Teoria de llenguatges by Maria Beltran

teoria de llenguatges Maria BeltrĂĄn 3r de Grau en Arts i Disseny NĂşria F. Rius Curs 2012/2013 Escola Massana

4 6 10 12 16 20 22 24

Lectura 1. lo que queda de Auschwitz giorgio agamben Lectura 2. el tiempo en ruinas Marc augĂŠ Lectura 3. razones practicas sobre la teoria de la accion pierre bourdieu Lectura 4. Andar por la ciudad michel de certeau Lectura 5. especies de espacios georges perec Lectura 6. el cuerpo y la moda Joanne entwistle Lectura 7. modernidad liquida zygmund bauman Lectura 8. cultura libre lawrence lessig

Lectura 1.

lo que queda de Auschwitz giorgio agamben

El testimoni és vital per conèixer amb més proximitat i detall el passat. Amb la seva participació dóna veu a tots aquells que no van poder explicar els fets d’ Auschwitz. Un testimoni que explica tot allò viscut, sense pudor. Així com alguns ho amaguen, optant per parlar i deixar de costat el silenci. Primer Levi, segons Agamben, és el testimoni perfecte. No deixa d’explicar tot l’ocorregut en el camp: Sentia la necessitat irrefrenable d’explicar a tothom el que havia succeït!... Tal com diu seguidament: Estic en pau amb mi mateix perquè he testimoniat. D’alguna manera, explicant tot el que ha viscut, es desfà del gran pes de culpa per no haver pogut fer gens, la impotència de ser superat per la situació. És una pena que avui dia aquest sentiment de culpa recaigui sobre molts alemanys per tot el que van fer els seus antecessors d’ideologia nazi: alliberar als joves alemanys del pes de la culpa. Encara no ser la seva culpa (jurídicament parlant) aquests se senten culpables moralment. Va ser un esdeveniment tan horrorós que ha deixat una gran marca/ferida arreu del món, però sobretot al territori alemany. El testimoni és un supervivent que recorda constantment. La majoria d’aquests records són sempre negatius. No sé perquè, però aquests acaben pesant més en la memòria, durant més temps i amb una major presència, que no els positius. Contradictori però real.

Tal com ens explica l’autor a través d’un supervivent, el veritable passat resideix entre els morts. Són aquests els que realment saben tot exactament com va succeir. Els que han viscut l’horror i sobreviuen rarament ho explicaran, i menys encara fins al fons de l’assumpte. De fet, Agamben (almenys en aquest capítol), no deixa d’expressar com els testimonis d’Auschwitz no acaben d’explicar tot el succeït i posa en dubte la veritat en les seves paraules, però ell és el que realment s’endinsa de ple o tan solament deixa entreveure alguns successos? És veritat tot el que explica? Imaginant tan sol els horrors que s’expliquen sobre els camps ens impulsa directament a pensar que allò és veritat. Ens sentim tan afectats pel passat que no ens crea gran dubte de si el que se’ns explica és real o imaginari. Aquest pensament queda com en un segon pla. És una pena també que tot això es parli durant unes hores i s’esvaeixi del nostre pensament en qüestió de minuts… El dret dóna la sensació de que el problema s’ha resolt una vegada realitzat el judici, encara que aquest no acabi de resoldre el problema enterament. El fet, fet està, per molts judicis que es facin. Encara així, aquests serveixen com una petita goma que va esborrant lo succeït encara que el llapis se segueixi veient sinuosament en el paper.

Lectura 2.

el tiempo en ruinas Marc augĂŠ

La singularitat de l’antropòleg Marc Augé ve donada pels seus diferents estudis en ciències socials i societats exòtiques. Després de llargs períodes en països, com Sud-Amèrica, ha passat a observar més detingudament als seus conciutadans. Ens presenta el tema de les ruïnes no com un viatge en la història sinó com l’experiència d’un temps determinat, un temps pur. Ruïnes com a lloc des del qual desmentir la fi de la història. A més ens mostra la seva percepció del món com un espectacle. Un excés de consum i urbanització de les ciutats de tot el món. Ens trobem enmig d’una “falsa” realitat on el turista té programades cada emoció d’un mateix recorregut. Per Augé les ruïnes són un testimoniatge de la veritat i la vida, així com el testimoni d’Agamben. Un certificat que allò va ocórrer, que va existir, que ens explica, que ens parla del passat. És molt interessant la seva mirada cap al turisme i el concepte de sobremodernidad. Augé analitza la sobremodernidad, caracteritzada per l’efecte combinat d’una acceleració de la història, d’una retracció de l’espai i d’una individualització de les destinacions en les diferents branques del consum actual, en un planeta que s’encongeix a gran velocitat.

La gran quantitat d’esdeveniments que vivim dia a dia, el desenvolupament dels mitjans de comunicació, la circulació d’imatges... Les formes de consum en les que vivim reflecteixen una societat capitalista on tot es resumeix en modalitats de compra. L’autor parla de manera clara i concisa sobre com s’estructura i funciona la nostra societat de producció i consum, on el turisme es un aspecte clau. Gràcies als avanços tecnològics i els diferents mitjans de transport el turisme i els moviments migratoris són molts mes ràpids i de fàcil accés a gran part del món. Els viatges són necessàriament una font d’experiència i de saber. Viatjar és un enriquiment constant. Un trajecte en el temps i l’espai d’aprenentatge. Ens parla de la tensió entre espera i record de qualsevol viatger, i fa una comparació molt bona de com abans els viatgers literaris del segle XIX, amb el paper de l’observació, la imaginació i l’escriptura, realitzaven el mateix paper del que serien els viatgers d’ara, on les protagonistes son les càmeres fotogràfiques que recullen l’experiència i les imatges d’allò viscut, generant una història a explicar. D’altra banda, amb els nous viatgers de la sobremodernitat, trobem una gran saturació d’imatges que fa perdre aquella imaginació i observació que posseïen els viatgers literaris del segle XIX.

Segons Auge, el món actual es podria dividir en los no lugares i los no lugares de la imagen. És així com el viatger actual acaba sent immòbil ja que amb la excessiva saturació d’imatges, degudes a la globalització en la que ens trobem, no fem moure ni la imaginació. El no lugar se aprende, según los momentos, como una saturación de pasajeros o como un vacío de habitantes. De forma más sutil, lo lleno y lo vació se frecuentan. En definitiva, la sobremodernitat es basa en la circulació d’imatges, de transports, en l’exploració d’espais. En les persones també s’origina aquest moviment circular, el deambular, l’anar d’un lloc a l’altre passant per tots aquests espais de trànsit que faciliten i flueixen la seva circulació, originant espais públics que en certs moments estan molt freqüentats o gens. Espais de pas.

Lectura 3.

razones practicas sobre la teoria de la accion pierre bourdieu

La escuela es la escuela del Estado, donde se convierte a los jóvenes en criaturas del Estado, es decir única y exclusivamente en sauces del Estado. Cuando ingresé en la escuela, ingresé en el centro de destrucción de los seres ... El Estado me ha obligado a ingresar en él por la fuerza, como a todos los demás por otra parte, y me ha vuelto dócil ante él, el Estado, y me ha convertido en un hombre estatizado, en un hombre reglamentado y registrado y domado y diplomado, y pervertido y deprimido, como a todos los demás. Cuando contemplamos a los hombres, sólo vemos a hombres estatizados, a servidores del Estado... Segons Thomas Bernhard, aquest és el funcionament de l’Estat, el qual ens imposa les categories de pensament, fins lo més íntim, anul·lant-nos de la llibertat del pensament propi. Al posar en dubte l’estructura s’ha de tenir en compte que la pròpia experiència ens enganya ja que esta influïda del tot. Lo que semblava evident i lògic també s’ha de qüestionar. Per tant, trobar la manera de trencar amb el poder de l’Estat és pràcticament impossible ja que tot es motiu de dubte des del moment en que has nascut i crescut dins d’aquest. El pensament que sembla racional és un pensament implantat.

La família és un instrument clau per l’Estat i de l’estat, en tant que és un reflexa de la societat i del seu funcionament a petita escala i també del poder i de les lluites internes d’aquest. Així com l’escola de l’Estat s’implanta en el nostre pensament la família també, però d’una manera més perversa, ja que se’ns inculquen sentiments de vincle familiar. Tot això em recorda al text Vigilar i castigar, El nacimiento de la prisión de Michel Focault, on parla on parla del control i la societat disciplinaria, i concretament en el que ell anomena “enjambramiento de las disciplinas”: la societat crea grans estructures de disciplina (exèrcits, escoles...). A la vegada aquestes disciplines s’alliberen i es des-institucionalitzent creant nous mecanismes de control (familia, etc.). És a dir, petits grups de disciplines, on aquests acaben sent uns instruments de control potenciats per l’Estat amb l’ intenció de mantenir l’ordre i el conformisme sense que ens fem qüestions lògiques i morals. Control des d’una visió microeconòmica. Les societats es presenten com a espais socials, estructures de diferències que només es poden elaborar si es miren objectivament. Aquest espai social global és el de la distribució de les formes de poder (econòmic o cultural) i no és immutable.

Lectura 4.

Andar por la ciudad michel de certeau

Certeau parla de l’estructura de la ciutat observada des de dalt i ho compara amb l’observació a distància de l’estructura de la llengua, una mirada que llegeix un text. El cos es separa, s’eleva i es converteix en l’ull solar que ho observa tot. Alhora els caminants no poden veure el teixit urbà, maniobren espais sense veure’ls. Certeau al parlar d’aquesta mirada que s’eleva, on el cos puja i surt de la massa, em remet al Panòptic de Bentham, on s’observa als presoners des de la torre central, sense que aquests sàpiguen si estan essent observats. L’ull que observa per sobre dels demés. Aquesta mirada superior, poderosa, que s’eleva i que no es deixa veure, que no és transparent. Controlant i vigilant el comportament de la societat. No obstant l’autor a més remarca el poder de la societat, on aquesta té aspectes que es van transformant, ja siguin les maneres de fer i les pràctiques, a través de les quals els ciutadans s’apropien de l’espai organitzat i de control, produint canvis. La história comienza a ras del suelo, con los pasos. Els passos van conformant els llocs. La història és dóna en el formigueig anònim dels carrers, en el conjunt innumerable de singularitats. Generant històries, lectures de recorreguts. Certeau desplaça característiques del text literari (formes retòriques = retòriques caminants) al trajecte que realitza un caminant, el qual es

troba amb una enunciació d’un conjunt de possibilitats i de prohibicions, on el caminant que circula actualitza algunes. Les fa ser o desaparèixer i aquí entra en joc el pas del temps (propiciant canvis), les desplaça, les inventa... origina un nou mapa subterrani (secret) mes caòtic, desarticulat al teixit urbà... transgredint a les conductes i comportaments habituals. D’aquesta manera el deambulador de la ciutat agafa petits fragments de l’enunciat per actualitzar-los en secret, dins el seu temps pur, temps existencial en el context en el que es troba. El caminant és perd en els carrers del llenguatge, desconstruïnt les estructures convencionals de comunicació, del desplaçament, la composició poètica, establint un nou procediment performàtic. El asíndeton és la supressión de nexos sintácticos, conjunciones y adverbios, en una frase o entre varias. De la misma manera que, el andar, selecciona y fragmenta el espacio recorrido. Aquesta frase és un clar exemple de com Certeu compara l’acte de caminar, les situacions quotidianes de la vida real amb la lingüística, el fet d’utilitzar un llenguatge per poder testimoniar i verificar l’existència pròpia, registrar esdeveniments, el fet de caminar, deambular... són actes d’escriure, de narrar una història, totalment comparables amb la lectura, lectura dels fets.

És un camp de forces i de lluites dins del qual els agents socials s’enfronten amb mitjans i finalitats diferents segona la seva posició en l’estructura, fent així que aquesta es conservi o es transformi. Sembla que dins d’aquest camp de forces entre els diferents agents capital i cultural hi hagi un desequilibri de forces on el poder econòmic domini els altres, però no completament. Dins el capitalisme l’ individualisme, consumisme i l’ immediatesa és potencien ja que és la manera de que funcioni aquest tipus de model econòmic i de mantenir-se en el temps. Però si segons sembla l’espai social global es pot transformar s’haurà de donar més importància al capital cultural que a l’econòmic. Canviar l’esquema de valors actual per un que no doni tanta importància als diners.

Lectura 5.

especies de espacios georges perec

És cert. L’espai i el temps són fonamentals per entendre la realitat. El temps és abstracció; l’espai on resideix tota matèria i antimatèria, el ple i el buit, la realitat. Tot es variable segons la mirada de cadascú. Com un llibre en que l’autor hi escriu la seva realitat però el lector ho interpreta a la seva manera, lliure, creativament, quedant-se amb allò que li sembla més important o interessant. La lectura varia, així com ho fa el seu significat. Per tant, la nostra percepció de l’espai és fragmentada. No la podem apreciar en la seva plenitud: El recorrido de un lugar siempre puede variar. Hi trobo certa relació amb Marc Augé i els seus llocs i no llocs. Aquests poden variar, en la majoria dels casos, segons la relació que estableix l’ésser humà amb l’espai que ocupa. Cadascú té una percepció diferent a la de l’altre. Al igual que passa amb Michel de Certeau, el qual ens diu que l’acte de caminar es igual que l’acte de parlar. Tothom parla de maneres diferents, al igual que passa amb el caminar de cadascú. Estem rodejats per milers de fragments que conformen el gran espai. Això mateix passa amb la memòria històrica. No hi ha una veritat absoluta sinó petits fragments que van conformant la memòria; la unió de records.

L’home té la necessitat d’omplir els buits, allò que no sap o que no entén. Tenim una gran por al buit. La sensació de que ens falta alguna cosa, d’intriga per saber el que és, de no poder controlar-ho. L’home és ambiciós per natura. Vol tenir-ho tot sota control. És així com planifica l’espai, intentant explicar la realitat, intentant preveure el futur pròxim. Omplint els espais buits del paper per deixar constància, o verificar, que la realitat és així. El poder conèixer-ho tot. Però la realitat és fragmentada, com l’espai, com la història. És tan ampli que, tot i això, l’ésser humà no pot tenir un coneixement absolut de tota la realitat, de tot l’espai. L’espai és un gran dels temes de l’art contemporani. Pot ser per aquesta por al buit? Per aconseguir un absolut control de l’espai? Pot ser per aquest motiu que l’artista s’hagi apropiat d’altres camps que no son propis del seu territori. Eines d’antropòlegs, d’historiadors... idea d’arxiu, de documentar, tenir constància dels esdeveniments, dels espais. El triomf de l’artista contemporani, que té aquesta capacitat d’apropiar-se altres espais, donant així significats diferents a aquests; que varia segons la mirada de cadascú.

Espais i més espais que ens porten a la gran immensitat del món, de l’univers; per on caminem, on vivim. Tal extensió inabastable a l’home. El gran espai sense nom, tan abstracte com el temps. És un aspecte que em posa bastant nerviosa. El fet de no conèixer amb total plenitud el que m’envolta. L’ésser humà, així com ho fa Perec Georges, comença a conquistar l’espai per omplint amb lletres l’espai buit i blanc del paper. Les maneres com ocupem o visionem l’espai han canviat però la intenció segueix sent la mateixa: el control de l’espai.

Lectura 6.

el cuerpo y la moda Joanne entwistle

El cos és la primera impressió cap a l’altre. L’ésser huma sempre ha buscat una forma de adornar el seu cos per preparar-se davant la societat. Com volen que el vegin. És la principal eïna que ens permet relacionar-nos i comunicar-nos amb l’altre. Parla per si sol. Ens proporciona una gran informació sobre la persona, prèviament a conèixer-la. Segons la vestimenta de cadascú poden denotar saber si aquella persona pot ser d’una manera o d’una altre encara que no sempre es tal qual ens ho imaginem. D’aquí sorgeixen els prejudicis. No per vestir d’una manera vol dir que la persona sigui així però si més no, crec que ja denota alguna pista per saber com és o quins són els seus gustos, quin posicionament dins la societat pot tenir. Actualment, les normes de bellesa que s’han creat a causa de la de la moda han acabat establint disciplines de control, recordant al panoptisme de Focault. Controlem i vigilem el cos constantment, convertint-nos en controladors de la nostra pròpia conducta. La vestimenta forma part de la cultura expressiva d’una societat, responent a uns cànons de bellesa i a unes normes establertes. De manera voluntària o involuntària, interioritzem els codis formals de vestir, establerts dins la societat i ens adaptem a aquests de manera inconscient. Inclús aquells que adopten una posició crítica i oposada contra la societat, es troben estructurats per

la moda, ja que busquen una vestimenta contradictòria de manera conscient a les normes i tendències establertes. Així que podria dir-se que la moda funciona com a un llenguatge que va evolucionant i canviant segons l’espai i temps en el que s’esdevé. Al llarg del temps el cos ha tingut diferents lectures. Començant per Plató, on el cos és menyspreat al llarg de l’historia de les idees. Però aquest pensament canvia totalment en el segle XX, on la reflexió al voltant del cos es converteix en centre d’interès. La mercantilització del cos és l’aspecte clau del capitalisme, convertint-nos en compulsius i frenètics consumidors adictius de moda, rodejats d’aparent diversitat i varietat d’ofertes de consumir la vida, convertint-nos en consumidors d’identitats universals

Lectura 7.

modernidad liquida zygmund bauman

Bauman fa servir la metàfora de modernitat líquida per referir-se en concret al període que va arrencar farà una mica més de tres dècades. Líquid significa, literalment, “allò que no pot mantenir la seva forma, o una forma determinada”. En aquesta etapa ens trobem que gran part de les institucions de l’etapa sòlida anterior estan “fent aigües”, dels Estats a les famílies, passant pels partits polítics, les empreses, els llocs de treball que abans ens donaven seguretat i que ara no sabem si duraran fins demà. És cert, hi ha una sensació de liquiditat total però això no és nou. En tot cas s’ha accelerat. Aquesta metàfora intenta adonar de la precarietat dels vincles humans en una societat individualista i privatitzada, marcada pel caràcter transitori i sense constància de les relacions. El temps es converteix en el protagonista per a Bauman. La importància del moment i la necessitat d’aquest, on l’espai és el contenidor d’allò temporal i fluid. Ens explica la modernitat com un procés on es fonent els sòlids, la societat que fins llavors s’ha trobat estancada i resistent a qualsevol canvi. Una modernitat que desfà tot allò compacte en el temps, obrint pas a aquest líquid, aquest flux. El poder d’allò sòlid (institucions) cada vegada és més inestable i canviant, reforçant models d’individualisme i privatització.

La modernitat actual és líquida, amb un excessiu moviment, trànsit i flux però alhora amb parts sòlides, estàtiques en un lloc concret. Així com ho són els llocs i no llocs de Marc Augé: llocs estàtiques enfront a llocs de continu moviment i instants. Com una platja en que flueix l’aigua però amb una part sòlida, que seria la sorra, com ho són les diferents institucions que dominen a la societat. El nomadisme seria la figura clau de la societat moderna (sense un principi de territorialitat) tot i així el sedentarisme no deixa de formar part de la condició humana, el sentir-se part d’un lloc, al vincular-se i generar records. Els éssers humans vivim dins d’un desequilibri permanent de transformacions, que no ens permeten veure amb claredat, on no sabem si aquesta modernitat líquida ens sobrepassa ja que per alguna raó o altra la humanitat segueix buscant el confort i la permanència, al viure rodejats d’incertesa, però a la vegada el canvi i la novetat, sense trobar mai quin és l’equilibri.

Lectura 8.

cultura libre lawrence lessig

Una de les causes de l’individualisme i la privatització és l’Internet. L’era informàtica ha desenvolupat un sistema solitari, en el que ja no cal la presència física per a poder-se relacionar. Això ens provoca, cada vegada més present en la societat, una por a allò desconegut, estrany i que no coneixement. Una gran extensió d’informació disponible dins de casa fent que no hagis de sortir per a trobar-la, aconseguir-la. Tot i això trobem una gran magnitud d’informació que potser no trobaríem en qualsevol altre lloc, i gràcies a aquest en podem tenir coneixement.

Això no treu però que els hagi perjudicat la sorgida de la pirateria.

Així com l’internet té la seva part bona però també la seva part dolenta, la pirateria també. És un tema complicat per als artistes però que trobo que s’han defensat força bé. En canvi, el problema s’ha incrementat en les botigues de discos. Amb això em refereixo que per culpa de la pirateria han desaparegut milers de botigues, per culpa d’Internet i la possibilitat de escoltar la música a casa i gratuïtament. Però, en el cas dels artistes trobo que s’han sortit molt bé d’aquest inconvenient desenvolupant grans espectacles en els seus concerts, en els que de vegades s’uneixen teatre o interpretació i música, i actuant també amb més freqüència per arreu del món. Gràcies a les reds socials i, en definitiva, l’Internet, els artistes poden arribar a més gent i donar-se a conèixer més fàcil i ràpidament.

Entenem com a cultura lliure tot aquell coneixement que es pot adquirir lliurement sense cap permís explícit de l’autor, que es pot compartir amb els altres sense infringir les lleis que regulen els drets d’autor, amb la possibilitat de modificar-ho segons les necessitats que es presenten i que permeten que aquestes modificacions es distribueixin per beneficiar a tothom, revertint el coneixement a la societat. Cultura que arriba a tothom i que pot ser modificada, següent cada vegada més fàcil produir i mostrar-ho al món. Disposem d’una eina molt poderosa que reflexa la modernitat líquida, de canvi constant i renovació del coneixement, convertint-se en una extensa carta de degustació, sense arribar mai a la seva profunditat. Constant informació que rebem i renovem a totes hores, sense dedicar un temps a assimilar-la.

Si la piratería significa usar la propiedad creativa de otros sin su permiso... es verdad entonces la historia de la industria de contenidos es una historia de pirateria. Gràcies a Internet el meu coneixement és més ric, però com a conseqüència de tot això, i cada vegada més, és té la intenció de privatitzar la cultura, desenvolupant un fi lucratiu i comercial, propi del capitalisme actual en el que ens trobem, fent-la enrederir...