L’escola és femení Recital de poesia
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) Amb totes dues mans Alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó i la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’inici de la història com una heura de joia entorn del nostre cos i plourà i farà sol i dansarem a l’aire de les noves cançons que la terra rebrà. Vindicarem la nit i la paraula Dona. Llavors creixerà l’arbre de l’alliberament.
Gioconda Belli (Nicaragua, 1948) Y Dios me Hizo Mujer Y Dios me hizo mujer, de pelo largo, ojos, nariz y boca de mujer. Con curvas y pliegues y suaves hondonadas y me cavó por dentro, me hizo un taller de seres humanos. Tejió delicadamente mis nervios y balanceó con cuidado el número de mis hormonas. Compuso mi sangre y me inyectó con ella para que irrigara todo mi cuerpo; nacieron así las ideas, los sueños, el instinto. Todo lo que creó suavemente a martillazos de soplidos y taladrazos de amor, las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días por las que me levanto orgullosa todas las mañanas y bendigo mi sexo.
Lesya Ucraïnca (Ucraïna, 1871- 1913) Quan era menuda passava… Quan era menuda, passava… Queia en l’angúnia, i tot i que el dolor m’arribava fins el cor, M’alçava silenciosament. Què et fa mal? – em preguntaven, però jo no responia. De menuda era orgullosa per a no plorar, reia. Ara, quan per a mi eixe drama acaba amb una mala broma, està a punt d’aparéixer Un epigrama viciós. A una arma de risa Tinc por de deixar-me I, oblidada del meu antic orgull, Plore, per a no riure.
Eeva Pilki (Finlàndia, 1928) Una dona poderosa Quan vaig a dormir, pense; Demà escalfaré la sauna em cuidaré el més possible caminaré, nadaré, em llavaré. Em convidaré a un te a poqueta nit. Parlaré sobre els meus assumptes de forma relaxada i resaré; Jo crec en tu, petita dona valenta.
Fina Girbés (Algemesí, 1957) Entre cel i terra Entre cel i terra plore, entre cel i terra ric, entre cel i terra estime, entre cel i terra visc. Un punt dins del meu planeta que s’hi perd, en l’univers. Un indret on les persones es mengen, dia a dia, el temps. Entre cel i terra pense, entre cel i terra dic, entre cel i terra jugue, entre cel i terra, visc.
Maya Angelou (Missouri, 1928-2014) Les dones belles es pregunten quin és el meu secret. No sóc guapa, ni feta per a vestir una talla de model, Però quan comence a dir-ho, tots pensen que estic mentint. I dic: està en la llargària dels meus braços, en l’amplària dels meus malucs, en la cadència del meu pas, en la corva dels meus llavis. Sóc una dona fenomenalment. Dona fenomenal, eixa sóc jo. Els homes es pregunten què veuen en mi. S’esforcen molt, però no poden tocar el meu misteri interior. Quan intente mostrar-los-ho, diuen que no aconsegueixen veure’l. I dic: està en la corva de la meua esquena, el sol del meu somriure, la tibor dels meus pits, la gràcia del meu estil. Sóc una dona fenomenalment. Dona fenomenal, eixa sóc jo.
Esther Grandek (Brussel·les, 1927) Prenyada Estic prenyada de prats verds.. Porte en mi els pasturatges... que el meu humor siga graciós o sensat, estic prenyada de prats verds... Bonica és la imatge Dolç el llenguatge... “Porte en mi els pasturatges...” I tot a la vegada, però què fer-hi ? Estic prenyada de deserts. I de miratges. I de quimeres de grans tempestes. De penediments sense cap ni peus de riures a no saber més que fer-ne. i els meus prenyaments cohabiten. En tot el meu ésser. Sense límit
Fina Girbés (Algemesí, 1957)
La meua ombra m’acompanya al darrere o al davant, a la dreta o a l’esquerra, sempre que vaig caminant. Juganera i capritxosa, a tothora va canviant. De vegades s’ageganta, de vegades va minvant. La meua ombra m’acompanya, al darrere o al davant, a la dreta o a l’esquerra, imita tot el que faig: corre,pedaleja,bota…. No vol deixar-se xafar!
Fina Girbés (Algemesí, 1957)
Què importa la llengua que parlen? Què importa el color de la pell? Què importa el país d’on provenen, si tots som iguals-diferents? El cor ens batega en náixer, la pell se’ns eriça pel fred, les llàgrimes mullen les galtes, els llavis dibuixen el bes. Cadascú mostra els seus gustos, cadascú els seus sentiments, però l’essència ens iguala dins de motlles diferents.
Anna Akhmatova (Rússia, 1889-1966) Quan en la fosca nit espere la seua arribada, em fa la sensació que tot penja d’un fil. De què serveixen els honors, la llibertat, fins i tot, quan ella arriba i es fa notar? Mira, ja ve! Es retira el vel i se’m queda mirant llargament i fixament. Jo dic: “Has sigut tu qui dictà a Dante les pàgines de l’infern?” I ella respon: Jo vaig ser.
Else Lasker-Schüller (Alemanya 1869-Jerusalem 1945) Un vell tapet tibetà La teua ànims, que a la meua estima, S’entrellaça amb ella en un vell tapet tibetà. Raig en raig, colors enamorats Estrelles que recooren el cel ample. Els nostres peus reposen en el tresor de la total amplitud. Oh, dulçor de fill del Gran Lama en el tron d’almesc, Per quant de temps besa ta boca la meua I galta a galta multicolor teixit d’hores?
Khadija Talha (alumna del centre) Posa la teua mà sobre la meua i amb veu forta crida tots contra la violència que a una dona mata cada dia. Posa la teua mà sobre la meua no esperem, que el temps no ens guia, així perdem la nostra presència en un món que no respecta la justícia. Posa la teua mà sobre la meua celebrem un nou dia ple d'amor, de pau i tolerància mirem el costat on hi haja alegria. La teua mà i la meua regalen una flor a aquesta dona bella que som aquí gràcies a ella una rosa plena de fantasia un estel que amb llum pròpia brilla. En aquest 8 de març un missatge a l'home ni cops ni crits ni fer mal a aquesta dona que sempre està al teu costat.
يداً في يد
ضع يدك في يدي واصرخ بأعلى صوت جميعا ضد العنف الذي يقتل امرأة كل يوم ضع يدك في يدي لن ننتظر الوقت فهكذا نفقد حظورنا في عالمٍ ال يحترم العدالة ضع يدك في يدي لنعلن يوما جديدا السالم والتسامح،مليئا باحلب يدك و يدي نهدي وردةً لهذه املرأةِ اجلميلة فنحن هنا بفضلها هي وردة خيالية هي جنمة تلمع بنورها في هذا اليوم الثامن من مارس نوجه رسالة كن إنسان بدون عنف خ بدون صرا بدون إحلاق األلم إلمرةٍ موجودةٍ ذائما بجانبك
Louise Michel (França, 1830-1905) L’oroneta Oroneta que véns de la nua tempesta Oroneta fidel, on vas? dis-m’ho. Quina brisa et porta, viatgera errant? Escolta, voldria anar-me’n amb tu. Ben lluny, ben lluny d’ací, cap a immenses ribes, Cap a immensos penyals nus, platges, deserts. En el desconegut silenci, cap a d’altres èpoques Cap a els estels errants que voltegen per l’aire. Ah! Deixa’m plorar, plorar, quan les teues ales passen ran l’herba verda i als profunds concerts dels boscos i dels vents tu respons des de la torreta (o torricó) amb la veu aspra (greu, ronca), el meu dolç ocell dels mars. Oroneta dels ulls negres, oroneta, t’estime! No sé quin eco per tu m'és portat des de les ribes llunyanes; per viure, llei suprema, em cal, com a tu, l’aire i la llibertat.
Ono no Komachi (Jap贸, aprox. 825-900)
El color de les flors Va desapareguent: Aix铆 passa la meua vida, en va, Envoltada en pensaments tristos, Tot observant com cau la pluja llargament.
Laia Martínez (Berga, 1984) Borratxa de gelosia Jo, que sempre he escurat el plat sense rebequeries, que sempre he encapçalat sense pedanteria les llistes de l’escola, del partit, de la universitat; jo, que he penjat d’un cartell a l’estil nord-americà com a treballadora del mes; jo, que he escrit poesia, que he fet l’amor per a aturar guerres, que m’he venut per a comprar-te el cel; jo, que t’he sigut sincera; jo, que t’he esperat, sempre, dibuixant-te camins perquè et perdies i dient-te qui eres; jo, que m’he tallat les ungles sola i he plorat i rigut a les pedres perquè no patissis; jo, que t’he deixat ser tu sense voler ser teva… jo, no sóc ningú.
Janina Degutyte (1928-1990) Et porte el poema Et porte el poema, aquesta caseta de núvols blancs, on en entrar pugues escalfar-te o estar amb tu mateix. Ací no es posen coberts d’argent a la taula, ací no es rep amb catifes vermelles. Però no vull que et quedes aquesta nit al ras.
Emily Dickinson L’Esperança és quelcom amb plomes. L’Esperança és quelcom amb plomesque s’ajoca en l’ànimai canta una cançó sense paraulesi mai no para – no mai – I més dolça – en el Vendaval – se senti forta ha de ser la tempestaque puga abatre l’Ocellet que a tants ha escalfat L’he sentida en la més freda de les terresi a la més estranya Marperò- en l’Adversitat- mai No me demanà una engruna- a mi.
MUR
És dur el mur que la dona ha d'anar enderrocant un dia i un altre dia per a poder arribar a ser lliure i ser persona. És dur el mur i Ês molt alt.
-Marc Granell-