TESTIMONI ERNEST CASAPONSA
Des de fa anys sempre m'ha picat la curiositat pels projectes de voluntariat d’estiu. Amb els anys vas veient que la millor forma d'intentar entendre el món i les persones que hi habiten és caminant-hi i parlant amb la gent. Aquest any, malauradament, tenim notícies constants en relació amb la situació dels refugiats. Igual que alguns grups de joves de Maristes que varen decidir anar a Grècia per conèixer la realitat de primera mà, jo sentia la necessitat d’entendre, de conèixer i de viure aquesta situació amb els meus propis ulls i sentiments. Com segurament sabeu, Maristes i La Salle, ara deu fer quasi tres tres anys, van iniciar, a petició del papa, un projecte anomenat Fratelli, per treballar amb els nens refugiats de Síria al Líban. Des de l'escola on jo treballo totes les campanyes de l'any passat es van destinar a aquest projecte. I se'ns va oferir als professors de poder anar-hi a l'estiu a conèixer i treballar una mica en el projecte. Per mi va ser un petit regal quan vaig veure que se m'obria aquesta porta. No és fàcil explicar en quatre línies tot el que vam sentir i viure. Potser una de les primeres coses que et passa quan arribes al Líban és que se't desmunten molts mites i moltes idees preconcebudes que tens en relació amb el país i la gent. I en pocs dies la gent d'allà ens ajuda a desmuntar l'estructura mental dels que anem de voluntaris. Tens la sensació que en realitat el que ens separa de la seva situació és més aviat la sort d'haver nascut en un punt o altre del planeta. Però no perquè actuïn diferent, perquè no tinguin uns costums com els nostres, perquè no han tingut o no han sabut… fins i tot espanta una mica quan veus que el seu nivell de vida i part dels seus costums s'assemblen molt més als nostres del que un espera. La vivència comunitària dona una força especial per poder tirar endavant projectes com aquests. La gent que hi vam participar, en general, no estàvem habituats a la vida de comunitat religiosa. Pregària a les 6.30 h del matí, esmorzar, treballar tot el dia, compartir les decisions del dia, reunions als vespres per planificar-nos, buscar-nos per quan ens necessitem, cercar espais per poder estar sols... però cada una d'aquestes petites coses ajuden d'alguna manera a donar l'energia i l’estabilitat que el projecte necessita. I amb això no vull dir que la vida comunitària sigui idíl·lica, però planteja uns fonaments que poden ser molt sòlids. L'espiritualitat surt amb actes de solidaritat. I els nens. El projecte no seria real si no es parlés d'ells. Segur que molts de vosaltres teniu experiència amb infants: a tot arreu són igual de juganers, entremaliats, divertits, gamberros, buscadors de límits i creatius. Se’m parteix el cor i
se m'omplen els ulls de llàgrimes, quan m’adono que el nostre dia a dia, que la nostra diferència de patiment del món, destrossa un dels petits grans tresors de la humanitat com és la innocència de la infància. Conviure amb ells t'enriqueix, t'il·lusiona i et fa més humà. Per mi, quan em trobo en situacions d'extrema vulnerabilitat, tinc la sensació que un petit home, amb túnica i barba, que va néixer fa 2000 anys, em xiuxiueja a l’orella: Si ja t'ho deia jo, que no fas cas; són els últims els qui trobaran primer el Regne del Cel. És només estimant els altres com a tu mateix, que trobaràs sentit a la teva vida.