LLENGUA CATALANA Aina Garcia Muñoz Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social Grau en Educació Primària Ensenyament i aprenentatge de les llengües IV Dr. Ramón Sistac i Vicén Universitat de Lleida 17 de gener de 2016
La variació lingüística La llengua és un sistema de signes orals o gestuals reflectit sovint en un codi escrit que serveix bàsicament per a la comunicació. Per delimitar una llengua, a part dels factors lingüístics, hi ha altres condicionants com són els factors socials, polítics o geogràfics. El fet de marcar on comença i on acaba una llengua és un dels aspectes més dificultosos i que més controvèrsia porta
als experts. Les llengües evolucionen i s’interrelacionen entre elles, factor que condiciona la seva delimitació. La llengua és, a més d’un instrument comunicatiu, un dels mitjans d’expressió principals de la cultura i la identitat ètnica dels pobles i un reflex de la vida quotidiana, una forma de veure el món en totes les civilitzacions.
a la diferència. Aquest vol demostrar que les altres races són inferiors i, per tant, això es transformarà en l’esclavitud. Alguns dels tòpics originats al s. XIX s’han mantingut al s. XX: “Els negres són humans?” Amb el pas del temps, es va abolir l’esclavatge partint un principi econòmic: si alliberes a un esclau aquest es convertirà en consuAl S. XIX apareix la diversitat lingüística quan, en una etiqueta d’anís “El Mono”, hi ha dibuixada una caricatura de Darwin amb la frase “És el millor, ho va dir la ciència, i jo no menteixo”, on es posa en evidència que en aquella època seguien el pensament de Darwin sobre la selecció natural i l’origen de l’ésser humà a partir del mico. Això ens porta a l’Evolucionisme, és a dir, a l’explicació científica de l’evolució de les espècies. A partir de les expedicions de Darwin es va descobrir el Sànscrit (llengua que s’utilitzava en textos de literatura religiosa) a la Índia que seria la fase anterior de les llengües modernes. Així doncs, al s. XIX s’identifica com és el món a nivell de cultures i llengües.
midor i tu t’enriquiràs (capitalisme). La ciència afirma que no existeixen les races humanes, ja que tots som de raça única perquè provenim del primats africans, tot i això els comportaments racistes avui en dia encara es donen. A Alemanya no hi va haver una justificació moral sinó científica del racisme per intentar demostrar que la raça ària era superior a les altres. Però al llarg del s. XX, la genètica va trencar tots els tòpics sobre les races:
Gràcies al colonialisme europeu, on s’explora i es coneix part de la resta del món, envaint ciutats, comunitats i regions, els permet tenir una idea més clara de com es viu i de la diversitat d’espècies i tipologies de llengües que hi ha al món i s’amplia així, el coneixement al temps que es promou la multiculturalitat. Tot i això, el colonialsme porta a l’explotació de l’home: Europa és l’eix central i tot es veu des de la seva Amb l’arribada de la revolució cienòptica cosa que fa que es menyspreï i tífica es comença a fer un taxonomia s’ataquin les altres cultures, apareixent de tot establint, així, categories que es així el racisme que no és més que la por
els éssers humans som una raça única.
divideixen i es subdivideixen. Aquest esquema de derivació també s’aplica a les llengües, però... totes les llengües tenen un origen comú? La primera llengua que s’origina s’anomenaria protollengua o primigènia.
Com sabem si som d’una única espècie o d’una espècie única?
La Bíblia, al llibre del Gènesi, parla sobre l’origen de la llengua i afirma que hi ha una sola llengua i que la diversitat lingüística hauria estat el càstig imposat per Déu. Dante Alighieri ens diu que l’hebreu va ser la primera llengua i que no va desaparèixer perquè era la llengua de Jesucrist, però sabem que aquest parlava arameu i que l’hebreu havia desaparegut 500 abans de Crist. L’hebreu va esdevenir llengua morta durant la denominació persa. La protollengua són les paraules del llenguatge que tenen un origen comú, una sèrie de combinacions de lletres que són gairebé iguals en totes les llengües que donen lloc a diverses llengües o varietats dialectals. S’han fet diferents experiments que donat com a resultat que un infant no aprèn a parlar sense el model d’un adult. Tenim una capacitat intrínseca però necessitem escoltar-la per poder-la aprendre. Els llenguatges no verbals, com els gestos codificats, són internacionals. En canvi, els gests naturals són diferents a cada lloc. Per exemple, el fet de saludar-se amb un petó, dos o tres petons. Els llenguatges artificials són els que s’han creat com l’esperanto que és una llengua universal bàsicament romànica sense la imposició del colonialisme o bé la llengua de signes que són identitats col·lectives i es parlen d’una manera o una altra segons la zona. La llengua de signes a Catalunya és diferent a la de la resta d’Espanya.
L’ésser humà no era suficientment potent per a socialitzar-se i s’ha anat adaptant i evolucionant al medi per tal de ser-ho. En el moment en què hem vist que el medi s’adaptava a nosaltres (teníem fred i ens tapàvem amb pells d’animals) s’ha donat pas a tenir la capacitat de socialitzarnos, però gràcies al llenguatge. La diversitat lingüística és una estratègia evolutiva de la mateixa espècie. Ha existit sempre i sempre existirà. En el moment en què hi ha adaptacions, encara que siguin mínimes, vol dir que la llengua encara no és concreta. Així doncs, l’adaptació dóna lloc a la diversitat lingüística . Els infants aprenen ràpidament a combinar unitats lingüístiques (onomatopeies) que després passen a ser paraules i amb l’ús de la sintaxi arriben a adquirir el llenguatge. Seria el mateix procés que va seguir l’ésser humà per arribar a expressar-se i, per tant, a raonar.
/ Observem que la llengua té diferents funcions:
01 02 03
Comunicativa: mitjà de comunicació entre les persones que conviu amb el llenguatge no verbal. Patrimonial: relació que hi ha entre al realitat i les paraules de cada llengua que designen la realitat. Simbòlica: reflecteix els lligams que mantenen entre els parlants d’una llengua. Així, la llengua esdevé símbol d’identitat.
Hi ha paraules que coincideixen en llengües diferents i que poden ser diferents en una mateixa llengua. De vegades, trobem entre dues llengües molt distants, coincidències semàntiques o bé fonètiques: estem parlant de fonosimbolismes. Aquest fet es pot produir a causa de les seqüeles d’una llengua primera. La diversitat en una mateixa paraula pot acabar relacionant-se amb el seu origen o amb les possibles creences que hi van haver. Un cas seria les paraules que comparteixen el prefix “TEO-“, prefix grec que significa Déu. A tall d’exemple, a Mèxic, hi ha la piràmide del sol (500-700aC), anomenada Teotihuacán, que significa ciutat dels déus; si a l’any 500aC a Mèxic feien servir
la paraula teo, per referir-se a Déu quan els europeus encara no hi havien arribat, i a Europa es feia servir la mateixa paraula per referir-se a Déu, provenien les dues llengües d’una mateixa? Podria ser una casualitat com a explicació, és a dir, una casualitat fonètica degut a que tenim un nombre finit de fonemes. Però quan la casualitat es repeteix, ja no és casualitat.
Les llengües al món i la posició del català Segons Krauss, prop del 90% de la població mundial parla només un 4% de les llengües del món; i a l’inrevés, prop del 96% de les llengües del món són parlades per un 3% de la població mundial. Les llengües es transformen i evolucionen i d’altres, en canvi, moren. Hi ha llengües que viuen en situació de risc o minoritària en vers unes altres. Això es dóna quan els parlants d’una llengua pateixen la imposició d’una altra llengua gràcies al suport d’un poder polític.
Aquest fet succeeix en territoris on hi ha una situació de bilingüisme i una de les dues llengües és potenciada i/o obligada a parlar, mentre l’altra és oblidada i/o prohibida com, per exemple, el català en temps de la dictadura de Franco. La llengua dominant conviu amb la minoritària i sempre hi ha el risc que aquesta última desaparegui, com és el cas del català, el basc, l’occità, el gallec i el bretó, entre d’altres.
Actualment, les llengües amb més parlants com a primera llengua són: el xinés mandarí, l’anglès, l’indostànic (Hindi i Urdú), l’espanyol/castellà i el rus. Però, fins a quin punt podem dir que parlem una llengua?
A la segona meitat del s. XIX apareix el sionisme, un moviment polític i religiós encaminat a l’establiment d’un estat jueu a Palestina i a la seva consolidació, fundat per Eliezer Ben Yehuda (1858-1922) el qual coneixia molt l’hebreu perquè era rabí.
La seva idea era que l’hebreu s’utilitzés fora del món eclesiàstic i ell el va intentar modernitzar. Va emigrar a Palestina, juntament amb la seva dona, on van tenir fills que van ser els primers parlants de l’hebreu a Palestina, els quals van refer aquesta llengua. El jueus de tota Europa parlaven llengües diferents però tenien un sentiment nacional. Com que ja hi havia gent que parlava l’hebreu, aquesta llengua va quedar com a primera i llengua oficial. Aquest és l’únic cas de normalització d’una llengua.
En el cas del català, es pot veure com els infants surten de l’escola amb un nivell molt elemental ja que el català no té els mateixos recursos que els castellà (televisió, cinema, etc.). Per altra banda, el català pateix feblesa demogràfica perquè al voltant del 40% de la població té com a llengua inicial el català. En canvi, podríem dir que l’ús del català com a llengua d’integració ha funcionat en la nostra societat. Hi ha famílies que tenen el castellà com a llengua materna però parlen el català als seus fills. Pel que fa a les províncies, Lleida és la capital que té més catalanoparlants. Val a dir que els mapes lingüístics i els mapes polítics no coincideixen gaire. Falten dades demolingüístiques fiables ja que les xifres canvien segons els mapes. Espanya no assumeix com a llengua pròpia el català i d’altres que no són l’espanyol. Per aquest motiu, els governs de les comunitats autònomes implicades han d’establir la seva polí-
tica lingüística sobre el català. Malgrat tot, el català té un cert estatus cultural; per exemple les classes es realitzen en català. La llengua és doncs un punt d’observació de la realitat. Si desapareix la llengua, tot el coneixement es perd perquè no es transmet a les altres generacions i, conseqüentment, desapareix el patrimoni. Moltes llengües han desaparegut i en continuen desapareixent, algunes sense haver deixat proves documentades de la seva existència i, per tant, mai podrem saber com eren. Quan desapareix una llengua desapareix amb ella la identitat d’una societat i el seu mitjà únic i propi per a comunicar-se i transmetre la seva cultura.
Les famílies d’escriptures no tenen res a veure amb les famílies lingüístiques, ja que cada alfabet utilitza estratègies diferents. En alguns casos com l’àrab, es treuen les vocals. En altres, cada signe representa una síl·laba o bé una idea, com és el cas del xinés que utilitza els jeroglífics. Aquest sistema presenta una avantatge: tothom pot llegir-lo. Però a la vegada també hi ha un inconvenient: hi ha moltes grafies. Existeixen suprallengües: les nostres llengües no deixen de ser dialectes del llatí amb elements foranis, provinents de l’ àrab, del basc, etc. Aquestes diferències fonètiques les podem observar mitjançant les cançons, la musicalitat. Hi ha llengües que són similars però s’observen variacions que les fan ser diferents.
Llengües i dialectes Les llengües s’agrupen segons les coincidències que hi ha entre elles, per famílies, segons la llengua de procedència i la ubicació geogràfica. Tot i així són tantes les llengües que és impossible agruparles de manera correcta ja que és impossible tenir un coneixement tant ampli de totes les llengües. El dialecte és una varietat geogràfica d’una llengua, és a dir, la modalitat que pren la llengua en un territori determinat. Entre si, els dialectes presenten diferències que no dificulten la comunicació entre els seus parlants. Per tant, tot dialecte és llengua; si hi apliquem la definició tradicional de “sistema lingüístic propi d’una comunitat”, és evident que l’ús d’ambdós termes els converteix en sinònims. La diferència, doncs, serà a nivell comparatiu: dialecte és menor que llengua on s’estableix una relació de subordinació (o millor d’inclusió) entre tots dos conceptes: el dialecte és un subconjunt de la llengua, i aquesta es realitza en
La cultura popular ens mostra moltes de les característiques de la llengua, sobretot la música, ja que s’aprecia a més de la diferència de vocabulari, la pronunciació i la fonètica. Les cançons autòctones de cada regió mantenen les variants dialectals pròpies del territori. A classe hem pogut escoltar força exemples i malgrat canviï l’idioma o la regió, s’entén bona part de la lletra sense necessitat de la traducció. Segons la pronunciació del català, podem classificar la llengua de dues formes: oriental i occidental.
els seus dialectes. Dit d’una altra manera, la llengua és el tot, el dialecte n’és la part. Però, al capdavall, aquesta definició també valdria per als nivells i/o els registres. Cal aportar-hi encara un altre element: dialecte com a varietat diatòpica de la llengua. En aquest sentit, el dialecte no és res més que un registre geogràfic; dins la piràmide lingüística, una realització horitzontal, en l’espai.
Classificació dels dialectes catalans:
Occidental: Parlars de l’Ebre, tortosins, valencià septentrional o ebrenc. Nord-Occidental, lleidatà. Pallarès i Ribagorçà, parlars específics: transició cap a l’aragonès. Valencià Oriental: Rossellonès o septentrional. Central. Camp de Tarragona, Xipella, Salat (Costa Brava, Cadaqués) Balear. Alguerès.
El català oriental mostra un vocalisme àton a tres fonemes bàsicament, confusió de la a/e en la vocal neutra i la a/u en la u. Es divideix en diferents blocs: el central, el rossellonès, el baleàric i l’alguerès (Sardenya). El català occidental no es confonen tant. A partir de les vocals podem distingir la llengua. No es divideix en blocs, té continuïtat de nord a sud sense fronteres dialectals, però si algunes internes: l’oest de Catalunya, la franja d’Aragó, Andorra i al País Valencià. Si considerem que la gran diferenciació dins del català occidental es troba en el català nord-occidental i valencià no trobem per enlloc el tall, no sabem on acaba un i on comença l’altre, tenint una gran àrea que hem anomenat tortosí o valencià septentrional que és una “àrea de pas”. Si les diferenciacions són progressives, de tant en tant, trobem una diferenciació regressiva. A partir de les cançons treballades a l’aula podem observar diferents exemples de diversitat dialectal interna a Catalunya, un d’ells és el valencià on es pronuncia la “r” final de les paraules. Aquesta característica només passa al centre del País Valencià. Al nord no es fa i al sud tampoc.
D’aquest fet s’anomena diferenciació regressiva. En el català occidental també trobem alguna diferència. Per exemple: pallarès i el ribagorçà en canvi tenen trets més específics, més marcats dins del conjunt. Si comparem el català parlat a Catalunya i el català valencià, veiem com el valencià utilitza un català apitxat, que ve de la pronunciació del verb “pitjar” (pujar-putxar). És un parlar més dissident dels altres per raons fonètiques, però la resta és una unitat. Des del punt de vista sociopolític, el territori està dividit en quatre estats: Itàlia, França, Espanya i Andorra. Dins d’Espanya, tenim cinc comunitats autònomes de les quals tres tenen el català com a llengua co-oficial (Catalunya, País Valencià, Illes Balears) i dos on també hi és present (Aragó i una part de Múrcia). A més a més, tenim entrades d’altres llengües. Tenim la Fenolleda de la Catalunya del Nord, comarca de llengua occitana dins del departament de Perpinyà. Una altra entrada de llengua occitana la trobem a la Vall d’Aran. Evidentment, el castellà n’és una altra entrada, en especial a la banda del sud del País Valencià.
Observem que la ubicació geogràfica determina una variant dialectal o bé una altra, però també hi ha altres factors que afecten la nostra manera de parlar com l’estrat social a la qual pertany una persona i el pas del temps. És important, doncs, no confondre mai la diferència lingüística existent en etiquetar a una parla com a correcta i a l’altra com a incorrecta, ja que tothom parla correctament dins la seva ubicació geogràfica. Davant d’aquesta diversitat en la llengua catalana hi havia la necessitat de tenir un català estàndard que fos vàlid per a tothom. Així doncs, tot i que es continuen conservant totes les variants dialectals, tenim la referència del català estàndard. Aquest adquireix un valor simbòlic que serveix de referència per a tots els parlants i que ajuda a diferenciar la llengua de
comunitat de les seves variants veïnes o semblants. També, facilita de forma econòmica i amplificadora models de llengua per a situacions formals i transdialectals. Cada persona en situació de la situació comunicativa, utilitza un registre o un altre, és a dir una persona que sap parlar molt bé i té molts recursos sabrà quan ha d’utilitzar un registre o utilitzar-ne un altre.
Amb tot, em qüestiono quin model de llengua catalana hem d’ensenyar com a futurs docents... Model o models?, Unitat o diversitat?, Model únic?, Català general, nord-occidental, subdialectal, local?, Varietat lingüística autòctona o llengua catalana? Hem de trobar un equilibri per tal d’assolir els objectius i interessos que he explicat anteriorment. Gràcies a aquest català estàndard i a l’educació s’ha permès l’ensenyament d’un català correcte i propi però plural donant resposta a la diversitat lingüística que és present en la realitat de la nostra llengua. En el moment en què ens posem a escolar un text, segurament podrem observar la procedència de la persona que llegeix perquè, tot i ser un escrit amb català estàndard, tothom conserva la seva fonètica i el seu accent.
El punt màxim de la variació dialectal es troba en la base, a mesura que puges la piràmide la variació dialectal es va reduint. La llengua estàndard no té tanta varietat dialectal com la llengua col·loquial, el punt màxim de variació dialectal es troba en la col·loquial, després és com si passés un sistema de filtres, filtrant-ne cada vegada més elements fins arribar al punt més alt de la piràmide. Quan més culte és el registre, menys variants dialectals trobem. Si una persona treballa de metge, en la seva consulta es trobarà a la punta de la piràmide, però quan arribi a casa, molt probablement la seva parla serà col·loquial i es trobarà a la base.
La següent piràmide esta representada per la part verda, la llengua estàndard, i la part groga, la llengua col·loquial. És possible que hi hagi persones que no disposin de llengua estàndard i enlloc d’aquesta, hi hagi una altra llengua. Un exemple seria en l’època del franquisme quan la gent parlava català al carrer i a casa però en situacions oficials ho feia en castellà, sent paralitzada la llengua estàndard. La diglòssia té lloc quan s’utilitza una llengua per a ús col·loquial i una altra per a ús més formal.
La figura geomètrica “piràmide truncada” aporta que en els registres més alts sempre hi ha variacions geogràfiques , dialectes. A tal d’exemple, si tenim un text, malgrat que al text és igual per tothom, cadascú el llegirà amb fonètica, accentuació, entonació...diferent, pròpia del dialecte personal. Això significa que com més a dalt de la piràmide no perdem les nostres característiques dialectals. La terrassa de dalt la piràmide serà més àmplia en funció de la història de la llengua i la seva expansió al món.
La següent piràmide està fragmentada segons les seves parts en funció de la homogeneïtat d’aquesta. La part inferior representa la heterogeneïtat, la part col·loquial, oralitat sense planificació prèvia. La zona central mostra una part més homogeneïtzada on ens comuniquem oralment però amb una intencionalitat planificada. El vèrtex de la piràmide simbolitza la comunicació escrita, que encara és més formal i estàndard, ja que s’elimina del tot les variants dialectals. A la llengua escrita hi posem dos pisos diferents, un és la comunicació, la llengua dels apunts, d’una carta, d’un diari, la llengua utilitària. En l’últim pis trobem les funcions elevades, un altre tipus de llengua: llenguatge científic o literari, entre d’altres, que a més de ser en català completament estàndard, poden contenir tecnicismes i paraules molt cultes i específiques.
Amb tot, observem que per realitzar una bona comunicació, no cal parlar tant bé com puguem i intentar assolir sempre la part de dalt de la piràmide, sinó saber escollir quin esglaó és l’adequat en cada situació i moment. Els dialectes són trossos de la llengua, no hi ha cap dialecte que tingui més importància que els altres. Generalment, la gent abandona el seu dialecte perquè
puja d’estatus al parlar la llengua i ho fa de forma intencionada. Molts cops culpabilitzem a l’escola per canviar la forma de parlar però és que hem de ser conscient que pot ser nosaltres com els que estem estandarditzant les nostres maneres de viure. L’estandardització de la llengua col·loquial és l’estandardització de les maneres de viure.
Llengua i educació El català estàndard té una rellevància important pel que fa a l’ensenyament, ja que permet bastir un model per als professors i pel jovent, és molt important per l’escola tenir clara quina llengua s’ha de parlar i com s’ha de parlar. Permet fornir un model per a la població en general, atès el trist paper dels mitjans
de comunicació que no és model de referència. A més, té com a objectius crear ciutadans i ciutadanes competents en la seva pròpia varietat dialectal i dotarlos de les eines que els permeten la comunicació i interacció amb la resta de parlants de l’àrea lingüística catalana.
Tipus de llengua estàndard
Varietat única: Unitarista: un sol dialecte sobre el qual es munta la llengua estàndard. Composicional: com el finlandès que van agafar diferents elements de cada dialecte i en van crear una llengua. Varietats diverses: Plural: caissa, caisha. Capèl, capèth, diferents maneres d’escriure una cosa que es pronuncia igual. Una llengua amb dues varietats. Exemple del croat que es parlava a Croàcia i del que es parla a Sèrbia. Independent: és crear una llengua nova, partint els dialectes. Per exemple el cas del gallec, separant-se del portuguès i creient-se independent.
Tipologia d’intercanvi comunicatiu
Individual: Quan l’emissor actua a títol personal, de manera espontània i sense exercir un rol social públic. Es dóna de persona a persona en situacions comunicatives no regulades per cap normativa social o lingüística explícita Institucionalitzat: Quan l’actuació de l’emissor o productor ve determinada pel fet de produir-se en el marc d’una institució pública o en representació seua. Es dóna en situacions comunicatives estrictament regulades per normes socials o lingüístiques o bé tot. es dues alhora.
Social: Quan l’emissor actua d’acord amb el rol social que exerceix (com a membre d’un col·lectiu o no) o condicionat pel mode de producció. Es dóna en situacions comunicatives regulades per una normativa social o lingüística, generalment implícita
Tipologia del context geogràfic
Àmbit restringit: Aquells trets característics d’un determinat dialecte però proveïts de prestigi en el seu àmbit i que en conseqüència són recomanables quan la locució va dirigida a un auditori lingüísticament uniforme.
Àmbit general: Qualsevol tret lingüístic vigent almenys en dos dels cinc dialectes territorials (això és, septentrional, baleàric, central, nord-occidental i valencià).
En conclusió, hem de buscar una unitat en la diversitat lingüística, tenint una llengua apta per a tot sense que això trenqui la relació amb el nostre entorn. Cal tenir en compte en quina situació geogràfica es situa l’escola i anar introduint a poc a poc el català estàndard per així poder ensenyar un tipus de llengua que permeti l’ascensió a la piràmide. El model català podríem definir-lo com la piràmide acabada en forma de rectangle ja que la llengua catalana està poc dividida: Model composicional en el qual participen tots els dialectes. Model policèntric en què bàsicament hi ha hagut tres branques
de llengua estàndard: Barcelona (més rellevància), València i Palma. Model convergent/confluent, en el sentit que s’ha procurat en tota circumstància que hi hagués una confluència entre les tres branques lingüístiques. En definitiva, hem d’ensenyar el català partint del dialecte i fomentant-lo, però observant la necessitat d’una estandardització, però aquesta ha de ser una eina per evolucionar, no una suplantació del dialecte. No hem de fer catalans, sinó catalans propis del seu territori.
“El món és un mosaic de visiona, i cada visió és explicada per una llengua. Cada vegada que desapareix una llengua, desapareix una visió del món.” David Crystal