Tramesa 2 Pasqua 2015

Hola, amic i amiga! Comencem el camí cap a la Pasqua! I en aquest sentit també comencem el camí cap a les PERIFÈRIES. Aquest any anirem fent camí amb la proposta de fer diferents parades al llarg de les dues trameses. Aquestes parades estan pensades per poder fer un itinerari de diferents experiències.

A cada parada hi haurà propostes diverses per anar preparant la Pasqua amb el vostre grup. Tot i així, si es creu convenient es pot adaptar l’itinerari a les necessecitats de cada grup i/o persona que hi participi. Estàs preparat/da?

Comencem? Les “parades” per arribar a les perifèries són les següents:

revolucionaris de la tendresa La felicitat passa per donar-se i quan dones reps molt més del que has donat. Dit d’una altra manera, el Regne és la “revolució de la tendresa”, la tendresa que brolla de l’experiència del Bon Déu (l’Abbà de qui parla Jesús), que té aquesta estima per cada ésser humà sigui quina sigui la seva realitat i condició i de l’experiència d’humanitat. És allà on trobem aquest Abbà.

El futur el fem ara!

https://www.youtube.com/watch?v=sUy6WJL7wV8

Moltes vegades, com la Lila, nosaltres visualitzem el que pensem que passarà amb nosaltres, i amb els altres, el que esdevindrà en la nostra vida. Tots esperem alguna cosa, i com ella al vídeo, volem que sigui esperançadora i positiva. El tema és si això que esperem, si aquesta “espera”, la fem de forma passiva o actuant i posant mitjans perquè els somnis, projectes, les il·lusions esdevinguin realitats. Després de veure el vídeo i tenint en compte que en cadascú de nosaltres hi ha la possibilitat de construir i transformar el nostre avui i també el demà des de l’amor:

Què esperes de l’avui? I del futur?

Quin és l’objectiu fonamental de la teva vida? Què fas per aconseguir-lo?

Podries escriure en cada columna una llista de les principals coses que penses que has de fer a la vida?

Trobes alguna relació entre les dues columnes?

“No deixis per demà allò que puguis fer avui”. Quines són les principals coses i opor tunitats que creus que t’has perdut en la vida tot pensant que ja les faries demà o en un futur?

La vida quotidiana està farcida de molts i variats “ingredients” que poden permetre’ns fabricar una “fórmula” especial, pròpia i única per construir-nos un futur millor.

Quins creus que són els ingredients que cal posar ARA (moment actual) a la teva vida i que segur que et seviran per aconseguir aquell FUTUR que desitges?

Equip de Pasqua 2015 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes

1

Fer-se càrrec i encarregar-se de la realitat Et proposem una dinàmica seguint un itinerari per aprofundir en una de les paràboles més conegudes de l’Evangeli, la del bon samarità. L’exemple del samarità compassiu és un referent ineludible de persones i entitats dedicades a “embenar les ferides” dels “despullats i apallissats” que han estat llançats a les cunetes dels sistemes socials vigents.

En el text de l’Evangeli s’identifiquen tres moments d’un itinerari que posen de relleu les notes fonamentals del servei samarità: intel·ligència, compassió i compromís. Els tres moments són: «es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de la realitat i de carregar la realitat, un s’encarrega de la realitat». La paràbola no diu només que cal posar oli i vi a les ferides dels apallissats, ensenya també que cal saber mirar la realitat perquè el patiment ens mogui la compassió, que cal compartir les nostres cavalcadures per no caure en assistencialismes paternalistes, i que cal crear “hostals”, és a dir, estructures i actituds solidàries. Un itinerari que, si el seguim, condueix a un nou ordre social, econòmic i polític: un altre món possible, des de les víctimes. La proposta alternativa de Jesús de Natzaret i el seu Regne.

1

Fer-se càrrec

“Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié...”

2

Carregar

“... i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura,...”

Lc 10,30-35

3 Encarregar-se

“...el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li: «Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més»”.

Llegeix en un ambient de pregària el text de l’Evangeli del “bon samarità”. Atura’t en cadascun dels tres moments de l’itinerari i intenta imaginar l’escena. Posa’t a dins de la història, identifica’t amb algun personatge, pensa com reaccionaries...

Després, personalment o en grup, contesta aquestes preguntes:

• Quines situacions identifiques al teu voltant, a la societat, que demanen que “no passem” de llarg?

• L’acció del samarità no es redueix a un simple sentiment empàtic. Inclou, a més, l’acció per

alleugerir el patiment de l’altre i el risc de compartir el seu destí. El samarità es compadeix, s’hi acosta, embena el ferit, el puja a la seva pròpia cavalcadura, el duu a l’hostal i el cuida. Quines accions concretes pots fer, o podem fer, per arribar a dir que “un altre món és possible”?

Pots llegir la reflexió completa al fulletó de Cristianisme i Justícia “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat” de Jaume Laguna a: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct172.pdf

Testimoni de Periferia. Sor Lucia Caram Sor Lucia Caram fa uns mesos va compartir amb nosaltres la seva manera de viure i de veure el nostre món, la nostra societat, l’evangeli i la vida. Aquí t’oferim algunes de les seves paraules per tal que puguis reflexionar i compartir amb el grup el que us aporten i suggereixen.

Em deien que el lema que teniu aquest any és “Amb Crist, cap a les perifèries”. El gran repte des de la fe és fer que tots els que estan a les perifèries estiguin al centre. Al centre s’havia posat el capital, els ingressos d’uns pocs. Els hem expulsat. Hem d’anar amb Crist cap a les perifèries a buscar la gent i dir que hi ha festa i festa per a tots. Nosaltres no som ningú per limitar el nombre de convidats al banquet de la vida. Estem a la vora de la via i hem decidit que construirem una altra forma de relacionar-nos.

Ja no ens serveix construir una forma d’Església i comunitat com la que hi havia. Nosaltres no ens creiem que hi hagi d’haver una jerarquia opressora amb més poder i dignitat que els altres. L’única dignitat que hi ha és ser germans. Una altra cosa és que hi hagi autoritat moral en una comunitat per servir cadascú la comunitat segons els carismes que té perquè tots siguem u i perquè el món cregui que som u. Hem tingut suficient religió per odiar-nos però no per “estimar-nos”. Hem tingut suficient política per enfrontar-nos i fer la guerra però no per alliberar la gent.

Volem tenir temps per viure la vida, per construir les relacions, per relacionar -nos d’una altra manera. Sempre explico que l’experiència de Jesús, el seu missatge, que és el que avui ens ha convocat… Nosaltres ens hem dedicat molt de temps a espiritualitzar tant el missatge que ni Déu reconeix l’home avui. Hem volat tant que ens hem dedicat a negar aquest domicili nostre que és el cos, aquestes relacions interpersonals, aquestes formes de relacionarnos entre nosaltres i de construir la fraternitat, la justícia.

Jose Luis Sampedro deia que tots som naturalesa. Tots som u, el mateix que Sant Pau. Mentre no siguem capaços de descobrir-nos com a part de tot això no ens despertarem a l’autèntica humanitat. No puc restar indiferent al que els passa als altres.

• Quines són les idees que més et criden l’atenció. Per què?

• Què pots incorporar a la teva vida, al teu dia a dia? Com? • Què més hi afegiries, és a dir, com continues TU aquesta reflexió de

Lucia Caram?

2

UNA ESGLéSIA QUE SURT Prefereixo una Església (un grup, una comunitat) accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats”. Tot un repte per als nostres grups i comunitats: fer que tots els que estan a les perifèries estiguin al centre. Hem d’anar amb Crist cap a les perifèries a buscar la gent i dir que hi ha festa i festa per a tots.

L

Somiant un model d’Església...

a paraula “Església” ve del terme grec “ecclesia”, que vol dir assemblea, reunió, grup de persones convocades per a alguna cosa. En el nostre cas, “església” l’entenem com el grup de persones convocades per Jesús i la seva bona notícia adreçada a tots els homes i dones que fan camí plegats per fer un món més humà.

Per això el “cor” de l’Església, més enllà de les formes externes, l’aparença, els ritus, els dogmes està en el fet d’incloure, d’acollir, de respectar profundament, de viure amb l’amor compassiu que Jesús va viure envers les persones i el món. Només així es pot construir el Regne de Déu del que tant va parlar Jesús.

Amb paraules de monsenyor Óscar A. Romero, que va ser arquebisbe del Salvador, assassinat l’any 1980 perquè al llarg del seu pontificat va denunciar les injustícies que l’exèrcit i els terratinents cometien al seu país: “L’essència de l’Església rau en la seva missió de servei al món, en la seva missió de salvar-lo en totalitat i de salvar-lo en la història, aquí i ara.

L’Església existeix per solidaritzar-se amb les esperances i goigs, amb les angoixes i tristeses dels homes”.

El Papa insisteix una vegada i una altra: “Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d’obsessions i procediments”. La seva crida està dirigida a tots els cristians: “No podem quedar-nos tranquils en espera passiva en els nostres temples”. “L’Evangeli ens convida sempre a córrer el risc de la trobada amb el rostre de l’altre”. Hem de potenciar “la cultura de la trobada”; “el que necessita avui l’església és capacitat de guarir ferides i donar escalfor als cors”.

• Et convidem que a partir d’aquestes paraules que has llegit i de la teva realitat puguis construir el model d’Església que somies o que somieu

com a grup. Podeu utilitzar com a material plastilina o “tips” i construir els diferents elements que té el model d’Església que somieu. Us podeu ajudar de pòstits per indicar cadascun d’aquests elements.

• Un cop hàgiu acabat la construcció feu-ne una fotografia i envieu-la a pasquavellanes@maristes.cat.

TAMBÉ SOM ESGLÉSIA Kairoi

Si portes la pau, que sigui ben ferma.

Si portes la llum, que sigui l’eterna.

Si ets de terrissa, que no estigui resseca.

Si vols ser aigua viva, inunda la terra.

Si abraces la creu, ja no miris enrere.

Si ets testimoni, sabràs què t’espera.

Si tu ets amic, sigues porta i finestra.

Perquè tu ets camí, però no camí de pedres.

OBRIM LA MIRADA, SOMIEM COSES NOVES, SALTEM DINS DE L’AIGUA I OBRIM BÉ LES PORTES, TRENQUEM VELLS ESQUEMES I ESTRUCTURES MORTES, ENCARA QUE JOVES, TAMBÉ TOTS SOM ESGLÉSIA. SOM GENT AMB SOMNIS QUE ESTIMA LA TERRA, VOLEM LA JUSTÍCIA, EL REBUIG A LA GUERRA. SOM FUTURS JOVES, SEGUR QUE IMPERFECTE, POTSER AMB INCONSCIÈNCIA, TAMBÉ TOTS SOM ESGLÉSIA. Si tu ets la porta, que no sigui l’estreta.

Tu ets fruita bona, que sempre refresca.

Si tu vols ser pa, acull i alimenta.

Si et dónes per just, estima i renova.

No dubtis que pots ser la sal de la terra.

No busquis riquesa ni honors de cap mena.

Tu ets Evangeli, tu ets vida plena, tu ets l’esperança d’una nova Església

3

Sal i llum del món • Prepara una mica de sal en un plat i una espelma. Posa’ls l’un al costat de l’altre i encén l’espelma.

Observa’ls uns minuts i pensa quines propietats tenen (la sal i la llum): per a què els fem servir? Quina utilitat ens donen en la nostra vida quotidiana?

• Escriu aquestes propietats. Si feu aquesta dinàmica en grup podeu posar una cartolina o un paper d’embalar i escriure-hi les diferents propietats dels dos elements.

• Llegeix en clima d’interioritat i pregària el text Mt 5,13-16 i el comentari que en fa José Antonio Pagola d’aquest text de l’evangeli de Mateu.

Mt 5,13-16 Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

J

esús dóna a conèixer amb dues imatges audaces i sorprenents el que pensa i espera dels seus seguidors. No han de viure pensant sempre en els seus propis interessos, el seu prestigi o el seu poder. Encara que són un grup petit enmig del vast Imperi de Roma, han de ser la “sal” que necessita la terra i la “llum” que li fa falta al món.

“Vosaltres sou la sal de la terra”. La gent senzilla de Galilea capta espontàniament el llenguatge de Jesús. Tothom sap que la sal serveix, sobretot, per donar gust al menjar i per preservar els aliments de la corrupció. De la mateixa manera, els deixebles de Jesús han de contribuir al fet que la gent assaboreixi la vida sense caure en la corrupció.

“Vosaltres sou la llum del món”. Sense la llum del sol, el món es queda a les fosques i no podem orientar-nos ni gaudir de la vida enmig de les tenebres. Els deixebles de Jesús poden aportar la llum que necessitem per orientar-nos, aprofundir en el sentit últim de l’existència i caminar amb esperança.

Les dues metàfores coincideixen en una cosa molt important. Si roman aïllada en un recipient, la sal no serveix per res. Solament quan entra en contacte amb els aliments i es dissol amb el menjar pot donar gust al que mengem. El mateix succeeix amb la llum. Si roman tancada i oculta, no pot il·luminar a ningú. Solament quan és enmig de les tenebres pot il·luminar i orientar. Una Església aïllada del món no pot ser ni sal ni llum.

El papa Francesc ha vist que l’Església viu avui tancada en si mateixa, paralitzada per les pors, i massa allunyada dels problemes i sofriments per donar sabor a la vida moderna i per oferir-li la llum genuïna de l’Evangeli. La seva reacció ha estat immediata: “Hem de sortir cap a les perifèries”.

José Antonio Pagola

Reflexiona i comentar-ho amb el teu grup: • Quan ets sal i llum per a les persones que t’envolten, en el teu dia a dia?

• I els cristians, com podem ser sal i llum per a la nostra societat?

L

La trobada

a trobada amb els altres canvia les persones, i la veritat proximitat que sorgeix d’això confereix més amplitud.

I també canvia el món, el fa més lluminós. Però no puc diluir-me en els altres ni fondre’m amb ells. En la trobada amb els altres, quan surt bé, m’experimento millor a mi mateix, de manera més intensa.

Si només obro el cor a l’altre amb intenció d’ésser obsequiat, al final me’n vaig de buit. Si obro el cor perquè l’altre m’interessa, perquè intueixo la seva necessitat, perquè comparteixo els seus sentiments, perquè desitjo ajudar-te, llavors sóc agraciat en abundància. Si dono perquè jo mateix necessito estima o confirmació, de seguida em trobo esgotat. Però si dono perquè he rebut i segueixo rebent sense parar suficient amor de Déu, també jo m’enriqueixo en la mateixa manera que dono. Quan l’altre se sent comprés per mi i marxa alleujat després de la trobada amb mi, també jo em sento agraciat. A través de mi, algú obté més vida. Això suscita en mi un sentiment de gratitud i alegria.

La trobada succeeix sempre a la frontera. Només experimento l’altre en la seva alteritat si respecto els seus límits.

A la vegada, en la trobada autèntica sempre se sobrepassen els límits. D’aquesta manera, quelcom flueix entre l’altre i jo. En traspassar els límits, té lloc un intercanvi. Però l’intercanvi presuposa l’existència de límits. Haig de ser conscient dels meus. Serà llavors quan pugui superar-los una i altra vegada, per apropar-me a l’altre i trobarme amb ell, per commoure’l en la trobada i experimentar possiblement en això un instant de fusió.

Tothom qui intenta mirar agraït les persones amb qui es troba al llarg de la seva vida experimentarà tot el bé que li fa això i tindrà consciència de quant li ha estat regalat a la vida. Agraeix la trobada amb una persona a qui t’hi has dirigit amb el cor obert. Aquesta gratitud és bona. I et fa bé a tu mateix. Resta obert a les múltiples trobades que experimentes cada dia. Deixa’t transformar per cada trobada. Identifica’t de manera creixent amb la teva pròpia i singular figura a través de cada persona amb qui et trobis en el teu camí. Però segueix sempre.

Aquest text és molt ric i està ple de reflexions que ens poden ajudar a situar-nos davant nosaltres mateixos, els altres i la vida.

Pensa-hi, reflexiona en silenci i personalment... Comparteix allò que consideres fonamental amb els teus companys/es i intenta identificar en el teu quotidià situacions que et suggereixen aquestes paraules Anselm Grün. d’Anselm Grün.

4

ubuntu Ubuntu: jo sóc perquè nosaltres som. És a dir, ens humanitzem a través dels altres. I justament perquè cadascú és part inseparable del teixit de la humanitat, el que un fa o deixa de fer té conseqüències en la vida dels altres.

Tu i jo. La trobada amb l’altre Em veig com els altres em perceben? Que els mostro als altres, el meu rostre o la meva màscara? Què porto amagat? Em costa acceptar els elogis dels altres?

Aquesta finestra és un senzill esquema de quatre quadrants on podem il·lustrar en quin grau estem oberts o no als que ens rodegen. La mida dels quadrants de la nostra finestra resultarà de la disposició dels eixos que tracem en major o menor grau.

• Assigna en l’escala superior de l’1 al 10 en quin grau creus conèixer-te a tu mateix i traça un eix vertical.

• Fes el mateix en el lateral amb el greu en què et mostres i comuniques als altres traçant un eix horitzontal.

• El resultat és una proporció de la finestra del meu Jo des d’on miro i a través de la qual em veuen.

• • •

L

Sortir de nosaltres mateixos

Amb la finestra de Johari comprovem varies coses: • En les meves relacions existeix una dimensió de mi que no vull donar a conèixer. Per obrir aquest quadrant necessitem aprofundir en la confiança com a fonament de la relació.

• Però també comptem amb un segment de la nostra vida que els altres veuen en mi encara que jo no el reconegui o l’accepti. Es planteja un repte de valor i humilitat per integrar en la nostra vida conscient el que els altres comproven nosaltres pels nostres actes i comunicació no verbal.

a persona no pot construir-se per un simple autoconeixement. En l’origen i la meta de la vida humana està la vocació d’estimar i de ser estimat. Aquesta condició humana només pot ser una realitat si estimem un altre Jo, és a dir un Tu. Per això no podem viure com aïlladament, si no hem de respondre al anhel profund i humà de viure en comunió. No podem amagar-nos sota una closca de l’egoisme estèril que ens acaba destruint i tampoc des del egocentrisme immadur de la nostra infància. Necessitem sortir de nosaltres mateixos per entregar-nos en l’amor a l’altre.

Es força freqüent constatar que la convivència amb les persones més íntimes és més difícil que amb les més desconegudes. Quan algú ens comprèn molt bé i ens diu amb facilitat les coses que fem bé però també els nostres defectes, és quelcom que ens arriba a tocar la fibra, no ens agrada... Això ens pot portar evitar tenir massa confiances en general. Els demés es poden convertir en un mirall: en ell m’hi puc mirar per conèixer-me millor i créixer com a persona.

Així doncs, si la nostra condició humana està predestinada a l’altre, com puc passar de llarg, canviar de canal, ser indiferent a les realitats de pobresa, injustícia i deshumanització? Sovint ens posem una capa de neoprè que ja ens està bé per no notar la verdadera intempèrie que ens rodeja, però en el fons el que li passa a l’altre no esdevé indiferent a la meva vida. Si formem part del mateix teixit, quines conseqüències té per a la meva vida el patiment de l’altre?

Més enllà de les paraules hi ha el nostre cos i els nostres actes. Per comunicar-nos amb els altres no només utilitzem les paraules si no tot el nostre cos. La nostra postura, mirada, gest, moviments de les mans... esta donant missatges a la persona que tenim al davant. També correm el risc d’omplir-nos de paraules boniques i bells discursos, però la vida es manifesta a través dels nostres actes. Som una totalitat que es plenifica en la nostra relació amb l’altre. Per tant la proposta per seguir caminant pot ser: • Les nostres idees s’han de traduir en nous sentiments.

• Els nostres sentiments han d’afectar-nos a la nostra manera d’estar i actuar.

• Cal passar del cap al cor i del cor a la panxa i les mans.

D’aquesta manera actuem en sintonia i amb coherència, fent que els nostres canvis actuïn des de dins fent-se visibles cap a l’altre i en benefici de l’altre. D’alguna manera actuem en comunió amb l’altre i es fa visible la voluntat de Déu en els homes.

TU HI PINTES MOLT A LA MEVA VIDA

Et proposem una estona d’interioritat a través de l’expressió corporal i artística. Busca un lloc adient per al teu grup, on hi pugui haver tranquil·litat. Posarem música suau i tranquil·la, cal crear un ambient de respecte i silenci. Ens posarem per parelles un davant de l’altre. Sempre des de la llibertat i la suavitat. Viurem dos moments d’encontre amb l’altre:

MOMENT 1: L’encontre amb el teu rostre. Un de la parella es taparà els ulls amb un mocador. La persona amb els ulls tapats disposarà d’un temps per descobrir, tocar i acariciar el rostre de la seva parella.

Sense pressa i amb suavitat. Al cap d’una estona es farà el canvi.

MOMENT 2: Jo sóc perquè nosaltres som. Ens pintem els rostres l’un a l’altre. En aquest moment la parella amb els ulls destapats pintarà la cara l’un a l’altre amb pintura de cara. No es tracta de pintar res concret. Si no pintarem colors, formes, figures... que em transmet l’altre persona. En acabat us podeu fer una “selfie” en parelles o conjunta i enviar la vostra “selfie ubuntu” a pasquavellanes@maristes.cat.

Anirem publicant les vostres aportacions. També podeu publicar a #pasquavellanes a twitter o instagram.

5

El manament nou de Jesús Llegeix en un ambient d’interioritat i pregària aquest fragment de l’Evangeli: Lc 4,16-20 Sor Lucía Caram va compartir la Marxa de Nadal passada amb un bon grup de joves al casal marista. Aquest és un petit fragment del que va compartir amb nosaltres fent referència al text de l’evangeli que acabeu de llegir:

L

’experiència fonamental de la vida de Jesús és que se sent estimat. Aquesta experiència ens canvia la vida. Quan et sents estimat per algú i per Déu tot és diferent. Segur que tots hem tingut una experiència igual, que ha marcat un abans i un després. Jesús se sent estimat i va trencar el bitllet de tornada cap a casa seva i se’n va anar “xutat” a la sinagoga del seu poble. Ja no va tornar mai més a la seva vida d’abans. Va entrar a la sinagoga del seu poble i va obrir el llibre davant de tota l’assemblea. Va llegir això que és el seu missatge, que es el nostre missatge i és el que ha de ser la nota característica de tots els que ens diem que som amics seus o que seguim en el seu grup, o que som cristians o que volem viure la fe o que la nostra font d’inspiració és ell. Va dir: “l’esperit del Senyor és amb mi perquè m’ha ungit”. Què vol dir? Que m’he sentit estimat per Déu, que m’ha donat el seu esperit. I l’esperit que va donar a Jesús no és diferent de l’esperit que ens ha donat a nosaltres. L’esperit de Déu és un. És el que estava en Jesús i està en nosaltres. És el mateix, per tant, podem fer el mateix i obres més grans que les d’ell. Ho diu l’Evangeli. “Déu m’ha ungit i m’ha enviat”. Per què som aquí?

Per què hem rebut el do de la fe? Per anunciar la bona noticia als pobres. Què bo que puguem ser nosaltres bona noticia pels altres. Se’ns ha enviat per anunciar la bona noticía. Se’ns ha enviat per obrir les presons injustes, per alliberar els oprimits. I per proclamar unes idees. Som nosaltres bona notícia per als amb el nostre missatge? Ens dediquem a treure les creus de la gent i a obrir les presons injustes? “He vingut a alliberar els oprimits”. Hi ha molts oprimits. Potser els veiem més que mai, ens dediquem a alliberar-los?

Dedica una estona de reflexió personal o de diàleg amb el teu grup a partir Podeu acabar l’estona de diàleg amb un moment d’interioritat a partir d’aquesta pregària: d’aquestes preguntes que ens va suggerir Sor Lucía a la Marxa de Nadal: Va dir Jesús: • Com podem viure aquesta fe encarnada? Com podem fer que la nostra fe “Només us demano que us estimeu; entri en acció, en compromís, com a joves cristians. Ens hem posat la no cal altres lleis ni altres ritus; samarreta... no de maristes, claretians o dominics sinó la samarreta de que us estimeu els uns als altres. la humanitat.

Que multipliqueu les trobades, • Com podem crear aquesta nova forma de relacionar-nos? Que no sigui les tendreses, les abraçades; la de dominar-nos els uns als altres. Com creus que seria la comunitat només vull que poseu en comú el que teniu, el que sou; de Jesús avui? Estaríem disposats a formar part d’aquesta comunitat? que dialogueu, que us entengueu, Comunitats de vida. No penseu en comunitats religioses ni en estructures que compteu els uns amb els altres. ni res. Penseu en comunitats de vida. Com seria el somni de Jesús d’una Vull, amics meus, que us serviu, comunitat de germans i germanes? que us renteu els peus els uns als altres, que us acompanyeu i us ajudeu a caminar; que us cureu mútuament les ferides; que us perdoneu i que no deixeu a ningú sol.

Doneu-vos el temps que faci falta.

Regaleu-vos mútuament algun detall: coses, gestos... com a signe d’amistat i de presència, com jo vaig fer amb vosaltres”.

L’abraçada...

Busca un espai còmode per poder realitzar aquesta pregària. Com més senzill i auster sigui l’espai, millor. Crea un ambient d’intimitat amb el teu grup.

Mira aquesta pintura que porta per nom “L’última abraçada“. Deixeu-vos un temps en silenci, observeu tots els detalls, fitxeu-vos en les formes, en els colors, en els detalls... En aquest ambient de silenci digueu en veu alta paraules que us vénen al cap. Poden ser sentiments, emocions, accions, símbols...

“La durada mitjana d’una abraçada entre dues persones es de tres segons. Però els investigadors han descobert quelcom fantàstic.

Quan una abraçada dura vint segons, es produeix un efecte terapèutic sobre el cos i la ment. La raó és que una abraçada sincera produeix una hormona anomenada “oxitocina”, també coneguda com a hormona de l’amor.

Aquesta substància té molts beneficis a la nostra salut física i mental, ens ajuda, entre altres coses, a relaxar-nos, a sentir-nos segurs i a calmar els nostres temors i la nostra ansietat. Aquest meravellós tranquil·litzant s’ofereix de forma gratuïta cada vegada que tenim una persona entre els braços, quan agafem un nen, quan acariciem la nostra mascota, quan estem ballant amb la nostra parella, quan ens apropem a una persona o quan, simplement, agafem per les espatlles un amic.”

Nicole Bordeleau

Us atreviu a comprovar aquest descobriment científic? Primer us convidem a agafar-vos de la mà i trobar el pols del company/a, notant el batec del seu cor. De fons podem escoltar la cançó “El silenci del meu cor” de Kairoi o alguna instrumental tranquil·la.

Un cop hagueu trobat el pols quan estigueu preparats us convidem a fer-vos una abraçada. Una abraçada respectuosa i sincera. Si ho voleu amb els ulls tancats preneu-vos el temps necessari sense preocupacions per allargar el que faci falta. Una vegada hagueu fet aquest gest, comparteix amb el teu grup el que heu sentit.

6

La papaya de Senán Llegiu aquest conte parant especial atenció a les decisions que prenen els protagonistes:

LA PAPAYA DE SENÁN En una aldea ubicada en las márgenes del Lago Kokoué, en el sur de Benín, vivía una niña de nombre Senán. Vivía con su madre, su padre y un hermano.

Su familia, como las otras de la aldea, vivía de la pesca. La pequeña Senán se portaba como las niñas de su edad y ayudaba a su madre en las tareas más exigentes, que necesitaban esfuerzo físico y la obligaban a alejarse de casa e ir hasta las orillas del lago.

Un buen día, como solía hacer, se puso en cabeza una gran cesta con toda la ropa para lavar y se encaminó hacia el lago. Por el camino pasó cerca de un papayo, que tenía un gran fruto, una enorme papaya, que caería con toda seguridad al suelo, ya madura, dentro de poco tiempo.

La niña se agarró al tronco y subió hasta estar en condiciones de coger la papaya. La agarró, diciendo: “Dentro de poco comeré esta buena papaya, después de acabar de lavar la ropa”. Pero, unos momentos después, pensó en su madre que había quedado en la casa y que la encontraría a su regreso, y se dijo para sí: “Voy a darle una bonita sorpresa, guardaré la papaya y se la ofreceré a mi madre. Realmente se va a poner muy contenta”.

Así que, cuando acabó de lavar la ropa, tomó el camino de regreso a su casa. Llegó a su cabaña y corrió al encuentro de su madre y la abrazó y le dijo: “¡Mira qué sorpresa te traigo, mamá! ¡Una buena papaya!”

La madre se emocionó con la generosidad de la hija y lo agradeció. La papaya era, en efecto, muy buena.

Estuvo tentada de llevar la papaya a la boca, pero de pronto se acordó de su padre, que había salido aquel día con la piragua para coger pescados. Pensó en el duro trabajo del padre, en la humedad del lago, bajo el calor intenso. Esperaré la que mi padre regrese y entonces le ofreceré la papaya. Era de noche cuando el padre llegó a la casa, ya cansado.

Awanu fue a su encuentro y, después de darle la bienvenida, le ofreció la papaya que tenía guardada para él. El hombre se sentó en la estera y lo agradeció. Miró la papaya: era hermosa, grande, estaba madura, con seguridad muy sabrosa. Pero se contuvo de comerla, porque de inmediato le vino a la mente la hija más pequeña. La llamó y le dijo: - ¡Senán, pequeña mía, quiero darte una sorpresa esta noche! Toma esta papaya, es para ti. La niña sonrió y no dijo nada. Cogió una navaja y cortó la papaya en cuatro partes. Todos juntos, la madre, el padre, Awanu y Senán se deleitaron comiendo la papaya que tenía guardada para él.

Por eso, comida en compañía, la papaya es mil veces más sabrosa.

Per finalitzar, visualitzeu aquest vídeo:

Una vegada heu llegit el conte, deixeu un temps personal per pensar les següents qüestions. Després, compartiu-les amb el grup.

• Què porta els personatges a no voler-se menjar la papaia?

• En el teu cas personal, en quins moments has sentit que un company del teu grup ha tingut una actitud semblant vers tu?

• I tu? En quins moments has tingut tu aquesta actitud vers els teus companys?

h tt p s : / / w w w. y o u t u b e . c o m / w a t c h ? v = q h U 5 J E d -X Ro

Testimoni de Perifèria. Àngel Domingo

S

Les veus del foc!

egurament se’m queden curtes les paraules per definir l’experiència viscuda a Nairobi en el marc de la segona Assemblea Internacional de la Missió. Tot allò viscut m’interpel·la molt directament ja que per mi ha estat un moment privilegiat de cultiu de la pròpia espiritualitat i la redescoberta d’un sentiment de comunió absolut amb totes les persones que vivim i que vibrem amb el carisma Marista.

Sentiment de comunió que he experimentat no només amb les persones privilegiades que hem participat de l’Assemblea, sinó amb totes les persones amb qui hem tingut el goig de compartir un procés que es va iniciar tot just fa un any. He sentit que a Nairobi hem parlat totes i tots. He sentit que quan els representants de la província, el Nikos, el Pau o jo mateix parlàvem en el plenari, en la pregària, en el petit grup, no era únicament la nostra veu la que s’escoltava, sinó que era la de tota la gent de la província que hem participat de tot el procés. Potser això té a veure amb el sentiment d’UBUNTU, una paraula africana que ens explicava el germà Emili Turú que té a veure amb la comunió: Jo sóc perquè nosaltres som.

L’assemblea de Narobi no ha estat una assemblea únicament de missió, sinó que s’ha compartit la reflexió entorn a les tres dimensions del carisma: l’espiritualitat, la comunió i la missió. En aquest sentit, l’assemblea de Nairobi no ha donat moltes respostes, sinó que el que ha proposat son moltes preguntes: Actuem des del “ser”? Quin és el centre que ens mou? Actuem com a activistes? Per inèrcia? O som actius amb sentit Marista? Què vol dir en el dia d’avui la paraula « Comunitat » ? És hora encara d’eixamplar la tenda? O la tenda és nova? La tenda és internacional? Intercultural?

Interreligiosa? Apostarem de manera decidida pels infants i joves que es situen a les perifèries del món? Entenem que la Pastoral Juvenil Marista és la gran oportunitat que tenim? A aquestes preguntes i moltes d’altres haurem de buscar respostes tots plegats, a manera de reptes que de ben segur ens situaran en una NOVA ÉPOCA PER AL CARISMA MARISTA. El procés no acaba amb Nairobi, el procés tot just continua, estem convidats a continuar somiant plegats… Si vols arribar ràpid ves-hi sol, si vols arribar lluny anem-hi junts, aquest també és el sentit d’UBUNTU.

Després de llegir el testimoniatge respon les següents preguntes i comparteix-les en grup.

• Creus que vius el sentit d’Ubuntu? Per què?

• Què significa per a tu viure en « comunitat » • Conèixes infants o joves que visquin en situació de “perifèria”? Has participat d’algun projecte o entitat que treballi amb persones en risc d’exclusió social?

7

El Rebost de la Pregària...

Salgamos a vivir

¡Salgamos a vivir! a vivir la aventura, a encontrarnos con todos y todas los que caminan, a gozar de la naturaleza, a disfrutar de la compañía. ¡Salgamos a vivir! liberémonos de tantas ataduras y pesos que no nos dejan vivir, y salgamos al camino de la vida dejándonos llevar por el viento.

¡Salgamos a vivir! es la hora de afrontar la vida, de tallar la piedra y modelar el barro, de cuidar las flores y saborear los frutos, y de dejarse acariciar por lo humano. ¡Salgamos a vivir! llevando en nuestro interior la promesa que un dia nos hicieron de una nueva vida y de una tierra nueva... ¡Y seamos sembradores de esperanza!

¡Salgamos a vivir! ¡Salgamos a vivir! a llenar la vida de risas y abrazos, a empujar la vida al máximo, de juegos, sueños y cantos, a procurar que nada acabe en el olvido, de proyectos compartidos a vivir como hermanos y hermanas y de milagros que todos necesitamos. porque tú estàs siempre en medio. ¡Salgamos a vivir! respiremos hondo, bien hondo, esponjemos nuestro corazón, despleguemos las alas sin miedo alcemos el vuelo y volemos alto.

¡Salgamos a vivir y a amar!

Com puc sortir a viure?

En la icona que et presentem, apunta el que creus que t’està esperant a la porta, a la sortida, en el quotidià de la teva vida. En l’home que surt apunta-hi què és el que creus que pots oferir a tot allò que t’espera.

Algunes propostes “Grupos de Jesús” és el convit a participar en un procés de conversió individual i grupal a Jesús. Un recorregut ajuda a conèixer millor a Jesús i integrar a la nostra vida el seu missatge i projecte humanitzador. El llibre aprofundeix en allò essencial de l’Evangeli. José Antonio Pagola ha anat sembrant el projecte durant els últims anys a través de nombroses xerrades, cursos i trobades amb grups i comunitats. És un documental que narra la història real i extraordinaria de quatre nens, herois quotidians que han d’enfrentar-se diariament amb moltes adversitats i perills per arribar a l’escola. Aquests nens viuen en quatre punts molt distants de la terra, però comparteixen les mateixes ganes d’aprendre i són conscients que només l’educació els obrirà les portes a un destí millor.

“Camino a la escuela” és una pel·lícula que transmet optimisme i esperança en un futur, on per Jackson, Carlitos, Zahira i Samuel tot és possible amb coratge, predeterminació i esforç.

8