Tramesa exetended pasquavellanes 14

Page 1

FOC LES FESTES DE FOC

Es pot dir que sense foc no hi ha festa. En forma de candeles, atxes, torxes, fogueres o artificis pirotècnics, és un component indispensable a la major part de les celebracions. Per Nadal, el foc era protagonista a la llar. El tió deriva del tronc que a les nits llargues i fredes del solstici d’hivern cremava al foc a terra, aportant l’escalfor i la llum necessàries per fer vida al voltant. Al carrer, en poblacions com Bagà o Sant Joan de Cerdanyola, es fan faies i, per Reis, els infants de molts pobles sortien a esperar-los amb torxes fetes amb manats d’espígol –com avui a la Riera de Gaià– o amb fanalets, com encara es fa en poblacions d’Osona, el Bages o el Vallès. La festa de Sant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori català per l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de la vila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o les fogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. Al voltant es reuneix la comunitat, desfilen els animals, es balla i es menja. A la Granadella, a les Garrigues, crema durant tota la nit al costat de l’ermita del sant. Altres fogueres de grans dimensions, conegudes com a barraques, s’associen a les representacions teatrals de carrer de la vida del sant: els dimonis intenten cremar-lo sense aconseguir-ho i el personatge resta durant uns minuts sota el foc de la barraca. L’encesa de fogueres hivernals, fetes de troncs i brancatge tallat unes setmanes abans pels joves del poble, havia constituït un ritual de renovació, que havia de propiciar el pas de l’hivern a la primavera, i de purificació. Nombroses cultures coneixen i utilitzen el ritual de fer passar els animals de treball o els ramats entre focs per protegir-los. Moltes altres festes d’hivern utilitzen les fogueres com a punt de reunió. En són exemples les fogueres a les ermites, les que centraven les danses de corrandes de les fadrines o les que acompanyaven el ball de plaça a les festes majors d’hivern de les comarques del Priorat a l’Ebre. Es fan fogueres per Sant Pau, Sant Sebastià, Sant Blai o Santa Àgueda i en altres celebracions fins que, al final del Carnaval, la crema del Carnestoltes assenyala la fi del període i purifica la comunitat dels pecats i els excessos comesos durant aquelles diades. Aquest mateix sentit el comparteixen les fogueres de final de l’hivern, quan es crema la representació satiritzada del mal comú, a les falles valencianes per Sant Josep.

1 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


El foc de les atxes que acompanya les processons de Setmana Santa té un caire penitencial i, alhora, funcional. En canvi, el foc en la litúrgia de Pasqua –la cerimònia del foc nou– és un símbol de renovació de la vida. De nou, el caire de renovació –a l’entrada de l’estiu, una època d’abundància en una economia rural– i de purificació és present a les fogueres de Sant Joan. Es creia que allunyaven els mals esperits o les bruixes i, amb elles, les possibilitats d’una tempesta que pogués afectar l’obtenció d’una bona collita. Dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la eren formes d’evitar males influències, alhora que una prova de valentia. A les cendres dels focs d’aquesta nit s’atribuïen, igualment, virtuts guaridores. Les normatives actuals, força més estrictes que en el passat, no impedeixen que la tradició de fogueres es mantingui ben viva, encara que muntar-ne cada cop més deixa de ser una activitat familiar o de colla i esdevé un acte organitzat per associacions o ajuntaments. L’expressió més institucionalitzada d’aquesta pràctica la constitueix la tradició dels Focs de Sant Joan –nascuda el 1955 i organitzada per Tradicions i Costums, d’Òmnium Cultural–, que s’atien a partir de la flama que s’encén la nit del 22 de juny al cim del Canigó i que s’escampa l’endemà des de Perpinyà arreu de les terres de parla catalana. La Nit de Sant Joan es caracteritza també per l’ús massiu de coets i petards, sobretot llençats pels més joves. A diferents pobles del Pirineu hi ha tradicions de foc com les falles o torxes portades enceses al coll, fetes amb troncs esberlats o amb teies de pi lligades al voltant d’una branca de freixe o d’avellaner. A la tardor, Tots Sants havia estat una festa de caire familiar on sovintejaven les ofrenes de llum als difunts en forma de candeles a esglésies i cementiris, però també, a les cases, davant la fotografia d’un familiar desaparegut. Existeixen moltes altres formes de presència del foc a les festes. Algunes són alhora funcionals i simbòliques, com les lluminàries, que eren necessàries per poder sortir al carrer en les hores de fosca i alhora eren un senyal de festa, ja que l’encesa de teieres o graelles, per si sola, creava l’espai festiu. Encara avui, superada la necessitat funcional, s’encenen teieres, o festers, com les anomenen a Mallorca i en diverses poblacions de la geografia catalana. Els artificis pirotècnics són una part indispensable de moltes festes. L’esclat de la pólvora – coets, traques, morters o salves d’armes de foc– anuncia la festa o en destaca un moment especial. A Solsona i en altres poblacions, els trabucaires galegen, és a dir, fan gala disparant trets. En altres –les Borges del Camp, Manresa, Riudecanyes, Solsona i, sobretot, Reus– es fan tronades amb l’antiga forma de disposar els trons sobre un rec de pólvora que crema a terra. A Reus s’han conservat els mascles, peces de ferro plenes de pólvora i sorra preparades artesanament. En l’actualitat, el correfoc –un nom que apareix a la festa barcelonina de la Mercè cap al 1980– ha esdevingut un dels trets més característics de les festes majors catalanes. Les colles de diables i bèsties de foc desfilen entre el públic que les envolta i corre al davant o salta sota les espurnes. En l’origen del vast patrimoni de grups de foc actuals hi ha el ball de diables, una manifestació festiva parateatral ben comuna entre els segles XVIII i la segona meitat del XX al Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. És 2 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


l’escenificació de la lluita entre el bé i el mal. Sant Miquel i els àngels s’enfronten als diables capitanejats per Llucifer i la diablessa. Les primeres notícies documentals de representacions que es podrien relacionar amb l’actual ball de diables són les descripcions de les solemnitats urbanes de la fi de l’edat mitjana en ciutats com Barcelona, Cervera o Tarragona. Els salts de maces i els plens de la Patum de Berga serien un exemple diferent d’aquestes representacions parateatrals del diable, derrotat per les forces celestials. Entre els balls de diables històrics es pot esmentar el de l’Arboç –creador de la ‘carretillada’, la representació de l’infern en acabar el ball parlat–, els de Sant Quintí de Mediona, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Sitges, el Vendrell, Torredembarra o Tarragona. Els actors d’aquest ball, que porten una indumentària adequada, caminen o salten sota el foc de les ‘carretilles’, uns artificis pirotècnics consistents en un coet que es col·loca en un clau llarg a l’extrem d’un bastó o forca i que, un cop encesos, en girar-se, produeixen l’efecte de paraigua de foc. A les comarques del Baix Camp i el Priorat, a la primera meitat del segle XIX es va perdre la representació del ball parlat. Aquí, cada diable porta pirotècnia pròpia –un tret que ha desaparegut en les colles de nova creació– i els vestits, a diferència dels penedesencs, que són pintats, porten motius decoratius de roba, retallats i cosits a la base. No hi ha personatges definits al grup i, fins a temps recents, no s’acompanyaven de tabals. Les Borges del Camp, Falset, Reus o Alforja són exemples de poblacions on es manté aquest model. La pràctica totalitat de colles aparegudes arreu del Principat en el darrer quart de segle adopten el model de colla amb personatges i se centren sobretot en l’espectacle de foc. Moltes, però, han recreat el ball parlat. Al nord del País Valencià i al Matarranya, apareixen colles de diables a partir d’una altra important tradició de teatre popular, la representació de la vida de sant Antoni Abat. A banda de la tradicional celebració de la santantonada, els personatges infernals deriven en colles que, com les del Principat, fan correfocs i actuacions fora vila. El foc és també present al bestiari festiu català. Dracs i víbries –drac al qual s’atribueixen actualment trets femenins–, mules salvatges –no únicament les guites de Berga havien estat animals de foc– i altres monstres acaben, com els diables, sota l’espasa de sant Miquel. A cavall entre el simbolisme de les forces naturals –animal de terra que viu en l’inframón, que vola per l’aire i surt de l’aigua, que llença foc– i la identificació amb el mal cristià, el drac és la natura descontrolada, el perill. L’heroi, el cavaller o el sant s’encarreguen de posar ordre i controlar el poder desfermat. La història documentada d’aquestes manifestacions festives arrenca, igual que els diables, de les processons del Corpus medieval urbà, tot i que aquesta celebració recull, cristianitzant-les, tradicions anteriors. El més antic de Catalunya és el de Vilafranca del Penedès, encara en actiu, i altres dracs històrics són els d’Olot, Banyeres, Vilanova o Sitges. També hi ha bous de foc, com a representació de l’animal sencer o com a giny mòbil associat a la bèstia, transposició al món de la imatgeria dels bous embolats. I cal tenir en compte que en els darrers anys el món del bestiari ha experimentat un creixement notable, paral·lel al dels altres grups de foc amb una notable diversitat d’animals de nova creació –llagostes, fardatxos, pollastres, bocs…– molts cops vinculats a llegendes locals.

3 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


EL FOC COM A SÍMBOL Quan la humanitat va descobrir el secret del foc, la seva vida va canviar. Des d’aquelles primeres passes humanes, el foc ha estat sempre un símbol. El foc escalfa i el foc destrueix. El foc fa companyia i crema. El foc purifica. El foc fa claror.... Sentim una estranya fascinació pel foc. El foc és símbol de l’amor. Una foguera convida a la dansa i a la festa. La torxa olímpica és un símbol de la fraternitat universal. A la Bíblia, el foc és símbol de la presència de Déu. I al Nou Testament, és signe de l’Esperit de Jesús. La nit de Pasqua s’enceta amb les flames del foc nou i amb ell encenem el Ciri Pasqual, símbol del Jesús Ressuscitat. I la flama silenciosa que crema en una petita llàntia, és el símbol del nostre esperit de pregària.

EL FOC NOU DE PASQUA (Mossen Ramon de Canillo-Andorra) Amb l’escalf del Foc Nou volem compartir la nostra fe en Jesús amb els companys que vacil·len, dubten o no creuen. Amb la llum del Foc Nou fem del camí, la nostra felicitat. Fent camí per la vida, tenim més imaginació que la que ens porten els somnis. Amb el caliu del Foc Nou encomanem el nostre optimisme i la nostra esperança als companys de camí. Amb la resplendor del Foc Nou descobrim el sentit de la vida, dia a dia, en les accions més quotidianes. Amb l’ardor del Foc Nou nodrim la nostra comunicació amb el nostre interior, amb els ciutadans i amb el Déu de Jesús. Amb l’entrellum del Foc Nou destriem la corrupció que tot ho corca per quedar-nos únicament amb l’honestedat. Amb la llum i el caliu del Foc Nou encenem els focs de camps i de les acampades de l’estiu 2013 per als set-cents ainistes. Us felicito a tots als peus de la meva Confident, estel del matí, la Pasqua i demano el Foc Nou del seu Fill Ressuscitat: Foc Nou. El demà no serà com ahir. Serà “un cel nou i una terra nova”, gràcies al nostre treball d’avui. Foc Nou. “Tots junts vencerem” el mal de l’agressivitat i encendrem la passió de l’amor. Foc Nou. “Pujarem dalt dels cims amb el cor alegre” i il·luminarem per a la mainada les muntanyes dels ideals més encimbellats mentre ascendim als pics de l’Estanyó i del Comapedrosa i ens passegem pel cercle dels llacs dels Pessons. 4 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Foc Nou. Al voltant del foc de camp cantem tot dansant donant-nos les mans: “Unint les mans germans, / veurem els prodigis que fa l’amor; / unint les mans germans, / veurem en la pau abraçar-se el món.” Foc Nou. De les brases, extraiem l’energia per “la penosa lluita de l’avui i del demà” i d’aquesta manera superar la crisi de valors sense abaixar els braços davant la pobresa dels sense feina. Foc Nou. La llar d’AINA aixopluga com alberg, els més de dotze mil joves que hi truquen a la porta durant un any. L’esperit de família que respira la casa fa que ningú no sigui estrany a ningú. Tot al contrari, vosaltres ens el nodriu, l’esperit de germanor. Foc Nou. Com la columna de foc que guiava el poble escollit durant la nit en la travessia del desert, brilla, avui, en una Nova Pasqua, més lluminosa que mai pel nostre camí devers la Terra de la Llibertat dels fills de Déu. Amb el Foc Nou, renovo la meva estimació. Amb les brases de la Vetlla Pasqual, escric “lluminosa i calorosa Pasqua 2013”. Ofreno a la meva Confident un llantió, símbol del ciri pasqual, i amb Ella i amb vosaltres canto: Al·leluia.

El foc a les religions MONTSERRAT | 3 maig 2011

La veneració al foc va ser el tret característic de gairebé tots els pobles de l’Antiguitat juntament amb el culte al Sol, de qui no pot fàcilment dissociar, ja que els déus solars de vegades també ho eren del foc. L’acció de rendir culte a aquest element, considerant sagrat en si mateix o bé, representant de alguna divinitat que està present a les religions. El foc, a més d’il·luminar crema i, al cremar, purifica; com el sol pels seus raigs, el foc simbolitza l’acció fecundant, purificadora i il.luminadora. Per això els simbolismes de la llumflama i il.luminar-cremar es troben gairebé sempre junts. EL FOC AL JUDAISME A l’Antic Testament el raig és «el foc de Déu» i el foc és mitjà de purificació. Es defineix a Jahvè com un “foc devorador“ i la seva paraula com foc que devora. Jahvè apareix envoltat de foc com a símbol de la seva santedat com a jutge del món, de la seva glòria i el seu poder. el foc representava a la divinitat, bé en sentit positiu (com Jahvè en l’esbarzer cremant) o en sentit negatiu (com les llengües de foc sortides del Arca de l’Aliança que van acabar amb la ciutat de Jericó). EL FOC AL CRISTIANISME En els evangelis, el foc és un símbol del judici messiànic en boca de Joan Baptista:“aquest us ve a batejar amb l’Esperit Sant i foc“. No es tracta d’unfoc destructor, sinó d’un foc il.luminador i de l’Esperit Sant. El ciri pasqual representa Crist ressuscitat, vencedor de les tenebres i de la mort, sol que no s’apaga mai. S’encén amb foc nou, produït en completa foscor, perquè per Pasqua tot es renova: d’ell s’encenen totes les altres llums. 5 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


EL FOC A L’ISLAM En l’Alcorà, l’Infern és anomenat amb la paraula “Nar“: “Foc“, que és una clara representació del que és aquest estat de Càstig i justa retribució de les maldatscomeses pels abusadors. EL FOC A L’HINDUISME En la doctrina hindú se li confereix una importància fonamental. Agni és el foc terreny o ordinari, Indra és el foc intermedi o raig i Surya és el foc celeste o sol. El sacrifici de foc s’ha de realitzar dues vegades al dia, a l’alba i al capvespre. La resta sacrificis del foc es realitzen amb diferents freqüències al llarg de l’any.Com més complicat és el iagñá, menys freqüència. Els més grans només requereixe ser realitzats un cop l’any.

EL Havan és un ritual de foc sagrat que ha estat amb prominència en l’hinduisme i dominant en unes poques antigues cultures i grups religiosos d’una o altra forma. Sacrifici realitzat per el Déu del foc, Agni (un dels cincelements).

EL FOC AL BUDISME Buda substitueix el foc sacrifical l’hinduisme pel foc interior, al mateix temps il luminaciói destrucció de l’embolcall, que coneixement profund.Al Japó és símbol de purificació i regeneració.

CALAR FOC "He vingut a calar foc": a encendre les consciències adormides, a airejar els caps saturats, a aixecar els ànims dels caiguts, a donar força als desanimats. Per això he vingut i per això us envio: a alenar, a estimular, a animar als trepitjats, a reconfortar els esforçats, a enfortir el ble que fumeja, a calar foc, diu el Senyor. "He vingut a calar foc": el meu foc, foc que crema sense consumir-se, foc que il·lumina tota persona, foc que crema els cors, foc que és llum en la foscor, foc que brilla en la tenebra. Per això he vingut, i per això us envio: a cremar, a incendiar, a ser llum, a brillar, a il·luminar, a calar foc, diu el Senyor. 6 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Credo quaresmal

Crec en la Quaresma i en l'oportunitat que ens dona per a renovar les nostres forces i les nostres voluntats. Crec en aquest camí il·lusionant i exigent que m'apropa a la Festa de la Reconciliació. Crec en tots els propòsits que faig per a viure una Quaresma diferent i a no malmetre un altre any, el camí que se'ns ofereix. Crec en la Pasqua de Vida, sentit últim del nostre caminar. Crec en la seva memòria i en l'impuls que em dona per a ser Llum, Foc i Aigua pels nostres germans. Crec en la Creu i em sento agraït pel seu sacrifici i deslliurat de les meves febleses. Crec profundament que ho va fer també per a mi sense exigir-me cap resposta. Crec que la Pasqua em farà obrir-me a Ell i m'impulsarà a escampar els seus fruits i la seva vida. Crec en la Església, amb majúscules i minúscules. Una església d'homes i dones lliures, feliços i compromesos. Crec en l'església que és llum en la foscor i altaveu dels que no poden parlar. Crec en aquesta comunitat de persones tocades per l'Amor de Déu, que es reuneix per a enfortir-se i s'alimenta de la Paraula que dona vida. Crec en tots els homes que lluiten per l'església universal i el Regne sense esperes. Crec en Jesús, qui confia infinitament en nosaltres. Ell ens comprèn i ens espera, ens anima i ens reforça. Crec en el seu Amor i aquesta creença ens revitalitza. Creure en Ell, em fa creure i confiar en mi mateix i m'anima a col·laborar en la construcció del Regne. Em sento tan estimat que confio en Ell i m'atreveixo!!

ESPERANCA

ESPERANÇA EN PASQUA per José Antonio Pagola Traductor: Francesc Bragulat Font: Eclesalia.net Imatge: Sieger Koder

Creure en el Ressuscitat és resistir-se a acceptar que la nostra vida és només un petit parèntesi entre dos immensos buits. Recolzant-nos en Jesús ressuscitat per Déu, intuïm, desitgem i creiem que Déu està conduint vers la seva veritable plenitud l’anhel de vida, de justícia i de pau que conté el cor de la Humanitat i la creació sencera. Creure en el Ressuscitat és rebel·lar-nos amb totes les nostres forces a que aquesta immensa majoria d’homes, de dones i de nens, que només han conegut en aquesta vida misèria, humiliació i sofriments, quedin oblidats per sempre. Creure en el Ressuscitat és confiar en una vida on ja no hi haurà pobresa ni dolor, ningú estarà trist, ningú haurà de plorar. Per fi podrem veure els que vénen en pasteres arribar a la seva veritable pàtria. Creure en el Ressuscitat és acostar-nos amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, discapacitats físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió, 7 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


cansades de viure i de lluitar. Un dia coneixeran el que és viure amb pau i salut total. Escoltaran les paraules del Pare: “Entra per sempre en el goig del teu Senyor”. Creure en el Ressuscitat és no resignar-nos que Déu sigui per sempre un “Déu ocult” del qual no puguem conèixer la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades. El trobarem encarnat per sempre gloriosament en Jesús. Creure en el Ressuscitat és confiar que els nostres esforços per un món més humà i més feliç no es perdran en el buit. Un dia feliç, els darrers passaran a primers i les prostitutes ens precediran en el Regne. Creure en el Ressuscitat és saber que tot el que aquí ha quedat a mitges, el que no ha pogut ser, el que hem espatllat perquè som maldestres o amb el nostre pecat, tot arribarà en Déu a la seva plenitud. Res es perdrà del que hem viscut amb amor o al que hem renunciat per amor. Creure en el Ressuscitat és esperar que les hores alegres i les experiències amargues, les “empremtes” que hem deixat en les persones i en les coses, el que hem construït o hem gaudit generosament, quedarà transfigurat. Ja no coneixerem l’amistat i la festa que s’acaba ni el comiat que entristeix. Déu serà tot en tots. Creure en el Ressuscitat és creure que un dia escoltarem aquestes increïbles paraules que el llibre de l’Apocalipsi posa en boca de Déu: “Jo sóc l’origen i el final de tot. Als qui tinguin set, jo els donaré de franc l’aigua de la vida”.Ja no hi haurà mort ni hi haurà plor, no hi haurà crits ni fatigues perquè tot això haurà passat.

PAPA FRANCISCO: LA ESPERANZA CRISTIANA NO ES OPTIMISMO, ES JESÚS Homilia en la Casa de Santa Marta .09.09.2013

La virtud de la esperanza – quizás menos conocida que la de la fe y la caridad– nunca debe confundirse con el optimismo humano, que es una actitud más relacionada con el estado de ánimo. Para un cristiano, la esperanza es Jesús en persona, es su fuerza de liberar y volver a hacer nueva cada vida. Lo afirmó esta mañana el Papa Francisco en la homilía de la Misa presidida en la Casa Santa Marta. La esperanza es “un don” de Jesús, la esperanza es Jesús mismo, tiene su “nombre”. Esperanza no es la de quien consigue ver el “vaso medio lleno”: eso es sencillamente “optimismo”, y “el optimismo es una actitud humana que depende de muchas cosas”. La homilía matutina del Papa Francisco se apoya al principio en esta distinción. El punto de partida viene de la Carta en la que Pablo escribe a los Colosenses “Cristo en vosotros, esperanza de la gloria”. Y sin embargo, objeta el Papa, “la esperanza es una virtud de segunda clase’”, la “virtud humilde” si se la compara con las más conocidas de la fe y de la caridad. Por esto, puede suceder que se la confunda con un sereno buen humor: “Pero la esperanza es otra cosa, no es optimismo. La esperanza es un don, es un regalo del Espíritu Santo y por esto Pablo dirá: ‘Nunca defrauda’. La esperanza nunca defrauda, ¿por qué? Porque es un don que nos ha dado el Espíritu Santo. Pero Pablo nos dice que la esperanza tiene un nombre. La esperanza es Jesús. No podemos decir: 'Yo tengo esperanza 8 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


en la vida, tengo esperanza en Dios’, no: si no dices: 'Tengo esperanza en Jesús, en Jesucristo, Persona viva, que ahora viene en la Eucaristía, que está presente en su Palabra', no es esperanza. Es buen humor, optimismo…”. Del Evangelio, el Papa Francisco toma el segundo punto del día. El episodio es aquel cuando Jesús cura en sábado la mano paralizada de un hombre, suscitando la reprobación de escribas y fariseos. Con su milagro, observa el Papa, Jesús libera la mano de la enfermedad y demuestra “a los rígidos” que la suya “no es la vía de la libertad”. “Libertad y esperanza van juntas: donde no hay esperanza no puede haber libertad”, afirma el Papa Francisco. Que añade: “Jesús libera de la enfermedad, del rigor y de la mano paralizada a este hombre, rehace la vide de ambos, la hace de nuevo”: “Jesús, la esperanza, hace todo nuevo. Es un milagro constante. No sólo ha hecho milagros de curación, muchas cosas: esos eran sólo signos, señales de lo que está haciendo ahora, en la Iglesia. El milagro de hacer todo nuevo: lo que hace en mi vida, en tu vida, en nuestra vida. Hacer nuevo. Y esto que hace nuevo Él es precisamente el motivo de nuestra esperanza. Es Cristo el que hace nuevas todas las cosas más maravillosamente que en la Creación, es el motivo de nuestra esperanza. Y esta esperanza no defrauda, porque Él es fiel. No puede negarse a sí mismo. Esta es la virtud de la esperanza”. Y aquí,. El Papa Francisco dirige una mirada en particular a los sacerdotes. “Es un poco triste – admite – cuando uno encuentra a un sacerdote sin esperanza”, mientras que es bonito encontrar a uno que llega al final de la vida “no con optimismo sino con esperanza”. “Este sacerdote – continua – está unido a Jesucristo, y el pueblo de Dios necesita que nosotros sacerdotes demos este signo de esperanza, vivamos esta esperanza en Jesús que hace todo nuevo”: “El Señor que es la esperanza de la gloria, que es el centro, que es la totalidad, nos ayude en este camino: dar esperanza, tener pasión por la esperanza. Y, como he dicho, no siempre es optimismo, sino que es la que la Virgen, en Su corazón, tuvo incluso en la oscuridad más grande: la tarde del Viernes hasta la madrugada del Domingo. Esa esperanza: Ella la tenía. Y esa esperanza ha hecho nuevo todo”.

ESPERANZA CRISTIANA Y COMPROMISO LIBERADOR JOSEP VIVES Prof. de Teología Sant Cugat del Valles-Barcelona

Yahvé guarda a todos los que creen en él, pero castiga sin compasión a los que obran con orgullo. Sed valientes, tened coraje todos los que esperáis en Yahvé» Salmo 31,2425. Creo que en el cristianismo la esperanza es algo absolutamente esencial. Pero es necesario clarificar bien lo que es la esperanza cristiana; de lo contrario, se nos podría reprochar que el cristianismo no es más que una forma de autoengaño que, cuando se descubre como tal, se manifiesta como una incalificable perversión. Las perversiones de la esperanza cristiana ESP/PERVERSION: La primera forma de esta perversión podría ser la de una evasión espiritualista y sobrenaturalista. Cuando un análisis sobrio y desapasionado de la 9 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


realidad nos hace ver que casi todo va mal y que ni las mejores propuestas utópicas sirven para poner remedio, el creyente podría sólo refugiarse en el pensamiento de que "aunque todo vaya mal, Dios lo arreglará". No es infrecuente esta forma de catastrofismo derrotista sobre la situación de este mundo, combinada con una forma de fideísmo irresponsable en un Dios mágico que ha de intervenir sobrenaturalmente para arreglarlo todo. Todos conocemos los contenidos de ciertos mensajes sobrenaturales que de vez en cuando nos transmiten de parte de Dios o de la Virgen María ciertos videntes que enseguida convocan multitudes en los lugares y días señalados para sus comunicaciones celestiales. A menudo anuncian una próxima intervención de Dios que pondrá remedio a nuestros males destruyendo y castigando a los malos, e inaugurando un nuevo orden de cosas... Otra forma, quizá más común, de evasión sobrenaturalista es la de los que creen también que este mundo, definitivamente, no tiene remedio: los buenos serán perseguidos y oprimidos, y los malos triunfan siempre. Pero Dios hará justicia en el otro mundo, donde los malos serán debidamente castigados y los buenos debidamente recompensados. Lejos de mí negar que Dios no pueda hacer justicia en este mundo y en el otro; sería negar algo importante de la revelación. Lo que quiero sugerir es que sería una desvirtuación del cristianismo reducir la esperanza cristiana a la expectación pasiva de que Dios ya hará justicia interviniendo sobrenaturalmente en el mundo y dando a cada uno lo que se merece en el otro. El texto del Salmo con el que he querido encabezar estas notas dice: "sed valientes y esforzados todos los que esperáis en Yahvé". La esperanza cristiana nunca puede hacernos pasivos y resignados; nos ha de hacer activos y luchadores, valientes y esforzados para la justicia. La esperanza cristiana brota de la fe en que Dios quiere hacer justicia en nosotros y con nosotros. Solamente así la esperanza dejará de ser "opio" o droga tranquilizante. Por otra parte, la esperanza cristiana tampoco puede reducirse al optimismo voluntarista del que dice: todo va mal, pero, si nos ponemos a ello, como Dios está con nosotros. todo lo arreglaremos; el que actúa con Dios y en nombre de Dios no puede fracasar. Esta podría ser otra forma de droga, no ya tranquilizante, sino estimuladora. Otra forma de engaño espiritualista que convertiría la esperanza cristiana en soporte ideológico de cualquier proyecto reformador o revolucionario quizá solamente humano. Todos hemos conocido movimientos fascistas o revolucionarios de derechas y de izquierdas que, bajo el grito "Dios está con nosotros", se creen autorizados a imponer a sangre y fuego sus programas a menudo aberrantes. Esta clase de voluntarismo teñido de mesianismo puede ser mucho más peligroso. No hay nada más temible que un hombre, o un grupo de hombres, que se sienten instrumentos de la justicia divina; porque, inevitablemente, no llegarán ni a realizar la justicia humana ni, en definitiva, a comprender nada de la infinita y paciente caridad misericordiosa de Dios. Con esto empezamos ya a tocar el verdadero y único fundamento de la esperanza cristiana: la certeza de que Dios ama este pobre mundo nuestro tan contrahecho, tan corrompido, tan perdido. Y, si Dios lo ama, vale la pena amarlo y pensar que Dios quiere y puede hacer algo bueno en este mundo y con este mundo, en nosotros y con nosotros. La auténtica esperanza cristiana EP/FUNDAMENTO D/A-MUNDO: El fundamento de la esperanza cristiana está maravillosamente expresado en una frase de la primera carta de San Juan: «Nosotros hemos creído en e! amor que Dios nos tiene" (1Jn/04/16). El cristiano es el hombre que cree en el amor de Dios hacia los hombres, manifestado en Jesucristo, Dios hecho 10 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


hombre por amor nuestro. El cristiano cree en Dios Padre. No cree en el Dios-Arquitecto al que se le habría estropeado el mundo, inicialmente maravilloso. Cree en el Dios-Padre, creador del hombre, por amor, a imagen suya. Respetuoso de la libertad y responsabilidad del hombre en el mundo que él puso en sus manos. Paciente y tolerante con los desmanes que el hombre introduce en el mundo; pero siempre estimulador del hombre para que restablezca el sentido de su designio originario. Siempre presencia perdonadora, acogedora, interpeladora. Siempre fiel al hombre y al mundo, a pesar de que éstos parezcan ya indignos de esta fidelidad. "Es inmenso su amor hacia nosotros, la fidelidad de Yahvé dura por siempre. ¡Aleluya!", exclama con incontenible grito de sorpresa el autor del Salmo 117 cuando descubre la incomprensible incondicionalidad del amor de Dios. "Dad gracias al Señor, porque es bueno, porque es eterno su amor", exclama igualmente el autor del Salmo siguiente, el 118. Yendo a la razón más profunda de esta manera de ser de Dios, dice el autor del Salmo 116: "Yahvé es justo y benigno; nuestro Dios es compasivo... A Yahvé le duele la muerte de los que le aman". Más adelante, el autor del libro de la Sabiduría, que entre los libros del Antiguo Testamento fue el último que se escribió hará una síntesis perfecta de lo que es el fundamento de la esperanza bíblica y cristiana: «Amas a todos los seres y nada de lo que hiciste aborreces pues si algo odiaras, no lo hubieras creado... Mas tú todo lo perdonas, porque todo es tuyo, Señor que amas la vida» (/Sb/11/24-26). Ponderemos bien esta palabra de la Biblia: el mundo está lleno de injusticias, hay crisis de utopías y parece que se ha perdido el sentido de los valores sociales, morales, políticos y aun religiosos. Puede haber la sensación de que nadie sabe adónde va, que nadie tiene entusiasmo para proponer... quizá ni la gente de Iglesia. Pues bien, el cristiano, en medio de la incertidumbre y la desazón, tiene una gran certeza de fe: este mundo así, tal como es, Dios lo ama. Y la prueba de que Dios lo ama es que a este mundo así, contrahecho y perdido, Dios envió a su Hijo único Jesucristo, presencia del amor de Dios hecho solidario con la maldad de los hombres. "Tanto amó Dios al mundo que dio a su Hijo único, para que todo el que crea en él no perezca. sino que tenga vida eterna. Porque Dios no ha enviado su Hijo al mundo para condenar al mundo, sino para que el mundo se salve por él". (Jn/03/16-17) El fundamento último de la esperanza cristiana es que Dios tiene esperanza en nosotros. Me atrevería a decir que, en un cierto sentido, Dios practica con el mundo las tres virtudes que nosotros hemos de practicar con él: Dios tiene fe en el mundo, porque es obra suya; Dios espera en el mundo, porque espera que su gracia triunfará finalmente sobre la irresponsabilidad humana. Y todo ello porque Dios ama al mundo, porque es fruto de su amor. Más todavía. Dios ama gratuitamente, porque sí, porque es bueno, no porque nosotros hayamos merecido su amor, ni sólo en la medida en que lo hayamos merecido. Podríamos repasar las grandes parábolas evangélicas: la del hijo pródigo la del fariseo y el publicano. Son las parábolas del amor gratuito e incondicional de Dios, que nos enseñan que Dios no ama solo en la medida en que lo merecemos, sino en la medida de la infinita bondad de su corazón de Dios, y por eso no viene a salvar a los justos. sino a los pecadores; ni viene a premiar a los buenos, sino a "recuperar lo que se había perdido". La esperanza cristiana no puede tener otro fundamento que el amor gratuito e incondicional de Dios hacia nuestro pobre mundo. Esperanza contra experiencia EP/EXPERIENCIA: Ahora bien, el amor de Dios hacia el mundo es objeto de fe, no de experiencia inmediata. La experiencia, a menudo, nos llevaría enseguida a creer que este 11 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


mundo está "dejado de la mano de Dios", abandonado a su propio absurdo y a su contradicción. No nos hemos de engañar: la experiencia cristiana va, a menudo, en contra de la experiencia, y sólo se puede cimentar en la fe en el amor de Dios. El apóstol Pablo lo declara con fórmulas definitivas: "una esperanza directamente constatada ya no es esperanza; porque aquello que constatamos ¿cómo podríamos esperarlo todavía? Esperamos lo que no constatamos, y por eso lo hemos de desear con paciencia con sufrimiento constante" (Rm/08/24-25). La esperanza cristiana no nace de la realidad tal como nos es dada, tal como se ofrece a nuestra consideración natural e inmediata de las cosas. Nace de la realidad mirada en toda su profundidad a la luz de la fe. Podemos tener todavía esperanza en el mundo, porque la fe nos dice que Dios lo ama y que Dios quiere hacer todavía en este mundo una manifestación de su poder salvador en nosotros y con nosotros. De esta seguridad de fe nace la esperanza cristiana; no de un mero análisis de la realidad humana, de un cálculo de posibilidades naturales que nos hacen ver que hay muchas posibilidades de salir adelante si nos ponemos a la obra. El cristiano está convencido de que el amor de Dios puede dar a la realidad del mundo y del hombre más posibilidades de las que esta realidad daría por sí misma. Su esperanza no se basa en el cálculo de posibilidades del mundo, que siempre da un resultado negativo; se basa en las posibilidades de lo que Dios puede y quiere hacer con nosotros, que no puede dejar de ser positivo. Volviendo a lo que decía San Pablo, vemos que el Apóstol empieza la carta a los Romanos con unas afirmaciones que parecen totalmente pesimistas y negativas: "Hemos comprobado que tanto judíos como paganos están bajo el dominio del pecado, tal como está escrito: no hay ningún justo" (Rm 3,9-10). El cristiano no puede hacer el juego de la autosugestión y el autoengaño del avestruz, que cierra los ojos a la oscura realidad y sueña alienantes utopías optimistas. Si queréis, el cristiano, enseñado por San Pablo, parte del pesimismo más radical sobre lo que el hombre puede dar de sí mismo. Pero al mismo tiempo, fiado en la palabra de Dios y en la solidaridad de Dios mismo con la negra realidad humana (manifestada en la encarnación y en la muerte de Jesucristo en una cruz), el cristiano puede decir con el Apóstol: "No tengo ningún pesar sobre el evangelio la buena nueva, que es el poder de Dios para salvar a todo el que cree, primero el judío, y después el pagano" (Rm 1,16). Diremos que sobre el pesimismo radical que le produce la experiencia de lo que el mundo puede dar de sí mismo, el cristiano, fiado en el amor incondicional de Dios, que es la "buena nueva" del Evangelio, recobra un optimismo inexpugnable que le hace capaz de superar su misma experiencia para `'esperar contra esperanza". (/Rm/04/18) El mismo Espíritu de Dios actúa en nosotros La esperanza en el amor gratuito de Dios se convierte así, para el cristiano, en la esperanza en la gracia Dios capaz de transformar desde dentro el mundo y a los hombres: «Nos gloriamos en la esperanza de la manifestación de Dios. Más aún: nos gloriamos hasta en las tribulaciones, sabiendo que la tribulación engendra paciencia; la paciencia, virtud probada; la virtud probada, esperanza; y la esperanza no falla, porque el amor de Dios ha sido derramado en nuestros corazones por e! Espíritu Santo que nos ha sido dado" (Rm/05/02-05).

12 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


EP/COMPROMISO: La esperanza cristiana no es esperanza en nosotros mismos o en el mundo, sino esperanza en la fuerza del mismo Espíritu de Dios, que está en nosotros y con nosotros. No estamos solos, abandonados de la mano de Dios, en este mundo de iniquidad. El Espíritu de Dios, la Fuerza de Dios, está con nosotros para transformarnos, para hacernos ser y hacer más de lo que podríamos ser o hacer por nosotros mismos. Esta confianza en el Espíritu de Dios no es, pues, aquella confianza irresponsable y alienante de la que hablábamos al principio: que Dios lo arreglará todo por vía mágica. Es una esperanza comprometida y responsabilizadora, ya que el Espíritu de Dios nos ha sido dado como Fuerza de Dios en nosotros y con nosotros, desde dentro de nosotros. Decir que se nos ha dado el Espíritu de Dios quiere decir que Dios quiere arreglar el mundo con nosotros, y que nosotros hemos de arreglar el mundo con la fuerza del mismo Dios. No hemos de tener ningún pesar de decir que esta esperanza cristiana, lejos de ser alienante, es la única actitud verdaderamente realista. Es el realismo total que se extiende a todas las posibilidades de la realidad, que no excluye lo que Dios puede y quiere hacer en nosotros y con nosotros. No aquel realismo parcial y superficial que sólo sabe considerar lo que nosotros podríamos dar de nosotros mismos: «La única esperanza auténtica es la que es capaz de orientarse hacia aquello que no depende de nosotros, la que está movida por la humildad, no por el orgullo... El orgullo consiste en no encontrar fuerza más que en uno mismo. E! que se somete al orgullo queda desgajado de la comunión de los seres, que queda así destruida. Esta destrucción llega a la destrucción de uno mismo. El orgullo no es incompatible con el odio de si mismo; incluso puede llevar al suicidio,, (G. Marcol, Position et approchas da mystere ontologique, Paris 1949, p. 283). La esperanza cristiana excluye el orgullo y se basa en la humildad confiada, porque, como dice todavía San Pablo, reconoce paradójicamente que "El es nuestra esperanza". Nos hace salir de nosotros mismos y nos hace entrar en comunión. Uno es más que uno mismo desde el momento en que entra en comunión con el que es más que uno mismo. La esperanza, entre la gracia y la libertad La esperanza no es, pues, una droga alienante, "el soñar del hombre despierto", que dijera ya el pagano Aristóteles. Al contrario, la fe en Dios y la comunión en el amor de Dios nos estimulan a la máxima responsabilidad. No nos dejan resignarnos con el mundo tal como es; nos hacen disconformes con él, tal como Dios está disconforme con este mundo marcado por el pecado y la injusticia. Es esta disconformidad de Dios mismo con el mundo lo que hace que podamos esperar un mundo mejor y lo que hace que luchemos por un mundo mejor. La manera como Dios quiere hacer y quiere que nosotros hagamos con El un mundo mejor es enviando a su Hijo Jesucristo a proclamar el Reino de Dios. Jesús no impuso nada por la violencia. "Dios no es violento", había escrito San Ireneo a finales del siglo II. Dios sólo interpela, invita: "Convertíos, que el Reino de Dios está cerca" (Mc 1.15). Este carácter, no de imposición, sino de proclamación e invitación a hacer efectivo el Reino que es ahora invitación a la esperanza fue magníficamente recogido por San Ignacio de Loyola en su famosa meditación de los Ejercicios donde el "Rey eternal" proclama: "Mi voluntad es conquistar todo el mundo y todos los enemigos, y así entrar en la gloria de mi Padre. Por tanto, quien quisiere venir conmigo ha de trabajar conmigo, porque siguiéndome en la pena también me siga en la gloria" (Ejercicios Espirituales, nº 95). Vivir la esperanza que se funda en la fe en el Dios que nos ha enviado a Jesús de Nazaret para hacer un mundo mejor "conquistar todo el mundo y todos los enemigos" significa 13 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


responder comprometidamente a esta invitación a hacer con Jesús el Reino de Dios ya aquí en la tierra. La esperanza de Dios, fundamento y motivo de nuestra esperanza, es que nosotros sigamos a Cristo, acompañemos a Cristo, imitemos a Cristo en la obra de hacer un mundo mejor, un mundo que no sea ya el mundo del pecado, de la injusticia y de la muerte, sino verdaderamente el Reino de Dios Padre, reconocido como tal por los hombres decididos a vivir como hermanos. EL Reino de Dios que Jesús proclama es todo don de Dios, don de gracia como el mismo Jesús; pero es también todo invitación a nuestra responsabilidad y a nuestra libertad. Con Jesús por delante y con la promesa de su Espíritu su "gracia", tenemos la certeza de poder aquello que por nosotros mismos no podríamos. La esperanza cristiana se enmarca así en la dialéctica entre la gracia salvadora de Dios y la libertad humana. La locura de la cruz y la fuerza de la resurrección EP/CZ: Quizá topemos aquí con el fondo más profundo del misterio de la acción salvadora de Dios hacia los hombres. Jesús, suprema gracia de Dios, queda en manos de la libertad humana. Cristo crucificado es la suprema gracia de Dios y la suprema víctima de la libertad pecadora de los hombres. El Justo que viene de Dios para proclamar la justicia definitiva del Reino, muere a manos de la injusticia de los hombres. ¿No será éste el supremo fracaso de toda esperanza? Si ni el Justo de Dios se libra de la injusticia humana, ¿habrá alguna posibilidad de librarse de esta injusticia omnipresente? La esperanza cristiana ha de pasar necesariamente por este momento de la cruz, el momento donde parece que el mismo poder de Dios no puede hacer nada ante la malicia o la estupidez de los hombres. El mismo Justo de Dios clama: "Dios mío, Dios mío, ¿por qué me has abandonado?". La esperanza cristiana pasa por la identificación real, efectiva, dolorosa, con el Cristo crucificado. El Maestro lo había dicho bien claro: "El que quiera ser mi discípulo, que tome su cruz". "Lo que me han hecho a mí, también lo harán a vosotros. El discípulo no puede ser más que el Maestro". El cristiano no tiene ninguna garantía de que sus esperanzas concretas no se vean frustradas por la malicia o la estupidez de los hombres en este mundo. El cristiano sabe que puede ser crucificadoasesinado a tiros, como Mons. Romero, secuestrado o preso por los sicarios de este mundo, o sencillamente arrinconado en la inoperancia... Pero el cristiano sabe que, a pesar de ello, vale la pena luchar con Jesús para que se cumpla aquello que nos enseñó a pedir: "Venga tu Reino, hágase tu voluntad así en la tierra como en el cielo". Es que el cristiano sabe que la muerte y el fracaso de Cristo, así como su propia posible muerte o fracaso, no son la última palabra de Dios sobre su propia historia y sobre la historia del mundo. La última palabra de Dios son las trompetas luminosas de la mañana de Pascua que proclaman que, a pesar de las apariencias, Dios triunfa de la malicia y de la estupidez de los hombres. La muerte en cruz de Cristo no es un motivo de resignación que, ahogando la esperanza, paralizaría nuestro esfuerzo y nuestra lucha en favor del Reino de Dios "así en la tierra como en el cielo". Ni tampoco la fe en la resurrección es un motivo de alienación que nos haría poner la esperanza sólo en un más allá diferido y ultramundano. Cristo vino a este mundo para ser salvación y esperanza de este mundo. Proclamó con palabras y obras la 14 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


hermandad de todos bajo un mismo Dios-Padre, acogió en su nombre a los afligidos y marginados de este mundo pecador y reclamó la conversión de los injustos y pecadores que se vanagloriaban de ser justos según la justicia que les convenía. Por eso lo mataron. Estorbaba y dañaba los intereses de los privilegiados en el ámbito religioso, social o político. Era un "perturbador del orden"; es decir, del desorden legal establecido. MARTIRIO: El discípulo de Cristo quiere seguir, confiado en la gracia v la fuerza del Espíritu de su Señor, el mismo camino que siguió el Maestro. Acoge el amor de Dios y quiere ser testigo comprometido e instrumento del amor de Dios hacia todos los hombres. El ejemplo de su Maestro y la fuerza del Espíritu le dan valor hasta para arriesgarse a "perder su vida" en esta obra que parecería humanamente abocada al fracaso y a la muerte. Y, de hecho, la historia del cristianismo está llena de "mártires", de "testigos" del amor a Dios, comprometido hasta la muerte con el amor a los hermanos. Y no pensemos solamente en el martirio o testimonio de la sangre derramada en el rechazo violento del Reino de la justicia. Hay también el martirio y el testimonio de la vida entregada día a día en el servicio oscuro, escondido, generoso y sacrificado sin límites, sin recompensa humana, que se da en tantas obras de servicio, de caridad, de ayuda, de acompañamiento, que llenan la verdadera historia de la Iglesia. Porque la verdadera historia de la Iglesia no es sólo ni principalmente la que a menudo acapara la atención de los historiadores profesionales o de los periodistas del día: los actos llamativos o aparatosos de los jerarcas o sus pactos y connivencias con los poderes de este mundo. Eso no es más que la historia anecdótica, superficial y, a menudo, espúrea. Por debajo de ésta, está la historia que pocas veces pasa a los libros y a los periódicos: la de quienes, en esperanza, van dando su vida al dar testimonio del amor de Dios a los hombres y hacer presente en medio de la oscuridad e insipidez de los reinos de este mundo "la sal y la luz" del Reino de Dios. Estos son los verdaderos seguidores de Jesús: los que están dispuestos a "padecer en su carne completando lo que aún falta a la pasión de Cristo" (Col 1,24), en la esperanza de la resurrección. RS/CREERLA: De esta manera, la fe en la resurrección no se traduce en una esperanza alienadora, sino en una esperanza comprometida y estimuladora. La resurrección de Cristo es como la protesta de Dios y el triunfo de Dios contra el espíritu de interés y de injusticia que lo llevaron a la cruz. Es el "no" de Dios, solemne y atronador, contra los injustos padecimientos y la injusta muerte del Justo. Creer en la resurrección es hacerse solidario de esta protesta, de este "no" de Dios a los padecimientos y muerte de los justos a manos de los injustos. Por eso el cristiano, que vive de la esperanza de la resurrección, no sólo está dispuesto a ser solidario de Dios "completando lo que aun falta a la pasión de Cristo", sino, al mismo tiempo, ser solidario de Dios en su protesta contra el padecimiento de los justos, haciendo obras de vida y de resurrección, contra las obras de sufrimiento y de muerte que el pecado de los hombres opera constantemente en este mundo. En la esperanza de la resurrección, y por la fuerza del Espíritu del resucitado, el cristiano está dispuesto a trabajar, luchar y morir con el mismo Jesús en "imitación de Cristo" para que se haga la voluntad de Dios "así en la tierra como en el cielo"; para que la gloria del resucitado y la justicia de Dios resplandezcan ya aquí en la tierra. La esperanza es la fuerza de la resurrección haciéndonos salir, ya desde ahora, de nuestra muerte. JOSEPVIVES SAL TERRAE 1987, nº 6. págs. 457-467

15 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


AFORISMES SOBRE LA ESPERANÇA 

Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes. Khalil Gibran (1883-1931) Ensayista, novelista y poeta libanés.

Es necesario esperar, aunque la esperanza haya de verse siempre frustrada, pues la esperanza misma constituye una dicha, y sus fracasos, por frecuentes que sean, son menos horribles que su extinción. Samuel Johnson (1709-1784) Escritor inglés.

En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. Khalil Gibran (1883-1931) Ensayista, novelista y poeta libanés.

Si supiera que el mundo se acaba mañana, yo, hoy todavía, plantaría un árbol. Martin Luther King (1929-1968) Religioso estadounidense.

Si ayudo a una sola persona a tener esperanza, no habré vivido en vano. Martin Luther King (1929-1968) Religioso estadounidense.

La esperanza es el peor de los males, pues prolonga el tormento del hombre. Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filosofo alemán.

La esperanza es el sueño del hombre despierto. Aristóteles (384 AC-322 AC) Filósofo griego.

Si la mañana no nos desvela para nuevas alegrías y, si por la noche no nos queda ninguna esperanza, ¿es que vales la pena vestirse y desnudarse? Goethe (1749-1832) Poeta y dramaturgo alemán.

La desesperanza está fundada en lo que sabemos, que es nada, y la esperanza sobre lo que ignoramos, que es todo. Maurice Maeterlinck (1862-1949) Escritor belga.

Es mejor viajar lleno de esperanza que llegar. Proverbio japonés

La esperanza y el temor son inseparables y no hay temor sin esperanza, ni esperanza sin temor. François de La Rochefoucauld (1613-1680) Escritor francés.

La esperanza hace que agite el naufrago sus brazos en medio de las aguas, aún cuando no vea tierra por ningún lado. Ovidio (43 AC-17) Poeta latino.

16 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Al deseo, acompañado de la idea de satisfacerse, se le denomina esperanza; despojado de tal idea, desesperación. Thomas Hobbes (1588-1679) Filósofo y tratadista político inglés.

Aunque tengamos la evidencia de que hemos de vivir constantemente en la oscuridad y en las tinieblas, sin objeto y sin fin, hay que tener esperanza. Pío Baroja (1872-1956) Escritor español.

Nunca será tarde para buscar un mundo mejor y más nuevo, si en el empeño ponemos coraje y esperanza. Alfred Tennyson (1809-1892) Poeta inglés.

Mi querida más fiel fue la esperanza que me suele engañar y no me deja. Ramón de Campoamor (1817-1901) Poeta español.

En cada amanecer hay un vivo poema de esperanza, y, al acostarnos, pensemos que amanecerá. Noel Clarasó (1905-1985) Escritor español.

Hoy es siempre todavía. Antonio Machado (1875-1939) Poeta y prosista español.

Que más mata esperar el bien que tarda que padecer el mal que ya se tiene. Lope de Vega (1562-1635) Poeta, novelista y dramaturgo español.

La esperanza, no obstante sus engaños, nos sirve al menos para llevarnos al fin de la existencia por un camino agradable. François de La Rochefoucauld (1613-1680) Escritor francés.

La esperanza le pertenece a la vida, es la vida misma defendiéndose. Julio Cortázar (1914-1984) Escritor argentino.

Cada vez que un hombre defiende un ideal, actúa para mejorar la suerte de otros, o lucha contra una injusticia, transmite una onda diminuta de esperanza. Robert Kennedy (1925-1968) Político y fiscal general estadounidense.

La esperanza no es ni realidad ni quimera. Es como los caminos de la Tierra: sobre la Tierra no había caminos; han sido hechos por el gran número de transeúntes. Lu Xun (1881-1936) Escritor chino

Cada criatura, al nacer, nos trae el mensaje de que Dios todavía no pierde la esperanza en los hombres. Rabindranath Tagore (1861-1941) Filósofo y escritor indio.

En la adversidad una persona es salvada por la esperanza. Menandro de Atenas (342 adC-292 adC) Dramaturgo Griego

17 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Salen errados nuestros cálculos siempre que entran en ellos el temor o la esperanza. Molière (1622-1673) Comediografo francés.

La esperanza es un árbol en flor que se balancea dulcemente al soplo de las ilusiones. Severo Catalina (1832-1871) Periodista y escritor español.

Donde una puerta se cierra, otra se abre. Miguel de Cervantes (1547-1616) Escritor español.

Grabad esto en vuestro corazón: cada día es el mejor del año. Emerson (1803-1882) Poeta y pensador estadounidense.

Quien ha perdido la esperanza ha perdido también el miedo: tal significa la palabra "desesperado". Arthur Schopenhauer (1788-1860) Filósofo alemán.

Mientras hay vida hay esperanza. Refrán

El sol no se ha puesto aún por última vez. Tito Livio (59 AC-64 AC) Historiador romano.

La esperanza es un estimulante vital muy superior a la suerte. Friedrich Nietzsche (1844-1900) Filosofo alemán.

La misma esperanza deja de ser felicidad cuando va acompañada de la impaciencia. John Ruskin (1819-1900) Crítico y escritor británico.

Un barco no debería navegar con una sola ancla, ni la vida con una sola esperanza. Epicteto de Frigia (55-135) Filósofo grecolatino.

Las decepciones no matan, y las esperanzas hacen vivir. George Sand (1804-1876) Escritora francesa.

La esperanza es una virtud cristiana que consiste en despreciar todas las miserables cosas de este mundo en espera de disfrutar, en un país desconocido, deleites ignorados que los curas nos prometen a cambio de nuestro dinero. Voltaire (1694-1778) Filósofo y escritor francés.

La esperanza es el único bien común a todos los hombres; los que todo lo han perdido la poseen aún. Tales de Mileto (624 AC-546 AC) Filósofo y matemático griego.

Con viento mi esperanza navegaba; perdonóla la mar, matóla el puerto. Lope de Vega (1562-1635) Poeta, novelista y dramaturgo español.

Una esperanza reaviva otra esperanza; una ambición, otra ambición. 18

Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Séneca (2 AC-65) Filósofo latino. 

¿Cual es el sueño de los que están despiertos?. La esperanza. Carlomagno

El infierno es esperar sin esperanza. André Giroux Escritor francés.

La esperanza nos sostiene, pero como sobre una cuerda tirante. Paul Valéry (1871-1945) Escritor francés.

Nunca se da tanto como cuando se dan esperanzas. Anatole France (1844-1924) Escritor francés.

La esperanza es un buen desayuno pero una mala cena. Sir Francis Bacon (1561-1626) Filósofo y estadista británico.

El que vive de esperanzas, muere de sentimiento. Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista y científico estadounidense.

Mientras las cosas son realmente esperanzadoras, la esperanza es un nuevo halago vulgar: sólo cuando todo es desesperado la esperanza empieza a ser completamente una fuerza. Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) Escritor británico.

La esperanza vieja es la más dura de perder. Elizabeth Barrett Browing (1806-1861) Poetisa inglesa.

El ocaso de una gran esperanza es como el ocaso del sol: con ella se extingue el esplendor de nuestra vida. Henry Wadsworth Longfellow (1807-1882) Poeta estadounidense.

Sin esperanza se encuentra lo inesperado. Heráclito de Efeso (540 AC-470 AC) Filósofo griego. Tanto más fatiga el bien deseado cuanto más cerca está la esperanza de poseerlo. Miguel de Cervantes (1547-1616) Escritor español.

 

El que vive de esperanzas corre el riesgo de morirse de hambre. Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista y científico estadounidense.

De la igualdad de habilidades surge la igualdad de esperanzas en el logro de nuestros fines. Thomas Hobbes (1588-1679) Filósofo y tratadista político inglés.

La esperanza es como el sol, que arroja todas las sombras detrás de nosotros. Samuel Smiles (1812-1904) Escritor y reformista escocés.

La esperanza de una felicidad eterna e incomprensible en otro mundo, es cosa que también lleva consigo el placer constante. John Locke (1632-1704) Filósofo inglés. 19

Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Los vuelos naturales del espíritu humano no van de placer a placer, sino de una esperanza a otra. Samuel Johnson (1709-1784) Escritor inglés.

Vive mejor el pobre dotado de esperanza que el rico sin ella. Ramón Llull (1235-1315) Filósofo y escritor en lengua catalana.

Más vale buena esperanza que ruin posesión. Refrán

El temor y la esperanza nacen juntos y juntos mueren. Pietro Metastasio (1698-1782) Poeta italiano.

Cuando uno pierde la esperanza se vuelve reaccionario. Jorge Guillén (1893-1984) Poeta español.

No hay condición tan baja que no tenga esperanzas, ni ninguna tan alta que no inspire temor. Lin Yutang (1895-1976) Escritor y filólogo chino.

La esperanza del bien es ya un gran bien. Constancio C. Vigil (1876-1954) Escritor y periodista uruguayo.

Los pueblos viven sobre todo de esperanzas. Sus revoluciones tiene por objeto sustituir con esperanzas nuevas las antiguas que perdieron su fuerza. Gustavo Le Bon (1841-1931) Psicólogo francés.

Me pregunto si las estrellas se iluminan con el fin de que algún día, cada uno pueda encontrar la suya. Antoine de Saint-Exupery (1900-1944) Escritor francés.

Todas mis esperanzas están en mí. Terencio (195 AC-159 AC) Autor cómico latino.

Esperar es siempre temer. Jacinto Benavente (1866-1954) Dramaturgo español.

La providencia nos ha dado el sueño y la esperanza como compensación a los cuidados de la vida. Voltaire (1694-1778) Filósofo y escritor francés.

Todo hombre no vive más que por lo que espera. Giovanni Papini (1881-1956) Escritor italiano.

20 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Més frases sobre l’esperança:                        

   

Que la esperanza no te lleve jamás a despreciar lo que tienes (proverbio escocés) El que vive de esperanzas, muere de sentimiento (B. Franklin) Jamás desesperes, aún estando en las mas sombrías aflicciones, pues de las nubes negras cae agua limpia y fecundante. - Miguel de Unamuno La esperanza es un espejo colgado en el futuro. - Max Jimenez Nunca temas a las sombras. Sólo constituyen el indicio de que en algún lugar cercano hay una luz resplandeciente. - Ruth Renkel Los deseos de nuestra vida forman una cadena, cuyos eslabones son las esperanzas. - Séneca Nunca se da tanto como cuando se dan esperanzas - Anatole France En la adversidad una persona es salvada por la esperanza. No hay caminos para la paz; la paz es el camino. - Mahatma Gandhi La desesperanza está fundada en lo que sabemos, que es nada. Y la esperanza sobre lo que ignoramos, que es todo. - Maeterinck La esperanza no es ni realidad ni quimera. Es como los caminos de la Tierra: sobre la Tierra no había caminos; han sido hechos por el gran número de transeúntes (Lu Xun) Quien ha perdido la esperanza ha perdido también el miedo: tal significa la palabra "desesperado". (Shopenhauer) La esperanza es como el sol, que arroja todas las sombras detrás de nosotros (Samuel Smiles) El ocaso de una gran esperanza es como el ocaso del sol: con ella se extingue el esplendor de nuestra vida Los vuelos naturales del espíritu humano no van de placer a placer, sino de una esperanza a otra (Samuel Jhonson) El que vive de esperanzas corre el riesgo de morirse de hambre (B. Franklin) El sol no se ha puesto aún por última vez (Tito Livio) Lo que embellece al desierto es que en alguna parte esconde un pozo de agua. Antoine de Saint-Exupery Lo más increible de los milagros es que ocurren - Gilbert Chesterton Un barco no debería navegar con una sola ancla, ni la vida con una sola esperanza La misma esperanza deja de ser felicidad cuando va acompañada de la impaciencia (Jhon Ruskin) Cada criatura, al nacer, nos trae el mensaje de que Dios todavía no pierde la esperanza en los hombres (Tagore) La esperanza es un estimulante vital muy superior a la suerte (Nietzsche) La esperanza es una virtud cristiana que consiste en despreciar todas las miserables cosas de este mundo en espera de disfrutar, en un país desconocido, deleites ignorados que los curas nos prometen a cambio de nuestro dinero (Voltaire) La esperanza es un árbol en flor que se balancea dulcemente al soplo de las ilusiones Somos aquello en lo que creemos - Wayne W. Dyer No soy pesimista. Soy un optimista bien informado - Antonio Gala Encomiéndate a Dios de todo corazón, que muchas veces suele llover sus misericordias en el tiempo que están más secas las esperanzas. - Cervantes 21

Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


                             

Sin fe se puede perder un juego cuando ya casi está ganado - Paulo Coelho Al que todo lo pierde, le queda Dios todavía - Arthur Schopenhauer Nunca será tarde para buscar un mundo mejor y más nuevo, si en el empeño ponemos coraje y esperanza - Alfred Tennyson En el crepúsculo de la memoria volveremos a reunirnos, volveremos a hablar juntos, y cantaréis para mí un canto más profundo: y si vuestras manos vuelven a encontrarse en otro sueño, construiremos otra torre en el cielo. - Khalil Gibrán Cada criatura, al nacer, nos trae el mensaje de que Dios todavía no pierde la esperanza en los hombres - Rabindranat Tagore La esperanza es el único bien común a todos los hombres; los que todo lo han perdido la poseen aún (Tales de Mileto) La esperanza vieja es la más dura de perder (Barret Browing) El más terrible de todos los sentimientos es el sentimiento de tener la esperanza muerta. - Federico García Lorca La esperanza es un buen desayuno pero una mala cena (Sir Francis Bacon) Una esperanza reaviva otra esperanza; una ambición, otra ambición (Séneca) No hay condición tan baja que no tenga esperanzas, ni ninguna tan alta que no inspire temor (Lin Yutang) Cuando uno que pierde la esperanza se vuelve reaccionario (Jorge Guillén) No hay que ser pesimista ni tener esperanza (Leonard Cohen) Más vale buena esperanza que ruin posesión. En cada amanecer hay un vivo poema de esperanza, y, al acostarnos, pensemos que amanecerá - Noel Clarasó ¿Cual es el sueño de los que están despiertos?. La esperanza - Carlomagno La esperanza es un empréstito que se le hace a la felicidad. Tanto más fatiga el bien deseado cuanto más cerca está la esperanza de poseerlo Cervantes La esperanza es un gran falsificador - Baltasar Gracian El temor y la esperanza nacen juntos y juntos mueren - Pietro Metastasio Todo hombre no vive más que por lo que espera. No sirve de nada alimentarse de esperanzas y despues desengañarse (Arthur Conan Doyle) La esperanza es una cosa buena, quizá la mejor de todas, y las cosas buenas nunca mueren (Stephen King) A cada día su pesar y su esperanza. Pero con una cosa me contento; que aunque pueda quitarme la esperanza, no me puede quitar el pensamiento. - Lope de Vega Hay tanta justicia en la caridad y tanta caridad en la justicia que no parece loca la esperanza de que llegue el día en que se confundan. - Concepción Arenal La esperanza será la espada que rompa nuestras cadenas - José Llamazales. Las esperanzas se encadenan (Séneca) Nadie conoce toda la amargura de lo que aguarda en el futuro. Y si de pronto apareciera como en un sueño, la negaríamos apartando los ojos de ella. A esto le llamamos esperanza. El hombre es una criatura de esperanza e inventiva y ambas cualidades desmienten la idea de que no es posible cambiar las cosas (Tom Clancy)

22 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


    

La esperanza es paradójica. Tener esperanza significa estar listo en todo momento para lo que todavía no nace, pero sin llegar a desesperarse si el nacimiento no ocurre en el lapso de nuestra vida (Erich Fromm) La esperanza es el hoy amargo. La esperanza prospera aun bajo las condiciones más inadecuadas (Alejandro Dolina) La esperanza es el sueño del hombre despierto - Aristóteles Cada nueva esperanza que sentimos nos hace ver de manera distinta el pasado Luis Rosales

TAIZÉ-LA ESPERANZA

¿Cuál es la fuente de la esperanza cristiana? En un tiempo donde nos cuesta encontrar razones para esperar, aquellos que depositan su confianza en el Dios de la Biblia tienen más que nunca el deber de justificar su esperanza delante de aquellos que les piden cuentas (1 Pedro 3, 15). En ellos está el querer captar aquello que la esperanza de la fe tiene de especifico para poder vivir. O incluso si por definición, la esperanza apunta hacia el porvenir, para la Biblia, ella se arraiga en el hoy de Dios. En la Carta 2003, el hermano Roger recuerda: «La fuente de la esperanza está en Dios que solo puede amar y que nos busca incansablemente.» En las Escrituras hebraicas, esta Fuente misteriosa de la vida que nosotros llamamos Dios se da a conocer porque llama a los humanos para entrar en una relación con él: él establece una alianza con ellos. La Biblia define las características de la Alianza con dos palabras del hebreo: hesed y emet ( por ejem. Éxodo 34,6 ; Salmo 25, 10 ; 40, 11-12 ; 85,11). En general, lo traducimos por «amor» y «fidelidad». Estos nos dicen primero que Dios es bondad y misericordia desbordantes para cuidar de los suyos y, en segundo lugar, Dios no abandonará nunca a aquellos que él ha llamado para entrar en su comunión. Ahí está la fuente de la esperanza bíblica. Si Dios es bueno y si no cambia nunca su actitud ni nos abandona jamás, entonces, sean cuales sean las dificultades – si el mundo tal y como lo vemos está tan lejos de la justicia, de la paz, de la solidaridad y de la compasión- para los creyentes esta no es una situación definitiva. En su fe en Dios, los creyentes empujan la espera de un mundo según la voluntad de Dios o, dicho de otro modo, según su amor. En la Biblia, esta esperanza es a menudo expresada con la noción de promesa. Cuando Dios entra en relación con los humanos, generalmente, va al mismo tiempo unido con la promesa de una vida más grande. Esto comienza ya en la historia de Abraham: «Yo te bendeciré, dice el Dios de Abraham. Y por ti se bendecirán todas las familias de la tierra» (Génesis 12, 2-3). Una promesa es una realidad dinámica que abre nuevas posibilidades en la vida humana. Esta promesa mira hacia lo venidero, pero se arraiga en una relación con Dios que me habla aquí mismo, que me llama a hacer elecciones concretas en mi vida. Las semillas del futuro se encuentran en una relación presente con Dios. Este arraigue en el presente se vuelve incluso más fuerte con la venida de Jesús el Cristo. En él, dice san Pablo, todas las promesas de Dios son ya una realidad (2 Corintios 1,20). 23 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Desde luego, no se refiere únicamente a un hombre que vivió en Palestina hace 2000 años. Para los cristianos, Jesús es el Resucitado que está con nosotros hoy en día. «Yo estoy con vosotros todos los días, hasta el fin de los tiempos» (Mateo 28,20). Otro texto de san Pablo es mucho más claro: «La esperanza no decepciona, porque el amor de Dios ha sido derramado en nuestros corazones por el Espíritu Santo que nos ha sido dado.» (Romanos 5,5) Lejos de ser un deseo para el futuro sin garantía de realización, la esperanza cristiana es la presencia del amor divino en persona, el Espíritu Santo, caudal de vida que nos lleva hacia el océano de una comunión en plenitud. ¿Cómo vivir de la esperanza cristiana? La esperanza bíblica y cristiana no significa una vida en las nubes, el sueño de un mundo mejor. Ella no es una proyección de aquello que quisiéramos ser o hacer. Ella nos lleva a ver las semillas de este nuevo mundo ya presente hoy en día, a causa de la identidad de nuestro Dios, a causa de la vida, de la muerte y resurrección de Jesucristo. Esta esperanza es incluso una fuente de energía para vivir de otra manera, para no seguir los valores de una sociedad fundada sobre el deseo de posesión y competición. En la Biblia, la promesa divina no nos pide sentarnos y esperar pasivamente a que ella se realice, como por arte de magia. Antes de hablar a Abraham de un vida en plenitud ofrecida, Dios le dice:«Deja tu país y tu casa a la tierra que yo te mostraré» (Génesis 12,1). Para entrar en la promesa de Dios, Abraham es llamado a hacer de su vida una peregrinación, a vivir un nuevo comienzo. De la misma manera, la buena noticia de la resurrección no es un modo de eludir las tareas de aquí abajo, sino más bien una llamada a ponernos en camino. «¿Galileos qué hacéis ahí mirando al cielo?...Id por el mundo entero, proclamad el Evangelio a todas las criaturas... Vosotros seréis mis testigos... hasta los confines de la tierra» (Hechos 1,11 ; Marcos 16,15 ; Hechos 1,8). Bajo el impulso del Espíritu de Cristo, los cristianos viven una solidaridad profunda con la humanidad cortada de sus raíces en Dios. Escribiendo a los Romanos, san Pablo evoca los sufrimientos de la creación en espera, los compara con los dolores de parto. Después continua: «Nosotros también, que poseemos las primicias del Espíritu, gemimos interiormente.» (Romanos 8, 18-23) Nuestra fe no nos sitúa en una posición privilegiada, fuera del mundo, sino que nosotros «gemimos» con el mundo, compartiendo su dolor, pero vivimos esta situación en la esperanza, sabiendo que en Cristo, «las tinieblas pasan y la luz verdadera brilla ya» (1 Juan 2, 8). Esperar, es primeramente descubrir en las profundidades de nuestros días una Vida que continua y que no puede parar. Acoger esta Vida incluso con un sí de todo nuestro ser. Y lanzándonos en esta Vida, somos conducidos a poner, aquí y ahora, en medio de los azares de nuestra vida en sociedad, signos de un porvenir distinto, semillas de un nuevo mundo que, a su momento traerán su fruto. Para los primeros cristianos, el signo más claro de este nuevo mundo era la existencia de comunidades compuestas de gente de distintos orígenes y lenguas diversas. A causa del Cristo, estas pequeñas comunidades surgían por todo el mundo mediterráneo. Sobrepasaban todo tipo de divisiones que les impedían estar cerca unos de otros, estos hombres y mujeres vivían como hermanos y hermanas, como la familia de Dios, rezando 24 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


juntos y compartiendo sus bienes según las necesidades de cada uno (ver Hechos 2, 4247). Se esforzaban en tener «un mismo amor, una misma alma, un único sentimiento» (Filipenses 2,2). Así brillaban ellos en el mundo como antorchas (ver Filipenses 2,15). Desde sus comienzos, la esperanza cristiana a encendido un fuego sobre la tierra. Carta de Taizé: 2003/3

Esperança humana, esperança cristiana Revista Catalana de Teologia Joan Ordi i Fernández

Resum L’esperança en la SALVACIÓ i en la PLENITUD DE LA VIDA I DE LA HISTÒRIA constitueix una dimensió essencial de l’experiència religiosa que és característica del cristianisme. En moments històrics de pessimisme o desànim, aquesta experiència religiosa basada en l’esperança hauria de constituir un agulló interessant per a la mateixa societat. I en el pla eclesial, comunitàriament no podem viure la fe deslligant-la de l’esperança i convertint-la en un simple instrument per assegurar ideològicament l’estabilitat de la institució. Convé deixar que la fe es nodreixi de l’esperança en què descansa, perquè la pràctica de l’amor i la recerca de justícia tinguin la seva font en el Déu que a través de Jesucrist ha obert la història a un futur insospitat de plenitud. Al cap i a la fi, l’Església és la comunitat dels qui creuen que Déu és més gran que la història i que els càlculs interessats de les institucions. Malgrat tots els determinismes i poders que dominen la història i van imposant la seva tirania sobre les persones i els pobles, tenir fe és confiar i treballar per la victòria de Déu sobre el mal, les limitacions deshumanitzadores i la mort. Hi està en joc la possibilitat de l’extensió del Regne de Déu en aquest món, a través de l’Església i més enllà de les seves fronteres institucionals, ja que la voluntat salvífica de Déu és universal.

LA TROBADA La trobada amb l'Altre (Ryszard Kapuscinski) El periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski reflexiona sobre les maneres en què les diferents cultures van establir contacte al llarg de la història i sobre els desafiaments que enfronta l'alteritat. És un fragment del recull de conferències: El encuentro con el Otro (Anagrama, 2007) Des de sempre, la trobada amb l'Altre ha estat una experiència universal i fonamental per a la nostra espècie. Segons diuen els arqueòlegs, els 25 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


primers grups humans eren petites famílies o tribus de trenta a cinquanta individus. Si haguessin estat més nombroses, el seu nomadisme hauria perdut rapidesa i eficiència. Si haguessin estat més reduïdes, l'autodefensa eficaç i la lluita per la supervivència els haurien resultat més difícils. Heus aquí, doncs, a la nostra petita família o tribu vagant a la recerca d'aliment. Tot d'una, es topa amb una altra família o tribu i descobreix que hi ha altres persones al món. Quin pas més significatiu en la història mundial! Quin descobriment transcendental! Fins llavors, els membres d'aquests grups primordials, que deambulaven en companyia de trenta o cinquanta parents, havien pogut viure en el convenciment que coneixien a tota la població mundial. Va resultar que no era així: també habitaven el món altres éssers similars a ells, altres persones! Però com actuar davant semblant revelació? Què fer? Quina decisió prendre? ¿Havien de carregar contra aquestes altres persones? ¿Mostrar-se indiferents i seguir el seu camí? O, més aviat, intentar conèixer-les i comprendre-les? Avui afrontem la mateixa opció que els nostres avantpassats fa milers d'anys. Una opció no menys intensa, fonamental i categòrica que llavors. Com ens hem de comportar amb l'Altre? Quina hauria de ser la nostra actitud cap a ell? Podria desembocar en un duel, un conflicte o una guerra. Tots els arxius contenen proves o testimonis d'aquests esdeveniments. I el món està ple d'innombrables ruïnes i camps de batalla. Tot això demostra el fracàs de l'home: no va saber o no va voler arribar a una entesa amb l'Altre. La literatura de totes les èpoques i països ha pres aquesta situació de debilitat i tragèdia com a tema central de mil maneres diferents. No obstant això, també podria donar-se el cas que, en lloc d'atacar i combatre, aquesta família o tribu primordial decideixi defensar-se de l'Altre separant i aïllant. Amb el temps, aquesta actitud deriva en coses com ara les torres i portes de Babilònia, la Gran Muralla xinesa, el llim romà i les pètries muralles incaiques. Afortunadament, en tot el nostre planeta hi ha proves abundants, encara que disperses, d'una experiència humana diferent: la cooperació. Em refereixo a les restes de ports, àgores, santuaris, places del mercat, als edificis, encara visibles, d'antigues acadèmies i universitats, als vestigis de rutes comercials com el Camí de la Seda, la Ruta de l’Ambre i la de les caravanes que travessaven el Sàhara. En tots aquests llocs, les persones es reunien per intercanviar idees i mercaderies. Allà feien les seves transaccions i negocis, concertaven pactes i aliances, descobrien metes i valors compartits. "L'Altre" va deixar de ser sinònim d'alguna cosa estranya i hostil, perillosa i letalment maligna. Van descobrir que cadascú portava dins un fragment de l'Altre, van creure en això i van viure tranquils. 26 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


En topar amb l'Altre, la gent va tenir, doncs, tres alternatives: fer la guerra, construir un mur al seu voltant o establir un diàleg. Al llarg de la història, la humanitat mai ha cessat d'oscil·lar entre aquestes alternatives. Ha optat per una o una altra, segons els temps i les cultures canviants. Salta a la vista que, en això, la humanitat és voluble, no sempre se sent segura, no sempre trepitja sòl ferm. És difícil justificar la guerra. Tots hi perden invariablement perquè les guerres són desastroses per als humans. Posen de manifest la seva incapacitat per comprendre, per posar-se al lloc de l'Altre, per actuar amb seny i benevolència. Per regla general, en aquests casos, la trobada amb l'Altre acaba tràgicament en una catàstrofe de sang i mort. En l'època contemporània, la idea que ens va portar a aïllar-nos de l'Altre, a envoltar-nos de grans muralles i amples fosses, va rebre el nom d'apartheid. Equivocadament, circumscrivim aquest concepte a les polítiques del règim blanc sud-africà, avui difunt. L'apartheid ja es practicava en els temps més remots. Dit en termes senzills, els seus partidaris proclamaven: "Cadascú és lliure de viure com vulgui, sempre que estigui el més lluny possible de mi si no pertany a la meva raça, religió o cultura". Com si això fos tot! En realitat, contemplem una doctrina de la desigualtat estructural de la raça humana. Els mites de moltes tribus i pobles inclouen la convicció que només ells són humans, és a dir, "nosaltres", els membres del nostre clan o comunitat. Els altres, tots els altres, són subhumans o ni tan sols això. Una antiga creença xinesa ho expressa de manera excel·lent: l'estranger era vist com un monstre del diable o, en el millor dels casos, una víctima del destí que no havia aconseguit néixer a la Xina. Aquesta creença presentava l'Altre com un gos, una rata o un rèptil. L'apartheid era, i segueix sent, una doctrina d'odi, menyspreu i repugnància cap al altre, cap a l'estranger. Que diferent va ser la imatge de l'Altre quan van prevaler les religions antropomòrfiques, la creença que els déus podien prendre la forma humana i actuar com a persones! En aquells dies, ningú podia dir si el caminant, viatger o foraster que venia cap a ell era una persona o un déu amb aspecte humà. Aquesta incertesa, aquesta ambivalència fascinant, va ser una de les arrels de la cultura hospitalària que ordenava prodigar atencions al foraster, a aquest ésser en última instància incognoscible. Cyprian Norwid es refereix a això quan, en la seva introducció a l'Odissea, analitza les fonts de l'hospitalitat que troba Ulisses en el seu viatge de retorn a Ítaca. "Allà, davant de cada captaire i caminant estranger -observa Norwid- la primera sospita era si no seria Déu qui l’enviava. [...] Ningú podria haver estat rebut com hoste si la primera pregunta hagués estat:? Qui és aquest foraster? ' . Però les preguntes humanes només venien després, un cop respectada la divinitat que hi havia en ell. Ho anomenaven `hospitalitat' i, per la mateixa raó, la incloïen entre les virtuts i les pràctiques piadoses. Pels grecs d’Homer, ningú era `l'últim entre els homes': [el foraster] sempre era el primer, és a dir, diví." 27 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


En aquesta interpretació grega de la cultura de la que ens parla Norwid, les coses revelen un nou significat favorable a les persones. Les portes no hi són només per tancar-les contra l'Altre; també poden obrir-se a ell i convidar-lo a entrar. El camí no ha d'estar necessàriament al servei de tropes hostils, també pot ser la via per la qual vingui cap a nosaltres algun déu vestit de pelegrí. Gràcies a aquesta interpretació, el món que habitem comença a ser no només més ric i divers, sinó també més benèvol. Un món en el que desitgem trobar-nos amb l'Altre. Emmanuel Lévinas diu que la trobada amb l'Altre és un "esdeveniment" o també "esdeveniment fonamental", l'experiència més important, la que arriba fins els horitzons més llunyans. Com és sabut, Lévinas va ser un filòsof del diàleg, juntament amb Martin Buber, Ferdinand Ebner i Gabriel Marcel (més tard, el grup inclouria Jozef Tischner). Ells van desenvolupar la idea de l'Altre com una entitat única i irrepetible, contraposada -de manera més o menys directa- a dos fenòmens del segle XX: el naixement de les masses, que va abolir l'estat de separació de l'individu, i l'expansió d'ideologies totalitàries destructives. Aquests filòsofs, per als quals el valor suprem era l'individu humà (jo, tu, l'Altre), van intentar salvar-lo de la seva obliteració per obra de les masses i el totalitarisme. Per això van fomentar el concepte de l’ "Altre" per subratllar les diferències entre els individus, entre les seves característiques no intercanviables i irreemplaçables. Va ser un moviment increïblement important que va rescatar i va elevar l'ésser humà i l'Altre. Lévinas va proposar que no només hem de dialogar cara a cara amb l'Altre: també hem de "responsabilitzar-nos" per ell. Pel que fa a les relacions amb l'Altre, amb els altres, els filòsofs del diàleg van rebutjar la guerra perquè conduïa a l'anihilament. Van criticar les actituds d'indiferència o encasellament i, en canvi, van proclamar la necessitat -o fins i tot el deure ètic- d'apropar-nos i obrir-nos a l'Altre, de tractar-lo amb benevolència. Dins el cercle d'aquestes idees i conviccions, una actitud semblant d'indagació i reflexió sorgeix i es desenvolupa al gran treball de recerca d'un home que va estudiar i es va doctorar en filosofia a la Universitat Jagielloniana, i va ser membre de l'Acadèmia de Ciències polonesa: Bronislaw Malinowski. El seu problema va ser com abordar l'Altre. No com una entitat exclusivament hipotètica i abstracta, sinó com una persona de carn i os, pertanyent a una altra raça, amb creences i valors diferents dels nostres i amb uns costums i cultura pròpies. Cal assenyalar que el concepte de l'Altre sol definir des del punt de vista de l'home blanc, l'europeu. Però avui dia, quan creuo a peu un llogaret muntanyesa d'Etiòpia, els nens em segueixen en alegre tropell i em criden: "Ferenchi, ferenchi!" ("Estranger, altre"). Aquest és un exemple del desmantellament de la jerarquia del món i les seves cultures. Els altres, en veritat, són tals, però, per a aquests altres, l'Altre sóc jo. 28 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


En aquest sentit, tots estem en el mateix pot. Tots els habitants del nostre planeta són l'Altre per als altres, Jo per Ells i Ells per mi.

L'antropòleg Bronislaw Malinowski (1884-1942), amb els indis de les illes Trobriand, part de l'arxipèlag melanesi de Papua-Nova Guinea.

En temps de Malinowski i en els segles anteriors, l'home blanc, l'europeu, va emigrar del seu continent quasi exclusivament per lucrar: per conquerir noves terres, capturar esclaus, traficar o missionar. De vegades, aquestes expedicions van ser increïblement sagnants, com la conquesta i colonització d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania. Malinowski va partir cap a les illes del Pacífic amb un objectiu diferent: aprendre sobre l'Altre. Conèixer els costums, el llenguatge i l'estil de vida del seu proïsme. Volia veure'ls i sentir-los personalment, experimentar per, després, poder parlar-ne. Tal obstinació potser sembli obvia, però va resultar revolucionària i va posar el món de cap per avall. Despullar una debilitat o, potser, una mera característica que apareix en totes les societats, encara que en diversos graus: els costa comprendre altres cultures. El mateix passa amb els individus que pertanyen a determinada cultura i, per tant, són els seus partícips i portadors. Després de la seva arribada a les illes Trobriand per fer investigacions de camp, Malinowski va declarar que els blancs amb diversos anys de residència al lloc no només desconeixien per complet als aborígens i la seva cultura: de fet, la idea que tenien d'ells era totalment errònia , tenyida de menyspreu i arrogància. Malinowski va aixecar la seva tenda enmig d'un llogaret i conviure amb els naturals, com si volgués fastiguejar als colons i els seus costums. La seva experiència no va resultar fàcil. En A Diary in the Strict Sense of the Term, esmenta constantment els seus problemes, enutjos, desesperació i depressió. Alliberar-se de la pròpia cultura costa molt car. Per això és tan important tenir una identitat pròpia, diferent, i una idea aproximada de la nostra força, valor i maduresa. Només llavors podrem encarar amb confiança una altra cultura. En cas contrari, ens recluirem, temorosos, en el nostre amagatall i ens aislaremos dels altres. Tant més, ja que l'Altre és un mirall en el qual ens observen, que desemmascara i nua, i que preferiríem evitar. És interessant assenyalar que mentre a la se a Europa natal es lliurava la Segona Guerra Mundial, el jove antropòleg es concentrava a investigar la cultura d'intercanvi, contactes i rituals comuns entre els habitants de les Trobriand -als que dedicaria la seva excel·lent obra 29 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Els argonautes del Pacífic Occidental –i a formular la seva tesi "per jutjar alguna cosa, cal ser-hi", tan rarament observada malgrat la seva importància. Va proposar una altra tesi increïblement audaç per a la seva època: no hi ha cultures superiors o inferiors, només hi ha cultures diferents, amb diverses maneres de satisfer les necessitats i expectatives dels seus integrants. Per a ell, una persona diferent, d'una raça i cultura diferents, és una persona la conducta del qual es caracteritza per la dignitat i el respecte dels valors que reconeix, de la seva tradició i els seus costums. Malinowski va iniciar la seva obra en el moment en què naixien les masses; nosaltres vivim el període de transició d'aquesta societat de masses a una nova societat planetària. Hi ha molts factors subjacents: la revolució electrònica, el desenvolupament sense precedents de totes les formes de comunicació, els grans progressos en el transport i el moviment. I la consegüent transformació, encara en curs, de la cultura, en el sentit ampli del terme, i de la consciència de si mateixa que té la generació més jove. Com alterarà això les relacions entre nosaltres, que tenim una sola cultura, i els pobles que en tenen una altra o unes altres? Com influirà en la relació Jo-l’Altre dins de la meva cultura i més enllà d'ella? És molt difícil donar una resposta inequívoca i concloent perquè el procés està en curs i nosaltres, immersos en ell, no tenim la menor possibilitat de prendre la distància necessària que afavoreix la reflexió. Lévinas va considerar la relació Jo-l’Altre dins dels límits d'una civilització única, racial i històricament homogènia. Malinowski va estudiar les tribus melanèsies quan encara es trobaven en el seu estat primitiu, quan encara no havien estat violades per l'influx de la tecnologia, l'organització i els mercats occidentals. Avui, aquesta possibilitat és cada vegada menys freqüent. Les cultures es tornen cada vegada més híbrides i heterogènies. Fa poc, vaig veure una cosa sorprenent a Dubai. Una noia, sens dubte musulmana, caminava per la platja. Vestia brusa i jeans molt cenyits, però portava el cap, i només el cap, tan hermèticament embolicat que ni tan sols se li veien els ulls. Avui, escoles senceres de crítica filosòfica, antropològica i literària s'ocupen, sobretot, de la hibridació i la vinculació. Aquest procés cultural està en marxa especialment en aquelles regions en què les fronteres dels estats també delimiten cultures diferents (per exemple, la frontera entre Estats Units i Mèxic) i en les megalòpolis les poblacions representen les més diverses cultures i races (com Sao Paulo , Nova York o Singapur). Diem que el món s'ha tornat multiètnic i multicultural, no perquè hi hagi més comunitats i cultures d'aquest tipus que abans, sinó més bé perquè expressen amb més energia i arrogància, i en veu més alta, la seva exigència de ser acceptades, reconegudes i admeses a la taula rodona de les nacions. 30 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


No obstant això, el veritable desafiament del nostre temps, la trobada amb el nou Altre, deriva igualment d'un context històric més ampli. A la segona meitat del segle XX, dos terços de la humanitat es van alliberar de la dependència colonial per esdevenir ciutadans dels seus propis estats que, nominalment almenys, eren independents. En forma gradual, aquests pobles comencen a redescobrir el seu passat, els seus mites i llegendes, les seves arrels, els seus sentiments d'identitat i, per descomptat, l'orgull que això genera. Comencen a adonar-se que són els amos de casa i els capitans del seu destí. I miren amb odi qualsevol temptativa de reduir-los a coses, a figurants, a víctimes i objectes passius d'una dominació. Durant segles, el nostre planeta va estar habitat per un petit grup de gent lliure i grans multituds esclavitzades. Ara, l’omplen cada vegada més nacions i societats amb un sentiment creixent del seu valor i importància individuals. Sovint, aquest procés passa enmig d'enormes dificultats, conflictes, drames i pèrdues. Potser estem avançant cap a un món tan absolutament nou i canviat, que amb la nostra experiència històrica no n'hi haurà prou per comprendre i moure'ns-hi. En tot cas, el món en què entrem és el Planeta de les Grans Oportunitats. Però aquestes no són incondicionals, més aviat, estan obertes únicament als que prenguin seriosament el seu treball i, així, demostrin que es prenen seriosament a si mateixos. Aquest és un món amb moltes ofertes potencials, però també amb moltes exigències, i en el qual, sovint, les dreceres fàcils no porten enlloc. Ens toparem constantment amb el nou Altre que, a poc a poc, anirà emergint del caos i el tumult actuals. Aquest nou Altre podria sorgir de la trobada de dos corrents contradictoris que modelen la cultura del món contemporani: la globalització de la nostra realitat i la conservació de la nostra diversitat i singularitat. Potser, l'Altre sigui el fill i hereu d'aquests dos corrents. Hauríem de buscar el diàleg i l'entesa amb el nou Altre. Els anys viscuts entre pobles remots em van ensenyar que la bondat cap al proïsme és l'única actitud que pot tocar el punt sensible, humà, de l'Altre. Qui serà aquest nou Altre? Com serà la nostra trobada amb ell? Què direm i en quin idioma? Podrem escoltar-nos mútuament? Podrem comprendre'ns? Em pregunto si tant nosaltres com l'Altre desitjarem apel·lar (i aquí cito a Conrad) a allò que "parla a la nostra capacitat de delit i sorpresa, a la sensació de misteri que envolta la nostra vida; al nostre sentiment de pietat, bellesa i dolor; al sentiment latent de confraternitat amb tota la Creació. I a la convicció, subtil però invencible, d'una solidaritat que entrellaça la solitud d'innombrables cors: la solidaritat en els somnis, l'alegria, la pena, les ambicions, les il·lusions, l'esperança , la por. La que uneix els homes i tota la humanitat: els morts amb els vius i els vius amb els que han de néixer ". (Ryszard Kapuscinski) Cracovia, 2005 31 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist Arnús, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


32 Equip de Pasqua 2014 - Germans Maristes - Evarist ArnĂşs, 44 - 08014 BCN Tel. 93 490 81 46 - Fax 93 490 40 67 - pasquavellanes@maristes.cat - www.maristes.org/pasqua/avellanes


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.