L’anegueta diferent Temps era temps hi havia una bassa enmig del camp. Una bassa que estava plena de granotes i insectes i amb molts joncs entre els quals els ocells feien els seus nius i les granotes s'amagaven quan algú s'acostava. Però el més important d'aquella bassa és que servia de punt de descans a un munt d'ocells que anaven de viatge d'un costat a un altre. Un dia, hi van arribar un munt d'ànecs a descansar. Van decidir quedar-s’hi uns dies més, perquè les ànegues pondrien els seus ous. Van fer nius entre els joncs, la qual cosa va fer que les granotes protestessin perquè, deien, ocupaven tota la seva bassa. Una de les ànegues va trobar un niu mig fet i, quan el va arreglar, va descobrir que hi havia un ou. Però no li va importar, així que va pondre els seus i els va covar tots. Quan van néixer els aneguets, van anar sortint tots blancs. El més tocatardà va ser l'ou que havia trobat. Quan per fi va sortir, no era una anegueta blanca com els altres, sinó de color terrós i plena de taques marrons.
1.
Les granotes van ser les primeres a dir-ho: Però quina filla més lletja té senyora, sembla una perdiu. O pitjor encara, deia una altra, un gripau!
L ’ a n e g u e t a d i f e r e n t 2.
Crooaa, cra cra cra cra! - reien totes.
I l’ànega li deia a l’Elma, que així es deia l’anegueta, No els facis cas filla, tu no ets lletja, ni de bon tros.
Quan van sortir tots a nedar, també altres ànecs ho deien: Tres blancs i una tacada, però que lletja és! És clar, la senyora Cuacuo ve de lluny i ves a saber què ha menjat perquè aquesta nena li hagi sortit tan lletja. Si ho hem dit sempre, encara que es visitin països estranys, no hi ha res com menjar allò de sempre, el nostre és el millor!
I en sentir aquests comentaris, l’anegueta es posava molt trista, però la seva mare li deia: No et preocupis filla. Tu ets diferent de nosaltres, però això no significa que siguis lletja. A més a més, els teus germans i jo t'estimem com ets.
I els seus germans també li deien: Almenys tu ets diferent. Que nosaltres som tots blancs i això és d'allò més avorrit.
L’anegueta podria haver-se posat a plorar i haver volgut anar-se’n de casa, i totes aquestes coses tristes que els passen als aneguets en altres contes, però Elma tenia el suport de la seva família, i estava contenta de ser com era, així que anava ben orgullosa per la bassa passejant el seu color terrós i les seves taques marrons.
L’anegueta diferent Un dia que a la bassa hi havia gran animació i un munt d'aneguets feien les seves pràctiques de natació, de sobte algú va començar a cridar Humans, humans, tothom a amagar-se!
I tots els aneguets van córrer a amagar-se entre els joncs, i s'havien de tapar amb molts joncs ja que, com eren blancs, ressaltaven molt i cridaven l'atenció dels humans. I va succeir que l’Elma estava jugant amb uns aneguets en un racó de la bassa i van córrer a amagar-se. Però es van posar molt nerviosos i no van saber buscar bé un amagatall i allí estaven, gairebé al descobert i amb un caçador ja donant voltes prop de la bassa. Llavors Elma els va dir: Estireu-vos sobre els joncs, que jo us tiraré herbes i joncs al damunt per tapar-vos. I tu Elma, Com t'amagaràs? No us preocupeu, que jo no sóc blanca i crido poc l'atenció.
Així que els aneguets van estirar-se i Elma els va amagar, i quan va acabar, es va apartar una mica i es va posar entre els joncs i es va quedar ajupida i quieta. I va passar un caçador per allí mirant molt fixament on era l'Elma, però no la va veure. Així que es va avorrir i va marxar.
3.
L’anegueta diferent I els aneguets van anar a contar a les seves mares que Elma havia estat molt valenta i generosa i que gràcies al seu color, el caçador no l'havia vist. I des d'aquell dia, l’Elma i el seu color es van fer molt famosos. I amb els seus amics i amigues jugava a quedar-se quieta i, quan passaven al seu costat les granotes, cridava: CUA, CUA, CUA!
I les granotes es capbussaven molt esglaiades fins que la reconeixien, i tots els aneguets reien. Fins i tot alguns dels seus companys es van voler semblar a ella i es pintaven el cos amb fang. I encara que no van faltar els qui deien que estaven ridículs, ja havien après de l’Elma i la seva mare, que l'important per ser feliç és estar contents amb nosaltres mateixos.
4.