A la ciutat de TĂ rrega, hi vivia un nen que es deia Guixanet. Era un nen molt entremaliat que gastava molt males puces. Tenia la cara molt rodona, les mans molt petites i arrugava el nas com un conillet.
Com que era tan i tan petit, els nens del barri Ii teien moltes bromes, i ell, que no li costava gens ni mica d’enrabiar-se, sempre anava al parc de Sant Eloi a empipar a tots els nens que hi anaven a jugar. Agatava totes les pedres que podia de davant de I’ermita i, amb la seva fona els empaitava, fins a arribar a la Creu del Terme, que era alla on s’amagaven.
En Guixanet coneixia molt bé el parc, perqué per la Festa Major sempre hi anava a ballar el ball de bastons. Era la seva afició i de la manera que s’ho passava més bé
. Sempre que podia, anava a passejar a Sant Eloi i mentre gaudia del paisatge, els animals i tots els arbres bonics que hi havia, anava cantant: “ Sona bigotet de la Reina Son a bigotet del Rei. Ha vingut la festa del Carme.. .�
Un dia, passejant per Sant Eloi, va veure que tots els nens jugaven junts i que ell sempre anava sol. Es va quedar tot trist i es va asseure en un banc, davant dels gronxadors, tot mirant com s’ho passaven d’allò més bé.
Llavors una garsa que volava, se Ii va atansar, i li va dir: - Guixanet, home, has de canviar! Que no veus que estar sempre sol és molt avorrit? T’has de ter amic de tothom! Llavors, en Guixanet li va respondre: - I com ho puc ter? Em pots ajudar? I la garsa li va contestar: -Jo pensaria alguna manera divertida de passar I’estona i convidaria els nens del barri perquè t’acompanyessin.
Aquella nit, en Guixanet no va poder dormir tot pensant el que podia fer . I quan li va sonar el despertador per anar a l’escola, tot d’una va tenir una idea fantàstica: convidaria a tots els nens que l’acompanyessin el cap de setmana a vendre cacauets davant del cinema, una feina que acostumava a fer.
Aquell dissabte, amb la cistella penjada del coll, es van posar tots junts a vendre llaminadures. S’ho van passar tan bÊ i van fer tants dinerets, que van organitzar un berenar a la Font de la Granota
Amb la panxa plena i ben engrescats, van decidir de ter una gimcana per tot el parc. Cada nen havia d’amagar una cosa diterent que portés a sobre i la resta l’havia de troba. En Guixanet va amagar els seus cascavells del ball de bastons; en Ramon, la seva estimada fona; I’lsidre la pilota de futbol, i així un munt de coses més.
Tot buscant, en Guixanet va arribar a la Font deis Enamorats, i allà, sota una pedra, va trobar una cosa que mai ningú havia descobert i que cap nen havia amagat. Era una carta molt antiga, que deia que si estaves enamorat i bevies d’aquella aigua, sempre series estimat. Va ser una gran troballa i en Guixanet i els seus amics es van fer famosos per tota la comarca. Des d’aquell dia, tots els enamorats vénen a passejar per Sant Eloi i a tastar la famosa aigua.
Va ser així, com en Guixanet va trobar també el seu gran tresor: l’amistat de tots els nens.
Passats uns anys, els Targarins Ii van dedicar un capgròs, i el vestiren amb l’uniforme del ball de bastons i amb la cistella plena cacauets i altres lIaminadures. El conte explicat, a T årrega ha passat.