IMPACTE DEL MODEL DE VIDA DEL NORD SOBRE ELS RECURSOS HÍDRICS DE L’ÀFRICA

IMPACTE DEL MODEL DE VIDA DEL NORD SOBRE ELS RECURSOS HÍDRICS DE L’ÀFRICA QUINA ÉS LA NOSTRA RESPONSABILITAT EN EL FET QUE EL 60% DE LA POBLACIÓ AFRICANA NO TENGUI ACCÉS A AIGUA POTABLE

http://goo.gl/2ztU8 Illes Solidàries amb el Sud + Nou Sud + GOB + OIKOS + Veterinaris Sense Fronteres + CERAI + Enginyeria Sense Fronteres + Voluntaris de Mallorca

(cc) Aina Calafat Rogers, 2012 (texte i concepte) (cc) m2 disseny · Marc Masmiquel (disseny gràfic) Campanya H2O · Illes Solidàries amb el Sud, Nou Sud, GOB, OIKOS, Veterinaris Sense Fronteres, CERAI, Enginyeria Sense Fronteres, Voluntaris de Mallorca, Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació.

Versió digital del llibre: http://goo.gl/R7Zea DL: PM 1583-11 / Paper Dallum Cyclus TCF 100% reciclat

Llicència Creative Commons v. 3.0 Reconeixement - NoComercial - SenseObraDerivada (by-nc-nd) No es permet un ús comercial de l'obra original ni la generació d'obres derivades. http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/ Amb el suport del Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació.

AGRAÏMENTS: Aquesta publicació no hauria estat possible sense la feina rigorosa de grans investigadors i activistes locals mai prou reconeguts. Moltes gràcies especialment a Ivan Murray Mas, Alícia Bauzá van Slingerland, Margalida Ramis, tot l’equip de l’Observatori sobre Sostenibilitat i Territori, el Grup d’Ecologia Política. I tampoc no hauria estat possible sense la feina de persones i organitzacions que des de Àfrica ens han oferit suport i ajuda. Moltes gràcies al Congress of South African Trade Unions i a Terry Bell.

2

ÍNDEX 4

1. PREÀMBUL

7

2. RESUM DE L’ESTUDI

12

3. ANÀLISI DE L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES DEMANDES ENERGÈTIQUES I DE MATERIALS DELS PAÏSOS DEL NORD

18

4. ANÀLISI DE L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES DEMANDES ENERGÈTIQUES I DE MATERIALS DE LES ILLES BALEARS

27

5. L’ÀFRICA I ELS SEUS RECURSOS

30

6. SITUACIÓ SOCIAL I AMBIENTAL DE L’ÀFRICA. LA MALEDICCIÓ DELS RECURSOS

35

7. HISTÒRIA DE LA RELACIÓ D’EUROPA AMB L’ÀFRICA DES DEL REPARTIMENT DE 1880-1914 FINS A L’ACTUALITAT

38

8. IMPACTES DE LA PREDACIÓ DEL NORD SOBRE L’ÀFRICA I ELS SEUS RECURSOS HÍDRICS

50

9. ANÀLISI DE SOLUCIONS PROPOSADES

55

10. BIBLIOGRAFIA

3

1. PREÀMBUL Aquest document es presenta amb la intenció de donar a conèixer una realitat, uns fets reals i contrastats amb unes causes concretes i uns responsables directes i uns altres d’indirectes.

La realitat a vegades no és exactament com l’hauríem dibuixada si ens ho haguessin demanat, però no per això hem de defugir-la, o quedar inactius al seu davant.

Si no ens agrada el que hi ha, sempre podem fer alguna cosa per millorar-ho, per petita que ens pugui semblar.

Des de fa gairebé quatre anys, vuit ONGs de les Illes Balears ens hem organitzat per poder donar a conèixer la situació dels recursos hídrics al món i, més concretament, a les Illes Balears. Hem explicat on és l’aigua, quina és disponible i potable, quins problemes hi ha arreu del món per poder-hi accedir i quines són les amenaces de les grans reserves d’aigua.

La problemàtica de l’aigua al món és conseqüència, únicament i exclusivament, de l’activitat humana. Les reserves inicials d’aigua potable eren suficients per a abastir a tots els éssers que en necessiten. Però la quantitat d’aigua potable ha minvat molt i s’han generat una sèrie de privilegis, sense cap fonament i vulnerant els drets humans més bàsics, per a l’accés a la que queda.

Dins el conjunt de feina feta per denunciar aquesta situació, per assenyalar-ne les causes i demanar responsabilitats i que tots puguem assumir la part de responsabilitat que ens correspon, s’inclou aquest estudi, que pretén explicar quina és la situació de les reserves d’aigua a l’Àfrica, quins són els problemes amb què es troben moltes de les persones que hi viuen en relació amb l’aigua, quines són les causes d’aquests problemes i quines les possibles solucions.

Ja no podem girar la mirada o canviar de tema: una sisena part de la població mundial no té accés a la quantitat mínima d’aigua potable que li cal per viure, i aquesta situació la provocam nosaltres, els humans. D’entre tot el conjunt de set mil milions de persones, n’hi ha una sisena part que s’ha apropiat de la majoria dels 4

recursos del planeta i una altra sisena part que es mor perquè no pot accedir ni al mínim que necessita per viure.

Encara no sabem per què, una part de la humanitat s’ha autoassignat el dret a jutjar i condemnar la manera de sentir, pensar i fer de l'altra part i d’apropiar-se dels béns comuns. Alguns membres d’un únic conjunt d’individus de la mateixa espècie s’han considerat amb més drets que els seus iguals. I, pel que fa a la resta d’éssers vius que comparteixen vida amb la humanitat en aquest planeta que anomenam Terra, senzillament se'ls ha considerat un regal lliurat a les seves mans sense condicions ni restriccions.

Amb això, es parteix d’un plantejament erroni; aquest sentiment de superioritat i la mala interpretació del regal que suposa el fet de poder viure i compartir la vida en aquest món, un conjunt d’humans ha anat acumulant errades, una rere l’altra. Les conseqüències: anam convertint el planeta en un lloc on ningú no pot viure tranquil i feliç. Uns perquè no tenen el mínim per viure, altres perquè ho tenen però no els deixen accedir-hi i uns altres, que ho tenen i hi poden accedir, viuen amargats per aconseguir més i més i protegir el que ja tenen.

Nosaltres, la resta d’éssers vius, el planeta, tot, ens formam a partir de subpartícules que s’organitzen en diferents nivells per anar formant partícules, elements, éssers, planetes, galàxies, universos, etc., cada cop amb un nivell distint d’organització i, a la vegada, aquestes subpartícules estan formades per subsubpartícules més i més petites, també organitzades entre elles. Què vol dir això? Que, o ens organitzam bé i per fer les coses bé, o se'ns ha acabat la història.

Cap de nosaltres no pot fer anar la vida en solitari, però, alhora, cal que les nostres aportacions individuals vagin en el sentit de fer-la anar bé.

Per poder trobar una solució adient a un problema, cal que se'n coneguin bé les arrels, on comença i quina és la seqüència de conseqüències. De la mateixa manera, quan volem aplicar una possible solució a un problema, hem de tenir ben clares les possibles seqüències de conseqüències que pot implicar, i quines són les possibles reaccions que es poden donar.

5

En aquesta ocasió, centrarem la nostra aportació a donar unes pinzellades que us puguin servir d’esbós d’un conjunt concret d’errades comeses des d’Europa i per europeus, entre els quals ens trobam nosaltres, sobre un territori concret, l’Àfrica, i els seus pobladors originaris, i les conseqüències que tenen aquestes errades per tots i com podríem contribuir a canviar aquesta situació.

Fins i tot si ens conformàssim a explicar una realitat simplificada, per exemple reduïda a una fotografia estàtica, que només ens donàs informació per un dels nostres sentits i que sols tengués dues dimensions i que no canviàs, seria tanta la informació que per poder-ho entendre el nostre cervell es veuria obligat a simplificar. Hauríem de definir uns elements principals en els quals centrar l’atenció màxima i deixar la resta en un segon pla. En aquesta ocasió també ens hem vist forçats a reduir, a prioritzar temes, a fer un esquema de dimensions assimilables d’aquesta realitat i, un cop entès l’esquema, es podrà anar ampliant la informació i afegint-hi detalls.

(c) NASA, 2005 / +I: (2011 Time Lapse ISS vídeo): http://goo.gl/ccjxg

6

2. RESUM DE L’ESTUDI Tot i que les teories evolucionen i els descobriments ens aporten informació que a vegades deixa sense efecte una teoria anterior, actualment s’accepta que la nostra espècie s’originà al continent africà.

Del grup inicial d’individus de la nostra espècie en sortiren d’altres que es dispersaren arreu del planeta. El clima, les circumstàncies i els recursos de cada indret afavoriren, no sols uns trets fisiològics, anatòmics i metabòlics diferents, sinó també maneres distintes de sobreviure, de defensar-se, d’organitzar-se, de fer, de pensar i de sentir; cultures diferents.

La majoria de cultures, en un primer moment, han recorregut a la religió com a forma d’explicar-se l’existència de la vida, de la consciència, de donar-li un sentit a tot plegat i, alhora, per despertar un sentiment d’unitat, de solidaritat entre els seus membres. En realitat, no hi ha tanta diferència en les bases de totes les religions del món. Però amb el temps, hi ha hagut qui ha fet servir la religió com a instrument per a dominar els seus iguals, sotmetre’ls a unes normes que poc tenen a veure amb els principis i objectius inicials amb què sorgiren aquestes religions i com a excusa per a eliminar o dominar els humans que creien i practicaven una religió diferent.

El temps ha transcorregut, algunes cultures s'han mesclat, altres s’han considerat amb el dret d’eliminar les que no eren com elles, i d’altres sobreviuen malgrat les dificultats. Algunes religions han desaparegut, d’altres s’han extès molt, i altres es mantenen de forma minoritària. Ha augmentat l’afirmació de la no pertinença a cap tipus de religió; la substitució de la creença en una religió per la creença cega en la ciència també s’ha estès i, finalment, una nova divinitat ha aparegut en escena: el déu Mercat.

7

8

Som a Mallorca, una illa de la Mediterrània, a principis del segle XXI, i formam part d’una cultura concreta, la catalana, que arribà aquí al segle XIII. Amenaçada, com totes les cultures, per un procés d’uniformització del pensament, dels costums, de les formes de vida i de les relacions entre les persones que es diu globalització econòmica.

A Europa, ja fa molt que es va estendre el sentiment de superioritat moral i intel·lectual de certes cultures sobre altres cultures d’arreu del món, sobretot aquelles que han resultat ser més pacífiques i menys agressives. Amb la força més bruta que hem estat capaços d'aplicar, hem eliminat pobles i cultures sencers, hem espoliat continents, hem assassinat, esclavitzat i humiliat els humans semblants, i encara gosam inflar-nos d’orgull per haver “descobert” un nou món, nous continents i nous tresors.

Encara avui no som conscients que la novetat d’aquests territoris i d’aquests tresors era sols per a nosaltres; per a moltes altres cultures i persones, era conegut, servat i estimat feia moltes generacions. Ja ho havien descobert feia molt molt temps; érem nosaltres els que arribàvem tard, amb males formes i maneres de fer, i amb males intencions. Des dels inicis d’aquests meravellosos descobriments, l’avarícia dels pobles d’Europa ha eliminat la població d’Amèrica del Nord, espoliat els territoris i recursos i reduït a mínims les cultures d’Amèrica del Sud, Central i el Carib, ha sotmès i explotat pobles asiàtics i oceànics i, pel que fa a l’Àfrica, ha espoliat els seus recursos, assassinat, esclavitzat o condemnat a viure en condicions inhumanes els seus habitants.

Es parla de les diferències entre el grau de desenvolupament de les diferents regions. El terme “país desenvolupat”, segons Naredo (2006), fa referència a un país deficitari en recursos i excedentari en residus, que té una relació d’intercanvi comercial més favorable respecte a la resta del món, atreu capitals de la resta del món emetent passius no exigibles i atreu població de la resta del Món. Les diferències semblen fer més referència al grau de depredació.

També es parla de globalització, segons I. Murray (2011), un ample procés de transformacions socials, incloent el creixement del comerç, de les inversions, dels viatges i de les xarxes informàtiques, en el qual nombroses forces entrecreuades fan que les fronteres nacionals siguin cada cop més permeables. I la globalització ecològica significa l’impacte col·lectiu que aquests processos diversos han provocat sobre la salut dels sistemes naturals del planeta.

9

L’any 1999, Sachs diagnosticà que la construcció del “món global”, després de la Segona Guerra Mundial, suposava una crisi de la justícia, deguda al fet que el grau de civilització d’una societat ve indicat pel grau de producció, la qual cosa promou l’increment de les desigualtats.

Totes aquestes definicions i diagnosi són acceptades arreu. És una realitat que existeix una important asimetria en l’accés als recursos entre els països i també una asimetria proporcional pel que fa als impactes ambientals que generen. Hi ha molta diferència entre els recursos consumits pels rics de la terra i els consumits pels pobres. Els registres i les informacions oficials sobre els recursos consumits pels països rics i els consumits pels països empobrits ens ho mostren en xifres any rere any, i ho podem observar empíricament comparant els consums de les famílies pobres i el de les riques del món.

L’ús i abús que fa la població rica d’aquests recursos té uns efectes molt negatius sobre els mateixos recursos, que ja s’estan esgotant, i sobre la salut de l’ecosistema. Un d’ells, l’efecte hivernacle, provocat per les emissions de diferents gasos a l’atmosfera, principalment diòxid de carboni, està portant a la desaparició d’ecosistemes sencers i és causa de milers de morts cada any. La contaminació de les reserves d’aigua (dolça i salada), la contaminació i degradació del sòl, la desertització i tot un llistat d’etcèteres són símptomes d’una mateixa malaltia, l’afany d’acaparar recursos, la qual cosa porta associada una posició de poder, d’una part de la població.

Les conseqüències les pateix tot el planeta, però els més afectats són precisament els que no l’han causada. Les primeres víctimes, les poblacions que es veuen més afectades per tots aquests desastres d’arrels no-naturals, són aquelles que menys recursos tenen i menys capacitat de protegir-se, defensar-se o aplicar mesures mitigadores.

Un cop acceptades les causes de la crisi ecològica que estam patint, com a mínim de paraula, acceptam que és una crisi civilitzatòria. L’any 2001, Colborn exposava que a les portes del segle XXI sembla raonadament acceptada la qüestió de l’impacte humà sobre la Biosfera; preocupa la reducció i l’esgotament dels recursos i els seus efectes acumulatius que han excedit la capacitat de la biosfera per absorbir-los o que ni tan sols pot absorbir, com ara tot el conjunt de substàncies químiques sintètiques. Les arrels socials i econòmiques d’aquesta crisi han estat àmpliament estudiades, i com més temps passa no feim altra cosa que constatar que són veritat.

10

L’any 1994, Martínez-Alier parlava d’una responsabilitat desigual, així com d'una distribució desigual dels impactes ecològics globals, podent-se fer una geografia regional mundial a la inversa de la que realitzen les institucions internacionals del poder político-militar i de l’econòmico-financer que empren com a variable diferenciadora l’agregat de valor monetari i tots els seus derivats comptables i ideològics.

11

3. ANÀLISI DE L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES DEMANDES ENERGÈTIQUES I DE MATERIALS DELS PAÏSOS DEL NORD Fent una revisió ràpida de com hem arribat a la situació actual veim que, durant molts segles, el règim energètic de les societats humanes era orgànic, basat en l’aprofitament de biomassa vegetal i la força animal i humana, i en l’aprofitament de la força natural de l’aigua, el vent i el sol. El cicle de transformació de la matèria i de generació d’energia es tancava en la majoria de casos, i quan no era així, el desequilibri provocat pel volum de residu es podia corregir en un termini inferior a una generació.

Font: Ivan Murray Mas (2011)

La introducció de l’ús de combustibles fòssils com a font d’energia ha fet que la despesa energètica es multipliqui. A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, amb la introducció de les màquines de vapor amb crema de carbó, primer en maquinària no rodada i després al transport, i més endavant, amb la introducció del petroli. Les darreres quatre-centes generacions han augmentat el consum d’energia deu mil vegades (Boyden i Dovers, 1992).

12

I no sols va fer disparar les demandes de fonts d’energia sinó també les demandes de materials. Es varen anar desenvolupant un sistema de vida i una organització social fonamentats en la utilització de quantitats cada cop més grans d’energia, és a dir, que el sistema és altament ineficient i contaminant.

Els ecosistemes fonamenten la seva existència a partir d'un flux continu d’energia i en l’ús dels materials de forma cíclica. Els productes generats en l’activitat de l’ecosistema, un cop han acabat la seva funció, l'ecosistema els pot reaprofitar.

Les economies industrials dels països rics, que sembla que han de servir de model per a la resta del món, tenen un sistema de funcionament radicalment diferent al natural. Es basen en l’ús de fonts d’energia i materials finits (els combustibles fòssils i els estocs minerals de l’escorça terrestre) i amb la seva activitat generen subproductes que no sols no poden ser reabsorbits pel sistema (ni pel seu ni per l’ecosistema terrestre en el qual se situen) i que es converteixen en residus en comptes de recursos reaprofitables, sinó que a més suposen un problema en comprometre la qualitat i disponibilitat d’altres materials que resulten imprescindibles per a la vida, com ara l’aigua, l’aire, el sòl.

Aquestes economies industrials sorgides de la difusió de la segona revolució tecnològica basada en la cadena de muntatge, l’electrificació de l’empresa i de la llar i la desqualificació dels vells oficis, es caracteritzen per ser economies de producció i consum massius (Tello, 2005). Al nucli domèstic, l’activitat mercantil i els serveis públics de l’Estat absorbeixen part dels serveis de sosteniment de la unitat familiar, tot i que aquesta reté encara parts fonamentals. Al sector agrari s’imposa la revolució verda, l’agricultura pagesa es transforma en granges familiars o retrocedeix a causa de a l’avanç de l’agrobusiness. A la indústria, la gran empresa fordista evoluciona cap a la corporació multinacional manejada per un cos de directius (sorgeix una separació entre els propietaris-accionistes i els directius). L’Estat assumeix la responsabilitat de mantenir la plena ocupació i el màxim creixement, augmenten les polítiques públiques del benestar fins el desafiament neoliberal contra l’estat del benestar. La crisi del patró-or i del dòlar condueixen a tipus de canvi flexibles regulats pel tipus d’interès del banc central. Els mercats s’justen principalment amb una major rigidesa de preus, salaris i oferta laboral, fins que apareixen les polítiques neoliberals flexibilitzadores.

13

L’aposta per unes determinades fonts d’energia també tengué els seus efectes.

Fins a mitjan segle XX, els Estats Units d’Amèrica (EUA) foren exportadors de petroli, mentre que les potències europees (especialment Regne Unit i França) mantenien el poder colonial al nord d’Àfrica i Orient Mitjà, on es localitzava el “seu” petroli, encara que el principal combustible utilitzat era el carbó. A partir dels anys cinquanta EUA va haver de començar a importar petroli.

Als seixanta, el petroli ja era el combustible més utilitzat per la civilització urbano-industrial. L’any 1960 es constituí l'OPEP, Organització de Països Exportadors de Petroli, per tal de poder tenir una major influència en la determinació del preu del cru davant les set empreses Esso, Molbil, Gulf, Texaco, Standard Oil of California, Royal Dutch Shell i British Petroleum. Això va afavorir les nacionalitzacions dels recursos petroliers per part d’aquests països i el seu ascens en el poder. Amb això s’iniciaren els conflictes entre el món occidental econòmicament dependent del petroli i el món àrab propietari del petroli.

L’any 1951 es fundà la Comissió Europea del Carbó i l’Acer (CECA), que seria la primera passa cap a la constitució de la Unió Europea. En un principi es pensava basar el model energètic europeu en el carbó, però els grans jaciments de petroli al Nord d’Àfrica i a Orient Mitjà i el preu baix del petroli feren que l’activitat europea es basàs, al igual de la dels EUA, en el petroli. L’activitat industrial, el model de desenvolupament i planificació urbanística i de mobilitat, i el model agroalimentari passaren a dependre totalment del petroli. De l’any 1950 al 1970, el consum de carbó va passar de representar el 75% del consum energètic exosomàtic a representar el 33%.

Per sortir de la crisi socioeconòmica dels anys 70, a la qual conduí l’enfrontament per l’accés al petroli, es flexibilitzà la colonització de nous espais per part de les institucions internacionals. A més d’explotar els jaciments del mar del Nord, se’n començaren a explotar a Mèxic, Indonèsia, Angola i Nigèria, països que no formaven part de l'OPEP i en els quals els governs no tenien polítiques pròpies d’explotació d’aquests recursos. El conflicte entre Iran i Iraq (on Sadam Hussein tenia el suport dels EUA) deixà l'OPEP sense influència. Durant vint anys es va poder comprar petroli a baix preu.

14

Tal i com també definí Tello el 2005, l’etapa neoliberal de finals del segle XX, l’era de les expectatives encongides i la globalització econòmica, es caracteritza per tenir com a objectius prioritaris en l’àmbit econòmic la desinflació, l’obertura a l’exterior, el creixement i l’ocupació. Per aconseguir aquests objectius es desregularitzen els fluxos comercials i financers, es privatitzen els serveis públics per aconseguir reduir el deute públic, es flexibilitza el mercat laboral per afavorir les empreses. Amb això, augmenten els beneficis de les grans empreses i l’especulació financera, es disparen les desigualtats d’ingrés, els drets socials minven (augmenta la borsa d’atur, la precarietat laboral i la mobilitat obligada, la inseguretat laboral) i disminueix la cohesió social. Però davant aquesta situació, ja hi ha una part de la població que ha reaccionat.

A principis del segle XXI, els requeriments totals de materials de la civilització urbano-industrial se situen al voltant de 107,87 milers de Tm, dels quals un 38,34% corresponen a materials biòtics i la resta, a materials abiòtics. Si es fes un repartiment equitatiu d’aquests materials, pertocarien unes 19 Tm/càpita/any, encara que als països del capitalisme avançat els requeriments de finals de segle XX ja se situaven entorn de les 84 Tm/càpita/any. Pel que fa a les necessitats energètiques d’aquest sistema econòmic, se situen entorn dels 250 Gj/càpita/any; les dades de 2005 mostren com els inputs energètics mitjans procedents de combustibles fòssils dels EUA eren de l’ordre de 330 Gj/càpita/any i a Nigèria, país exportador de petroli, eren de l’ordre dels 0,33 Gj/càpita/any.

El problema és greu. No només perquè estam arribant al zenit de les reserves d’aquests materials finits sobre els quals es basa el sistema econòmic globalitzat, sinó perquè aplicam el mateix plantejament extractiu de no reposició als materials renovables i no prenem en consideració els subproductes no reciclables pel sistema que es generen a partir d’aquest sistema.

La dependència energètica del model econòmic del Nord és absoluta. Tots els aspectes de la vida de les persones es cobreixen amb una elevada despesa energètica; l’alimentació, l’accés a aigua, la mobilitat, el vestit i l’habitatge, l’oci, l’educació, etc., tota activitat que porta a terme un ciutadà del Nord porta associada una elevada despesa energètica. Aquesta despesa la podem traduir a superfície territorial consumida per generar el bé o servei consumit, mitjançant l’indicador de la petjada ecològica. O en emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera per a la generació d’aquells béns i/o serveis consumits en el desenvolupament de l’activitat diària de la persona, amb 15

l’indicador de la petjada del carboni o motxilla de carboni associada al producte. O en el consum de recursos hídrics per a cada activitat, amb la petjada hídrica.

Qualsevol indicador que es faci servir de referència serveix per evidenciar l’exagerat consum de recursos que estam realitzant.

Hem fonamentat el nostre model en recursos energètics i de materials no renovables que s’estan exhaurint i en comptes d’aplicar un plantejament d’estalvi i eficiència hem fet tot el contrari. Ara ens trobam que ens quedam sense aquests recursos i que hem portat altres recursos encara més necessaris, com ara l’aigua, l’aire i el sòl, a un punt crític. El plantejament a fer va més enllà que substituir aquests recursos per uns altres. Necessitam recursos que no generin residus que el sistema no pugui reabsorbir o reaprofitar, que siguin renovables; però necessitam ajustar el nostre consum a la capacitat de generació de recursos i d’absorció de residus de l’ecosistema a què pertanyem.

La població mundial s’ha multiplicat per set en dos-cents anys: ha passat de mil milions de persones a set mil milions de persones (i això és sols la població de persones). Com que el model de consum alimentari ha derivat cap a un consum moltíssim més elevat de carn, si miram l’augment de massa animal ens trobam que encara ha estat major, i tot això en detriment de la massa vegetal, que és la que ens garanteix els recursos.

Font: Ivan Murray Mas 2011

16

Font: Els indicadors de sostenibilitat socioecològica de les Illes Balears (2003-2008).

Observatori sobre Sostenibilitat i Territori.

Extracció domèstica de materials per regions mundials 1999 (Font: Ivan Murray Mas, 2011, a partir de Schandl i Eisenmenger 2006).

17

4. ANÀLISI DE L’EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES DEMANDES ENERGÈTIQUES I DE MATERIALS DE LES ILLES BALEARS Les Illes Balears no som alienes al model econòmic del món globalitzat. El nostre model econòmic, de vida i de consum també ha experimentat una creixent dependència dels recursos energètics fòssils. L’imminent esgotament dels combustibles energètics fòssils, que en ser cremats provoquen una greu pertorbació climàtica, situa la qüestió energètica en una de les principals preocupacions socials del nostre temps.

Fins avançat el segle XX, els requeriments energètics de les Illes Balears es cobrien a partir d'extraccions de biomassa forestal en forma de llenya o carbó vegetal (al voltant d'unes cinquanta mil tones anuals), l’aprofitament de l’energia eòlica (p.e. molins de vent), l’energia hídrica (p.e. molins d’aigua) i l’energia animal. Es tractava, fonamentalment, d’una economia orgànica. Després de la segona meitat del segle XX, els recursos energètics locals forestals foren substituïts quasi per complet per combustibles fòssils perquè els requeriments es dispararen. Actualment la dependència energètica de l’exterior és gairebé absoluta.

Segons les dades oficials disponibles, les darreres dècades, l’economia balear ha passat de requerir 1,11 milions de Tep (Tonelades equivalents de petroli) l’any 1975 a requerir-ne 3,08 Tep l’any 2008. Al llarg d’aquest període els requeriments energètics s’han multiplicat per 2,7, quan la població empadronada tan sols ho ha fet per 1,79. Part d’aquest increment del consum energètic pot explicar-se mitjançant les transformacions 18

urbano-territorials i la proliferació del transport motoritzat i l’increment de les distàncies recorregudes, així com la introducció de noves extensions exosomàtiques, com ara les dirigides a aconseguir un major confort climàtic.

Font: Els indicadors de sostenibilitat socioecològica de les Illes Balears (2003-2008).

Observatori sobre Sostenibilitat i Territori.

S’observen dues etapes clarament diferenciades del consum brut d’energia en funció de la font energètica. Una primera etapa s’estén fins 1985, en què els productes petroliers són clarament predominants. I una altra etapa en la qual els carbons tornen a guanyar rellevància a causa de l’entrada en funcionament de la Central Tèrmica del Murterar. Tot i això, és de destacar l’increment que ha tengut el consum de productes petroliers lleugers per l’augment de transport motoritzat. D’ençà de la guerra del Golf i la crisi socioeconòmica global de principis dels anys 90 entràrem en una etapa d’expansió del consum energètic.

19

Font: Ivan Murray Mas, 2011.

El consum de Gasos Liquats del Petroli quasi s'ha duplicat en els darrers 14 anys, passant de 68,2 Ktep el 1984 a 129,8 Ktep l’any 2008. La major part d’aquest combustible es destina a ús domèstic o del sector serveis.

Pel que fa als combustibles fòssils sòlids, s’ha passat de consumir-ne 191 Ktep el 1984 a consumir-ne 772 Ktep l’any 2008, és a dir, que el seu consum s’ha multiplicat per quatre. Principalment, a causa del carbó consumit per la Central Tèrmica d’es Murterar i pel que ha consumit la indústria cimentera durant el boom immobiliari dels darrers anys. Fins l’any 1990 una part d’aquests combustibles la formaven els lignits mallorquins, tot i que els darrers anys suposava un 0,4% del total que es cremava. La major part del carbó que actualment es crema a la central d’es Murterar procedeix de Sud-àfrica i/o de Lesotho.

20

Font: Ivan Murray Mas, 2011.

Font: Els indicadors de sostenibilitat socioecològica de les Illes Balears (2003-2008).

Observatori sobre Sostenibilitat i Territori.

21

El 46,22% del consum brut d’energia és per a la producció de gas i/o electricitat i el 40,8% és per a transport.

La intensitat energètica primària representa el consum brut d’energia per unitat de Producte Interior Brut. És un índex que serveix per relacionar el consum brut d’energia amb l’estat econòmic de la regió en què es mesura. Aquest índex s’ha incrementat al llarg del període 1998-2008, i especialment a partir de l’any 2003, etapa de màxima expansió de la bombolla immobiliària balear. Cada milió d’euros ens surt molt més car des del punt de vista energètic.

L’any 2008, el consum energètic brut per càpita a les Illes Balears fou 6,9 vegades superior a la mitjana del dels africans.

Tot això sense tenir en compte l’energia, és a dir, el consum energètic associat a les mercaderies consumides al territori insular. Cada bé o servei que consumim té un cost energètic associat; des dels aliments i la roba, fins a les activitats d’entreteniment. Si calculam les tones de mercaderia importades menys les tones de mercaderia exportades, i hi aplicam el factor energètic de cada producte al llarg del seu cicle de vida (Tep/Tm), obtenim el requeriment energètic associat a aquestes mercaderies i, en conjunt, del nostre model de vida.

Els materials importats directes a les Illes Balears, a través de ports i aeroports, han passat d’uns 6 milions de Tm el 1998 a gairebé 10 milions de Tm en el 2008. La qual cosa es tradueix en el fet que el volum de material importat per càpita de la població empadronada a les Balears ha passat de 8 Tm/càpita el 1998 a unes 9 Tm/càpita el 2008.

L’any 2008 s’importaren 1,7 tones de materials biòtics, de les quals 340 mil kilos eren de material biòtic animal, principalment carns i productes lactis.

22

La quantitat de materials biòtics agrícoles importats de forma directa, entre el 1997 i el 2008, han passat de 912.000 Tm a 995.000 Tm. La distribució mitjana dels materials biòtics agrícoles importats directes per ordre d’importància, al llarg del període, seria la següent: els productes de biomassa agrícola vegetal acabats (conserves, preparats alimentaris, etc.), que representen el 35,47%; la biomassa agrícola vegetal (cereals, hortalisses, llegums, etc.), el 29,38%; les begudes (vins i begudes alcohòliques) el 20,19%; els pinsos, farratges i residus per alimentar animals, el 5,02%; i la farina, productes de pastisseria i altres, el 4,76%.

La quantitat de materials biòtics aquàtics importats directes a les Illes Balears també ha enregistrat un fort augment, passant de 19.000,7 Tm el 1997 a unes 26.000,8 Tm el 2008, una xifra que contrasta amb les 3.000 Tm de les captures realitzades a les Balears. És a dir, la pressió dels inputs pesquers importats fora de les aigües balears ha arribat a ser unes 10 vegades superior a la de les pròpies aigües.

Els fluxos de materials biòtics forestals importats directes a les Balears, productes acabats de paper, de fusta treballada i llenya, han passat de 162.000,7 Tm el 1997 a 316.000,48 Tm el 2008.

L’any 2008 s’importaren més de 2,4 milions de tones de materials metàl·lics, la qual cosa suposa un increment de més del 90% respecte a les importacions de deu anys enrere. Aquests materials metàl·lics arribaren a les illes en forma de vehicles, contenidors i vehicles de càrrega, semifactures de ferro i acer, maquinària, eines i recanvis.

Els fluxos de materials de mineral no metàl·lic importats directes (teules, blocs, ciment, materials de pedrera, vidre, ceràmica i adobs) augmenten a partir de 1999, coincidint amb l’acceleració de l’activitat constructora. Així tenim que entre el 1999 i el 2006, aquests fluxos se situen per damunt d’1,2 milions de Tm.

23

24

La dependència de cada una de les illes de l’exterior és absoluta. I quan pensam en que fins i tot ho és per a l’obtenció d’aliments i d’aigua, ens adonam de que ens trobam davant una situació molt fràgil.

L’arxipèlag de les Illes Balears es troba a la Mediterrània occidental, amb una pluviometria mitjana anual que va des de 300 mm fins a més de 1.200 mm anuals, segons l’indret. El total de la reserva disponible de les quatre illes és de 260,2 Hm3/any i s’estima que les autoritzacions per a extracció d’aigua quadripliquen aquesta xifra.

El balanç hídric canvia radicalment quan l’any és sec. A Mallorca, en un any favorable el balanç global és lleugerament positiu; l’explotació dels recursos subterranis arriba al 92% dels aprofitables, mentre que en un any de sequera s’exploten fins al 150% dels recursos aprofitables.

Els requeriments mitjans d’aigua utilitzada pels usos urbans el 2007 a les Illes Balears se situa en 496 l/hab/dia, valors clarament superiors als de la majoria dels països europeus (274 l/hab/dia), i augmentats a causa de les pèrdues de les xarxes de distribució que arriben fins al 60% en alguns pobles.

La sobreexplotació històrica dels aqüífers ens duu també a utilitzar cada vegada més energia per al proveïment dels habitants de les Illes Balears.

I tot això sols fa referència a l’ús abusiu que feim de les nostres pròpies reserves d’aigua. Si tenim en compte l’aigua que consumim diàriament, cada un dels habitants de les Illes Balears per generar tots aquells béns i serveis que habitualment consumim en el nostre model econòmic i de vida, la xifra es dispara i veim que la quantitat d’aigua importada a les Illes Balears assoleix xifres descomunals: 6.300 l/hab/dia.

25

Font: Ivan Murray, 2011, a partir d’OSE (2009) i IAE (2009) Key world energy statistics 2008. International energy Agency. (www.iea.org/textbase/nppdf/free/2008/key_stats_2008.pdf, agost 2009).

El fet que la nostra petjada estigui tan per sobre de la que ens correspondria té conseqüències terribles damunt el territori on vivim, els seus recursos i els seus habitants, és a dir, nosaltres, com damunt els recursos i les persones d’altres indrets del món.

26

5. L’ÀFRICA I ELS SEUS RECURSOS Per tenir un primer esbós geogràfic del continent africà hi podríem destacar les tres serralades més grans: l’Atles al nord, els Monts Mitumba a l’est i els monts Drakensber al sud. Les planures al sud del Tròpic de Càncer i les del nord del Tròpic de Capricorni. La gran depressió de la Vall del Rift, a l’est. I els deserts de Sàhara, Kalahari i Namib.

A l’Àfrica hi trobam també el segon pulmó del món, el bosc tropical africà, font de vida i que suposa una temptadora reserva de recursos forestals.

I a les seves entranyes encara s’hi amaguen més temptacions. Al nord del continent i a l’Àfrica occidental s’hi troben grans reserves de petroli. La falla del Rift, que recorre el continent de nord a sud a la part occidental, emmagatzema urani. Les reserves més destacables de carbó es troben a Lesotho i a Sud-àfrica. I a l’Àfrica occidental i a la del sud, s’hi troben reserves de minerals preciosos.

Pel que fa al recurs aigua, que és el que tractam en aquesta ocasió, Àfrica disposa d’entre un 9 i un 11 % de l’aigua dolça del planeta i un 13 % de la població del món. Així i tot, segons un informe presentat pel Programa per al Medi Ambient de Nacions Unides, la pluja que cau a Àfrica a l’any, podria abastir d’aigua potable 13.000 milions de persones, gairebé el doble de la població mundial actual.

Les principals les fonts de proveïment d’aigua superficials que hi trobam són:  Riu Nil: 6.671 km de llargària. Passa per Burundi, República Democràtica del Congo, Eritrea, Etiòpia, Kenya, Ruanda, Tanzània, Uganda, Sudan i Egipte.  Riu Níger: 4.160 Km de llargària. Corre des de Guinea fins a Nigèria.  Conca del Zaire o Congo: 4.200 Km de llargària. És el segon riu més cabalós del Món.  Riu Senegal: 1.600 Km de llargària.  Riu Zambeze: 2.660 Km de llargària. És el sistema fluvial més gran que desemboca a l’oceà Índic. Neix a Angola, i la seva conca hidrogràfica afecta el sud de la República Democràtica del Congo, Botswana, Zàmbia, Zimbabwe, Tanzània, Malawi i Moçambic.  Riu Orange: 1.860 Km de llargària.  Riu Limpopo: 1.600 Km de llargària.  Riu Okavongo: 320 Km de llargària. Passa per Angola, Botswana, Namíbia, Zimbabwe.

27

 Riu Volta: 320 kilòmetres de llargària. Passa per Benin, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Ghana, Mali i Togo.  Riu Kunene: 110 Km de llargària. Passa per Namíbia i Angola.  Llacs de la zona dels Grans Llacs: Victòria (69.500 km2), Tanganica (32.900 km2), Nyasa, Eduard, Kivu i Rodolf. Implica els següents països: Uganda, Ruanda, Burundi, Tanzània i República Democràtica del Congo.  Llac Txad: Txad i Camerun. Temps enrere era considerat el sisè llac més gran del món, però en els darrers 35 anys s’ha vist reduït a una desena part del seu volum.  Llac Ngami: a Botswana.

28

I les principals reserves d’aigua subterrània a l’Àfrica són:  Sistema aqüíifer Nubi: sota el desert del Sudan, ocupa part del subsòl d’Egipte, Líbia, Txad i Sudan. Té una capacitat d’entre 150.000 km3 i 450.000 km3, dels quals es poden extreure més de 6.500 km3 a l’any, ja que té una capacitat de recàrrega anual de 13 km3.  Sistema aqüífer del Sàhara: ocupa subsòl de Líbia, Tunísia i Algèria. Té un volum d’uns 60.000 km3, dels quals 1.280 km3 són aprofitables, i el potencial de recàrrega anual és de 14 km3.  Conca Murzuk: es troba situada entre Algèria, Líbia i Níger. Té més de 4.800 km3 i un volum aprofitable de 60 a 80 km3.  Sistema aqüífer Iullemeden: entre Mali, Níger i Nigèria. Amb un volum de 10.000 a 15.000 km3, un volum aprofitable d’uns 250 a 550 Km3 i amb una capacitat de recàrrega de 50 a 80 Km3 a l’any.  Aqüífer conca del Txad: entre Níger, Nigèria, Txad i Camerun. El seu volum és desconegut, però es calcula que se’n poden extreure entre 170 i 350 Km3.  Aqüífer sota el desert d’Ogaden.

29

6. SITUACIÓ SOCIAL I AMBIENTAL DE L’ÀFRICA. LA MALEDICCIÓ DELS RECURSOS El Banc Mundial assegura que un ésser humà necessita entre 100 i 200 litres d’aigua al dia i entre 37 i 73 metres cúbics d’aigua a l’any, per beure i per a sanejament.

Però això sols és una part de la necessitat humana d’aigua, ja que també en cal per a la producció d’aliments, manteniment dels habitatges i aquells béns i serveis necessaris per al desenvolupament normal de la vida. Això apujaria la xifra a 1.000 metres cúbics per persona i any, uns 2.800 litres diaris.

La mitjana d’aigua existent i disponible a nivell mundial és de 7.600 m3 per persona i any, i a l’Àfrica, de 5.700 m3 per persona i any, però això no equival a dir que aquestes quantitats són les accessibles.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, a l’Àfrica hi ha 300 milions de persones que no tenen accés a aigua potable i hi ha 35 països africans on el consum mitjà per persona i dia es troba per davall dels 50 litres, que és el mínim necessari per cobrir les necessitats bàsiques diàries.

Al sud del Sàhara només el 57% de la població te accés a aigua potable: el 82% de la població urbana i sols el 44% de la rural. Un 36% de la població té accés a sanejament adequat: el 55% de la urbana i el 26% de la rural.

A l’Àfrica oriental i meridional sols el 56% de la població total té accés a aigua millorada: el 87% de la urbana i el 43% de la rural. Un 36% té accés a sanejament adequat: el 60% de la urbana i el 27% de la rural.

A l’Àfrica occidental i central el percentatge de població que te accés a aigua potable és del 58%: el 78% de la urbana i el 45% de la rural. Un 35% de la població té accés a un sistema adequat de sanejament: el 52% de la urbana i sols el 24% de la rural.

30

A l’Àfrica septentrional, el 87% de la població total té accés a aigua potable: el 95% de la urbana i el 77% de la rural. I el 72% de la població té accés a un sistema adequat de sanejament: el 88% de la urbana i el 52% de la rural.

El consum mundial d’aigua augmenta el doble d’aviat que la població. És a dir, que els nous hàbits de consum afecten encara més la pressió que es fa sobre aquest recurs que el que ja suposa l’increment de població.

L’escalfament global també el pateixen amb major intensitat les poblacions que menys recursos tenen per fer-hi front i que, paradoxalment, menys han contribuït a provocar-lo. Segons el Plafó Internacional sobre el Canvi Climàtic, els efectes d’aquest són més importants i dramàtics a l’Àfrica. La sequera augmenta al nord, sud i est del continent. El PNUD estima que 25 països africans (entre ells Mauritània, Cap Verd, el Marroc, Algèria, Líbia, Tunísia, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Somàlia, Kenya, Tanzània, Moçambic, Zàmbia, Zimbabwe, Sud-àfrica, Malawi i Madagascar), sofreixen escassesa severa d’aigua, amb problemes de grans sequeres. Aquestes sequeres provoquen morts, fam i grans migracions a les grans ciutats, amb el consegüent amuntegament insalubre als extraradis i augment de la violència davant la impotència per la injusta situació que els ha tocat viure.

31

L’escalfament global també provoca nous desequilibris, amb sequeres extremes a zones habitualment plujoses i amb pluges torrencials a zones seques. A Níger, l’any 2005 les condicions de sequera provocaren una reducció de 224.000 tones de cultius, fet que afectà aproximadament 3,5 milions de persones de 3.755 poblacions, particularment a la regió de Tillaberi.

La superfície de desert a l’Àfrica creix cada any, i això també exerceix una pressió sobre les reserves d’aigua. Als països de l’Àfrica subsahariana (Burkina Faso, Costa d'Ivori, Ghana, Guinea, Libèria, Senegal, Serra Lleona, Togo, Mali, Níger) que es troben situats als marges del desert, més de 120 milions de persones depenen de l’agricultura i la cria de ramat per a la seva supervivència.

Un increment de 0,5 metres del nivell de la mar podria anegar el 30% de la ciutat d’Alexandria, causant el desplaçament d’almenys 1,5 milions de persones, la pèrdua de 195.000 llocs de feina i danys valorats en 30 bilions de dòlars en terres i propietats.

Al Sudan, les sequeres, les inundacions i la desertificació agreugen els conflictes i contribueixen a fer de Darfur una de les crisis humanitàries més grans dels nostres temps.

Es calcula que l’any 2070 les temperatures de la conca del riu Seyhan, a Turquia, es poden haver vist incrementades en més de 3.5º C, i les pluges es poden haver reduït en un 35%, la qual cosa amenaça els mitjans de subsistència de milers de treballadors estacionals que migren a la regió durant l’estació de major productivitat agrícola.

Les pluges del desert del Sinaí, a Egipte, s’han reduït entre un 20 i un 50% els darrers 30 anys. La sequera i les inundacions sobtades amenacen les formes de vida de les tribus beduïnes locals.

Les inundacions del riu Nil a Etiòpia-Egipte-Sudan de l’any 2006 causaren la mort a 600 persones, més de 35.000 persones es quedaren sense llar i més de 118.000 se'n varen veure afectades. A Sudan més de 3.000 cases foren destruïdes.

Els canvis en els usos del sòl i de l’aigua poden exercir un efecte important en la incidència i distribució de les malalties. La deforestació, la contaminació del sòl i de l’aigua per l’explotació minera, l’ús de tòxics a la producció agrícola, els embassaments i plans de regadiu, poden desencadenar brots de malalties parasitàries o altres de 32

caràcter infecciós, afavorint la difusió dels moscards transmissors del paludisme o dels moluscs d’aigua dolça, que són portadors d’esquistosomiasi, de la qual el 82% dels casos mundials es donen a l’Àfrica subsahariana.

Entre altres malalties afectades pels canvis ambientals hi trobam la filiariasi limfàtica, la febre de dengue, la leishmaniosi, la malaltia de Chagas i la meningitis bacteriana.

Les malalties relacionades amb l’aigua són totes parasitàries o per contaminació per substàncies químiques o metalls pesants. La quantitat de persones a l’Àfrica que pateixen deficiència immunològica és molt elevada. La desnutrició, certes infeccions virals i malalties com la tuberculosi i la malària tenen una forta acció depressiva sobre el sistema immunològic. Això complica la diagnosi de la SIDA. Gairebé la meitat de la població africana té menys de 15 anys .

La malària afecta sobretot l’Àfrica subsahariana, on moren més de 1,1 milions de persones a l’any, prop del 85,7% de les morts a nivell global anual, i de manera particular afecta nins menors de cinc anys. Això suposa la principal causa de mortandat infantil.

Una altra malaltia problemàtica és el còlera, que es transmet per aigua contaminada i afecta sobretot l’Àfrica occidental. Els símptomes que provoca aquest bacteri són diarrea, vòmits i deshidratació.

Només un 4% dels 4 bilions de metres cúbics d’aigua disponibles anualment a l’Àfrica s’utilitza efectivament per a consum humà.

Els recursos hídrics subterranis dels països subsaharians sovint contenen arsènic i fluorurs, sobretot en aquelles regions del traçat de la falla del Rift. A Tanzània, Uganda, Etiòpia o Kenya, són freqüents les aigües subterrànies amb més de 20 ppm (mg/l), quan l'OMS recomana evitar exposicions superiors a 1,5 ppm.

La contaminació industrial i agrícola, per metalls i productes químics sintètics, afecta tant zones rurals com urbanes. La manca d’observació de les normes internacionals per part de les empreses i la manca d’obligació que es compleixi la legislació vigent i es respectin els drets de les persones, fa que proliferin els abocaments incontrolats. Segons l’Associació Etíop de Productors i Exportadors Hortícoles, trenta-dues companyies europees que es dediquen a la producció de flors ornamentals per a l’exportació són directament responsables d’abocar grans quantitats d’insecticides i fungicides actualment prohibits pel seu efecte altament nociu sobre el medi i per a la salut de les persones.

33

El 70% de la població del continent africà depèn de la terra i els seus recursos per sobreviure. L’avanç de la desertificació (Sàhara, Kalahari, Namib), l’augment poblacional i, en especial, la concentració de població desplaçada, les privatitzacions incontrolades del recurs, el desviament dels cursos i la contaminació dels rius, llacs i reserves subterrànies, són les causes de la manca d’accés a l’aigua potable.

La presència del sector privat en l’àmbit d'abastiment d’aigua i sanejament ha anat incrementant-se des de la dècada dels noranta. Les institucions financeres internacionals, al mateix temps que alerten sobre el fet que 3/5 parts dels habitants de l’Àfrica no tenen accés a aigua potable, proposen la seva mercantilització com a solució al problema. Allò que és un dret universal es converteix en una font de negoci per a uns i en un bé inassolible per a molts altres.

Distribució regional de les extraccions d’aigua a l’Àfrica: (Font: FAO, 2003.)

Regió

Recursos Extraccions d’aigua renovables Agricultura Pobles 3 interns (km 6 3 6 3 ×10 m ×10 m anuals) anuals anuals

Indústries 6 3 ×10 m anuals

Total 6 3 ×10 m anuals

Percentatge de recursos interns

Nord

50

65 000

5 500

5 800

76 300

152,6

Regió sudanosaheliana

170

22 600

1 200

300

24 100

14,2

Golf de Guinea

952

3 800

1 600

700

6 100

0,6

Centre

1 946

600

600

200

1 400

0,1

Est

259

5 400

900

200

6 500

2,5

Illes de l’ oceà Índic

340

16 400

200

20

16 620

4,9

Sud

274

14 100

3 000

1 800

18 900

6,9

Àfrica subsahariana

3941

99 400 (88%)

9 500 (8%)

4 400 (4%)

113 300 (100%)

2,9

Total

3 991

127 900 (85%)

13 000 (9%)

9 020 (6%)

149 920 (100%)

3,8

34

7. HISTÒRIA DE LA RELACIÓ D’EUROPA AMB L’ÀFRICA DES DEL REPARTIMENT DE 1880-1914 FINS A L’ACTUALITAT La maledicció dels recursos pesa sobre el continent africà des que l’Europa del segle XIX hi fixà la mirada, i la situació no millora. Àfrica és l’únic continent on les condicions de les persones que hi viuen continuen empitjorant dia rere dia. La comoditat d’uns, l’egoisme, la manca d’escrúpols i d’ètica i l'afany de poder i riquesa d’altres, la manca de voluntat de la majoria, perpetuen aquesta situació i l’agreugen.

L’expansió europea arreu del món ja portava molts segles en marxa quan Europa es fixà realment en Àfrica. Les relacions amb el continent africà s’havien intensificat a partir de 1830, però va ser entre 1880 i 1914 quan França, el Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Espanya i Portugal es repartiren Àfrica a una velocitat vertiginosa.

Es repartiren trenta milions de quilòmetres quadrats en menys de vint anys, i després s’hi anaren afegint una mitjana d’un milió de kilòmetres quadrats cada any fins que s'hagueren repartit tot el continent.

El conjunt de relats i històries terribles que tengueren lloc durant aquells anys no són el tema d’aquest estudi, però bé es mereixen que, quan sigui, hi dediquem una estona. Tot un continent, un territori equilvalent a deu mil vegades el de Mallorca, amb els seus recursos, amb la seva gent, fou repartit des d’uns despatxos, per part de persones que no havien vist mai aquells territoris ni les persones a les quals pertanyia.

D’uns despatxos d’Europa sortiren les ordres de massacrar poblacions i cultures senceres, de dividir pobles i forçar-ne d'altres al treball conjunt, i tot això a les portes del segle XX. A un territori tan gran com aquest, amb tanta diversitat geogràfica, climàtica, i amb tanta història, la riquesa de cultures que hi havia en el moment del repartiment era molt gran.

35

El repartiment es va fer sense respectar les poblacions ja existents, sense tenir en compte si amb la divisió de regions acordada entre els països europeus es trencaven comunitats, pobles i cultures originàries. Els criteris que es varen seguir foren considerar els recursos que hi havia a cada regió que havia de passar a ser propietat del país a qui fos assignada i l’interès que pogués tenir aquella regió des del punt de vista d’ubicació estratègica per als interessos comercials del país europeu.

Els colonitzadors europeus s’instal·laren a cada nou país imposant les seves lleis, apropiant-se dels recursos i sometent i/o desplaçant la població africana.

Avançat el segle XX, els governs europeus anaren deixant les colònies, i generalment, abans de fer-ho, s’asseguraren de deixar-hi uns dirigents afins als seus interessos i que estiguessin disposats a acceptar el deute que el país europeu havia generat amb la colonització com a deute del país africà, com és el cas del deute extern que la República Democràtica del Congo heretà de Bèlgica.

Després de la crisi del deute extern que es posà de manifest arreu del món l’any 1982, el Fons Monetari Internacional intervingué amb la proposta de concedir nous crèdits als països endeutats perquè poguessin continuar reemborsant als creditors privats, sempre que els països que es beneficiassin d’aquests nous crèdits accedissin a ajustar-se a reformes estructurals en la seva economia. Aquestes reformes han afavorit que gran part de les economies d’aquests països passin a ser dominades per aquests creditors privats amb els quals tenen deute. I aquests creditors són precisament els qui gestionen i els qui reben directament el benefici econòmic de l’explotació dels recursos del país, ja sigui aigua, recursos miners, forestals, etc. Mentrestant, els països continuen empobrint-se i els seus habitants viuen cada vegada més per sota del llindar de la pobresa i amb menys drets; ni tan sols se'ls respecten els drets humans bàsics.

36

Les institucions financeres internacionals, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, no sols no obliguen els governs i les empreses que es beneficien dels recursos dels països a respectar aquests drets humans bàsics, sinó que els vulneren i se salten les normes que elles mateixes han aprovat.

Les estratègies per al sanejament macroeconòmic dels països, adoptades pels seus governs seguint instruccions de les institucions financeres internacionals (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional), inclouen llicències per a l’explotació dels recursos naturals i nacionals dels països africans a mans privades i la privatització dels serveis bàsics a la ciutadania, que han de passar a ser rendibles. Això provoca el desplaçament de les poblacions més desfavorides i les condemna a viure en condicions insostenibles.

El 50% dels desplaçats del món són africans.

37

8. IMPACTES DE LA PREDACIÓ DEL NORD SOBRE L’ÀFRICA I ELS SEUS RECURSOS HÍDRICS Quan ens informen que les persones de certa comunitat han de caminar hores i hores cada dia per anar a cercar l’aigua que necessiten per beure, o que hi ha tants milions de persones que no poden tenir accés a aliments perquè a les terres on habiten no en poden produir, no hem d’oblidar que algú els ha forçat a desplaçar-se des de la proximitat de les fonts d’aigua i de les terres fèrtils cap allà on es veuen forçats a viure ara.

El repartiment del continent africà entre el grupet de països europeus provocà el desplaçament de la població local, i que els colonitzadors es reservassin les terres més bones, més fèrtils, més properes a les fonts d’aigua i amb millors recursos.

Els pobladors europeus anaren acaparant la major part de les terres fèrtils, i es quedaren amb percentatges que van del 60% al 90%, segons el país i la regió.

La terra apta des del punt de vista agrícola és imprescindible per a la vida; per tant, no hauria de ser considerada com una mercaderia més i, sobretot, haurien de fer-se respectar els drets dels seus propietaris reals. Però no és aquesta la prioritat dels governs dels països del nord, ni de Nacions Unides, ni de molts dels dirigents que, amb el suport de tots els anteriors, ocupen càrrecs de responsabilitat a països africans.

L’organització no governamental Veterinaris sense Fronteres ha portat a terme una investigació per detectar les principals causes de la problemàtica actual d’accés a aliments a l’Àfrica. En aquest estudi es posa en evidència el problema d’acaparament de terres per part de grans empreses transnacionals per a la producció d’aliments destinats a l’exportació i per a la sembra de cultius destinats a la producció d’agrocombustibles.

El 80% de les terres cultivades dels països del sud actualment es destina a la sembra de cultius per a l’exportació i per a la producció d’agrocombustibles, i s’hi apliquen sistemes molt intensius de sembra que impliquen l’alliberament al medi de

38

grans quantitats de productes tòxics i perjudicials per a la salut del medi i de les persones.

Els canvis en els usos del sòl s’han identificat com un dels principals components de la crisi ecològica i del canvi global que experimenta la biosfera (Turner, 1995) i, en aquest sentit, des de 1993, s’ha desenvolupat a nivell internacional el pla científic LUCC (Land Use/Land Cover Change), que té per finalitat avaluar el canvi ambiental a partir dels canvis d’usos, que FAO considera una de les principals preocupacions, promovent pogrames de seguiment dels canvis d’usos i encarregant projectes conjuntament amb governs, per a l’elaboració de propostes d’ús sostenible de les terres, de manera que es garantitzi la seguretat alimentària dels pobles del territori afectat i la sostenibilitat de l’ús proposat des del punt de vista ambiental.

Però les polítiques promogudes des de les grans institucions i des dels governs van ben en sentit contrari; s’encaminen a una total liberalització del mercat de terres i de recursos.

En tres-cents anys hem eliminat 12 milions de quilòmetres quadrats de coberta forestal; això és una cinquena part de la superfície total de boscos que teníem al món. I continuam amb la deforestació.

A la selva equatorial de l’Àfrica central, que és la segona més gran del món després de l’amazònica, les companyies forestals dels països industrialitzats extreuen grans quantitats de fusta que destinen a l’exportació, moltes vegades sense tenir en compte l’impacte que la seva activitat té sobre l’entorn, el medi ambient i les poblacions locals. La selva equatorial de l’Àfrica central cobreix una tercera part del territori de la República Democràtica del Congo (Congo-Kinshasa-RDC). Gran part dels més de seixanta milions d’habitants que té el país viuen per sota de la misèria absoluta, amb menys de 0,25 dòlars al dia, i gran part de la població del país, especialment els pigmeus, viu i s’alimenta de la selva.

Per començar, el Banc Mundial vulnerà el dret internacional quan, el 1960, any en què la República Democràtica del Congo s’independitzà de Bèlgica, permeté que Bèlgica traspassàs a RDC el deute que havia contret durant la seva colonització, fet totalment prohibit des del Tractat de Versalles el 1919. Continuà en la mateixa línia quan donà suport al dictador Mobutu. I ara, des de 2002, ha forçat el país a establir un nou 39

Codi Forestal que vulnera el Codi del mateix Banc Mundial, i no té en compte les poblacions indígenes residents a la selva, ni pel que fa a respectar el territori que habiten i del qual depenen per viure, ni per reubicar-los a altres indrets alternatius on viure.

Tampoc no s’han tengut en compte els informes d’impacte ambiental negatiu que el mateix Banc Mundial ha emès, i s’ha donat llum verda a les empreses riques i privades de països rics perquè aprofitin i treguin benefici econòmic dels recursos de la selva, comprometent, no sols la supervivència de la població autòctona i l’ecosistema local, sinó el futur de tot el planeta.

I, en menys d’un any, grans inversionistes s’han apropiat de 32 milions d’hectàrees de terra bona a l’Àfrica subsahariana, una superfície equivalent a cent vegades la superfície total de Mallorca i un 1% de la superfície africana.

Alguns exemples d’això són: les 26.000 ha que l’empresa suïssa Addax Bioenergy ha adquirit a Serra Lleona, les 58.000 ha llogades per a la sembra de canya de sucre per 60 anys a Camerun i les 500.000 ha angolenyes que es destinen a la producció d’agrocombustibles per part d'empreses espanyoles, sud-africanes, brasileres i angolenyes. A Ghana, les terres destinades a la sembra per a la producció d’agrocombustibles es reparteixen de la següent manera: 10.500 ha per a l’empresa italiana Agroils; 120.000 ha per a la britànica Jartropha África; 410.000 ha de la noruega SacnFuel, i 100.000 ha de la israeliana Galten. A Moçambic, les inversions d’empreses del Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Portugal, Canadà i Ucraïna tenen com a objectiu 4,8 milions d’hectàrees. Al Congo, una empresa xinesa ha sol·licitat 1 milió d’hectàrees i la corporació energètica programa una plantació de 70.000 ha de palma per a oli. A Benin s’ha plantejat convertir entre 300.000 i 400.000 ha de zones humides en camps de cultiu de palma, i a Nigèria s’han reapropiat més de 100.000 ha. A Tanzània un miler de pagesos arrocers han hagut de deixar les seves terres perquè s’hi ha de sembrar canya de sucre i a Kenya, empreses canadenques, japoneses i belgues planegen agafar unes 500.000 ha. A Etiòpia es destinen 700.000 ha a canya de sucre, 23 milions d’hectàrees s’han declarat apropiades per a la sembra de jatropha i l’empresa britànica Sun Biofuels i l’alemanya Acacis AG utilitzen més de 60.000 ha i tenen concessions per a 200.000 ha més. A la República Democràtica del Congo, gairebé la meitat de la superfície total de país s’ha negociat. A Suazilàndia s’ha aconseguit que s’aturàs una mica l’expansió de la sembra de la jatropha.

40

L’informe de Veterinaris Sense Fronteres també denuncia que l’explotació dels recursos pesquers a les costes de l’Àfrica subsahariana la realitzen principalment empreses estrangeres que aprofiten els acords comercials que existeixen a nivell internacional en matèria de pesca. D’aquesta manera els pescadors africans de pesca artesanal es veuen desplaçats i privats de l’accés al recurs que era el seu sustent.

La venda de recursos públics per a benefici de capital particular i la conversió dels serveis públics que hauria de garantir l’estat a serveis rendibles per a empreses privades són estratègies que es proposen aplicar per tot arreu, fins i tot a casa nostra.

41

Dels 41 països del món que formen part de la iniciativa PEAE (Països Empobrits Altament Endeutats) promoguda pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, n’hi ha 33 que pertanyen a l’Àfrica subsahariana. Aquesta iniciativa obliga els governs d’aquests països a redactar i complir un Pla Estratègic de Reducció de la Pobresa supervisat per les institucions de Bretton Woods i que garanteixi l’estabilitat macroeconòmica del país i asseguri la privatització de serveis als quals els habitants no poden renunciar. L’any 2001 ja hi havia 12 països als quals el Fons Monetari Internacional havia exigit que definissin alguna forma de privatització o de recuperació de costos en el servei d’aigua als ciutadans. Com que la inversió inicial per crear la infraestructura necessària d’abastiment d’aigua i de sanejament és elevada, la sol assumir el govern local, generalment a partir d’incrementar el deute extern del país, i la gestió d’aquest servei és concedida a mans privades per un període de vàries dècades com a mínim. A Tanzània, la privatització de la companyia pública de servei d’aigua i sanejament DAWASA, fou una exigència perquè el país pogués participar en el programa PEAE. L’any 2003 es va signar un contracte de lloguer per deu anys amb la companyia City Water, subsidiària de BiWater. Durant aquests deu anys, el govern havia de rehabilitar la infraestructura amb una inversió de 145 milions de dòlars, que provenien de préstecs internacionals i que incrementaven encara més el deute extern de Tanzània. I, la companyia concessionària City Water havia de fer una contribució de 8,5 milions de dòlars i seria propietària de la infraestructura només quan aquesta estigués en bon estat.

City Water no va complir amb la seva part; incrementà les tarifes, no millorà el servei, i la previsió d’inversió era que el 20% de la població amb majors ingressos es beneficiàs del 98% del projecte, mentre que la resta sols tenia accés al 2% del projecte, i això gràcies a la intervenció d’una ONG local anomenada Action Aid International. L’any 2005 el Ministre de l’Aigua de Tanzània va rescindir el contracte denunciant l’incumpliment per part de l’empresa, aquesta denuncià el govern de Tanzània davant el Banc Internacional per l’Aclariment de Disputes sobre Inversions (ICSID), que finalment, l’any 2008, donà la raó al Govern tanzà.

La indústria minera no es queda enrere en l’ocupació de terres, l’expoliació de recursos i en el malversament de l’aigua. La contaminació de les reserves d’aigua pel rentat dels materials de les mines no sols ha compromès el futur dels ecosistemes associats a la font d’aigua emprada i contaminada i causa greus problemes de salut a 42

les poblacions dels voltants, sinó que aquests problemes són en molts de casos irreversibles a curt i mig termini.

Per obtenir or, a la neteja dels materials extrets es fa servir arseni i mercuri, que passen al riu, llac o pou i entren a la cadena alimentària, actuant ambdós com a segrestadors d’oxigen i provocant problemes greus i fins i tot la mort per anòxia.

El carbó és un combustible que també s’exporta, entre d’altres destins a Mallorca, a un preu aproximat de 6,30 € la tona. L’extracció del carbó es pot fer en mines a cel obert o en mines excavades, de les quals s’extreu el carbó amb picassó i pala o amb petites explosions dirigides. Al continent africà, els jaciments de carbó es concentren principalment a Lesotho i a la zona de Sud-àfrica propera a Lesotho. El material que s’extreu conté impureses que es netegen amb un tractament amb aigua que es fa a la zona minera. El sofre no es pot netejar d’aquesta manera i es va alliberant amb la combustió del carbó. Els materials amb més elevat contingut de sofre són aquells als quals els miners tenen accés per poder fer servir a les seves llars, i això els provoca -a ells i a les seves famílies- greus problemes de salut, sobretot respiratoris.

Sud-àfrica, la potència econòmica del continent africà, amb grans reserves de carbó, or, platí i diamants i una gran indústria turística gràcies a l’atractiu de les seves reserves naturals, es troba situat en el lloc 129 dels 179 estats membres del llistat de països per Índex de Desenvolupament Humà de Nacions Unides. Empreses del Regne Unit, Estats Units, Israel i l’elit sud-africana, entre d’altres, gestionen els beneficis del país sense parar gaire esment a les exigències de respecte ambiental i social.

En temps de l’apartheid, l’any 1986, Sud-àfrica donà suport al cop d’estat a Lesotho, perquè havia aprovat una llei d’aigües que perjudicava la República Sudafricana. Quan Nelson Mandela assolí la presidència de Sud-àfrica l’any 1994, la població que havia estat sotmesa a l’apartheid pogué participar del poder polític, però una elit blanca continuà controlant el poder econòmic. Aquest sistema s’enfortí l’any 1999, quan Thabo Mbeki lliurà al Banc Mundial el disseny de l’economia del país. Des d’aleshores, sota el pretext d’equilibrar el pressupost del país, s’han aplicat criteris d’estalvi que han passat per l’increment de privilegis per a les grans empreses i l’abandó de l’obligació de cobrir les necessitats de la societat per part de l’Estat.

43

Moltes companyies públiques s’han privatitzat, entre elles l’empresa nacional d’aigües. La manca de cura per part de la companyia francesa Suez provocà l’any 2000 una epidèmia de còlera que infectà més de 120.000 persones, de les quals 300 moriren.

A la barriada de Soweto, s’instal·là un sistema de proveïment de prepagament, de manera que quan el crèdit s’esgota les canonades deixen de bombejar aigua.

Una de les grans passes de la societat civil a Sud-àfrica ha estat aconseguir que la sanitat pública ofereixi tractament per a la SIDA, però els ajustaments en l’economia del país limiten molt l’accés als antiretrovirals a una població amb una incidència altíssima de la malaltia.

44

La Federació de Sindicats de Miners de la República Sud-africana denuncia les condicions precàries en què els toca treballar a les mines, els acomiadaments sense dret a jubilació quan la salut es comença a veure afectada a causa de la feina i les mínimes condicions de seguretat a la feina.

Un altre capítol són les megainfraestructures per a més generació d’energia.

Es calcula que al continent africà hi ha unes 1.200 preses, el 60% de les quals es troben a Sud-áfrica -539- i Zimbabwe -213-. Totes s’han construït en els darrers 30 anys: el 52% per a reg, un 20% per a abastiment de nuclis urbans i un 6% per a la generació d’energia elèctrica. A Àfrica, només el 20% de les llars més riques disposen d’electricitat.

Les grans preses han tengut un impacte molt negatiu sobre la gent i els pobles. El més greu ha estat el desplaçament de poblacions senceres (grans quantitats de persones), l’erosió i la inundació de les terres i la contribució que aquesta modificació dels ecosistemes associats al riu ha aportat a l’avanç del desert, sobretot a les zones properes al Sàhara.

La majoria de mirades se centren en la conca del Zaire o Congo, el segon riu més cabalós del món. Amb 4.200 Km de llargària i amb un cabal de 55.000 m3/segon al novembre i de 30.000 m3/segon a l’època seca, té caigudes de 105 metres en 15 quilòmetres a la part de la vall. L’any 1972 s’hi construí la primera central hidroelèctrica, l’Inga I, i l’any 1982, la segona, l’Inga II, sense haver realitzat cap tipus d’avaluació de 45

l’impacte ambiental que suposarien. La seva capacitat a l’hora de dissenyar-les era de 351 MW, però la manca de manteniment ha fet que hagi minvat fins a quotes ridícules. La seva construcció causà el desplaçament de les comunitats que vivien a la vall i les privà de l’accés a l’aigua, als recursos que extreien del riu i de la possibilitat de continuar amb l’agricultura familiar que els servia de base per a la seva vida. En aquests moments hi ha programada la construcció d’una tercera presa, l'Inga III i la rehabilitació de les dues anteriors, per a la qual cosa sols hi ha prevista la realització d’un estudi d’impacte ambiental sobre una part de la zona d’influència de la presa. Aquest projecte es cofinança amb fons del Banc Mundial que, un cop més, incompleix les normes internacionals establertes per a garantir la protecció de les persones i del medi ambient davant dels interessos econòmics. Els impactes que aquest projecte tendria si s’arribàs a fer serien devastadors; per a la instal·lació de la presa s’hauria d’arrasar una gran superfície de bosc subtròpica, el desviament del curs dividiria per complet el riu, els recursos pesquers del riu i per a reg quedarien pràcticament inaprofitables i l’arrossegament del sediment del riu comprometria també els recursos pesquers a la desembocadura i les seves proximitats a l’oceà Atlàntic.

El riu Zambeze, de 2.660 Km de llargària, és el sistema fluvial més gran que desemboca a l’oceà Índic. Neix a Angola, i la seva conca hidrogràfica afecta el sud de la República Democràtica del Congo, Botswana, Zàmbia, Zimbabwe, Tanzània, Malawi i Moçambic. La conca d’aquest riu és el recurs que més s’explota per sobre de les seves possibilitats. Actualment hi ha dues centrals hidroelèctirques en el curs del riu: la represa de Kariba, que dóna electricitat a Zàmbia i Zimbabwe, i la represa Cahora Bassa, a Moçambic, i que dóna electricitat a Sud-àfrica. En aquesta zona són freqüents les pluges torrencials i les inundacions, però la represa de Kariba, dins territori de Zimbabwe, provocà que al mes de març de l’any 2000 hi hagués les pitjors inundacions fins avui. La manipulació del cabal del riu a la presa gairebé provocà una guerra entre Zimbabwe i Moçambic. Inspirats en l’embassament de Kariba, de construcció britànica, el consorci ZAMCO, amb Sud-àfrica, Alemanya de l’Est, França, Itàlia i Portugal com a socis principals, construïren l’embassament de Cahora Bassa a la dècada de 1950. El projecte es justificà per contribuir a la dinamització econòmica de Moçambic i com a forma de millora de les condicions socials del país. El 2011, les condicions socials del país són terribles; no hi ha bases industrials pròpies del país ni mà d’obra especialitzada, té un nivell de deute extern molt elevat i, sobretot, la balança comercial amb Sud-àfrica és molt negativa; la taxa d’analfabetisme és propera al 90%, no hi ha feina, ni tampoc ajuda 46

internacional. Tant la construcció de l’embassament Cahora Bassa com el Kariba han tengut conseqüències ambientals i socials desastroses: els canvis en la morfologia del riu han provocat erosió de terres fèrtils, anegament de terres de sabana, pèrdua d’un 40% dels manglars, i reducció dels recursos pesquers en més d’un 60% en menys de 20 anys. Les poblacions s’han vist forçades a desplaçar-se. El conflicte entre Namíbia, Botswana i Zàmbia per l’accés a l’aigua d’aquesta conca es va haver de portar al Tribunal Internacional de Justícia l’any 1999. Tots aquests conflictes tenen també conseqüències econòmiques, no sols sobre la població afectada, sinó també sobre el mateix país, que queda endeutat, perd els seus recursos i la capacitat de fer front a la situació perquè té una població debilitada per la fam, la set i les infeccions, sense formació, sense possibilitat de viure de l’activitat de la que vivia abans.

El riu Nil passa per Burundi, la República Democràtica del Congo, Eritrea, Etiòpia, Kenya, Ruanda, Tanzània, Uganda, Sudan i Egipte, països que es troben entre els que menor PIB per càpita tenen, poc més de 300 dòlars. Tot i que el darrer punt per on passa el riu és Egipte, aquest país és el que en treu el major profit. L’any 1885, quan Muhammad Ahmad-el Mahdi massacrà el general Gordon a Khartum, la capital del Sudan, que es troba estratègicament situada a la confluència de dos ramals dels riu Nil, el Regne Unit mobilitzà les seves tropes des d’Egipte per por que un bloqueig del cabal del riu paralitzàs l’activitat agrícola egípcia. L’any 1898, gairebé s’ençatà una guerra entre el Regne Unit i França pel control de Fachonda, un altre punt estratègic del riu Nil. Egipte i Sudan s’enfronataren per l’aprofitament del riu. L’any 1958 se signà un tractat. Egipte ha mantengut una doble estratègia amb Sudan, cooperant-hi en la construcció de canals i preses per a la planificació i repartiment del riu, però quan Sudan no ha acabat alguns dels projectes, Egipte l’ha amenaçat fins i tot militarment si no rebia l’aigua acordada.

Mentre, els altres països on s’origina el riu Nil han quedat exclosos de qualsevol negociació. Etiòpia es troba sota amenaça de no construir embassaments per regular l’aigua que la seva agricultura necessitaria. L’any 1978 començà un conflicte entre Etiòpia i Egipte, perquè Etiòpia volia construir una presa al principi del riu Nil Blau, i encara no s’ha resolt.

L’any 1975 Sud-àfrica i Angola s’enfrontaren a causa de la presa Gové del riu Kunene, perquè no es posaven d’acord respecte a la protecció dels recursos del riu.

47

L’any 1988 Cuba donà suport a Angola contra Sud-àfrica atacant la presa Caluenque.

Els transvasaments també han estat causa de conflictes. Namíbia s’abasteix en un 45% de l’aqüífer que circula sota el seu territori, ja que a la superfície hi té el desert de Namib. A principis d’aquest segle decidí desviar un 2% del cabal del riu Okavongo i des d’aleshores té problemes amb Botswana i existeix fins i tot amenaça de guerra.

A l’actualitat hi ha dos grans projectes de transvasaments prevists: Projecte Àfrica Crepúscul Nord. Afecta el riu Congo-Zaire. Neix a Zàmbia com riu Luapula i recorre 4.370 Km al centre d’Àfrica, una àrea de 4 milions de Km2. Abasteix els llacs Tanganyika i Mueru, i països com Angola, Zàmbia, Burundi, República Centreafricana, Ruanda, República Democràtica del Congo i Camerun. Des d'Ubangi, que neix del Congo, arriba a Gabon, Guinea Ecuatorial, Txad i Sudan. Es desvia cap al nord, al Nil Blanc, per proveir Egipte i Sudan, i a l’est, cap al Nil Blau, per proveir Etiòpia, Kenya, Somàlia i Tanzània. També serveix com a abastiment al Delta del Nil, que va perdre gran afluència d’aigua per la presa d’Assuan al llac Nasser.

Projecte Àfrica Crepúscul Sud. Des del riu Kasai, que neix del Congo. És el límit entre Angola i la República Democràtica del Congo, uns 450 km. Cap al desert de Kalahari, destinat a la millora de la producció agrícola. Beneficia per una banda Zàmbia, Botswana, Namíbia i República Sud-africana i, per una altra, el riu Zambeze cap a Zimbabwe i Moçambic. Tambié des del riu Congo cap al golf de Guinea, Ghana, Togo, Benin i Nigèria.

Els llacs de la zona dels Grans Llacs, que inclou els llacs Victòria (69.500 km2), Tanganyika (32.900 km2), Nyasa, Eduard, Kivu i Rodolf i implica Uganda, Ruanda, Burundi, Tanzània i República Democràtica del Congo, s’han fet malbé amb la introducció de la perca del Nil, un peix destinat a l’exportació que ha eliminat qualsevol altra forma de vida del llac Victòria i els seus voltants.

48

El llac Txad, de Txad i Camerun, era considerat el sisè llac més gran del món, però en els darrers trenta-cinc anys s’ha vist reduït a una desena part del seu volum per l’elevada pressió extractiva que s’hi ha aplicat i per la reducció de les precipitacions en aquella zona.

A l’Àfrica occidental i a la del sud, s’hi troben reserves de minerals preciosos, entre les quals destaquen l’or i els diamants. L’exportació d’aquests minerals suposa més del 50% de l’economia dels 19 països d’aquesta regió . L’any 2010, l’oficina francesa d’Investigacions Geològiques i Mineres elaborà un nou mapa geològic de Mauritània, en el qual queden reflectits els nous jaciments minerals, molts dels quals s’estenen a part del territori sahrauí. Concretament, els jaciments minerals que s’han trobat són coure, zinc, plom, ferro i urani. Sembla que tant el Govern del Marroc com empreses subsidiàries de grans empreses mineres s’han abocat a fer un seguiment de prop d’aquests descobriments.

Aquests són només alguns exemples dels impactes que el nostre model de vida suposa en els llocs d’origen dels materials que feim servir per mantenir-lo. Per desgràcia n’hi ha molts altres, entre ells els conflictes bèl·lics derivats de la lluita pel control de les reserves de petroli al nord d’Àfrica (Nigèria) i a l'Orient Mitjà (Iran, Iraq, Aràbia Saudí, Kuwait), que són una mica més coneguts, però encara no prou perquè hi posem fi.

49

9. ANÀLISI DE SOLUCIONS PROPOSADES La crisi social i ambiental que patim ha estat objecte de moltes anàlisis i molts estudis. Les conclusions a què s’ha arribat apunten a una crisi civilitzatòria, a un abús i mal ús de determinats recursos i determinades pràctiques i a una crisi de valors, on es prioritza el mercat per davant de les persones i la vida.

Davant la situació de crisi energètica mundial, davant els greus problemes ambientals i socials generats pel model econòmic depredador imposat per certs governs del Nord i basat en l’establiment de privilegis i el consum creixent d’energies no renovables i contaminants, seria d’esperar que tant des de la ciutadania com des de les administracions es prenguessin mesures encaminades a mitigar aquests efectes i combatre’n les causes.

Per resoldre un problema, no podem recórrer a la mateixa causa del problema. Sembla prou evident que no podem utilitzar la causa del problema com a eina per a solucionar-lo. Per tant, si la causa de la crisi global i general que patim és que hem fonamentat el nostre model econòmic i de vida en un ús creixent d’energia i en un repartiment desigual dels drets a l’accés als recursos bàsics per a la vida, la solució no passa perquè continuem fent el mateix, ans al contrari.

A la Conferència de FAO de 2003, s’arribà a la conclusió que als problemes de seguretat alimentària al món sols s'hi podia fer front des d’una ordenació integrada de recursos hídrics (IWRM).

Nacions Unides estimen que la inversió necessària per garantir l’accés mundial a aigua potable hauria de ser d’entre 102.000 i 204.000 milions de dòlars, i les propostes d’aplicació d’aquest pressupost que surten de les seves institucions financeres són destinar-los als causants del problema per alimentar-ne la causa.

L’any 2010, es posà en marxa un projecte europeu, amb un pressupost de 3,8 milions d’euros, en el qual participen catorze institucions d’investigació, entre elles la Universitat Autònoma de Barcelona. Estudien de quina manera els fenòmens hidroclimàtics (sequeres, inundacions o augment del nivell de la mar) intensifiquen les 50

tensions socials i els conflictes a onze regions de la Mediterrània, Magreb, Orient Mitjà i Sahel, i proposaran accions concretes per garantir la seguretat i la pau a cada zona.

Des de les administracions estatals i internacionals surten propostes de grans inversions, algunes amb intenció i orientació per aportar solució al problema general, però d’altres no.

El tema de la reforma agrària i d’un repartiment més just de la propietat de la terra, on no hi hagi unes minories privilegiades en front d'una gran majoria condemnada a mal viure o morir de fam i/o de set, es torna a tractar en el debat polític de molts països africans. Arreu del món, persones de totes les nacionalitats i procedències, principalment pagesos i comunitats indígenes, es troben organitzades en moviments nacionals i locals que defensen una reforma agrària que contempli un repartiment equitatiu dels recursos i respecti la sobirania alimentària dels pobles. I, alhora, aquestes organitzacions es coordinen en moviments a nivell mundial com pugui ser la Vía Campesina. Porten accions de denúncia de les amenaces i agressions que detecten, presenten propostes de canvi als governs i en posen en pràctica d’altres a nivell individual o col·lectiu.

L’any 1970 Àfrica produïa els aliments que necessitava; ara ha d’importar el 25% del volum total que consumeix i el nombre de persones que pateixen fam continua creixent. Mentre, el seguiment que ha fet Nacions Unides de 44 projectes que s’han desenvolupat a països de l’Àfrica subsahariana mostra que amb sistemes de producció d’aliments ecològics es donen augments en els rendiments de més d’un 200%.

A les Illes Balears, de moment, continuam alimentant les causes de la crisi mundial i de la nostra crisi particular. L’anterior Pla Director Sectorial Energètic, aprovat l’any 2001, contemplava dos possibles escenaris: un escenari de creixement de la despesa energètica però que incloïa l’aprofitament de fonts alternatives d’energia, i un altre d’estalvi i canvi de model de producció energètica. Preveia unes inversions de 965,39 milions d’euros (286,37 milions d’euros pel gasoducte; 658,13 milions d’euros per a generació d’energia elèctrica; 5,56 milions d’euros per a la xarxa de transport elèctric i 15,33 milions d’euros per a magatzems de productes derivats del petroli) amb un escenari d’alt consum i sense estalvi, i una inversió de 440,36 milions d’euros (286,37 milions d’euros per al gasoducte; 138,39 milions d’euros per a generació d’energia 51

elèctrica; 0,27 milions d’euros per a la xarxa de transport elèctric i 15,33 milions d’euros per a magatzems de productes derivats del petroli) amb un escenari de creixement vegetatiu de la demanda i d’estalvi (Conselleria d’Innovació i Energia 2002). La revisió de la Conselleria de Comerç i Indústria de l’any 2005 del Pla Director amb la incorporació de la connexió elèctrica amb la Península pujava a 2.163,12 milions d’euros la inversió (340 milions d’euros per al gasoducte; 1.363,72 milions d’euros per a generació d’energia elèctrica; 430 milions d’euros per a la xarxa elèctrica i 29,4 milions d’euros per a magatzems de productes derivats del petroli).

Segons els estudis (Bermejo, 2005), les reserves de gas mundial que queden són de l’ordre d’uns 8.300 bilions de metres cúbics. El consum mundial de gas creix any rere any, i el 2004 ja era de 100 bilions de metres cúbics. Així, sembla que el gasoducte sols seria solució per a poc més d’una cinquantena d’anys. A més, cal tenir en compte que es perd molta d'energia quan el gas és transportat i que els majors jaciments de gas natural es troben a ex repúbliques soviètiques i a la zona del golf Pèrsic (Rússia i Iran compten amb el 50% del gas mundial); per tant, malgrat que ens n’arribi, al llarg d’aquests anys, el preu que s’hagi de pagar per aquest gas es pot veure afectat en qualsevol moment.

La interconnexió amb la Península, aprovada de forma irrevocable en el Pla Director Sectorial Energètic de les Illes Balears pel Govern en el període en què fou presidit per Jaume Matas (2003-2007), suposa una despesa de 2.163,12 milions d’euros.

Aquesta connexió ha de partir de Sagunt, València, on UNIÓN FENOSA ha de construir una nova central tèrmica.

52

Font: Els indicadors de sostenibilitat socioecològica de les Illes Balears (2003-2008). Observatori sobre Sostenibilitat i Territori.

Per tant, en comptes d’anar cap a un sistema més eficient, menys dependent de recursos finits, més interessant des del punt de vista econòmic, ambiental i social, anam cap a una major despesa i a una major dependència.

Les energies renovables, fins avui, han jugat un paper molt petit en la generació de l’energia que es consumeix a les Illes. Des de 1983 a 2008 va passar de 10,7 Ktep a 40,14 Ktep, situant-se en una mica més del 1,3 % del total d’energia bruta consumida. A més, s’ha provocat molta confusió respecte al tema, en tractar com a font d’energia renovable la crema de residus sòlids urbans, o amb la substitució de cultius per a l’alimentació per altres per fer combustibles que contribueixen a agreujar l’escalfament global, o amb el malversament de recursos hídrics a causa de la construcció de megapreses.

Diferents organitzacions i moviments socials locals han presentat propostes de canvi de model, tenint en compte l’impacte de cada una de les solucions plantejades. És important no oblidar que tots els recursos són limitats i que tots tenen un impacte; senzillament, es tracta de triar el recurs que causi menor impacte, doni millors resultats a curt, mig i llarg termini, generi menys residus i sigui accessible a tothom.

53

Cada cas s’ha de tractar individualment, però la solució comuna passa per un decreixement dels volums de recursos consumits per part dels que consumim en excés, un major respecte a la vida i un repartiment més equitatiu dels recursos necessaris per mantenir-la. Assumir la nostra part de responsabilitat i, entre tots, fer que tots els qui en tenen més aturin les agressions i responguin dels delictes comesos.

A les Illes són molts els col·lectius, les persones i les organitzacions que treballen per canviar aquesta situació. Com que no hi ha una solució única, els plantejaments són molt variats, però tots tenen un punt en comú: la reducció de la despesa energètica i de la dependència dels recursos no renovables, així com de l’impacte del model de vida. Es promouen canvis en el model de producció i consum dels béns i serveis que necessitam per viure: els aliments, l’energia, l’educació, l'habitatge, l’entreteniment, etc., tant des d’ONGs, grups ecologistes, moviments socials, associacions i cooperatives de consum com a títol individual.

Els fets que aquí s’han exposat sols contemplen la manca d’accés a recursos que calen per cobrir les necessitats físiques bàsiques per a la supervivència, causada per l’ús abusiu que d’altres en fan. No s’han tractat els efectes psicològics i emocionals que aquestes humiliacions i injustícies provoquen en les persones que les pateixen, ni quins poden ser els mecanismes que poden provocar que altres persones les cometin o les puguin contemplar impassibles.

54

10. BIBLIOGRAFIA - Murray Mas, I. Tesi doctoral, 2011.

- Wesseling, H: Divide y vencerás. El reparto de África, 1880-1914.

RBA. - Forbath, P.: El río Congo. Descubrimiento, exploración y explotación del río más dramático de la Tierra. Ed. Turner. Fondo de Cultura Económica.

- Castel-Branco, C.: Economic linkages between South Africa and Mozambique. 2002. Discussion paper, SARPN (http://www.sarpn.org.za) - De Romanet, V.: “El Banco Mundial pone en peligro la segunda selva ecuatorial del mundo y a su población”. Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Núm. 36, Crisis económica y financiera: La respuesta ecológica y solidaria. Ed. Icaria.

- Moratilla, F. et al.: La huella hídrica en España. Ciencia y técnica de la Ingenieria Civil. 2010.

-Mauser, W.: Water resources. Ed. The sustainability project.

- Ecahavarría, M.: “El negocio de las tierras aficanas”. Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Número 41, Justicia ambiental. Ed. Icaria.

- Holt-Giménez, E.: “Crisis alimentarias, movimiento alimentario y cambio de régimen”. Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Número 38, La agricultura del siglo XXI. Ed. Icaria.

- Bond, P.: “Sudàfrica: Éxitos de los activistas por la salud y el medioambiente”. Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Número 37, Salud y Medio Ambiente. Ed. Icaria.

- Bell, T.: Africa, nuclear power and earthquakes. 2011 http://terrybellwrites.wordpress.com - Bell, T.: Vodoo economics, journalism & human rights. 2011 http://terrybellwrites.wordpress.com - Hamilton, C.: El Fetiche del crecimiento. Ed. Laetoli. 2006 - www.aquivivegente.org. Campanya VSF 2011.

55

- González, I.: Deute a canvi d’aigua. ESF i ODG 2007. Estudi 6.

ESFeres - Heras, M.: Quan l’om demana peres. ESF 2010. Estudi 9. ESFeres - High level Expert Forum- How to feed the World in 2050. Rome 2009/10/12-13.

- Vargas, M.: Agrocombustibles. Ed. Icaria. 2008 - Martínez Alier, J.: El ecologismo de los pobres. Ed. Icaria. 2006.

- “La Gestion intégrée des ressources en eau”. Document del Comitè Assessor Tècnic de l’Aliança Mundial a favor de l’Aigua de l’any 2000.

- “Els indicadors de sostenibilitat socioecològica de les Illes Balears (2003-2008)”. Observatori sobre Sostenibilitat i Territori.

Murray Mas, Ivan (coordinador); Amengual, Caterina; Artigues, Antoni; Bauzá van Slingerland, Alícia; Blázquez, Macià; Buades, Joan; Canals, Jaume; Ginard, Xavier; González, Jesús M.; Martínez, Antoni; Mozo, Isabel; Pons, Guillem; Pons, Antoni; Ramis, Margalida; Rodríguez, Antoni; Rullan, Onofre; Vidal, Maria; Vives, Sònia; van Walre, Nicolás.

- “Africa’s International Rivers. An Economic Perspective”. Informe número 25396 del Banc Mundial. Any 2003.

- Carrero Saralegui, J.: África, la madre ultrajada.

- Barbas, G.; Vieira, I.: “Mozambique: ¿Cohora Bassa para quién?”.

Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Número 31, Megainfraestructuras. Ed. Icaria.

- Badia, E.; González, I.: “Deuda, agua y África”. Cuaderno de debate Internacional Ecología Política. Número 36, Crisis económica y financiera: La respuesta ecológica y solidaria. Ed. Icaria.

56

(cc) 2012

Illes Solidàries amb el Sud + Nou Sud + GOB + OIKOS + Veterinaris Sense Fronteres + CERAI + Enginyeria Sense Fronteres + Voluntaris de Mallorca Amb el suport del Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació.

57

http://goo.gl/2ztU8

58

Campanya H2O: http://goo.gl/2ztU8 路 Versi贸 digital del llibre: http://goo.gl/R7Zea