Matinar molt: “Demà m’alçaré en jornet i en sol, a les sis del matí”. 5. Anar a cap llavat: Pagar cadascú la seua part: “Xe, xicots, ací anem a cap llavat, eh!”. 6. Anar a costura: Anar a escola: “Ja te’n vas a costura, fill meu?”. 7. Anar corrent dotze: Anar de pressa: “Ma mare encara està molt curreta, sempre va corrent dotze”. 8. Anar en cascarra (o en piló): Sense capell ni boina ni res al cap: “El sinyo Pep sempre anava en guardapolvet i en cascarra, sempre anava en piló”.

9. Anar en conill: En cueros: “Toni estava mirant una revista de xiques en conill”. 10. Anar de roll: Ir de juerga o parranda: “Pep és un trotxer! Sempre va de roll”. 11. Anar-se’n blau de verga i sense milotxa: Salir con el rabo entre piernas: “El pobre xic se’n va anar blau de verga i sense milotxa”. 12. Aplegar i envasar: Llegar y besar el santo: “Toni es creu que això de parlar en l’alcalde és aplegar i envasar. Has de prendre tanda!”. 13. Arromangar-se hasta la pigota: Fer-li front a la faena amb decisió: “Tenien faena a manta, però es van arromangar hasta la pigota i s’ho van traure de damunt en dos dies”. 14. Bufar cullera: Dinar en taula: “Xe, me’n vaig a bufar cullera, que es fa tard”. 15. Bufar en caldo gelat: Aparentar una posició social que no correspon: “Els agrâ molt bufar en caldo gelat als teus veïns, eh? Sí, són de mitja capeta”. 16. Bufar l’orella: Dir-li una sola paraula o fer-li un sol gest a algú: “-A Paco el tendria jo de

La ciutat d’Alcoi porta 750 anys parlant la nostra llengua, des de la seua fundació pel Rei Jaume I en 1256.

154


ginolls, només bufant-li l’orella, saps, Tere! –M’ho crec, Pepa”. 17. Buscar marina: Buscarse la vida: “Tonet era bon teixidor i quan li van tancar la fàbrica, se’n va anar a Sabadell a buscar marina”. 18. Caçar guatlles amb tambor: Avisar o previndre a l’enemic: “Home, si li dius a la competència que vas a baixar els preus, això és caçar guatlles en tambor!”. 19. Caure els cegos: Tocar-li el premi del sorteig de l’ONCE: “A mon tio li vaen caure el cegos el divendres, i eixa caigudeta l’ha alicat, saps!”. 20. Caure per son pes: Ser lògic: “Home, això cau per son pes!”. 21. Clavar cullerâ: Meter baza: “Mâ que és maleducat este xicon! Sempre vol clavar cullerâ en totes les converses”. 22. Comprar a ratlla (o a violí): Comprar a plazos: “La primera tele que vaen comprar, la pagaven a ratlla”. 23. Contar-ho tot fil per randa: Amb pèls i senyals: “Vinga, no plores, conta-m’ho tot fil per randa”. 24. Córrer l’andola: Irse de juerga: “El dissabte per la nit se’n van anar a córrer l’andola i van tornar a la quina”. 25. Dir-li: Fer joc, harmonitzar: “Eixa corbata color carabassa no li diu a la camisa”. 26. Dir-ho milanta voltes: Por enésima vez: “Li ho he dit milanta voltes!”. Equivalent a l’anglès umpteen times (cf. l’occità “milanta”: una gran quantitat). 27. Donar els dies: Visitar els parents per desitjar-los bones festes de Nadal: “Demà anirem a ca la iaia a donar-li els dies”. 28. Donar vagues: Dar largas a un asunto: “Ells van donant-li vagues a l’assunt i van fent-ho llarg i lleig, que és lo que els convé”. 29. Donar-se olla ( o to, o pisto): Presumir: “Xe, quant que li agrâ donar-se olla!”. 30. Eixir fullola de moro: Salir rana: “Teníem tota la confiança posâ en ell, però mos va eixir fullola de moro”. 31. Enviar (allà) on brama la tonyina: A fer punyetes, a pastar fang, a l’ample. 32. Estar com una pera en un tabac: Estar molt a gust: “El meu fill està en ca la sogra com una pera en un tabac”.

33. Estar fet un gramàntol (<llamàntol?): Ser un malfaener o un pocavergonya. 34. Estar fet un péntol: Referit a la roba estripada: “La falda estava feta un péntol”. 35. Estar la cosa marinera: Incert, dubtós, difícil: “- Que fa, vos donaran permís p’a la boda? Està la cosa marinera”. 36. Estar torbat com un poll: Estar molt marejat per excés de faena, soroll, borum, etc.: “Hui estic torbat com un poll! Tinc un mareig que no m’hi veig!”. 37. Faltar l’aire: Por los pelos: “No l’han despatxat de la faena, però ha faltat l’aire”. 38. Faltar un bollidet: Faltar un tornillo: “ No està be del cap, li falta un bollidet”. 39. Fer barca: Associar-se amb algú, fer junta: “Mira, si vols fem barca tu i jo”. 40. Fer batre (en) la forana: Sacar de quicio: “Este xiquet em farà batre la forana! Em farà eixir els cabells verds!”. 41. Fer el xempla: Fer el ximple, el pallasso o el graciós (però fer xempla és fer el regany): “Ximet, no faces més el xempla! Ja ni ha prou!”. 42. Fer endreces (o andròmines): Hacer travesuras: “Jordiet, no faces andreces!”. 43. Fer faena de sapa: Fer de llepó, espia o esquerol, donant informació traïdora. 44. Fer figa (o fleixa): Fallar: “Estic tan cansat que les cames em fan figa!”. 45. Fer fredat: Afectar molt, fer posar la carn de gallina: “Fea fredat vore al pobre xic tot xorrant sang, fet un Sent Llaze”. 46. Fer gola: Fer desitjar: “Quina paella! No et fa gola?” (cf. l’italià fare gola). 47. Fer pala: Tornar de buit: “Quico és bon caçador, i dels que mai fan pala, saps!”. 48. Fer randa sense boixos: Hacer de tripas corazón: “Quan la malaltia de ma mare, vam tindre que fer randa sense boixos”. 49. Fer una barcella: Conversa llarga en el carrer (cf. l’italià raccontare una barzelletta: contar un acudit). 50. Fer vore del cel paella: Fer-li vore a algú allò que no és: “El dependent estava fent-li l’artícul a Toni, fent-li vore del cell paella”.

51. Fer-se el Tio Gipó: Hacerse el sueco: “A l’hora de pagar, Rafel sempre es fa el Tio Gipó. Es més agarrat que un xotis!”. 52. Fer-se fotre: Fastidiar-se: “Xe, ja s’apanyarà, si arriba tard i no troba lloc que es faça fotre!” ( cf. l’italià farsi fottere). 53. Fer-se la desmenjâ: Que simula no tindre interès per un xicot que li agrada. 54. Gastar a tiri-baldiri: Malgastar o desbalafiar els diners: “El meu fill no té mirament, es gasta els diners a tiri-baldiri”. 55. Girar costes: Retrocedir davant un perill o risc: “Quan va vore les deveres, va girar costes”. 56. Girar-se la venta: Pujar les vendes d’una botiga o empresa de manera important i sobtada: “Mira, s’ha girat la venta. En una setmana hem venut totes les làmpares”. 57. Haver mosca en l’arròs: Haber gato encerrado: “Quan ell no vol obrir la porta, mosca hi ha en l’arròs!”. 58. Haver roba estesa: Haver xiquets presents: “–I va eixir una tia mig en conill... –Ximo, que hi ha roba estesa!”. 59. Llevar una llevantança: Calumniar: “A Pepa li han llevat una llevantança, tan bona xica que és i diuen que ha furtat en el mercat!”. 60. Menjar com un tudesco: Menjar molt: “Menja com un tudesco, està fornit!”. 61. Menjar ferri-busterri: Menjar coses de poca qualitat, les més barates o dolentes: “Tant de diner que tenen, i en sa casa mengen ferri-busterri”. 62. Menjar-s’ho com a bresques: Amb molta gana, amb deliri, amb tíria: “Estava tan bo que s’ho van menjar com a bresques”. 63. Necessitar una mona i un furó: Ser difícil d’aconseguir: “P’a eixir de casa, Sara necessita una mona i un furó”. 64. No faltar abelles blanques: Que no li falta de res, per haver-se casat amb un ric que li pot donar tots els gustos: “A la meua filla no li falten abelles blanques! Té tot lo que vol!”. 65. No mocar-se en la mànega: No ser bovo: “No l’enganyaràs a Pere, eixe no es moca en la mànega!”.

155


Una tertúlia de la Societat El Iris, pels anys 1960, formada pel sinyo Paco, Mitra, Paquitasso, Blai, Rodes, Llesca i el Fideuero, tots alcoians de soca-rel i depositaris de la nostra parla típica local, el peculiar subdialecte xèu.

66. No saber ni alende: No tindre ni remota idea: “No sabia ni alende de lo que volia dir eixa paraula”. 67. Obrir el cul i agarrar mosques: Coser y cantar: “Molts es pensen que dependre un idioma és obrir el cul i agarrar mosques, saps! De res tinc ganes!”. 68. Parèixer un faristol: Que on es posa, molesta: “Fuig d’ahí! Pareixes un faristol! 69. Parlar foradat (o per boca de cànter): Dir disbarats o blasfemar: “Sempre parlant foradat, com si fóra un llenyeter”. 70. Partir palles: Barallar-se: “Ullet vivet que partirem palles tu i jo, eh!”. 71. Però de forment ni un gra: Moltes promeses, però a l’hora de la veritat, res de res: “Miquel sempre té molt bones paraules, però de forment ni un gra!”. 72. Posar en cócora: Deixar intranquil o preocupat: “Ma mare m’ha posat en cócora. M’ha dit que eixa faena no em convé”. 73. Prendre’s a falòria: Prendre’s a broma: “No t’ho prengues a falòria, eh! Això és una veritat com un temple!”. 74. Quedar-se fent calça: Tremolant de fred: “No hi havia estufa i es vam quedar fent calceta”. 75. Renovar les llagues: Recordar coses desagradables a algú: “–Pos, tu, dis-li-ho! – Ai, xica, a mi no m’agrâ renovar-li les llagues a ningú”.

156

76. Rodar la taula: Fugir de la muller per a no rebre vara: “Quan torna a casa begut li toca rodar la taula”. 77. Salar-se l’escola: Hacer novillos: “Ahir no vaig anar a escola, me la vaig salar” (cf. l’italià salare la scuola). 78. Ser carrera de món: Ser ley de vida: “Un dia els fills es casaran i se n’aniran de casa. Es carrera de món”. 79. Ser de calbot: De pacotilla: “Es un músic de calbot! No sap tocar ni els ferrets!” 80. Ser de mitja capeta: De classe mitja: “Els botiguers són gent de mitja capeta”. 81. Ser de pala i foguejat: Ser de cuidado: “Ullet vivet en Tòfol que eixe és de pala i foguejat!”. 82. Ser gent de got i navaixa (o d’esclafit i fona): Ser gent de tro: “Els meus veïns són gent de got de navaixa, gent arravalera”. 83. Ser marit i muller:Estar casats: “Són amics, Pep i Sara? No, són marit i muller” 84. Ser tot farina i oli: Ser de qualitat, no haver-hi impureses ni adulteracions: “Això és tot farina i oli, ahí no hi ha mantàfula”. 85. Ser un argent viu: Dit dels xiquets inquiets que no aturen: “Es un argent viu!”. 86. Tindre abalandar: Arreu, desordenat, rebolicat: “Mariu té la casa abalandar”. 87. Tindre el rot agre: Tindre mal geni: “Ullet, que mon pare té el rot agre, saps!”.

88. Tindre els cabells de color catorra (o de color llonganissa): Pelirrojo: “Molts britànics tenen els cabells de color catorra”. 89. Tindre fetge: Tindre barra, desconsideració o “valor”: “Gori, quin fetge tens, redeny!” (cf. l’italià avere fegato). 90. Tindre (una) inyor: Tindre-li un amor exagerat: “Toia li tenia una inyor a la seua caseta! I això que només era una penella!”. 91. Tindre veu d’espingó (o de mardà): Veu forta, grossa o chillona: “Este xiquet té una veu d’espingó! Té veu de mardà! És que t’ensorolla!”. 92. Tirar el burro per la finestra: Echar la casa por la ventana. 93. Tirar la robeta al mar: Echarlo todo a rodar: “Encara que la nóvia siga molt guapa, si és llandosa, pos tires la robeta al mar i dius: Ale, ves-te’n a l’ample!”. 94. Trencar l’alé: Descansar una miqueta:”Mariu, nyas, pren cadira i trenca l’alé!”. 95. Vindre a vènit: Complir-se, caldre, presentar-se: “Si ve a vènit, pos li ho diré a mon tio tot això”. 96. Vindre els xarècs: Haver queixes o problemes posteriors: “Deixa la cuina ben neta, perquè sinós, si ho veu ta mare tot brut, endespués venen els xarecs”. 97. Vindre set bosses: Una peça de vestir que ve massa ampla: “Mare de Déu, esta camisa em ve set bosses!”. 98. Vindre xorroll-morroll: (La roba) penjant: “Pili, anem a provar-te la falda p’a que no et vinga xorroll-morroll”. 99. Viure com el burro de Vitòria: Passar inadvertit per la vida: “Ell no vol protagonisme, el meu germà viu com el burro Vitòria, sense pena ni glòria”. 100. Vore l’orgue malparat: Vore que s’acosta un perill: “I quan vaen vore l’orgue malparat, vaen pegar a fugir. Les cames els tupaven al cul”.

Josep Tormo Colomina


OBRAS DE MÚSICA DE AUTORES ALCOYANOS IMPRESAS EN MADRID A FINALES DEL SIGLO XIX

E

l objetivo de esta publicación, junto a otra complementaria que ofreceremos más adelante, es ofrecer toda la catalogación de composiciones musicales escritas por autores alcoyanos que publicaron su obra en Madrid en las postrimerías del siglo decimonoveno, especialmente en los talleres de calcografía de Serapio Santamaría y Faustino Echevarría. El listado que ofrezco a continuación lo he entresacado de mi obra inédita titulada La edición musical valenciana desde finales del siglo XV hasta el siglo XIX. Música en el espacio tipográfico y sociedad.

-

JUAN CANTÓ FRANCÉS (1856-1903) - El olvido, melodía para piano (Madrid, Enrique Abad, 1877) - La rosa, melodía para canto y piano (Madrid, S. Mascardó, ca. 1883) - Álbum infantil (6 piezas: Pavana a cuatro manos, La ausencia, Serenata, Ayes del alma, Angelus, Danza y coro bacanal)) para piano Op. 15 (Madrid, F. Echevarría, 1886) - Mazurka, capricho de salón para piano (Madrid, S. Santamaría, 1892) - Marcha turca, capricho de concierto para piano (Madrid, S. Santamaría, 1893) - ¡Dulce recuerdo!, melodía para piano (Madrid, S. Santamaría, 1892) - Soirée de confianza, álbum de baile para piano (Madrid, S. Santamaría, 1892) - Siempre bella, polka de salón (Madrid, S. Santamaría, 1892) - Pequeñeces, álbum de seis piezas para piano: Barcarola, Gavota, Sin abuela, Una carta, Ave María, Minueto (Madrid, A. Ruíz, 1895) - El progreso musical. Método completo de solfeo (Madrid, P. González, F. Soria y E. Abad, 1897). Contiene varias piezas originales de Cantó. - Flamenca o baturra, serenata para piano (Madrid, S. Santamaría, 1899) - Misa en do mayor a dos voces (Madrid, P. González,1899) - Ande el movimiento, álbum de bailables para piano: El capuchón, ¿Bailamos?, La mejor pareja, Coquetón, Me mareo y Ahí va eso (Madrid, A. Ruíz, 1900) Recuerdos de Alicante, tanda de valses para piano (Madrid, J. Lodre, 1900) El debutante, álbum para piano a cuatro manos (Madrid, J. Lodre, 1900) A maitines, villancico de navidad a tres voces y harmonium (Madrid, S. Santamaría, 1900) El rosal, salutación a la Virgen, villancico de navidad para solo de tiple o tenor, órgano o harmonium (Madrid, S. Santamaría, 1901)

JOSÉ ESPÍ ULRICH (1849-1905) - Marcha religiosa, para piano (Madrid, Ventura Sanz, 1878) - Arabescos, para canto y piano Ob. 16 (Madrid, Andrés Vidal hijo, 1878) - La muerte del pajarillo, para canto y piano Ob. 25 (Madrid, A. Vidal hijo, 1878) - La cuna vacía, para canto y piano Ob. 18 (Madrid, A. Vidal hijo, 1878) - Brisas y flores, para canto y piano Ob. 34 (Madrid, A. Vidal hijo, 1878) - El poeta, para canto y piano (Madrid, A. Vidal hijo, 1878) - O sacrum convivium, motete a voces solas (Madrid, S. Santamaría, ca. 1879) - Misa fácil en sol, para niños, a solo, dúo y coro con acompañamiento de piano y harmonium Op. 4 (Madrid, S. Santamaría, ca. 1879) - Salmodia solemne para órgano: 8 tonos, Op. 5 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - La tortolilla, para canto y piano Op. 15 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - ¡Ay madre!, para canto y piano Op. 19 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - La infancia, melodía para canto y piano Ob. 29 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - Bienaventurados los que creen, melodía para canto y piano Ob. 35 (Madrid, S. Santamaría, ca. 1880) - Serenata española, melodía para canto y piano Ob. 27 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - Su desventura, melodía para canto y piano, Ob. 28 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - El niño ciego, melodía para canto y piano Ob. 30 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - La hermana de la caridad, melodía para canto y piano Ob. 26 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - Nevando, melodía para canto y piano Ob. 37 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - El recluta, melodía para canto y piano Ob. 36 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1880) - Serenata española nº 2 compuesta y arreglada para piano Ob. 52 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1882) - Serenata española nº 2 compuesta y arreglada para violín, piano y armonium ad. lib. Ob. 52 (Madrid, F. Echevarría, ca. 1882) Una curiosidad bibliográfica es la serie de publicaciones que el maestro Espí editó en Leipzig, y que son las Melodías para canto y piano tituladas: Lázara, La ola, Plegaria, El recuerdo y El pescador Ob. 20, 21, 22, 23 y 24 respectivamente. Las obras aparecieron en la calcografía de C. G. Röder en 1878. MIGUEL SANTONJA (1859-1940) - Scherzo Polka, capricho de concierto para piano (Madrid, F. Echevarría, 1885) - Álbum de seis piezas para piano (Madrid, S. Santamaría, 1894) - Álbum infantil de seis piezas fáciles para piano: El columpio, Los soldados, La comba, El volante, El aro, Las muñecas (Madrid, S. González, 1897) - Caridad, zarzuela en un acto (Madrid, Casa Dotesio, 1903) - Misa en la bemol a dos voces con acompañamiento de órgano (Madrid, Casa Dotesio, 1911) - Encantos, álbum para piano (Madrid, Fuentes y Asenjo, 1911)

Miguel Ángel Picó Pascual

157


PRESENCIA ALCOYANA EN EL BOLETÍN “LA FEDERACIÓN LITOGRÁFICA” DE BARCELONA

E

n los archivos que heredé de mi padre he encontrado el boletín oficial n.º 49 de “LA FEDERACIÓN LITOGRÁFICA” editado en Barcelona, fechado en febrero del año 1919. Sólo he encontrado este único boletín. En el mismo se halla, en primera página y a gran tamaño, una fotografía de los individuos de la llamada SECCIÓN DE ALCOY, por haber sido propuesto en la reunión del Comité, celebrada en Barcelona el 7 de enero de 1919. Leído con gran avidez, se da cuenta y se ensalza la asociación de todos los operarios dedicados al oficio de impresor, con el fin de defender sus intereses. Se alienta a que se unan más obreros y se dan ciertas recomendaciones promoviendo el asociacionismo. En ningún párrafo de todo lo escrito aparecen siglas de movimiento político alguno, ni se nombra ningún sindicato de los existentes en aquel entonces. Se hace hincapié en las ventajas

158


de la unión y se nombran las conseguidas en las diferentes secciones de todo el territorio nacional. Conocía por boca de mi padre, que el primer trabajo que tuvo en su juventud fue de GRANEADOR en la conocida Litografía Albors. Consistía en borrar, frotando con piedra pómez, las marcas de los dibujos realizados sobre las piedras planas, de las litografías ya realizadas e impresas, para que los dibujantes volvieran a grabar otros dibujos sobre las mismas. De todo el grupo de las 42 personas alcoyanas, sólo he podido reconocer a mi padre Vicente Abad Rico (marcado con un círculo), que en esta fecha tenía 15 años de edad. Allí se encuentra la relación de la directiva de la Sección de Alcoy y que son las siguientes personas: Presidente: Francisco Payá Vicepresidente: Martín Company Secretario: Nicolás Boronat Vicesecretario: Juan Mira Tesorero: Camilo Jordá Contador: Lorenzo Llorens Vocal: Alfredo Latorre Vocal: Francisco Sellés En otro artículo del mismo boletín, aparece el titular “NUESTRAS DEMANDAS” “Sección Alcoy” y en él está redactado el acuerdo que se firmó con la patronal y que comenzara a regir a partir de la primera semana de enero de 1919. En diecisiete artículos se especifica todo lo acordado y los sueldos semanales que percibirán los operarios según su categoría. Hay que destacar que llegan al acuerdo de trabajar 9 horas diarias con un intervalo de 2 horas para comer. Dice otro artículo del Boletín, que los alcoyanos han logrado el acuerdo con la patronal sin mediar lucha alguna. Para constancia del lector diremos que el 3 de abril de ese mismo año, D. Amalio Gimeno, a la sazón ministro de la Gobernación promulgó la ley por la que se implantaba en toda España la jornada de ocho horas, tan reivindicada por los trabajadores. El interés en publicar estos datos, no es otro que dar a conocer al público alcoyano la repercusión que los obreros alcoyanos tenían a nivel nacional.

Rafael Abad Segura

159


CIEN AÑOS DE LA VISITA OFICIAL A ALCOY DE LA INFANTA DOÑA ISABEL. 1907-2007.

E

n “La Historia de Alcoy “. Escrita por D. Julio Berenguer Barceló (1977), en el tomo III, el autor recoge la visita oficial de la Infanta D.ª Isabel (La Chata) a nuestra ciudad. Primero extrae del acta de la sesión Municipal de 24 de Julio de 1907 lo siguiente; “Se acordó autorizar a la Alcaldía para que adopte las medidas que crea conveniente a fin de recibir a S. A. R. la infanta D.ª Isabel en su viaje a esta ciudad como merece su alta jerarquía”. Más tarde dice; El sábado, 27 de Agosto de 1907, “La Defensa” se ocupa de la venida a Alcoy de la Infanta: “desde antes de las diez de la mañana, hora anunciada para la llegada a nuestra ciudad de su A. R. la Infanta Isabel, las calles de S. Nicolás y Sta. Marta, rebosan de gente, ofreciendo animado aspecto”. Pero hubo un cambio inesperado de programa, y se avisó al público que el acontecimiento se suspendía hasta la tarde: “a las seis veinte de la tarde, llegó a la estación del Norte el tren que conducía a la egregia viajera, tributándole los honores de Ordenanza una compañía del Regimiento de Vizcaya con Bandera y Música …… el Alcalde Sr. Reig, en nombre del pueblo alcoyano dio la bienvenida a la augusta dama ……. Puesta en marcha la comitiva, en la que figuraban más de treinta carruajes, se dirigió a nuestra ciudad …… los balcones de la avenida de Anselmo Aracil y calles de San Lorenzo y Polavieja cuajados materialmente de gente y engalanados la mayor parte con colgaduras, ofrecían una nota simpática… Dos bandas de música, al entrar la infanta en la población, entonan la marcha real”. Entre el público, que la vitoreaba y aplaudía, la infanta Isabel visitó varias fábricas, en las que fue obsequiada con regalos y recuerdos, y luego asistió a una solemne salve cantada en la Parroquia de Santa María, desde donde, a pie, pasó “a las casas consistoriales seguida de una sección de guardia civil montada que la venía escoltando desde la estación” ; en el salón de sesiones hubo una brillante recepción. Termi-

160

nados los actos programados, la ilustre Señora “a la una de la madrugada salió en tren especial para Gandia”. Estando en Madrid una mañana de domingo, día en que se monta un mercado de coleccionistas en la Plaza Mayor, me acerqué a curiosear. Cuál fue mi sorpresa, cuando revisando una carpeta que resultó pertenecer al Sr. Coello (secretario particular de la Infanta D.ª Isabel) entre programas de distintos actos, billetes de viajes etc. encuentro el menú de la cena ofrecida por nuestro Ayuntamiento a S.A.R. la Infanta D.ª Isabel. En él, figura la fecha escrita a mano por su secretario, 26 de agosto de 1907, y se detalla la cena servida en esta recepción. No dudé en comprar el tarjetón, magníficamente presentado según los gustos de la época, ya que está gofrado en su contorno. Es curiosa la composición de dicho menú, pues resulta sencillo, ya que se trata de

una cena, pero con una delicada redacción que le imprime gusto y finura a su elaboración. De S.A.R la Infanta Isabel, recogen sus biógrafos y enciclopedias, que se le atribuía un gusto para las artes, sobre todo la música (sin descuidar las otras), y por esta razón merecía el cariño popular del Madrid de la época, ya que apoyó a cuantos artistas pudo. Sin descuidar sus otros aspectos de carácter, que le imprimieron una gran proximidad al pueblo llano. Bien conocida era su afición a los toros y su presencia en los festejos taurinos y otros acontecimientos de la corte, que le acercaban más a la gente, que le llamaba con el castizo nombre de “La Chata”. No obstante, no descuidó su protocolario puesto y representó al Rey y la casa Real en numerosos actos y conmemoraciones, tanto en España como en el extranjero. De sus datos biográficos voy a destacar lo que dice de ella la Enci-


clopedia Universal Ilustrada Europeo-americana (Espasa Calpe) 1926: “Isabel Francisca de Asís de Borbón, infanta de España, hija primogénita de la Reina Isabel II y de Francisco de Asís, nacida en Madrid el 20 de noviembre de 1851. Ha sido por dos veces princesa de Asturias con derecho a sucesión al trono, la primera desde que nació hasta la venida al mundo de su hermano Alfonso XII, y la segunda desde que su referido hermano subió al trono, cuando la restauración, hasta el nacimiento de su sobrina María de las Mercedes (11 de septiembre de 1880). En 1868 casó con el conde de Girgenti, príncipe de la rama de Nápoles de la casa de Borbón, enviudando el 26 de noviembre de 1871. Dotada de clarísima inteligencia y de refinado ingenio, cultiva con gran aprovechamiento la música, por la que siente predilección especial, siendo una de las más asiduas concurrentes al Real y a los conciertos que se dan en la corte, especialmente a las sesiones de música di Camera, debidas a la iniciativa del inolvidable maestro Jesús Monasterio. Su palacio abierto a todo el mundo, es uno de los centros artísticos más selectos de Madrid, frecuentado por nuestros más inspirados artistas, en la que, además, los principiantes encuentran segura protección, pues sabido es que la Infanta ha costeados y costea la carrera a muchos jóvenes que han de contribuir, andando el tiempo, a la gloria del arte español. Sus sentimientos caritativos y su trato sencillo y afable, le han conquistado justa popularidad entre el pueblo de Madrid, que siente verdadero cariño hacia la Infanta Isabel, continuadora de las tradiciones de generosidad y filantropía que han brillado siempre en las soberanas y princesas de nuestra casa Real española. En 1910, con motivo de las fiestas de la independencia de América, celebradas en Buenos Aires, marchó a dicha ciudad para representar en ellas al Rey de España, siendo objeto de un gran recibimiento”. Como esta reseña corresponde al año 1926, escrita cuando todavía vivía, debo de añadir que siendo ya anciana, partió de España con el resto de la familia real, al proclamarse la II República en 1931. Murió en Paris pocos dias después. Como cantaba una copla de Tomás de Antequera:

“En la calle de Quintana [cerró el palacio su puerta los balcones y ventanas por la [infanta Isabel muerta la noticia tan ingrata vino [huyendo de Paris porque al morirse la Chata (bis) [regaló el alma a Madrid”. Sirva esta pequeña colaboración para recordar la visita a nuestra ciudad hace 100 años, de la Infanta de España más cercana al pueblo, Isabel de Asís de Borbón, “La Chata”.

Santiago Pastor Verdú

FESTER D’HONOR DE A. DE S.J.

161


Il·lustració: María Verdú Galiana

Prosa y Verso

164

TORNA MOSSÉN RAMÓN. Vicente Manuel Sánchez Gas.

167

LA TRISTEZA DE SAN JORGE (FANTASÍA). Juan Pascual Soler.

168

ALCOY ESTÁ SIEMPRE DE FIESTA. Beatriz Cort.

169

MONTAÑESES. CABALLERO Y DAMA. Francisco Romá Olcina.

170

A LA REGIÓN VALENCIANA. José de la Encarnación Navarro.

172

EL BAÚL DEL VERD. Antonio Calero Picó.

173

ROMANCE ANTIGUO DEL REY JAIME DE SU CRÓNICA. E. Soler Sanjuán “Rivelles”.

174

ALCOY FEBRIL, FABRIL. Luis Romay G. Arias.

175

“CRIDA LA FESTA”. J. Sou.



TORNA MOSSÉN RAMÓN a vida somreia plenament a Ramón Seguí ja que aquell any, tot just quan en feia tres que havia entrat a formar part de la Festa, es disposava a viure un any de Capità, que encarnaria el seu íntim amic José Miró Gisbert, qui l´any anterior va fer l´Alferes. Ramón sentia una atracció irresistible per la figura de Mossén Ramón Torregrossa. No podia optar a fer el paper de l´històric clergue i s´havia d´acontentar a desfilar en la “filà“ que més l´emulava. També tenia una forta amistat amb Salvador Torregrosa Pérez, qui tenia el privilegi de representar Mossén Torregrossa en les Festes de Sant Jordi. Ramón proporcionava a Salvador el dall tan característic que duia i lluïa durant l´Entrada i que pràcticament definia el càrrec. Aquest fet omplia d´orgull a Ramón, ja que el dall havia pertangut a son pare i ell l´havia retirat com a estri de treball, l´havia polit i per a la Festa sempre el tenia prest i disposat per a ser utilitzat. Però el que més il·lusió feia a Ramón era l´amor que sentia i que era correspost per part de Pepeta Vicedo. No feia gaire més d´un any que havien començat a festejar i per a tots dos és com si es coneguessen de tota la vida. Pepeta era d´un llogaret molt proper a Alcoi, era la menor de tres germanes, treballava de florista pels diversos indrets de la contornada. En certa ocasió acompanyava son pare en un desplaçament amb carro, i se´ls quedà encallat en un clot; la casualitat va voler que Ramón hi passàs i no dubtà ni un moment a ajudar-los. Allò va ser el principi de la seua relació, que anava molt bé, ja que com havien pogut observar estaven fets l´un per a l´altre. Ramón treballava com a ajudant de Felipe Mestre, famós sastre, que havia obert una botiga-obrador a Alcoi. La parella començà a preparar el casament que celebrarien a l´esglesiola del poblet de Pepeta. Després se n´anirien a viure a la capital de la muntanya. Ja ho tenien quasi tot

L

164

preparat. Tres mesos més tard de les Festes de Sant Jordi. Durant la trilogia, Ramón sentí que l´hàbit de fester el transformava més que mai. No podia expressar amb paraules el que va sentir quan va desfilar davant Pepeta aquell últim any de fadrí, “molt possiblement, dins de molt poc, ja tindré un xiquet amb qui compartir el meu festerisme“ pensava mentre desfilava. Les Festes d´aquella edició passaren amb la capitania dels “Capellanes”, la seua “filà” i dels “Judíos”. Per fi arribà la boda de Ramón i Pepeta. Encara que no ho hagués confessat a ningú, havia comptat els mesos, les setmanes els dies que hi faltaven. S´adonà que el seu cor havia pogut superar l´espera!, no se li havia fet impossible resistir durant tot aquell temps! La vida de novençans fou tan dolça com havien imaginat, ja que l´amor que tots dos es professaven feia que les dificultats quotidianes semblassen gairebé inexistents. Ell va continuar al taller de sastreria de Felipe i ella va continuar amb el seu ofici de venedora de flors. Ramón va concebre fins i tot la idea de fer els papers d´Alferes o de Capità i per què no tots dos. La idea de compartir protagonisme amb el Mossén Torregrossa li resultava d´allò més atractiu. Per a ell era quasi com acomplir el seu somni de representar el valent i històric clergue. Tot fou rapidíssim, quasi no se n´adonà, cosa que tots els que la coneixien agrairien d´allò més. Un dia, en alçar-se del llit, Pepeta observà uns estranys verdancs, que li feien molt de mal. Anaren al metge: no hi havia dubte, càncer limfàtic. En uns deu dies, Ramón restà vidu. Va ser un colp sec, fulminant. Sentí com el seu món s´esfondrava, com tot perdia absolutament el sentit. Per no sentir no sentia ni el desig de suïcidar-se. No sabia ben bé què fer-hi; a vegades plorava, a vegades reia… per un moment va tenir por que la follia s´emparàs d´ell. Aquest temor envaïa els qui el coneixien bé. Es reclogué a casa. Ni els amics, ni la

família política, (era fill únic i els seus pares havien mort tots dos), ni la seua tan estimada Festa…res. Abandonà el seu aspecte físic, quasi no menjava… Dins el caos que era la seua vida, una cosa li quedava clara: ja no podia seguir a la seua ciutat nadiua; se n´havia d´anar, però on? Un dia, dins de la més absoluta desesperació, observà per uns instants la figura de Sant Jordi que apareixia en un gravat que tenia penjat a la paret de sa casa, tot just al costat d´un dels majors tresors que posseïa i que també era hi estava penjat. No sabía ben bé per què, però aquelles dues imatges li suggeriren una solució que en principi semblaren un disbarat, però a poc a poc sentí com arrelaven al seu interior: es faria sacerdot, rector, un autèntic capellà. Ho tenia decidit; per a ell era la millor manera de retre homenatge a la seua dona difunta. Va parlar amb Teresa Vicedo, germana major, per comunicar-li la seua decisió; ja no hi havia marxa enrere. Ara la qüestió era veure en quina orde ho faria. Es va prendre temps; no volia precipitacions i aleshores s´adonà que, encara que tingués un treball, no tenia més que estudis primaris, cosa que li dificultaria el seu accés als hàbits. Potser fou una casualitat, però el cert és que molts pocs anys després de la Capitania, la “filà“ a la qual ell pertanyia es va dissoldre. Aquella comparsa a la qual ell arribà amb tanta il·lusió i en la qual va penjar el vestit des que va restar vidu ja no existia. Ramón substituiria el vestit fictici de capellà per un d´autèntic. No hi havia pressa, acabava de fer els trenta. La primera cosa que féu va ser traslladar-se a la capital de l´Estat on pel seu compte va obrir un taller de sastreria per tal de mantenir-se. Es decidí pels estudis de Magisteri, ja que només eren tres anys. Amb alguna que altra dificultat acabà la carrera i decidí d´entrar al Seminari. Encara que dugués el seu Alcoi en el cor, alguna cosa li indica-


va que no hi hauria de tornar mai més, per això sempre va portar amb ell aquell gravat en què apareixia Sant Jordi en el moment de la seua aparició per combatre el moros capitanejats per Al-Azraq i aquell retrat que per a ell tenia més valor que qualsevol objecte d´or… Un dia mentre escoltava missa, el sermó del rector va incloure l´al·lusió a una illa del Pacífic en la qual s´havien aplegat tot els malalts de la zona que patien la malaltia produïda pel bacil d´Armand Hansen. S´hi interessà de seguida i es va assabentar que en efecte un grup de trescents setanta malalts procedents de Cebú hi van ser rebuts per l´oficial mèdic a càrrec de la colònia, quatre germanes de Sant Paul de Chartres, que hi treballaven com a infermeres i un Pare jesuïta. “Jesuïta“, aquesta va ser la paraula màgica. Sempre havia admirat la capacitat de sacrifici d´aquesta orde; sempre lluitant pels més desfavorits de la fortuna. Ho tenia decidit; s´hi tractaria de fer. I a més a més, tractaria d´anar- se´n a aquella illa desconeguda per a la resta del món. Li escriví a Teresa per tal de fer- li saber la seua decisió. Una cosa que li hi remarcà molt clarament era que tot ho feia per la seua difunta muller, que sabia que en qualsevol lloc que ella es trobàs estava segur que se sentiria molt orgullosa del seu Ramón. Després del noviciat de dos anys, de tres anys d´estudis entre els quals va ocupar-se de conéixer el tagal, llengua pròpia dels nadius d´aquella part del món i de ser nomenat rector, demanà que el deixassen anar a aquella illa en la qual podria exercir de manera plena i total. Finalment li fou atorgat el seu desig. Quan va iniciar el seu viatge que l´hauria d´ocupar molt de temps tenia molt clar que mai no tornaria al seu país ni a la seua ciutat nadiua. Va decidir d´emportar-s´hi totes les seues pertinences, que més aviat eren escasses. Sabia que Déu, Sant Jordi, Mossén Torregrossa i …Pepeta vetlarien per ell des del més enllà. En un principi decidí que el millor que podia fer era rompre totalment els vincles amb el seu passat, però una mica després se´ n penedí i caigué en el compte que no tenia gens ni mica de negatiu que continuàs la

seua correspondencia epistolar amb Teresa Vicedo. Quan definitivament arribà a l´illa el panorama era totalment desolador: no hi havia pràcticament res de tot allò que feia la vida més fácil. Els malalts hi morien de fam, no hi havia medicines, ni electricitat, no hi havia anestesia; la mortalitat infantil arribava a un vuitanta per cent. Malgrat les enormes dificultats, Ramón tirà endavant. Ràpidament féu amistat amb alguns dels llatzerins, sobretot amb un anomenat Joe Panga, que el posà al dia sobre les dificultats que trobaria en aquell indret. A banda de la pobresa total en què vivien hi havia el perill dels pirates i bandolers que solcaven sovint els mars i també atacaven per terra a la recerca de queviures o de suposades riqueses. Ramón s´adonà de seguida que la vida no hi seria fácil de cap manera; que hauria de lluitar contra la pobresa extrema tant material com espiritual, però res no li importava: sabia que des de la part més alta del cel la seua estimada i mai no oblidada Pepeta li tiraria una mà. Començà així una frenètica activitat a favor dels oblidats del món i dels hòmens que vivien en aquella illa. No li importava el més mínim haver d´alçar-se enjorn. Tots els sacrificis li semblaven lleugers. Estava tan imbuït en el més enllà que no s´adonava de les tasques que duia a terme. Així, ja que ell no tenia gaires coneixements de Medicina, es posà en contacte amb l´oficial mèdic de la colònia i amb les germanes de Sant Paul per tal que li ensenyassen les qüestions bàsiques del treball mèdic que ell podia realitzar: posar injeccions, embenar membres… S´hi aplicà amb un zel realment exemplar. Per la seua banda, el que més podia aportar a aquells malaurats el seu treball com a professor. Ramón tenia molt clar que la cultura era la base per a combatre el mal que hi havia pertot arreu. La incultura, la falta de treball i d´oportunitats estaven en la base de quasi tots els tipus de delinqüència i de misèria conegudes. Per a la seua tasca docent, Ramón decidí de tirar mà d´un exemple tot canviant-ne la iconografia: Sant Jordi per als hansenians no mataria moros, sinó aquell mons-

truós drac per tal de salvar la vida de la donzella. No s´estigué d´explicar-los la vida i la passió d´aquell Sant capadocià i de posar-los-el com a model a seguir davant les dificultats. Un poquet després, quan ja els havia explicat les circumstàncies universals de Sant Jordi, passava a dir- los com havia ajudat de manera decisiva els habitants de la seua ciutat nadiua un matí ja molt, molt llunyà…allà pel mil dos- cents setanta-sis. Tampoc no deixava de fer menció a un clergue valerós i decidit que amb un dall com a arma, havia combatut de la millor manera que pogué els moros invasors guiats per llur cabdill: un valent musulmà anomenat Al-Azraq. I per acabar, afemia amb un punt d´orgull: “Y aquel clérigo se llamaba como yo, Ramón, Ramón Torregrosa“. Però el que més clar els volia deixar era el fet que aquells fets van ser l´origen d´una Festa de pau, de germanor, d´unió… que tot i haver nascut d´un fet bèl·lic, d´armes , es convertia en una manifestació pacífica,

165


en un clam d´amor entre cultures antagòniques. Un dia Ramón va observar que hi havia material humà per a realitzar, encara que en una visió molt reduïda, una petita versió de la Festa Jordiana. Pensat i fet, amb cartó realitzaren una mena d´escuts redons per als Moros i quadrats per als Cristians. Sobre aquests escuts pintaren creus vermelles o mitges llunes, segons el bàndol. Els Moros desfilarien amb un llençol en forma de turbant i per als Cristians, ideà uns cascs acabats en punta, fets de cartó i que van pintar de gris en imitació del metall. Durant una setmana els va explicar de manera clara el que eren les Entrades d´Alcoi i que ells les estaven emulant de manera més petita. El problema de la música el resolgué gràcies que Joe Panga sabia tocar la trompeta i tenia alguns amics que igual que ell també tocaven aquest instrument. Hi interpretaren marxes militars, que quedaren d´allò més bé en la improvisada Entrada amb dues esquadres, una per bàndol, tingué lloc aquell vint-itres d´abril. Joe Panga i ell es dedicaren a viatjar cap a les grans ciutats a fi d´obtenir medicines i queviures bàsics per als llatzerins de l´illa. Eren viatges llargs i perillosos per unes vies pràcticament intransitables i unes condicions atmosfèriques que molt sovint afegien més riscs al seu treball. Però a Ramón Seguí res no l´aturava. Ni els monzons, ni les negatives suposaven entrebancs impossibles que ell no aconseguís superar. Malgrat els esforços del personal que cuidava d´aquells malalts, malgrat la bona voluntat i el treball abnegat i generós, la situació de misèria i de pobresa era extrema. Continuava sense haver-hi aquelles coses bàsiques de manera regular, cosa que obligava a buscar solucions de manera quasi heroica. Van decidir que es posarien en contacte amb el gobernador de la regió, i si amb allò no hi havia prou, caldria parlar amb la màxima autoritat de les Illes Filipines, tot abans que haver d´abandonar aquells malalts, aquelles instal·lacions que, encara que fossen precàries, representaven una esperança per a tots aquells afectats per la malaltia de Hansen.

166

Després d´alguns mesos ocorregué que alguns articles de primera necessitat tant mèdics com comestibles començaren a exhaurir-se de manera alarmant. Calia fer un gran desplaçament amb vaixell a l´illa més propera per a proveir-se´n. Quan l´oficial mèdic va informar de la situació, ell s´oferí per realitzar-hi el viatge.El vaixell era un petit vapor que no tenia unes condicions òptimes; era quasi una carraca. A més, l´activitat dels pirates i contrabandistes era especialment forta durant aquella època de l´any. La precarietat aguaitava en tots els sentits. Però per a aquell Ramón Torregrossa reencarnat no hi havia obstacle insalvable. Quedaren d´acord que per a aquella travessia dos hòmens l´acompanyarien: el gairebé imprescindible Joe i un jove i robust illenc, Belisario Aquino. El desplaçament amb vaixell no oferí cap dificultat. Arribaren a la petita ciutat a la qual s´adreçaven per obtenir tot allò que necessitaven. Després d´have-ho fet es disposaren a retornar al port. La distància que hi havia entre l´hospital, els magatzems de proveïments i el moll l´havien de fer a peu. No hi havia en principi cap dificultat en l´horitzó per al retorn. Tots tres s´afanyaren a embolicar el material i a traslladar-se el més aviat possible a la nau. De sobte, quan ja albiraven el port de bell nou, en girar un cantó ple de gent, un grup d´uns set hòmens els va comminar que els donassen tot el que portaven. Ramón Seguí mirà de mantenir la calma, els va assegurar que no portaven riqueses només medicines i queviures per a l´illa en què s´havien aplegat tots els malalts afectats pel bacil de Hansen. Açò no va convéncer el cap d´aquella colla de bandits, qui va furtar el paquet de les mans de Joe. No l´havia acabat de desembolicar quan ordenà a Ramón que li donàs el seu. Ell s´hi va negar en redó i s´hi aferrà amb més força, cosa que enfurí moltíssim aquella bèstia humana de quasi dos metres d´alçària. S´establí una brega entre Ramón i aquella mola, que va empényer el rector amb tal força que el desplaçà, perdé l´equilibri i caigué amb tan

mala sort que el seu cap va rebotar en un rastell. Joe i Belisario observaren aterrits l´expressió del capellà; quasi de seguida s´adonaren que havia mort a l´acte! Joe va començar a pegar esgarips com un foll. S´havia matat aquell capellà que ell considerava quasi un sant! La colla de malfactors, en veure el que havia passat i després d´haver comprovat que aquell clergue els deia la veritat, desaparegué com per art d´encanteri. Belisario mirava el cadàver d´aquell home sense poder reaccionar. La terrible notícia no trigà gaire a arribar a l´illa. La consternació hi fou indescriptible. Aquell home vingut des d´una llunyaníssima ciutat, que els havia fet estimar la figura de Sant Jordi, que els havia ensenyat la seua Festa que estaven tractant d´organitzar de bell nou, que els havia ensenyat l´amor al treball, a l´esforç personal…havia donat fins i tot la vida per ells. Una de les monges s´encarregà de fer arribar la notícia a Teresa Vicedo mitjançant una carta. Decidiren que el soterrarien en aquella mateixa illa per la qual tant havia lluitat. Quan buidaren la seua habitació (si és que a allò se li podia donar aqueix nom) dues coses van cridar l´atenció: un gravat de “San Jorge sobre las murallas de Alcoy durante el ataque de los musulmanes capitaneados por Al-Azraq “i, al fons d´un armari, el seu tresor personal, el retrat a l´oli d´una bella dama signat per Francisco Laporta, amb una emotiva dedicatòria“ A la hermosa Pepeta Vicedo, con el deseo de que sea muy feliz en su matrimonio“. I ara, ja res no s´oposava a la felicitat plena d´aquesta parella.

Vicente Manuel Sánchez Gas


?

La tristeza de San Jorge (Fantasía)

@

S

San Jorge estaba en los cielos por ángeles rodeado y amigos a su costado de parecidos anhelos. Expresaban sus desvelos por conseguir lo correcto, debatiendo, en abierto, si lo hacían bien o mal y el Conjunto Sideral les amparó en su concierto. Muchos loaban al Santo, pero Jorge suspiraba: miraba al suelo y no hallaba sana paz ni dulce canto. Doquiera vio angustia y llanto en su planeta querido. Por la tristeza invadido y el corazón apretado se sintió manipulado por el hombre envanecido: “Él que siempre se ha esforzado por lograr paz en la Tierra, que por no querer la guerra renunció al militariado, se percibe utilizado por algunos seguidores, que pregonan sus amores con adalides cristianos y eluden tratos humanos con los hombres perdedores”. “Él que sufrió cruel tormento por lealtad, fe y amor; que por servir al Señor rechazó el encumbramiento; que quiso en todo momento el concilio y la hermandad; que sembró la honestidad por dondequiera que andaba; que infatigable labraba por bien de la humanidad”. “Que si apareció en discordias, lleno de luz refulgente, fue por calmar a la gente y atraerla a la concordia; porque la mayor victoria que al hombre se puede dar, para en la Tierra gozar, es la paz, la tolerancia, respeto a la discrepancia y en franca unión trabajar”.

“Pero está el fabulador que inventa, porque es su norma, y un destello lo transforma en dardo demoledor; crea a su propio señor, no admite a los imparciales; funda dioses, generales, héroes, grandes guerreros, magnates, altos luceros y hasta reinos celestiales”. Pensando en tales razones oyó la voz del Señor: “Mira, Jorge, allá, en tu honor hay paz, fiesta, ilusiones y amor en los corazones. En la ciudad alcoyana la gente por ti se hermana, te glorifica y te alaba. ¡Alégrate, acepta y graba que tu labor nunca es vana!” El Santo, desde aquel día, en la Gloria está exultante y una sonrisa radiante quitó su melancolía. Al pueblo de Alcoy envía, con sus gracias personales, protecciones celestiales en todo tiempo y lugar y su intención de alcanzar bonanzas universales.

Juan Pascual Soler

167


ALCOY ESTÁ SIEMPRE DE FIESTA A mi hermano Alfonso, que ha emprendido su viaje sin retorno

n dia Betriu encontró colgada en la pared de su alcoba, coronando su lecho, una ala bellísima de arcángel, parecía sacada de un retablo antiguo. Era de madera y estaba policromada en verde oscuro y azul marengo, revestida con panes de oro. Era una ala preciosa que daba paz y hacía soñar con la música de las esferas. ¿Qué arcángel me ha regalado una de sus alas? Se preguntaba Betriu y no encontraba respuesta, aunque sospechaba quién era. Allí, resplandeciente, vibraba la hermosura, el color, la textura, la delicadeza de la talla que convertía el ala del arcángel en ala viva, cálida, forrada de la dulzura suave de sus plumas; el ala estaba perfumada de cipreses y limoneros, de almendrucos tan verdes como las aguas que corren tan útiles por las acequias. Betriu se sentía protegida por el ala angélica, alegre, resplandeciente; también derramaba olor a jazmines y jaras y la abrazaba con su “etereidad” luminosa. A Betriu le preocupaba que a su arcángel le faltara una ala, aunque tal vez tenía la propiedad de renovar, de restaurar el ala deteriorada, como lo hacen los caracoles y los lacértidos. Alcoy es una eterna fiesta; sus relucientes calles, sus cuidados parterres, sus iglesias, museos, tiendas, casas, teatros, sus secretos jardines y patios, todo está siempre en fiesta. La luz mediterránea hace aún más brillantes las fiestas que nunca acaban. Empezamos por Navidad, cuando los vientos se cubren con bufandas: los Belenes con su derroche de buen gusto, arte, técnica; las visitas, los concursos, los premios. La Nochebuena en familia gozando de los platos típicos, las “estrenas” y la Misa del Gallo, el fin de año con los amigos en el Círculo Industrial, los hoteles, los restaurantes y el día cinco por la tarde la hermosa Cabalgata, la más antigua y bella de España. La Semana Santa y los Pasos y el Domingo de Resurreción y los Xiuli-

U

168

tets, mañana luminosa en la que los alcoyanos, para encontrar a Cristo resucitado, nos convertimos en pájaros y llegamos gorjeando con nuestras gargantas de barro y agua a la iglesia de san Mauro y san Francisco para encontrarnos con la Madre Dolorosa y su Hijo resucitado. Ésta es mi fiesta preferida, aunque no soy católica practicante, pero me parece un bello renacer a la vida. Cristo nos trae la primavera en sus manos donde los clavos han dejado su dolorosa huella y nos ofrece sonriente el desperezarse de la tierra llena de almendros en flor. En abril tenemos las fastuosas Fiestas de Moros y Cristianos, arte y maravilla. La fiesta de la Virgen de los Lirios, patrona de Alcoy. La fiesta de Mig Any, un humilde ensayo general de las Fiestas de abril. Una vez al año todas las fiestas de los barrios y también las fiestas de las “filaes”, que todos los fines de semana escucho desde mi cama hasta altas horas de la madrugada. Los alcoyanos, aunque son muy trabajadores, siempre tienen el alma de jota. Betriu regresa a su casa y ve a su perrillo, tan bonito, tan ágil, saltando en una luz resplandeciente, una suerte de vía láctea donde los seres angélicos ascienden buscando la luz de Dios. Parece una ilustración de Doré en La Divina Commedia de Dante, cuando Dante y Virgilio junto a Beatrice visitan el Paraíso. Las manos florales de los ángeles y arcángeles acarician a mi perrillo que entusiasmado salta para lamer los dedos de estos seres inconsútiles. Allí vislumbró a su arcángel Remigio y descansa tranquila porque tiene dos alas. También ve a Alfonso Cort, aquel bello adolescente que quería ser lluvia y viento que vuela entre las criaturas seráficas. Un olor a jazmines llena la estancia y ésta es otra fiesta en la ciudad que nunca descansa. Las calles alegres están de fiesta. Suben en espiral volando los ángeles, los serafines, los arcángeles,

Foto: Juan C. Ripoll Escarcena

los tronos, las dominaciones, las potestades luciendo sus túnicas de seda y de brocado. En la cidad se han desnudado los árboles. En los miradores y balcones están acomodados los pajes negros anunciando la fiesta de los Reyes esperando a los Magos que en camellos cabalgan. Los seres angélicos en mi alcoba derraman sus esencias de incienso y mirra, de cinamomo y canela y suaves avellanas. Yo también volaré un día con ellos mientras en las calles alcoyanas seguirá la fiesta interminable. Es una fiesta mediterránea, bulliciosa, en la ciudad amada por las azules montañas que la abrazan

Beatriz Cort


?

Montañés

@ A mi amigo Carlos

V

Valiente Montañés, bravo guerrero, que de las cumbres bajas, bien armado, dispuesto a la contienda, consagrado de valor, gallardía y luz de acero. Desfilas con prestancia, compañero de tu escuadra aguerrida, pertrechado para la lucha, fiero, y contagiado de esa fe que te da un poder señero. Primero en la batalla de arcabuces, disparas con ardor, cristiano viejo, y al moro fugitivo ya reduces. Es la fuerza de un pueblo fiel y añejo; esa virtud que en tu corazón luces: de tus ancestros, don sabio y complejo.

Francisco Romá Olcina

? Caballero y Dama @ Para David y Esperanza en el año de la Alferecía de la Filà Alcodianos

H

Habitante de la villa alcoyana que te armas, cabal, para el desafío, de noble caballero. Poderío y resplandor de mística galana. Al moro sarraceno se le gana con dureza, valor y señorío. De vuestro Alférez, tácticas con brío seguís con disciplina y sin desgana. Tu dama te acompaña con valor, la victoria ofreciéndole, armonía medieval, triunfo cándido de amor. Vuestro castillo es fuente de alegría donde compartís gloria y esplendor: noble, sabia y sutil alegoría.

Francisco Romá Olcina

169


? A la Región Valenciana @ A la memoria de mi esposa que siempre idealizó su valencianía

C

Cómo expresar las lisonjas el piropo y el requiebro y un madrigal de alabanzas si busco, pero no encuentro, las elocuentes palabras. ¿Vergel, almunia, pensil florido? Es como rizar el rizo a un terruño ancestral donde el sol brilla sensual y el cielo es azul bruñido. Tres provincias, tres hermanas de común historia y sangre, de propia y bilingüe el habla; como tres rosas lozanas que sus fragancias inundan de almizcle el ambiente al alba. Solar de auroras doradas, hogar de la primavera, cuna de santos y Papas; donde Dios sembró las flores derramando emanaciones de esencias para aromarlas. Con playas de arena clara donde el mar rompe sus crines de olas con espuma blanca burbujeando jazmines. Al norte una ubérrima planicie -la llanura de la Planacon un recio Maestrazgo de peñasco y roca brava. Al sur la fecunda Vega Baja prodigio de una cultura de atávica agricultura que avala prestigio y fama. Y en el centro Ribera huertana tapizada de bancales, con cultivo de arrozales y campos de oro de ley donde el azahar es rey y son reinas las naranjas.

170

Montañas, las habrá mas grandes; cumbres, las habrá mas altas; pero ni en la rosa de los vientos ni allá donde la mirada vaya las habrá mas perfumadas. Así de linda es mi tierra ¡Bendita sea su estampa!

Sierras de Espadán y Aitana Mariola, Bernia, Montgó, Vall Ampla, Enguera, Maigmó, Irta, Muela y Puig Campana.

Eres forja, musa y madre de genios de ciencia y letras, de la música y las artes;

Éstas y otras más, irradian efluvios a espliego y tomillo, orégano, romero y salvia.

i d’un Tribunal de les Aigües que sense fulls ni papers la llei aplica amb paraules.

Gastronomia d’arròs nostra cuina al vent proclama: al forn, fesols i naps, a banda, amb costra, a la marinera, negre i de qualsevol manera, que sobirana encimbella la paella valenciana. Delícia i gran nomenà l’olleta i la fideuà. Com eixa oferta del mar brindant l’exquisit llagostí de Vinaròs i Guardamar.


Museus i palaus n’hi ha més d’un cabaç, i el de Villafamés; el del marqués de Dos Aigües, de les Arts, de la Música, i del Congrés. Sense oblidar, ¡més faltava! el Coliseu Reina Sofía de Calatrava. ¡Qué más podemos pedir a una región tan galana! Tierra querida, mi tierra amada, tu eres fiel depositaria de anhelos de la juventud; y de la vejez añoranzas, melancolía y nostalgias. Que encara que Felip V quan la desfeta d’Almansa nostres furs va derogar, ni reis ni lleis podran vedar l’amor a les tres províncies i l’orgull de ser valencians.

Per a remullar budell vins d’origen i criança tenim de llevant a llebeig i de l’austre a tramuntana; apart del café licor de la comarca alcoiana. Parcel·la pàtria eres de mel i festera com ninguna que del dolç has fet cultura i del goig tocar el cel; i com a testimoni equànim de la gràcia de la casa els bunyols de carabassa i la confitura Benigànim. Los turrones de Jijona, dátiles ilicitanos, chocolates de la Vila, peladillas alcoyanas y las pasas arrugadas de Denia, la antigua Diana. Plaer i fruició d’un repertori de regals que el gust constata: per al menjar, l’allioli; per a cantar una albada; per a ballar les danses, i per a refrescar, l’orxata. De festes d’art i d’ingeni, gràcia, foc, color i traca, les nostres són l’evangeli: per Sant Joan Fogueres sembra Alacant; les Gaiates i el Pregó a la Magdalena a Castelló; i a Sant Josep, el patró dels fusters i borumballes València planta les Falles.

D’altres festes rellevants renom i matís s’expressa: El misteri d’Elx, solemnitat; Setmana Santa, pietat; Carnavals, fast i disfressa; Moros i Cristians, sumptuositat, on per ser bressol i arrel Alcoi exalta amb puresa. Apart Muixaranga, la Vendímia, l’entrà de Bous i Cavalls, el Sexeni i la Tomatina. En quant a natura d’il·lusió les coves de Canalobre Penyal d’Ifach, la Albufera i el riu cova de Vall d’Uixó. D’aquesta terra admiració -sense contar on sols queda pedra, roïna i malesasón emblema i són blasó: castells de Sagunt i Dènia, Santa Bárbara d’Alacant, Penyíscola, Sax, Banyeres, Morella, Xàtiva, Biar, Santa Pola i Villena.

Per això es vol la terreta per ser símbol i llaor dels valors que representa; per ser la regió que ofrena glòries a Espanya a veu plena ¡i per ser la millor del món! Si Dios premió mi existencia dándome por nacimiento lugar de tanta ufanía, no hay romance o galanteo que exprese como yo siento mi honra por valencianía. Y el día en que al Señor tenga que entregar el alma, me da igual que me incineren o que nicho o sepultura sean mi postrer morada; pero por favor, yo pido que mis cenizas se esparzan o que mi cuerpo repose en la tierra valenciana.

José de la Encarnación Navarro

El Micalet de la Seu, el Fadrí i son Campanar, torres de Quart i Serrans la Llotja i la Dama d’Elx. Monestir de Santa Faz, el de Sant Miquel dels Reis, el de María Magdalena, Sant Jeroni, Desert, Puig, Simat i Cartoixes on no es parla i sols s’alena.

171


EL BAÚL DEL VERD -

ixe que ix als Verds-. Así aludían a un tal Luis, cuando el que escuchaba no sabía bien a quién se refería. En esto de los festeros de siempre de la misma filà o de un Primer Tro cuando se habla de ellos en el mundillo alcoyano, surgen diálogos así: -S’ha mort fulano. -Pues no sé ara qui és... -Eixe que tota la vida ha eixit a la Magenta, l’hauràs vist moltes voltes fent el cabo d’esquadra. -Sí, sí... Otro ejemplo: -Fa feina en tal puesto. -No sé qui pot ser. -Eixe que va ser molts anys Primer Tro dels Alcodianos. Pero Luis, un jubilado de setenta y cuatro años, por motivos de salud ya no sale a la Fiesta desde hace dos San Jorges. Es viudo y vive solo en su casa. Hoy está con él su nieto de cinco años, que cuando viene gusta de revolverle los cajones y armarios. En una sala tiene Luis un baúl, allí ha ido el nieto, el cual tras muchas peripecias consigue abrirlo y saca una fotografía tirada en el baúl y se la muestra al abuelo. El abuelo se ha puesto triste al tenerla en sus manos. Es una fotografía de los años cincuenta. Está él vestido de festero con su novia, que la cubre con el capote. Es en la calle de Santo Tomás con la vieja enramada sobre postes de madera. Recuerda ese instante fotográfico como si fuera ayer. Era el día de San Jorge por la mañana, con el cielo ligeramente nublado, oliendo el ambiente a flores frescas y a ilusiones y el viento traía cancioncillas de feria y la voz de la vieja ola. Han pasado muchas dianas, muchas entradas de moros y todo ha pasado con la velocidad de una flecha en el aire. Un San Jorge con novia es toda una felicidad completa, y uno recuerda y recuerda, l’arrancà de la diana, calada de color y de la frescor matutina abrileña, el estrépito magnífico de una traca, subir a los autos de choque de la feria, la Aparición de San Jorge sobre las almenas del apócrifo medievo. Y detrás de la Aparición el final de las Fiestas, que pone triste a más de uno, porque muere algo de la vivencia alcoyana más maravillosa, pero con una juventud por delante quedan muchas Apariciones por ver.

E

Antonio Calero Picó

172


? Romance antiguo del Rey Jaime de su Crónica* @ ¿Qué tienes en los ojos que no cesan de llorar? ¡Todo un mar de tristezas nos brama en las entrañas! València en manos de un infiel que ahora la ha trocado en su lar. Ib Amira d’Alzira. “Poemes … d’Al-Andalus”. J. Piera.

—Llora mi buen Al-azraq que en València el Rey ha entrado. ¡Ay de tu mala fortuna e tu patria en sobresalto! Guárdate del Rey Jaime que tras ti viene triunfando-. En noche el rey Jaime con treinta y cinco de a caballo, cabalgaba al castillo de Rugat, harto confiado, que el moro Al-azraq prometido había de entregallo, diz quería mujer cristiana y él también cristiano, del linaje de En Carroz con doncella maridado. Astuto era el arraez fingiendo ser buen vasallo. Con adargas e ballestas por peñas e barrancos, faciendo sonar cuernos, al rey cerca con espanto. Oíd bien lo que aqueste alto decía - ¡Ha moro taimado, que quieres mi muerte e con malas tretas me has cercado! ¡A mí quienes no teman los añafiles y dardos! ¡A mí que en nombre de Nuestro Señor Crucificado, por Él venceré, pese a tantos moros emboscados!Por las sombras se revuelven siete veces asaetados, que siete fueron las celadas que el moro ha tramado. -¡Malhaya la fe mía- gritaba el Rey muy cuitadoque dieciocho de los nuestros están en desamparo, que he ordenado tomar torre siendo ellos avanzados. Ni un sarraceno rendido me ha alzado la su mano, que todos son mis vasallos e leales tributarios.Jurada al moro la tenía, aquese moro osado. Y en saliendo de este ardid bien urdido, libre e salvo, de nuevo el buen Conquistador logra ser harto honrado, que en Almizra por Doña Violante sella buen Tratado, e luego rinde Játiva el castillo más preclaro. Vedlo de nuevo en Biar cómo no hay Rey tan bizarro. Tiempo pasado era y Eixemén un día muy cauto, diz que Serra, Gallinera y Pego el moro le ha tomado y el castillo de Penáguila, ese tan señalado, e otros castillos fuertes el arraez conquistando. Apriesa va en la mesnada Reina e Rey en caballo, que gran afrenta era la de este Al-azraq conjurado. Sañudo habla el Rey, que bien oiréis como era de airado. –No quiero en mi tierra nengún sarraceno acechando— Ya en Benicadell, en lid entre riscos e peñascos, cristianos esforzados a Abenbassol han matado, ese segundo de Al- azraq el más bravo guerreando.

-Alà te libre arraez de ese Rey tan bien armado, fuerte hazte en Alcalá y en Gallinera bien guardado, que en días, castillos, e gentes se van entregando, que es el tiempo de dolor en tus ojos azulados—. El Rey a Cocentaina está en Pentecostés pasado e con ricos-homes hacia Alcalá va cabalgando, que grande cabalgada es por aradas e por campos. Desque el moro lo ha sabido, a Gallinera ha escapado, que allí tiene fortaleza y estará a buen recaudo. Por cerco le toma el Rey en ocho días contados, desde Alcalá a Gallinera e sus tierras paso a paso, después dieciséis castillos todos reconquistados. Bien oiréis a Al-azraq asaz gimiente e derrotado. -¡Ay del traidor sarraceno que mal me ha aconsejado! ¡Ay que he vendido el trigo y el me ha vendido al tirano! ¡Que yo bien resistiera si no hubiera tal engaño!Camino de Granada se va el jeque desterrado, los ojos bien preñados de su Al-ÁNDALUS en llanto, que todo un mar de tristezas por la cruz lo está ahogando. -¡Ay mi tierra del Islam que el infiel ha profanado, alce Alà mi brazo para volver harto vengado!

E. Soler Sanjuán “Rivelles”

* CRÓNICA. Capítulos 282, 344, 345, 354, 359, 356, 361, 363, 370, 371, 373, 374-a-76.

173


?

Q

Qué panorama la joya dormida, soñando con paisajes industriosos, bebiendo de los misteriosos posos, entraña de engranajes embutida. Dame, Alcoy, una flor enternecida entregada a cantares rumorosos, a pálpitos de proyectos dichosos siendo el sol oro en cada amanecida. Aplicada al comercio, en sus sentidos, con una irresistible vocación, de la vieja ermita suena el badajo, y se alegran todos los coloridos, rellenando de amor el corazón, para que surja a diario su trabajo.

Luis Romay G. Arias

174

Alcoy, febril, fabril

@


175


Il·lustració: Adrián Arévalo Nácher

MiscelÁnea

178

EL TAPIZ DE SAN JORGE. Alfonso Jordá Carbonell. Rafael Tortosa Mollá.

180

ALCOY EN EL RECUERDO Y LA PROSA DE VIRGILIO BOTELLA. Adrián Miró.

183

LA MORISMA DE AINSA. José Luis Mansanet Ribes.

186

CONSUELO COLOMER, UN CORAZÓN EN EL TECLADO (I). Juan Javier Gisbert Cortés.

189

ACOLLIT PER SANT JORDI: AMANDO BLANQUER. Gaspar Navarro Fortuño.

191

“EL CAPITÀ DE LA LLAGANYA” - MIG ANY, OCTUBRE 2006. Pepa Puchades Chuliá.

192

ISC DE NEGRE. Carlos Talens Fuster.

193

GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES. Anna M.ª García.

194

EL MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA. José Pascual Sellés.



EL TAPIZ DE SAN JORGE

E

l día uno de octubre de 2006, con motivo de la celebración de la Gloria Histórica que conmemoraba el 750 aniversario del otorgamiento de la Carta Puebla de la ciudad de Alcoy, se colocó en la fachada de la parroquia de Santa María un tapiz con la imagen ecuestre de San Jorge. A este tapiz los heraldos y las escuadras de glorieros, a su llegada a la Plaza de España hicieron el correspondiente giro de respeto en honor del Patrón. La idea de realizar un tapiz para este histórico acto, se planteó a causa de que la Gloria Histórica, por el itinerario diseñado, no pasaba por delante de la iglesia de San Jorge y, lógicamente no podía realizar dicho giro. La Junta Directiva, de forma unánime aprobó esta idea, quedando encargado de la supervisión de su realización el vocal Rafael Tortosa.

178


Bajo su coordinación, se inició el trabajo a partir de una fotografía realizada por el Asesor Artístico de la Asociación, Fernando Gisbert. El programa de puesta en carta y picaje, fue cedido, generosamente, por Paco La Fuente de Fractal Graphics S. L. y la ardua labor de hacer la puesta en carta y picaje sobre dicho programa corrió a cargo de Asunción Montes Gisbert, que además de realizar dicha labor de forma gratuita, tuvo la gentileza de entregar a la Asociación de San Jorge los disquetes con el trabajo realizado. Ya en fábrica, el Grupo de Empresas Mataix (R. Belda Llorens) se encargó de la hilatura, mientras que del urdido y de la tejeduría se hizo cargo la empresa Textiles Ferre Sanz, S.L., siendo el encargado de la tejeduría Jorge Reig Vaño. Para poder realizar el tapiz se usó un telar Somet/Alfa con un ancho total de 340 cm. con máquina Jacquard Staubli JC5 12290 agujas. Algo menos, 334 cm. fue el ancho del peine. El tapiz, cuyo material presenta una composición de un 9% de acrílico, un 50% de algodón y un 41% de poliéster, tiene una densidad de urdimbre de 36 hilos por cm. y una densidad de trama de 48 pasadas por cm., lo que da un peso por metro cuadrado de 405’34 gramos y un peso por metro lineal de 1353’82 gramos. Una vez acabado en fábrica, la confección final estuvo a cargo de Pepa Sala Miralles y Camilo Pérez Pérez, que dejaron el tapiz listo y preparado para mostrar toda su calidad. Así, gracias al esfuerzo y al trabajo, hecho en un tiempo récord, de todos los colaboradores, el día 1 de octubre se pudo ver en la Plaza de España la imagen del Insigne Mártir en un espléndido y señorial tapiz, flanqueado por otros dos tapices menores con el escudo de la Asociación de San Jorge y de la ciudad de Alcoy.

Alfonso Jordá Carbonell Rafael Tortosa Mollá

179


ALCOY EN EL RECUERDO Y LA PROSA DE VIRGILIO BOTELLA SUS COLABORACIONES EN LA REVISTA DE FIESTAS

R

esulta curioso. Mi amistad con Virgilio Botella Pastor, una de las cabezas pensantes más sutiles que hayan surgido de Alcoy, se puede medir en perfecto parámetro, con un principio y un fin exactos, puntuales. Empezó en París el 23 de noviembre de 1968 y se acabó en Gijón con el fin de su existencia el 30 de diciembre de 1996. ¡Veintiocho años de estrecha relación cordial, de mutuo aprecio fiel, de simpatía y confianza! Una distancia entre nosotros de diecisiete años no fue escollo para que el afecto fluyese de un modo natural y verdadero. Mi mujer María Luisa se quejaba a veces de que nuestros amigos españoles de París eran, por lo general, mayores en edad que nosotros. No le faltaba razón, pero se daba el caso de que todos estos amigos habían vivido una vida tan intensa, tan saturada, tan ejemplar, bajo el signo de la República, la Guerra Civil y la huída al extranjero ( todos ellos formaban parte de la “otra España” del exilio ) que sus recuerdos y vivencias eran como un libro abierto de esos momentos de la Historia de España. Hablo del compositor alcoyano Carlos Palacio, del profesor Félix Corella de la Vega, del que fue último presidente del gobierno español en el exilio Fernando Valera, del exministro Manuel de Irujo, del secretario del Ateneo Ibero-Americano de París Antonio Gardó, del pintor Juan Alcalde, del novelista José Corrales Egea, del historiador Manuel Tuñón de Lara..., sobre todo, de Virgilio Botella Pastor, administrador general en París de la República Española (o sea propiamente su ministro de Hacienda) y, más tarde, alto funcionario de la UNESCO. Como hemos indicado, nuestra amistad surgió en París, como una providencia, un 23 de noviembre de 1968. Recuerdo esa fecha porque coincidió con el entierro por la mañana de un buen amigo francés, muy joven y muy desgraciado. Siempre he guardado su esquela. Virgilio Botella vivía en el barrio de Grenelle, un barrio de ministerios y embajadas, de edificios con columnatas y

180

frontones clásicos. Habitaba solo desde el fallecimiento de su esposa María Dolores Batalla, evocada con el nombre de Márgara en su primera novela “Porque callaron las campanas”. Ocupaba más bien una mansarda de reducidas dimensiones pero de lujoso acomodo. Nos habíamos citado por teléfono. Yo me hallaba preparando mi libro “Escritores de Alcoy” y, claro está, no podía faltar la evocación de este novelista alcoyano tan alejado y tan próximo. Su nombre y los títulos de sus novelas me llegaron a través de una conocida obra “Narrativa española fuera de España” de Marra López. A la par de Arturo Barea o de Ramón Sender, nuestro Virgilio Botella se había revelado como un auténtico cronista de ese peregrinaje sufriente que significó el exilio de los republicanos españoles. Por entonces ya tenía publicados cuatro volúmenes “Porque callaron las campanas” (Méjico, 1953), “Así cayeron los dados” en 1959, “Encrucijadas” en 1962 y “Tal vez mañana” en 1965 (estas tres últimas en Francia, en la editorial “Gondoles”). Nos encontramos mi mujer y yo con un señor de porte muy distinguido. No en balde había desempeñado

misiones diplomáticas en Tánger y en Ginebra. Pero al mismo tiempo de una efusiva cordialidad. Con nosotros le llegaban aires de su nativo Alcoy, de sus días de infancia, de sus veraneos en el campo, de sus iniciales estudios, de sus primeras ansiedades y ensoñaciones. Nosotros para él éramos Alcoy. En realidad toda la tarde discurrió, más que en hablar de sus creaciones literarias, en este evocar nostálgicamente al Alcoy de su niñez. Se le transparentaba un gran afán por rememorar hechos de su más temprana edad : los veraneos en el Mas del Punyal en tierras de Mariola, las clases de primera enseñanza con don Anselmo Olcina, “el Manquet”, las andanzas y tribulaciones políticas en Alcoy de su padre el que tenía que ser dos veces ministro de Justicia, Juan Botella Asensi, en lucha contra el canalejismo imperante, sus remembranzas de la FontRoja y la playa de Gandía, el “herberet” que sabía preparar tan ricamente su madre, las luchas campales a pedradas con los alumnos del Colegio de los Maristas, etc...Algo que realmente nos impactó fue el relato de sus primeros meses de vida en octubre de 1906, en su casa del “carrer de la Font Nova” n.º 9, en su

Virgilio Botella con el autor de este artículo en Gijón, en octubre de 1996, dos meses antes de su fallecimiento.


primer tramo, cerca ya de la calle de la Barbacana. Su familia se encontraba en una situación tan necesitada a causa de la penuria a la que redujeron a su padre las persecuciones políticas que su cuna fue un cajón de madera acomodado para tal destino por un carpintero amigo de la familia con una colchoneta de virutas. Difícil de imaginar en un personaje que ahora nos parecía tan señorial. A partir de ese día su amistad fue un generoso don, interrumpido sólo por su muerte en 1996. Imposible de contabilizar las veces que nos reunimos en su casa del bulevar Charonne, en la mía, en los conciertos y conferencias de la UNESCO, en visitas a rincones pintorescos de los alrededores de París, en mis charlas del Ateneo Hispano Americano... Testigo de estas entrañables correrías y veladas fue, en muchas ocasiones, nuestro conciudadano Carlos Palacio que habló de ellas en páginas de sus libros de Memorias. De estas cenas conservo todavía, en invitación impresa, el menú de un “soparet alcoià” que celebramos en mi casa de Ivry-sur-Seine con su repertorio : “pericana, croquetes de bacallar, renyons de masero, lletuga amb olivetes trencades, rodanxes de taronja amb sucre i canella, vi de la bota del racó i herberet de la venta de Penelles (per als flatosos, un timonet)”. Mi mujer era un “cordon bleu” en artes culinarias, pero más lo era su madre que, oportunamente, estaba pasando una temporadita con nosotros. La cena se convirtió en un memorandum del más puro estilo nostálgico. De vuelta a España en 1985, con la jubilación en el bolsillo, vivió primero en Madrid y luego en Gijón, tierra de su segunda esposa Dolores Fernández. Yo tuve ocasión de visitarle varias veces, pero mis postreros diálogos con Virgilio tuvieron lugar en octubre de 1996. Residí durante una semana en su casa de la calle del Marqués de Urquijo, respirando sus intimidades, sus gustos y sus continuos recuerdos de un ayer ya lejano en el tiempo pero palpitante en la Historia. ¡ Cuántas anécdotas vividas en el primer plano de la guerra y el exilio ! Dábamos largos paseos por el andén marítimo que aquí llaman “el Muro” o por los jardines de Isabel la Católica. Y, a pesar de sus noventa años a acabados de cumplir aún tuvo

agallas para acompañarme a lo más alto del cerro de Cimadevilla, frente al mar infinito, a contemplar la monumental escultura de hormigón de Chillida que tituló “Elogio del Horizonte”. Dos meses después ¿quién lo iba a decir? fallecía casi inesperadamente. Fue un 30 de diciembre con un mutis discreto y sigiloso. El mundo estaba de fiesta y jolgorio con las celebraciones del Año Nuevo. En sus novelas sobre el exilio español, aparece de cuando en cuando y muy circunstancialmente, a través de algún personaje, el topónimo “Alcoy” y el adjetivo “alcoyano”, pero es en tres extensas colaboraciones en esta misma Revista de Fiestas en donde expresamente rememora su Alcoy como símbolo y nostalgia. El primero de ellos apareció en 1982 con el título de “Memorias”, pág. 138. Apenas cumplidos los diez años se vio obligado a abandonar a Alcoy por el traslado de la familia a Madrid en donde su padre cumpliría con la brillante carrera que le esperaba. Fue una niñez “de gran vitalidad, pródiga, rica, jugosa, llena de casos y cosas de muy distinto género que me fueron formando, que me hicieron ser seguramente la mayor parte de lo que soy”. La últi-

ma remembranza es para el recordado maestro Ribera que le preparó para el ingreso en el bachillerato. Las Fiestas georginas a esa temprana edad, “un salto en el vacío”, surgen con los borrosos trazos de algunas escenas que le llamaron la atención. Por ejemplo, una vertiginosa carrera a caballo de la “estafeta” a través de la calle San Nicolás por un jinete al que le faltaba un brazo, emoción suplementaria, y que recorrió el trayecto haciendo gala de una temerosa audacia. También le gustaba mucho el estruendo del “alardo” y las tracas. Sin olvidar el desfile de los Moros que, en aquellos años, resultaba más espectacular y vistoso que el de los Cristianos. Con deliciosa recordación, relata -por haberla comentado en familia- la curiosa “procesión cívica” del año 1932, un año después de haberse proclamado la República. Una de las disposiciones de la reciente Constitución prohibía las manifestaciones externas del culto, como las procesiones por la calle. Pero por otra parte, el pueblo reclamaba insistentemente el respeto a la tradición que quiere que salga la imagen del santo patrono públicamente. ¿Cómo solucionar esta paradójica situación? El alcalde de Alcoy, su tío Evaristo Botella

Virgilio Botella en uno de sus viajes Alcoy, asomado en un balcón de San Nicolás, frente a la Glorieta.

181


Virgilio Botella en su casa de Gijón

VIRGILIO BOTELLA PASTOR (1906-1996) Nació en Alcoy el 27 de octubre de 1906, hijo del político Juan Botella Asensi. Cursa la primera enseñanza en la escuela de Anselmo Olcina y después en la de José Ribera. En 1926 se traslada la familia a Madrid, pero pasaría algunos veranos en los alrededores de Alcoy. Se licencia en Derecho en 1926 e ingresa en el Cuerpo de Intendencia de la Armada en donde alcanzaría el grado de capitán. En 1930 se incorpora al gabinete que tenía su padre junto con Álvaro de Albornoz. Llegada la Guerra Civil en 1936 representa a España en Tánger con una misión diplomática. Nombrado secretario de embajada, asiste a la Sociedad de Naciones en Ginebra. En 1939 parte con su familia al exilio en Méjico, donde trabaja en diversas profesiones. En 1945 el presidente en exilio José Giral le confía la Dirección Administrativa del Gobierno Republicano que continuará en París. En 1956 ingresa en la Unesco como funcionario internacional y asiste a numerosos congresos por todo el mundo. En 1985 tras su jubilación, fija se residencia en Madrid y luego en Gijón donde fallece el 30 de diciembre de 1996 a los noventa años. Obras publicadas : “Porque callaron las campanas” (Méjico, 1853), “Así cayeron los dados (Francia, 1859), “Encrucijadas” (Francia, 1963), “Tal vez mañana” (Francia, 1967), “Tiempo de sombras” (ed. Argos Vergara, 1978), “El camino de la victoria” (ed. Argos Vergara, 1979), “Todas las horas hieren” (ed. Inst. Estudios Alicantinos, 1986), “La gran ilusión” (ed. Anthropos, 1988), “Entre Memorias” póstuma, ed. Biblioteca del Exilio, 2002)

182

Asensi, encontró una salomónica solución. Recorrería las calles la tradicional imagen llevada en andas por los festeros pero sin su séquito de eclesiásticos. Detrás, la acompañaba el alcalde con el Ayuntamiento en pleno. Evaristo Botella había prometido al vicario que él se hacía responsable y que la imagen sería tratada con toda veneración y respeto. “Fue paseada en andas por laicos y no laicos -comenta Virgilio- en una verdadera procesión cívica, quizás única, y desde luego no prevista en el programa de las Fiestas, ni en los cánones eclesiásticos, ni en los textos constitucionales de la época”. Así se cumplía la Constitución (porque no era una procesión religiosa sino una manifestación del pueblo llano) y se satisfacía el deseo de la gente festera. La segunda de sus colaboraciones se lee en la Revista de Fiestas de 1987, pág. 120. Va dedicada íntegramente a la evocación de su tío, “el buen alcalde” como se le llamaba popularmente, Evaristo Botella Asensi. Se trata de una reivindicación cariñosa y puntual de su figura. Le tocó vivir los trágicos días del levantamiento militar de julio del 36. Y a él se debe el que el asedio al Cuartel de Infantería por las milicias populares no se convirtiese en un auténtico baño de sangre. Con grandes esfuerzos y decisivos argumentos no sólo logró contener a la impaciente concentración de voluntarios, que con escopetas y armas rudimentarias rodeaban el edificio impidiendo la sublevación “nacional” sino que permitió entrar avituallamiento para que las tropas, que no tenían culpa de nada, sufriesen penuria. Poco a poco fueron saliendo sigilosamente como en un goteo los soldados del Regimiento y, por fin, consiguió la rendición de los oficiales que se hallaban enzarzados en violenta discusión sobre el pro y el contra de la sublevación. Virgilio Botella comenta con detalle las virtudes y excelente carácter de este alcoyano, que ya ha merecido la dedicación a su nombre de una plaza, y de su rechazo a la violencia que le hizo dimitir al poco tiempo, cuando empezaron los trágicos “paseítos” por parte de incontrolados o del Comité Revolucionario, y retirarse al pueblecito de Anna, en casa de su hermano Enrique hasta el final de la

guerra. Todo ello no fue impedimento para que un “juicio sumarísimo” le condenase a muerte. Se le fusiló en el túnel del ferrocarril cercano al cementerio, mientras cínicamente se le indultaba un cuarto de hora más tarde. Alguien entre las ensañadas filas falangistas, según cita de Virgilio, comentó : “Dels Botelles no quedaran ara ni els tapons”. El trabajo titulado “Memorias y reflexiones alcoyanas”, tercero y último de los publicados en la Revista de Fiestas en 1988, pág. 182, hace referencia a sus veraneos en los campos de Alcoy, sobre todo en el Mas del Punyal, una casona perteneciente a un amigo de su padre. Al niño le divertía bañarse en las balsas de riego los días de gran calor, perseguir culebras y lagartos, participar en las faenas agrícolas, recoger hortalizas y frutas, buscar plantas aromáticas como tomillo, salvia, árnica para cortes y heridas, o ayudaba a su madre a preparar el aguardiente de hierbas, el “herberet”... Todo el artículo es una verdadera remembranza de días felices, de travesuras infantiles, de clichés inolvidables. Luego, en la ciudad, era la vuelta a su piso familiar en la antigua calle de Anselmo Aracil, el colegio, la rutina. Muchas y sabrosas cosas podría yo traer a la memoria sobre este ilustre alcoyano que tan afectuosamente ha contado con un puesto de privilegio en mi amistad, muchas. Y puedo confesar que siempre habló de Alcoy con extremado cariño y con nostalgia. La última ocasión que vino a nuestra ciudad fue en 1981 para “presentar” el libro que yo escribí sobre su padre, “El combate político de Juan Botella Asensi”. El acto tuvo lugar en el salón de sesiones del Ayuntamiento y su sonrisa rebosaba tiernas mieles. Un día después, nos reunimos en la Venta del Pilar y le admiró profundamente (me confesó) la alegre armonía que reinaba entre todos los concejales, los de la Alianza Popular y los de izquierda y las bromas que se gastaban. Eran otros tiempos y él estaba en sus glorias. Por infortunio, fue la última vez que pisó tierra alcoyana.

Adrián Miró


LA MORISMA DE AINSA

A

insa, villa de 1.700 habitantes, en el Pirineo Aragonés, en la confluencia de los ríos Ara y Cinca, ancestral cruce de caminos, está a unos 50 kilómetros al norte de Barbastro (Huesca), y a unos 40 de la frontera francesa y del Parque Nacional de Ordesa y del Monte Perdido. Su casco antiguo es una joya medieval, declarado Monumento Nacional. Su castillo, con torre, es del siglo XI, lo mismo que su Iglesia de Santa María. Su bella plaza porticada es de siglo XII. Ainsa fue la cuna de la reconquista aragonesa y navarra; centro de la resistencia a los musulmanes en el Pirineo, y la primera capital del Reino del Sobrarbe. Tenía voto en las antiguas Cortes de Aragón. No vamos a entrar ahora sobre si existió o no el Reino de Sobrarbe y sus antiquísimos Fueros que han sido el fundamento de las libertades y legislación foral aragonesa y navarra. La polémica entre los eruditos está servida. Nada menos que 34 páginas necesita la Enciclopedia Espasa Calpe, y a ella me remito, recogiendo razones y opiniones en pro y en contra, para terminar estimando que la crítica actual pone a ambos en duda. Pero, todo eso es otra historia. Nos interesa lo que ocurrió en Ainsa. Cuenta la tradición que en el año 724, es decir 13 años después de la invasión musulmana, un caudillo de aquellas tierras, Garci Gimeno, proclamado rey en San Juan de la Peña, atacó Ainsa en poder sarraceno, y en el fragor de la batalla, apareció una Cruz de fuego sobre una carrasca, que los cristianos consideraron anuncio de victoria y, enardecidos, lograron la conquista de la población. Así se fundó el Reino de Sobrarbe, y Ainsa durante siglos fue tierra fronteriza. Hay que recordar que la reconquista de la ciudad de Huesca, a unos 40 kilómetros, no se realizó hasta siglos después, en 1096, por Pedro I, tras la Batalla de Alcoraz en sus alrededores, donde según la tradición, se apareció San Jorge, nom-

Plaza Mayor. A la derecha, la tribuna de espectadores. A la izquierda, Carrasca donde apareció la Cruz. Al fondo, tribuna mora.

brado a raíz de esos hechos Patrón de Aragón. Pero eso es también otra historia. Aunque el texto de la Morisma como no podía ser menos con todo lo aragonés, también hace alusión a San Jorge en el dicho de la escena n.18. Lo acaecido en Ainsa, entre el mito y la leyenda de Garci Gimeno ha sido trascendente. Sus símbolos, la Cruz y la carrasca, han pasado a la heráldica local y a la aragonesa. Ainsa conserva la memoria de dicha gesta. En la explanada próxima al castillo, en el lugar de la batalla, a dos kilómetros de la villa, levantó en el siglo XVI, y restauró posteriormente, la Cruz Cubierta, un templete octogonal que cobija una columna, el árbol y la Cruz de Sobrarbe encima, símbolo legendario de la villa. Y además conmemora en forma festiva su epopeya local protagonizando, la representación épico-dramática de la Morisma, que es su forma de recordar la contraposición moro-cristiana que vivió. La lucha armada moro-cristiana duró siglos en el solar ibérico. Eran dos culturas, dos formas diferentes y excluyentes de ser y sentir, cuya con-

vivencia no era fácil, y que se resolvía en definitiva, y se resolvió por la fuerza de las armas. La visión de lo musulmán y de la Reconquista, con el tiempo y por la lejanía, se había difuminado en la mayor parte de España, pero se mantenía viva en las costas mediterráneas, por la mayor presencia de moriscos hasta su expulsión en 1609, y por la piratería turco-berberisca que asolaba esas costas hasta la conquista francesa de Argel en 1830. Eso quizás explique que la rememoración festiva, en forma de Fiesta de Moros y Cristianos, esté más arraigada en las provincias del Mediterráneo. Todas las Fiestas de Moros y Cristianos que se hacen en España, ostentan los mismos símbolos, la Cruz y la Media Luna, y lanzan el mismo mensaje, el triunfo del cristianismo. Y es lícita en esos pueblos esa celebración, porque por muy diversas que sean las lecturas que se quieran hacer, o buscar fórmulas que la difuminen, la Historia está ahí y no se puede reescribir de otra forma. Lo que sí son muy variadas son las formas de esas conmemoraciones; desde la fiesta de A Sainza (Pon-

183


Desfile moro hacia su tribuna.

tevedra) con sus embajadas y pólvora, a la de Maqueda (Toledo) y su Virgen de los Dados, o a las “relaciones” andaluzas, o a los desfiles, embajadas y arcabucería de las levantinas. Ainsa celebra su “Morisma” dentro de sus fiestas patronales que también tienen su mercado medieval. La Morisma es esencialmente teatro popular representado en la calle y además es épico –en el fondo, todas las fiestas lo son- porque tratan de hacer reflexionar sobre un pasado histórico. El drama se representa cada dos años, al aire libre, normalmente el segundo domingo de septiembre de los años pares, o el más próximo al día 14, en que se celebra la exaltación de la Santa Cruz. Se hacía los años impares, pero la lluvia suspendió la del año 2003, que se celebró el 2004, y desde entonces se viene realizando los años pares. La Morisma es antigua, del siglo XVII, probablemente después de la expulsión de los moriscos, que es cuando todo este tipo de fiestas cobra auge. Las Cortes de Aragón del año 1676 ya acordaron conceder diez libras jaquesas para contribuir a su celebración. Su trama es rememorar la tradición de la aparición de la Cruz, cuando Garci Gimeno atacó la villa y la conquistó, y bautizó a los moros. Se representa con gran espectáculo en la plaza mayor, tanto la apa-

184

rición de la Cruz sobre la carrasca, como los diálogos entre Reyes y Embajadores, y la gran batalla con arma blanca entre las dos tropas, la derrota y muerte del rey moro y la conversión de la reina mora, no sin la resistencia de sus huestes, que son bautizadas en otros actos, al día siguiente. El escenario de la obra dramática es la plaza mayor de Ainsa, un rectángulo irregular de grandes proporciones, donde en su lado sur, junto a la Iglesia de Santa maría, se sitúa una tribuna con dosel para el rey moro y su séquito. En el lado derecho está la tribuna para el rey cristiano y el suyo. A lo largo del lateral izquierdo, la tribuna para espectadores. Y en el fondo norte, la carrasca donde en su momento, escena 12, aparece la Cruz con artificios de pirotecnia. El texto de la Morisma también es muy antiguo. Se ignora fecha y autor. En realidad parece que se fueron reelaborando con el tiempo los papeles de los personajes, con aportaciones más o menos espontáneas sobre un texto básico. En 1930 se hizo una recopilación íntegra de los diversos textos, modernizando su lenguaje, por Luis Mur y Francisco Peñuelas, pues antiguamente su verso irregular en romance se leía en fabla (sic), que es la imitación convencional del castellano antiguo. En 1970 se hizo una nueva edición del texto, por José Garzón

Rodelgo, que es el que actualmente se declama. Tiene más de 1700 versos, irregulares, distribuidos en 34 escenas distintas, que recitan 50 personajes, entre reyes y reinas moros y cristianos, embajadores, el narrador, representantes de las poblaciones de la región, que rinden pleitesía a moros o cristianos con sus “dichos”. Todos esos personajes son representados por vecinos de la villa o de la comarca, y van ataviados acorde a la época. Intervienen además como comparsas del séquito o boato, más de 250 personas, igualmente ataviadas. Y muchos vecinos se visten de moro o cristiano y deambulan por la plaza , o la población , aunque no intervengan. Aparte de los personajes históricos, intervienen otros imaginarios, como el diablo, el pecado, el ángel, la muerte,……que no restan interés a la obra. Dice la muerte, refiriéndose a los muertos después de la batalla: “….. Del Rey abajo -ninguno se salva de mi mandato- la dama de altivo trato, el abad y la tornera…… No os libera el ser muy ricos-, ni ser amigos del rey.-de la reina, o del valido.- Todos pasan por mi ley - y todo en mi va perdido..” La acción dramática dura noventa minutos y tiene acompañamiento musical en momentos adecuados. Se inicia con estas palabras del Pastor-Narrador: “Cristianos nobles de Ainsa, -mirad que vengo en secreto ….- a traeros las noticias -que los grandes coronaron - por rey a Garci Gimeno - para tomar esta villa , expulsar al sarraceno…..” La obra tiene momentos de gran espectáculo, como cuando hace su entrada en la Plaza, desfilando por

Batalla al arma blanca.


ella, el rey moro para ocupar su tribuna, acompañado de un nutrido séquito de guerreros, damas, banderas, etc… desfile que se asemeja a “una entrada”. Lo mismo hace después el rey cristiano, con tambores, estandartes, caballos, etc abriendo su comitiva. O la aparición de la Cruz sobre la carrasca en la escena 12. O la procesión final, un desfile cristiano con repique de campanas, y cantando a coro: “Viva mil veces la Cruz -Viva nuestro Rey Gimeno, Viva la villa de Ainsa - que tanto le asiste el cielo – Viva el Reino de Sobrarbe - muera todo sarraceno”. El diálogo entre cristianos y moros es el normal de cualquiera de nuestras embajadas, con invocaciones e imprecaciones a la respectiva fe de cada uno en términos presentables. Dice el rey cristiano (Escena 7): “Señor, en ti toda mi esperanza, - en ti la tengo y espero – la victoria en la batalla – que he de dar al sarraceno…..” – Y antes de dar la batalla – al rey Abderraman , quiero – mandarle un embajador – para que sepa mi intento – y es que si se da a mi ley – que es la de un Dios verdadero - y deja su idolatría – él y todo su ejército, - no sentirán mis rigores, - sino un entrañable afecto”….” Y de lo contrario sepa – Quién es García Gimeno (gritos) – quién es el Dios de los cristianos – quien el falso mahometano – pues le dejaré burlado - a la vista de su ejército”. Y responde el rey moro (escena 9), dirigiéndose al embajador cristiano que le acaba de dar su embajada : “Callad, bastante habéis dicho. – Decidle que aquí le espero. –Muchos reyes tengo muertos – Qué hará ese reyezuelo? – Yo me atengo a mi ley. – Mi ejército, nada menos, - y he de reinar en Sobrarbe – aunque le pese a su acero”……-“ Id pues si tardanza – y no perdamos el tiempo. – Llamadle, que él está orando – pidiendo socorro al cielo”. Sobre el final del drama hay puntos de catequesis como la conversión de la reina mora al ver muerto a su rey : “…… Y aunque todo lo perdí, dice la reina, - siquiera el alma no pierda, - pues yo me convertiré - a los ritos de tu iglesia – Que esa Cruz me dio al aviso – de que es tu ley verdadera. – Dos veces les persuadí – que dejasen esa empresa, y mucho

Tribuna rey moro.

más cuando ví, -esa Cruz hermosa y bella – por cuya causa inferí – ser injusta nuestra guerra”. La chusma mora no quiere, “Nani, todo menos eso – no queremos otra secta, - sigamos pues a Mahoma – aunque la reina se pierda“ Pero en escena humorística no falta el personaje “moro gracioso” que resignado lo admite : “Tiene razón nuestra reina, - habla como un agustino, - todos seremos cristianos y comeremos tocino, y echaremos buenos tragos, - con títulos de cautivos, - y si llegamos al Puedo (Población y comarca) – no nos faltará el buen vino”. (Escena 30) Y la obra dramática termina con las palabras del Pastor-Narrador dirigiéndose al público: “Ya triunfó la

cristiandad, - ya se abatió al sarraceno, - ya se ocupa ese palacio – por el invicto Gimeno. –Aprended las enseñanzas – emanadas de estas gestas – que , con fervor e ilusión, - este pueblo representa. – Sed indulgentes os pido, - pues no les toca más renta – que ver que os habéis reído – y con eso se contentan. – En nombre de Garci, - rey que a todos representa, recibid mil parabienes- y disfrutad de las fiestas “. La “Asociación Cultural La Morisma” cuida de su representación y conservación.

José Luis Mansanet Ribes

185


CONSUELO COLOMER, UN CORAZÓN EN EL TECLADO (I)

P

aquita Aura, Teresita Matarredona, Carmen Alberola, Pilar Mompó, Luisa Urius, Rosalia Moltó, etc. todas ellas fueron músicos alcoyanos de renombrado prestigio, artistas del teclado, mujeres y además, nacidas todas en el ocaso del siglo XIX o primer tercio del siglo XX. Pero sin lugar a dudas, esta lista quedaría inconclusa sino añadiésemos el acreditado nombre de nuestra gran concertista internacional y paisana Consuelo Colomer Francés. Una artista que tienes dos grandes pasiones en su corazón: la familia y el piano. Dos compañeros inseparables en su larga trayectoria humana y profesional. Humilde, sencilla, con fuertes convicciones religiosas, amiga inmensa de sus amigos, alejada de divismos y tan solo recordada -en su ciudad natal- por unos cuantos melómanos alcoyanos, desarrolló una grandísima carrera pianística a través de un sinfín de teatros y salas especializadas de medio mundo. La crítica mas severa elogió sus interpretaciones, su virtuosismo y la sensibilidad con que caracterizó cada uno de sus conciertos, donde entregaba sutilmente retazos de su alma. Quizás deberíamos comenzar la biografía por los albores de su vida, por los años de aprendizaje, de galeras, de lucha, pero entonces seguiríamos el tópico biográfico establecido. Por ello, hemos querido dar inicio a una serie de colaboraciones sobre su figura y arte con la faceta menos conocida de la Colomer en la Ciudad del Serpis: su rol de compositor, añadiendo al mismo sus publicaciones especializadas y editadas como libros, las grabaciones discográficas que realizó, y sus trabajos como crítico musical. Como compositor deberíamos datar sus primeras obras en 1945 y 1946, cuando escribió con tan solo quince años las piezas iniciales, dedicadas a sus progenitores y hermanas. “Melodía”, “Pequeña Barcarola” y “Din di rin don”, este último un intimista villancico con letra de su madre. Durante el periodo que estuvo plenamente dedicada a las inter-

186

venciones públicas, no desarrolló una gran labor como creadora, pero todos los años fueron salpicándose con románticas creaciones, surgidas durante sus largas horas de digitalización, estudio y concentración. Eran como las expresiones mas hondas y profundas de sus más íntimos sentimientos. (1) En Barcelona, a finales de los cuarenta y afincada en el Colegio Mayor Universitario Padre Poveda de la Institución Teresiana, la joven Consuelo asistía a la Academia de Franck Marshall, -discípulo aventajado que fue de Enrique Granados-, donde

el alquiler del piano y una ayuda del alojamiento, amén de una carta de protección oficial para cualquier necesidad (1950). Fue sin lugar a dudas su gran benefactora y la impulsora de una carrera internacional tachada de brillantísima. A su regreso a la Ciudad Condal y ya famosa en el mundo musical, ejerce como crítico musical en el diario barcelonés Solidaridad Nacional, intentando ser justa y ecuánime en las variadas notas y artículos que escribió. Posteriormente, asumiría estas tareas con lisonjero éxito y durante varias décadas su hermana

Carátula del L.P. de vinilo, editado por Discos Columbia (Barcelona) en 1962.

obtiene el primer premio con distinción de virtuosismo pianístico. Posteriormente se traslada a París, donde es acogida de una forma increíble por Madame Marguerite Long, una gran pedagoga que le inculcó y perfeccionó el repertorio francés, siendo su protegida, y una pieza fundamental en la carrera de Colomer. Consiguiéndole la beca “Titulo de Étudiante Patronée du Governement Français” del gobierno galo, que incluía los honorarios de sus clases,

Riquines, quién por su estilo periodístico, vivaz y agresivo resultó implacable y temida por los artistas de la época (2). Nuestra amiga Consuelo, la gran pianista española y alcoyana, siguió escuchando aplausos sin fin desde su debuta en el Círculo Industrial de Alcoy (1943) hasta su retirada en Carolina del Norte (USA.), donde celebró en la Ciudad Universitaria de Chapell Hill su última intervención pública (1992). Fueron cincuenta


años con los baúles a cuestas (mejor dicho con el piano), luchando denodadamente en un mundo voraz, donde las mujeres todavía formaban parte del llamado sexo débil y que además deberíamos añadir a lo escrito que, Consuelo tuvo que labrarse de forma muy laboriosa y esforzada sus inicios de carrera, pues su familia era de clase humilde. A ello habría que sumar y recordar al lector que su carrera coincidió plenamente con la Segunda Guerra Mundial y con la Guerra Fría, y a pesar de ello, media Europa se rindió ante su arte, cuando todavía humeaban los rencores de unas naciones desoladas por el odio. Fue sin lugar a dudas una española que paseó el nombre de la nación por los grandes teatros y escenarios de España, Italia, Grecia, Alemania, Turquía, Líbano, Siria,

Quizás los alcoyanos desconozcan que Consuelo y su madre recorrieron juntas muchos países, solas y sin el apoyo de ningún hombre (su padre había fallecido con anterioridad), consiguiendo el respeto de todos. Fueron atípicas para su tiempo y sin lugar a dudas, dos grandes luchadoras. Siempre, y en cada uno de sus conciertos, nuestra biografiada, acababa interpretando alguna composición de cosecha propia, dando a conocer su obra musical durante los bises fuera de programa. Pero cuando realmente se volcó en la tarea creadora, fue a partir de su abandono de las intervenciones públicas (1992), dedicándose plenamente a plasmar en papel pautado los sentimientos e inspiraciones del monumental corazón que alberga en su interior “la alcoianeta”, naciendo con ello nume-

Carátula del disco de larga duración (Long play), publicado por la discográfica Columbia en 1965.

Irak, Egipto y U.S.A., sin olvidar, que por aquellas calendas España estaba prácticamente olvidada en el mundo y aislada políticamente, estos datos son fundamentales para juzgar con el paso del tiempo la trayectoria de Colomer Francés. Su música, la manera de interpretar, sus lecturas de Chopin, Schuman, Granados, Falla, Rodrigo, Albeniz, Massana, Beethoven, etc. conmovió y emocionó a grandes legiones de apasionados por los pentagramas de los geniales maestros.

rosas “Canciones Infantiles”, “Leader”, “Canciones de Cuna”, “Villancicos”, “Obras Corales”, “Música Sacra”, “Obras para Piano”, y “Obras Camerísticas”. Actualmente su catálogo supera los ochenta títulos, repartidos entre los géneros citados. Por ser extensa su producción, nos centraremos en las creaciones dedicadas a sus paisanos, basadas en textos de literatos y poetas de la fabril ciudad o pensadas en Alcoy. Ya hemos comentado las piezas escritas y destinadas a sus progenito-

res, pero no hemos dicho las partituras que firmó pensando en Enriqueta, su hermana pequeña, a la sazón estudiante de canto lírico en el Conservatorio del Liceo de Barcelona. Para ella imaginó una preciosa “Ave María” (1958) y también un intimista villancico “Una noche de Diciembre” (1995), además de la “Pequeña Barcarola” que fechó en 1945 cuando Riquines cumplió seis años. También y para su hijo Antonio (fruto del matrimonio con Julio Cortés Soroa, prestigioso arabista) creó una “Marcha de Graduación” en 1980. Algunos alcoyanos fueron afortunados y colaboraron con sus versos, los cuales fueron enriquecidos posteriormente con las notas salidas de su alma: María Beneyto y Adrián Miró, firmaron sendas composiciones poéticas y navideñas: “Al pié de la Nochebuena” y “Corazón Navideño”, respectivamente, que fueron musicados en 1962 y 2003. Al nacer la biznieta de su primera profesora de piano, Carmen Alberola, no pudo contener la alegría y la emoción, surgiendo una “Canción de Cuna para Carmen” (2003), la cual dedicó con todo corazón al perpetuo recuerdo de aquella pedagoga. A petición de la Junta Directiva de la Asociación de Amigos de la Música de Alcoy, y como colaboración al homenaje que se tributó a su fundador y casi perpetuo presidente, el amigo Alfonso Jordà Morey, escribió “Tríptico-Alcoy” (2004), la cual permanece inexplicablemente -y por mucho que se empeñen en justificarsin estrenar. Evocando, pensando siempre en la ciudad que la vio nacer, en su Alcoy del alma, firmó las partituras “Improvisaciones sobre temas populares” (2001) y “Evocando las fiestas de Alcoy-Canción” (2006), una bellísima composición para barítono dedicada y compuesta exprofesamente para quién firma el presente artículo, y que será prontamente estrenada. La cual ha sido editada en edición privada, contando con el apoyo artístico del pintor y dibujante alcoyano Jordi Sellés Pascual. Como vemos una interesante aproximación a la trayectoria profesional de Consuelo, la pianista, pero a la cual debemos aunar y referenciar varios temas más. Por un lado la publicación de sus tratados: “Sobre interpretación pianística” y “Sobre técnica pianística”, esta última ya por

187


Última partitura escrita por Consuelo, y dedicada al autor del presente artículo. Un fantástico “Lied” para barítono titulado: “Evocando las Fiestas de Alcoy” (2006). El dibujo de la portada se debe a otro artista y paisano: Jordi Sellés Pascual.

la segunda edición y ambos patrocinados en Madrid por la Editorial Alpuerto en 1990. Una pieza bella, sumamente interesante y hoy totalmente agotada, es su libro “Antonio Massana y Bertrán, ensayo biográfico en el primer centenario de su muerte”, custodiada por Albatros Ediciones de Valencia, en 1989. Interesante obra investigativa y con pasajes autobiográficos, de tirada limitada, que nos acerca a la vida de este compositor catalán del siglo XX y a la relación de la Colomer como intérprete de su obra. Finalmente habría que dejar constancia de la colaboración que las hermanas hacen conjuntamente en 2006 (y ya va por la segunda edición) del cuento pedagógico, con ejemplos musicales, titulado “La Princesa Clave de Sol y el Ruiseñor” (3), dirigido al público infantil (en edades parvularia entre los tres y seis años) y al paciente profesorado, tan preciso en la edad formativa. Esta última obra publicada por la editora Edición Personal de la Villa del Oso y el Madroño. Y ya como colofón extraordinario, aportar para conocimiento y rescate sonoro, sus grabaciones discográficas, las cuales actualmente se encuentran descatalogadas y agota-

188

das, siendo prácticamente piezas museísticas en poder de apasionados admiradores de Consuelo. Son como pequeñas “Gemas del Teclado” (4), título de su último álbum en Long Play de vinilo (nº de catálogo 8634), grabado en 1986, con sonido estereofónico, en los estudios de la Compañía CRS (Contemporany Records Society) de Pennsylvania (USA). Donde actuó como director de grabación el compositor John Russo. El sonido cálido y timbrado corresponde a un piano de cola de la prestigiosa marca Stainway. Pero sin lugar a dudas, sus grandes recuerdos permanecen unidos a la obra del jesuita Padre Massana, con quien le unía una sólida amistad, siendo este un admirador del arte de la alcoyana. Cabe recordar un intimista hecho, y es que el religioso pidió escuchar en las horas previas a su muerte, la grabación discográfica de Consuelo, interpretando su “Elegía a Granados”, fueron los últimos acordes musicales que escuchó en su vida terrenal. Un hecho que conmovió eternamente a nuestra amiga. A inicio de la década de los sesenta, y después del fortuito encuentro con Massana, Colomer Francés grabaría en los estudios de la discográfica Columbia de Barcelona (1962) -y en presencia del compositor-, ubicados en la calle del Bruc y bajo la dirección artística de Juan Arnau -excelente crítico-, el disco L.P. titulado “Antonio Massana, S.J.- Piezas para Piano” (5), cuyo número de registro es el CCL32052. Posteriormente y transcurridos tres años, desde esta primera impresión fonográfica, vuelve la artista a dejar una impronta de su arte con un título evocativo “Suite nº 1 para Piano de Antonio Massana, S.J.” (nº CCL-32064), donde se recogen ocho interesante subtítulos de esta suite (6). La misma fue grabada en los citados estudios en presencia del exigente músico y tuteladas por el perfeccionista Arnau (1965). El próximo año y en estas mismas páginas, abordaremos plenamente la faceta concertística de nuestra paisana, pero no podemos cerrar estas páginas sin dejar constancia de algunos fragmentos que, críticos especializados de Europa dijeron de sus actuaciones, y que quedaron impresas en las contraportadas de los discos mencionados. Quizás la mas elocuente o llamativa sea la firmada por

Dominique Mechuel para “Guide du Concert” en París: “Fluida y remarcable técnica, interpretación profunda y rigurosa. Consuelo Colomer interpretó con gran elegancia las obras de Chopin y Schuman”, y no menos clara fue la precisión realizada por Marce Henri Maingny (L’Orient de Beirut), cuando aseveraba: “Nos ha demostrado como se combina el ardor del temperamento con la precisión ligera y armónica de la mejor escuela francesa. Posee una técnica impecable, de talla poco común. Consigue de su piano sonoridades asombrosas”. Y ya para finalizar este prólogo biográfico citaremos las palabras de Juan Arnau (Discos Columbia), que en la presentación discográfica de la artista diría: “Aún siendo innumerables las cualidades que se reúnen en el arte de Consuelo, ninguna puede ser tan jubilosa como la facultad de adaptación a todas las estéticas y a todos los estilos. Ello es posible por la sensibilidad, musicalidad y sentido profundo de la interpretación que confieren al talento pianístico de esta joven artista una ductilidad y una capacidad de asimilación admirables”.

Juan Javier Gisbert Cortés

BIBLIOGRAFÍA (1)

Gisbert Cortés, Juan Javier: “Catálogo de la Obra Musical de Consuelo Colomer”. Periódico Ciudad de Alcoy. Extra de Sant Jordi. Abril, 2007

(2)

Gisbert Cortés, Juan Javier: “Enriqueta Colomer Francés, crítico musical y soprano Dramática. R.F.M.C., Alcoy, 2006

(3)

Gisbert Cortés, Juan Javier: “Dos alcoyanas editan un libro de música”. Periódico Ciudad de Alcoy. Alcoy, 6-11-2006

(4)

“Gemas del Teclado”: “Sonatas” de Francisco Casanovas, Freixanet, Mateo Albeniz y Antonio Soler; “Pavana” y “Malagueña” de Isaac Albeniz; “Polichinello” de Heitor Villa-Lobos; “Cuentecillo” de Antonio Massana; “Pastoral” de Joaquín Rodrigo”; “Kyrie variations for piano” de John Russo Y “A Liszt Fantasie” de Mary Jeanne van Appledorn

(5)

“Antonio Massana S.J.- Piezas para piano”: “Preludio”, “¿Por que?, “Barcarola”, “Obsesión”, “Desvarío”, “Sardana”, “Romanza”, “Variaciones” y “Danza Selvática”.

(6)

“Suite nº 1 para piano-Antonio Massana, S.J.”: “Preludio”, “Romanza Capricho”, “Cancioncilla”, “Elegía a Granados”, “Sardana”, “Cuentecillo”, “Romanza en “Mi” Mayor” y “Tres Miniaturas”


ACOLLIT PER SANT JORDI: AMANDO BLANQUER

N

uevamente he sido invitado para escribir unas líneas sobre nuestro Alcoy y en la Revista del Patrono San Jorge Mártir, lo que hago con sumo agrado, máxime teniendo más tiempo libre que otros años por mi condición de “emérito”, o más claramente, de párroco ya jubilado, aunque uno siempre es sacerdote (“in aeternum”). Por otra parte constituye para mí una verdadera gozada comentar algo de la ciudad en donde estuve veintitrés años como párroco y de la que tengo un grandísimo número de recuerdos. Entre las varias opciones que este año vienen a mi mente para tomar parte en la Revista tengo tres, distintas e igualmente importantes. Pero hay que decidirse por una de ellas.- Deo volente, tal vez lo que ahora omito pueda ser escrito en próximos años. Y me decido por el extraordinario músico alcoyano don Amando Blanquer Ponsoda, gran colaborador en todo lo musical de nuestras fiestas georginas, quien también estuvo enormemente vinculado a la capital del Turia y para el cual yo he pedido públicamente la dedicación de una calle en Valencia. Ya en la página 86, en la sección “In memoriam” del programa festivo del año pasado aparece, primero entre todos, la foto y una breve y muy acertada reseña de nuestro amigo que “està ja fruint de l’eterna Festa del cel, acollit per Sant Jordi, mentre sona un gran “Aleluya” en honor d’un home bo”. Desde su fallecimiento la Generalitat Valenciana estaba en deuda con Amando Blanquer y con su familia, por lo que, deseando reparar esta omisión que tuvieron en su “Óbito” decidieron hacer una “misa exequial” en el aniversario de su fallecimiento. Organizada y preparada por la Conselleria de Cultura, escogieron la parroquia de Los Santos Juanes, que es Monumento Nacional y con la que siempre han tenido una gran amistad y confianza. Aceptada la fecha por el Conseller don Alejandro Font de Mora, la celebración tuvo

lugar en la tarde del día 22 de junio del año 2006. Ahora bien, una misa cantada en sufragio de un gran músico había que preparar una buena coral para los cantos. Y así lo hizo el “Cor de la Generalitat”, que está integrado por sesenta y seis miembros. Lo dirige el profesor Francisco Perales y tiene de soprano a Susana Martínez-Cotillas. Interpretó obras de Verdi, Martín, J. Bta. Comes, W.A. Mozart, Sansaloni, terminando con el “Ave Maria” del propio Amando Blanquer. Diríamos que fue una eucaristía muy singular. Al tener que presidir yo mismo esta eucaristía, tuve que hacer el comentario de la Palabra en esta misa de aniversario y, por supuesto, referirme a la gran obra de nuestro Amando Blanquer. Esto lo hice al principio de la homilía en cuatro breves apartados que expongo a continuación. El músico.- Nacido en Alcoy hace 71 años, desde niño siente su vocación musical. Influenciado por los amigos músicos de su tiempo, tras los primeros cursos en su ciudad, realizó los estudios superiores en el conservatorio de nuestra Valencia, obteniendo el premio extraordinario fin de carrera.

Entre los años 1959-62 siguió los estudios en el Conservatorio Superior de Música de París. Más tarde pasó a la Academia Santa Cecilia de Roma, en donde mientras estudiaba allí simultaneaba las clases de dirección orquestal en Siena. Terminó su tiempo de formación en Munich. Fue creciendo continuamente en conocimientos musicales: maestro y compositor de bandas e instrumentos de viento; también en guitarra, piano y órgano, así como en conjuntos de cámara, cuerda y orquesta; igualmente fue compositor de cantos corales en castellano y valenciano. Entre sus obras maestras tenemos “La Missa a Sant Jordi” y la grandiosa ópera para Tirant lo Blanc. De esta misa he sido yo testigo el 23 de abril del año 2006, pues estuve concelebrando la eucaristía de Santa María en la fiesta al Patrono, ya que desde Valencia fui acompañando al señor obispo don Salvador Jiménez, que presidió y predicó en la celebración. Pudimos escuchar con gozo y emoción la misa de Amando, que se canta todos los años. Y de la ópera de Blanquer, me consta que se estrenó el 7 y 9 de octubre de 1992 en el Teatro Principal de Valencia.

189


Catedrático de composición en el Conservatorio de Valencia, en donde estuvo, nada menos, que treinta y cinco años, fue también opositor para catedrático de contrapunto y fuga, sacando en todas las oposiciones la máxima calificación. Además, en la década de 1970 fue nombrado Director del mismo conservatorio; así me lo comentó un día mi amigo, igualmente catedrático del mismo centro, don Vicente Ros Pérez. Podemos decir que Amando Blanquer fue un músico total y completo por la amplia capacidad de modos y formas, constituyendo su “propio estilo”, en el cual, normalmente, sabía unir lo tradicional con lo moderno, a través de una inspiración personal que podríamos calificar como poética y lírica al mismo tiempo, siempre de muy buen gusto y del agrado de todos. Virtudes humanas.- Amando era un hombre sencillo, muy bueno, estudioso, responsable, constante en el trabajo, amigo de todos, sabiendo compartir y contar con los demás. A lo largo de su vida ha tenido varios nombramientos honoríficos, que agradeció, y hasta fueron complacientes para él y para su familia, pero de los cuales no hizo nunca ningún tipo de alarde, vanidosa ostentación u orgullosa prepotencia. Hay una larga lista de premios, homenajes, galardones, medallas, distinciones... “todos realmente muy merecidos” que le acreditan como un sabio en todo lo musical.

190

Me permito indicar –dije yo en esta primera parte de la predicaciónpara que la Generalitat lo comente y concrete con el Ayuntamiento, que es a quien corresponde, que “a semejanza de otros grandes músicos de nuestra Comunidad, debemos hacer lo posible para dedicarle a Blanquer una calle en Valencia, pues aquí vivió nuestro músico más tiempo que en su propia ciudad natal”. Virtudes familiares.- Como sacerdote amigo que presido esta eucaristía de aniversario y en vísperas del Quinto Encuentro Mundial de las Familias que va a presidir el Papa en Valencia, no puedo menos que subrayar el testimonio de Amando en el amor a la familia, que todos sabemos que es institución divina. Amando se casó con doña Rosa Cots Alberola en el mes de mayo del año 1961 en la Real Parroquia de San Mauro y San Francisco de Alcoy; el mes de las flores y de las alegrías, dedicado en la ciudad, y en particular en esta parroquia, a venerar a la Inmaculada Virgen de los Lirios, Patrona de todo Alcoy. Este año es para mí inolvidable, pues yo llegaba a la ciudad del Serpis como cura párroco de esta misma parroquia, exactamente cinco meses después, enviado por el Sr. Arzobispo don Marcelino Olaechea.. Pues bien, Amando y Rosa han vivido santamente su unión sacramental. Han tenido cinco hijos, todos casados y con once nietos. Según Rosa me comentó, fueron cre-

ciendo en el amor a medida que iban pasando los años. Es un testimonio admirable de cómo Dios quiere que sea la institución familiar. Virtudes cristianas.- Han sido ellos y sus hijos una familia normal, sencilla y buena, muy unidos entre sí. En su casa siempre han tenido fe en Dios, así como también han realizado las prácticas religiosas propias de una familia cristiana. Han cumplido normalmente como buenos creyentes, como buenos hijos de Dios. Rosa me comentó que Amando era una persona de gran fe y confianza en la Divina Providencia, pues todos los éxitos los consideraba como “venidos de lo alto”, dando a entender que es el Señor quien los concede. En fin, aunque se puede seguir hablando y hasta escribir más libros sobre Amando Blanquer –conozco los dos de Adrián Miró- nos corresponde dar gracias a Dios, autor de todo bien, por la grandeza de sus designios, que por medio “d’este home bo” ha aumentado el patrimonio musical de todo el mundo, pero en particular el de nuestra Comunidad Valenciana, estimulando a nuestra juventud a seguir por este mismo camino. Sense més, Bones Festes... Visca Sant Jordi

Gaspar Navarro Fortuño

PÁRROCO EMÉRITO. REAL PARROQUIA SANTOS JUANES VALENCIA


“EL CAPITÀ DE LA LLAGANYA” MIG ANY, OCTUBRE 2006

V

ull començar estes línies descrivint el meu estat d’ànim, i és el d’un record dolç. La sensaciò de plaer en la que et trobes després d’una feina satisfactoria, en este cas molt satisfactoria. Volía tardar un temps en escriure, per a que l’eufòria del moment, no tinguera cap d’influència. Però es així com m’encontre. Com a resultat d’una verdadera llavor d’equip, es més, d’amics; es veritat, i per aixó esta bona sensació. Es un mèrit de tots, mai millor dit, desde el primer fins a l’últim. Tenim un bon eixemple d’un treball fort durant mesos, pese al esforç que suposa després de la nostra jornada laboral i baix la benevolència de les nostres famílies, que siga tot dit, sense el seu recolçament no podríem fer res. I vull des de les meues lletres rendir un reconeiximent a tots els meus companys del Quadre Artistic de l’Associació de Sant Jordi i a tots els que volen al teatre per al que és :TEATRE. En el teatre fester podem barrejar, es a dir, barregem tres sentimentes que fan que el resultat siga satisfactori i emotiu: el respete i carinyo a la festa, al poble d’Alcoi i com no, al teatre Després d’esta experiència, sé que el esforç i sobre tot la unió poden derivar en resultats gratificants. Esta obra fa referència a la “Llaganya”, una filà a la que m’uneixen vincles d’amistat i sentiments, els que en esta direcció han aflorat a cada moment. Vaig elegir com a tema musical “ La vida es bella”, i és amb esta peça tan dolça com vull que recorden esta direcció. Gracies a tots. Només em resta despedir-me amb un: SENYORES, SENYORS, QUE CONTINUE L’ESPECTACLE. Un bes per a tots.

Pepa Puchades Chuliá

191


ISC DE NEGRE

Q

uan em van donar l’obra per a prepara-la i una volta fet el reparto, primer que res vaig pensar en el que pasa a les filaes quan a un li pot tocar fer una escuadra de negres especialment en la de la meua filà, que teníem el capita moro (al cap i al fi tots el componets d’eixa escuadra són amics meus) i vaig decidir dedicar-lila a ells, pero també se me plantejaren altres dos sensacions totalment diferents: - per un costat el “cosquilleo” d’un estreno on s’unien tan les inquietuts d’un autor novell que estrenava obra i les d’un director que, encara que en alguna que altra taula en escena, tenia totes les ilusiones en que tot eixira com cal. - Per una altra banda em quedava la sensacio més trista, la d’haver perdut a un company del quadre artistic, un galan a l’escenari, el “Walter Mataus” alcoià, el nostre amic “FLORO”, don José Florencio Gisbert. És per això que decidírem dedicar-li este estreno i les 4 representacions a ell i a la seua família, sobretot a Chelo, la seua dona. El resultat va ser l’esperat, i tan l’obra com l’audiovisual que li vam preparar amb tot el nostre carinyo i estima, fou un montatge digne. Donar-li les gràcies a tot l’equip tècnic i sobre tot als actors i actrius que varen creure en l’obra (Anabel, Paco, Kike, Jordi, Madriles, Pepa, Adri, Sonsoles, Javi, Angel i Bravo) i el meu reconeiximent per l’esforç que van tindre que fer per a traurelo amb una solvència exquisita. També aprofitàrem i els reconeguèrem la labor en benefici del teatre, però del sainet en particular, que tant Enrique Peidro, l’encarregat de montar el decorats de les obres, com al colegi de San Roc i Sant Sebastià, en la seua col·laboració altruista deixant-nos un espai al seu col·legi per a poder assajar, en espera de tindre un lloc per a fer-ho, que pareix que ve però no acaba de vindre. Enhorabona als dos i gràcies en nom de tots els que formen l’elenc d’actors, actrius i la resta.

192

I sobre el públic alcoià agrair-los una volta més el seu recolzament incondicional a este gènere tan nostre, tan Alcoià. Gràcies i fins la pròxima.

Carlos Talens Fuster


GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES

G

ràcies, moltes gràcies de tot cor, per haver fet un somni realitat.

Tot va començar la nit del 10 d’octubre de 2005, quan Jordi Montava va cridar per telèfon per a dirme que la meua obra “El Capità de la Llaganya” havia sigut premiada amb un accèsit. Però no va ser fins a Maig quan va començar a prendre forma el somni. Mai podré oblidar aquell 7 de maig de 2006. La meua filla va comulgar eixe dia, i entrant a la filà Navarros per a celebrar-ho es va arrimar Pepa i em va dir que el dilluns següent anava a repartir els papers per a “El Capità de la Llaganya”. I així va ser com va començar a fer-se realitat el meu somni: vore representat el meu sainet. Des de Maig fins a Octubre van tindre lloc els assajos, uns en casa de Pepa i altres en el teatre del col·legi Sant Roc. La meua filla i jo vam asistir a tots els assajos, només vam faltar a dos o tres del començ. Va ser una experiència inoblidable vore com poc a poc anava prenent forma allò que només estava a la meua imaginació. Gràcies a Rosa Coloma per donarli vida a Amparito, la dona de Toni, a qui no se li’n puja el càrrec al cap. Gràcies a Paco Aznar per donar-li vida a Toni, eixe fester del cap als peus. Gràcies a Lorena Vallejo, qui va conquerir al públic amb el paper de Mamen. Gràcies a Luisa Gonzálbez per fer de Donya Paquines, què seria d’este sainet i de tants altres sense ella? Gràcies a Juan Andrés Peidro en el paper de Joanet, eixe dissenyador amb musa inclosa. Gràcies a Emilio Carbonell, Jordi, l’amic de Toni, disposat a tot per un amic, i a qui li desitge molta sort quan s’estrene la seua obra. Gràcies a Sonsoles Bernabeu, la pija Terelu que no sap què posar-se per a contentar a la sogra. Gràcies a Ángel Martínez, en el paper de Pedro, el reporter del “Ciudad”, sense cap dubte el millor entrevistador d’Alcoi.

Gràcies a Óscar Martínez, Luismi Verdú i Jordi Segura, el metge i els seus camillers que sessió darrere sessió van anar soltant-se i allargant, de forma molt graciosa, els seus xicotets papers. Gràcies a Jordi i Nacho Peidro, dos Palominos convertits en Llaganyes durant dos dies. Gràcies al ballet d’Ana Botella que va posar la nota de color i originalitat a l’obra. Gràcies a l’esquadra de Llaganyes, formada pel meu home, Miguel, i els seus amics José, Rafa, José Jorge, Gabi, Jesús, Mario, Miquel i Paco. Gràcies, moltes gràcies a Pepa Puchades qui ha dirigit tan magistralment el meu somni, i qui em va suggerir, amb molt acert, que reescriguera algunes parts del mateix. Gràcies a tots els membres del quadre tècnic format per: Carmen Blanquer, Marisa Albero, Rosa Vila, Adriana Pons, Ismael Mayor, Enrique Peidro, Paco Pons, Toni Climent, Juan Andrés Peidro, Alfredo, Carlos i Rosa María Pons, sense el seu treball no seria possible posar en escena cap obra. Gràcies a tota la meua família i a tots els meus amics pel seu recolzament. Espere que mon pare des d’allà dalt ho haja pugut vore i estiga orgullós. I gràcies, com no!, a tot el públic que va anar a vore el sainet, que va riure i que va aplaudir. Sense ells tot l’esforç realitzat per tots no hagués tingut sentit. Ha sigut un autèntic plaer compartir el meu somni amb tota esta gent. La meua intenció era fer passar una estona divertida, si ho he aconseguit puc estar satisfeta. Gràcies, moltes gràcies de tot cor a tots els que m’han fet viure esta experiència tan meravellosa i tan gratificant.

Anna M.ª García

193


EL MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA

T

ras varios años de esfuerzo el viernes 24 de noviembre de 2006 fue la fecha elegida para la inauguración y apertura al público del remozado Museu Alcoià de la Festa, denominación asignada por la Junta Directiva de la Asociación de san Jorge con motivo del concurso dirigido a los alumnos de la Escuela de Artes y Oficios de Alcoy que sirvió para seleccionar la imagen del nuevo museo. La Festa ya tenía unas instalaciones museísticas centradas básicamente en la exhibición de los trajes de los cargos festeros, carteles, fianzas, fotografías, etc. La Junta Directiva de la Asociación de San Jorge consciente de las limitaciones que el antiguo museo imponía se planteó en el año 2003 la necesidad de renovar y modernizar el discurso expositivo, estableciendo como único objetivo el difundir la existencia de una realidad: la celebración en Alcoy de una fiesta en honor a San Jorge que en su momento culminante se materializa en tres días, es decir, el conocimiento de la Trilogía Alcoyana. Pero, además, el museo debía presentar el lado humano de la Festa, identificando no solo a los actores que protagonizan la rememoración histórica (cargos y personajes festeros) sino también a todos aquellos que con su dedicación y esfuerzo asumen la responsabilidad de sacarla a la calle. Todos los segmentos sociales debían estar representados en el museo para que el visitante sintiera que el museo le pertenecía, necesitaba verse de alguna manera representado, percibir qué parte de ese patrimonio y del discurso acerca de ese patrimonio tiene que ver con él, con su historia personal o colectiva. Con ello se perseguía ensalzar a toda la sociedad alcoyana y su implicación en torno al microcosmos festero a todos los niveles (económico, social, religioso y cultural). En definitiva, lo que se pretendía era que el visitante con su estancia física en el museo no sólo comprendiera un fenómeno único y original que ha dado lugar a una de las fiestas más singulares que hoy día se pueden ver

194

en el mundo sino que también se trasladara al universo sensorial que los alcoyanos experimentaban cada año durante esos tres días festivos. Con este fin se utilizarían de forma combinada no solo los fondos conservados sino también los más recientes avances multimedia e informáticos aplicados a la museografía en un ejercicio de calculado equilibrio entre las formulaciones tradicionales y las nuevas concepciones museísticas. De esta forma el museo se configuraba en dos gran-

elementos o aportaciones que el museo les pueda ofrecer. La experiencia había demostrado que el publico que visitaba el antiguo museo no repetía con la frecuencia deseada y ello era debido a que las exposiciones no eran cambiantes pues siempre se contemplaba en gran medida los mismos objetos. Como quiera que el museo debe aspirar a convertirse en el espejo de la propia Festa se tuvo la idea de implementar en la exposición el mismo sistema que ella mantiene: la

des apartados temáticos y físicos: las tres primeras plantas destinadas a entender y comprender la Festa y en la que se concentraban todos los contenidos y una cuarta dedicada a sentir la Festa en la que desaparecían tanto las referencias textuales como los objetos en beneficio de una cascada de imágenes, sonidos y música que despertaran las emociones y sensaciones de los visitantes. Todo museo que se precie debe buscar preferentemente la ampliación de su potenciales visitantes pero sobre todo debe mantener algo mucho más importante, su fidelización, es decir, suscitar la motivación suficiente como para que retornen en varias ocasiones a buscar nuevos

Roda. Así, en todas las salas del museo se ha buscado que parte de sus contenidos puedan ser renovados cada año incorporándose ya no solo los trajes de los cargos del año anterior como hasta ahora sino también las imágenes, los carteles, las fotografías, las piezas musicales, las entrevistas, que la Festa puede generar cada año. A la renovación permanente de contenidos se unió la posibilidad de que el visitante pudiera elegir el nivel de aprendizaje. De este modo los elementos expositivos (audiovisuales, interactivos, paneles explicativos, cartelas, etc) se articularon para permitir una visita escalonada que abarcara desde la más superfi-


cial hasta la más profunda que exigiría una mayor permanencia. Así pues, el museo depositaba en el propio público el grado de durabilidad de su visita resultando por ello más o menos satisfactoria en función del interés personal. La moderna museología establece también que los museos deben ser más sensible y cercanos a la gente común y a sus necesidades y vivencias, donde estén presentes las voces y los testimonios de esos actores sociales. En esta instancia resulta imprescindible incorporar la historia oral, no sólo como metodología de investigación, sino también como recurso museográfico. Para dar cumplida respuesta a esta exigencia se realizaron más de 30 entrevistas en las que los diferentes interlocutores (artesanos, directivos, historiadores, espectadores, actores, etc) participaron de sus experiencias personales confeccionando así un gran mosaico testimonial. Los museos deben ser democráticos, bien entendido que democratizar el museo es básicamente democratizar su mensaje, posibilitar su apropiación a cualquier categoría de visitante, con edades, intereses, motivaciones o nivel socio cultural

diferentes. La exposición -mayor instrumento de comunicación del museo-, debe presentar su discurso en distintos niveles de lectura para que ninguna categoría, por no poseer los códigos necesarios para interpretar el mensaje, quede excluida, sin perder con ello rigor científico e histórico. Este objetivo se ha intentado cumplir utilizando una combinación de pasajes locutados dotados de un lenguaje directo y sencillo y la presencia de textos que ofrecen información más exhaustiva y compleja. Ni qué decir tiene que la accesibilidad física se consiguió con la eliminación en el edificio de todas las barreras arquitectónicas que permitieran de este modo la visita de las personas que presentaran estas discapacidades. En esta misma línea de la universalidad en el acceso desde un principio se tuvo el claro convencimiento de que el Museu Alcoià de la Festa debía utilizar al menos tres idiomas como vehículo de transmisión de contenidos. Así, tanto los paneles como los audiovisuales, se confeccionaron usando tres idiomas en igual proporción: valenciano, castellano e inglés. Para realizar los pasajes locutados en las dos primeras versiones se recurrió al

conocido doblador alcoyano Juli Cantó y para la inglesa a un nativo. Los textos valencianos fueron revisados por el asesor histórico de la Asociación de san Jorge, Alfonso Jordá Carbonell. Algunos textos de complejidad fueron traducidos para la versión inglesa por el profesor Josep Tormo Colomina. Pero, sin duda, la gran novedad en el Museu Alcoià de la Festa ha sido la incorporación masiva de la tecnología. En una civilización dominada por los medios electrónicos, los visitantes de museos ya no se conforman con circular por la exposición simplemente mirando, sino que van en busca de experiencias que comprometan todos los sentidos y que permitan obtener beneficios rápidos y explícitos. La combinación deseada es aprender disfrutando. Bien es cierto que en el Museu Alcoià de la Festa todos ellos han sido seleccionados para que sirvan como complemento de los elementos tradicionales (léase indumentaria, fotografías, objetos...) y no como sus sustitutivos, o en último término, como una simple concesión “decorativa” a la moderna tecnología. Además, se han adquirido teniendo en cuenta su durabilidad técnica, versatilidad y la posibilidad de que sean plataformas a las que se les pueda ir añadiendo grandes cantidades de información grafica y textual. En este punto conviene recalcar que el museo a través de estos equipos permite al ser combinados con la red de Internet abrir la ventana a la participación de la Festa con mayúsculas pues cada una de les filaes se convierten en las responsables de introducir en los ordenadores puestos a su disposición en la salas correspondientes aquellos datos, imágenes y fotografías de sus respectivas entidades que consideren más relevantes satisfaciendo así otra de las premisas establecidas: el museo no puede tener un discurso unívoco y, en todo caso, nunca diferente a la sociedad a la que sirve.

José Pascual Sellés

DIRECTOR DEL MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA (MAF)

195


Il·lustració: Juan Carlos Galera

aceta Feste ra

198

LA GACETA FESTERA.

205

LA FESTA QUE NO PARA.

216

ESTÀN AMB SANT JORDI.

223

FILAES DE CÀRREC.

224

GUIÓN.



CASAL DE SANT JORDI

X Z Z Z

MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA

X Z Z Z

HORARIO Mañana: De 10 a 14 horas (de martes a sábado) Tarde: De 16 a 19 horas Domingos y Festivos: de 11 a 14 horas El lunes cerrado

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬

FIRMA EN EL LIBRO DE ORO

E

n el pasado mes de mayo, la Junta Directiva de la Asociación de San Jorge, encabezada por su Presidente Javier Morales, fue al Ayuntamiento de nuestra ciudad para firmar en el Libro de Oro que se había abierto con motivo del 750 aniversario del otorgamiento de la Carta Puebla de nuestra ciudad. Después de una dedicatoria en que la Asociación deseaba un futuro lleno de esplendor a nuestro pueblo Alcoy, en la devoción a San Jorge, cada uno de los miembros de la Directiva consignó de forma protocolaria, su firma, con su nombre y cargo. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ PRIMER CONCURSO DE MARCHA SOLEMNE

L

a convocatoria del Concurso de Música Festera en su XLIII edición se hizo, por primera vez, en la modalidad de Marcha Solemne, con el nombre de “JOSÉ MARÍA VALLS SATORRES”. De esta forma la Asociación de San Jorge incluye esta modalidad en el turno que se sigue en la celebración de este importante concurso; pretendiendo dotar a las procesiones del día del Patrón de una música solemne, pero festiva al mismo tiempo, que encaje en estos importantes actos de nuestra trilo-

198


ac eta Festera gía. El arranque y modelo de esta modalidad es, sin duda, la composición “23 DE ABRIL”, escrita en 1985 por nuestro paisano y Fester de Honor José María Valls Satorres.

El 29 de octubre en el teatro del Colegio Salesiano, se interpretaron las obras finalistas por la Unió Musical d’Alcoi, siendo premiada la marcha “FRIGILIANA” del compositor

Óscar Vicente Vidal Belda, a la que se le augura una gran acogida en nuestra Fiesta. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ INAUGURACIÓN DEL MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA - MAF

D

espués de casi dos años de obras, el día 24 de noviembre de 2006 se inauguró el Museu Alcoià de la Festa”. Un museo que es para los alcoyanos y para cuantos nos visiten una instalación acorde a nuestra Fiesta de Moros y Cristianos en honor a San Jorge, declarada de Interés Turístico Internacional. A esta inauguración asistió la Asamblea General de la Asociación de San Jorge, además de la Corporación Municipal y personalidades de la vida cultural alcoyana. Durante el acto, en el que el Vicario de San Jorge, D. José Cascant bendijo el museo, tomaron la palabra D. José Pascual, director del MAF, D. Javier Morales, Presidente de la Asociación, D. Jorge Sedano Delgado, Alcalde de la ciudad y D. Miguel Peralta Conseller de Justícia i Administracions Públiques. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ CONCURSO SARGENTO MORO

E

l sábado 2 de diciembre en los locales de la Filà Ligeros tuvo lugar el concurso para cubrir la plaza de Sargento Mayor Moro, al haber terminado el anterior Sargento Juan Luis Guitart. El jurado, formado por D. Adrián Espí Valdés, D. Juan Luis Guitart, D. Jorge Albors, D. Rafael Botí y D. Antonio Llinares, asistidos por el secretario de la Entidad, D. Rafael Bleda, acordó nombrar a David Verdú Balsalobre como Sargento Mayor Moro. N

199


DONACIÓN DE LA IMAGEN DE “EL XICOTET”

E

l día 17 de noviembre de 2006 tuvo lugar en el Salón de Sesiones la donación de la imagen infante de San Jorge, conocida popularmente como “El Xicotet”. Esta imagen se considera que es la durante muchas décadas ocupaba el altar de la iglesia de San Jorge y que durante la Guerra Civil española desapareció y se creía destruida. Un grupo de alcoyanos tuvieron noticia de la existencia de esta imagen, a través de un anticuario y decidieron adquirirla con el firme propósito de entregarla a la Asociación de San Jorge. Estos asociados son D. José Antonio Pérez Garcia y Dña. Carmen López Moneva, D. Juan Francisco Picó Silvestre y Dña. María Soledad Moya Pérez, D. José Antonio Sanz Payá y Dña. Sonsoles Ferrándiz Atienza, En Josep Sanus Tormo y Dña. María de la Concepción Martínez Sánchez, D. Francisco Verdú Pons y Dña. Silvia Campillo Giner. Durante el acto y en primer lugar, el notario D. Eugenio Pérez Almarche leyó el acta de donación para su público conocimiento, a continuación el Secretario de la Institución, D. Rafael Bleda dio lectura una serie de datos históricos compilados por el Asesor Histórico D. Alfonso Jordá y el investigador En Pau Gómez i Navas, rememorando el pasado de la imagen. Posteriormente, el Presidente D. Javier Morales agradeció su generosidad a los donantes, solicitando que alguno de ellos hablara en representación de los donantes, cosa que hizo D. Francisco Verdú, explicando todo el proceso por el cual se había llegado a la presente donación. Cerró el acto el Presidente, felicitándose porque, gracias al altruismo de estas personas, se había recuperado una imagen que, posiblemente, forma parte importante de nuestro pasado más emotivo. Esta imagen, después de haber recuperado su prístino color gracias al trabajo de la Agustinas Descalzas del Monasterio del Santo Sepulcro, quedó instalada en Museu Alcoià de la Festa, para que pueda ser admirada. N

200


ac eta Festera

CONCURSO EMBAJADOR

T

ras la retirada de Salomón Sanjuán como Embajador Cristiano después de más de dos décadas de ostentar el cargo, pasaba a ocupar su plaza Sergio Sempere Carbonell, que hasta ahora figuraba como reserva. Esto hacía necesario escoger personas que pudieran figurar como reservas, a la vez que, llegado el momento, pasaran a desempeñar el cargo correspondiente. Con tal motivo el día 20 de enero a las doce de la mañana, en el Salón de Actos del Casal de Sant Jordi se procedió al correspondiente concurso. Tras la deliberación del Jurado, formado por D. Adolfo Mataix Ruiz, Dña. Pepa Puchades Juliá y D. Salomón Sanjuán Candela, quedó en primera posición D. Juan Javier Gisbert Cortés y en segunda posición D. Gabriel Pareja Llorens. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ CONCURSO SARGENTO INFANTIL

E

ste año había que proceder a la renovación del Sargento Infantil del bando Moro. Por tal motivo, el día 20 de enero de 2007, se realizó el Concurso para proveer dicha plaza en los locales de la filà Guzmanes. El jurado, formado por D. José Ramón Torres Sánchez, D. Juan Valls Nadal, D. Salvador Vilanova Aracil, D. Rafael Botí Sempere y D. Antonio Llinares, después de apreciar las cualidades de los siete candidatos presentados decidió considerar ganador al niño Borja Jordá Colomina de la Filà Cordón. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ DONACIÓN DEL PIANO DE JULIO LAPORTA

D

urante la Asamblea General de la Asociación de San Jorge celebrada el día 27 de enero de 2007, tuvo lugar la oficialización de la donación de un piano de pared que perteneció al ilustre compositor D. Julio Laporta Hellín, autor, entre otras piezas memorables, de los conocidísimos pasodobles “Mi Barcelona” y “Un moble més”. El Presidente de la Asociación, D. Javier Morales, agradeció cálidamente a los bisnietos del gran músico, Dña. Emma Laporta Insa y D. Julio Laporta Insa, esta donación que pasará al fondo museístico de la Entidad, al tiempo que los obsequiaba con una medalla de recuerdo.

Todos los asistentes dedicaron una prolongada ovación a Dña. Emma y D. Julio, presentes en el Salón de Actos, por su generoso desprendimiento. N

201


BENDICIÓN TAPIZ DE SAN JORGE EN LA IGLESIA DE LA NATIVIDAD DE NUESTRA SEÑORA (STA. MARÍA)

E

l domingo 11 de febrero, durante la celebración de la Santa Misa de las 12 y media, se realizó la bendición del tapiz que reproduce la imagen ecuestre del Insigne Mártir San Jorge. Este tapiz, donado por la Asociación de San Jorge y cuya enmarcación ha sido sufragada por la familia Gisbert-Mazas, es copia del que se expuso en la fachada de la mencionada iglesia durante el desarrollo de la Gloria Centenaria, que con motivo del 750 aniversario del otorgamiento de la Carta Puebla de Alcoy, se celebró el día 1 de octubre. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ LA MISA DE LOS GLORIERETS

E

l día 11 de febrero se celebró en la iglesia de San Jorge una misa a la que asistieron los glorieros infantiles de las filaes, tanto los del año pasado como los de éste. Con esta celebración, oficiada por el Vicario de San Jorge, D. José Cascant, se hacía lo que podríamos llamar el relevo en el desempeño del cargo, al tiempo que significaba un momento de convivencia para los niños que representan el futuro de nuestra Fiesta de Moros y Cristianos. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ I CENTENARIO DE LA MARCHA MORA

L

a Asociación de San Jorge se dispone a celebrar con diversos actos, a lo largo del año, la creación de la composición que se ha considerado, desde siempre, como la primera marcha mora; se trata de la pieza titulada A-Ben Amet del músico alcoyano Antonio Pérez Verdú, director que fue de la Corporación Musical Primitiva, que la estrenó, acompañando a la filà Abencerrajes en la Entrada Mora de 1907 y que marcó un hito en la música de nues-

202

tra Fiesta, sirviendo de inspiración para infinidad de composiciones posteriores, que son interpretadas

desde entonces en un acto tan esperado y admirado como es la Entrada de Moros. N


ac eta Festera

XXV ANIVERSARIO DE LA “MISSA A SANT JORDI”

E

l 10 de abril de 1982, Sábado Santo, se estrenaba en el desaparecido Teatro Circo la Missa a Sant Jordi de nuestro recordado y admirado Amando Blanquer Ponsoda. Esta composición fue encargada por la Asociación de San Jorge en la conmemoración del Primer Centenario de la Música Festera. Esta gran obra, exclusiva y sin precedentes, la gozamos desde ese año en la Misa Mayor del día del Patrón, viniendo a engrandecer aún más los actos religiosos de la Fiesta, con una

música litúrgica, solemne, grandiosa y de inspiración netamente alcoyana, compuesta para el acto central de tan importante día de la trilogía. Este año en que celebramos otro gran acontecimiento musical, el Primer Centenario de la Marcha Mora, se cumple, pues, el veinticinco aniversario del citado evento, del que todos los alcoyanos nos sentimos enormemente satisfechos y orgullosos y, que sin duda, ha servido para reafirmar el amor y devoción a nuestro mártir San Jorge. N

‫ﱱﱱﱱﱱ‬鵻•鵼‫ﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱﱱ‬ XVIII CONCURSO RADIOFÓNICO ALCOI FESTER 2006

U

n año más EAJ 12 Radio Alcoy se encargó de auspiciar la producción del XVIII Concurso Radiofónico Alcoi Fester 2006, desde los estudios de la calle Doctor Sempere, número 16. Las Filaes Cordón y Muntanyesos, con motivo de su Año de Capitán, se encargaron de la organización de este popular concurso. El programa estuvo presentado por Paco Aznar y coordinado por Pau Gómez Navas, Francisco Piñero Álvarez y Miguel Ángel Tejedor Belda, contando además con la inestimable colaboración de Mario Baudí Seguí, de la Filà Cordón, y Fco. Javier Herrera Company, de la Filà Muntanyesos. Con la participación de 22 concursantes se realizó el Concurso Radiofónico Alcoi Fester en su decimoctava edición, celebrándose los domingos comprendidos entre el 5 de marzo y el 2 de abril de 2006, emitiéndose el programa a partir de las 12’05 horas y contando con la asistencia semanal de cada uno de los cargos festeros. El Concurso siguió la mecánica iniciada en la edición anterior, publicándose con un mes de antelación al inicio del concurso, junto con las bases, una relación de 175 preguntas extraídas de Nostra Festa, de la Revista de Fiestas de 2005 y una serie de preguntas populares. La forma de participar consistía en llamar a los teléfonos de Radio Alcoy durante la emisión del programa. Después de efectuada la pregunta, se debía responder inmediatamente, ya que se suponía que se sabía la respuesta.

Con un tiempo máximo de dos minutos para acertar la pregunta, en caso de no responder de forma inmediata o acertadamente se daba paso a otro concursante, estableciéndose dos participaciones como máximo por cada emisión. Las preguntas tenían un valor de dos puntos, a excepción de las tres preguntas populares por programa que valían tres puntos. El concurso fue patrocinado un año más por Licores de Mariola, con un primer premio “Un colpet de Pastor”, dotado con 1.200 € , y un segundo premio de Radio Alcoy, consistente en un viaje para dos personas. El “Trabucazo de 30 €”, nuevamente musical y consistente en pasodobles y marchas, corrió a cargo de Tolsá Motor – BMW. Licores de Mariola también sorteó semanalmente un lote de sus productos entre los participantes, ofreciendo en el acto de la entrega de premios un lote a todos y cada uno de los

concursantes. La Filà Muntayesos premió con 60 € la pregunta “Rodant Destral”, pregunta relacionada con la Filà, sin estar publicada entre las 175 preguntas. Por su parte, la Filà Cordón premió con 60 € la pregunta “Estira de la manta”, relacionada con la Filà , también sin estar publicada entre las 175 preguntas. Además, cada domingo una de la preguntas formuladas tenía un regalo especial de la Joyería Luis Jesús. Josefa Cerdán resultó ganadora de esta edición, obteniendo el segundo premio José María Belda, haciéndose entrega de los premios el día 7 de abril, en la sede social de la Filà Muntanyesos. Sin duda esta decimoctava edición resultó todo un éxito de organización, en un renovado concurso, que consolidó el nuevo sistema de participación. Una vez más, muchas gracias a todos los que con su colaboración hacen posible este programa.

203


TROFEU FILAES 2006 FIESTA Y DEPORTE UNIDOS EN EL TROFEO FILAES 14 y 15 de Abril de 2006

C O M P E T I C I O N S MODALITAT

EQUIPS

ESQUAIX TENNIS TAULA

SEMIF 1 SEMIF 2

PETANCA

SEMIF 1 SEMIF 2

FUTBOL SALA VETERÀ

SEMIF 1 SEMIF 2

FUTBOL SALA ALEVÍ

SEMIF 1 SEMIF 2

BÀSQUET

FUTBOL SALA

Organiza: CENTRE D’ESPORTS D’ALCOI Col·laboren: Ajuntament d’Alcoi. Caja de Ahorros del Mediterráneo. Associació de Sant Jordi. La Unión Alcoyana, S. A. Eroski Alcoi.

FINAL

MIQUEROS – BERBERISCOS CHANO – ASTURIANOS ASTURIANOS – MIQUEROS

FINAL

CIDS MUNTANYESOS CIDS – MUNTANYESOS

FINAL

MOZÁRABES – REALISTES ALCODIANOS – ANDALUSOS REALISTES – ANDALUSOS

FINAL

ALCODIANOS – ANDALUSOS LLANA – REALISTES ALCODIANOS – LLANA

FINAL

CORDÓN – MASEROS ARAGONESOS – CIDS LLANA – REALISTES VERDS – MIQUEROS CORDÓN – CIDS REALISTES – VERDS VERDS – CIDS

FINAL

LIGEROS – VERDS BERBERISCOS – MASEROS LLANA – ASTURIANOS MIQUEROS – ARAGONESOS LIGEROS – LLANA MASEROS – ARAGONESOS LLANA – ARAGONESOS

QUART 1 QUART 2 QUART 3 QUART 4 SEMIF 1 SEMIF 2 QUART 1 QUART 2 QUART 3 QUART 4 SEMIF 1 SEMIF 2

RELACIO CAMPIONS MODALITAT

204

CHANO – TOMASINES

Es de justicia resaltar el agradecimiento de la Asociación de San Jorge, por el empeño e interés puesto año tras año en la organización de este Trofeo, por parte del Centre d’Esports d’Alcoi y demás entidades colaboradoras, que hacen posible esta fiesta del deporte, cuyos protagonistas son las propias Filaes.

Col·laboració Tècnica: Comité Local d’Alcoi de Futbol Sala. Asociación de Árbitros de Alcoy. Lliga local de Petanca.

na e u b a r Enho dos a to

FINAL

CLASSIFICACIO

FILÀ

ESQUAIX

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

TOMASINES CHANO

TENNIS TAULA

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

MIQUEROS ASTURIANOS

PETANCA

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

MUNTANYESOS CIDS

FUTBOL SALA VETERÀ

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

ANDALUSOS REALISTES

FUTBOL SALA ALEVÍ

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

LLANA ALCODIANOS

BÀSQUET

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

VERDS CIDS

FUTBOL SALA

CAMPIÓ SUBCAMPIÓ

ARAGONESOS LLANA


ac eta Festera

LA FESTA QUE NO PARA, O EN QUÈ ES TORBEN LES FILAES DINS I FORA DE LA TRILOGIA?

Ligeros ontinuando con el Bienio de Cargos la Filà realizó los siguientes actos: 1.- El día 19 de enero se celebró un ensayo en la filà, patrocinado por la “Esquadra de Negres de 2006” en hay que destacar que se homenajeó a las anteriores “esquadras de negres” (Alférez 92, Capitán 93 y Mig 99) las cuales formaron con la marcha y el “xafarot” que utilizaron en su día. El día 8 de abril e interpretado por la Unión Musical de Planes, se celebró un concierto de exaltación de Música Festera al aire libre, en el templete de la Glorieta. El mismo día tuvimos el honor de contar con la colaboración de Pedro Joaquín Francés, autor de la marcha “Als Ligeros” que él mismo dirigió. El 11 de abril, en los salones de la CAM, se presentó el CD “Sintonía de Abril” con la colaboración de la filà Ligeros, su Alférez Vicente Cortés Ferrer y el inestimable apoyo de Radio Alcoy, que prestó las grabaciones de las composiciones interpretadas por el queri-

C

do Regimiento de Infantería Vizcaya 21. 2.- La filà Ligeros convocó un concurso de pintura para recrear la portada de la Revista de la Alferecía 2006. El jurado formado por Adrián Espí, Trini Miró, Ricardo Canalejas, Vicente Cortés y Jorge Albors, dictaminó el 20 de marzo la obra ganadora que fue del artista Francisco Parreño. La entrega del premio se realizó el día 23 de abril. Ese mismo día se entregaron las insignias de plata de la filà, por tener una antigüedad de 25 años como miembro de la misma a: Daniel Linares Lozano Cristian Vilaplana Mora Juan Antonio Carrión Martínez Ya metidos en fiestas cabe reseñar que el Gloriero Mayor, Leopoldo Linares Pérez fue acompañado por la filà hasta el Ayuntamiento montando una burrita. Pasadas las Fiestas 2006 y con ello nuestra Alferecía, entramos de lleno en la Capitanía 2007. Con motivo de ello se realizaron los siguientes actos:

El día 8 de septiembre tuvo lugar la presentación del anagrama de la Capitanía 2007 y aprovechando la ocasión se entregó el DVD de la Alferecía 2006. El día 16 de septiembre nos reunimos en la filà para celebrar una cena en la que se presentó internamente a nuestro Capitán Rafael Emilio Jiménez Doménech. El día 18 de noviembre se presentó el boato de la Capitanía 2007 con gran afluencia de público. El día 25 de noviembre se presentó el boceto de la escuadra de negros y el día 11 de diciembre se presentó el traje de Emires y Huríes. Deportivamente hay que destacar el ascenso de nuestro equipo de fútbol sala a división de honor en la liga local. Por otra parte queremos recordar, ahora que celebramos la Capitanía, a un festero entrañable que nos dejó justo en la Capitanía anterior, hace, pues, catorce años. Para ello su hija Maite Abad nos manda estas líneas, que los Ligeros acogemos con todo el cariño.

205


JUANITO ABAD “EL CORREGER” Et recordarem sempre Juan el Correger. Formaves part de la nostra vida, de la nostra Festa en devoció, entrega i estima. No dormies, si era necessari amb tal d'acabar el petos, correatges i bosses per què els festers tingueren a temps, per eixir i lluir els seus tratges en esta Festa tan emotiva i tradicional per a tot alcoià. Encara ja jubilat anaves altruistament a ajudar. Eres molt exigent en tot el que feies i sempre cuidaves el més petit detall. Qui et coneixia sap que tenies honestedad i un cor tan gran que sempre paties per tots. M'han dit que el dia del meu bateig, el 23 d'abril de 1958 ¡tenía que ser un dia de Sant Jordi!, em van portar en un cabàs pel carrer amb

banda de música i tot, invitant a tot el món que pasaba pel taller. Va ser l'any de la nevada. ¡Qué bonic que estava el castell cobert de neu! Què dir de l'any 1993, CAPITANIA DELS LIGEROS, vam eixir tots: fills, néts… Tu ja estaves delicat, però la teua il·lusió per veure'ns, sobre tot el teu fill vestit de negre. Va ser grandiós: plors, abraçades. Van tenir que maquillar-lo vàries vegades i tu ja no cabies dintre, tot orgullos, feliç i molt emocionat, recordant el temps en què tu també vas ser Ligero. Just un mes després ens vas deixar ja fa 14 anys i ara els Ligeros tornen a tindre el Capità. Com t'haguera agradat estar ací, però sé que ens veuràs des d'allà dalt. Sempre estaràs en el nostre cor. s

Mudéjares a DINA, son las 8:30 de la mañana del día 25 de Junio, es domingo, la mayoría de los miembros de la Filà Mudéjares se dispone a almorzar, pero hay un inconveniente ¡no esta preparado!. Pero no pasa nada, els Palominos, nos ponemos manos a la obra y ayudamos en la preparación del almuerzo, una anécdota más de nuestra historia. Se prepararon unas actividades que teníamos programadas para el resto del día, entre las que destacaron el campeonato de petanca, de cotos de donde salió la pareja para participar en el campeonato que se celebra en el Mig Any y un concurso de cabos de marcha mora y cristiana. Pasando al finalizar y sobre las 14h, al aperitivo y comida.

L

El 29 de Septiembre, en la sede de la Filà, y con la asistencia de autoridades, presidente y asamblea de la asociación de San Jorge y cargos de las fiestas 2007, y componentes de la Filà Mudéjares, se llevó a cabo la presentación de la heráldica del alférez José Pérez Gisbert.

206

En colaboración los Cruzados y los Mudéjares y con el nombre de Festa de Nadal, el día 23 de diciembre, se organizó el II concurso de Nádaletes en la Plaça de Dins, pero que por causas metereológicas tuvo que realizarse en la Lonja San Jordi. Participaron la escolanía José Arnauda, cor Salesians S. Vicent Ferrer, cor grup Aci-Esclaves, Corporació la Primitiva y la escolanía Col·legi la Salle y con la colaboración del grupo musical Creuats-Mudéjares, centre Ocupacional Gormaget y associació d’Hostelers Plaça de Dins, siendo el


ac eta Festera ganador el cor grup Aci-Esclaves. A todos los asistentes se les obsequió con un cucurucho de castañas calientes, y para todos niños que asistieron se realizó un fin de fiesta con un espectáculo de payasos y el regalo de una pandereta. s

Berberiscos urante este año han sucedido muchos eventos importantes para nuestra Filà entre los que cabe reseñar el nombramiento como “Berberisco de Honor” a D. José Jover Sanz También hay que destacar que han cumplido 25 Años en la Filà como Festers D. León Grau García y D. Enrique Mira Herrero a los que se les ha hecho entrega de la insignia de Oro de la Filà. Y la insignia de plata a D. Enrique Mira Verdú y D. Javier Alós Valor por haber cumplido 25 Años como miembro de la Filà. Y los más esperado para las mujeres Bequeteras fue el pasado 16 de Diciembre cuando se realizó el acto de la presentación del Traje Femenino en los locales de la Filà con un gran éxito de asistencia. s

D

‫ﱱﲄﲃﲂﱱﱱﱱ‬ ‫ﱱﱱﱱ‬

Asturianos l domingo 12 de noviembre de 2006 fue el día programado para la celebración de un concierto de música festera en homenaje a los 25 años de amistad, colaboración y fidelidad de la Unión Musical Belgidense con la Filà Asturianos. Atrás quedaba un largo esfuerzo de programación de ensayos, selección de marchas y un sinfín de con-

E

tratiempos, pero mereció la pena, pues el concierto se grabó en directo en el teatro Salesianos con una programación musical muy ligada a la propia filà. Junto con la Unión Musical Belgidense colaboraron muy estrechamente el Grupo Barxell de Dolçaines i Tabals y el Grupo de Gaites d’Estruendo del Centro Asturiano de Ali-

207


cante, tan unido a la Filà desde 1997, así como la presentadora del evento, Xesca Lloria. Al final del concierto se hizo entrega a la Banda de diversos obsequios en agradecimiento, así como al fester Jordi Company Camarasa de una batuta, ya que como colofón del acto se estrenaron dos marchas moras compuestas por él: una mora dedicada a sus hijas Isabel y Joana y una marcha cristiana dedicada a la propia Filà. Al finalizar hubo una comida de hermandad en los locales de la filà, en un ambiente mucho más relajado, en que se pudo corroborar el éxito obtenido tanto en lo organizativo como en lo musical. s

Cides UN RECONEIXEMENT MERESCUT a història de la filà Cides és la història d’aquelles persones que han fet possible la seva permanència a la Festa des de l’any 1839. I entre eixa quantitat de grans festers figura l’amic Eladio Silvestre Orts, que va rebre un merescut homenatge a l’assaig celebrat el 22 de setembre de 2006. Fou nomenat, per aclamació de l’assemblea general de la filà, fester veterà dels Cides, una distinció que comparteix amb Jordi Albero, Amando García, Mario Valls, Octavio Valls i Francisco Vilaplana. Eladio va comprovar aquella nit de tardor que la filà manté una gran estima envers la seva persona. La insígnia d’or –dissenyada pel també company Paco Aznar- li va fer recordar les moltes experiències que ha viscut amb el vestit dels Cides. Va ser el capità cristià de la filà l’any 1984, un càrrec que encara avui és recordat per la seva sobrietat i excel·lent posada en escena.

L

208

Tretze anys després, l’any del alferes, va ser l’encarregat de representar Mossèn Torregrossa. I amb motiu de la capitania va ser un dels cavallers i va formar part de l’esquadra de negres. A banda dels diferents càrrecs assumits al llarg dels seus anys de Festa, el nom d’Eladio Silvestre està directament relacionat amb la mag-

nífica seu social de la filà. A la meitat dels anys 80, la seva tasca va ser fonamental per tal que la seu social de la filà Cides siga una de les més impressionants d’Alcoi. És per tots aquestos mèrits que la filà compta amb un nou fester veterà més que merescut. s


ac eta Festera

Guzmanes ontinuen les celebracions del nostre centenari, on predominen el actes musicals, com el concert oferit el 8 d’abril per part de la nostra Banda “El Delirio”, de Gorga, dirigida pel el també “gorgero” Sergio Aracil Lucas. La banda s’empleà a fons per a interpretar-nos un variat programa on s’inclouen marxes mores, cristianes i pas-dobles dianers. És de destacar l’estrena de la peça composta per al centenari per part de Gregori Casasempere, que present a la sala en acabar de sonar les seues notes, dirigirà unes sentides paraules als presents, expressant el seu sentiment per la filà a la que va pertànyer molts anys. També el Grup de Dolçainers i Tabaleters “La Cordeta”, amb la col·laboració del grup de metalls i percusió de la “Primitiva”, a les ordres de Julio García Casasempere, ens interpretà peces de Boatos interpretats a les entrades de Moros i Cristians, que sorprenen gratament als presents. Aquest concert tanca els actes musicals de la celebració del nostre Primer Centenari, que iniciàrem amb

C

l’extraordinari concert medieval de “Menestrils”, allà per novembre de 2005. I també voldríem fer menció de una actuació atípica per a una filà, ja que als nostres locals tingué lloc un concert de música “underground” per part del grup “Unión” que ens va interpretar música dels anys seixanta i setanta, un tipus de música a la que no estem acostumats als locals de filaes. Destacar també la participació a Fontilles de l’esquadra centenaria, tancant en aquest acte la seva participació dins de la celebració del Primer Centenari. També aquestes properes festes surtirà al carrer l’esquadra del Mig, que interiorment ha realitzat actes, com ara, la presentació de les ampolles amb etiqueta commemorativa de l’event. També “un ensaio fester” patrocinat pels entusiastes esquadrers, que tots agraïm. Esperem que també quan el dia de l’entrada ens desvelen el seu disseny especial, siga aplaudit per tots. Avant, i enhorabona!

Les activitats de sempre de la filà “Tenorio”, la plantà del Betlem, les Nadaletes, la visita a l’Hogar San José, asatjos, etc., on fem festa tot l’any els gusmans. Encara ens queda alguna coseta com a colofó del Centenari. s

Vascos l último año festero ha resultado un período de contrastes para la Filà Vascos, en el que hemos alternado celebraciones y momentos de gran alegría con otros de honda tristeza; al fin y al cabo, la Fiesta con mayúsculas no es sino un espejo que refleja la realidad cotidiana de todo un pueblo, al que acoge e invita a participar siempre con brazos abiertos y generosos. Poco antes del inicio de la trilogía festera, y con motivo de la celebración de la Gloria, la Filà Vascos entregó las insignias de veteranos a seis festers que cumplían veinticinco años de antigüedad como miembros de nuestra gran familia: Rafael Gandía, Roberto Llorca, Rafael Martínez, Enrique Peidro, Jorge Gonzálbez y Rafael Aura.

E

En plena resaca aún de las Fiestas, marcadas un año más por un clima indeciso, nuestra Filà tuvo el honor de acoger uno de los actos más concurridos de la historia de

nuestra institución: la XXV asamblea del Distrito 2200 del Rotary Club. En el transcurso del evento, que contó con la asistencia de numerosas personalidades del mundo de la

209


política, el arte, los negocios y, cómo no, de nuestra Fiesta, se sucedieron numerosos momentos emotivos, como la lectura de un breve panegírico explicativo del origen y la celebración de las Fiestas en honor a San Jorge en Alcoy por parte del cronista de la Asociación de San Jorge, D. Alfonso Jordà, el desfile de “la Gloria” y dos escuadras mora y cristiana, y un castillo de fuegos artificiales que puso el broche final a una velada inolvidable. El paréntesis estival nos sirvió para recobrar fuerzas con las que afrontar los actos conmemorativos del Mig Any fester que, en este año único, nos sorprendió muy gratamente con la celebración de la denominada “Gloria Histórica”, que devolvió la alegría y el color al otoño alcoyano, al menos por un día. Francisco Requena, representante de nuestra Filà en el acto, lució con donaire y gracejo el traje de la extinta Filà “Antigua Española”, en una jornada en la que también se homenajeó a tres fester veteranos: Vicente Jordà, Manuel Pascual y José Luis Matarredona. Fue, precisamente, en el transcurso de la comida del día de Mig Any, en la Glorieta, cundo tuvimos la ocasión de entregar una placa conmemorativa a Gumersindo, alias “Gúmer”, uno de los miembros de nuestra querida banda de Cuatretonda, con motivo de la celebración de su cargo como Capitán de la Filà Moros Mudéjars en las Fiestas de Moros y Cristianos de Castalla. Queremos aprovechar, asimismo, para agradecerle las atenciones recibidas. Para finalizar el 2006, en la tarde del día de Nochebuena celebramos, con gran afluencia de festers y familiares, uno de los actos más emotivos de nuestra filà, la tradicional “Rossà”, en la que cantamos, reímos y brindamos para que las Fiestas del año 2007 vuelvan a ser las mejores de la historia. Sin embargo, no todo han sido buenas noticias para nuestra Filà durante 2006, ya que hemos perdido en el camino a dos de nuestros más queridos festers: Fernando José Vañó, de veintitrés años, y José Miguel Blasco Pérez, que fue durante varios años Primer Tró de nuestra querida Filà. Su recuerdo permanecerá entre nosotros gracias a la memoria imborrable que nos dejan entre los que han sido y serán sus amigos.

210

La Filà Vascos afrontamos las Fiestas de Moros y Cristianos del año 2007 con ilusión, alegría y devoción a nuestro patrón San Jorge, en la confianza de que volveremos a disfrutar de esos momentos especiales que sólo se producen durante tres días al año. Bones festes, amics. I visca Sant Jordi!!


ac eta Festera

MÚSICA MAESTRO “Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’Entrà”, resuenan las palabras mágicas y todos los sueños, todas las ilusiones se van haciendo realidad en esa mañana, casi siempre radiante, de abril. Suenan trompetas y clarines, estandartes y gallardetes, serpentinas y confetis y, como la máquina perfecta jamás creada, con un puño en el corazón por los recuerdos que te atraviesan, empiezas a desfilar con tu escuadra, con tus amigos, con tu música, ésa que el día anterior has recibido con el mejor de tus aplausos y ellos, los músicos, con su inmensa gratitud, desgranan las notas del mejor de sus pasodobles, sus marchas cristianas o sus marchas moras, bajo el amparo de San Jorge y con el aliento de nuestro rey don Jaime o el caudillo Al-Azraq marcando el paso por ese río caudaloso de vida en que se convierte la calle de San Nicolás. La relación entre la banda de Quatretonda y la Filà Vascos va mucho más allá de un contrato, de un papel firmado. Grato es decir que vas a tu casa, a ver a tus amigos, a tu familia. Largos abrazos, sobremesas entre canciones, marchas y chirigotas, pero, sobre todo, esa gratitud mutua que sientes al cruzar la puerta de la Caldera del Gas o antes de Doña Amalia, o mucho antes, el carrer Caragol (la millor filà d’Alcoi, como dice su himno). Muchos años han transcurrido desde aquel 1966, en que gracias a D.

Jorge Peidro, la música de Quatretonda aterrizó en Alcoy. Cuarenta años se cumplieron en las pasadas Fiestas. Capitanes, Mario, mi querido amigo Fernando (qepd), muchos años ya de pasodobles y marchas, desde el año 1986, bajo el nombre de “La Lira”, la música de Quatretonda llena las calles de alegría, porque así somos los músicos, vamos por los pueblos repartiendo alegría y amistad. Pero detrás de un pasodoble bien interpretado, de una marcha brillante, hay muchas horas de duros ensayos, de perfeccionar lo perfecto para en Alcoy ser los mejores, por la Filà, por nosotros, por la Fiesta en sí, por San Jorge.

Muchos son los acontecimientos que nos esperan en los próximos años: escuadra del Mig, bodas de oro de la banda, Alférez y Capitán, pero seguro que cada 22 de abril, cuando en esa mañana gloriosa arranque la Entrada, allí estará, con la cruz en el pecho, la música de Quatretonda, “La Lira” y seguro que las notas que nos salen del corazón llegarán hasta el cielo para estar con los que nos dejaron y, así, todos juntos, Vascos y músicos dejar nuestro recuerdo en la historia, a la mayor gloria de San Jorge. s

Navarros l any 2006 per a la filà Navarros, ha sigut un any ple d’activitats, aquelles que any rere any van succeint-se com una tradició, barrejades amb els actes peculiars de cada any. Durant l’exercici fester del 20052006 la “Penya els Flares” de la filà Navarros ha celebrat el seu 25é aniversari i per a commemorar-ho va organitzar al febrer un campionat de cotos, en el que va haver una gran participació per part dels festers de la filà. Un acte molt especial, que van viure els festers Francisco Ortiz Fenollar i Julián Gallego Ramiro, al dinar

E

del 24 d’abril va ser el seu reconeixement com a 25 anys de festers a la filà Navarros, pels que van rebre una insígnia de plata. Al juny es va celebrar la tradicional dinà de la filà que enguany estrenava lloc, el Mas de la Casa Blanca, amb gran satisfacció per part dels festers, que van poder gaudir d’un dinar de fraternitat amb música festera, alguna partideta de cotos i algun colpet de cafè licor. Un bon dinar per a “fer filà” Després del estiu arriba el Mig Any i es consolida la tradició del dinar al aire lliure en la glorieta,

211


que amb una gran participació de festers i amenitzat per el “Grup de Dolçaines i Percussió Rebuig” s’aconsegueix un bon ambient entre tots els assistents que dura i perdura en el concurs de l’olleta, el sopar a la filà i la entraeta que posa fi a un dia de Mig Any molt intens. Enguany, al novembre, vam celebrar, recuperant una antiga costum, el sopar de convivència dels festers amb les seues dones. La música i el gran ambient va fer que aquesta vetllada s’allargara fins altes hores de la matinada. Al Nadal, el dia 8 de desembre, una vegada més, i com una tradició, els més menuts de la filà es reuneixen en un esmorzar amb xocolata i fartons per a plantar el nostre Betlem, que cada any creix un poquet més. Enguany com a innovació una activitat especial per a que els mes menuts disfruten d’aquest dia tan especial i alhora siguen una representació de la nostra filà. Ells van ser els encarregats de pintar i confeccionar un mural, amb personatges típics del Tirisiti, que després es fotografiaria per a realitzar la feli-

citació de Nadal. Per a culminar aquest dia el reposter de la nostra filà ens va sorprendre amb una “Gaspatxá” per a dinar, que vam disfrutar molts festers i les seves famílies. Per acabar aquest any el tradicional “ensayo” de Nadal, que enguany va ser una mica més especial ja que la “Unión Musical Beniatjarense”, la nostra banda, per gust va decidir

assistir al complet a aquest “ensayo”. També vam celebrar el nostre tradicional sorteig de Nadal, del que tant sols uns pocs afortunats s’en van anar carregats a les seves cases, d’alguna cistella de Nadal i alguna botelleta de vi. Un “ensayo” ple de música i alegria que va posar fi a un any replet d’actes i activitats que uneixen a la filà Navarros any rere any. s

Montañeses i als actes que la Filà celebra en un any normal afegim els propis de l’any de Capitania podem afirmar que 2006 ha estat un any infestat d’ells. així que per a anomenar-los tots, ho farem de manera breu: L’any va començar amb la presentació de la pàgina web de la Filà Muntanyesos, (www.filamuntanyesos.com) una nova manera, tant de mantindre informats tots els seus festers i amics de totes les activitats que exercix la Filà, com d’adaptar les noves tecnologies a la institució. El mes de març va ser prolix en actes: El dia 12 va tindre lloc en el Teatre del Col·legi Salesians Sant Vicent Ferrer un concert a càrrec de l’Orquestra Simfònica Alcoiana que, baix la direcció de Gregorio Casasempere va interpretar el programa “Música de Compositors Alcoians per a la Festa de Moros i Cristians”.

S

212

L’espectacularitat del programa, la perfecta execució per part dels músics de la Simfònica Alcoiana i l’expectació creada van fer d’este esdeveniment un dels més singulars de l’any.

Un altre dels actes organitzats amb motiu de la capitania va ser el desenvolupat el diumenge 26 de març en el Poliesportiu Francisco Laporta. Les seues instal·lacions van

acollir una Exhibició de Gossos Pastors arribats des de terres de Catalunya. Vam poder contemplar la destresa d’animals i pastors els que de manera conjunta ordenen qualsevol classe d’animals, des d’ovelles fins a ànecs. El programa va fer les delícies dels assistents, destacant, sobretot, la massiva assistència de xiquets, qui van participar i disfrutar del esmentat acte.


ac eta Festera

La relació entre este Filà i el Centre Ocupacional Gormaig mereixia un esdeveniment especial. Per això, el matí del 24 de març un grup de festers es van desplaçar fins al Centre per a celebrar un assaig amb els seus membres i alumnes. Tanta va ser la satisfacció per les dos parts que no es va fer esperar el compromís de repetir-ho anualment.

El 31 de març va ser la data escollida per dur a terme la conferència que amb el títol “Valencians del segle XIII: Alcoi i la seua gent” vam poder gaudir al Centre Cultural d’Alcoi. Els ponents de la dita conferència, els Doctors de la Universitat de València D. Enric Guiñot i D. Josep Torró, ens van explicar tots els detalls de l’equipament militar, les formes de vida i fronteres de la mencionada època fent una amena exposició que s’acompanyaría de numeroses imatges que il·lustraven les seues explicacions

El día 1 d’abril el Capità i els seus Cavallers van organitzar un Sopar Mitjaval en la Plaça Gonzalo Cantó en el que el menjar i la música van ser els protagonistes de la vetlada i on els propis organitzadors es van encarregar d’invitar a totes les persones que els van acompanyar.

La final de la 18 edició del concurs radiofònic “Alcoi Fester”, organitzat per Ràdio Alcoi amb la col·laboració de la Filà Cordón i la nostra pròpia, va tindre com a escenari la seu de la nostra Filà i va servir de colofó dels actes previs a la trilogia. Per eixe motiu tot l’equip de Ràdio Alcoi encapçalats pel seu director D. Juan Jordá Raduán i el presentador de l’espai D. Paco Aznar, es van desplaçar el 7 d’abril fins a la nostra seu on vam disfrutar d’una memorable jornada acompanyats dels bons amics de la Filà Cordón. D’entre tots els actes de la trilogia destacarem, un any més, el que com ve sent habitual, la Filà Muntanyesos organitza el migdia del 24 d’abril, “Dia dels Trons”. Un acte singular en què els verdaders protagonistes són el carrer i la seua gent. Enguany els actes i horaris ens obligaven a ser el més breus possible així que l’acte va consistir en una cercavila en què els membres de la Filà obsequiaven als que es trobaven amb un mocador amb la inscripció “Festa al Carrer” verdader sentit d’este acte.

No podem deixar d’anomenar des d’estes línies l’esplèndid paper desenvolupat pel nostre gloriero en la glòria històrica que amb motiu del 750 aniversari de l’atorgament de la carta pobla a Alcoi es va celebrar als cèntrics carrers de la Ciutat. El Muntanyés d’honor Juan Pedro Ferri va ser qui el primer d’Octubre va vestir el disseny de l’extinta Filà Voluntaris Catalans tornant-nos per uns moments eixe màgic aire de les festes de temps passats. Finalitzem esta ressenya dels actes de la Filà amb el dut a terme el 10 de gener del 2007, ja que circumstàncies climatològiques ho van desplaçar de la seua original convocatòria i que va consistir en la presentació del disc compacte “Simfonía per la Festa”. Este treball arreplega les obres interpretades en el concert anteriorment referit del 12 de març. Novament l’Orquestra Simfònica Alcoiana i el seu director D.Gregorio Casasempere interpreten diferents peces musicals del repertori alcoià de Moros i Cristians en versió orquestral amb un resultat més que espectacular.

Per fi només ens cal agrair a quantes entitats i persones han col·laborat i aportat el seu alé al llarg de l’últim any amb nosaltres. Moltes gràcies a tots i fins a l’any que ve. s

213


Cruzados LA FAMILIA CRUZADA EN FONTILLES CON SU ALFÉREZ 2006

CENA HOMENAJE E IMPOSICIÓN DE INSIGNIAS POR SUS 25 AÑOS A LOS FESTERS

De izquierda a derecha: José Bernabeu, Jordi Climent, Juan Carlos Bardisa, Jordi Sala y José Cristóbal Rubio, con sus respectivas mujeres. Febrero 2006.

a Filà Cruzados, en este año de Capitán quiere recordar a un fester, fallecido el año pasado y que fue persona de gran relevancia en nuestra filà, como fue Antonio Palacios Gisbert, pues fue Alférez y Capitán por dos veces por ello le solicitamos a su amigo Fidel Mestre Moltó Presidente de Honor de la Asociación Cultural San Jorge de Madrid que escribiera sus recuerdos del amigo Antonio. Ésta es la aportación que tan amablemente nos ha hecho llegar Fidel: “El Primer Tro de la Filà Cruzados, y sin embargo amigo, me ha solicitado que escriba algunas líneas en recuerdo de un Creuat muy que-

L

214

rido en esa Filà, aunque poco conocido por las nuevas generaciones, como fue Antonio Palacio Gisbert. En este corto recuerdo al amigo Antonio, no voy a tratar sobre su faceta festera. Solo diré que hizo algo que no creo que alguien haya repetido. Fue Alférez y Capitán en dos ocasiones y por supuesto en la misma Filà, la Filà Cruzados años 1952, 1953 y años 1964,1965. Antonio Palacio falleció el pasado año de 2006 (recién estrenado) y fue enterrado el día de la Epifanía en su pueblo de “adopción”, Vergel. Antonio vivió gran parte de su vida en Madrid dada su profesión de Agente Comercial (lo que siempre se

ha denominado Representante), pero no cualquier representante, pues en aquella época (años cincuenta y sesenta) el vender textil alcoyano y de otras poblaciones de la zona representaba el ser poco menos que “el rey del mambo” (en el buen sentido la palabra mambo). Cuantas veces nos contaba Antonio, durante las charlas en aquellos Jueves Culturales de casa Farras de Madrid, que los clientes les solicitaban las piezas de tela casi de rodillas (no exagero) dada la escasez de producto que entonces existía. Fue de esa generación de representantes que expandieron el nombre de Alcoy por toda España, viajando a


ac eta Festera

mos la relación de amistad (la dejamos cuando prefirió irse a buscar a su Maruja), siempre viviendo en Madrid, nunca conocí que hubiera tenido la mínima discusión con la gente que nos reuníamos todos los jueves en casa Farras o bien en el Centro Asturiano. En esas largas tardes-noches que intentábamos arreglar Alcoy desde la distancia, en base a las informaciones que nos traían de primera mano los Representantes de las generaciones siguientes a la de Antonio. Bueno a decir verdad si que discutía de modo más vehemente cuando a alguien se le ocurría maltratar (verbalmente) a su Real Madrid. Era un buen hincha del R. Madrid. Por último solo quiero añadir, que si yo hubiera pertenecido a la Filà Cruzados sentiría un gran honor de haber tenido como compañero de Filà a Antonio Palacio Gisbert”. s

base de ferrocarril y no siempre en las mejores condiciones. También fue de los que crearon el primer Montepío alcoyano en Madrid, y que durante un tiempo se estuvo “pasando” en el Centro Asturiano, entidad que gracias a Antonio y otros alcoyanos de aquella época, nos acogió de un modo maravilloso lo que nos sirvió a los que cogimos el relevo para “aprovecharnos” de esas magnificas instalaciones y realizar allí todas nuestras cenas y demás actos “oficiales”. Pero cuando se habla de Antonio, es imprescindible hablar de su inseparable esposa, Maruja, que por cierto de vez en cuando nos deleitaba con una “Olleta Alcoyana” digna de otorgarle tres estrellas en la guía Michelin. En cualquier caso admito que escribir unas letras recordando a Antonio siempre es un placer. Durante los 30 años que mantuviAntonio Palacios Gisbert

Aragoneses LA MAQUETA DEL COLLAO os visitantes de la sede del Collao tuvieron la oportunidad el 14 de enero de 2007 de contemplar una maqueta a escala del viejo campo del Collao, una pieza que este año formó parte del belén de la filà Aragoneses, y que durante un tiempo se visitó en las oficinas del club. La maqueta se ha olvidado de un detalle, la nueva grada cubierta que se está colocando en el lateral de Gol A.

CIUDAD - Foto: X. Terol

L

SANT JORDIET oincidiendo con la Dinà de la Filà, el 1 de junio de 2007, en el Mas del Sacristà, cuadra Peluca, se celebra con gran alegría por parte de la filà la designación del Sant Jordiet 2007, Jordi C. Olcina Moltó.

C

215


ESTÁN AMB SANT JORDI Il·lustració: Rafael Guarinos


FILÀ LLANA TOMÁS LLORENS PÉREZ 1935 – 2006

E

l 20 de septiembre de 2006, nos dejó Tomás Llorens, alcoyano cien por cien, de afable carácter, amable y dicharachero, llanero de cuerpo entero. Amaba a su filà profundamente, mas sobre todo, Tomás será recordado siempre como gran campeón ajedrecista, que en los años 50 y 60 del pasado siglo triunfó en cuantos torneos de ajedrez tomó parte, paseando con gloria el nombre de Alcoy por toda España. Festero cumplidor, acudía con presteza e ilusión a todos los actos de su filà. Su familia, sus amigos y su filà eran su mundo, junto a su gran pasión: el ajedrez. Tomás Llorens, llanero de solera. Sus amigos, su filà lo recordaremos siempre. Seguro que estará enseñando a jugar al ajedrez a San Jorge. !

MIGUEL MATARREDONA GARCÍA

Bequetero y Astur, y además te vestiste de Contrabandista, Gato (al menos de caballero, con tu hermano Jorge), y por supuesto de Cid, y, sobre todo, de Llanero. Tus escuadras de negros, desde aquella tan “chic” de los 70 (la de las chapitas) hasta la sobria y elegante del capitán del 2000, son parte de la historia de la filà, tu historia. Eras un hombre de filà, el alma del montepío, la piedra angular de los viernes, la voz crítica en las asambleas (sempre teníes alguna cosa que dir, xé). Te nombramos Llanero de Honor y fue como una despedida. Recuerdo que llegaste a hacer el cabo. Y recuerdo que, ya en el hospital, a principios de abril de 2006, me pediste que preparara tu traje de moro. !

FILÀ DOMINGO MIQUES FRANCISCO A. SEGUÍ PONS 28/07/1949 – 22/02/2006

C

ercanas las fiestas del 2006 recibimos la triste noticia del fallecimiento de nuestro amigo Francisco Seguí. Miquero, veterano, de los de “toda la vida”. Elegante cabo, te recordaremos formando parte de la escuadra de negros de la última alferecía miquera. Seguro que San Jorge te tendrá ya bajo su manto. Hasta siempre amigo Paco. Hasta siempre “Brumerol”. !

FILÀ CHANO FRANCISCO CORTÉS LLOPIS 25-11-2006

L

a mort no fa distincions. Per tant la grandesa dels sers humans, poca o molta, s’ha de tenir en vida. Paco va decidir de dedicar-se a ajudar als altres mitjançant la pràctica de la Medicina, i aleshores va esdevenir un GRAN HOME. Però el destí va deixar ajudar-lo quan més ens necessitava. L’única cosa que podia fer la nostra impotència era tornar-se record. Record del company que ens feia riure amb eixe humor fi i intel·ligent. Record de l’home que ens transmetia la seua filosofia de viure només seure al seu voltant. Record, en definitiva, del fester que baixava pel carrer sant Nicolau sense cabre dins la seua pell. Descansa en pau, amic Paco. !

FILÀ MAGENTA JOSÉ M.ª VICENT GISBERT

S

i alguien representa el amor a la fiesta, ése eres tú. Pocos saben cuántas veces acudiste, con tus amigos, a apoyar a otras “filaes” para que pudieran salir. Y por eso fuiste

217


FILÀ LIGEROS

D

e gran personalidad, ha dedicado su vida laboral como empleado de Banca, donde ha desempeñado la dirección de la entidad en diferentes plazas, habiendo granjeado entre los clientes, grandes amistades por la entrega y rectitud en su desempeño. Pertenecía a la filà desde comienzos de 1960, siendo individuo de gran sumisión a las normas de la Filà, donde ha hecho gala de buen comportamiento y respeto, tanto a la entidad como a todos sus compañeros. Desde la jubilación como individuo fester, ha pertenecido dentro de la Filà a una peña, compuesta por los más antiguos de la Filà. !

JUAN PICÓ PAYÁ

JOAQUÍN GOMIS LANGA

22-1-2007

12-11-2006

A PASCUAL ROMÁN TORREGROSA

penas comenzado el año 2007, año de nuestra Capitanía, Juan Picó, el entrañable “Abuelo” a sus 87 años se nos había ido para siempre, tras padecer una larga enfermedad. Fester Ligero desde los años 50 había sido Secretario de la Filà durante catorce años. En justo reconocimiento a su labor fue nombrado Ligero de Honor el 23 de abril de 2001 en presencia de toda “su Filà”. Con el fallecimiento de Juan Picó la Filà pierde a una persona importante en su historia, aunque su recuerdo y su labor persistirán entre nosotros para siempre. Descansa en paz, amigo. !

M

agentero de corazón visitó “de colores” desde el 93 de la mano de Antonio Gonzálbez con quien contactó con motivo de la sexta capitanía en Petrer, aunque desde los 60 presenciaba nuestras fiestas in situ. Compartía con su querido Petrer el amor por la fiesta anteponiendo solo la familia y el trabajo. Al ser caballero del Alférez 2004 encontró nuevos alicientes y siempre intentó y consiguió que sus amigos y los Magenteros vivieran juntos los eventos de Alcoy y de Petrer. Víctima de un desgraciado accidente nos deja a principios de Abril de 2006. Tanto sus familiares, sus compañeros de los moros Nous y Magenteros hemos quedado huérfanos de una persona tan especial como irrepetible. !

218

FILÀ ABENCERRAJES

C

orto ha sido tu paso por la vida, pero más breve aún tu desfile en el día de l’Entrà, con nuestra filà Abencerrajes a los sones de la marcha que tanto te gustaba, cual es “Uzul El M’Selmin”… L’Entrá dels Moros La noche del 12 de Noviembre pasado tu corazón dejó de latir y San Jorge te llevó con èl. Es por ello que este año, cuando en la filà pidamos “Festa”, tú dirás: Yo me reservo, tengo Gloria. ¡Qué mejor Gloria la que se comparte con los santos y festers que, como tú, ya no están con nosotros dando Gloria a San Jorge!. !

MANUEL PUIG MARTÍNEZ 15-1-2007

JUAN SÁNCHEZ URIBELARREA 18-1-2007

P

róximas ya las Fiestas de 2007, Manuel Puig, nos deja víctima de una rápida enfermedad. A pesar de sus pocos años en la Filà, pues se hizo Ligero en el año 2002, deja una imborrable huella entre los festers de nuestra Filà. Esperamos que esté en la eterna Gloria con San Jorge. Descanse en paz nuestro buen amigo y fester. !

S

i bien vestía los colores Abencerrajes desde hacia poco tiempo, tuvo dentro el gusanillo de la “Festa” muchos años antes. De la mano de sus amigos se integró como el que más en esta heterogénea, diversa y hermosa Filà. De los Abencerrajes se lleva el orgullo de los antiguos Nazarís, por


JOSÉ VILA SOLER

FILÀ BENIMERINES

ese incontestable espíritu de cambio que le caracterizó. A nosotros nos deja: su primer año con el Banderín abriendo “L´Entrà”; el orgullo en su rostro al ver a su hijo Eloy como Gloriero Infantil y su cariñosa mirada en las Dianas. Cuando suene este año y tantos otros “L´Entrà dels Moros” muchos miraremos hacia arriba, allá donde esté y alzaremos orgullosos sable y panderos, crótalos y címbalos en su honor. Hasta luego, amigo, sin duda, hasta luego. !

19-4-2006

ENRIQUE MONTAVA ARACIL

F FILÀ MARRAKESCH OCTAVIO LAVIRGEN BLANQUER 4/08/1917 – 15/11/2006

E

l pasado 30 de diciembre nos dejó, tras una grave enfermedad, el amigo Enrique Montava “Chufa”, socio fundador de la filà Benimerines, a quien recordaremos siempre por su simpatía y buen humor. Con nuestro cariño deseamos que San Jorge lo tenga en el cielo. !

ester desde los años 60 y miembro de aquella mítica “Penya Collao”, aquellos amigos que “creuaron” en la Filà Andaluces para darle un gran empuje a la Fiesta. Amigo “Ayelo”, aunque con antelación dejaste de vestir el traje de Contrabandista, que luciste con tanto orgullo, siempre estuviste vinculado a nosotros, aprovechando cualquier ocasión para estar junto a tu gente. Que Dios y nuestro Santo Patrón San Jorge te tengan en su Gloria. !

FILÀ ANDALUCES

JOAQUÍN BELDA ORIHOLA 2-6-2006

ANTONIO GONZÁLEZ DELGADO

S

ent un xiquet, en els primers anys 20 del passat segle, el nostre amic Octavio ja va vestir el disseny dels Marrakesch, encara que sense continuïtat en la Filà. Va ser molt més avant, l’any 2001, ja octogenari, quan va decidir tornar a vestir el nostre disseny. Habitual de la “taula d’escoti”, caporal d’esquadra decidit en les “entraetes” i “ensaios”, ocupant el lloc del Cop en la carrossa, disfrutava amb els seus nous amics, col·laborant a més decididament en l’adquisició i adequació del nostre nou local del carrer Casablanca. Els Marrakesch mai t’oblidarem, Octavio. Descansa en la pau de Sant Jordi. !

U E

l pasado mes de mayo nos dejó el fester y amigo Antonio “Campanera”, para reunirse con el Altísimo. Haciéndole frente a su grave enfermedad, pasó las últimas Fiestas junto a nosotros. Dándonos una gran lección, afrontó con firmeza los malos momentos. Supo ganarse un lugar en el corazón de todos nosotros. Ahora y junto a nuestro Santo Patrón San Jorge seguirá vistiendo su traje de Contrabandista alentándonos a seguir adelante y a disfrutar de nuestra Fiesta. !

n gran hombre, una gran persona, un gran padre y esposo, un gran amigo, un gran Contrabandista. Ximo, el de la “botiga de la Plaça de Dins”, nos ha dejado para reunirse con nuestro Santo Patrón San Jorge. Nos ha dejado una gran huella a todos los que tuvimos el privilegio de conocerlo, su simpatía, su amabilidad, su sonrisa, esa sonrisa que nunca se borro de su rostro. Su trato amable y cordial le caracterizó a lo largo de su vida. Ahora y junto a Nuestro Señor y San Jorge, seguirá gozando de nuestra Fiesta, y seguro que cuando dirijamos nuestras mirada al Cielo, podremos adivinar como nos miras

219


sonriente como siempre, saludándonos con cariño, por que así te recordamos, sonriendo. ! RAFAEL CANDELA SEGURA

N

os ha dejado el amigo Rafa, un gran devoto de San Jorge y de su Fiesta. Desempeñó durante muchos años distintos cargos en diversas Juntas Directivas, trabajando con gran ilusión por Nuestra Fiesta. En su haber, un gran orgullo en nuestra Filà, ser uno de los Cabos Oficiales, de lo cual hizo alarde con maestría en escuadras y dianas. Amigo Rafa este año, como tantos otros, verás la arrancà de la Diana, la arrancà de los Andaluces, desde un lugar privilegiado, con un compañero de excepción, nuestro Santo Patrón San Jorge y seguro le irás narrando las evoluciones del Cabo, prestando gran atención a ese momento crucial, “quan s’obri la navaixa”, cuando la navaja de los Contrabandistas mira al cielo saludando a todos los que estáis en la Gloria del Padre, junto a San Jorge, brindándoos ese gran momento, ese momento que tu también supiste disfrutar. !

FILÀ CIDES SALVADOR PASTOR ROCA

220

E

l company Tito ens va deixar al mes de junym just després de la darrera Festa. Se’n va anar quan la música de moros i cristians encara ressonava als carrers cèntrics de la ciutat. Salvador ha provocat un fort buit a la filà i a la Festa de la que tant va gaudir al llarg de molts anys, que el van consolidar com un dels festers més veterans de l’entitat. Tito va viure el trànsit d’una Festa íntima a una celebració esplèndida. Va ser testimoni i protagonista d’un temps en que la filà tornava a renàixer i del seu fiançament definitiu a la trilogia. Va gaudir de l’esquadra especial d’en mig de l’any 1977 i era un vertader amant de la retreta. A les properes festes els membres de la filà Cides mirarem al cel i desitjarem que el nostre amic Salvador gaudeixca al balcó que cada mes d’abril Sant Jordi disposa al cel.

tra història; tu i la teua família. Fesnos un lloc per quan tinguem que fer esquadra amb tu davant de Sant Jordi. La teua marxa, la que tu i els teus amics vareu estrenar, ressona al teu honor. Les dolçaines i les forques estan de dol. Pas als maseros, Pas al nostre amic Enrique. Fins aviat. !

JOSÉ MIRALLES VAÑÓ 23-12-2006

P FILÀ LABRADORES ENRIQUE FUSTER SOLER 31-8-2006

A

quest any Sant Jordi tindrà que fer roda per la diana dels Maseros al cel. Músic, masero, dolçainer, company. Parlar d’Enrique resulta tan fàcil com era parlar amb ell. La feina no sempre el deixava vestir el nostre disseny, però el passat abril res li va impedir fer l’esquadra, i gaudir-la amb els seus. Fins ara l’únic masero que ha treballat pel Rei Melcior. Fins i tot aquell any el Rei li semblava molt. Es va complir una il·lusió. Enrique, “guitarra” per a nosaltres, aquest any el notarem en falta. No t’oblides, formes part de la nos-

rop del Nadal ens deixava el Tio Pep. Per als maseros era, i serà per sempre Pep Teranyina. Per desgracia per a molts maseros joves ja no podran gaudir de la seua experiència. Va estar a la Junta Directiva de la Filà com a Cop. Mirava la pesseta de la Filà com si fos sa casa. Va ser cop quan encara es feien els rebuts a les servilletes de la Filà. Va vestir de Masero fins que les cames el deixaren. Així i tot, acompanyat del tio Manolo, no faltava cap any per pagar la fulla de masero veterà. I cada any hi havia algun que altre company que li deia: “Pepe ja t’ho dia ta mare, portaràs gaiato, i tu amb dos”. Era sempre un plaer vore tota la seua família a la diana de País Valencià. Tio Pep, el teu nét Carlos porta la teua sang i sent la Filà com tu ho feies. L’has ensenyat que, a pesar de no viure a Alcoi, ha de fer el possible per vestir-se de Masero. Igual que la teua família, nosaltres els Maseros t’agraïm tot el que ens has ensenyat. !


FILÀ GUZMANES ADRIÁN LUIS PÉREZ PINA

E

l propassat dia 7 de desembre nostre estimat Adrian, després de molt de temps lluitant amb l’enfermetat i que finalment ha pogut amb el nostre gran fester i amic. Fester gusmà des de fa…, des de sempre, podríem dir. Participava als actes de la filà des del primer moment. També s’integrava con a membre molt actiu de la Penya Fontilles, des de la seua fundació, sempre a la sombra, fent una tasca callada i sempre efectiva. A més fou Primer Tro dels Gusmans des de 1973 a 1976. Notem molt la seua absència i sempre el tendrem en el quadre d’honor del nostre cor, que Sant Jordi, el tinga per sempre al seu costat. Adéu, Adrian! !

FILÀ VASCOS FERNANDO JOSÉ VAÑÓ MOTOS

FILÀ MOZÁRABES

E

n la antesala de su mes preferido y tan solo a unas horas de cantar el himno y descubrir el cartel de fiestas, nos dejaba para siempre el fester Fernando José, causando un profundo dolor tanto en su familia como en la Filá Vascos. Desde aquí agradecemos a sus padres y al Santo Patrón el tiempo que nos ha dejado disfrutar de su inocencia y alegría a su lado. Sin hacer ruido, un día decidiste vestirte para siempre de Vasco y así presentarte ante San Jorge, donde a buen seguro estarás ya gozando de la gloria celestial. Hasta siempre Fernando José. !

JOSÉ MIGUEL BLASCO PÉREZ 9-10-2006

ENRIQUE MATAIX DURÁ

L

a filà Mozárabes pierde a uno de sus miembros más antiguos con la desaparición de Enrique Mataix Durá, más conocido por Quique. Fester de toda la vida era persona muy querida por todos los componentes de la filà por su gran humanidad y compañerismo. Falleció tras una larga enfermedad cuando contaba cincuenta y ocho años de edad. “Els Gats” te echaremos de menos recordándote siempre. !

E

l pasado 9 de Octubre fallecía José Miguel Blasco Pérez a consecuencia de una enfermedad que venía arrastrando desde hace tiempo. Fester Vasco desde 1973, filà en la que desempeñó el cargo de Primer Tró entre los años 1992 y 1996. También asumió durante los años 1997 a 2000 en la Junta Directiva de la Asociación de San Jorge el cargo de ponente de fiestas. José Miguel se caracterizó por su buen hacer, su humildad y su defensa de las tradiciones festeras y de la figura de nuestro patrón San Jorge. Su repentina marcha llenó de dolor sin duda, a la familia festera. Siempre reflejó su sentir por la fiesta afirmando: “ La festa es sentimiento y se lleva en el corazón “. Tu recuerdo, satisfacción por ser festero y tu fe en San Jorge siempre perdurarán entre nosotros. !

FILÀ TOMASINAS GALILEO JORDÁ MIRALLES 27-8-2006

E

l pasado mes de agosto nos dejó el amigo Gali. Los que hemos cumplido los cuarenta lo recordamos compartiendo mesa y mantel con los componentes de la peña Los Polacos. Cuando menos se lo esperaba padeció una grave enfermedad

221


que le dejó impedido de por vida. Contratiempo que llevó con dignidad y con la inestimable ayuda de su animosa esposa Angelita a la que aquí queremos recordar. A pesar de los contratiempos no quiso perderse la capitanía de su amigo Paco, participando como “escriba” en el boato. Galileo le pedimos a nuestro Santo Patrón que intercedas para que te reúnas con tus seres queridos. Descansa en paz. !

E

n vísperas de las pasadas Fiestas, sin tiempo para incluirlo en la Revista nos dejó el amigo Eugenio. Tomasina genuino, de los realmente veteranos, de la época en que salir a Fiestas era un sacrificio. Auténtico devoto de San Jorge, lo demostraba haciendo de Cop en la Procesión General año tras año. Hombre afable y alcoyano hasta la cepa, tras varios años sin vestir el traje de Tomasina, decidió desempolvarlo para hacer el último viaje, ejemplo digno de lo que es amar una tradición. Los Tomasinas no te olvidamos y pedimos al Altísimo te tenga en la Gloria. Descansa en paz. !

ENRIQUE PRATS SERRA 29-11-2006

FILÀ CRUZADOS ANTONIO MARTÍNEZ MARTÍNEZ 31-8-2006

A

preciado Enrique cuando mejor te veíamos y de manera inesperada nos has dejado. El pasado mes de noviembre se nos fue el amigo “Cacau”. Tras varios años sin vestir el traje de Tomasina, el año de la capitanía de Amado quiso por encima de todo participar en la trilogía y participar en las Fiestas de forma activa. ¿Era su despedida? Quizás imaginaba que las ocasiones de hacerlo se acababan y no podía despreciar la ocasión. Los Tomasinas sabemos que gracias a tu bondad y a la intercesión de nuestro insigne Patrón estás en presencia del Altísimo. Nosotros aquí no te olvidaremos. Descansa en paz. !

EUGENIO CEBRIÁ BLAU

222

F

ester” de la Filà Cruzados en los años 60 y 70. Diversas y graves enfermedades se cebaron en él y en su mujer Maria Teresa desde jóvenes que le apartaron de la Festa activa, pero nunca pudieron apartarle del afecto a su filà y a sus amigos cruzados. Siempre acudió a su cita con San Jorge, a las procesiones como devoto y a todos los actos de la trilogía como “fester miró”, incluso en los peores momentos de su enfermedad. Maestro de “festers” y como él diría “buen vasallo”, disfrutando en su medida de la vida sin reprochar nada a nadie. !


CAPITÀ

ALFERES

CRUZADOS

MIG

ALCODIANS

GUSMANS

SANT

ARAGONESOS

JORDIET

CAPITÀ

LIGEROS

ALFERES MIG

JUDIOS

MUDÈJARS


Il·lustració: Francisco Aznar

GUIÓN

DE CULTOS Y TRADICIONALES FIESTAS DE MOROS Y CRISTIANOS EN HONOR DE SAN JORGE, PATRÓN DE ALCOY, ORGANIZADOS POR SU ASOCIACIÓN, BAJO LOS AUSPICIOS DEL EXCELENTÍSIMO AYUNTAMIENTO


DOMINGO, 1 DE ABRIL y A las 20,15 horas en la Llotja de Sant Jordi, presentación de la Revista de Fiestas 2007. Finalizado el acto, y ante el zaguán del Excmo. Ayuntamiento, se descubrirá el cartel anunciador de la Fiesta de Moros y Cristianos en honor a San Jorge. A continuación, castillo de fuegos artificiales.

MIÉRCOLES 18 AL VIERNES 20 DE ABRIL y A las 20’00 horas, en la parroquia de Santa María, solemne TRIDUO, con los siguientes cultos: Oficio de Vísperas Solemnes, entonándose al inicio el “Himno a San Jorge”, Santa Misa con Homilía y finalizando con el “Walí, Walí” de Julio Laporta Hellín, participando la Orquesta Sinfónica Alcoyana.

SÁBADO, 21 DE ABRIL y A las 19’30 horas, FIESTA DEL PASODOBLE. Desfile de las corporaciones musicales, iniciándose el desfile desde la Avinguda del País Valencià, cruce con la calle de Santa Lucía, hasta la Plaça d’Espanya, donde se interpretará el “Himne de la Festa”. Al finalizar, castillo de fuegos artificiales en el Pont de Sant Jordi. A continuación, NIT DE L’OLLA, cena típica de festers y músicos en cada Filà. Posteriormente desfile de las Filaes hacia la Plaça d’Espanya.

DOMINGO, 8 DE ABRIL y Tras la procesión matinal de Els Xiulitets, a las 10’00 horas y partiendo desde el Ayuntamiento de la ciudad, LA GLORIA. En el día de Pascua de Resurrección, se inicia el pregón de la Fiesta, vivo y alegre. Como muestrario colorista, y precedido de los Heraldos de la ciudad y trompeteros, desfila un fester de cada Filà a los sones de los pasodobles característicos. Al finalizar el desfile, sobre las 14’00 horas, MASCLETÀ en la Plaça d’Espanya. Al anochecer, después del Berenar de Pasqua, siguiendo el itinerario acostumbrado, ENTRADETES de las Filaes. (Desde el lunes día 9 de abril al viernes día 20 de abril, a partir de las 22 horas, y por los itinerarios consabidos, Entradetes de las Filaes).

DOMINGO, 15 DE ABRIL y A las 9’00 horas, Santa Misa en la iglesia arciprestal de Santa María, en la que podrán recibir la Primera Comunión los Glorieros Infantiles. A las 12’00 horas, desde el Partidor hasta la iglesia de San Jorge, GLORIA INFANTIL, pregonando, como hicieron sus mayores, la cercanía de la Fiesta. Al finalizar el acto, sobre las 14’00 horas, MASCLETÀ en la Plaça d’Espanya.

MARTES, 17 DE ABRIL y A las 20’00 horas, desde la iglesia de San Jorge, TRASLADO PROCESIONAL de la imagen del Xicotet, hasta la parroquia de Santa María.

Reportaje Gráfico: Estudios Cyan

225


TRILOGÍA DE LA FIESTA DE MOROS Y CRISTIANOS Con estos actos, Alcoy conmemora anualmente una gesta de la Reconquista y la especial protección de San Jorge en el año 1276.

DOMINGO, 22 DE ABRIL. DÍA DE LAS ENTRADAS y A las 5’15 horas, Misa para festers en la parroquia de Santa María. A las 6’00 horas, tras el toque de alba y rezo del Avemaría, será izada la enseña de la Cruz en el Castillo para dar comienzo a la PRIMERA DIANA. Desfile matutino, pleno de brillantez y alegría, en el que cada una de las Filaes está representada por una escuadra con diez festers y su cabo, e irá seguida por su banda de música. A las 10’30 horas, desde el Partidor, ENTRADA DE CRISTIANOS, desfile espectacular de los Campeones de la Cruz, estampa del romancero que evoca el siglo XIII, en el reinado de Jaume I, que quiere simbolizar la concentración de las tropas cristianas en defensa de la entonces villa de Alcoy. A las 17’00 horas, ENTRADA DE MOROS. Exótico despliegue del ejército de la Media Luna; fantasía oriental, sensualidad y suntuosidad árabe que rememora las formaciones morunas del valiente caudillo Al-Azraq durante su asedio a nuestra villa.

226


227


228


Foto: Elías Seguí

LUNES, 23 DE ABRIL. DÍA DE SAN JORGE y A las 9’00 horas, SEGUNDA DIANA. Tiene características similares a la Primera Diana, pero es un acto con especial participación de la niñez festera, recorriendo dos itinerarios establecidos, que son los siguientes: Font Redona–Sant Nicolau y País Valencià (Cajamurcia) –Sant Llorenç, hasta entrar en la Plaça d’Espanya. A las 11’00 horas, PROCESIÓN DE LA RELIQUIA DE SAN JORGE, desde su iglesia hasta la parroquia de Santa María. Esta Procesión concentra a los personajes festeros –Capitanes, Alféreces y Sant Jordiet–, Asamblea General de la Asociación de San Jorge y autoridades, con la presidencia del Alcalde de la ciudad. A continuación, sobre las 12’00 horas, solemne MISA MAYOR cantada, con homilía. La Orquesta Sinfónica Alcoyana, la Coral Polifónica Alcoyana y el Grupo “Cantores de Alcoy”, interpretarán la “Misa a San Jorge” de Amando Blanquer Ponsoda, finalizando con el “Himno a San Jorge” de Enrique Juan Merín. Finalizada la Misa, sobre las 14’00 horas, MASCLETÀ en la Plaça d’Espanya.

A las 18’00 horas, DIANA VESPERTINA DEL CAVALLET, a cargo de la Filà Realistas y la Filà Berberiscos, desde la Font Redona hasta la Plaça d’Espanya. A las 19’30 horas, PROCESIÓN GENERAL. Devolución de la Reliquia de San Jorge, desde Santa María a la iglesia de nuestro Patrón, cuya imagen ecuestre sale en procesión sobre sus propias andas arrastradas por la tradicional yunta de bueyes. El orden de formación y desfile es el siguiente: Heraldos de la ciudad, fieles devotos y festers con cera, niños, Filaes con armas –por orden de antigüedad, encabezándolas el bando moro–, Filaes de cargo, Asamblea de la Asociación de San Jorge, Clero y Autoridades. Sobre las 21’30 horas, finalizando la procesión, apoteósico recibimiento, con bengalas y fuegos artificiales, de la custodia que guarda la Reliquia –que se dará a besar a los fieles inmediatamente– y la imagen ecuestre del Santo. A las 23’30 horas, desde la Font Redona, RETRETA. Desfile informal de festers sobre carrozas engalanadas e iluminadas. Al término de este acto lúdico y alegre, castillo de fuegos de artificio desde la Torre Na Valora.

229


MARTES, 24 DE ABRIL. DÍA DEL ALARDO O BATALLA y A las 7’15 horas, CONTRABANDO en la Plaça d’Espanya. Teniendo el Castillo como escenario, se celebra este antiguo acto entre las Filà Andaluces y la Filà Labradores. A las 8’00 horas, GUERRILLAS. Despliegue aislado de las Filaes en escaramuzas con fuego de arcabucería, por diversas calles de la población, finalizando a las 9’00 horas. A las 10’00 horas, ESTAFETA Y EMBAJADA MORA. Después de cesar el fuego de guerrillas, toma de posesión simbólica de la fortaleza por el Capitán y Alférez cristianos, Sargento, Embajador y Mosén Torregrosa, así como sus respectivas Filaes, y a continuación tiene lugar la ESTAFETA, acto en el que un jinete moro, en veloz carrera, es portador de un mensaje de intimidación. Rasgado el pergamino se concede la EMBAJADA y es el Embajador Moro quien pretende rendir el Castillo con su altivo parlamento. Terminada ésta, sobre las 11’00 horas, se declara la BATALLA DE ARCABUCERÍA o ALARDO, que termina con la victoria, asalto y toma de la fortaleza por parte del bando moro, después del espectacular Encaro de Capitanes y Alféreces. A las 16’30 horas, ESTAFETA Y EMBAJADA CRISTIANA. Actos análogos a los de la mañana. El cristiano desea recuperar sus lares y desencadena de nuevo una batalla de pólvora que termina sobre las 19’30 horas con el triunfo cristiano, arriándose la enseña mora e izando la victoriosa enseña de la Cruz. A las 20’00 horas, terminada ya la lucha, los Capitanes y Alféreces de ambos bandos, con sus Filaes respectivas, el Sant Jordiet, con su Filà, Asamblea General de la Asociación de San Jorge y autoridades devolverán, desde la parroquia de Santa María –Placeta del Fossar– hasta la iglesia de San Jorge, la imagen del Xicotet que presidió el solemne Triduo, y ya en la iglesia patronal, ante el lienzo que pintó Fernando Cabrera Cantó, se rezará en ACCIÓN DE GRACIAS por la Fiesta a punto de terminar.

230

A las 21’30 horas, APARICIÓN DE SAN JORGE sobre las almenas del Castillo, entre el volteo de campanas, acordes del “Himne de la Festa”, nubes de color y destellos de luz. San Jordiet concita todas las miradas del pueblo que ve así, de manera poética y sublime, simbólica y tradicional, cómo finaliza su trilogía abrileña en recuerdo de gratitud perenne a su Santo Patrón. A partir de las 22’00 horas, en la Plaça d’Espanya y calles adyacentes, los

populares SOPARETS. Despedida llena de ingenio, plena de añoranza y rica en ocurrencia de los grupos de distintas Filaes que, voluntariamente, intervienen en el acto.

JUEVES, 26 DE ABRIL y A las 20’15 horas, en la iglesia del Santo Patrón, Misa en sufragio de los Asociados difuntos.


A los pies de San Jorge, y en el acto culminante de su Aparición, termina la parte Literaria y Gráfica de la presente edición de la Revista de Fiestas, no sin antes agradecer, un año más, a todas aquellas personas e Instituciones, empresas, anunciantes, artistas, colaboradores y poetas, Talleres y Artes Gráficas, que la han hecho posible, para orgullo de nuestras entrañables Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy. LA ASOCIACIÓN DE SAN JORGE



Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.