LA POESIA VISUAL
La Poesia visual és una expressió artística bàsicament iconogràfica i experimental que constitueix en si mateixa un gènere propi. Es pot situar a la frontera de la pintura, la fotografia, el disseny, l'escriptura, el simbolisme i inclús l'acció poètica, la música i el cartellisme.
La paraula i la icona, els elements verbals i els gràfics, convergeixen amb l'objectiu d'esdevenir un resultat homogeni, amb entitat pròpia, capaç per si mateix de despertar l'interès del lector-espectador, lluny de la representació convencional que estaria representada per la poesia verbal. És un gènere artístic, normalment de petit format, que a partir de uns pocs elements i uns mínims requisits materials produix un gran impact.
La poesia visual ha der vista per a poder ser comprenguda. Ademés és destacable perquè pot trobar-se a la vida quotidiana.
En definitiva, es tracte d'una creació poètica basada en recursos visuals.
Podem trobar diferents tipus de poesia visual, com per exemple: •Cal·ligrames • Acròstics • Poemes Objecte
CAL·LIGRAMA És un text, de vegades tan sols una frase o paraula, generalment poètic, en què s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per tal de representar el contingut del poema. Les paraules que componen el poema dibuixen o formen un personatge, un animal, un paisatge o qualsevol objecte imaginable.
ACRÒSTICS Un acròstic és una composició poètica en què les lletres que ocupen determinats llocs (per exemple: les lletres inicials de cada vers) formen una paraula o frase. Pot haver-hi dues intencions darrere d'un acròstic: lúdica (fer un joc de paraules) o amagar un missatge secret dins el poema.
POEMES OBJECTE Un poema objecte és un tipus de poesia visual en què un o diversos objectes perden la seua utilitat o funció habitual, es transformen i es carreguen de siimbolisme. Un objecte d'ús quotidià (un barret, una cadira, una cullera...) esdevé un objecte poètic quan suggereix una doble interpretació. El poema sorgeix després d'aïllar o relacionar l'objecte amb altres objectes, és a dir, després d'entrar en el camp de la imaginació.
HISTÒRIA Els orígens de la Poesia Visual els hem de buscar en l'antiguitat. Potser en els primers cal·ligrames dels
poetes grecs Símmies de Rodes, Dosíades i Teòcrit, allà pel segle IV abans de Crist, però és a partir dels cal·ligrames d'Apollinaire que es popularitza.
A la Catalunya del segle XX sorgeixen figures destacades com J.M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, i més tard, l'explosió magnífica de tres grans creadors: •Guillem Viladot •Josep Iglésias del Marquet •Joan Brossa (que van protagonitzar la primera exposició de poesia visual a l'estat espanyol, celebrada a la Petite Galerie de Lleida l'any 1971)
GUILLEM VILLADOT I PUIG
Guillem Viladot i Puig (Agramunt, Urgell 1922 Barcelona 1999) fou un escriptor català. Estudià farmàcia i va fer de farmacèutic a la seva vila molts anys. Va col·laborar a les revistes i diaris La Mañana, Segre, La Vanguardia, Diari de Lleida, El Observador, Avui, El Periódico (suplement de Lleida), Destino, Sió, Oriflama i Serra d'Or. Va fundar el centre Lo Pardal, on exposava els poemes objecte creats per ell, i que el 2000 esdevingué museu. Ha estat soci honorari de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el 1993 va rebre la Creu de Sant Jordi
La seva obra es desenvolupà independent i al marge dels circles literaris, és impregnada d'un esperit de revolta contra qualsevol forma d'autoritat, que identifica tant amb les institucions com amb elements molt més personals i interioritzats, en una orientació molt influïda per la psicoanàlisi (el pare, déu, les inhibicions sexuals i el llenguatge), però tot i així fa una escriptura de fort component lúdic (jocs de paraules, humor absurd,) i amb el jo com a matèria d'indagació. El seu estil és acurat i original i amb un fort esperit de recerca creadora.
JOSEP IGLÉSIAS DEL MARQUET És un dels pioners de la poesia concreta catalana, al costat de Guillem Viladot iJoan Brossa, amb qui va protagonitzar la primera exposició de poesia visual a l'estat espanyol, celebrada a la Petite Galeriede Lleida el gener de 1971. La seva obra artística, en forma de poegrafies, la va iniciar durant la seva estada a Vancouver, on realitzà poemes i collagehereus de l'obra de Raoul Hausmann i Kurt Schwitters, dels poemes de Guillaume Apollinaire, Federico García Lorca, James Joyce o Ezra Pound
Les poegrafies és el terme amb el qual Iglésias designa les seves produccions plàstico-poètiques. Són construccions fetes a partir del collages d'imatges amb algun significat Les poegrafies es complementen amb pintures de caràcter experimental i petit format, anomenades pictografies, executades servint-se del collage i la pintura gestual, tot inspirant-se en l'informalisme americà de postguerra.
JOAN BROSSA Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), poeta, dramaturg i artista plàstic, és el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. La seva obra es distingeix per la seva especial habilitat per traslladar el pensament poètic més enllà de les seves fronteres habituals. Inclassificable, beu tant de la cultura popular catalana com de les avantguardes artístiques anteriors a la guerra civil espanyola per entroncar amb el conceptual i l'art povera. Allibera el poema convertintlo, successivament, en imatge, objecte i instal·lació.
L'any 1948 va fundar la revista Dau al Set amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Arnau Puig i JoanJosep Tharrats. Va participar en la primera exposició del grup a la Sala Caralt, l'any 1951, amb tres poemes experimentals, dels quals el primer podríem considerar l'inici dels poemes objecte de Brossa. Tota la poesia de Brossa és plena de referències visuals, possiblement aquest sigui un dels motius més importants de la seva incursió en el món de la plàstica. Va ser durant la dècada dels seixanta i setanta quan va concebre la majoria de poemes visuals més coneguts i quan un públic més ampli els coneix .
La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l‘art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, lamàgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que «els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt».
L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual que ultrapassen els mil tres-cents poemes, unes tres-centes cinquanta peces teatrals de tot gènere i format, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal·lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis, etc. La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums.
Joan Brossa començà escrivint imatges hipnagògiques durant el període immediatament posterior a la Guerra Civil espanyola. La coneixença i els consells de J.V.Foix el portaren a encaixar aquestes imatges en l’estructura del sonet.
D’altra banda, l’any 1950 donà un tomb important. Gràcies a les xerrades amb João Cabral de Melo, poeta brasiler que aleshores era a Barcelona, la seva poesia esdevingué més compromesa i més acostada a la realitat del carrer. Finalment, caldria indicar que Brossa practicà també la prosa, tant en textos creatius de ficció com en textos circumstancials o d’opinió.
Aquests versos, com una partitura, no són més que un conjunt de signes per a desxifrar. El lector del poema és un executant. Però, avui, deixo estar el meu esperit en el seu estat natural. No vull que l’agitin pensaments ni idees. El saltamartí, 1963
Dos setmanes, mar extensa desde el catorce comença genial el misteri que tensa la seua espessor densa. Tretze dies de calors a la vora dels marors Dotze dies amb arena, gens de cal tot bò una mena Una caragola y la seua pau once dies amb el mar blau
Deu diu que deu 10 dies el mar ser seu Nou li queden i s'esfuma nou el cel, vella l'escuma
Huit dies contant hora a hora esperant que tot acabe a la vora.
Set dies a la vorera junt a l'arena la mar m'espera Sis dies amb ilusió però a la platjah i ha erosión Cinc dies restantsn i petxines, ni de sirenes cants Quatre dies al seu costate l mar i la llunaj a s'han cansat
Tres dies sense que caiga del cel i dels núvols Aigua Dos dies i quina pena ja ni aigua ni arena Un dia, no més esperar; ha mort la mar.
• La fusió de la mar amb la propia persona respresenta el buit existencial que acaba per erosionar l'ànima poc a poc fins haver quebrat el cor per no voler posar-hi remei quan necessita ajuda, així com el mar mor cada dia un poc més per culpa dels mals tractes de les persones. Tots estém expostos a la ruina, tot acaba, tot mor.