MATERIALS D’EDUCACIÓ EN VALORS
QUADERN AMB LECTURES :
primària
◗ El bosc del Nord ◗ Cooperació al quadrat ◗ Súper Pepo i el cas de l’Embrutidor Misteriós
Fomentar una Aliança Mundial per al Desenvolupament Objectiu nº 8 dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni
Han col·laborat en la realització d'aquest material Elaboració: Departament d’Educació (Ángel Bustamante, Míriam Pardo)
Il·lustracions: Louis Alloing Ángel Bustamante Disseny: Departament de Comunicació (Javier Mármol, Irene H-San Juan) Edita: Mans Unides Imprimeix: Libecrom, S.A. D.L. M-20408-2013
Aquesta publicació forma part d'un conveni finançat per l'AECID. El contingut d'aquesta publicació és responsabilitat exclusiva de MANS UNIDES i no reflecteix necessàriament l'opinió de l'AECID.
El bosc del Nord
1.
El bosc del Nord era el més conegut de tot el comtat, perquè tenia els arbres més alts, les prades més verdes i les flors més boniques. Tot això era possible gràcies a un conjunt de núvols que es dedicaven cada dia a recorre’l i a descarregar-hi aigua. Estaven molt ben organitzats: el Consell de Núvols s'encarregava de distribuir-los per tot el territori. Així aconseguien grans resultats. Però el més important era que, gràcies a la seva feina, el bosc estava aturant un gran perill: el desert Marró. El desert estava situat en una dels vores del bosc del Nord. Com un gran monstre famolenc, esperava impacient per empassar-se amb les seves sorres tot allò verd que trobés al seu pas. El Consell de Núvols deia que l'única cosa que l’aturaria seria mantenir el bosc molt humit, i que l'aigua era la seva més gran enemiga. Nuba era un dels núvols encarregats de regar el bosc. L’encantava la seva feina, perquè podia volar al costat dels ocells i recorre’l sencer. Se’n coneixia tots els racons. No obstant això, mai s'havia acostat fins al desert Marró. Deien que era molt perillós, que la temperatura era tan alta que si un núvol creuava el seu espai desapareixia immediatament.
3
El bosc del Nord
2.
Un dia va pensar: “Serà veritat que els núvols s'assequen quan travessen el desert? Vaig a veure-ho.” I sabent que anava a fer una cosa que no estava bé, va viatjar fins allà. Quan va arribar al final del bosc es va trobar amb un paisatge totalment diferent. Ni rastre d'arbres, ni d'arbustos, ni de flors… només sorra! Va avançar un poc més i va notar com la temperatura pujava sense parar. Nuba suava i suava. “Serà veritat que és molt perillós? Aguantaré aquesta calor?” Però va decidir que si havia arribat fins allà, havia de continuar. De sobte una veu va cridar la seva atenció: − Eh, hola, hola! Nuba va mirar a terra, però no va veure ningú. − Hola! Som aquí! Aquí baix! Nuba va tornar a mirar, aquesta vegada amb més atenció. Llavors les va veure: eren dues petites plantes de color verd amb tot just tres fulles cadascuna. Nuba, amb molt de compte, va acostar-s’hi. −És molt estrany veure un núvol per aquests paratges. Què et porta per aquí? -li va dir Sol, la més alta. −Només volia conèixer el desert Marró i comprovar si és veritat tot el que n’expliquen. −I què diuen? -li va preguntar la seva germana petita, Daria. − Doncs que és un lloc tan calorós que ningú pot viure-hi. Tot s'asseca. −Ha, ha, ha -van riure-. Nosaltres vivim aquí i no ens hem assecat! Però tens raó, per estar en el desert hem hagut d'adaptar-nos. Aquí no aconseguiria viure qualsevol planta. Nuba va descobrir, llavors, que les plantes del desert eren especials. Ningú creuria que poguessin sobreviure tants dies al sol sense rebre ni una mica d'aigua! −Nosaltres emmagatzemem molt curosament les gotes de pluja. Mira les nostres arrels: no són profundes com les d'altres plantes, sinó que estan molt a prop de la superfície del sòl per aprofitar millor la humitat i poder mantenir-nos vives -va dir la primeta. 4
El bosc del Nord
3.
−Estem preparades per seguir creixent i no assecar-nos. Durant tota la nostra vida hem pensat solucions per aprofitar cada gota. Però fa molt de temps que cap núvol no passa per aquí, i ja gairebé no ens queda aigua emmagatzemada. Només necessitem un poc de l'aigua que tens –va afegir la petita Daria. −Però jo no puc donar-vos la meva aigua, he de complir amb la meva feina. Cada dia he de descarregar les meves gotes de pluja sobre el bosc del Nord per contribuir a frenar el desert Marró. No puc guardar res per a vosaltres -va dir Nuba. −Per favor, només unes quantes gotes! -va dir Daria-. Ens permetrien tirar endavant. A més, per detenir el desert, el millor és aconseguir que creixin més plantes en el seu interior. Així deixarà de ser un desert! A Nuba aquesta resposta li va cridar l'atenció. − Ara mateix no em queda cap gota, però veuré què hi puc fer. Tornaré demà! -va dir. De camí a casa va pensar en el que havia descobert. Encara no sabia bé com, però sentia que havia d'ajudar Sol i Daria. L'endemà va guardar una part de les seves gotes, i a la tarda va tornar a visitar-les i va descarregar pluja sobre elles. -Gràcies, Nuba! –van dir les dues plantes, agraïdes. Ja no 5
El bosc del Nord
4.
recordàvem la frescor de l'aigua. Feia tant de temps que no la sentíem! Nuba va continuar fent el mateix durant tota la setmana. Era sorprenent veure com creixien les seves amigues en tan poc temps, i això que tot just rebien unes gotes cada dia! Un matí, quina sorpresa van tenir les dues germanes quan es van llevar! Havien nascut moltes petites plantes al seu voltant! Però les coses es van complicar. Brufat, el més rondinaire dels seus companys de feina, va adonar-se del que estava fent.
−He descobert que ens estàs enganyant: et guardes gotes per a tu! -li va cridar durant el Consell de Núvols. Tots van mirar Nuba sorpresos. −És veritat, aquests dies he guardat algunes gotes, però no són per a 6
El bosc del Nord
5.
mi, són per a dues plantes amigues meves que necessiten la nostra ajuda -va contestar. −Aquí, en el bosc del Nord, no hi ha cap planta que necessiti aigua, totes en tenen prou, perquè nosaltres fem molt bé la nostra feina -va dir Brufat. −És que no són al nostre bosc. −El que faltava! A sobre regant plantes d'altres boscos! Quina vergonya! −No són en cap bosc, viuen en el desert Marró. − En el desert Marró! -tots es van mirar espantats i van començar a dir-li: “Com se't va acudir anar allà!, ets un irresponsable!, has utilitzat sense permís l'aigua del nostre bosc!” Llavors, Nuba els va explicar tot el que havia descobert i la situació en què es trobaven aquestes plantes, i els va demanar la seva ajuda. −Però aquest no és el nostre problema -va dir Brufat-. Nosaltres hem d'ocupar-nos de les nostres plantes, no de les del desert Marró. −A més, el desert no és lloc per a les plantes. No desaprofitarem la nostra aigua perquè dues plantetes capritxoses s'hagin entestat a viure allà! –va afegir un altre. −Us equivoqueu -va dir Nuba-. Elles saben, millor que nosaltres, com aprofitar la poca aigua que tenen. Només necessiten que els ajudem a omplir els seus dipòsits. Ja no passen núvols per allà. I a més, sí que és problema nostre!, perquè el desert Marró no para d’avançar, i en pocs anys el nostre bosc haurà desaparegut, i si no fem alguna cosa tots nosaltres desapareixerem també. En aquest moment, un dels arbres més vells va intervenir des de baix: -Nuba té raó. Quan jo era petit, el desert Marró era una cosa molt llunyana; tothom en parlava, però pocs arbres l’havien vist. Ara, tanmateix, puc sentir l’escalfor de la seva sorra en les meves arrels. −Llavors, qui s'uneix a mi? Qui vol ajudar a aturar el desert i salvar el nostre bosc? -va dir Nuba. Al principi només uns quants núvols ho van fer, però molt aviat se'ls van unir molts més: uns perquè, de debò, creien que havien d'ajudar 7
El bosc del Nord
6.
Sol i Daria, i altres pel seu propi interès, pensant en el seu futur i en el del bosc. El millor va ser quan el Consell de Núvols va organitzar nous torns que incloïen la zona del desert Marró i mai més van deixar de regar les seves plantes. Cada vegada eren més, i més altes, i més verdes! En el bosc del Nord sabien que era molt difícil detenir l'avenç del
desert, però tenien clar que tots els núvols havien de col·laborar, perquè, com deia Nuba: “La tempesta més gran comença sempre per una gota, però una gota sola no pot aconseguir frenar un desert.”
8
Cooperació al quadrat
1.
Cubi és un dau. Bé, per ser exactes, és un petit dau amb puntets negres dels que s'utilitzen per als jocs de taula. Treballa a la sala de passatemps infantils d'un centre cultural, i és un dels daus blaus del joc de parxís. Cada matí, li agrada fer una passejada, sempre la mateixa, pel camí de rajoles blanques que travessa el seu poble. A la localitat hi viuen daus de tots els colors. Fins i tot, en el barri alt, se situen els daus de pòquer, que són més grans i una mica envanits, perquè presumeixen que el seu és un joc d'adults. Als daus els agrada fer sempre les mateixes coses i, a més, a les mateixes hores. Resulten bastant quadriculats. Cubi s'aixeca sempre el primer i va a passejar quan no hi ha ningú. Però un matí les coses van ser diferents.
9
Cooperació al quadrat Duia una estona caminant, i en arribar a la casella trenta-cinc es va trobar amb una enorme fitxa de dòmino que estava ajaçada enmig de la calçada. Vet aquí que no podia passar! La molt descarada ocupava el camí de banda a banda, obstaculitzant el pas de tots els vianants. Si volia passar, havia de sortir del seu camí. Una cosa impensable per a un dau com ell! −EEHEMMM… perdoni, li importaria apartar-se una mica perquè pugui passar? La fitxa era el sis doble. Amb gest de mal humor, va obrir els ulls d'una de les seves dues cares mentre l'altra seguia adormida. −No m'agrada que em despertin tan d’hora, dauet! Algunes treballem en jocs d’adults fins a molt tard. −Sí, sí, ho entenc; però vostè està estirada enmig del meu camí. No sé si ho sap. −I? -va dir, obrint els seus altres ulls. −… que m'agradaria passar. −Mira, petit, aquest lloc és estupend per descansar, i no em vull moure. Estic molt a gust, així és que busca't un altre camí! -i va seguir dormint. Cubi va quedar desconcertat. Desviar-se del seu camí? Però… per què? Com podia fer això? Els camins es tracen per seguir-los, i ell mai s'havia apartat del seu itinerari. És veritat que sovint els menyspreaven perquè treballaven en jocs infantils, però realment mai no s'havia trobat amb una fitxa tan mal educada! Va estar una estona plantat allí i, com que no sabia què fer, va tornar capcot a casa seva. A mig matí, va sentir una gran remor a la plaça del poble. S’hi va acostar i va veure un grup de daus reunits i bastant empipats. Fins i tot els grocs estaven vermells d'ira! Tots parlaven de la que s'havia organitzat al camí. Va resultar que, al llarg del matí, un munt de daus havien sortit, també, a fer el seu passeig matinal, i tots s’havien trobat el camí tallat per la maleïda fitxa de dòmino. 10
2.
Cooperació al quadrat
3.
Al final, l'havien despertat tantes vegades, que la fitxa va fer un esbufec tan gros amb les seves dues cares que va enviar rodolant fins al poble el pobre Verdet, un dels daus verds, i el va convertir en una bala! −Què faré, ara! No tornaré a jugar al parxís! -es lamentava Verdet-. Ara hauré d'aprendre les regles d'un joc nou! Els seus companys se’l miraven amb pena: per a algú tan quadriculat com ells, això era una cosa terrible! Els daus no sabien què fer, i això els posava encara més furiosos. Mai s'havien enfrontat a un problema així. Aquella fitxa de dòmino no estava complint les regles, i els daus no sabien com respondre davant aquesta situació. De sobte, tots ells van començar a donar la seva opinió: 11
Cooperació al quadrat −Es mereix una lliçó! Però, què podem fer si som molt més petits que ella? −Jo sóc molt forçut -va dir el dau vermell fet un gallet-. Si un parell de daus forts us uniu a mi, podem anar a donar-li una empenta a aquesta fitxa tan caparruda. −Res d'això -va contradir-lo de seguida un dau groc-. Per la força només aconseguirem empitjorar la situació. Aquesta fitxa és molt gran i té un munt d'ulls que ho vigilen tot. Seria impossible acostar-nos-hi sense que se n’adonés. Hem de demanar-li que sisplau s'aparti i ens deixi passar. −Aquesta fitxa és una dominant, mai no la podràs convèncer deia un altre-. És la que té més números, i sempre comença el joc. −Vés, ximpleries! -va replicar el dau marró -. Les coses han de ser clares i cal anar a totes. Proposo que la banda municipal toqui música al seu costat fins que s'avorreixi i marxi. −Abans que ho aconseguiu, us haurà fet fora d’un esbufec. El murmuri va anar creixent i creixent. No es posaven d'acord en res. Per sort va començar a ploure, raó per la qual els daus van tornar corrent a les seves cases i la discussió es va acabar. Cubi es va refugiar de la pluja sota un arbre. Estava empipat i no volia tornar a casa. Distret, es va posar a observar com les gotes d'aigua anaven caient i creant un toll cada vegada més gran. El toll creixia i creixia, fins que va enderrocar un petit mur de fang i un corrent d'aigua es va desbordar amb rapidesa plaça avall. Llavors ho va veure tot clar! −És clar! Com no me n'havia adonat abans? -va dir Cubi-. Les gotes són també petites, com nosaltres, però totes juntes tenen una força enorme! Quan va afluixar el xàfec, va anar ràpidament a la plaça, va convocar tots els daus i els va explicar la idea que havia tingut. Una estona després, Cubi avançava pel camí amb pas decidit 12
4.
Cooperació al quadrat
5.
juntament amb uns quants daus. En arribar als peus de la fitxa, li va demanar que s'apartés. −I si m‘hi nego? -va riure de nou-. Per què no feu una volta i em deixeu descansar en pau? O he de tenir por d'uns marrecs com vosaltres? -De nosaltres sols, no. Però resulta que som molts més, saps? Cubi va tossir, fent una cara molt seriosa. A l'instant va girar la vista cap als seus companys i els va convidar que aportessin les seves raons per convèncer aquella fitxa coberta d'ulls bellugadissos que els deixés el pas lliure. Amb un somriure d’orella a orella a la seva boca, el primer a parlar va ser un dau groc. No havia acabat que ja demanava la paraula el dau blau. Els van seguir els daus taronja i violeta. D'un en un, tots anaven exposant les dificultats que els ocasionava amb el seu gran cos 13
Cooperació al quadrat
estirat enmig del camí. La fitxa de dòmino es regirava nerviosa, i la seva cara envermellia per moments davant les raons que escoltava. −Per molt que insistiu no em mouré d'aquí –va dir emmurriada. Cubi mai no havia vist una fitxa tan caparruda. Així és que va decidir engegar el pla B i va fer un xiulet. En aquest moment van aparèixer en el camí molts més daus de tots els colors. En arribar davant la fitxa, cadascun posava en pràctica les seves habilitats personals: mentre els més hàbils col·locaven una catifa per treure la fitxa del camí amb més facilitat, els vells usaven la seva saviesa per convèncer-la de com d’injusta era la seva acció, de com és d'important respectar els altres i del dret que tots i totes tenim de caminar per qualsevol camí. Fins i tot alguns li 14
6.
Cooperació al quadrat
7.
recitaven les regles del parxís, insistint-li que les fitxes no poden obstruir el camí sense raó. I tot això amb la música de fons de la banda municipal. Imagineu la que es va armar! Arribat aquell punt, la fitxa de dòmino va veure que no podia controlar la situació i va optar sàviament per sortir corrents i buscar un altre lloc més tranquil per fer la migdiada. Els daus saltaven d'alegria. Quina passada! Millor que treure el número directe per dur a casa l'última fitxa! Per fi, van poder continuar el seu camí, però de sobte es van trobar Verdet, ara convertit en bala, esperant-los a l'altre costat. Però, com havia aconseguit arribar fins allí? -Molt senzill -va dir Verdet-: aprofitant el meu nou cos, he donat la voltat a la monstruosa fitxa. He guanyat temps i tranquil·litat, perquè no m'hi he hagut d'enfrontar.
15
Súper Pepo i el cas de 1. l’Embrutidor Misteriós “Avui és un dia important, futures i futurs Superherois. Teniu al davant una feina dura. És el vostre últim curs a l'Acadèmia de Jotam, i després de graduar-vos haureu d'aplicar els vostres coneixements en el món real. De vegades cometreu errors, però no oblideu que els autèntics Superherois no són els que mai no s'equivoquen, sinó els que quan s'equivoquen saben reconèixer-ho i busquen una solució”. Quan la directora de l'Acadèmia va acabar el seu discurs, les cames em van començar a tremolar. Em vaig posar tan nerviós que vaig creure que no tindria forces per aixecar-me de la cadira! L'últim curs en l'Acadèmia de Superherois! Quina responsabilitat! M’amoïnava no adonar-me de qui podia necessitar ajuda o no saber com ajudar. Tanmateix, el que vaig aprendre aquell any em va servir per no tornar a sentir-me espantat, i ho he aplicat sempre en totes les meves missions: un autèntic Superheroi mai actua en solitari. Us explicaré el que em va passar fa unes setmanes. A mi m'encanten els llibres de detectius, com recopilen totes les pistes i pensen i pensen fins que esbrinen què ha succeït i qui ho ha fet. És tan emocionant! Per a mi, el seu treball és semblant al nostre, al dels autèntics Superherois, sempre pendents del que passa, analitzant el que veiem... i actuant quan ho hem entès tot. Sense esperar-ho, els meus amics i jo vam haver d'investigar un cas. Resoldre'l ens va costar molt, però ho vam aconseguir perquè formem un bon equip! Fa unes quantes setmanes, mentre estava assegut en un banc del parc llegint l'última aventura del detectiu Serlo Gómez, vaig sentir que una dona deia: -Aquest parc cada vegada està més brut! Qui seran els responsables? Quina vergonya! En escoltar aquestes paraules el meu cervell de detectiu es va activar. Havia d’esbrinar més coses sobre aquell cas que tenia davant dels ulls! Vaig tancar el llibre, vaig treure el meu Quadern de Pistes i vaig començar la investigació. 16
Súper Pepo i el cas de 2. l’Embrutidor Misteriós
De seguida vaig adonar-me que les coses eren pitjor del que havia imaginat. El primer que vaig descobrir va ser que a tot el parc hi havia un munt de papers i plàstics escampats per terra i moltes papereres buides envoltades d'escombraries. −Haurà estat un equip entrenant al “bàsquet-brut”? Un tros de palmera de xocolata va cridar la meva atenció: −Vet aquí. Els culpables, a més de bruts, malbaraten aliments. Fa poca estona que han marxat, perquè encara no hi ha formigues, i això que són molt ràpides detectant menjar. Vaig mirar al voltant però no vaig veure ningú, i llavors vaig decidir anar cap a la zona del rierol. Pel camí vaig veure munts d'excrements de gos. Quan vaig arribar em vaig trobar amb el desastre… en el fons s'acumulaven deixalles de tot tipus, sobretot llaunes! I un dels indicis més terribles: piles gastades! Vaig repassar les meves anotacions molt preocupat: 17
Súper Pepo i el cas de 3. l’Embrutidor Misteriós −Papers i plàstics per terra; excrements de gos; menjar desaprofitat; aigua contaminada. Això és el treball d'un autèntic professional! Necessito els meus apunts de l'Acadèmia! Vaig anar a casa i vaig agafar el meu Quadern. Vaig passar les pàgines de pressa i allà estava! El Tema 3: Els Supermalvats. Els principals enemics d'un autèntic Superheroi! La profe ens havia lliurat, a més, les fitxes de cadascun d’ells, amb tota la informació sobre els seus objectius i la seva manera d'actuar. Ho vaig estudiar a fons. L'endemà vaig arribar al col·le el primer; havia d’explicar-ho tot als meus amics i amigues, em calia la seva ajuda! En el grup tenim una contrasenya secreta per convocar reunions d'urgència. Si la sentim o la veiem sabem que es tracta d'un assumpte de la màxima importància. Durant la primera classe vaig passar a tots i totes un full: Reunió al pati. Codi Delta 5. −Què passa, Pepo? -va preguntar l’Emma- Per què has activat el Delta 5? −És molt greu? Estem preocupats -va dir la Irene. -Sí, explica’ns-ho ja! Estem molt intrigats -va dir l’Ignasi. −Un dels Supermalvats n’està fent de les seves. Ha omplert el nostre parc d'escombraries i ha contaminat el rierol. Hem d'identificar-lo i aturar-lo -vaig dir. −Un dels superquè? -va dir l’Emma. Els vaig explicar tot allò que havia esbrinat i els vaig parlar dels Supermalvats. 18
Súper Pepo i el cas de 4. l’Embrutidor Misteriós Vaig penjar les seves fitxes a la pissarra, com fan en les sèries de la tele. −Els Supermalvats són sis. Repassarem com actua cadascun i així localitzarem el nostre culpable. Els tres m'escoltaven amb molta atenció i prenien notes en els seus quaderns. −Primera sospitosa: la Fada Ry Keza. Recorre el planeta en el seu cotxe Kpital, absorbint la riquesa del món i generant desigualtat allà on passa. −Quina malvada! -va dir la Irene-. El que fa és horrible, però no crec que estigui relacionada amb el desastre del parc. Tots hi estàvem d'acord. −Següent sospitós: Capità Malbaratament. El seu objectiu és aconseguir que milions de persones no mengin cada dia. Amb el seu potent aspirador Corcat s’empassa tones d'aliments, que expulsa en forma d'escombraries. −Un moment, ell podria ser el responsable! -va dir l’Ignasi-. Has dit que hi havia restes de menjar per terra. −És cert que vaig trobar algunes restes d’aliments, però eren molt poques, crec que necessitaríem proves més evidents per pensar que és ell. Què us sembla si continuem coneixent la resta? Segur que això ens ajuda. −El següent es diu Petrolex, i tracta de convence’ns que podem utilitzar, sense límits, els recursos que la Terra ens ofereix i que ho contaminem tot al nostre pas. − Tot! -va dir l’Emma-. Això inclou els nostres boscos, els nostres mars, els nostres rius… els nostres parcs! Tots ens vam mirar amb els ulls oberts com taronges. −Ho tenim! -va dir l’Ignasi-. Ell és el nostre Supermalvat! −Però n’hi ha més. Els Supermalvats mai no actuen sols, necessiten l'ajuda d’altres per dur a terme les seves accions -vaig dir. 19
Súper Pepo i el cas de 5. l’Embrutidor Misteriós Ho havíem trobat, però no sabíem què havíem de fer per detenir-lo i recuperar el nostre parc! −La meva profe de l'Acadèmia de Superherois ens ajudarà vaig dir. Aquella tarda, mentre li ho explicava tot, ella em va escoltar molt seriosa. En acabar em vaig quedar mirant-la. -Molt bé, Pepo. Heu identificat correctament el Supermalvat amb qui ens enfrontem. I què penses fer, ara? -Com? Però, profe… això és el que havia vingut a preguntar-te! -Ah, no, Pepo! Ja estàs en l'últim any d'Acadèmia. A partir d'ara has d'enfrontar-te als problemes per tu mateix, posant en pràctica tot el que has après aquests anys. -Ja ho sé, profe, però de vegades no és gens fàcil. Tornava a casa abstret mentre em menjava una mandarina. Tenia un munt de peles a la mà i no veia cap paperera, així que les vaig llençar al forat d'un arbre. −Escolta, nen! -em va cridar una senyora molt empipada-: les peles de mandarina no es llencen a terra! Em vaig girar i vaig voler dir-li que no veia papereres, i que aquí no molestaven i que eren biodegradables, i que… Vaig sentir molta vergonya: no tenia excuses. Quin desastre de Superheroi que sóc! 20
Súper Pepo i el cas de 6. l’Embrutidor Misteriós L'endemà, al principi de la classe, va ser l’Ignasi qui ens va enviar un codi Delta 5. Semblava molt preocupat. Quan vam sortir al pati, ens ho va explicar: −Ahir vaig estar pensant en Petrolex, i sobretot en els seus còmplices. Llavors vaig recordar que, moltes vegades, el meu cosí i jo llencem llaunes al rierol del parc i juguem a enfonsar-les amb pedres -va dir. −I jo volia explicar-vos que no sempre recullo les caques de la meva gossa Noa quan la trec a passejar -va dir l’Emma. Jo també vaig explicar allò de les mandarines. Quina colla!, vaig pensar. I en aquest moment vaig trobar la resposta que buscàvem. −Vet aquí! –vaig dir-. Comportaments com els nostres són els que han ajudat que el parc estigui així. Nosaltres som els còmplices de Petrolex!, gràcies a nosaltres ha aconseguit els seus objectius! −Llavors, què fem? -va preguntar l’Ignasi. −Tothom ha de conèixer Petrolex, com és de perillós i de quina manera el fem més fort. Sense la nostra ajuda mai no aconseguirà el que es proposa -va dir la Irene. Vam recórrer totes les classes del col·le explicant a tots i totes el que havíem descobert i la situació en què estava el nostre parc i, tots junts, vam iniciar una campanya d'informació al barri. Ens vam dividir per grups i vam “folrar” el parc amb la imatge de Petrolex, vam explicar a tothom que vam trobar qui era i com, sense saber-ho, moltes vegades estàvem col·laborant amb ell. A més, vam animar tothom a unir-se, el dissabte següent, a la nostra Operació N per netejar el parc i recuperar els seus espais. Van participar-hi moltes persones i vam aconseguir millorar les coses, encara que també vam descobrir que Petrolex no és un enemic fàcil de vèncer i que necessitàvem més temps per aconseguir reparar tot el dany que havia causat en el nostre parc. Bé, gràcies a la nostra ajuda, no podem oblidar-ho! Aquest any he acabat els meus estudis en l'Acadèmia de Superherois 21
Súper Pepo i el cas de 7. l’Embrutidor Misteriós
de Jotam, i he après a reconèixer quins són els adversaris d'un autèntic Superheroi i com els ajudem a aconseguir els seus objectius. Però, i això és el més important, he descobert que un autèntic Superheroi mai no actua sol. Ningú pot assolir grans èxits sense la col·laboració dels altres. Si has d'enfrontar-te a una missió molt difícil, alia't amb els que cerquen el mateix que tu. A més, descobriràs que són més dels que creies! El món real està ple d'autèntics Superherois amb poders per canviar-lo ajudant els altres! Uneix-te a nosaltres, futur Superheroi i futura Superheroïna!
22
Tel. 934 877 878
bcn@mansunides.org
www.mansunides.org