LA SEMILLA DE LA IMAGEN. Mapi Rivera, Ramón Casanova. 2009

LA SEMILLA DE LA IMAGEN LA SEMENÇA DE LA IMATGE LA SEMENCE DE L’IMAGE

Mapi Rivera · Ramón Casanova

3

COMUNIDAD EUROPEA / COMUNITAT EUROPEA / COMMUNAUTE EUROPEENNE

Fondo Europeo de Desarrollo Regional / Fons Europeu de Desenvolupament Regional / Fonds Européen de Développement Régional

Selección de 44 p. de un total de 240 p.

Selection of 44 p. out of a total of 240 p.

1

13

14

15

18

19

34

35

68

69

70

71

PANSPERMIA ICÓNICA (parte 1) PANSPERMIA ICÓNICA (part 1) PANSPERMIA ICONIQUE (part 1)

72

Josep Maria Jori

Equis velesto consed ese dunt sequism odolor iustion velesectet nonsed tio ea aliquissit la feuisim dolobore eu feu feumsan A partirnostrud de unaendre dinastía originada en la casa devolor Carcasona y bajo los auspicios de la sede metropolitana de Narbona, se fueron agrupando, alrededordreros del amet irit ero od te consed tat.

Magna commod tat.catalanensis Iqui etuerosto duipit lorperacoincidentes tummod tatum feugait auguerit vel ip ea autpatum in ut at ullutem dux , prácticamente con ea lo que ahora se promueve como una eurorregión cultural condado de Barcelona, unos territorios llamados velisciduis quiscip exerit dolutpat, qui tisl dolor si. que alienta et, este proyecto.

Ese gran estado occitano fue desmembrado por la corona francesa después de la derrota de Muret, en el 1213.

Ipissit in etummy num erostie magna consed dunt lore facinim niat ilit praese con hent laortisl ullam incilisisit luptat, venit praestio eum dolore velent iriuscillum ilisit en delelin1215, vercillaore magnaconcilio faci tio de dit Letrán, velisi tatio te dipit conulla en mconums andrem ing erat, quametuer Poco después, en el cuarto bajoconsequatie el advenimiento de incipsustrud Inocencio III,magnit, se establecía, la celebración eucarística, un nuevo dogaliquat lutpatummy non estrud venim at, quis alis cona henim adioHaciéndolo conummocoincidir loborperos min ma llamado “Presencia Real” min del cuerpo de Cristo, eneummodipit, contraposición la ideadolore de unavoleniatet presencianullaorpero únicamenteconulla simbólica. condolore la nueva vel inis de ea la feugait vullaore euis etuerci duipiscillam dolobor essit loreet lamet wisi eliquisismod minimtodavía dunt adiamconsed liturgia “presentación”, quedolesse consistíanissed en la elevación evidente para todospercing los fieles de nulput la forma sagrada como hostia, entonces orientada al do odolore mincinalvercidunt ad tem nim eu facilit wis nulpute vendrer sisl ut dunt eugiate dolum nulput elent loreet ad min essequis aute dolut augait este, en dirección sol de levante. velesto odo conum inci eliquat, quam augait lamet, quiscilit wisim nostie vulputat, sim nummodo odions niametue mincillum quipsum nim vel dolore te etum nim sum iuscipisit volore dolor augait inimen alittodas ad Met at. Duis eu las faccum ipit luta utat euisl dolorpe rcipsum De hecho, el nullaor cristianismo utiliza los accum despojos del Imperio Romano suslamet estructuras y en que tenía Mitraalisl como gran protector.

Mitraalit eralorero una dolobortion ectemindio-iranio, quiscip eugiam iureratet nisi.mazda, el dios de luz, salvador en su lucha con Ahrimán, el aspecto tenebroso de la creación. Los griegos deidad de origen vinculado a Ahura Exllegaron eriurer sequis nonullam ea consent commyse nostrud duntellut scipisim in henit, vel ut dipismo loboreet del dolor duis num vel ut se la lo a vincular con Apolo, su fiestado principal celebraba 25wis de etueriu diciembre, solsticio de invierno, dies natali solis invicti mitrasim . Máximo de Efeso feum eu prat. Uttérminos irit augait“Este vullutsolute facinci ea core feugait laore dunttoda laore delitculto il dolut dolorperatem quipis nulla am dirige a élfeui en tis los aut siguientes que uno contempla y honra desde la eniamconsed eternidad, y cuyo le hace feliz, es laillam, imagen viva, animada, niam irillandre conulla ndionsed dolorer atuerci bla autem duisim dolutem enibh eros nulla alit, velessi tinit praessi ex ea consequ isciliq uamcommy razonable y benefactora del Padredo inteligible” nulla facidunt nim am vullaortisl exerci blaore delis ectem zzrit wisci blaore faSequam nim velit nons nostrud tin ea cons nonsequat autat. Elestio od ent ectet iriuscilla faccumsan heniam nulputpat.

Ut lute consed dolute min elit, commy nosto dolore faccum iustrud es tie una diamconsubstancialidad, dignim illummo dolesEl mismo Cristofeu dice, según Juan, “quien me ha visto a mi ha visto el Padre”, ha visto el Origen.

De hecho, la trinidad concepto sequam et utat autpat. eugiamcommy non ute conse tat. Ut iniscilla aut incilla commod donadie cor irithainpodido ullaort ver”, incingsegún euipisi que, si lodip extrapoláramos a San la luzesenis del solnibh invictus , nos encontraríamos, primero, conalismodolor la luz original, a la que, tampoco, “nunca smolor suscidunt veraestrud del dolortis euipsus ciliquisis nullaor erosacabar, num ipis cita el apóstol Juanam respecto al Padre, a continuación, la emanación de percincidunt los rayos o elnonulla espírituadionsequip de la luz y, para el at, hijosi.o manifestación de la luz At, conum te te revelada. er sum venim et augait accum ipsusci tio dit utpate veniat. Duissectetum quat lam, cortion voloboreros nonsequisim venim numsa sensible en qui imagen

Amb una dinastia originada a la casa de Carcassona i sota els auspicis de la seu metropolitana de Narbona, s’anaren agrupant, a partir del comptat de Barcelona, uns territoris anomenats dux catalanensis, pràcticament coincidents amb els que ara esdevenen una euroregió cultural i són promotors d’aquest projecte. Aquest gran estat occità fou desmembrat per la corona francesa després de la desfeta de Muret, el 1213.

Poc després, el 1215, en el quart concili de Latran, sota l’adveniment d’Innocenci III, s’establia, en la celebració eucarística, un nou dogma anomenat de la “Presència Real” del cos de Crist, en contraposició a la idea d’una presència únicament simbòlica. Se’l feu coincidir amb la nova litúrgia de la “presentació”, que consistia en l’elevació evident per a tots els fidels de la forma sagrada com a hòstia, aleshores encara orientada a l’est, en direcció al sol de llevant.

De fet, el cristianisme se serví de les despulles de l’Imperi Romà en totes les seves estructures que tenia a Mitra com a gran protector. Mitra era una deïtat d’origen indo-iranià, vinculada a l’Ahura mazdà, el déu de llum, salvador en la seva lluita amb Ahriman, l’aspecte tenebrós de la creació. Els grecs l’arribaren a vincular amb Apol·lo, la seva festa cabdal es celebrava el 25 de desembre, solstici d’hivern, dies natali solis invicti mitra. Màxim d’Efeso s’hi dirigeix en els següents termes “Aquest sol que hom contempla i honra des de tota l’eternitat, i el culte del qual el fa feliç, és la imatge viva, animada, raonable i benefactora del Pare intel·ligible”.

El mateix Crist diu, segons Joan, “qui m’ha vist a mi ha vist el Pare”, ha vist l’Origen. De fet, la trinitat és una consubstancialitat, concepte que, si l’extrapoléssim a la llum del sol invictus, ens trobaríem, primer, amb la llum original, a la que, tampoc, “mai ningú no l’ha pogut veure”, segons cita l’apòstol Joan respecte del Pare, tot seguit, l’emanació dels rajos o l’esperit de la llum i, per acabar, el fill o manifestació de la llum sensible en imatge revelada.

À partir d’une dynastie originaire de la maison de Carcassone et sous la protection du siège métropolitain de Narbonne, furent regroupés, autour du comté de Barcelone, des territoires appelés dux catalanensis, qui correspondent pratiquement à ce qu’on appelle aujourd’hui une Euregio culturelle et qui sont à l’origine du projet. Ce grand état Occitan fut démembré par la couronne de France après la défaite de Muret en 1213.

Un peu plus tard, en 1215, au cours du quatrième concile de Latran, à l’avènement de Innocent III, on établit, au cours de la célébration de l’eucharistie, un nouveau dogme appelé “Présence Réelle” du Corps du Christ, en opposition à l’idée d’un présence uniquement symbolique. En le faisant coïncider avec la nouvelle liturgie de la “présentation”, qui consistait en l’élévation évidente pour tous les fidèles de la forme sacrée comme hostie, alors toujours élevée vers l’est, en direction du soleil levant.

De fait, le christianisme utilise les décombres de l’Empire Romain dans toutes les structures dont Mitra était le grand protecteur. Mitra était une divinité d’origine indo-iranienne, liée à Ahura mazda, le dieu de lumière, victorieux de sa lutte avec Ahriman, l’aspect ténébreux de la création.

Les Grecs l’ont même liée à Apollon, et sa fête principale est célébrée le 25 Décembre, solstice d’hiver, dies natali solis invicti mitra. Maxime d’Ephèse s’adresse à lui en ces termes : “Ce soleil que l’on contemple et honore de toute éternité, et dont le culte rend heureux, est l’image vivante, animée, raisonnable et bienfaisante du Père intelligible”.

Ce même Christ dit, selon Jean, “qui m’a vu a vu le Père”, a vu l’Origine. De fait, la trinité est une consubstantialité, et si nous extrapolions ce concept à la lumière du sol invictus, nous trouverions, d’abord, la lumière originelle, celle que “personne n’a jamais pu voir” non plus, comme dit l’apôtre Jean en parlant du Père, puis, l’émanation des rayons ou l’esprit de la lumière et, enfin, le fils ou manifestation de la lumière sensible dans l’image révélée.

73

Por otro lado, la eucaristía es de lo poco que ha perdurado de un sinnúmero de rituales y liturgias tradicionales de la antigüedad, no en vano, el cristianismo se expande superponiéndose a los ritos paganos, así, las especies del cereal y la viña de origen vegetal estaban vinculadas a los ritos agrarios de la fertilidad de la tierra y ambas eran producto de una larga fotosíntesis o exposición solar, presencia real de la luz. Pero, antes era necesario provocar la germinación y, por tanto, enterrar la semilla, de aquí que casi todos los ritos se celebraran en el interior de los templos, en la cámara oscura, criptas y subterráneos llamados mitreums.

Cuando Salomón inauguró el templo de Jerusalén, al instalar el arca de la alianza, los sacerdotes se vieron obligados a salir “a causa de la nube” pues “la gloria de Yahvé llenó el templo de Yahvé”, de hecho esta toma de posesión se describe como una invasión de luz. Esta experiencia paradójica de una invisibilidad, garantizando una presencia, mejor aún, una oscuridad habitada por la más grande de las luces, resonará, a lo largo de siglos en numerosos místicos cristianos, y en otros que se apoyarán en este texto de la biblia para vincular la iluminación con la negación de todas las formas exteriores de lo visible. En relación con esto, es remarcable una cita del neoplatónico Dionisio Areopagita que, proclamándose discípulo de Pablo el apóstol, nos explica: “La tiniebla divina es aquella luz inaccesible en la cual se dice, Dios habita. Y como aquella deviene inaprensible a causa de la difusión exuberante de su luz sobrenatural, sin embargo, en ella descansa cualquiera que merezca conocer y ver a Dios, y por la misma razón por la que no ve ni conoce, este mismo existe en aquel que trasciende cualquier visión y conocimiento, sabiendo D’altra banda, l’eucaristia és del poc que roman de tota la munió de rituals i litúrgies tradicionals de l’antiguitat, al capdavall, el cristianisme s’expandeix superposant-se als ritus pagans, així, les espècies del cereal i la vinya d’origen vegetal eren vinculades als ritus agraris de la fertilitat de la terra i totes dues eren producte d’una llarga fotosíntesi o exposició solar, presència real de la llum. Però, abans, calia provocar la semença, i, per tant, enterrar la llavor, per això gairebé tots els ritus es celebraven a l’interior dels temples, a la cambra fosca, criptes i soterranis anomenats mitreums.

Quan Salomó inaugurà el temple de Jerusalem, a l’instal·lar l’arca de l’aliança, els sacerdots es veieren obligats a sortir “a causa del núvol” perquè “la gloria de Yahve omplí el temple de Yahve”, de fet aquesta presa de possessió és descrita com una invasió de llum. Aquesta experiència paradoxal d’una invisibilitat, garant d’una presència, millor encara, una obscuritat habitada per la més gran de les llums, ressonarà, al llarg dels segles en nombrosos místics cristians, i d’altres que es recolzaran en aquest text de la bíblia per vincular la il·luminació amb la negació de totes les formes exteriors del visible. Pel que fa a això, és remarcable una cita del neoplatònic Dionís l’Areopagita que, tot proclamant-se deixeble de Pau l’apòstol, ens explica: “La tenebra divina és aquella llum inaccessible, en la qual es diu que Déu habita. Aquella esdevé inaprehensible a causa de la difusió exuberant de la seva llum sobrenatural, no obstant això, en ella hi descansa qualsevol que mereixi conèixer i veure Déu, i per la mateixa raó que no el veu ni el coneix, aquest mateix existeix en Aquell que transcendeix qualsevol visió i coneixement, tot sabent tant sols d’Ell que és més enllà de les coses sensibles i intel·ligibles...”

En l’elevació eucarística no hi ha res a veure que confirmi, als ulls de tota l’assemblea, que s’ha complert la transsubstanciació. S’exhorta als creients a una doble mirada i amb una introspecció virtual, a un acte de fe gairebé sublim. En el concili es proclamà que, el cos de Crist es veraciter continentur en la transmutació substancial de les especies del pa i el vi, que fan efectiva la Presència Real d’aquest cos, conferint a la forma sagrada, a l’oblea de pa una transparència imperceptible a la mirada.

D’autre part, l’eucharistie est une des rares à perdurer parmi une multitude de rituels et liturgies traditionnels datant de l’antiquité, et non sans fondement, le christianisme se répand en se superposant aux rites païens, tout comme les différentes céréales et la vigne d’origine végétale sont liées aux rites agraires de la fertilité de la terre, toutes les deux étant le produit d’une longue photosynthèse ou exposition au soleil, présence réelle de la lumière. Mais, il fallait avant ensemencer et donc, planter la graine, c’est pourquoi tous les rites étaient célébrés à l’intérieur des temples, dans la chambre noire, dans des cryptes et souterrains appelés mitreums.

Lorsque Salomon inaugura le temple de Jérusalem, en y établissant l’arche d’alliance, les prêtres furent obligés de sortir “à cause d’une nuée de lumière”, en effet, “la gloire de Yahvé emplit le temple de Yahvé”, de fait, cette prise de possession est décrite comme une invasion de lumière. Cette expérience paradoxale de l’invisible garant d’une présence, plus encore, d’une obscurité habitée par la plus grande des lumières, aura un écho, au cours des siècles chez de nombreux mystiques chrétiens, et chez d’autres qui s’appuieront sur ce texte de la bible pour relier l’illumination à la négation de toutes formes extérieures du visible. À ce sujet, il est une remarquable citation du néo-platonicien Dionysos Aeropagita qui, se proclamant disciple de Paul l’apôtre, nous explique: “La ténèbre divine est cette lumière inaccessible qui fait dire, Dieu est présent. Elle est donc insaisissable en raison de la diffu-

74

Equis endre velesto consed esesensibles dunt volor odolor iustion velesectet nonsed tio ea aliquissit la feuisim dolobore eu feu feumsan dreros sólo denostrud Él que está más allá de las cosas e sequism inteligibles...” amet irit ero od te consed tat. Magna commod tat. Iqui etuerosto duipit lorpera tummod tatum ea feugait auguerit vel ip ea autpatum in ut at ullutem velisciduis et, quiscip exerit tisl dolor si.

En la elevación eucarística nodolutpat, hay nadaqui a ver que confirme, a los ojos de toda la asamblea, que se ha realizado la transubstanciación. Se exhorta a los Ipissit in etummy num mirada erostie mediante magna consed dunt lore facinim ilit acto praese hent laortislEn ullam incilisisit venit praestio eumde dolore creyentes a una doble una introspección virtual,niat a un de con fe casi sublime. el concilio se luptat, proclamó que, el cuerpo Cristovelent es verairiuscillum ilisit del magna faci tio ditdevelisi tatio consequatie te dipit magnit, la conulla mconums erat, confiriendo quametuer a la citer continentur eninlavercillaore transmutación substancial las especies del pan y del vino,incipsustrud que hacen efectiva Presencia Realandrem de este ing cuerpo, aliquatsagrada, lutpatummy non estrud min venim at, quis alis eummodipit, con henim dolore voleniatet nullaorpero conulla adio conummo loborperos dolore min forma a la oblea de pan una transparencia imperceptible a la mirada. vel inis ea feugait vullaore euis dolesse nissed etuerci duipiscillam dolobor percing essit nulput loreet lamet wisi eliquisismod minim dunt adiamconsed do odolore vercidunt ad tem nim eu facilit nulputedivina vendrer ut dunt surge eugiate dolum elentoriginal loreet ad essequis dado aute que dolutelaugait Este cuerpo,mincin el cuerpo de Cristo, como vector de lawis presencia en sisl el mundo, como unanulput invención del min cristianismo, monovelestooriginal odo conum eliquat, quam augait lamet,aquiscilit wisim nostie vulputat, sim odions niametue mincillum nim vel dolore teísmo judíoinci abolió el culto a las imágenes, los eidolon , y los substituyó por la nummodo grafía, la revelación textual, por el libro.quipsum El otro monoteísmo, el isláte etum nim nullaor sumen iuscipisit alit revelado ad Met lamet euLa faccum lut utat euisl dolorpe rcipsum alit lorero mico, también se afirma su libro,accum ambosvolore tienendolor claroaugait que elinim escrito no esat. el Duis Verbo. palabraipitescrita esalisl el cuerpo de la pronunciación, el rastro dolobortion quiscip eugiam iureratet de la misma,ectem el signo.

De aquí, la cábala, quenisi. a raíz de la diáspora recala en los territorios mencionados de occitania, se da a conocer en ellos y desde allí Exdifunde eriurer sequis eaLa consent commy nostrudladunt lut wis etueriu scipisim in henit, dipismo loboreet del dolor sim duis num vel ut la se al restononullam de Europa. cábalado trató de descubrir pronunciación justa, la palabra viva vel del ut Verbo. feum eu feui tis aut prat. Ut irit augait vullut ute facinci ea core feugait laore dunt laore eniamconsed delit il dolut dolorperatem illam, quipis nulla am niam irillandre conulla ndionsed do dolorer atuercide blaJuan, autem duisim enibhoriginal eros nulla alit, velessi praessiLogos ex ea yconsequ uamcommy El cristianismo, en cambio, aprovecha el evangelio el cual en dolutem su redactado en griego, utilizatinit la palabra que san isciliq Jerónimo, padre de nulla facidunt nimenam exerci delis wisciestá blaore faSequam nim velity,nons nostrud tin el easentido cons nonsequat Elestio od ent la iglesia traduce suvullaortisl versión latina porblaore Verbum . Electem Logos zzrit de Juan teñido de gnosticismo a la vez, recoge griego delautat. término en referenectet iriuscilla feuactiva faccumsan heniam nulputpat.

Ut lute que consed dolute min elit, commycomo nostoladolore faccumdiscierne iustrud tiela diam illummo dolescia a la vibración y diáfana del puro pensamiento, en su expresión silenciosa luz apolínea, formadignim de lo que es real, el orden sequam dipen et contraposición utat autpat. San eugiamcommy non ute conse tat. Ut alismodolor iniscilla aut incilla commod do cor irit in ullaort incing euipisi de creación al esenis caos y, nibh por tanto, es un pensamiento creador. smolor suscidunt am veraestrud del dolortis euipsus ciliquisis nullaor percincidunt nonulla adionsequip eros num ipis at, si.

At,pesar conum te te er sum et augait accum ipsusci tioelditénfasis utpateen veniat.

Duissectetum quat lam, cortion venim A de qui la traducción de venim san Jerónimo que vuelve a poner la expresión pronunciada, en el signo,voloboreros el evangeliononsequisim de Juan estalla en lanumsa historia cuando dice que “el Logos-Verbo se ha hecho carne”, y finaliza el prólogo afirmando: “A Dios, nadie lo ha visto nunca: su Hijo único, que es Dios y está en Aquest cos, el cos de Crist, com a vector de la presència divina al món, sorgeix com una invenció original del cristianisme, atès que el monoteisme originari jueu abolí el culte a les imatges, als eidolon, i els va substituir per la grafia, la revelació textual, pel llibre. L’altre monoteisme, l’islàmic, també s’hi afirma amb el seu llibre, ambdós tenen clar que l’escrit revelat no és el Verb. La paraula escrita és el cos de la pronunciació, el rastre de la mateixa, el signe. D’aquí, la càbala, que arrel de la diàspora recalà en els territoris esmentats de l’Occitània, es donà a conèixer en ells i des d’allà fou difosa a la resta d’Europa. La càbala tracta d’esbrinar la pronunciació justa, la paraula viva del Verb.

El cristianisme, en canvi, aprofità l’evangeli de Joan, qui en el seu redactat original en grec, emprà el mot Logos i que sant Jeroni, pare de l’església tradueix en la seva versió llatina per Verbum. El Logos joànic està tenyit de gnosticisme i, alhora, recull el sentit grec del terme en referència a la vibració activa i diàfana del pur pensament, que, en la seva expressió silenciosa com la llum apol·línia, discerneix la forma d’allò real, l’ordre, la creació davant del caos i, per tant, és un pensament creador.

Malgrat la traducció de sant Jeroni que torna a posar l’èmfasi en l’expressió pronunciada, en el signe, l’evangeli de Joan esclata en la història quan diu que “el Logos-Verb s’ha fet carn”, i finalitza el pròleg tot afirmant: “A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu fill únic, que és Déu i està al si del Pare, és qui l’ha revelat”. sion resplendissante de sa lumière surnaturelle, et cependant, en elle se trouve tous ceux qui méritent de connaître et de voir Dieu, et pour cette même raison qu’on ne la voit ni la connaît, celui-ci est présent chez celui qui transcende toutes visions ou connaissances, sachant que Lui seul est au-delà des choses sensibles et intelligibles...”

Au cours de l’élévation eucharistique il n’est rien qui confirme, aux yeux de toute l’assemblée, qu’il y ait eu une transsubstantiation. On exhorte les croyants à un double regard par une introspection virtuelle, à un acte de foi quasi sublime. Au cours du concile, on proclama que le corps du Christ est veraciter continentur dans la transmutation substantielle du pain et du vin, qui rendent effective la Présence Réelle de ce corps, en conférant à la forme sacrée, au pain, une transparence imperceptible à l’oeil.

Ce corps, le corps du Christ, comme vecteur de la présence divine dans le monde, surgit comme une invention originelle du christianisme, vu que le monothéisme originel juif abolit le culte des images, des eidolons, et les remplaça par la graphie, la révélation des texte, par le livre. L’autre monothéisme, l’islamique, est aussi révélé par son livre, pour ces deux, il apparaît clairement que l’écrit révélé n’est pas le Verbe. La parole écrite est le corps de la prononciation, la trace de celle-ci, le signe. Dont découle la cabale, qui, en raison de la diaspora se retrouve sur les territoires mentionnés d’occitanie, s’y fait connaître et se diffuse dans le reste de l’Europe. La cabale tenta de découvrir la prononciation juste, la parole vivante du Verbe.

Le Christianisme, en revanche, se base sur l’évangile de Jean, lequel dans son récit originel en grec, utilise le mot Logos que Saint Jérôme, le père de l’église, traduit dans sa version en latin par Verbum. Le Logos de Jean est empreint de gnosticisme et, à la fois, reprend le sens grec du terme en référence à la vibration active et diaphane de la pensée pure, qui, dans son expression silencieuse comme la lumière apollinienne, discerne la forme du réel, l’ordre de la création par opposition au chaos, qui, de ce fait, est une pensée créatrice.

75

el seno del Padre, es quien lo ha revelado”.

De pronto, un cuerpo vivo como encarnación del Logos-Verbo, ocupa el lugar del libro y lo supera, como Presencia viva. Ya no es un signo, es una biografía que, dada su sobre-naturaleza, deviene sagrada, un mensaje vivo. De la misma manera, todos los teólogos de la imagen se apoyan en esta afirmación diciendo que en esta carne, en este cuerpo y en virtud de su sobrenatural presencia, el Logos-Verbo se ha manifestado en cierta manera, más que en una estatua viva, en un cuerpo humano viviente, en imagen revelada sobre una materia sensible. La única vez que Cristo menciona su cuerpo es en la última cena, cuando, desgajando el pan dice “este es mi cuerpo”, origen de la eucaristía pero paradójico en ese momento, pues estando presente y visible, identifica su cuerpo con un trozo de pan. Justamente este hecho provoca la querella de la cena entre protestantes y católicos que inauguró el debate moderno sobre la relación entre cuerpo y signo, entre presencia y referencia, en definitiva, entre iconólogos y semióticos.

La mencionada proclamación de Latran establece la “presencia real” del cuerpo de Cristo en las especies del pan y del vino, debilitando de esta manera el valor simbólico de las imágenes, enalteciendo su valor de representación. Esto hace que, con el acrecentamiento de realidad en la eucaristía, se inicie un aumento de realismo en las imágenes.

En contraposición a los valores táctiles y simbólicos del románico, el discernimiento, pretendidamente clarificador de la escolástica y la nueva transparencia en la liturgia sacramental, abrirá el símbolo y lo habitará, con un arte visual y transparente en el seno de la catedral gótica. Si la eucaristía fundamenta la “presencia real”, las imágenes la hacen visible con la re-presencia del cuerpo de Cristo, ambas, pronto, se superpondrán de manera que la mirada pueda ir de una forma a la otra, facilitando la expansión del cuerpo místico de la eucaristía al conjunto de toda la asamblea, instaurándose la ecclesia como cuerpo místico del Cristo Solar, tal y como se expande la luz en su renovada invasión del templo.

De cop i volta, un cos viu, com a encarnació del Logos-Verb, pren el lloc del llibre i el supera, com a Presència viva. Ja no és un signe, és una biografia que, atesa la seva sobre-naturalesa, esdevé sagrada, un missatge viu. De la mateixa manera, tots el teòlegs de la imatge s’hi agafen, tot dient que en aquesta carn, en aquest cos, i en virtut de la seva sobrenatural presència, el Logos-Verb s’ha manifestat en certa manera, més que en una estàtua viva, en un cos humà vivent, en imatge revelada en una matèria sensible. L’únic cop que Crist esmenta el seu cos és al darrer sopar, quan, tot esguinçant el pa, diu “aquest és el meu cos”, origen de l’eucaristia però paradoxal en el seu moment, doncs mentre és present i visible, designa com el seu cos un bocí de pa. Justament aquest fet provocà la querella del sopar entre protestants i catòlics que inaugurà el debat modern sobre la relació entre cos i signe, entre presència i referència, en definitiva, entre iconòlegs i semiòtics.

L’esmentada proclamació de Latran estableix la “presència real” del cos de Crist en les espècies del pa i el vi, afeblint d’aquesta manera el valor simbòlic de les imatges, tot enaltint el seu valor de representació. Això fa que, amb l’escreix de realitat a l’eucaristia, s’iniciï un escreix de realisme en les imatges.

Enfront dels valors tàctils i simbòlics del romànic, el discerniment, pretesament clarificador de l’escolàstica i la nova transparència en la litúrgia sagramental, obrirà el símbol i l’habitarà, amb un art visual i transparent al sí de la catedral gòtica. Si l’eucaristia fonamenta la Malgré la traduction de Saint Jérôme qui remet de l’emphase sur l’expression prononcée, sur le signe, l’évangile de Jean marque l’histoire quand il dit que “le Logos-Verbe s’est fait chair”, et termine la préface en affirmant : “personne n’a jamais vu Dieu : son Fils unique, qui est Dieu et se trouve dans le sein du Père, est celui qui la révélé” Donc, un corps vivant en tant qu’incarnation du Logos-Verbe, occupe la place du livre et le surpasse, en tant que Présence vivante. Ce n’est plus seulement un signe, c’est une biographie, qui, en raison de son côté surnaturel, devient sacrée, un message vivant. De même, tous les théologiens de l’image s’appuient sur cette affirmation pour dire que dans cette chair, dans ce corps, et en vertu de sa présence surnaturelle, le Logos-Verbe s’est manifesté d’une certaine manière, plus qu’en une statue vivante, en un corps humain vivant, en image révélée sur une matière sensible. La seule fois où le Christ a mentionné son corps est au cours de la dernière cène, quand au moment de rompre le pain il a dit “ceci est mon corps”, à l’origine de l’eucharistie, mais le paradoxe fut que au moment où il s’incarnait dans le pain, lui-même était alors présent et visible.

C’est justement ce fait qui provoque la querelle de la cène entre protestants et catholiques qui inaugura le débat moderne sur la relation entre corps et signe, entre présence et référence, en définitive, entre iconologistes et sémiotiques.

La proclamation de Latran établit la “présence réelle” du Corps du Christ dans le pain et le vin, affaiblissant ainsi la valeur symbolique des images, et en louant leur valeur de représentation. Ainsi l’accroissement de la réalité dans l’eucharistie génère un plus grand réalisme dans les images.

En opposition aux valeurs tactiles et symboliques du roman, le discernement, prétendument clarifiant de la scolastique et la nouvelle transparence dans la liturgie sacramentelle, feront naître et vivre le symbole, avec un art visuel et transparent au sein de la cathédrale gothique. Si l’eucharistie est le fondement de la “présence réelle”, les images la rendent visible avec la re-présence du corps du Christ, et toutes deux se

76

Equis nostrud endre velesto consed ese dunt volor sequism iustion velesectet nonsed tioeleatemplo aliquissit la feuisim dolobore eu feu feumsan gracias dreros Conodolor la exaltación de la luz, del fiat lux, gótico, en su transparencia conseguida amet irit ero od te consed tat. Magna commod tat. Iqui etuerosto duipit tummod tatum ea en feugait ea autpatum in ut atuna ullutem , siguiendo de las a la alquimia de lorpera los vitrales, se superpone todasauguerit partes avel losipmitreums velisciduis et, quiscip exerit dolutpat, qui tisl dolor si. conjeturas de Nicolás de Cusa “...imagina una pirámide de luz que avanza en las tinieblas y una Ipissit in etummy num erostie magna consed dunt lore facinim niat de ilit praese laortisl ullam incilisisit luptat, venit praestio eum dolore velent pirámide tinieblascon quehent avanza en la luz...” y en una frontalidad especular “...observa que Dios iriuscillum ilisit del in vercillaore magna faci tio dit velisi tatio te de dipit incipsustrud mconums andrem ing erat, quametuer queconsequatie es unidad, es alguna maneramagnit, la base conulla de la luz, la base de las tinieblas y como la nada ... aliquat lutpatummy non estrud min venim at, quis alis eummodipit, dolore el voleniatet nullaorpero conulla conummo min es en luz con en lohenim que abunda mundo superior, tal como tú adio lo observas conloborperos tus ojos, nodolore porque vel inis ea feugait vullaore euis dolesse nissed etuerci duipiscillam dolobor percingsino essitporque nulputaloreet eliquisismod dunt adiamconsed este exento de tinieblas, causalamet de suwisi simplicidad se lasminim cree absorbidas por la do odolore mincin vercidunt ad tem nim eu facilit wis nulpute ut dunt nulput elent loreet ad minde essequis dolut augait luz”.vendrer De estasisl manera la eugiate nube dedolum la tiniebla se retira y la invasión la luz enaute el templo se hace velesto odo conum inci eliquat, quam augait lamet, quiscilit wisim ynostie vulputat, sim nummodo odions niametue quipsum nim vellatente dolore de efectiva también “presencia real”, de hecho, una vez mincillum superada la larga estación te etum nim nullaor sum iuscipisit accum volore dolor augait inim alit adyMet at.laDuis eu faccumseipit lut utat alisl euisl dolorpe rcipsum alit lorero la incubación máslamet allá de germinación, inicia el crecimiento vertical con una primavera dolobortion ectem quiscip eugiam iureratet nisi. iconográfica que fructificará en el verano del Renacimiento. La imagen surgirá virtualmente de la Ex eriurer sequis nonullam ea consent do commy nostrudtransubstanciación dunt lut wis etueriudescipisim henit, vel ut dipismo loboreet del dolor sim duis num vel ut la la luz eninLuz. feum eu feui tis aut prat. Ut irit augait vullut ute facinci ea core feugait laore dunt laore eniamconsed delit il dolut dolorperatem illam, quipis nulla am niam irillandre conulla ndionsed do dolorer atuerci bla autem duisimendolutem enibh nulla alit,Comedia, velessi tinit praessi consequ isciliq uamcommy A Dante, el místico finaleros de su Divina una vez enex el ea interior del paraíso, se le nulla facidunt nim am vullaortisl exerci blaore delis ectem permite zzrit wisci blaore faSequam nim velit nonsviva”, nostrud tin el eareflejo cons nonsequat autat.trinidad, Elestio relata od ent contemplar directamente la “Luz y, en de una gloriosa ectet iriuscilla feu faccumsan heniam nulputpat. Ut lute consed dolute min elit,ycommy nosto dolore iustrud dignim illummo dolesque “en la profunda clara sustancia de la faccum luz elevada, se tie mediam aparecieron tres círculos de tres sequam dip et utat autpat. San esenis nibh eugiamcommycolores non ute conse tat. Ut alismodolor incilla commod docomo cor irit ullaort incing i de una sola dimensión: unoiniscilla parecíaaut reflejado por el otro uniniris por otro iriseuipisi y el smolor suscidunt am veraestrud del dolortis euipsus ciliquisis nullaor percincidunt nonulla adionsequip erospor num ipis at, si. tercero parecía fuego procedente de los otros dos igual”.

At, conum qui te te er sum venim et augait accum ipsusci tio dit utpate veniat. Duissectetum quat lam, cortion voloboreros nonsequisim venim numsa En estos juegos de miradas y reflejos de imágenes no puede faltar el sentido especular de las “presència real”, les imatges la fan visible amb la re-presència del cos de Crist. Aviat, totes dues es superposaran de manera que la mirada pot anar de l’una a l’altra forma, tot facilitant l’expansió del cos místic de l’eucaristia al conjunt de tota l’assemblea, tot instaurant-se l’ecclesia com a cos místic del Crist Solar, tal i com s’expandeix la llum en la seva renovada invasió del temple.

Amb l’exaltació de la llum, del fiat lux, el temple gòtic, en la seva transparència aconseguida gràcies a l’alquímia dels vitralls, se superposa als mitreums d’arreu, tot seguint una de les conjectures de Nicolas de Cusa “...imagina una piràmide de llum que avança en les tenebres i una piràmide de tenebres que avança en la llum...” i en una frontalitat especular, “...observa que Déu que és unitat, és d’alguna manera la base de la llum, la base de les tenebres i com el no-res ... és en llum en el que és abundós el món superior, tal i com tu l’observes amb els teus ulls, no perquè sigui exempt de tenebra, sinó perquè a causa de la seva simplicitat se la creu absorbida per la llum”. D’aquesta manera el núvol de la tenebra es retira i la invasió de llum al temple es fa efectiva i també “presència real”, de fet, un cop superada la llarga estació latent de la incubació i mes enllà de la germinació, inicia el creixement vertical amb una primavera iconogràfica que esclatarà a l’estiu del Renaixement. La imatge esdevindrà virtualment de la transsubstanciació de la llum en la Llum.

A Dante, en el místic final de la seva Divina Comèdia, un cop ja endinsat al paradís, se li permet contemplar directament la “Llum viva”, i, en el reflex d’una gloriosa trinitat, relata que “en la profunda i clara substància de la llum enlairada, se m’aparegueren tres cercles de tres colors i d’una sola dimensió: l’un semblava reflexat per l’altre com un iris per un altre iris i el tercer semblava foc procedent d’ambdós per un igual”.

En aquests jocs de mirades i reflexes d’imatges no hi pot mancar el sentit especular de les mateixes, així doncs, fou san Agustí un dels primers a considerar el mirall com una metàfora perfecta de la saviesa divina, el que provocà que es comencés a utilitzar el mot speculum per acompanyar el títol de força tractats teològics. San Bonaventura es referia al speculum inferius com el mirall de la creació i al speculum superius com el superposeront de façon à ce que le regard puisse aller d’une forme à l’autre, facilitant la propagation du corps mystique de l’eucharistie a toute l’assemblée, instaurant ainsi la ecclesia comme corps mythique du Christ Solaire, tout comme se répand la lumière quand elle envahit à nouveau le temple.

Avec l’exaltation de la lumière, du fiat lux, le temple gothique, dans sa transparence obtenue grâce à l’alchimie des vitraux, se superpose de toutes les manières aux mitreums, suivant une des conjectures de Nicolas de Cusa “...imaginez une pyramide de lumière qui avance dans les ténèbres et une pyramide de ténèbres s’avançant dans la lumière...” en une rencontre frontale spéculaire...”voyez comme Dieu est unité, c’est d’une certaine manière la base de la lumière, la base des ténèbres et comme le néant...est en lumière ce qui abonde dans le monde supérieur, ce que tu peux voir de tes yeux, non qu’il soit exempt de ténèbres, mais en raison de leur simplicité, elles sont absorbées par la lumière”. C’est ainsi que la nuée des ténèbres se retire et que l’invasion de la lumière dans le temple a lieu ainsi que la “présence réelle”, de fait, une fois achevée la longue saison latente de l’incubation et après la germination, s’initie la montée en graine en un printemps iconographique qui portera ses fruits à l’été de la Renaissance. L’image surgira virtuellement de la transsubstantiation de la lumière à la lumière.

Dante, à la fin mystique de la Divine Comédie, une fois au paradis, est autorisé à contempler en face la “Lumière vivante”, et dans le reflet d’une glorieuse trinité, relate que “dans

77

mismas, así pues, fue san Agustín uno de los primeros en considerar el espejo como una metáfora perfecta de la sabiduría divina, lo que provocó que se comenzara a utilizar la palabra speculum para acompañar el título de muchos tratados teológicos. San Buenaventura se refería al speculum inferius como el espejo de la creación y al speculum superius como el espejo de Dios, generándose entre los dos un sugerente juego de espejos y, por tanto, de proyecciones y, en definitiva, de imágenes teológicas. Fue Tomas de Aquino, contemporáneo de Buenaventura, el que estableció el vínculo entre specula y especulación en el sentido más dialéctico al afirmar que “ver a través de un espejo es ver una causa en su efecto, en la semejanza entre el objeto y su reflejo, así comprobamos como la especulación nos lleva a la meditación.”

La afirmación de esta coincidencia de causa y efecto tiene una repercusión considerable, teológicamente nos remite a la co-incidencia original “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza... Dios creó al hombre a su imagen, lo creó a la imagen de Dios, creo al hombre y a la mujer.”Las imágenes del espejo no son signos, son espontáneamente y naturalmente generadas por el espíritu de reflexión de una presencia que se re-presenta, que se presenta a si misma en el simple hecho de presentar-se, la inmanencia y la trascendencia coinciden en la luz de la reflexión.

Si la imagen de la co-incidencia original fue una imagen semejante, una imagen revelada, después de la caída la imagen es una imagen velada, ha perdido la semejanza original, al desplazarse del eje de reflexión, del Centro de los centros, ha perdido el enfoque, la dirección del fuego, el rayo de luz original.

Al desaparecer la co-incidencia de causa y efecto, la imagen se vuelve irreconocible, incapaz de descubrir la causa de su efecto.

En cuanto a la semejanza, el cardenal Nicolás de Cusa, siguiendo el pensamiento de Dionisio Areopagita, profundizó en la versión neoplatónica de Proclo hasta el punto de adquirir el llamado por algunos platonicus oculus, dice “...tal como las criaturas de Dios son semblanzas del entendimiento divino, el hombre posee un entendimiento que es semblanza del entendimiento divino cuando crea; por eso, el hombre crea semblanzas de las semblanzas del entendimiento divino, como las figuras artificiales extrínsecas son semblanzas de la forma natural intrínseca. Si el Absoluto es creador, el mirall de Déu, generant-se entre tots dos un suggeridor joc de miralls i, per tant, de projeccions i, al capdavall, d’imatges teològiques. Fou Tomàs d’Aquino, contemporani de Bonaventura, el que establí el vincle entre specula i especulació en el sentit més dialèctic en afirmar que “veure quecom a traves d’un mirall és veure una causa en el seu efecte, en la semblança entre l’objecte i el seu reflex, així comprovem com l’especulació ens porta a la meditació.”

L’afirmació d’aquesta coincidència de causa i efecte és d’una repercussió considerable, teològicament ens remet a la coincidència original “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres...Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.”

Les imatges del mirall no són signes, són espontàniament i naturalment generades per l’esperit de reflexió d’una presència que és re-presència, que es presenta a sí mateixa en el simple fet de presentar-se, la immanència i la transcendència coincideixen en la llum de la reflexió.

Si la imatge de la coincidència original fou una imatge semblant, una imatge revelada, després de la caiguda, la imatge és una imatge velada, ha perdut la semblança original, al desplaçar-se de l’eix de reflexió, del Centre dels centres, ha perdut l’enfocament, la direcció del foc, del raig de la llum original. Al desaparèixer la co-incidència de causa i efecte, la imatge es torna irreconeixible, incapaç d’esbrinar la causa del seu efecte.

Pel que fa al semblant, el cardenal Nicolàs de Cusa, qui, seguint el pensament de Dionís l’Areopagita s’endinsà en la versió neoplatònica de Proclo fins el punt d’adquirir l’anomenat per alguns el platonicus oculus, en diu: “... tal com les criatures de Déu són semblances de l’enteniment diví, l’home posseeix un enteniment que és semblança de l’enteniment diví quan crea; per això, l’home crea semblances de les semblances de l’enteniment diví, com les figures artificials extrínseques són semblances de la forma natural intrínseca. Si l’Absolut és creador, l’home és configurador, o si és vol cocreador del seu mon.”, aquest esment sobre el configurar o co-crear el redacta en el llibre titulat De Beryllo del llatí beryllus-i, brillant, brillar, vidriar, terme equivalent al mot lent amb el qual es van enfocant diferents temes, de manera que, l’ordre del seu discerniment, constitueix una ensenyança. la profonde et claire substance de la lumière élevée, lui sont apparus trois cercles de trois couleurs et de même taille : l’un semblait être reflété par l’autre comme un iris par un autre iris et le troisième paraissait de feu provenu également des deux autres.”

Dans ce jeu de visions et de reflets des images on ne peut omettre la signification spéculaire de celles-ci, c’est ainsi que Saint Augustin, l’un des premiers à considérer le miroir parfait comme une métaphore de la sagesse divine, fut celui qui commença à employer le terme speculum à apposer au titre de nombreux traités théologiques. Saint Bonnaventure se référait au speculum inferius comme miroir de la création et au speculum superius comme miroir de Dieu, créant entre ces deux un effet de jeu de miroir suggestif et, en conséquence, de projections, et, en définitive, d’images théologiques. Ce fut Thomas d’Aquin, contemporain de Bonnaventure, qui établit le lien entre specula et spéculation dans le plus pur sens dialectique en affirmant que “voir quelqu’un à travers un miroir est comme voir une cause en son effet, dans la ressemblance entre l’objet et son reflet, ainsi nous avons la preuve que la spéculation nous amène à la méditation”.

L’affirmation de cette coïncidence de cause à effet a une répercussion considérable, d’un point de vue théologique elle nous ramène à la coincidence originelle “Faisons l’homme à notre image et ressemblance....Dieu créa l’homme à son image, il le créa à l’image de Dieu, il créa l’homme et la femme”. Les images du miroir ne sont pas des signes, elles sont spontanément et naturellement régénérées par l’esprit de réflection d’une présence qui se re-présente, qui se présente à elle-même par le simple fait de se présenter, l’immanence et la transcendance coïncident avec la lumière de la réflection.

Si l’image de la co-incidence originelle fut une image ressemblante, une image révélée, après la chute l’image est une image voilée, elle a perdu de sa ressemblance avec l’image originelle, en se déplaçant de son axe de réflection, du Centre des centres, elle a perdu son cadrage, la direction du feu, le rayon de lumière originelle. Quand disparaît la co-incidence de cause à effet, l’image devient impossible à reconnaître, incapable de découvrir la cause de son effet.

Quant à la ressemblance, le cardinal Nicolas de Cusa, selon la pensée de Dyonisos Areopagita, a approfondi la version néo-platonicienne de Proclos au point d’acquérir, du nom lui étant donné par certains, le platonicus oculus, dit “...comme les créatures de Dieux sont des images de ’esprit divin,

78

Equis nostrud endre velesto ese co-creador dunt volor sequism odolor iustion velesectet nonsed tio ea aliquissit la feuisim dolobore feutitulado feumsanDedreros Beryhombre es configurador, o siconsed se quiere, de su mundo.”, esta mención sobre el configurar o co-crear la redacta en eleu libro amet ero od tebrillante, consed tat.

Iqui etuerosto duipit lorpera tummod tatum ea feugait auguerit vel ip ea autpatum in utque at ullutem llo de irit beryllus-i, brillar,Magna vidriar,commod término tat. equivalente a la palabra lente con la cual se van enfocando diferentes temas de forma el orden velisciduis et, quiscip exerit dolutpat, tisl dolor si. de su discernimiento, constituye unaqui enseñanza.

Ipissit in etummy num erostie magna consed dunt lore facinim niat ilit praese con hent laortisl ullam incilisisit luptat, venit praestio eum dolore velent iriuscillum delderiva in vercillaore magnaque facisignifica tio dit velisi tatio la consequatie dipit incipsustrud magnit, mconums ing erat, quametuer lenteja, semilla de te una planta leguminosa, queconulla por una analogíaandrem morfológica pasa a dar nombre La palabrailisit lente de lens-lentis aliquat lutpatummy nonLaestrud min, venim at, quis eummodipit, con henim conulla conummo dolore min a las lentes de vidrio. lenticula en Roma, eranalis unos vasitos aplanados dedolore forma voleniatet lenticular, nullaorpero las lentes de vidrioadio adoptaban estaloborperos forma como consevel inis ea vullaore euis dolesse nissedya etuerci duipiscillam percing nulput loreet soplado lamet wisi eliquisismod minimestaba dunt adiamconsed cuencia delfeugait proceso de fabricación del vidrio, que las lentes se dolobor cortaban de unaessit esfera de vidrio cuando este todavía lo suficiendo odolore mincinyvercidunt ad El tem nim eu facilit wis sisl ut dunt eugiate nulput loreet ad minperfecto essequis dolut aaugait temente caliente gelatinoso. vidrio procede de lanulpute arena vendrer pura o dióxido de silicio quedolum es capaz deelent formar un vidrio si aute se funde una velesto odo conum inci eliquat, augait lamet, quiscilit nostiealcalina, vulputat,como sim nummodo odions niametue mincillum quipsum vel dolore temperatura extraordinaria.

Porquam esta razón, se necesita unawisim sustancia por ejemplo la sosa, carbonato de sodio, que nim permita temperate etum nullaor iuscipisit accum volore dolorse augait ad Met lamet Duismenos eu faccum ipit lut utat alisl euisl turas denim fusión mássum bajas, y con una tierra alcalina le dainim másalit consistencia y loat. hace viscoso, protegiéndolo deldolorpe agua. rcipsum alit lorero dolobortion ectem quiscip eugiam iureratet nisi.

Ex eriurer nonullam ea consent do commy nostrud dunt luten wisalgún etueriu scipisim in henit, oveldeutalgún dipismo loboreet del dolor sim duis num vel No se sabesequis el origen, se supone derivado de alguna experiencia horno de cerámica proceso natural, como por ejemplo lasut la feum eu feui tis se autproducen prat. Ut irit augaitcae vullut facinci ea feugaitdelaore dunt laore eniamconsed delit il dolut dolorperatem quipis de nulla fulguritas, que cuando unute relámpago encore la arena, todas maneras, su producción como base de espejos illam, y, después, lasam lentes, niam irillandre conulla ndionsed dolorer atuerci bla autem dolutem enibh eros nulla alit, velessi praessi ex ea consequ isciliq uamcommy siempre ha sido un secreto biendo guardado por el gremio de duisim vidrieros recluidos durante generaciones entinit la isla veneciana de Murano, donde, práctinulla facidunt nimlaam vullaortisl delis ectem medieval zzrit wisciyblaore nim velitElnons nostrud ea óptica, cons nonsequat autat. Elestio od ent camente, tenían exclusiva a loexerci largoblaore de toda la época parte faSequam del renacimiento. vidrio, en la tin lente deviene paradigma analógico ectet heniam la nulputpat. lutetierra consed dolute min elit, commy nosto dolore iustrud tie diamcon dignim illummo dolesde la iriuscilla alquimia,feu yafaccumsan que era necesaria fusión deUtuna mediante el fuego hasta conseguir un faccum líquido que trabajado el aire soplado da lugar sequam dip et utat autpat. San esenis eugiamcommy ute conseytat.

Ut alismodolor incilla cor irit incon ullaort incing euipisi a una gelatina transparente, que, una nibh vez enfriada, facilitanon la mutación transmutación deiniscilla la luz yaut según se commod disuelva do o coagule el proceso de smolor suscidunt amproyección veraestruddedel euipsus ciliquisis nullaormateria percincidunt nonulla adionsequip eros num ipis at, si. enfocar, permite la la dolortis imagen real sobre cualquier sensible.

At, conum qui te te er sum venim et augait accum ipsusci tio dit utpate veniat. Duissectetum quat lam, cortion voloboreros nonsequisim venim numsa

El mot lent deriva de lens-lentis que significa llentia, la llavor d’una planta lleguminosa, que per una analogia morfològica passa a donar nom a les lents de vidre. La lenticula a Roma eren uns vasets aplanats de forma lenticular, les lents de vidre adoptaven aquesta forma per conseqüència del procés de fabricació del vidre, doncs les lents es tallaven d’una esfera de vidre bufat quan aquest encara era prou calent i gelatinós. El vidre procedeix de la sorra pura o diòxid de silici que és capaç de formar un vidre perfecte si es fon a una temperatura extraordinària. Per a això, es necessita una substància alcalina com ara la sosa, carbonat de sodi que permeti temperatures de fusió més baixes i afegint una terra alcalina se li dóna més consistència i el fa menys viscós tot, protegint-lo de l’aigua.

No se sap l’origen, se suposa derivat d’alguna experiència en algun forn de ceràmica o d’algun procés natural com ara les fulgurites, que es produeixen quan cau un llampec a la sorra, de totes maneres, la seva producció com a base dels miralls i després de les lents sempre ha estat un secret ben guardat pel gremi de vidriers reclosos durant generacions a l’illa veneciana de Murano, que gairebé en tenien l’exclusiva al llarg de tota l’època medieval i part del renaixement. El vidre esdevé en la lent òptica paradigma analògic de l’alquímia, doncs, ens cal la fusió d’una terra mitjançant el foc fins aconseguir un líquid que, treballat amb l’aire bufat, dóna lloc a una gelatina transparent i un cop refredada facilita la mutació i transmutació de la llum, perquè, en definitiva, segons es dissolgui o coaguli amb el procés d’enfocar, ens permet la projecció de la imatge real sobre qualsevol matèria sensible.

l’homme possède un esprit à l’image de l’esprit divin quant il crée; c’est pourquoi l’homme crée des images des images de l’esprit divin, comme les figures artificielles extrinsèques sont des images de la forme naturelle intrinsèque. Si l’Absolu est le créateur, l’homme est le configurateur, ou, si l’on veut, le co-créateur de son monde”, cette remarque sur la configuration ou la co-création est rédigée dans le livre intitulé De Beryllo de beryllus-i, brillant, briller, vernisser, un terme équivalent au mot lunette par lequel différents sujets sont abordés, de manière à ce que l’ordre de son discernement constitue un enseignement.

Le mot lunette dérive de lens-lentis qui veut dire lentille, la graine d’une plante légumineuse, laquelle, par une analogie morphologique vient à désigner les lunettes en verre. La lenticula, à Rome, désignait des verres plats en forme lenticulaire, les lunettes en verre adoptaient cette forme en conséquence du procédé de fabrication du verre, vu que les lunettes étaient coupées dans une sphère en verre soufflé quant celui-ci était encore suffisamment chaud et gélatineux. Le verre provient du sable pur ou dioxyde de silicium, qui peut former un verre parfait si il est fondu à une température extraordinaire. Pour cela, une substance alcaline est nécessaire, comme par exemple la soude ou le carbonate de sodium, qui acceptent des températures de fusion plus basses, et avec une terre alcaline, on lui donne plus de consistance, ce qui le rend moins visqueux, et le protège de l’eau.

L’origine est inconnue, l’on suppose qu’elle provient d’une expérience dans un four à céramique ou d’un procédé naturel, comme par exemple les fulgurites, qui se produisent au moment où un éclair touche du sable ; de toutes manières, sa production comme base des miroirs, puis, des lunettes, a toujours été un secret bien gardé par le corporation des vitriers reclus durant des générations sur l’île vénitienne de Murano, où ils avaient pratiquement tous l’exclusivité pendant toute l’époque médiévale et une partie de la Renaissance. Le verre, dans la lunette optique, devient un paradigme analogique de l’alchimie, étant donné que la fusion d’une terre par le feu est nécessaire pour obtenir un liquide qui, travaillé avec de l’air soufflé, donne lieu à une gélatine transparente, qui, une fois refroidie, facilite la mutation et la transmutation de la lumière, et, selon si elle est dissoute ou coagulée dans un procédé de mise au point, permet la projection de l’image réelle sur toute matière sensible.

79

80

81

82

83

86

87

106

107

128

129

118

119

148

149

158

159

166

167

202

201

220

221

230

231

mismas, así pues, fue san COMUNIDAD Agustín uno de los primeros en considerar el espejo como una metáfora perfecta EUROPEENNE de la sabiduría divina, lo que provocó que se EUROPEA / COMUNITAT EUROPEA / COMMUNAUTE comenzara a utilizar la palabra speculum para acompañar el título muchos tratadosRegional teológicos.

San Buenaventura se refería al speculum inferius como el Fondo Europeo de Desarrollo Regional / Fons Europeu de de Desenvolupament / Fonds Européen de Développement Régional espejo de la creación y al speculum superius como el espejo de Dios, generándose entre los dos un sugerente juego de espejos y, por tanto, de proyecciones y, en definitiva, de imágenes teológicas. Fue Tomas de Aquino, contemporáneo de Buenaventura, el que estableció el vínculo entre specula y especulación en el sentido más dialéctico al afirmar que “ver a través de un espejo es ver una causa en su efecto, en la semejanza entre el objeto y su reflejo, así comprobamos como la especulación nos lleva a la meditación.”

La afirmación de esta coincidencia de causa y efecto tiene una repercusión considerable, teológicamente nos remite a la co-incidencia original “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza... Dios creó al hombre a su imagen, lo creó a la imagen de Dios, creo al hombre y a la mujer.”Las imágenes del espejo no son signos, son espontáneamente y naturalmente generadas por el espíritu de reflexión de una presencia que se re-presenta, que se presenta a si misma en el simple hecho de presentar-se, la inmanencia y la trascendencia coinciden en la luz de la reflexión.

Si la imagen de la co-incidencia original fue una imagen semejante, una imagen revelada, después de la caída la imagen es una imagen velada, ha perdido la semejanza original, al desplazarse del eje de reflexión, del Centro de los centros, ha perdido el enfoque, la dirección del fuego, el rayo de luz original.

Al desaparecer la co-incidencia de causa y efecto, la imagen se vuelve irreconocible, incapaz de descubrir la causa de su efecto.

En cuanto a la semejanza, el cardenal Nicolás de Cusa, siguiendo el pensamiento de Dionisio Areopagita, profundizó en la versión neoplatónica de Proclo hasta el punto de adquirir el llamado por algunos platonicus oculus, dice “...tal como las criaturas de Dios son semblanzas del entendimiento divino, el hombre posee un entendimiento que es semblanza del entendimiento divino cuando crea; por eso, el hombre crea semblanzas de las semblanzas del entendimiento divino, como las figuras artificiales extrínsecas son semblanzas de la forma natural intrínseca. Si el Absoluto es creador, el mirall de Déu, generant-se entre tots dos un suggeridor joc de miralls i, per tant, de projeccions i, al capdavall, d’imatges teològiques. Fou Tomàs d’Aquino, contemporani de Bonaventura, el que establí el vincle entre specula i especulació en el sentit més dialèctic en afirmar que “veure quecom a traves d’un mirall és veure una causa en el seu efecte, en la semblança entre l’objecte i el seu reflex, així comprovem com l’especulació ens porta a la meditació.”

L’afirmació d’aquesta coincidència de causa i efecte és d’una repercussió considerable, teològicament ens remet a la coincidència original “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres...Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.”

Les imatges del mirall no són signes, són espontàniament i naturalment generades per l’esperit de reflexió d’una presència que és re-presència, que es presenta a sí mateixa en el simple fet de presentar-se, la immanència i la transcendència coincideixen en la llum de la reflexió.

Si la imatge de la coincidència original fou una imatge semblant, una imatge revelada, després de la caiguda, la imatge és una imatge velada, ha perdut la semblança original, al desplaçar-se de l’eix de reflexió, del Centre dels centres, ha perdut l’enfocament, la direcció del foc, del raig de la llum original. Al desaparèixer la co-incidència de causa i efecte, la imatge es torna irreconeixible, incapaç d’esbrinar la causa del seu efecte.

Pel que fa al semblant, el cardenal Nicolàs de Cusa, qui, seguint el pensament de Dionís l’Areopagita s’endinsà en la versió neoplatònica de Proclo fins el punt d’adquirir l’anomenat per alguns el platonicus oculus, en diu: “... tal com les criatures de Déu són semblances de l’enteniment diví, l’home posseeix un enteniment que és semblança de l’enteniment diví quan crea; per això, l’home crea semblances de les semblances de l’enteniment diví, com les figures artificials extrínseques són semblances de la forma natural intrínseca. Si l’Absolut és creador, l’home és configurador, o si és vol cocreador del seu mon.”, aquest esment sobre el configurar o co-crear el redacta en el llibre titulat De Beryllo del llatí beryllus-i, brillant, brillar, vidriar, terme equivalent al mot lent amb el qual es van enfocant diferents temes, de manera que, l’ordre del seu discerniment, constitueix una ensenyança. la profonde et claire substance de la lumière élevée, lui sont apparus trois cercles de trois couleurs et de même taille : l’un semblait être reflété par l’autre comme un iris par un autre iris et le troisième paraissait de feu provenu également des deux autres.”

Dans ce jeu de visions et de reflets des images on ne peut omettre la signification spéculaire de celles-ci, c’est ainsi que Saint Augustin, l’un des premiers à considérer le miroir parfait comme une métaphore de la sagesse divine, fut celui qui commença à employer le terme speculum à apposer au titre de nombreux traités théologiques. Saint Bonnaventure se référait au speculum inferius comme miroir de la création et au speculum superius comme miroir de Dieu, créant entre ces deux un effet de jeu de miroir suggestif et, en conséquence, de projections, et, en définitive, d’images théologiques. Ce fut Thomas d’Aquin, contemporain de Bonnaventure, qui établit le lien entre specula et spéculation dans le plus pur sens dialectique en affirmant que “voir quelqu’un à travers un miroir est comme voir une cause en son effet, dans la ressemblance entre l’objet et son reflet, ainsi nous avons la preuve que la spéculation nous amène à la méditation”.

L’affirmation de cette coïncidence de cause à effet a une répercussion considérable, d’un point de vue théologique elle nous ramène à la coincidence originelle “Faisons l’homme à notre image et ressemblance....Dieu créa l’homme à son image, il le créa à l’image de Dieu, il créa l’homme et la femme”. Les images du miroir ne sont pas des signes, elles sont spontanément et naturellement régénérées par l’esprit de réflection d’une présence qui se re-présente, qui se présente à elle-même par le simple fait de se présenter, l’immanence et la transcendance coïncident avec la lumière de la réflection.

Si l’image de la co-incidence originelle fut une image ressemblante, une image révélée, après la chute l’image est une image voilée, elle a perdu de sa ressemblance avec l’image originelle, en se déplaçant de son axe de réflection, du Centre des centres, elle a perdu son cadrage, la direction du feu, le rayon de lumière originelle. Quand disparaît la co-incidence de cause à effet, l’image devient impossible à reconnaître, incapable de découvrir la cause de son effet.

Quant à la ressemblance, le cardinal Nicolas de Cusa, selon la pensée de Dyonisos Areopagita, a approfondi la version néo-platonicienne de Proclos au point d’acquérir, du nom lui étant donné par certains, le platonicus oculus, dit “...comme les créatures de Dieux sont des images de ’esprit divin,

78