La memòria en un racó

LA MEMÒRIA EN UN RACÓ

Vicent Gabarda Cebellán Miguel Mezquida Fernández Javier Iglesias Bexiga Alejandro Calpe Vicente Gema López García Eloy Ariza Jiménez

2

Vicent Gabarda Cebellán Miguel Mezquida Fernández Javier Iglesias Bexiga Alejandro Calpe Vicente Gema López García Eloy Ariza Jiménez

LA MEMÒRIA EN UN RACÓ

1

Primera Edició: Juny 2019 Dipòsit Legal: V-2521-2019 Edita: Familiars de Víctimes del Franquisme de la Fosa Comú 127. Paterna Maquetació i Impressió: Gráficas Ferse, s.l. · Tel. 96 153 17 52

2

Índex Regidora Memòria Històrica ................................................................................. 5 A modo de introducció ........................................................................................... 7 Introducció ................................................................................................................ 9 L’estiu del 36 ............................................................................................................... 11 L’organització de la rereguarda ............................................................................ 13 El control i la repressió ............................................................................................. 15 El terror roig ............................................................................................................... 17 El retorn a la “normalitat” ...................................................................................... 21 La llarga postguerra (1939-1956) ........................................................................ 22 L’organització de la repressió ................................................................................. 24 Les execucions ........................................................................................................... 27 El contingut de les fosses ....................................................................................... 35 Víctimes de la repressió .......................................................................................... 41 Sense eixir del Cementeri ...................................................................................... 43 Altres víctimes ........................................................................................................... 52 Epíleg. ......................................................................................................................... 53 Els treballs arqueològics i antropològics: les ferramentes científiques que donen llum a les hipòtesis històriques.

ANNEXOS .................................................................................................................... 65 1.- Testimonis orals 2.- Relació de manisers assassinats durant els anys del conflicte 3.- Relació completa de les saques en què apareixen manisers executats a Paterna després de la fi de la guerra civil 4.- Relació i localització dels manisers assassinats durant els franquisme 5.- Planimetries Bibliografia................................................................................................................. 109

3

4

Huitanta anys després del final de la Guerra Civil, els familiars de les víctimes del franquisme continuen buscant els seus avantpassats en una lluita constant contra la desmemòria.

Des de la Regidoria de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Manises treballem per la recuperació de la memòria, necessària per a solucionar el problema de drets humans latent en l'Estat espanyol amb més de cent mil persones que continuen desaparegudes després de la guerra i la llarga postguerra. Sense memòria i sense història estem abocats a repetir els mateixos errors del passat.

Des de l'Ajuntament hem impulsat i finançat la iniciativa de crear aquest llibre únic quant a la història de Manises. Esperem que aquesta xicoteta però a la vegada important publicació anime a continuar en la investigació sobre la memòria històrica del nostre municipi.

La Memòria en un Racó parla dels 43 manisers que van ser executats al Terrer, el mur d'afusellament que el franquisme va tindre al cementeri de Paterna.

Afusellats i llançats a fosses comunes sense cap respecte, coberts de calç viva per a ocultar aquests crims atroços de lesa humanitat.

Vull mostrar el meu agraïment a l'equip que ha fet possible aquesta publicació, encapçalat per l’historiador Vicent Gabarda i l'equip humà que forma l'associació ArqueoAntro, Miguel Mezquida, Javier Iglesias, Alejandro Calpe, Gema López, Eloy Ariza i els seus col·laboradors. Ells, amb el seu treball d’investigació i de camp, no només en les excavacions sinó en la importantíssima tasca de recollida de testimonis orals a peu de fossa, ens deixen com a llegat els testimonis i documentació gràfica i fotogràfica que revela aquesta part de la història ocultada durant tants anys.

Davant de la inacció dels diferents governs que s'han succeït a Espanya des de la mort del dictador, des de l'Ajuntament de Manises ens veiem en l'obligació de donar tot el nostre suport present i futur a aquesta causa per a recuperar la memòria dels manisers represaliats.

En record de les víctimes de l'odi i de la intransigència que van pagar amb la seua vida la defensa de la legitimitat democràtica republicana i la llibertat.

Manises, març de 2019 Pilar Gómez Martínez Regidora de Memòria Històrica

5

6

A modo de introducción, este pequeño libro que tenéis en vuestras manos es el comienzo, del reconocimiento a los Maniseros que dieron sus vidas por defender el orden democrático republicano, tanto en el frente de batalla, como en las instituciones republicanas (ayuntamientos, empresas socializadas, economatos sindicales, etc.). Que después de la guerra fueron asesinados por sus ideas y principios democráticos.

El libro solo cuenta unas pequeñas historias de parte de los 43 Maniseros, fusilados por el franquismo en Paterna, y enterrados en fosas comunes sin identificación, la mayoría representantes del pueblo en sus instituciones, que legalmente se constituyeron para defenderse del golpe de estado protagonizado por los militares y la oligarquía financiera y rural.

Los textos que a continuación, vais a leer son sencillos y entendibles por todos, no marcan teorías políticas, ni sindicales, solo narran los acontecimientos en los cuales se vieron involucrados estos Maniseros, que aunque en pequeñas lecturas, poco a poco nos comprometemos a profundizar en todos los hechos que ocurrieron en el periodo comprendido entre 1931-1975 en Manises.

Estos Maniseros defensores de la democracia, unos fusilados en Paterna, otros muertos en los campos de exterminio nazi, así como en el exilio, NECESITAN UNA REPARACION Y RECONOCIMIENTO. Por esto queremos dejar constancia y saber los hechos para que no puedan repetirse, en estos tiempos difíciles para la memoria.

Ante todo tenemos que agradecer a la asociación de los familiares de las víctimas del franquismo de la fosa 127 de (PATERNA) que han hecho posible este libro, en la búsqueda de recuperar a sus seres queridos y darles digna sepultura, porque mientras esto no ocurra, el duelo sigue y las heridas abiertas.

PORQUE SI NO CONOCEMOS NUESTRO PASADO, ESTE SE PUEDE REPETIR. SALUD

Juan José González Alcácer Presidente asociación de los familiares de las víctimas del franquismo de Manises Salvador Espí Cotanda Licenciado en Geografía e Historia Miembro del grupo por la Recuperación Histórica de Manises Presidente de la Fundación Movimiento Ciudadano

7

8

Introducció Memòria Històrica, la frase tan repetida i reiterada una vegada i una altra; denigrada per molts per a dir que no té sentit; exaltada per uns altres com quelcom necessari per a tancar ferides, per a recuperar dignitats; necessària per a tots, ho vullguen o no, per a saber la veritat, o almenys molt més del que se sap fins ara, i del que creiem conéixer sobre l’entorn que ens rodeja.

Manises, localitat de l’Horta Sud, era la dècada dels anys trenta del segle passat una localitat xicoteta, amb poc més de 6.500 habitants segons el cens de 1930, dedicats en bona part a l’agricultura de regadiu i a la seua tradicional indústria de la ceràmica i, com a tota la resta de la província, va quedar del costat del govern de la República després del fracassat colp d’estat de juliol de 1936. Com a la resta de la província, com a la resta del País, com a la resta de l’Estat, durant els primers mesos del conflicte, en el seu terme municipal es van cometre tot tipus d’excessos contra les propietats i contra les persones, en un clima de revolució regat per la venjança, l’odi de classe o les picabaralles personals, que de tot va haver-hi. En este cas es va saldar amb l’assassinat de 21 dels seus veïns (alguns d’ells van morir en el front de guerra, sembla que assassinats per les seues idees polítiques, públicament conegudes), la confiscació de les seues propietats, agrícoles o industrials, els atacs a l’església parroquial i la resta d’edificis religiosos, la instauració de col·lectivitats i de cooperatives de producció, etc.

Finalitzada la guerra, amb la derrota de l’exèrcit republicà i l’ocupació militar de tot el territori per les tropes franquistes i els seus servicis jurídics, va començar un període de reposició d’allò que s’havia confiscat, de reconstrucció d’allò que s’havia destruït, de venjances per allò que s’havia patit, o per allò que s’havia inventat, de rancors, odis, denúncies, sumaríssims d’urgència, condemnes, presó, execucions. Com a resultat d’eixes sentències, 43 veïns de Manises van ser condemnats a mort i executats per uns suposats delictes comesos durant els anys de la guerra; i altres tres van morir a la presó mentres complien la condemna imposada.

Una desigual repressió com pot veure’s a simple vista, que més que justifica la idea que el franquisme no sols es va venjar per allò que havia ocorregut, sinó que es va previndre pel que podia ocórrer de deixar amb vida els possibles enemics.

9

Tots, els 43, van ser executats en les instal·lacions militars de Paterna, en el paratge conegut com El Terrer, i soterrats en l’interior del cementeri municipal de la mateixa localitat, en una sèrie de fosses comunes distribuïdes principalment pel seu primer quadrant esquerre, junt amb els companys de saca, i junt amb altres saques realitzades els dies anteriors o posteriors a la seua. Sense cap tipus de respecte, llançats al fons, coberts amb els cossos dels altres, amb una capa de calç i una altra d’arena, a l’espera de la saca següent.

Coneixem els noms d’uns i d’altres, dels morts durant els anys de la guerra civil i dels de la postguerra, morts tots, però tractats d’una forma diferent, perquè els primers, soterrats en un primer moment en diversos llocs, després del final de la guerra van ser exhumats, traslladats al cementeri de Manises i soterrats de nou en els nínxols o panteons propietat dels familiars; i els seus noms reflectits per sempre en la façana de l’Església; els altres, els morts de la postguerra, seguixen en la majoria dels casos soterrats en les fosses comunes, i el seu record limitat a l’àmbit familiar, sent els perfectes desconeguts per a la societat actual. A partir de l’anàlisi d’unes fonts documentals bàsiques per a l’èxit dels objectius, els llibres del Registre Civil, Secció 3a o de Defuncions, o la Causa General, podrem conéixer els noms i la resta de dades personals de totes les víctimes de la repressió com a conseqüència del fracàs del colp militar i de la guerra que va desencadenar, i la situació en què es troben cada un dels cossos.

Amb el reflex d’uns testimonis orals de familiars de les víctimes, podrem fer-nos una idea del trauma patit, sense haver sigut compensades posteriorment amb cap tipus de reparació, moral o material. No es pretén realitzar un estudi de la repressió com a fenomen, o de Manises durant els anys de la República, de la República en guerra o del franquisme; només una introducció a un dels aspectes d’esta repressió, la més sagnant, la més violenta, i desconeguda per a molts, tal vegada per a tots els manisers, inclosos els que en el seu moment van ser víctimes de l’altra repressió. A través d’un determinat nombre de pàgines, intentarem reflectir el procés pel qual van passar estos manisers des de la cel·la a València a una de les fosses comunes, alguna de les quals està en procés d’exhumació.

10

L’estiu del 36 A València, el juliol de 1936 no va arribar a quallar un alçament armat, però sí que estava forjat.1 Previst per al 19 de juliol a les 11 del matí, el general González Carrasco, designat com a nou cap de la sublevació a la plaça de València quan el general Manuel Goded va exigir a última hora encarregar-se de la guarnició de Barcelona, va decidir no presentarse en Capitania General, posposant la sublevació fins que la situació fóra més propícia. Les forces de la DRV i de la Falange, disposades a recolzar la milícia amb uns efectius que rondaven els 200 hòmens, armats i a les ordes del capità García Bonmatí, després del telegrama del seu líder Luis Lucia recolzant el govern legal, van quedar desorientades i a l’espera dels esdeveniments. Els militars compromesos van prendre l’opció d’aquarterar les tropes en espera del desenrotllament dels esdeveniments a Madrid i Barcelona, la qual cosa lluny de calmar els ànims va contribuir a exaltar-los, perquè partits i sindicats del Front Popular, temorosos de la possible reacció colpista en els quarters, van mobilitzar els afiliats cridant a la vaga general, amb caràcter indefinit, iniciada el mateix 19 de juliol, prenent posicions davant dels quarters; algunes esglésies van començar a cremar, encara que en un primer moment es va evitar l’incendi de la catedral.

Ni el governador civil, ni el militar, ni el govern central de Giral van posar solucions al problema, i de nou, partits i sindicats van prendre la iniciativa amb la constitució el 22 de juliol del Comité Executiu Popular (CEP),2 per a «coordinar la defensa de la República y para dirigir, conducir y dar eficacia a la acción de los elementos populares». En ell va entrar a formar part la CNT després de ser acceptada la seua condició d’elaborar un pla d’acció contra els quarters, ordenar una mobilització general dels afiliats i formar grups d’intervenció amb obrers i tropes lleials que ocupaven els punts neuràlgics i estratègics de la ciutat. El Comité hauria d’enviar un ultimàtum als quarters i, si no s’acceptava, es procediria al seu assalt.

1

Els militars mantenien reunions clandestines i conspiratòries des de principis d’any, reunint-se amb civils per a coordinar un futur colp d’Estat, però això sí, estant sempre al comandament de les actuacions. A part de les forces militars existents, els dirigents de la Dreta Regional Valènciana (DRV) van oferir 1.250 hòmens en el moment de la declaració de l’estat de guerra, 10.000 per a cinc hores després i 50.000 hòmens en el termini de cinc dies; els tradicionalistes col·laborarien amb 5.000 requetés, i Renovació Espanyola amb una xifra indeterminada, però escassa, dels seus membres; Falange va oferir posteriorment 60 «militants d’acció» (Rafael VALLS: La Derecha Regional Valènciana: el catolicismo Valènciano (1930-1936). Ed. Alfons el Magnànim/IVEI, València, 1992, pp. 231-232).

2 Sobre la dualitat de poders Junta Delegada de Govern i CEP, igual com per a l’anàlisi del desenrotllament i actuació d’este últim, Albert GIRONA: Guerra i Revolució al País Valencià (1936- 1939). Ed. Tres i Quatre, València, 1986.

11

Per fi, el 29 de juliol milícies obreres de Paterna i de Benimàmet, amb la col·laboració de suboficials des de l’interior de l’aquarterament al comandament del sergent Fabra, assalten el quarter i desencadenen amb això l’assalt als de la ciutat. En els primers dies d’agost, milicians armats i cotxes blindats construïts ràpidament a la Unió Naval de Llevant, amb la cooperació de la Guàrdia Civil, van aconseguir reduir la guarnició dels quarters de Cavalleria i de l’Albereda (el quarter de Russafa, de l’arma de Sapadors, no va oposar la menor resistència), en una acció més espectacular que sagnant (es va parlar de 2 morts i d’alguns ferits). El botí, 2.560 mosquetons i 2.183 fusells. La indecisió de la guarnició de València a l’hora de sublevar-se va ser un fet contagiós per a la resta de les guarnicions del País Valencià. La Guàrdia d’Assalt i els Carrabiners van romandre fidels al govern republicà, i van continuar amb la seua labor de vigilància. La forta organització colpista existent poc o res va poder fer excepte esperar els esdeveniments.

12

L'organització de la rereguarda La vertebració d'un poder alternatiu al voltant del Comité Executiu Popular no va ser una exclusivitat de la ciutat de València, sinó que el fenomen es va estendre per tota la província i inclús per tot el País Valencià.

El colp militar, que pretenia justificar-se com una contrarevolució preventiva, va desencadenar una desintegració del poder central i una atomització del poder local: va desaparéixer l'Exèrcit tal com existia mesos abans; la Guàrdia Civil va romandre aquarterada en la majoria de les poblacions a l'espera de notícies, i el governador civil es va convertir en un mer personatge sense poder.

Enfront d'això, partits polítics i sindicats obrers com la CNT i la UGT controlen les regnes del moment i entren en escena poders alternatius al govern; ajuntaments, províncies, regions, nacionalitats… van copant el buit de poder deixat pel govern, i van construint poders descentralitzats i autònoms a través dels comités, acaparen localment tot el poder, s’atribuïxen funcions tant legislatives com executives, decidixen sobiranament en la seua regió, no sols pel que fa als problemes immediats com el manteniment de l'ordre i la regulació dels preus, sinó també en les labors revolucionàries del moment, la socialització, la sindicalización de les indústries, l’expropiació de tots els béns del clero, dels «facciosos» o grans propietaris, l’explotació col•lectiva de les terres, la confiscació dels comptes bancaris, la municipalització dels allotjaments, l’organització de la informació escrita o parlada, i també de l'ensenyança i l'assistència social.

A la indústria, als serveis i al camp van començar a aparéixer desordenadament socialitzacions, col•lectivitzacions i controls obrers. En la indústria i els servicis, estes transformacions revolucionàries van ser molt ràpides a València capital: entre juliol i agost es van socialitzar les drassanes, l'aigua, el gas, l'electricitat, els transports públics, les indústries químiques i la construcció; trenta-nou empreses del sector tèxtil, abandonades pels seus amos, van passar a ser dirigides per comités de fàbrica UGT-CNT, davall la supervisió del Comité Unificat Tèxtil UGT-CNT. Així, en el cas de la localitat de Manises, a través de la Causa General sabem que la Comissió Gestora Municipal que estava en funcionament en juliol de 1936, formada per Francisco Lahuerta Rodrigo com a Alcalde, Teodoro Arnáez González com a primer Tinent d'Alcalde, José Navarro Marqués com a segon Tinent d'Alcalde, José Marzo Cases com a Depositari, i José Gallego Moreno, Salvador Valls Benlloch, José Moreno Piles, Julio Soldevilla Gallego, Antonio Gimeno Sanchis, Tomás Cases Blanes, Domingo

13

Calabuig Latorre, Salvador Tos Piano, Vicente Díez Cases i Miguel Clemente Romero, com a Regidors, va ser desmantellada i en el seu lloc es va crear, d'una banda, un Comité de Defensa, presidit per Fernando Moya Columina, Miguel Llobregat Cervera com a Secretari, i Eulogio Juan Arnal, Vicente Navarro Arnal, Francisco Cintas Albadalejo, Juan Hurtado Mateu i Ricardo Cañete Cervera com a Vocals. De forma paral•lela es va constituir el Comité Executiu Popular, format per Sandalio Martínez Andreu, José Palop Zapata, Enrique García Pastor, Manuel Montesinos Sapena, Salvador Gimeno Gimeno, Salvador Ajenjo, Agustín Sánchez Lahuerta, Teodoro Arnáez González, Luis Royo Martínez, Luis Cases Albert, Ramón Buleo Perona, Antonio Sanz Cucarella, Francisco Betoret Sampedro, Vicente Mestre García, Gervasio Belda Linares i Miguel Signes Calatayud.

Com la mateixa font ens indica, segons informe del mateix Ajuntament de Manises dirigit a la Causa General, en l'acabar la guerra no hi havia en les dependències municipals cap tipus de documents o dades que pogueren servir per a l'elaboració d'un informe municipal sobre les autoritats que van funcionar durant els anys anteriors, ja que “todo lo perteneciente al periodo anterior al 18 de julio de 1936 fue destruido y quemado por los rojos, y de la actuación marxista tampoco se encontraron datos ni documentos que puedan ilustrarnos”.

14

El control i la repressió Entre les atribucions assumides es trobava també, a la vista dels resultats, exercir la repressió sobre una rereguarda potencialment enemiga, tendència general tant en un bàndol com en l'altre. Des dels pobles més grans fins als més menuts, tots veurien com algun dels seus veïns eren assassinats; en alguns casos per altres veïns del mateix poble; en altres per gent vinguda de fora en busca de facciosos; van morir així vells, jóvens, dones, sacerdots, seminaristes… I Manises no va ser una excepció.

Per als simpatitzants del colp d'estat, la situació es va convertir en quelcom angoixós, perquè se sentien realment en perill. El Llevant va quedar així, el juliol de 1936, com a zona de rereguarda, allunyada dels futurs fronts de guerra. Però una rereguarda amb un enemic amagat i latent, acatxapat en les seues cases, a qui calia buscar, controlar, jutjar el seu nivell de participació en la sublevació frustrada, castigar… I a més, una rereguarda en què havia de realitzar-se una revolució social, amb propietaris de moltes terres, fàbriques, cases, que calia repartir o explotar d'una forma diferent de com era fins al moment.

La guerra civil va suposar per a la zona de rereguarda una sèrie de canvis en les activitats normals dels habitants, fora quina fora l'activitat que realitzaren; obrers fabrils que van passar a ser-ho d'empreses socialitzades o col•lectivitzades, empleats i funcionaris de qualsevol tipus sotmesos a depuracions necessàries per a continuar exercint el seu treball; religioses, religiosos, sacerdots, que van canviar els seus hàbits i sotanes per vestits de carrer, tan modestos com fora possible a fi de passar desapercebuts, encara que les seues formes de caminar, de moure's amb robes estranyes, entre gent que pareixia observar-los contínuament, ho feien vertaderament difícil; propietaris d'empreses requisades o col•lectivitzades, amb por per la seua seguretat personal, que preferixen desplaçar-se a cases de familiars en pobles pròxims, o inclús buscar refugi en ambaixades i consolats, o buscar desesperadament un carnet de partit o de sindicat d'esquerres que els donara una xicoteta protecció davant d'un control inesperat… El mateix pot dir-se dels xiquets, afectats en les seues vacacions estivals, els jóvens, allistant-se com a voluntaris en les milícies, o amagant-se intentant passar desapercebuts, les dones, substituint els hòmens en les fàbriques... Sens dubte, la guerra va afectar tota la població.

Igual com va afectar les ciutats i els pobles en la seua aparença externa, amb edificis confiscats per partits polítics i sindicats d'esquerres, amb balcons guarnits amb les seues sigles, banderes, cartells propagandístics, amb edificis reduïts a runes resultat de l'acció de les flames purificadores

15

dels primers moments (posteriorment, a partir de gener de 1937, ho serien per les bombes llançades des dels avions italians procedents de les pròximes Balears, o des dels barcos que creuaven el Mediterrani), altres reconvertits de convents a presons o quarters de milícies, d'esglésies a magatzems…

Així, a Manises, junt amb el canvi realitzat en els noms de carrers i de places, moltes de les cases dels considerats desafectes van ser confiscades i reutilitzades, i edificis com l'església parroquial, després de patir l'assalt i saqueig del seu interior, va passar a convertir-se en lloc de reclusió dels considerats com a desafectes; altres propietats de l'Església, com el convent dels Carmelites Descalços, va ser igualment assaltat i convertit en el quarter de les milícies locals, i el Convent-Asil del Carme, dirigit per les Germanes de la Caritat, passaria a convertir-se en colònia escolar “Pablo Iglesias”.3 Manises, localitat tradicionalment industrial lligada a la producció de ceràmica decorativa, sanitària i del taulell, encara que amb una important activitat agrícola de secà i regadiu per la presència del Túria i la seua horta, no podia romandre aliena al procés revolucionari, i una col•lectivitat de la CNT coordinà ràpidament els esforços productius en el camp durant els anys del conflicte. Quant a la industria, les fàbriques del taulell de la localitat passarien a ser gestionades i dirigides per un comité de fàbrica, triat entre els treballadors i integrat per obrers de l'empresa, afiliats al Sindicat Únic d'Oficis Diversos, de la CNT, i a la Societat d'Obrers del taulell “La Unió”, de la UGT, que van actuar conjuntament en estes intervencions. El Comité Revolucionari aprovava la creació del Comité de Gestió, i a partir d'eixe moment l'antic amo passava a col•laborar en la gestió i funcionament de la seua antiga fàbrica, si era el seu desig, com un treballador més.

Però no sempre van comptar amb esta col•laboració, la qual cosa no era obstacle per a la creació del Comité de Fàbrica, i es procedia a la seua confiscació i de les seues existències en magatzem, comptabilitat, etc., que passaven a ser gestionats per eixe Comité, encara que sense la participació de l'antic propietari. Confiscacions que es repetiren igualment amb les finques urbanes dels considerats desafectes al règim republicà, finques que passaren al control del Comité Revolucionari. I quelcom semblant ocorregué amb les propietats agràries dels considerats desafectes, confiscades i presumiblement treballades col•lectivament davall l'estructura de les col•lectivitats de la CNT, sindicat principal del camp a la zona.

3

Segons l’informe arreplegat a la Causa General, de 1942, l'Església parroquial, igual com altres ermites i capelles, va patir danys valorats per l'ajuntament en 1.800.000 pessetes de l'època, sent acusats d'això Francisco Betoret Sampedro (a) “El Francés”, Salvador Gimeno Gimeno (a) “Chulits”, Salvador Donzell Reis (a) “Cap de Plata”, i Rafael García Gimeno (a) “Simó”, fugits a l’estranger en 1939, sense que s'haja tingut notícies de la seua tornada, junt amb Vicente Navarro Arnal (a) “El Merdero”, que va ser executat, i Miguel Torrent Royo (a) “El Malogrado”, a la presó.

16

El terror roig Amb la formació de patrulles de control pels comités locals, grups d'escopeters i de tot tipus de bandes armades, dependents bé del Comité, bé de cada partit o sindicat local, va començar un procés de crida i cerca de «facciosos». Detinguts, interrogats, jutjats, condemnats a pagar multes, privats de les propietats confiscades, tancats en les presons de la capital, van ser considerats enemics de la revolució en marxa més que de la pròpia República, llauradors oposats a la col•lectivització forçosa de les seues terres, antics patrons, sacerdots, funcionaris municipals i dels jutjats, entre altres molts, que es van veure perseguits i assetjats, trets dels seus refugis i assassinats en les tàpies dels cementeris, carreteres o descampats.

Una repressió marcada pel seu caràcter venjatiu i violent, excessivament simplista i els fins principals de la qual eren altres més que els revolucionaris; una repressió on l'eliminació física dels explotadors, dels amos de les terres o de les fàbriques, o els empleats del Registre de la Propietat, equivalia a l'eliminació del fenomen de l'explotació; on l'eliminació dels sacerdots i del que els envoltava, equivalia a l'eliminació del clericalisme. Però de totes les víctimes que va ocasionar la repressió republicana, és possible que algunes estigueren implicades en la sublevació, però és evident que la majoria no ho estava.

En el cas de Manises, un total de 21 veïns van morir de forma violenta com a conseqüència d'esta repressió, trets dels seus domicilis particulars i assassinats en als més diversos llocs, o bé prèviament tancats, interrogats i traslladats després al lloc decidit per a la seua mort, o també al front de guerra, on van ser assassinats després d’haver rebut algun informe emés per les autoritats municipals sobre la seua ideologia política que fera sospitar als comandaments militars la possibilitat d'un intent de fuga i deserció.

Les seues morts van ser en part la justificació utilitzada per a les posteriors execucions de la postguerra.

Utilitzant com a font principal la Causa General, informe elaborat per la Fiscalia General de l'Estat en els anys quaranta partint de la informació facilitada per les autoritats locals (Ajuntament, FE-JONS, Església, Guàrdia Civil...) sabem que a Manises els detinguts eren traslladats al Quarter de Milícies de la localitat, situat al Convent de les Carmelites Descalces, des d'on els portaven al Picadero de Paterna o a altres paratges per a ser assassinats.

Altres vegades eren traslladats a Sant Miquel dels Reis o a la Model i, un temps després, trets per al seu assassinat. I també podem vore que els assassinats es van perpetrar quan era president del Consell Municipal José

17

Mª Gimeno Piles i quan Natalio Gimeno era el president del Comité Rojo, autor d'informes sobre la militància o ideologia dels soldats. Ambdós seran acusats com la resta dels membres del Comité Revolucionari, en funcions encara en febrer de 1937: “Se acusa de responsable directo del hecho (asesinato) a “Cap de Plata” y a los componentes del Comité, en total a todos, porque eran los quer daban las ordenes para asesinar, aunque hoy lo nieguen y no haya pruebas terminantes, pero nos consta a todos que ellos eran los que daban las órdenes y causaban los asesinatos”.

Ja el mateix agost de 1936, van ser assassinats els veïns de Manises Juan José Vilar Arenas, de 37 anys, dedicat al comerç i casat, cap de l'agrupació local de FE- JONS, i Rafael Suria Garcés, de 51 anys d'edat, casat i funcionari municipal, membre de la Comunió Tradicionalista; en ambdós casos es desconeix el lloc on van ocórrer els fets i on estan els seus cossos soterrats. Al mes següent van ser cinc els veïns assassinats, Melchor Gimeno Cases, industrial de 58 anys, viudo, de dretes encara que sense militar activament en cap agrupació, assassinat el 8 de setembre en el terme municipal de Chiva; tres dies després ho seria Melchor Gimeno Blanes, de 36 anys, mestre nacional i d'estat civil casat, Secretari de l'agrupació local de la FE-JONS, assassinat al Picadero de Paterna, igual com ho serien allí els altres assassinats en el que quedava d'any. L'endemà, 12 de setembre, fou José Soler Zorrilla, de 25 anys, industrial, fadrí, vocal de la Junta Local de la mateixa agrupació falangista; i dos veïns més serien assassinats el 26 del mateix mes, Vicente Aviñó Catalá, sacerdot de la parròquia, de 64 anys d'edat, i el religiós Juan Bautista Botet Esteve, de 62 anys.

A l'octubre de 1936 foren quatre els veïns assassinats, el metge de 40 anys Joaquín Catalá Vila, casat i militant de la FE-JONS, assassinat el 7 a Paterna; Juan Catalá Vicent, Inspector d'Assegurances, casat i de 41 anys d'edat, assassinat l'endemà; i tres més ho serien a finals de mes, els dies 27, 28 i 29: José María Pla Vilar, Pascual Sanchis Orts i Eleuterio Catalá Tomás, sacerdots, de 42 i 40 anys d'edat. L'últim dia de l'any fou assassinat l'industrial José María Martínez Aviñó, de 44 anys, casat, que havia sigut alcalde de la localitat els anys de la dictadura de Primo de Rivera. I dos mesos més tard, el 14 de febrer de 1937, foren assassinats al terme municipal de Manises Bautista Miguel Garcerán, de 44 anys, casat, industrial i de dretes, i Vicente Vilar David, un enginyer industrial de 42 anys, casat, membre de l'Acció Catòlica, i tinent d’alcalde en l'ajuntament durant la dictadura de Primo de Rivera.

Posteriorment, i des de maig de 1938 fins al final del conflicte, sis

18

manisers foren assassinats en distints fronts de guerra per tractar-se de coneguts militants de dretes, dels que les autoritats locals havien emés informes desfavorables: Vicente Calatrava Aviñó, de 23 anys, Antonio Torricos Gallego, de 19 anys, Miguel David Taberner, de la mateixa edat que l'anterior, Benjamín Benlloch Verdejo, de 26 anys, Luis Sancenón Torres, de 24, i Bartolomé Gallego Marzo, de 32 anys.

Com pot veure's, no sempre les confiscacions de les propietats per ser considerats desafectes al règim acabaven el problema; de vegades, es considerava necessària l'eliminació del propietari, o s'unien motius econòmics i motius polítics o socials. Curiosament, en les primeres pàgines de la Causa General, excepte en tres casos concrets, es fa constar el desconeixement que es té sobre els autors dels múltiples assassinats; només en els casos de Vicente Vilar David, Julián Clemente Martínez i Bautista Miquel Garcerá, s'acusa directament diversos veïns de Manises, la major part ja executats en el moment d'elaborar-se l'informe, altres en la presó en eixos moments, encara que posteriorment ho serien igualment, i altres dels quals es desconeixia la seua localització en aquells moments; posteriorment, en les declaracions dels familiars de les víctimes van apareixent de forma reiterada una sèrie de noms com a autors dels crims, o presents en el moment dels assassinats.

A més dels veïns assassinats, al cementeri municipal de Manises van ser soterrats durant els anys de la guerra els cossos de 12 dels guàrdies civils i familiars seus procedents de Pozoblanco i altres pobles de la Vall de los Pedroches (Córdoba), que es van rendir als militars a canvi del seu trasllat «sanos y salvos a la zona gubernamental, a disposición del Gobierno», i que varen ser afusellats al Camp d’Aviació de Manises.

Molts van ser els detinguts, molts els empresonats, molts els desapareguts sense deixar notícia d'on eren traslladats en mig de la nit.

I molts eren els familiars, amics, coneguts seus que anaven cada matí a les portes dels centres penitenciaris a portar-los menjar, roba, a obtindre informació sobre el seu estat físic, a esperar la seua posada en llibertat, o a assabentar-se que havien sigut «puestos en libertad» eixa nit. Altres anaven a les portes de l'Institut Anatòmic Forense, a l'Hospital Provincial de la ciutat, o a les portes del Cementeri General, amb l'afany d'obtindre informació dels funcionaris i inclús buscar entre els cadàvers depositats o amuntonats, segons el lloc, el rostre conegut del familiar desaparegut la nit anterior, o l'anterior...

En el cas de Manises, els familiars d'eixos desapareguts, per haver segut traslladats els seus cossos sense vida al Cementeri General de

19

València en la major part dels casos (assassinats al Picadero de Paterna,4 eren carregats en furgons, ambulàncies, camions oberts o tancats, o simples carros tirats per animals i traslladats al Cementeri General per a la seua inhumació), van tindre la sort de comptar amb la professionalitat dels metges forenses encarregats de l'elaboració dels informes pertinents sobre estos cossos. Inscrits com a tals en el Registre Civil de València, si no eren arreplegats pels familiars abans de la seua inhumació, romandrien en una fossa comuna fins al final de la guerra en què, exhumats, van ser identificats i majoritàriament traslladats al Cementeri de Manises.

4

Vicente CARDONA, “El Picadero de Paterna”, en Almanaque para 1940, Las Provincias. Posteriorment va ser arreplegat en Cèsar ALCALÁ: Checas de València. El terror y la represión en la Comunidad Valenciana durante la guerra civil. Ed. Styria, Barcelona, 2006, pp. 149 i ss.

20

El retorn a la “normalitat” El govern central va anar a poc a poc recuperant les regnes de la situació i aquelles parcel•les de poder que en el seu dia havia perdut i havien quedat en mans de partits i sindicats, tant el poder local com el provincial i central. Així, els comités que funcionaven a Manises fins a eixe moment són substituïts el 17 de febrer de 1937 pel Consell Municipal, compost per José Gimeno Piles, en qualitat de president, Antonio Alcácer Agustina (vicepresident 1r), Rafael Sancenón Torres (vicepresident 2n), Pascual Esteve Montaner (síndic) i Pedro de la Concepción Balaguer, José Gregorio Espinosa, Alfonso o simplement ho van deixar, i van ser substituïts per Luis Royo Martínez, Francisco Betoret Sampedro, Manuel Tormos Enguídanos, José Puchades Bartual, Manuel Montoro García, Francisco Mateu Pérez, Vicente Soler Peiró, Onofre Sanmartín Domingo, Perfecto Muñoz Veintimilla i Bautista Valero Mas. Com pot veure's, alguns dels integrants procedien dels Comités acabats de cessar, i inclús de l'antiga Comissió Gestora Municipal, que continuaren així dirigint el funcionament de l'administració local, en uns moments francament difícils de la guerra, encara distant, però de marcat balanç negatiu, i amb l'arribada cada vegada més abundant de refugiats, la implantació de racionaments, la redirecció de la producció industrial i agrícola per a satisfer les demandes del front de guerra, etc.

Com pot veure's, la constitució d'este Consell coincidix amb la fi dels assassinats en rereguarda (els últims van ser el 14 de febrer de 1937).

Com a nota curiosa, podem assenyalar que, segons les actes municipals del 15 de juliol de 1937, es va aprovar la petició realitzada pel Consell d'Administració d'Agricultura de Manises, relativa a la utilització de la capella annexa a l'Església com a magatzem de productes agraris per a la seua posterior redistribució entre la població necessitada, i a la realitzada dies després per la mateixa entitat sobre la reposició dels guardes de camp, tan necessaris per a mantindre la integritat de les collites.

El 10 de març de 1939 es reunia per última vegada esta Comissió Gestora Municipal, en la qual destaca la petició de cessament com a conseller de Perfecto Muñoz Veintimilla, del Partit Comunista, qui fa constar la seua adhesió al Consell Nacional de Defensa, a pesar de la seua ideologia política; l’entitat municipal acordà mostrar l’adhesió al mateix Consell i comunicarho així al Govern Civil de la capital, “ofreciendo la más entusiasta y ferviente colaboración en defensa de nuestra querida España republicana, protestando enérgicamente contra la villana actuación del Partido Comunista”.

21

La llarga postguerra (1939-1956) Amb l'ocupació de la ciutat de València per les tropes franquistes i els punts neuràlgics de les ciutats i dels pobles pels partidaris dels ja vencedors (aquells “camises velles” que havien sobreviscut a la repressió i que van sorgir de la clandestinitat com a fongs després de la pluja), començà a tots els nivells una sèrie de canvis i transformacions tendents a eliminar tot allò que olguera a República, a passat pròxim, arrancant cartells, plaques, banderes… Es realitzaren detencions a tort i a dret, se sacralitzaren edificis… i ¡com no!, s’oficialitzà les noves autoritats locals.

A Manises, encara que de forma tardana, l'1 de maig de 1939 es constituí formalment el nou Ajuntament, prèviament aprovat el 27 d'abril per D. José Boix Daroqui, tinent del Cos Jurídic Militar, “en nombre del Excmo.

Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejército de Galicia”, plasmat de forma oficial en un llibre d'actes, nou en tots els sentits: no és una continuació de l'anterior, que va quedar inacabat, sinó estrenat per al cas, encara que siga a mitjan any.

Després dels coneguts “¡¡Franco!! ¡¡Franco!! ¡¡Franco!! ¡¡Arriba España!! ¡¡Viva España!!”, comença una sessió ordinària de l'Ajuntament presidit per Bartolomé Verdejo Borrás com a alcalde, Salvador Doménech Gallego i José Miquel Garcerán com a tinents d'Alcalde, i José Marzo Valero, José María Morató Marco, Ramón Sanchis Lerma, Vicente Sanchis Royo, Rafael Gallego Vilar, Mariano Aviñó Escobar, Francisco Gimeno Mas i José Gimeno Fos, com a regidors; com a Secretari actuava José María Borrás Sancho.

Les primeres paraules del nou Alcalde, després de les salutacions als nous regidors de l’equip de govern, foren per a expressar la seguretat que “todos se esforzarán para cumplir su cometido con el mayor celo y diligencia en la gestión de los intereses de este municipio, inspirándose en todo momento en las normas dictadas y que se vayan dictando para reglamentar la vida de la Nueva España por el Gobierno de la Gloriosa Causa Nacional”.

Una de les primeres mesures fou la reposició de tots els càrrecs municipals que havien sigut cessats durant els anys del conflicte per haver sigut declarats desafectes, declarant nul•les i sense efectes eixes cessanties.

A elles seguirien en dies posteriors altres ja conegudes com el canvi de nom d'alguns carrers (Plaça de la Constitució per Plaça dels Caiguts, la de Manuel Azaña per la de la Victòria, la del General Riquelme per la de José Antonio, etc.), la devolució a l'Església del Cementeri, que havia sigut declarat municipal durant la República, l'abonament dels gastos ocasionats

22

pels soldats aquarterats a la ciutat els primers dies d'abril, o el nomenament de pèrits taxadors per a valorar els danys produïts en les distintes propietats a fi d'elaborar les corresponents denúncies, per anomenar només alguns dels milers d'acords arreplegats en les actes municipals.

Però el més preocupant per als perdedors de la contesa seria l'actuació de les autoritats militars, centrades a la ciutat de València, o en els caps de partit judicial, que comptaven amb la col•laboració de les autoritats municipals, de les milícies de Falange, etc.

Finalitzada la guerra a l'abril de 1939, començà a aplicar-se a València tot aquell procés repressiu que ja ho anava sent en cada una de les províncies que, inexorablement, anaven caient en mans dels sublevats, i que no acabarà fins a la mort del dictador, perquè la repressió de la postguerra es planteja com una cosa necessària, consubstancial i bàsica perquè la victòria puga acabar en domini, amb l’objectiu d’arrasar tota l'obra republicana i els seus protagonistes: alcaldes, regidors, líders polítics i sindicals, militants de partit, mestres nacionals, obrers industrials i llauradors, les primeres víctimes triades en cada un dels pobles i ciutats.

Sotmesos tots els delictes, civils i penals, al Codi de Justícia Militar, jutjats per procediment sumaríssim, Franco va comptar amb la col•laboració de molts per a pujar al poder i per a mantindre's en ell: els jutges civils que es van sotmetre a la jurisdicció militar; l'exèrcit com a institució, com a executor de les sentències dictades per uns tribunals integrats per membres seus, i amb el seu Codi de Justícia; les autoritats locals i provincials, que van col•laborar en la labor repressiva a través dels informes sobre els acusats; o la mateixa Església, col•laboradora de vegades i mai intercessora per les víctimes; i com no, els particulars que espontàniament delataven els enemics de la nova Espanya. Els vencedors, després d'haver vençut l'oponent al camp de batalla, havien de satisfer el desig de venjança de les famílies dels caiguts, fet que invalidava qualsevol intent de “Abrazo de Vergara” o alguna cosa semblant.

23

L'organització de la repressió Els fets ocorreguts durant els anys de la guerra civil a Manises (confiscacions, detencions, robatoris, assassinats, atacs a l'església o a la propietat privada…) junt amb el desig d'eliminar qualsevol tipus de possible oposició que qüestionara el nou règim implantat per les armes quedaria plasmat, junt amb tota la sèrie de mesures preses per a aconseguir eixe control absolut sobre la nova societat, sobre les seues idees i sobre les seues formes d'expressió, amb la repressió absoluta, brutal i sagnant de l'execució d'un bon nombre de veïns, i les condemnes a la presó de molts altres, des del mateix moment de la presa del control local per les noves autoritats fins a desembre de 1942. Encara que parlarem d'ells més detalladament, sí que cal indicar que van ser executats després de la fi de la guerra, en el Terrer de Paterna, un total de 43 veïns de Manises. A ells podem afegir els tres veïns morts a Sant Miquel dels Reis i a la Model de València, mentres complien condemna, així com aquells que ho van fer en altres centres penitenciaris del país, dins de la política penitenciària franquista de dispersió i mobilitat pels diferents penals espanyols. Fou el cas, entre altres, dels difunts al camp de concentració de Castuera, a la província de Badajoz. Però anem per parts.

Ocupada finalment tota la província, les autoritats militars es fan càrrec de tot, sent el seu primer acte la proclamació de la llei marcial en els territoris “ocupados y ganados para España”. A la capital, la Columna d'Ordre i Policia d'Ocupació, a les ordres del coronel Antonio Aymat, emet un ban on es recordava la vigència de l'estat de guerra i dels delictes de rebel•lió aplicables, tramitats per procediment sumaríssim d'urgència, instruït per Consells de Guerra Permanents.5 Consells de Guerra que, no ho podem oblidar, no poden ser considerats com a Tribunals de Justícia a pesar de la seua preeminència enfront de la justícia ordinària; mancaven de tota legalitat (encara que mai els va importar el seu qüestionament) per estar constituïts per militars, faltats de qualsevol atribut d'independència pròpia d'un jutge.

D'altra banda, el procediment seguit sempre era secret i inquisitiu, a base d'interrogatoris acompanyats de tortures i de declaracions forçades, i mai amb la intervenció de l'advocat defensor (un militar de menor graduació que els membres del tribunal,6 i a qui havien facilitat el sumari del seu defés, a qui no coneixia, unes hores abans de l'entrada en la sala).

Especialment als pobles, el coneixement que tots tenien de tot es va convertir en un instrument al servici del franquisme com una de les bases per a aconseguir el consens cap a un règim que, pels seus orígens,

24

estava tan necessitat d'adhesions indestructibles. Va ser tal l'embrutiment de la societat, plasmada en les cues de delators a les portes de casernes, comissaries o jutjats, que inclús entre els mateixos fomentadors van sorgir veus demanant un major control de les denúncies i una menor permisivitat en l'anonimat a l'hora de realitzar-les.

A primers de maig de 1939 es van crear en cada regió militar els Servicis de Justícia de les Auditories de Guerra (fins a eixe moment, les sentències estaven dictades per l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació de Llevant), amb els consells de guerra permanents, així com una multitud de jutjats militars encarregats d'instruir els procediments sumaríssims.

Vuitanta-sis tinents van ocupar els jutjats més importants de la província transformant-los en tribunals militars. Els detinguts definitius anaven a la presó, durant un període de temps més o menys llarg, a l'espera de ser jutjats per un consell de guerra. Els primers van ser aquells que havien format part dels antics comités revolucionaris, ajuntaments o comissions gestores municipals. Eren persones conegudes per tots i a qui qualsevol podia denunciar impunement.

Els consells de guerra sumaríssims eren tramitats amb caràcter d'urgència; es resolien en un acte únic i breu per al qual només era necessari que hi haguera dos testimonis de càrrec, i la sentència era ràpidament executada. Moltes vegades no es considerava preceptiu ni tan sols escoltar l'acusat; solien tindre un caràcter massiu, jutjant en bloc diverses persones i impedint així establir graus de responsabilitat en els suposats casos de subversió dels quals eren acusats. I es resolien de forma tan ràpida que els acusats, quan arribaven a adonar-se de la seua situació, ja no tenien temps de buscar avals o testimonis a favor seu que pogueren pal•liar la seua situació. Les revisions de la sentència arribaven generalment quan l'acusat ja havia sigut afusellat.

Els consells de guerra se celebraven en les delegacions que tenia l'Auditoria de Guerra a València, així com als caps de partit comarcals (Torrent, Llíria…), per la facilitat que suposava la presència allí del públic interessat (o obligat a presenciar-ho), dels testimonis i denunciants, així com dels mateixos acusats, tancats a les presons comarcals. Però la major part es van celebrar València.

5

Josep Miquel SANTACREU; Albert GIRONA: “El final de la guerra”, en José Miguel SANTACREU i Albert GIRONA (dir.): La Guerra Civil a la Comunitat Valènciana. Vol 15, València, Premsa Valenciana, 2007, pp.

31-69.

6 Normalment, la presència del tribunal l'ocupava un coronel, tinent coronel o comandant; el ponent,el fiscal i els vocals solien ser capitans i tinents, mentres que l'advocat defensor solia tindre una graduació inferior, tinent o inclús alferes.

25

Les condemnes, previstes i penades pel Codi de Justícia Militar,7 referides als delictes de rebel•lió militar (recordem, simplement haver realitzat quelcom que s'oposara al triomf de la sublevació militar) eren, per auxili a la rebel•lió, de 6 anys i un dia a 12 anys; per rebel•lió militar, de 12 anys i un dia a 20 anys; per adhesió a la rebel•lió, de 20 anys a 30 anys, o pena de mort. Si era una pena de mort, la sentència es comunicava al Govern, i el cap de l'Estat podia llavors concedir la gràcia de l'indult, o bé aprovar la sentència.

Des del moment que era coneguda la sentència, el condemnat passava a ocupar una cel•la en una secció especial de la presó, la galeria dels condemnats a mort, on romandria aïllat de la resta de la població reclusa, a l'espera de la commutació de la pena o de la seua confirmació.

Si era commutada per la immediata inferior (30 anys i un dia), tornaria a la cel•la; però si es confirmava, l'Auditoria de Guerra era l'encarregada de l'organització de tot un procés que finalitzaria amb la inscripció del cadàver en els llibres del Registre Civil de la localitat corresponent. De l’Auditoria sorgien comunicacions al cap de la presó, en les quals s'ordenava l'entrega del condemnat a la força pública per al trasllat al lloc de l'execució; al Governador Militar de la plaça o Cap de l'Aquarterament perquè designara la força executora; i al mateix temps al metge de servici que s'encarregaria de certificar la mort de l'executat (normalment un metge del mateix aquarterament); sense oblidar l'Oficial Capellà castrense, encarregat de designar el capellà assistent (que podia ser perfectament el del centre penitenciari). Era llavors quan les víctimes s'assabentaven de la seua mort imminent, com un mitjà “d'humanitzar” la seua situació, quan podia fer ja mesos i inclús anys que esperaven, en condició d'aïllats, la confirmació de la sentència o l'esperat indult. Sentien missa, oficiada pel capellà de la presó, i podien confessar-se i combregar. Era allò que es coneixia com “posar-se en capella”.

7

J. M. DÁVILA I HUGET: Código de Justicia Militar. Con notas aclaratorias, formularios. Código Penal Común.

Tablas para la aplicación de las penas y disposiciones complentarias. Burgos, 1938.

26

Les execucions Finalitzada la guerra civil, vint-i-dos poblacions de la província de València foren testimonis, especialment a les tàpies dels seus cementeris, de l'aplicació de les sentències de pena de mort dictades per eixos tribunals militars, sobre uns hòmens que estaven tancats a les presons comarcals o provincials, acusats d'haver-se oposat, amb els seus actes, a la ràpida victòria dels sublevats, i que el nou règim considerava un obstacle per a implantar-se completament. Paterna fou el lloc triat per a l'aplicació de les sentències de mort dictades pels tribunals militars ubicats a València, per ser un lloc ideal, pròxim a la capital, amb unes instal•lacions adequades, i amb un cementeri xicotet, capaç d'albergar l'enorme càrrega humana que conformaria els successius combois militars.

Si en el conjunt de la província van ser executades un total de 2.981 persones després de finalitzada la guerra civil, 2.238 ho van ser en les instal•lacions de l'aquarterament de Paterna, des del mateix 3 d'abril de 1939, fins a novembre de 1956, procedents majoritàriament de la Presó Cel•lular (o Càrcer Model) de València, i en menor grau del Penal de Sant Miquel dels Reis, encara que de vegades també van ser traslladats des de la Presó del Remei (Llíria) i inclús des de les de Gandia i Xàtiva, seguint un protocol iniciat en el moment de la detenció del pres i que acabava amb el seu cos en el fons d'una fossa comuna en la major part de les ocasions.

No hi ha documents oficials sobre el procés d'execució; tampoc n'hi ha sobre el del seu soterrament; hi ha testimonis, més o menys fiables pel temps transcorregut, pel tipus de records a rememorar, pel tipus de sensacions a oblidar. Amb ells intentarem reconstruir la Història.

En primer lloc, conéixer el lloc on van ocórrer. I és que Paterna, el seu aquarterament militar i el polígon de tir i instrucció annex, hui pràcticament desaparegut, va jugar un paper molt important en el fenomen de la repressió, tant sobre la rereguarda republicana durant els anys de la guerra (en este cas en el paratge conegut com “El Picadero”) com, sobretot, després de finalitzada i fins a l'any 1956, al polígon d’instrucció de l'aquarterament, que va desaparéixer a finals de la dècada dels setanta del passat segle. Un dels elements d'eixe polígon era l'Espigó de Tir, un monticle de terra, totalment artificial, de 100 metres de longitud per 6,5 metres d'altura, i que en la seua part anterior presentava una rasa de 2,3 metres d'amplària per 1,8 de profunditat en què es trobaven nou pous d'observació per als servents dels blancs, i un altre per a l'oficial de la pràctica.8 Hui, com si d'esborrar el passat es tractara, de tot allò només queden un parell de trossos de mur que, de forma equívoca, se solen assimilar als pous de tirador des d'on es disparava;

27

igualment pot veure's un altre mur, este natural i més allunyat, part de la muntanya, que en realitat forma part de la sustentació de la desapareguda muntanya de terra, del “Terrer” com la coneixen els paterners.

Interpretació d’un afusellament al Terrer. Il•lustració de Gema López García.

I no molt allunyat d'eixes hui desaparegudes instal•lacions militars es troba un altre dels llocs emblemàtics de Paterna, el seu cementeri municipal, obra de Vicente Cortina, que en la dècada dels anys trenta consistia bàsicament en el rectangle que hui en dia podem observar en traspassar el llindar de la porta: un rectangle dividit per dos carrers transversals, un dels quals comença en la porta del cementeri i acaba en unes escales que la comuniquen amb la segona secció, de dimensions més reduïdes. Si les parets del cementeri estaven formades per fileres de nínxols, la superfície estava destinada a fosses comunes i panteons.

El desenrotllament dels esdeveniments històrics alteraria l'ús normal d'un cementeri destinat a acollir els difunts d'una localitat que en aquells anys (dècada dels trenta i quaranta del segle XX) no superava els 6.500 8

Francisco DE CASTELLS (Coronel de Ingenieros): Campamento Militar de Paterna (Valencia). Imprenta del Memorial de Ingenieros de Ejército, Madrid, 1924, pp. 9-10.

28

habitants, fins al punt que la major part de les fosses comunes obertes en els quadrants de l'esquerra arreplegaren al seu interior no els cossos dels veïns de la població, sinó els dels afusellats a escassa distància del cementeri.

El dia programat per a l'aplicació de la sentència, els condemnats, traslladats en camions, lligats de peus i mans, i de dos en dos per a evitar fugues, fortament custodiats per membres de la Guàrdia Civil principalment, travessaven la ciutat fins als quarters de Paterna, des d'on eren traslladats novament, en grups més reduïts, a les pròximes instal•lacions del camp de tir militar. Prèviament, s'havia organitzat un cèrcol de control a fi d'evitar que familiars o curiosos s'aproximaren massa, a fi de mantindre aïllat, de la vista almenys, el macabre espectacle que s'acostava9 i que podia durar diverses hores, segons el nombre de presoners traslladat a l'aquarterament; i per descomptat, a fi d'evitar possibles fugues amb el trasbals de cossos (es duien a terme, generalment, a trenc d'alba, i també després del toc d'oració, cap a les sis de la vesprada).

Traslladats al lloc de l'execució, al Terrer,10 eren col•locats d'esquena a ell, sobre el mur les restes del qual encara poden observar-se hui en dia11 i enfront dels membres del piquet, format normalment pel doble d'individus que els que eren executats.

Els piquets, formats per soldats de l'aquarterament12 o per membres de la Guàrdia Civil, disparaven sobre un objectiu prèviament assenyalat, i posteriorment l'oficial al comandament, amb un maneguí d'hule negre en la bocamànega per a evitar les esguitades, els donava el tir de gràcia en el cap a cada un dels executats. La població de la contornada, encara

9

Hi ha testimonis del macabre procés relatats per un xiquet que, com tants altres, anava a les instal•lacions en busca de projectils per a la seua venda com a ferralla, i a qui la curiositat va poder més que la precaució i, encimbellat en una garrofera, va assistir a tot l’espectacle. Un altre testimoni ens recorda la presència en la contornada del cementeri d'unes instal•lacions per a l'assecat de pells així com unes xicotetes barraques per als utensilis necessaris, i la visió que des d'allí es tenia del procés.

10 Les primeres saques, segons pareix, es van executar en la Galeria de Tir, i inclús en el Picadero; però no hi ha constància documental d'això, igual com no n'hi ha sobre la resta d'execucions, realitzades en l'espigó, les majoritàries.

11 Igualment, hi ha la versió que eren col•locats enfront del mur que hui pot veure's, mentres que els encarregats de l'execució, membres de la Guàrdia Civil, se situaven d'esquena al mur de terra, en una posició prou incòmoda pel seu pendent, i amb més dificultat per a traure els cossos de l'autèntica rasa d'un metre d'ample que hi havia entre l'un i l'altre.

12 Simples soldats en interminable període militar, a qui li'ls comunicava la missió poc abans d'haver de realitzar-la, i que en més d'una ocasió van haver de disparar contra persones de la seua mateixa localitat.

A causa del malestar d’estos soldats, poc professionals, així com les protestes dels seus caps, cansats de realitzar el treball brut de la “justícia”, la Guàrdia Civil fou la que acabà realitzant aquestes execucions.

29

que allunyada de l'espectacle, podia comptabilitzar el nombre d'individus que formaven la saca o les saques d'eixe dia (el nombre d'executats en una jornada podia ser perfectament superior a quaranta o cinquanta persones, mentres que les saques eren de huit o deu individus cada vegada). El metge forense, militar igualment, certificava la condició de cadàver d'uns cossos que eren traslladats a l'interior del recinte del cementeri. El secretari del Jutjat d'Execucions (el núm. 8 a la província de València) omplia les últimes diligències de compliment i es tancava el sumaríssim amb la inclusió del certificat oficial de defunció i la seua inscripció en el Registre Civil.13 En alguns casos s'informava la família, i en altres esta s'assabentava quan, en anar a visitar el pres al lloc de reclusió, se li comunicava que ja no admetia visites.

Els cadàvers eren traslladats al cementeri en els mateixos camions que els havien conduït al Terrer, uns camions amb caixa de fusta, amb llistons separats per a facilitar el seu drenatge en cas de pluja, per exemple, i entre els quals queia la sang dels executats. Si en alguna ocasió, com a mesura d'esporuguir, van travessar tota la població fins a arribar al cementeri, segons pareix això va originar fortes protestes, ja que autèntics reguerons de sang van cobrir el sòl dels carrers que travessava;14 però per regla general eren traslladats seguint la ruta més senzilla, des del mur, eixint del camp d'instrucció, seguint la carretera que, com hui, discorre paral•lela a la població i arriba fins al cementeri.

13

Al Registre Civil de Paterna, els llibres destinats a la inscripció dels difunts des de 1939 fins al final de la dècada dels cinquanta són diverses desenes enfront dels tres o quatre utilitzats per a inscriure tant naixements com matrimonis, els necessaris per a una població de 6.500 habitants amb què comptava en la dècada dels anys quaranta i cinquanta.

14 Segons pareix, en una ocasió inclús va haver-hi un conat de fuga quan un dels “cadàvers” va botar del camió i va intentar fugir pels carrers del poble, fins que va ser abatut pels soldats.

30

Interpretació d’un soterrament de víctimes del franquisme al Cementeri de Paterna.

I•llustració de Gema López García.

Introduïts els cossos en l'interior del Cementeri, els familiars que havien pogut acostar-se, coneixedors de la imminent execució de presos, proveïts d'alcohol i cotó procedien a netejar, en la mesura que era possible, i depenent de la permisivitat dels militars o dels guàrdies que estigueren pel recinte, uns rostres desfets i quasi irreconeixbles pel tir de gràcia, després d'identificar els familiars per alguna peça de roba o objecte personal que portaven. O qualsevol altre cos, com a mostra d'afecte, respecte, compassió per uns cossos que havien patit la mateixa sort que la que patirien els seus acostats en un moment determinat.

Un dels dos enterradors, Leoncio Badía,15 es va encarregar d'arreplegar, a risc de pagar-ho car, retalls de roba, botons, etc. d'alguns dels afusellats, a fi de poder indicar als seus familiars el lloc on havien sigut soterrats, una vegada identificades les esmentades peces. En les dependències del 15

Obrer de la CNT, i per això sense treball després d'acabada la guerra civil, sobre la seua figura i la seua activitat en el cementeri de Paterna s'han teixit nombroses històries amb molta base de veritat, però també sens dubte amb una bona càrrega de fantasia. La més cridanera, i tal vegada la més estesa, és la diatriba en què els militars el van posar a ell i a son pare en comunicar-los que un d'ells seria afusellat mentres que l'altre anava a dedicar-se a partir d'eixe moment a soterrar els seus “companys”, i que de la seua decisió depenia qui seria cada un; com ens va confirmar la seua filla recentment, Leoncio Badía es va quedar orfe de pare a molt curta edat, per la qual cosa esta història és absolutament absurda i fora de lloc. Per la seua banda, Javier NAVARRO NAVARRO, en “El terror com a epíleg a una guerra. La repressió franquista al País Valencià: Dos testimonis”, a Pelai PAGÉS I BLANCH (edit.): La repressió franquista al País

31

cementeri i en el seu domicili particular guardava caixes de cartó amb estos elements que a tantes famílies van ajudar a saber on poder col•locar unes flors; altres vegades, i com ha quedat reflectit en alguna de les exhumacions realitzades, una botella de vidre amb algun floc de pèl, un paper, quelcom que permetera identificar el cadàver, apareix al seu costat, evitant que la descomposició eliminara tota empremta; inclús un pitxer de ceràmica ha aparegut junt amb un dels cossos.

Una mescla d'excés de treball, de bona voluntat de cara a facilitar a les famílies la possibilitat de reconéixer els seus difunts i facilitar-los un enterrament diferent, i com no, la possibilitat de vegades de realitzar algun tipus de negoci amb la mort aliena, van donar com a resultat la demora de vegades dels soterraments, amuntonant-se en el depòsit de cadàvers o en la proximitat de les fosses els cossos dels executats recentment.

Si no es posseïa un nínxol individual, i si les autoritats ho permetien, els executats eren soterrats en una fossa comuna, sense taüt, coberts amb una capa de calç i una altra d'arena, a l'espera de la saca següent, que no tardaria a arribar. Unes fosses comunes que foren obertes de manera diversa, segons el testimoni arreplegats, però a posta per a albergar estos cossos. Segons unes versions, per a obrir-les es va utilitzar maquinària pesada de l'exèrcit, manejada pels propis soldats, se suposa que del Cos d'Enginyers, que obririen les fosses més grans. Un altre testimoni parla que van ser els mateixos condemnats a mort, custodiats per la Guàrdia Civil, els que prèviament obrien les fosses; finalment, uns treballadors contractats per a això entre els habitants del poble, obrers, pouers, amb pic i pala, i a un ritme incansable.16 Unes fosses comunes que van alterar la distribució normal del cementeri fins al punt que quasi els dos quadrants esquerres

Valencià. Primera Trobada d’Investigadors de la Comissió de la Veritat, València, Tres i Quatre, 2009, fa referència a l’escriptor Max Aub (Camp dels Ametlers, València, Biblioteca Valènciana, 2002, pp. 556) quan conta: “Durante meses, en la Cárcel Modelo -supongo que en las demás era igual, tal vez otros días-, los jueves, viernes y sábados de cada semana sacaban tres camiones de presos, los llevaban a Paterna y los fusilaban, lo mismo daba que estuviesen condenados o no. Y, de eso, de Paterna, le tengo que contar lo del sepulturero. Encontró un negocio muy bueno, de acuerdo con los de la funeraria del pueblo. Ésos se hicieron ricos. El enterrador, que era un jovencito de nada, cortaba un trozo del traje de los fusilados por la noche y a la mañana siguiente se iba a la cola de las mujeres que esperaban frente a la cárcel y buscaba, entre las que llevaban comida o ropa limpia, quien reconociera el terno. Él se contentaba con la propina que le dieran y la comisión de la funeraria. Los pobres iban a recoger el cuerpo y la funeraria se encargaba de lo demás.”

No puc compartir esta versió dels fets, encara que no dubte que eren uns anys on la picaresca buscava qualsevol forma d'expressió, inclòs el negoci amb la mort aliena, però les execucions no es duien a terme els dijous, divendres i dissabtes de cada setmana, ni es realitzaven a la nit, ni l'enterrador podia dedicar-se a anar al matí següent a buscar els familiars a la presó. Prou treball tenia al cementeri com per a desplaçar-se a dos punts tan distants per a realitzar esta labor tan perillosa.

16 Sobre la primera versió, la realitat palpable i l'observació ens fan posar-la en dubte; les màquines retroexcavadores són molt posteriors a estos fets, i les existents en eixos moments eren capaces de

32

es van veure coberts d'este tipus de soterraments capaços d'albergar els individus d'una, dos, tres i inclús sis saques, executats a escassos centenars de metres del cementeri.

L'estat que els havia privat de llibertat continuava privant les famílies de disposar lliurement dels seus cossos, per no notificar amb temps la data d'execució ni deixar decidir el lloc en què serien soterrats perquè, si de vegades es permetia als familiars que se’n feren càrrec, cal assenyalar que això va ser en comptades ocasions i quan el nombre de cadàvers era reduït. Habitualment, i a la vista d'allò que s'ha trobat en les exhumacions realitzades, els cossos eren llançats a la fossa no de forma ordenada i respectuosa, en files, sinó absolutament caòtica, llançats a l'interior com si d'embalums es tractara, sense orde ni concert, tal com queien, amb els membres entremesclats en un abraç pòstum que reflectix el dolor inclús després d'haver perdut la vida. Una capa de calç (i inclús una capa de formigó per a aïllar millor els cossos dels integrants d'una saca dels de la següent) era un únic sudari comú per a tots, a l'espera d'una nova saca que contribuïra a omplir el buit restant. Això de les caixes de fusta quedava reservat per als soterraments en nínxols individuals (que alguns va havern’hi, quan els contactes i la posició social o familiar eren superiors a les diferències ideològiques), o per a les últimes capes de la fossa comuna.

A diferència del que va ocórrer al Cementeri General de València (i en altres) durant els anys de la guerra civil, ara no hi havia caixes de sabates amb fotografies dels cadàvers que hores o dies abans havien sigut soterrats a fi de facilitar la seua identificació; no era necessari, se sabia perfectament qui eren els executats. És més, estaven fins i tot inscrits amb totes les seues dades personals en el Registre Civil. Però tampoc hi havia unes llistes amb els seus noms i amb el lloc en què havien sigut soterrats, a disposició dels familiars que no s'havien assabentat a temps de la imminència de la seua mort (o no se'ls havia permés no ja fer-se càrrec del cos, sinó ni tan sols acostar-se a ell). Només va haver-hi, en algunes ocasions, la bona voluntat de l'enterrador que, a risc d'anar a fer-los companyia, va demorar la inhumació en la mesura que es podia per si en eixe interval algun familiar arribava a temps de veure per última vegada les restes maltractades i desfigurades. construir rases, no fosses quadrades, perfectes, tallades a esquadra, i d'una profunditat que pareix increïble (una d'elles, la núm. 128, aconseguix els sis metres i mig de profunditat, i no ha de ser l'única d'estes característiques); a més, per a introduir una màquina d'este tipus en l'interior del cementeri caldria haver destrossat mitja paret de nínxols o la porta principal, per no parlar de les fosses contigües.

S'ha parlat que una d'estes rases sí es va obrir en la paret exterior del cementeri, però no se sap amb quina finalitat. La segona versió és igualment dubtosa; es tracta d'un testimoni únic, mai repetit per altres familiars de les víctimes; en el millor dels casos, podria tractar-se efectivament de presos, controlats per la Guàrdia Civil, però no presos condemnats a mort i condemnats a cavar la seua fossa, i menys d'esta grandària.

33

A Paterna, cementeri on van anar a parar la major part dels executats a la província de València, quasi un centenar de fosses comunes, de molt diverses grandàries, van acollir en el seu moment les restes dels més de dos mil allí afusellats. Alguns van ser soterrats en nínxols individuals, pagats a molt bon preu pels familiars en el moment de la seua mort; altres van ser exhumats sense cap garantia científica, a partir de la dècada dels anys seixanta; però és ara, 70 anys després, quan s'ha iniciat el procés d'exhumació, fossa a fossa, per l'impuls dels familiars i les ajudes de l'administració; però la major part reposa allí, en el quadrant primer esquerra, encara que no són els únics; en menor nombre, apareixen també fosses comunes en el quadrant següent, i inclús en la secció segona, baixant per les escales a mà esquerra.

34

El contingut de les fosses Molts dels afusellats a Paterna eren part d'eixa massa anònima, acusats d'haver pres part activa en les socialitzacions, confiscacions de terres o fàbriques, en la destrucció d'esglésies, en els assassinats incontrolats dels primers mesos del conflicte, o simplement d'haver militat en partits o sindicats del Front Popular. Llauradors i obrers fabrils majoritàriament, de vegades també havien format part dels ajuntaments, comissions gestores o comités revolucionaris que es van estendre per tota la nostra geografia després del desmembrament del poder central.

Però no estaven sols. El fet que a Paterna foren executats la major part dels condemnats a mort de la ciutat de València (encara que el republicanisme va estar estés per tota la geografia), fa que junt amb ells apareguen tota una sèrie d'elements de professions liberals, comerciants, oficinistes, metges, funcionaris municipals i de l'estat, de secretaris d'ajuntament i de jutjat, d'advocats, magistrats i secretaris de sala, de mestres nacionals, periodistes i artistes en les més variades facetes, vertaders representants dels partits republicans d'esquerres més que de partits d'esquerres, sense oblidar amb això els militars, guàrdies civils, carrabiners, etc. encara que estos per altres motius molt diferents.

El trenet de rodalia de Paterna fou utilitzat assíduament des de llavors per dones endolades, famílies al complet que, procedents dels més diveros llocs de la província, o bé baixaven en l'estació de Les Carolines (actual Fira de Mostres) i des d'allí, vorejant els quarters militars arribar al Cementeri, o bé ho feien en la de Paterna, travessant tota la població, a fi de passar una estona amb el ser volgut, suposadament soterrat en una fossa comuna.

També fou visitat pels que, travessant el pont que creua el Túria, arribaven des de Manises o Quart de Poblet. Perquè entre els soterrats en les fosses comunes del cementeri de Paterna hi ha un bon grup de manisers. Al llarg del període analitzat, i formant part d'una sèrie de saques integrades per veïns de diverses localitats, van ser executats a Paterna un total de 43 veïns de Manises, soterrats per això en diverses fosses comunes. Passem a parlar d'ells.

El 12 de juny de 1939, menys de dos mesos i mig després d’acabada la guerra civil, són executats a Paterna cinc veïns de Manises, tots per aplicació de la sentència de pena de mort dictada per uns tribunals militars en aplicació del Codi de Justícia Militar i després d'haver incoat un judici sumaríssim: Ricardo Cañete Cervera, de 45 anys d'edat, casat i mecànic de professió, que

35

havia ocupat el càrrec de vocal en el Comité de Defensa; Francisco Cintas Albadalejo, de 33 anys, viudo, agricultor, membre igualment del Comité de Defensa; Vicente Pantaix Zamora, obrer, fadrí, de 33 anys; Miguel Signes Calatayud, obrer, de 45 anys i casat; i Francisco Rebollo García, de 61 anys d'edat, casat, i membre del Comité Executiu Popular. Tots ells, junt amb 17 barons més, van ser soterrats, en la fossa número 29 del primer quadrant esquerre, formant part d'una saca en la que apareixen veïns de nombroses localitats de la comarca (València, Silla, Mislata, Paiporta…) però també d'altres províncies espanyoles (Guadalajara, Santander, Jaén, Huesca o Madrid).

El mes de juliol fou testimoni de l'execució de tres veïns més de Manises, encara que en distints dies: el 21 fou executat Félix Royo Alcácer, un comerciant de 43 anys i estat civil casat, soterrat en una fossa comuna de què es desconeix el seu número. Podria tractar-se de la 21, la 23, la 25 i inclús la 30, ja que hi van ser soterrats part dels 18 components de la saca d'eixe dia, entre els quals es trobaven nombrosos veïns de Quart de Poblet, encara que també d'altres localitats com Catarroja, Torrent, Losa del Obispo, Bugarra, Picassent o Alcàsser (tal vegada el seu juí formara part del procés dut a terme contra els veïns de Quart executats eixe dia).

Una setmana després, el 28 de juliol, foren dos els veïns de Manises executats en el mur de Paterna: Perfecto Muñoz Veintimilla, de 28 anys d'edat, fadrí i pintor de professió, que havia format part del Consell Municipal com a regidor; i Francisco Pons Cases, de 23 anys d'edat, llanterner i fadrí.

Foren dos integrants d'una saca formada per 39 persones, procedents en la major part de la comarca de la Ribera Alta, encara que també n’hi havia dels Serrans, de la Costera o del Camp de Morvedre; Perfecto Muñoz estaria soterrat en la fossa núm. 22 del Cementeri de Paterna, mentres que Francisco Pons Cases hauria sigut exhumat i traslladat al cementeri de Manises al novembre de 1972.

Dos veïns més foren executats al setembre, el dia 7 concretament: Eduardo Alcaraz Balaguer, casat, comptable de professió; i José Soriano Folgado, ceramista i fadrí, ambdós de 31 anys d'edat, soterrats presumiblement en la fossa comuna núm. 69, junt amb onze executats més el mateix moment. La major part dels integrants de la saca procedien de la Canal de Navarrés.

Dos manisers més foren executats en la tanda següent, el 9 de novembre, en una monstruosa saca de 38 persones, representatives d'unes quantes comarques valencianes (Ribera Baixa, Serrans, Racó, l'Horta…) i de més enllà dels límits provincials (Madrid o Albacete): Enrique García

36

Pastor, casat de 39 anys, conegut com a “Perales”, i Salvador Valls Benlloch, de 41 anys i com l'anterior casat i terrisser (este últim havia ocupat el lloc de Regidor en el Consell Municipal de Manises). La seua fossa va ser traslladada en la Transició als nínxols número 43 i 44 del tercer quadrant, i actualment es troben en procés d’estudi i d’identificació per part del Grup PaleoLab. Un mes després, el 8 de desembre, cinc manisers foren executats a Paterna per aplicació de sentència de pena de mort com la resta dels 48 que van ser executats eixe dia, i soterrats en la fossa núm. 112: Francisco Bayarri Mir, de 47 anys i fadrí, del taulell de professió; com ho era Enrique Sanchis García, de 40 anys i casat; els rajolers Manuel Cerezo García i José Lerma Vilar, de 34 i 32 anys respectivament, i fadrins ambdós; i del delineant Julián Narros Muela, de 39 anys i d'estat civil casat. Junt amb ells van ser inhumats a la fossa veïns de l'Alcúdia, Alberic, Alginet, Carlet, Torrent, Oliva, Canet d’en Berenguer, Tavernes de la Valldigna i tants altres pobles de la província.

Si va acabar el 1939, no per això van acabar les execucions; és més, inclús van augmentar la freqüència i la intensitat. Manises es va veure novament afectada per quatre veïns, executats el 18 de gener, enmig d'una descomunal saca de 52 víctimes de la repressió, molts dels quals van ser soterrats en la fossa núm. 113, alguns en nínxols individuals, i altres en un lloc que es desconeix fins a la completa exhumació de la fossa assenyalada, la 113. Entre els veïns de localitats de la Vall d’Albaida, riberes Alta i Baixa, la Safor, o la Plana d’Utiel, apareixen altres de Granada, Madrid o Burgos.

Els noms dels manisers eren José Esteve Gimeno, de 44 anys d'edat i casat, dedicat a la venda ambulant, Carlos Soler Esteve, terrisser de 68 anys i casat igualment, el també terrisser José Navarro Marqués, de 53 anys, casat, que havia sigut segon tinent alcalde en la Comissió Gestora Municipal, la que es va dissoldre quan es va crear el Comité de Defensa, i Fernando Moya Colomina, que havia ocupat el càrrec de president en eixe Comité de Defensa mencionat, un mecànic de 43 anys i casat.

Després d'uns mesos de pausa, al maig continuen les aplicacions de les sentències de pena de mort contra els manisers: sis perdrien la vida en tres dates diferents, els dies 1, 9 i 20. Les víctimes del dia 1 es troben soterrades en la fossa núm. 111, on 53 veïns de les més diverses poblacions van ser colgats després de la seua execució. Entre ells: José Besants Puchades, terrisser de 25 anys i casat; Juan Escobar Fenollosa, jornaler agrícola de 47 anys, casat igualment; Juan Hurtado Mateu, llaurador de 47 anys i casat, que havia format part del Comité de Defensa en qualitat de vocal; i Onofre Sanmartín Rodrigo, de 29 anys, terrisser, casat, que havia sigut regidor en el Consell Municipal de febrer de 1937, en substitució dels Comités anteriors.

Una setmana més tard, el dia 9, fou executat Francisco Mateu Pérez,

37

llaurador de 39 anys i casat, regidor en el Consell Municipal com l'anterior, i soterrat presumiblement en la fossa 114 del Cementeri, formant part d'una saca de 49 individus procedents de moltes localitats diverses. Finalment, el dia 20 fou executat Samuel Cutillas Agolafía, terrisser de 51 anys i d'estat civil casat, soterrat en la fossa 114 però entre els integrants de la seua saca, formada per 47 individus (encara que alguns d'ells van ser soterrats en nínxols individuals), procedents també de molt diverses localitats. Esta mateixa fossa, la 114, arreplegà els executats el 25 de maig, 33 veïns de diversos pobles, encara que cap de Manises, però situats horitzontalment sobre els integrants de les altres dos saques anteriors. Ens trobem així amb una fossa que, almenys, acull uns cent trenta individus, la qual cosa fa suposar que ha de tindre una profunditat semblant a l'acabada d'exhumar el darrer octubre de 2018, la fossa 128, amb 6’50 metres de fondària.

Juliol de 1940 fou el mes en què més manisers van perdre la vida a Paterna. Un total d’onze entre el 13 i el 27 de juliol, i els seus cossos soterrats de la mateixa manera en la fossa comuna núm. 127, en les saques respectives.

En la primera saca van ser executats: Baltasar Expósito Martínez, un jornaler de 32 anys i d'estat civil casat; Gabriel López Catalá, casat, obrer de 40 anys que havia sigut regidor en el Consell Municipal; igual com ho havia sigut Manuel Tormos Enguídanos, ferroviari, casat i de 28 anys; José Luján Arnau, rajoler, fadrí i de 40 anys d'edat; Vicente Mestre García, terrisser de 30 anys i casat, membre del Comité Executiu Popular; i Ernesto Pla Doménech, del taulell, casat, de 27 anys. Formaven part d'una saca de 67 individus, dels més diversos llocs, com ocorre en la resta de les fosses. A la mateixa, a la 127, anaren a parar, separats per una capa de calç i una altra d'arena, els executats el 24 de juliol, un total de 54 individus entre els quals no n’hi ha cap de Manises, però sobre els quals, de nou després de la capa de calç i de terra, foren depositats els cinc manisers que, junt amb 31 individus més, foren executats el 27 d'eixe mateix mes: Antonio Alcácer Agustina, un obrer de 35 anys i casat, que havia sigut primer tinent d'Alcalde en la Comissió Gestora Municipal que funcionava en el moment de la sublevació militar; Ricardo Coll Gimeno, obrer, igualment, de 46 anys i casat; Salvador Gimeno Tortajada, de 67 anys, fuster i casat; Enrique Requena Cases, dedicat a la venda ambulant, fadrí de 45 anys; i Francisco Ribes Pérez, miner, de 47 anys i fadrí.

Encara fou executat un altre maniser en 1940, Ricardo Royo Botet, ceramista de 34 anys i casat, el 14 de setembre i soterrat en la fossa comuna núm. 126, junt amb 42 individus més, la majoria veïns de Massamagrell, una fossa que va ser intervinguda l'any 2012, sent els cossos exhumats en part, identificats alguns i altres tornats a deixar en el lloc en què es van trobar.

38

El 14 de gener de 1941 foren executats dos manisers més, Francisco Cervera Gil, llaurador de 51 anys i casat, i Salvador Tortajada Navarro, llaurador igualment, de 40 anys i casat, formant part d'una saca de 44 persones, soterrats presumiblement en la fossa 128. Dos manisers més van ser executats a Paterna i soterrats en el seu cementeri, Vicente Navarro Arnal (a) “Merdero”, un jornaler de 42 anys i casat, que havia sigut vocal en el Comité de Defensa i regidor en el Consell Municipal, executat en una saca de set individus el 3 d’octubre de 1942, soterrats en diversos llocs del cementeri, encara que este segons pareix que ho va ser en la núm. 138. I finalment, el 21 de novembre fou executat Eulogio Juan Arnal, un terrisser de 37 anys i casat, que havia sigut membre del Comité de Defensa, en una saca formada per 17 persones, soterrades majoritàriament en nínxols individuals, sent el d'Eulogio Juan soterrat en el 706-5a-4a.

Tres manisers més perderen la vida en este període de temps com a conseqüència de la repressió franquista, si no foren executats, sí que moriren mentres romanien tancats a la presó complint la condemna imposada pels tribunals militars. Es tracta de Teodoro Arnáez González, un obrer de 63 anys i viudo, mort al Càrcer Model de València com a conseqüència d'una tuberculosi pulmonar, sent el seu cos soterrat en la fossa comuna de la secció 10a del Cementeri General de València; havia sigut tinent alcalde de la Comissió Gestora Municipal i membre del Comité Executiu Popular.

Dos mesos més tard, el 28 d'agost de 1941, moria al penal de Sant Miquel dels Reis Francisco Martínez Martínez, un ceramista casat de 40 anys, com a conseqüència d'una greu malaltia, i el seu cos soterrat en la mateixa fossa que l'anterior, la 10a del Cementeri General de València. I en el mateix penal moria, com a conseqüència d'una tuberculosi pulmonar, Miguel Calabuig Latorre, el 5 de setembre de 1943, un jornaler de 33 anys i fadrí, el cos del qual va ser soterrat al cementeri general de València, a la fossa comuna situada a la Seccció 4a Esquerra.

Com podem veure, un cost en vides molt elevat com a conseqüència de la incivil guerra civil. Morts per ambdós bàndols, víctimes totes, però, per descomptat, amb diferències. Quaranta-tres hòmens, afusellats a Paterna des del 12 de juny de 1939 fins al 21 de novembre de 1942, encara que tancats des de molt abans, jóvens majoritàriament, amb unes edats que oscil•len entre els 20 del més jove i els 68 del més major (l'edat mitjana serien els 40 anys, encara que, sens dubte les edats predominants són els de 31-35, i 41-45) una població activa en el moment de major rendiment eliminada del procés productiu per afegir a les pèrdues humanes originades per la guerra pròpiament. De la mateixa manera, podem dir que la major part de les víctimes de la repressió de la postguerra eren treballadors industrials de les fàbriques de ceràmica del poble (18 casos, quasi la mitat dels executats,

39

estaven relacionats directament amb esta activitat professional), als que cal afegir els llauradors i els obrers, professions repetides per la major part de les localitats; tan sols dos dels casos tenen una professió un poc excepcional, un comptable i un delineant. Però en el seu conjunt, tenint en compte que Manises els anys trenta comptava amb una població de 6.667 habitants, ens permet afirmar que l'índex de repressió aconseguit és molt alt, un 6.44 ‰ (un dels més alts de l'antiga comarca de l'Horta, la dels 38 nuclis de població, inclosa la capital provincial), si ho comparem amb l'índex de repressió de la província de València (un 2.72 ‰) i inclús del País Valencià (un 2.34 ‰).

40

Víctimes de la repressió Diferència de tracte per als morts i per a les seues famílies. Si bé és cert que els uns i els altres, els de dretes i els d'esquerres, indiferentment de la ideologia que professaren, independentment de la seua ocupació laboral, de l’edat, de la posició social o econòmica de què disfrutaren, independentment que es tractaren de càrrecs públics o mers electors, d'empresaris o empleats d'oficines, de llauradors, terratinents o jornalers, que vestiren camisa blava, granota de mecànic, sotana o espardenyes, deixaren darrere de si dolor i desesperació entre familiars, mares, pares, fills, germans, que al temps passarien a sentir-se observats, perseguits, assetjats, castigats, per ser dona de, mare de, fill de, ja apareixen diferències en la terminologia utilitzada per a designar unes o altres víctimes, de tal manera que les de dretes sempre han sigut qualificades com d'assassinades, és a dir, mortes en contra de la seua voluntat, mentres que les de la repressió posterior al final de la guerra són executats, afusellats... com a resultat de l'aplicació d'un castic.

Si és veritat que els seus cossos, els dels uns i el dels altres, en la major part de les ocasions anaren a parar a una fossa comuna d'un cementeri distant, junt amb altres cossos que com ell haurien pogut o no ser identificats, coberts de terra i de calç, sense acompanyaments familiars, el seu futur no seria el mateix per a tots. I esta és una de les majors diferències entre ambdues repressions.

Acabada la guerra civil, els familiars dels “Caiguts per Déu i per Espanya” van comptar amb tots els permisos i les facilitats pertinents per a fer la seua exhumació, la identificació i la inscripció en el Registre Civil corresponent i el seu trasllat i posterior inhumació. Òbviament, va haverhi casos en què això va ser impossible (morts al front de guerra, llançats al mar, desapareguts…) però quan es va poder, es va fer, i quan no es van fer estes exhumacions, per la seua complexitat, es van dignificar els llocs on romanien soterrats. Els seus noms passaran a quedar gravats al lloc més freqüentat de la població, la façana de l'Església, i als cementeris, on un monument recordatori s'alçà en el lloc més transitat; i sovint recordats en les necrològiques de la prensa, misses o homenatges reiterats. I els seus familiars passaran a ser familiars de caiguts, amb prebendes, ajudes econòmiques, llocs de treball selectius, etc.

Inclús una part de les víctimes de la guerra civil seran convertits molt posteriorment17 en “Mártires de la Cruzada” per una església ni pacífica ni pacificadora, sinó col•laboradora en la repressió durant i després

41

de la guerra, contribuint poc a tancar eixes ferides que, segons pareix, s'encaboten a obrir els que demanen facilitats per a l'exhumació de les fosses de la postguerra.

Els altres, les víctimes de la postguerra, romandran en la major part de les ocasions en fosses comunes, unes obertes expressament per a això, altres com a forma comuna de soterrament dels “pobres de solemnitat”. Ni noms, ni dates, ni frases al•legòriques a les circumstàncies de la mort, ni símbols individualitzats en un espai comú; unes simples creus, unes rajoles innocents que recorden als familiars on, en un moment determinat, el seu cos, junt amb uns quants més, va ser soterrat sense caixa, sense sudari, tacat de sang, amb el rostre desfigurat, i sense que els seus noms aparegueren reflectits ni en façanes d'esglésies ni en pàgines de diaris,18 únicament en el full del Registre Civil de la localitat on va trobar la mort.19

17

Tenim així 26 beatificacions l'1 d'octubre de 1989, 11 casos el 29 d'abril de 1990, 122 el 25 d'octubre 1992, 11 més tres anys després i 3 casos al maig de 1997. A això se li unix el treball dels cardenals i dels bisbes espanyols, que al març del 2017 van beatificar 115 persones (95 religiosos i 20 seglars) i al novembre del 2017 60 membres de la Congregació de Sant Vicent de Paül.

18 No sempre va ser així; en els primers mesos de la postguerra, alhora que en la premsa diària podien llegir-se les necrològiques que arreplegaven els llistats dels veïns assassinats durant els anys de la guerra d'una localitat en concret, o els membres d'una congregació religiosa que havien patit la mateixa sort, per exemple, apareixen igualment notícies que fan referència a la detenció, o juí, etc. d'altres que havien pres part activa en eixos i altres actes jutjats pels tribunals militars; i inclús de vegades es fa referència a l'aplicació de les sentències de pena de mort dictades pels tribunals militars contra una sèrie de persones els noms de les quals sí que apareixen ací en lletres impreses.

19 Al novembre de 1985, en el desé aniversari de la mort de Franco, la revista El Temps va publicar un suplement especial, “No hi ha redempció sense sang. Suplement especial 2.238 afusellats a Paterna (1939-1956)” en el qual per primera vegada apareixia un llistat complet, amb noms, cognoms i la resta de dades personals, dels 2.238 executats al paratge conegut com El Terrer i en la galeria de tir dels quarters annexos, agrupats pel seu últim domicili. Per a molts dels seus familiars va ser la primera vegada que tenien constància d'on havia sigut soterrat eixe familiar del qual, en un moment determinat, havien deixat de rebre notícies i només sabien que havia sigut afusellat.

42

Sense eixir del Cementeri No tots els cossos dels 2.238 executats estan soterrats al Cementeri municipal de Paterna, ni molts menys; es desconeix el nombre dels soterrats, i es desconeix igualment el nombre dels que ja no hi estan, o no han estat mai; i desconeixem els seus noms, que no és problema menor.

Aquest desconeiximent no es deu al fet que, en algun moment determinat, igual com va ocórrer allà per 1939, l'estat facilitara els tràmits i mitjans necessaris perquè foren exhumats d'este i d'altres cementeris les víctimes de la repressió dels anys anteriors per al seu posterior trasllat a altres nínxols o a cementeris distants. Els cossos dels soterrats després de l’execució al Cementeri de Paterna seguixen ací (almenys molts d'ells, com ja sabem), però no sabem quants en són. El motiu, la desaparició física dels llibres del Registre d'Entrades del Cementeri municipal, com si algú s'encabotara a esborrar del record fets passats que mai ha agradat que deixaren evidències, idea que ja va posar de manifest Max Aub en Campo de los Almendros (pàg.

556), quan diu: “Por cierto que el capitán de la Guardia Civil de Paterna fue un día al cementerio y vio que en las tumbas, además del nombre, había muchos azulejos - que se fabricaban en Manises- que decían: “Tu familia no te olvida”. Se puso furioso: - ¿Ah, conque no olvidan?- y los romnpió todos o los hizo romper a culatazos…”

I no ja taulellets, sinó pensaments. Al juny de 1941, al cementeri de Paterna, el Comandant Militar de la Plaça va fer col•locar un escrit que deia textualment: “Después de la observación de algunos meses, llego a la conclusión positiva de que los lugares donde están enterrados quienes sólo por la aplicación justa de la Ley hemos fusilado, se utilizan alguna vez en protesta callada de esa Ley y como exaltación de quienes no han sido mártires, sino juzgados y condenados por un Código que hicieron nuestros padres, precisamente para evitar los saqueos, robos y asesinatos que sufrió en 1936 nuestro país. Es pues obligación nuestra exigir que, sin otro motivo que la devota y resignación cristiana, no sirvan estos lugares para cuna y cuidado de sentimientos de odio y sentimientos de venganza, muy opuestos a nuestra Religión y nuestro Credo.

De acuerdo pues con estos principios, exijo que en el término de un mes desaparezcan cuanto resulta en desacuerdo con los principios de austeridad y decoro que ha sido siempre un cementerio católico español.

El signo de la cruz presidirá destacadamente toda sepultura, sin que otros adornos o decorados oculten o desentonen este realce.

43

En las inscripciones recordatorias han de aparecer los nombres de los enterrados y de sus familiares, sin la menor frase que pueda dar pretexto a suponer un sentimiento indebido.

Las gentes y familiares que visiten el lugar de los suyos deben dar la impresión de que van al cementerio con el exclusivo ánimo de orar, conduciéndose con la devoción y silencio que el lugar significa.

Hago presente, por último, que se exponen estas advertencias con el ánimo sincero de prever cuanto, en el caso de verificarse alguna vez, daría lugar a medidas que ejecutaría sin vacilación, aún en contra de mis deseos íntimos. Deseos de paz y de afecto para todo compatriota, sea o no del modo como concebimos a España cuantos pusimos nuestro empeño en liberarla del virus ruso, y continuamos laborando por convertirla definitivamente en tierra de paz, donde no aniden sentimientos como aquí y en este escrito se señalan.

Paterna, a 26 de junio de 1941. El Comandante Militar.”

Amb la democràcia, l'ajuntament presidit per Bernardino Giménez va allunyar l'ombra de perill sobre les fosses dels represaliats en garantir la seua permanència com a tals i impedir la seua transformació en un altre tipus de soterraments. Poc després, amb l'alcaldia de José Enrique Bargues López, Pepita Rico, en qualitat de filla de Federico Rico Cabrera, executat a Paterna i soterrat en la fossa núm. 135, va sol•licitar a l'Ajuntament que les tombes dels difunts en la guerra (en realitat es referia a la postguerra) es declararen “històriques, vitalícies i exemptes de pagaments”, i s'acredite la relació de difunts soterrats en elles. Una Comissió de Govern, en Sessió Ordinària de 22 d'abril de 1994, i a proposta del Tinent d'Alcalde d'Economia i Hisenda Francisco Borruey Palacios, va acordar, entre altres coses: PRIMERO.- Asumir por el Ayuntamiento de Paterna los gastos que se originen en concepto por tasa de prestación de servicios de cementerio, por la renovación de Fossas o traslado de restos en el Cementerio de Paterna, debiendo acreditar sus familiares la condición de fallecido en la Guerra Civil española.

SEGUNDO.- Informar a la solicitante que el Ayuntamiento no tiene constancia en sus libros de Registro de Cementerio de quiénes son las personas cuyos restos están depositados en estas Fossas. No obstante, dado el tiempo transcurrido, la solicitante puede acudir a un notario acompañada de dos personas de edad que puedan confirmar sus manifestaciones, y levantar un acta de notoriedad en la que se contenga la relación de los fallecidos en la Guerra y enterrados en el Cementerio de Paterna, que ella dice conocer.20 20

Com ha de suposar-se, es referia als difunts després de la guerra civil.

44

S’iniciava així el procés de modificació paisatgística d'esta part del cementeri en començar a erigir-se memorials que agrupaven nombrosos executats d'una o d’unes quantes saques, o simplement uns pocs per a l'alçament d'una senzilla làpida. S'iniciava així mateix el registre cementerial dels soterraments en sòl a partir de les anotacions practicades per les sol•licituds de familiars per a alçar memorials, lloses, làpides, etc., encara que sense elaborar un llistat amb els allí soterrats.

Anys després, al novembre del 2011, un alcalde del PP, Lorenzo Agustí, amb el recolzament de tota l'oposició, dugué a terme la remodelació de l'Ordenança General de Cementeris a fi de preservar amb caràcter permanent les tombes i les fosses comunes dels afusellats pel franquisme, donada la singularitat d'alguns soterraments de centenars de persones en fosses comunes, que justificaven el canvi "por su carácter histórico y para garantizar a perpetuidad el valor del recuerdo".21 Però faltava saber quants dels 2.238 executats al mur van ser soterrats al Cementeri de Paterna, quantes fosses alberguen saques completes, quants cadàvers queden encara per exhumar, per identificar, per entregar a les famílies o per tornar a col•locar on estaven, però no com a despulles, sinó humanitzar-los i dignificar la zona.

Sabem que els integrants de la saca del 3 d'abril de 1939, després de l’execució a les instal•lacions militars de Patena, van ser soterrats al Cementeri General de València, en concret a la fossa 7ª Dreta, a excepció de cinc que ho van ser en nínxols individuals del mateix cementeri. Així doncs, una part dels executats van ser soterrats al Cementeri de Paterna, però no en fosses comunes, sinó en nínxols individuals pagats pels familiars, i que en nombre d'uns 120 estan distribuïts per tot el cementeri segons hem pogut investigar (hem de tindre en compte que els llibres de registre del cementeri estan incomplets; de fet, els fulls anteriors a gener de 1940 han desaparegut i desconeixem, per tant, els que van ser soterrats d'esta manera d'abril a desembre de 1939, i per les làpides localitzades sabem que sí que va haver soterrats durant eixe temps en nínxols).

Estem parlant d'uns 120 soterraments, en nínxols de 1ª, 2ª, 3ª i 4ª categoria, pels quals van haver de pagar unes quantitats que oscil•laven entre les 125 i les 400 pessetes de l'època, i amb l'excepció que de vegades els era assignat un nínxol sense possibilitat d'elecció, independentment de la seua categoria. Tal vegada en açò radiquen les paraules de crítica de Max Aub en l'obra esmentada quan, en parlar de l'enterrador i del funerari,

21 https://www.levante-emv.com/comarcas/2011/12/02/paterna-protege-tumbas-Fossas-comunesfusilados-franquismo/861676.html

45

diu textualment que van trobar un bon negoci; tal vegada per això (sense oblidar-nos de la càrrega d'humanitat que també podria tindre), mantindre els cossos sense soterrar el major temps possible per a permetre que les famílies es feren càrrec dels cossos, perquè un soterrament en fossa comuna no implicava cap ingrés per a la funerària, mentres que un en nínxol implicava l'abonament a l'Ajuntament de la taxa corresponent pel lloguer del nínxol, però també la compra del taüt i els consegüents servicis funeraris de làpida, trasllat, etc.

I no diguem si es tractava d'un trasllat a un altre cementeri.

Comptem amb testimonis de familiars que, en el moment d'arreplegar el cadàver de l'executat, es feien càrrec, el pujaven a un vehicle particular (i inclús a un camió quan es tractava de més d'un cos) i el traslladaven al seu poble, salvant tots els problemes que sens dubte van tindre amb les administracions municipals, sanitàries, eclesiàstiques, etc. dels pobles de destinació. Tenim constància documental de trasllats d'este tipus, amb els permisos governamentals corresponents, a localitats com a Canals, Ontinyent, Castelló de la Ribera, etc. En els registres cementerials van ser inscrits en el moment de la seua inhumació, però també es coneixen altres casos que, comptant amb el permís governamental per al trasllat d'un cadàver, aprofitant el viatge van traslladar al cementeri local altres cossos que van ser soterrats en nínxols individuals però sense identificar.

La resta d'executats, els que no van ser traslladats en el moment de la seua execució o anys després, o els que no van ser soterrats en nínxols individuals, van ser inhumats en les més de cent fosses comunes (de molt diverses grandàries i capacitat) esteses per les dos seccions del cementeri, curiosament sempre en la seua part esquerra, normalment agrupats per saques i per dates d'execució,22 que es reblien ràpidament per la quantitat d'execucions realitzades, amb les fosses dels veïns de la localitat que continuaven utilitzant esta forma d'inhumació amb caràcter temporal. Però era tal el nombre de cadàvers a soterrar que l'espai previst per a això va quedar ràpidament desmarcat en estar concentrades la major part de les execucions en els tres primers anys de la postguerra, temps insuficient per a la descomposició dels cossos, la seua exhumació i el posterior omplimet amb els cossos d'altres saques posteriors. Eixa és la raó que apareguen fosses comunes de represaliats en el quadrant primer segon esquerra de la zona superior, i inclús en el segon esquerra, en la part inferior, encara que ací mai han aparegut indicis d'estar dividit el terreny en fosses.

22

El que coincidira o no que foren del mateix poble depenia de si havien sigut afusellats el mateix dia, i no del desig d'agrupar-los pel veïnatge.

46

Posteriorment, a finals de la dècada dels cinquanta i seixanta, es va dur a terme tota una sèrie d'exhumacions d'individus concrets soterrats en una fossa comuna, sense cap tipus d'identificació genètica o procediment semblant. Amb l'experiència personal que m'ha permés observar les exhumacions que ara s’han fet, a finals de la segona dècada del segle XXI, em permet dubtar de la fiabilitat de les exhumacions realitzades en 1968, 1969, 1972, 1973 o 1975, i que a tan elevat preu (mil pessetes dels anys 50) van pagar els familiars dels finats a les funeràries encarregades d'organitzar el servici. Però seria ja després de la mort de Franco quan va començar el procés d'exhumació de les fosses comunes que tots coneixem, des d'aquella que, a finals de la década dels anys setanta, i per compte de l'Ajuntament, va comportar el buidatge de dos fosses comunes sobre les quals hui en dia s'alça el monument institucional als represaliats, sent les seues restes traslladades a uns nínxols del mateix cementeri, els número 43 i 44 del Tercer Quadrant, i el 54 i 55 d’aquest mateix Tercer Quadrant (corresponents a les saques del 9 i 4 de novembre de 1939, respectivament).

Aquests nínxols han sigut novament exhumats per l’equip de PaleoLab, en diferents campanyes dutes a cap entre el 2017 i el 2018, amb la intenció de poder identificar algunes d’aquestes víctimes.

Hagueren de passar molts anys fins que, el 2012, i per aplicació de la Llei de Memòria de Zapatero, es va dur a terme l'exhumació de part de la fossa 126, la dels de Massamagrell, la de les botelles de vidre en la que una part dels allí soterrats varen ser exhumats, alguns identificats i altres amb la imposibilitat de fer-ho pel mal estat de les restes. I uns quants anys més per a arribar al punt en què estem en estos moments (finals del 2018), quan una Diputació ha de fer el que un govern central ha sigut incapaç fins al moment d'assumir, i posar en marxa un procés que, de moment, pareix imparable.

Perquè sí, ara, vuitanta anys després d'acabada la guerra civil, vuitanta anys després que foren soterrats en eixes fosses, els familiars han aconseguit el permís per a fer-se càrrec dels seus cossos, per a soterrar-los on i com vullguen, per a rescatar uns cossos que els van ser robats, segrestats i que només amb un fort rescat van poder recuperar després de l’execució.

Després de l'eliminació de la partida pressupostària per a la recuperació de la memòria històrica per part dels governs del Partit Popular, han sigut les administracions autonòmiques les que, en la mesura de les seues possibilitats, han pres les regnes de les subvencions per a les exhumacions, que en el cas de la Comunitat Valenciana han quedat testimoniades en els treballs realitzats (i en via de realització) al Cementeri de Paterna, subvencionats per la Diputació Provincial, encara que seguint el procediment de la Llei de Memòria Històrica: A petició dels familiars s'inicia el procediment que, després de l’aprovació per la Diputació, conduirà als treballs de troballa, exhumació i identificació de les víctimes, a l'espera de la posada en pràctica de la Llei 14/2017, de 10 de

47

novembre, de Memòria Democràtica i per a la Convivència de la Comunitat Valènciana (DOCV núm. 8.168, de 13 de novembre de 2017 i BOE núm. 311, de 23 de desembre de 2017).

Exhumacions a l'orde del dia, sent en estos moments (desembre de 2018) la més mediàtica la del mateix Francisco Franco, i els milers de restes que el rodegen, encara que en molt pitjors condicions, en Cuelgamuros, Madrid, al Valle de los Caídos, on van anar a parar fa quaranta anys.

Primer l'exhumació de les fosses 81 i 82, a l'abril del 2017, que van servir per a posar en evidència el perill que es corre quan a algú se pretén desfer-se (o apropiar- se) d'una documentació tan necessària com pot ser un llibre de control de soterraments; després la 91, la 91-B i la 92 (al més d’agost), amb 14 cossos recuperats si afegim els cossos recupertas a la 81 i 82, d’aquest mateix procés de la denominada “Causa de Benifaió”. Li va seguir la fossa 113, amb un èxit impensable, a nivell mediàtic, que va posar el Cementeri de Paterna en el punt de mira dels mitjans de comunicació, per ser lloc de visita diària de les autoritats municipals, provincials, autonòmiques… i arribar inclús a ser judicializada (la investigació dels cossos passaria a ser responsabilitat de l'estat a través de la policia judicial per tractar-se de morts violentes)… encara que als pocs dies es va desestimar el procediment per haver prescrit els delictes. Però les restes parlaven i mostraven el maltractament rebut inclús després d'executats, llançats al fons sense ordre ni concert, amuntonats, dificultant si era possible encara més les tasques d'identificació, inclús després del buidatge complet, no ja d'un sol cos com presumiblement s'havia realitzat anys arrere. El resultat material va ser la recuperació dels cossos de 49 afusellats, més un altre procedent d’un nínxol on es trobava aquesta víctima del mateix 18 de gener de 1940.

Al març del 2018 es van iniciar els treballs de la Fossa 22, on els cossos, uns 33, estaven col•locats ordenadament, amb un respecte dins de la tragèdia, i amb una nova mostra de la intenció de l'enterrador d'ajudar en la mesura que es puga a la seua identificació quan apareix, junt amb un dels cossos, un pitxer de ceràmica que indubtablement no era quelcom que portava l'afusellat.

Li van seguir la núm. 128, una de les més grans del cementeri de Paterna, on se suposava que estaven els cossos de 130 afusellats.

Després d'unes setmanes d'incertesa en haver aconseguit el metre i mig de profunditat sense haver trobat cap resta, van començar a aparéixer els cossos, havent aparegut al final un total de 107 executats, en sis saques diferents. Va seguir l’exhumació de la 94 i de la 112, d’on es van poder recuperar 39 i 98 cossos, respectivament.

48

Un treball dut a terme de forma molt professional per un equip d’arqueòlegs, antropòlegs forenses, restauradors i fotògrafs, protegits per estudiants i voluntaris que campanya a campanya treballen incansablement en la recuperació d'uns cossos, d'unes dignitats, davall un sol abrasador que no protegixen uns tendals de ràfia alçats sobre les fosses obertes, i que han anat obrint, buidant i tancant cada una de les fosses intervingudes en el cementeri de Paterna. Un procediment que s'ha de seguir, un protocol aplicat sense excepcions, perquè s'està realitzant un treball científic alhora que moral i humà; no un simple buidatge. Un procediment en el qual cada un dels integrants de l'equip té la seua funció específica.

Després de la retirada del memorial (o memorials, perquè de vegades davall n’apareix un altre més antic, nomalmente de formigó recobert amb taulellets que arrepleguen els noms dels executats en una data determinada), es procedix a la localització de la fossa, perfectament delimitada pel tall geològic visible, alterada de vegades per soterraments posteriors o anteriors; una fossa normalment quadrangular, de 2 x 2 metres, molt ben remarcada, no resultat d'un treball precipitat, la qual cosa resulta evident des de la part superior fins al seu fons. Retirada la primera capa de terra i material de rebliment, apareix una capa compactada de calç, utilitzada per a accelerar la descomposició dels cossos que hi ha davall, i per a evitar les males olors que es podien produir, i més tenint en compte tants cadàvers, capa de calç que fou el vertader sudari de les restes, fins al punt que, de vegades, en alguns dels seus blocs queden com els negatius dels cossos que cobrien.

Retirada la calç, comencen a aparéixer les restes humanes i es produïx un canvi de ferramentes; els pics, pales, lligones, piquetes… es canvien per rasquetes, raspalls, pinzells, punxons, que ajuden a aïllar cada un dels ossos de la terra que els rodeja, en un intent d'individualitzar cada un dels cossos per a la seua perfecta extracció. Cada un d'eixos processos és perfectament documentat, i cada un dels ossos exhumats és guardat en bosses seguint un procés de classificació estudiat i minuciós; junt amb les restes humanes apareixen tota una sèrie d'objectes (restes de roba, pintes, ulleres, cremalleres, gomes d'esborrar, llapis, bales…) que són retirats i posats en mans del restaurador a fi de buscar qualsevol indici que puga servir per a identificar les restes junts amb els que es trobaven. Alguns d'estos objectes, per singulars, pareixen com a mostres del desig d'eixos cossos de ser reconeguts inclús amb el pas dels anys (botelletes de vidre col•locades junt amb el cadàver amb un paper o un floc de cabell, xicotets pitxers de ceràmica que aguanten el pas del temps, uns fulls de periòdic…).

49

Vestimenta de la persona 74 de la Fossa 128 del Cementeri Municipal de Paterna.

I•llustració de Gema López García feta a partir d’una fotografia d’Eloy Ariza.

No es trau un cos de la fossa fins que no està completament delimitat, reflectit en paper i fotografiat, així com el conjunt de la saca, fotografiat abans i després de cada extracció a fi de documentar tots i cada un dels processos seguit. Quan es realitza una exhumació, les restes són netejades en el laboratori, situat al mateix cementeri, i s’envien mostres a l'empresa encarregada de realitzar les proves d'ADN (a falta d’un banc d’ADN estatal o autonòmic), que seran comparades amb les mostres prèviament preses als familiars.

Una vegada exhumada la saca completa, es realitza un tast en la base de la fossa a fi de, si no se sap amb certesa, conéixer si hi ha més inhumats; en el cas d'haver-ne, el procés sol ser el mateix, una primera capa de terra que els separa, una capa de calç que els cobrix, i una nova sèrie de cossos entremesclats que són trets un a un seguint tot el procediment descrit anteriorment. En acabar d'exhumar-la, de nou un altre tast per a veure si estem davant del fons de la fossa, que es nota pel tipus de sòl, la seua compactació, etc.

Quan per fi s'aconseguix el final de la fossa, de nou són convocats tots els familiars per a donar per conclosa, de forma oficial, l'exhumació del seu contingut, i l'arqueòleg responsable fa una explicació del procés seguit, del nombre de cossos localitzat i de les circumstàncies especials.

La fossa és novament farcida de terra compactada a fi d'evitar el seu afonament i el de les contigües, i començant el procés d'espera dels resultats dels informes identificatoris.

50

Parlant en futur, quan els integrants d'una fossa hagen sigut identificats científicament, es farà entrega de les restes a les famílies respectives, per al seu trasllat al lloc que lliurement decidisquen. Cas que no siga reclamats per ningú, els ossos tornaran a la fossa comuna, però soterrats individualment, en caixes perfectament identificades per si en un futur algú els reclamara, i perquè este espai del Cementeri de Paterna és un lloc de Memòria, independentment de si davall les lloses i els memorials hi haja o no afusellats.

Vista general del Cementeri Municipal de Paterna durant els treballs d’excavació i d’exhumació en la Fossa 128. Fotografia d’Eloy Ariza.

51

Altres víctimes A més a més, va haver-hi altres represaliats, com Miguel Torrent Royo (a) “El Malogrado”, que el 20 de setembre de 1945 continuava tancat a Sant Miquel dels Reis complint una condemna de 30 anys de reclusió major, per un delicte d'adhesió a la rebel•lió pel Consell de Guerra celebrat a València el 4 d'agost de 1942; o Miguel Llobregat Cervera, en les mateixes condicions que l'anterior, encara que jutjat l'11 de setembre de 1939. O Baldomero García Blanes, que el 19 de novembre de 1942 encara es trobava pendent de juí pel procediment núm. 14.634-V instruït pel Jutjat Militar núm. 11 de València; José Palop Zapata, condemnat a 30 anys pel Consell de Guerra Permanent núm. 2 a l'agost de 1939, i que romania a Sant Miquel dels Reis a l'octubre de 1941; o Francisco Novejarque Anglés, condemnat igualment a 30 anys, i en Sant Miquel dels Reis a l'octubre de 1941.

A 30 anys va ser condemnat també Rafael Sancenón Torres per Consell de Guerra de juliol de 1939, estant al març de 1942 complint condemna a Sant Miquel dels Reis i al mateix temps pendent d'un altre juí pel Jutjat Militar de Torrent; curiosament, era germà d'un dels considerats com caigut al front pels informes rebuts. Rogelio Testó Ortuño, condemnat a 30 anys pel Consell de Guerra Permanent de juliol de 1939, que romania a Sant Miquel dels Reis al març de 1942.

52

Epíleg. Els treballs arqueològics i antropològics: les ferramentes científiques que donen llum a les hipòteis històriques.

En la lluita contra la “desmemòria”, els equips interdisciplinars d’antropòlegs, arqueòlegs, conservadors i restauradors, documentalistes, historiadors, metges forenses (entre altres) juguem un paper fonamental a l’hora de mostrar a la societat la difícil i dura realitat de la Guerra Civil espanyola i del franquisme. Aquesta realitat la fem visible principalment a través de l’estudi detallat de les fosses comunes, tot i que també mitjançant la documentació i el registre de tots els elements i estructures relacionats amb el moments previs, contextuals i posteriors al moment de la repressió.

Al País Valencià s’han fet diferents intervencions científiques des de l’any 2010,23 encara que coneguem casos d’exhumacions amb cert caràcter tècnic almenys des dels anys 2003 i 2004.24 Aquests treballs donen unes xifres provisionals aproximades25 d’uns 30 processos, que han abordat l’excavació d’unes 36 fosses i s’ha recuperat un total de 490 cossos.

Els treballs de localització de fosses a nivell provincial i autonòmic desenvolupats els darrers anys han confirmat la importància de Paterna com a centre de la repressió franquista al País Valencià. Comptabilitzem actualment 135 fosses dins del seu cementeri municipal, el que suposa un 27% de les fosses inventariades actualment a l’àmbit regional.

En concret, a Paterna, on es troben encara avui en dia gran part dels 4326 afusellats veïns de Manises, s’iniciaren els processos científics d’excavació i d’exhumació l’any 2012, de la mà del GRMHV27 i de l’equip tècnic de PaleoLab. En aquesta pionera iniciativa es va intervindre parcialment

23

Manuel POLO; Elisa GARCÍA, et al.: “Fosas comunes exhumadas en el territorio de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (2005-2011)”, en Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, núm. 18. Xunta de Galicia. Ourense, 2012.

24 Miguel MEZQUIDA: “Excavaciones y Exhumaciones de fosas de la Guerra Civil y del Franquismo en el País Valenciano”. La Linde, núm 8, pp. 167-218. València, 2017.

25 Xifres de finals de 2018, supeditades als estudis antropològics i arqueològics pendents per a un bon nombre de processos. I que podran incrementar-se en poc de temps amb les campanyes d’intervenció previstes per a l’any 2019.

26 Només 14 d’aquestes víctimes han pogut ser traslladades des de la Transició (com el cas de Francisco Pons Cases), o s’han dut endavant diferents procesos d’excavació i d’exhumació els darrers anys (Fossa 112, 113, 128, o Nínxols 43/44), i queden pendents les anàlisis genètiques per tal d’identificar-los.

27 Grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica de Valencia.

53

la Fossa 126 del Primer Quadrant Esquerra, i es pogueren recuperar 1228 cossos pertanyents a veïns de Massamagrell afusellats el 14 de setembre de 1940. Es donà així el primer pas per tal de començar a conèixer la realitat de les fosses comunes de Paterna.

Malauradament, l’aturada del recolzament econòmic per a aquest tipus de processos entre els anys 2012 i 2016 va impedir que es desenvoluparen noves intervencions al cementeri de Paterna (com el cas de la “Causa de Benifaió”, que ens va arribar en 2013). Fins que finalment la Diputació de València el 2017 va assumir la tasca que li hauria de correspondre a l’estat espanyol o a la Generalitat Valenciana.

Des del mateix moment que es va anunciar el finançament d’aquestes actuacions per part de la Diputació de València, gran nombre de famílies van començar a interessar-se per la fórmula necessària per dur endavant aquests processos. Una fórmula realment farragosa, però que ha permés, fins avui, l’exacavació i l’exhumació de les fosses 81, 82, 91, 91-B, 92, 113, 22, 128, 94 i 112. Més l’apertura i l’estudi dels nínxols 54 i 55, i 43 i 44 del 43 i 44 del Tercer Quadrant (corresponents a les fosses traslladades en la Transició de les saques del 4 i 9 de noveembre de 1939, respectivament, com ja s’havia especificat prèviament).

Tota aquesta tasca assumida només per dos equips (ArqueoAntro i PaleoLab), en tan sols 2 anys, ha comportat la recuperació d’un total de 415 víctimes, que se sumen als 12 represaliats de Massamagrell exhumats el 2012, com hem comentat abans. El total ens dona una xifra total de 427 cossos recuperats a Paterna en acabar les campanyes de 2018. De cara al 2019 es preveu, almenys, l’excavació de vora 300 víctimes més entre les fosses 115 i 127.

Els treballs científics desenvolupats principalment a Paterna des de 2012, però també a altres indrets del País Valencià des de 2010, contrasten antropològicament i arqueològicament gran part de les hipòtesis històriques plantejades des anys 80 i 90 en relació a la repressió franquista viscuda a la nostra comunitat autònoma.

28

Elisa GARCÍA; Manuel POLO (Coordinadores): Exhumant el Silenci. Ajuntament del Portell de Morella.

Castelló, 2017.

54

Técnics de l’Associació Científica ArqueoAntro treballant en l’exhumació de les restes òssies de la Fossa 128. Fotografia d’Eloy Ariza.

De fet, gran part d’aquestes hipòtesis poden verificar-se una per una, amb les evidències i les proves documentades del context forense de qualsevol de les fosses intervingudes la darrera dècada a la Comunitat Valenciana. En si, cadascuna d’aquestes fosses és una prova dels crims del franquisme.

Així, a diferents fosses de Paterna (94, 112, 113, o 128), hem pogut registrar per la posició de les mans, però sobretot per les lligadures vegetals conservades, que bona part dels afusellats estavem lligats pels canells.

Aquesta mesura la varen prendre els captors probablement per evitar les fugues dels condemnats a mort. Diferents testimonis orals asseguren que en les primeres saques van ser prou habituals els intents de fuga, fins que les controlaren mitjançant mesures dissuasòries com aquesta. Un patró que s’ha pogut documentar a diferents fosses de tot l’Estat español (Aragó, Castella i Lleó, Extremadura, Navarra), com recentment al Cementeri de Porreres29 (Mallorca, Illes Balears), segons l’informe presentat pel Govern Balear denunciant els crims de lesa humanitat allí evidenciats.30 29

“Informe de exhumación y análisis de los restos recuperados en la exhumación llevada a cabo en el cementerio de Porreres”, desenvolupat per la “Sociedad de Ciencias Aranzadi”.

30 https://www.abc.es/espana/abci-gobierno-balear-denunciara-posibles-crimenes-contra-humanidaddurante-guerra-civil-201801121621_noticia.html

55

Corda vegetal localitzada entre les mans del Individu 91 de la Fossa 128 del Cementeri Municipal de Paterna. Fotografia d’Eloy Ariza.

Per la munició registrada a les fosses de Paterna, també hem pogut asseverar que hi va haver piquets integrats per soldats del l’exèrcit colpista, i altres formats per membres del cos de la Guàrdia Civil. Ho hem pogut determinar després dels estudis dels projectils trobats en cadascuna de les fosses.

Els afusellaments tradicionalment s’ha pensat que varen ser fets principalment en primer lloc per l’exèrcit, fins al final de l’any 1939, quan van entrar nous “quintos” i ja no volen formar part d’aquests pelotons d’execució. Des d’eixe mateix moment, es pensava que només la Guàrdia Civil es va encarregar de complir les penes capitals. En línies generals pareix que aquest patró es complix, i a finals de novembre de 1939, en la Fossa 112 trobem les primeres evidències d’afusellament amb subfusells (per la troballa de projectils del calibre 9 mm llarg, com un localitzat en vértebres toràciques del Individu 84 de la primera saca del 30 de novembre de 1939 d’aquesta fossa), un armament molt característic utilitzat a la postguerra per la Guàrdia Civil (subfusells RU-35, Si-35, TN-35 y Atlantic). Però, tant en la saca següent d’aquesta Fossa 112 (del 9 de desembre de 1939) com en diferents saques de la Fossa 128 (del 23 d’octubre de 1940 i del 14 de gener de 1941), s’han recuperat diferents projectils del calibre 7 mm Máuser. El que justifica que encara en eixos moments l’exèrcit continuava fent foc sobre els condemnats a mort pel franquisme amb l’armament reglamentari (fusell Mauser espanyol). En el procés de recerca i de recuperació de 50 víctimes afusellades el 18 de gener de 1940 (49 a la Fossa 113, més una altra exhumada d’un nínxol del Segon Quadrant), vam veure que probablement

56

també van utilitzar aquests subfusells comuns entre la Guàrdia Civil.31 Així, per tant, tal volta aquest canvi brusc que se suposava en els piquets d’afusellament, no és tal, sinó que pareix que es va donar una substitució més gradual, a poc a poc, almenys fins a principis de 1941 (pel que s’ha pogut registrar en diferents intervencions). Per acabar finalment, la Guàrdia Civil assumint completament aquesta tasca fins a arribar al 1956, quan s’encarregaren d’eliminar l’últim maqui (darrer afusellat pel franquisme al País Valencià32).

Projectil del calibre 7 mm Mauser, associat a la persona 93 (UF-3097) de la “segona saca” del 23 d’octubre de 1940, de la Fossa 128. Fotografia d’Eloy Ariza.

Projectil del calibre 9 mm llarg, emprat per donar el “tret de gràcia” i recuperat a l’interior del crani de la persona 72 (UF-3084), de la “tercera saca” del 31 d’octubre de 1940, de la Fossa 128. Fotografia d’Eloy Ariza.

31

Miguel MEZQUIDA; Azahara MARTÍNEZ; Alejandro CALPE et al.: “Procesos de Excavación y Exhumación en el Cementerio Municipal de Paterna”. I Jornades de Memòria Democràtica a Paterna. Diputació de València. València, 2017 (en premsa).

32 Vicent GABARDA: Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). PUV, Universitat de València.

València, 2007.

57

Els trets de gràcia s’han observat clarament en la gran majoria de les víctimes dels diferents processos oberts a Paterna: A les fosses 22, 81, 82, 91, 91-B, 92, 94, 112, 113 i 128 intervingudes per ArqueoAntro; i suposem que també que en els represaliats de la Fossa 126 i dels Nínxols 43 i 44, i 54 i 55 del Tercer Quadrant, estudiats per PaleoLab. Així doncs, van ser rematats, en la major part dels casos, ja que s’observen traumatismes craneoencefàlics produïts pels impactes de projectils del calibre 9 mm llarg (projectils recuperats i documentats abundantment). Disparats per les pistoles dels caps del pelotó, que per aquest tipus de munició podien ser amb molta probabilitat l’Astra espanyola, model 1921 (Astra 400), de calibre 9 mm llarg; o la pistola Star espanyola, model 1922, també de calibre 9 mm llarg. La primera era reglamentària a l’exèrcit espanyol des de 1921, mentres que la segona va ser declarada reglamentària en la Guàrdia Civil el 1922. Per això, van ser les pistoles més nombroses i conegudes al llarg de la Guerra Civil i l’immediata postguerra.

Persona 79 de la Fossa 112 del Cementeri Municipal de Paterna, on es pot apreciar un evident orifici d’eixida. Fotografia d’Eloy Ariza.

58

Generalment, en aquestes fosses comunes tan nombroses les víctimes no duien caixa de fusta, tot i que de moment l’excepció que confirma la regla la trobem en les dotze víctimes de Massamagrell localitzades a la Fossa 126 (confirmant-se el testimoni oral d’una de les filles, Pepica Celda, que sempre havia afirmat que al seu pare i als companys els soterraren en taüts). A les fosses intervingudes per ArqueoAntro a Paterna hem pogut documentar víctimes soterrades en caixes només en fosses de grandària individual, com la 81, 82, 91-B o 92 (en aquesta última hi havien dos cossos en caixa, una dumunt de l’altra). Al Cementeri Civil de Castelló, també hem pogut documentar alguns casos de víctimes soterrades amb caixa de fusta a les Fosses F. 1-8 i F. 11-11. Però en aquestes grans rases longitudinals de Castelló, els cossos es trobaven ben disposats i amb una separació que permetia, sempre que els familiars ho pogueren costejar, ficar-los dins de taüts.

La tan esmentada calç també ha estat present en bona part de les fosses exhumades a Paterna. Com una grossa capa d’uns 15 o 20 centímetres a la Fossa 22, 94 i 113, en dos capes de la mateixa potència arqueológica a la Fossa 112 (per cobrir les dos saques), i fins a quatre capes de calç de grossor variable que cobrien quatre de les sis saques de la Fossa 128 (juntament amb altres estrats de reompliment i estructures sorprents com una capa de formigó). D’altra banda, també hem pogut verificar que era calç viva, líquida, la que es llançava sobre els cossos, per registrar-se també els “xorrolls” per les parets de diferents fosses, com les fosses 22 o 113.

Com déiem abans, diferents reompliments de terra i de calç cobrien les restes òssies. Aquesta pauta, generalment, s’ha repetit mecànicament (amb certes sorpreses, com el formigó i fragments de fusta a la Fossa 128) quan en una mateixa sepultura s’han registrat diverses saques. Com en els casos de la Fossa 112 i la Fossa 128, on per fi s’ha pogut demostrar científicament que en una mateixa fossa podia haver no dos saques (com en la primera), sinó fins a sis (com s’ha pogut registrar en la segona). S’han superat, fins i tot, les previsions dels familiars que en alguns casos comptaven no sols amb testimonis orals, sinó amb proves documentals d’aquesta superposició de cossos i saques.

59

Capa de calç (UE-1012) que cobria les restes òssies de l’última saca del 9 de desembre de 1939, llançada dins de la Fossa 112 del Cementeri Municipal de Paterna. Fotografia d’Eloy Ariza.

Respecte de l’excavació de les fosses podem desmentir, pel que hem documentat fins ara, els testimonis que parlaven de maquinària pesada de l’exèrcit que s’hauria encarregat de fer-les. Primer perquè no eren grans rases com en ocasions havíem sentit, on anaven amuntegant-se els cossos, sinó que estaven construïdes a mà segons s’entén per l’estratigrafia, pels perfils o per les empremtes trobades en les diferents intervencions (marques de pic o forats a les parets de la fossa per instal•lar bastides o escales). Però, en segon lloc, també hem rebut testimonis orals, de veïns vells del barri proper de l’Alborgí de Paterna (amb tradició de cases cova), que ens contaren com eren llogats per quadrilles per anar a fer “pous” al cementeri. I efectivament, aquesta és la morfologia o tipologia d’aquestes fosses comunes de Paterna, excavades com a autèntics pous, sent fins ara el cas més paradigmàtic el de la Fossa 128.

60

Interpretació gràfica de les diferents saques documentades en els treballs de camp de la Fossa 128 del Cementeri Municipal de Paterna. I•llustració de Gema López García.

La major part d’aquests soterraments col•lectius, salvant les inhumacions individuals, presentaven una morfologia quadrangular de 2x2 metres aproximadament (94, 112, 113 o 128), a excepció d’un cas rectangular de 2’5x2 metres (Fossa 22). I la profunditat ha sigut variable, depenent de cadascun dels processos, des d’una cota máxima de metre i mig des de la superficie a la Fossa 94, fins als 6’5 m de fondària de la Fossa 128. Així doncs, la impressió és que anaven adaptant-se al terreny que tenien per excavar, en un cementeri cada vegada més saturat, i a les saques que havien de soterrar per fer més o menys gran, o més o menys profunda cadascuna d’aquestes fosses.

En les excavacions i exhumacions del cementeri de Paterna s’ha pogut constatar també la intenció per part de familiars, soterradors o amics i companys presents, probablement, en el moment de la inhumació de les víctimes, de tractar d’identificar-les. Diferents evidències materials així ho reflecteixen, com les onze botelletes de vidre recuperades pel Grup PaleoLab a la Fossa 126,33 o la gerreta ceràmica que vàrem trobar a la Fossa 22. Aquestes botelletes duien trossos de paper amb els noms de les víctimes, tot i que en la majoria dels casos no es van poder llegir per no conservar-se en bon estat, com possiblement també ha ocorregut amb la gerra, on sí que hi havia un paper amb dades del represaliat. Tot i que, en aquell moment, la gerreta era prou pista per conèixer la identitat de l’afusellat. Per tant, la idea que ens transmeten aquests elements és la clara necessitat dels familiars de tractar d’identificar els seus parents en un futur.

33

Elisa GARCÍA; Manuel POLO (coordinadors): Exhumant el Silenci. Ajuntament del Portell de Morella.

Castelló, 2017, pp. 15 i 28.

61

Respecte dels cossos de les víctimes afusellades a Paterna, hem pogut registrar trasllats des del mateix moment dels seu afusellament. En alguns casos puntuals revisant el Registre Cementerial de Paterna (refet en la Transició per desaparéixer estranyament l’original), però també en comprovar els registres dels soterraments de Burjassot, Manises, Quart de Poblet o València34 a l’Horta, o el de pobles tan allunyats com Castelló de la Ribera, Ontinyent o la Font de la Figuera.

Gerra de ceràmica coberta amb esmalt estannífer i decoració en daurat, associada a la persona 7 de la Fossa 22 del Cementeri Municipal de Paterna. Fotografia d’Eloy Ariza.

Tot i això, el més freqüent era que les famílies que podien soterraven els parents en nínxols o fosses individuals del mateix cementeri de Paterna, com es pot veure amb les dues víctimes de Manises de la Fossa 22, Perfecto Muñoz Veintimilla i Francisco Pons Cases, inhumats respectivament a les Fosses 36 i 44 del mateix quadre del cementeri per tractar de traslladar-los posteriorment al poble d’origen, com en el cas de Francisco Pons, reinhumat per fi a Manises el 1972,35 tal com s’apuntava anteriorment. En alguns casos aquests moviments de cossos, generalment clandestins, cap a pobles com l’Alcúdia o Benifaió, es varen realitzar al llarg del franquisme. Sobretot, entre els anys 50 i 60 (trobem algunes excepcions amb documentació

34

José Lozano Vaquer, veí de València, va ser inhumat el 28/8/1939 al Cementeri General de València.

Segons consta en la página 12 del Registre Cementerial de Paterna de les Fosses del Primer Quadrant Esquerra.

35

62

oficial de la Delegació de Govern, consentint per exemple un trasllat a la Pobla del Duc36), assabentant-nos d’ells per testimonis orals que han preferit mentindre’s normalment en l’anonimat. A partir de la Transició aquest ritme de trasllats s’incrementà, no només a Paterna (on es registren moviments cap al Puig, l’Olleria, Puçol, Tavernes de la Valldigna, València) o al País Valencià (trobem diferents exemples a Dénia, Godella o Castelló37), sinó per tot l’estat español (es coneixen casos a Astúries, Extremadura,38 Múrcia, Castella-La Manxa i Navarra). Totes aquestes actuacions, tant en el franquisme com en la Transició, es realitzaven sense cap criteri científic, tal com hem pogut documentar amb metodologia arqueològica a les fosses 81, 82, 91 o 91-B, parcialment exhumades.

Els testimonis orals arreplegats “a peu de fossa” al Cementeri Municipal de Paterna els dos últims anys, per part de diferents membres de l’equip tècnic d’ArqueoAntro, donavem un servei com si allò fora una oficina d’atenció a les víctimes (que ho ha sigut extraoficialment). També han corroborat algunes de les hipòtesis plantejades per la historiografia de la repressió franquista. Diferents veus ens han narrat la falta d’informació per part dels familiars de les víctimes respecte de l’afusellament dels familiars. De vegades, fins i tot, s’assabentaven dies o setmanes després de l’execució. Si eren coneixedors de la data de l’aplicació de la sentència de mort, intentaven per tots els mitjans estar presents, almenys al cementeri, per a adecentar els cossos dels represaliats.

En aquest sentit, també hem pogut, amb un gran número de testimonis orals, reconstruir la història i la memòria d’un dels soterradors de Paterna, Leoncio Badía Navarro.39 Un nom recurrent entre les paraules de gratitud dels familiars de víctimes que ens han relatat que, en molts casos, gràcies a ell van arribar a conèixer en quines fosses es trobaven els parents.

Així mateix, havíem sentit moltes vegades que Leoncio donava a les vídues, germans, nebots… fragments de roba dels represaliats. Però la gran sorpresa ens la vam trobar en veure que diferents famílies, principalment del procés de la Fossa 22 de Paterna, conservaven com a tresors no només alguns retalls de les samarretes o dels pantalons amb alguns botons, sinó

36

Documentació aportada pels familiars de Vicente Tormo Miñana al procés d’intervenció de les Fosses 81, 82, 91, 91-B, i 92, en suposar-se que les restes òssies varen ser traslladades l’any 1955 des de la Fossa 91 (on hi havia víctimes, entre d’altres, del 13 de juliol de 1940).

37 Miguel MEZQUIDA: “Excavaciones y Exhumaciones de fosas de la Guerra Civil y del Franquismo en el País Valenciano”. La Linde, núm. 8, pp. 167-218. València, 2017, p. 174.

38 https://www.elsaltodiario.com/memoria-historica/fosas-transicion-pioneros-extremenos-memoriahistorica39 https://cadenaser.com/programa/2018/12/16/a_vivir_que_son_dos_dias/1544944073_160128.html

63

també cinturons, rellotges de butxaca, flocs de cabell, mocadors, penjolls (materials que més habitualment identifiquem i documentem a les intervencions). Es confirmen aquestes històries que havíem sentit tantes vegades. D’igual manera, també hem registrat arqueològicament com, quan estava en les seues mans, soterrava amb tota la dignitat que podia els assassinats pel franquisme, com així quedà patent per exemple en la disposició dels cossos de la Fossa 22.

Fragment del pantaló de Manuel Hernández Sáez (afusellat el 28 de juliol de 1939 i que podria haver estat a la Fossa 22), probablement retallat pel soterrador Leoncio Badía i conservat per la seua neta Amelia Hernández. Imatge d’Eloy Ariza.

Per concloure, veiem com 80 anys després de la fi de la Guerra Civil els familiars de les víctimes del franquisme continuen buscant els seus avantpassats i segueixen trobant la incomprenssió i les traves d’una bona part de la nostra societat, representada per un sector conservador i reaccionari que encara nega els assassinats de la dictadura franquista.

No comprenen que recuperar la Memòria és necessari per solucionar un problema de drets humans latent a l’estat espanyol, i que sense Memòria i sense Història estem abocats a repetir els mateixos errors del passat.

64

ANNEXOS 1.- Testimonis orals ANTONIO ALCÁCER AGUSTINA Antonio Alcácer Agustina va nàixer i va créixer a Riba-roja de Túria. Fill d’un llaurador amb terres de llaurança i d’arbres fruiters, aprengué l’ofici d’obrer de vila i prompte va adquirir un reconegut prestigi a la comarca.

En l’adolescència va tocar els platerets en la xaranga del poble. Quan va complir els 18 anys, va començar a treballar d’obrer als pobles de la zona i, estant a Manises, va conèixer la que més tard seria la seua muller, Concha Marroquí Ríos. Filla de Manuel Marroquí, “el tio Marroquí”, un respectat monàrquic del poble. Segons ella, Antonio era una persona alta, prima i molt guapo. “Em vaig enamorar d’una persona guapa”, solia dir.

Es casaren de negre, el color típic de l’època i s’establiren al poble d’ell, al carrer Rinconada, número 1. Van tindre dos fills, Josefina i Rafael.

Quan Antonio arribà a Manises, s’afilià a la CNT. Deia que no pertanyia a cap partit, era anarquista, tot i que durant la guerra va tindre el càrrec de conseller d’Obres Públiques, tal i com es constata en les actes de l’Ajuntament. Fou cridat per la quinta del 38, tenia 36 anys i destinat com a vigilant d’un camp de concentració a la partida dels Carasols, a Riba-roja de Túria. Mai no va anar al front.

El 14 de febrer de 1937 es va produir el primer bombardeig sagnant per part del vaixell Duque de Aosta, procedent d’Itàlia, que atacà la costa de la ciutat de València. Com a represàlia a les morts causades, una colla va detindre uns veïns de Manises, Vicente Vilar (fill del fabricant de ceràmica Justo Vilar) i Miguel Suria, que foren assassinats.

65

Acabada la guerra fou acusat d’haver participat en la detenció de tota la gent de dretes de Manises. Concretament, de Vicente Vilar, Bautista Miquel i, temps després, de Miguel Suria. Per pertànyer al Consell Municipal, se’l va acusar d’incitar a estes detencion.

Molts veïns de Manises foren assenyalats i detinguts gràcies als llistats de socis de l’economat de la CNT. Un d’ells, Antonio.

Fou detingut i dut a la presó de Torrent, després traslladat a Sant Miquel dels Reis i, finalment, a la Presó Model de València, on la muller el pogué visitar, ja que fins aleshores havia desconegut on parava el marit.

Només podia visitar-lo cada dos diumenges per a portar-li roba neta un poc de menjar.

Durant el judici, de caràcter sumaríssim núm. 219, causa 17458-V, fet el 24 de gener de 1940, diversos veïns declararen al seu favor demostrant la seua innocència davant les acusacions d’haver participat en les detencions.

Vicente Carpintero Alpuente va declarar que va anar a denunciar a l’Ajuntament un registre que alguns milicians havien fet a sa casa i que, gràcies a Antonio, que intercedí per ell, no el tornaren a molestar més al poble. El nou Ajuntament va certificar que era cert: “…al día siguiente me presenté en el Consejo Municipal rojo y hablé con don Antonio Alcácer Agustina, vocal que dicho día debía de tomar posesión y me prometió que no volverían a suceder dichas cosas por cuanto pediría la dimisión de dicho señor delegado rojo de orden público. Como efectivamente lo pidió y lo consiguió, puesto que planteó que, si no dejaba el cargo, dimitía él.”

Finalment, fou sentenciat a mort sota l’acusació d’adhesió a la rebel•lió. Concha, la muller, el 14 d’abril, mitjançant un advocat que va contractar, ja que era analfabeta, va sol•licitar l’indult.

Concha va saber que l’anaven a matar el diumenge 22 de juliol quan, en la visita a la presó, li digueren que no tornara més perquè l’anaven a afusellar. El 27 de juliol de 1940 moria com a conseqüència de les ferides produïdes pels impactes de projectil rebuts al tòrax i al cap tal com apareix en el certificat de mort.

Per a poder sobreviure, Concha va malvendre les terres a un familiar i, recomanada per la sogra, va enviar llargues temporades els dos fills, de tres i de cinc anys, a Riba-roja per tal que els criara la iaia. Mentrestant, pujava al tramvia 22 per vendre plats de majòlica en dos cistelles als mercats de Russafa i del Cabanyal.

66

Va guardar silenci un temps i treballà durament fins que un dia va arribar l’indult al seu marit. La desesperació i la impotència van fer que plantara cara als que havien denunciat el seu marit. Un li va respondre que guardara silenci que, per ser filla de qui era, no li havien fet res, però que si seguia parlant, li tallarien el cabell i la passejarien com a les altres dones de rojos.

L’assassinat d’Antonio va portar la desgràcia a la família. Dos germanes van caure malaltes i moriren poc després com a conseqüència de la pena que suportaven. La mare d’Antonio va decidir gitar-se i deixar-se morir. El pare de Concha, Manuel Marroquí, davant la desesperació de la filla, es va suïcidar al Salt del Moro quatre anys després.

Un amic de la família va resumir en uns versets la cruesa d’aquells anys: Té el marit pres.

Li va a portar roba i menjar.

Hui li ho han dit amb to endurit: -No torne més!

-Carles Subiela

67

JUAN BAUTISTA ESCOBAR FENOLLOSA

Juan Bautista Escobar Fenollosa va nàixer el 21 de juliol de 1892, en el si d’una família treballadora dedicada principalment al sector de la carn. El germà major venia animals vius com pollastres i conills a altres carnisseries o a particulars. Les germanes treballaven en la carnisseria de la família, negoci que hui en dia segueixen regentant a Manises.

No obstant això, Juan Bautista decidí dedicar-se a la ceràmica en una de les fàbriques de Manises com a jornaler. Era una persona alta i prima que no tingué l’oportunitat d’assistir a escola, però sobretot destacava per la seua humanitat. Una característica que de seguida va cridar l’atenció de la seua muller, Amparo Guzmán Navarro, amb qui va tindre quatre fills: Amparo, María Montiel, Vicenta i Juan Bautista.

Tal era la bondat de “Joanet el Capa”, com el coneixien al poble, que en nombroses ocasions es quedava sense menjar per donar-li’l a alguna persona més necessitada que ell. Una vegada va tornar a casa poc després d’eixir a treballar per a posar-se una altra camisa ja que la que portava li l’havia donat a un pobre amb qui s’encreuà pel camí. La muller, Amparo, assumia aquest actes amb una certa resignació i més tard afirmaria que el mataren per bona persona.

A dia de hui no estan clars els motius reals pels quals l’assassinaren.

Juan Bautista era una peronsa amb mentalitat d’esquerres i republicà que, un dia, abans de començar la guerra, va anar a escoltar un míting de Manuel Azaña a la Plaça de Bous de València, sense saber que aquest acte seria la

68

seua condemna a mort i la desgràcia per a la família. En algun moment de la jornada, algun veí del poble el reconegué i el denuncià al patró de la fàbrica de ceràmica on treballava com a terrisser i d’immediat va ser despatxat.

La notícia va córrer pel poble, on ningú li va donar treball. Començada la guerra, com que tenia muller i quatre fills, va allistar-se en l’exèrcit i va anar al front. No obstant, a causa de la seua edat, el destinaren com a caporal a les cuines del front de Terol a repartir el ranxo als soldats de la rereguarda.

Així va aconseguir que la família tinguera menjar.

Acabada la guerra, va tornar a Manises i fou denunciat per un veí.

Va tindre l’oportunitat de fugir a França, però com que no tenia les mans tacades de sang, preferí quedar-se al poble. Ja detingut, el portaren al Puig i després fou traslladat a Sant Miquel dels Reis, on va romandre fins que se celebrà el judici i fou sentenciat a mort per adhesió a la rebel•lió.

La família ho va saber gràcies al fet que, quan era trasllaat a Paterna en un carro, es va encreuar amb el tramvia 22 de Manises i va poder cridar: “Tramvia de Manises, digueu a Manises que al Tio Joanet el Capa el duen a matar!” En la sentència del judici sumaríssim hi havia sis condemnats, però no constava el seu nom. Apareixia en el full de darrere després d’un altre condemnat a mort de Manises.

El 6 d’abril de 1940, amb 47 anys, fou afusellat al paretó del Terrer de Paterna i soterrat en la fossa 111 del Cementeri Municipal de Paterna, segons va poder esbrinar la muller arran de l’incident del tramvia.

Tots els anys, l’1 de novembre, anaven al cementeri a portar-li flors i una placa de ceràmica amb el seu nom. La Guàrdia Civil, que vigilava les famílies, amb la culata del fusell picava la placa i la trencava. Així ho estigueren fent fins a l’arribada de la democràcia, quan ja els permeteren arreglar les fosses, posar cossis amb flors, tal com es troba hui en dia.

Després de la mort de Juan Bautista vingué la desgràcia a la família, com a altres famílies de “rojos” afusellats pel franquisme. Els expulsaren de casa, s'apropiaren dels seus béns i deixaren la família al carrer amb el que duien posat. Amparo i els fills es trobaren aïllats de la família i foren repudiats per una part de la família del marit i de la seua mateixa família.

Les filles majors, Amparo i María Montiel, foren obligades a netejar l’església de Manises. En nombroses ocasions hagueren de fregar el sòl de genolls repetidament per a netejar les escopinades que llançaven al seu costat les persones que anaven a missa. Per a poder menjar, Amparo, la muller, comprava al poble la ceràmica que podia, la carregava a l’esquena

69

en un sac i anava a Sueca o Catarroja per a canviar-la per un poc de menjar.

Segons contava, moltes vegades li donaven fesols corcats o pa endurit.

També treballava en les cases fent faenes de netejar o en la cuina a canvi d’un poc de menjar. Molts dies no n’aconseguia prou per a alimentar els fills, ella es privava de tot i això li produïa problemes greus d’anèmia.

Davant la terrible situació de marginalitat, alguns familiars s’apiadaren d’ella i els oferiren treball a les filles. L’amo d’una fàbrica de ceràmica li va donar treball a la major, però sense cotitzar a la Seguretat Social. María Montiel també va ser contractada en la mateixa fàbrica. I la tercera, Vicenta, trobà treball pintant ceràmica a la fàbrica de Francisco Valldecabres, prop de l’estació de la bàscula. El fill menut, Juan Bautista, treballava en una altra fàbrica prop del cementeri coent mufles. El 19 d’agost de 1961 el va matar un raig als 32 anys d’edat.

El sobtat decés del fill va fer que Amparo prenguera la decisió de marxar al Brasil, amb la filla María Montiel. El 1965 va tornar al poble i va viure amb Vicenta, el marit i els néts. Envoltada de la família, sempre amb la por al cos, va morir a Manises el 25 d’octubre de 1975.

70

GABRIEL LÓPEZ CATALÁ Gabriel López Catalá era fill de Gabriel López Biosca i Clotilde Catalá Gascó. A causa del treball de son pare, ferroviari, va nàixer a Quart de Poblet però de seguida van vindre a viure a Manises. Les germanes van nàixer a Benigànim, a Vilamarxant i a Manises.

Es va formar com a obrer i es va casar amb Remedios Zamora Herreros, veïna de Vilamarxant. Van tindre tres fills, Remedios, Gabriel i Carmen. Tots vivien al començament del carrer Maestro Guillén, de cases baixes amb un xicotet pati, on els veïns es coneixien i s'ajudaven entre ells. Gabriel era molt volgut ja que sempre estava disposat a ajudar a tothom. Quan un veí emmalaltia, s'organitzaven per a cuidar el malalt i ell sempre s'oferia el primer, com a voluntari, per a passar la nit o el que fera falta. En una ocasió una veïna li va comentar a la seua filla Carmen que son pare li havia ajudat a enllosar el pati i que no va acceptar gens de diners pel treball. “Hi havia persones bones al poble, però com ton pare no n'hi havia ningú”, li va dir en una altra ocasió.

Segons consta en la Causa General, va participar com a regidor en el Consell Municipal. Encara que la família desconeix que pertanguera a cap partit polític o sindicat.

Acabada la Guerra, un dia van trucar a la porta de casa i li van dir que se n'anara amb ells. Remedios, la dona, va anar a parlar amb l'alcalde i aquest li va dir que no es preocupara, que aquell que no havia fet res no ha d'anar-se’n, com aquells que sí que ho van fer malament i que ja van marxar.

Que se n'anara tranquil•la, que aquesta nit, al matí o qualsevol dia trucarà a la porta de casa. Va ser traslladat a la Presó Model de València.

Davant la tranquil•litat de les paraules de l'alcalde de Manises, la dona es va quedar esperant a casa. Passats uns dies va voler assabentar-se del marit i va marxar a València a portar-li roba neta. Quan va arribar a la presó li van comunicar que portava quatre dies soterrat a Paterna. No va haver-hi judici ni defensa. Va ser afusellat el 13 de juliol de 1940. La família mai va saber per què el van afusellar.

Després de l'assassinat, Remedios va buscar treball per a poder tirar avant amb els tres fills. Va treballar en les fàbriques de ceràmica descarregant fang, traient les peces del forn, tallant llenya… on li “eixia faena”. Va enviar Carmen, la filla xicoteta, amb quatre anys d'edat, a Vilamarxant amb l’àvia, i el fill Gabriel va entrar a treballar amb vuit anys en una fàbrica com a embalador de barriques fins que va haver de marxar a França perquè no trobava treball al poble.

71

Quan la filla major va caure greument malalta i va morir als vint anys, Remedios es va posar de dol, es va dedicar a fer punt de ganxo i a llegir periòdics vells que trobava al carrer. Cada diumenge que podia, des que li van matar el marit, s'acostava caminant, amb una altra vídua amiga seua, a visitar la tomba.

Tots els anys, el dia de Tots Sants, les vídues, mares i filles dels afusellats de la fossa comuna 127 del cementeri municipal de Paterna es reuneixen al voltant de la làpida per a depositar unes flors per als sers estimats.

72

ENRIQUE SANCHIS GARCÍA Enrique Sanchis García treballava com a ceramista a Manises, no es dedicava a la política, li agradava molt la lectura, en definitiva, era una persona “senzillota” (com deia la seua família) i treballadora.

A més, la família el considera com una persona a qui hui se li podria qualificar com a feminista, ja que sostenia que les dones tenien els mateixos drets que els homes.

Es va casar amb Mercedes Bonora Tomás, natural de Manises i van tindre 2 fills, Mercedes i Enrique. Vivien al carrer Blasco Ibáñez, actual carrer Major de Manises.

Quan el front es va establir prop de València, el van cridar a files i després d’acabar la guerra va tornar al poble. Per pertànyer al bàndol perdedor el van obligar, com a la resta dels companys de files, a retirar tots els enderrocs dels edificis que havien sigut cremats.

Als pocs dies d'estar treballant, l'11 d'abril de 1939, es va presentar una persona preguntant per ell a casa. La muller li va respondre que estava treballant i què era el que buscava, i ell li va dir que solament fer-li unes preguntes. Quan Enrique va tornar a casa, ella li va contar tot el que havia passat i ell li va dir que anava a veure què era el que volien, que no es preocupara, que preparara el sopar i que no tardaria molt. Se’n va anar per a respondre aqueixes preguntes i mai més va tornar.

En aquells moments la família d'Enrique no va tindre clar el motiu pel qual va ser denunciat. Sempre es va posicionar com a pacifista, fins i tot en els moments més convulsos durant la Guerra Civil solia dir: “Guanyen més guerres els llibres que les armes” i que “si hi haguera més cultura, no farien la guerra.”

Poc després de la detenció van anar al Convent de les Carmelites, on hi havia molta gent detinguda, però no el van trobar. De matinada, Francisco, un amic de dretes d'Enrique, li va dir a la seua dona que anara a l'Ajuntament amb menjar per a donar-li’l. Ràpidament es va presentar amb la filla Mercedes. Només van deixar que passara la filla, que llavors tenia 6 anys. Ella el recorda en un quarto molt xicotet i que li va fer molts besos.

73

L'endemà van tornar, però ja l’havien traslladat a la Presó Model de València.

Estant en aquella presó, Enrique va tindre coneixement dels motius pels quals va ser detingut, un assumpte de temps arrere. Segons conta la família, estant treballant com a ceramista, un company molt més jove que ell va ser qui el va denunciar per un assumpte que no tenia res a veure amb qüestions ideològiques o polítiques. Segons les normes de les empreses de ceràmica, els oficials que feien malament les peces no cobraven; a més a més, cada oficial posava una marca en les peces que fabricava, per a identificar-les a l'hora de cobrar. Aquest company havia posat com a marca una creu gamada i damunt les peces van eixir defectuoses, per la qual cosa va perdre tot el salari d'una setmana. Com que era molt jove, sa mare es va presentar a casa d'Enrique demanant-li que intercedira per ell davant de l'amo de la fàbrica ja que necessitaven els diners per a menjar. Enrique li va contestar que havia de fer bé el seu treball però que parlaria amb ell. Va arribar a un acord amb l'amo pel qual el company es comprometia a pagar a poc a poc les peces que havia fabricat malament.

Passat un temps, al poble una quadrilla de joves amb “poc de cap” es va dedicar a trencar les plaques amb els noms dels carrers. Quan van ser detinguts, els van ficar en el calabós. Entre ells estava el company d'Enrique.

Aqueix mateix dia es va presentar la mare a casa per a demanar-li que signara un document perquè els soltaren al més prompte possible. Enrique li va respondre que, si el signava, podia comprometre la seua seguretat i la de la seua família i que no volia tindre problemes. Aquella dona va tornar diverses vegades, però ell mai va signar.

A la presó Model va passar nou mesos, però el judici es va produir als sis mesos d'entrar. Va ser acusat de molts delictes que mai va cometre. La seua dona i la seua germana van ser a casa del company, ja investit cap de Falange, per a demanar-li que retirara la denúncia, com els havia recomanat un advocat amic de la família, perquè poguera eixir en llibertat, però es va negar a fer-ho. Als tres mesos, el 9 de desembre de 1939, va ser afusellat al paretó del Terrer i soterrat al costat d'altres companys en la fossa 112 del cementeri municipal de Paterna. Tenia 40 anys.

La família mai va ser molestada ni van patir assetjament ni registres.

La dona va assumir amb relativa enteresa la seua pèrdua i mai va infondre als fills odi ni rancor contra els que van assassinar el marit. Sempre va dir que era un bon home, senzill i treballador, que volia que els fills estudiaren en la Universitat, cosa que ell no va poder fer. Se’n van anar a viure amb l'àvia materna i, gràcies a la seua ajuda, va poder tirar avant. La mare va treballar en la ceràmica fins que va caure malalta per culpa de la depressió i mai més va tornar a treballar.

74

FRANCISCO MATEU PÉREZ

Francisco Mateu Pérez va nàixer a Riba-roja de Túria (Camp de Túria) el 14 d’octubre de 1899. Fill de José Mateu Gadea i de Juana Pérez Gimeno, la família paterna era coneguda a Riba-roja amb el malnom de Calavera, mentre que la materna era coneguda com a Monsay. Francisco i els germans José i Antonio, i més tard els fills i els néts, van continuar sent coneguts com a Calavera a Manises, on la família es va traslladar la dècada de 1910. En la família de Francisco eren carreters, i en aquesta època van passar a encarregar-se del transport de ceràmica des de Manises fins al port de València.

Ja durant la joventut a Manises, Francisco va començar a dedicarse a l’agricultura, a diferents masos de la localitat. Els fills recordaven com Francisco guardava les claus d’aquests masos per a poder organitzar els treballs dels cultius. També treballava puntualment a Catarroja i al Puig, en les campanyes de recollida de l’arròs. Francisco havia anat a escola a Ribaroja i, per tant, sabia llegir i escriure. Des de ben jove va estar vinculat a la CNT. Era un home aficionat a la caça i a la pesca (a la qual els seus fills es referien com a esclotar, activitat que consistia a recollir els peixos que havien quedat aïllats en els clots pròxims al Túria després d’alguna crescuda).

El 30 de novembre de 1922, quan Francisco tenia 23 anys, es va casar amb Encarnación Muñoz Roselló (18/07/1902-19/04/1985), filla de José Muñoz García i Encarnación Roselló Piquer. Encarnación també era natural de Riba-roja, encara que s’havia traslladat a Manises anys abans amb la família després de la mort de sa mare. El matrimoni va tenir cinc fills que van viure fins a l’etapa adulta: Francisco (3/01/1923-3/06/2004), Salvador (12/02/1926-15/01/2011), José (2/09/1930-12/06/2009), Alfredo (2/02/1934-28/04/2007) i Adrián (19/2/1938- 11/5/2003). Els dos menuts, nascuts durant la República, havien rebut originàriament altres noms.

75

Alfredo havia estat inscrit com a Sigfrido, però el 10 de juny de 1939, ja amb la guerra acabada, va ser batejat com a Alfredo. No obstant això, sempre va ser conegut com a Frido. Una cosa semblant va ocórrer amb Adrián, el nom del qual va ser originàriament Floreal, tal com consta en el Registre Civil, i que també va ser canviat en acabar la Guerra Civil, encara que per raons desconegudes el seu DNI encara recollia el nom de Floreal.

En la guerra, Francisco va ser mobilitzat, però no va ser traslladat al front, ja que estava casat i tenia fills. Durant aquesta època va estar destinat al port de València, on es traslladava diàriament a realitzar el seu servei de vigilància i subministrament de combustible a CAMPSA. Després d’un temps, i a causa dels bombardejos, van construir uns depòsits de combustible a Manises, al barranc del Fondo, i va continuar prestant servei allí.

Durant tota la Guerra Civil, Francisco va seguir vinculat a la CNT i en l’última etapa també a la FAI. En aquesta època va entrar a formar part del Consell Municipal de Manises com a regidor. Una de les seues preocupacions com a membre del Consell, tal com recordaven els fills, va ser l’interés per l’alimentació de la població i per l’assistència sanitària. Es van crear cuines a càrrec de militars per a atendre les necessitats del poble. Alguns fills recordaven que, davant d’una necessitat urgent, per exemple sanitària, es disposava de telèfons per a demanar cotxes que acompanyaven els veïns als centres d’atenció.

La preocupació per l’educació és un altre dels records d’aquella època que perdurava en els fills de Francisco. L’ampliació de l’edat d’escolarització durant la República va provocar un augment de la necessitat d’espai, per la qual cosa es van haver d’habilitar aules de l’Escola de Ceràmica. Es va donar el cas que el fill major havia deixat l’escola per a treballar i, a causa d’aquesta ampliació de l’edat escolar, va tornar a estudiar. Entre la família, s’acostumava a dir que aquesta quinta (nascuda a principis dels anys vint) era la que més sabia del poble, ja que era la que més temps havia pogut anar a escola.

Durant la guerra, Francisco no va participar en actes violents. Més bé al contrari, la família encara recorda com va tenir gent a casa fent-los passar com a familiars per a protegir-los de qualsevol classe de represàlia.

En acabar la Guerra Civil, hi va haver un període d’incertesa. Francisco va arribar a tenir passatges per a un vaixell a Alacant. Un dels fills recordava com estava davant quan son pare va trencar els bitllets. Seguint el consell d’alguns veïns i coneguts, Francisco va decidir quedar-se a Manises amb el convenciment que no hi hauria cap tipus de represàlia contra ell. Al cap i a

76

la fi, només havia sigut un home que havia participat en política des de ben jove i havia tingut responsabilitats locals, però no havia fet mal a ningú.

Poc després va ser detingut, jutjat i condemnat a mort. De la seua defensa, encara es conserven declaracions jurades on Francisco donava fe de no haver comés cap delicte violent ni de sang. No es van tenir en compte.

Va estar empresonat al monestir de Sant Miquel dels Reis durant un temps, on la muller anava regularment a dur-li la muda i a vegades menjar. La visita consistia simplement en l’entrega de la roba neta, però no hi havia ocasió per parlar. Per a comunicar-se amb la família, Francisco introduïa notes en els punys de la camisa.

Una de les vegades que Encarnación va anar a Sant Miquel dels Reis, que resultaria l’última, va observar l’eixida d’uns camions amb presoners, fet que va provocar nerviosisme i certa agitació en la cua dels visitants. En arribar el seu torn, li van anunciar que havien traslladat Francisco. Després d’anar a Govern Militar a preguntar per ell, li van dir que l’havien dut a Paterna. Encarnación va arribar al cementeri quan ja l’havien afusellat i estaven soterrant els cossos. Era el 9 de maig de 1940. Al Registre Civil de Paterna, amb número 327 i data de 10 de maig de 1940, a petició del Jutge Militar número 8 de València, va quedar documentada la inscripció de defunció de Francisco Mateu Pérez. Des d’aquell dia i fins a l’actualitat, la família ha visitat la fosa 114 per la identificació i la data de l’afusellament.

Després de la seua mort, a la família no li consta que hi haguera més actes de represàlia contra la vídua i els cinc fills, més enllà de comentaris i mirades al poble. Però la situació per a la família no va ser bona. Els dos fills majors van començar a treballar en la fàbrica de ceràmica de son tio Antonio, que es va fer càrrec també del tercer fill una temporada. La vídua va haver de començar a comerciar amb coneguts de Catarroja i el Puig. Els hi duia ceràmica i allí la canviava per arròs, simplement per a subsistir. Els anys immediats, la família va viure del treball dels dos fills majors i d’aquesta activitat d’Encarnación.

En passar aquests primers anys, els cinc germans es van dedicar a la ceràmica a Manises i, en la crisi dels cinquanta, es van organitzar en societat limitada per a fer majòlica, ceràmica decorativa i fins i tot sanitari. Gran part de la família (néts, besnéts i rebesnéts) encara continua vivint al poble.

Després de la mort de Franco, un dels fills de Francisco va tenir accés als arxius de la CNT-CGT, on constava la denúncia d’algun veí de Manises.

No obstant això, va ser un tema sobre el qual la família no va voler donar detalls als més joves. En l’època en què es va tenir accés a aquests arxius, el

77

nét de Francisco de més edat tenia vint anys.

La mort de Francisco va suposar un gran sofriment per a la família, que d’alguna manera es va transmetre també a les generacions següents; especialment als néts i nétes, que van conéixer la història per boca dels pares i de l’àvia i van poder entreveure el patiment i el dolor que va quedar en tots ells. La breu història que ací es recull s’ha anat construint a través dels testimoniatges dels seus néts i nétes, a través dels relats, silencis i comentaris que els van ser transmesos al llarg dels anys.

JOSÉ ESTEVE GIMENO A José Esteve Gimeno el van assassinar a Paterna, als 44 anys, el 18 de gener de 1940, junt amb 52 víctimes més procedents, principalment, del penal de Sant Miquel dels Reis i de la Presó Cel•lular de València, més coneguda popularment com la “Model”. Era fill d'Eduardo i Rosa, i vivien al carrer Capellà Català de Manises. Deixà quatre fills a càrrec de Maria, la seua dona. Treballava com a venedor ambulant de ceràmica, encara que en els viatges com a comerciant aprofitava per a carregar tot tipus de mercaderies que després venia al seu poble. Era una persona molt culta, per la qual cosa la família creu que degué anar a escola. No va participar en la Guerra Civil, encara que militava en Esquerra Republicana. Quan les forces sublevades van donar el colp d'estat, es trobava a Extremadura i immediatament va tornar a València a reunir-se amb la família.

Va ser condemnat a mort, com molts altres, en un juí sumaríssim per “adhesió a la rebel•lió” i afusellat a boqueta de nit al paratge del Terrer. Alguns testimonis transmesos d’aquella època conten que anaven a ser executats el 17 de gener, però per ser la festa de sant Antoni que a molts pobles de la província era considerada “festa gran”, l’aplicació de la condemna es va endarrerir un dia, per al dijous 18. El seu cos va ser soterrat a la fossa 113 del Cementeri Municipal de Paterna junt amb els de 48 persones més.

Gràcies a les rajoles que hi havia a l’antic Memorial de la Fossa 113, generacions més joves de la família Esteve han pogut començar a recuperar la seua història i la seua memòria, ja que a casa s’havia parlat molt poc del tema, per no dir res.

78

2.- Relació de manisers assassinats els anys del conflicte Cognoms i Nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Data mort

Lloc de la mort

Blanes Díez, José

36

Mestre nacional

C

FE-JONS

11/06/1936 Paterna (Picadero)

Vilar Arenas, Juan José

37

Comerç

C

FE-JONS

18/08/1936 Es desconeix

Surió Garcés, Rafael

51

Funcionari Municipal

C

Gimeno Cases, Melchor

58

Industrial

V

De dretes

08/09/1936

Soler Zorrilla, José

25

Industrial

S

FE-JONS

12/09/1936 Paterna (Picadero)

Aviñó Catalá, Vicente

64

Sacerdot

S

26/09/1936 Paterna (Picadero)

Botet Esteve, Juan Bautista

62

Religiós

S

26/09/1936 Paterna (Picadero)

Català Vila, Joaquín

40

Metge

C

Català Vicent, Juan

41

Insp. d’Assegurances

C

08/10/1936 Paterna (Picadero)

Pla Vilar, José María

42

Sacerdot

S

27/10/1936 Paterna (Picadero)

Sanchis Orts, Pascual

42

Sacerdot

S

28/10/1936 Paterna (Picadero)

Català Tomás, Eleuterio

40

Sacerdot

S

29/11/1936 Paterna (Picadero)

Martínez Aviñó, José María

44

Industrial

C

31/12/1936 Paterna (Picadero)

Miguel Garcerán, Bautista

44

Industrial

C

De dretes

14/02/1937

Vilar David, Vicente

42

Enginyer Industrial

C

Acc. Catòlica

14/02/1937

Calatrava Aviñó, Vicente

23

Estudiant

S

FE-JONS

12/05/1938 Front de Terol

Torricos Gallego, Antonio

19

Esudiant

S

De dretes

01/11/1938 Front de Terol

David Taberner, Miguel

19

Estudiant

S

De dretes

09/11/1938 Front de Guadalajara

Benlloch Verdejo, Benjamín

26

Mestre nacional

S

Sancenón Torres, Luis

24

Jornaler

S

FE-JONS

1938

Gallego Marzo, Bartolomé

32

Jornaler

S

De dretes

27/01/1939 Front Extremadura

Tradicionalista 26/08/1936 Es desconeix

FE-JONS

Chiva (Terme municipal)

07/10/1936 Paterna (Picadero)

Manises (Terme municipal) Manises (Terme municipal)

30/12/1938 Front de Lleida) Front de Còrdova

79

3.- Relació completa de les saques en què apareixen manisers executats a Paterna després de l fi de la guerra civil DATA D’INSCRIPCIÓ: 17 DE JUNY DE 1939 DATA D’EXECUCIÓ: 12 DE JUNY DE 1939 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Amo Barona, Jesús del

48

Guàrdia Civil

C

Guadalajara

Fossa 029

Baldellón Cubero, Francisco

27

Militar

S

Santoña (SA)

Fossa 029

Bermúdez Ruiz, Antonio

24

Metal•lúrgic

S

No consta

Fossa 029

Calvo Olmos, Pedro

33

Agent

C

València

Fossa 029

Cañete Cervera, Ricardo

45

Mecànic

C

Manises

Fossa 029

Carbonell Zaragoza, Ernesto

23

Escrivent

S

Silla

Fossa 029

Cintas Albadalejo, Francisco

33

Agricultor

V

Manises

Fossa 029

Ferrer Ramírez, Mariano

35

Jornaler

C

València

Fossa 029

Gómez Pérez, Pedro

41

Barber

C

Mislata

Fossa 029

Gómez Valle, Miguel

35

Jornaler

C

Siles (J)

Fossa 029

Jadeo Zamora, Vicente

33

Obrer de vila

S

Manises

Fossa 029

Merino Fierro, Antonio

19

Forjador

S

Barbastro (HU)

Fossa 029

Molina Molina, Juan

23

Magatzemista

S

Elda

Fossa 029

Nin Cárdena-Jiménez, Guillermo

40

Militar

C

València

Fossa 029

Forner Díaz, José

27

Forner

C

Chinchón (M)

Fossa 029

Pareja Gutiérrez, Juan

24

Llaurador

S

No consta

Fossa 029

Pérez Poveda, José Luis

22

Tallador

C

No consta

Fossa 029

Peris Martínez, Ismael

42

Obrer de vila

C

Alberic

Fossa 029

Rebollo García, Francisco

61

Jornaler

C

Manises

Fossa 029

Redondo Cerviño, Fernando

28

Forner

S

Madrid

Fossa 029

Signes Calatayud, Miguel

45

Obrer de vila

C

Manises

Fossa 029

Villalva Peris, Francisco

39

Jornaler

C

Paiporta

Fossa 029

80

DATA D’INSCRIPCIÓ: 31 DE JULIOL DE 1939 DATA D’EXECUCIÓ: 28 DE JULIOL DE 1939 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Alegre Linares, Domingo

62

Obrer de vila

C

Andreu Muñoz, Enrique

45

Llaurador

C

Balaguer Balaguer, Rafael

60

Jornaler

C

Benito Tortajada, Luis

24

Jornaler

Brisa Herrero, Benjamín

36

Carreres Flores, Felipe

PSOE

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Gandia

Fossa 022

Alberic

Fossa 022

Xàtiva

Fossa 022

S

Casas Altas

Fossa 022

Espardenyer

D

Benaguasil

Fossa 022

42

Llaurador

C

PC

Puig (El)

Fossa 022

Delgado Ferrer, Hipólito

25

Calderer

S

CNT

Sagunt

Fossa 022

Domingo Estellés, Ramón

50

Llaurador

C

Benifaió

Fossa 022

Escribá Lorente, Bernardino

42

Llaurador

C

Alqueria Comte

Fossa 022

Femenía Victoria, Telesforo

48

Llaurador

C

Alqueria Comte

Fossa 022

Fernández Díaz, Jovino

51

Ferroviari

C

Fernández García-Armesto, Ricardo

27

Advocat

C

Ferrer Garcés, Edmundo

26

Empleat

C

Fuster Estruch, Vicente

46

Llaurador

C

García Liviano, Pedro

43

Empleat

C

Hernández Juanes, Francisco

46

Llaurador

C

Hernández Sáez, Manuel

23

Xòfer

Hervás Noguer, Salvador

33

Javaloyas Ponce, José

CNT

PSOE-UGT Xàtiva

Fossa 022

València

Fossa 022

Bunyol

Fossa 022

Alqueria Comte

Fossa 022

PSOE

Xàtiva

Fossa 022

IR

Yátova

Fossa 022

C

Carlet

Fossa 022

Llaurador

C

Carlet

Fossa 022

32

Llaurador

S

Yátova

Fossa 022

Llácer Duart, Antonio

40

Forner

C

Carlet

Fossa 022

Lozano Váquer, José

28

Ex-Agent

C

València

Cem. Gral. Val.

Marco Pérez, José

44

Espardenyer

C

Carlet

Fossa 022

Martínez Sánchez, Rafael

29

Venda amb.

S

València

Fossa 022

Miñana Richar, Enrique

23

Llaurador

C

Alberic

Fossa 022

Monreal Lozano, Pascual

63

Bracer

V

Carlet

Fossa 022

Moratal Pellicer, José

48

Industrial

C

Alqueria Comte

Fossa 022

Moya García, Salvador

23

M. Nacional

S

Xàtiva

Fossa 022

PC-UGT

IR

81

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Muñoz Veintimilla, Perfecto

28

Pintor

S

Manises

Fossa 036

Panach Ferrer, Miguel

35

Llaurador

C

Canet Berenguer

Fossa 022

Pastor García, José

47

Industrial

C

Ibi

Fossa 022

Pérez Puentes, Rafael

39

Ferroviari

C

Alqueria Comte

Fossa 022

Pinilla Pinilla, Mariano

43

Maquinista

C

Sagunt

Fossa 022

Pons Cases, Francisco

23

Llanterner

S

Manises

Fossa 044

Román Sáez, Daniel

41

Llaurador

C

Yátova

Fossa 022

Romero Navarro, José

39

Obrer de vila

C

Yátova

Fossa 022

Sancho Soler, Emilio

41

Ferroviari

C

Xàtiva

Fossa 022

Sancho Yuste, Joaquín

46

Jornaler

C

València

Fossa 022

Santamaría Ramón, Paulino

32

Llaurador

S

Alberic

Fossa 022

Verdú Ramírez, José Mª

42

Carter

C

Alberic

Fossa 022

PSOE

CNT

DATA D’INSCRIPCIÓ: 9 DE SETEMBRE DE 1939 DATA D’EXECUCIÓ: 7 DE SETEMBRE DE 1939 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Abat Lahoz, Enrique

33

Electricista

C

CNT

Énguera

Fossa 069

Alabont Ortega, Miguel

43

Llaurador

C

UGT

Benigànim

Fossa 069

Alcaraz Balaguer, Eduardo

31

Comptable

C

Manises

Fossa 069

Benavent Gómez, Rafael

39

Llaurador

S

Anna

Fossa 069

Berenguer García, Isidro

36

Vidrier

C

L’Olleria

Fossa 069

Ferrando Alfonso, Joaquín

32

Jornaler

S

L’Olleria

Fossa 069

García Chouques, Vicente

33

Maquiner

C

Énguera

Fossa 069

Garrigós Muñoz, Fernando

48

Dependent

V

Énguera

Fossa 069

Grau Nácher, Vicente

44

Tornero

V

L’Olleria

Fossa 069

López Aparicio, Manuel

31

Camperol

C

Énguera

Fossa 069

Pastor Martínez, Manuel

21

Teixidor

S

Énguera

Fossa 069

Perales Castelló, Joaquín

35

Industrial

C

L’Olleria

Fossa 074

Soriano Folgado, José

31

Terrisser

S

Manises

Fossa 069

82

PSOE

DATA D’INSCRIPCIÓ: 10 DE NOVEMBRE DE 1939 DATA D’EXECUCIÓ: 9 DE NOVEMBRE DE 1939 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Aguado Vila, Juan Bautista

21

Llaurador

S

Alapont Palomares, José

35

Forner

C

Alvaro Luz, José

26

Llaurador

Andrés Ferrándiz, Bernabé

30

Aparicio Blasco, Basilio

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Sollana

Nínxol 43-44

Cullera

Nínxol 43-44

S

Ademuz

Nínxol 43-44

Comptable

C

Aldaia

Nínxol 43-44

37

Jornaler

C

Ademuz

Nínxol 43-44

Blasco Serrat, Antonio

20

Llaurador

S

Puebla S. Miguel

Nínxol 43-44

Carbonell Monjó, Rafael

33

Llaurador

S

Sollana

Nínxol 43-44

Castillejos Hernández, Juan

27

No consta

C

Ademuz

Nínxol 43-44

Codoñer Martí, Rafael

29

Llaurador

S

Sollana

Nínxol 43-44

Esteve Ortiz, José

52

Industrial

V

Aldaia

Nínxol 43-44

Ferrer Navarro, Miguel

50

Palmiter

C

Aldaia

Nínxol 43-44

Férriz Alvaro, Matías

44

Llaurador

C

Ademuz

Nínxol 43-44

Forriol Martínez, Manuel

30

Forner

S

Alaquàs

Nínxol 43-44

Garay Gisbert, Vicente

29

Llaurador

C

Chera

Nínxol 43-44

García Calatayud, Ernesto

36

Llaurador

S

Almussafes

Nínxol 43-44

García de Paredes, Manuel

34

Rajoler

C

Aldaia

Nínxol 43-44

García Garay, Fernando

40

Obrer de vila

C

García Pastor, Enrique

39

Terrisser

C

Manises

Nínxol 43-44

García Picot, Vicente

49

Llaurador

C

Sollana

Nínxol 43-44

Giménez Cervera, Eugenio

32

Barber

C

Bugarra

Nínxol 43-44

Gómez Palazón, Arquímedes

22

Estudiant

S

Albacete

Nínxol 43-44

González Sanz, Segismundo

45

Serrador

C

Alcàsser

Nínxol 43-44

Guillem Marí, Bautista

31

Llaurador

C

Catarroja

Nínxol 43-44

Guillem Moleres, Vicente

27

Barber

C

Sollana

Nínxol 43-44

Guzmán Dalmau, Francisco

48

Llaurador

C

Aldaia

Nínxol 43-44

Lacruz Muñoz, Pablo

38

Llaurador

C

Chera

Nínxol 43-44

Lino Sanz, Luis

37

Jornaler

C

Alaquàs

Nínxol 43-44

López López, Leonardo

36

Llaurador

S

UGT

Villar del Arzobispo Nínxol 43-44

Martínez García, Juan

39

Carreter

C

PC

Alaquàs

CNT-FAI

FAI

CNT

CNT

CNT

CNT

Villar del Arzobispo Nínxol 43-44

Nínxol 43-44

83

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Mata Martín, Julio

24

Estudiant

S

Madrid

Nínxol 43-44

Mateu Ruiz, Roque

29

Rajoler

C

Aldaia

Nínxol 43-44

Molins Martínez, Manuel

44

Comerç

C

Aldaia

Nínxol 43-44

Moreno García, Manuel

33

Llaurador

C

CNT

Chera

Nínxol 43-44

Poquet Boscá, Enrique

47

Jornaler

C

CNT

Alcàsser

Nínxol 43-44

Roig Ballester, Salvador

62

Rajoler

C

Aldaia

Nínxol 43-44

Sánchez Lull, Julio

46

Curvador

C

Alaquàs

Nínxol 43-44

Valls Benlloch, Salvador

41

Terrisser

C

Manises

Nínxol 43-44

Vila Delhom, Manuel

30

Llaurador

S

Albal

Nínxol 43-44

DATA D’INSCRIPCIÓ: 9 DE DESEMBRE DE 1939 DATA D’EXECUCIÓ: 11 DE DESEMBRE DE 1939 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alcañiz Vendrell, José

52

Electricista

C

L’Alcúdia

Fossa 112

Aliaga Dalmau, Juan Bautista

51

Jornaler

S

Alberic

Fossa 112

Amorós Puig, Juan Bautista

33

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Arbona Aparisi, Vicente

42

Llaurador

C

Carlet

Fossa 112

Bayarri Mir, Francisco

47

Terrisser

S

Manises

Fossa 112

Boix Vendrell, Felipe

27

Llaurador

S

L’Alcúdia

Fossa 112

Bonet Benavent, Pascual

50

Llaurador

C

L’Alcúdia

Fossa 112

Brines Antoni, Mariano

49

Mecànic

C

Canet d’en Berenguer

Fossa 112

Briz Fernández, Ramón

34

Llaurador

C

L’Alcúdia

Fossa 112

Cerezo García, Manuel

34

Del taulell

S

Manises

Fossa 112

Descals Montes, Mariano

43

Llaurador

C

L’Alcúdia

Fossa 112

Donate Moreno, Vicente

36

Comediant

C

Carlet

Fossa 112

Escutia Girona, José

48

Llaurador

V

Alginet

Fossa 112

Fernández Ros, Salvador

66

Xocolater

C

Torrent

Fossa 112

Frasquet Jordá, José

37

Comerciant

C

Oliva

Fossa 112

Galdón Escribano, Arcadio

32

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Galdón Escribano, Blas

40

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

84

UGT

CNT

CNT

IR

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Gómez Mari, Vicente

45

Camperol

C

Tabernes Valldigna

Fossa 112

Güiut Sánchez, Nicolás

48

Llaurador

C

Santa Cruz de Moya

Fossa 112

Hilario Montagut, Francisco

30

Jornaler

C

Alberic

Fossa 112

Lerma Rosa, Carlos

29

Forner

S

Benifaió

Fossa 112

Lerma Vilar, José

32

Del taulell

S

Manises

Fossa 112

Liern Minguet, Miguel

45

Obrer de vila C

Paterna

Fossa 112

Llácer Iborra, Eduardo

46

Llaurador

C

Alcàsser

Fossa 112

Llopis Ausina, José

42

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Llorca Climent, Vicente

47

Llaurador

S

Oliva

Fossa 112

Marcilla Soriano, José

29

Obrer de vila S

CNT-FAI

Torrent

Fossa 112

Martí Ruiz, Vicente

26

Empleat

S

PSOE

Alaquàs

Fossa 112

Martínez Marco, Luis

42

Llaurador

C

UGT

L’Alcúdia

Fossa 112

Mascarós Mut, Eduardo

42

Llaurador

C

Castelló de la Ribera

Fossa 112

Miguel Puchades, Salvador

32

Obrer de vila C

Torrent

Fossa 112

Mínguez Ródenes, Filiberto

24

Forner

C

Alberic

Fossa 112

Miralles Serer, Miguel

30

Llaurador

C

Benifaió

Fossa 112

Molina Guardiola, Elías

52

Jornaler

C

Castelló de la Ribera

Fossa 112

Narros Muela, Julián

39

Delineant

C

Manises

Fossa 112

Navasquillo Martínez, Francisco

49

Llaurador

C

Carlet

Fossa 112

Orduño Tafaner, Vicente

31

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Ortí González, Juan

51

Llaurador

C

Alcàsser

Fossa 112

Palop Ferrer, Aurelio

39

Llaurador

V

L’Alcúdia

Fossa 112

Patricio Sancho, Antonio

40

Llaurador

C

Castelló de la Ribera

Fossa 112

Pinto Navarro, Adolfo

46

Ferroviari

C

Sagunt

Fossa 112

Roch Palop, Pascual

31

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Sanchis García, Enrique

40

Terrisser

C

Manises

Fossa 112

Sapena Zaragoza, Francisco

33

Llaurador

C

Silla

Fossa 112

Sifres Roig, Bautista

43

Llaurador

C

Oliva

Fossa 112

Soria Badía, Miguel

29

Llaurador

C

Alberic

Fossa 112

Tarazona Vilar, Francisco

22

Perruquer

S

Puzol

Fossa 112

Villanova Fabra, Vicente

35

Llaurador

C

Alcàsser

Fossa 112

UGT

CNT

85

DATA D’INSCRIPCIÓ: 19 DE GENER DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 18 DE GENER DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Aranda Barón, Antonio

27

Calderer

C

Beneyto Calabuig, Rafael

41

Sabater

nc

Bolniches Bolniches, Emilio

27

Obrer de vila

Caballero García, Bernardo

36

Calabuig Vila, Juan

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Guadix (GR)

Fossa 113

La Font de la Figuera

Fossa 113

C

Mislata

Fossa 113

Llaurador

C

Carlet

Fossa 113

28

Industrial

C

La Font de la Figuera

Fossa 113

Calatayud Valero, Eduardo

45

Llaurador

C

Carcaixent

Fossa 113

Cárdenas Berbel, Manuel

33

Oficinista

C

Sagunt

35-5ª-4ª

Coello Martínez, Diego

25

Xòfer

S

València

Fossa 113

España Cerdá, Ricardo

27

Camperol

C

Alzira

Fossa 113

Esparza Olcina, Joaquín

34

Textil

C

Ontinyent

Fossa 113

Esteve Gimeno, José

44

Venda ambulant

C

Manises

Fossa 113

Fenollosa Iborra, Francisco

42

Obrer de vila

S

Rafelbunyol

Fossa 113

Galdón Escribano, Salvador

37

Llaurador

S

Alberic

Fossa 113

García Collado, Bartolomé

48

Llaurador

C

Rafelbunyol

Fossa 113

García González, Felipe

38

Jornaler

C

Fuentidueña (M)

Fossa 113

Gomar Benavent, Bautista

42

Llaurador

C

La Pobla Llarga

Fossa 113

Gomar Ferrando, Adolfo

31

Xòfer

C

Oliva

Fossa 113

González García, Eduardo

27

Carpinter

nc

València

Fossa 113

Gramage Castelló, Ezequiel

28

Agricultor

nc

La Font de la Figuera

Fossa 113

Herrero Monzonís, Vicente

39

Industrial

S

PSOE

Rafelbunyol

Fossa 113

Herrnandis Eres, Bautista

45

Llaurador

V

UGT

Rafelbunyol

Fossa 113

Llin Sanz, Rafael

33

Botoner

C

Ontinyent

Fossa 113

Lorente Furió, Bautista

32

Llaurador

S

Benifaió

Fossa 113

Lucas Furió, Ramón

46

Llaurador

C

Rafelbunyol

Fossa 113

Mármol Gallego, Francisco

54

Castrador

S

L’Alcúdia

Fossa 113

Márquez Güaita, Lorenzo

41

Llaurador

C

Villagordo del Cabriel Fossa 113

Márquez Pérez, Gregorio

49

No consta

C

Villagordo del Cabriel Fossa 113

86

PSOE

IR-PSOE

UGT

UR

Professió

E.C. Militància

Edat

Monfort Soriano, Francisco

29

Teixidor

S

Ontinyent

Fossa 113

Moya Columina, Fernando

43

Mecànic

C

Manises

Fossa 113

Natividad Zuriaga, Rafael

37

Tramviari

C

Rafelbuñol

Fossa 113

Navarro Marqués, José

53

Terrisser

C

Manises

Fossa 113

Núñez Miguel, Francisco

47

Llaurador

C

L’Alcúdia

Fossa 113

Olarte Díaz, Juan Bautista

25

Xòfer

C

València

Fossa 113

Palomares Aparicio, Miguel

53

Tramviari

C

València

Fossa 113

Pedro Félix, Francisco

40

Obrer de vila

C

PSOE

Rafelbunyol

Fossa 113

Pedro Vellber, Vicente

54

Obrer de vila

C

CNT

Rafelbunyol

Fossa 113

Raga Fortea, Vicente

38

Llaurador

C

Silla

Fossa 113

Rama Expósito, Enrique

52

Obrer de vila

C

Rafelbunyol

Fossa 113

Ramón Benavent, Salvador

33

Jornaler

S

La Pobla Llarga

Fossa 113

Ripoll Ortolá, Nicasio

33

Llaurador

C

La Pobla Llarga

45-5ª-4ª

Ros Esteve, José

32

Xòfer

C

Rafelbunyol

Fossa 113

Ruiz Blasco, José

39

Llaurador

C

Alginet

Fossa 113

Sánchez Aguilar, Antonio

40

Llaurador

C

Sagunt

Fossa 113

Sanz Giménez, Fausto

48

Obrer de vila

C

La Font de la Figuera

Fossa 113

Simón Llorente, Pedro

43

No consta

nc

Palacio Sierra (BU)

Fossa 113

Soler Esteve, Carlos

68

Terrisser

C

Manises

Fossa 113

Soler Gimeno, Antonio

35

Llaurador

C

València

Fossa 113

Soriano Vitoria, Vicente

34

Camperol

C

Sagunt

Fossa 113

Tarín Verduch, Fernando

54

Perruquer

C

Alzira

Fossa 113

Torregrosa Alonso, Francisco

47

Arquitècte

C

València

Fossa 113

Torró Vila, Rafael

47

Jornaler

C

Ontinyent

Fossa 113

CNT

UR

CNT

IR

PSOE

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Cognoms i nom

87

DATA D’INSCRIPCIÓ: 1 DE MAIG DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 1 DE MAIG DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Adsuar Tusell, José

33

Llaurador

C

Sueca

Fossa 111

Alcover Alba, Pablo

32

Pescador

C

Cullera

Fossa 111

Aleo Badía, Rafael

45

Fumigador

C

Alberic

Fossa 111

Angoy Lambea, Víctor

28

Pintor

C

Gandia

Fossa 111

Barber Pastor, Angelina

65

Ama de casa

V

Oliva

Fossa 111

Beltrán Escribá, Manuel

41

Xòfer

S

Cullera

Fossa 111

Benlloch Fenollosa, Antonio

40

Llaurador

C

Rafelbunyol

Fossa 111

Besants Puchades, José

25

Terrisser

C

Manises

Fossa 111

Briz Ramírez, Andrés

47

Jornaler

S

Caudete Fuentes

Fossa 111

Calabuig Micó, Francisco

26

Camperol

C

Moixent

Fossa 111

Corella Escrihuela, Pascual

38

Llaurador

C

Tavernes Valldigna Fossa 111

Costa Llinares, Enrique

38

Llaurador

S

De Juana Martínez, Eleuterio

24

Xòfer

Escobar Fenollosa, Juan

47

Estrada Magrán, Isidro

CNT

Bellreguard

Fossa 111

S

València

Fossa 111

Jornaler

C

Manises

Fossa 111

34

Metal•lúrgic

C

Barcelona

Fossa 111

Estruch Tarazona, Antonio

32

Ebenista

S

Gandia

Fossa 111

Ferrer Martínez, Jaime

35

Xòfer

C

Carlet

Fossa 111

Forés Puig, Juan

50

Militar

C

València

Cem. Gral. Val.

Fuster Oltra, Ramón

43

Llaurador

C

Alberic

Fossa 111

Gozalbo Moreno, Vicente

29

Llaurador

C

Carlet

Fossa 111

Guillem Domínguez, Antonio

37

Llaurador

C

Silla

Fossa 111

Guzmán Gómez, Antonio

33

Teixidor

C

Énguera

Fossa 111

Hernández Brines, Ernesto

55

Llaurador

C

Alberic

Fossa 111

Hurtado Mateu, Juan

47

Llaurador

C

Manises

Fossa 111

Jerez Marco, Antonio

32

Xòfer

C

La Romana

Fossa 111

Lluiars Roig, Jesús

28

Llaurador

C

Sollana

Fossa 111

Martínez Grao, Lorenzo

61

Cadirer

C

Alberic

Fossa 111

Martínez Martínez, Juan

46

Electricista

C

València

Fossa 111

88

CNT

CNT

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Martínez Olivares, Alfonso

42

Llaurador

C

Yecla

Fossa 111

Martínez Rozalén, Isidro

26

Pedrapiquer

S

Marines

Fossa 111

Mayor Bono, Pedro

43

Llaurador

C

Meliá Píriz, Manuel

30

Jornaler

C

Cullera

Fossa 111

Miralles Asensio, Francisco

39

Taberner

C

Carlet

Fossa 111

Molla Ureña, Manuel

27

Textil

C

Ontinyent

Fossa 111

Núñez Campos, Manuel

46

Jornaler

S

València

Fossa 111

Pardo Lafuente, Julio

38

Peón caminero

C

El Pedroso (SE)

Fossa 111

Peiró Jordá, Domingo

44

Llaurador

C

Riba-Roja de Túria

Fossa 111

Pérez García, Vicente

38

Jornaler

C

Moixent

Fossa 111

Pérez Martínez, Fernando

33

Vidrier

S

València

Fossa 111

Pérez Palomares, Eduardo

51

Escrivent

C

Revert Hernández, Vicente

65

Carpinter

V

Moixent

Fossa 111

Rios Perigüell, Antonio

32

Obrer de vila

C

Ontinyent

Fossa 111

Rodríguez González, Francisco

20

Camperol

S

No consta

Fossa 111

Ronda Bernardo, Antonio

48

Tallant

C

Cullera

Fossa 111

Sala Albentosa, Bautista

41

Jornaler

C

Alberic

Fossa 111

Sanga Mascarós, Miguel

37

M. Nacional

C

Bugarra

Fossa 111

Sanmartín Rodrigo, Onofre

29

Terrisser

C

Manises

Fossa 111

Serra Catalá, Natalio

34

Llaurador

C

Cullera

Fossa 111

Simó Biosca, Daniel1

42

Sabater

C

Moixent

Fossa 111

Tarazón Muñoz, Francisco

21

Dependent

S

Tuéjar

Fossa 111

Tormo Sanz, Antonio

65

Corredor

C

Ontinyent

Fossa 111

Vayá Navarro, Vicente

29

Llaurador

S

La Pobla Llarga

Fossa 111

Vuves Marquefa, Enrique

20

Llaurador

S

Oliva

Fossa 111

PC

CNT-FAI

IR

Tavernes Valldigna Fossa 111

Tavernes Valldigna Fossa 111

89

DATA D’INSCRIPCIÓ: 10 DE MAIG DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 9 DE MAIG DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alcover López, Aurelio

37

Industrial

C

Carlet

Fossa 114

Almecija Gomis, Francisco

32

Jornaler

C

Sagunt

Fossa 114

Almiñana Vives, Francisco

43

Llaurador

C

CNT

Polinyà de Xúquer

Fossa 114

Alvarez Madrid, Juan

36

Jornaler

C

CNT-FAI

Chelva

Fossa 114

Arnal Campos, Dolores

42

Ama de casa

C

Benaguasil

Fossa 114

Belda Barberá, Rafael

33

Carpinter

C

Ontinyent

Fossa 114

Benajes Lloria, Miguel

37

Camperol

nc

Sagunt

Fossa 114

Bondía Garrido, José

43

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Borrás García, Salvador

42

Llaurador

C

PSOE

Bellreguard

Fossa 114

Calatayud Climent, José

27

Oficinista

C

CNT

Xàtiva

Fossa 114

Campos Blesa, Alfonso

41

Tranviari

C

Torrent

Fossa 114

Cano González, Luis

31

Militar

S

València

Fossa 114

Cantos Castañeda, Benito

30

Mariner

S

Alacant

Fossa 114

Capella Giménez, Vicente

50

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Carrasco Sánchez, Eduardo

37

Cambrer

C

Burjassot

Fossa 114

Conejos Calaforra, Francisco

25

Rajoler

C

Vinalesa

Fossa 114

Contreras García, Juan

37

Xòfer

C

Puçol

Fossa 114

Darijo Castillo, Ramón

44

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Espallargas Oltra, Bienvenido

30

Sastre

C

Alcoriza

Fossa 114

Fénech Temprado, Fulgencio

30

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Garrido Ferrandis, Pedro Vicent

64

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Garrido García, Juan José

34

Llaurador

C

Canals

Fossa 114

Garrido Vila, Agustín

34

Xòfer

C

Benigànim

275-5ª-4ª

Giménez Molla, José

41

Militar

C

Alcoi

Fossa 114

Gollart Cano, Eduardo

26

Pescador

C

València

276-5ª-4ª

Martínez Cerón, Joaquín

58

Forjador

C

València

Fossa 114

Mateu Pérez, Francisco

39

Camperol

C

Manises

Fossa 114

Miralles Nolla, Juan

26

Obrer de vila

S

Barcelona

Fossa 114

90

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Mocho Pérez, Bautista

64

Podador

C

Montegrifo Carrasco, Tomás

23

Forner

S

Olcina Donat, Rafael

38

Xòfer

C

Pastor García, José

36

Llaurador

C

Payá Lavarías, Antonio

31

Camperol

C

Peralda Badenes, Emilio

56

Llaurador

Pérez Montero, Emilio

37

Pérez Moreno, Carlos

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Oliva

Fossa 114

Chinchón

Fossa 114

Ontinyent

Fossa 114

PSOE

Bellreguard

Fossa 114

CNT

Xest

Fossa 114

C

Caudiel

Fossa 114

Llaurador

C

Sogorb

Fossa 114

37

Llaurador

C

Polinyà de Xúquer

Fossa 114

Puertos Lliso, Eduardo

35

Jornaler

S

Castelló de la Ribera

Fossa 114

Puig Hidalgo, Constantino

44

Camperol

C

Polinyà de Xúquer

Fossa 114

Ramírez Giménez, Julián

28

Esquilador

C

Caudete Fuentes

Fossa 114

Riera Visquert, Enrique

32

Comerç

S

València

Fossa 114

Rodríguez Piñán, Antonio

24

Ajustador

S

València

Fossa 114

Rubio Erranz, José

25

Jornaler

S

Torrejoncillo (CU)

Fossa 114

Sánchez Viana, Enrique

22

Camperol

S

Utiel

Fossa 114

Sanchis Llui, Vicente

39

Canter

C

Ontinyent

Fossa 114

Sancho Corvi, Salvador

30

Comerciant

C

Sagunt

Fossa 114

Sansaloní Pérez, Arturo

30

Obrer de vila

C

Oliva

Fossa 114

Serra Balaguer, Juan

28

Xòfer

C

Palmera

Fossa 114

Torrent Sanz, Luis

33

Escorxador

C

Ontinyent

Fossa 114

Tortosa Ferrero, Vicente

29

Ebenista

C

Ontinyent

Fossa 114

CNT

CNT

91

DATA D’INSCRIPCIÓ: 21 DE MAIG DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 20 DE MAIG DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

CNT-FAI

Adam Pérez, Pedro

50

Podador

C

Baixauli Beltrán, José

27

Camperol

Balas López, José

33

Bartual Tortajada, Enrique

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Cullera

Fossa 114

S

Carcaixent

Fossa 114

Militar

C

Badajoz

295-5ª-4ª

26

Obrer de vila

C

Alginet

Fossa 114

Beltrán Esparza, Enrique

23

Obrer de vila

C

Xàtiva

Fossa 114

Beltrán Pellicer, Ricardo

32

Cambrer

C

Cullera

Fossa 114

Boguer Gascó, José

45

Obrer de vila

S

Cullera

Fossa 114

Cano Puchau, Vicente

51

Sabater

C

Benaguasil

Fossa 114

Carrascosa Vidal, Ricardo

34

Camperol

C

Carcaixent

Fossa 114

Costa Bayona, José

37

Empleat

C

Cullera

Fossa 114

Crespo Grau, Emilio

41

Fumigador

S

Cullera

Fossa 114

Cutillas Agolafía, Samuel

51

Terrisser

C

Manises

Fossa 114

Escamilla Llosà, Vicente

47

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Estrada Momparler, Vicente

33

Agricultor

C

Carcaixent

Fossa 114

Fita Company, Germán

37

Obres Públiques

C

Paiporta

Fossa 114

Fornés Martínez, Juan

34

Xòfer

C

Sagunt

Fossa 114

Franco Escrihuela, Joaquín

33

Xòfer

C

Tavernes Valldigna

Fossa 114

García Quiles, Rafael

27

Llaurador

C

Carlet

Fossa 114

Hernández García, Daniel

30

Vinater

C

Requena

286-5ª-4ª

Jurado Delgado, Aquilino

29

Sabater

nc

València

Fossa 114

Leal Calaforra, Vicente

60

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Lepe Mora, Manuel

30

Militar

C

Picassent

Fossa 114

Llopis Llorens, Vicente

38

Llaurador

C

Alginet

Fossa 114

López Martínez, Julián

29

Jornaler

S

Requena

Fossa 114

López Sarrión, José

39

Llaurador

C

Énguera

Fossa 114

Márquez Pérez, Honorio

49

Llaurador

C

Villargordo Cabriel

Fossa 114

Mena Vives, José María

25

Militar

C

València

Fossa 114

Merino Tébar, Magencio

49

Guarda rural

V

Burjassot

Fossa 114

92

CNT-FAI

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Molins Mari, Manuel

24

Obrer de vila

C

Alfara del Patriarca

Fossa 114

Montoro Tarazona, José

33

Obrer de vila

C

Paiporta

Fossa 114

Morell Ibáñez, Miguel

39

Llaurador

C

Xest

Fossa 114

Moznois Peiró, Manuel

36

Torrroner

S

Moncada

Fossa 114

Navarro Almiñana, Vicente

43

Ferroviari

C

València

Fossa 114

Navarro Rovira, José

46

Llaurador

C

Carlet

Fossa 114

Orts Cabrera, José María

28

Obrer de vila

S

Moncada

Fossa 114

Pello Pérez, Ricardo

35

Llaurador

C

Cullera

Fossa 114

Pérez Vila, Vicente

26

Ferrer

C

Sagunt

Fossa 114

Prades Frontera, Ernesto

25

Forner

S

València

Fossa 114

Pueyo Sanz, Antonio

32

Llaurador

C

Huesca

Fossa 114

Ramírez Pérez, Lorenzo

37

Llaurador

C

Caudete Fuentes

Fossa 114

Ripollés Mújica, Julio

27

Escultor

S

València

Fossa 114

Rodríguez López, Manuel

35

Electricista

C

Oliva

Fossa 114

Roig Bosch, Salvador

43

Llaurador

C

Alginet

Fossa 114

Roselló Pérez, Pascual

29

Llaurador

C

Riba-Roja de Túria

Fossa 114

Sanjuán Devís, Vicente

45

Fonedor

C

Carcaixent

Fossa 114

Subiela Sanchis, Baltasar

38

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 114

Verdeguer Murillo, Miguel

51

Camperol

C

Moncada

Fossa 114

CNT

UR-PS

93

DATA INSCRIPCIÓ: 14 DE JULIOL DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 13 DE JULIOL DE 1940 Oficio del Juzgado Militar nº 8 de València

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alepuz Herrero, Ramón

23

Carpinter

S

València

Fossa 127

Arolas Garela, Enrique

28

Militar

S

Requena

Fossa 127

Balbastro Badía, Bautista

34

Obrer de vila

C

Mislata

Fossa 127

Bañuls Artal, Salvador

32

Jornaler

C

València

Fossa 127

Bartolomé Furió, Francisco

49

Jornaler

C

Alzira

Fossa 127

Benito Iscart, Arturo

48

Broncista

C

València

Fossa 127

Bertomeu García, Bernardo

34

Llaurador

C

Alzira

Fossa 127

Blasco Bonet, Amadeo

30

Metal•lúrgic

C

UGT

Sagunt

Fossa 127

Boscá Batallér, Francisco

29

Llaurador

C

IR

La Pobla del Duc

Fossa 091

Boscá Martínez, Francisco

38

Llaurador

C

IR

La Pobla del Duc

Fossa 091

Breso Sebastiá, Enrique

30

Sabater

S

València

Fossa 127

Cabo Caballer, Miguel

38

Camperol

S

Massamagrell

Fossa 127

Calabuig Ferrero, Francisco

35

Xòfer

C

Ontinyent

Fossa 127

Delgado Moreno, Felipe

33

Agricultor

C

Fernán Núñez

Fossa 127

Escribano Valiente, Valeriano

38

Jornaler

C

Venta del Moro

Fossa 127

Expósito Martínez, Baltasar

32

Jornaler

C

Manises

Fossa 127

Extruix Fluixa, Francisco

44

Empleat

C

Beniopa

Fossa 127

Fargas García, Juan

33

Llaurador

C

Vilamarxant

Fossa 127

Ferrer Ferrer, Rafael

29

Obrer de vila

C

CNT

Xirivella

Fossa 127

Frasquet Codolí, Miguel

35

Llaurador

C

Alqueria Comtessa

Fossa 127

Gironés Sanchis, Carmelo

43

Camperol

S

Ontinyent

Fossa 127

Gomar Bataller, Juan

46

Llaurador

C

IR

La Pobla del Duc

Fossa 127

Gómez Lechigueiro, Luis

25

Forner

C

CNT-FAI

Mislata

Fossa 127

Granero Colomer, Eugenio

24

Llaurador

S

Castelló de la Ribera Fossa 127

Juan Pedro, José

38

Serrador

C

Beniopa

Fossa 127

Leiva Casanova, Alfonso

34

Mecànic

C

València

Fossa 127

López Cabrera, Milesio

32

Capit Infantería

C

València

270-1ª-3ª

López Catalá, Gabriel

40

Obrer de vila

C

Manises

Fossa 127

Luján Arnau, José

40

Del taulell

S

Manises

Fossa 127

Manuel Castelló, Ramón

36

Llaurador

C

València

Fossa 127

Marco Salvador, Vicente

33

Forner

C

València

Fossa 127

Martín Risco, Juan

28

Camperol

C

Orellana la Vieja

Fossa 127

94

CNT

Cognoms i nom

Martínez Sanz, José María

Edat

22

Professió

Estudiante

E.C. Militància

S

Últ. domicili

Ontinyent

Lloc d’enterrament Fossa 127

Mayor Fort, Salvador

34

Llaurador

C

Beniopa

Fossa 127

Mestre García, Vicente

30

Terrisser

C

Manises

Fossa 127

Miñana Donet, Blas

44

Venda ambulant

C

Anna

Fossa 127

IR

Miralles Sanz, Severino

44

Jornaler

C

Énguera

Fossa 127

Molina Gisbert, Bernardino

43

Obrer de vila

C

Bocairent

Fossa 127

Montoliu Tráver, Rafael

37

Agricultor

C

València

Fossa 127

Moragues Expósito, José

35

Llaurador

C

Beniopa

Fossa 127

Pedrós Grau, José

25

Camperol

C

Peleguer Rocafull, José

29

Xòfer

C

Pérez Fauli, Antonio

32

Obrer de vila

S

Pérez Fauli, Vicente

29

Obrer de vila

C

Pimentell Perelló, Salvador

22

Industrial

S

Pla Doménech, Ernesto

27

Del taulell

Rechi Castelló, Antonio

24

Romero Alcaraz, Miguel

42

Ruiz Ruiz, Jesús

23

CNT

València

Fossa 127

València

Fossa 127

Mislata

Fossa 127

Mislata

Fossa 127

La Pobla del Duc

Fossa 127

C

Manises

Fossa 127

Camperol

S

Sagunt

Fossa 127

Obrer de vila

C

València

Fossa 127

Llaurador

S

Camporrobles

Fossa 127

València

Fossa 127

Beniopa

Fossa 127

Cullera

Fossa 127

IR

Sabater Pérez, Antonio

27

Broncista

S

Sabater Riera, Joaquín

41

Llaurador

C

PC

Sanfélix Gisbert, Francisco

39

Llaurador

C

Santacatalina Escribá, Bautista

23

Llaurador

S

Rafelcofer

Fossa 127

Sanz Herráez, Francisco

40

Obrer de vila

C

València

Fossa 127

Sarrión Ballester, Vicente

39

Llaurador

C

Anna

Fossa 127

Silvestre Domingo, Vicente

47

Serrador

C

Mislata

Fossa 127

CNT-FAI

PC

Solaz Ródenas, Ruperto

28

Llaurador

S

Tuéjar

Fossa 127

Soler Molla, Francisco

63

Guarda rural

V

Ontinyent

Fossa 127

Tamarit San Andrés, Vicente

61

Jornaler

C

Albalat dels Sorells

Fossa 127

Tarín Chelós, Aurelio

39

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 127

Tello Almiñana, Francisco

31

Forner

C

Cullera

Fossa 127

Toledo Portals, Vicente

44

Llaurador

C

Aldaia

Fossa 127

Tormo Miñana, Vicente

49

Llaurador

S

La Pobla del Duc

Fossa 091

Tormos Enguídanos, Manuel

28

Ferroviari

C

Manises

Fossa 127

Torregrosa Torregrosa, Francisc

35

Xòfer

C

Ontinyent

Fossa 127

Vidal Perelló, José

30

Camperol

C

Tavernes Valldigna

Fossa 127

Villagrasa Insa, Julián

26

Ebenista

S

Alcañiz

Fossa 127

CNT-FAI

IR

95

DATA D’INSCRIPCIÓ: 28 DE JULIOL DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 27 DE JULIOL DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alcácer Agustina, Antonio

36

Obrer de vila

C

Manises

Fossa 127

Arnal Estellés, Modesto

28

Jornaler

S

Nàquera

Fossa 127

Arnal Navarro, Miguel

44

Llaurador

C

Nàquera

Fossa 127

Arnal Pérez, Vicente

38

Llaurador

C

Nàquera

Fossa 127

Benavides Díaz, Juan

40

Camperol

C

Valle de Santa Ana

Fossa 127

Bernabé Doménech, Jaime

48

Obrer de vila

C

Montcada

Fossa 127

Boscá Cortés, Santiago

24

Secretari Ajunt.

S

La Pobla del Duc

Fossa 110

Cataluña San Pedro, Carlos

36

Rajoler

C

Vinalesa

Fossa 127

Coll Gimeno, Ricardo

46

Obrer de vila

C

Manises

Fossa 127

Denia Gandía, Virgilio

39

Carreter

C

Rafelbunyol

Fossa 127

Dolz Dolz, Juan

26

Pastisser

C

Burjassot

Fossa 127

Ferrer Marcos, Luis

33

Rajoler

C

Férriz Aparicio, Vicente

34

Camperol

S

Folguera Gimeno, Dionisio

47

Rajoler

C

Fuentes Climent, Francisco

34

Xòfer

Furió Murgui, Eduardo

29

García López, Francisco

CNT

UR-CNT

Alfara del Patriarca Fossa 127 Ademuz

Fossa 127

Vinalesa

Fossa 127

C

València

Fossa 127

Ebenista

C

València

Fossa 127

41

Llaurador

C

Rafelbunyol

Fossa 127

Giménez Santa Ana, Francisco

38

Forner

C

València

Fossa 127

Gimeno Carbonell, Enrique

36

Llaurador

C

Silla

716-5ª-4ª

Gimeno Tortajada, Salvador

67

Carpinter

C

Manises

Fossa 127

Ibáñez Arnal, Ramón

31

Llaurador

S

Nàquera

Fossa 127

Ibáñez Salvador, Román

28

Fonedor

C

Canet d’en Berenguer

Fossa 127

Llobell Sancho, Armelio

47

Capataç Fumig

C

Canals

Fossa 127

Lluesma Sanchis, Manuel

37

Ebenista

C

València

Fossa 127

Molina Cerezo, José

39

Obrer de vila

C

Riba-Roja de Túria

Fossa 127

Moreno Pastor, Eugenio

25

Advocat

S

Teruel

Fossa 127

Navarrete Pérez, Ignacio

40

Xòfer

C

Rafelbunyol

Fossa 127

96

PSOE

CNT

CNT

CNT

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Pérez Navarro, Mateo

32

Llaurador

C

Nàquera

Fossa 127

Requena Cases, Enrique

45

Venda ambulane

S

Manises

Fossa 127

Ribes Pérez, Francisco

47

Miner

S

Manises

Fossa 127

Sánchez Doñate, José

47

Mecànic

C

València

271-1ª-3ª

Soriano Moya, Angel

44

No consta

C

València

Fossa 127

Surió García, Antonio

35

Empleat

C

València

Fossa 110

Tarazona Pla, José

49

Ferroviari

C

Xàtiva

Fossa 127

Tomás Pérez, Salvador

33

Carreter

S

Nàquera

Fossa 127

Vijuescas Cervera, Ambrosio

38

Camperol

C

Vinalesa

Fossa 127

UGT

PSOE

97

DATA D’INSCRIPCIÓ: 15 DE SEPTEMBRE DE 1940 DATA D’EXECUCIÓ: 14 DE SEPTEMBRE DE 1940 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alonso Doménech, Carlos

39

Metal•lúrgic

C

Massamagrell

Fossa 126

Arnau Izquierdo, José

34

Llaurador

S

Massamagrell

Fossa 126

Barra Piquer, Juan Bautista

48

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Buenaventura Camacho, Rafael

41

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Celda Beneyto, José

45

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Chulvi Doménech, Benjamín

24

Obrer de vila

C

Massamagrell

287-4ª-2ª

Claramunt Izquierdo, Manuel

29

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

De la Asunción Eres, Francisco

36

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Dedén Nicolau, Daniel

26

Serrador

C

Massamagrell

Fossa 126

Dedén San Luis, Ramón

35

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Devís Fenollosa, Bautista

21

Serrador

S

Massamagrell

Fossa 126

Eres Estanislao, José

64

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Eulogio Redolat, Bautista

49

Ferrer

C

Massamagrell

Fossa 126

Fandos Marco, Feliciano

44

Electricista

C

Massamagrell

Fossa 126

Fenollosa Soriano, Francisco

42

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Ferrer Sales, Miguel

55

Corredor fruita

C

Massamagrell

Fossa 126

Ferrer Torres, Vicente

49

Xòfer

C

Massamagrell

Fossa 126

Fort Tortonda, Esteban

42

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

García Belda, Ramón

23

Manyà

C

Massamagrell

Fossa 126

Garibo Nicolau, Daniel

21

Llaurador

S

Massamagrell

Fossa 126

Garrigós Cremades, Francisco

51

Ferroviari

C

Massalavés

Fossa 126

Gil Lozano, Francisco

43

Llaurador

C

Riba-Roja de Túria

Fossa 128

Gimeno Ballester, Manuel

31

Manyà

C

Massamagrell

Fossa 126

Izquierdo Martí, José

26

Llaurador

C

Massamagrell

294-4ª-2ª

Izquierdo Montalart, José María

32

Camperol

C

Massamagrell

Fossa 126

Julián Martínez, Vicente

22

Camperol

S

Massamagrell

Fossa 126

Lluesma Martínez, Vicente

38

Obrer de vila

C

Bétera

Fossa 126

Martí Vinquert, José

26

Forner

C

Massamagrell

Fossa 126

98

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C. Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Martínez Calvo, Baldomero

32

Xòfer

C

Massamagrell

Fossa 126

Martínez Ferrer, Juan

48

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Martínez Iborra, Manuel

40

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Moreno Nobella, Roque

42

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Pallardó Devís, Fernando

40

Obrer de vila

C

Massamagrell

Fossa 126

Peris Altabella, José

46

Llaurador

S

Massamagrell

Fossa 126

Remoy Celdá, Francisco

27

Serrador

C

Massamagrell

Fossa 126

Rodrigo Edo, Manuel

46

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Royo Botet, Ricardo

34

Ceramista

C

Manises

Fossa 122

Saizcaray Gurturay, Miguel

21

Mecànic

S

Massamagrell

Fossa 126

Salvador Chulvi, Herminio

35

Llaurador

C

Massamagrell

Fossa 126

Salvador Eulogio, Octavio

26

Fuster

C

Massamagrell

Fossa 126

Senent Estella, Vicente

42

Llaurador

S

Massamagrell

Fossa 126

Soria Pelegrí, Daniel

49

Mecànic

C

Massamagrell

Fossa 126

Talaeno Ibáñez, Francisco

48

Serrador

C

Massamagrell

Fossa 126

PSOE

IR

99

DATA D’INSCRIPCIÓ: 15 DE GENER DE 1941 DATA D’EXECUCIÓ: 14 DE GENER DE 1941 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Alba Expósito, José

38

Xòfer

C

València

Fossa 128

Albors Mompó, José

30

Mecànic

C

Sollana

816-5ª-4ª

Alemany Martínez, Francisco

27

Marroquiner

C

València

Fossa 128

Andrés Sancho, José

36

Fogoner

C

Aras de Alpuente

Fossa 128

Bagán Alcocer, José

40

Barrenador

C

Sagunt

Fossa 128

Broch Morell, Argimio

40

Carnicer

C

Alquería Comtessa

Fossa 128

Burguete Grimaldos, José

21

Carnicer

S

La Pobla Llarga

Fossa 128

Cabedo Gadea, José

29

Llaurador

C

Benaguasil

Fossa 128

Cabo Vicente, Miguel

57

Transportista

C

Burjassot

Fossa 128

Calafat Escribá, José

35

Llaurador

C

Alqueria Comtessa

Fossa 128

Catalá Climent, Salvador

41

Industrial

S

Oliva

Fossa 128

Cervera Gil, Francisco

51

Llaurador

C

Manises

Fossa 128

Conesa Ramón, Vicente

33

Fumigador

V

Puçol

Fossa 128

Doménech Gimeno, José

40

Llaurador

C

Llíria

Fossa 128

Doménech Llopis, Rafael

24

Mecànic

C

L’Alcúdia

Fossa 128

Domínguez Aleixandre, Tomás

25

Camperol

S

Sagunt

Fossa 128

Folguera Pellicer, Miguel

34

Rajoler

S

Vinalesa

Fossa 128

Foyos Barbosa, Tomás

23

Llaurador

S

Gandia

Fossa 128

Frasquet García, José

35

Llaurador

C

Alqueria Comtessa

Fossa 128

García Sendra, Carlos

32

Xòfer

C

El Puig

Fossa 128

García Vaya, Antonio

27

Jornaler

C

La Pobla Llarga

Fossa 128

Gómez Pérez, Manuel

44

Jornaler

C

Utiel

Fossa 128

Grau Matarredona, Jaime

48

Jornaler

S

Alberic

Fossa 128

Ibarra Martínez, Salvador

37

Llaurador

C

Alcàsser

Fossa 128

Jordá Savall, Vicente

34

Barber

C

València

Fossa 128

Lázaro Pala, Jesús Mariano

40

Xòfer

C

Caudete Fuentes

Fossa 128

Marco Vicente, Sandalio

29

Practicant

S

Orcajo

Fossa 128

Marqués Torres, Antonio

29

Llaurador

C

Xeraco

Fossa 128

100

CNT

CNT

Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Militància

Martínez López, Germán

32

Obrer de vila

C

FAI

Montoro Lahiguera, Vicente

28

Jornaler

Muñoz Hernández, Vicente

23

Nadal Alcaraz, Andrés

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Paterna

808-3ª-1ª

C

València

Fossa 128

Llaurador

S

Montcada

Fossa 128

32

Llaurador

C

Xeraco

Fossa 128

Núñez Márquez, Enrique

37

Metal•lúrgic

C

L’Alcúdia

Fossa 128

Peiró Moll, José María

29

Llaurador

C

Alqueria Comtessa

Fossa 128

Preciado Bueno, Félix

35

Xòfer

nc

San Sebastián

Fossa 128

San Vicente Expósito, Valerià

48

Llaurador

C

Miramar

Fossa 128

Sancho Pérez, Ricardo

32

Xòfer

C

La Pobla Llarga

Fossa 128

Sendra Sigalat, José

26

Carter

C

Xeresa

Fossa 128

Soler Juan, Onofre

53

Llaurador

C

Quart de Poblet

815-5ª-4ª

Soria Machancoses, Mariano

47

Plantxista

C

Picassent

Fossa 128

Teodoro Ibarra, José

49

Llaurador

C

Alcàsser

Fossa 128

Todolí Cánovas, Joaquín

29

Llaurador

C

Miramar

Fossa 128

Tormo Aliaga, Vicente

30

Obrer de vila

C

Ontinyent

Fossa 128

Tortajada Navarra, Salvador

40

Llaurador

C

Manises

Fossa 128

CNT

DATA D’INSCRIPCIÓ: 4 D’OCTUBRE DE 1942 DATA D’EXECUCIÓ: 3 D’OCTUBRE DE 1942 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Arlandis Bou, Juan Bautista

40

Venda prensa

C

Ferrandis Bolufer, Guillermo

34

Serrador

C

González Almonacid, Esteban

34

Mecànic

Llop Tárrega, Antonio

45

López Honrrubia, Martín

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Cullera

No consta

Masamagrell

Fossa 078 (2º C)

C

Mislata

720-1ª-3ª

Xòfer

C

Albal

Fossa 138

31

Cambrer

C

València

No consta

Navarro Arnal, Vicente

42

Jornaler

C

Manises

Fossa 138

Soler Almiñana, Salvador

42

Jornaler

C

Simat Valldigna

No consta

PC

101

DATA D’INSCRIPCIÓ: 22 DE NOVEMBRE DE 1942 DATA D’EXECUCIÓ: 21 DE NOVEMBRE DE 1942 Ofici del Jutjat Militar núm. 8 de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació Cognoms i nom

Edat

Professió

E.C.

Civera Pechuán, Manuel

37

Llaurador

C

Costa Alcover, Manuel

48

Llaurador

C

Costa Aragó, José

58

Llaurador

Costa Chillida, Francisco

42

García García, Francisco

Militància

Últ. domicili

Lloc d’enterrament

Museros

713-3ª-1ª

IR

Museros

717-4ª-2ª

C

IR-CNT

Museros

No consta

Llaurador

C

IR

Museros

728-3ª-1ª

56

Llaurador

C

IR

Museros

724-4ª-2ª

Gimeno Ruiz, Bautista

23

Llaurador

S

UGT

Museros

723-3ª-1ª

Juan Arnal, Eulogio

37

Terrisser

C

Manises

706-5ª-4ª

Márquez Jordán, Vicente

30

Obrer de vila

C

València

Fossa 131

Monteagudo Pardo, Eleuterio

38

Xòfer

C

Burjassot

No consta

Moreno Pechuán, Antonio

27

Llaurador

S

Museros

718-3ª-1ª

Navarro Ruiz, Antonio

47

Xòfer

C

València

No consta

Raimundo Roselló, José María

34

Obrer de vila

C

Museros

707-4ª-2ª

Rodríguez Mahinero, Antonio

35

Obrer de vila

C

Burjassot

Fossa 161

Sillo Gimeno, José

37

Llaurador

C

Museros

No consta

Simón Forner, José María

42

Practicant

C

Museros

714-4ª-2ª

Torán Badía, Eduardo

30

Xòfer

C

Museros

733-3ª-1ª

Vendrell Guarinós, Andrés

28

Carpinter

C

Burjassot

No consta

102

PSOE

4.- Relació i localització dels manisers assassinats durant els franquisme Cognoms i nom

Edat

Afusellament

Lloc enterrament

Observacions

1. Cañete Cervera, Ricardo

45

12/06/1939

Fossa 29

2. Cintas Albadalejo, Francisco

33

12/06/1939

Fossa 29

3. Jadeo Zamora, Vicente

33

12/06/1939

Fossa 29

4. Rebollo García, Francisco

61

12/06/1939

Fossa 29

5. Signes Calatayud, Miguel

45

12/06/1939

Fossa 29

6. Royo Alcácer, Félix

43

21/07/1939

Fossa 21

7. Muñoz Veintimilla, Perfecto

28

28/07/1939

Fossa 36

No consta cap trasllat en el Registre Cementerial de Paterna.

8. Pons Cases, Francisco

23

28/07/1939

Fossa 44

Traslladat a Manises el 6-11-1972 (R. C. de Paterna).

9. Alcaraz Balaguer, Eduardo

31

07/09/1939

¿Fossa 69-74?

Al R.C. de Paterna consten dos víctimes d’aquesta saca, una a cada fossa. Podría pensar-se que hi han més afusellats allí.

10. Soriano Folgado, José

31

07/09/1939

¿Fossa 69-74?

Al R.C. de Paterna consten dos víctimes d’aquesta saca, una a cada fossa. Podria pensar-se que hi ha més afusellats allí.

11. García Pastor, Enrique

39

09/11/1939

Nínxol 43/44

Exhumat el maig de 2018, a l’espera de resultats genètics.

12. Valls Benlloch, Salvador

41

09/11/1939

Nínxol 43/44

Exhumat el maig de 2018, a l’espera de resultats genètics.

13. Bayarri Mir, Francisco

47

08/12/1939

112

Exhumat entre agost i novembre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

14. Cerezo García, Manuel

34

08/12/1939

112

Exhumat entre agost i novembre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

15. Lerma Vilar, José

32

08/12/1939

112

Exhumat entre agost i novembre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

16. Narros Muela, Julián

39

08/12/1939

112

Exhumat entre agost i novembre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

103

Cognoms i nom

Edat

Afusellament

Lloc enterrament

Observacions

17. Sanchis García, Enrique

40

08/12/1939

112

Exhumat entre agost i novembre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

18. Esteve Gimeno, José

44

18/01/1940

113

Exhumat entre maig i juliol de 2017, a l’espera de resultats genètics.

19. Moya Colomina, Fernando

43

18/01/1940

113

Exhumat entre maig i juliol de 2017, a l’espera de resultats genètics.

20. Navarro Marqués, José

53

18/01/1940

113

Exhumat entre maig i juliol de 2017, a l’espera de resultats genètics.

21. Soler Esteve, Carlos

68

18/01/1940

113

Exhumat entre maig i juliol de 2017, a l’espera de resultats genètics.

22. Besants Puchades, José

25

01/05/1940

111

23. Escobar Fenollosa, Juan

47

01/05/1940

111

24. Hurtado Mateu, Juan

47

01/05/1940

111

25. Sanmartín Rodrigo, Onofre

29

01/05/1940

111

26. Mateu Pérez, Francisco

39

09/05/1940

114

27. Cutillas Agolafía, Samuel

51

20/05/1940

114

28. Expósito Martínez, Baltasar

32

13/07/1940

127

29. López Catalá, Gabriel

40

13/07/1940

127

30. Luján Arnau, José

40

13/07/1940

127

31. Mestre García, Vicente

30

13/07/1940

127

32. Pla Doménech, Ernesto

27

13/07/1940

127

33. Tormos Enguídanos, Manuel

28

13/07/1940

127

34. Alcácer Angustia, Antonio

36

27/07/1940

127

35. Coll Gimeno, Ricardo

46

27/07/1940

127

36. Gimeno Tortajada, Salvador

67

27/07/1940

127

37. Requena Cases, Enrique

45

27/07/1940

127

38. Ribes Pérez, Francisco

47

27/07/1940

127

39. Royo Botet, Ricardo

34

14/09/1940

122

40. Cervera Gil, Francisco

51

14/01/1941

128

Exhumat entre maig i octubre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

41. Tortajada Navarra, Salvador

40

14/01/1941

128

Exhumat entre maig i octubre de 2018, a l’espera de resultats genètics.

42. Navarro Arnal, Vicente

42

03/10/1942

138

43. Juan Arnal, Eulogio

37

21/11/1942

Nínxol 706-5ª-4ª

104

5.- Planimetries

105

106

107

108

Bibliografia - ALCALÁ, C. (2006). Checas de València. El terror y la represión en la Comunidad Valenciana durante la guerra civil. Ed. Styria. Barcelona.

- ALONSO, M.; GARCÍA, E.; POLO, M (Coordinadores). (2011). Base de Datos Integrada de Fosas Comunes de la Guerra Civil y la Dictadura Franquista en la provincia de Valencia.

Proyecto 211.1 Orden PRE/786/2010, de 24 de marzo. Promogut per la Fundació Societat i Progrés. Finançat pel Ministeri de la Presidència. Entitats col•laboradores: Grupo PaleoLab y Asociación La Gavilla Verde. València.

- AUB, M. (2002). Camp dels Ametlers. Biblioteca Valènciana. València.

- DÁVILA I HUGUET, J. M. (1938). Código de Justicia Militar. Con notas aclaratorias, formularios. Código Penal Común. Tablas para la aplicación de las penas y disposiciones complentarias. Burgos.

- DE CASTELLS, F. (Coronel de Ingenieros). (1924). Campamento Militar de Paterna (València). Imprenta del Memorial de Ingenieros de Ejército. Madrid.

- GABARDA CEBELLÁN, V. (1996). “La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939”. Arxius i Documents, 18. Edicions Alfons el Magnànim, València.

- GABARDA CEBELLÁN, V. (2007). Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). PUV, Universitat de València. València.

- GASSIOT BALLBÉ, E. (2008). “Arqueología de un silencio. Arqueología forense de la Guerra Civil y del Franquismo”. Complutum, vol. 19, pp. 119-130. Madrid.

- GARCÍA-PROSPER, E.; POLO CERDÁ, M. (Coordinadors). (2017). Exhumant el Silenci.

Ajuntament del Portell de Morella. Castelló.

- GIRONA, A. (1986). Guerra i Revolució al País Valencià (1936-1939). Ed. Tres i Quatre, València.

- GIL HERNÁNDEZ, E. R. (2007). “El estudio de las fosas comunes”. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana, vol. 18, pp. 96-103. Premsa Valenciana, València.

- ETXEBERRIA GABILONDO, F. (Coordinador). (2012). “Antropología Forense de la Guerra Civil Española”. Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, Núm. 18. Xunta de Galicia. Ourense.

- HERRASTI ERLOGORRI, L.; JIMÉNEZ SÁNCHEZ, J. M. (2012). “Excavación arqueológica de los enterramientos colectivos de la Guerra Civil”. Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, núm. 18. Xunta de Galicia. Ourense.

- IGLESIAS, J.; BENITO, M.; MEZQUIDA, M.; et al. (2018). “Proceso de exhumación, cadena de custodia e identificación de los cuerpos. Aspectos técnicos y jurídicos. Antropología forense durante los trabajos en el Cementerio Municipal de Paterna”. I Jornades de Memòria Democràtica a Paterna. Diputació de València. València.

109

- MEZQUIDA FERNÁNDEZ, M. (2017). “Excavaciones y Exhumaciones de fosas de la Guerra Civil y del Franquismo en el País Valenciano”. La Linde, núm. 8, pp. 167-218. València.

- MEZQUIDA, M.; MARTÍNEZ, A.; CALPE, A.; et al. (2018). “Procesos de Excavación y Exhumación en el Cementerio Municipal de Paterna”. I Jornades de Memòria Democràtica a Paterna. Diputació de València. València.

- NAVARRO NAVARRO, J. (2009). “El terror com a epíleg a una guerra. La repressió franquista al País Valencià: Dos testimonis”. La repressió franquista al País Valencià. Primera Trobada d’Investigadors de la Comissió de la Veritat. Ed. Tres i Quatre. València.

- POLO, M.; GARCÍA, E.; CRUZ, E.; RUIZ, H. (2012). “Fosas comunes exhumadas en el territorio de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (2005-2011)”. Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, núm. 18. Xunta de Galicia. Ourense.

- PRESTON, P. (2012). El Holocausto Español. Editorial Debate. Barcelona.

- SANTACREU SOLER, J. M. (2016). “La recuperació de la memoria histórica al País Valencià: reparar i dignificar les víctimes amb subvencions estatals (2006-2011)”. Col•lecció Història i Memòria. Patrimoni. Publicacions de la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana.

- VALLS, R. (1992). La Derecha Regional Valènciana: el catolicismo valenciano (1930- 1936).

Ed. Alfons el Magnànim/IVEI. València.

- SANTACREU, J. M.; GIRONA, A. (2007). “El final de la guerra”. La Guerra Civil a la Comunitat Valènciana, vol. 15, pp. 31-69. Premsa Valenciana, València.

110

Vicenta Escobar, filla de Juan Bautista Escobar Fenollosa que es troba a la Fossa 111.

Fotografia d’Eloy Ariza.

111

112

113

114