El palmerar del meu avi Em dic Mian, tinc dotze anys i visc en una caseta petita i senzilla envoltada de palmeres. Al meu poble hi ha una tradició centenària que consisteix a plantar una palmera cada vegada que té lloc el naixement d'un nou membre de la família, per això identifiquem cada palmerar pel nom familiar. El nostre es diu "Deng", és el nostre cognom i significa 'fortalesa'. La veritat és que, en els últims anys, són molt pocs els que segueixen complint la tradició. Però a la meva família ho seguim fent, sobretot gràcies a l'interès que va posar-hi el meu avi. Fa un any que ha mort i el recordo cada dia. Sempre vam estar molt units. Va ser ell qui em va ensenyar a estimar la natura i, sobretot, a estimar i a respectar les palmeres. Per això hi ha una palmera que té un significat especial per a mi, i és la que van
1.
plantar quan va néixer. Cada dia m’assec sota la seva ombra a fer els deures de l'escola, i quan estic trist o espantat vaig a arrecerar-me sota les seves branques. I a totes les persones que són importants i especials per a mi les porto a conèixer aquest lloc. Des que tenia vuit anys somio amb poder escalar algun dia aquest tronc i arribar fins a les branques més altes. El meu avi sempre comparava la pujada a les palmeres amb la vida: — "Les coses importants, Mian, ens costen molta feina aconseguir-les, i això ho representen les palmeres. El tronc és aspre i difícil de pujar, però tot aquest esforç es veu recompensat quan un arriba a la part superior, bella i plena de fruits ", —em deia.
El palmerar del meu avi Totes les tardes entreno la pujada a la palmera amb la meva millor amiga Raisha. La tècnica no és senzilla però estic practicant molt. Més enllà del palmerar, des de casa meva es veu la gran muntanya de la mina. Està feta amb les deixalles i les roques que genera una mina d'or que funciona des de fa dos anys al costat del nostre poble. Quan va arribar aquesta gran companyia i va reunir tots els habitants del poble per informar-los sobre la immediata ubicació de la mina d'or, tot semblaven ser beneficis per a les nostres vides: treball estable i diners. Als qui dubtaven d'això, com el meu avi, se'ls qualificava de "desconeixedors dels avantatges del progrés". Moltes famílies van vendre les seves terres a l'empresa propietària de la mina, i van
haver de comprar noves parcel·les més a prop del poble. Força veïns nostres es van beneficiar d'aquesta situació i van tallar els seus palmerars familiars per vendre el terreny i que els nous habitants aixequessin els seus habitatges. El meu avi havia aconseguit conservar el nostre palmerar intacte, però no va ser fàcil. En ocasions es va veure temptat de vendre’l perquè, en moments especialment difícils, va tenir molta por de no poder oferir a la seva família un plat de menjar cada dia.
2.
El palmerar del meu avi Malgrat tot, sempre es va mantenir ferm i solia repetir-me: —La natura és molt justa Mian i, algun dia, aquestes palmeres ens retornaran tot l'afecte que els hem donat. Quan va començar l'explotació de la mina, de seguida vam començar a veure els inconvenients del "progrés". El meu avi tenia raó: es van eliminar moltes palmeres i també parcel·les de cultiu, es va contaminar i es va utilitzar gran quantitat d'aigua per rentar la terra i extreure’n l'or, i es va acumular una perillosa muntanya de residus a pocs metres de les nostres cases. Cada cop que plovia —i aquí a l'època de pluges les tempestes són molt fortes— el meu pare mirava neguitós el cel i la muntanya tement que, algun dia, aquesta enorme mola es despertés i arrasés les nostres cases. Una tarda aquests temors es van fer realitat.
Portava dues setmanes plovent molt, la Raisha i jo estàvem jugant a casa meva quan vam sentir un gran estrèpit i la gent es va posar a cridar. En sortir a fora vam veure com les persones corrien i s'allunyaven de les seves cases. La meva mare ens va agafar de la mà i, com feien els altres, vam anar a buscar un lloc segur on resguardar-nos fins que tot passés. La muntanya formada per les deixalles de la mina s'havia ensorrat amb les pluges. L'aigua va arrossegar la terra i les roques acumulades i una gran allau va avançar cap al poble. Afortunadament era de dia i tots vam poder escapar.
3.
El palmerar del meu avi Quan va passar el perill, vam tornar al que quedava del nostre poble. La majoria de les cases havien estat arrasades per la força del fang, excepte la nostra i les dels nostres veïns més propers, i tot gràcies al nostre palmerar! Aquest havia actuat com a barrera i havia impedit que la riuada avancés fins a les nostres cases. Jo sabia que darrere d'aquest miracle hi havia el meu avi, sempre va ser un home fort, valent i lluitador. Ell, representat en aquestes palmeres, s'havia mantingut allà i havia defensat i protegit la nostra llar. En aquell moment el meu cor es va accelerar, alguna cosa em movia a córrer fins a la meva palmera favorita per agrair al meu avi la seva protecció. Vaig córrer al palmerar i em vaig posar sota la palmera, em vaig lligar la corda al voltant del meu cos, vaig mirar cap amunt i vaig començar
a escalar com havia estat practicant durant l'últim any, però aquesta vegada tot em resultava més fàcil, era com si algú m’impulsés en l’esforç. La Raisha va aparèixer corrent, es temia el pitjor. Tanmateix, el que es va trobar era molt diferent del que esperava. Jo ja gairebé estava dalt de tot de l'arbre i en aquell instant els meus ulls van començar a brillar d'una manera especial. En arribar a dalt, em vaig acomodar entre les seves branques, vaig respirar fons, vaig obrir els meus braços tot el que vaig poder i li vaig donar al meu avi aquest abraçada que tant desitjava.
4.