EL FOC, EINA PROJECTUAL DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI _ Carles Martínez - Almoyna Gual 2013 by Master Paisatge

EL FOC, EINA PROJECTUAL DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI CARLES MARTINEZ-ALMOYNA GUAL TESINA FINAL DEL MASTER Dâ&#x20AC;&#x2122;ARQUITECTURA DEL PAISATGE - JULIOL 2013

AGRAÏMENTS Encara que tot el procés d’elaboració d’aquesta tesina ha estat un camí llarg i bastant solitari, vull agrair a totes les persones que m’han acompanyat en ell, començant per la Patricia Pérez com tutora de la tesina, amb els seus suggeriments de contingut i bibliografia. A la SueAnne Ware, que a pesar d’estar a l’altra punta de món també m’ha ajudat molt a definir el contingut i la bibliografia. A en Luis Berbiela i n’Oriol Doménech de l’IBANAT per proporcionar-me informació i cartografia de la meva estimada roqueta. A l’Esther Santamaria, que a pesar de les limitacions m’ha ajudat en l’elaboració de cartografia. I als meus pares i a na Zélia, que a pesar de no entendre massa be de que tracta tot això, sempre m’han recolzat, ajudat, i aguantat.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ 1. De la lògica de construir al lloc a l’ecologia 2. Una aproximació a la problemàtica del foc als nostres paisatges 3. Les preguntes 4. Les tres escales de la proposta metodològica

LES BASES CONCEPTUALS “el foc trobarà el buit cap al qual i des de el qual es pugui moure” (Threophrastus, segle III a.C.)

EL FOC, UN FENÒMEN SOCIOLÒGIC 1. Construir el paisatge des de l’ús del foc 2. El foc, el gran oportunista 3. Control, protecció, supressió.... 4. Les capes de seguretat

II.

L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL 1. El triangle del foc, i l’home al centre 2. L’asimetria dels canvis a la vegetació mediterrània 3. L’erosió com a factor clau 4. Biomassa o biodiversitat?

ÍNDEX

LES EINES PROJECTUALS “cal retornar al foc el seu paper d'afavoridor de la vegetació enlloc del d'agent de destrucció” (Margalef, 1992)

LA PREDICCIÓ 1. El paisatge des de la pertorbació 2. Representar els sectors i els períodes de risc 3. La predicció de les dinàmiques successió - pertorbació

II.

EL FOC ASSUMIT 1. De la supressió del foc a la gestió del foc 2. Intervenir en les fragilitats paisatgístiques 3. Els punts regeneradors

III.

EL FOC CONTROLAT 1. Adaptar una tècnica mil·lenària 2. Protegir-se del foc amb el foc 3. El foc prescrit dintre del conjunt d’eines de gestió

A MODE DE SINTESI I.

LA RESILIENCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI 1. El cost de preservar i transformar la matriu biofísica mediterrània. 2. La gestió del foc el dubte del mètode 3. Promoure la resiliència des de les petites intervencions 4. El final d’un treball obert

BIBLIOGRAFIA

INTRODUCCIÃ&#x201C;

INTRODUCCIO

La inversió de la mirada: visió en planta de la vall de Sóller i part de la Serra d’Alfàbia (elaboració pròpia). 9

INTRODUCCIO

1. De la lògica de construir al lloc a l’ecologia M’agradaria començar aquest treball teòric que finalitza el procés com alumne del MAP, fent una menció personal, que per a que el lector no s’espanti, asseguro sols estarà limitada a la introducció. Per que sempre he pensat que per entendre millor els arguments que algú exposa a través d’un discurs es necessari saber alguna cosa de la persona. Bé, del personatge (la persona pública), que es del que es tracta fora de l’àmbit de les relacions personals, com per exemple a l’àmbit acadèmic o professional. Allà va: Vaig arribar al MAP al 2010 després de mes de deu anys de carrera professional com arquitecte, bàsicament treballant en tot tipus de projectes d’arquitectura (també amb alguna experiència en urbanisme, i menys, en interiorisme), i amb un progressiu acostament als projectes d’espais públics urbans. No tenia (ni menys ara) cap perfil professionalment definit, ja que sempre, tant a la carrera com treballant, m’ho vaig passar bé fent qualsevol tipus de treball. Així, vaig arribar al MAP ja bastant format professionalment, amb un cert enfoc pluridisciplinar i amb un progressiu interès per la dimensió social de l’arquitectura que ja va néixer a la carrera. Aspectes que penso que son claus per entendre per què m’he trobat tan còmode aprenent una altra disciplina com el paisatgisme; disciplina que quan vaig començar el màster no tenia massa clar en què consistia, i que he de confessar, m’ha exercit un cert paper redemptor a nivell intel·lectual. M’explico: El paper del lloc, sempre ha estat un aspecte clau en la meva visió del que significa el construir. Per que sempre he pensat que el procés d’edificar suposa intentar assolir un mal menor. Que l’objectiu ha de ser intentar entendre el lloc per interpretar-lo a través de la intervenció, intentant que el seu impacte sigui el menor possible. Perque penso que sempre es mes interessant un entorn natural que un camp de cultiu; i que sempre un camp de cultiu es millor que qualsevol urbanització. Bàsicament per l’aspecte d’escala i de rapidesa d’intervenció que ha portat el segle XX al procés transformador del territori, ja que abans de la ciutat difosa i de les eines contemporànies de transformació del medi, la relació de l’intervenció humana amb l’entorn era molt diferent; era molt mes dialogant. Superposava capes, establint una relació profunda (història, materials, solucions constructives, etc) amb el lloc. Aprendre a intervenir des de el no construït per a mi ha suposat una redempció al treballar com a paisatgista i una gran ajuda per poder entendre millor el que significa el lloc treballant com arquitecte o urbanista. Perque sempre, abans d’arribar al MAP, encara que valorarava molt el no construït, veia el territori des de l’òptica de la intervenció urbana: mirava un paisatge i entre l’entorn natural, el que veia era història humana mes o menys superposada i construïda a través de camps de cultiu, de carrers, de places, o d’edificis. Per a mi, això tant senzill es el que valoro més de tot el que he aprés al MAP: a ser capaç de veure el que abans veia negre com a blanc. A ser capaç d’invertir la mirada, passant de l’home a la natura, que té les seves dinàmiques, que té el seu propi temps. 10

INTRODUCCIO

2. Una aproximació a la problemàtica del foc als nostres paisatges El procés d’elecció del tema va ser llarg i complicat. Tenia clar, això si, que volia que tractés sobre un tema de certa rellevància social que sortís de l’àmbit purament disciplinar i em donés l’oportunitat de conèixer aspectes sobre la Mediterrània, Mallorca, els canvis d’ús del sòl i el creixement del sòl urbà a través de les infraestructures del transport. Després de donar-li moltes voltes al paisatge cultural del Pla de Mallorca i a la seva transformació urbana, no veia clara la temàtica al trobar-la massa vinculada a l’urbanisme i poc al paisatgisme. De sobte se’m va encendre la llum del convenciment al pensar que la tesina podia tractar sobre els incendis forestals, tema que també sempre m’havia interessat molt i que veia que havia estat molt poc tractat a la Mediterrània des de l’òptica del paisatgisme. I tot i que no sabia exactament de què tractaria, si que estava convençut del marc general, que m’interessava molt per varis motius. En primer lloc, per l’aspecte social, ja que es un tema recurrent als medis de comunicació al ser un fenomen contemporani de rellevància social per la pèrdua de patrimoni tant humà com natural. Es a dir, es un tema que no sols interessa als paisatgistes o a gent especialitzada si no que interessa a gran part de la societat. En segon lloc, per l’aspecte econòmic que suposa l’enorme despesa de recursos públics destinats a l’extinció d’uns incendis que a l’hora generen unes altes pèrdues econòmiques que també estan vinculades a la desestructuració territorial per motius socioeconòmics. I finalment, per que es un tema apassionant des de el punt de vista ecològic: anys i anys acaben reduïts a no res amb una tarda d’estiu, per tornar després lentament al punt de partida. Es a dir, reunia els condicionants que des de el principi volia que tingués la tesina al ser un fenomen contemporani i pluridisciplinar que abastava aspectes socials, econòmics i ecològics i que a mes, estava molt poc tractat a la Mediterrània. A mesura que anava llegint i me n’adonava de la complexitat del tema, poc a poc vaig anar construint el contingut de la tesina, que volia que plantegés el foc com un fenomen social (que te a veure amb la pròpia evolució de l’Home i la seva canviant relació fins als nostres dies) així com un fenomen ecològic (el d’una pertorbació natural que ara es veu com un desastre ecològic). Tot per assolir la consecució d’una metodologia de gestió forestal viable tant des de el punt de vista socio-econòmic com ecològic que impliqués entendre el foc d’una altra forma, adaptant al nostre mosaic les eines que ja s’utilitzen des de fa anys a Austràlia, Canadà i els EEUU amb l’objectiu final d’aconseguir una major resiliència dels nostres paisatges enfront a la pertorbació del foc, amenaçats per la homogeneïtzació i la pèrdua de biodiversitat. El plantejament final de la tesina ha estat el d’un treball teòric obert que planteja moltes preguntes a nivell d’aplicació pràctica i d’investigació aplicada, pensant que tant de bo qualque dia la pugui reprendre per completar-la teòricament i sobretot per portar-la a nivell d’investigació aplicada amb l’objectiu que pugui tenir una utilitat social mes enllà de l’estricament acadèmica. 11

INTRODUCCIO

La diversitat del mosaic agroforestal mediterrani: Mallorca com exemple (imatges pròpies)

3. Les preguntes Les preguntes plantejades abans i durant el procés d’elaboració de la tesina han estat moltíssimes. Moltes, les mes fàcils de respondre a partir de paràmetres objectius i racionals, he aconseguit aclarirles a través de les lectures. Altres, les que suposen una major interpretació, un component subjectiu, la veritat es que no sé si he aconseguit respondre-les amb major o menor coherència. En qualsevol cas, un cop finalitzat el procés de redacció de la tesina, que es quan escric aquestes línees introductòries, assenyalaré algunes de les que considero mes obertes a la interpretació: -

Tenim ara un règim d’incendis realment tan alt?; té sentit cercar que no hi hagin incendis?

Perquè socialment es veu el foc com un fenomen únicament destructiu?

Perquè altres pertorbacions realment nocives pel medi ambient no surten mai a les noticies?

Perquè es diu que perdem biodiversitat?; tenen els incendis alguna cosa a veure?

Es sostenible el cost econòmic que ens suposa el fer front a l’actual règim d’incendis?

Perquè les úniques zones forestals considerades atractives socialment son les arbrades?

Com es pot predir l’evolució en el temps de la vegetació?

Com es pot cartografiar el dinamisme de la successió vegetal?; i el de la pertorbació del foc?

La xarxa antiincendis té algun sentit fora de la protecció de propietats humanes?

Podem fer un altre tipus de gestió forestal en relació als incendis forestals?

Podem adaptar a la Mediterrània models desenvolupats a altres entorns del Món cremables?

No es contradictori cremar per reduir els efectes de l’incendi forestal?

Hi ha mes biodiversitat a un entorn bastant incendiat que a un no incendiat?

Perquè no s’utilitza a la Mediterrània el foc prescrit?

Com podem reduir les despeses de la gestió forestal augmentant els nivells de protecció?

Pot ser sostenible econòmicament una gestió que es realitza bàsicament en sòl privat?

Com es pot assumir l’error i les circumstàncies imprevistes a la gestió forestal?

Es possible aconseguir uns paisatges mes resilients a la pertorbació del foc?

Com es pot fer la gestió del foc a la Mediterrània? 12

INTRODUCCIO

4. Les tres escales de la proposta metodològica L’objectiu de la tesina es establir una investigació teòrica oberta amb voluntat d’aplicació pràctica sobre la relació del foc amb els nostre característic mosaic mediterrani. Entenent el mosaic com la manifestació paisatgística de la superposició de l’acció feta per l’home durant milers i milers d’anys sobre la matriu biofísica preexistent. A partir d’aquest raonament, el foc es veu com un fenomen ecològic, que forma part de les pertorbacions naturals que des de sempre han modelat la Mediterrània a l’hora que un fenomen social, que també neix amb l’Home i que gira al voltant de l’Home. A partir d’aquí, el foc, dintre d’un entorn tan antropitzat com es el mosaic mediterrani, passa de ser una pertorbació d’origen natural a ser una pertorbació també antropitzada per l’Home, que la genera directa o indirectament, a l’hora que s’aprofita de ella o la pateix. Així, la problemàtica del incendis forestals s’aborda a la tesina des de l’equilibri entre l’enfocament social i l’ecològic, entenent que com a tal problemàtica es veu clarament influïda pels canvis que el propi esser humà ha generat al medi ambient des de la revolució industrial fins avui en dia. La problemàtica dels incendis forestals es un fenomen global, que té a veure amb factors globals, es un fenomen Mediterrani, que té a veure amb factors estrictament nostres, i es al cap i a la fi un fenomen local, real, ja que forma part de la realitat immediata de cada un dels habitants de la Mediterrània. D’aquesta forma, la tesina juga tot el temps amb aquestes tres escales: la global, amb les experiències d’altres zones cremables del Mon, la regional, amb els problemes comuns de tots el països de la Mediterrània europea (la situació del sud i l’est de la Mediterrània es molt diferent), i l’escala local, la de la meva terra, Mallorca, simplement com exemple, com podria ser qualsevol altra zona de la Mediterrània. L’objectiu de la tesina no sols es descriptiu, es també propositiu. A partir de la descripció, s’estableix una crítica a la forma en com es gestionen els incendis a la Mediterrània europea, comparant aquesta amb com es gestionen als països mes avançats del mon en relació al vincle entre paisatge i foc (com son els EEUU, Canadà i Austràlia). A partir d’aquí es proposa una metodologia de gestió forestal, que anomeno gestió del foc, que va des de el procés projectual (anàlisi i projecte) fins a la gestió adaptativa. La gestió del foc i la proposta metodològica de gestió forestal que proposo, al cap i a la fi es una adaptació de la gestió que es porta a terme als països abans mencionats (fire management en anglès) que a la vegada es un procés obert a la investigació i als canvis. En aquest sentit, la metodologia proposada es conseqüència del procés d’aprenentatge realitzat a través de la tesina a partir de les lectures i la recerca realitzades així com de les pròpies reflexions personals, que ens molts casos he anat veient refermades per les pròpies lectures i la recerca. L’objectiu final de la tesina seria contribuir al debat entorn als canvis que s’han de realitzar en la gestió forestal dels països europeus de la Mediterrània, que en relació a la importància del foc com element pertorbador del sistemes vegetals mediterranis, ens ha de portar a la gestió del foc. 13

INTRODUCCIO

El foc, un fenomen global: mapa d’incendis al mon del 30-06-13 fins al 09-07-13 (www.nasa.gov)

El mosaic mediterrani i els incendis: Es generen molts focs però la majoria acaben sent incendis de petita superfície que no consten a les estadístiques. Per exemple, de 2001 a 2011, dels focs que van haver-hi a Espanya, el 64,1% van ser conats (<1Ha), el 35,7% incendis (>1Ha) i sols el 0,2% foren grans incendis (>500Ha) (dades del Ministeri de Medi Ambient). Plànols on es mostren la densitat de grans incendis majors de 1000Ha i la incidència real del foc al mosaic (www.fireparadox.org)

La pertorbació del foc, un fenomen natural a la Mediterrània: estat primaveral i estival de la vegetació segons l’index d’activitat fotosintetitzadora: força alta (verds i blaus), mitjana (grocs), molt baixa (marrons) i negativa (blanc i vermells). (Atles ambiental de la Mediterrània, 1999) 14

LES BASES CONCEPTUALS EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

“El foc trobarà el buit cap al qual i des de el qual es pugui moure” (Threophrastus, segle III a.C.)

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

1. Construir el paisatge des de l’ús del foc Des de els inicis de l’evolució de l’Home, el foc sempre va estar allà. El que sempre ha estat un fenomen generat per la natura a través de llamps o erupcions volcàniques, poc a poc, l’home va ser capaç de domesticar‐lo, de fer‐lo també seu. La domesticació del fenomen natural del foc per part de l’esser humà va ser clau en el seu procés de evolució, expansió i colonització de la Terra des de l’homo erectus africà, passant pels diversos tipus d’homo, fins a l’actual homo sapiens. I es que els primers indicis d’ús domesticat del foc daten de fa 1,4 milions d’anys a un jaciment arqueològic de Kènia, havent‐hi exemples posteriors arreu del mon. A la Mediterrània, la resta mes antiga d’ús del foc per part de l’home es troba a la vall del riu Jordà fa uns 800.000 anys. Es a dir, tenim evidències d’una antiquíssima relació de l’esser humà amb el foc, que mostren que l’home sabia utilitzar el foc per cuinar, escalfar, il.luminar, produïr eines, i sobretot, pel tema que ocupa aquesta tesina, per modificar el paisatge, que en l’àmbit mediterrani es pot ubicar fa uns 125.000 anys, quan es troba un us generalitzat del foc. D’aquesta forma, el que solament era un fenomen natural, va passar a ser també un fenomen induït per l’home degut al seu ús com a eina. L’home va veure en el foc la primera eina de manipulació del ecosistemes al comprovar com els incendis forestals creaven ecotons mes rics. Així, començà a utilitzar el foc per facilitar la caçera, incrementar el nombre de vegetals comestibles (tubercles, herbes, arbusts o arbres) i facilitar l’expansió territorial dels grups de caçadors i recol∙lectors del Paleolític. “Amb el progressiu creixement dels grups humans amb avançades tècniques de caça i recol∙lecció, l’home va anar tenint un major vincle amb la ramaderia d’herbívors semi‐domesticats com cérvols, gaseles, cabres o bovins, sobretot a partir de la darrera dessecació interglacial, fa uns 20.000 anys, on els principals valors climàtics i els diferents tipus vegetals s’establiren a la Mediterrània” (Naveh, 1975).

El foc, eina de colonització territorial i expansió cultural: Els primers Homo s’establiren a tota la Mediterrània al voltant del 500.000 anys a.C. ja sabent utilitzar el foc, ús que era generalitzat quan arribà l’Homo Sapiens i pogué pintar les pintures del Baix Paleolític utilitzant el foc per il∙luminar les coves. Plànol de la migració de l’Homo Sapiens en milers d’anys (www.wikipedia.org) i imatge de la cova d’Altamira (www.jimhopper.com) 18

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC Per alimentar i retenir els primigenis grups d’herbívors domesticats, dintre d’una vida cada cop mes sedentària, l’home va anar aprenent a utilitzar el foc per crear pastures al voltant de les coves. Començà així la primera de les successives etapes de la modificació antròpica del paisatge mediterrani al generar el primer dels grans processos erosius i depositius que l’han anat configurant. D’aquesta forma el foc es va anar establint com a condicionant essencial de la vegetació mediterrània actual, junt amb l’eixut i el posterior efecte massiu de l’herbivòria. “El foc va servir com un estimulant ambiental per l’evolució cultural de l’home” (Naveh, 1975), permetent aconseguir a través de la crema millors pastures, que facilitaren l’accés a un aliment molt mes abundant i senzill d’aconseguir a través de la ramaderia. També va permetre descobrir a l’home la recol.leccio de gra després del foc fa uns 12.000 anys, que va ser el primer pas en el procés de domesticació que culminà amb el seu cultiu agrícola al Neolític, fa uns 8.000 anys. Al Neolític es començà la modificació paisatgísitica a gran escala utilitzant el foc com a principal eina per aconseguir nous camps i pastures així com per a mantenir i regenerar el sòls agrícola i ramader. Aquest procés va continuar durant l’edat de bronze, del ferro i els períodes hel·lenístics i romans, a on la mediterrània ja es va convertir en un immens jardí que es va anar completant fins la arribada de la revolució industrial. “Aquest immens jardí mediterrani, o aquest mosaic teixit per zones enjardinades” (Pyne, 2009) era compost, segons els agronomistes clàssics, per l’ager, el saltus i la silva, que simbolitzaven respectivament les tres parts bàsiques de la domestització dels components vegetals: l’herba (agricultura), l’arbust (ramaderia) i l’arbre (bosc). Cap de les tres parts del paisatge (agricola, ramader i forestal) dominava sobre les altres mentre la societat romania en ordre, la terra era treballada i el foc cremava. Cadències d’ordre i desordre es succeïren, però el paisatge suportava els canvis en un mosaic de flora i fauna domesticada, a on sempre hi havia alguna cosa que reomplís els buits que s’anaven deixant, fos el bosc, la ramaderia o la agricultura. Així, “es va acabar creant i mantenint una immensa matriu agroforestal on res era realment salvatge, i a on el foc apareixia a cada una de les seves peces per que allà hi era l`home. Per que l’home podia habitar la terra per que la podia cremar, creant-se a la Mediterrània un paisatge que era la manifestació de l’unió de l’home i la natura a través del foc” (Pyne, 2009). Des de el Neolític, la Mediterrània, a on tres continents es troben, va continuar sent el centre d’Europa i del món; fins que al segle XVIII tot començà a canviar.

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

El foc i el desenvolupament del mosaic mediterrani: indispensable per obrir noves pastures i camps de cultiu així com per mantenir la seva fertilitat. Imatges (esquerra a dreta i de dalt a baix): entrada del poblat Neolític de Capocorb Vell a Mallorca (imatge pròpia); pastoreig tradicional a Mallorca (imatge pròpia); fertilització tradicional de camps de cultiu (www.fireparadox.org); mosaic agroforestal a Mallorca (www.ideib.caib.es); utilització energètica del sòl forestal: imatge de carboneig d’alzina a Mallorca ( www.conselldemallorca.net)

2. El foc, el gran oportunista A partir de la descoberta d’Amèrica, i progressivament fins al segle XVIII, el centre polític, econòmic i cultural d’Europa va anar abandonant la Mediterrània per endinsar-se cap al Nord, cap als nous estats centreeuropeus i britànics. La matriu agroforestal mediterrània s’havia anat instaurant des de l’època romana a uns territoris on hi havia dues diferències essencials amb la Mediterrània en relació a les condicions climàtiques: eren paisatges que no tenien tendència natural a cremar-se, i a on la interacció entre la flora i la fauna domesticada era molt diferent donada la necessitat de protegir i recintar els animals durant els mesos d’hivern. Això va fer que el vincle mil.lenari del paisatge amb l’agricultura i la ramaderia a través del foc es rompés. Al llarg del segle XVIII, l’ideal europeu passà a ser el paisatge cultivat d’Europa central, mentre que la Mediterrània quedà com un paisatge llegat de l’Antiguitat, que s’escapava de l’agricultura cientifitzada i de la nova economia capitalista. A més, “durant aquest segle, baix l’ordre de la raó centreeuropea, l’ús del foc es va condemnar per sempre més pels polítics, acadèmics, i sobretot per la professió emergent dels enginyers forestals. Baix el naixent influx social de la protecció ambiental, els enginyers possibilitaren que la silva, el bosc, es tornés dominant i que s’establís socialment l’arbre 20

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC com a mesura de la salut ambiental” (Pyne, 2009). A mes, l’emergent explotació forestal per produir fusta competia directament amb les pastures de la ramaderia i la seva tendència a utilitzar el foc com eina de gestió, amb el que els enginyers forestals crearen un control del foc específic per permetre el seu desitjat domini del bosc sobre la ramaderia i l’agricultura menys productiva. Tot aquest procés desembocà amb l’establiment a la segona meitat del segle XIX (amb França un altre cop com a país pioner) de la protecció del foc com un fiscalitzador del paisatge; es prohibiren els focs inclús als perímetres de les àrees forestals i es començaren a crear la xarxa de camins, pistes forestals i tallafocs, que junt amb diferents mesures de detecció d’incendis, constitueixen la base de tota la gestió forestal que es realitza als països europeus mediterranis quasi 150 anys després. La revolució industrial generà una lenta però radical transformació paisatgística i socioeconòmica a l’introduir la producció agrícola industrialitzada a través de l’ús de fertilitzants, de la mecanització a través del motor de combustió, de l’electricitat i del comerç a gran escala. La població començà a abandonar els nuclis rurals per marxar cap als nuclis urbans a treballar i als nuclis costaners per dedicar-se a l’emergent activitat turística, amb el que el camp es començà a buidar i tot l’engranatge socioeconòmic que havia mantingut el paisatge agroforestal mediterrani s’esfondrà definitivament. Dintre del buit social i econòmic que tenim des de fa mes de 50 anys al camp mediterrani, que “s’ha convertit en un territori desestructurat, el foc apareix com el gran oportunista” (Folch, 1997), fent honor a la frase que va dir el gran discípul d’ Aristòtil i primer gran botànic Threophrastus, que encapçala aquesta tesina, i que diu que “el foc trobarà el buit cap al qual i des de el qual es pugui moure”. Això es el que està succeïnt ara a la Mediterrània, a on hem de construir un nou ordre que substitueixi a l’antic amb noves eines, i a on l’ordre ecològic vagi de la ma de l’ordre social a través d’una ecologia i una gestió del foc que han de ser producte d’un nou substrat social i econòmic. S’ha de construir amb noves eines a l’hora que adaptant el nostre mil·lenari llegat cultural mediterrani, que pel tema que ocupa aquesta tesina no es mes que l’idea de com el foc funciona a la natura i com es treballa el foc a la societat.

Desestructuració territorial i incendis: l’abandó de la matriu agroforestal i el creixement de sòl urbà a partir de les infraestructures del transport porten a l’increment de la càrrega i la continuïtat del combustible, al creixement de vegetació molt inflamable al nou sòl forestal, i a l’increment de les superfícies d’interfase urbàforestal, amb el corresponent augment del risc d’ignicions. Imatges de www.fireparadox.com 21

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

3. Control, protecció, supressió... Tots els canvis socials, econòmics, demogràfics i d’ús del sol que portà la revolució industrial, bàsicament es realitzaren utilitzant la mateixa font d’energia que l’home havia utilitzat des de sempre: el mon vegetal; es continuava cremant i utilitzant la biomassa de la matriu agroforestal. La introducció massiva d’altres fonts d’energia acompanyada pel despoblament rural, fa ja mes de 50 anys, portà a deixar d’intervenir sobre una vegetació que havia estat gestionada durant mil·lennis a partir de l’ús del foc, l’herbivoria, la tala i la retirada de biomassa per producció energètica. Aquest procés de modificació de l’estructura vegetal es va veure completat per la progressiva colonització d’espais agrícoles abandonats. Tota aquesta vegetació es començà a cremar massivament a partir dels anys 70 del segle passat amb d’irrupció de l’oci urbà al mon natural i l’extensió infinita de la ciutat difosa vinculada a les infraestructures.

Però l’increment dels incendis no sols es producte d’un factor específicament mediterrani en relació a l’abandó socioeconòmic de la matriu agroforestal. Aquest increment també forma part d’un fenomen global en totes les zones del mon cremables, degut a tres motius. Els dos primers son els ja exposats: l’increment de l’ús social del bosc com part de l’oci urbà, i el triomf de la ciutat difosa a través de l’ús de les infraestructures de transport. Pero es també un fenomen global producte del 22

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC canvi climàtic com a conseqüència de l’ús massiu (encara en augment exponencial) de combustibles fòssils per part de l’Home. L’impacte climàtic en l’increment dels incendis es manifesta a la Mediterrània en dades ja recollides des de fa mes de quaranta anys i en previsions de futur que parlen d’un reforçament dels canvis ja observats, que son “els augments de la temperatura mitjana anual i d’una precipitació anual (concentrada bàsicament a la primavera i a la tardor) que no compensa l’augment de la evapotranspiració, amb el que el resultat final es un major estrés hídric per part de la vegetació” (Peñuelas, 1997). Aquests fenòmens es veuen agreujats per la seva distribució anual, ja que els canvis en relació als risc d’incendis es concentren en el mesos mes càlids (de Maig a Agost), amb una reducció de precipitacions i la corresponent reducció de la humitat relativa, que junt amb l’augment de temperatura fa que els dies de màxim risc d’incendi s’hagin duplicat, passant d’uns 10-20 als anys seixanta a uns 30-40 en l’actualitat.

A la Mediterrània europea, com sempre fa l’esser humà llatí amb qualsevol disjuntiva complexa, es va començar a afrontar la problemàtica dels incendis forestal des de el anys 70 no anant a la causa del problema (que en el fons parla d’insostenibilitat, tant la socioeconòmica del mon rural com la del model de desenvolupament global) si no afrontant la conseqüència del problema (els incendis en aquest cas). Per afrontar-ho, induïts des de els anys 80 per la Unió Europea, Espanya i la resta de països mediterranis europeus, va anar traspassant una quantitat cada cop major de recursos econòmics de la gestió forestal cap a l’extinció dels incendis, destinant pressupostos cada cop mes grans a la seva prevenció i extinció. Aquest increment dels recursos (mes de l’extinció dels incendis que de la seva prevenció) ha portat també efectes positius, ja que des de els anys 90, a on la tendència d’augment del nombre d’incendis i de la superfície cremada ja fou mes que evident, s’ha estabilitzat el creixement del nombre d’incendis, i s’ha reduït la superfície cremada i la superfície mitjana dels incendis, quedant certs pics 23

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC en els anys secs i calorosos a les estadístiques que mostren els efectes del major nombre de grans incendis. El creixement dels conats d’incendis (incendis de menys d’ 1Ha) enfront al decreixement del nombre d’incendis (de 1Ha fins a 500Ha) i grans incendis (mes de 500Ha) dels darrers vint anys, es una bona notícia, que no es només conseqüència d’una qüestió de inversió en extinció i de legislació mes eficient, si no que també te molt a veure amb la major educació ambiental de la població, tant per generar menys incendis com per avisar ràpidament per la seva extinció.

“Els règims d’incendis han variat molt al llarg de la Història degut principalment a canvis climàtics i d’activitats humanes” (Fernández-Muñoz i Pausas, 2012). El canvis contemporanis ja descrits en relació a l’activitat humana així com el canvi climàtic que experimentem han portat l’ espectacular increment del règim d’incendis i de la superfície cremada des de el anys 70 a pesar del constant augment del pressupost per la extinció i prevenció dels incendis. Així, els recursos per la gestió forestal cada cop s’han anat focalitzant mes en una suposada protecció del foc, en un control que pensa que la problemàtica dels incendis forestals sols es resol amb mes vigilància i capacitat d’acció directa en contra del foc. “Es com creure’s que el combat mes eficaç contra la delinqüència consisteix en augmentar el nombre de policies” (Folch, 1997). 24

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC Seguint amb la metàfora feta pel Ramon Folch, es evident que si un inverteix en tenir mes policies, mes tecnologia i mes lleis aplicades, el nombre de delictes s’estabilitza, però si això no es deriva d’una política social i econòmica potent, que doni respostes a la multiplicitat dels problemes, no serveix de res l’increment de la inversió repressiva, ja que al mes mínim relaxament, les conseqüències del problema tornen a aflorar amb força. En el cas que ens ocupa, el de la gestió forestal i els incendis, els actors no sols son essers humans, si no sobretot es vegetació, es mosaic, es paisatge. El règim d’incendis, que era ja alt als 90 i continuarà sent alt en el futur, es evident que no sols es soluciona sent eficients en apagar els incendis, si no en ser capaç de conviure amb ells d’un altra forma, adaptant la manera en que es gestiona el paisatge agroforestal; un paisatge que a pesar d’haver estat en certa manera abandonat a la seva sort fagocitat per les infraestructures del transport, sustentat per subsidis quasi sempre ineficients i amb una gestió forestal enfocada bàsicament a la repressió del foc, continua consistint en l’ager, el saltus i la silva de sempre. Que estan canviant i que estan esperant que l’home també ho faci amb ells.

Recursos públics per l’extinció d’incendis: des de els anys 80 no han deixat de pujar fins arribar la crisis econòmica, durant la qual mes o menys s’estan mantenint. El recursos destinats a prevenció (molt menors) sí que han sofert nombroses retallades. S’han de modificar els objectius per fer mes prevenció, factor que reduiria molt el cost de l’extinció, que es porta mes del 70% del total de recursos destinats a gestió forestal a Espanya. Imatges: torre de vigilància a Mallorca (imatge pròpia); sistemes aeris i terrestres d’extinció d’incendis (www.elpais.com)

Gestió tradicional del foc a la Mediterrània: s’ha de fer prevenció tornant a fer gestió del foc, amb altres eines i tecnologia, però amb objectius similars: minorament de la càrrega i l’estructura del combustible, fertilització del sòl i ús energètic de la biomassa (que es el gran repte pendent). Imatges d’ús tradicional del foc (esquerra a dreta): Pirineus orientals françesos, a Rasquera (Tarragona) i a Sardenya (Best practices of fire use, 2010) 25

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

4. Les capes de seguretat No sols l’origen, si no l’essència del paisatge mediterrani es cultural, i si l’origen dels incendis es antròpic en mes d’un 90%, el règim d’incendis es també cultural, representació en aquest cas de la societat contemporània, d’una societat que “ha oblidat que el foc es una força que ha de ser disciplinada per receptes socials ja que el foc sempre va ser una eina social, un instrument per aconseguir objectius socioeconòmics i ecològics” (Pyne, 2009). Aquest canvi de mentalitat que també defensa aquesta tesina, de retornar al que sempre va ser el foc per l’home mediterrani adaptant la visió als temps i a la tecnologia contemporànies, es evident que neda contra corrent ja que les dinàmiques naturalistes dels darrers 100 anys han tingut una enorme influència en l’opinió pública europea amb una certa consciència ecològica, fent creure que en el fons, la manera ideal de gestionar el territori seria que l’home l’abandonés i deixes a la natura tranqui-la. Això, seria cert en els temps del primer home del paleolític, on l’esser humà tenia una mínima influència en el territori i el paisatge, pero avui en dia, amb un territori tan i tan transformat durant segles, aquest missatge no té fonament ni a les àrees amb un especial valor natural, que també estan profundament transformades, i han de ser gestionades per l’home com agent clau en l’equilibri dels seus ecosistemes. Segons aquest substrat cultural naturalista que impregna el sector de la societat amb una certa consciència ecològica (del que per cert jo em sento totalment partícep a pesar d’algunes discrepàncies de fons), el foc es un sintoma de la intervenció humana; es humà, amb el que no es natural i s’ha d’eliminar i combatre amb totes les forces. Aquest sentiment, evolució cultural de la raó il·lustrada del segle XVIII, es des de el meu punt de vista la raó principal per la que als països mediterranis es continuï enfocant la gestió forestal des de la supressió del foc envers de la gestió del foc, que es el que l’home mediterrani sempre havia fet. Aquesta gestió del foc, no sols s’havia fet a la Mediterrània, si no que també s’havia fet a totes les zones del mon cremables, com son parts d’Amèrica, Àfrica i Austràlia, a on “abans de l’arribada de l’home occidental i la seva revolució industrial, l’home utilitzava el foc per gestionar el territori” (Hale i Johnson, 1992) (Bridge, de Mar i Jurskis, 2004). Precisament, aquest passat de vincle entre paisatge i l’home a través del foc fou el que va fer que poc a poc, i especialment a partir del tercer quart del segle XX, a gran part del països de fora de la Mediterrània amb paisatges cremables es passés a realitzar gestió forestal des de la gestió del foc. Aquí a la Mediterrània no ens hem donat encara per assabentats i continuem fent gestió del risc d’incendi, no gestió del foc. A pesar d’això, a la Mediterrània i a altres zones d’Europa, es continua fent un ús tradicional del foc per gestió agrícola o ramadera (veure plànol pàgina següent).

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

US TRADICIONAL DEL FOC A EUROPA (Towards an integrated fire management, 2010)

Aquesta gestió del risc, del risc d’incendi, s’ha vist apuntalada als darrers anys amb el nou concepte de seguretat de les propietats humanes, bàsicament vivendes aïllades, però també urbanitzacions, industries, tot tipus d’equipaments privats,... que es troben al límit amb el sòl forestal. Aquest sentiment de seguretat, es global a tots els països del mon amb problemes d’incendis forestals i una part mes del concepte de seguretat que regeixen les societats contemporànies, dominades per polítics amb por de perdre vots a través d’uns Media, que aprofiten els buits informatius de l’estiu per bombardejar amb els incendis com un producte mes de la societat de l’espectacle. Ara, el mes important políticament en relació a la gestió forestal passa a ser que el foc només cremi vegetació. Si aquí féssim gestió forestal des de la gestió del foc (com per exemple passa a Austràlia), això no seria tant greu, però si la gestió forestal només es basa en la gestió del risc d’incendi, aquest concepte de seguretat suposa una perversió de la gestió forestal ja que fa que els pocs recursos que es destinaven realment a gestió forestal des de la prevenció (ara encara mes escassos per la crisi econòmica) es vegin encara mes reduïts per destinar-los a una extinció que sols té efecte paliatiu. Tot per protegir unes propietats privades a les que s’han de destinar mes recursos públics per protegir-les de l’incendi forestal a través del mitjans d’extinció, quan des de sempre tothom sabia que qui vivia envoltat de bosc ho feia dintre d’una casa no inflamable, i sobretot, en una casa separada del bosc per franges grans d’ús agrícola o ramader sense quasi arbres ni arbusts. Ara resulta que es vol viure ben enmig dels arbres, però si hi ha un incendi que assoleixi la casa i hi han pèrdues materials o personals, es culpa de l’administració per no haver apagat l’incendi. 27

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC

INCENDIS, TIPOLOGIA RESIDENCIAL i COBERTURA VEGETAL (www.fireparadox.org)

En qualsevol cas, ens agradi o no, el concepte de seguretat es un fet al que des de la gestio del foc no es pot donar l’esquena i que sintetitzo amb el concepte de les capes de seguretat. Òbviament aquestes diferents capes son capes a on realitzar gestió forestal i son àmbits que cada cop estaran mes regits per lleis que les regulin, com ja succeeix a Espanya amb les recents lleis autonòmiques que regulen l’estructura i composició de la vegetació a l’interfase vivenda-bosc; lleis que poc a poc s’aniran implantant a tots els nuclis habitats, cosa que esperem que suposi un cert nínxol de treball pels paisatgistes. La primera capa de seguretat es la de la pròpia arquitectura, que en el cas de la Mediterrània, si segueix els paràmetres i les lògiques de l’arquitectura tradicional no suposa cap problema. Es a dir, no utilitzar fustes, plàstics o materials inflamables ni metalls a les façanes i cobertes. El problema sobretot el tenen a Austràlia o EEUU, països amb una densitat molt baixa a on quasi no es construeix amb pedra, ceràmica, morters o formigons i a on avui en dia “s’està realitzant investigació d’ arquitectura determinada pel propi foc, establint per exemple parts de la vivenda estanques amb resistència al foc de 120 minuts” (Weir, 2012). La segona capa de seguretat es el jardí. Aqui també la millor manera es utilitzar el sentit comú de com sempre es va construïr a la mediterrània. Es a dir, rodejar l’arquitectura de franges el mes grans possible sense vegetació o amb una densitat molt baixa d’arbres i arbusts, evitant especialment les espècies mes inflamables, intentant sempre rompre la continuïtat de la vegetació de tal forma que aquests espais també es puguin utilitzar com plataformes de protecció en el cas d’incendi, tant per establir-hi els camions de bombers com per a que els helicòpters d’extinció puguin utilitzar l’aigua de les piscines o làmines d’aigua, que s’hauran de separar de les cases una determinada distància mínima per poder ser legalitzades. 28

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC La tercera capa seria la comunitària, la de l’espai comú entre el conjunt de construccions i el bosc. Un cop mes, aqui el que hem de fer es mirar com s’havien separat sempre els pobles del bosc, amb franges de cultius herbacis o de fruiters, amb el que s’evitarà la presència d’arbres i arbusts inflamables, i si aquesta es produeix, amb una densitat molt baixa, ja que l’objectiu es el mateix que abans, que siguin superfícies aptes per que els retens antiincendis s’hi puguin establir. En aquest cas voldria destacar que per la correcta gestió forestal serà necessari un treball d’acord entre tota la comunitat de veïns per a realitzar la gestió comú, cosa difícil d’aconseguir en les societats llatines, però que serà necessari en el futur degut a que les lleis ho aniran imposant a totes les urbanitzacions, encara que de moment només serà a les de nova construcció. Després vendria la capa dels perímetres de les infraestructures (carreteres, camins, linees elèctriques, línees ferroviàries,....) que suposin perill d’ignició o formin part de les vies d’evacuació de l’incendi, que igual que en les capes anteriors, suposa plantejaro des de la integració amb el mosaic agroforestal. El que es vàlid també per plantejar la darrera capa de seguretat, que seria la xarxa antiincendis de tallafocs que tallen la continuïtat espaial de l’incendi forestal.

L’arquitectura tradicional i el foc: tant en les vivendes aïllades (possessions) com en les agrupacions de vivendes (llogarets) o en els pobles, el límit entre l’urbà i el forestal era filtrat tant a través de franges agrícoles (fruiters habitualment) com ramaderes, sempre amb una escassa presència de peus arbrats, de tal forma que quan arribava l’incendi, es podien protegir fàcilment. Destacar també la densitat del sòl urbà. Imatges de Mallorca pròpies (possessió i Valldemossa)

Els creixements residencials des de fa 50 anys i el foc: no hi sòl haver cap tipus de transició amb el sòl forestal, tant en les vivendes aïllades com en les agrupacions de vivendes. Les tipologies quasi sempre solen ser de vivendes aïllades de baixa densitat. Les noves lleis autonòmiques impulsaran a les noves construccions a considerar la transició en el projecte, que deprés s’haurà de mantenir. A les construccions ja existents, progressivament també se les obligarà a realitzar i gestionar la interfase. Imatges de Mallorca de www.xarxaforestal.blogspot.com 29

LES BASES CONCEPTUALS: EL FOC, UN FENOMEN SOCIOLÒGIC Assumint el condicionant de la seguretat, el futur de la gestió del foc no sols passa per la seguretat i la protecció, ja que “la problemàtica dels incendis es la conseqüència d’un territori desectructurat que s’esfondra paisatgísticament. Es un problema estructural on el foc apareix com el gran oportunista, i on protegirse d’ell figura com el gran objectiu de la gestió forestal, que no es si no el reconeixement d’una derrota, ja que l’èxit de la lluita contra el foc no es apagar el foc, si no evitar-lo” (Folch, 1997). La gestió forestal ha de recobrar els seus objectius inicials adaptant-se als nous temps. I per realitzar aquest procés, el paisatgisme no sols pot si no que ha de donar respostes i solucions al debat que gira al voltant de la gestió forestal i els incendis forestals. Es imprescindible que introdueixi factors holístics i pluridisciplinars a una gestió regida ara mateix per interessos polítics mes que discutibles, limitada per una economia que no valora els rescursos forestals i que es portada a terme únicament des de conceptes de la enginyeria forestal o la biologia, que com a coneixements tècnics, son parcials i no son capaços per si sols de donar resposta a la globalitat de la problemàtica agroforestal. Control, protecció, supressió i seguretat son els mantres sobre els que cabalga la gestió forestal contemporànea mediterrània, i es evident que no son ni seran mai realment eficients per tractar el problema estructural de fons. Descartada l’opció d’abandonar el camp a la seva sort, i vist que intentar aguantar tal qual el territori es un laberint sense sortida, sols queda l’opció de reconversió sota control, que segur que serà un procés llarg i complexe però en el que la gestió forestal junt als incentius agrícoles, forestals i ramaders, tenen que començar a donar passes de canvi.

LES BASES CONCEPTUALS L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

“El foc trobarà el buit cap al qual i des de el qual es pugui moure” (Threophrastus, segle III a.C.)

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

1. El triangle del foc, i l’home al centre La relació del foc amb la vegetació es tan antiga com ho es la vida vegetal a la Terra. Aquests focs naturals sempre s’han generat a través de l’acció de llamps o d’erupcions volcàniques, que actuen com a fonts de calor que activen el fenomen químic de la combustió, que no es mes que l’oxidació d’un material combustible (vegetació en el cas que ens ocupa), després de l’acció d’una font de calor. Aquesta font de calor genera el preescalfament (on es destil·len l’aigua i altres compostos), que si es suficientment fort inicia la piròlisi, a on es produeixen gasos i quitrans inflamables que generen flames en les reaccions químiques de la combustió, procés que s’autoalimenta i ja no precisa de cap font de calor externa per mantenir-se i propagar-se. El resultat final de la combustió es la generació de gasos, cendres i fum, que son partícules sòlides amb aigua (Piñol, 1997). Així, essencialment, “el foc es pot definir com un triangle ocupat pels tres elements que el defineixen: calor, oxigen i combustible” (Botelho-Fernandes, 2002). Si fem l’exercici de traslladar aquest triangle conceptual als incendis forestals i al paisatge, a on el foc interactua amb un medi, podríem dir que la quantitat de calor final vendria definida per les condicions climatològiques, l’oxigen li arribaria a través de la morfologia del territori i el combustible seria la vegetació que cremaria. Però des de que l’home va aprendre a produïr i a utilitzar el foc, fins avui en dia, a on vivim en un territori total i absolutament definit i condicionat per l’acció humana, el concepte d’incendi natural ha quedat totalment desvirtuat, al ser l’home el causant directe o indirecte de quasi tots els incendis forestals. Es evident que res es ara realment natural, ni els propis incendis. Això significa que l’home s’ha tornat un element mes d’aquest triangle, però no ocupant un vèrtex mes, si no situant-se al centre de ell. Com un pol sobre el que gravita aquest triangle, ja que si l’acció humana sobre la vegetació i la topografia es molt antiga i determinant, l’acció sobre les condicions climatològiques ja hem vist que es molt recent però igualment intensa. L’increment en el nombre i la freqüència d’incendis dels darrers anys s’identifica des de aquesta lògica per que s’han modificat molt ràpidament els tres vèrtex del triangle degut als canvis que des de el seu centre ha realitzat l’home: el combustible, les condicions meteorològiques i la propia morfología, ja que l’increment de l’interfase urbà-forestal (a on s’inicien quasi tots els incendis) suposen una modificació substancial de la morfologia. Com que els tres vèrtexs interactuen entre ells, no es pot asignar a cada un una part tancada de responsabilitat en l’actual situació d’increment del nombre i extensió dels incendis forestals; però el que sí es pot fer es definir àmbits d’influència determinants, amb el que es pot identificar la modificació del combustible amb els increments de la intensitat i l’extensió dels incendis, la modificació de la morfologia amb l’increment de la recurrència, i la modificació climàtica tant amb l’increment de l’intensitat (a l’afavorir les condicions climatològiques dels grans incendis) com amb el de la recurrència (a l’afavorir l’evapotranspiració i la inflamabilitat del combustible). 34

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

El triangle del foc a l’escala paisatgística i les modificacions introduïdes per l’Home: L’Home ha variat els tres vèrtex del triangle a través de la seva acció al territori, provocant així l’augment del règim d’incendis als darrers cinquanta anys. Ha variat la composició i l’estructura de la vegetació, la morfologia territorial a través de la ciutat difosa i està provocat el canvi climàtic (elaboració pròpia)

Intervenir des de el paisatgisme a través de la gestió forestal sobre els incendis implica intervenir sobre aquest triangle. Es pot intervenir tant en el combustible com en la morfologia (intervenint a l’interfase o a la resta de la xarxa gestionada) modificant la composició de la vegetació per reduir la seva inflamabilitat o modificant l’estructura de la vegetació per reduir la seva combustibilitat, disminuint així la velocitat de propagació i la intensitat de l’incendi. En relació amb el canvi climàtic, es pot intervenir afavorint les espècies vegetals que fixin mes carboni atmosfèric, contribuïnt a millorar el balanç d’emissió de gasos traça que generen els incendis forestals. “L’emissió de gasos traça pels incendis forestals (80-150 Tg/anuals) es molt menor que l’emissió que genera la fusta com a font energètica (800-1000 Tg/anuals) i la crema de les deixalles de l’explotació agroforestal (800-1000 Tg/anuals)” (Peñuelas, 1997). O sigui que veiem que a gran escala, cremem molta mes biomassa que la que es crema a través dels incendis forestals. I també veiem que queda molt a fer al sòl agroforestal en relació a l’aprofitament de la crema de les seves deixalles com a font energètica, amb petites plantes de biomassa per producció elèctrica disseminades pel territori rural que milloressin el seu balanç energètic i constituïssin una font d’ingressos alternativa.

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

La vegetació dintre del canvi climàtic: Per combatre l’augment de la proporció de carboni a l’atmosfera, interessarà afavorir el desenvolupament de les espècies que naturalment fixin una major proporció de carboni, com per exemple les alzines. L’augment de carboni a l’atmosfera genera canvis en totes les espècies, estimulant “el creixement vegetal i millorant la conservació d’aigua així com induint en algunes espècies a un increment de la inflamabilitat a l’augmentar la proporció de carboni” (Peñuelas, 1997).

2. L’asimetria dels canvis a la vegetació mediterrània “Els ecosistemes persisteixen però els seus components canvien” (Margalef, 1993), i ho fan a través de dos processos: un lent, anomenat successió, que fa evolucionar el sistema cap a un progressiu augment de la seva organització i complexitat, i un ràpid, que s’anomena pertorbació, que suposa una simplificació de la seva organització degut a una aportació d’energia externa al sistema. Les relacions entre successions i pertorbacions es el que acaba determinant l’evolució de les espècies dels ecosistemes. I en certa manera, la relació successions-pertorbacions a un entorn determinat es el que acaba determinant el paisatge i el paisatgisme com a disciplina, ja que sempre parlem del mateix encara que es pugui vestir d’infinites maneres diferents. En el cas que ocupa aquesta tesina parlem del foc com a pertorbació en un paisatge mediterrani que en realitat son molts paisatges relacionats entre ells a través d’un mosaic construït per milers i milers d’anys de pertorbacions que han anat condicionant els processos de successió dels seus ecosistemes a l’hora que determinant la seva evolució. Donat aquest raonament, es evident que els paisatges de la Mediterrània es defineixen com a prototipus de paisatge cultural perquè l’acció pertorbadora de l’home ha estat especialment intensa i extensa al llarg de l’historia i ha quedat expressada d’una manera molt forta en el paisatge. 36

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

D’aquesta forma, tots els paisatges de la terra s’han anat generant històricament a través d’un “procés temporal asimètric de progressió(successió)-regressió(pertorbació); de canvis lents, endògens, persistents, i direccionats cap a una major organització d’uns sistemes que es veuen alterats per canvis ràpids i no previsibles causats per l’entrada violenta d’energia externa que desdibuixen l’organització i porten el sistema a una simplificació. Aquesta asimetria també es manifesta en el procés d’evolució, ja que aquesta es una simple conseqüència de com opera el mon físic, amb canvis ràpids i discontinus front a avanç lent en direcció caracteritzable” (Margalef, 1993). Això ens indica que a la natura no existeixen els cicles absolutament regulars, que el procés evolutiu es també asimètric i que no té fonament el pretendre que existeix el clímax, la suposada etapa ideal final de la successió que desmuntà la fitosociologia a finals dels anys 70. El que succeeix després de la pertorbació es l’autosuccessió de les espècies que eren ja allà a través dels mecanismes de regeneració.

L’ASSIMETRIA DELS CANVIS I ELS MOVIMENTS HORITONTALS I VERTICALS (Teoria de los sistemas ecológicos, Margalef, 1993)

Encara que des de la pròpia ecologia s’ha desmuntat el mite del clímax, des part de l’ecologisme social es continua insistint en un model de successió vegetal direccional en el que els sistemes es mouen verticalment (cap a dalt o a baix) a on l’ideal seria tenir frondoses a tot arreu al ser el clímax i a on l’incendi es El Dimoni que porta els sistemes vegetals als inferns successionals, sustentant tal argument amb la lògica de: el foc porta el sistema capa avall i la supressió del foc el porta cap amunt. 37

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

Això es un altre dels tòpics que s’ha de combatre, que lo natural es l’arbre i el bosc ja que el paisatge mediterrani fa milers i milers d’anys que no es sols arbre i bosc, que es un paisatge capaç d’adoptar múltiples formes, que es elàstic, que es mosaic. Ara, que “aquest mosaic tan explotat mostra síntomes d’esgotament, el model predominant propugna la direccionalitat vertical enlloc d’assumir l’horitzontalitat” (Pyne, 2009). Amb això no es treu valor al concepte de facilitació de la successió utilitzat per la gestió forestal. El que penso es que a escala paisatgística, així com en alguns casos té sentit impulsar el moviment successional vertical, en molts altres hem d’assumir el moviment autosuccessional; hem d’assumir l’horitzontalitat de la que xerra Pyne. Si precisament el nostre paisatge té el seu valor en el mosaic, abandonem aquesta obsessió per sols voler estadis climàcics a tot arreu. I això ho dic per dos motius: primer, perque el nostre paisatge mai ha estat així (al menys des de que fa mes de 100.000 anys l’home va començar a pertorbar la Mediterrània) i segon, perque es una quimera impossible, ja que els règims d’incendis actuals i previstos, no ho permetran mai. Fer gestió del foc implica assumir aquesta horitzontalitat paisatgística com un factor positiu, o com a mínim, com un factor natural. Tornant a l’autossuccessió, la capacitat de regeneració dels sistemes pertorbats no es immutable o regular ja que dependrà essencialment de dos factors: de la pròpia pertorbació, en relació a la seva intensitat (la quantitat d’energia que hagi desprès), i del propi sistema, en el sentit de quin grau d’organització disposava aquest abans de ser pertorbat (quin grau de maduresa, d’estat successional tenia). En relació al tema que ocupa aquesta tesina, aquests dos factors lliguen amb els dos grans condicionants que determinen la capacitat de regeneració d’un paisatge incendiat, com son l’intensitat de l’incendi i de quant temps faci que va ser anteriorment pertorbat, es a dir, la recurrència. Per tant, per fer una bona gestió forestal a través de la gestió del foc haurem de ser capaços de gestionar la pròpia pertorbació per a que no sigui ni excessivament intensa ni excessivament recurrent, ja que sols així garantirem que l’autosuccessió del paisatge incendiat es produeixi, i la seva regeneració sigui el menys traumàtica possible. La vegetació mediterrània, degut a l’intens i variat procés de constants pertorbacions que ha sofert, amb els eixuts, el foc, l’herbivòria i el mateix home com a principals actors pertorbadors, ha desenvolupat una enorme capacitat de sobreposarse als seus variats efectes i ser capaç de subsistir i evolucionar cap a les espècies que coneixem avui en dia. Com hem vist que l’evolució està directament lligada amb el procés successió-pertorbació, la vegetació mediterrània, com ha tingut que subsistir en un entorn tan pertorbat, ha desenvolupat per damunt de tots, dos aspectes clau: la seva resiliència (la capacitat de sobreposarse a aconteixements i períodes traumàtics) i la seva diversitat. I es que si ens allunyem de la Mediterrània com a tal per juntarla amb la resta d’àrees del mon que presenten condicions climàtiques similars i que històricament han estat molt menys pertorbades per l’home (ja sabem: el sud i sud-oest d’Austràlia, el sud de Sud-àfrica, el centre de Xil.le i l’oest de Califòrnia), amb “el 1,7% de la superfície terrestre de la Terra, presenta el 20% de la flora mundial!” (jardí botànic de Barcelona, 2010). 38

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

Així, l’asimetria dels canvis en la vegetació es trasllada a l’escala paisatgística, formant part de l’essencia del paisatge mediterrani: el mosaic. El mosaic, vist des de aquest punt de vista ecològic de l’asimetria, “no es mes que un conjunt d’unitats diferenciades per diversos graus d’estat successional; per unitats diferenciades pel seu grau de pertorbació” (Sabaté i Gracia, 1997). I com l’home, a través de la seva pressió pertorbadora ha induït “moltes fases regressives en el clímax successional, distorsionant el procés evolutiu i establint unes fases quasi estables de vegetació en el mosaic, que mes que comunitats climàciques son combinacions específiques entre condicions ambientals i règims de pertorbació-protecció per part de l’home” (Naveh, 1982). Avui en dia a la Mediterrània som a un moment de canvi en el règim de pertorbacions degut a l’evolució del paper de l’home com gran agent pertorbador dintre del mosaic. Si a un paisatge habituat a permanents pertorbacions per mantenir-se com a mosaic agroforestal, se l’abandona, un altre agent pertorbador pren el relleu degut a que els sistemes vegetals estan adaptats a curts cicles d’organització - desorganització. El foc, que ha estat un dels grans agents pertorbadors i condicionadors de l’evolució vegetal de la Mediterrània, pren el seu nou paper amb mes força donades les facilitats que li dona l’home a l’abandonar la matriu i incrementar l’interfase urbàforestal, canviant-se indirectament l’estructura de la vegetació cap a una major combustibilitat i poder calorífic, que amb l’ajuda del canvi climàtic, li dona moltíssimes facilitats al foc per a prendre el relleu com a gran pertorbador del mosaic agroforestal.

El foc i els diferents graus d’estat autosuccessional del mosaic: Les zones d’interfase amb infraestructures i residencial (imatges superiors), així com les zones erosionades per incendis recurrents o les que tenen una alta càrrega de combustible (imatges inferiors) han de ser objecte d’intervenció paisatgística per evitar focs excessivament recurrents, molt intensos i continus. Imatges de Mallorca (www.ideib.caib.es)

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

3. L’intensitat com a factor clau La capacitat de regeneració de la vegetació mediterrània després de la pertorbació, es canalitza a través de dues vies: el rebrotament (si l’individu no ha mort amb la pertorbació) i la germinació (si l’individu mor amb la pertorbació i s’estableixen nous individus). Si ens centrem específicament en la regeneració vegetal després de la pertorbació del foc, a aquests dos possibles camins se li ha d’afegir “la capacitat (o la incapacitat) de les espècies a esser estimulades pel foc, facilitant-se el procés de reclutament de nous individus mitjançant algun mecanisme físic o químic, com pot ser la dispersió de llavors, la germinació o la floració. Les espècies oportunistes (que únicament s’aprofiten del major espai o llum després de l’incendi) no es consideren espècies estimulades pel foc. Així, les espècies mediterrànies poden rebrotar o no i poden ser o no esser estimulades pel foc per reclutar nous individus, resultant quatre combinacions possibles:

rebrotadores sense reclutament estimulat pel foc, rebrotadores amb reclutament

estimulat pel foc, germinadores

sense reclutament estimulat pel foc i germinadores amb

reclutament estimulat pel foc” (Pausas-Vallejo, 1999). Les espècies rebrotadores realitzen l’autosuccessió mes ràpid que les germinadores i son mes resilients a la recurrència, encara que ambdues espècies es veuen afectades tant per la intensitat de l’incendi com per la seva recurrència. En relació a l’intensitat, es determinant per a les dues tipologies, ja que una excessiva intensitat (temperatura assolida) pot alterar la capacitat de creixement de les rebrotadores al matar molts o inclús tots els possibles borrons (els llocs des de on es produeixen els rebrots), així com pot destruir totes o gran part de les llavors de les germinadores. En relació a la recurrència de l’incendi, mentre que per a les rebrotadores pot suposar un alentiment de la seva capacitat de creixement, per a les germinadores es mes greu, ja que la seva capacitat de germinar depèn de si han assolit o no el grau de maduresa dels individus per produir llavors abans de l’incendi així com del grau maduresa del banc de llavors. En relació a les espècies que tenen el reclutament estimulat pel foc, sempre presenten un moment d’esplendor post-incendi que després decreix segons la seva capacitat de competició dintre de l’estat successional. Però la capacitat de regeneració de les espècies no sols depèn del tipus de mecanisme de regeneració i de les característiques de l’incendi, sinó que també depèn de les condicions ambientals i de les condicions post-incendi. Veure quadre de la pàgina següent.

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

CONDICIONANTS DE LA REGENERACIÓ POSTINCENDI (elaboració pròpia) LA VEGETACIÓ MECANISME DE REGENERACIÓ Rebrotament Germinació EDAT I TAMANY Rebrotament Germinació

Supervivència i creixement a partir de borrons des de les arrels (subterrani) i tronc o rames (aeri) Mort i creixement de nous individus a partir de llavors Regeneració depenent de la mida (millor com mes gran), l’edat dels individus (període fèrtil) i de l'atac de l'herbivòria Regeneració depenent de la producció de llavors abans del foc, de l’estacionalitat i la depredació

L'INCENDI INTENSITAT Rebrotament Germinació Horitzons orgànics RECURRÈNCIA Rebrotament Germinació CONTINUITAT Rebrotament Germinació

Com mes intens, major mortalitat, menys rebrots i mes temps de rebrotament Com mes intens, eliminació total o parcial de llavors Com mes intens, eliminació del tres horitzons Major recurrència, disminució de la capacitat de creixement de rebrotadores Major recurrència, desaparició de llavors segons el grau de maduresa de l'individu previ Major continuïtat, major mortalitat d'individus i menys rebrots Menor continuïtat, mes llavors i alguns individus vius (major intensitat i rapidesa de germinació)

CONDICIONS AMBIENTALS ZONA BIOCLIMÀTICA Termo mediterrani Meso mediterrani Supra mediterrani TIPUS DE SÒL Calcari Margues ASSOLEIG Nord Sud Oest Est HUMITAT DEL SÒL Humit Sec HORITZONS ORGÀNICS Deposició de sòl Erosió de sòl CONTINUITAT Rebrotament Germinació

A prop de la costa, 17-19ºC de T anual mitja i 12 mesos d'activitat vegetal Lluny de la costa, 13-17ºC T anual mitja i 9-11 mesos d'activitat vegetal Lluny de la costa i alt, 8-13ºC T anual mitja i 9-11 mesos d'activitat vegetal Capa de terra poc profunda però que ajuda el creixement vegetal i dificulta l'erosió (pedregós) Capa de terra profunda però que s'erosiona fàcilment i que no es molt fèrtil Facilita la regeneració de certes espècies d'ombra com les frondoses Facilita la regeneració de certes espècies de molta llum com les coníferes Molt similar a cara sud Neutre Facilita el creixement tant de frondoses com coníferes Permet el creixement de coníferes Facilita el creixement tant de frondoses com coníferes Dificulta o impedeix la regeneració d'espècies arbòries Major continuïtat, major mortalitat d'individus i menys rebrots Menor continuïtat, mes llavors i alguns individus vius (major intensitat i rapidesa de germinació)

CONDICIONS POSTINCENDI PRECIPITACIONS Excés (torrencials) Manca (eixut) FERTILITZACIÓ DE LES CENDRES Preservació sense erosió HERBIVÒRIA Excés DEPREDADORS Rosegadors i avifauna INTERACCIONS BIÒTIQUES Densitat

Generen erosió del sòl i dificulten el rebrot i la germinació Dificulten el rebrot i la germinació Aporta nutrients i facilita la regeneració per rebrot i germinació Dificulta el rebrot i la germinació. Mes intensa com mes intens l'incendi interacció amb fauna. Eliminació i dispersió de llavors germinadores Competició germinadores-rebrotadores i interacció amb herbívors i depredadors

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

Mirant amb cura els condicionants de regeneració es poden trobar les pistes de com realitzar la gestió forestal de les zones potencialment pertorbables per a poder anar construint paisatges mes resilients, en el que les característiques de la vegetació vagi directament vinculada amb les propietats del medi físic, garantint així que la velocitat de recuperació de la vegetació i la restauració del cicle de nutrients sigui el mes ràpida i enèrgica possible quan arribi l’incendi. En aquest sentit, després d’haver analitzat les característiques de l’incendi i dels seus efectes sobre la vegetació i el sòl, els condicionants de regeneració també seran claus en la gestió forestal post incendi. En relació a les característiques de l’incendi, “varien al llarg del seu radi d’acció (variabilitat), amb el que els incendis son esdeveniments múltiples, no únics” (Retana, 1997). Venen definits pel tipus de foc (subterranis, de superfície i de capçada), per la seva extensió i per la seva intensitat, que inclou la temperatura assolida i la velocitat de propagació. “La intensitat del foc, aspecte clau per mesurar l’impacte ecològic de l’incendi (el grau de pertorbació), es refereix a la taxa d’emissió d’energia tèrmica (el grau d’aportació d’energia externa al sistema) en relació a la temperatura i a la velocitat de propagació, que tenen efectes inversos en relació als efectes ecològics: augmenten amb la temperatura i disminueixen amb la velocitat de propagació” (Retana, 1997). Els mes intensos i perillosos son els grans incendis, no tant per la seva extensió (tal i com es solen mesurar des de el punt de vista dels serveis d’extinció), si no els mesurats per la seva intensitat, al ser sempre focs a l’hora de capçada i de superfície de velocitat de propagació lenta, amb el que els efectes sobre la vegetació, el sòl i la capacitat de regeneració del sistema son inmensos. Es evident que la vegetació i el sòl formen part del mateix cicle de vida i que no es poden entendre l’un sense l’altre. A l’entorn mediterrani, degut a les característiques climàtiques de cicles estacionals secs i humits ben diferenciats, el cicle de descomposició dels nutrients de la biomassa morta cap al sòl es molt lent i es un factor que contribueix enormement al risc d’incendi a l’augmentar la combustibilitat i el poder calorífic del combustible. “La descomposició es realitza amb temperatures elevades i forta humitat, amb el que a la Mediterrània sols es produeix en curts períodes als inicis de les fases seca i humida. També com adaptació a aquest marcat cicle estacional, amb descomposició tan lenta i elevat risc d’incendi, els boscos mediterranis presenten mes d’un 50% de la biomassa total subterrània, en comparació amb el 25% de l’Europa central” (Terradas, 1997). A un entorn a on produir terra es tan difícil, el major risc avui en dia en relació als incendis forestals, junt amb l’homogeneïtzació del paisatge (que es tractarà al següent capítol), es perdre sòl, ja que si restablir el cicle de nutrients i estabilitzar el sòl a un entorn incendiat, tarda de 5 a 20 anys, si es produeix una forta erosió s’augmenta per dos o inclús per tres el temps de restabliment del sòl. Per no perdre tant sòl i evitar que marxi de l’entorn incendiat (degut a les fortes pluges de tardor i a l’increment de les escorrenties post incendi) infiltrat al subsòl, depositat a les grans planes al·luvials, o al mar, es essencial controlar la intensitat dels incendis, ja que un gran incendi, que assoleix 42

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

elevades temperatures i es homogeni, no sols dificulta la regeneració vegetal, si no que crema i elimina els tres horitzons orgànics del sòl al convertir-los també en cendra, amb el que els efectes destructius de l’incendi en relació a la capacitat de regeneració dels sistemes vegetals, son totals. L’efecte de la recurrència es també negatiu, però el seu grau depèn essencialment de que la temperatura assolida aconsegueixi eliminar els tres horitzons. Així, l’erosió del sòl no sols es conseqüència dels agents que la porten a terme (com son les primeres pluges o el vent) quan actuen sobre pendents forts (particularment en determinats tipus de sòl, sent les margues i els granítics els mes fràgils), si no que depèn essencialment de la intensitat de l’incendi, que a l’hora depèn de l’estructura de la vegetació i la combustibilitat. En aquest sentit, hauria de ser una prioritat per la gestió forestal centrar-se en la gestió del sòl en pendents fortes que presenten una alta càrrega de combustible, eliminant càrrega de combustible i construint o restaurant elements físics (com per exemple les tradicionals marjades) que ajudin a retenir nutrients i a concentrar arrels per minorar els possibles efectes erosius post incendi, ja que es molt complicat el realitzar la gestió abans de les primeres pluges post incendi, tot i que hi ha tot un conjunt de tècniques pal·liatives. Així, tornem al mateix: la gestió forestal (incloent-hi la del sòl) ha de ser preventiva, ja que com instrument pal·liatiu redueix molt els seus efectes ecològics i augmenta el seu cost econòmic.

La gestió del foc i la gestió del sòl: Per evitar fortes erosions per incendis molt intensos es necessari gestionar la càrrega i la continuïtat de combustible. A zones recurrentment incendiades i erosionades serà recomanable afavorir el cicle de nutrients cap al sòl així com induir a petites introduccions estratègiques d’espècies que afavoreixin el cicle successional augmentant a l’hora la biodiversitat. En relació a la infraestructura de marjades o elements físics que disminueixin l’erosió serà essencial el seu manteniment tant en zones ja incendiades com en altres amb alta càrrega de combustible. Imatges de Mallorca de zones amb recurrència d’incendis (superiors) i zones amb alta càrrega de combustible i forts pendents (inferiors). Imatges de Mallorca de www.arnimuntanya.blogspot.es 43

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

4. Biomassa o biodiversitat? La vegetació mediterrània es especialment diversa degut al prolongat, intens i variat cicle històric de pertorbacions, ocupant el foc un àmbit de responsabilitat molt important en una biodiversitat que s’ha generat com a conseqüència d’una forta intervenció humana, que ha portat a un procés de domesticació de la flora i la fauna on no es possible discernir lo natural de lo domesticat. Aquesta domesticació i la intervenció humana han portat a l’escala territorial la construcció d’ un paisatge en mosaic que precisament fa de la diversitat la seva gran bandera associativa. Així, si Mediterrània, Home i diversitat sempre han estat sinònims, perquè sempre estem rebent a través dels Media que existeix aquesta preocupació a que ara estem perdent biodiversitat?. Perquè doncs tenim por a perdre el mosaic, a que els nostres paisatges s’homogeneïtzin i perdin diversitat?. Perquè la freqüència dels incendis sempre es fica com a causant principal d’aquesta pèrdua de biodiversitat i de mosaic?. Estem canviant realment biodiversitat per biomassa? Crec que, si atenem al raonament ecològic, el que simplement ha de fer l’home per a que això no succeeixi es seguir pertorbant el mosaic. Què no ho pot fer com ho feia abans amb una distribució demogràfica relativament homogènia que vivia del propi ús agroforestal?; doncs el que ha de fer es trobar unes altres eines per fer-ho. Entenent l’escala territorial i utilitzant el paisatgisme, ja que com eina pluridisciplinar que va des de l’ecologia fins a la sociologia, es la disciplina que pot donar una resposta holística a l’adaptació i al manteniment del mosaic agroforestal. En relació al foc, ja he parlat del règim d’incendis i dels motius del seu increment. Dels seus motius globals (clima i increment de la interfase urbà-forestal) i dels motius locals (abandó de la població rural), que des de el punt de vista ecològic es sintetitzen com a conseqüència del canvi del règim de pertorbacions. Per altra banda, es evident que tenim un paisatge que a nivell de mosaic està mes o menys igual d’antropitzat que fa 300 anys, a nivell d’extensió. Inclús m’atreviria a dir que una mica menys. La gran diferència segons el meu punt de vista radica en la distribució territorial i en l’intensitat d’aquesta acció humana: tenim parts del territori infinitament mes antropitzades, mes transformades que fa uns 300 anys, quan mes o menys el mosaic va arribar a la seva plenitud, i d’altres totalment abandonades. Però no sols tenim àrees molt mes i molt menys pertorbades, si no que les eines de transformació son també infinitament mes fortes. Es a dir, les pertorbacions que realitza l’home son diferents: ha canviat l’antiga homogeneïtat (tant dels tipus de pertorbacions com de la seva extensió al llarg de tot el territori), per una heterogeneïtat tant en els tipus de pertorbacions com en la seva concentració territorial. I des de el raonament ecològic, ja em vist que l’heterogeneïtat es positiva per la biodiversitat. El problema son els efectes mediambientals de moltes de aquestes pertorbacions, amb efectes a llarg plaç, que en molts casos no sols afecten a flora i fauna, si no també a l’Home.

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

Però superposat a aquesta concentració de la pertorbació humana en el territori, hi ha un factor que afecta a aquesta heterogeneïtat territorial des de el punt de vista del paisatge: la ciutat difosa. El creixement urbà de la costa (que donaria per tota una altra tesina) i de tot el territori a partir de les infraestructures del transport (que es solen establir dintre d’elements paisatgístics de certa escala i continuïtat), per una banda contribueix a la desestabilització territorial urbà - agroforestal, concentrant l’activitat humana a través seu, però per l’altra, fa que l’activitat humana es dissemini pel territori en petits nuclis construïts vinculats a els eixos infraestructurals, factor que junt amb l’abandó de les zones forestals, genera l’augment en el nombre d’ignicions. Es a dir, que als contactes entre la dicotomia d’un sòl urbà totalment pertorbat i unes zones forestals abandonades, es a on es genera el major risc d’incendi. D’aquesta manera, l’ecologia ens diu el mateix que ens deia el concepte social de la seguretat exposat al bloc anterior però des de el punt de vista de la necessitat ecològica: que té sentit pertorbar un ecotó de pertorbació; uns ecotons que al cap i a la fi son les àrees de contacte entre zones totalment pertorbades i zones gens pertorbades per l’home. La pertorbació del mosaic mediterrani es essencial pel manteniment de la seva diversitat (tant paisatgística com ecològica), ja que a la Mediterrània sempre l’ha caracteritzada un alt i sostingut règim de pertorbacions, amb el que si deixem de pertorbar el mosaic, tendirà a l’homogeneització paisatgística (perdrem mosaic) i ecològica (perdrem biodiversitat). A més, seguint el raonament de l’assimetria de l’evolució a partir dels cicles pertorbació-successió, sols si continuem pertorbant el mosaic podrem facilitar l’adaptació de les espècies vegetals al canvi climàtic i a totes les seves conseqüències ecològiques derivades. Si veiem que tenim que pertorbar el mosaic però l’home únicament està concentrant la seva activitat agroforestal en les parts mes rendibles de la matriu (per la fertilitat del sòl, la disponibilitat d’aigua i la connectivitat de transport amb la resta del territori) i ja pràcticament no gestiona la resta del territori excepte les extenses zones urbanes i els petits nuclis rurals, crec que té sentit el raonament d’aquesta tesina, que es pensar com l’home pot utilitzar el foc per substituir l’acció humana allà a on aquesta ja no arriba. El foc es un element natural del paisatge i la vegetació mediterrània, que sempre li ha aportat biodiversitat (que ho continuarà fent si es controlen la seva recurrència i la seva intensitat), que sempre va ser una eina essencial de gestió forestal fins fa 150 anys, i que ara mateix ja s’utilitza adaptada com a eina contemporània de gestió forestal als països a on es fa la gestió del foc. Es una eina de gestió que combina beneficis ecològics, econòmics (pel seu reduït cost i la seva capacitat d’extensió) i socials (al reduir el risc d’incendi). I sobretot es una eina que pot ser molt útil per mantenir tant l’estructura territorial del mosaic mediterrani com la seva biodiversitat si s’utilitza per aportar-li diferents graus de pertorbació. Garantint així la preservació i l’adaptabilitat dels nostres paisatges mediterranis a uns temps on ha canviat intensament la relació de l’esser humà amb la natura. 45

LES BASES CONCEPTUALS: L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

L’acció pertorbadora de l’Home i el mosaic: La diversitat paisatgística i la biodiversitat del futur passen per seguir pertorbant el mosaic del present. Imatges de Mallorca com exemple de mosaic agroforestal (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Màquia i bosc obert de Pi blanc, herbassar de Càrritx, camp de cultiu entre bosc tancat d’alzines i olivars abandonats, bosc tancat d’alzines (imatges pròpies), camp d’ametllers, ramaderia, camp de garrovers (www.mallorcanet.com) i camps de blat (www.balearweb.com) 46

LES EINES PROJECTUALS LA PREDICCIÓ

“Cal retornar al foc el seu paper d'afavoridor de la vegetació enlloc del d'agent de destrucció” (Margalef, 1992)

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÓ

1. El paisatge des de la pertorbació En relació a la nostra disciplina, cartografiar comporta una interpretació del paisatge, del que creiem que hi ha o del que volem que hi hagi al territori. Aquesta interpretació porta a decidir què es el que volem representar i com ho volem representar a partir de les eines de representació que disposem. Així, cartografiar el paisatge no es mes que realitzar a gran escala una interpretació del territori mes o menys subjectiva, que a mode d’instantània intenti representar el dinamisme dels diferents processos naturals potencialment pertorbables. Per aquest motiu es tan complexe representar el paisatge, per que intentem establir imatges estàtiques de realitats dinàmiques, que viuen dels seus propis processos. Si intentem cartografiar el paisatge des de la pertorbació (el foc pel cas que ens ocupa), la complexitat es encara molt major, ja que a la dificultat de representar estàticament processos li superposem la dificultat de representar la pertorbació i el seu efecte sobre aquests processos dintre de la dicotomia successió-pertorbació. Per cartografiar la pertorbació del foc, primer haurem de decidir quines variables del territori volem tenir en compta en relació a la seva influència en la pertorbació, variables que s’anomenen factors de risc. Un cop determinats els factors de risc podrem analitzar la possible aparició i desenvolupament de la pertorbació així com la seva influència sobre els processos vegetals. Així, entendrem que el risc es tant la probabilitat d’aparició de la pertorbació com la probabilitat del seu desenvolupament espaial, sempre a partir d’una determinada presència de factors de risc. Una avaluació del risc que al cap i a la fi no es mes que una suposició, una predicció, ja que fer una predicció implica construeir una realitat que no es mes que una interpretació. No ens diu que passarà, sinó el que pot passar donades una sèrie de suposicions mes o menys objectives. Per afinar el mes possible en aquesta objectivitat de la modelització del paisatge, l’avanç tecnològic es clau, ja que es summament complexa la tasca de definir l’aparició, el desenvolupament i els efectes de la pertorbació del foc sobre el territori a partir dels seus propis factors de risc (que tal com veurem, varien constantment). Per una banda, l’informàtica es imprescindible per definir les infinites relacions entre les variables (factors de risc) que determinen el desenvolupament i els efectes de la pertorbació. Per una altra, les imatges per satèl·lit, els sistemes aerotransportats i les mostres de camp son també imprescindibles per actualitzar periòdicament els factors de risc. Les decisions subjectives prèvies que parlava al principi del capítol, a la cartografia vinculada al risc venen determinades per l’elecció d’una tipologia, d’un model. D’aquesta manera, acumulant una feina que des de fa mes de quaranta anys es fa bàsicament als EEUU, Canadà, Austràlia i França, per cartografiar el territori elegirem un tipus de model que fixarà els factors de risc i la interacció entre ells. Aquests models serviran per a que les eines de càlcul informàtic sàpiguen sota quins paràmetres han d’analitzar i categoritzar el territori. Tot aquest procés acabarà amb una categorització de les diferents parts del territori definides a partir de la seva diferent interacció amb el foc. 50

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÃ&#x201C;

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÓ

Cartografia de la pàgina anterior: les dues plantes de Mallorca (realitzades per jo mateix), serveixen d’exemples de la limitació de la cartografia estàtica de factors dinàmics (que canvien en el temps), encara que es realitzin a partir d’una interpretació del territori i aportin informació valuosa dels processos vegetals (superior) i del risc d’ignició i propagació de la pertorbació del foc (inferior). L’estructura i la composició de la vegetació ens ajuden a interpretar el passat (incendis recurrents), el present (risc d’ignició) i el futur (risc de propagació) de la relació de la vegetació amb la pertorbació del foc.

La precisió de les eines informàtiques per calcular les combinacions de les diferents variables de risc per generar els models, no constitueix la solució total al problema de la representació, ja que “s’arrosseguen errors en els càlculs degut a que encara desconeixem molts dels mecanismes que conformen el paisatge agroforestal i la interacció entre ells a través del foc. Actualment, la modelització no introdueix elements nous en el problema dels incendis forestals, sinó el que fa es desgranar-los en elements mes simples i definir mes clarament els conceptes” (lloret i Pausas, 2007). Diguem que tot i els avenços, es evident que encara queda molt camí a recórrer; encara que des de el meu punt de vista hi ha un problema de fons que ho dificulta: la tecnologia digital. Per una banda té una capacitat infinita de càlcul, de superposició d’informació, de possibilitats objectives de combinació de variables, però per l’altra, limita la capacitat d’interpretació a l’acumular tanta capacitat d’informació. En relació a la gestió forestal i a la gestió del foc, es aquí on ha d’entrar el paisatgisme com a disciplina capaç d’interpretar el territori des de el paisatge, entenent el foc com una pertorbació. Molt important; essencial als nostres dies per les seves conseqüències ecològiques i socials, però que al cap i a la fi, es una pertorbació mes de les realitzades pel gran pertorbador, l’Home, que quasi sempre es al darrera de la ignició dels incendis forestals. La millora en la prevenció i l’extinció dels incendis experimentada als països de l’Europa mediterrània en els darrers deu anys (a on s’ha estabilitzat el creixement del nombre d’incendis i s’ha reduït la superfície cremada), no sols s’ha aconseguit amb la millora de l’educació ambiental i de la dotació humana i tècnica dels cossos d’extinció. S’ha aconseguit també en gran part gràcies a l’aplicació del desenvolupament tecnològic en la cartografia, que des de els anys seixanta ha anat desenvolupant models d’avaluació de risc (útils per la prevenció) i models de propagació (útils per l’extinció) a través de les eines informàtiques, aprofitant la rapidesa de càlcul per dissenyar models cada cop mes complexos que combinen les diferents variables de risc. Totes les eines informàtiques de generació de cartografia a partir de l’evaluació del risc i la propagació (que es troben immerses en un procés d’evolució i millora continus), s’utilitzen als països a on es realitza gestió del foc no sols com eina d’extinció i de prevenció, sinó sobretot com una eina essencial per la gestió forestal. I es aquí a on hem d’incidir als països europeus mediterranis, per a que el paisatgisme es pugui aprofitar de la tecnologia informàtica per poder-la interpretar i donar un sentit dintre de la gestió del foc. 52

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÓ

Cartografiar el paisatge des de la pertorbació del foc implicarà decidir quina es la nostra interpretació del mosaic en relació a la seva acció pertorbadora. Com creiem que es i com volem que sigui a través de la nostra gestió, mitjançant unes eines determinades. Si tal com pensem als països de la Mediterrània europea, el foc es únicament un agent destructor, que no té cap valor natural i tampoc es una possible eina de gestió forestal, sols el veurem des de la òptica de la prevenció i l’extinció dels incendis. Amb això simplement vull dir que no sols s’ha de pensar en com prevenir i extingir l’incendi. Per suposat que penso que hem d’intentar prevenir i extingir els incendis, el que penso es que s’ha de fer d’una altra forma, amb mes eines i amb uns objectius mes amplis, tal com intentaré explicar en els propers capítols de el foc assumit i el foc intencionat. Des de el paisatgisme, com disciplina capaç d’incorporar les visions de l’enginyeria agroforestal, la biologia, l’ecologia, la geografia, l’urbanisme o la sociologia, cal investigar com generar cartografia del foc per produir una cartografia específica, que assumeixi una certa convivència amb el foc com a fenomen natural, i sigui capaç d’interpretar el territori abans, durant i després de l’incendi, establint les fragilitats i les zones d’oportunitat paisatgístiques, establint prioritats i pautes d’intervenció que des de un discurs territorial, puguin arribar coherentment a l’escala d’intervenció. L’objectiu final ha de ser el d’entendre com podem assolir des de el paisatgisme la gestió del foc als països mediterranis, sempre amb el doble objectiu de contribuir a la conservació i a l’adaptació de la nostra matriu agroforestal, que es troba dintre d’un territori des estructurat i en clar procés de canvi. Al llarg d’aquest capítol de la predicció, intentaré explicar sintèticament el que s’entén tant per procés com per risc dintre de la cartografia de la gestió del foc, amb la variabilitat dels seus factors i períodes de risc, i com aquests es traslladen a cartografia. A través dels propers capítols, intentaré esbossar una metodologia de com es podria generar aquesta cartografia pròpia i sobretot, com es pot portar a terme la gestió del foc, comprenent les limitacions de fer-ho sols a una tesina i sense la possibilitat d’una traslació pràctica com a validació de la reflexió teòrica.

Ús de la informàtica per la predicció i les dinàmiques: exemple de modelització en 3D del comportament d’un tallafoc amb una determinada estructura i composició vegetal, al pas de l’incendi, a on es pot observar com la temperatura del foc disminueix quan ho travessa (Towards an integrated fire management, 2010) 53

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÓ

2. Representar els sectors i els períodes de risc Quan dintre de la política de supressió del foc es parla de “l’avaluació o la predicció del risc, no sols es refereix al risc d’aparició del foc, sinó també al risc de que aquest es propagui, ja que malgrat que es pot entendre el risc com aparició i propagació a l’hora, a efectes de facilitar la gestió del foc es convenient tenir-los separats” (Castro, Ibáñez, Pons, 1997). Per a que es produeixi un incendi forestal primer es necessita una font de calor en un determinat punt del territori. Aquest punt es l‘origen de tot l’incendi, que sempre es provocat directa o indirectament per l’home; excepte pels llamps, que representen menys del 10% de les causes d’incendi.

Al controlar aquests punts d’ignició en cartografia, es poden generar relacions estadístiques que vinculen aquests amb altres punts del territori amb similar característiques a on encara no s’ha produït cap incendi. Aquestes similars característiques entre diferents punts del territori venen determinades pels diferents factors de risc, que es poden englobar en tres grans grups: els que tenen que veure amb la vegetació, amb el medi natural i amb el medi antròpic. Dintre del factors de risc d’ignició que tenen que veure amb la vegetació destaquen en primer lloc l’ inflamabilitat, que es la facilitat amb que cada espècie es pot encendre, i la combustibilitat, que es la facilitat amb que es propaga el foc dins una estructura vegetal. Aquesta estructura vegetal ve definida pel model de combustible, que relaciona l’alçada, la compactació, la quantitat de combustible viu, la biomassa i la inflamabilitat del conjunt de l’estructura vegetal, fent especial atenció als combustibles mes fins, que son els que cremen primer i faciliten la propagació. El quart i darrer factor vegetal determina enormement l’intensitat de l’incendi; es el poder calorífic, que indica quanta energia emet cada vegetal quan combustiona. 54

LES EINES PROJECTUALS: LA PREDICCIÓ

Després hi ha el grup de factors que tenen que veure amb el medi físic: la meteorologia (temperatura, humitat relativa, vent i temps de la darrera pluja) que té un paper essencial per a que es produeixi un gran incendi, i l’orografia i la radiació solar, com son les pendents, les orientacions, les ombres projectades, l’azimut, l’altura i la nebulositat. Finalment queden els factors que tenen que veure directa o indirectament amb l’home: l’ activitat humana (freqüentació, nivell cultural i tipus d’activitats de risc), que es un factor essencial per a que es generi un incendi i que es difícil de quantificar ja que no es només valorable en termes de quantitat, i les fonts potencials de perill (poblacions, carreteres, camins forestals, abocadors, línees elèctriques,...), que suposa un risc afegit d’ignició de les zones agroforestals pròximes a elles. En relació al risc de propagació de l’incendi, els factors de risc del medi físic (meteorologia, orografia, orientació solar) seran els mateixos que els factors de risc d’ignició, mentre que pel combustible seran mes importants uns altres factors que els abans esmentats (inflamabilitat, combustibilitat, model de combustible i poder calorífic). A n’aquests se li haurien de sumar el contingut d’aigua del combustible (que es d’una importància cabdal per la propagació i extinció de l’incendi, i que es vincula directament amb altres factors com la meteorologia, la disponibilitat hídrica del sòl i els mecanismes fisiològics de regulació de cada espècie), l’estructura del combustible (que té en compta l’estat de divisió del combustible facilitant la combustió i augmentant la velocitat, i centrant-se especialment en la posició dels combustibles fins, que son els que cremen al front de l’incendi), i finalment, la composició química del combustible, per si té substàncies volàtils que ajudin a la propagació i a l’aparició de focus secundaris. Els factors de risc del medi antròpic si que varien totalment en relació al risc d’ignició o de propagació. Per la propagació serà molt important la rapidesa en l’inici de les tasques d’extinció, que està directament relacionada amb l’accessibilitat

per als cossos d’extinció. En relació al

elements territorials, per la propagació de l’incendi son importants l’existència de barreres poc o molt efectives (com rius, infraestructures, roquissars,...), l’estat dels conreus, erms, herbassars i matollars així com les fonts artificials de focus secundaris (línees elèctriques, equipaments inflamables,....). Aquests factors no sols interactuen entre ells, si no que molts tenen una dimensió temporal: varien segons el dia de l’any i el moment del dia. S’estableixen així els anomenats períodes de risc.

FACTORS DE RISC I LA SEVA VARIABILITAT (elaboració pròpia) FACTOR DE RISC

DIMENSIÓ

MODEL

ESPAIAL

TEMPORAL

IGNICIÓ (risc) PROPAGACIÓ

variable individual individual relacional relacional individual relacional individual relacional

variable hores no variable hores anys hores anys no variable hores

SI SI SI SI SI SI (-) SI (-) SI (-) SI (-)

SI SI (-) SI (-) SI (-) SI (-) SI SI SI SI

METEOROLOGIA Temperatura Vent Humitat relativa Darrera pluja

variable relacional relacional relacional individual

variable hores hores hores dies

SI SI SI SI SI

RADIACIÓ SOLAR Azimut Ombres projectades Nebulositat

variable individual relacional relacional

variable dies hores hores

SI SI SI SI

OROGRAFIA Pendent Orientació Altura

variable individual individual individual

no variable no variable no variable no variable

SI SI SI SI

ACTIVITAT HUMANA Frequentació Nivell cultural Tipus d'activitat de risc Rapidesa en l'inici d'extinció Acessibilitat cossos extinció

variable individual individual relacional relacional relacional

variable hores mesos mesos no variable no variable

SI SI SI SI

FONTS DE PERILL-PROPAGACIO Límit urba Carreteres Camins forestals Línees elèctriques Abocadors Infraestructures varies Fonts artificials focus secundaris Barreres artificials varies Conreus, erms, herbassars Matollars

variable relacional relacional relacional relacional relacional relacional relacional relacional relacional relacional

no variable no variable no variable no variable no variable no variable no variable no variable no variable mesos anys

SI SI SI SI SI SI SI

COMBUSTIBLE PROPIETATS COMBUSTIBLE Inflamabilitat Poder calorífic Combustibilitat Model de combustible Contingut d'aigua Estructura del combustible Composició química Disponibilitat hídrica del sòl

MEDI FÍSIC

MEDI ANTRÒPIC

SI SI

SI SI SI SI

Tal com hem vist, tenim una sèrie de factors de risc que canvien en la dimensió espaial i temporal a l’hora que interactuen entre si, donant lloc a diferents relacions tant espacials com temporals. Aquesta complexitat fa que avui dia ens sigui impossible el pensar en realitzar cartografia de predicció de risc sense la tecnologia digital i els avenços tecnològics aplicats. La generació de cartografia de risc es basarà, naturalment, en el tipus de model que haguem adoptat (tal com he explicat anteriorment). Molts tenen en comú la consideració de certs factors, però la forma de combinar-los i interrelacionar-los, així com la manera de gestionar la informació històrica associada (que també variarà), junt als diferents mecanismes de càlcul i representació que proporcioni el programa informàtic, fan que hi hagi un ampli ventall de tipus de cartografia de predicció de risc. Donada la variabilitat dels factors de risc tant des de la dimensió espaial i temporal, es generarà una cartografia per diferents escales temporals, evitant així la generació de la cartografia mes o menys estàtica que generem a partir dels Sistemes d’Informació Geogràfica. Per solucionar aquesta carència, no sols s’ha de completar l’informació amb la presa de mostres de camp i anàlisis (especialment durant l’eixut estival) dels components vegetals, de l’estructura forestal o de l’estat del sòl, si no que sobretot s’ha de completar aquesta informació amb la proporcionada per sensors via satèl·lit o aerotransportats, que donen els components temporals d’informació vegetal, meteorològica o antròpica necessària per introduir als programas informàtics per a poder generar tota una sèrie de cartografia no sols diària si no inclús de les diferents hores del dia. El principal objectiu de tota aquesta cartografia de la predicció de risc es la prevenció i l’extinció dels incendis, ja que no sols donen informació sobre el risc de que es produeixi un incendi a diferents parts del territori sinó que també informen sobre la propagació de l’incendi; de com evolucionarà si aquest es produeix. Tota aquesta informació cartogràfica facilita la gestió dels recursos humans i materials dels serveis de prevenció i extinció d’incendis. En qualsevol cas, el següent pas i objectiu ha de ser utilitzar totes aquestes eines vinculades a la predicció de risc per definir la pròpia gestió forestal en un sentit ampli, no sols, tal com es fa ara als països mediterranis, sols com una eina bàsica per definir la construcció de la xarxa antiincendis. S’han d’utilitzar les eines de predicció de risc per saber l’utilitat i la projecció temporal d’una determinada intervenció forestal quan arribi l’incendi (tractat al capítol foc assumit). O com es comportaran la vegetació i el foc si li apliquem un foc controlat a una determinada època de l’any (tractat al capítol foc intencionat). Es a dir, s’han d’utilitzar per poder fer gestió del foc i saber així com podem gestionar millor els processos vegetals al tenir una predicció del que pot passar quan arribi la pertorbació.

La variabilitat dintre de la cartografia de risc: aquests plànols (elaboració pròpia a partir de plànols de l’IBANAT) mostren l’evolució del risc d’incendi (ignició i propagació segons model Canadenc) segons dies (superior) i hores (inferior). El tons blaus (entre 0 i 20%) i els verds (entre 20 i 60%) mostren riscs baixos i mitjos, mentre que els grocs (entre 60 i 90%) i els vermells (de 90 a 100%) mostren riscs alts i molt alts (100% es alt risc d’incendi). Plànols superiors: (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) del dia 25-01-13, del dia 25-04-13, del dia 25-05-13 i del dia 25-06-13 (superior). Plànols inferiors (de dalt a baix i d’esquerra a dreta) dels dies 09-07-13 i 10-07-13 a les 08.00, a les 11.00, a les 14.00, a les 17.00, a les 20.00, a les 23.00, a les 02.00, a les 05.00 i a les 08.00.

4. La predicció de les dinàmiques successió - pertorbació Les eines de predicció de risc son molt útils per predir el comportament del foc abans de que succeeixi i durant el propi incendi. També son útils per analitzar després del incendi les característiques que ha tingut (temperatura, intensitat i extensió). Pero sempre parlen de l’efecte immediat de la pertorbació sobre el paisatge, del seu efecte instantani, però no parlen del seu efecte a curt, mig o llarg plaç sobre la vegetació, el sòl o la hidrologia. En aquest sentit, l’efecte en el temps (la dimensió temporal) sobre la vegetació, s’estudia a través dels models de dinàmiques de vegetació. Els models de dinàmiques de vegetació son útils per investigar les conseqüències a llarg plaç de diferents escenaris de pertorbacions com “el canvi climàtic, l’herbivòria, l’ús del sòl o el règim d’incendis” (Lloret i Pausas, 2007). “Aquests models de predicció son especialment importants per estudiar les conseqüències dels processos de dinàmiques vegetals amb intervals interdependents, com el naixement, la maduració i la senitud. Així mateix, es consideren essencials per la predicció de les conseqüències a llarg plaç d’escenaris de règim d’incendis als paisatges mediterranis” (Pausas, 2003) “Modelar les dinàmiques vegetals en ecosistemes inflamables consta de dues fases” (Pausas, 1999). La primera consisteix en produir models descriptius basats en treballs de camp després d’incendis forestals o d’incendis controlats, que son una descripció simplificada de la resposta de la vegetació al foc. La segona fase consta en combinar aquests models pràctics de resposta a la pertorbació amb coneixements teòrics que des de l’ecologia ens descriguin les dinàmiques i els processos vegetals. Finalment, la darrera fase es produir el model informàtic de simulació, que permetrà la predicció a llarg plaç de les dinàmiques vegetals, veure com es poden alterar amb diferents escenaris de pertorbacions, i sobretot pel cas que ens interessa, que es com eina de gestió del foc, ens servirà per comprovar el resultat de diferents opcions de gestió forestal. Així com els models de risc estan molt desenvolupats a nivell d’investigació, amb molta aplicació informàtica aplicada, amb una gran translació cartogràfica i d’aplicació pràctica (degut a la seva utilització per la prevenció i l’extinció dels incendis), els models de dinàmiques vegetals no tenen el mateix desenvolupament. Com sempre, a Nordamèrica i a Austràlia si que hi ha bastant investigació aplicada, però sobretot a nivell de generació cartogràfica, va enrere en relació als models de risc. En aquest sentit, volia destacar per la seva importància com treball pioner a Espanya i a la Mediterrània europea, el treball de Juli Pausas , que junt a altres investigadors com Ramon Vallejo, Francesc Lloret o Juan Ramos, durant els darrers quinze anys han publicat diversos estudis d’investigació parlant sobre les dinàmiques vegetals a llarg plaç a la Mediterrània occidental en relació al règim d’incendis, el canvi d’ús del sòl i el canvi climàtic. Aquest estudis cerquen generar models de dinàmiques vegetals amb la seva programació informàtica aplicada. Degut a que els objectius de les investigacions son mes ecològics que paisatgístics i a que no han tingut major 59

desenvolupament comercial d’investigació informàtica, les eines son encara rudimentàries i els falta molt per poder generar cartografia d’alta qualitat i precisió gràfica. Ho volia destacar perque penso que aquest es el camí a recórrer: continuar investigant aquí per poder arribar a introduir la gestió del foc a les nostres administracions públiques i als propietaris privats. Per poder fer gestió del foc, hem de ser capaços de predir, a través de les eines digitals, els efectes a llarg plaç de la gestió forestal i la seva interrelació amb la pertorbació del foc (pel cas que ens ocupa), o amb altres tipus de pertorbacions. En aquest sentit, penso que seria molt interessant l’aplicació no sols per la gestió forestal, si no que per exemple, hauria de ser essencial per la planificació urbanística futura per comprovar els efectes ecològics sobre la matriu agroforestal que puguin tenir les transformacions territorials realitzades per l’home dintre del futur creixement de sòl urbà.

La predicció en el temps de les dinàmiques vegetals i les pertorbacions: Els plànols superiors mostren l’evolució en el temps (2010 i 2060) de l’àrea metropolitana de Willmington (EEUU) tenint en compta les dinàmiques vegetals (verds), les variacions del nivell del mar i les inundacions (blaus) així com les dinàmiques urbanes (vermells). Plànols retocats extrets de www.basic.ncsu.edu Els plànols inferiors mostren l’evolució de la intensitat del risc d’incendi a Canadà, tenint en compta l’estat real del període 1980-1989 (esquerra) i les previsions dels períodes 2050-2059 (centre) i 2090-2099 (dreta). La predicció es realitza a partir de l’evolució de les dinàmiques vegetals, dels efectes de canvi climàtic i del creixement urbà. Els blaus i verds suposen riscs molt baixos i baixos, els grocs riscs mitjos, els taronges riscs alts i els vermells riscs molt alts. Plànols retocats extrets de www.atlas.nrcan.gc.ca

LES EINES PROJECTUALS EL FOC ASSUMIT

“Cal retornar al foc el seu paper d'afavoridor de la vegetació enlloc del d'agent de destrucció” (Margalef, 1992)

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

1. De la supressió del foc a la gestió del foc Si tal com hem vist, el mosaic mediterrani ha tingut en el foc un element capital per la seva creació, evolució i manteniment durant mil·lennis, es sorprenent que avui en dia tinguem tan interioritzat culturalment que el foc en si, i els incendis en particular, son una catàstrofe ecològica i un desastre paisatgístic. Jo, com qualsevol altra ciutadà imbuït per aquesta visió, vaig començar aquesta tesina pensant que el seu objectiu havia de ser trobar eines per aconseguir paisatges que no es cremessin, i que en el cas que es cremessin, es cremessin el menys possible. Ara mateix, òbviament no penso el contrari (que hem de deixar que tot cremi), però sí que penso que hem de ser capaços de conviure amb el foc; perquè tenim una estructura territorial i paisatgística feta per ell que té la elasticitat suficient per suportar-lo, i una vegetació perfectament adaptada a pertorbacions tan intenses i difícils de superar com son el foc, els eixuts, l’hervibòria intensiva o totes les pertorbacions exercides per l’Home. Des de el meu punt de vista s’ha d’acceptar que tot es cremable, i sobretot, que tot es cremarà. Partir d’aquesta idea tan aparentment simple, crec que es el primer pas per poder aconseguir que poguem conviure amb el foc i poguem passar de la política de la supressió del foc a la de gestió del foc. El foc no es un enemic, simplement hem de tornar-lo a considerar com el que sempre va ser: una eina de gestió. Si assumim que tot es cremarà i que volem gestionar el foc, hem de tenir en compte el factor temporal com element bàsic de la pròpia gestió. L’asimetria dels canvis que ens ensenya la teoria de la successió ens mostra que si no es respecten els ritmes de canvi lent cap a una major complexitat, les pertorbacions recurrents fan que el sistema deixi d’evolucionar cap a una major organització i es simplifiqui. També que el grau d’entrada d’energia externa (en aquest cas, la intensitat del foc) es vital per calibrar el grau de desorganització i simplificació del sistema que aporta la pertorbació. Es evident que tenim una vegetació que per evolucionar ha tingut que adaptar-se al foc (junt als eixuts i l’herbivòria) fent que “per a moltes espècies vegetals (per no dir totes) el que era perillós es convertís en útil” (Margalef, 1993). Així, el problema no es el foc si no l’increment del ritme i l’intensitat de la pertorbació a la que s’exposa el sistema. I ambdós paràmetres depenen del temps: la recurrència es defineix per si sola en relació a la dimensió temporal, i l’intensitat, pel tipus de vegetació i d’estructura vegetal, que estan clarament lligades amb el factor temps. D’aquesta forma, s’ha d’intervenir al territori tenint en compta aquest factor temporal com essencial per calibrar els llocs on intervenir i de quina forma fer-ho si es vol realitzar la gestió forestal des de la gestió del foc. Per realitzar la gestió forestal, i lligant la teoria de la successió amb la dimensió temporal, hem de tenir claríssim que del procés d’augment de l’organització (successió)-simplificació (pertorbació) acabarà naixent un altre augment de l’organització igual al que era abans de la pertorbació: l’autosuccessió. Es a dir, que no podem pretendre accelerar el procés de successió cap a estadis 64

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

superiors sense tenir en compte que la pertorbació del foc pot anar en contra d’ell si no ha assolit el suficient grau de complexitat (maduresa). Es a dir, si no ha transcorregut el temps suficient. Un altre cop, la gestió forestal ens porta a la gestió del foc des de la dimensió temporal. Tal com hem vist, la intensitat de la pertorbació es clau. D’aquesta forma, i tal com veurem amb major detall al següent punt (el foc intencionat), al realitzar la gestió del foc també hem de gestionar la seva intensitat, no sols dels incendis forestals si no també a través dels focs controlats, de tal forma que poguem controlar el grau de pertorbació per poder gestionar quin grau d’organització volem que tingui el sistema. Passar de la supressió del foc a la gestió del foc implica deixar d’invertir a mitjà termini tants diners com ara en feines d’extinció per destinar-ne mes a lo que seria estrictament gestió forestal. I fer la gestió forestal des de la gestió del foc implicarà indirectament a mitjà i llarg termini invertir menys en feines d’extinció. D’aquesta forma, els transvasament de recursos a la gestió del foc implicarà a mitjà i llarg termini un estalvi de recursos econòmics que es podran destinar a altres objectius o simplement a invertir mes en gestió per acabar estalviant mes recursos al fer encara mes eficient la prevenció i la supressió dels incendis forestals. Així, per fer aquest canvi d’estratègia en relació al foc no només existeixen motius ecològics (fer mes resilients i elàstics els nostres paisatges) o culturals (reinterpretar la vella cultura del foc als nous temps), si no també raons econòmiques.

TIPUS D'ESTRATÈGIES EN RELACIÓ AL FOC (elaboració pròpia a partir de Botelho-Fernandes, 1998)

MODELITZACIÓ

SUPRESSIÓ DEL FOC

GESTIÓ DEL FOC

Models de gestió de risc (prevenció i extinció)

Models de gestió de risc (prevenció i extinció) Models de dinàmiques (forestals i del sòl)

PLANIFICACIÓ I EXECUCIÓ

Plans de prevenció i pre-supressió del foc

Plans de prevenció i d'ús del foc

OBJECTIUS

Màxima eficiència social (protecció)

Màxima eficiència social (protecció) Màxima eficiència ecològica (biodiversitat) Màxima eficiència econòmica (cost)

EXTINCIÓ

EINES GESTIÓ (abans incendi)

Tots els incendis han de ser extingits igual

Estratègia de supressió específica de cada incendi

Independent de les característiques del foc,

Dependent de les característiques del foc,

i el valor ecològic i econòmic del sòl

Hervibòria, silvicultura i reforestació

Foc prescrit, hervibòria, silvicultura i reforestació

Sense gestió del sòl

Gestió del sòl

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

Es evident que per portar a terme una correcta gestió del foc ens falta encara molta informació empírica amb la seva teoria derivada. Falta molta investigació i recerca, que per altra banda es evident que s’ha de fer a escala de tots els països europeus de la conca mediterrània. A Austràlia i als EEUU s’està realitzant molta investigació al voltant de la gestió del foc, i tot i que ens pot servir gran part del que esbrinen per les moltes similituds climàtiques i de règim d’incendis que tenim, necessitem la nostra pròpia investigació, adaptada al nostre tipus de vegetació i sobretot al nostre mosaic, tan antropitzat i amb una relació tan mil·lenària amb el foc.

la gestió forestal de les interfases: es una necessitat tant des de el punt de vista de la prevenció com de l’extinció dels incendis, ja que suposa tant reduir la capacitat d’ignició com augmentar la capacitat d’extinció de l’incendi. Plànol de risc a les interfases a prop de Marsella extret del llibre Towards integrated fire management, Fernandes, Rego, Rigolot, Silva, 2010. 66

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

2. Intervenir a les fragilitats paisatgístiques Avui en dia, els recursos destinats a la gestió forestal giren bàsicament al voltant de la prevenció enfront al risc d’incendi i sobretot, a l’extinció dels incendis, quedant la regeneració en un allunyat tercer pla. A l’elevat cost que suposa mantenir tots els recursos humans i materials per l’extinció dels incendis se li ha de sumar la recent variable de la seguretat dels entorns habitats, que suposa que encara quedin menys recursos econòmics per realitzar l’estricta gestió forestal dels boscos. Des de la disciplina del paisatgisme s’han de donar respostes a aquesta actitud reactiva, de defensa en contra del foc, així com també ha d’introduir solucions a la gestió forestal que s’escapin purament del sentiment de defensa contra el foc. Ha de ser capaç d’introduir el seus propis factors de risc al debat de la gestió forestal. La localització territorial de les fragilitats paisatgístiques enfront a la pertorbació del foc ha de servir per donar pautes d’intervenció a gran escala, que a l’hora permetin proposar respostes a mitja i petita escala. Per a que es sàpiga a on intervenir i la intervenció que es faci guardi coherència amb un discurs global, de dimensió del mosaic agroforestal. Aquestes fragilitats, aquestes zones critiques, no sols seran les que ja assenyala l’actual gestió forestal de la supressió de foc, com son les zones de risc d’ignició (als límits entre natura i sòl urbà o infraestructures de tot tipus), les zones que formen part de la xarxa de defensa contraincendis (tallafocs, infraestructures de servei,...) i les zones ja incendiades (amb un incendi recent de gran intensitat que justifiqui la intervenció). També ho seran les zones potencialment pertorbables amb risc de patir greus danys per l’aparició d’un incendi forestal, sigui tant per la seva possible intensitat (per la quantitat de biomassa acumulada, per les característiques de la vegetació o per l’àmbit geogràfic que faciliti l’aparició d’un gran incendi) com per la seva recurrència (que ja pateixen els efectes de erosió i la regressió successional). També seran crítiques les zones de conservació prioritària degut a determinats valors paisatgístics d’origen cultural (patrimoni antròpic) o ambiental (patrimoni natural). L’objectiu general de totes elles serà minorar els efectes ecològics, econòmics i socials dels mes que probables incendis facilitant una millor resposta paisatgística a la pertorbació. Ja hem dit que el problema de fons de l’increment dels incendis forestals es el territori desestructurat. Que el problema de fons es de planificació territorial i de reestructuració socioeconòmica. Es a dir, el problema es tan complexe i tan polièdric que s’escapa absolutament del nostre àmbit professional. Es evident que la millor gestió forestal, la millor gestió del foc, seria tornar a redistribuir la població fora de les conurbacions metropolitanes i que el sòl agroforestal tornés a tenir valor d’us. Com que això es una utopia i la tendència a mig termini sembla reforçar la pèrdua de sòl agrícola i ramader i l’increment de sòl forestal i sòl urbà, es evident que l’augment del nombre d’incendis forestals continuarà encara que es pugui controlar durant els bons anys climàtics la superfície 67

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

cremada. Si el medi no canviarà a mig termini, inclús reforçarà les seves tendències, l’única manera es que nosaltres canviem la manera de gestionar el territori i que intentem ser mes eficients amb l’asignació dels recursos que tenim ara. Tot això es el que simbolitza el concepte de la gestió del foc. Recuperant el concepte de fragilitat paisatgística exposat anteriorment i lligant-lo amb el de factor temporal del punt anterior, l’objectiu ha de ser intervenir als punts del territori on l’acció de la pertorbació imminent en forma d’incendi forestal pugui tenir efectes mes perjudicials des de el punt de vista ecològic per la seva intensitat o recurrència. També en les zones amb un alt valor natural o cultural on la pertorbació no es vol que sigui ni intensa ni extensa. Totes aquestes zones crítiques provinents de la gestió del foc, acompanyarien les que ja actualment es consideren com a tal des de l’estratègia de supressió del foc: les àrees amb alt risc d’ignició, a on es vol dificultar l’ignició, impedir la propagació i facilitar la extinció, la xarxa de defensa antiincendis, amb l’objectiu de limitar l’extensió de l’incendi facilitant la seva extinció, i les zones recentment incendiades, amb risc d’erosió i pèrdua de biodiversitat per focs molt intensos o recurrents. L’idea es fer realment gestió forestal abans del foc per influir sobre els seus efectes ecològics, no sols gestionar per construir el sistema de protecció contra el foc o intervenir quan el foc ja ha succeït. Les eines per aconseguir-ho, son les de sempre: foc controlat, herbivòria, reforestació i silvicultura abans de l’indendi, i mesures restauradores i de reforestació després de l’incendi.

Plànols de la pàgina següent (producció pròpia): mostren la continuïtat forestal definida com a risc (el risc segons l’estructura i la composició es representa segons el model de combustible mostrat a la pàgina 51) i l’històric d’incendis, que he de dir que es incomplert, ja que sols mostra els incendis des de l’any 1992 (quan es transferí la gestió a les Balears) i no surten representats els incendis dels anys setanta i vuitanta, que serviria per explicar millor la relació entre incendis i estructura vegetal. Destacar en aquest sentit el valor des de el punt de cista del foc del mosaic agroforestal tan atomitzat de tot el centre i sud de l’illa, com un valor a preservar. 68

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

3. Els punts regeneradors Intervenir des de la gestió implica assumir la pertorbació del foc i anar al davant d’ella, o com a mínim al mateix ritme. Perque l’objectiu no es tant evitar-la com modelar-la, no es tant suprimir-la com utilitzar-la. La pertorbació forma part de les pròpies dinàmiques vegetals, i pretendre gestionar el sòl forestal sense tenir-la en compta com procés natural, es una feina impossible. Es com voler ocultar la realitat pensant que es un fenomen artificial creat per l’home. Es evident que tots els factors descrits ja anteriorment, degut a l’acció directa o indirecta de l’home, han fet que el nombre d’incendis hagi augmentat, i que això no canviarà. El que s’ha d’aconseguir es que quan succeeixi, la gestió s’hagi anticipat als seus efectes i la pertorbació s’utilitzi per activar i/o potenciar les accions ja realitzades a través de la gestió prèvia. D’aquesta forma, es treballaria en diferents escales. La primera, l’escala territorial, tal com he comentat abans, s’encarregaria d’establir les estratègies generals i sobretot determinaria les zones de risc; les fragilitats paisatgístiques, les zones del territori on està justificat l’intervenir. Per determinar-les, tal com ja s’ha explicat, seria indispensable utilitzar les eines de predicció de risc (factors i períodes de risc) i tota la cartografia associada a elles, a on aniria incorporat el factor temporal de processos i pertorbacions. Un cop localitzades les fragilitats paisatgístiques, es canviaria d’escala per treballar concretament cada una de elles partint de les directrius donades pel treball previ de la gran escala, que faria que cada intervenció guardés coherència amb un discurs i una estratègia territorial. Per determinar com i de quina forma concreta s’intervindria a cada fragilitat paisatgística, es treballaria en l’escala intermitja (de la fragilitat paisatgística), començant amb un anàlisi específic del lloc des de els paràmetres de la dialèctica processos-pertorbacions, partint del seu tipus de zona de risc (amb les seves característiques mes o menys tipològiques), els tipus de factors de risc (combustible, clima, orografia, orientació, freqüentació i activitats), l’anàlisi del risc d’incendi, la seva propagació i l’afectació paisatgística derivada. Per corregir, modelar o dirigir aquests efectes de la pertorbació tindríem tot un ventall d’eines de gestió, comprovant amb la mateixa cartografia generada utilitzant les eines de predicció, els efectes correctors d’aquesta gestió en la pertorbació del foc, l’efecte del temps de la gestió i els efectes de la pertorbació de l’incendi també segons l’escala temporal. El procés d’elecció a la gran escala de les zones de risc, de les fragilitats paisatgístiques a on intervenir, tindria el seu paral·lelisme a l’escala concreta d’intervenció (del punt regenerador) per trobar els punts estratègics a on intervenir i realitzar la gestió. No tant com fragilitats (que en algún cas també) si no sobretot com punts d’oportunitat. Els àmbits a on realitzar la gestió per aconseguir sistemes mes resilients, mes capaços de superar la pertorbació i establir-se com punts regeneradors de l’àmbit post incendi. Una regeneració que naixeria de la pròpia gestió prèvia.

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

El tipus de zona de risc i les eines de gestió son generalitzables i mes o menys es poden descriure en tipologies. Trobar a l’escala del punt regenerador les eines a emprar depèn de la casuística particular del lloc i no em veig capaç (ni tampoc penso que sigui possible) de descriure unes pautes generals o generalitzables. Cada elecció depèn del lloc, la situació concreta i la seva projecció temporal. El que sí que m’atreveixo a dir es que des de el meu punt de vista, i agafant l’omnipresent fil del concepte de successió-pretorbació-autosuccessió, la gestió ha de tenir en compte el concepte de la teoria de la facilitació de la successió. En un doble sentit: sigui utilitzant la pertorbació (foc controlat, silvicultura, herbivòria o el propi incendi) per eliminar o reduir la presència de certes espècies i processos, o al contrari, introduint alguns elements claus a través de la gestió per a que el propi sistema, a través de les seves pròpies dinàmiques naturals estableixi un cert salt en estadis que no volem que siguin essencials. I en ambdós casos, tenint sempre en compta el paper que pot desenvolupar la pertorbació de l’incendi forestal. Òbviament, dintre de cada lloc no es pot intervenvir a tot arreu i s’ha d’afinar el tir. Determinar els punts a on intervenir, els punts regeneradors, significa determinar els elements paisatgístics que s’han de treballar amb la gestió forestal per a que, després del pas de l’incendi, generin dinàmiques al lloc que el facin mes resilient, mes capaç adaptar-se a la següent pertorbació. Aquests espais d’oportunitat variarien segons el lloc i el tipus d’intervenció que es volgués, però es podrien definir tipològicament com punts, línees i superfícies (amb les seves respectives combinacions). Com elements paisatgístics, unitats diferenciades i diferenciables, unitats mes o menys definides pel medi vegetal, el medi físic i el medi antròpic depenent de les seves característiques pròpies. Des de el lloc concret, amb les seves característiques concretes i partint de les accions i objectius de decidits per la gestió, es comptaria amb l’incendi, el foc assumit, com element capital de la pròpia gestió. La pertorbació natural ho acabaria modificant tot, pero en el fons, simplement complementaria les pertorbacions realitzades per l’home a través de la gestió. Un cop apareguda la pertorbació natural, la gran pertorbació, la gestió simplement s’adaptaria lleument a la nova situació, ja que la direcció d’intervenir als punts regeneradors continuaria sent la mateixa, simplement canviaria el medi que els envoltaria. A partir d’aquí, i partint de la teoria de facilitació de la successió, el punt regenerador cercaria ampliar la seva dimensió, augmentar el seu pes al lloc, generant noves dinàmiques i processos a l’àrea que l’envoltés, que es trobaria mes modificada per la pertorbació. L’objectiu final seria anar construint, poc a poc, incendi rere incendi forestal, a través de la gestió dels punts regeneradors (les oportunitats paisatgístiques) que es trobarien dintre de les zones de risc (les fragilitats paisatgístiques). L’objectiu seria construir, amb els propis ritmes de la succeciópertorbació, un paisatge mes resilient, mes capaç d’anar resistint les successives pertorbacions naturals. D’aquest forma es podria realitzar realment el canvi de paradigma de passar de realitzar gestió forestal solament per la supressió del foc a realitzar gestió forestal com part indispensable de la gestió del foc, en el que el foc passa de ser un enemic a una eina projectual de manteniment i gestió del mosaic agroforestal. 71

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC ASSUMIT

La variabilitat d’escales: un cop localitzades les fragilitats (plànol superior) superposant els models d’estructura vegetal (intensitat), el risc d’incendi (ignició i propagació), l’històric d’incendis (recurrència) i la xarxa antiincendis (continuïtat), trobarem unes zones mes fosques a on es concentraran els punts més fràgils. Després, es passarà a l’escala intermitja, a on a partir de l’anàlisi i la predicció es determinaran les oportunitats i paisatgístiques, així com l’escala estricta de petites i estratègiques intervencions. Plànol (producció pròpia) i fotografia de la zona de Cap Pinar, zona protegida pública amb problemes de recurrència i pressió social.

LES EINES PROJECTUALS EL FOC CONTROLAT

“Cal retornar al foc el seu paper d'afavoridor de la vegetació enlloc del d'agent de destrucció” (Margalef, 1992)

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

1. Adaptar una tècnica mil·lenària Ja em vist com l’us del foc va ser una eina clau que va utilitzar l’home per la creació, la construcció i el manteniment del mosaic agroforestal mediterrani; però l’evolució històrica ens ha portat a la situació actual, a on creiem que el foc es un enemic ecològic que s’ha de combatre fins amb el darrer cèntim de recursos públics, i a on veiem que la gestió forestal està totalment dominada per aquest sentiment. I es que si volem que la gestió forestal sigui ecològicament sostenible, es necessari que accepti el paper del foc com element natural i com a eina de gestió, tant des de el punt de vista de l’incendi forestal (tractat al capítol anterior el foc assumit) com des de el foc controlat. Si mirem la definició de la gestió forestal ecològicament sostenible, ens diu que “ha de partir sempre dels principis de prevenció i adaptabilitat de la gestió i de la responsabilitat pública, cercant el manteniment ecològic de les comunitats i els processos vegetals. Aquest manteniment de la salut i la viabilitat dels ecosistemes implica ser capaç de reduir-li les amenaces, que des de un punt de vista ecològic bàsicament son les malalties, les espècies no desitjades, i un règim d’incendis no natural” (Bridges, de Mar, Jurskis, 2004). El foc com a eina de gestió forestal, el foc prescrit, es utilitzat socialment i impulsat políticament des de fa ja molts d’anys als països amb gran tradició paisatgística i mediambiental, i que ja fan gestió del foc des de fa anys, com son els EEUU, Canadà i Austràlia. I es que el foc prescrit dona resposta als requeriments d’una gestió forestal ecològicament sostenible, degut a que el seu ús prové de l’adaptació de les eines de gestió, es basa en la prevenció, garanteix la conservació dels habitats activant processos naturals i ajuda a reduir les amenaçes, com son les malalties, les espècies no desitjades i els efectes ecològics derivats de l’incendi forestal al reduir la seva intensitat. Per foc controlat com eina de gestió forestal contemporània, s’entén el foc que s’aplica a una part del territori que resulta d’una planificació prèvia que té en compta la consecució d’uns determinats objectius ecològics i que es realitza sota unes determinades condicions ambientals i d’intensitat. El foc té una gran adaptabilitat com eina de gestió per que pot adoptar múltiples intensitats i tipus de flama. Aquesta flexibilitat fa que la seva aplicació es pugui adaptar als objectius ecològics inicials, que son els que manen en el seu us. A partir d’aquests objectius i de les característiques del sistema vegetal, es cerquen unes condicions ambientals que facin que s’aconsegueixi el tipus i la intensitat de foc que es necessita, sempre generant les condicions físiques adients per a que el foc no es descontroli i no superi els límits dimensionals previstos. Enfront a altres tipus d’eines de gestió presenta un gran nombre d’avantatges econòmics, ecològics i operacionals, i està especialment indicat per àmbits de mala accessibilitat, com zones amb pendent inclinades i sòl rocós, o zones d’una alta densitat arbrada. També està especialment indicat per utilitzarse a zones amb un sòl i vegetació pobres. El seu ús principal és als programes de protecció antiincendis reduint el risc d’incendi en zones estratègiques (fins a un 90% en alguns casos), a partir de reduir el combustible i modificar l’estructura de la vegetació. 76

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT Però la utilitat del foc prescit no sols està confinada com a eina antiincendis:

USOS POSSIBLES DEL FOC PRESCRIT (Botelho-Fernandes, 1998) • • • •

Prevenció antiincendis: elements de la xarxa antiincendis (tallafocs, boscos controlats,...) Processos ecològics i biodiversitat: Conservació i estimulació d’ecosistemes habituats al foc. Sòls: millora de nutrients d’àrees erosionades Silvicultura: obertura de clarianes per explotacions forestals, preparació del sòl per plantacions

• • • • • • • • •

o sembres, regeneració d’individus, eliminació de vegetació per afavorir peus d’arbres joves,.... Ramaderia: nous brots per pastures Espais naturals i zones de caça: Manteniment i millora d’hàbitats Línies d’aigua: manteniment de torrents i gestió d’escorrenties intermitents Plagues i malalties: eliminació d’infermetats, insectes i paràsits Espècies invasores: eliminació de determinades espècies Gestió paisatgística: millora i manteniment per un millor ús recreatiu Accés i visibilitat: millora de condicions Productivitat vegetal: millora del creixement de determinades espècies arbustives Extinció d’incendis: contrafocs, entrenament de bombers

Implantació del foc prescrit a l’Europa mediterrània i l’educació del foc: Des de els anys noranta s’està introduït a Espanya, França, Itàlia i Portugal. El problema es que sols s’utilitza per mantenir tallafocs de la xarxa antiincendis i sobretot s’utilitza d’una forma molt marginal degut a la pròpia educació ambiental de la societat, ja que tal com em van dir a l’Ibanat a les entrevistes que vaig tenir, en primer lloc, perque s´hi oposen des de dintre els propis biòlegs, i sobretot per que “com li puc estar jo dient a la gent que no cremi a l’estiu mentres jo cremo a l’hivern” (Luis Berbiela, cap de gestió forestal i protecció del sòl de l’Ibanat). Imatges dels programes d’introducció del foc prescrit a Europa pel programa Fire Paradox (www.fireparadox.org) 77

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT “La consecució dels efectes ecològics i del rol desitjat del foc prescrit depèn en gran part del coneixement de les dinàmiques internes del sistema, i com el foc afecta a aquestes dinàmiques” (Botelho-Fernandes, 1998). Per tant, el coneixement a través de la investigació prèvia del lloc abans de la realització pràctica es indispensable, degut a la complexitat de dissenyar règim d’incendis adequats per la conservació d’ecosistemes. Aquest coneixement científic previ ha suposat des de fa uns cinquanta anys (els primers estudis daten dels anys 40 als EEUU) un enorme increment del coneixement en relació als règims d’incendis i la creació de nous règims a través del foc controlat. Encara així, “la complexitat i la impredectibilitat de les respostes biòtiques al foc dificulten arribar a generalitzacions que serveixin per diferents habitats, amb el que es necessària l’investigació específica dels processos ecològics de l’entorn a on realitzar el foc prescrit per poder-hi aplicar correctament la pertorbació. Aquesta investigació i recerca ha de cercar un equilibri entre una útil generalització, una necesària precisió experimental i un cert realisme per a conduir a la seva aplicació pràctica com eina de gestió i no sols com a eina d’investigació” (Jurkis, Bridges, de Mar, 2004). Aquesta investigació específica prèvia a la seva implantació generalitzada com a eina de gestió (tal com ja succeeix a Austràlia i a Nordamerica, a on s’aplica regularment des de fa mes de quaranta anys) es molt necessària als països europeus, a on el foc prescrit no es va començar a aplicar experimentalment fins al anys 80 i la seva implantació encara es molt limitada ja que hi han uns factors culturals i històrics que actuen com a barreres per al seu us. Els ecologistes, conservacionistes i els gestors forestals europeus cada cop son menys contraris a la seva utilització com eina de gestió, però necessiten demostracions científiques per fer aquest procés cultural, que es essencial per convèncer a la resta de població de la seva utilitat pràctica i els seus avantatges ecològics. Si des de la visió culta mediterrània es tendeix a dubtar de l’utilitat del foc prescrit i a pensar en el foc com un enemic de la gestió forestal, doncs es mes que lògic que popularment es pensi que qualsevol tipus de foc es una amenaça ecològica. Això succeeix, apart de per l’evolució històrica (que ens ha fet oblidar el regular i positiu ús del foc que es feia a la Mediterrània fins al segle XIX), a que es fa una translació directa entre foc i incendis forestals, quan no ha de ser així, ja que foc no es sinònim d’incendi. I programar un foc prescrit al cap i a la fi es modelar una flama per aconseguir uns determinats objectius ecològics i/o socials. En aquest sentit, es destacable els esforços que es comencen a fer des de la Unió Europea per “introduir l’ús massiu del foc prescrit a Europa, potenciar l’ús del foc controlat tradicional així com l’ús del contrafocs com eina d’extinció a través del programa Fire Paradox. L’objectiu d’aquest programa es utilitzar el foc per reduir els efectes ecològics, socials i econòmics dels incendis forestals, a través de “generar coneixement i utilitzar la ciència per conformar les decisions, les pràctiques i les polítiques per introduir a Europa la gestió del foc integrada” (Fire Paradox, 2010).

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

Fire Paradox: programes d’introducció de la gestió del foc integrada a Europa a partir de la introducció del foc prescrit i l’ús dels contrafocs així com la preservació del foc controlat tradicional. Imatge i plànol del llibre Towards integrated fire management. Outcomes of the European project Fire Paradox (Fernandes, Rego, Rigolot, Silva, 2010).

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

2. Protegir-se del foc amb el foc L’incendi forestal es defineix per freqüència, intensitat i variabilitat espaial, encara que ecològicament sempre se li ha donat molta importància en els estudis teòrics i d’investigació (en la curta vida de l’ecologia del foc) a la freqüència. Estudis d’origen australià i nord-americà es proposaren ja fa temps rebatre aquest concepte d’associar incendi quasi exclusivament a freqüència, proposant que un major èmfasi en la variabilitat i la intensitat augmentaria la comprensió de l’ecologia del foc i de la gestió dels règims d’incendis. Per demostrar-ho, primer es va estudiar molt l’escala petita, comprovant que la freqüència d’incendis en àmbits geogràfics adaptats a la pertorbació del foc no té perquè ser negativa ecològicament. Al contrari, activa i augmenta la biodiversitat en sistemes poc o bastant pertorbats, havent-hi inclús mes biodiversitat en els molt pertorbats que en els gens pertorbats. Òbviament, “el foc prescrit també te efectes negatius sobre el medi, però aquests son molt limitats i de curta durada” (Jurkis-Bridges-de Mar, 2004). La baixa intensitat del foc, i l’època de l’any en que es realitza (suficientment allunyada de les primeres pluges primaverals per evitar l’erosió), fan que l’efecte negatiu sobre el sòl sigui molt reduït. Aquest es redueixi a la pèrdua d’alguns minerals dels horitzons orgànics superiors, aspecte que es compensa amb el procés de deposició de nutrients al sòl, amb el que el resultat final es que augmenta la fertilitat del sòl. En relació al sotabosc, si hi ha una vegetació adaptada al foc, son els arbusts i les herbàcies mediterrànies, que es regeneren perfectament després del foc i no veuen alterat el seu ritme de floració si l’intensitat del foc es reduïda i els períodes de crema son suficientment espaiats. Finalment, l’efecte sobre l’estrat arbori es també molt limitat, ja que, tot i que el foc crema part de l’arbre, si aquest no afecta mes d’un 30% de la copa, els ritmes de creixement no es veuen alterats, mentre que en relació als peus joves, la mortalitat no sol superar el 20%. Òbviament, el major beneficiat del foc prescit es l’estrat arbori, ja que eliminar la competència dels estrats inferiors i augmentar la fertilitat del sòl, fa que els anys posteriors a la crema siguin molt positius per a ell. D’aquesta forma, la investigació contemporània en ecologia del foc ens indica que “el problema no es tant la freqüència en si, si no la intensitat i la variabilitat associades, que en els grans incendis forestals son molt altes i uniformes, amb el que el poder destructor del foc es total” (Jurkis, Bridges, de Mar, 2004). Un cop esbrinada la utilitat del foc prescrit a la petita i a la mitja escala, ara mateix s’estàn portant a terme estudis que analitzen com es pot traslladar aquest discurs a l’escala paisatgística (com els que per exemple es realitzen a Austràlia dintre del pla Living with fire: Victoria bushfire strategy. Landscape mosaic burns). L’objectiu d’aquests estudis es comprovar el mateix que es volia comprovar als estudis precedents, però a escala territorial: l’utilitat del foc prescrit com eina de gestió forestal i els seus efectes ecològics positius.

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT Si ja em vist que el control de l’intensitat del foc prescrit i la seva variabilitat associada (al no quedar tota la superfície forestal cremada de la mateixa manera al ser el foc de baixa intensitat) es útil per la gestió al ser positiu ecològicament, jo penso que l’argument de partida d’aquesta investigació d’escala territorial serà correcte: si tenim (en el cas nostre) o volen (en el cas Australià) una estructura paisatgística en mosaic, es a dir, que fa de l’agregació de peces independents alhora interdependets el seu valor, perquè no apliquem a diferents unitats de paisatge d’aquest mosaic diferents règims d’incendis a través del foc prescrit?. Això, a part de diversitat paisatgística i ecològica donarà avantatges per l’extinció dels incendis forestals, ja que el propi mosaic presenta les discontinuïtats que tan poc li agraden als grans incendis forestals. Si en el cas Australià l’objectiu es crear mosaic utilitzant el foc prescrit, aquí l’objectiu es utilitzar-lo per conservar el nostre mosaic per així evitar l’homogeneització dels nostres paisatges. Una homogeneïtzació que a nivell de mosaic va perdent peces agrícoles i ramaderes per guanyar peces forestals i urbanes cada cop mes contínues, sempre a partir del eixos infraestructurals i els grans elements geogràfics. A la Mediterrània experimentem el creixement de paisatges forestals cada cop mes continus i homogenis, aspecte que sumat al canvi climàtic fa que ens arrisquem a perdre biodiversitat i a patir grans incendis. Així, l’objectiu ja no es demostrar que el foc prescrit de baixa intensitat es positiu per utilitzar-se a petita escala, si no demostrar que es també positiu per traslladar-lo a escala territorial per generar paisatges mes heterogenis. Aquesta “heterogeneïtat paisatgística es cerca per que s’ha demostrat que es vital per construir paisatges mes resilients ja que afavoreix la coexistència d’espècies i el manteniment de la biodiversitat” (Christie, Di Stefano, York, 2011). A mes, es la millor eina de protecció contra els incendis forestals, ja que al generarse discontinuïtats a diferents escales, es minimitzen la velocitat de propagació i la intensitat dels incendis, amb el que es facilita l’extinció i es redueixen els efectes ecològics dels incendis forestals. L’objectiu final de tota aquesta investigació en relació al foc prescrit i l’insistència en la seva importància per part de la present tesina, es demostrar (dintre de l’objectiu global de canvi de percepció del foc com una força solament destructiva) que el foc pot ser una eina molt important per reunir objectius socials i ecològics al servir tant per protegir vides i propietats humanes (al utilitzarse com eina antiincendis), com per mantenir, millorar i augmentar la biodiversitat dels ecosistemes i la seva resiliència a la pertorbació de l’incendi.

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

Foc prescrit i biodiversitat als àmbits cremats: Tots els experiments realitzats al llarg del mon indiquen que un entorn amb un règim natural d’incendis i vegetació adaptada a la presència de la pertorbació, el foc prescrit activa els ecosistemes, establint-se una major biodiversitat en les bastant cremades i en les una mica cremades que en les molt cremades i les gens cremades. Trobar el règim d’incendis equilibrat es la clau, i per això aquí encara es mes necessària la investigació aplicada. Quadre extret de Fire management in Asutralia: lessons of 200 years (Bridges, de Mar, Jurskis, 2004)

Foc prescrit i biodiversitat a escala de mosaic: Ja s’ha comprovat arreu del mon que els incendis discontinus (de capçada i amb un fort vent) tenen una gran aportació a la biodiversitat del territori incendiat al generarse el contacte entre àmbits incendiats i no incendiats, ja que generen mosaic de foc (fire mosaic en anglès). El que s’estodia ara es introduir a través del foc prescrit mosaic de foc, amb tots els beneficis ecològics que comporta així com l’ajuda per l’extinció d’incendis al aoprtar discontinuïtats. Plànol superior del projecte Fire, landscape pattern and biodiversity in the Otways (Christie, Di Stefano, York, 2011), que actualment es troba en procés de realització i estudi. Imatges inferiors de contrast entre incendis continus (a la dreta) i els discontinus que generen mosaic. Imatges de www.nasa.gov i la darrera de l’Atles ambiental de la Mediterrània (ICC, 1999)

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

3. El foc prescrit dintre del conjunt d’eines de gestió A nivell de gestió del foc, el principal avantatge del foc prescrit (o foc controlat) enfront les altres eines de gestió es la seva eficiència per reduir la quantitat de combustible i modificar l’estructura de la vegetació en un espai de temps molt reduït i amb la mínima inversió econòmica. El fet de que amb poques hores es pugui gestionar molta superfície forestal, fa que es redueixin enormement els costos a l’hora que es controlen els efectes ecològics del foc gràcies a la planificació prèvia. La quantitat de combustible, junt amb la composició i l’estructura de la vegetació son claus per determinar les característiques de l’incendi, i com a conseqüència, els seus efectes ecològics tant sobre la vegetació com sobre el sòl. D’aquesta forma, el foc prescrit es una eina essencial per assolir un dels objectiu mes important de la gestió del foc, que es la prevenció, entenent la prevenció en el sentit de prevenir els efectes de l’incendi forestal. Per entendre millor la utilitat del foc prescrit com eina reductora de l’intensitat de l’incendi forestal, penso que es necessari descriure els tres tipus de foc que hi ha, que a l’hora defineixen els tres tipus d’incedi forestal: els de foc subterrani (que son els menys freqüents a les nostres latituds i que son molt lents i destructius al cremar els horitzons orgànics del sòl i les arrels), els de foc en superfície (que son els que assoleixen menors temperatures al cremar herbàcies i arbusts a velocitats mitges‐ altes), i finalment, els focs de capçada, que es transmeten de capçada en capçada a altes velocitats i quasi sempre es generen a partir d’un foc en superfície.

TIPUS D’INCENDIS FORESTALS (font USDA)

El foc prescrit seria un foc en superfície de baixa intensitat, ja que es realitza en condicions de poc vent, baixes temperatures i alta humitat relativa. 83

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT Els grans incendis, que s’originen en situacions d’alta temperatura (mes de 30ºC), baixa humitat relativa (menys de 30%) i alt vent sec, habitualment es mesuren per superfície (mes de 500Ha), encara que molts cops el seu efecte destructor es relatiu, ja que solen generar mosaic (fire-mosaic en anglès) degut a l’efecte del vent sobre la distribució de l’incendi, que fa que es propagui molt ràpidament i sigui poc continu al ser quasi sempre incendis de capçada discontinus, amb el que el que s’assoleixen temperatures al sòl mitges. Si mesurem els grans incendis per la temperatura i la continuïtat assolides (els ecològicament mes destructius), solen ser incendis de superfícies variables (no tenen per que ser moltíssimes Ha) que, partint dels mateixos condicionants de temperatura (mes de 30ºC), humitat (menys de 30%) i vent sec, combinen focs de capçada i focs en superfície. Aquests focs, amb velocitats de propagació relativament baixes i temperatures assolides al sòl altíssimes, s’extenen amb una gran homogeneïtat pel territori, destruint tots els horitzons orgànics i gran part de les llavors i els borrons, factors que dificulten enormement la regeneració de la vegetació i el sòl. Es a dir, per evitar els efectes mes destructius d’un incendi forestal, des de el punt de vista de la gestió forestal, el que interessa es la discontinuïtat vertical; amb el que les formacions vegetals a evitar que s’incendiïn per damunt de totes seran els boscos oberts de coníferes, i en menys mesura, el bosc menut d’alzines, ja que aquestes son les estructures que assoleixen les intensitats d’incendi mes altes al tenir una total continuïtat entre els dos estrats. En el sentit oposat, l’estructura ideal davant el foc son els boscos tancats de capçades altes i poques branques baixes així com sotabosc poc desenvolupat, es a dir, boscos madurs d’alzinars o de coníferes, encara que aquests darrers difícilment son el suficientment tancats com per controlar el creixement del sotabosc. En aquest sentit, entre els múltiples avantatges del foc prescrit també està el de facilitar la discontinuïtat vertical reduint la càrrega de combustible a les zones boscoses mes sensibles, que si es fa seguint la lògica de mosaic, també generarà discontinuïtats horitzontals que serviran per l’extinció dels incendis. Es destacable també la facilitat amb que es pot utilitzar el foc prescrit per mantenir les discontinuïtats horitzontals de la xarxa antiincendis, al mantenir prats o garrigues sense dificultat. Per realitzar aquesta prevenció des de la gestió del foc, s’orientarà la gestió forestal a “minimitzar les pèrdues ecològiques, socials i econòmiques de l’incendi, així com a fer menys sensible als efectes de la pertorbació l’àmbit forestal, fent-lo mes resilient” (Retana, 1997). El foc prescrit , apart de la seva facilitat per generar discontinuïtats verticals i horitzontals enfront de les altres eines de gestió, permet introduir en determinades superfícies forestals noves espècies a través de sembres o d’alguna plantació, ja que al fet d’eliminar vegetació, incrementa la fertilitat dels sòls al aportar nous nutrients al sòl sense danyar-li els horitzons orgànics. Tot per cercar, dintre de la pròpia estratègia de gestió forestal cap a una major resiliència, espècies i estructures vegetals mes resilients a la pertorbació de l’incendi forestal. 84

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT Per aconseguir una major resiliència paisatgística, partint del coneixement dels mecanismes de regeneració de cada àmbit forestal i dels seus factors de regeneració específics, s’intentaran forçar processos de successió natural. Aquests processos no sols seran verticals, sinó que en alguns casos seran horitzontals, ja que l’objectiu serà afavorir el desenvolupament de certes espècies que afavoreixin la recuperació post incendi, incrementant la rapidesa de la recuperació vegetal a l’hora que atenuant els efectes d’erosió del sòl. D’aquesta forma veiem que dintre de la gestió del foc, el foc prescrit té uns avantatges molt evidents respecte a les altres eines de gestió (silvicultura, tala i herbivòria), tant des de el punt de vista del seu cost econòmic com de la protecció tant de les persones com dels paisatges, a l’atenuar l’impacte ecològic dels incendis forestals, facilitar la seva extinció i generar mosaic paisatgístic.

La gestió del foc i les composicions de la vegetació ideals: Llistat realitzat per Josep Espelta (Paisea, 16-11) a partir de les recomanacions realitzades al llibre Problemas y perspectivas de la utilización de leñosas autóctonas en la restauración forestal (Alloza, Cortina, Seva, Vallejo i Vilagrosa, 2003) . 85

LES EINES PROJECTUALS: EL FOC CONTROLAT

La gestió del foc i les composicions de vegetació ideals: els herbassars i les garrigues mediterrànies son molt inflamables i amb una elevada combustibilitat, però presenten intensitats de foc relativament petites. En canvi, les màquies i el bosc obert de coníferes (especialment) i el d’ alzines son les pitjors composicions vegetals ja que, a part de tenir una inflamabilitat i una combustibilitat elevades, al cremar assoleixen molta continuïtat junt a temperatures elevadíssimes, ja que tenen molta càrrega de combustible i els dos estrats vegetals superiors. Les millors estructures son els boscos tancats de coníferes i sobretot d’alzina, ja que no tenen quasi estrat arbustiu amb el que solen produir sols focs de capçada, que habitualment son discontinus. Imatges pròpies les superiors i les inferiors (d’esquerra a dreta): www.xarxaforestal.blogspot.com (2) i www.arni-muntanya.blogspot.es

La gestió del foc, l’estructura de la vegetació i el foc prescrit: a les zones gestionades, per controlar la intensitat de l’incendi forestal serà indispensable modificar l’estructura de formacions vegetals amb molta càrrega de combustible i continuïtat entre els estrats, generant-hi una discontinuïtat horitzontal. Per altra banda, per controlar la continuïtat de horitzontal de l’incendi, les discontinuïtats estructurals ajudaran a les tasques d’extinció. Per ambdues, l’ús del foc prescrit es altament eficient tant des de el punt de vista social (protecció), econòmic (cost) i ecològic (biodiversitat). Imatges de www.fireparadox.org

A MODE DE SÍNTESI LA RESILIENCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

La gestió forestal i la propietat del sòl: pràcticament tot es sòl privat, amb el 93% de la superfície forestal de Mallorca (de color vermell al plànol), front al 7% que es sòl públic (color negre); una realitat a la que ha de fer front la gestió del foc. Plànol de producció pròpia. 89

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

1. El cost de preservar i transformar la matriu biofísica mediterrània. El procés de desestructuració i canvi del mosaic mediterrani, que es manifesta amb la pèrdua de sòl agrícola i ramader enfront al creixement del sòl urbà i del sòl forestal, condueix inexorablement a la Mediterrània a la necessitat de gestionar d’una altra forma la seva matriu ambiental, la que l’home ha superposat després de mil.lers d’anys sobre la matriu biofísica subjacent. Aquesta nova forma de gestió implica “la reconducció de la matriu ambiental des de l’òptica ecològica, projectant el procés transformador de les preexistències biofísiques amb l’objectiu de tornar a assolir la sostenibilitat territorial mediterrània” (Folch, 2011). Això significa tant una altra forma d’entendre el creixement i l’estructura urbana, com una altra forma d’entendre com gestionem el sòl agrícola, ramader i forestal. Pel cas que ocupa aquesta tesina, aquest raonament implica plantejar els nous creixements urbans des de l’òptica de la gestió del foc, així com adaptar els teixits urbans ja preexistents a aquesta nova forma d’entendre el foc. Entenent que la millor prevenció neix de com entenem la transició entre l’urbà i el forestal, intentant evitar un contacte directe i abrupte entre un sòl totalment pertorbat i un altre abandonat de qualsevol pertorbació humana des de fa 50 anys. Per construir aquest ecotó de combustible ens serveixen les eines que sempre va utilitzar l’home: l’agricultura i la ramaderia, així com les noves tècniques de gestió forestal, com son la silvicultura i el foc prescrit junt amb la restauració i la reforestació quan fos necessària. Totes aquestes tècniques es poden combinar entre sí i la seva elecció naixerà, partint de la planificació general a gran escala (fragilitats paisatgístiques), de les característiques específiques del lloc; entenent el lloc des de una vessant dinàmica, que canvia en el temps. La idea del temps en la gestió agroforestal, de la gestió del sòl que avui en dia entenem per no construït, s’ha de portar a la pràctica ajudant-se de les eines de predicció de risc i de dinàmiques vegetals així com des de la seva interrelació amb la pertorbació del foc futura. Sent capaços de determinar els àmbits essencials d’intervenció paisatgistica i d’anar adaptant la seva gestió en el temps. Un temps, que hauria de ser inmutable en la planificació del sòl urbà, almenys a cicles de 20-30 anys, encara que ja veiem que no ho es, a l’estar tan supeditada la seva planificació als cicles econòmics. També s’hauria de primar molt mes del que es fa actualment, la densitat, ja que la dispersió del sòl legal al voltant de les infraestructures, junt amb l’abundància de construccions il.legals, fa que augmenti exponencialment l’interfase urbà-forestal. Això incrementa molt els costos econòmics d’una gestió forestal que avui en dia a Espanya “té un retorn econòmic negatiu d’un 10%, i on les perspectives a curt-mig plaç son que continuï igual o mes deficitària” (Jornada tècnica CREAF, 2013). “Els recursos econòmics destinats a la protecció del foc avui en dia a Espanya assoleixen els 1000 milions d’euros per any!” (Jornada tècnica CREAF, 2013), amb el que recursos invertits en gestió, n’hi ha molts. Hi ha una necessitat de major eficiència en la despesa i en que no s’inverteixi únicament 90

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

des de la vessant pública. S’ha d’obligar i/o incentivar millor l’inversió privada en la gestió forestal destinada a prevenció. Perque els costos de creació i manteniment dels nous ecotons de combustible entre sòl residencial, industrial o de serveis amb sòl agroforestal, suposarà un increment de despesa que haurà de ser sufragat essencialment pels propietaris privats, que necessitaran entendre que tenir propietats en contacte amb el sòl forestal implica l’assumpció d’uns certs gastos socials en relació a la gestió del foc. I es evident que sols ho entendran tant amb incentius com amb lleis i sancions que es cumpleixin, perque en el fons, els principals interessats en la prevenció, son els propis propietaris privats; uns propietaris que generen risc però que a l’hora necessiten protecció enfront al foc. L’interfase quasi sempre es realitza entre propietats privades, ja que la propietat pública es restringeix essencialment a les poques finques publiques i a les infraestructures públiques, a on sí te sentit invertir sols diners públics. En el contacte privat urbà - privat agroforestal, donada la desestructuració territorial des de el punt de vista econòmic en favor del sòl urbà enfront al no urbà, sempre es primarà al propietari agroforestal. Els incentius públics i les primes al sòl agroforestal, així com la relació urbà - agroforestal, donaria per una altra tesina, però com que ja tinc mes que suficient amb aquesta que estic escrivint, em limitaré a dir que penso que els incentius agrícoles i ramaders a la Mediterrània haurien d’estar vinculats a la prevenció d’incendis, fent possible utilitzar diners públics orientats a la prevenció del foc per crear nou sòl (possible però difícil), reobrir antic sòl (aprofitant l’aparició de l’incendi), o preservar l’actual sòl agrícola i ramader en les zones d’interfase o dintre de la resta de la xarxa de protecció antiincendis. La xarxa de prevenció d’incendis s’acabarà considerant des de el punt de vista de la Comunitat Europea com un factor protagonista dintre dels incentius i ajudes al mon rural. Ajudes a uns propietaris privats de sòl agroforestal que cada cop tendiran mes a associar-se per compartir esforços i despeses en una gestió del foc que no pot ser costejada en la seva totalitat per l’Administració Pública. Això ja està passant amb “les associacions de propietaris que es creen després dels grans incendis forestals, fet que facilita enormement la comunicació entre l’Administració i els propietaris, al mateix temps que suposa un gran reducció de despeses tant pels propietaris privats com per l’Administració Pública” (Jornada tècnica CREAF, 2013). Aquesta reducció de despeses també portarà a convèncer als propietaris privats de sòl urbà, que generen risc i demanen protecció, a associarse. La nostra tendència social a l’ individualisme, en aquest cas sols es combatrà des de l’Administració pública amb unes lleis que ja començen a sorgir, i amb un control per a que es compleixin. Lleis i control junt amb incentius fiscals a l’inversió privada en gestió forestal en les zones d’interfase. Dintre d’aquests incentius públics a l’inversió privada hauria de figurar la creació d’una xarxa de petites plantes de biomassa repartides pel territori que formés part del mix d’energies renovables per producció elèctrica, aprofitant energèticament el combustible. 91

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

L’idea de fons no es sufragar econòmicament la gestió del foc a través de l’obligació o la repressió social. Es, dintre de l’augment de despesa que suposarà la reconversió de la matriu ambiental, el trobar mecanismes de coresponsabilitat i treball conjunt entre els propietaris urbans, els agroforestals i l’Administració Pública per assolir els objectius de la gestió del foc, tant des de el punt de vista ecològic (biodiversitat i resiliència), econòmic (reducció de cost), o social (prevenció i extinció). Finalment, recordar un aspecte essencial: l’educació social enfront a aquest canvi en la reconducció de la matriu ambiental des de l’òptica ecològica es indispensable. Si volem assolir una altra cultura del foc, a on s’entengui que es un perill però també una eina per fer gestió forestal, es indispensable l’educació de la resta de la societat, que veu amb els seus propis ulls com el foc destrueix i que se’l presenten a través dels Mèdia com un espectacle mes. “Com pot ser el foc bo?”... Això només es pot respondre des de el paisatgisme a partir del coneixement que sols pot donar la investigació i el convenciment en la necessitat de readaptació i protecció del nostre patrimoni ambiental dintre de la ciutat difosa.

Tipologies d’interfase entre sòl residencial i sòl forestal: Definició de tipologia segons densitat vegetal i urbana. Quadre realitzat per (Lampin-Maillet, 2010) al llibre Towards integrated fire management (Fernandes, Rego, Rigolot, Silva, 2010)

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

2. La gestió del foc i el dubte del mètode Intentant fer una breu síntesi dels raonaments que he fet fins ara, m’agradaria començar recordant que el foc es un fenomen ecològic (per tant natural) en el paisatge mediterrani, a l’hora que es un fenomen sociològic, en el sentit que sempre ha format part de les pròpies cultures de la Mediterrània, com un condicionant i una eina ambiental mes. Des de aquest punt de vista, hem vist com la relació entre l’home i la natura a través del foc ha canviat enormement en els darrers 100 anys, evolució que ha portat a que el foc es vegi socialment com un problema en sí mateix, quan es la manifestació d’una sèrie de canvis socials i econòmics, que es manifesten a través del nou règim d’incendis. Un règim d’incendis que s’afronta sols des de l’òptica repressiva, de l’extinció, quedant la prevenció marginada sota de les ingents quantitats que es destinen a gestió per extinció. Extinció que encara necessita mes recursos donat el condicionant, aparegut als darrers anys, de protecció de les propietats humanes dintre d’una estructura urbana cada cop mes extensa i difosa en el territori a partir de les infraestructures del transport. Per altra banda, hem vist com Mediterrània (estesa a tots els àmbits bioclimàtics similars del mon) es sinònim de biodiversitat, i com la Mediterrània en concret, es sinònim de diversitat paisatgística a través del mosaic que ens caracteritza. I com aquesta biodiversitat i diversitat estan íntimament vinculades a un règim de pertorbacions molt intens i extens en el temps, on el foc, junt a l’herbivòria i l’acció humana, ha jugat un paper essencial. D’aquesta forma, el nou règim d’incendis es conseqüència del canvi de l’acció humana en el règim de pertorbacions, que a l’abandonar gran part de la matriu agroforestal ha donat el pas expedit al foc per a que prengués el relleu com principal agent pertorbador. Si volem continuar tenint biodiversitat i diversitat s’ha de conseguir pertorbar el mosaic d’una forma intensa i controlada, i el propi foc ens pot servir per assolir-ho a través d’una nova manera de gestionar el foc, que no consisteix mes que en aplicar i adaptar la forma de gestió forestal que tenen a les àrees cremables del mon, com els EEUU, Canadà i Austràlia, adaptant-la a la nostra estructura de mosaic (la millor possible des de l’òptica del foc), y a la nostra petita escala, reflex paisatgístic de l’acumulació vertical, en contrast amb l’horitzontalitat que porta la ciutat difosa. La metodologia que proposo es desenvolupa des de l’anàlisi per conèixer els trets a escala territorial, utilitzant també com a eina d’anàlisi i de comprovació projectual, la predicció. Tant des de el risc de la pertorbació del foc com de les dinàmiques successionals vegetals, per detectar les fragilitats paisatgístiques a gran escala, que tindrien que veure amb: -

risc d’ignició i protecció (a les interfases urbà-forestal) continuïtat (a la resta de la xarxa antiincendis) intensitat (a les zones amb alta càrrega de combustible) recurrència (a les zones amb problemes d’erosió i en regressió successional) biodiversitat (a les zones especialment sensibles per la seva fragilitat de flora o fauna) 93

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

Un cop detectades les fragilitats, que serien relativament tipologitzables, es baixaria d’escala per acabar trobant els àmbits concrets d’intervenció a partir de solucions també específiques al lloc. Aquesta especificitat naixeria de l’anàlisi històric de les pertorbacions, de tots els condicionants vegetals, ambientals i antròpics del lloc, així com dels seus factors de risc i de regeneració. Des de aquest anàlisi, i a partir de l’ús de la modelització de la predicció en el temps (tant del risc d’ignició i propagació, com de les dinàmiques successionals), trobaríem els àmbits concrets a on intervenir. Aquests àmbits, concrets i limitats al territori (els punts regeneradors) introduirien unes modificacions al lloc. Mitjançant les eines de predicció de risc i de dinàmiques, podríem comprovar els seus efectes en el temps, utilitzant la predicció per anar modificant la proposta fins assolir els objectius desitjats a nivell de projecte. El projecte determinaria tant el tipus d’eines de gestió com la combinació entre elles, que consistirien tant en les eines clàssiques (agricultura, herbivòria, tala, silvicultura i reforestació) com les contemporànies (foc prescrit i restauració), on l’objectiu final seria que, quan aquesta gestió interactués amb la pertorbació de l’incendi forestal (que tard o d’hora apareixeria) s’assolís una major resiliència del mosaic. Aquesta major resiliència s’assoliria facilitant el canvi de: -

composició vegetal (amb la gestió de determinats processos de facilitació de la successio

tant vertical com horitzontal, segons les necessitats) estructura vegetal (reduint combustible o facilitant el canvi de la composició vegetal) continuïtat vegetal (generant mes mosaic al produir discontinuïtats horitzontals) composició dels horitzons orgànics (incrementant els seu gruix aportant nutrients) estructura dels horitzons orgànics (reduint la seva sensibilitat a l’erosió modificant la composició vegetal o introduint elements físics que l’atenuessin mecànicament)

Aquests canvis en molts casos serien múltiples i estarien interrelacionats entre ells, sempre depenent de les característiques inicials de la tipologia (fragilitat paisatgística) així com de les característiques i de les necessitats específiques del lloc a les que intentaria donar resposta el projecte. Pero l’anàlisis i el projecte no son mes que una part de tot el procés de la gestió del foc, que suposa treballar en el temps introduint pertorbacions en un sistemes dinàmics, que tard o prest seran pertorbats per l’incendi forestal. El factor temps està present en tots els actors de la gestió, amb el que aquesta, ha de ser capaç d’adaptarse en el temps. Perque el medi natural, per moltes màquines que arribem a tenir per realitzar la predicció, sempre tindrà un fons d’incertesa per l’Home. El projecte haurà de ser capaç de repondre quan aquesta incertesa apareixi. Per respondre des de la pròpia gestió a l’incertesa, s’ha vingut a desenvolupar conceptualment el que es coneix per gestió adaptativa (adaptive management), que es un “procés de decisió-acció que 94

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

cerca reduir la incertesa monitoritzant accions o inaccions de gestió, ajudant a assolir determinats objectius a l’hora que a aconseguir informació que contribueixi a millorar la gestió futura. La gestió adaptativa es caracteritza per un cicle continu de aprenentatge des de l’acció” (Mc Carthy, 2012)

“Cicle de gestió adaptativa en sis etapes: 1) redactar el projecte definint els problemes i les incerteses; 2) dissenyar la gestió i les estratègies de monitorització de les respostes a l’acció o la inacció de la gestió; 3) aplicar les estratègies de gestió; 4) monitoritzar les respostes a l’accio o inacció de la gestió; 5) actualitzar el coneixement de les diferents estratègies de gestió; 6) revisar i re-evaluar el projecte a partir del nou coneixement redefinint els problemes i les incerteses” (Mc Carthy, 2012)

D’aquesta manera, la gestió adaptativa seria activa perquè s’aniria adaptant en el temps segons dos paràmetres: per la pròpia incertesa d’aconteixements potencialment imprevisibles i per les repostes dels propis sistemes a les diferents estratègies de gestió o de no gestió. Així, s’aniria actuant i analitzant els efectes de l’actuació o la no actuació per acabar redefinint la pròpia actuació. Aquesta incertesa portarà, a través de la gestió adaptativa activa, a “assumir l’error en la pròpia gestió, assumint la seguretat de que ens equivocarem (safe to fail)” (Lister, 2011). Dintre de la gestió del foc, on el canvi de l’àmbit gestionat es inevitable tant des de el punt de vista de la successió com de la pertorbació, partint d’aquesta humilitat de saber que no sols podem equivocar-nos, si no que ens anirem equivocant en l’objectiu d’assolir una major resiliència, “es cercarà facilitar canvis de petita escala que siguin fàcilment gestionables sense tenir el risc de provocar a través de l’intervenció un fracàs catastròfic, amb l’òptica que es mes raonable facilitar que prevenir la pertorbació i que aprendrem tant dels propis encerts com dels propis errors en l’objectiu final d’anar millorant la gestió” (Lister, 2011).

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

3. Promoure la resiliència des de les petites intervencions Dintre de l’objectiu d’anar aconseguint una major resiliència a través de petites intervencions que facilitin el procés successional a partir de la pertorbació de l’incendi forestal, es indispensable la investigació aplicada. No sols dintre del mateix procés d’intervenció, monitoritzant les repostes a la gestió o a la no gestió, si no també a nivell genèric, a priori, des de la investigació de la tipologia d’hàbitats i de les respostes de les diferents espècies a la pertorbació del foc. Encara que molt poca en comparació a altres parts del mon cremables, ja tenim un mínim substrat de coneixement resultat de l’investigació aplicada, informació que ens permet determinar les composicions i les formacions vegetals mes sensibles als efectes de la pertorbació. En aquest sentit, encara que moltes de les nostres espècies vegetals encara no s’han estudiat suficientment (o inclús gens) en relació a la pertorbació del foc (intensitat, continuïtat i recurrència), podem determinar que tant a les formacions vegetals dominades per l’estrat arbustiu com a les determinades per l’estrat arbori, les espècies rebrotadores tindran una millor capacitat de regeneració enfront les germinadores. I que aquesta major capacitat (i rapidesa) de regeneració suposarà un menor risc d’erosió i de pèrdua de nutrients del sòl.

RESILIÈNCIA ENFRONT AL FOC SEGONS FORMACIO VEGETAL (elaboració pròpia segons Llovet-Rodrigo-Pausas-Vallejo, 2008 i Espelta, 2011) GRAU DE RESILIÈNCIA: X Baixa – XX Mitja – XXX Alta – XXXX Molt Alta

CONDICIONANT

FORMACIÓ VEGETAL DOMINANT HERBÀCIES

Intensitat de l'incendi Recurrència de l'incendi Tamany previ a l'incendi Herbivòria post-incendi Meteorologia post-incendi Tipus de sòl Topografia Orientació Colonització de sòl abandonat Rebrotadores Germinadores

XXX XXXX XXX XXX XXX XXXX XXX XXXX XXXX

ARBUSTIVA ARBUSTIVA BOSCOSA BOSCOSA REBROTADORA GERMINADORA REBROTADORA GERMINADORA XXX XX XXX X XXX X XXX X XXX XX XX X XXX XX XXX XX XXX XX XXX XX XXX XXX XX XXXX XXX XXX XXX XXXX XXX XXX XX XXXX XXX XXX X XXX

SÒL HORITZONS ORGÀNICS X XXX XX XX X XX X XXX XX XXX X

RESUM HERBÀCIES: Molt alta resiliència enfront als efectes dels incendis; també als efectes de l’herbivòria i als condicionants ambientals. ARBUSTIVA REBROTADORA: Alta resiliència enfront als efectes dels incendis, resistència a factors climàtics (sequera i pluges torrencials) i bon comportament enfront a l’erosió. Manca investigació de moltes espècies. ARBUSTIVA GERMINADORA: Mitja resiliència enfront als efectes dels incendis, baixa resistència a pluges torrencials (millor a la sequera) i baix comportament enfront a l’erosió. Manca investigació de moltes espècies. BOSCOSA REBROTADORA: Alta resiliència enfront als efectes dels incendis, resistència a pluges torrencials (no tant a la sequera) i bon comportament enfront a l’erosió. Sensibles a la radiació solar i baixa capacita de colonització. BOSCOSA GERMINADORA: Baixa resiliència enfront als efectes dels incendis, baixa resistència a pluges torrencials (millor a la sequera) i baix comportament enfront a l’erosió. Alta capacitat colonitzadora HORITZONS ORGÀNICS: Resiliència molt depenent de l'intensitat (a baixa intensitat, alta resiliència) i poc de la recurrència. Molt condicionada a la topografia, al tipus de vegetació i a les pluges torrencials. Mig condicionada al tipus de sòl i a l'orientació 96

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

La resiliència es un terme encara obert i amb un ampli espectre de definicions, però que es podria sintetitzar com “la capacitat d’un sistema ecològic per absorbir les pertorbacions i els canvis associats” (Mc Carthy, 2011). La resiliència, considerant els vincles entre els sistemes naturals i els sistemes humans, en un entorn com per exemple, el mosaic mediterrani, es redefineix com “la resiliència del sistemes socioecològics, es a dir, com la capacitat de mantenir els serveis ecosistèmics desitjats enfront a les pertorbacions i als canvis associats” (Mc Carthy, 2011). Al ser un factor dinàmic que parla tant de canvis dintre d’una comunitat com de canvis front a la pertorbació, la resiliència es molt difícil de mesurar, però a nivell d’investigació aplicada s’ha descobert la seva relació amb la diversitat. Amb la diversitat en tres paràmetres diferents: el nombre de grups funcionals, el nombre d’espècies dins de cada un d’aquests grups i la varietat de tamany dels individus. El mosaic com estructura territorial, des de el punt de vista de la resiliència socioecològica, es la millor estructura possible, ja que al ser unions de peces de diferents tamanys, composicions i estats successionals, conté la diversitat en si mateix, aspecte que es pot veure en l’enorme biodiversitat concentrada als entorns mediterranis en relació a la resta del mon, i a la Mediterrània especialment. Per mantenir el mosaic, ja hem vist que es necessari el pertorbar-lo, amb el que des de la socioecologia sens diu que si volem intervenir sobre ell a nivell de gestió hem de facilitar els canvis i a l’hora velar per la seva diversitat d’espècies, tenint en compta per l’elecció d’aquestes, tant la seva resiliència a l’incendi forestal com els condicionants ambientals del lloc. Traslladant aquest raonament a la gestió del foc, la variabilitat en el règim d’incendis es important per mantenir la biodiversitat: es positiu que parts del mosaic es cremin cada any (sempre controlant el mes possible la seva extensió i sobretot, la seva intensitat). Evidentment, dintre d’uns límits ecològics de recurrència (mes d’un any per herbàcies, cinc anys per arbustives i quinze anys per arbòries). Però la gestió del foc, no només ha de respondre a requeriments ecològics. Junt al component ecològic es troba el social, amb el que “una part molt important de la promoció de la resiliència socioecològica es considerar els efectes socials de les estratègies de gestió, tant a prop com alluny de les comunitats humanes, implicant a la comunitat per facilitar i realitzar la gestió que promogui resiliència” (Long, North, Quinn, Skinner, 2013) La sostenibilitat en el règim d’incendis sols es produïrà si arriba des de les tres dimensions que la composen: la social, l’econòmica i l’ecològica, amb el que la implicació social serà essencial per desenvolupar la planificació i desenvolupament de la gestió del foc. “Estudis han demostrat que la planificació basada en plantejaments científics així com la seva comunicació a la població son molt importants per augmentar l’acceptació de les accions proposades en la gestió, com per exemple les feines de prevenció d’incendis, l’utilització de la biomassa o l’explotació forestal. Perque les

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

comunitats locals juguen un paper important en la recerca de l’augment de la biodiversitat, la gestió del combustible o la protecció del sòl i els recursos hídrics” (Long, North, Quinn, Skinner, 2013). Aquesta implicació social es essencial per aconseguir una certa sostenibilitat econòmica de la gestió del foc, que a pesar de que sempre serà deficitària i necessitarà de l’aportació de diners públics (almenys amb les actuals previsions), necessita el complement de l’inversió privada per tenir viabilitat econòmica i poder aconseguir els objectius proposats, tant des de la vessant social (protecció i participació) com l’ecològica (biodiversitat, resiliència), assumint que la gestió del foc necessita tenir uns objectius ecològics i socials que tenguin en compta el component econòmic.

Implicació i educació social: Plantació popular a un àmbit d’interfase (Paisea, 16-11), visita escolar a viver i a equips d’extinció d’incendis(www.xarxaforestal.blogspot.com) i plantació a zona amb incendis recurrents (www.diariodemallorca.es)

A MODE DE SINTESI: LA RESILIÈNCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

4. Un treball obert Per acabar, el primer que m’agradaria dir es que espero que la present tesina no hagi avorrit excessivament al lector i hagi aconseguit articular algunes respostes de què es la gestió del foc, i quines eines disposa per aconseguir la desitjada resiliència socioecològica. L’enorme complexitat de la problemàtica dels incendis forestals s’articula des de les múltiples dimensions i components que determinen l’actual règim d’incendis. La present tesina, reconeixent aquesta complexitat, neix des de la component paisatgística d’aquesta problemàtica, reivindicant el paper del paisatgisme com a disciplina pluridisciplinar capaç de liderar la gestió territorial de la matriu agroforestal. Una gestió que, donats els vincles dels paisatges de la Mediterrània amb la pertorbació del foc, ha de fer-se des de la gestió del foc. Amb el doble objectiu de preservar a l’hora que facilitar el canvi d’un mosaic que està greument amenaçat per la insostenibilitat territorial, que es manifesta ecològicament a través de l’actual règim d’incendis. El present treball realitzat a partir de les lectures i les reflexions personals, no sé si m’ha portat a entendre mes o menys la problemàtica del incendis forestals al nostre àmbit mediterrani. El que si sé es que el procés de redacció d’aquest treball teòric m’ha portat a tenir una interpretació personal d’aquesta problemàtica; una interpretació que he intentat fonamentar-la en raonaments el mes objectius possibles i establir-la com una proposta oberta d’investigació. Una investigació que, qui sap, tant de bo algun dia pugui reprendre per poder-la ampliar teòricament i sobretot, per poder-la desenvolupar a nivell pràctic. Sabent que des de la voluntat de portar a terme petites accions que després sumin amb les realitzades per altres, s’aconsegueixen els grans canvis. Canvi que pel que ha ocupat aquesta tesina, suposaria que algun dia arribéssim a realitzar la gestió del foc a la Mediterrània.

BIBLIOGRAFIA

102

BIBLIOGRAFIA

GENERAL Capdevila, Ivan; Folch, Ramon; Ximeno, Frederic. 2004. Planificació metropolitana concurrent. Pla estratègic metropolità de Barcelona. Corner, James (editor). 2000. Recovering landscapes, essays in contemporary Landscape Architecture. Princeton university press. Folch, Ramon (coordinador). 2004. El territorio como sistema. Conceptos y herramientas de ordenación. Diputació de Barcelona. Formann, Richard. 2004. Mosaico territorial para la region metropolitana de Barcelona. Gustavo Gili Herrington, Susan. 2010. The nature of Ian McHarg’s Science. Landscape journal nº29. Institut Cartogràfic de Catalunya; Institut Català de la Mediterrània; ERF. 1999. Atles ambiental de la mediterrània: l’estructura del territori i el paisatge. Editorial Pòrtic. McHarg, Ian. 1969. Design with nature. The natural history press. Manuel, Carlos; Gil, Luis. 2008. La transformación histórica del paisaje forestal de las Islas Baleares. Ministerio de Medio Ambiente. Ministerio de agricultura, alimentacion y medio ambiente; Govern Balear. 2012. Quart inventari forestal nacional. Illes Balears. Estudios gráficos europeos. Observatorio por la sostenibilidad. 2007. Cambios de ocupacion del suelo en España. Observatorio por la sostenibilidad.

LES BASES CONCEPTUALS I.

EL FOC, UN FENÒMEN SOCIOLÒGIC

Badia, Anna; Tulla, Antoni; Vera, Ana. 2010. Los incendios en zonas de interfase urbano-forestal. Nuevos elementos en el diseño de la prevencion. Script Nova nº 331. Bridges, Bob; de Mar, Paul; Jurskis, Vic. 2004. Fire management in Australia: the lessons of 200 years. State Forests of NSW. (també citat a “El foc controlat”) Cerdan, Rufí. 1994. Implicacions socials dels incendis forestals. Societat Catalana de Geografia. Department of sustainability and evironment of Victoria. 2010. Landscape mosaic burns. Department of sustainability and evironment of Victoria. Fernández-Muñoz, Santiago; Pausas, Juli G. 2012. Fire regime changes in the Western Mediterranean Basin. Cilmatic Change nº 110. Folch, Ramon. Socioecologia dels incendis forestal. Epíleg de Ecologia del foc. Edicions Proa. Hale, Phillip; Johnson, Sidney. 2010. The Historical Foundations of Prescribed Burning for Wildlife: a Southeastern Perspective. USDA Forest Service. (també citat a “El foc assumit”) Keely, Jon, Pausas, Juli. 2009. A Burning Story: The Role of Fire in the History of Life. Bioscience 59-7 Kraus, Daniel; Montiel, Cristina. 2010. Best practices of fire use: Prescribed burning in Europe and supression fires in Europe. European forest institute. Naveh, Z. 1975. The evolutionary significance of fire in the mediterranean region. Vegetatio, nº 29-3 Peñuelas, Josep. 1997. Sobre el canvi climàtic i la manera com pot repercutir en els incendis. Capítol 4 de Ecologia del foc. Edicions Proa. (també citat a “l’Incedi, una pertorbació natural”) 103

BIBLIOGRAFIA Pyne, Stephen. 2009. Eternal Flame: An Introduction to the Fire History of the Mediterranean. Capítol 2 de Earth Observation of Wildland Fires in Mediterranean Ecosystems. Springer-Verlag. (també citat a “l’Incendi, una pertorbació natural”)

Van Raalte, Marlein. 2010. The nature of fire and its complications: Theophrastus, De Igne 1-10. Institute of Classical Studies, University of London. Weir, Ian. 2012. Rethinking design in bushfire prone areas. BPN reports.

II.

L’INCENDI, UNA PERTORBACIÓ NATURAL

Botelho, Herminio; Fernandes, Paulo. 1998. Contolled burning in the mediterranean countries of Europe. Universidade de Tras-0s-Montes. (també citat a “El foc controlat”) Department of sustainability and evironment of Victoria. 2011. About fire ecology, an overview. Di Stefano, Julian; Christie, Fiona; York, Alan. 2011. Fire, landscape pattern and biodiversity in the Otways. University of Melbourne. Gracia, Carlos; Sabaté, Santiago. 1997. Els ecosistemes mediterranis i la seva susceptibilitat al foc. Capítol 3 de Ecologia del foc. Edicions Proa. Jardí Botànic de Barcelona. 2011. Totes les mediterrànies del món. Lyle, J. Tillmann. 1999. Structure, the role of plants. Capítol 11 de Design for human ecosystems. Island press. Margalef, Ramon. 1993. El desarrollo histórico. Capítol 5 de Teoria de los sistemas ecológicos. Universitat de Barcelona. (també citat a “El foc assumit”) Naveh, Z. 1982. Mediterranean landscape evolution and degradation as multivariate biofunctions. Landscape Planning, nº 9 Pausas, Juli G; Vallejo, V. Ramon. 1999. The role of fire in European Mediterranean Ecosystems. Capitulo 1 de Remote sensing of large wildfires in the European Mediterranean basin. SpringerVerlag, Peñuelas, Josep. 1997. Sobre el canvi climàtic i la manera com pot repercutir en els incendis. Capítol 4 de Ecologia del foc. Edicions Proa. (també citat a “El foc, un fenomen sociològic”) Pyne, Stephen. 2009. Eternal Flame: An Introduction to the Fire History of the Mediterranean. Capítol 2 de Earth Observation of Wildland Fires in Mediterranean Ecosystems. Springer-Verlag. (també citat a “El foc, un fenomen sociològic”)

Red española de ciudades por el clima. 2011. Los sumideros de carbono a nivel local. Retana, Javier. 1997. Característiques d’intensitat i extensió dels incendis. Capítol 5 de Ecologia del foc. Edicions Proa (també citat a “El foc controlat”) Terradas, Jaume. 1997. Introducció als ecosistemes mediterranis: clima i condicions de vida. Capítol 1 de Ecologia del foc. Edicions Proa. Závala, Miguel. 2003. Dinámica y sucesión en bosques mediterráneos. Modelos teóricos e implicación para la selvicultura. Capítulo 3 de Restauración de ecosistemas mediterráneos. Universidad de Alcalá.

104

BIBLIOGRAFIA

LES EINES PROJECTUALS I.

LA PREDICCIÓ

Alexandrian, Daniel; Caballero, David; Galante, Miguel; Marzano, Raffaella; Rigolot, Eric; Xanthopoulos, Gavriil. Forest Fuels Management in Europe. USDA Forest Service Proceedings. Castro, Xavier; Ibáñez, Joan; Pons, Xavier. 1997. La predicció del risc: models de risc i de propagació. Capítol 9 de Ecologia del foc. Edicions Proa. Hessburg, Paul; Reynolds, Keith; Keane, Robert. 2007. Evaluating wildland fire danger and prioritizing vegetation and fuels treatments. Forest Ecology and Management Lloret, F; Pausas, Juli G. 2007. Spatial and temporal patterns of plant functional types under simulated fire regimes. International Journal of Wildland Fire nº 16. Olivero, Jesús; Márquez, Ana; Arroyo, Beatriz. 2011. Modelización de la áreas agrarias y forestales de alto valor natural en España. Instituto de investigación en recursos cinegéticos. Pausas, Juli G. 2003. The effect of landscape pattern on Mediterranean vegetation dynamics: a modelling approach using functional types. Journal of vegetation science. Pausas, Juli G. 1999. Mediterranean vegetation dynamics: modelling problems and functional types. Plant Ecology nº140.

II.

EL FOC ASSUMIT

Alloza, Javier; Vallejo, Ramon. 2004. Integración de la restauracion de las zonas quemadas en la planificación forestal. Cuadernos de la sociedad española de ciencias. Botelho, Herminio; Fernandes, Paulo. 1998. Contolled burning in the mediterranean countries of Europe. Universidade de Tras-0s-Montes. (també citat a “L’incendi, una pertorbació natural”) Bridges, Bob; de Mar, Paul; Jurskis, Vic. 2004. Fire management in Australia: the lessons of 200 years. State Forests of NSW. (també citat a “El foc, un fenòmen sociològic”) Emmet, B.; Fuglem, Peter; Hirsch, Kelvin; Miller, Gordon; Sheldan, Tim. 2006. Canadian wildland fire strategy. USDA Forest Service Proceedings. Gustavsson, Roland. 2004. Exploring woodland design: designing with complexity and dynamics. Capitulo 7 de The Dynamic Landscape. Editat per Dunnet, Nigel i Hitchmough, James. Spon Press. Hessburg, P.; Reynold, K.; Keane, R.; james, K.; Salter, Brion- 2007. Evaluating wildland fire danger and prioritizing vegetation and fuel treatments. Forest ecology and management nº 247. Margalef, Ramon. 1993. El desarrollo histórico. Capítol 5 de Teoria de los sistemas ecológicos. Universitat de Barcelona. (també citat a “L’incendi, una pertorbació natural”) Lyle, J. Tillmann. Foundations of ecosystem design. Capítol 10 de Design for human ecosystems. Island press.

III.

EL FOC CONTROLAT

Botelho, Herminio; Fernandes, Paulo. 1998. Contolled burning in the mediterranean countries of Europe. Universidade de Tras-0s-Montes. (també citat a “L’incendi, una pertorbació natural”) Bridges, Bob; de Mar, Paul; Jurskis, Vic. 2004. Fire management in Australia: the lessons of 200 years. State Forests of NSW. (també citat a “El foc, un fenomen sociològic”) 105

BIBLIOGRAFIA Department of Natural Resources and Environment of Victoria. 1999. Prescribed burning in Victoria. Synopsis. Department of Sustainability and Evironment of Victoria. 2010. Landscape mosaic burns. Christie, Fiona; Di Stefano, Julian; York, Alan. 2011. Fire, landscape pattern and biodiversity in the Ottways. Department of Forest and Ecosystem Science University of Melbourne. Fernandes, Paulo; Vilén, Terhi. 2011. Forest Fires in Mediterranean Countries: CO2 Emissions and Mitigation Possibilities Through Prescribed Burning. Environmental Management. Loureiro, Carlos; Hernandes, Paulo. 2010. Handbook to plan and use prescribed burning in Europe. Fire paradox. Lázaro, Andrea; Montiel. Cristina. 2010. Overview of prescribed burning policies and practices in Europe. Capítol 4 de Towards integrated fire management. European Forest Institute. Retana, Javier. 1997. Característiques d’intensitat i extensió dels incendis. Capítol 5 de Ecologia del foc. Edicions Proa (també citat a “L’incendi, una pertorbació natural”) U.S. Environmental Service. 1996. Wildfires and prescribed burning. Miscellaneous Sources 10/96.

A MODE DE SINTESI I.

LA RESILIENCIA DEL PAISATGE AGROFORESTAL MEDITERRANI

Bertram, Nigel; Beneyto-Ferre, Jordi; Harper, Laura; Mainwaring, David; Ware, SueAnne. 2010. Polytactics. 2009 Design challenge: Fire Research. RMIT University. Di Stefano, Julian; York, Allan. 2012. Relationships between disturbance regimes and biodiversity: background, issues and approaches for monitoring. Department of Sustainability and Environment of Victoria. Espelta, Josep. 2011. Incendios forestales...una encrucijada entre la desolación y la mejora paisajística. Paisea nº 16 Fernandes, Paulo; Rego, Francisco; Rigolot, Eric; Silva, Joaquim (editors). 2010. Towards integradted fire management. European forest institute. Folch, Ramon. 2011. Territorio y paisaje en el ámbito mediterráneo. Quaderns de la Mediterrània 16 Lister, Nina-Marie. 2011. Interview with Nina-Marie Lister. Ecological Urbanism nº 07-11 Jornada tècnica CREAF ICEA SCB. 2013. La regeneració del bosc després de l’incendi. Bases biològiques, estratègies silvícoles i instriments de planificació. Institut d’Estudis Catalans. Llovet, Joan; Pausas, Juli G.; Rodrigo, Anselm; Vallejo, Ramon. 2008. Are wildfires a disaster in the Mediterranean basin?: A review. International Journal of Wildland Fire nº 17 Long, Jonathan; North, Malcolm; Quinn-Davidson, Lenya; Skinner, Carl. 2013. Integrative approaches promoting Socioecological Resilience. US Forest Service. McCarthy, Michael. 2012. Review of resilience concepts and their measurment for fire management. University of Melbourne.

106