Aprenentatge de llengües i prejudicis culturals, Manel Montañés paraules clau: prejudicis lingüístics i culturals, aprenentatge de llengües, colonialisme cultural ABSTRACT_____________________________________________________________ L’article argumenta que algunes de les idees o opinions que tenim o manifestem, respecte el procés d’aprenentatge d’una llengua i que sovint semblen assumides de manera gairebé generalitzada; com ara que hi ha llengües més fàcils d’aprendre que d’altres o que són més fàcils d’aprendre aquelles llengües que tenen més parlants, no són res més que l’expressió de determinats prejudicis culturals que hom te en matèria lingüística. L’autor sosté que no hi ha llengües més fàcils o difícils que d’altres perquè totes les llengües són iguals. D’altra banda exposa alguns factors o elements, com ara l’existència dels universals lingüístics o propietats comunes a totes les llengües, que poden ser realment determinants a l’hora de facilitar l’aprenentatge d’una llengua. Finalment l’assaig aborda la qüestió del colonialisme lingüístic o cultural practicat per diversos països o nacions al llarg de la història, com el principal element que ha contribuït a l’ universalització d’aquests prejudicis culturals i lingüístics.
1
Aprenentatge de llengües i prejudicis culturals
Els estudiosos de la llengua xifren entre les quatre mil cinc-centes i les sis mil, el nombre de llengües existents al món. La diversitat i alhora la complexitat del món en matèria lingüística és un fet inqüestionable. Paradoxalment l’etnocentrisme occidental tendeix a menystenir aquesta diversitat i a sobrevalorar un nombre reduïdíssim de llengües; no més de deu o dotze, sotmetent-nos a una estranya pressió que ens impel·leix a l’aprenentatge de segones o terceres llengües d’aquesta llista i especialment de la llengua anglesa. En aquesta tessitura, molts de nosaltres mirem d’abordar el repte i en més o menys grau, topem amb les dificultats que tot procés d’aprenentatge comporta i que ens fa plantejar qüestions com la següent: fins a quin punt es pot afirmar que les llengües més fàcils d’aprendre són les que tenen més parlants, com l’anglès o l’espanyol? Avançarem que la nostra reflexió vol subratllar que no es pot afirmar en cap sentit que la facilitat o la dificultat d’aprenentatge d’una llengua, radiqui en factors com el nombre de parlants de la mateixa. Aquest tipus d’afirmacions, d’altra banda molt generalitzades, no són més que l’expressió d’un conjunt de prejudicis que hom té en matèria cultural i lingüística. Negarem igualment que no hi ha llengües més fàcils o difícils d’aprendre que d’altres i que en tot cas, aquesta facilitat o dificultat rau en factors de caire individual de les persones i no en els elements de tipus estructural, gramatical o social que presenten totes les llengües.
2
Els prejudicis en matèria lingüística Que hi ha llengües amb molts parlants i d’ altres amb pocs, és una realitat innegable contrastada de manera estadística. Un cop d’ull a algunes d’aquestes dades, com per exemple les del Compendium of the World’s Languages de George L. Campbell,1 publicades a Londres l’any 1991, ens aporta que les tres primeres llengües del món amb nombre de parlants són el xinès amb mil dos cents milions, l’anglès amb tres cents cinquanta milions i l’espanyol amb tres cents milions de parlants. Les mateixes estadístiques ens diuen que hi ha llengües com el xeroquí o el hawaià que tenen menys de deu mil parlants i fins i tot que en hi ha d’altres, òbviament en perill immediat d’extinció, que són parlades per unes poques dotzenes de persones. Són dades i encara que altres estudis puguin diferir més o menys en les xifres, això sempre passa, ens serveixen per contrastar i confirmar una realitat inqüestionable. Al fil d’aquesta realitat però ens farem una reflexió en forma de pregunta; quan una persona neix i creix en el si d’una comunitat cultural que té com a pròpia qualsevol de les llengües del món, el procés de descobriment i aprenentatge de la que serà la “seva” llengua està condicionat d’alguna manera pel nombre de parlants de la mateixa? La resposta òbviament és no, de cap manera perquè el procés natural d’aprenentatge d’una llengua sigui la que sigui, sempre que no existeixin impediments personals de caire físic o patològic, és igual i comú a totes les persones del món neixin on neixin. En aquest sentit diu el lingüista Jesús Tusón : “Para el hablante nativo no existe una lengua difícil… Y todavía está por demostrar que los niños y niñas chinos o alemanes tarden más en comenzar a hablar que las criaturas castellanas, catalanas o francesas…”. (1996:55) Què ens porta doncs a afirmar que hi ha llengües fàcils o difícils? Senzillament un prejudici cultural inspirat per motius aliens a la naturalesa de les persones. Una observació crítica i clarificadora en aquest punt l’afegeix el professor Tusón en la mateixa obra: “En grados diversos el prejuicio lingüístico (inocente o perverso) no es otra cosa que una manifestación del racismo, orientado ahora hacia las lenguas y los hablantes…” (1996:25) 1
Tusón, J (1996). “ Los prejuicios lingüísticos” (pàg.62). Barcelona: Octaedro
3
Convindrem, doncs, sobre aquest aspecte, que establir distincions entre llengües fàcils o difícils d’aprendre o afirmar aquesta facilitat o dificultat en relació al nombre de parlants, és argumentar contra natura, és donar validesa als prejudicis lingüístics o culturals. La “facilitat” o la “dificultat” en l’aprenentatge de segones llengües Hem afirmat que no hi ha llengües fàcils o difícils perquè les persones disposen d’una capacitat innata per al seu aprenentatge, però probablement hem viscut en primera persona la “dificultat” d’aprendre una segona o tercera llengua diferent a la pròpia. És la llengua la que és difícil? O som nosaltres els qui tenim la dificultat d’aprendre-la? Explicarem per tal d’esvair el dubte que allò que els aprenents d’una llengua diferent a la pròpia han d’aconseguir és el que s’anomena “competència comunicativa” 2 , un concepte reblat entre d’altres pel lingüista Dell Hymes (1927-2009) a partir de les teories inicials formulades per Noam Chomsky als anys setanta. De manera sintètica, la competència comunicativa d’una llengua està conformada, d’una banda, pel coneixement general de la mateixa (competència gramatical), i d’una altra banda per l’habilitat per a usar-la de manera
apropiada i acceptable en totes les situacions
3
(competència pragmàtica o social) . L’adquisició d’aquesta competència comunicativa per part d’una persona en el seu context cultural i lingüístic original, la determina un procés d’aprenentatge “natural” que comença quan neix i es desenvolupa gradualment al llarg de la seva vida, mentre que l’aprenentatge d’una altra llengua diferent a la pròpia acostuma a ser en general un procés “artificial”, relativament curt o molt concentrat en el temps, que no es realitza generalment en contextos de “immersió” lingüística i que persegueix finalitats o objectius funcionals de caràcter puntual. D’altra banda, es tracta d’un procés d’aprenentatge quasi sempre afectat per condicionants individuals aliens al factor gramatical4; limitacions de memòria, distraccions, canvis d’atenció i d’interès, errors en l’aplicació real de la llengua, etc. ( Chomsky 1965:3)
2
Cenoz, J. (1996) “La competencia comunicativa: Su origen y componentes” pàgs (95-113) a Cenoz, J; Valencia, JF. (Eds). “ La competencia pragmàtica: elementos lingüísticos y psicosociales” Bilbao : Universidad País Vasco 3 4
(Cenoz 1996: 101) ChomsKy, N. (1965). “ Aspects of the Theory of Sintax”. Cambridge, Mass: Mit Press
4
Pel que respecta a l’aprenentatge de segones o terceres llengües, constatem novament que no són les llengües les que són difícils sinó que som nosaltres els qui tenim dificultats per adquirir degudament el seu coneixement. Totes les llengües són iguals. Els universals lingüístics Les conclusions a les que hem arribat en els paràgrafs anteriors ens animen a avançar-ne una altra; totes les llengües són aprehensibles perquè totes les llengües són iguals. Fonamentem aquesta afirmació en l’observació del criteri tipològic que estudia les característiques estructurals internes de les llengües, i que conjuntament amb el criteri genètic que és el que ajuda a establir famílies de llengües, permeten l’agrupació de les llengües per al seu estudi comparatiu 5. Del criteri tipològic en deriven els universals lingüístics que són aquell conjunt de propietats comunes a totes les llengües en els àmbits fonètic - fonològic o de la parla i la pronuncia, en l’àmbit morfològic i sintàctic o de l’estructura gramatical i en l’àmbit semàntic
o del significat. Enumerarem els Universals lingüístics de manera
no
exhaustiva resseguint l’exposició que el professor Jesús Tusón realitza en l’obra “Les Llengües del món”. Pel que fa a l’àmbit fonètic - fonològic, en totes les llengües el so és articulat, porta associades les significacions i totes tenen sons vocàlics i consonàntics. En referència a l’àmbit morfològic i sintàctic, totes les llengües tenen pronoms personals (jo, tu, ell...), totes tenen díctics o indicadors de temps (ahir, avui, demà) i d’espai (aquí, allà), totes les llegües tenen noms i verbs, totes tenen construccions de nucli + complement (aquesta cadira, la cadira de fusta...), totes les llengües tenen oracions asseveratives i interrogatives, construccions afirmatives i construccions negatives, etc. Pel que fa a l’àmbit semàntic, totes les llengües tenen noms comuns i noms propis, totes tenen paraules de referent concret (arbre, muntanya, casa) i de referent abstracte (bondat, maldat), totes tenen predicatives ( El museu tanca el dilluns), totes tenen paraules polisèmiques, sinònims, termes de parentiu, termes de color, etc, etc.
5
Tusón, Jesús (2006). “Les llengües del món” (pàg.7). Barcelona :UOC
5
En definitiva, són aquest conjunt d’universals lingüístics o elements comuns entre les llengües els que permeten, per exemple, que es puguin traduir o en faciliten el seu aprenentatge (Tusón 2006: 49). Elements que ens porten a afirmar que totes les llengües són iguals si més no, en termes estructurals. L’origen dels prejudicis lingüístics. El mite de Babel i el colonialisme cultural. L’ imperialisme no és només un fenomen econòmic. Al llarg de la història el factor cultural ha estat molt important per a les cultures colonitzadores, i pel que fa a les llengües, ha jugat i continua jugant un paper decisiu i determinant en les actituds dominants d’unes vers les altres. L’antiguitat clàssica ens remet a la importància del llatí, no només com a llengua unitària de l’Imperi Romà sinó al paper determinant que jugà en l’aparició i naixement del conjunt de llengües romàniques que s’estenen per tota Europa. El propi llatí però, durant els segles d’expansió de la dominació romana, era una llengua en procés de formació, que admetia variacions i modificacions constants sobretot en la parla, a partir del contacte amb les llengües del territoris que ocupava. 6 Si hem de fixar un punt en el temps on situar l’origen “modern” de l’ imperialisme cultural en tant que concepte ideològic, ben bé podem fer-ho en plena renaixença al segle XVI francès, en uns moments en que es produeix una eclosió d’obres i treballs de recerca sobre els orígens de les llengües i els llenguatges, inspirada però no tant per raons científiques com per raons teològiques7. La tesis era ben simple; els problemes o les desgràcies del gènere humà s’originen en la confusió de llengües a Babel. Retrobar la llengua original és retrobar el paradís perdut i com afegeix Louis-Jean Calvet: “ Et cette langue d'origine ne pouvant être qu'une langue noble, c'est parmi le latin, le grec et l'hébreu qu'on va tout d'abord chercher l'aïeul”. (1974: 17) L’objectiu d’aquesta recerca no era altre que el d’ emparentar el francès amb les llengües sagrades per situar-la com a primera llengua de la cultura universal. La història moderna està farcida dels intents de determinades cultures per tal de situar la seva llengua com a referent universal tot desplaçant les llengües pròpies dels territoris 6
Argente Giralt, Joan A. (2008) “Que és una llengua?”. Mòdul 1. Materials didàctics de Llengua , cultura i societat. UOC. Barcelona 7 Calvet, L-J. (1974). “Linguistique et colonialisme” (pàg. 17). Paris-Payot
6
on l’imperi de torn s’hi instal·lava. Els casos més paradigmàtics serien a més del francès, el del rus, l’espanyol i l’anglès 8. Certament en el cas de la llengua anglesa, aquest colonialisme cultural ha arribat en l’actualitat a abastar tot el planeta, però aquesta projecció universal de l’anglès, no es produeix perquè estructuralment sigui una llengua més fàcil, sinó pel domini polític, científic, comercial i tecnològic dels països anglòfons en l’actualitat: “Cap llengua no té privilegis estructurals (com a sistema lingüístic) per convertir-se en llengua d’intercanvi internacional...” les causes de que això succeeixi són “...en tots els casos, externes a les característiques de les llengües.” (Tusón 2006: 43)
Conclusions Al llarg del treball hem mirat d’establir una veritat objectiva: no hi ha llengües fàcils o difícils. Totes les llengües són iguals. Ho són estructuralment, però sobretot ho són culturalment, en tant que instruments comuns al gènere humà per a la comunicació i l’expressió del pensament i la intel·ligència. Des d’aquest postulat podem afirmar sense risc d’ equivocar-nos que tot allò que afirma o assevera que hi ha llengües més fàcils que d’altres, perquè tenen més parlants o perquè són més amables o entenedores, són només prejudicis lingüístics i culturals promoguts per raons interessades en la pervivència de models uniformitzants i etnocentristes. Models als qui no preocupa que rere l’extinció o la desaparició de qualsevol llengua del món per minoritària que sigui, el que es produeix és la desaparició d’ una part del patrimoni d’un poble i per tant, del patrimoni de la humanitat.
8
Fishman, J. (1979). “Sociología del lenguaje” (pàg. 135). Madrid :Ediciones Cátedra
7
Bibliografia
Argente Giralt, J. A. (2008) “Que és una llengua?”. Mòdul 1. Materials didàctics de Llengua, cultura i societat. UOC: Barcelona Calvet, L-J. (1974) “Linguistique et colonialisme. Petit traité de glottophagie” . Paris: Payot Cenoz, J.; Valencia J.F. (eds). (1996). “La competencia pragmàtica: elementos lingüísticos y psicosociales”. Bilbao: Universidad País Vasco Chomsky, N. (1965). “ Aspects of the Theory of Sintax”. Cambridge, Mass: Mit Press Fishman, J. (1979). “Sociología del Lenguaje”. Madrid : Ediciones Cátedra Tusón, J. (1996). “Los prejuicios lingüísticos”. Barcelona: Octaedro Tusón, J. (2006). “Les llengües del món”. Barcelona : UOC
8