"Moltes vegades darrere la roba que portem hi ha amagat el treball esclau" 04/02/2015 - Bernat Rosell per a Flama.info
Carmen Bascarán és una missionera asturiana que, en un moment donat, va decidir canviar el rumb de la seva vida. Va fer les maletes i va viatjar cap a Açailândia, al Brasil. Allà, va conviure amb la pobresa i, sobretot, amb les condicions precàries i infrahumanes amb què vivien els treballadors. De fet, molts d'ells, es veien abocats a l'esclavatge, una pràctica que enriquia els empresaris i destruïa la vida de milers de persones. Juntament amb altres companys, va crear el Centre per a la Defensa de la Vida i els Drets Humans, entitat que, amb l'ajut de Mans Unides, va lluitar al costat dels més febles fins a canviar les lleis brasileres. Després de 15 anys a tocar de l'Amazones, ja fa un temps que s'ha instal·lat a Espanya, aquest cop, però, per ajudar a fer créixer els néts.
Una asturiana que, de cop, decideix fer-se missionera i anar al Brasil a ajudar els més vulnerables. Com és això? Des de sempre, havia estat una persona molt compromesa amb les causes socials. També, tenia un germà missioner, a qui havia anat a visitar diversos cops. Quan vaig ser a Brasil per primer cop, vaig veure que la meva funció com a mare i educadora havia arribat al seu límit. Se'm va quedar una espina clavada i quan els meus fills van acabar els estudis vaig decidir anar-hi. Què és el que més et va impactar? La magnitud de les desigualtats que poden existir. T'adones que hi ha moltíssima gent sense esperança ni capacitat de moviment. El primer any d'aventura vaig plorar cada dia durant 15 minuts. No sabia que fer, la situació em desbordava. Ignorava com podia començar a ajudar i això em provocava una impotència total. Vas dirigir-te a Açailândia. Què tenia aquest lloc? Açailândia és una ciutat situada al sud de l'estat de Maranhão, a tocar de l'Amazones. Es va crear l'any 1981 entorn del Projecte Gran Carajás, una iniciativa de desenvolupament basat en l'explotació de les mines de ferro de cel obert. Allà es van crear siderúrgiques i, per tant, feina. La ciutat va rebre un gran flux migratori provinent d'altres ciutats del Brasil, una immigració que,
sobretot, fugia de la misèria. No hi havia ni identitat, ni arrels culturals. La gent només pensava a treballar. Hi trobaves prostitució, drogues, esclavisme... Hi havia, certament, crim organitzat. Com arribaven els treballadors a convertir-se en esclaus? El projecte de desenvolupament va tenir unes dimensions descomunals a tot el Brasil. Va començar a córrer la veu que en determinats llocs podia haver-hi feina. Molts treballadors no tenien res per menjar i no podien alimentar els seus fills. Per tant, se'n van anar a la mínima que algú els hi va transmetre una mica d'esperança. La misèria és la causa primera del treball esclau. I allà, què hi passava? Molta gent va fugir de les zones àrides de Brasil i va dirigir-se a Açailândia amb l'esperança que algú els contractés. En arribar, tots aquests treballadors s'allotjaven en petites pensions que no podien pagar. Al cap d'uns dies, apareixen uns capatassos que els oferien feina per fer front als deutes que tenien amb els hostals. Davant la situació, ells acceptaven i eren carregats en camions que es dirigien als boscos. Quan feia tres mesos que treballaven tallant arbres i obrint camí a la selva, reclamaven el salari que s'havia acordat, però aquest mai entrava a les seves butxaques. Els patrons treien unes llibretes on hi havia apuntat tot el que havien gastat durant aquest temps, és a dir menjar, tabac, materials per treballar, etc. El menjar l'havien de comprar a la cantina del mateix contractant, uns aliments que estaven sobrevalorats de preu. Per exemple, vam veure que es venia una llet que el govern donava a les escoles a un preu molt superior al real. Al final, el treballador devia més diners dels que havia guanyat i tot això ho devia al patró. Si volien marxar, eren amenaçats de mort. Com es veia la diferència entre rics i pobres? El 90% de les cases del poble eren de fang i fusta, i l'aigua i la llum arribaven amb moltes dificultats. No hi havia cap tipus d'higiene. D'altra banda, de cop, veies uns murs immensos, on dins hi havia mansions descomunals. Eren les cases de gerents de siderúrgiques o caps d'empreses. Molts dels patrons, però, no vivien a Açailândia, sinó que estaven instal·lats a Brasília, São Paulo, Rio o Fortaleza, vivint amb molt plaer mentre provocaven sang als més vulnerables. Vau crear el Centre de la Vida i els Drets Humans. Quan vaig arribar com a missionera laica comboniana em van dir que sortís al carrer i mirés què podia fer. Amb altres companys, vam veure que els drets humans es vulneraven completament. Durant nou mesos ens vam reunir, fins que va sorgir la idea del centre. Érem 13 persones que vam començar a desenvolupar la lluita contra l'esclavisme i a recuperar la dignitat dels homes, dones, infants i treballadors. Quines iniciatives vau engegar? Vam fer una campanya per fer arribar als més pobres el registre de naixement. Molta gent no hi constava perquè no ho podia pagar. Una llei brasilera establia que qui no guanyés dos salaris mínims tenia dret al registre gratuït, però això no es complia. Què provocava això? Doncs que molts brasilers legalment no existien i, per tant, no tenien dret a anar a l'escola o a treballar, entre d'altres. Vam tenir molt èxit perquè el poble s'hi va bolcar. Vam ajudar a prop de 4.800 persones. Vam anar al promotor de justícia i li vam recordar la llei. Més endavant, aquesta iniciativa es va estendre a tot l'estat de Maranhão i, al final, a tot Brasil. Això ens va fer més potents i ens va donar credibilitat. Ara la llei diu que el registre de naixement és un dret reconegut universal i gratuït. Més endavant, us trobeu de cara amb l'esclavatge...
Un dia, tres persones es van presentar al centre. Una estava ferida. La seva història és comuna a tots els que pateixen treball esclau. Després de dos mesos, aquelles persones van demanar el seu salari, el qual se'ls hi va negar. Finalment, van decidir marxar. Quan ho van fer, van ser perseguits i un d'ells, un home gran que no va poder amagar-se, va rebre una pallissa molt gran, però no el van matar perquè sabien que els altres dos estaven per allà. Amb aquest episodi vam començar. A partir d'aquí, vam anar a veure què passava a les carboneres i ho vam fer amb una càmera de vídeo. Vam estar uns dies amb els treballadors i vam veure com treballaven durant 18 hores, descalços, a 60 graus i amb unes condicions horroroses. Vam fer una denúncia que, finalment, va acabar amb el tancament de totes les carboneres de la regió. Quina reacció van tenir els empresaris? Ens van amenaçar. "Espanyola, torna al teu país. Des que has arribat això és un infern", em van arribar a dir. Les siderúrgiques van decidir no comprar carbó on la situació dels treballadors no era legal, perquè les multes que s'arribaven a imposar eren molt grans. Arran de les amenaces, vam contactar amb diferents entitats, que ens van donar el seu suport. Lula va acabar assumint el compromís de lluitar contra el treball esclau i es van crear plans per evitar-lo. Es va aconseguir que més de 50.000 persones fossin rescatades del treball esclau. També, es va establir una "llista bruta", que servia per controlar qui utilitzava el treball esclau a la seva empresa. Inditex va arribar a formar part d'aquest document. Es va aconseguir fer una legislació nova. Com està la situació en aquests moments? Les mines segueixen funcionant, però no hi ha treball esclau. Aquest està a les grans constructores, fàbriques de confecció i carboneres. El treball esclau és un concepte molt fort. No és que el teu sou sigui precari, sinó que estàs privat de tota llibertat. Els patrons posen els animals per damunt dels humans, ja que l'animal costa diners i l'humà es pot substituir fàcilment. Ara, amb la Dilma Rousseff hi ha un clima de mudança. Té un compromís teòric amb el treball esclau, però sembla que està prenent el camí del neoliberalisme. De fet, va posar com a ministra d'agricultura una de les majors enemigues nostres, la qual negava el treball esclau i va aconseguir eliminar la llista bruta. Algun episodi que t'hagi marcat? Són coses molt petites les que m'han marcat. Però sí que recordo un dia que em va trencar per dins. El centre sempre estava ple de persones. Joves desfets per la droga i persones malaltes. Convivien amb nosaltres i es començaven a sentir persones. Un dia, un infant, abans de marxar, em va fer un petó a la mà i em va demanar que el beneís. Em va dir que era la primera vegada que s'havia sentit humà. A escala global com es pot combatre l'esclavitud? En principi el punt de partida està en l'empatia. A mi no em cal que em diguin com estan patint a Sierra Leone, jo ja sé que allò és una indignitat. Sento que aquells homes i nens i dones són com jo. El fet de ser blanca i haver nascut a Europa no em fa sentir diferent. Si algú està malament, jo estic malament. En aquests moments els governs del món no governen per a les persones, sinó que ho fan per les grans corporacions on lucrar-se és l'única cosa important. No valoren la vida humana, el planeta, ni la naturalesa. Quina responsabilitat té el món occidental amb les desigualtats? La seva responsabilitat és molt gran. Europa, Estats Units, Japó... Tots ells no deixen que els altres gaudeixin dels drets humans. Són països que s'han enriquit a costa dels altres. Són els
responsables de la mort de milions de persones. Què podríem fer per revertir aquesta situació? Una revolució. Un sistema criminal com aquest no es pot mantenir. Hem de canviar les nostres formes de vida, com per exemple ser conscients de la roba que comprem. Darrere algunes samarretes que portem hi ha centenars de persones que treballen com a esclaves. Hem de protestar i comprometre'ns a lluitar per canviar.
FLAMA, Agència Cristiana de Notícies.