Science of the City, the exhibition catalog by La Mandarina de Newton

Eugènia Agustí 2

Montse Carreño 3

Raquel Muñoz 4

Mercè Casanovas

A project by La Mandarina de Newton

Borja Leonardo Fermoselle

Anja Steidinger

The Tech Museum

Sergi Selvas

Eloi Puig

Alicia Vela

Paris Montagne

Aleix Molet

Cristina Pastó

Antònia Vilà

FECYT and Obra Social “la Caixa”

First edition Barcelona, May 2012 This book has been published on the occasion of the exhibition Science of the City. Arts Santa Mònica, from May 8th to May 19th 2012.

Idea, direction and curation of the project Irene Lapuente and Ramon Sangüesa La Mandarina de Newton: Co-Creating Cultures Artistic Coordination Eloi Puig —IMARTE Artists Eugènia Agustí Montse Carreño Mercè Casanovas Borja Leonardo Fermoselle Aleix Molet Raquel Muñoz Cristina Pastó Eloi Puig Sergi Selvas Anja Steidinger Alicia Vela Antònia Vilà —IMARTE Collaborators Albert Folk Pau Domínguez Luís Parellada Marcos Roca-Cusachs Keiko Ueda Jordi Carrasco —La Mandarina de Newton Bob Ketner —The Tech Museum Livio Riboli-Sasco Leila Perie Sandrine Jamet Claire Ribrault —Paris Montagne Patrícia Homs —Arts Santa Mònica Special collaborators Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) Obra Social ”la Caixa” Supported by Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra Barcelona Ciència de l’Ajuntament de Barcelona Associació Catalana de Comunicació Científica Tercer Milenio/El Heraldo de Aragón Liberty Science Center The New York Academy of Science New York Hall of Science Science Center Singapore

Translations La Mandarina de Newton —English, spanish, catalan Guy Molénat —French Acknowledgements The research group of Computational Genomics at the Barcelona Supercomputing Center (BSC) Arts Santa Mònica Production hangar.org Núria Marquès Design anadominguez.es Printing Gràfiques Trema ISBN 978-84-695-3325-3 Legal Deposit Data GI-752-2012 This work is licensed under a Creative Commons AttributionNonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

Science of the City A project by La Mandarina de Newton

Contents

p. 24

p. 60

Eugènia Agustí

Fifty videos The video contest

p. 28

p. 44

p. 62

Montse Carreño and Raquel Muñoz

Cristina Pastó

Biographies

p. 07

p. 71

Abductions: city, science, art

Mercè Casanovas

Anja Steidinger

Spanish Translations

p. 11

p. 36

p. 52

p. 99

Science of the city: reasons behind a project

Sergi Selvas and Leo Fermoselle

Alicia Vela

French Translations

p. 23

p. 40

Nine pieces Science, city and ART

Eloi Puig and Aleix Molet

p. 127

Antònia Vilà

Catalan Translations

Foreword Abductions: city, science, art Science is embedded in our daily life. The forms in which it seems to appear and disappear are not always predictable or evident. We are surrounded by phenomena and devices that talk to us about the fundamental principles of the Universe. We live symbiotically with discrete entities that we take for granted, each one performing its job on its own. Every day we tread on geological strata that are the theatre of stories from eras preceding the invention of language. We work in cities that grow according to configurations that grow beyond the projects. All these narratives are right here; you only need to stop and listen. I don’t think that the main goal of Science of the City was ever to make scientific knowledge accessible in plain words. The very same expressions “make accessible” and “plain words” imply a vertical procedure, from the specialist “who really knows” to the general public, who doesn’t know. Nor are we attending a show that tries to induce wonder in the viewer, showing science as a magical trick, either. Both pedagogy and spectacle are, most of the times, hierarchical processes where the technologist/teacher or magician/ comedian creates a top-down relationship with the audience. Either by illustration or by seduction, the audience appears to be the subject of consumption or a receiver of information, but never a producer of knowledge. Science of the City starts from the opposite principle. It begins by not making any distinction between science and the audience. On the contrary, it asks what is this thing called science for the public, in day to day life, in the city. It establishes relationships on an horizontal plane, from participation not from hierarchy. It has found science in the small events. Bicycles, rooftops, insects, marbles, tiles, popcorn… are the protagonists of the videos that the project has received. Science of the City doesn’t seem to seek general conclusions or formulate a research hypothesis from

Roger Sansi 07

Foreword

this collection of images. Instead of using them as “data” for a statistical analysis, video images have been transferred to a group of artists who have used them as working material to produce their own images, objects and sounds. In the same way that we cannot reduce video images to discrete and quantifiable “data”, ready to be analyzed by scientists, it wouldn’t be correct to think that the videos are the raw matter from which the artists drew inspiration to produce their works. In contemporary art, the notion of inspiration as an original, almost divine, event is more and more foreign to the artistic practice. The art of today speaks in terms of work, process, research – although, perhaps, the use of these terms is not always clearer to the artists than the notion of inspiration. What is artistic research about? Which principles does it start from? What is it looking after? With what means? Sometimes within the artistic environment these questions make evident a certain comparative anxiety with respect to the model imposed by that thing called “science”. Is it worth it to ask ourselves these questions? Should we compare art with science? What science are we talking about? Sometimes it seems that in the public image of science we mix up science with its protocols. In other words, we take the scientific practice for its institutional regulation. In more general terms, sometimes the scientific practice is reduced to method, as if, in effect, theory and method were two perfectly distinguishable realities, in accordance with “the protocol”. Many of these perceptions have their origin in the epistemological notions that we all have received through our education. Notions that possibly do not fit with the real scientific practice. We are prisoners of the discourses we have received. For example, that science is based on “deduction” (the application of a theory to experience) or on “induction” (to go from experience to theory), while art works from the anti-method, that is, “inspiration”. Perhaps, instead of using terms such as inspiration or deduction we could understand the artistic process by

Foreword

means of abduction. Abduction is not a vertical process – one that goes from ideas to materials or data or, conversely, from materials to ideas – but a horizontal process, a process of transposition. In Pierce’s terms it is a “guessing”, a way to conjecture, as if the object itself provoked the idea, placing itself on the same plane as the subject. The notion of abduction is central in the theory of art of the anthropologist Alfred Gell. For him, and via abduction, we see that works of art and other images have the power to provoke effects on the subjects that relate to them. It is a power in which we recognize the quasi-intention of these objects, what he calls the “abduction of agency”. In this process, object and subject are on the same plane, get involved in a dialogue, in an interchange that we could describe in terms of participation. The goal of art, then, would be to let things talk, to give them a voice. The works of the IMARTE research group that responded to the invitation from the ideators of Science of the City to establish a relationship with the videos in different ways. Some of them produce other images from similar questions, some interpret the narratives in the videos, and some others take elements of the videos and transpose them into another language. Interpretations, re-readings, translations… in any case, all the works are on a plane of dialogue and interchange, more than on one of analysis and generalization. In this interchange the little things are the ones that end up playing a central role. In this transposition exercises, we find recurring elements of our daily landscape. Elements that usually go unseen, here become central protagonists: from lichen and fossils to sounds and lights that we don’t pay much attention to. However, if we decide to stop and listen to them, they have many stories to tell.

Introduction Science of the City: reasons behind a project Science and city. Science in the city. Science of the city. If there is anything that motivates us is to activate the power of mixing. Mixing people, means, methods. It is not mixing for mixing’s sake. We always have a goal, we always mix things to try to get an answer to a question. Science of the City emerges from several questions. The first one is inspired by our continuous hunger to rethink the communication formats related to science. The second question has to do with the methodologies of participatory design that we focus our work on. The point of contact of both questions is our clear commitment to open and hybrid processes to trigger learning and action. From the point of view of science as an object to be “communicated”, the first question boils down to how science can be shown as something that is beyond the laboratory or the natural environment, and away from the limits imposed by a caste of professional experts. This initial question unfolds itself into a sequence of sub-questions. They are related with some of the lines of force that guide our work both on co-creation and in learning processes. For us, co-creation has no sense if it does not set actions of individual and collective learning in motion. And learning has no sense if it is not to start processes of co-creation and production that involve a social component. With respect to science this means relinquishing the usual “communicative” framework. Science is not only a professional practice, and it is not confined to some very particular spaces like laboratories. The basic operations of science unfold from curiosity and imagination, from the ability to be surprised. A surprise that will lead to a scientific question can start from any place and at any moment. Surprisingly, or not so surprisingly, in a society like ours that has been founded on the predominance of the technoscientific discourse, a veil of obscurity has grown around

Irene Lapuente and Ramon Sangüesa 11

Introduction

surprise and the ability to ask oneself his or her own questions. It also has made inaccessible the ability to be systematic in our quest for discovery, in our will to work methodically towards proving or refuting it. In sum, a veil that obscures the basic abilities of science hovers above us, around us. However, these abilities are within the reach of anyone with a fresh mind who doesn’t want to transfer his or her own questions to others. Bruno Latour remarked once that “you don’t need to have a PhD to do research”. In any case, we believe, perhaps you don’t need it to ask yourself questions that can lead to professional research. Latour, in fact, pointed to the possibilities opened up by new technologies and their associated collaborative practices as a means to give citizens a more direct hand on the development of research. And by that he not only meant the actual ability of plain citizens to perform research but also their power to orient the actions of those who are researchers by profession. From this perspective of increasing the citizens’ ability and agency, new processes are built and new opportunity spaces emerge. For example, “citizen science” initiatives invite citizens to participate in the capture of observational data (e.g. in meteorology, ornithology and many other disciplines) or in ancillary tasks (such as the highly-publicized NASA initiatives where thousands of non-professional volunteers identify stars). The ambiguous logic of crowdsourcing has spurred the expansion of proposals where citizens play a more active role than just being the recipients of the knowledge created by scientists, becoming, in fact, actors in the process of discovering new knowledge and new methods of research. For example, the FoldIt! project has been hailed as a landmark in citizens’ participation, where citizens themselves (and not only “expert scientists”) have been able to create new heuristics for protein folding. This has given them the opportunity to publish their work in scientific journals. We are interested in going beyond these forms of participation.

Introduction

In fact, the initial leadership of the previously mentioned examples originated from groups of experts that had a pressing research need: to classify objects, to solve foldings, etc. They invited many other fellow citizens through the Internet. Quite frequently these approaches have been justified from the most economistic interpretation of crowdsourcing. In times of crisis like the present one the justification of this process from the perspective of savings is also a frequent one. These are justifications that are not very related to the real increase of agency or distribution of knowledge. Nevertheless, in the process, new knowledge is discovered and shared. Also, other actors, different from the usual ones, are invited to participate in the scientific work. Nevertheless, there still is a strong leadership of the “expert class” in most of these initiatives. Latour showed other variants of these participatory possibilities mentioning the French association that did research on cancer and asked experts to work in specific problems and syndromes which typically were not in the research programs organized by national and international bodies of research. So, they went beyond the tutelage of the state, of economic structures and of the endogamic interests of the professional academic and research class. Secondary questions in “Science of the City” Following this idea of exploring other spaces for agency, the project Science of the City asked itself as a secondary question, “Which subjects are of interest to citizens that can be found in their closest environment?” and also, “How to make them discover their own questions and hypotheses?” For us, both from a democratic and a cognitive point of view, there is a high value in exploring how to revert the usual strategies behind science communication. To start with, we turn our ears toward the people who are usually the receivers of these communication efforts. Then we move away from the logics of the correct and prefabricated content that “has to be communicated” and we open

Introduction

up a space for co-creation. Co-creation not just of contents but also of questions, ideas, new subjects. It is within this space that a possibility for discovery and sharing can be created: methods, processes, values, attitudes are found by the participants. In this case we opened up a constructive approach to the typical processes of scientific practice: discovery, surprise, wonder in the view of things that others take for granted, questions, hypotheses, experimentation… What we did was design processes that could generate new meeting and learning points and that, eventually, could open up the possibility for new actions and research programs. We approach the participatory stance from a very active perspective, centered on the joint production… of new processes. We are not only interested in creating activities that generate “social interaction” (which we also are interested in) or that consume themselves in the creation of a “community”. These expressions and others, such as “crowdsourcing”, “social media” or “participatory museum”, are becoming the new accepted mantras. Unfortunately they are being applied as mere formalisms. This is why we find science institutions that apply “participation like in Facebook” and just keep alive a discourse of content transmission or, in the best of cases, as a way to create activities that reinforce the usual discourse, the one that originates from the experts. They do nothing more than maintain the idea that scientific processes should be kept under the control of those “who know”. Already in our project “From contemplation to participation and beyond”1, in cooperation with the Tech Museum in California and Citilab, we gathered evidence that the audience was quite able to start design and learning processes that usually were reserved for experts. We observed that participation could go well beyond suggestions, contribution to exhibits with personal objects or memories and feedback on what is offered in an exhibition or, in general, by a science (or art) institution. We showed that the audience was able to learn the process

Introduction

of curating a techno-scientific exhibition and also to share new visions around the different types of knowledge that converge in an exhibition (experiential, technological, scientific, design knowledge, etc.). All along this process intense experiences of learning and relation were created between the participants and between them and the museums. In brief, we started to show other forms of participation, centered on process instead of on content, on co-creation and not just interaction and co-led by novices and experts. The goal that we pursue with these types of projects is not just to create an impact on audiences and institutions, but also to create a new object for reflection about the process itself, to let an opportunity for new questions and openings emerge. A Metadesign process For us, the most important thing is to open up shared projects that, in turn, amplify the capacity of participants for creating new similar processes in the areas of their own interest. Inspired by the initial questions, the participants themselves will create their own questions and work processes. The value of this approach, as we said earlier, lies in the possibility to go way beyond the simple transmission and communication framework and to spark collective processes of learning and action. Besides that, the creation of initiatives that augment the ability to design collective processes is just another way of doing research. The process itself and the attitude and action of their participants become for us a new source of knowledge about co-creation and learning processes. The logic behind these types of procedures is not completely linear or unidirectional. Knowledge can spring from the reflection on the whole process or just from considering the details of a single part of it. Reflective practice can create knowledge about the subject that organizes the whole project or on its collaborative dynamics and its associated methodologies.

Introduction

Science of the City was designed as a metadesign process: the participants themselves can organize their own learning and reflect on new opportunities and research processes in their own cities. New languages for new paths For a long time, mathematics has been the way to get to science or technology. It is particularly well suited if we want to make predictive models and give specific results, but it is not the only path that goes from curiosity to knowledge acquisition, nor is it the only one that works on the issues and contents addressed by science and technology. The art world is another possible way. Very often art takes us away from calculations and equations (not always, though) and brings us to another kind of abstraction, new questions, criticism and beauty. The exhibition resulting from the Science of the City process follows this other path: new pieces of art, created specifically for this exhibition, speak of fossils, lichen, DNA, the color of walls, the constituents of matter, the scientific method, lights or pattern recognition. They talk about science in the city, yes, but they do so with the language of art. The Science of the City process To be consistent with the approach to the initial questions about Science of the City and to the role we reserved for the increase of the agency of participants in our projects, we wanted to explore how to increase the capacity of participants as communicators of their own approach to science and the city. In other words, we invited them to use media as a means of communication of their scientific interests in the city. This approach also had a second reason. Indeed, other meta-design processes that we had designed previously were organized around joint constructive actions with participants. Typically these actions took the form of intense prototyping workshops. There, new ideas and

Introduction

concepts were explored that were later elaborated in various forms through online collaboration. For example, in the aforementioned “From contemplation to participation and beyond” there was a phase involving intense face-to-face workshops with groups of citizens from which emerged not only the themes of the exhibition but also its first designs, and the contents and activities that eventually conformed the whole exhibition. Then we opened an online platform for sharing preliminary designs, in collaboration with the Tech Museum, that were developed and refined by a global group of professional and amateur exhibit designers. We wanted to try and change this script and explore a new one. Therefore, Science of the City began by a long phase that started not in a physical setting but on the net and, step by step, resulted in meetings with other actors as well as the physical construction of the final exhibition (which, however is not the end of the project). The online phase appeared superficially as an invitation to participate in a video contest. Participants were invited to submit videos of two minutes to Scienceofthecity.net with their interpretation of how to connect Science and City. To emphasize to the participants the interest to keep focused on basic aspects of the scientific practice and, above all, the scientific attitude, we organized three competition categories: —Discovery: a surprising thing related to a scientific concept that the participant had found in the city. —Question: a scientific or technological question motivated by a participant’s observation or discovery that took place in the city. —Experiment: a video description of an experiment related to a scientific concept that could be performed in urban areas. The common point of all three sections was communicating findings to a larger community, which also happens in

Introduction

science2. The difference, of course, lies in the selection process made by peers under scientific criteria, which in our process was avoided. In effect, we created a simple voting process, balanced by the opinion of a jury. Not all the participants or the members of the jury came from a strictly scientific background: there were criteria for appreciating the expressive capacity and creativity of videos as well as their technical quality, for example. The contest remained open for two months. Participants from all around the world contributed with their videos during this time, after which the jury met and gave its verdict. It also awarded prizes, setting aside one for the most popular video among the public, that is, the one that received the most votes. While this process took place, an analysis of the process itself started. One part was focused on the analysis of video content (level of discourse). Using technology for transcription and analysis of language, we created a first database of terms and concepts. The purpose of this database is to have a repository on issues in the city that are of scientific interest. Also it opens the possibility for further research on other topics. For example, it is interesting to analyze the concept of “experiment” considered by most participants. For us, these and other findings are particularly interesting both for understanding the spread of certain concepts as well as to assess the difference between the view from the expert culture and from popular culture about categories such as “city” and “science”. It also helps us initiate new actions of learning about science from the point of view of “what is” and not “what should be” or “what the public should know already.” Obviously, we have to take the “what is” as a provisional result limited to a certain sample of people and subject to variations in the construction of categories such as “public” or “participant”. However, we believe that it has a practical value to spark new thinking. This initial research material, together with the videos themselves, became the basis for reflection on new interpretations.

Introduction

Co-creating with artists An important aspect of our work is the hybridization of disciplines. The opportunity to understand how to transfer concepts, methods, questions, knowledge and learning from a field to another. We wanted this time to create an exhibition that was not strictly scientific but that could enable the contributions from other disciplines around science, the city and participation. The material provided by the participants and the resulting analysis becomes the starting point for the work of the artists of the IMARTE group of the University of Barcelonaâ&#x20AC;&#x2122;s School of Fine Arts. Collaboration with artists is another opportunity to compare different research processes. Art and Science proceed from surprise and search. They do that but from different perspectives in order to obtain different types of knowledge which can influence each other. Art and Technology share the ability to learn from reflection on the process of practice. The semantic fields, etymologies and practices of art, design, and technĂŠ interconnect in many ways. In our approach to co-creation, diversity of knowledge backgrounds is essential. One of our goals is to explore this by examining what emerges from their interplay. It was in this way then that we began this new phase of collaboration with artists. It has gone through a dynamic of intense meetings and discussions with broad freedom of interpretation and action on the part of the artists. All along the way, we found unexpected and surprising connections between creative proposals of citizens, and between scientific and artistic principles. The process has been rich in opportunities to set new goals for research about the processes that obtain positive results from interdisciplinary interplay, participation, joint creativity and collaborative learning. This working base gives us the confidence to work in preparing new editions of Science of the City that will always respond to a clear desire to investigate and to make an impact

Introduction

by activity accompanied by reflection. In sum, to continue creating new processes that enable reflective practice from action. What you have in your hands is, and is not, an art exhibition catalog. We have also asked the artists to share with us their visions of what a city is and what science is in brief and concise words. Irene Lapuente, who has an M.A. in Physics, has expressed the minimal scientific information regarding the content of the works of each artist. The process has been a great opportunity for us. We can only thank everyone who participated in one way or another in its development. The whole project has given us a huge motivation to keep working on the design of new processes at the crossroads between design, participation, art, cities, citizenship, science and technology. We hope this exhibition helps you feel the urge and the energy behind the whole project and enjoy it.

1. Lapuente,I., Sang端esa, R. Ketner, B. Stephenson, R. (2010). Engaging Users in Science and Technology Exhibition CoDesign Online and Offline: the Expolab Experience. Proceedings of the 11th International Conference on Public Communication of Science and Technology, PCST-2010. New Delhi, India. November 2010. Accessible here: http://co-creating-cultures.com/eng/?cat=103.

2. The scientific community is changing both the processes and the formats for the communication of scientific results. It is well known that more and more publications are committing themselves to an open model of review (as PLOS does). Another significant example of this change, and an even more significant one for Science of the City, is the first research journal that uses video as its means of communicating scientific results: the Journal of Visualized Experiments: http://www.jove.com/

Nine pieces Science, city and ART Eugènia Agustí, Montse Carreño and Raquel Muñoz, Mercè Casanovas, Borja Leonardo Fermoselle and Sergi Selvas, Aleix Molet and Eloi Puig, Cristina Pastó, Anja Steidinger, Alicia Vela, Antònia Vilà

! 2

(

)

A beginning is white

This piece refers to the sheet of paper as a white space where all of us have started at one time or another. How we place ourselves on it, what measures we take, and what we decide to do. It is a response to the action of painting roofs white proposed in the video White-topped buildings, who loves the Sun? White color does not absorb the sunâ&#x20AC;&#x2122;s rays like the other colors do, and therefore everything beneath a white roof will be protected from radiation and from the rise in temperature. Reversing the concept of protection by the concept of attraction, we think about Barcelona and how we could cover a whole block of flats to act as an attractor of sunlight. We also think about whether strategically located concentrations of white would be useful. Speculating about this idea led us to ask whether organizations (geometric shapes) separated and placed on different roofs could have a similar effect, as points connected by an illusory drawing. How to export this effect to adjacent blocks? Zooming out to get an aerial view of rooftops we could test if the effect would be sustained in the spikes of the points (shapes) that have been put in place. Then synthesizing it in geometric shapes alludes to Newtonâ&#x20AC;&#x2122;s prism, through which light decomposes itself and also to a primeval invisibility or transparency, where we get, by refraction, the illusion of visible and named colors.

A beginning is white

EugĂ¨nia AgustĂ 26

Science

I understand science as a kind of knowledge and an ability to give a precise explanation to issues that require practical solutions. In this sense, there is no room for uncertainty or digression, something that I find disturbing and that opens up many unknowns for me. And in this craving for logic the answers often escape me. During the dissertation, however, I find methodological resources that are of my interest, mainly related to systems for depicting reality.

The color of an object depends on its physical characteristics, light and the observerâ&#x20AC;&#x2122;s perception. The primary colors in light are red, green and blue. The mixture of them in equal proportions gives white. White objects radiate the light they receive. They do not absorb energy or heat.

The city is the place where I live and work, and living and working is made possible in this city. The relationships derived from this perimeter extend towards many other activities in a continuous session that never ends. Beyond the urban concept, the city reminds me of a plural meeting which one can join or leave depending on his or her circumstances. We arrived here and others will replace us in the future, and it is in this way how plans, resources and heritage, and symbolic gestures emerge, that can be replaced in the future.

City 27

' $ 10

" 1

+ .

Science in the city and urban legends

Our proposal focuses on the stories of popular tradition which, although present in our culture, have no scientific basis. Given their ties with the industrial and the modern world, these stories are known as “urban legends”, a term proposed by the American folklorist Richard Dorson. For a fictional story to become an urban legend it has to be disseminated as a true story. It also has to achieve some popular recognition, as is the case of “migratory” rumors that are transmitted quickly over the Internet. Generally, they originate from and deal with the problems of our everyday lives but they are exaggerated, distorted or mixed with fake data. They stand on the border of credibility. In stark contrast to legends, scientific knowledge is built on objective, observable and testable facts. However, the history of science also has false statements which, despite having been reported as false, have become part of the history of science itself under the name of scientific frauds. For example, the “Piltdown Man”, a fraud conceived by the scientist Charles Dawson. It was done by putting together fragments of a human skull with an ape’s jaw. It created the impression that the specimen belonged to an unknown species and it was even said that it was the missing link between ape and man. For these frauds to make their way into history, it was necessary to insert them into a discourse that bestowed some credit on them. Also, images had to be created to act as witnesses of their existence. The artists Joan Fontcuberta and Pere Formiguera created doubt about the belief in the veracity of images when they presented Fauna Secreta, an account of natural history made up of mutations of animals, a fantastic bestiary documented as a complex scientific device. The exhibition was first presented in the Zoology Museum of Barcelona, thus adding the authority of the scientific discourse to the power of photographs in documenting reality.

Science in the city and urban legends

Following this line of research, our interest in confronting urban legends and science lies in thinking how we perceive images in relation to the context in which they are inserted. Urban legends and scientific frauds need to be presented in a codified environment to produce the effect of a plausible reality. In both cases the image of nature draws us to the nature of images, which sometimes makes it difficult to see the trap that the image hides.

The scientific method is based on a set of techniques for investigating phenomena and acquiring knowledge. It starts from the collection of empirical, observable and measurable evidence. It proceeds by formulating questions and hypotheses and conducting experiments. It uses the principles of logical reasoning and has two pillars: reproducibility and falseabilty.

It is the result of a territory occupied by settlements of stable constructions inhabited by a large and dense population. An urbanized political-administrative entity where activities are regulated according to a biopolitical order. Social and cultural configurations of the users of the city transcend the city limits as a territory into unstable occasional lifestyles, in constant oscillation, creating societies of the dispersed liquid city. Currently we can talk of connectivity in urban cores and city-networks. After seeing our image captured by the vision of the ubiquitous Google Earth, we can say that the city is the stage where we are geolocalized by our mobile devices.

City 31

* 3

( 11

Urban fossils from yesterday and today

Fossils are the evidence that remains of organisms that lived many years ago but that no longer exist. Generally they are imprisoned in the sediments where they lived. With civilization, men began to build roofs to live underneath and these fossils trapped in stone became part of our environment. Thus, stone on stone, today we have many fossils living with us, but their coexistence is often hidden, ignored, unknown. We find fossils in the walls of our houses, in the floor, in the stairs, in the street… scattered throughout the city, with a reserved, unassuming presence. And it is in this fact, in this ignored coexistence, where the interest of my work is. I wanted to bring to the light these fossils and show them in the Barcelona of today. So I took the famous “Barcelona” tiles that we tread on in many parts of the city, and I printed on them several fossils that one can find scattered around. In this way, the viewer will find at his feet a piece of land of the city where several fossils of the past move around. He also will find some fossils of the present that will be discovered years from now by our successors and that will bear witness to objects and materials of our age.

Mercè Casanovas 33

Urban fossils from yesterday and today

MercĂ¨ Casanovas 34

Science

Dictionaries tell us that science is an exact knowledge of a certain order of things. Science, therefore, is a form of knowledge based on facts that can be tested and limited. But throughout history we have seen and keep seeing that certain things that are considered and taken as true, and with a scientific basis, are later shown to be wrong while other types knowledge had given other information. So, I prefer the term science-fiction, from which the possibilities imagined by science are explored. In this sense, art can be compared with this science fiction, not only in the sense of a literary or cinematic genre, but by the fact of being a form of knowledge. It is knowledge for the artist who practices it and for the viewer who is enjoying it. The transgression of reality and the creation of another reality, as much or more credible than the previous one, is what interested me in the work I am presenting here. Fossils are the remains of living organisms, or of their biological activity, that have been preserved in sedimentary rocks. For a body or a sign of a body to be considered a fossil, a physico-chemical process known as fossilization needs to take place.

Following the term science, and in order to link it to my project, it is clear that the city is a multifaceted container where you can find endless versions of scientific knowledge. Clear proof of this can be found in the different videos that have been collected in the Science of the City project. What was most exciting to me from this experience was those things, aspects, phenomena that were completely hidden under this jumble of people, buildings, street furniture, pedestrians, cars and many other things that make what we call a city. In my case, I was especially attracted to this part of science hidden underground but that is a part of the idiosyncrasy of the city. The city speaks to us about the past through the silence of the stones.

City 35

* 3

! 11

Urban Passage

The implicit concept in our re-edition of the videos is fragmentation, that is, the asexual reproduction of an organism. In other words, when a living being is divided into two or more fragments, each of which regenerates as a whole organism. The circumstances under which the organism divides itself may not be determined solely by a reproductive necessity. Sometimes it is due to an accidental cause, and its mitosis has a regenerative as well as a reproductive sense. We see the city as a regenerative system where fragmentation is a continuous phenomenological process. We understand and manage its territorial constitution through a previous cultural, artificial fragmentation, the basis of social organization. Visual, conceptual and symbolic fragmentation allows us to build a plastic language with which we describe the urban passage. The city as a phenomenon of the 21st century (the metacity, megalopolis) is, more than ever, the paradigm of the model of the society we live in. Because of the magnitude of this phenomenon we understand that the complexity of the urban imaginary has a global character and value. We generate a new look from a set of images in order to reaffirm their regenerative status from the fragmented.

Borja Leonardo Fermoselle and Sergi Selvas 37

Borja Leonardo Fermoselle and Sergi Selvas 38

Science

Science or its image is a set of living systems. If we forget about its productive nature, we can understand that the systems that make up the image of science work autonomously and change and evolve by themselves. So, to mankind, science is not a technique, but a path, among others, to create knowledge. But knowledge has always been there. It is we humans who, through our belief, can get close enough to delve deeper into it.

A city is a densely populated geographical space. In it there is a predominance of the tertiary and service sectors. It is a space of relationships, experiences and culture. Urbanism is the discipline that deals with the study of this space.

The city, the great metaphor of human creation and imagination. The architectural, social, ideological and political city where lives of self-made men are intertwined. A single organism composed of thousands of living fragments in constant evolution. The symbolic city, where the concept builds itself as a reflection of the thought of its citizens. We donâ&#x20AC;&#x2122;t create the city: it builds itself, it is not the product of the great events of life, but of the small everyday experiences that aspire towards â&#x20AC;&#x201C; as Benjamin nimbly suggests â&#x20AC;&#x201C; our awakening.

City 39

)

(

)

TE LA (Text Local Alignment)

In bioinformatics, a sequence alignment is a way of depicting and comparing two or more DNA sequences in order to highlight their areas of similarity, which may indicate functional or evolutionary relations between genes. In a first phase of our work, we get the transcript to Spanish of the Science of the City video Why does planet Earth change? and the English transcription of the video City Sounds A New Source of Energy? From there, and already moving on to a second phase, we perform an alignment between the two transcripts in order to compare them and try to detect to what degree they are related in their textual relationships. Then we compare their morphologies. The result shows the alignment of two videos that relate Science with City. Based on this method of alignment, and considering that the protein chains of DNA are represented by using a code based on a minimum of 28 alphabetic characters, our procedure replaces the chains of DNA proteins by the text of the two translations. TE LA (Text Local Alignment) is a specific formalization for this exhibition and it is one of the results of the work we develop in collaboration with the Computational Genomics research team of the BSC-UPC (Barcelona Supercomputing Center, Technical University of Catalonia). This initiative is the result of the observation and analysis of interviews with researchers of this group and is part of a larger research project called MetamĂŠtodos.

Aleix Molet and Eloi Puig 41

TE LA (Text Local Alignment)

Deoxyribonucleic acid or DNA is a nucleic acid that contains the genetic instructions used in the development and functioning of all known living organisms. This information is encoded by a sequence of four types of molecules called bases: adenine, thymine, cytosine and guanine.

4 2

) 16

)

(

Xanthoria parietina, dispersing

My proposal arises from the concept of Science of the City. My reflection focuses on the issue of air quality in cities. Lichen are organisms of a double nature, the product of a symbiosis of an algae and a fungus. Starting from the fact that scientists use them as biomarkers of pollution levels or purity of the air in urban spaces, I established a possible dialogue â&#x20AC;&#x201C; a visual and poetic game â&#x20AC;&#x201C; between a lichen and the air. In the densest cities or urban centers, where there are important levels of pollution, lichen have almost disappeared. Biomarkers are always biological systems that are sensitive to changes in the quality of the environmental. When there is an alteration in their environment, they develop a specific response, changing their vital functions or their chemical or genetic composition. In 2005, two species of lichen were sent to outer space and were exposed to vacuum for two weeks without suffering any harm.

Cristina PastĂł 45

Xanthoria parietina, dispersing

Cristina Past贸 46

Science

I see science as a method of knowledge to understand the world and life, which is based on the understanding of reality through mental processes, as well as mathematical and logical constructions. Iâ&#x20AC;&#x2122;m interested especially when it engages in a dialogue with other forms of knowledge, when it is an interdisciplinary research involving a dynamic interchange with art and tradition.

Lichen or lichenized fungi consist of two components or organisms living in symbiosis: one is the hyphae of a fungus (mycobiont or mycosymbiont) and the other are cells of an algae (gonidia, phycobiont or phycosimbiont). They are indicators of pollution.

The city is an integral part of our lives and our language. It is a polyhedron with many different faces. I see the city as a mosaic of heterogeneous and sometimes unconnected fragments. It is memory, desires, signs of a language, a power center, a meeting place, a place of interchange, a place of memories, passages, continuous transformations, a place for culture and art, for research, for knowledge and communication. Also, the image of the city as a megalopolis, the continuous, uniform city, that is step by step covering the whole worldâ&#x20AC;Ś It can be fascinating and powerful but also fragile and terrible.

City 47

0 21

)

(

Full Moon and Message in a Bottle

The participants of the Science of the City Video Contest strolled around the city taking pictures of the figures they saw on the structure of marble, which they later used to produce the video Figures dans le MARBRE. The image Full Moon and Message in a Bottle is the repetition of this concept. The video of the participants has been enlarged by one thousand pixels and, instead of walking around the city, I have looked for patterns in the enlarged digital images themselves. Instructions to create two images Full Moon and Message in a Bottle in the Science of the City participantsâ&#x20AC;&#x2122; videos. 01. Download the video 02. Convert it to AVI format 03. Import the AVI video into a video editing program 04. Enlarge the video by one thousand pixels and change the center of the image 05. Bottle: center: horizontal -603.92 vertical 1085.02 06. Moon: center: horizontal -29.8 vertical: 517.4 07. Export the frame from the timeline 08. Bottle: 10:18 seconds 09. Moon: 40.30 seconds 10. Rotate the picture of the Moon 180 degrees

Anja Steidinger 49

Full Moon and Message in a Bottle

Anja Steidinger 50

Science

Answer: Fiction The real is always the object of a fiction, namely of a construction of the space in which the visible, the speakable and feasible intertwine. It is the dominant fiction, the consensual fiction, which denies its own nature of fiction by posing as the real itself and drawing a simple dividing line between the territory of this real and the representations and appearances, the opinions and utopias. Both the artistic fiction and political action undermine this real, they fracture it and multiply it in a polemic way. […] Therefore, the relationship between art and politics is not a passage from fiction to reality, but a relationship between two ways of producing fictions.” Jacques Rancière in “The paradoxes of political art”, The emancipated spectator (2008). … Therefore, the relationship between art and politics science is not a passage from fiction to reality, but a relationship between two ways of producing fictions.

Pattern recognition, the identification of patterns or recognition of forms is a process of classification of samples into categories, using observed or measured data. It is the basis of many actions performed by living beings; this is why it is studied in fields like computer science, engineering or mathematics.

Above all it is the question “who owns the city”?.

City 51

# 2

Waves

Small circular dots or illusions expand themselves over the space of the wall and try to generate waves of information materialized in pigments. Taking as a reference the video The amazing composition of the atom another fiction emerges that attempts to create meaning by drawing an echo, like quantum particles that were able to transmit information beyond the speed of light. It generates a parallelism with the visual magnetism that technological images from quantum physics offer us about the subject, creating a space of graphic matter from the basics of drawing. A surprised onlooker observes the fictional dialogue of the hands in their interaction with physical matter. Mass, matter, space, technology. Items that put in relation at times experimental processes of art and science, interpretations of reality that often become uncertainties. White, black. Light, darkness. Reality, fiction. Dualities that are present in scientific and artistic research which, although they experience situations in different contexts, can weave common interference patterns.

Fiction of fictions Wave: Where is Alice? I do not see her. Atom: Yes, she was here, gazing surprisedly on infinity. Her gaze was absent, very distant, as if she were looking for some mystery. She has disappeared! I do not see her. W: Is she invisible? Maybe the mystery is Alice herself who, being trapped in a mirror, cannot leave her own fiction. And how can she narrate herself? How can she recognize herself within invisibility through a reflection? A: And do you see me? W: I am light, I feel you, I rub myself against you. You enfold me and if you look at me you will see waves of endless visibility. A: What paradoxes of meaning! I do not understand. W: It is a pure becoming as Deleuze said in his Logic of Sense and he did so precisely by taking the figure of Alice and herself on the other side of the mirror, when he said that it is a very special category of things:

Alicia Vela 53

Waves

events, pure events. Being at the same time larger and smaller, to appear and to disappear, and to see and not see. This is the paradox, the affirmation of both meanings at the same time. A: Dualities, uncertainties! We are not things! W: No? You lack imagination. We are language: formulas, equations, representations, pure technology in motion. A: Because I’m so tiny, in my brain there are always absences. I am going to read the paradox of Schrödinger’s cat again. W: It does not matter. Dance with your head to travel very far. A: I cannot. I feel that my head is on my feet and the asphalt has a powerful attraction on me. I want to get my memory back to know who I am. W: What an irony! You, who are pure energy. Your memory is there, in the dance of cities, in the waves that emanate from the bodies that inhabit them. A: Look! Now I see her! She is leaving the dark tunnel, down there, to the left. W: Yes, me too. But I see her at the top right, sliding through the luminous tunnel at infinite speed. Look out! We’re going to crash! I no longer see anything. Everything is empty.

Alicia Vela 54

The atom is the smallest unit of a chemical element that still retains its same properties. It is made of subatomic particles: electrons, protons and neutrons. Protons and neutrons are made up of quarks. The atoms are grouped into molecules. A molecule is the smallest unit of a compound.

( 5

% 6

)

(

)

(

The Infinite Grid

Audio: Mirabelle 1994, Stephen Montague’s Tarantella for toy piano played by Margaret Leng. This is a video and a temporal transcript of the night sky from the recording of plates of engraved inscriptions, which were inspired by the graphic culture of other places such as science and the distant mythological cosmologies. We contrast the look on the city lights with the observation of other lights in perception and scale: the lights of the sky, which grew out of a cluster of stars selected from various morphologies such as fractals or from ancient ones like the ones from the East, with a combination of other mythologies, whether our own or invented. We think about all of them as inscriptions because they are flat and shadowless figures that enjoy a dazzling optical consistency. These aspects that compose the engraved plates for this project are reflected as referenced by Bruno Latour in Visualization and Cognition. The inscriptions, according to Latour, have qualities that make them as mobile as immutable. So, inscriptions, thanks to the use of printing press, enjoy a duality that is conspicuous by repetition and reproduction of copies of these “immutable mobiles” that lend themselves to combination and superposition. The process is a game of displacements. It is a wide range of prints that come in forms that I have serialized and combined, resulting in a production that is resolved as a saga of stars. So, they are inscriptions, depicted writings, like lists, that interact in advance with the new listings of the stars of today. Listings that are no longer named from mythology, but which from its absence, call upon them from a different nomenclature. Drawings of stars, graphical works on surfaces that bind the paternal to the number, as name and as text. The project is argued, therefore, as a reading of a morphological and luminous sequence that is added to cosmology, as an additional element, as another fiction of the perception of the infinite, where simulation and numerical codes allow it to be associated as a continuum. The visual argument made in the video is therefore a translation of a counterpoint to the night and the light of the city that are alluded by two videos of this exhibition: Les Lumières de la ville and La lluna a Montjuïc. While these videos represent issues and recordings located in the city and its history, my work offers a different visualization, that of compressing into an iconic cartography of stars, from clarity and synthesis, a fictitious walk of knowledge. It is a parallel knowledge, dialectic fields aside, such as the one that is occurs in the gazes of art and science. It reminds me of what Bruno Latour says when he speaks about the experience of the astronomer who isn’t able to read the wealth

Antònia Vilà 57

The Infinite Grid

of pictures of the sky because they are too rich and, therefore, are confusing to the human eye. Latour reminds us of the invention of the laser eye and of the computers that have served us to read pictures from the sky. Therefore, the astronomer no longer looks up into the sky or watches photographs. The work of the artist also has common links with the introspection of the astronomer and expresses similar attitudes in her works. The grid is a metaphor for the infinite universe that moves and changes itself, but here it is a metonymical image, an image that takes the sky as a symbolic fragment of an expanded totality. The Infinite Grid is the construction of the covering of another starlight and seeks to fictionalize a walk with our gaze on the night sky from the cultural transcription, from the domain of the heritage of inscriptions, from abstraction, and from the resonance with numerical textuality. The sound of Stephen Montague’s piece for toy piano wants to underscore this temporal fiction as an evocation, as an early and repetitive memory, as distant as possible, where knowledge and visualization are intertwined. This event caused by the cognitive confidence that emerges from the graphic textuality of art and science makes it possible to mention that “thinking is a work of the hands,” as Heidegger said, but what is in the hands, as Latour says, are inscriptions.

Antònia Vilà 58

Visible light is the portion of the electromagnetic spectrum that can be perceived by the human eye. It lies between the wavelengths of 380 nm and 780 nm in the air. Its basic features are brightness, color and polarization or angle of vibration. It presents properties of both a wave and a particle.

Fifty videos

The video contest: SCIENCE, CITY, art Emily DeHority, Uninoseafit, Anna Cabré, Liz Compitello, Jordi Riera, Ruvén Häussler, Laura Alcoverro, Àngel Altés, Júlia Paüls, Albert Mundet, Núria Sala, Martí Badal, Michelle Wilson, Lluís Sala, Núria Jar, Imma Colomer, Laura Pau, David Oliete, Raquel Eme, Martí Devant, Manel Pau, Aziz Ghadiali, Marta L.C., Manuel N.B., María P.O., Ada S.C., Ionapergo, TIC y Prisión, Stephen Boyd, Emily Ramos, Jake, kmartlossprevention, Kayanethechemwiz, Armine Digilian, KTeamy, Msutter, Julia Hostetler, Ruben Permuy, Jaime Ballesteros, Sade Lewis, Inés Navarro, stinacooke, AlisaC, B.H. Betts, Constant Bourdeloux, MrCopperstein, Julie Ferracci, Laure Boeglin, Léna Le Sciellour, Martyna Goral, Zackari Ait Elhadi, Science Académie, Enzo, Romane, Lorena, Corentin, Virginie, Sandrine, Jean-Michel, Arthur, Christelle, Imane, Illan, Thibaud, Vita, Mariléne, Clément Myette, Msutter, Arturo Carcavilla, Albert Folk, Irene Lapuente, Marcos RocaCusachs, Luís Parellada and Keiko Ueda.

Fifty videos

01. Why is the sky sometimes blue and sometimes red? 02. Fósiles Urbanos 03. Newton’s first law 04. City Sounds- A New Source of Energy? 05. ¿Los espejos planos producen imágenes invertidas? 06. Si Galileo hubiese podido patinar… 07. El misterio de la esfera de reloj desaparecida 08. Las leyes de Newton con patines 09. ¿Por qué cambia el planeta Tierra? 10. White-topped buildings, who loves the sun? 11. Bicycles and Gears 12. Isotonic drinks 13. Rozar y calentar - Rub then heat 14. GENETIC DIVERSITY. Are we that different? 15. La asombrosa composición del átomo 16. Hydro-Electricity 17. Where to find a rainbow in your city? 18. Où trover un arc en ciel dans votre ville? 19. Experiment: the city like interference 20. Electromagnetic waves 21. The sound 22. It’s Why You Don’t Tip Over And Break Your Neck 23. A Question: Why are Solar Panels Tilted? 24. Science at the Playground 25. Where Does Reclaimed Water Come From? 26. How does popcorn pop? 2 7. Watch it POP! 28. Ecosystems: a Brilliant Finding 29. Counting Cars 30. Four-Leaf Clover Fortune 31. La Luna en Montjuïc 32. The Train Bridge in Davenport, IA 33. Desperately Seeking Symmetry 34. Condensation in NYC!! 35. Clean up your MESS!! 36. Science in the STREETS! 37. Breathe in that Fresh CAR air!!

38. The CityFish Talk a Little Science 39. How Do TV Remote Controls Work? 40. Effet Doppler - Doppler Effect 41. Les lumières de la ville 42. Silence je pousse 43. Une démarche non linéaire 44. Comment observer l’invisible 45. Phénomènes périodiques 46. Les aménagements pour personnes handicapées 47. Les figures dans le marbre 48. Microtrottoir: qu’est-ce que la science dans la ville 49. L’effet lotus 50. Petites bêtes dans la ville

Biographies

Eugènia Agustí

Mercè Casanovas

Artist and professor of the Printmaking Section, Department of Painting at the School of Fine Arts, University of Barcelona. She explores reciprocity between color and geometric abstraction. The creative confluence of both contexts is transferred to her area of research and teaching, where through the production of printing systems, she develops original graphic works of various kinds. She develops printing processes by examining how, through the unfolding of the editable image, the new technological systems interact with the traditional ones in an alternating progression.

Since 1984 she has been working as a professor in the Printmaking Section of the Painting Department in the University of Barcelona’s School of Fine Arts. Her research area has been developed in different fields of graphics, but she has specialized in lithography on stone, on plates and photolithography. She has been in England and Germany to improve her knowledge on image transfer and photolithography. She has taught courses on these techniques in England, Switzerland, Argentina and Spain. She is also interested in everything related to artists’ books, this being one of her most important projects now. Since 1998 she is part of the 13L group of thirteen artists who develop their work mainly in graphic art, but also in other media and always around the artist’s book. She has exhibited in various cities in Catalonia and abroad.

Montse Carreño and Raquel Muñoz Montse Carreño (Olesa, 1970) and Raquel Muñoz (Calatayud, 1980) are fine arts graduates from the University of Barcelona. They have been working together since 2006 within the MIOPIA collective. They have carried out several projects, including dRakar and Nomade, 20072008 in Senegal, and in 2010, Chinese Fantasy. Yiwu’s garden in Shanghai. Recently they produced Chinese Boxes with the support of the Barcelona Institute of Culture, under the BCN Producció11 framework for delocalized projects. They have done projects related to artist books with the 13L collective, participating in national and international art fairs. From a multidisciplinary perspective, their artwork is developed through artifacts and fictions that deal with paradoxes related to consumption, plagiarism, alterness and hybridization in contemporary society.

Borja Leonardo Fermoselle Architect by ETSAB, where he currently works in the research group “Topology of the City.” Founding member of the 080k group, devoted to the observation, study and interaction with the commonsurban, which is currently conducting several studies and projects. A contributor to several groups working in art and architecture such as Taller Danza, Lup. Uruguay (2006-12), Stalker, Roma (2010), StapBcn, Barcelona (2012), Iconoclasistas, Argentina (2011-2012), Sitesize, Barcelona (2011), Paisatges Culturals at ETSAV (2011). Irene Lapuente Founder and director of La Mandarina de Newton S.L. Before creating her own

Biographies

company, Irene Lapuente accumulated almost ten years of experience in science communication, education, museums, media development and project management. She has held professional positions such as Head of Communications of the Catalan Institute of Paleontology (ICP) and the LSI Department of the Polytechnic University of Catalonia (UPC). She also worked as a member of the Education Department of the CosmoCaixa Museum, Barcelona and as a secondary school teacher. She has designed co-creation processes in the fields of culture, art, science and education: From contemplation to participation and beyond with Tech Museum of California and Citilab (20092010), Talentlab with CSIC (2011), Common Grounds in Arts Santa Monica Science Lab (2011) and Science of the City (2011-2012). She is currently coordinating the Dimension Nano exhibition in collaboration with the Catalan Institute of Nanotechnology and the organizational learning aspect of the Kukuxumusu Relocated Project (20112012). She is also developing a pilot project on co-creation of scientific concepts for primary-school children called Explorers and Inventors (20112012). She has designed and facilitated workshops to promote metadesign in the cultural sector in collaboration with the Center for Contemporary Culture of Barcelona, CCCB (2010-2012). She graduated in physics at the University of Barcelona and has a postgraduate diploma in science communication (UPF) and a diploma in science documentaries creation (UPF). From an early age she has been involved in contemporary dance and holds a degree from the Royal Academy of Dance in London. The interconnections

between all these different ways of understanding the world convinced her that it was high time to explore further and to begin to cooperate with talented and creative people that shared her passion for creativity, culture and learning. These are the main motivations behind the La Mandarina de Newton project. Aleix Molet Bachelor of Fine Arts from the University of Barcelona (2002), where he earned an Advanced Studies Diploma (2005). He is currently developing his Ph.D thesis Estados irreversibles del objeto artístico. Currently he collaborates with the research group Metamétodos. He has participated in the following individual and collective exhibitions since 2004: Cavernes+Artzar at CosmoCaixa (Barcelona Science Museum) (2011), A*TABLE organized by A*DESK (2011), Mostra Videofreqüències, Cal Massó Art Center, Reus (2009), Mostra d’Art Digital Off Loop, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona (2004), Deas BA, Espai VolART (2004). Cristina Pastó Cristina Pastó has been associated professor of the Printmaking section of the Barcelona School of Fine Arts since 1996. She has a Ph.D in fine arts from the University of Barcelona (2004). She combines teaching with her own artistic activity. Her career starts from her knowledge and training in the world of engraving and printmaking in their different aspects. It is the starting point from which she has developed her work. Currently she is working on projects incorporating new technologies such as digital printing on several media,

Biographies

creating a territory of fusion of techniques and materials. Since 1990 she has taken part in several group and individual exhibitions in Spain and abroad. Since 1996 she is a member of the 13L, artist books collective with which she edits and publishes artists’ books. She has participated in several European and international art fairs.

Ramon Sangüesa Ramon Sangüesa is an associated professor at the Polytechnic University of Catalonia (UPC, Software Department), where he was also associate dean for innovation in its Computing School. He is a visiting researcher at the Columbia University (New York) Center for Organizational Innovation. He is senior fellow of the SLab, Strategic Innovation Lab, Ontario College of Art and Design (Toronto, Canada) and at the Parsons School of Design, where he is currently part of a project on design collaborations funded by the U.S. National Science Foundation. He holds a Ph.D in Artificial Intelligence from the Technical University of Catalonia (1997) and a postgraduate degree in Science Communication (Universitat Pompeu Fabra, also in 1997). In 2007 he founded Citilab, a civic innovation center, where he developed urban innovation projects (UrbanLabs 2008 and 2009) and organizational innovation projects such as Breakout in collaboration with the Institute for the Future. He was Citilab’s director of innovation until September 2010 when he decided to explore areas of innovation and research in the United States. He has participated in several national and European research projects in technology research, innovation and scientific communication. He collaborates with the CoCreating Cultures project area within La Mandarina de Newton where he participated in projects such as From Contemplation to Participation and Beyond (2009-2010), Common Grounds (2011), Science of the City (2011-2012), Kukuxumusu Relocated (2011-2012) and Knowledge Federation (2010-2012). His current interests include the coevolution of rules, culture and

Eloi Puig Associate professor, Department of Painting at the School of Fine Arts (University of Barcelona). Member of the research team IMARTE since 2000. Specialist in computer art and expanded printing. B.A. (1989) and Ph.D (2005) in Fine Arts (UB) with the thesis Alear: Arte procesual-aleatorio. La aleatoriedad en el Computer-Art, where he studied the artistic application and theoretical variants of multiformity and ubiquity of computing and the randomness of the contemporary creative environment. During his postdoctoral research stay at the Akademie der Bildenden Künste München (February-August 2008), he created new narratives focused on the problems and complexities of language understood as a code of communication. Within the artistic area he has several individual and collective exhibitions and audiovisual proposals. Since 1992 he has exhibited at the Ferran Cano Gallery (Palma de Mallorca and Barcelona), Inglostraetti8 (Iceland), I.Bongard (Paris), Cavecanem (Seville) and created visual contributions to CGAC (Santiago de Compostela), Sonar-film at the CCCB, Electronic Arts Show 2000 at the Centre d’Art Santa Monica (Barcelona) and the Audiovisual Creation Festival of Navarre.

Biographies

technology in situations of innovation and the design of collaborative processes as well as metadesign for participation. He has several publications in the field of technology, computing and innovation.

Arts, HfbK-Hamburg (Germany). In 1997 she completed a semester at the Faculty of Fine Arts in Cuenca. From 2000 to 2002 she was assistant professor in the video and digital photography lab at the department of Visual Communication in HfbK (Hamburg, Germany). From 2006 to 2008 she studied at the School of Fine Arts, University of Barcelona, in the Master “Artistic Productions and Research” and in the years 2009-2012 she had a research scholarship (FI) in the group Prospeccions Binàries, University of Barcelona. Steidinger is currently analyzing in her theoretical work the self-representation of a new discontentment and the construction of subjectivity in the new paradigm of production in connected societies. As an artist, she has participated since 2001 with video works in several exhibitions: Get that Balance, Kampnagel 3, Hamburg (2001); exhibition in the public space Zoll-Douane, Hamburg (2003); Havana Biennial, Cuba (2006); Artivistic in Montreal, Canada (2007), and Peacock Visual Artcenter of Aberdeen, Scotland (2008). Since 2007 she is part of the ENMEDIO collective, Barcelona, on art, technology and politics, and she is a member of the research group MetaMétodo: shared methodologies and artistic processes in the knowledge society, University of Barcelona.

Roger Sansi Roger Sansi is an anthropologist, and a Ramon y Cajal researcher at the University of Barcelona. He studied at the universities of Paris and Chicago and has worked at Kings College and Goldsmiths University of London. His research work has always focused on art, first in the Brazilian context and now in Barcelona. His most important publications include Fetishes and Monuments (Berghahn, Oxford, 2007), Cultures of the Lusophone Black Atlantic (Routledge, 2007), Sorcery in the Black Atlantic (University of Chicago Press, 2011) and Money and personality in the Lusophone world (University Press of New England, 2012). Sergi Selvas Gardeñas Multimedia technical director and web developer since 2006. Currently pursuing a degree in fine arts at the University of Barcelona. Founding member of the Mixité collective, a platform for dissemination and collaboration on interdisciplinary projects between art, architecture and urbanism. Participant in the Seminar on Cultural Landscapes soundscape at ETSAV and in 2011 Quam 2011.Wikipolis. Collective buildings of the social space.

Alicia Vela A visual artist and professor at the School of Fine Arts, UB, she is the director of the IMARTE research group and has participated in numerous individual and collective exhibitions, both national and international. In her work she experiments with different focuses of interest, all of them connected by the

Anja Steidinger (Berlin, 1972). Bachelor of Fine Arts in 2002 from the Faculty of Fine

Biographies

metaphorical character of her proposals. Natural elements like insects: flies, ants and dragonflies, have been the objects of critical and poetic reflection, experimenting with an imaginary that speaks of dreams and nightmares, of reality and desire, of the fragility of some bodies-wings that almost break up when one tries to catch them. From her thoughts emerges the need to create narratives that start from the appropriation of her fictional alter ego: Alice Through the Looking Glass. Naming a name from other fictional scenarios, those that reflect us in their representation of reality, of tragedy and surprise.

mentions are The Creation Fellowship for International Studies of the Juan March Foundation (1975-1976) for the Atelier 17 of S.W. Hayter in Paris, the Krakow International Triennial Prize (1991), and the International Bavan Bharat Print Award, Bhopal, India (2011).

Antònia Vilà Antònia Vilà is full professor of printmaking at the School of Fine Arts in the Barcelona University. Her career is part of a shared dialogue between art teaching and research. The original graphic works and their alterity in the book and the installation are the core of her production. She approaches print from a concern for experimentation in image processes that push the envelope. She has participated in numerous exhibitions here and abroad and has work in museums and collections. She has promoted the expansion of the printed language into the digital medium by coordinating the P. A & R. Printmaking, Art and Research European Course from 1995 to 1999 and also directed the international postgraduate programs From the engraved to the digital imprint 1 and 2, during the years 1998-1999 at the School of Fine Arts. She coordinates the EAPA (Advanced Study in Artistic Productions) doctoral program. She is a member of the research group Metamétodos. Her most notable

Science of the City Un proyecto de La Mandarina de Newton

Abducciones: ciudad, ciencia, arte Roger Sansi

en lo cotidiano, en la ciudad; estableciendo relaciones en el plano horizontal a partir de la participación, no de la jerarquía. Ha encontrado la ciencia en los pequeños acontecimientos: las bicicletas, las azoteas, los insectos, los mármoles, los azulejos, las palomitas… son los protagonistas de las decenas de vídeos que el proyecto ha recibido. Science of the City no parece buscar formarse unas conclusiones generales o formular una hipótesis de investigación a partir de esta recopilación de imágenes. Más allá de usarlas como “datos” para un análisis estadístico, las imágenes de vídeo se han trasladado a un equipo de artistas, que las ha usado como material de trabajo para producir sus propias imágenes, objetos, sonidos. Del mismo modo que no podemos limitar las imágenes de los vídeos a “datos” discretos y cuantificables, dispuestos a ser analizados por los científicos, tampoco sería exacto pensar que los vídeos son la materia prima a partir de la cual los artistas se han inspirado para producir sus obras. En el ámbito del arte contemporáneo, la noción de inspiración como acontecimiento original y casi divino cada vez es más ajena a la práctica artística. El arte de hoy habla en términos de trabajo, proceso, investigación, aunque el uso de estos términos quizá no siempre les resulta mucho más claro a los artistas mismos que la noción de inspiración. ¿En qué consiste la investigación artística? ¿De qué principios parte? ¿Qué busca? ¿Con qué medios? A veces, en el ámbito artístico, estas preguntas evidencian una cierta angustia comparativa respecto al modelo impuesto por lo que llamamos “ciencia”. Pero ¿vale la pena hacerse estas preguntas? ¿Hay que comparar el arte con la ciencia? ¿Y de qué ciencia estamos hablando? A veces parece que, en su imagen pública, confundimos la

La ciencia está incrustada en nuestra vida cotidiana. Las formas en que asemeja aparecer y desaparecer no siempre son previsibles, ni evidentes. Estamos rodeados de fenómenos y aparatos que nos hablan de los principios fundamentales del universo. Convivimos en simbiosis con entidades discretas que damos por descontadas, cada uno trabajando por su cuenta. Cada día pisamos estratos geológicos que son el teatro de historias de épocas previas a la invención del lenguaje. Trabajamos en ciudades que crecen en configuraciones que escapan a nuestros proyectos. Todas estas narrativas están ahí, solo hay que pararse y escucharlas. No me parece que el objetivo principal de Science of the City sea hacer accesible el conocimiento científico en términos simples. Las mismas expresiones “hacer accesible” o “términos simples” implican un procedimiento vertical, desde el especialista “que sabe” al público en general, que no sabe. Tampoco nos encontramos ante un espectáculo que busca provocar el asombro del espectador, exhibiendo la ciencia como un truco de magia. Tanto la pedagogía como el espectáculo son, en la mayoría de los casos, procesos jerárquicos, en que el técnico/maestro o el mago/ comediante establecen una relación de arriba abajo con el público. Sea a través de la de ilustración o de la seducción, el público aparece como sujeto de consumo o receptor de información, no como productor de conocimiento. Science of the City parte del principio opuesto: empieza por no distinguir entre ciencia y público, sino por preguntar qué es esa cosa llamada ciencia entre el público,

Science of the City

ciencia con sus protocolos, es decir, la práctica científica con su regulación institucional. En términos más generales, en ocasiones se reduce la práctica científica al método, como si, efectivamente, teoría y método fuesen dos realidades perfectamente distinguibles, de acuerdo con el “protocolo”. Muchas de estas percepciones tienen su origen en las nociones de epistemología que todos hemos recibido en nuestra educación; nociones que quizá no se ajustan a la práctica científica real. Somos prisioneros de los discursos que hemos recibido, por ejemplo que la ciencia se basa en la “deducción” (aplicación de una teoría a la experiencia) o en la “inducción” (ir de la experiencia a la teoría), mientras que el arte trabaja a partir del antimétodo, la “inspiración”. Quizá mejor que en términos de inspiración, deducción, etc., podríamos entender el proceso artístico en términos de abducción. La abducción no es un proceso vertical (de las ideas a los materiales o a los datos o, a la inversa, de los materiales a las ideas), sino un proceso horizontal, de transposición; en términos de Peirce, de “guessing”, de adivinar o conjeturar, como si el objeto mismo provocara la idea, situándose en el mismo plano que el sujeto. La noción de abducción es central en la teoría del arte del antropólogo Alfred Gell, para quien, a través de la abducción, vemos como las obras de arte y otras imágenes tienen el poder de provocar efectos sobre los sujetos con quien se relacionan; un poder en el que reconocemos una cuasiintención de estos objetos, lo que él llama la abducción de la agencia (abduction of agency). En este proceso, objeto y sujeto se sitúan en el mismo plano, en un diálogo, en un intercambio que podríamos describir en términos de participación.

El objetivo del arte en este sentido sería dejar hablar o dar voz a las cosas. Los trabajos del grupo de investigación IMARTE, que ha respondido a la invitación de los coordinadores de Science of the City, se han relacionado con los vídeos de diferentes maneras. Unos, produciendo otras imágenes a partir de cuestiones similares; otros, interpretando las narrativas de los vídeos y algunos, tomando elementos de los vídeos y transponiéndolos a otro lenguaje. Interpretaciones, relecturas, traducciones; en cualquier caso, todos los trabajos se sitúan en un plano de diálogo y de intercambio, más que de análisis y generalización. Y en este intercambio, son las pequeñas cosas las que acaban adquiriendo un papel central. En estos ejercicios de transposición encontramos elementos recurrentes de nuestro paisaje cotidiano, que normalmente pasan inadvertidos, pero que aquí acaban convirtiéndose en los protagonistas centrales (desde líquenes y fósiles a sonidos y luces a las que normalmente no prestamos mucha atención pero que, si nos decidimos a escucharlos, tienen muchas historias que contar).

La ciencia de la ciudad: razones para un proyecto Irene Lapuente y Ramon Sangüesa Ciencia y ciudad. Ciencia en la ciudad. Ciencia de la ciudad. Si hay algo que nos motiva es activar la potencia de la mezcla. De personas. De medios. De métodos. No se trata de la mezcla por la mezcla. Tenemos siempre un objetivo. Intentamos respondernos una pregunta. Science of the City surge de unas cuantas preguntas. La primera, está inspirada por nuestra continua ansia de replantearnos

Traducciones

los formatos de comunicación relacionados con la ciencia. La segunda, tiene que ver con las metodologías de diseño participativo en el que centramos nuestro trabajo. El punto de contacto entre ambas preguntas es nuestra clara apuesta por procesos abiertos e híbridos que desencadenen el aprendizaje y la acción. Desde el punto de vista de la ciencia como “objeto a divulgar”, la primera pregunta sería “¿Cómo mostrar que la ciencia está más allá del laboratorio o del medio natural y de una casta profesional de expertos?”. Esta pregunta inicial tiene una serie de subpreguntas relacionadas con algunas de las líneas inspiradoras de nuestro trabajo, tanto en procesos de co-creación como de aprendizaje. Para nosotros, la co-creación no tiene sentido si no desata acciones de aprendizaje individual y colectivo. Y el aprendizaje no tiene sentido si no es para poner en marcha procesos de co-creación y producción que, por fuerza, involucran un componente social. En cuanto a la ciencia, esto supone desprenderse del esquema “divulgativo” habitual. La ciencia no es solo una práctica profesional, ni siquiera está confinada a un espacio particular como pueda ser el laboratorio de investigación. Las operaciones básicas de la ciencia se despliegan desde la curiosidad y la imaginación, desde la capacidad de asombro. La sorpresa que lleve a una pregunta científica puede surgir desde cualquier lugar y en cualquier momento. Sorprendentemente, o no tanto, en una sociedad como la nuestra, que se ha construido sobre la predominancia del discurso tecnocientífico, se ha creado un velo de oscuridad en torno a la sorpresa, a la capacidad de crear preguntas, de ser sistemáticos en el descubrimiento, de trabajar

metódicamente en su comprobación o refutación. En fin, en torno a capacidades básicas de la ciencia al alcance de cualquiera que tenga la mente fresca y no renuncie a dejar sus propias preguntas en manos de otros. En efecto, Bruno Latour ha remarcado que “ya no es necesario tener un doctorado para hacer investigación”. Al menos, creemos, quizá ya no es necesario para hacerse las preguntas que pueden conducir a una búsqueda profesional. Latour, de hecho, señalaba las posibilidades de las nuevas tecnologías y sus prácticas colaborativas para dar a los ciudadanos una capacidad más directa respecto al desarrollo de la investigación. No sólo en el sentido de llevar adelante ellos mismos la investigación sobre los temas que les interesan, sino también para poder orientar a quienes se pueden dedicar más a investigar como profesionales. Sobre esta perspectiva de ganancia de capacidad y agencia ciudadanas se van construyendo nuevos procesos y espacios de oportunidad. Por ejemplo, la “citizen science”, que invita a los ciudadanos a participar en la captura de datos observacionales (en meteorología, ornitología y en muchas otras disciplinas), o bien en la acción auxiliar (como las conocidas experiencias de la NASA en detección y clasificación de objetos estelares gracias a miles de voluntarios). La ambigua lógica del crowdsourcing ha facilitado la expansión de propuestas más activas donde los ciudadanos son actores del proceso de descubrimiento de nuevos conocimientos y de nuevos métodos de trabajo. En boca de todos está, por ejemplo, el proyecto Foldit!, donde los propios ciudadanos (y no solo los “científicos expertos”) han sido capaces de crear nuevas heurísticas para el

Science of the City

plegado de proteínas. Y esto ha dado pie a la publicación de artículos científicos por parte de los no profesionales. A nosotros nos interesa dar pasos más allá de estas formas de participación. En efecto, el liderazgo inicial de estos ejemplos ha surgido de un grupo de expertos que tenían una necesidad en su quehacer de investigación (clasificar, resolver plegamientos, etc.) e invitaron a muchos otros ciudadanos a través de internet. A menudo se utiliza para la justificación de estas invitaciones a colaborar la argumentación más economicista de la lógica del crowdsourcing. En tiempos de crisis la justificación de ahorro también resulta frecuente. Estas justificaciones no siempre son las más cercanas a la amplificación del conocimiento, ni de la agencia. No hay que olvidar, eso sí, que en el camino se descubren y comparten nuevos conocimientos y se anima a otros actores a participar en el quehacer científico. Pero hay, en muchos de estos procesos, un liderazgo de la clase experta todavía muy notable. Latour apuntaba algunas otras variantes como es la de la asociación francesa que lleva adelante la investigación sobre el cáncer, y pide a los expertos que trabajen en determinados problemas y síndromes, más allá del tutelaje del estado, de las líneas estratégicas que marcan las políticas de subvención estatal y europea en la ciencia, de lo que indiquen los intereses económicos o de los intereses endogámicos de la propia clase profesional académica e investigadora.

“¿Qué temas son de interés para los ciudadanos que puedan encontrar en su entorno más cercano?” y “¿cómo hacer que descubran sus propias preguntas e hipótesis?”. Para nosotros, tanto desde un punto de vista democrático como cognoscitivo, hay un alto valor en explorar cómo revertir las estrategias habituales de los procesos de “divulgación” de la ciencia. En primer lugar, ponemos el oído en lo que dicen los que se ha determinado que solo sean receptores habituales de los esfuerzos de divulgación. En segundo lugar, salimos de la lógica del contenido correcto y prefabricado que “debe ser comunicado” y abrimos un espacio de co-creación. Se trata de una co-creación no tanto de contenidos, sino de preguntas, ideas y nuevos temas. Es dentro de este espacio que se puede crear una posibilidad de descubrimiento y compartición de métodos, procesos, valores, actitudes. En este caso, se abre una aproximación constructiva a los procesos típicos de la práctica científica: descubrimiento, asombro, maravilla ante lo que otros toman por evidente, pregunta, hipótesis, experimentación, etc. Diseñamos, pues, procesos que puedan generar puntos de encuentro y aprendizaje, y, en su caso, inicien la posibilidad de nuevas acciones y programas de investigación. Enfocamos el hecho participativo desde una perspectiva muy activa, centrada en la producción conjunta… de nuevos procesos. No solo nos interesa crear actividades que generen “interacción social” (que también), o que se agoten en la creación de “comunidad”. Son estas expresiones que como el crowdsourcing, los medios sociales o el “museo participativo” se están convirtiendo en nuevos mantras.

Preguntas auxiliares de Science of the City En esta línea de explorar otros espaci os de agencia, el proyecto Science of the City se planteaba como subpregunta,

Traducciones

Por desgracia, se están aplicando como meros formalismos y aceptando sin más. Así, encontramos instituciones de divulgación que, bajo una perspectiva de “participación a la Facebook”, no hacen más que continuar con un discurso de transmisión de contenidos y, como mucho, de generación de actividades para afianzar el discurso habitual; es decir, el que procede de los expertos. En el fondo, no hacen otra cosa que prolongar la sensación de que los procesos científicos deben continuar bajo el control de “los que saben”. Ya en nuestro proyecto “De la contemplación a la participación y más allá”1 realizado en colaboración con el Tech Museum de California y Citilab, tuvimos evidencias de que el público es capaz de iniciar procesos de diseño y aprendizaje normalmente reservados a los expertos. Pusimos de manifiesto que la participación podía ir más allá de la sugerencia, de la aportación de objetos personales en el museo o del feedback sobre lo que una institución ofrezca. Mostramos que el público puede aprender el proceso de comisariar una exposición tecnocientífica y compartir nuevas visiones en torno a los diversos conocimientos (experienciales, tecnológicos, científicos, de diseño, etc.) que confluyen en ella. De paso, creamos experiencias intensas de aprendizaje y relación entre los participantes y entre estos y las instituciones museísticas. En suma, empezamos a mostrar otra forma de hacer divulgación centrada en el “proceso” no solo en el contenido, en la “co-creación” no solo en la interacción, y co-liderada por neófitos y expertos. El objetivo de este tipo de proyectos, además de crear impacto, es proporcionar un nuevo objeto de reflexión sobre el desarrollo del proceso

en sí mismo, como oportunidad para nuevas preguntas y aperturas. Un proceso de metadiseño Para nosotros, lo más importante es iniciar proyectos compartidos que, a su vez, amplifiquen en los participantes la capacidad de crear nuevos procesos similares en las áreas de su interés. Inspirados por las preguntas iniciales crearán las suyas propias y sus procesos de trabajo a partir de la experiencia de haber participado en un primer proyecto colaborativo. El valor de esta aproximación, como hemos dicho más arriba, radica en la capacidad de ir mucho más allá de la simple transmisión o comunicación y desatar procesos colectivos de aprendizaje y acción. Además, crear procesos que expandan la capacidad de diseño de procesos colectivos no es más que otra forma de hacer investigación. En efecto, el propio proceso y los participantes se convierten para nosotros en una fuente de nuevos conocimientos sobre los procesos de co-creación y aprendizaje. Las lógicas de este tipo de procedimientos no son del todo lineales ni unidireccionales. Puede surgir conocimiento nuevo en la reflexión sobre todo el proceso o sobre uno de sus aspectos. La práctica reflexiva sobre este extremo puede generar nuevos conocimientos sobre el tema que articula el proyecto o sobre las propias dinámicas colaborativas y los métodos que tiene asociadas. Science of the City se ha pensado como un proceso de metadiseño: los propios participantes pueden articular su aprendizaje y reflexionar sobre nuevas oportunidades y procesos de investigación y comunicación para la propia ciudad.

Science of the City

Nuevos lenguajes para nuevos caminos Durante mucho tiempo las matemáticas han sido el camino para llegar a la ciencia o a la tecnología. Este es un recorrido muy adecuado sobre todo si queremos hacer modelos de predicción y dar resultados concretos; pero no es el único camino que viaja desde la curiosidad hasta la adquisición de conocimientos, ni el único que hace parada en muchos de los temas y contenidos que tratan la ciencia o la tecnología. El mundo de las artes es otro posible camino. Muy a menudo el arte nos aleja de los cálculos y las ecuaciones (aunque no siempre) y nos acerca a otro tipo de abstracción, de crítica, de belleza y a nuevas preguntas. La exposición Science of the City nos llega por este nuevo camino: nueve piezas de arte nos hablan de fósiles, líquenes, ADN, el color de las paredes, los constituyentes de la materia, el método científico, las luces o el reconocimiento de patrones. Hablan de ciencia en la ciudad, sí, pero lo hacen con el lenguaje propio del ar

Típicamente, estas acciones tienen la forma de talleres de prototipado para explorar nuevas ideas y conceptos y luego continúan en diversas formas de colaboración en línea. Por ejemplo, en el ya mencionado “De la contemplación a la participación y más allá”, hubo una fase muy intensa de talleres presenciales con grupos de ciudadanos para encontrar con ellos no solo los temas de la exposición, sino los primeros diseños, contenidos y actividades que finalmente la formarían. Después, se abrió toda una plataforma de diseño compartido en línea, en colaboración con el Tech Museum, para refinar y elaborar el diseño de los módulos de la exposición final. Queríamos intentar cambiar esta secuencia y explorar otra nueva. Por lo tanto, Science of the City comenzó por una fase extensa que tenía espacio en la red y que poco a poco iba desembocando en encuentros presenciales con otros actores y en la construcción física de la exposición final, que tampoco es el final del proyecto. La fase en línea se presentó en la superficie como una invitación a participar en un concurso de vídeos. En efecto, los participantes eran invitados a enviar a Scienceofthecity.net vídeos de dos minutos con su interpretación de cómo se relacionaban Ciencia y Ciudad. Para remarcar la importancia de concentrarse en aspectos básicos del quehacer científico, pero, sobre todo, de la actitud científica, orientamos previamente las categorías del concurso en tres áreas:

El proceso de Science of the City En la coherencia de la aproximación entre las preguntas iniciales de Science of the City y el papel que reservamos a la lógica del incremento de la agencia de los participantes en nuestros proyectos, quisimos explorar cómo aumentar la capacidad de los participantes como comunicadores de su aproximación a la ciencia de la ciudad. En otras palabras, los invitamos a crear sobre nuevos medios la comunicación de sus intereses científicos en la ciudad. Esta aproximación también tenía una segunda razón. En efecto, los procesos de metadiseño que hemos construido con anterioridad, parten de una serie de acciones de trabajo con los ciudadanos.

—Descubrimiento: algo sorprendente y relacionado con un concepto científico que el participante hubiera encontrado en la ciudad. —Pregunta: una pregunta de carácter científico o tecnológico motivada por un

Traducciones

descubrimiento u observación propia que hubiera tenido lugar en la ciudad. —Experimento: la descripción en vídeo de un experimento relacionado con algún concepto científico que se pudiera hacer en un ámbito urbano.

También se abrió la posibilidad para otras investigaciones sobre otros temas. Por ejemplo, es interesante preguntarse qué concepto de “experimento” han manejado mayoritariamente los participantes. Para nosotros, estos y otros hallazgos son especialmente interesantes para comprender la expansión de ciertos conceptos así como para ver qué diferencias hay entre la cultura popular respecto a la ciencia o la ciudad y la cultura experta. También para iniciar nuevas acciones de difusión y aprendizaje en torno a la ciencia respecto a lo que “es”, y no lo que “debería ser” o lo que “el público ya debería saber”. Evidentemente, hay que tomar lo que “es” como un resultado provisional y limitado a una cierta muestra, sometido a las vacilaciones de la construcción de categorías como “público” o “participante”. Aun así, entendemos que tiene un valor práctico para el inicio de nuevas reflexiones que es bastante importante. Este material inicial de investigación, conjuntamente con los propios vídeos, se convirtió en base de reflexión para nuevas interpretaciones.

El punto común de todos estos apartados era también el componente de comunicación a una comunidad más amplia, lo que también ocurre en la ciencia.2 La diferencia, lógicamente, radica en el proceso de selección entre pares bajo criterios científicos, lo que en nuestro proceso quedó obviado. En efecto, creamos un simple proceso de votación que, después, quedaba matizado por la acción de un jurado. Tanto los participantes como el jurado no eran únicamente científicos: también había componentes de apreciación de la capacidad expresiva, la creatividad en la forma y la calidad técnica de los vídeos, por ejemplo. El concurso quedó abierto durante dos meses. En este tiempo, participantes de todo el mundo aportaron sus propuestas en vídeo y, al finalizar el plazo, el jurado se reunió y emitió su veredicto. También otorgó sus premios, reservándose uno para el vídeo más popular entre el público, es decir, el más votado. Al mismo tiempo que tenía lugar este proceso de recogida de aportaciones, se ponía en marcha una actividad de análisis del propio proceso. Una parte estaba centrada en el análisis de contenido del vídeo (a nivel de discurso con respecto a los términos utilizados). Utilizando tecnología de transcripción y análisis de lenguaje, se confeccionó una primera base de datos de términos y conceptos, cuyo objetivo es tener un repositorio documental sobre temas de interés científico en la ciudad.

Co-creación con los artistas Un tema importante en nuestro trabajo es la hibridación de disciplinas. La entendemos como oportunidad para transferencias de conceptos, métodos y preguntas, de conocimientos y aprendizaje de un ámbito a otro. Queríamos en esta ocasión crear una exposición que no fuera estrictamente de contenido científico, sino que permitiera activar otras disciplinas en torno a la ciencia, la ciudad y la participación. El material aportado por los participantes y el de análisis se ha convertido en el punto de partida para el trabajo de los artistas del grupo

Science of the City

IMARTE de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. La colaboración con los artistas es una oportunidad para comparar procesos de investigación diferentes. El Arte y la Ciencia proceden desde la sorpresa y la búsqueda. Sin embargo, lo hacen desde perspectivas diferentes para obtener conocimientos diferentes, aunque se pueden influenciar mutuamente. El Arte y la Tecnología comparten la capacidad de aprender desde la reflexión sobre el hacer. Los campos semánticos, las etimologías y las prácticas del arte, techné y diseño rozan en muchos puntos y de muchas maneras. En nuestra aproximación a la co-creación, la diversidad de backgrounds de conocimiento es fundamental, y explorarla haciendo investigación sobre lo que surge es uno de nuestros objetivos. Así fue, pues, como iniciamos esta nueva fase de colaboración con artistas, que ha pasado por dinámicas rápidas de encuentro y discusión y una amplia libertad de interpretación y acción para los artistas participantes. En el camino, hemos encontrado conexiones creativas inesperadas y sorprendentes entre propuestas de los ciudadanos, principios científicos y proyectos artísticos. El proceso ha sido rico en oportunidades para fijar nuevos objetivos de investigación en los procesos que obtienen resultados positivos de la interdisciplinariedad, la participación, la creatividad conjunta y el aprendizaje colaborativo. Esta base de trabajo nos da confianza para preparar nuevas ediciones, que siempre corresponderán a una clara voluntad de investigar y de tener impacto por la vía de la actividad, acompañada de la reflexión. En suma, de continuar creando procesos que permitan la práctica reflexiva desde la acción.

Lo que tienes en tus manos es y no es un catálogo de una exposición de arte, al igual que la exposición es y no es solo una exposición. También hemos pedido a los artistas que compartieran con nosotros su visión de lo que es una ciudad y lo que es la ciencia, en palabras breves y precisas. Irene Lapuente, como licenciada en Ciencias Físicas, ha intentado expresar la mínima información científica relevante sobre el contenido de las obras de cada artista. El proceso ha sido una gran oportunidad para nosotros y no podemos hacer otra cosa que dar las gracias a todos los que participaron, de una u otra manera, en su desarrollo. El proyecto en su conjunto nos ha dado una gran motivación para seguir trabajando en el diseño de nuevos procesos, en la encrucijada entre el diseño, la participación, el arte, las ciudades, la ciudadanía, la ciencia y la tecnología. Esperamos que esta exposición os ayude a sentir este mismo impulso y la energía que hay detrás de todo el proyecto, y a disfrutarlo.

1. Lapuente,I.; Sangüesa, R.; Ketner, B.; Stephenson, R. (2010): Engaging Users in Science and Technology Exhibition CoDesign Online and Offline: the Expolab Experience. Proceedings of the 11th International Conference on Public Communication of Science and Technology, PCST-2010. Nueva Delhi, India. Noviembre 2010. Accesible aquí: http://co-creating-cultures.com/eng/?cat=103. 2. La comunidad científica está cambiando tanto el formato como los procesos de comunicación de los resultados científicos. Son bien conocidas las diversas publicaciones que apuestan por un modelo abierto de revisión (como PLOS). Una muestra significativa de estos cambios y aún más relevante para Science of the City es la primera revista de investigación que se expresa en vídeo: el Journal of Visualized Experiments: http://www.jove.com/

Traducciones

Nueve piezas

geométricas alude al prisma de Newton, a través del cual la luz se descompone y, de una invisibilidad o transparencia primera, tenemos por refracción la ilusión de colores visibles y nombrables.

Ciencia, ciudad y ARTE Eugènia Agustí, Montse Carreño y Raquel Muñoz, Mercè Casanovas, Borja Leonardo Fermoselle y Sergi Selvas, Aleix Molet y Eloi Puig, Cristina Pastó, Anja Steidinger, Alicia Vela, Antònia Vilà

El color de un objeto depende de sus características físicas, de la luz y de la percepción del observador. Los colores primarios en luz son: rojo, verde y azul. La mezcla en proporciones iguales de estos da blanco. Los objetos blancos radian la luz que les llega, no absorben energía, ni calor.

Un inicio es blanco Eugènia Agustí Esta pieza hace referencia a la hoja de papel como espacio en blanco que todos empezamos alguna vez. ¿Cómo nos situamos?, ¿qué medidas tomamos?, y ¿qué decidimos hacer? Es una respuesta a la acción de pintar los tejados de blanco que propone el vídeo Whitetopped buildings, who loves the Sun? El color blanco no absorbe la radiación solar como los otros colores, y por lo tanto, todo lo que esté debajo quedará protegido de la radiación y del aumento de temperatura. Invirtiendo el concepto de protección por el de atracción, pensamos en Barcelona y en cubrir toda una manzana para que actúe como atractor de la luz solar. Pensamos, también, en si concentraciones de blanco ubicadas estratégicamente serían de alguna utilidad. Especular en torno a esta idea conduce a valorar si entidades (figuras geométricas) separadas y emplazadas en diferentes azoteas podrían tener un efecto similar, en tanto que puntos conectables por un dibujo ilusorio. Encadenadamente, exportar este efecto a manzanas de casas contiguas. Alejarnos y hacer un visionado aéreo de las azoteas para comprobar si se mantendría el efecto en las chispas de puntos (figuras) emplazadas. Sintetizarlo en figuras

Ciencia Entiendo la ciencia como un tipo de conocimiento y capacidad para dar una explicación precisa a cuestiones que requieren soluciones prácticas. En este sentido no hay margen para la incertidumbre ni la divagación, lo que considero inquietante y me abre muchas incógnitas. Y, en esta afición hacia la lógica, a menudo se me escapan las respuestas. Durante la disertación, sin embargo, encuentro recursos metódicos que son de mi interés, principalmente los referidos a los sistemas de representación de la realidad. Ciudad La ciudad es el lugar donde vivo y trabajo, y que trabaje y viva se hace posible en esta ciudad. Las relaciones que se derivan de este perímetro se extienden a muchas otras actividades en una sesión continua, que nunca se acaba. Más allá de un concepto urbanístico me hace pensar en una reunión plural a la que uno se incorpora o se desvincula según sus circunstancias. Nosotros hemos llegado aquí y otros tomarán nuestro relevo, y así se van construyendo planificaciones, recursos y patrimonio, gestos simbólicos sustituibles en el futuro.

Science of the City

Ciencia en la ciudad y leyendas urbanas Montse Carreño y Raquel Muñoz

su existencia. Los artistas Joan Fontcuberta y Pere Formiguera nos plantean la duda, respecto a la creencia en la veracidad de la imagen, al presentar Fauna Secreta, un relato sobre Historia Natural formado por mutaciones de especies animales, un bestiario fantástico documentado como un complejo dispositivo científico. La exposición fue presentada por primera vez en el Museo de Zoología de Barcelona, de manera que al poder de las fotografías como documento de realidad se le sumaba la autoridad del discurso científico. Siguiendo esta línea, nuestro interés por poner vis à vis la leyenda urbana y la ciencia radica en pensar cómo percibimos las imágenes en relación con el contexto en que se insertan. Las leyendas o los fraudes científicos han tenido necesidad de ser presentados en un entorno codificado para producir el efecto de realidad plausible. En ambos casos la imagen de la naturaleza nos remite a la naturaleza de la imagen, que en ocasiones dificulta ver la trampa que la imagen esconde.

Nuestra propuesta se centra en los relatos de la tradición popular que, aunque están presentes en nuestra cultura, no tienen base científica. Por su relación con el mundo industrial y el mundo moderno son conocidos como “leyendas urbanas”; término propuesto por el folclorista americano Richard Dorson. También se denominan factoides y hoax (bulo en internet). En Cuba les llaman “bolas” o “cuentos de camino”. Para que una historia ficticia se convierta en leyenda urbana debe ser difundida como verdadera y alcanzar un cierto reconocimiento popular, como los rumores “migratorios” que se transmiten rápidamente por internet. Generalmente, parten y abordan problemas de nuestra vida cotidiana, pero son exagerados, distorsionados o mezclados con datos ficticios, y están al límite de la credibilidad. En oposición a las leyendas, el saber científico se estructura sobre hechos objetivos, observables y comprobables. Sin embargo, su historia también cuenta con testimonios falsos que, a pesar de haber sido desvelados, han pasado a formar parte del relato de la ciencia con la denominación de fraudes científicos. Por ejemplo, “El Hombre de Piltdown”, un fraude concebido por el científico Charles Dawson que unió fragmentos de cráneo humano y mandíbula de simio para que parecieran pertenecer a una especie desconocida y de la que se llegó a decir que era el eslabón perdido entre el mono y el hombre. Para que estos fraudes pasaran a la historia fue necesario insertarlos en un discurso que los acreditara así como producir imágenes que atestiguaran

El método científico está basado en un conjunto de técnicas para investigar fenómenos y adquirir conocimientos. Parte de la recolección de evidencias empíricas, observables y medibles, la formulación de preguntas e hipótesis y la realización de experimentos. Emplea los principios del razonamiento lógico y tiene dos pilares básicos: la reproducibilidad y la falsabilidad. Ciencia Disciplina dedicada al entendimiento de lo real y del mundo que conocemos. El conocimiento científico se obtiene de la experimentación en ámbitos específicos que permiten elaborar patrones, plantear preguntas, construir hipótesis, deducir leyes y generar esquemas organizados.

Traducciones

El problema de la verdad y lo real persiste, ya que la ciencia es también un saber autorreferencial, un supuesto desde sí mismo, que no se escapa del dominio de la ideología. Por este motivo, nos interesa pensar la ciencia también desde la perspectiva de la ficción.

con nosotros; pero la suya es una convivencia muchas veces escondida, ignorada, desconocida. Podemos encontrar fósiles en las paredes de las casas, en el suelo, en las escaleras, en la calle…, dispersos por toda la ciudad, pero discretos en su presencia. Y es en este hecho, en esta convivencia ignorada, donde radica el interés de mi trabajo. He querido sacar a la luz estos fósiles y mostrarlos en la Barcelona actual. Por eso he cogido las conocidas baldosas “Barcelona”, que pisamos en muchos lugares de la ciudad, y he impreso encima de ellas varios fósiles que se encuentran esparcidos por todas partes. De este modo, el espectador se encontrará a sus pies con un fragmento del suelo de la ciudad por donde circulan diferentes fósiles del pasado, pero también algunos del presente que, dentro de unos años, descubrirán nuestros sucesores y que serán la constatación de objetos y materiales de nuestra era.

Ciudad Es el territorio ocupado, resultado de un asentamiento de construcciones estables, habitado por una población numerosa y densa. Una entidad políticoadministrativa urbanizada en la que se regulan las actividades según un orden biopolítico. Las configuraciones sociales y culturales de los usuarios de la urbe transcienden los límites de la ciudad en tanto que territorio, en formas de vida inestables, ocasionales, en oscilación constante, formando las sociedades dispersas de la ciudad líquida. Actualmente, podemos hablar también de conectividad en núcleos urbanos y de ciudad red. Después de ver nuestra imagen capturada por la visión omnipresente de Google Earth, podemos decir que la ciudad es el escenario en el que nos geolocalizan nuestros dispositivos móviles.

Fósiles urbanos de ayer y de hoy Mercè Casanovas

Los fósiles son restos de seres vivos, o de su actividad biológica, que han sido conservados en las rocas sedimentarias. Para que un resto corporal o una señal de un organismo merezca la consideración de fósil es necesario que se produzca un proceso físico-químico conocido como fosilización.

Los fósiles son el testimonio que nos queda de unos organismos que vivieron hace muchos años y que ya no existen. Generalmente se encuentran prisioneros en los sedimentos donde vivieron; pero, con la civilización estos fósiles atrapados en las piedras pasaron a formar parte de nuestro entorno cuando el hombre comenzó a construirse un techo para vivir. Y así, piedra sobre piedra, hoy tenemos multitud de fósiles conviviendo

Ciencia El diccionario nos dice que la ciencia es un conocimiento exacto de un cierto orden de cosas. La ciencia, por tanto, es una forma de conocimiento basada en hechos que se pueden constatar y acotar. Pero a lo largo de la historia hemos visto, y vemos, que ciertas cosas tenidas y consideradas como ciertas, y con una base científica, más adelante se ha demostrado que

Science of the City

eran erróneas y que otros conocimientos habían dado otra información. Por eso a mí me gusta más el término de ciencia ficción donde se exploran las posibilidades imaginadas de la ciencia. En este sentido, el arte lo podemos comparar con esta ciencia ficción, no solo en el sentido de género literario o cinematográfico, sino en el hecho de ser una forma de conocimiento. Conocimiento para el artista que lo practica y para el espectador que lo disfruta. La transgresión de la realidad y la creación de otra realidad, tan o más creíble que el anterior, es lo que me ha interesado en la obra que presento.

organismo. Es decir, cuando un ser vivo se divide en dos o más fragmentos, cada uno de los cuales regenera un organismo completo. Las circunstancias en que se divide el organismo pueden no estar determinadas únicamente por una necesidad reproductiva; a veces se debe a una causa accidental y, entonces, su mitosis más que un sentido reproductivo, tiene un sentido regenerativo. Vemos la ciudad como un sistema regenerativo donde la fragmentación es un proceso fenomenológico continuo. La constitución territorial la entendemos y la gestionamos a través de una previa fragmentación cultural, artificial, base de la organización social. La fragmentación visual, conceptual y simbólica nos permite construir un lenguaje plástico con el que describir el pasaje urbano. La ciudad como fenómeno del siglo XXI (la metaciudad, megalópolis) es más que nunca el paradigma del modelo de sociedad que habitamos. Debido a la magnitud de este fenómeno entendemos que la complejidad del imaginario urbano posee un carácter y unos valores globales. Generamos una nueva mirada a partir de un conjunto de imágenes para reafirmar su condición regenerativa a partir de lo fragmentado.

Ciudad Siguiendo con el término de la ciencia, y para enlazarlo con mi proyecto, está claro que la ciudad es un contenedor multiforme donde podemos encontrar infinitas versiones de conocimiento científico. Una prueba evidente son los diferentes vídeos que se han recogido en la propuesta de Science of the City. Pero lo que ha sido más emocionante para mí, de esta experiencia, es el hecho de darme cuenta de cosas, de aspectos, de fenómenos que estaban totalmente escondidos bajo la mezcla de gente, edificios, mobiliario urbano, peatones, coches y tantas y tantas cosas que conforman lo que llamamos ciudad. En mi caso, me ha atraído especialmente esta parte de la ciencia escondida bajo tierra y que forma parte de la idiosincrasia de la ciudad. La ciudad nos habla del pasado a través del silencio de las piedras.

Una ciudad es un espacio geográfico con alta densidad de población. Existe un predominio del sector terciario y de servicios. Es un espacio de interrelaciones, vivencias y cultura. El urbanismo es la disciplina que se ocupa de su estudio.

Pasaje urbano Borja Leonardo Fermoselle y Sergi Selvas

Ciencia La ciencia, o su imagen, es un conjunto de sistemas vivos. Si nos olvidamos de su carácter productivo, se entiende que los sistemas que conforman la imagen de ciencia funcionan autónomamente y se

El concepto implícito en la reedición de los vídeos es la fragmentación, esto es, la reproducción no sexual de un

Traducciones

modifican y evolucionan por sí mismos. Así, la ciencia es para la humanidad no una técnica, sino un camino, como otros, para crear conocimiento. Pero el conocimiento siempre ha estado allí. Somos nosotros, los humanos, los que a través de nuestra creencia podemos aproximarnos lo suficiente como para adentrarnos en él.

fase, realizamos un alineamiento entre las dos transcripciones para compararlas y detectar cuál es el grado de sus relaciones textuales y comparamos sus morfologías. El resultado muestra el alineamiento de dos vídeos que relacionan ciencia y ciudad. Partiendo de esta metodología de alineación, y teniendo en cuenta que las proteínas de las cadenas de ADN se representan utilizando un código basado en un mínimo de 28 caracteres de texto alfabético, nuestro procedimiento sustituye estas cadenas de proteínas de ADN por el texto de las dos traducciones. TE LA (Text Local Alignment) es una formalización específica para esta exposición y es uno de los resultados del trabajo desarrollado con la colaboración del equipo de investigación de Genómica Computacional del BSCUPC (Barcelona SuperComputing Center, Universidad Politécnica de Cataluña). Esta propuesta surge como resultado de la observación y el análisis de entrevistas hechas a los investigadores de este equipo científico y está enmarcada en un proyecto de investigación más amplio llamado Metamétodos.

Ciudad La ciudad, la gran metáfora de la creación y la imaginación humana. La ciudad arquitectónica, social, ideológica y política, donde se entrecruzan las vidas de los hombres que se hacen a sí mismos. Como un solo organismo compuesto por miles de fragmentos vivos y en constante evolución. La ciudad simbólica, donde el concepto se construye a sí mismo como reflejo del pensamiento de sus ciudadanos. La ciudad no la hacemos, se hace a sí misma; no es producto de los grandes acontecimientos de la vida, sino de las pequeñas vivencias cotidianas aspirando (como ágilmente nos propone Benjamin) a nuestro despertar.

TE LA (Text Local Alignment) Aleix Molet y Eloi Puig

El ácido desoxirribonucleico o ADN es un ácido nucleico que contiene las instrucciones genéticas utilizadas en el desarrollo y funcionamiento de todos los seres vivos conocidos. Esta información se codifica mediante la secuencia de cuatro tipos de moléculas llamadas bases: Adenina, Timina, Citosina y Guanina.

Un alineamiento de secuencias en bioinformática es una forma de representar y comparar dos o más secuencias de ADN para resaltar sus zonas de similitud, que podrían indicar relaciones funcionales o evolutivas entre los genes. En una primera fase, obtenemos la transcripción al español del vídeo del concurso, ¿Por qué cambia el planeta Tierra? y la transcripción al inglés del vídeo City Sounds-A New Source of Energy?. A partir de aquí, y ya en una segunda

Xanthoria parietina, dispersándose Cristina Pastó Mi propuesta surge a partir del concepto Ciencia de la Ciudad (Science of the City).

Science of the City

La reflexión se centra en el tema de la calidad del aire en las ciudades. Los líquenes son organismos de naturaleza doble, producto de la simbiosis de un alga y un hongo. Partiendo de que los científicos los usan como bioindicadores del nivel de contaminación o pureza del aire en los núcleos urbanos, establezco un posible diálogo (un juego poético-visual) entre un líquen y el aire. En las ciudades o los núcleos urbanos más densos, donde hay grados de contaminación importantes, los líquenes prácticamente desaparecen. Los bioindicadores son siempre sistemas biológicos sensibles a las variaciones en la calidad ambiental. Cuando se produce una alteración en su entorno, desarrollan una determinada respuesta, cambiando sus funciones vitales o su composición química o genética. En 2005, dos especies de líquenes se enviaron al espacio y fueron expuestas al vacío durante dos semanas sin sufrir daños.

Ciudad La ciudad es parte indisociable de nuestra vida y de nuestro lenguaje. Es un poliedro con muchas caras diferentes. Veo la ciudad como un mosaico de fragmentos heterogéneos y, a veces, inconexos. Es memoria, deseos, signos de un lenguaje, centro de poder, lugar de encuentro, lugar de intercambio, lugar de recuerdos, de recorridos, de transformaciones continuas, lugar para la cultura y el arte, para la investigación, el conocimiento y la comunicación. Y al mismo tiempo, la imagen de la ciudad como una gran megalópolis, la ciudad continua, uniforme, que va cubriendo el mundo…, puede ser fascinante y poderosa, pero también frágil y terrible.

Luna llena y mensaje en una botella Anja Steidinger Los participantes de Science of the city deambularon por la ciudad y fueron tomando imágenes de las figuras que veían sobre la estructura del mármol y que luego les serviría para la producción del vídeo Les figures dans le MARBRE. La imagen Luna llena y mensaje en una botella consiste en la repetición del concepto. El vídeo de los participantes ha sido ampliado por mil píxeles, y en vez de deambular por la ciudad, he estado buscando patrones en las mismas imágenes digitales ampliadas.

Los líquenes u hongos liquenizados están formados por dos componentes u organismos que viven en simbiosis: por un lado están las hifas del hongo (micobionte o micosimbionte) y por otro las células del alga (gonidios, ficobionte o ficosimbionte). Son indicadores de la contaminación. Ciencia Entiendo la ciencia como un método de conocimiento para entender el mundo y la vida, que se basa sobre todo en la comprensión de la realidad a través de procesos mentales y de construcciones lógicas y matemáticas. Me interesa sobre todo cuando dialoga con otras formas de conocimiento, cuando es una investigación interdisciplinaria con un intercambio dinámico con el arte y la tradición.

Instrucciones para crear las dos imágenes Luna llena y mensaje en una botella en el vídeo de los participantes de Science of the city: 01. Descargar el vídeo 02. Convertirlo en formato.AVI

Traducciones

Importar el vídeo.AVI en un programa de videoedición Ampliar el vídeo por mil píxeles y cambiar el centro de la imagen Botella: centro: horizontal -603.92 vertical: 1085.02 Luna: centro: horizontal -29.8 vertical: 517.4 Exportar el fotograma del timeline Botella: 10.18 segundos Luna: 40.30 segundos Girar la foto de la Luna 180 grados

[…] por tanto, la relación del arte con la política ciencia no es un pasaje de la ficción a lo real, sino una relación entre dos maneras de producir ficciones. Ciudad Sobre todo es la pregunta ¿A quién pertenece la ciudad?

Ondas Alicia Vela

El reconocimiento de patrones, identificación de figuras o reconocimiento de formas es un proceso de clasificación de muestras por categorías, mediante datos observados o medidos. Se encuentra en la base de muchas acciones realizadas por los seres vivos; por ello, es motivo de estudio en campos como la informática, la ingeniería o las matemáticas.

Pequeños puntos o ilusiones circulares se expanden por el espacio del muro e intentan generar ondas de información materializadas en pigmentos. Tomando como referencia el vídeo La asombrosa composición del átomo, emerge otra ficción que intenta crear significado dibujando un eco del mismo, como si fueran partículas cuánticas capaces de transmitir información más allá de la velocidad de la luz. Generar un paralelismo con el magnetismo visual que nos ofrecen sobre el tema las imágenes tecnológicas de la física cuántica, configurando un espacio de materia gráfica a través de los elementos básicos del dibujo. Una espectadora de ficción observa asombrada el diálogo de unas manos en su interacción con la materia física. Masa, materia, espacio, tecnología. Elementos en juego que relacionan en algunos momentos de su experimentación los procesos del arte y de la ciencia. Interpretaciones de la realidad que muchas veces devienen incertidumbres. Blanco, negro. Luz, obscuridad. Realidad, ficción. Dualidades que están presentes en la investigación científica y en la investigación artística y que, a pesar de experimentar situaciones y contextos diferentes, pueden hilvanar tramas de interferencias comunes.

Ciencia Respuesta: Ficción “Lo real es siempre objeto de una ficción, es decir, de una construcción del espacio en el que se anudan lo visible, lo decible y lo factible. Es la ficción dominante, la ficción consensual, la que niega su carácter de ficción haciéndose pasar por lo real mismo y trazando una simple línea divisoria entre el territorio de ese real y el de las representaciones y las apariencias, de las opiniones y las utopías. Tanto la ficción artística como la acción política socavan ese real, lo fracturan y lo multiplican de un modo polémico. […] Por tanto, la relación del arte con la política no es un pasaje de la ficción a lo real, sino una relación entre dos maneras de producir ficciones.” De Jacques Rancière en “Las paradojas del arte político”, El espectador emancipado (2008).

Science of the City

Ficción de ficciones Onda: ¿Dónde está Alicia? No la veo. Átomo: Sí, estaba aquí, mirando asombrada hacia el infinito. Tenía una mirada ausente, muy lejana, como si buscara algún misterio ¡Ha desaparecido! No la veo. O: ¿Será invisible? Tal vez el misterio es ella misma, que atrapada en el espejo no puede salir de su propia ficción ¿Y cómo narrarse una misma? ¿Cómo reconocerse en la invisibilidad a-través-de un reflejo? Á: ¿Y tú me ves a mí? O: Yo soy luz, te siento, te rozo, me envuelves y, si me miras, verás ondas de visibilidades infinitas. Á: ¡Qué paradojas de sentido! No entiendo. O: Es el puro devenir (ya lo dice Deleuze en su Lógica del sentido), y precisamente tomando la figura de Alicia y ella misma, “Al otro lado del espejo”, cuando dice que se trata de una categoría de cosas muy especiales: los acontecimientos, los acontecimientos puros. Ser, a la vez, más grande y más pequeña, aparecer y desaparecer, ver y no ver; esa es la paradoja, la afirmación de dos sentidos a la vez. Á: Dualidades, incertidumbres !Nosotros no somos cosas! O: ¿Cómo que no? Te falta imaginación. Somos lenguaje: fórmulas, ecuaciones, representaciones, pura tecnología en movimiento. Á: Como soy tan diminuto en mi cerebro siempre hay ausencias. Tendré que hacer memoria. Voy a volverme a leer la paradoja del gato de Schrödinger. O: No importa. Baila con tu cabeza para viajar muy lejos. Á: No puedo. Siento que mi cabeza está en mis pies y que el asfalto ejerce una fuerza de atracción poderosa sobre mí. Quiero recuperar mi memoria para saber quien soy.

O: ¡Qué ironía! Tú, que eres energía pura. Tu memoria está ahí, en el baile de las ciudades, eres las ondas que emanan de los cuerpos que la habitan. Á: ¡Mira, ya la veo! Está saliendo del túnel oscuro. Ahí abajo a la izquierda. O: Sí, yo también. Pero yo la veo arriba a la derecha, deslizándose por el túnel luminoso a una velocidad infinita ¡Cuidado, vamos a chocar! Ya no veo absolutamente nada. Todo está vacío. El átomo es la unidad mínima de un elemento químico que aún conserva las mismas propiedades. Está formado por partículas subatómicas: electrones, protones y neutrones. Asimismo, los protones y los neutrones están formados por quarks. Los átomos se agrupan formando moléculas que son la unidad mínima de los compuestos.

La malla infinita Antònia Vilà Audio Mirabelle 1994, Tarantela para piano de juguete de Stephen Montague, interpretada por Margaret Leng. Es una transcripción videográfica y temporal del cielo nocturno a partir de la grabación de láminas de inscripciones grabadas y que se han inspirado en la cultura gráfica de otros lugares como la ciencia y las cosmologías mitológicas distantes. A la mirada de las luces de la ciudad contraponemos la observación de otras luces en cuanto a percepción y escala, las del firmamento, que nacen de un cúmulo de estrellas elegido entre morfologías diversas como los fractales o mitologías antiguas como las de Oriente, combinándolas también con otras propias e inventadas. Todas ellas las pensamos como inscripciones porque son figuras

Traducciones

planas y sin sombras, que gozan de una consistencia óptica deslumbrante. Estos aspectos que componen las láminas grabadas de este proyecto se reflejan referenciados por Bruno Latour en Visualización y cognición. Las inscripciones, siguiendo a Latour, tienen cualidades que las hacen tan móviles como inmutables. Así, las inscripciones, gracias al uso de la imprenta, gozan de una dualidad que se hace ostensible por la repetición y la reproducción de copias de estos “móviles inmutables” que se prestan a combinatoria y superposición. El proceso trata de un juego de desplazamientos; es un amplio abanico de grabados que surgen de formas que he ido seriando y combinando, dando lugar a una producción que se resuelve como una saga de estrellas. Por lo tanto, son inscripciones, escrituras dibujadas que, como las listas, interactúan de antemano con los nuevos listados de las estrellas de hoy. Listados que no se nombran desde la mitología pero que, por su ausencia la invocan desde otra nomenclatura. Dibujos de estrellas, obra gráfica sobre superficies que vincula lo paterno al número, como nombre y como texto. El proyecto se argumenta, por tanto, como la lectura de una secuencia morfológica y luminosa que se añade a la cosmología como un elemento adicional, como una ficción más de la percepción del infinito, donde la simulación y los códigos numéricos permiten asociarla como un continuo. El argumento visual realizado en vídeo es la traducción, pues, de un contrapunto a la noche y a la luz de la ciudad a que aluden dos de los vídeos de esta muestra: Les lumières de la ville y La luna en Montjuïc. Si estos vídeos representan cuestiones y grabaciones localizadas en la ciudad y su historia, mi obra propone otra

visualización, la de comprimir en una cartografía icónica de las estrellas, desde la claridad y la síntesis, un paseo ficticio del conocimiento. Se trata de un conocimiento paralelo, salvando ámbitos dialécticos, como el que se da en las miradas del arte y de la ciencia. Me hacen pensar en Bruno Latour cuando nos habla de la experiencia del astrónomo, que no puede leer la riqueza de las fotos del cielo por demasiado ricas y, por tanto, confusas para el ojo humano y nos recuerda la invención del ojo láser y de las computadoras que han servido para leer las fotos del cielo. Por ello, el astrónomo ya nunca mira el cielo y las fotografías. El trabajo del artista también tiene vínculos comunes con la introspección del astrónomo y manifiesta actitudes similares en sus trabajos. La malla es un metáfora del universo infinito que se mueve y se transforma; pero aquí es imagen metonímica, aquella que toma el firmamento como un fragmento simbólico de una totalidad expandida. La malla infinita es la construcción de la cubierta de otra luminaria y quiere ficcionar un paseo con la mirada por el firmamento desde la transcripción cultural, desde el dominio de la herencia de la inscripción, de la abstracción y de la resonancia de la textualidad numérica. El sonido de la pieza para piano de juguete de Sthephen Montague quiere subrayar esta ficción temporal como una evocación, como un recuerdo temprano y repetitivo, tan distante como sea posible, donde la convivencia de visualización y conocimiento se enlazan. Este evento provocado por la confianza cognitiva que se desprende de la textualidad gráfica del arte y de la ciencia hace posible mencionar que “Pensar es una tarea de las manos”, como decía

Science of the City

Heidegger, pero lo que hay en las manos, como dice Latour, son inscripciones.

03. Newton’s first law 04. City Sounds- A New Source of Energy? 05. ¿Los espejos planos producen imágenes invertidas? 06. Si Galileo hubiese podido patinar… 07. El misterio de la esfera de reloj desaparecida 08. Las leyes de Newton con patines 09. ¿Por qué cambia el planeta Tierra? 10. White-topped buildings, who loves the sun? 11. Bicycles and Gears 12. Isotonic drinks 13. Rozar y calentar - Rub then heat 14. GENETIC DIVERSITY. Are we that different? 15. La asombrosa composición del átomo 16. Hydro-Electricity 17. How find a rainbow in your city? 18. Où trover un arc en ciel dans votre ville? 19. Experiment: the city like interference 20. Electromagnetic waves 21. The sound 22. It’s Why You Don’t Tip Over And Break Your Neck 23. A Question: Why are Solar Panels Tilted? 24. Science at the Playground 25. Where Does Reclaimed Water Come From? 26. How does popcorn pop? 27. Watch it POP! 28. Ecosystems: a Brilliant Finding 29. Counting Cars 30. Four-Leaf Clover Fortune 31. La Luna en Montjuïc 32. The Train Bridge in Davenport, IA 33. Desperately Seeking Symmetry 34. Condensation in NYC!! 35. Clean up your MESS!! 36. Science in the STREETS! 37. Breathe in that Fresh CAR air!! 38. The CityFish Talk a Little Science 39. How Do TV Remote Controls Work?

La luz visible es la porción del espectro electromagnético perceptible por el ojo humano. Se encuentra comprendido entre las longitudes de onda de 380 nm y 780 nm en el aire. Sus características básicas son el brillo, el color y la polarización o ángulo de vibración. Presenta propiedades de onda y de partícula.

Cincuenta vídeos El concurso de vídeos: CIENCIA, CIUDAD y arte Emily DeHority, Uninoseafit, Anna Cabré, Liz Compitello, Jordi Riera, Ruvén Häussler, Laura Alcoverro, Àngel Altés, Júlia Paüls, Albert Mundet, Núria Sala, Martí Badal, Michelle Wilson, Lluís Sala, Núria Jar, Imma Colomer, Laura Pau, David Oliete, Raquel Eme, Martí Devant, Manel Pau, Aziz Ghadiali, Marta L.C., Manuel N.B., María P.O., Ada S.C., Ionapergo, TIC y Prisión, Stephen Boyd, Emily Ramos, Jake, kmartlossprevention, Kayanethechemwiz, Armine Digilian, KTeamy, Msutter, Julia Hostetler, Ruben Permuy, Jaime Ballesteros, Sade Lewis, Inés Navarro, stinacooke, AlisaC, B.H. Betts, Constant Bourdeloux, MrCopperstein, Julie Ferracci, Laure Boeglin, Léna Le Sciellour, Martyna Goral, Zackari Ait Elhadi, Science Académie, Enzo, Romane, Lorena, Corentin, Virginie, Sandrine, Jean-Michel, Arthur, Christelle, Imane, Illan, Thibaud, Vita, Mariléne, Clément Myette, Msutter, Arturo Carcavilla, Albert Folk, Irene Lapuente, Marcos Roca-Cusachs, Luís Parellada y Keiko Ueda. 01. Why the sky is sometimes blue and sometimes red? 02. Fósiles Urbanos

Traducciones

2010, Chinese Fantasy. Yiwu’s Garden, en Shanghai. Recientemente realizan Las cajas chinas con el soporte del Institut de Cultura de Barcelona, en el marco de proyectos deslocalizados de BCN Producció11. Han realizado proyectos relacionados con el libro de artista o bookworks con el colectivo 13L, participando en ferias nacionales e internacionales. Desde una perspectiva multidisciplinaria, su producción artística se desarrolla a través de artefactos y ficciones que abordan paradojas relacionadas con el consumo, el plagio, la alteridad y la hibridación en la sociedad contemporánea.

40. Effet Doppler - Doppler Effect 41. Les lumières de la ville 42. Silence je pousse 43. Une démarche non linéaire 44. Comment observer l’invisible 45. Phénomènes périodiques 46. Les aménagements pour personnes handicapées 47. Les figures dans le marbre 48. Microtrottoir: qu’est-ce que la science dans la ville 49. L’effet lotus 50. Petites bêtes dans la ville

Biografías

Eugènia Agustí

Mercè Casanovas

Artista y profesora de la Sección de Grabado del Departamento de Pintura de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Explora la reciprocidad entre el color y la abstracción geométrica. La confluencia creativa de ambos contextos se traslada a su ámbito de investigación y docencia, donde, a través de los sistemas de impresión, emprende producciones de obra gráfica original de diversa índole. Desarrolla procesos de estampación examinando cómo, a través del despliegue de la imagen editable, los nuevos sistemas tecnológicos interactúan con los tradicionales en una progresión alternante.

Desde 1984 trabaja como profesora en la Sección de Grabado del Departamento de Pintura de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Su área de investigación se desarrolla en diferentes campos de la gráfica, pero se ha especializado en la litografía sobre piedra, sobre plancha y en la fotolitografía. Ha efectuado estancias en Inglaterra y en Alemania para mejorar sus conocimientos sobre transferencia de imágenes y fotolitografía. Ha impartido cursos de estas técnicas en Inglaterra, Suiza, Argentina y España. También está interesada en todo lo relacionado con el libro de artista, siendo este uno de los proyectos más importantes en la actualidad. Desde 1998 forma parte del grupo 13L constituido por trece artistas que desarrollan su obra sobre todo en arte gráfico, pero también en otros medios y siempre en torno al libro de artista o bookwork. Ha expuesto en diferentes ciudades de Cataluña y del extranjero.

Montse Carreño y Raquel Muñoz Montse Carreño (Olesa, 1970) y Raquel Muñoz (Calatayud, 1980) son licenciadas en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona. Colaboran juntas desde 2006 en el marco del colectivo MIOP, dRakar y Nomade, en Senegal (2007-2008), y durante

Science of the City

of the City (2011-2012). En la actualidad coordina la exposición Dimensión Nano en colaboración con el Instituto Catalán de Nanotecnología, así como el workpackage de aprendizaje organizacional del proyecto Kukuxumusu Relocated (2011-2012). También desarrolla un proyecto piloto de co-creación de conceptos científicos para niños de educación primaria: Exploradores y Inventoras (2011-2012). Ha diseñado y facilitado talleres para promover el metadiseño en el sector cultural, en colaboración con el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB) (2010-2012). Su interés princi pal radica en la intersección de las formas de aprendizaje, la ciencia y otras formas de conocimiento como el aprendizaje que se deriva de un cuerpo situado. Es licenciada en Ciencias Físicas por la Universidad de Barcelona y tiene un Diploma de Posgrado en Comunicación de la Ciencia (Universidad Pompeu Fabra, UPF), así como un Postgrado de Creación de Documentales Científicos (UPF). Ha estado sumergida en la danza contemporánea desde una temprana edad y está titulada por la Royal Academy of Dance de Londres. Las interconexiones entre todas estas formas diferentes de entender el mundo la convencieron de que era hora de explorarlas más a fondo y empezar a cooperar con personas creativas y con talento que compartieran su pasión por la creatividad, la cultura y el aprendizaje, que son las principales motivaciones detrás del proyecto de La Mandarina de Newton.

Borja Leonardo Fermoselle Arquitecto licenciado en la ETSAB, donde actualmente colabora en un grupo de investigación denominado “Topología de la Ciudad”; Miembro fundador del colectivo 080k, dedicado a la observación, estudio e interacción con el espacio común-urbano, que actualmente está realizando diversos estudios y proyectos. Colaborador de varios colectivos que trabajan en el arte y la arquitectura como Taller Danza, Lup, en Uruguay (2006-2012), Stalker, en Roma (2010), StapBcn, en Barcelona (2012), Iconoclasistas, en Argentina (2011-2012), SiteSize, en Barcelona (2011) y Paisajes Culturales, en la ETSAV (2011). Irene Lapuente Fundadora y directora de La Mandarina de Newton SL. Antes de crear su propia empresa, Irene Lapuente acumuló casi diez años de experiencia en comunicación de la ciencia, educación, museos, desarrollo de estrategias de comunicación y en gestión de proyectos. Ha ocupado cargos profesionales como Jefe de Comunicaciones del Instituto Catalán de Paleontología (ICP) y del Departamento de LSI de la Universidad Politécnica de Cataluña (UPC). También había trabajado como miembro del Departamento de Educación del Museo CosmoCaixa de Barcelona y como profesora de enseñanza secundaria. Ha diseñado procesos de co-creación en los ámbitos de la cultura, el arte, la ciencia y la educación: De la contemplación a la participación y más allá con el Tech Museum de California y Citilab (20092010), Talentlab con el CSIC (2011), Common Grounds en el espacio de ciencia de Arts Santa Mónica (2011) y Science

Aleix Molet Licenciado en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona (2002). Diploma de Estudios Avanzados (2005).

Traducciones

Actualmente, realiza la Tesis Doctoral Estados irreversibles del objeto artístico, en la Universidad de Barcelona y colabora con el grupo de investigación Metamétodos. Ha participado en las siguientes exposiciones individuales y colectivas desde 2004: Cavernas + Artza, en el Museo de la Ciencia de Barcelona, CosmoCaixa (2011), A * TABLE organizada por A * DESK (2011), Muestra Videofreqüències, en el centro de arte Cal Massó de Reus (2009), Muestra de Arte digital Off Loop, en el Centro de Arte Santa Mónica de Barcelona (2004) y Deas BA del Espacio VolART (2004).

del equipo de investigación IMARTE desde el año 2000. Especialista en computer. art e impresión expandida. Licenciado (1989) y doctor (2005) en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona con la tesis Alear: Arte procesualaleatorio. La aleatoriedad en el Computer-Art, donde estudia las aplicaciones artísticas y variantes teóricas de la multiformidad y omnipresencia de la computación y la aleatoriedad del entorno creativo contemporáneo. Durante la estancia de investigación posdoctoral en la Akademie der Bildenden Künste München (febreroagosto 2008) crea nuevas narrativas orientadas a las problemáticas y complejidades del lenguaje entendido como código de comunicación. Dentro del ámbito artístico, destacan sus exposiciones individuales y colectivas, así como las propuestas audiovisuales. Desde el año 1992 ha expuesto en la Galería Fernando cano (Palma de Mallorca y Barcelona), Inglostraetti8 (Islandia), I.Bongard (París), Cavecanem (Sevilla) y ha realizado aportaciones audiovisuales en el CGAC (Santiago de Compostela), Sonar-cine en el CCCB, Muestra de Artes Electrónicas 2000 en el Centro de Arte Santa Mónica (Barcelona) y en el Festival de Creación Audiovisual de Navarra.

Cristina Pastó Cristina Pastó es profesora agregada de la sección de grabado de la Facultad de Bellas Artes (1996) y doctora en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona (2004). Alterna la actividad docente con la actividad artística propia. Su trayectoria parte del conocimiento y formación en el mundo del grabado y la impresión en sus diversas vertientes y es el núcleo a partir del cual ha ido desarrollando su trabajo. En la actualidad, trabaja con proyectos donde incorpora nuevas tecnologías como la impresión digital sobre diferentes soportes, marcando un territorio de fusión de técnicas y materiales. Desde 1990 ha intervenido en varias exposiciones colectivas e individuales en nuestro país y en el extranjero. Desde 1996 forma parte del colectivo 13L con el que edita y publica libros de artista. Han participado en diversas ferias europeas e internacionales.

Ramon Sangüesa Ramon Sangüesa es profesor titular de la Universidad Politécnica de Cataluña (UPC, Departamento de Software), donde actuó como vicedecano de Innovación en la Factultat de Informática. Es investigador visitante en la Universidad de Columbia (Nueva York), Centro de Innovación Organizacional. Es miembro distinguido del Slab, Strategic Innovation Lab, del Ontario College of Art and Design (Toronto, Canadá). También lo

Eloi Puig Profesor titular del Departamento de Pintura de la Facultad de Bellas Artes (Universidad de Barcelona). Miembro

Science of the City

es en la Parsons School of Design, donde actualmente forma parte de un proyecto sobre colaboración y diseño financiado por la National Science Foundation americana. Tiene un doctorado en Inteligencia Artificial por la Universidad Politécnica de Cataluña (1997) y un postgrado en Comunicación de la Ciencia por la Universidad Pompeu Fabra (1997). En 2007 fundó Citilab, un centro de innovación cívica, donde desarrolló proyectos de innovación urbana como UrbanLabs (2008-2009) y proyectos de innovación organizativa como Breakout, en colaboración con el Institute for the Future. Fue director de innovación de Citilab hasta septiembre de 2010, cuando se decidió a explorar áreas de innovación e investigación en Estados Unidos. Ha participado en varios proyectos de investigación nacionales y europeos, tanto en la investigación tecnológica como de innovación y comunicación científica. Colabora con el área del proyectos Co-Creating Cultures de La Mandarina de Newton, donde ha participado en proyectos como De la contemplación a la participación y más allá (2009-2010), Common Grounds (2011), Science of the City (2011-2012), Kukuxumusu Relocated (2011-2012) y Knowledge Federation (2010-2012). Sus intereses actuales incluyen la coevolución de las normas, la cultura y la tecnología en situaciones de innovación y el diseño de los procesos de colaboración así como el metadiseño para la participación. Tiene varias publicaciones en el campo de la tecnología, la informática y la innovación.

de París y Chicago y ha trabajado en el Kings College y en el Goldsmiths College de la Universidad de Londres. Su trabajo de investigación se ha centrado siempre en el arte, en primer lugar en Brasil y ahora en Barcelona. Entre sus publicaciones más importantes se encuentran Fetishes and Monuments (Berghahn, Oxford, 2007), Cultures of the Lusophone Black Atlantic (Routledge, 2007), Sorcery in the Black Atlantic (University of Chicago Press, 2011) y Money and personality in the Lusophone world (University Press of New England, 2012). Sergi Selvas Gardeñas Técnico realizador multimedia y programador web desde 2006 y actualmente cursando el Grado en Bellas Artes en la Universidad de Barcelona. Miembro fundador del colectivo Mixité, plataforma de difusión y colaboración de proyectos interdisciplinarios entre arte, arquitectura y urbanismo. Ponencia acerca del paisaje sonoro en el Seminario Paisajes Culturales en la ETSAV y participación en la Quam 2011.Wikipolis. Construcciones colectivas del espacio social. Anja Steidinger (Berlín, 1972). Licenciada en 2002 en Bellas Artes por la Facultad de Bellas Artes, HfbK-Hamburgo (Alemania). En 1997 cursó un semestre en la Facultad de Bellas Artes de Cuenca. De 2000 a 2002 fue profesora asistente del laboratorio de vídeo y fotografía digital en el departamento de Comunicación visual en la HfbK (Hamburgo-Alemania). De 2006 a 2008 estudió en la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona, el Máster en Producciones Artísticas e Investigación y desde enero del 2009 a 2012 estuvo

Roger Sansi Roger Sansi es antropólogo e investigador Ramón y Cajal en la Universidad de Barcelona. Estudió en las universidades

Traducciones

becada como investigadora (FI) en el grupo Prospecciones Binarias, Universidad de Barcelona. Steidinger está analizando en su trabajo teórico la autorrepresentación de un nuevo malestar y la construcción de subjetividad en el nuevo paradigma de la producción en las sociedades conectadas. Como artista participa desde 2001 con piezas de vídeo en varias exposiciones: Get that balance, Kampnagel 3, en Hamburgo (2001); exposición en el espacio público ZollDouane, en Hamburgo (2003); Bienal de la Habana, en Cuba (2006); Artivistic, en Montreal, Canadá (2007) y en el Visual Artcenter of Peacock Aberdeen, en Escocia (2008). Desde 2007 forma parte del colectivo ENMEDIO de Barcelona de arte, tecnología y política, y es miembro del grupo de investigación MetaMétodo: metodologías compartidas y procesos artísticos en la sociedad del Conocimiento, Universidad de Barcelona.

alter ego de ficción: Alicia a través del espejo. Nombrar el nombre desde otros escenarios ficcionados, aquellos que nos reflejan en su representación de la realidad, la tragedia y el asombro. Antònia Vilà Antònia Vilà es catedrática de Grabado en la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Su trayectoria se enmarca en un diálogo compartido entre el arte, la docencia y la investigación. La obra gráfica original y su alteridad en el libro y la instalación son el núcleo de su producción. Investiga el grabado desde la inquietud de experimentar, en sus procesos de imagen, en las fronteras de sus límites. Ha participado en numerosas exposiciones aquí y en el extranjero, y tiene obras en diversos museos y colecciones. Ha promovido la ampliación del lenguaje impreso al medio digital coordinando el curso europeo P. A & R. Printmaking, Art and Research (1995-1999) con la dirección de los postgrados internacionales De la huella grabada la huella digital 1 y 2, (1998-1999), en la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Coordina el Programa de Doctorado EAPA, Estudios Avanzados en Producciones Artísticas. Es miembro del grupo de investigación Metamétodos. Sus menciones más destacadas son: La Beca de Creación para estudios en el extranjero de la Fundación Juan March (1975-1976) por el Atelier 17, de S.W. Hayter en París; el premio de la Trienal Internacional de Cracovia (1991), y el premio Bharat Bavan International Print de Bhopal en India (2011).

Alicia Vela Alicia Vela. Es artista visual y profesora de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona. Dirige el grupo de investigación IMARTE. Ha participado en numerosas exposiciones individuales y colectivas nacionales e internacionales. En su trabajo experimenta diferentes focos de interés, unidos todos ellos por el carácter metafórico de sus propuestas. Elementos de la naturaleza como los insectos: moscas, hormigas y libélulas han sido objeto de reflexión crítica y poética, experimentando un imaginario que nos habla del sueño y las pesadillas, de la realidad y del deseo, de la fragilidad de unos cuerpos-alas que casi se rompen al cogerlos. De sus reflexiones nace también la necesidad de crear narrativas partiendo de la apropiación de su

Science of the City Un projet de La Mandarina de Newton

Abductions : ville, science, art Roger Sansi La science est partie prenante de notre quotidien. Les formes sous lesquelles elle semble se manifester et disparaitre ne sont pas toujours prévisibles ni même claires. Nous sommes entourés de phénomènes et d’appareils qui nous renvoient aux principes fondamentaux de l’univers. Nous vivons en symbiose avec des entités discrètes que nous tenons pour acquises, chacune agissant pour son compte. Nous marchons chaque jour sur des strates géologiques qui sont le théâtre d’histoires de temps antérieurs à l’invention du langage. Nous travaillons dans des villes qui croissent selon des configurations qui échappent à nos projets. Toutes ces histoires sont là : nous n’avons plus qu’à nous arrêter et les écouter. Je ne crois pas que l’objectif principal de Science of the city soit de rendre accessible en des termes simples, les connaissances scientifiques. Les expressions mêmes de « rendre accessible » ou « termes simples » impliquent un processus vertical, du spécialiste « qui sait » au grand public qui ne sait pas. Nous ne nous trouvons pas non plus devant un spectacle qui cherche à provoquer la surprise du spectateur, faisant de la science un truc de magie. La pédagogie tout comme le spectacle sont souvent des processus hiérarchiques par lesquels le technicien/ maître, le magicien/comédien nouent une relation verticale avec le public. Que ce soit par l’illustration ou la séduction, le public est sujet de consommation ou récepteur d’information mais n’est pas producteur de connaissances. Science of the city part du principe opposé : ne pas commencer par distinguer science et public mais commencer par

demander quelle est cette chose appelée science par les gens, au quotidien, dans la ville, en établissant pour cela des relations horizontales, sur la base de la participation et non de la hiérarchie. Science of the city a trouvé la science dans les petits événements, les bicyclettes, les terrasses des toits, les insectes, les marbres, les pavés des trottoirs, les popcorns... qui sont les protagonistes des dizaines de vidéos que le projet a reçues. Science of the city ne cherche pas à travers le recueil de ces images, à formuler des conclusions générales ou des hypothèses de recherche. Au-delà de leurs utilisations comme « données » à usage statistique, les images des vidéos ont été transmises à une équipe d’artistes qui les ont utilisées comme matériel pour produire leurs propres images, objets, sons. De la même façon qu’on ne saurait limiter les images des vidéos à des données discrètes et quantifiables, prêtes à être analysées par les scientifiques, il ne serait pas non plus exact de considérer ces vidéos comme une matière première qui inspirerait les artistes pour produire leurs œuvres. Dans le domaine de l’art contemporain, la notion d’inspiration comme point de départ quasi divin est chaque fois plus éloignée de la réalité de la pratique artistique. L’art d’aujourd’hui parle de travail, de processus, de recherche, même si ces termes ne sont peut être pas toujours beaucoup plus clairs pour les artistes que la notion d’inspiration. En quoi consiste la recherche artistique? De quels principes part-elle? Que cherche-t-elle? Avec quels moyens? Ces questions suscitent parfois dans le milieu artistique une certaine angoisse eu égard au modèle imposé par ce que l’on appelle « la science ». Mais se poser ces questions

100

Science of the City

vaut-il la peine? Faut-il comparer l’art et la science? Et de quelle science est-on en train de parler? Il semble parfois que dans sa perception courante, on confonde la science et ses protocoles, c’est à dire la pratique scientifique et sa régulation institutionnelle. Plus généralement, on réduit parfois la pratique scientifique à une méthode comme si effectivement la théorie et la méthode étaient deux réalités parfaitement différentiables en accord avec le « protocole ». Nombre de ces perceptions trouvent leur origine dans les notions d’épistémologie que nous avons tous reçues dans notre éducation, notions qui ne correspondent peut être pas à la pratique scientifique réelle. Nous sommes prisonniers des discours que nous avons reçus comme celui par exemple, d’une science basée sur la « déduction » (application d’une théorie) ou sur « l’induction » (aller de l’expérience à la théorie) alors que l’art travaille à partir de l’anti-méthode, « l’inspiration ». Plutôt que de parler en termes d’inspiration, de déduction, etc., il serait peut être mieux d’appréhender le processus artistique en termes d’abduction. L’abduction n’est pas un processus vertical qui va des idées aux matériaux ou aux données, ou à l’inverse, des matériaux aux idées, mais un processus horizontal de transposition : selon la terminologie de Peirce, guessing, deviner ou supposer, comme si l’objet même provoquait l’idée, se situant sur le même plan que le sujet. La notion d’abduction est centrale dans la théorie de l’art de l’anthropologue Alfred Gell, pour lequel, à travers l’abduction, nous voyons comment les œuvres d’art et toutes les images ont le pouvoir de provoquer des effets sur les sujets qui les approchent, un pouvoir en lequel nous voyons une quasi intention de ces objets, ce que Gell

appelle l’abduction de l’agent (abduction of agency). Dans ce processus, objet et sujet se situent dans le même plan, dans un dialogue, un échange que nous pourrions décrire en termes de participation. En ce sens, l’objectif de l’art serait de laisser parler ou de donner la parole aux choses. Les travaux du groupe de recherche IMARTE se sont appropriés les vidéos de différentes manières. Certains en produisant de nouvelles images à partir de questions similaires, d’autres en interprétant la narration des vidéos, d’autres encore en prenant des éléments des vidéos et en les transposant dans un autre langage. Interprétations, relectures, traductions... Dans tous les cas, tous les travaux se situent sur un plan de dialogue et d’échange, davantage que sur le plan de l’analyse et de la généralisation. Et dans cet échange, ce sont les petites choses qui finissent par acquérir un rôle central. Dans ces exercices de transposition, nous trouvons des éléments récurrents de notre paysage quotidien qui passent normalement inaperçus mais qui finissent par devenir les acteurs centraux, des lichens et fossiles aux sons et lumières auxquels nous ne prêtons normalement guère attention mais qui ont de nombreuses histoires à nous raconter si nous nous arrêtons pour les écouter.

La science de la ville : les raisons d’un projet Irene Lapuente et Ramon Sangüesa Science et ville. Science dans la ville. Science de la ville. S’il y a quelque chose qui nous motive, c’est bien la mise en œuvre de la force des mélanges, mélange des personnes, mélange des moyens, mélange des méthodes. Il ne s’agit pas du mélange pour le mélange : il y a toujours derrière un objectif, des réponses à des questions.

101

Traductions

Science of the City est justement née d’un certain nombre de ces questions. La première est inspirée par notre recherche permanente de reformulation des formats de communication liés à la science. La seconde est liée aux méthodologies participatives qui sont au centre de notre action. Le point d’intersection de ces deux questions définit notre pari déterminé pour les processus ouverts et hybrides qui incitent à l’apprentissage et à l’action. D’un point de vue de la science comme objet à « vulgariser », la première question renvoie à « Comment montrer que la science va bien au-delà du laboratoire ou de l’espace naturel et d’une caste d’experts professionnels? ». Cette question initiale génère une série de questions dérivées, liées entre elles, et définit quelques unes des lignes d’inspiration de notre travail, tant en termes de processus de co-création qu’en termes de processus d’apprentissage. Pour nous, la co-création n’a pas de sens si elle n’implique pas des actions d’apprentissage individuel et collectif. Et l’apprentissage n’a pas de sens s’il ne génère pas des processus de co-création et de production qui ont nécessairement une composante sociale. D’un point de vue de la science, cela suppose de se défaire du schéma « vulgarisateur » habituel. La science n’est pas seulement une pratique professionnelle et n’est pas confinée à un espace particulier comme peut l’être celui du laboratoire de recherche. Les démarches de fond de la science s’appuient sur la curiosité et l’imagination, la capacité de surprise. La surprise qui conduit à une question scientifique peut surgir en tout lieu et à tout moment. Dans une société comme la nôtre qui s’est bâtie sur la prédominance du discours technoscientifique, un voile

d’ombre a été jeté d’une façon qui peut surprendre, sur la notion de surprise, de capacité à se poser des questions, d’être systématique dans la découverte, de travailler méthodiquement à la confirmation ou la réfutation de celle-ci ; bref, sur les capacités fondamentales de la science d’être à la portée de toute personne ouverte d’esprit qui ne renonce pas à laisser ses propres interrogations entre les mains d’autrui. Bruno Latour a bien remarqué qu’ « il n’y a pas besoin d’un doctorat pour faire de la recherche ». En tous les cas, nous pensons que celui-ci n’est pas nécessaire pour se poser des questions qui par ailleurs, mènent à une recherche professionnelle. De fait, Latour relevait les possibilités des nouvelles technologies et de leurs pratiques collaboratives qui donnent aux citoyens un accès plus direct au développement de la recherche, non seulement pour travailler eux-mêmes sur des thèmes de recherche qui les intéressent mais également pour pouvoir orienter ceux qui s’y consacrent comme professionnels. Dans cette perspective de gagner en capacité à se poser des questions et à développer l’engagement citoyen, de nouveaux processus et espaces d’opportunité sont en train de se créer. Par exemple, la citizen science qui invite les citoyens à participer à l’acquisition de données d’observation (en météorologie, ornithologie et nombre d’autres disciplines), ou à aider les chercheurs (comme les expériences connues de la NASA de détection et classification d’objets stellaires grâce au travail de milliers de volontaires). La logique ambigüe du crowdsourcing a permis le développement de propositions plus actives encore, par lesquelles les citoyens sont les acteurs du processus

Science of the City

de découverte de nouvelles connaissances et de nouvelles méthodes de travail. Comment ne pas penser à cet égard au projet Foldit! dans lequel les propres citoyens et non pas les experts scientifiques, ont été capables de créer de nouvelles heuristiques du repliement des protéines, ce qui leur a permis de publier des articles scientifiques. Ce qui nous intéresse est d’aller au-delà de ces formes de participation. En effet, dans ces exemples, l’initiative est partie d’un groupe d’experts qui avait un besoin (classer, résoudre des repliements, etc.) et qui par internet, a invité les citoyens à la participation. La justification qui est souvent donnée pour ces invitations à collaborer est l’argument économiste de la logique du crowdsourcing. Par temps de crise, la justification des économies réalisées est également avancée. Mais ces justifications ne sont pas toujours les mieux à même d’élargir le champ des connaissances et des engagements. Par contre, il ne faut pas oublier qu’en chemin, des découvertes sont faites et que de nouveaux participants se joignent à la démarche de la quête scientifique. Il n’en demeure pas moins que dans la plupart des processus en jeu, il y a une mainmise notable des experts. Latour évoquait également d’autres points comme celui de l’association française de recherche contre le cancer qui demande aux experts à ce qu’ils travaillent sur des problèmes et des syndromes particuliers, au-delà de la tutelle de l’Etat et des lignes stratégiques que définissent les politiques de subvention des Etats et de l’Europe et qui sont le reflet des intérêts économiques ou endogamiques de la classe des universitaires et des chercheurs professionnels.

Questions annexes posées par Science of the City Dans cette logique d’exploration d’autres espaces d’engagement, le projet Science of the City se posait deux questions : « Quels sont les sujets qui ont un intérêt pour les citoyens dans leur environnement immédiat ? », « Comment faire pour qu’ils fassent émerger leurs propres questions et hypothèses ? ». Pour nous, tant d’un point de vue démocratique que cognitif, il y a un grand intérêt à explorer comment réorienter les stratégies habituelles des processus de « vulgarisation » de la science. D’abord, prêtons l’oreille à ce que disent ceux qui sont identifiés comme les récepteurs habituels des efforts de vulgarisation. Ensuite, sortons de la logique du contenu correct et préfabriqué qui « doit être communiqué » et ouvrons un espace de co-création, pas tellement de contenus mais plutôt de questions, d’idées et de thèmes nouveaux. C’est dans cet espace que peut se créer une possibilité de découverte et de partage de méthodes, de processus, de valeurs, d’attitudes. Et c’est dans cette situation que peut se déployer l’approche constructive des processus typiques du savoir-faire scientifique : découverte, surprise, émerveillement devant ce que les autres considèrent comme évident, question, hypothèse, expérimentation… Elaborons donc des processus qui puissent générer des points de rencontre et d’apprentissage et qui, le cas échéant, initient de nouvelles actions et de nouveaux programmes de recherche. Axons la participation sur une perspective très active, centrée sur la production conjointe… de nouveaux processus. Nous ne voulons pas seulement créer des activités qui génèrent de « l’interaction sociale » ou qui s’épuisent dans la création

Traductions

de « communautés ». Ce sont ces expressions qui avec le crowdsourcing, les réseaux sociaux ou le « musée participatif », sont devenues les nouveaux mantras qui, pour notre malheur, s’appliquent comme piètres formalismes et sont acceptés sans plus de justification. Nous trouvons ainsi des institutions de vulgarisation qui sous le couvert de perspectives de « participation à la Facebook » ne font rien d’autre que perpétuer un discours de transmission de contenus et tout au plus, de génération d’activités qui renforce le discours habituel, c’est-à-dire celui des experts. Dans le fond, elles ne font que prolonger le sentiment que la démarche scientifique doit continuer sous le contrôle de « ceux qui savent ». Lors de notre projet « De la contemplation à la participation et audelà »1 fait en collaboration avec le Tech Museum de Californie, nous avons déjà recueilli des évidences des capacités du public à entreprendre des processus d’élaboration et d’apprentissage normalement réservés aux experts. Nous avons pu mettre en évidence que la participation peut aller au-delà de la suggestion, de l’apport d’objets personnels au musée ou du retour sur ce que l’institution propose. Nous avons montré que le public peut apprendre le processus de conception d’une exposition technoscientifique et de partager de nouvelles visions sur les différents types de connaissances à l’œuvre (connaissances expérimentales, technologiques, scientifiques, de conception, …). Pour cela, nous avons créé d’intenses expériences d’apprentissage et de relation entre les participants et entre les participants et les institutions du musée. En définitive, nous avons commencé à montrer une autre manière de faire de la vulgarisation, centrée

sur le processus et pas seulement sur le contenu, sur la co-création et pas seulement sur l’interaction et codirigée par des néophytes et des experts. L’objectif de ce type de projet ne cherche pas seulement à créer un impact mais également à fournir un nouvel objet de réflexion sur le développement du processus en soi, une opportunité pour de nouvelles questions et de nouvelles ouvertures. Un processus de Métaconception Pour nous, le plus important est d’initier des projets partagés qui à leur tour, génèrent chez les participants la capacité de créer de nouveaux processus similaires dans leurs propres domaines d’intérêt. Inspirés par les questions initiales, les participants créeront leurs propres questions et leurs propres méthodes de travail à partir de l’expérience issue d’un premier projet collaboratif. L’intérêt de cette approche réside comme nous l’avons dit plus haut, dans la capacité d’aller bien au-delà de la simple transmission ou communication et d’enclencher des processus collectifs d’apprentissage et d’action. De plus, créer des mécanismes qui étendent la capacité d’élaboration de processus collectifs n’est pas seulement une autre forme de faire de la recherche. En effet, le propre processus et les participants eux-mêmes deviennent pour nous une source de connaissances nouvelles sur les processus de cocréation et d’apprentissage. Les logiques de ce type de procédé ne sont absolument pas linéaires ni unidirectionnelles. Des connaissances nouvelles peuvent surgir de la réflexion menée sur tout ou partie du processus. La pratique réflexive sur ce cas extrême peut générer de nouvelles connaissances sur le thème qui articule le projet ou

Science of the City

sur les propres dynamiques collaboratives et les méthodes qu’il compor. Science of the City a été conçue comme un processus de métaconception : les propres participants peuvent articuler leur apprentissage et réfléchir à de nouvelles opportunités et à de nouveaux processus de recherche et de communication dans la ville même. De nouveaux langages pour de nouvelles voies Longtemps, les mathématiques ont été la voie d’accès à la science ou à la technologie. Cette voie est particulièrement bien adaptée pour construire des modèles prédictifs et donner des résultats concrets mais elle n’est pas la seule à nous mener de la curiosité à l’acquisition de connaissances, ni la seule qui aborde les sujets dont traitent la science ou la technologie. Le monde des arts est une autre voie possible. Souvent mais pas toujours, ce monde nous éloigne des calculs et des équations et nous rapproche d’un autre type d’abstraction, de nouvelles questions, de critique et de beauté. L’exposition Science of the City nous arrive par cette nouvelle voie : neuf pièces d’art nous parlent de fossiles, de lichens, d’ADN, de la couleur des murs, des constituants de la matière, de la méthode scientifique, des lumières ou de la reconnaissance de patrons. Elles parlent de science dans la ville mais le font avec le langage propre de l’art. Le processus de Science of the City Dans la logique de l’approche des questions initialement posées par Science of the City et du rôle que nous réservons dans nos projets à la logique de l’augmentation de l’engagement des participants, nous avons voulu explorer comment augmenter la capacité

des participants à communiquer leur expérience de la science dans la ville. En d’autres termes, nous les avons invités à utiliser de nouveaux outils de communication. Cette approche avait un autre motif. En effet, les processus de métaconception que nous avons élaborés au préalable, partent d’une série d’actions avec les citoyens. Ces actions prennent typiquement la forme d’ateliers de prototypage permettant d’explorer de nouvelles idées et de nouveaux concepts et continuent ensuite sous différentes formes de collaboration en ligne. Par exemple, dans le projet déjà mentionné « De la contemplation à la participation et au-delà », il y eut une phase très intense d’ateliers présentiels avec des groupes de citoyens, dans le but de trouver avec eux non seulement les thèmes de l’exposition mais aussi les premiers concepts, contenus et activités qui la composeraient. Ensuite, afin d’affiner et d’élaborer les modules de l’exposition finale, s’est ouverte une plateforme de conception partagée en ligne, en collaboration avec le Tech Museum. Nous avons voulu essayer de changer cette séquence et d’en explorer une nouvelle. C’est ainsi que Science of the City a commencé par une phase intense sur le réseau, qui petit à petit a débouché sur des rencontres présentielles avec d’autres acteurs et sur la construction physique de l’exposition finale qui n’est pas un but en soi. La phase en ligne avait l’aspect superficiel d’une invitation à participer à un concours de vidéos. En effet, les participants étaient invités à envoyer à Scienceofthecity.net des vidéos de deux minutes proposant leur interprétation du rapport science/ville. Pour souligner l’intérêt de se concentrer sur les aspects

105

Traductions

essentiels du savoir-faire scientifique mais surtout de la démarche scientifique, nous avons orienté le concours en définissant trois catégories : —Découverte : quelque chose de surprenant en lien avec un concept scientifique que le participant aura trouvé dans la ville. —Question : une question de type scientifique ou technologique motivée par une découverte ou une observation faites dans la ville. —Expérience : la description d’une expérience faite en ville en lien avec un concept scientifique. Le point commun à ces trois catégories était l’exercice de communication dirigé à un large public, un exercice de l’activité scientifique à proprement parler2. La différence repose bien sûr sur le processus de sélection par les pairs, processus que nous n’avons pas utilisé. En effet, nous avons créé un processus simple de vote pondéré par le choix d’un jury. Les participants tout comme le jury, n’étaient pas exclusivement des scientifiques : parmi les éléments évalués figuraient par exemple la capacité d’expression, la créativité formelle ou la qualité technique de la vidéo. Le concours est resté ouvert pendant deux mois. Durant cette période, les participants du monde entier ont envoyé leurs propositions. Aux termes de ces deux mois, le jury s’est réuni pour émettre son verdict et attribuer ses prix dont celui de la vidéo préférée du public, c’est-à-dire celle ayant reçu le plus de voix. En même temps qu’avait lieu le processus de recueil des propositions, commençait une analyse du processus même. Une partie était centrée sur l’analyse du contenu des vidéos (au niveau du discours et des termes utilisés). En utilisant une technologie de transcription

et d’analyse du langage, nous avons constitué une première base de données des termes et concepts. L’objectif de cette base est de disposer d’une archive des thèmes d’intérêt scientifique de la ville. Cette base ouvre également la perspective de recherches sur d’autres termes. Il peut être intéressant par exemple de s’interroger sur la nature du concept d’expérience qu’ont manipulé les participants. Pour nous, ces données et d’autres sont particulièrement intéressantes pour comprendre l’extension de certains concepts et voir quelles différences il peut y avoir entre la culture populaire et la culture experte sur la notion de science ou de ville. Cette base de données peut également permettre d’initier de nouvelles actions de diffusion et d’apprentissage autour de la science et de ce qu’elle « est » et non pas de ce qu’elle « devrait être » ou que le public « devrait savoir ». Evidemment, il faut considérer ce qu’elle « est » comme un résultat provisoire et limité à un certain échantillon de personnes, soumis à la variabilité de la construction de catégories comme « public » ou « participant » : cette remarque a une valeur pratique importante à l’heure d’initier de nouvelles réflexions. Ce premier matériel de recherche associé aux vidéos mêmes, crée une base de réflexions pour de nouvelles interprétations. La co-création avec les artistes Un thème important dans notre travail est l’hybridation des disciplines qui constitue pour nous une opportunité de transférer d’un milieu à l’autre des concepts, des méthodes et des questions, des connaissances et un apprentissage. Nous voulions en cette occasion monter une exposition qui n’ait pas un contenu strictement scientifique mais qui permette de mettre

106

Science of the City

en œuvre d’autres disciplines autour de la science, la ville et la participation. Le matériel apporté par les participants et le travail d’analyse se sont convertis en un point de départ pour le travail des artistes du groupe IMARTE de la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. La collaboration avec les artistes est une opportunité de plus pour comparer des processus de recherche différents. Art et Science procèdent de la surprise et de la recherche. Ils le font depuis des perspectives différentes pour obtenir des connaissances différentes mais qui peuvent s’influencer mutuellement. Art et Technologie partagent la capacité d’apprendre depuis la réflexion sur le faire. Les champs sémantiques, les étymologies et les pratiques d’art, techné et conception se rejoignent en de nombreux points et de nombreuses manières. Dans notre approche de la co-création, la diversité des backgrounds de connaissance est fondamentale et explorer ceux-ci par un travail de recherche sur ce qui surgit de cette rencontre, est un de nos objectifs. C’est ainsi que nous avons initié cette nouvelle phase de collaboration qui est passée par des dynamiques rapides de rencontre et de discussion et par une ample liberté d’interprétation et d’action des artistes participants. En chemin, nous avons trouvé des connections créatives, inattendues et surprenantes entre des propositions de citoyens, des principes physiques et des propositions artistiques. Le processus a été riche d’opportunités et a permis de définir de nouveaux objectifs de recherche dans les approches qui ont donné des résultats positifs dans les domaines de l’interdisciplinarité, la participation, la créativité conjointe et l’apprentissage collaboratif.

Cette expérience nous a donné confiance pour travailler à de nouvelles éditions qui poursuivront sur la base de cette claire volonté d’explorer et d’avoir un impact par une action empreinte de réflexion, en définitive de nouvelles éditions qui permettront de continuer la création de processus mettant en œuvre la pratique réflexive à partir de l’action. Ce que vous avez maintenant entre les mains est et n’est pas le catalogue d’une exposition artistique. Nous avons demandé aux artistes qu’ils partagent avec nous de façon brève et concise, leur vision de ce qu’est une ville, de ce qu’est la science. Irene Lapuente, en tant que physicienne, leur a fourni une information scientifique a minima en lien avec le contenu des œuvres de chacun. Ce processus a été une chance et nous ne pouvons que remercier tous ceux qui y ont participé et contribué d’une façon ou d’une autre. Pour nous, ce projet a généré une énorme motivation qui nous incite à continuer à travailler à la conception de nouveaux processus à l’intersection de la conception, de la participation, de l’art, de la science, de la technologie et de la ville.

1. Lapuente,I., Sangüesa, R. Ketner, B. Stephenson, R. (2010). Engaging Users in Science and Technology Exhibition CoDesign Online and Offline : the Expolab Experience. Proceedings of the 11th International Conference on Public Communication of Science and Technology, PCST-2010. New Delhi, India. November 2010. Accessible depuis ce lien : http://co-creating-cultures.com/eng/?cat=103. 2. La communauté scientifique connait un changement dans la forme et la manière de communiquer les résultats scientifiques. Les différentes publications qui parient sur un processus ouvert de révision comme PLOS sont bien connues. Un exemple significatif de ce changement et particulièrement parlant pour Science of the City, est la première revue de recherche qui s’exprime en vidéo : Journal of Visualized Experiments : http://www.jove.com/

107

Traductions

Neuf pièces Science, ville, ART Eugènia Agustí, Montse Carreño et Raquel Muñoz, Mercè Casanovas, Borja Leonardo Fermoselle et Sergi Selvas, Aleix Molet et Eloi Puig, Cristina Pastó, Anja Steidinger, Alicia Vela, Antònia Vilà Un début est blanc Eugènia Agustí Cette œuvre fait référence à la feuille de papier, cet espace blanc face auquel nous nous sommes tous retrouvés une fois. Comment nous y situons-nous, quelles mesures prenons-nous et que décidonsnous d’y faire. C’est une réponse à l’action de peindre les toits en blanc proposé par la vidéo White-topped buildings, who loves the Sun? Le blanc n’absorbe pas la radiation solaire comme les autres couleurs et tout ce qui est en dessous sera donc protégé de la radiation et de l’augmentation de température. En inversant le concept de protection par celui d’attraction, nous pensons à Barcelone et nous imaginons recouvrir tout un bloc de maisons pour qu’il agisse comme un attracteur de lumière solaire. Nous nous demandons également si des concentrations de blanc stratégiquement positionnées ne seraient pas utiles. Spéculer autour de cette idée conduit à se demander si des entités (des figures géométriques) séparées et placées sur différents toits, ne pourraient pas avoir un effet similaire comme points connectables constituant un dessin illusoire. De la même façon, exporter cet effet à des blocs contigus. Prendre de la distance et regarder d’en haut pour vérifier si l’effet d’éclat des points (figures) localisés, est toujours là. Le synthétiser en figures géométriques types fait référence au prisme de Newton à travers lequel la

lumière est décomposée et partant d’une invisibilité ou transparence primaire, nous obtenons par réfraction l’illusion de couleurs visibles et nommables. La couleur d’un objet dépend de ses caractéristiques physiques, de la lumière et de la perception de l’observateur. Les couleurs primaires sont le rouge, le vert et le bleu. Le mélange en proportions égales de ces couleurs donne le blanc.Les objets blancs irradient la lumière qui leur arrive ; ils n’absorbent ni énergie ni chaleur. Science Je comprends la science comme un type de connaissance et de capacité à donner une explication précise à des questions qui exigent des solutions pratiques. En ce sens, il n’y a pas de place pour l’incertitude ou la divagation, un fait que je considère inquiétant et qui me fait me poser de multiples questions. Et de la passion pour la logique me viennent souvent les réponses. Cependant, durant la dissertation, je trouve des ressources méthodologiques qui me conviennent et qui ont principalement trait aux systèmes de représentation de la réalité. Ville La ville est un endroit où je vis et je travaille, et que je travaille et que je vive devient possible dans cette ville. Les relations qui découlent de ce périmètre s’étendent à beaucoup d’autres activités, d’une façon continue qui jamais ne s’arrête. Au-delà d’un concept urbanistique, la ville me fait penser à une réunion plurielle à laquelle on se joint ou l’on s’extrait au grès des circonstances. Nous y sommes arrivés et d’autres prendront le relais et c’est ainsi qu’elle se dote de planifications, de ressources et de patrimoine, de gestes symboliques substituables dans le futur.

Science of the City

Science dans la ville et légendes urbaines Montse Carreño et Raquel Muñoz Notre proposition repose sur les récits de la tradition populaire qui bien que présents dans notre culture, n’ont pas de base scientifique. Par leur lien avec le monde industriel et le monde moderne, ils sont connus comme « légendes urbaines », expression proposée par le folkloriste américain Richard Dorson. On les connait aussi sous le nom de factoïdes ou de hoax (fausse information circulant sur internet). A Cuba, on les appelle « boules » ou « contes de chemin ». Pour qu’une histoire fictive se convertisse en légende urbaine il faut qu’elle soit colportée comme véridique et qu’elle recueille une certaine reconnaissance populaire, comme les rumeurs « migratoires » qui se transmettent rapidement par internet. En général, elles partent de problèmes de notre vie quotidienne qu’elles exagèrent, distordent ou mélangent à des données factices et sont à la limite de la crédibilité. Par opposition aux légendes, le savoir scientifique se structure autour de faits objectifs, observables et vérifiables. Malgré tout, son histoire compte aussi de faux témoignages qui bien qu’ayant été dévoilés, ont fait partie du récit de la science sous la dénomination de fraudes scientifiques. Par exemple, « l’homme de Piltdown », une fraude élaborée par le scientifique Charles Dawson qui avait réuni des fragments de crâne humain et de mandibule de singe qui semblaient appartenir à une espèce inconnue dont on était arrivé à considérer qu’elle représentait le chaînon manquant entre l’homme et le singe. Pour que ces fraudes passent à l’histoire, il a été nécessaire de les insérer dans un discours qui les

accrédite et de produire des images qui témoignent de leurs existences. En ce qui concerne la véracité de l’image, les artistes Joan Fontcuberta et Pere Formiguera nous sèment le doute en présentant Fauna Secreta, un récit sur l’histoire naturelle constitué de mutations d’espèces animales, un bestiaire fantastique documenté comme un dispositif scientifique complexe. L’exposition a été présentée pour la première fois au musée de zoologie de Barcelone de sorte qu’au pouvoir des photographies comme documents de réalité s’y ajoutait l’autorité du discours scientifique. Selon cette même ligne, notre intérêt à mettre en relation légendes urbaines et science repose sur une réflexion sur notre perception des images en fonction du contexte dans lequel elles s’inscrivent. Les légendes ou les fraudes scientifiques ont eu besoin de présenter un environnement codifié afin de pouvoir produire l’effet d’une réalité plausible. Dans les deux cas, l’image de la nature nous renvoie à la nature de l’image qui rend parfois difficile la perception du piège que l’image occulte. La méthode scientifique est basée sur un ensemble de techniques qui permettent d’analyser des phénomènes et d’acquérir des connaissances. Elle se base sur la collecte d’évidences empiriques, observables et mesurables, sur la formulation de questions et d’hypothèses et sur la réalisation d’expériences. Elle utilise les principes du raisonnement logique et s’appuie sur deux piliers : la reproductibilité et la falsificabilité. Science Discipline consacrée à la compréhension du réel et du monde que nous connaissons. Les connaissances scientifiques

109

Traductions

s’obtiennent à partir de l’expérimentation dans des domaines spécifiques et permettent d’élaborer des patrons, poser des questions, construire des hypothèses, déduire des lois et générer des schémas organisés. Le problème de la vérité et du réel persiste car la science est aussi un savoir autoréférentiel, une supposition d’ellemême, qui n’échappe pas à la domination de l’idéologie. Pour cette raison aussi, penser la science depuis la perspective de la fiction nous intéresse. Ville C’est le territoire occupé, résultat d’une implantation de constructions stables et d’un habitat destinés à une population nombreuse et dense. Une entité politicoadministrative urbanisée où se régulent les activités selon un ordre biopolitique. Les configurations sociales et culturelles des usagers de la cité transcendent les limites de la ville en tant que territoire, en générant des formes de vie instables, occasionnelles, en permanente oscillation, formant les sociétés disperses de la ville liquide. Aujourd’hui, nous pouvons parler aussi de connectivité dans les centres urbains et de ville-réseau. Après avoir vu notre image capturée par l’œil omniprésent de Google Earth, nous pouvons dire que la ville est la scène sur laquelle nos appareils portables nous géolocalisent.

Fossiles urbains d’hier et d’aujourd’hui Mercè Casanovas Les fossiles sont les témoins qui nous restent d’organismes qui ont vécu il y a de très nombreuses années et qui n’existent plus. Ils sont généralement prisonniers des sédiments dans lesquels ils ont vécu

mais avec la civilisation, ces fossiles pris dans les pierres sont arrivés dans notre environnement lorsque l’homme a commencé à se construire un toit pour vivre. Et c’est ainsi que pierre après pierre, nous avons aujourd’hui une multitude de fossiles qui partagent notre vie ; mais leur existence est souvent cachée, ignorée, inconnue. Nous pouvons trouver des fossiles dans les murs des maisons, au sol, dans les escaliers, dans la rue…, dispersés dans toute la ville mais très discrets par leur présence. Et c’est sur ce fait, cette présence ignorée, que repose l’intérêt de mon travail. J’ai voulu révéler ces fossiles et les montrer à la Barcelone d’aujourd’hui. Pour cela, j’ai pris les célèbres carreaux de trottoir de Barcelone que nous foulons en de nombreux endroits de la ville et j’y ai imprimé différents fossiles que l’on trouve éparpillés un petit peu partout. De cette façon, le spectateur trouvera à ses pieds un fragment du sol de la ville où circulent certains fossiles du passé mais aussi d’autres du présent que découvriront d’ici quelques années nos successeurs et qui seront les témoins d’objets et de matériaux de notre ère. Les fossiles sont des restes d’êtres vivants ou de leur activité biologique, qui ont été conservés dans les roches sédimentaires. Pour que des restes corporels ou des traces d’un organisme méritent la considération de fossile, il est nécessaire que se produise un phénomène physicochimique connu sous le nom de fossilisation. Science Le dictionnaire nous dit que la science est une connaissance exacte d’un certain ordre des choses.

Science of the City

La science est donc une forme de connaissance basée sur des faits qui peuvent être constatés et mesurés. Mais au cours de l’histoire, nous avons vu et nous voyons que des faits tenus et considérés pour sûrs et scientifiquement prouvés, se sont révélés faux et que de nouvelles connaissances ont apporté d’autres évidences. C’est pour cela que je préfère le terme de science-fiction qui donne accès aux possibilités imaginées de la science. En ce sens, nous pouvons comparer l’art et cette science-fiction, non seulement au sens du genre littéraire ou cinématographique mais comme forme de connaissance. Connaissance pour l’artiste qui la pratique et pour le spectateur qui en profite. La transgression de la réalité et la création d’une autre réalité, aussi crédible voire davantage, est ce qui m’a intéressé dans l’œuvre que je présente. Ville Pour poursuivre avec le terme de science et pour arriver à mon projet, il est clair que la ville est un conteneur multiforme dans lequel on peut trouver d’infinies versions de la connaissance scientifique. Une preuve évidente en sont les différentes vidéos qui ont été recueillies dans le cadre de la proposition Science of the City. Mais ce qui a été le plus émouvant pour moi dans cette expérience a été de me rendre compte de choses, d’aspects, de phénomènes qui étaient totalement masqués par ce tohu-bohu de gens, d’immeubles, de mobilier urbain, de piétons, de voitures et de tant d’autres choses qui forment ce qu’on appelle une ville. Dans mon cas, ce qui m’a particulièrement attiré est cette partie de la science cachée sous terre et qui fait partie de l’idiosyncrasie de

la ville. La ville nous parle du passé à travers le silence des pierres.

Passage urbain Borja Leonardo Fermoselle et Sergi Selvas Le concept implicite dans la re-édition des vidéos est la fragmentation, c’est-à-dire la reproduction non sexuelle d’un organisme. Quand un être vivant se divise en deux fragments ou plus, chacun d’eux régénère un organisme complet. Les circonstances selon lesquelles l’organisme se divise ne peuvent être seulement déterminées par le besoin reproductif, parfois la cause est accidentelle, et sa mitose a une signification régénérative plus que reproductive. Nous voyons la ville comme un système régénératif dans lequel la fragmentation est un processus phénoménologique continu. Nous en comprenons et gérons sa constitution territoriale à travers une fragmentation préliminaire culturelle, artificielle, base de l’organisation sociale. La fragmentation visuelle, conceptuelle et symbolique, nous permet de construire un langage plastique décrivant le passage urbain. La ville comme phénomène du XXIème siècle (la méta-ville, mégapole) est plus que jamais le paradigme du modèle de société que nous habitons. A cause de l’ampleur de ce phénomène, la complexité de l’imaginaire urbain a pour nous un caractère et des valeurs globales. Nous générons un nouveau regard à partir d’un ensemble d’images, réaffirmant sa condition régénérative basée sur sa fragmentation.

111

Une ville est un espace géographique de haute densité de population.

Traductions

Y prédomine un secteur tertiaire et de service. C’est un espace d’interrelations, de vécus et de culture. L’urbanisme est la discipline chargée de son étude. Science La science, ou son image, est un ensemble de systèmes vivants. Si l’on exclut son caractère productif, il ressort que les systèmes qui forment l’image de la science fonctionnent de façon autonome et se modifient et évoluent par eux-mêmes. Ainsi la science est pour l’humanité non pas une technique mais un chemin comme un autre pour créer des connaissances. Mais les connaissances ont toujours été là. C’est nous, humains, qui par notre croyance, pouvons nous en approcher suffisamment près pour pouvoir les pénétrer. Ville La ville, la grande métaphore de la création et de l’imagination humaine. La ville architectonique, sociale, idéologique et politique, où s’entrecroisent les vies des hommes qui se font eux-mêmes. Comme un organisme unique composé de milliers de fragments vivants et en constante évolution. La ville symbolique, où le concept se construit lui-même comme un reflet de la pensée de ses citoyens. La ville, nous ne la faisons pas, elle se fait elle-même. Elle n’est pas le produit des grands événements de la vie mais des petits vécus quotidiens, aspirant à notre éveil comme nous le propose adroitement Benjamin.

TE LA (Text Local Alignment) Aleix Molet et Eloi Puig En bioinformatique, un alignement de séquences est une manière de

représenter et de comparer deux séquences ou plus d’ADN pour mettre en évidence les zones qui se ressemblent et qui pourraient indiquer des relations fonctionnelles ou évolutives entre les deux gènes. Dans une première phase, nous obtenons la transcription en espagnol de la vidéo du concours ¿Por qué cambia el planeta Tierra? et la transcription en anglais de la vidéo City Sounds-A New Source of Energy? A partir de là et dans une deuxième phase, nous réaliserons un alignement des deux transcriptions pour les comparer et détecter quel est le degré de relation entre les textes et nous comparerons les morphologies. Le résultat montre l’alignement de deux vidéos qui relient science et ville. A partir de cette méthodologie et sachant que les protéines des chaines d’ADN se représentent par un code constitué d’au moins 28 lettres, notre procédure consistera à substituer ces chaines de protéines d’ADN par le texte des deux transcriptions. TE LA (Text Local Alignment) est une formalisation spécifique à cette exposition et est un des résultats du travail entrepris en collaboration avec l’équipe de recherche de génomique computationnelle du BSC-UPC (Barcelona Supercomputing Center). Cette initiative est le fruit de l’observation et de l’analyse des entretiens réalisés auprès des chercheurs de cette équipe scientifique et est menée dans le cadre d’un projet de recherche plus ample intitulé Metamétodos. L’acide désoxyribonucléique ou ADN, est un acide nucléique qui contient les instructions génétiques utilisées dans le développement et le fonctionnement de tous les êtres vivants connus. Cette information

Science of the City

est codée à l’aide de la séquence de quatre types de molécules nommées bases : Adénine, Thymine, Cytosine et Guanine.

Xanthoria parietina, se dispersant Cristina Pastó Ma proposition part du concept de Science de la ville (Science of the City). La réflexion se centre sur le thème de la qualité de l’air dans les villes. Les lichens sont des organismes dotés d’une double nature, produits d’une symbiose d’une algue et d’un champignon. Partant du fait que les scientifiques les utilisent comme bio-indicateurs du niveau de pollution ou de pureté de l’air dans les centres urbains, j’initie un possible dialogue – jeu poéticovisuel – entre un lichen et l’air. Dans les villes ou les centres urbains denses dans lesquels le degré de pollution est important, les lichens disparaissent pratiquement. Les bioindicateurs sont toujours des systèmes biologiques sensibles aux variations de la qualité environnementale. Quand une modification de leur environnement se produit, ces organismes développent une réponse particulière, modifiant leurs fonctions vitales ou leur composition chimique ou génétique. En 2005, deux espèces de lichens ont été envoyées dans l’espace et exposées au vide pendant deux semaines sans subir de dégât. Les lichens ou champignons lichenisés sont formés de deux composés ou organismes qui vivent en symbiose : d’une part les hyphes du champignon (mycobiont ou mycosymbiont) et d’autres parts les cellules de l’algue (gonidis, phycobiont o phycosymbiont). Ce sont des indicateurs de la pollution.

Science Pour moi, la science est une méthode de connaissance pour comprendre le monde et la vie, basée avant tout sur une compréhension de la réalité à travers des processus mentaux, des constructions logiques et mathématiques. Ce qui m’intéresse avant tout c’est quand la science dialogue avec d’autres formes de connaissance, quand elle est interdisciplinarité et échange dynamique avec l’art et la tradition. Ville La ville est une partie indissociable de notre vie et de notre langage. C’est un polyèdre aux multiples et différentes faces. Je vois la ville comme une mosaïque de fragments hétérogènes et parfois non connexes. Elle est mémoire, désirs, signes d’un langage, centre de pouvoir, lieu de rencontre, lieu d’échange, lieu de souvenirs, de parcours, de transformations continues, lieu pour la culture et l’art, lieu pour la recherche, la connaissance et la communication. En même temps, l’image de la ville comme grande mégapole, la ville continue, uniforme qui recouvre le monde… peut être fascinante et puissante mais aussi fragile et terrible.

Pleine lune et message dans une bouteille Anja Steidinger Les participants de Science of the City se sont promenés dans la ville et ont pris des images des figures qu’ils voyaient sur la structure du marbre, images qui leur ont ensuite servi pour produire la vidéo Les figures dans le MARBRE. L’image Pleine lune et message dans une bouteille consiste à reproduire le concept. La vidéo des participants a été agrandie jusqu’à mille

113

Traductions

pixels et plutôt que de me promener dans la ville, je suis allée chercher des patrons dans les images numériques agrandies. Instructions pour créer les deux images Pleine lune et message dans une bouteille à partir de la vidéo des participants de Science of the City : Décharger la vidéo La convertir en format. AVI Importer la vidéo. AVI dans un programme d’édition de vidéos Agrandir la vidéo à mille pixels et changer le centre de l’image Bouteille : centre : horitzontal 603.92 vertical : 1085.02 Lune : centre : horitzontal 29.8 vertical : 517.4 Exporter le photogramme de la timeline Bouteille : 10,18 secondes Lune : 40,30 secondes Tourner la photo de la lune de 180 degrés La reconnaissance de patrons, l’identification de figures ou la reconnaissance de formes sont des procédés de classification par catégories d’échantillons au moyen de données observées ou mesurées. Elle est à la base de nombreuses actions réalisées par les êtres vivants et de ce fait, constitue un champ d’étude pour l’informatique, l’ingénierie ou les mathématiques. Science Réponse : Fiction « Le réel est toujours objet d’une fiction, c’est-à-dire d’une construction de l’espace dans lequel se nouent le visible, le dicible et le faisable. C’est la fiction dominante, la fiction consensuelle, celle qui nie son caractère de fiction en se faisant passer pour quelque chose de réel et qui trace une simple ligne de partage entre le territoire de ce réel et celui des représentations et des apparences, des opinions et des

utopies. La fiction artistique comme l’action politique creusent ce réel, le fracturent et le multiplient de façon polémique. [...] Ainsi, la relation de l’art avec la politique n’est pas un passage de la fiction à la réalité mais une relation entre deux façons de produire des fictions ». De Jacques Rancière dans « Les paradoxes de l’art politique », L’espectador emancipat (2008). ... ainsi, la relation de l’art avec la politique science n’est pas un passage de la fiction à la réalité mais une relation entre deux façons de produire des fictions. Ville La question est surtout A qui appartient la ville?.

Ondes Alicia Vela Petits points ou illusions circulaires se répandent dans l’espace du mur et tentent de générer des ondes d’information matérialisées par des pigments. En prenant comme référence la vidéo La surprenante composition de l’atome, une autre fiction émerge qui essaie de créer du sens en dessinant un écho d’elle-même, comme si nous avions à faire à des particules quantiques capables de transmettre une information au-delà de la vitesse de la lumière. Générer un parallélisme avec le magnétisme visuel que nous offrent sur le thème, les images technologiques de la physique quantique, configurant un espace de matière graphique à travers les éléments de base du dessin. Une spectatrice de fiction observe, surprise, le dialogue de mains dans leurs interactions avec la matière physique. Masse, matière, espace, technologie.

114

Science of the City

Eléments en jeu qui relient à certains moments de leur expérimentation des processus de l’art et de la science. Interprétations de la réalité qui souvent, deviennent incertaines. Blanc, noir. Lumière, obscurité. Réalité, fiction. Dualités qui sont présentes dans la recherche scientifique et dans la recherche artistique, et pour lesquelles, malgré des situations et des contextes différents, nous pouvons discerner des trames d’interférences communes. Fiction de fictions Onde .. Où est Alice? Je ne la vois pas. Atome .. Si, elle est là, regardant, surprise, vers l’infini. Elle avait un regard absent, très lointain, comme si elle cherchait un mystère. Elle a disparu ! Je ne la vois pas. O .. Serait-elle invisible? Peut être que le mystère est elle-même et que prise dans le miroir, elle ne peut sortir de sa propre fiction. Et comment se raconter soi-même? Comment se reconnaître dans l’invisibilité à travers un reflet ? A .. Et toi, tu me vois? O .. Je suis lumière, je te sens, je te frôle, tu m’enveloppes et si tu me regardes, tu verras des ondes de visibilités infinies. A .. Quels paradoxes de sens! Je ne comprends pas. O .. C’est le pur devenir comme dit Deleuze dans sa Logique du sens prenant justement les traits d’Alice, elle-même de l’autre côté du miroir, quand il dit qu’il s’agit d’une catégorie de choses très spéciales : les événements, les événements purs. Être en même temps plus grande et plus petite, apparaître et disparaître, voir et ne pas voir ; Cela est le paradoxe, l’affirmation de deux sens à la fois. A .. Dualités, Incertitudes! Nous ne sommes pas des choses! O .. Comment? Tu manques d’imagination. Nous sommes langage :

formules, équations, représentations, pure technologie en mouvement. A .. Comme je suis très petit, il y a toujours des absences dans mon cerveau. Il faudra que je m’en souvienne. Je vais me mettre à relire le paradoxe du chat de Schrödinger. O .. Peu importe. Pour voyager très loin, danse avec ta tête. A .. Je ne peux pas. Je sens que ma tête est dans mes pieds et que l’asphalte exerce une puissante force d’attraction sur moi. Je veux récupérer ma mémoire pour savoir qui je suis. O .. Quelle ironie! Toi qui es énergie pure! Ta mémoire est au bal des villes, tu es les ondes qui émanent des corps qui l’habitent. A .. Tiens, je la vois! Elle est en train de sortir du tunnel sombre. Làbas, en bas à gauche. O .. Oui, moi aussi je la vois. Mais je la vois en haut à droite, glissant dans le tunnel lumineux à une vitesse infinie. Attention, nous allons percuter ! Maintenant je ne vois absolument rien. Tout est vide. L’atome est la plus petite unité d’un élément chimique qui conserve encore les mêmes propriétés. Il est formé de particules subatomiques : électrons, protons et neutrons. Les protons et les neutrons sont euxmêmes formés de quarks. Les atomes se regroupent en formant des molécules qui sont la plus petite unité des composés.

La maille infinie Antònia Vilà Audio : Mirabelle 1994, tarantelle pour piano jouet de Stephen Montague, interprétée par Margaret Leng. C’est une transcription vidéographique et temporelle du ciel nocturne à partir de l’enregistrement

Traductions

de planches d’inscriptions gravées, inspirées de la culture graphique d’autres endroits comme la science et les cosmologies mythologiques lointaines. Au regard des lumières de la ville, nous opposons l’observation d’autres lumières, en termes de perception et d’échelle, celles du firmament qui naissent d’un cumul d’étoiles choisies, aux morphologies diverses comme les fractales ou les écritures anciennes d’Orient, combinées à d’autres inventées et propres. Pour leur caractère plan et sans ombre, nous les pensons toutes comme des inscriptions à la consistance optique éblouissante. Ces aspects qui composent les planches gravées de ce projet, sont référencés par Bruno Latour dansVisualisation et cognition. Selon Latour, les inscriptions possèdent les qualités qui les font tout à la fois mobiles et immuables : les inscriptions, grâce à l’utilisation de l’impression, jouissent d’une dualité qui se manifeste clairement par la répétition et la reproduction de copies de ces « mobiles immuables » qui se prêtent à la combinaison et à la superposition. Le processus traite d’un jeu de déplacements : c’est un ample éventail de gravures qui surgissent de formes que j’ai progressivement classées et combinées pour donner lieu à une production qui se résout comme une saga d’étoiles. Ce sont donc des inscriptions, des écritures dessinées qui, comme listes, interagissent d’abord avec les nouvelles listes des étoiles d’aujourd’hui. Des listes qui ne s’établissent pas par la mythologie mais qui par l’absence de celle-ci, l’évoquent selon une autre nomenclature. Dessins d’étoiles, œuvre graphique sur des surfaces que lie le patron au nom, comme nom et comme texte. Le projet se présente ainsi comme la lecture d’une séquence morphologique

et lumineuse qui s’ajoute à la cosmologie, comme un élément additionnel, comme une fiction de plus de la perception de l’infini, où la simulation et les codes numériques permettent de l’associer comme continuum. L’argument visuel réalisé en vidéo est donc la traduction d’un contrepoint à la nuit et à la lumière de la ville auxquelles font référence deux des vidéos de cette exposition : Les lumières de la ville et La lluna de Montjuïc. Si ces vidéos représentent des questions et des enregistrements situés dans la ville et dans son histoire, mon œuvre propose une autre visualisation, celle de comprimer avec clarté et synthèse, un passage fictif de la connaissance en une carte iconique des étoiles. Il s’agit d’une connaissance parallèle, évitant les domaines dialectiques, comme celle que l’on trouve dans les regards de l’art et de la science. Cela me fait penser à ce que dit Bruno Latour quand il nous parle de l’expérience de l’astronome qui ne peut pas lire la richesse des photos du ciel, richesse trop grande et confuse pour l’œil humain et qu’il nous rappelle l’invention de l’œil laser et des ordinateurs qui ont servi à lire ces photos. Ainsi, l’astronome ne regarde plus le ciel ni les photos. Le travail de l’artiste présente des points communs et des attitudes similaires au travail d’introspection de l’astronome. La maille est la métaphore de l’univers infini qui bouge et se transforme mais elle est ici une image métonymique, celle que prend le firmament comme fragment symbolique d’une totalité étendue. La maille infinie est la construction d’un toit d’une autre lueur et veut fictionner une promenade, le regard au firmament depuis la transcription culturelle, depuis la maitrise de l’héritage d’inscription, de l’abstraction et de la résonnance de la

Science of the City

textualité numérique. Le son du morceau pour piano jouet de Stephen Montague veut souligner cette fiction temporelle comme une évocation, comme un souvenir premier et répétitif, aussi distant que possible, dans lequel la cohabitation de visualisation et la connaissance s’enlacent. Cet événement provoqué par la confiance cognitive qui se dégage de la textualité graphique de l’art et de la science, permet d’affirmer que « Penser est une tâche pour les mains » comme disait Heidegger, mais ce qu’il y a dans les mains, ce sont les inscriptions, comme dit Latour. La lumière visible est la portion du spectre électromagnétique perceptible par l’œil humain. Elle est comprise entre les longueurs d’onde de 380 nm et 780 nm dans l’air. Ses caractéristiques fondamentales sont la brillance, la couleur et la polarisation ou angle de vibration. Elle présente les propriétés d’ondes et de particules.

Cinquante vidéos Le concours de vidéos : SCIENCE, VILLE, art Emily DeHority, Uninoseafit, Anna Cabré, Liz Compitello, Jordi Riera, Ruvén Häussler, Laura Alcoverro, Àngel Altés, Júlia Paüls, Albert Mundet, Núria Sala, Martí Badal, Michelle Wilson, Lluís Sala, Núria Jar, Imma Colomer, Laura Pau, David Oliete, Raquel Eme, Martí Devant, Manel Pau, Aziz Ghadiali, Marta L.C., Manuel N.B., María P.O., Ada S.C., Ionapergo, TIC y Prisión, Stephen Boyd, Emily Ramos, Jake, kmartlossprevention, Kayanethechemwiz, Armine Digilian, KTeamy, Msutter, Julia Hostetler, Ruben Permuy, Jaime Ballesteros, Sade Lewis, Inés Navarro, stinacooke, AlisaC, B.H. Betts, Constant Bourdeloux,

MrCopperstein, Julie Ferracci, Laure Boeglin, Léna Le Sciellour, Martyna Goral, Zackari Ait Elhadi, Science Académie, Enzo, Romane, Lorena, Corentin, Virginie, Sandrine, Jean-Michel, Arthur, Christelle, Imane, Illan, Thibaud, Vita, Mariléne, Clément Myette, Msutter, Arturo Carcavilla, Albert Folk, Irene Lapuente, Marcos Roca-Cusachs, Luís Parellada et Keiko Ueda. 01. Why the sky is sometimes blue and sometimes red? 02. Fósiles Urbanos 03. Newton’s first law 04. City Sounds- A New Source of Energy? 05. ¿Los espejos planos producen imágenes invertidas? 06. Si Galileo hubiese podido patinar… 07. El misterio de la esfera de reloj desaparecida 08. Las leyes de Newton con patines 09. ¿Por qué cambia el planeta Tierra? 10. White-topped buildings, who loves the sun? 11. Bicycles and Gears 12. Isotonic drinks 13. Rozar y calentar - Rub then heat 14. GENETIC DIVERSITY. Are we that different? 15. La asombrosa composición del átomo 16. Hydro-Electricity 17. How find a rainbow in your city? 18. Où trover un arc en ciel dans votre ville? 19. Experiment: the city like interference 20. Electromagnetic waves 21. The sound 22. It’s Why You Don’t Tip Over And Break Your Neck 23. A Question: Why are Solar Panels Tilted? 24. Science at the Playground 25. Where Does Reclaimed Water Come From?

117

Traductions

26. How does popcorn pop? 27. Watch it POP! 28. Ecosystems: a Brilliant Finding 29. Counting Cars 30. Four-Leaf Clover Fortune 31. La Luna en Montjuïc 32. The Train Bridge in Davenport, IA 33. Desperately Seeking Symmetry 34. Condensation in NYC!! 35. Clean up your MESS!! 36. Science in the STREETS! 37. Breathe in that Fresh CAR air!! 38. The CityFish Talk a Little Science 39. How Do TV Remote Controls Work? 40. Effet Doppler - Doppler Effect 41. Les lumières de la ville 42. Silence je pousse 43. Une démarche non linéaire 44. Comment observer l’invisible 45. Phénomènes périodiques 46. Les aménagements pour personnes handicapées 47. Les figures dans le marbre 48. Microtrottoir : qu’est-ce que la science dans la ville 49. L’effet lotus 50. Petites bêtes dans la ville

les nouveaux systèmes technologiques, à travers le déploiement de l’image éditable, interagissent en une progression alternée, avec les systèmes traditionnels. Montse Carreño et Raquel Muñoz

Biographies

Montse Carreño (Olesa, 1970) et Raquel Muñoz (Calatayud, 1980) sont diplômées des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Elles collaborent ensemble depuis 2006 dans le cadre du collectif MIOP. Elles ont mené à bien divers projets dont dRakar et Nomade au Sénégal (2007-2008) et Chinese Fantasy. Yiwu s garden, à Shanghai (2010). Récemment, elles ont réalisé Les caixes xineses avec le soutien de l’Institut de Cultura de Barcelone, dans le cadre des projets délocalisés de BCN Producció11. Avec le collectif 13L, elles ont réalisé des projets en lien avec le libre d’artiste ou bookworks et ont participé à plusieurs salons nationaux et internationaux. A partir d’une perspective multidisciplinaire, leur production artistique s’articule autour des artefacts et des fictions qui abordent les paradoxes de la consommation, du plagiat, de l’altérité et de l’hybridation dans la société contemporaine.

Eugènia Agustí

Mercè Casanovas

Artiste et professeure de la section de gravure du département de peinture de la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Elle explore la réciprocité entre couleur et abstraction géométrique. La confluence créative de ces deux contextes est transposée à son domaine de recherche et d’enseignement dans lequel elle produit des œuvres graphiques originales de différents types, à l’aide de systèmes d’impression. Elle développe des procédés d’estampage en regardant comment

Elle travaille depuis 1984 comme enseignante à la section de gravure du département de peinture de la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Son domaine de recherche concerne différentes branches de la gravure mais elle s’est spécialisée en lithographie sur pierre et sur bois et en photolithographie. Elle a séjourné en Angleterre et en Allemagne pour améliorer ses connaissances en matière de transfert d’images et de photolithographie. Elle

118

Science of the City

a donné des cours sur ces techniques en Angleterre, Suisse, Argentine et Espagne. Elle est également intéressée par tout ce qui touche au livre d’artiste, un de ses projets les plus importants du moment. Depuis 1998, elle fait partie du groupe 13L constitué par treize artistes qui développent leurs œuvres par la graphisme mais aussi par d’autres moyens, toujours autour du livre d’artiste ou bookworks. Elle a exposé dans différentes villes de Catalogne ainsi qu’à l’étranger. Borja Leonardo Fermoselle Architecte de l’ESTAB où il collabore au groupe de recherche « Topologie de la ville ». Membre fondateur du collectif 080k consacré à l’observation, l’étude et l’interaction avec l’espace communurbain et qui réalise actuellement plusieurs projets et études. Collaborateur de différents collectifs qui travaillent sur le thème de l’art et l’architecture comme Taller Danza, Lup (Uruguay) (2006-12), Stalker (Rome), 2010, StapBcn (Barcelone), 2012, Iconoclasistas (Argentine) (2011/12), Sitesize (Barcelone) 2011, Paisatges Culturals à l’ETSAVallés, 2011. Irene Lapuente Fondatrice et directrice de La Mandarina de Newton SL. Avant de créer sa propre société, Irene Lapuente a accumulé près de10 ans d’expérience en sciences de la communication, en éducation, en muséologie, en développement des moyens de communication et en gestion de projets. Elle a occupé le poste de responsable de communication de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) et du département LSI de l’Université Polytechnique de Catalogne (UPC). Elle a également travaillé au sein du département d’éducation du musée

CosmoCaixa de Barcelone et comme enseignante du secondaire. Elle a conçu des processus de co-création dans le domaine de la culture, de l’art, de la science et de l’éducation : De la contemplació a la participació i més enllà avec le Tech Museum of California et Citilab (2009-2010), Talentlab avec le CSIC (2011), Common Grounds avec l’Espai Laboratori Arts Santa Mònica (2011) et Science of the City (2011-2012). Elle coordonne actuellement l’exposition Dimensió Nano en collaboration avec l’Institut Catalan de Nanotechnologie et la partie d’apprentissage organisationnel du projet Kukuxumusu Relocated (2011-2012). Elle porte également le projet expérimental Exploradors i Inventores (2011-2012) de co-création de concepts scientifiques avec des enfants du primaire. Elle a monté en collaboration avec le CCCB des ateliers de promotion de la métaconception dans le domaine culturel (de 2010 à ce jour). Son principal centre d’intérêt est le travail à la croisée de l’apprentissage, de la science et d’autres formes de connaissance comme l’apprentissage dérivé du corps situé. Irene Lapuente est diplômée de sciences physiques de l’Université de Barcelone et possède un master en Communication de la science (Université Pompeu Fabra, UPF) ainsi qu’un autre master en création de documentaires scientifiques (UPF). Depuis son plus jeune âge, elle pratique la danse contemporaine et est diplômée de la Royal Academy of Dance de Londres. Toutes ces connexions entre différentes façons de comprendre le monde l’ont convaincue qu’il était pour elle l’heure d’explorer plus à fond cet espace, de commencer à coopérer avec des personnes créatives et talentueuses et de partager sa passion pour la créativité, la culture et l’apprentissage, la raison d’être du projet La Mandarina de Newton.

119

Traductions

Aleix Molet

Eloi Puig

Diplômé en Beaux-Arts de l’Université de Barcelone en 2002, titulaire d’un DEA en 2005, il est en train de réaliser une thèse doctorale : Estats irreversibles de l’objecte artístic, à l’Université de Barcelone. Il collabore actuellement au groupe de recherche Metametodes. Depuis 2004, il a participé à des expositions individuelles et collectives : Cavernes+Artzar au musée de la science de Barcelone, CosmoCaixa 2011, A*TABLE organisé par A*DESK 2011, Mostra Videofreqüències (au centre d’art Cal Massó de Reus) 2009, Mostra d’Art Digital Off Loop, Centre d’Art Santa Mònica (Barcelone) 2004, Deas BBAA l’Espai VolART (2004).

Maître de conférences au département de peinture de la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Membre de l’équipe de recherche Imarte depuis 2000. Spécialiste de computer art et d’impression étendue. Diplômé (1989) et docteur (2005) des Beaux-Arts (UB) avec la thèse Alear : Arte procesual-aleatorio. La aleatoriedad en el Computer-Art, dans laquelle il étudie les applications artistiques et les variantes théoriques de la multiformité et omniprésence de la computation et de l’aspect aléatoire de l’environnement créatif contemporain. Durant son séjour postdoctoral à l’Akademie der Bildenden Künste München (févrieraoût 2008), il crée de nouveaux discours orientés vers les problématiques et les complexités du langage pris comme code de communication. Dans le milieu artistique, ses expositions individuelles et collectives ainsi que ses propositions audiovisuelles ont été remarquées. Depuis 1992, il a exposé à la Galerie Ferran Cano (Palme de Mallorque et Barcelone), Inglostraetti8 (Islande), I. Bongard (Paris), Cavecanem (Séville) et a présenté plusieurs travaux audiovisuels au CGAC (Saint-Jacques de Compostelle), au Sonar-cinéma du CCCB, à la Mostra d’Arts Electròniques 2000 du Centre d’Art Santa Mònica (Barcelone) et au Festival de Creación Audiovisual de Navarre.

Cristina Pastó Cristina Pastó est depuis 1996 enseignante à la section de gravure de la faculté des Beaux-Arts. Depuis 2004, elle est docteure en Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Elle alterne activité d’enseignement et activité artistique propre. Sa trajectoire part des connaissances et de la formation du monde de la gravure et de l’impression dans toutes ses composantes et c’est ce monde qui est au cœur de sa démarche. Elle travaille actuellement à des projets dans lesquels elle incorpore de nouvelles technologies comme l’impression numérique sur différents supports, marquant un territoire de fusion de techniques et de matériaux. Depuis 1990, elle a pris part à différentes expositions collectives et individuelles dans notre pays et à l’étranger. Depuis 1996, elle fait partie du collectif 13L, llibres d’artista avec lequel elle édite et publie des livres d’artiste. Ce collectif a participé à différents salons européens et internationaux.

Ramon Sangüesa Ramon Sangüesa est Maître de conférences de l’Université Polytechnique de Catalogne (UPC ; Département de Langages et Systèmes Informatiques) dont il a été vice-doyen pour l’innovation

120

Science of the City

de la faculté d’informatique. Il est chercheur-visiteur à l’Université de Columbia (New-York) au Center for Organizational Innovation ainsi qu’à la Parsons Schools of Design où il est partie prenante d’un projet sur la collaboration et la conception, financé par la National Science Foundation américaine. Il a un doctorat en intelligence artificielle de l’UPC (1997) ainsi qu’un master en Communication de la science (UPF, 1997). Ramon Sangüesa est Senior Fellow de SLab, Strategic Innovation Lab, de l’Ontario College of Art and Design (Toronto, Canada). Il a fondé en 2007 Citlab, un centre d’innovation citoyenne au sein duquel il a développé des projets d’innovation urbaine (Urbanlabs 2008 et 2009) et organisative (Breakout, en collaboration avec l’Institute for the Future) et qu’il a dirigé jusqu’en septembre 2010. A ce moment-là, il décida d’explorer aux Etats-Unis les domaines de l’innovation et de la recherche. Il a participé à différents projets nationaux et européens de recherche tant en technologies de l’innovation qu’en communication scientifique. Il collabore à CoCreating Cultures de La Mandarina de Newton S.L où il travaille sur les projets De la contemplació a la participació i més enllà 2009-2010), Common Grounds (2011), Science of the City (2011-2012), Kukuxumusu Relocated (2011-2012) et Knowledge Federation (de 2010 à ce jour). Ses centres d’intérêt actuels concernent la coévolution des normes, de la culture et de la technologie en situation d’innovation et de conception collaborative ainsi que le processus de métaconception dans la démarche de participation. Il est l’auteur ou coauteur de plusieurs publications dans le domaine de la technologie, du calcul informatique et de l’innovation.

Roger Sansi Roger Sansi est anthropologue et chercheur Ramon y Cajal de l’Université de Barcelone. Il a étudié à l’université de Paris ainsi qu’à celle de Chicago et a travaillé au Kings College et au Goldsmiths College de l’Université de Londres. Son travail de recherche a toujours porté sur l’art, tout d’abord dans le contexte brésilien et actuellement à Barcelone. Parmi ses publications les plus importantes, relevons Fetishes and Monuments (Berghahn, Oxford, 2007), Cultures of the Lusophone Black Atlantic (Routledge, 2007), Sorcery in the Black Atlantic (University of Chicago press, 2011) et Money and Personalism in the Lusophone world (University Press of New England, 2012). Sergi Selvas Gardeñas Technicien-réalisateur multimédia et programmateur web depuis 2006, actuellement en licence aux Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Membre fondateur du collectif Mixité, plateforme de diffusion et de collaboration de projets interdisciplinaires entre l’art, l’architecture et l’urbanisme. Cours sur le paysage sonore au séminaire Paisatges Culturals de l’ETSAV et participation à la Quam 2011.Wikipolis, constructions collectives de l’espace social. Anja Steidinger (Berlin, 1972). Diplômée en 2002 de la faculté des Beaux-Arts, HfbK-Hambourg (Allemagne). Elle a suivi en 1997 un semestre à la faculté des Beaux-Arts de Conca. De 2000 à 2002, elle a été assistante-enseignante au laboratoire de vidéo et de photographie numérique du département de Communication

121

Traductions

visuelle de la HfbK. De 2006 à 2008, elle a suivi le master « Productions artistiques et recherche » à la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone (UB) et de 2009 à 2012, elle a été titulaire d’une bourse de recherche (FI) dans le groupe Prospections binaires de l’UB. Dans son travail théorique, Steidinger analyse l’autoreprésentation d’un nouveau malaise et la construction de la subjectivité dans le nouveau paradigme de production des sociétés connectées. Depuis 2001, elle a présenté en tant qu’artiste, différentes vidéos dans plusieurs expositions : en 2001 Get that Balance, Kampnagel 3 (Hambourg), en 2003 exposition dans l’espace public Zoll-Douane (Hambourg), Biennale de la Havane (Cuba - 2006), Artivistic à Montreal (Canada - 2007) et Visual Artcenter of Peacock Aberdeen (Ecosse 2008). Depuis 2007, elle fait partie du collectif d’art, technologie et politique ENMEDIO de Barcelone et est membre du groupe de recherche MetaMétodo : méthodologies partagées et processus artistiques dans la société du savoir, UB. Alicia Vela Alicia Vela est une artiste visuelle et une enseignante de la faculté des Beaux-Arts de l’Université de Barcelone. Elle dirige le groupe de recherche Imarte. Elle a participé à de nombreuses expositions individuelles et collectives, nationales et internationales. Dans son travail, elle expérimente différents centres d’intérêt unis par le caractère métaphorique de leurs propositions. Des éléments de la nature comme les insectes - mouches, fourmis et libellules - ont été l’objet de réflexion critique et poétique, suscitant un imaginaire qui nous parle du rêve et des cauchemars, de la réalité et du désir,

de la fragilité de corps-ailes qui pratiquement se cassent lorsqu’on les prend. De ses réflexions a surgi également le besoin de créer des histoires qui partent de l’appropriation de son alter ego de fiction : Alice à travers le miroir. Nommer le nom depuis d’autres scènes imaginées, celles qui nous reflètent dans leur représentation de la réalité, de la tragédie et de la surprise. Antònia Vilà Antònia Vilà est professeure de gravure à la faculté des Beaux-Arts de Barcelone. Sa trajectoire s’inscrit dans un dialogue partagé entre l’art, l’enseignement et la recherche. L’œuvre graphique originale et son altérité dans le livre et dans l’installation sont au cœur de sa production. Elle explore la gravure avec le souci d’expérimenter ses procédés d’image aux frontières de ses limites. Elle a participé à de nombreuses expositions ici et à l’étranger et possède des œuvres dans des musées et des collections. Elle a promu l’extension du langage imprimé au média numérique en coordonnant le cours européen P. A & R. Printmaking, Art and Research de 1995 à 1999, avec la direction en 1998 et 1999 des masters internationaux De lémpremta gravada a lémpremta digital 1 et 2, à la faculté des Beaux-Arts de Barcelone. Elle coordonne le programme de doctorat EAPA, Estudis Avançats en Produccions Artístiques. Elle est membre du groupe de recherche Metametodos. Ses distinctions les plus importantes sont : la bourse de création pour les études à l’étranger de la Fondation Juan March (1975-1976) à lÁtelier 17 de S.W Hayter à Paris, le prix de la triennale internationale de Cracovie (1991) et le prix Bharat Bavan International Print de Bhopal, Inde 2011.

122

Science of the City Un projecte de La Mandarina de Newton

Science of the City

Abduccions: ciutat, ciència, art Roger Sansi La ciència està incrustada en la nostra vida quotidiana. Les formes en que sembla aparèixer i desaparèixer no sempre són previsibles, ni evidents. Estem envoltats de fenòmens i aparells que ens parlen dels principis fonamentals de l’univers. Convivim en simbiosi amb entitats discretes que donem per descomptades, cadascú fent feina per la seva banda. Cada dia trepitgem estrats geològics que són el teatre d’històries d’èpoques anteriors a la invenció del llenguatge. Treballem en ciutats que creixen en configuracions que escapen als nostres projectes. Totes aquestes narratives estan aquí, només cal parar-se i escoltar-les. No em sembla que l’objectiu principal de Science of the City sigui fer accessible el coneixement científic en termes planers. Les mateixes expressions “fer accessible” o “termes planers” impliquen un procediment vertical, des de l’especialista “que en sap” al públic en general, que no en sap. Tampoc ens trobem davant d’un espectacle que busca provocar l’astorament de l’espectador, exhibint la ciència com un truc de màgia. Tant la pedagogia com l’espectacle són, en la majoria dels cassos, processos jeràrquics, en que el tècnic/mestre o el mag/ comediant estableixen una relació de dalt a baix amb el públic. Sigui a través de la il·lustració o de la seducció, el públic apareix com a subjecte de consum o receptor d’informació, no com a productor de coneixement. Science of the City parteix del principi oposat: començant per no distingir entre ciència i públic, sinó preguntant què és aquella cosa anomenada ciència entre el públic, en el quotidià, en la ciutat; establint relacions en el pla horitzontal

a partir de la participació, no de la jerarquia. Ha trobat la ciència en els petits esdeveniments: les bicicletes, els terrats, els insectes, els marbres, les rajoles, les crispetes... són els protagonistes de les desenes de vídeos que el projecte ha rebut. Science of the City no sembla buscar formar unes conclusions generals o formular una hipòtesi de recerca a partir d’aquest recull d’imatges. Mes enllà d’usar-les com a “dades” per a una anàlisi estadística, les imatges de vídeo s’han traslladat a un equip d’artistes, que les ha usat com a material de treball per a produir les seves pròpies imatges, objectes, sons. De la mateixa manera que no podem limitar les imatges dels vídeos a “dades” discretes i quantificables, disposades a ser analitzades pels científics, tampoc seria exacte pensar que els vídeos són una matèria prima a partir de la qual els artistes s’han inspirat per produir les seves obres. En l’àmbit de l’art contemporani, la noció d’inspiració com a esdeveniment original i quasi diví cada cop és més aliena a la pràctica artística. L’art d’avui parla en termes de treball, procés, recerca, tot i que l’ús d’aquests termes potser no sempre sigui molt més clar per als artistes mateixos que la noció d’inspiració. En què consisteix la recerca artística? De quins principis parteix? Què busca? Amb quins mitjans? De vegades, en l’àmbit artístic, aquestes preguntes evidencien una certa angoixa comparativa respecte al model imposat per allò que anomenem “ciència”. Però val la pena fer-se aquestes preguntes? Cal comparar l’art amb la ciència? I de quina ciència estem parlant? De vegades sembla que, en la seva imatge pública, confonem la ciència amb els seus protocols, és a dir, la pràctica científica amb la seva regulació institucional.

128

Traduccions

En termes més generals, en ocasions es redueix pràctica científica al mètode, com si, efectivament, teoria i mètode fossin dues realitats perfectament distingibles, d’acord amb el “protocol”. Moltes d’aquestes percepcions tenen el seu origen en les nocions d’epistemologia que tots hem rebut en la nostra educació; nocions que potser no s’ajusten a la pràctica científica real. Som presoners dels discursos que hem rebut, per exemple que la ciència es basa en la “deducció” (aplicació d’una teoria a l’experiència) o en la “inducció” (anar de l’experiència a la teoria), mentre que l’art treballa a partir de l’anti-mètode, la “inspiració”. Potser més que en termes d’inspiració, deducció, etc., podríem entendre el procés artístic en termes d’abducció. L’abducció no és un procés vertical (que va de les idees als materials o a les dades, o a la inversa, dels materials a les idees), sinó un procés horitzontal, de transposició; en termes de Peirce, de “guessing”, d’endevinar o conjecturar, com si l’objecte mateix provoqués la idea, situant-se al mateix pla que el subjecte. La noció d’abducció és central en la teoria de l’art de l’antropòleg Alfred Gell, per a qui, a través de l’abducció, veiem com les obres d’art i altres imatges tenen el poder de provocar efectes sobre els subjectes que s’hi relacionen; un poder en el qual reconeixem una quasi-intenció d’aquests objectes, el que ell anomena l’abducció de l’agència (abduction of agency). En aquest procés, objecte i subjecte es situen al mateix pla, en un diàleg, en un intercanvi que podríem descriure en termes de participació. L’objectiu de l’art en aquest sentit seria deixar parlar o donar veu a les coses. Els treballs del grup de recerca IMARTE, que va respondre a la invitació

dels coordinadors de Science of the City, s’han relacionat amb els vídeos de diferents maneres. Alguns, produint altres imatges a partir de qüestions semblants; d’altres, interpretant les narratives dels vídeos; i encara d’altres, prenent elements dels vídeos i transposant-los a un altre llenguatge. Interpretacions, relectures, traduccions; en qualsevol cas, tots els treballs es situen en un pla de diàleg i d’intercanvi, més que no pas d’anàlisi i generalització. I en aquest intercanvi, són les petites coses les que acaben adquirint un paper central. En aquests exercicis de transposició trobem elements recurrents del nostre paisatge quotidià, que normalment passen inadvertits, però que aquí acaben convertint-se en els protagonistes centrals (des de líquens i fòssils a sons i llums als quals normalment no parem molta atenció però que, si ens decidim a escoltar-los, tenen moltes històries per explicar).

La ciència de la ciutat: raons per a un projecte Irene Lapuente i Ramon Sangüesa Ciència i ciutat. Ciència a la ciutat. Ciència de la ciutat. Si hi ha alguna cosa que ens motiva és activar la potència de la barreja. De persones. De mitjans. De mètodes. No és tracta de la barreja per la barreja. Tenim sempre un objectiu. Intentem respondre’ns una pregunta. Science of the City sorgeix d’unes quantes preguntes. La primera, està inspirada per la nostra contínua ànsia de replantejar-nos els formats de comunicació relacionats amb la ciència. La segona, té a veure amb les metodologies de disseny participatiu en què centrem la nostra feina. El punt

129

Science of the City

de contacte entre ambdues preguntes és la nostra clara aposta per processos oberts i híbrids que encetin l’aprenentatge i l’acció. Des del punt de vista de la ciència com a “objecte a divulgar”, la primera pregunta té a veure amb “Com mostrar que la ciència està més enllà del laboratori o del medi natural i d’una casta professional d’experts?”. Aquesta pregunta inicial té una sèrie de subpreguntes relacionades amb algunes de les línies inspiradores del nostre treball, tant en processos de co-creació com d’aprenentatge. Per a nosaltres la co-creació no té sentit si no desferma accions d’aprenentatge individual i col·lectiu. I l’aprenentatge no té sentit si no és per encetar processos de co-creació i producció que, per força, involucren un component social. Pel que fa a la ciència, això suposa desprendre’s de l’esquema “divulgatiu” habitual. La ciència no és només una pràctica professional, ni tan sols està confinada a un espai particular com pugui ser el laboratori de recerca. Les operacions bàsiques de la ciència es despleguen des de la curiositat i la imaginació, des de la capacitat de sorpresa. La sorpresa que meni a una pregunta científica pot sorgir des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. Sorprenentment, o no tant, en una societat com la nostra que s’ha bastit sobre la predominança del discurs tecnocientífic, s’ha creat un vel d’obscuritat al voltant de la sorpresa, de la capacitat de crear preguntes, de ser sistemàtics en la descoberta, de treballar metòdicament en la seva comprovació o refutació. En fi, sobre capacitats bàsiques de la ciència a l’abast de qualsevol que tingui la ment fresca i no renunciï a deixar les seves pròpies preguntes en mans d’altres.

En efecte, Bruno Latour ha remarcat que “ja no cal tenir un doctorat per fer investigació”. Si més no, creiem, potser ja no cal per fer-se les preguntes que poden menar a una recerca professional. Latour, de fet, remarcava les possibilitats de les noves tecnologies i les seves pràctiques col·laboratives per donar als ciutadans una capacitat més directa respecte el desenvolupament de la recerca. No només en el sentit de tirar endavant ells mateixos la recerca sobre els temes que els interessen, sinó també per poder orientar als qui s’hi poden dedicar més i en són professionals. Sobre aquesta perspectiva de guany de capacitat i agència ciutadanes s’hi van bastint nous processos i espais d’oportunitat. Per exemple, la “citizen science”, que convida als ciutadans a participar en la captura de dades observacionals (en meteorologia, ornitologia i en moltes altres disciplines), o bé en l’acció auxiliar (com les conegudes experiències de la NASA en detecció i classificació d’objectes estel·lars gràcies a milers de voluntaris). L’ambigua lògica del crowdsourcing ha facilitat l’expansió de propostes més actives on els ciutadans són actors del procés de descoberta de nous coneixements i de nous mètodes de treball. En boca de tots està, per exemple, el projecte Foldit!, on els propis ciutadans (i no sols els “científics experts”) han estat capaços de crear noves heurístiques per al plegat de proteïnes. I això ha donat peu a la publicació d’articles científics per part dels no professionals. A nosaltres ens interessa fer passes més enllà d’aquestes formes de participació. En efecte, el lideratge inicial d’aquests exemples ha sorgit d’un grup d’experts que tenien una necessitat en el seu

130

Traduccions

quefer de recerca (classificar, resoldre plegaments, etc.) i van convidar a molts altres ciutadans a través d’internet. Sovint s’utilitza per a la justificació d’aquestes invitacions a col·laborar l’argumentació més economicista de la lògica del crowdsourcing. En temps de crisi la justificació d’estalvi també hi sovinteja. Aquestes justificacions no sempre són les més properes a l’amplificació del coneixement, ni de l’agència. No cal oblidar, això sí, que en el camí es descobreixen i comparteixen nous coneixements i s’engresca a d’altres actors a participar en el quefer científic. Però hi ha, en molts d’aquests processos, un lideratge de la classe experta encara molt notable. Latour apuntava algunes altres variants com és la de l’associació francesa que porta endavant la recerca sobre el càncer i demana als experts que treballin en determinats problemes i síndromes, més enllà de la tutela de l’estat, de les línies estratègiques que marquen les polítiques de subvenció estatal i europea a la ciència, del que indiquin els interessos econòmics o dels interessos endogàmics de la pròpia classe professional acadèmica i investigadora. Preguntes auxiliars de Science of the City En aquesta línia d’explorar altres espais d’agència, el projecte Science of the City es plantejava com a subpregunta: “Quins temes són d’interès pels ciutadans que puguin trobar en el seu entorn més proper?” i “com fer que descobreixin les seves pròpies preguntes i hipòtesis?”. Per a nosaltres, tant des d’un punt de vista democràtic com cognoscitiu, hi ha un alt valor en explorar com revertir les estratègies habituals dels processos de “divulgació” de la ciència. En primer

lloc, parem l’orella en el que diuen els qui s’ha determinat que només siguin receptors habituals dels esforços de divulgació. En segon lloc, sortim de la lògica del contingut correcte i prefabricat que “ha de ser comunicat” i obrim un espai de co-creació. Es tracta d’una co-creació ja no tant de continguts com de preguntes, idees i nous temes. És dins d’aquest espai que es pot crear una possibilitat de descoberta i compartició de mètodes, processos, valors, actituds. En aquests cas, s’obre una aproximació constructiva als processos típics de la pràctica científica: descoberta, sorpresa, meravella davant el que altres prenen per evident, pregunta, hipòtesi, experimentació, etc. Dissenyem, doncs, processos que puguin generar punts de trobada i aprenentatge i, si de cas, encetin la possibilitat de noves accions i programes de recerca. Enfoquem el fet participatiu des d’una perspectiva molt activa, centrada en la producció conjunta... de nous processos. No només ens interessa crear activitats que generin “interacció social” (que també), o que s’esgotin en la creació de “comunitat”. Són aquestes expressions les que, com el crowdsourcing, els mitjans socials o el “museu participatiu”, estan esdevenint els nous mantres. Per desgràcia, s’estan aplicant com mers formalismes i acceptant sense més. Així, trobem institucions de divulgació que, sota una perspectiva de “participació a la Facebook”, no fan més que continuar amb un discurs de transmissió de continguts i, com a molt, de generació d’activitats per tal de refermar el discurs habitual; és a dir, el que procedeix dels experts. En el fons, no fan altra cosa que perllongar la sensació que els processos científics s’han de continuar mantenint sota el control “dels qui en saben”.

131

Science of the City

Ja en el nostre projecte “De la contemplació a la participació i més enllà”1, realitzat en col·laboració amb el Tech Museum de Califòrnia, vàrem tenir evidències que el públic és capaç d’encetar processos de disseny i aprenentatge normalment reservats als experts. Vàrem palesar que la participació podia anar més enllà del suggeriment, de l’aportació d’objectes personals al museu o del feedback sobre el que una institució ofereix. Vàrem mostrar que el públic pot aprendre el procés de comissariar una exposició tecnocientífica i compartir noves visions al voltant dels diversos coneixements (experiencials, tecnològics, científics, de disseny, etc.) que hi conflueixen. De passada, vàrem crear experiències intenses d’aprenentatge i relació entre els participants i entre aquests i les institucions museístiques. En suma, vàrem començar a mostrar una altra forma de fer divulgació centrada en el “procés” no només en el contingut, en la “co-creació” no només en la interacció, i co-liderada per neòfits i experts. L’objectiu d’aquesta mena de projectes no només busca crear impacte, sinó que forneix un nou objecte de reflexió sobre el desenvolupament del procés en si mateix, com a oportunitat per a noves preguntes i apertures. Un procés de metadisseny Per a nosaltres, el més important és encetar projectes compartits que, a la seva vegada, amplifiquin en els participants la capacitat de crear nous processos semblants en les àrees del seu interès. Inspirats per les preguntes inicials, ells crearan les seves pròpies preguntes i els seus processos de treball a partir de l’experiència d’haver participat en un primer projecte col·laboratiu. El valor d’aquesta aproximació, com hem dit més amunt, rau en la capacitat

d’anar molt més enllà de la simple transmissió o comunicació i desfermar processos col·lectius d’aprenentatge i acció. A més, crear processos que expandeixin la capacitat de disseny de processos col·lectius no és més que una altra forma de fer recerca. En efecte, el propi procés i els participants esdevenen per a nosaltres una font de nous coneixements sobre els processos de co-creació i aprenentatge. Les lògiques d’aquesta mena de procediments no són del tot lineals ni unidireccionals. Pot sorgir coneixement nou en la reflexió sobre tot el procés o sobre un dels seus aspectes. La pràctica reflexiva sobre aquest extrem pot generar nous coneixements sobre el tema que articula el projecte o sobre les pròpies dinàmiques col·laboratives i els mètodes que comporten. Science of the City s’ha dissenyat com un procés de metadisseny: els propis participants poden articular el seu aprenentatge i reflexionar sobre noves oportunitats i processos de recerca i comunicació a la pròpia ciutat. Nous llenguatges per a nous camins Durant molt de temps les matemàtiques han estat el camí per arribar a la ciència o a la tecnologia. Aquest és un recorregut molt adequat sobretot si volem fer models de predicció i donar resultats concrets; però no és l’únic camí que viatja des de la curiositat fins a l’adquisició de coneixements, ni l’únic que fa parada en molts dels temes i continguts que tracten la ciència o la tecnologia. El món de les arts és un altre possible camí. Molt sovint l'art ens allunya dels càlculs i les equacions (encara que no sempre) i ens apropa a un altre tipus d’abstracció, de crítica, de bellesa i a noves preguntes.

132

Traduccions

L’exposició Science of the City ens arriba per aquest nou camí: nou peces d’art ens parlen de fòssils, líquens, ADN, el color de les parets, els constituents de la matèria, el mètode científic, les llums o el reconeixement de patrons. Parlen de ciència a la ciutat, sí, però ho fan amb el llenguatge propi de l’art. El procés de Science of the City En la coherència de l’aproximació entre les preguntes inicials de Science of the City i el paper que reservem a la lògica de l’increment de l’agència dels participants en els nostres projectes, vàrem voler explorar com augmentar la capacitat dels participants com a comunicadors de la seva aproximació a la ciència de la ciutat. En altres paraules, vàrem convidar-los a crear sobre nous mitjans la comunicació del seus interessos científics a la ciut Aquesta aproximació també tenia una segona raó. En efecte, els processos de metadisseny que hem bastit amb anterioritat, parteixen d’una sèrie d’accions de treball amb els ciutadans. Típicament, aquestes accions tenen la forma de tallers de prototipatge per explorar noves idees i conceptes i després continuen en diverses formes de col·laboració en línia. Per exemple, en el ja esmentat “De la contemplació a la participació i més enllà”, hi va haver una fase molt intensa de tallers presencials amb grups de ciutadans per trobar amb ells no només els temes de l’exposició, sinó també els primers dissenys, continguts i activitats que finalment la formarien. Després, es va obrir tota una plataforma de disseny compartit en línia, en col·laboració amb el Tech Museum, per refinar i elaborar el disseny dels mòduls de l’exposició final. Volíem provar de canviar aquesta seqüència i explorar-ne una de nova. Per

tant, Science of the City va començar per una fase extensa que tenia espai a la xarxa i que poc a poc anava desembocant en trobades presencials amb d’altres actors i en la construcció física de l’exposició final, que tampoc és, però, el final del projecte. La fase en línia es va presentar en la superfície com una invitació a participar en un concurs de vídeos. En efecte, els participants eren convidats a enviar a Scienceofthecity.net vídeos de dos minuts amb la seva interpretació de com es lligava Ciència i Ciutat. Per remarcar la importància de concentrar-se en aspectes bàsics del quefer científic, però, sobretot, de l’actitud científica, vàrem orientar prèviament les categories del concurs en tres àrees: —Descoberta: quelcom sorprenent i relacionat amb un concepte científic que el participant hagués trobat a la ciutat. —Pregunta: una pregunta de caire científic o tecnològic motivada per una descoberta o observació pròpia que tingués lloc a la ciutat. —Experiment: la descripció en vídeo d’un experiment relacionat amb algun concepte científic que es pogués fer en un àmbit urbà. El punt comú de tots aquests apartats era també el component de comunicació a una comunitat més àmplia, cosa que també passa a la ciència2. La diferència, lògicament, rau en el procés de selecció entre pars sota criteris científics, cosa que en el nostre procés va quedar obviat. En efecte, vàrem crear un simple procés de votació que, després, quedava matisat per l’acció d’un jurat. Tant els participants com el jurat no eren estrictament científics: també hi havia components d’apreciació de la capacitat expressiva, la creativitat en la forma i la qualitat tècnica dels vídeo, per exemple.

133

Science of the City

El concurs va quedar obert durant dos mesos. Durant aquest temps, participants de tot el món varen aportar les seves propostes en vídeo i, un cop finalitzat el termini, el jurat es va reunir i va emetre el seu veredicte. També va atorgar els seus premis, reservant-ne un pel vídeo més popular entre el públic, és a dir, el més votat. Al mateix temps que tenia lloc aquest procés de recollida d’aportacions, es posava en marxa una activitat d’anàlisi del propi procés. Una part estava centrada en l’anàlisi de contingut del vídeo (a nivell de discurs pel que fa als termes emprats). Utilitzant tecnologia de transcripció i anàlisi de llenguatge, es va confegir una primera base de dades de termes i conceptes, l’objectiu de la qual és tenir un repositori documental sobre temes d’interès científic a la ciutat. També es va obrir la possibilitat per a més recerca sobre d’altres temes. Per exemple, és interessant preguntar-se quin concepte “d’experiment” han manegat majoritàriament els participants. Per a nosaltres, aquestes i d’altres troballes són especialment interessants per comprendre l’extensió de certs conceptes així com per veure quines diferències hi ha entre la cultura popular respecte a la ciència o la ciutat i la cultura experta. També per encetar noves accions de difusió i aprenentatge al voltant de la ciència respecte el que “és” i no el que “hauria de ser” o el que “el públic ja hauria de saber”. Evidentment, cal prendre el que “és” com un resultat provisional i limitat a una certa mostra, sotmès a les vacil·lacions de la construcció de categories com “públic” o “participant”. Tot i així, entenem que té un valor pràctic per l’inici de noves reflexions que és força important. Aquest material inicial de recerca, conjuntament amb els propis vídeos, es va

convertir en base de reflexió per a noves interpretacions. Co-creació amb els artistes Un tema important en la nostra feina és la hibridació de disciplines. L’entenem com a oportunitat per a transferències de conceptes, mètodes i preguntes, de coneixements i aprenentatge d’un àmbit a un altre. Volíem en aquesta ocasió confegir una exposició que no fos estrictament de contingut científic, sinó que permetés activar altres disciplines al voltant de la ciència, la ciutat i la participació. El material aportat pels participants i el d’anàlisi s’ha convertit en el punt de partida pel treball dels artistes del grup IMARTE de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La col·laboració amb els artistes és una altra oportunitat per comparar processos de recerca diferents. L’Art i la Ciència procedeixen des de la sorpresa i la cerca. Ho fan, però, des de perspectives diferents per obtenir coneixements diferents, tot i que es poden influenciar mútuament. L’Art i la Tecnologia comparteixen la capacitat d’aprendre des de la reflexió sobre el fer. Els camps semàntics, les etimologies i les pràctiques d’art, techné i disseny es freguen en molts punts i de moltes maneres. En la nostra aproximació a la co-creació, la diversitat de backgrounds de coneixement és fonamental, i explorar-la fent recerca sobre el que sorgeix és un dels nostres objectius. Així va ser, doncs, que vàrem iniciar aquesta nova fase de col·laboració amb artistes, que ha passat per dinàmiques ràpides de trobada i discussió i una àmplia llibertat d’interpretació i acció per als artistes participants. En el camí, hem trobat connexions creatives inesperades i sorprenents

134

Traduccions

entre propostes dels ciutadans, principis científics i projectes artístics. El procés ha estat ric en oportunitats per fixar nous objectius de recerca en els processos que obtenen resultats positius de la interdisciplinarietat, la participació, la creativitat conjunta i l’aprenentatge col·laboratiu. Aquesta base de treball ens dóna confiança per preparar noves edicions que sempre correspondran a una clara voluntat d’investigar i de tenir impacte per la via de l’activitat, acompanyada de la reflexió. En suma, de continuar creant processos que permetin la pràctica reflexiva des de l’acció. El que teniu ara a les mans és i no és el catàleg d’una exposició d’art, igual que l’exposició és i no és només una exposició. També hem demanat als artistes que comparteixen amb nosaltres la seva visió de què és una ciutat i què és la ciència, de forma breu i concisa. Irene Lapuente, com a llicenciada en Ciències Físiques, ha intentat expressar la mínima informació científica relacionada amb el contingut de les obres de cadascun dels artistes. El procés ha estat una gran oportunitat i no podem fer més que agrair a tots els qui han participat, d’una manera o d’una altra, en el seu desenvolupament. Per la nostra banda, el projecte en el seu conjunt ha suposat una enorme motivació per a seguir treballant en el disseny de nous processos, a l’entrecreuament entre el disseny, la participació, l’art, la ciència, la tecnologia i la ciutat. Esperem que aquesta exposició us ajudi a sentir el mateix impuls i energia que hi ha al darrera de tot el projecte, i a gaudir-ho.

1. Lapuente,I., Sangüesa, R. Ketner, B. Stephenson, R. (2010). Engaging Users in Science and

Technology Exhibition CoDesign Online and Offline: the Expolab Experience. Proceedings of the 11th International Conference on Public Communication of Science and Technology, PCST-2010. Nova Delhi, Índia. Novembre 2010. Accessible aquí: http:// co-creating-cultures.com/eng/?cat=103. 2. La comunitat científica està canviant tant el format com els processos de comunicació dels resultats científics. Són ben conegudes les diverses publicacions que aposten per un model obert de revisió (com PLOS). Una mostra significativa d’aquests canvis i encara més rellevant per Science of the City és la primera revista de recerca que s’expressa en vídeo: el Journal of Visualized Experiments: http://www.jove.com/

Nou peces

Ciència, ciutat i ART Eugènia Agustí, Montse Carreño i Raquel Muñoz, Mercè Casanovas, Borja Leonardo Fermoselle i Sergi Selvas, Aleix Molet i Eloi Puig, Cristina Pastó, Anja Steidinger, Alicia Vela, Antònia Vilà

Un inici és blanc Eugènia Agustí Aquesta peça fa referència al full de paper com a espai en blanc que tots comencem alguna vegada. Com ens hi situem?, quines mesures prenem? i què decidim fer-hi?. És una resposta a l’acció de pintar les teulades de blanc que proposa el vídeo White-topped buildings, who loves the Sun? El color blanc no absorbeix la radiació solar com els altres colors, i per tant, tot el que estigui a sota quedarà protegit de la radiació i de l’augment de temperatura. Invertint el concepte de protecció pel d’atracció, pensem en Barcelona i en cobrir tota una illa de cases perquè actuï com atractor de la llum solar. Pensem, també, si concentracions de blanc

135

Science of the City

ubicades estratègicament serien d’alguna utilitat. Especular al voltant d’aquesta idea condueix a valorar si entitats (figures geomètriques) separades i emplaçades en diferents terrats podrien tenir un efecte similar, en tant que punts connectables per un dibuix il·lusori. Encadenadament, exportar aquest efecte a illes contigües. Allunyar-nos i fer un visionat aeri dels terrats per comprovar si es mantindria l’efecte en les espurnes de punts (figures) emplaçades. Sintetitzar-ho en figures geomètriques tipus al·ludeix al prisma de Newton, a través del qual la llum es descompon i, d’una invisibilitat o transparència primera, tenim per refracció la il·lusió de colors visibles i anomenables. El color d’un objecte depèn de les seves característiques físiques, de la llum i de la percepció de l’observador. Els colors primaris en llum són: vermell, verd i blau. La barreja en proporcions iguals d’aquests dóna blanc. Els objectes blancs radien la llum que els arriba; no absorbeixen energia, ni calor. Ciència Entenc la ciència com un tipus de coneixement i capacitat per donar una explicació precisa a qüestions que requereixen solucions pràctiques. En aquest sentit no hi ha marge per a la incertesa ni la divagació, fet que considero inquietant i m’obre moltes incògnites. I, en aquesta fal·lera envers la lògica, sovint se m’escapen les respostes. Durant la dissertació, però, trobo recursos metòdics que són del meu interès, principalment els referits als sistemes de representació de la realitat. Ciutat La ciutat és el lloc on visc i treballo, i que treballi i visqui es fa possible en aquesta ciutat. Les relacions que es

deriven d’aquest perímetre s’estenen a moltes altres activitats en una sessió contínua, que mai s’acaba. Més enllà d’un concepte urbanístic em fa pensar en una reunió plural a la que hom s’incorpora o se’n desvincula segons les seves circumstàncies. Nosaltres hi hem arribat i altres prendran el nostre relleu, i així es va bastint planificacions, recursos i patrimoni, gestos simbòlics substituïbles en el futur.

Ciència a la ciutat i llegendes urbanes Montse Carreño i Raquel Muñoz La nostra proposta se centra en els relats de la tradició popular que, tot i estar presents en la nostra cultura, no tenen base científica. Per la seva relació amb el món industrial i el món modern són coneguts com a “llegendes urbanes”, terme proposat pel folcklorista americà Richard Dorson. També es denominen factoides i hoax (notícia falsa a internet). A Cuba els hi diuen “bolas” o “cuentos de camino”. Per a que una història fictícia es converteixi en llegenda urbana cal que sigui difosa com a vertadera i assoleixi un cert reconeixement popular, com els rumors “migratoris” que es transmeten ràpidament per internet. Generalment, parteixen i aborden problemes de la nostra vida quotidiana, però són exagerats, distorsionats o barrejats amb dades fictícies, i estan al límit de la credibilitat. En oposició a les llegendes, el saber científic s’estructura sobre fets objectius, observables i comprovables. Tanmateix, la seva història també compta amb testimonis falsos que, malgrat haver estat desvetllats, han passat a formar part del relat de la ciència amb la denominació de fraus científics. Per exemple, “L’Home

136

Traduccions

de Piltdown”, un frau concebut pel científic Charles Dawson que va unir fragments de crani humà i mandíbula de simi que semblaven pertànyer a una espècie desconeguda i del que es va arribar a dir que era la baula perduda entre el mico i l’home. Per a que aquests fraus passessin a la història va ser necessari inserir-los en un discurs que els acredités i produir imatges que testifiquessin la seva existència. Els artistes Joan Fontcuberta i Pere Formiguera ens plantegen el dubte, respecte a la creença en la veracitat de la imatge, en presentar Fauna Secreta, un relat sobre Història Natural format per mutacions d’espècies animals, un bestiari fantàstic documentat com un complex dispositiu científic. L’exposició fou presentada per primer cop al Museu de Zoologia de Barcelona, de manera que al poder les fotografies com a document de realitat s’hi sumava l’autoritat del discurs científic. Seguint aquesta línia, el nostre interès per posar vis à vis la llegenda urbana i la ciència rau en pensar com percebem les imatges en relació al context en què s’insereixen. Les llegendes o els fraus científics han necessitat ser presentats en un entorn codificat per tal de produir l’efecte de realitat plausible. En ambdós casos la imatge de la naturalesa ens remet a la naturalesa de la imatge, que en ocasions dificulta veure el parany que la imatge amaga. El mètode científic està basat en un conjunt de tècniques per investigar fenòmens i adquirir coneixements. Parteix de la recol·lecció d’evidències empíriques, observables i mesurables, la formulació de preguntes i hipòtesis i la realització d’experiments. Empra els principis del raonament lògic i té dos pilars bàsics: la reproductibilitat i la falsabilitat.

Ciència Disciplina dedicada a la comprensió del real i del món que coneixem. El coneixement científic s’obté de l’experimentació en àmbits específics que permeten elaborar patrons, plantejar preguntes, construir hipòtesis, deduir lleis i generar esquemes organitzats. El problema de la veritat i del real persisteix, ja que la ciència també és un saber autoreferencial, un supòsit des de si mateix, que no escapa al domini de la ideologia. Per aquest motiu, també ens interessa pensar la ciència des de la perspectiva de la ficció. Ciutat És el territori ocupat, resultat d’un assentament de construccions estables, habitat per una població nombrosa i densa. Una entitat político-administrativa urbanitzada on es regulen les activitats segons un ordre biopolític. Les configuracions socials i culturals dels usuaris de la urbs transcendeixen els límits de la ciutat en tant que territori, en formes de vida inestables, ocasionals, en oscil·lació constant, formant societats disperses de la ciutat líquida. Actualment, podem parlar també de connectivitat en nuclis urbans i de ciutat xarxa. Després de veure la nostra imatge capturada per la visió omnipresent de Google Earth, podem dir que la ciutat és l’escenari on ens geolocalitzen els nostres dispositius mòbils.

Fòssils urbans d’ahir i d’avui Mercè Casanovas Els fòssils són el testimoni que ens queda d’uns organismes que varen viure fa molts anys i que ja no existeixen. Generalment es troben presoners en

137

Science of the City

els sediments on van viure; però, amb la civilització, aquests fòssils atrapats en les pedres van passar a formar part del nostre entorn quan l’home va començar a construir-se un sostre per a viure. I així, pedra sobre pedra, avui tenim multitud de fòssils convivint amb nosaltres; però la seva és una convivència moltes vegades amagada, ignorada, desconeguda. Podem trobar fòssils a les parets de les cases, a terra, a les escales, al carrer..., dispersos per tota la ciutat, però discrets en la seva presència. I és en aquest fet, en aquesta convivència ignorada, on rau l’interès del meu treball. He volgut treure a la llum aquests fòssils i mostrar-los a la Barcelona actual. Per això he agafat les conegudes rajoles “Barcelona”,que trepitgem en molts indrets de la ciutat, i he imprès al damunt diversos fòssils que es troben escampats arreu. D’aquesta manera, l’espectador es trobarà als seus peus un fragment del terra de la ciutat per on hi circulen diferents fòssils del passat, però també alguns del present que, d’aquí uns anys, descobriran els nostres successors i que seran la constatació d’objectes i materials de la nostra era. Els fòssils són restes d’éssers vius, o de la seva activitat biològica, que han estat conservats a les roques sedimentàries. Perquè una resta corporal o un senyal d’un organisme mereixi la consideració de fòssil és necessari que es produeixi un procés fisicoquímic conegut com a fossilització. Ciència El diccionari ens diu que la ciència és una coneixença exacta d’un cert ordre de coses.

La ciència, per tant, és una forma de coneixement basada en fets que es poden constatar i acotar. Però al llarg de la història hem vist, i veiem, que certes coses tingudes i considerades com a certes i amb una base científica, més endavant s’ha demostrat que eren errònies i que altres coneixements havien donat una altra informació. Per això a mi m’agrada més el terme de ciència-ficció on s’exploren les possibilitats imaginades de la ciència. En aquest sentit, l’art el podem comparar amb aquesta ciència-ficció, no només en el sentit de gènere literari o cinematogràfic, sinó en el fet de ser una forma de coneixement. Coneixement per a l’artista que el practica i per a l’espectador que el gaudeix. La transgressió de la realitat i la creació d’una altra realitat, tan o més creïble que l’anterior, és el que m’ha interessat en l’obra que presento. Ciutat Seguint amb el terme de la ciència, i per enllaçar-ho amb el meu projecte, està clar que la ciutat és un contenidor multiforme on hi podem trobar infinites versions de coneixement científic. Una prova evident en són els diferents vídeos que s’han recollit en la proposta de Science of the City. Però el que ha estat més emocionant per a mi, d’aquesta experiència, és el fet d’adonar-me de coses, d’aspectes, de fenòmens que estaven totalment amagats sota aquest batibull de gent, edificis, mobiliari urbà, vianants, cotxes i tantes i tantes coses que conformen allò que anomenem ciutat. En el meu cas, m’ha atret especialment aquesta part de la ciència amagada sota terra i que forma part de la idiosincràsia de la ciutat. La ciutat ens parla del passat a través del silenci de les pedres.

138

Traduccions

Passatge urbà Borja Leonardo Fermoselle i Sergi Selvas El concepte implícit en la reedició dels vídeos és la fragmentació, la reproducció no sexual d’un organisme. És a dir, quan un ésser viu es divideix en dos o més fragments, cadascun dels quals regenera un organisme complet. Les circumstàncies en què es divideix l’organisme poden no estar determinades únicament per una necessitat reproductiva; de vegades es deu a una causa accidental i llavors la seva mitosi, més que un sentit reproductiu, té un sentit regeneratiu. Veiem la ciutat com un sistema regeneratiu on la fragmentació és un procés fenomenològic continu. La constitució territorial l’entenem i la gestionem a través d’una prèvia fragmentació cultural, artificial, base de l’organització social. La fragmentació visual, conceptual i simbòlica ens permet construir un llenguatge plàstic amb què descriure el passatge urbà. La ciutat com a fenomen del segle XXI (la metaciutat, megalòpolis) és més que mai el paradigma del model de societat que habitem. A causa de la magnitud d’aquest fenomen entenem que la complexitat de l’imaginari urbà té un caràcter i uns valors globals. Generem una nova mirada a partir d’un conjunt d’imatges per a reafirmar la seva condició regenerativa a partir del fragmentat. Una ciutat és un espai geogràfic amb alta densitat de població. Hi ha un predomini del sector terciari i de serveis. És un espai d’interrelacions, vivències i cultura. L’urbanisme és la disciplina que s’ocupa del seu estudi. Ciència La ciència, o la seva imatge, és un conjunt de sistemes vius. Si ens oblidem del

seu caràcter productiu, s’entén que els sistemes que conformen la imatge de ciència funcionen autònomament i es modifiquen i evolucionen per si mateixos. Així, la ciència és per a la humanitat no una tècnica, sinó un camí, com altres, per crear coneixement. Però el coneixement sempre ha estat allà. Som nosaltres, els humans, els qui a través de la nostra creença podem aproximar-nos-hi prou com per endinsar-nos en ell. Ciutat La ciutat, la gran metàfora de la creació i la imaginació humana. La ciutat arquitectònica, social, ideològica i política, on s’entrecreuen les vides dels homes que es fan a si mateixos. Com un sol organisme compost per milers de fragments vius i en constant evolució. La ciutat simbòlica, on el concepte es construeix a si mateix com a reflex del pensament dels seus ciutadans. La ciutat no la fem, es fa a si mateixa; no és producte dels grans esdeveniments de la vida, sinó de les petites vivències quotidianes aspirant (com àgilment ens proposa Benjamin) al nostre despertar.

TE LA (Text Local Alignment) Aleix Molet i Eloi Puig Un alineament de seqüències en bioinformàtica és una forma de representar i comparar dues o més seqüències d’ADN per ressaltar les seves zones de semblança, que podrien indicar relacions funcionals o evolutives entre els gens. En una primera fase, obtenim la transcripció a l’espanyol del vídeo del concurs ¿Por qué cambia el planeta Tierra? i la transcripció a l’anglès del vídeo City Sounds- A New Source of Energy?. A partir d’aquí, i ja en una segona fase,

139

Science of the City

realitzarem un alineament entre les dues transcripcions per comparar-les i detectar quin és el grau en les seves relacions textuals i compararem les seves morfologies. El resultat mostra l’alineament de dos vídeos que relacionen ciència i ciutat. Partint d’aquesta metodologia de l’alineament i tenint en compte que les proteïnes de les cadenes d’ADN es representen utilitzant un codi basat en un mínim de 28 caràcters de text alfabètic, el nostre procediment substituirà aquestes cadenes de proteïnes d’ADN pel text de les dues traduccions. TE LA (Text Local Alignment) és una formalització específica per aquesta exposició i és un dels resultats del treball desenvolupat amb la col·laboració de l’equip de recerca de Genòmica Computacional del BSC-UPC (Barcelona SuperComputing Center, Universitat Politècnica de Catalunya). Aquesta iniciativa sorgeix com a resultat de l’observació i l’anàlisi d’entrevistes fetes als investigadors d’aquest equip científic i està emmarcada en un projecte de recerca més ampli anomenat Metamétodos. L’àcid desoxiribonucleic o ADN és un àcid nucleic que conté les instruccions genètiques utilitzades en el desenvolupament i funcionament de tots els éssers vius coneguts. Aquesta informació es codifica mitjançant la seqüència de quatre tipus de molècules anomenades bases: Adenina, Timina, Citosina i Guanina.

Xanthoria parietina, dispersant-se Cristina Pastó La meva proposta sorgeix a partir del concepte Ciència de la ciutat (Science of the City). La reflexió es centra en el tema de la qualitat de l’aire a les ciutats.

Els líquens són organismes de natura doble, producte de la simbiosi d’una alga i un fong. Partint del fet que els científics els usen com a bioindicadors del nivell de contaminació o puresa de l’aire als nuclis urbans, estableixo un possible diàleg (un joc poètic-visual) entre un líquen i l’aire. A les ciutats o als nuclis urbans més densos, on hi ha graus de contaminació importants, els líquens pràcticament desapareixen. Els bioindicadors són sempre sistemes biològics sensibles a les variacions en la qualitat ambiental. Quan es produeix un alteració al seu entorn, desenvolupen una determinada resposta, canviant les seves funcions vitals o la seva composició química o genètica. L’any 2005, dues espècies de líquens es van enviar a l’espai i van ser exposades al buit durant dues setmanes sense patir danys. Els líquens o fongs liquenitzats estan formats per dos components o organismes que viuen en simbiosi: per una banda hi ha les hifes del fong (micobiont o micosimbiont) i d’una altra les cèl·lules de l’alga (gonidis, ficobiont o ficosimbiont). Són indicadors de la contaminació. Ciència Entenc la ciència com un mètode de coneixement per entendre el món i la vida, que es basa sobretot en la comprensió de la realitat a través de processos mentals i de construccions lògiques i matemàtiques. M’interessa sobretot quan dialoga amb altres formes de coneixement, quan és una investigació interdisciplinària amb un intercanvi dinàmic amb l’art i la tradició. Ciutat La ciutat és part indissociable de la nostra vida i del nostre llenguatge.

140

Traduccions

És un poliedre amb moltes cares diferents. Veig la ciutat com un mosaic de fragments heterogenis i, de vegades, inconnexos. És memòria, desitjos, signes d’un llenguatge, centre de poder, lloc de trobada, lloc d’intercanvi, lloc de records, de recorreguts, de transformacions contínues, lloc per a la cultura i l’art, lloc per a la investigació, el coneixement i la comunicació. I alhora, la imatge de la ciutat com una gran megalòpolis, la ciutat contínua, uniforme, que va cobrint el món... pot ser fascinant i poderosa, però també fràgil i terrible.

06. Lluna: centre: horitzontal -29.8 vertical: 517.4 07. Exporta el fotograma del timeline 08. Ampolla: 10.18 segons 09. Lluna: 40.30 segons 10. Girar la foto de la Lluna 180 graus El reconeixement de patrons, identificació de figures o reconeixement de formes és un procés de classificació de mostres en categories, mitjançant dades observades o mesurades. Es troba a la base de moltes accions realitzades pels éssers vius; per això, és motiu d’estudi en camps com la informàtica, l’enginyeria o les matemàtiques.

Lluna plena i missatge en una ampolla Anja Steidinger Els participants de Science of the City van passejar per la ciutat i van anar prenent imatges de les figures que veien sobre l’estructura del marbre i que després els servirien per a la producció del vídeo Les figures dans le MARBRE. La imatge Lluna plena i missatge en una ampolla consisteix en la repetició del concepte. El vídeo dels participants ha estat ampliat per mil píxels i, en comptes de deambular per la ciutat, he estat buscant patrons en les mateixes imatges digitals ampliades. Instruccions per crear les dues imatges Lluna plena i missatge en una ampolla en el vídeo dels participants de Science of the City: 01. Descarregar el vídeo 02. Convertir-lo en format AVI 03. Importar el vídeo .AVI en un programa de videoedició 04. Ampliar el vídeo per mil píxels i canviar el centre de la imatge 05. Ampolla: centre: horitzontal -603.92 vertical: 1085.02

Ciència Contesta: Ficció “El real és sempre objecte d’una ficció, és a dir, d’una construcció de l’espai en què es nuen el visible, el dicible i el factible. És la ficció dominant, la ficció consensual, la qual nega el seu caràcter de ficció fent-se passar per allò real mateix i traçant una simple línia divisòria entre el territori d’aquest real i el de les representacions i les aparences, de les opinions i les utopies. Tant la ficció artística com l’acció política soscaven aquest real, el fracturen i el multipliquen d’una manera polèmica. [...] Per tant, la relació de l’art amb la política no és un passatge de la ficció a la realitat, sinó una relació entre dues maneres de produir ficcions.” De Jacques Rancière en “Les paradoxes de l’art polític”, L’espectador emancipat (2008). [...] per tant, la relació de l’art amb la política ciència no és un passatge de la ficció a la realitat, sinó una relació entre dues maneres de produir ficcions. Ciutat Sobretot és la pregunta A qui pertany la ciutat?

141

Science of the City

Ones Alicia Vela Petits punts o il·lusions circulars s’expandeixen per l’espai del mur i intenten generar ones d’informació materialitzades en pigments. Prenent com a referència el vídeo La sorprenent composició de l’àtom, emergeix una altra ficció que intenta crear significat dibuixant un ressò del mateix, com si fossin partícules quàntiques capaces de transmetre informació més enllà de la velocitat de la llum. Generar un paral·lelisme amb el magnetisme visual que ens ofereixen sobre el tema les imatges tecnològiques de la física quàntica, configurant un espai de matèria gràfica a través dels elements bàsics del dibuix. Una espectadora de ficció observa sorpresa el diàleg d’unes mans en la seva interacció amb la matèria física. Massa, matèria, espai, tecnologia. Elements en joc que relacionen en alguns moments de la seva experimentació els processos de l’art i de la ciència. Interpretacions de la realitat que moltes vegades esdevenen incerteses. Blanc, negre. Llum, foscor. Realitat, ficció. Dualitats que són presents en la investigació científica i en la recerca artística i que, tot i experimentar situacions i contextos diferents, poden embastar trames d’interferències comunes. Ficció de ficcions Ona: On és l’Alícia? No la veig. Àtom: Sí, era aquí, mirant sorpresa cap a l’infinit. Tenia una mirada absent, molt llunyana, com si busqués algun misteri. Ha desaparegut! No la veig. O: Serà invisible? Potser el misteri és ella mateixa, que atrapada al mirall no pot sortir de la seva pròpia ficció. I com

narrar-se a si mateixa? Com reconèixer-se en la invisibilitat a-través-d’un reflex? À: I tu em veus a mi? O: Jo sóc llum, et sento, et frego, m’envoltes i, si em mires, veuràs ones de visibilitats infinites. À: Quines paradoxes de sentit! No ho entenc. O: És el pur esdevenir (ja ho diu Deleuze en la seva Lògica del sentit), i precisament prenent la figura d’Alícia i ella mateixa a “l’altra banda del mirall”, quan diu que es tracta d’una categoria de coses molt especials: els esdeveniments, els esdeveniments purs. Ser,alhora, més gran i més petita, aparèixer i desaparèixer, veure i no veure; aquesta és la paradoxa, la afirmació de dos sentits alhora. À: Dualitats, incerteses! Nosaltres no som coses! O: Com que no? Et falta imaginació. Som llenguatge: fórmules, equacions, representacions, pura tecnologia en moviment. À: Com que sóc tan diminut en el meu cervell sempre hi ha absències. Hauré de fer memòria. Vaig a tornar-me a llegir la paradoxa del gat de Schrödinger. O: No importa. Balla amb el teu cap per viatjar molt lluny. À: No puc. Sento que el meu cap està en els meus peus i que l’asfalt fa una força d’atracció poderosa sobre mi. Vull recuperar la meva memòria per saber qui sóc. O: Quina ironia! Tu, que ets energia pura. La teva memòria hi és, en el ball de les ciutats, ets les ones que emanen dels cossos que l’habiten. À: Mira, ja la veig! Està sortint del túnel fosc. Allà a baix a l’esquerra. O: Sí, jo també. Però jo la veig a dalt a la dreta, lliscant pel túnel lluminós a una velocitat infinita. Compte, anem a xocar! Ja no veig absolutament res. Tot està buit.

142

Traduccions

L’àtom és la unitat mínima d’un element químic que encara conserva les mateixes propietats. Està format de partícules subatòmiques: electrons, protons i neutrons. Alhora, els protons i els neutrons estan formats per quarks. Els àtoms s’agrupen formant molècules que són la unitat mínima dels compostos.

La malla infinita Antònia Vilà Àudio Mirabelle 1994, Tarantel·la per a piano de joguina de Stephen Montague, interpretat per Margaret Leng. És una transcripció videogràfica i temporal del cel nocturn a partir de l’enregistrament de làmines d’inscripcions gravades i que s’han inspirat en la cultura gràfica d’altres indrets com la ciència i les cosmologies mitològiques distants. A la mirada de les llums de la ciutat contraposem l’observació d’unes altres llums en quant a percepció i escala, les dels firmament, que neixen d’un cúmul d’estels triat entre morfologies diverses com les fractals o mitologies antigues com les d’Orient, combinant-les també amb d’altres pròpies i inventades. Totes elles les pensem com inscripcions perquè són figures planes i sense ombres, que gaudeixen d’una consistència òptica enlluernadora. Aquests aspectes que componen les làmines gravades d’aquest projecte es reflecteixen referenciats per Bruno Latour a Visualització i cognició. Les inscripcions, seguint Latour, tenen qualitats que les fan tan mòbils com immutables. Així, les inscripcions, gràcies a l’ús de la impremta, gaudeixen d’una dualitat que es fa ostensible per la repetició i la reproducció de còpies d’aquests “mòbils immutables” que es presten a combinatòria i superposició.

El procés tracta d’un joc de desplaçaments; és un ampli ventall de gravats que sorgeixen de formes que he anat seriant i combinant, donant lloc a una producció que es resol com una saga d’estels. Per tant, són inscripcions, escriptures dibuixades que, com a llistes, interactuen d’antuvi amb els nous llistats dels estels d’avui. Llistats que no s’anomenen des de la mitologia però que, per l’absència, l’invoquen des d’una altra nomenclatura. Dibuixos d’estels, obra gràfica sobre superfícies que vincula el patern al nombre, com nom i com text. El projecte s’argumenta, per tant, com la lectura d’una seqüència morfològica i lluminosa que s’afegeix a la cosmologia com un element addicional, com una ficció més de la percepció de l’infinit, on la simulació i els codis numèrics permeten associar-la com un contínuum. L’argument visual realitzat en vídeo és la traducció, doncs, d’un contrapunt a la nit i a la llum de la ciutat a que al·ludeixen dos dels vídeos d’aquesta mostra: Les lumières de la ville i La lluna de Montjuïc. Si aquests vídeos representen qüestions i enregistraments localitzats a la ciutat i la seva història, la meva obra proposa una altra visualització, la de comprimir en una cartografia icònica dels estels, des de la claredat i la síntesi, un passeig fictici del coneixement. Es tracta d’un coneixement paral·lel, salvant àmbits dialèctics, com el que es dóna en les mirades de l’art i de la ciència. Em fan pensar en el que diu Bruno Latour quan ens parla de l’experiència de l’astrònom, que no pot llegir la riquesa de las fotos del cel per massa riques i, per tant, confuses per l’ull humà i ens recorda la invenció de l’ull làser i de les computadores que han servit per llegir les fotos del cel. Per això, l’astrònom ja mai mira el cel i les fotografies. El treball

143

Science of the City

de l’artista també té vincles comuns amb la introspecció de l’astrònom i manifesta actituds similars en el seus treballs. La malla és metàfora de l’univers infinit que es belluga i es transforma; però aquí és imatge metonímica, aquella que pren el firmament com un fragment simbòlic d’una totalitat expandida. La malla infinita és la construcció de la coberta d’una altra llum i vol ficcionar un passeig amb la mirada pel firmament des de la transcripció cultural, des del domini de l’herència de la inscripció, de l’abstracció i de la ressonància de la textualitat numèrica. El so de la peça per a piano de joguina de Sthephen Montague vol subratllar aquesta ficció temporal com una evocació, com un record primerenc i repetitiu, tan distant com sigui possible, on la convivència de visualització i coneixement s’enllacen. Aquest esdeveniment provocat per la confiança cognitiva que es desprèn de la textualitat gràfica de l’art i de la ciència fa possible esmentar que “Pensar és una tasca de les mans”, com deia Heidegger, però el que hi ha a les mans, com diu Latour, són inscripcions. La llum visible és la porció de l’espectre electromagnètic perceptible per l’ull humà. Es troba comprès entre les longituds d’ona de 380 nm i 780 nm a l’aire. Les seves característiques bàsiques són la brillantor, el color i la polarització o angle de vibració. Presenta propietats d’ona i de partícula.

Cinquanta vídeos El concurs de vídeos: CIÈNCIA, CIUTAT i art Emily DeHority, Uninoseafit, Anna Cabré, Liz Compitello, Jordi Riera, Ruvén Häussler, Laura Alcoverro, Àngel Altés,

Júlia Paüls, Albert Mundet, Núria Sala, Martí Badal, Michelle Wilson, Lluís Sala, Núria Jar, Imma Colomer, Laura Pau, David Oliete, Raquel Eme, Martí Devant, Manel Pau, Aziz Ghadiali, Marta L.C., Manuel N.B., María P.O., Ada S.C., Ionapergo, TIC y Prisión, Stephen Boyd, Emily Ramos, Jake, kmartlossprevention, Kayanethechemwiz, Armine Digilian, KTeamy, Msutter, Julia Hostetler, Ruben Permuy, Jaime Ballesteros, Sade Lewis, Inés Navarro, stinacooke, AlisaC, B.H. Betts, Constant Bourdeloux, MrCopperstein, Julie Ferracci, Laure Boeglin, Léna Le Sciellour, Martyna Goral, Zackari Ait Elhadi, Science Académie, Enzo, Romane, Lorena, Corentin, Virginie, Sandrine, Jean-Michel, Arthur, Christelle, Imane, Illan, Thibaud, Vita, Mariléne, Clément Myette, Msutter, Arturo Carcavilla, Albert Folk, Irene Lapuente, Marcos Roca-Cusachs, Luís Parellada i Keiko Ueda. 01. Why the sky is sometimes blue and sometimes red? 02. Fósiles Urbanos 03. Newton’s first law 04. City Sounds- A New Source of Energy? 05. ¿Los espejos planos producen imágenes invertidas? 06. Si Galileo hubiese podido patinar… 07. El misterio de la esfera de reloj desaparecida 08. Las leyes de Newton con patines 09. ¿Por qué cambia el planeta Tierra? 10. White-topped buildings, who loves the sun? 11. Bicycles and Gears 12. Isotonic drinks 13. Rozar y calentar - Rub then heat 14. GENETIC DIVERSITY. Are we that different? 15. La asombrosa composición del átomo

144

Traduccions

16. Hydro-Electricity 17. How find a rainbow in your city? 18. Où trover un arc en ciel dans votre ville? 19. Experiment: the city like interference 20. Electromagnetic waves 21. The sound 22. It’s Why You Don’t Tip Over And Break Your Neck 23. A Question: Why are Solar Panels Tilted? 24. Science at the Playground 25. Where Does Reclaimed Water Come From? 26. How does popcorn pop? 27. Watch it POP! 28. Ecosystems: a Brilliant Finding 29. Counting Cars 30. Four-Leaf Clover Fortune 31. La Luna en Montjuïc 32. The Train Bridge in Davenport, IA 33. Desperately Seeking Symmetry 34. Condensation in NYC!! 35. Clean up your MESS!! 36. Science in the STREETS! 37. Breathe in that Fresh CAR air!! 38. The CityFish Talk a Little Science 39. How Do TV Remote Controls Work? 40. Effet Doppler - Doppler Effect 41. Les lumières de la ville 42. Silence je pousse 43. Une démarche non linéaire 44. Comment observer l’invisible 45. Phénomènes périodiques 46. Les aménagements pour personnes handicapées 47. Les figures dans le marbre 48. Microtrottoir: qu’est-ce que la science dans la ville 49. L’effet lotus 50. Petites bêtes dans la ville

Biografies

Eugènia Agustí Artista i professora de la Secció de Gravat del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Explora la reciprocitat entre el color i l’abstracció geomètrica. La confluència creativa d’ambdós contextos es trasllada al seu àmbit de recerca i docència, on, a través dels sistemes d’impressió, emprèn produccions d’obra gràfica original de diversa índole. Desenvolupa processos d’estampació examinant com, a través del desplegament de la imatge editable, els nous sistemes tecnològics interactuen envers els tradicionals en una progressió alternant. Montse Carreño i Raquel Muñoz Montse Carreño (Olesa, 1970) i Raquel Muñoz (Calatayud, 1980) són llicenciades en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Col·laboren juntes des de 2006 en el marc del col·lectiu MIOP. Han dut a terme diversos projectes, entre els quals destaquen dRakar i Nomade al Senegal (2007-2008), i durant 2010, Chinese Fantasy. Yiwu s garden, a Xangai. Recentment realitzen Les caixes xineses amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona, en el marc de projectes deslocalitzats de BCN Producció11Han realitzat projectes relacionats amb el llibre d’artista o bookworks amb el col·lectiu 13L, participant en fires nacionals i internacionals. Des d’una perspectiva multidisciplinària, la seva producció artística es desenvolupa a través d’artefactes i ficcions que aborden

145

Science of the City

Iconoclasistas, a Argentina (2011/2012), Sitesize, a Barcelona (2011), Paisatges Culturals, a l’ETSA Vallès (2011).

paradoxes relacionades amb el consum, el plagi, l’alteritat i la hibridació en la societat contemporània. Mercè Casanovas

Irene Lapuente

Des de 1984 treballa com a professora a la Secció de Gravat del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva àrea de recerca es desenvolupa en diferents camps de la gràfica, però s’ha especialitzat en la litografia sobre pedra, sobre planxa i en la fotolitografia. Ha estat a Anglaterra i a Alemanya per a millorar els seus coneixements sobre transferències d’imatges i fotolitografia. Ha impartit cursos d’aquestes tècniques a Anglaterra, Suïssa, Argentina i Espanya. També està interessada en tot allò relacionat amb el llibre d’artista, essent aquest un dels projectes més importants en l’actualitat. Des de 1998 forma part del grup 13L constituït per tretze artistes que desenvolupen la seva obra sobretot en art gràfic, però també en d’altres mitjans i sempre al voltant del llibre d’artista o bookworks. Ha exposat en diferents ciutats de Catalunya i de l’estranger.

Fundadora i directora de La Mandarina de Newton SL. Abans de crear la seva pròpia companyia, Irene Lapuente va acumular gairebé deu anys d’experiència en comunicació de la ciència, educació, museus, desenvolupament d’estratègies de comunicació i en gestió de projectes. Ha ocupat càrrecs professionals com el de Cap de Comunicació de l’Institut Català de Paleontologia (ICP) i del Departament de LSI de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). També havia treballat com a membre de l’Àrea d’Educació del Museu CosmoCaixa de Barcelona i com a professora de secundària. Ha dissenyat processos de co-creació en l’àmbit de la cultura, l’art, la ciència i l’educació: De la contemplació a la participació i més enllà amb el Tech Museum of California i Citilab (2009-2010), Talentlab amb el CSIC (2011), Common Grounds a l’Espai Laboratori Arts Santa Mònica (2011) i Science of the City (2011-2012). Actualment coordina l’exposició Dimensió Nano en col·laboració amb l’Institut Català de Nanotecnologia, així com la part d’aprenentatge organitzatiu del projecte Kukuxumusu Relocated (2011-2012). També desenvolupa un projecte experimental de co-creació de conceptes científics amb nens d’educació primària Exploradors i Inventores (2011-2012). Ha dissenyat tallers de promoció del metadisseny en l’àmbit cultural, en col·laboració amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB (2010-2012). El seu interès principal és la intersecció de les formes d’aprenentatge, la ciència i d’altres formes de coneixement com

Borja Leonardo Fermoselle Arquitecte llicenciat per l’ETSAB, on actualment col·labora en el grup de recerca denominat “Topologia de la Ciutat”. Membre fundador del col·lectiu 080k, dedicat a l’observació, estudi i interacció amb l’espai comú-urbà, que actualment està realitzant diversos estudis i projectes. Col·laborador de diversos col·lectius que treballen en l’art i l’arquitectura com Taller Danza, Lup, a Uruguai, (2006-2012), Stalker, a Roma (2010), StapBcn, a Barcelona (2012),

146

Traduccions

l’aprenentatge que es deriva d’un cos situat. És llicenciada en Ciències Físiques per la Universitat de Barcelona i té un Diploma de Postgrau en Comunicació de la Ciència (Universitat Pompeu Fabra, UPF), així com un Postgrau en Creació de Documentals Científics (UPF). Ha estat involucrada amb la dansa contemporània des de molt jove, essent titulada per la Royal Academy of Dance de Londres. Totes aquestes interconnexions entre diferents maneres d’entendre el món la van convèncer que era hora d’explorar més a fons i començar a cooperar amb persones creatives i amb talent que compartissin la seva passió per la creativitat, la cultura i l’aprenentatge, que són les motivacions principals darrere del projecte de La Mandarina de Newton.

Belles Arts (1996) i doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2004). Alterna l’activitat docent amb l’activitat artística pròpia. La seva trajectòria parteix del coneixement i formació en el món del gravat i la impressió en les seves diverses vessants i és el nucli a partir del qual ha anat desenvolupant el seu treball. Actualment, treballa amb projectes on incorpora noves tecnologies com la impressió digital sobre diferents suports, marcant un territori de fusió de tècniques i materials. Des de 1990 ha intervingut en diverses exposicions col·lectives i individuals al nostre país i a l’estranger. Des de 1996 forma part del col·lectiu 13L amb el qual edita i publica llibres d’artista. Han participat en diverses fires europees i internacionals.

Aleix Molet

Eloi Puig

Llicenciat en Belles Arts per la universitat de Barcelona (2002). Diploma d’Estudis Avançats (2005). Actualment realitza la Tesi Doctoral: Estats irreversibles de l’objecte artístic, a la Universitat de Barcelona i col·labora amb el grup de recerca Metamétodos. Ha participat en les següents exposicions individuals i col·lectives des de 2004: Cavernes+Artzar, al Museu de la Ciència de Barcelona, CosmoCaixa (2011), A*TABLE organitzada per A*DESK (2011), Mostra Videofreqüències,al centre d’art Cal Massó de Reus (2009), Mostra d’Art Digital Off Loop, al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona (2004), Deas BA de l’Espai VolART (2004).

Professor titular del Departament de Pintura de la Facultat de Belles Arts (Universitat de Barcelona). Membre de l’equip de recerca IMARTE des de l’any 2000. Especialista en computer art i impressió expandida. Llicenciat (1989) i doctor (2005) en Belles Arts per la Universitat de Barcelona amb la tesi Alear: Arte procesual-aleatorio. La aleatoriedad en el ComputerArt, on estudia les aplicacions artístiques i variants teòriques de la multiformitat i omnipresència de la computació i l’aleatorietat de l’entorn creatiu contemporani. Durant l’estada de recerca postdoctoral a l’Akademie der Bildenden Künste München (febrer-agost 2008) crea noves narratives orientades a les problemàtiques i complexitats del llenguatge entès com a codi de comunicació. Dins de l’àmbit artístic, destaquen les seves exposicions

Cristina Pastó Cristina Pastó és professora agregada de la secció de gravat de la Facultat de

147

Science of the City

individuals i col·lectives, així com les propostes audiovisuals. Des de l’any 1992 ha exposat a la Galeria Ferran Cano (Palma de Mallorca i Barcelona), Inglostraetti8 (Islàndia), I.Bongard (París), Cavecanem (Sevilla) i ha realitzat aportacions audiovisuals al CGAC (Santiago de Compostela), Sonar-cinema al CCCB, Mostra d’Arts Electròniques 2000 al Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona) i al Festival de Creación Audiovisual de Navarra. Ramon Sangüesa Ramon Sangüesa és professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC; Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics), on ha estat vicedegà d’Innovació en la Facultat d’Informàtica. És investigador visitant de la Universitat de Columbia (Nova York), Center for Organizational Innovation. També a la Parsons Schools of Design, on actualment forma part d’un projecte sobre col·laboració i disseny finançat per la National Science Foundation americana. Té un doctorat en Intel·ligència Artificial per la Universitat Politècnica de Catalunya (1997) i un postgrau en Comunicació de la Ciència por la Universitat Pompeu Fabra (1997). És membre distingit del SLab, Strategic Innovation Lab, de l’Ontario College of Art and Design (Toronto, Canadà). El 2007 va fundar Citilab, un centre d’innovació ciutadana, on va desenvolupar projectes d’innovació urbana com Urbanlabs (2008-2009) i projectes d’innovació organitzativa com Breakout, en col·laboració amb l’Institute for the Future. En va ser el seu director d’innovació fins el setembre de 2010, quan va decidir explorar àmbits d’innovació i recerca als Estats Units. Ha participat en diversos projectes nacionals i europeus de recerca, tant en tecnologies de la innovació

com de comunicació científica. Col·labora dins l’àmbit Co-Creating Cultures a La Mandarina de Newton S.L, on ha participat en els projectes De la contemplació a la participació i més enllà (2009-2010), Common Grounds (2011), Science of the City (20112012) i Kukuxumusu Relocated (2011-2012) i Knowledge Federation (2010-2012). Els seus interessos actuals inclouen la coevolució de les normes, la cultura i la tecnologia en situacions d’innovació i el disseny de processos col·laboratius així com el metadisseny per a la participació. Té diverses publicacions en l’àmbit de la tecnologia, la informàtica i la innovació. Roger Sansi Roger Sansi és antropòleg i investigador Ramon y Cajal a la Universitat de Barcelona. Va estudiar a les universitats de París i Chicago i ha treballat al Kings College i al Goldsmiths College de la Universitat de Londres. El seu treball de recerca sempre s’ha centrat en l’art, primer en el context brasiler i actualment a Barcelona. Les seves publicacions més importants inclouen Fetishes and Monuments (Berghahn, Oxford, 2007), Cultures of the Lusophone Black Atlantic (Routledge, 2007), Sorcery in the Black Atlantic (University of Chicago press, 2011) i Money and Personalism in the Lusophone world (University Press of New England, 2012). Sergi Selvas Gardeñas Tècnic realitzador multimèdia i programador web des de 2006 i actualment cursant el Grau en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Membre fundador del col·lectiu Mixité, plataforma de difusió i col·laboració de projectes interdisciplinaris entre art, arquitectura i urbanisme.

148

Traduccions

Ponència sobre el paisatge sonor al Seminari Paisatges Culturals en l’ETSAV i participació en la Quam 2011.Wikipolis. Construccions col·lectives de l’espai social. Anja Steidinger (Berlín, 1972). Llicenciada el 2002 en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts, HfbKHamburg (Alemanya). El 1997 va cursar un semestre a la Facultat de Belles Arts de Conca. De 2000 a 2002 va ser professora assistent del laboratori de vídeo i fotografia digital en el departament de Comunicació Visual a la HfbK (Hamburg-Alemanya). De 2006 a 2008 va estudiar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el Màster en Produccions Artístiques i Recerca i, els anys 2009-2012, va ser becada com a investigadora (FI) en el grup Prospeccions Binàries, Universitat de Barcelona. Steidinger està analitzant en el seu treball teòric l’autorepresentació d’un nou malestar i la construcció de subjectivitat en el nou paradigma de la producció en les societats connectades. Com a artista participa des de 2001 amb peces de vídeo en diverses exposicions: Get that Balance, Kampnagel 3, a Hamburg (2001); exposició a l’espai públic ZollDouane, a Hamburg (2003); Biennal de l’Havana, a Cuba (2006); Artivistic, a Montreal, Canadà (2007) i al Visual Artcenter of Peacock Aberdeen, a Escòcia (2008). Des de 2007 forma part del col·lectiu ENMEDIO de Barcelona d’art, tecnologia i política, i és membre del grup de recerca MetaMétodo: metodologies compartides i processos artístics en la societat del Coneixement, Universitat de Barcelona. Alicia Vela Alicia Vela. És artista visual i professora de la Facultat de Belles de la Universitat

de Barcelona. Dirigeix el grup de recerca IMARTE. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives nacionals i internacionals. En el seu treball experimenta diferents focus d’interès, units tots ells pel caràcter metafòric de les seves propostes. Elements de la natura com els insectes: mosques, formigues i libèl·lules han estat objecte de reflexió crítica i poètica, experimentant un imaginari que ens parla del somni i els malsons, de la realitat i del desig, de la fragilitat d’uns cossos-ales que gairebé es trenquen al agafar-los. De les seves reflexions neix també la necessitat de crear narratives partint de l’apropiació del seu àlter ego de ficció: Alícia a través del mirall. Anomenar el nom des d’altres escenaris ficcionats, aquells que ens reflecteixen en la seva representació de la realitat, la tragèdia i la sorpresa. Antònia Vilà Antònia Vilà és catedràtica de Gravat a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria s’emmarca en un diàleg compartit entre l’art, la docència i la investigació. L’obra gràfica original i la seva alteritat en el llibre i la instal·lació són el nucli de la seva producció. Investiga el gravat des de la inquietud d’experimentar, en els seus processos d’imatge, en les fronteres dels seus límits. Ha participat en nombroses exposicions aquí i a l’estranger, i té obres en diversos museus i col·leccions. Ha promogut l’ampliació del llenguatge imprès en el mitjà digital coordinant el curs europeu P. A & R. Printmaking, Art and Research (1995-1999) amb la direcció dels postgraus internacionals De ‘ empremta gravada a l’empremta digital 1 i 2 (1998-1999)

149

Science of the City

a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Coordina el Programa de Doctorat EAPA, Estudis Avançats en Produccions Artístiques. És membre del grup de recerca I+D Metamétodos. Les seves mencions més destacades són: La Beca de Creació per estudis a l’estranger de la Fundació Juan March (1975-1976) per l´Atelier 17 de S. W Hayter a París; el premi de la Triennal Internacional de Cracòvia. (1991) i el premi Bharat Bavan International Print de Bhopal, a l’Índia (2011).

150

Primera edición Première édition Primera edició Barcelona, mayo 2012 Barcelona, mai 2012 Barcelona, maig 2012

Este libro se ha publicado con ocasión de la exposición Science of the City. Arts Santa Mònica, del 8 al 19 de Mayo de 2012. Ce livre a été publié à l'occasion de l'exposition Science of the City. Arts Santa Mònica, du 8 au 19 mai 2012. Aquest llibre s'ha publicat en ocasió de l'exposició Science of the City. Arts Santa Mònica, del 8 al 19 de Maig de 2012. Ideación, dirección y comisariado del proyecto Idée, direction et coordination du projet Ideació, direcció i comisariat del projecte Irene Lapuente Ramon Sangüesa La Mandarina de Newton: Co-Creating Cultures Coordinación artística Coordination artistique Coordinació artística Eloi Puig —IMARTE Artistas Artistes Artistes Eugènia Agustí Montse Carreño Mercè Casanovas Borja Leonardo Fermoselle Aleix Molet Raquel Muñoz Cristina Pastó Eloi Puig Sergi Selvas Anja Steidinger Alicia Vela Antònia Vilà —IMARTE

Colaboradores Collaborateurs Col·laboradors Albert Folk Pau Domínguez Luís Parellada Marcos Roca-Cusachs Keiko Ueda Jordi Carrasco —La Mandarina de Newton Bob Ketner —The Tech Museum Livio Riboli-Sasco Leila Perie Sandrine Jamet Claire Ribrault —Paris Montagne Patrícia Homs —Arts Santa Mònica Colaboradores especiales Collaborateurs spéciaux Col·laboradors especials Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) Obra Social ”la Caixa” Con el soporte de Avec le soutien de Amb el suport de Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra Barcelona Ciència de l’Ajuntament de Barcelona Associació Catalana de Comunicació Científica Tercer Milenio/El Heraldo de Aragón Liberty Science Center The New York Academy of Science New York Hall of Science Science Center Singapore Traducciones Traduction Traduccions La Mandarina de Newton —English, español, català Guy Molénat (french) —Français Agradecimientos Remerciements Agraïments El grupo de investigación Computational Genomics del Barcelona Supercomputing Center (BSC) Arts Santa Mònica

Producción Production Producció hangar.org Núria Marquès Diseño Conception Disseny anadominguez.es Impresión Impression Impresió Gràfiques Trema ISBN 978-84-695-3325-3 D. L. GI-752-2012 Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercialSinObraDerivada 3.0 Unported. Ce(tte) oeuvre est mise à disposition selon les termes de la Licence Creative Commons Attribution - Pas d’Utilisation Commerciale - Pas de Modification 3.0 non transposé. Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercialSenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons.