Contes per telèfon

Índex

Hi havia una vegada El cagador que no eslava de son La velleta que comptava els estemuts La passejada d'un distret L'edifici que calia trencar El castell de gelat El país sense punta El país amb el "des" al davant L'Alicia capitomba El camí de xocolata Es homes de mantega Brif, bruf. braf Qui vol comprar la ciutat d'Estocohn?

Tocar el nas del rei El cavallets de Cesenatico A la platja d'ostia El ratolí deis comics História del país de Fartanera Amen a inventar números L'Alicia cau al mar La guerra de les ciunpanes Una viola al Pol Nord El jove cranc Els cabells del gegant El nas que fuig L'espantall Tot jugant amb un bastó El camí que no dula enlloc L'Apoliónia de les melmelades El sol i el mayal La vella tia Ada El rei que s'havia de morir

7 10 12 15 19 21 24 26 29 31 32 34 36 39 42 45 48 50 52 54 58 61 64 67 70 71 74 78 81 82 84

El mag deis estels El pescador de Cefalú Vals refranys El ni Mides La rata que menjava els gats Baixo el nou L'invisible Tonet El semáfor blau La famosa pluja de Piombino Moltes preguntes El bon Gilbert La paraula plorar La febre mangina El diumenge al mai A dormir, a despertar-se Jaume de vidre • El viatge de les mones L'home que robava el Coliseu El senyor Nonetes U i set Ascensor per les estrella L'autobús número 75 El poble deis gossos La fuffida ten Putxinehli El paleta de Valtellina La flassada del soldat El pou de Cascina Piana Cases i edificis El mestre Garrone La vaca móbil El planeta de la veritat Cuina espacial El caramel instructiu Proas al nebot Embolicant la troca Excel-lent i dos punts L'homenet de no-res Histária universal

86 88 91 93 95 97 99 103 105 106 108 110 112 114 116 117 119 121 124 126 128 132 137 140 143 145 148 152 154 156 157 159 161 167 - 170 173 175 176

Ni havia una vegada... ...el senyor Bianchi, de Varese. Era un representant de cornea; i sis dies de cada set, vollava tot Italia, cap a ¡'es:, cap a l'oest, cap al sud, cap al nord, i cap al mig, venent medecines. El diumenge torna va a casa seva, i el dilluns al matí tornava a marxar. Perú abans que se n'anés, la seva fi /la II deja: —Sobretot, pare, no et descuidis d'explicar-me un conte cada vespre.

Perqué aquella nena no podía adormir-se sense un conte, i la seva mare Ii havia explica: sois els que sabia almenys tres vegades! Ve: aquí dona, que cada vespre, onsevulga que fos, a les nou en pura, el senyor Bianchi demanava per teléfon el número de Varese i explica va un conte a la seva fi /la. Aquest !libre conté, justament, els comes del senyor Bianchi. Ja veureu que són una mica curts. Per j'orca, el senyor Bianchi pagaya la trucada de la seva propia butraca, ¡no es podia pas permetre de fer telefonades massa !largues. Només alguna vegada, si havia fe: bons negocis, s'allargava una mica. M'han dit que quan el senyor Bianchi demanava Varese, les senyore1es de la centraleta interrompien totes les telefonades per escoltar les seves históries.

Oh! I tant! N'hi ha algunes de tan boniques...

5

t I

-

_ 42mr ,9 • •

• •

7 1

xs.

,--

-5.41I

, ,

5

/g-

$0102 “! er

..

V • 14

t

1, 1, 1

1

—

ik4

re

U 4.

1 1 1 42 1

t .. :71

t.',

a l;

l'.

nnLis:

,

4.- e,-r -r-r 11

ti

1Ir r 1

I

In•neen

1%

Y

"

Will

7.1 _

• '4704 U': is, I mit.

-

1

a-‘01

. '' 13.

1 :C12 /1 a'.

t = t'Alfil

n

7

:-: -F 1- TAIWItiltear Il .."YA ts.leas 1 e.ninici livalit A: I

-

• 1---,

n i

ga €: U

•21=

0109

14 1 ѣ

a

I YIne

IR m12

1

II II •

at,

¡Myr .voi.

Et; ir...», arep ;U;

-:111: 1 -;

•V‘..

1.4.10)1•••

A 4 srSikiat —1Fral I '1' 1 '17.- 5 ..1.,5.7.: ',Ifoi rivi.s -..- tatas Asa wasezhe -%i 1 rzw, 11° .-:-Dra ililv. 2 sii9

illTziEstifi7t

nrémr2

r

1141 I i a •:

7, 17.•-g- -{Y.fk• '2 1 11 rt, I I 1 -¿ 1,a vn 1, wtz 1 1 r -losa - 1,-4 IN ttl 11n t ..-§aslt, mi. _

• - 1. „-'-'411k. Yri

4- s(

I

''- ' —

4'

fr , 1 4117% 1

3119.

História universal

Al comencament, la Terra estava tota equivocada, tornar-la més habitable va ser una feinada d'aquelles. Per passar els rius no hi havia ponts. No hi havia camins per pujar a les muntanyes. Que et volies seure? No hi havia ni l'ombra d'un tarnboret. Que et quejes de son? No hi havia Bits. Per no punxar-se cls peus, no hi havia ni sabates ni botes. Si t'hi vejes poc, no trobaves ulleres enlloc. Per fer un partit, no hi havia pilota; faltava la cassola i el foc per fer bullir els macarrons, i, ben mirat, tampoc no hi havia macarrons. No hi havia res de res. Zero sobre zero, i prou. Només hi havia homes, amb dos bracos per treballar, i així, als disbarats més grossos, s'hi va poder posar remei. Pedí queden tanta coses per corregir encara! Arromangueu-vos de mánigues, que hl ha feina per a tothom!

El capador que no estava de sort

—Agafa l'escopeta, Josep, agafa l'escopeta i vés-te'n a cagar —va dir un matí al seu xicotet aquella dona—. Demá es casa la teva germana i vol menjar polenta i liebre.

En Josep va agafar l'escopeta i se'n va anar a cagar. De seguida va veure una liebre que d'un bot sortia d'unes mates i corria per un camp. Va encanonar l'escopeta, va apuntar i va prémer el gallet. Peró l'escopeta va dir: Pum! ahí, amb veu humana, i en comptes de disparar la bala, la va fer caure per terra. En Josep la va arreplegar i se la va mirar, meravellat. Després, va observar atentarnent l'escopeta, i semblava ben bé la mateixa de sempre, només que en comptes de disparar havia dit: Pum! amb una veueta clara i alegre.

En Josep va llucar fins i tot a dins del canó; peró com era possible, vejam, que s'hi amagues algú? Efectivament, a dins del canó no hi havia res ni ningú.

—1 la meya mare que vol menjar llebre! I la meva germana que se la vol menjar amb polenta...!

En aquell moment, la mateixa liebre d'abans va tomar a passar davant d'en Josep peró ara portava un vel blanc al cap i flors de tarongina sobre el vel, i duia la mirada baixa, i caminava a passets menuts, menuts.

—Vés —va dir en Josep—, fíns la liebre també va a rotar-se.

Paciencia, tiraré a un faisá.

7

Una mica més enllá del bosc, efectivament, va veure un faisá que passejava pel camí, no gens poruc, con si ros el primer dia de cacera, quan els faisans encara no saben qué és una escopeta.

En Josep va apuntar, va prémer el gallet, i l'escopeta va din Pam! Pam!, dues vegades, talment cona una criatura amb la seva escopeta de fusta. El cartutx va caure a terra i va espantar unes formigues vermelles, que van córrer a refugiarse sota un pi.

—Mira que be —va dir en Josep que comen9ava a enrabiar-se—, la mare estará contenta de debó si torno amb el sarró buit!

El faisá, que quan va sentir aquell Pam!, Para! havia anat cuita-corrents a amagar-se, va tornar a comparéixer, i aquesta vegada el seguien els scus petits, en Mera, mentre sels escapava el dure per sota el nas, i darrera de tots anava la mare, cofoia i satisfeta com si li hagués tocat la grossa.

—Ah, pots estar contenta, tu! —va remugar en Josep—. Tu ja fa temps que et vares casar! I ara, jo, a qui tiro?

Va tornar a carregar l'escopeta amb molta cura i va mirar al seu voltant. Només hi havia una merla dalt d'una branca, i xiulava com si digués: Dispara'm, dispara'm.

I en Josep va disparar. Peró l'escopeta va din Bang!, com la canalla quan Ilegeixen historietes. I va afegir un sorollet que semblava una rialleta. La merla va xiular més alegrement encara, com si digués: Has tirat, has tirat, i no m'has encertat!

8

—Ja m'ho pensava —va dir en Josep—. Es veu que avui hi ha vaga d'escopetes.

—Has fet bona cacera, Josep? —li va preguntar la seva mare quan va tornar.

—Ja ho cree, mare. He agafat tres enrabiades grosses i maques. Ja veurás que bones seran amb la polenta.

9

La velleta que comptava els esternuts

A Gavirate, una vegada, hi havia una velleta que es passava tot el sant dia comptant els esternuts que feia la gent. Després, explicava a les seves amigues el resultat deis seus cálcuts i totes plegades feien sobre aquest tema grans xerrameques.

—El fannacéutic n'ha fets set! —explicava la doneta.

—I ara!

—Ho juro! Que cm caigui el nas ara mateix si no clic la veritat. Els ha fets cinc minuts abans de les dotze.

Xerraven, Xerraven, i arribaven a la conclusió que el farmacéutic posava aigua a Poli de ricí.

—El rector n'ha fets catorze! —comentava la velleta, encesa d'emoció.

—No t'has pas equivocat?

—Abd em caigui el nas si n'ha fet un de menys!

—On anirem a parar!

Xerraven, xerraven i arribaven a la conclusió que el senyor rector posava massa oh i a l'amanida.

Una vegada, la veleta i les seves amigues es van posar totes juntes, i eren més de set, sota la finestra del senyor Delio a lo

espiar. Perú el senyor Dello no esternudava gens perqué no ensumava tabac i no cstava constipat.

—Ni un esternut —va dir la doneta—. Aquí hi ha gat amagat.

—Segur —van dir les seves amigues.

El senyor Delio les va sentir, va posar un bon grapat de pebre al polvoritzador de l'insecticida i sense fer-se notar el va etzibar sobre d'aquelles xafarderes, que s'estaven amagades sota la seva finestra.

—Atxíís! —va fer la velleta.

—Atxíís! Atxiiís! —van fer les seves amigues. I alca, totes plegades, a fer un estemut darrera —Jo n'he fet més —va dir la doneta.

—No, n'hem fet més nosaltres —van dir les seves amigues.

Es van engrapar pels cabells i es van aporrinar a tort i a dret, es van arrencar els vestits i van perdre una dent cadaseuna.

Després d'aquella feta, la doneta no es va parlar mal més amb les seves amigues; es va comprar una ¡libreta i un llapis i se n'anava a voltar sola, soleta, i per cada estemut que sentia feia una creueta.

Quan va morir, van trobar aquella !libreta plena de creus i dejen: —Fixeu-vos, deu haver senyalat amb una creu totes les seves bones obres. I guantes que n'ha fet! Si ella no entra al Paradís, segur que no hi entra pas ningú!

11

La passejada d'un distret

—Mare, me'n vaig a fer una passejada.

—Vés, ves, Joan, perú vls amb compte en travessar el carrer.

—Sí, mare. Adéu, mare.

—Ets tan distret...

—Sí, more. Adéu, mare.

En Joanet sun content com un gínjol i el primer nos de camí s'hi fixa molt. De tant en tant s'atura i es toca.

—Ja hi sóc tot? Si—, i riu tot sol.

Está tant content de parar esment que es posa a saltar com un pardalet, penó després s'encanta mirant eh aparadors, els cotxes, els núvols, i vet aquí que comencen els maldec.aps.

Un senyor, molt amablement, el renya: —Perú que distret que vas! Veus? Ja has perdut una má.

—Ui, és veritat! Que en sóc, de distret!

Es posa a buscar la má i en (=vi troba una Ilauna buida. És buida de debó? Vejam! 1 qué hi havia, abans que no fas buida? No ho ha estat pas scmpre, de buida, tanmateix...

En Joanet s'oblida de buscar la má, i després s'oblida tam12

bé de la llauna perqué ha vist un gos coix, i vet aquí que, per atrapar el gos coix abans no tombi la cantonada, ha perdut tot un brac. Peró ni se n'adona. 1 continua corrent.

Una bona dona el crida: —Joan, Joan, el teu brag!

Peró ca, no hi sent!

—Paciencia --din la bona dona—. El duré a la seva mare.

1 se'n va a casa la mare d'en Joan.

—Senyora, ti porto el brag del seu fillet.

—Oh, que distret! Jo ja no sé qué fer ni qué dir!

—I dones, la canalla, tots són així.

Al cap d'una estona arriba una altra bona dona.

—Senyora, he trobat un peu. No deu ser pas del seu Joan?

—O, hi tant, que ho és! El reconec per la sabata foradada.

Oh! quin fill tan badoc que m'ha tocat! Ja no sé qué fer ni qué dir!

—I dones, ja se sap, la canalla, tots són aixt Al cap d'una estona arriba una velleta, i després l'aprenent del forn, i després un tramviaire, i al capdavall una mestra jubilada, i tots porten algun trosset d'en Joan: una cama, una orella, el nas.

—Peró com pot ser que un nen sigui tan distret com el meu?

—1 dones, senyora, la canalla, tots són així.

13

Finalment arriba en Joan saltant sobre una sola cama, sense ni orelles, ni bragos, peró alegre com sempre, content com un gínjol, ¡la seva mare branda el cap, recompon el seu fill ¡II fa un petó.

—No falta pas res, mare? He estat bon minyó, mare?

—Sí, Joan, has estat molt bou minyó.

14

L'edifici que calla trencar

Una vegada, a Busto Arsizio, la gent estava molt amoinada perqué els nens ho trencaven tot. No parlem de les soles de sabates, deis pantalons o de les carteres d'anar a escola; trencaven els vidres jugant a pilota, trencaven els plats a taula, els gots al bar, i si no trencaven les parets, era nomás perqué no tenien martells a la seva disposició.

Els pares ja no sabien qué fer ni qué dir i es van dirigir al batlle.

—I si posávem una multa? —va proposar l'alcalde.

—Mira que bé! —es van exclamar els pares—, i després l'hem de pagar nosaltres amb les nostres suors.

Per sort, en aquella regio [ti ha molts enginyers. N'hi ha un per cada tres persones i tots ells se les enginyen d'alió més bé. El qui se les enginyava millar de tots era l'enginyer Gamberoni, un home vell que tenia molts nets, i per aixó tenia una gran experiencia en aquesta mena de maldecaps. Va prendre paper i Ilapis i va fer el compte de totes les despeses que ocasionaven els nens de Busto Arsizio amb tanta trencadissa.

En va resultar una suma esgarrifosa: milenta tananta catorze trenta-tres.

—Amb la meitat d'aquest pressupost —va demostrar 1'en15

ginyer Gamberoni—, podríem construir un edifici i obligar la canalla a esbocinar-lo. Si no guareixen amb aquest sistema, senyal que no guariran mai.

La proposta va ser acceptada, l'edifíci va ser construit en un tres i no res i dos vint-i-dos. Tenia una alqada de set pisos, hi havia noranta-nou habitacions, cada habitació estava plena de mobles, i cada moble atapeit de galindaines i objectes de tota mena, sense comptar els miralls i les aixetes. El dia de la inauguració, van donar un martell a cada vailet, i quan el batlle va fer un senyal, es van obrir les portes del palau que calla trencar.

Llástima que la televisió no arribés a temps per retransmetre l'espectacle. Els qui ho han vist amb els seus ulls i sentit amb les seves orelles asseguren que semblava —Déu nos en guard!— l'inici de la tercera guerra mundial. Els nens passaven de cambra en cambra com l'exércit d' Átila, i esbocinaven a cops de martell tot el que trobaven al seu pas.

Els cops es sentien per tot Italia i mitja Su1ssa. Nens que no eren pas més alts que la cua d'un gat s'aferraven a armaris grossos com cuirassats i els destrossaven escrupolosament, fins a deixar-ne només un munt de serradures. Tendres infantons de parvulari, tan bufons amb els seus davantalets rosa i blau cel, colpejaven aplicadarnent els jocs de café, reduint-los a un polsim firússim amb el qual s'emmascaraven la cara. A la fi del primer dia, ja no quedava ni un vas sencer.

A la fi del segon dia, les cadires escassejaven. Al tercer dia, els nens se les van haver amb les parets, comen9ant per l'últim pis; peró quan van arribar al quart, rebentats i coberts de pols com els soldats de Napoleó en el desert, van deixar-ho tot plantat, se'n van tornar a casa trontollant i 16

\ t littรกjรกfiliONIPIVP 4

a

\

,(Jaml Pet"

se'n van anar al Ilit scnse sopar. Per fi s'havien desfogat del tot ¡ja no els abellia trencar res; s'havien tornat delicats i lleugers com papallones, i haurien pogut jugar al futbol en un camp de copes de cristall sense esquerdar-ne ni una.

L'enginyer Gamberoni va fer els comptes i va demostrar que la ciutat de Busto Arsizio havia obtingut un estalvi de dos extramilions i set centímetres.

El que quedava dempeus de l'edifici es va posar a disposició deis ciutadans, per ordre de l'Ajuntament, per fer-ne el que volguessin. Meshores es va veure alguns senyors amb cartera de cuiro i ulleres de tenis bifocals —magistrats, notaris, consellers, delegats— agafant martells i afanyant-se a enderrocar una paret o a destrossar una escala, picant amb tant de gust que a cada cop seis veia rejovenir.

—És molt millor que no pas barallar-se amb la dona —dejen alcgrement—, molt millor que no pas llanear-se al cap els cendrers i els plats de la vaixella bona, obsequi de la tia Mirina...

I vinga cops de martell.

A Penginyer Gamberani, en senyal d'agraiment, la ciutat de Busto Arsizio Ii va atorgar una medalla amb un forat d'argent.

18

El castell de gelat Una vegada, a Bolonya, van fer un castell de gelat just al mig de la placa major, i els nens venien de ben lluny per poder donar-hi una llepadeta.

La teulada era de nata, el fum de les xemeneies de sucre filat, les xemeneies de fruita confitada. I tot el restant era de gelat: les portes de gelat, les paras de gelat, els mobles de gelat.

Un nen petitíssim s'havia aferrat a una taula i Ii va llepar les potes d'una en una, fins que la taula ti va caura a sobre amb tot el parament de plats, i els plats eren de gelat de xocolata, que és el més bo.

En un moment donat, un municipal es va adonar que una finestra es fonia. Els vidres eren de gelat de maduixa, i es desfeien en regalims rosats.

—De pressa! —va cridar el guardia—, més de pressa!

1 vinga tots a Upar de pressa i corrents, per no deixar perdre ni una sola gota d'aquella obra d'art.

—Una butaca! —implorava una velleta, que no se'n sortia de fer-se camí entre aquella gentada—. Una butaca per a una pobre vella! Qui me la porta? De bracos, si pot ser!

Un bomber generós va córrer a dur-li una butaca de gelat de crema i avellana, i la pobre velleta, ben felic, va comencar a llepar-la justament pels bracos.

19

Aquella va ser una gran diada, i per ordre deis metges ningĂş no va tenir mal de panxa.

Encara avui, quan els nens demanen un altre gelat, els pares sospiren: —O, hi tant! tu en voldries un castell sencer, com el de Bolonya!

Elpaís sense punta

En Joanet Rodamón era un gran viatger. Viatja que viatjarás, una vegada va anar a parar en un poble on les cantonades de les cases eren rodones i les teulades no acabaven en punza, sinó en una mena de gep suau. Al llarg del carrer, hi havia un parterre de roses i a en Joanet, li va venir el rampell de posar-se'n una al trau. Mentre cofia la rosa, parava molt de compte a no punxar-se amb les espines, peró es va adonar de seguida que les espines no punxaven gens ni mica, no tenien punta i semblaven de goma, i feien pPssigoRetes a les mans.

—Mira, mira —va dir en Joanet en veu alta.

De darrera el parterre va treure el cap un guárdia municipal, somrient.

—Que no ho sabia, que está prohibit de collir roses?

—Si que em sap greu, no hi he pensat!

—En aquest cas pagará només mitja multa —va dir el guárdia, que amb aquell somriure hauria pogut ben be ser l'homenet de mantega que s'havia endut en Pinotxo al País de les Joguines.

En Joanet va observar que el guárdia escrivia la multa amb un llapis sense punta, i se li va escapar de dir: —Em permet veure la seva espasa?

21

—Amb molt de gust —va dite! guardia.

I naturalment l'espasa tampoc no tenia punta.

—Peró quin país és aquest? —va preguntar en Joanet.

—El País sensa punta —va respondre el guárdia, amb tanta gentilesa que les seves paraules s'haurien d'escriure totes amb iletres majúscules.

—1 com us ho feu amb els claus? —va preguntar en Joanet al guardia.

—Els hem suprimits fa temps. Ho fem tot encolat. I ara, si us plau, dongui'm dues bufetades.

En Joanet va badar la boca com si s'hagués d'empassar una coca sencera.

—Per l'amor de Déu, no vull pas anar a parar a la presó per ultratges a un oficial! Les dues bufetades, en tot cas, les hauria de rebre jo, i no donar-les.

—Peró aquí es fa així —va explicar el guárdia gentilrnent—.

Per una multa sencera, quatre bufetades; per mitja multa, només dues.

—Al guárdia?

—Al guardia.

—Peró és injust! És terrible!

—O, hi tant que és injust! O, hi tant que és terrible! —va dir el guárdia—. La cosa és tan odiosa que la gent, per no veure's obligada a bufetejar uns pobres innocents, se'n guarden bé prou de fer res contra la llei. Au, vinga, dongui'm 22

aquestes dues bufetades i una altra vegada estigui més pel que fa.

—Peró jo no li vull donar ni tan sois un copet a la gaita: si per cas Ii faré una caricia.

—Si és així —va concloure el guárdia—, l'hauré d'acompanyar fins a la frontera. I en Joanet, humiliadíssim, es va veure obligat a abandonar el País sense punta, peró encara avui somnia en poder-hl tornar, per viure-hi de la manera més gentil, en una bonica caseta, amb la teulada sense punxa.

El país amb el "des" al davant

En Joanet Rodamón era un gran viatger. Viatja que viatjarás, va anar a parar al país amb cides al davant.

—Peró quina mena de país és aquest? —va preguntar a un home que prenia la fresca sota un arbre.

L'home, per una resposta, va treure's de la butxaca una navalla i la hi va ensenyar ben oberta al palmell de la mi —Veu aixó?

—És una navalla.

—Ja l'ha espifiada. Aixó és una "desnavalla", és a dir una navalla amb el des al davant. Serveix per a fer créixer els Ilapissos quan s'han gastat, i a les escoles és molt útil.

—Magnífic —va dir en Joanet—. I qué més?

—També tenim el "despenja-robes".

—Deu voler dir el penja-robes.

—El penja-robes seneix de ben poca cosa, si no teniu abrics per a penjar-hi. Aquí no cal penjar res, tot está ja penjat.

Al qui li cal un abric, se n'hi va i el despenja. A qui neccssita una americana, no li fa falta comprar-la: passa davant el despenja-robes i la despenja. Hi ha un despenja-robes d'estiu i un despenja-robes d'hivern, un per a homes i un per a dones. Aixi ens estalviem molts diners.

24

—Una veritable meravella. I qué més?

—També tenim la máquina de "desfotografíar", que en comptes de fer fotografíes fa caricatures, aixi riera més.

També tenim el "descanó".

—Brrr, quina por!

—I ara! El "descanó" és el contrari del canó i serveix per a desfer les guerrcs.

—I com funciona?

—És facilíssim, fins un nen el pot fer anar. Si hi ha guerra, toquem la destrompeta, disparem el descanó i ja tenim la guerra desfeta.

Quina meravella, el país amb el des al davant!

25

L'Alícia capitomba

Aquesta és la historia d'Alícia Capitomba, que queja sempre i pertot arreu.

L'avi la buscava per dur-la als jardinets: —Alicia! On ets, Alícia?

—Sóc aquí, avi.

—On és, aquí?

—Al despertador.

Dones, sí, havia obert la tanca del despertador per xafardejar una mica i havia anat a parar entre les molles i els engranatges, i ara no li quedava més remei que saltar contínuament d'un lloc a l'altre per no ser agafada per tots aquells mecanismes que esbategaven fent tic-tac.

Un altre dia, l'avi la buscava per donar-li el berenar: —Alicia! On ets, Alicia?

—Sóc aquí, avi.

—On és, aquí?

—Dones, aquí, justament a l'ampolla. Tenia set i hi he caigut a dins.

I heus-la aquí que nedava adeleradament per mantenir-se a 26

la superficie. Per son, l'estiu abans a la platja havia aprés a fer la granota.

—Espera un moment, que et treuré d'aquí.

L'avi va debcar anar un cordonet dintre l'ampolla; l'Alicia s'hi va arrapar i s'hi va enfilar amb malta trala. Era una bona gimnasta.

Una altra vegada, també l'Alicia havia tornat a desaparéixer. La buscava l'avi, la buscava l'ávia, la buscava una veina que venia sempre per llegir el diari de l'avi i estalviar-se així cinc durets.

—Ai de nosaltres si no la trobem abans no tornin els seus pares de [rebanar! —mormolava l'ávia esparverada.

—Alicia! Alicia! On ets, Alicia?

Perd aquest cop no responia. No podia contestar. Xafardejant per la cuina, havia caigut al calaix de les estovalles i els tovallons i s'hi havia adormit. Algú havia tancat el calabc sense pensar en ella. Quan es va despertar, ¡'Alicia es va trobar a les fosques, perd no va pas tenir por: una vegada havia caigut dins d'una aixeta, i allá sí que era fose!

"Un moment o altre bé pararan la taula per sopar —pensava l'Alícia—, i aleshores obriran el calaix."

Perd ningú no pensava en el sopar, justament perqué no trobaven l'Alicia. Els seus pares ja havien tornat de la feina i renyaven els avis: —Vet aquí com ens la vigileu!

—Els nostres fills no queien dins les aixetes! —protestaven 27

els avis—; a la nostra época només es quejen del Int i es feien algun bony al cap.

Finalment, l'Alícia es va cansar d'esperar-se. Va fer excavacions entre les estovalles, va trobar el cul del calaix i va comen9ar a donar-hi cops amb el peu. "Tum, tum, tum".

—Que calli tothom! —va dir el pare—. Sento picar en algun lloc.

"Tum, tum, tum", feia l'Alicia.

Quins petons i quines abraqades quan la van trabar! L'Alícia ho va aprofitar tot seguit per caure dins la butxaca de l'americana del seu pare, i quan l'en van treure, havia tingut temps d'empastifar-se tota la cara jugant amb el bolígraf.

28

El camíde xocolata

Una vegada, tres germanets de la vila de Barletta, tot caminant, van trobar un camí d'allá más lis i tot de color marró.

—Qué és aixó? —va dir el primer.

—No és pas fusta —va dir el segon.

—I tampoc no és carbó —va dir el tercer.

Per mirar de saber-ne alguna cosa más, es van agenollar tots tres i hi van donar una llepadeta.

Era xocolata, era un camí de xoéolata. Van comencar a menjar-ne primer un tros, i després un altre; va venir el vespre, i els tres germanets encara s'estaven de genollons tot menjant el camí de xocolata fins que no en va quedar ni una rajoleta. Ja no hi havia ni xocolata ni camí.

—On som? —va preguntar el primer.

—No som pas a Bari —va dir el segon.

—Ni tampoc a Molfetta —va dir el tercer.

No sabien pas qué fer. Per son, va passar un pagés que tornava de l'hort amb el seu cano.

—Jo us portaré a casa —va dir el pagés.

I els va dur fins a Barletta, fins a la porta de casa seva. Quan van baixar del carro, es van adonar que el carro era tot fet 29

de crocant. Sense dir ni ase ni bĂŠstia, van comencar a menjar-se'l i no en van deizar ni les rodes ni les baranes.

De germanets tan afortunas, a Barletta mai no n'hi havia hagut cap, i qui sap si mai n'hi tornarĂĄ a haver.

Els homes de mantega

En Joanet Rodamón, gran viatger i farnós explorador, va anar a parar una vegada al país deis homes de mantega.

Si s'estaven al sol es fonien, havien de posar-se sempre a l'ombra, i vivien en una ciutat on en lloc de cases, hi havia neveres. En Joanet passava pels carrers i els veia recolzats a les finestres de les seves neveres, amb una bossa de gel al cap. A la porta de cada nevera hi havia un teléfon per parlar amb l'inquilí.

—Escolti?

—Digui'm.

—Arnb qui parlo?

—Sóc el rei deis homes de mantega. Tot és nata de primera qualitat. Llet de vaca sufssa. S'ha fixa't en el frigorífic?

—Ja ho crec! És d'or massís. Peró no surt mal d'aquí?

—A l'hivern, si fa prou fred, en un cotxe de gel.

—I si el sol surt de cop i volta deis núvols mentre la Seva Majestat fa la seva passejadeta?

—No pot fer-ho, no está permés. Els meus guárdies el tancarien a la presó.

—Bum! —va dir en Joanet.

I se'n va anar cap a una altra terra.

31

Brif, bruf, braf

Hi havia dos nens, al pati, que jugaven a inventar-se una llengua especial per a poder parlar-se entre ells sense que els altres hi entenguessin res.

—Brif, braf —va dir el primer.

—Braf, bruf —va contestar el segon. ¡van esclafir a riure.

En un balcó del primer pis, hi havia un bon home ja vellet que llegia el diari i, davant pa davant, hi havia una dona gran recolzada a la finestra, que no era ni bona ni dolenta.

—Que en són, de poca-soltes, aquests nens! —va dir la senyora.

Peró el bon home no hi estava pas d'acord: —Ami no m'ho semblen.

—No em dirá que ha entés el que han dit...

—Dones, sí, que ho he entés el que han dit...

—Doncs, sí, que ho he entés tot. El primer ha dit: "Quin temps més maco". I el segon ha contestat: "Detná será encara millor".

La senyora va arrufar el nas pero va fer moixini, perqué els noiets tornaven a parlar en la seva Ilengua.

32

—Marrasquí, barrabasquí, pipirimosca —va dir el primer.

—Bruf —va respondre el segon.

I apa, tornem-hi tots dos a fer grans riallades.

—Ara no em dirá pas que també ho ha entés! —va exclamar indignada la senyora.

—Dones, sí que ho he entés tot —va contestar el bon home somrient. El primer ha dit: "Que contents que estem de viure en aquest món". I el segon ha contestat: "El món és boniquíssim".

—Peró és bonic de debó? —va insistir la dona gran.

—Brif, bruf, braf —va fer el vellet.

Qui vol comprar la ciutat d'Estocolm?

Al mercat de Gavirate, hi van a parar tipus que venen de tot, i és impossible de dir qui d'entre ells sap vendre millor.

Un divendres, hi va comparéixer un homenet que venia coses estranyes: el Mont-Blanc, l'Oceá lindic, els mars de la Lluna, i tenia una xerrameca tan engrescadora que al cap de poc només li quedava la ciutat d'Estocolm.

La va compras un barber, a canvi de tallar-li els cabells i fer-li una fricció. El barber va clavar entre dos miralls el certificat que deja: Propietari de la durar d'Estocolm, i l'ensenyava orgullós als seus clients, tot contestant a totes les seves preguntes.

—És una ciutat de Suécia, fins i tot n'és la capital.

—Té gairebé un milió d'habitants, i naturalment tots són meus.

—També hi ha el mar, és ciar, peró no sé pas de qui és.

El barber, de mica en mica, va anar arraconant diners, i l'any passat va anar a Suécia a visitar la seva propietat. La ciutat d'Estocolm li va semblar meravellosa i els suecs d'alió més amables. Ells no entenien ni una paraula del que els deja, i ell no entenia ni mida paraula del que li contestaven.

—Sóc ramo de la ciutat, ho sableu, si o no? Ja us ho han comunicat?

34

Eh suecs somreien i dejen que sí, perqué no entenien res peró eren amables, i el barber es fregava les mans de satisfacció.

—Una ciutat semblant per una tallada de cabells i una fricció! Ja l'he pagada ben barata, ja!

Pero s'equivocava i l'havia pagada fins i tot massa cara.

Perqué qualscvol nen que ve al món el té tot per a el i no n'ha de pagar ni un ral. Només s'ha d'arromangar les mánigues, allargar les mans i agafar-lo.

Tocar el nas del rei

Una vegada, en Joanet Rodamón va decidir d'anar a Roma a tocar el nas del rei. Lis seus mies li volien treure la idea del cap dient: —Mira que és una cosa perillosa. Si el rei s'hi enfada, serás tu qui perdrás el nas, amb el cap i tot.

Peró en Joanet era tossut. Mentre feia les maletes, per entrenar-se una mica se'n va anar a visitar el rector, l'alcalde i el mariscal, i els va tocar el nas a tots tres, amb tanta prudéncia i habilitat que ni se'n van adonar.

"No és pas difícil", va pensar en Joanet.

Un cop arribat a la ciutat veMa, es va fer indicar la casa del governador, la del president i la del jutge; se'n va anar a fer una visita a aquests iblustres personatges i també els va tocar el nas amb un dit o dos. Lis personatges quedaven una mica parats, perqué en Joanet semblava una persona ben educada i sabia parlar gairebé de tot. El president s'hi va enfadar una mica i va exclamar: —I ara! Que m'está tocant el nas?

—Per l'amor de Déu! —va dir en Joanet—, hi havia una mosca.

El president va mirar tot al voltant i no va veure ni mosques ni mosquits, peró mentrestant en Joanet va fer una reve36

réncia cuita-corrents i se'n va anar sense oblidar-se de tancar la porta.

En Joanet tenia una ¡libreta i hi duia els comptes deis nassos que tocaya. I tots els nassos eren importants.

Quan va ser a Roma, peró, el nombre deis nassos va pujar tan rápidament que en Joanet va haver de comprar una libreta més grossa. N'hi havia prou amb una passejadeta per topar-te a cop segur amb un parell d'excel-léncies, algun sots-ministre i una dotzena de secretaris generáis.

I ja no parlem deis presidents: hi havia més presidents que no captaires. Tots aquells nassos de luxe estaven a l'abast de la má. De fet, els seus propietaris es prenien la tocada de nas d'en Joanet Rodamón per un homenatge a la seva autoritat, i n'hi va haver algun que fins i tot va arribar a suggerir als seus subordinats que fessin el mateix: —D'ara endavant --els deia—, en comptes de fer-me una reveréncia, en podeu tocar el nas. És un costum más modern i más refinat.

Els subordinats, de bones a primeres, no gosaven allargar les mans vers el nas deis seus superiors. Peró aquests els encoratjaven amb un somriure aixI d'ample, i aleshores, vinga tocades, fregades i estirades: els nassos eminents es tornaven vermells i lluents de satisfacció.

En Joanet no havia pas perdut de vista el seu principal objectiu, que era de tocar el nas al rei, i només esperava una bona ocasió. La qual es va presentar durant una desfilada. En Joanet va notar que, de tant en tant, algun espectador sorda de la gentada, s'enfilava al pescant de la 37

carrossa reial i lliurava un sobre al rei, segurament una súplica, que el rei donava somrient, tot seguit, al seu primer ministre.

Quan la carrossa va ser prou a la vora, en Joanet va saltar sobre el pescant i mentre el rei Ii dirigia un sontriure encoratjador, Ii va dir: —Amb el seu permis —va allargar el brae i va prémer la punta del nas de Sa Majestat.

El rei es va tocar el nas tot esverat, va obrir la boca per dir alguna cosa peró en Joanet, amb un salt enrera ja havia trobat refugi entre la gentada. Es van sentir grans aplaudiments, i tot seguit molts alises ciutadans van cuitar a imitar l'exemple d'en Joanet amb entusiasme: saltaven damunt la carrossa, enxampaven el nas del rei iii donaven una bona estirada.

—És un nou senyal de respecte, Majestat —va mormolar, somrient, el primer ministre a l'orella del rei.

Peró el rei ja no tenia ganes de somriure: el nas Ii feia mal i li comencava a gotejar, i ell no tenia ni temps d'eixugar-se la candela perqué els seus fidels súbdits no li donaven treva i continuaven tocant-li el nas alegrement.

En Joanet se'n va tornar al seu poble molt satisfet.

38

Els cavallets de Cesenatico

Una vegada, a Cesenatico, a la vora de la mar, hi van anar a parar uns cavallets de fira. Tot plegat eren sis cavalls de fusta i sis jeeps vermells, una mica descolorits per als nens de gustos més moderns.

L'homenet que ho movia a forea de braeos era petit i esquifit i fosc, i feia cara de menjar un dia sí i dos no. En resum, no eren pas cap gran cosa, aquests cavallets, peró a la quiócalla els devia semblar de xocolata, perqué tot el dia s'hi estaven bocabadats i fent rebequeries per pujar-hi.

—Qué deuen tenir, aquests cavallets? Ni que fossin de mel! —dejen les mares. I proposaven a la canalla-1 Anem a veure les barques, anem a seure en aquella cafeteria que té gronxadors.

Res. La canalla volia pujar als cavallets.

Un vespre, un senyor vell, després d'instablar el seu nét en un jeep, va pujar ell també als cavallets i en va escollir un de fusta. No s'hi estava gaire cómode, perqué tenia les carnes massa Ilargues i els peus Ii tocaven a terra, peró reia. I vet aquí que a penes l'homenet va haver comen9at a fer girar la roda, oh, meravella!: el senyor vell es va trobar en un girar d'ulls a l'alQada del gratacel de Cesenatico i el seu cavallet galopava pels aires, i el seu morro apuntava de dret als núvols. Va mirar a baix i va veure tota la Ro39

magna, i després tot Italia, i després la Terra sencera que s'allunyava sota les potes de la seva muntura i que molt aviat no va ser sinó una roda de cavallets, de color blau, que girava i girava, mostrant l'un darrera l'altre els continents i els oceans, com si fossin dibuixats en un mapa.

"On anirem?", es va preguntar el vell senyor.

En aquell moment li va passar el seu nét pel davant, al voltant del seu jeep vermell una mica descolorit, transformat en nau espacial. I darrera seu, en filera, tots els altres nens, contents i feligos en la seva órbita com si fossin satéllits artificials.

L'homenet de la fira, quí sap on parava: peró encara es sentía el disc que deixava anar un cha cha cha molt Ileig: cada passeig en els cavallets durava un disc sencer.

"Així, doncs, hi ha un truc —es va dir el vell senyor—.

Aquell homenet deu ser un bruixot."

I també va pensar: "Si durant el temps que toca un disc fem la volta al món, guanyarem el récord del astronauta soviétic Gagarin".

En aquell moment, la caravana espacial sobrevolava l'Oceá Pacific amb totes les seves illes, Australia amb els seus cangurs que botaven, i el Pol Sud, on milions de pingüins s'estaven amb el nas enlaire. Peró no hi va haver temps de comptar-los, perqué en el seu loe ja es vejen els indis d'América fent scnyals de fum, i vet aquí els gratacels de Nova York, i vet aquí un gratacel tot sol i era el de Cesenatico. El disc s'havia acabat. El vell senyor va mirar al seu voltant, bocabodat: tornava a ser a la tronada i pacífica Tira 40

al costat de la platja, i l'homenet fose i escanyolit estava frenant tot suaument els cavallets, sense sotracs.

El vell senyor va baixar, tentinejant.

—Escolti, vosté —va dir a l'homenet.

Penó aquest no tenia temps de fer-li cas, perqué ja hi havia alises nens que pujaven als cavallets o als jeeps, i la roda tornava a iniciar una altra volta al món.

—Escolti —va repetir el vell senyor, una mica empipat.

L'homenet ni se'l va mirar. Empenyia la roda, mentre es veien passar de Ilampada les canes alegres de la quitxalla que buscaven amb la mirada eh seus pares, tots quiets en rotllana i amb un somriure encoratjador als llavis.

Un bruixot, aquell homenet de no-res? Uns cavallets de fira mágics, aquella andrómina poca-solta que feia sotracs al ritme d'un vulgar cha cha cha?

—Au —va concloure el vell—, és millor que no en parli amb ningú. Potser farien nota a la meya esquena i em dirien: "Que no ho sap, que a la seva edat és perillós enfilar-se als cavallets perqué en vénen rodaments de cap?"

41

A la platja d'Óstia

A pocs quilómetres de Roma, hi ha la platja d'Óstia, i a l'estiu hi van milers i milers de romans; i a la platja no queda ni una mica d'espai per a fer-hi un sol. amb la pala, i el darrer que arriba no sap pas on plantar el para-sol.

Una vegada, va anar a parar a la platja d'Óstia un senyor estrany, d'alió més cómic. Va arribar l'últim, amb el parasol sota el brag, i no va trobar on plantar-lo. Alcshores el va obrir, Li va fer un retoc al manee i tot seguit el para-sol es va aixecar pels aires, va sobrevolar els milers i milers de para-sois i va anar a posar-se just a la vora de la mar, peró dos o tres metres per damunt de la punta dels alises para-sols.

Aquell senyor tan divertit va obrir la seva gandula, i aquesta també va enfilar-se pels aires. L'home s'hi va ajeure a l'ombra del para-sol, va treure un Wbre i va comencar a llegir, respirant l'aire del mar, picantet de sal i de jode.

La gent, de bones a primeres, ni s'en va adonar. Tots estaven sota els seus para-sols, intentant veure un bocinet de mar entre els caps deis qui estaven al davant, o fent mots encreuats, i ningú no mirava enlaire. Peró tot de cop una senyora va sentir caure alguna cosa sobre el seu para-sol; es va pensar que era una pilota, va sortir per escridassar la canalla, va mirar al seu voltant, va mirar enlaire i va veure aquell tipus penjat damunt el seu cap. El senyor mirava cap avall i va dir a aquella senyora: 42

—Perdoni, senyora, m'ha caigut el libre. Que me'l pot tirar enlaire, si us plau?

De la sorpresa, la senyora va caure asseguda a la sorra, i com que era molt grassa, no es podia tornar a aixecar. Els seus parents van córrer a ajudar-la i la senyora, sense parlar, els senyalava amb el dit el para-sol volant.

—Si us plan —va repetir aquel senyor estrany—, que em podrieu tirar el llibre?

—Peró que no ho veu, que ha espantat la nostra tia?

—Em sap molt greu, no ho he fet expressament.

—Doncs, llavors, baixi d'aquí, que está prohibit.

—De cap manera; a la platja no hi havia lloc i m'he posat aquí. Jo també pago els meus impostos, sap?

Un darrera l'altre, mentrestant, tots els romans de la platja s'havien posat a mirar enlaire i assenyalaven rient aquell banyista extravagant.

—Mira't aquel —deien—, té un para-sol a reacció.

—Ep, Gagarin!

cridaven—. Que em deixes pujar, ami?

Un noiet li va tirar el libre cap amunt, i el senyor el fullejava nerviosament per retrobar la página, i després es va tornar a posar a Ilegir tot esbufegant. El van deixar en pau de mica en mica. Només els nens, de tant en tant, miraven amunt amb enveja, i els més valents cridaven: —Senyor! Senyor!

43

—Qué voleu?

—Per qué no ens ensenya com es fa per estar així en l'aire?

Perd ells esbufegava i tornava a llegir. Al capvespre, amb un Ileuger brunzit, el para-sol se'n va anar tot volant; l'estrany senyor va aterrar a la carretera al costat de la seva motocicleta, hi va pujar i se'n va anar. Qui sap qui era i qui sap on el devia haver comprat, aquell estrany para-sol!

El ratolídeis comics

Un ratolí deis cotufa, que estava ben tip de viure entre les págines d'una revista i que a més a més volia canviar el gust del paper pel del formatge, va fer un bot ben gros i es va trobar en el món de les rates de carn i ossos.

—Squash! —va exclamar de seguida que va sentir olor de gat.

—Qué ha dit? —van mormolar les altres rates, desconcertades per aquella paraula estranya.

—Sloom, bang, gulp! —va fer el ratolí, que només sabia parlar el Ilenguatge deis comics, aprés en el món on fins ara havia viscut.

—Aixó deu ser turc —va sentenciar un vell rat de vaixell, que abans de jubilar-se havia recorregut tot el Mediterrani.

I va provar de parlar-li en turc.

El ratolí se'l va mirar meravellat i va clir: —Zzziu, splatx, bang.

—Doncs, no és turc —va concloure el rat viatger.

—I aleshores, d'on és?

—Vés a saber!

Vet aquí perqué el van anomenar Vesassaber i me'l prenien pel ximple del poble.

45

dejen—, qué t'agrada más: el formatge de —Vesassaber roquefort o el de bola?

—Spliiit, grong, ziziziii —contestava el ratolí de les histoHetes.

—Ja hi som! —reien els altres.

Els más menuts, a más a más, II estiraven la cua expressament per sentir-li fer escarafalls d'aquella manera tant divertida: Z000m, Tziiuu, Flash!

Una vegada, van anar a fer saca en un moli, pie de fauna blanca i daurada. Els ratolins en fonsaven les dcnts en aquell manná i rosegaven a cor qué vols, cor qué desitges, fent: cric, cric, cric, com fan totes les ratcs quan roseguen. Peró el ratolí deis comics feia: Creek, screek, squerrecreek.

—Altnenys podries aprendre a mcnjar com les persones educades! —va protestar el rat viatger—. Si fóssim a coberta, ja t'hauríem fet fer un capbussó al mar. Que no te n'adones, que fas un soroll d'alió más desagradable?

—Cruntx —va fer el ratoli de les historietes, i es va capbussar en un sac de moresc.

El navegant, aleshores, va fer un senyal als altres i se'n van anar de puntetes, deixant l'estranger abandonat al seu destí, ben segurs que mai dels mais no sabria retrobar el camí de casa.

Durant una estona, el ratolí va continuar rosegant. Quan al capdavall es va adonar que s'havia quedat sol, ja era massa fose per a retrobar el camí i va decidir passar la nit al molí. Ja estava a punt d'adormir-se quan, enmig de la 46

fosca, es van encendre dos fanals grogs i es va sentir el trepig sinistre de quatre potes vellutades. Un gat!

— Wow! —va dir el ratolí, espantat.

—Garrameu! —va respondre el gat.

Valga'm Déu, era un gat de comics! La tribu deis gats l'havia bandejat perqué no se'n sortia de fer miau com cal.

Els dos abandonats van caure l'un en bragos de l'altre, es van abragar tot jurant-se amistat eterna i es van passar tota la nit parlant en l'estranya llengua de les historietes.

S'entenien a meravella.

História de/país de Fartanera

En el llunyá i antic país de Fartanera, a l'est del ducat de Beubé, va regnar, en primer loe, Fartaner el PaYdor, anomenat així perqué després d'haver-se menjat els macarrons, rosegava també el plat i el digeria d'alió més bé.

Li va succeir en el tron Fartaner Segon, anomenat Tres Culleres, perqué es menjava l'escudella fent servir alhora tres culleres d'argent: ell n'agafava dues amb les seves mans, i la tercera la hi aguantava la Reina, i pobra d'ella si no era hen plena.

Després d'ell, en aquest ordre, van pujar al tron de Fartanera, que estava col•locat al cap d'una taula parada de nit i de dia: Fartaner Tercer, anomenat l'Entremés; Fartaner Quart, anomenat Llonza a la Parmesana; Fartaner Cinqué, el Famélic; Fartaner Sisé, l'Esqueixapollastres; Fartaner Seté, anomenat Que En Queda?, que va devorar fins i tot la corona, i aixó que era de ferro fos; Fartaner Vuité, anomenat Crosta de Formatge, que un dia que ja no va trobar res sobre la taula que es pogués menjar, es va empassar les estovalles; 48

Fartaner Nové, anomenat Barres d'Acer, que es va menjar el tron amb tots els coixins.

I així es va acabar la dinastía.

49

Anem a inventar númetos

—Juguem a inventar números?

—Juguem-hi, comenqo jo. Quasi un, quasi dos, quasi tres, quasi quatre, quasi cinc, quasi sis.

—Massa poc. Escolta aixó: un extramilió de biliardons, un oció de miliantons, un meravil•liard i un meravillió.

—Dones, jo ara m'inventaré unes taules: Tres per u, Olot i Besalú tres per dos, bistec de gos tres per tres, salta pagés tres per quatre, el gran teatre tres per cinc, esquellerinc tres per sis, un glop d'anís tres per set, vull un barret tres per vuit, l'arrós es cuit tres per nou, ja baila l'ou tres per deu, salteu!

—Quant val aquest pastís?

—Dues estirades d'orelles.

—Quant hi ha, d'aquí a Milá?

—Mil quilómetres nous, un quilómetre vell, i set xocolatins.

50

—Quant pesa una llágrima?

—Depén: la llágrima d'un nen consentit pesa menys que el vent, la d'un nen que passa fam pesa més que tota la terra.

—Com és de llarg aquest conte?

—Aleshores, inventem més números tot seguit per acabar.

Els diré jo, a la manera de Modena: uni, don, teri, quateri, mata el ven, ven, virón, compta-les bé que dotze són.

—Doncs jo ho diré a la manera de Roma: unzi, donzi, trenzi, qual qualinzi, mel melinzi, rife, rafa i deu.

51

L'Alkia cau al mar

Una vegada l'Alicia Capitomba se'n va anar al mar, se'n va enamorar i no volia sortir mai de l'aigua.

—Alicia, surt de l'aigua!

cridava la mare.

—Ja vinc, ja en surto! —contestava l'Alicia. Peró pensava: "M'estafé aquí fins que em creixeran les aletes i cm tornaré peix".

De nit, abans d'anar al Hit, es mirava les espatlles al miran, per veure si li creixien les aletes o almenys alguna escata d'argent. Peró només hi trobava granets de sorra, perqué no s'havia dutxat prou bé.

Un matí, va baixar a la platja más d'hora que de costum i va trobar-hi un xicot que arreplegava erigons de mar i petxi. nes. Era fill de pescadors, i de les coses de mar, en sabia qui-sap-lo. L'Alicia li va preguntar: —Tu saps com es fa per tornar-se peix?

—Ara ho veurás —va contestar el noiet.

Va deixar en un escull el mocador arnb els erigons i les pet7dnes i es va capbussar al mar. Passa un minut, en passen dos, i el xicot no treia el cap. Peró vet aquí que en el seu lloc va comparéixer un dofí que feia tombarelles entre les ones i Ilangava alegres xisclets a l'aire. El dofí va venir a jugar als peus d'Alícia, ¡ella no li tenia gens ni mica de por.

52

Al cap d'una mica, el dofí, atnb un elegant cap de cua va tocar el dos. Al seu lloc va reaparéixer el xicot de les petxines ¡va somriure: —Has vist com n'és, de fácil?

—Si que ho he vist, pero no estic segura de saber-ho fer.

—Prova-ho.

L'Alicia es va capbussar, desitjant vivament tornar-se una estrella marina, peró en comptes d'aixó va caure en una conquilla que estava badallant i que de cop va tancar les seves valves, empresonant l'Alicia i tots els seus somnis.

"Ja la tornan a bailar!", va pensar la nena. Peró quin silenci, quina fresca pau, allí baix i allí dins! Hauria estat molt bonic quedar-s'hi per sempre, viure al fons del mar com les sirenes d'abans. L'Alicia va sospirar. Li va venir al pensament la seva mare, que es creia que encara estava al Ilit. Li va venir al pensament el pare, que justament aquell vespre havia d'arribar de la ciutat, perqul era dissabte.

—No puc pas deixar-los sois, m'estimen massa. Tornaré a terra, per una vegada.

Apuntalant-se amb peus i mans, va aconseguir obrir prou la conquilla com per a saltar-ne fora i reaparéixer a la superficie. El xicot de les petxines ja era Iluny. L'alícia no va explicar mai a ningú el que li havia passat.

53

La guerra de les campanes

Una vegada hi havia una guerra, una guerra gran i terrible, que feia morir molts soldats, tant d'una banda com de l'altra. Nosaltres estávem aquí i eh nostres enemics allá, i ens féiem uns bons tips de disparar-nos trets de día i de nit, peró la guerra era tan grossa ¡tan llarga, que va arribar un moment en qué ja no ens quedava ni un gotim de bronze per a fer canons, ni una mica de ferro per a les baionetes, etcétera.

El nostre comandant, el Supergeneral Bumbum Petatrons, va manar que baixessin totes les campanes deis seus campanars i que les fonguessin totes plegades per fabricar un canó grossíssim: un de sol, peró prou gros com per poder guanyar tota la guerra d'un sol cop.

Per a aixecar aquell carió van caldre cent mil grues; per a dur-lo al front van caldre noranta-set trens. El Supergeneral es fregava les mans de satisfacció i deia: —Quan el meu canó disparará, els enemics fugiran fins a la lluna.

I vet aquí el gran moment arribat. El canoníssim apuntava cap ah enemics. Nosaltres ens haviem omplert les orelles de cotó fluix perqué l'espetec podía ser tan gros que ens trenqués els timpans ¡les trompes d'Eustaqui.

El Supergeneral Bumbum Petatrons va ordenar: 54

—Foc! Un artiller va prémer el botonet. 1 de cop i volta, d'una banda a l'altra del front, es va sentir una campanada immensa: "DING! DONO! DANG!" Vam cuitar a treure'ns el cot6 flubc de les orelles per sentirho millor.

—DING! DING! DANG! —tronava el canoníssim. I cent mil ecos repetien per muntanyes i valls: "DING! DONO! DANG!" —Foc! —bramulá el Supergeneral per segona vegada—.

Foc, redimonis!

L'artiller va prémer de nou el botonet, i una altra vegada un joiós dringar de campanes es va escampar de trinxera en trinxera. Semblava ben bé que totes les campanes de la nostra pátria toquessin plegades. El Supergeneral s'arrencava els cabells de rábia i sels va continuar arrencant fins que només li'n va quedar un de sol.

En acabar, hi va haver un moment de silenci, i vet aquí que de l'altra banda del front, com responent a un senyal, ens van contestar amb un alegre i eixordant: "DING! DONO! DANG!" Perqué heu de saber que també el comandant deis enemics, el Supermariscal Balapet Sanguifetge havia tingut la idea de fabricar-se un canoníssim amb les campanes del seu país.

"DING! DANG!", sonava ara el nostre canó.

"DONO!", responia el deis enemics. I els soldats deis dos 55

exércits saltaven de les trinxeres, quejen uns en braéos deis altres, ballaven i cridaven: —Les campanes, les empanes! Es festa major! Ha esclatat la pau!

El Supergeneral i el Supermariscal van pujar dalt deis seus cotxes i se'n van anar ben lluny, i van gastar tota la benzlna, peró el dringar de les campanes encara els empaitava.

57

Una viola al Po!Nord

Un matí, al Pol Nord, l'ós blanc va ensumar a l'aire una olor insólita i ho va fer notar a l'óssa major (la menor era la seva filia).

—No deu haver pas arribat una expedició?

Van ser els óssets, en canvi, els qui van trobar la viola. Era una viola xica de color violeta i tremolava de fred, peró continuava coratjosament perfumant l'aire perqué era el seu deure.

—Mare, Pare! —van cridar els petits óssos.

—Ja ho havia dit jo, que era una cosa estranya! —va fer observar de seguida l'és blanc a la seva familia—. I al meu parer no és cap peix.

—O, hi tant que no! —va dir l'óssa major—, peró tampoc no ¿s un ocell.

—També tens raó —va dir Pós, després d'haver-s'ho runliat una bona estona.

Abans del vespre, la noticia s'havia escampat per tot el Pol: un petit, estrany ésser perfumat, de color violeta, havia aparegut en el desert de gin, es sostenia sobre una sola pota i no es movia. Per veure la viola van venir foques i morses; de la Sibéria van arribar els rens, d'América els bous marins i de més lluny encara les guineus blanques, els 58

llops ¡les garses de mar. Tots admiraven la flor desconeguda, la seva tija tremolosa, tots aspiraven el seu perfum peró sempre en quedava prou per als últims que arribaven per ensumar. En quedava sempre tant com al comencament.

—Per escampar tant de perfum —va dir una foca—, cal que tingui una reserva sota el gel.

—Jo ja ho havia dit de bon principi —va exclamar l'ós blanc—, que a sota hi havia alguna cosa!

No havia dit res d'a& peró ningú no se'n recordava.

Una gavina, que havien enviat cap al Sud per buscar informació, va tornar amb la noticia que el petit ésser perfumat es deja viola i que en alguns palsos, per allá baix, n'hi havia a milers.

—En sabem tant com abans —va observar la foca—. Com aquesta viola ha arribat precisament fins aquí? Us diré el meu pensament: em sento una mica perplexa.

—Com ha dit que se sent? —va preguntar l'ós blanc a la seva dona.

—Perplexa. És a dir, que no sap qué pensar-ne.

—Veus? —va exclamar l'ós blanc—. Just el que penso jo!

Aquella nit, un terrible cruixit va recórrer tot el Po!. Els gels eterns tremolaven com vidres i es van trencar per més d'un pum. La viola va desprendre un perfum més intens, com si hagués decidit fondre d'una sola vegada l'immens desert gla9at per transformar-lo en un mar cálid i blau, o en un prat de vellut verd. L'esforg la va esgotar. A l'alba la van veure pansir-se, plegar-se sobre la tija, perdre el color i la 59

vida. Traduit a les nostres paraules i a la nostra llengua, el seu darrer pensament deu haver estat si fa no fa acjeuest: "Vet aquí, jo em moro... Perú bé calla que algú comencés...

Un dia arribaran aquí milions de violes. El gel es fondrá i aquí hi haurá illes, cases, i nens."

60

Eljove cranc

Un jove cranc va pensar: "Per qué a la meya familia tots caminen endarrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així cm caigui la cua si no me'n surto!"

Va comengar a entrenar-se d'amagat, entre les padres del riuet nadiu, i els primer dies acabava retut per l'esforg. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s'entortolligava una pota amb l'altra. Peró de mica en mica les coses van anar millor, perqué tot es pot aprendre, si es vol.

Quan va estar ben segur d'ell mateix, es va presentar a la seva familia i els va dir: —Fixeu-vos bé.

I va fer una magnífica cursa endavant.

—Fill meu! —va esclafir en plors la mare—, que se t'ha girat l'enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t'han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t'estimen.

Els seus germans, no obstant, es petaven de riure.

El pare se'l va mirar severament i després va dir: —Ja n'hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: vés-te'n ¡no tornis més!

61

El bon cranc s'estimava eh seus familiars pero estava massa segur d'anar pel bon =ni com per tenir dubtes: va abragar la mare, va saludar el pare i els germans i se'n va anax a córrer món.

El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d'un grup de granotes que com a bones xafarderes s'havien reunit al voltant d'una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.

—El món va al revés —va dir una granota—. Mireu aquell cranc i digueu-me que m'equivoco, si podeu.

—la no hi ha respecte! —va dir una altra granoto.

—I ara! 1 ara! —va dir una tercera.

Peró el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí.

Al cap d'una estona, va sentir que el cridaven. Era un vell cranc d'expressió melangiosa que s'estava tot sol al costat d'un roe.

—Bon dia —va dir el jove cranc.

El vell el va observar Ilargament, iii va preguntar: —Qué et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensaya que enscnyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí qué hi he guanyat: vise tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, Íes-me cas: acontenta't amb fer com els altres i un dia m'agrairás el bon consell.

El jove cranc no sabia qué contestar i no va dir piu. Peró per dintre pensava: "Tinc raó jo".

1 tot saludant gentilment el vell, va reemprendre orgullosament el seu camí.

62

Anirá molt lluny? Fara fortuna? Redrecará totes les coses tones d'aquest món? Nosaltres no ho sabem, perqué eh l continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor: —Bon viatge!

63

Els cabells del gegant

Una vegada hi haria quatre germans. Tres eren csquifidíssims, peró molt murris, i el quart era un gegant d'una t'orca desmesurada peró era molt menys murri que els altres.

La l'orca, la tenia a les mans i als braceas, peró la intelligéncia, la tenia als cabells. Els murris deis seus germans Li tallaven els cabells curts ben curts, perqué sempre fos una mica babau, i aleshores Ii feien fer tota la feina a ell, que era tan fort, mentre ells no feien sinó mirar-se'l i embutxacar-se els guanys.

Eh l havia de Ilaurar els camps, havia de tallar la Ilenya, fa girar la roda del molí, havia d'arrossegar el carro com si fos un cavall, i els munís deis seus germans s'asseien al pescant i el guiaven a cops de xurriaques.

1 mentre seien al pescant, es faaven en el seu cap i deien: —Que be que t'estan els cabells curts!

—Ah! l'auténtica bellesa no rau pas en els rimcols!

—Fixeu-vos en aquest floc que creix: aquest vespre caldrá que hi donem un cop d'estisores.

Es feien l'ullet, es donaven alegres cops de colze als costats i després, al mercat, s'embutxacaven els diners, se n'anaven a l'hostal i deixaven el gegant que vigiles el carro.

Li donaven prou menjar perqué pogués treballar, li dona64

ven de beure cada cop que tenia set, peró només vi de font.

Un dia, el gegant es va posar malalt. Eh seus germans, per por que sels morís mentre encara era bo per a treballar, van fer venir els millors metges del país per sanar-lo, li donaven les medecines més cares i Ii duien l'esmorzar al Hit. I si l'un li estovava el coixí, l'altre l'acotxava amb les flassades. I mentrestant Ii dejen: —Ja ho veus, com t'estimem! Tu, a canvi, no et morís, no ens facis aquesta mala passada!

Estaven tan preocupats per la seva salut, que es van oblidar de vigilar els cabells. Aquests van tenir temps de créixer més del que mai no havien fet, i amb els cabells, el gegant va recobrar tota la seva intehligéncia. Va comencar a rumiar, a observar els seus germanets, a lligar caps.

I al capdevall va comprendre fins a quin punt havien estat murris, i ell babau, peró de moment no va dir res. Va esperar que li tornessin les forces i un matí, mentre els seus germans dormien, es va aixecar, els va lligar com llonganisses i els va carregar al carro.

—On ens portes, germá benvolgut, on portes els teus estimats germanets?

—Ara ho veureu.

Els va dur a l'estació, els va ficar al tren Iligats tal com estaven i per tota salutació els va dir: —Aneu-vos-en i que mal més no us torni a veure per aquí.

Ja m'heu ensarronat prou. Ara mano jo!

65

El tren va xiular, les rodes es van posar en moviment, perĂŠ els tres germans murris es van quedar quietets al seu lloc i mai mĂŠs ningĂş no els ha tornat a veure.

66

El nas quefuig

El senyor Gogol va escriure la historia d'un nas de Leningrad, que se n'anava a passeig en carrossa i en reia de verdes i de madures.

Una história semblant ha paqsat a Laveno, vora del Llac Major. Un matí, un senyor que vivia just davant de l'embarcador d'on surten els vaporets, se'n va anar al bany per araitar-se i en mirar-se al mirall va cridar: —Auxili! El meu nas!

Al mig de la cara ja no hi tenia nas, al seu loe tot era Ilis.

Aquell senyor, en bata, tal com estava, va correr al baleó, just a temps per veure el nas que sortia a la plaga i es dirigia a bon pas cap a l'embarcador, col•locant-se amb els cotxes que s'estaven esperant per embarcar.

—Atura't, atura't! —va cridar el senyor—. El meu nas!

Lladres! Lladres!

La gent mirava enlaire i reja: —Li han robat el nas i li han deixat el coco? Mal negoci!

A aquel! senyor no li va quedar més remei que baixar al carrer i perseguir el fugitiu mentre es posava un mocador a la cara com si estigués refredat. Malauradament, amb prou reines si va arribar a temps per veure el vaixell que s'allunya67

va de l'embarcador. El senyor es va llancar coratjosament a l'aigua per atrapar-lo, mentre els passatgers i els turistes cridaven: Vinga! Vinga! Peró l'embarcació havia agafat ja velocitat i el capita no tenia cap intenció de tornar endarrera per recollir els ressaguers.

—Esperi una altra barca! —va cridar un mariner a aquell senyor—; n'hi ha una cada mitja hora!

El senyor, desanimat, estava tornant cap a la riba quan va veure el seu nas que, havent estés un mocador sobre l'aigua, com Sant Ramon de Penyafort a la Ilegenda, navegava a poc a poquet.

—Així, dones, no has agafat la barca? Tot ha estat una comedia? —va cridar aquell senyor.

El nas mirava fixament davant seu com un vell llop de llac, i ni tan sois es va dignar girar-se. El mocador onejava suaument com una medusa.

—Peró on vas? —va cridar el senyor.

El nas no va respondre i el desgraciat senyor es va resignar a tornar-se'n a Laveno i a pascar pel mig d'un ramat de xafarderes per tornar a casa seva, on es va tancar, donant ordres a la minyona que no deixés entrar ningú, i passava l'estona mirant-se al miran la cara sense nas.

Al cap d'alguns dies, un pescador de Ranco, recollint les xarxes, hi va trobar el nas fugitiu, que havia naufragat enmig del Bac perqué el mocador era pie de forats, i se li va ocórrer dur-lo al mercat de Laveno.

La minyona d'aquell senyor, que havia anat al mercat a 68

comprar peix, va veure el nas, exposat magníficament entre les tenques i els barbs.

—Valga'm Déu, aquest és el nas de meu amo! —va exclamar esgarrifada—. Doneu-me'l tot seguit, que l'hi duré.

—No sé de qui és —va declarar el pescador—: jo l'he pescat i jo me'l venc.

—A quant?

—A pes d'or, pot pensar! És un nas, oi? 1 no pas un peix qualsevol.

La criada va córrer a informar-ne el seu amo.

—Dóna-li el que demani! Vull el meu nas!

La criada va fer el compte i calla un sac de diners, perqué el nas era más aviat gros: valia tremendamils rals i tretze tretzons i mig. Per reunir tota aquella picossada, es va haver de vendre fins i tot les arracades, peró com que era molt addicta al seu amo, es va sacrificar amb un sospir.

Va comprar el nas, el va embolicar en un mocadoret, i el va dur cap a casa. El nas es deixava dur tranquiblament i no va protestar ni tan sois quan el seu amo el va agafar amb mans tremoloses.

—Peró per qué t' has escapat? Qué t'havia fet, jo?

El nas se'l va mirar de través, arrufant-se tot amb posat de disgust i va dir: —Escolta, no et tiquis mai más els clits al nas. O almenys, talla't les ungles.

69

L'espanta'?

Gonario era rúltim de set germans. Els seus pares no tenien diners per enviar-lo a escota, per aixó el van posar a treballar en una gran finca agrícola.

Gonario havia de fer d'espantan per allunyar deis camps els pardals. Cada matí Ii donaven un cartutx de pólvora i Gonario, durant hores senceres, anava amunt i avall pels camps, i de tant en tant s'aturava i calava foc a un pessic de pólvora.

L'explosió espantava els ocells que fugien, temorosos deis cacadors.

Una vegada, el foc es va calar al gee de Gonario, i si el nen no hagués estat Ilest a capbussar-se en una bassa, cenament hauria mon entre les tlames. El seu capbussó va esparverar les granotes, que van fugir amb molt enrenou, i aquest enrenou va espantar els grills i les cigales, que van deixar tot d'una de cantar.

Pero el més espantat de tots era ell, Gonario, que plorava tot sol a la vora de la bassa, xop com un aneguet lleig, petit, esparracat i afamat. Plorava tan desesperadament que els ocells es van posar en un arbre per mirar-set i piulaven de compassió per consolar-lo. Pero els ocells no poden consolar un espantall.

Aquesta história va passar a Sardenya.

70

Totjugant amb un bastó

Un dia, el petit Claudi estava jugant al portal de casa seva, quan pel carrer va passar un vell amb ulleres daurades, que caminava tot ajupit, recolzant-se en un bastó, i just en passar per davant del portal el bastó Ii va caure a terra.

En Claudi va ser amatent a recollir-lo i el va oferir al vell, el qual va somriure tot diera-li: —Grácies, peró no cm fa falta. Puc caminar sense ell d'alió más bé. Si t'agrada, queda-te'l.

1 sense esperar resposta es va allunyar, i semblava menys ajupit que no pas abans. En Claudi es va quedar palplantat allí sense saber qué fer-ne, del bastó. Era un vulgar bastó de fusta, amb el mánec cargolat i una puntera de ferro, i sense res más que valgués la pena de ressenyar.

En Claudi va picar dues o tres vegades amb la puntera a terra, i després, gairebé sense pensar-hi, es va encamellar sobre el bastó, i vet aquí que ja no era un bastó, sinó un cavall, un meravellós cavall negre amb una estrella blanca el front, que es va Ranear al galop al voltant del pati, rcnillant i fent sortir guspires de l'enrajolat.

Quan en Claudi, meravellat i un bon xic espantat, va aconseguir de posar peu a terra, el bastó tornava a ser un bastó i no tenia pas peülles sino una senzilla puntera de ferro rovellat, ni crinera, sino tan sois un mánec recargolat.

71

En Claudi es va pensar que el volia recuperar, i l'hi va allargar, tot enrojolant-se.

Peró el vell va fer que no, que no, amb el cap.

—Queda-te'l, queda-te'! —va dir—. Qué en faria, jo, ara, d'un bastó? Tu hi pots volar, i jo, a tot estirar m'hi arrepenjaria. Em recolzaré a la paret i será el matebc.

I se'n va anar tot somrient, perqué no hi ha ningú més feli9 en aquest món que un vell que pot regalar alguna cosa a un vailet.

73

—Vull tornar-ho a provar —va decidir en Claudi quan va haver représ Palé.

Es va encarnellar de nou sobre el bastó, peró ara ja no es tractava pas d'un cavall sinó d'un solemne camell amb dos geps, i el pati era un immens desert que calia travessar, peró en Claudi no tenia pas por i mirava l'horitzó per veure aparéixer l'oasi.

"Evidentment, és un bastó embruixat", es va dir a si mateix en Claudi, encamellant-s'hi per tercera vegada. Ara es tractava d'un automóbil de competició, vermell de cap a cap, amb el número escrit en blanc sobre el capó, i el pati era un circuit eixordador, i en Claudi arribava sempre el primer a la meta.

Després, el bastó va ser una llanxa, i el pati va ser un llac d'aigües calmoses i verdes, i en acabat una astronau que fendia l'espai, deixant darrera seu un rastre d'estels.

Cada cop que en Claudi tornava a posar peu a terra, el bastó tornava a adquirir el seu aspecte pacífic i tranquil, el mánec gastat, la vella puntera.

La tarda va passar ben de pressa, amb aquells jocs. Cap al vespre, en Claudi tornava a estar aturat davant del portal, quan vet aquí que va passar, de retorn cap a casa seva, el vellet de les ulleres daurades. En Claudi se'l va mirar ben atentament, peró no hi va saber veure res d'especial: era un home vell qualsevol, una mica cansat per la passcjada que havia fet.

—Que Cha agradat, el bastó? —li va demanar a en Claudi tot somrient.

72

El camí que no dula enlloc

De la sortida del poble, n'eixien tres camins: l'un anava cap a mar, el segon cap a la ciutat i el tercer no anava enlloc.

En Martí ho sabia perqué ho havia preguntat a tothom, i de tothom havia rebut la mateixa resposta: —Aquest camí? No porta enlloc. És inútil anar-hi.

—I fins on arriba?

—No arriba enlloc.

—Paró aleshores per qué l'han fet?

—No l'ha fet ningú, sempre hi ha estat.

—Peró ningú no ha anat mai a veure on mena?

—Ets una mica massa caparrut: si et diem que no hi ha, res a veure...

—No ho podeu saber, si no hi heu estat mai.

Era tan obstinat que van comenear a anomenar-lo Martí Caparrut, peró ell no s'empipava i continuava pensant en el cami que no duia enlloc.

Quan va ser prou gran per travessar el carrer sense donar la má a l'avi, un matí es va aixecar d'hora, va sortir del poble i sense pensar-Cho gens va enfilar el camí misterios i va caminar sempre endavant. El terra era ple de forats i d'herbo74

tes, peró per son feia temps que no plovia, de manera que no hi havia bassals. A dreta i esquerra hi havia unes mates, peró ben aviat van comencar els boscos. Les branques deis arbres s'entrecreuaven per sobre del camí i formaven un túnel fose i fresc en el qual penetrava només de tant en tant un raig de sol com si fos un fanal.

Camina que caminarás, el túnel no s'acabava mai, el camí no s'acabava mai i a en Marti II feien mal els peus, i ja comencava a pensar que hauria fet bé de tornar-se'n enrera quan va veure un gos.

"On hi ha un gos, hi ha una casa —es va dir en Martí—, o almenys un home."

El gos el va anar a trobar remenant la cua i Ii va llepar les mans; després va seguir pel camí i es girava a cada pas per veure si en Martí encara el seguía.

—Ja vine, ja vine! —deia en Martí, picat per la curiositat.

Finalment, el /fose va comencar a esclarissar-se; a dalt de tot va reaparéixer el cel i el carril va acabar a la linda d'una gran reixa de ferro.

A través deis barrots, en Martí va veure un castell amb totes les portes ¡les finestres esbatanades, i el fum Sonia de totes les xemeneies, i des d'un balcó una bellísima senyora saludava amb la má i cridava alegrement: —Endavant, endavant, Martí Caparrut!

—Veus —es va felicitar en Martí—, jo no sabia que havia d'arribar aquí, peró ella sí.

Va empényer la reixa, va travessar el parc i va entrar a la 75

sala del castell just a temps de fer una reveréncia a la bella senyora que baixava l'escalinata.

Era bonica i duia un vestit millor i tot que el de les fades i les princeses, i a más a más era molt alegre i reja: —Aleshores, no t'ho has cregut?

—Qué ése! que no m'he cregut?

—La histéria d'un camí que no duia enlloc.

—Era massa estúpida. 1 a mi cm sembla que hi ha más llocs que no pas camins per anar-hi.

—Certament, només cal tenir ganes de moure's. Ara vine, que t'ensenyaré el castell.

Hi havia más de cent sales, curulles de tresors de tota mena, com en aquells castells deis contes on dormen les belles encantades o en qué els ogres amunteguen les seves riqueses.

Hi havia diamants, pedres precioses, or, argent, i a cada moment la bella senyora deja: —Agafa, agafa tot el que vulguis. Ja et deixaré un carro per dur el pes. lmagineu-vos si es va fer pregar gaire, en Martí! El carro era ben pie quan se'n va anar. En el pescant, s'hi va asseure el gos, que era un gos ensinistrat i sabia subjectar les regnes deis cavalls quan s'endormiscaven i sortien del carril.

Al poble, on ja l'havien donat per mort, en Martí Caparrut va ser rebut amb molla sorpresa. El gos va descarregar al mig de la pina tots el tresors, va remenar dues vegades la cua per dir adéu, es va tornar a enfilar al pescant d'un bot, 76

i au, enllá, enttlig d'un núvol de pols. En Martí va fer gratis regals a tothom, amics i enemics, i va haver d'explicar cent vegades la seva aventura, i cada vegada que acabava, algú corria cap a casa a agafar una carreta i un cavall i s'afanyava a enfilar el camí que no duia enlloc.

Peró aquell mateix vespre van tornar l'un darrera l'altre, amb una cara així de (larga per la rábia: el camí, segons ells, acabava al mig del bosc, contra una espessíssima paret d'arbres, entre un mar de bardisses.

No hi havia ni reixa, ni castell, ni bella senyora. Perqué alguns tresors només existeixen per a qui segueix el primer un camí nou, i el primer havia estat en Martí Caparrut.

77

L'Apot Iónia de les melmelades

A Sant'Antonio, al costat del Lago Maggiore, vivia una doneta que sabia fer les millors melmelades del món. En sabia tant que demanaven els seus serveis des de la Valcuvia, la Valtravaglia, la Val Dumentina i la Val Poverina. La gent, quan n'arribava el temps, venien de totes les vals, s'asseien al pedrís tot mirant el panorama del llac, cohen alguna móra deis esbarzers i cridaven la doneta de les melmelades.

—Apol•lónia!

—Qué hi ha?

—Que me la faríeu, una melmelada de gerds?

—O, hi tant!

—Que m'ajudaríeu a fer una bona melmelada de prunes?

—De seguida!

L'Apollónia, aquella doneta, tenia ben bé les mans d'or, i feia les millors melmelades del Varesotto i del Cantó Ticino.

Una vegada, hi va anar una doneta d'Arcumeggia, que era tan pobre que, per fer melmelada, no tenia ni tan sois un grapat de pinyols de préssec i per aixó, tot fent camí, s'havia omplert el davantal de pellons de castanyes.

—Apoblónia, que em faríeu una melmelada d'alzó?

78

—Si la melmelada no fos bona, la mosca no hi hauria caigut —va dir l'Apol•lonia.

Pero l'emperador s'havia enrabiat tant que va manar als scus soldats que tallessin les mans de l'Apol•Iónia.

Aleshores, la gent es va sollevar i va fer dir a l'emperador que si ell tallava les mans a l'Apoblónia, ells Ii tallarien la corona amb el cap i tot, perqué de caps per fer d'emperador, se'n troben a Lotes les cantonades, mentre que de mans d'or com les de l'Apol-Iónia, no se'n troben ni un parell entre un milió.

I l'emperador va haver de fer moixoni.

—Amb clofolles de castanya?

—No he trobat res més...

—Paciéncia, ho provaré.

I l'Apoblónia ho va fer tan bé que de la clofolla de castanyes en va sortir la meravella de la melmelada.

Una altra vegada, aquella doneta d'Arcumeggia no va trobar ni tan sois clofolles de castanya perqué les fulles seques les havien tapades en caure i per aizó va arribar amb el davantal pie d'ortigues.

—Apol-Iónia, que m'en faríeu melmelada?

—Amb ortigues?

—No he pas trobat res mes...

—Paciéncia, ja ho veurem.

I •l'Apol•Iónia va agafar les ortigues, les va ensucrar, les va fer bullir com només sabia fer-ho ella i en va obtenir una melmelada que n'hi havia per Ilepar-s'hi els dits.

Perqué l'Apol•Iónia, aquella doneta, tenia unes mans d'or i d'argent, i hauria pogut fer melmelada fins i tot amb palets de riera.

Una vegada, l'emperador va passar per allí, i ell també va valer provar les melmelades de l'Apol•Iónia, i ella n'hi va oferir un platet, peró l'emperador, després de la primera cullerada, es va disgustar perqué hi havia caigut una mosca.

—Em fa fástic! —va dir l'emperador.

79

El sol i el núvol

El sol viatjava pel cel, alegre i triomfant en el seu carro de foc, Ilaneant els seus raigs a tort i a dret, cosa que provocava la indignació d'un núvol d'humor tempestuós, que rcmugava: —Malgastador, má foradada, Renca, Ilenca tots els teus raigs, ja ho veurás, ja, quants te'n quedaran al capdavall!

A les vinyes, cada gotim de rann que madurava als ceps robava un raig per minut, o fins i tot dos; i no hi havia ni un bri d'herba, ni una aranya, ni una flor, ni una gota d'aigua, que no íes el mateix.

—Vés fent, deixa que tots te'n pispin: ja veurás com t'ho agrairan, quan ja no tindrás res més per deixar-te robar!

El sol continuava alegrement el seu viatge, regalant els seus raigs per milers, per nnilions, sense ni comptar-los tan sois.

Només al capvespre va comptar els raigs que li quedaven: peró fixa-t'hi, no li'n faltava ni un. El núvol, de la sorpresa, es va desfer en pedregada. I el sol es va capbussar alegrement al mar.

81

La vella tia Ada

La vella tia Ada, quan va ser molt velleta, va anar a viure a l'asil deis veLls, en una cambreta de tres Ilits on ja hi havia dues velletes, tan yenes com ella. La vela tia Ada va triar de seguida un balanci al costat de la finestra i va esmicolar una galeta a l'ampit.

—Molt bé, així vindran les formigues! —van dir les altres velletes, mofetes.

Peró en canvi, des del jardí de l'asil va venir un ocellet, va picotejar de gust la galeta i se'n va anar.

—Ho veieu, qué hi heu guanyat? —van remugar les velletes—. Ha picotejat i se n'ha anat. Tal com els nostres fills, que se n'han anat pel món, qui sap on, i que de nosaltres que els hem criats, ni se'n recorden.

La vena tia Ada no va dir res, peró cada matí esmicolava una galeta a l'ampit de la finestra i l'ocellet venia a picotejar, sempre a la mateixa hora, puntual com un pensionista, i si la galeta no estava a punt, calla veure com es posan de nerviós.

Al cap d'un quant temps, Pocellet va dur també els seus petits, perqué havia fet niu i Phi n'havien nascut quatre, i també ells picotejaven amb molt de gust la galeta de la vella tia Ada, i venien cada matí, i si no l'hi trobaven feien molt d'enrenou.

82

—Ja teniu els vostres ocellets —dejen les velletes a la vella tia Ada, amb una mica d'enveja.

I ella corria, pe dir-ho ahí, a passetes menudes, fins a la seva calaixera, agafava una galeta d'entre la paperina del café ¡la deis confits d'anís, i mentrestant deja: —Paciéncia, paciéncia, que ja vinc!

—Al! —remugaven les altres velletes—; si n'hi hagués prou posant una galeta a l'ampit de la finestra per fer tomar els nostres fills... 1 els vostres, tia Ada, on són, els vostres Os? La vella tia Ada ja no ho sabia: potser a Áustria, potser a Australia; pero no es deixava atabalar, esgrunava la galeta per als ocellets i els deja: —Mengeu, que si no, no tindreu pas forces per a volar.

I quan ja havien acabat de picotejar la galeta: —Au, marxeu, marxeu! Qué esperen, ara? Les ales s'han fet per a volar.

Les velletes brandaven el cap i es dejen que a la vella tia Ada II devia faltar un bull, perqué vella i pobre com era, encara tenia alguna cosa per regalar i ni tan sois esperava que li donessin les grácies.

Al cap d'un temps la vela tia Ada es va morir, i els scus fills no ho van saber fíns molt de temps després i ja no valia la pena de fer el viatge per assistir als funerals. Peró els ocellets van tornar durant tot l'hivern a l'ampit de la finestra, i protestaven perqué la vela tia Ada no els havia preparat la galeta.

83

El rei que s'havia de morir

Una vegada hi havia un rei que s'havia de morir. Era un rei molt poderós, peró estava greument malalt i es desesperaya: —Com és possible que un rei tan poderós s'hagi de morir?

Qué fan els meus mags? Per qué no em salven?

Peró els mags havien fugit per por de ser penjats. Només n'havia quedat un, un vell mag del qual ningú no feia cas perqué era más aviat estrafolari i potser una mica guillat.

Feia molts anys que el rei no el consultava, peró aquesta vegada el va fer cridar.

—Pots salvar-te —va dir el mag—. Peró amb una condició: que tu cedeixis el teu tron, per un día, a Phome que s'assembli a tu más que cap altre. Ell, aleshores, morirá en loe teu.

Tot seguit es va fer una crida per tot el reialme: "Aquells que s'assemblin al rei, que es presentin a la Con dintre de vint-i-quatre hores, sota pena de mort".

Se n'hi van presentar molts: alguns tenien la barba igual que la del rei peró tenien el nas un xic más Ilarg o un xic más curt, i el mag els descartava; d'altres s'assemblaven al rei com una taronja s'assembla a una altre dintre la caixa del verdulaire, peró el mag els descartava perqué els faltava una dent o perqué tenien una piga a l'esquena.

84

—Penó tu els descartes tots! —protestava el rei al seu mag—.

Deixa'm provar amb un, per comencar.

—No et serviria de res —responia el mag.

Un vespre, el rei i el mag passejaven per les muralles de la ciutat i, de cop i volta, el mag va cridar: —Vet-lo aquí, vet aquí l'home que s'assembla més a tu que cap altre!

I mentre deja aixó, assenyalava un captaire coix, geperut, tnig cec, brut i pie de crostes.

—I ara! No pot ser! —va protestar el rei—. Entre nosaltres dos hi ha un abisme!

—Un rei que s'ha de morir —insistía el mag—, s'assembla només al més pobre, al més desgraciat de tota la ciutat. Cuita, canvia els teus vestits pels seus durant un dia, puja'l al tron i et salvarás.

Perb el rei no va voler admetre de cap de les maneres que s'assemblés al captaire. Va tornar al palau tot empipat i aquella mateixa nit va morir, amb la corona al cap i el ceptre a la má.

85

El mag deis estels

Una vegada un mag va inventar una máquina de fer estels. S'assemblava una mica a la máquina de tallar brou, penó no era ben bé igual, i servia per a fer estels de tota mena, grans o petits, amb llum groga o vermella, etcétera.

El mag rondava per pobles i ciutats i no es deixava perdre cap tira ni mercat; anava fins i tot a la Fira de Milá, i a la Fira deis cavalls, a Verona, i portava pertot arreu la seva máquina, i explicava com era de fácil fer-la funcionar. Eh estels sortien petits, amb un fil per governar-los, peró a mesura que s'anaven enfílant creixien fins a la mida desitjada, i fins els més grossos no eren gens difícils de governar.

La gent s'apilotava al voltant del mag, com s'apilota sempre al voltant deis qui ensenyen al mercat una máquina de fer eh fideus més prims o de pelar patates, pero mal no comprava ni un estel petit així.

—Si fos un globus, encara —deia una bona dona—, peró si li compro un estel al meu fill, qui sap quinos destrosses em pot fer!

I el mag deia: —Apa, no tingueu por! Eh vostres fills arribaran a les estrelles, comenceu a acostumar-los des d'ara!

—No, no, grácies. A les estrelles, que se n'hi vagi un alise, peró el meu fil, segur que no.

86

—Estels! Estels de debet! Quien vol?

Perd ningú no en volia.

El pobre mag, com que no menjava perqué no guanyava ni un ral, no era mes que pell i ossos. Un vespre que tenia más fam que de costum, va convertir la seva máquina de fer estels en un formatge de bola i se'l va menjar.

El pescador de Cefalú

Una vegada, un pescador de Cefalú, en estirar la xarxa dins de la barca, va notar que pcsava i pesava, i qui sap qué es pensava que hi trobaria! Pero no, hi va trobar un peixet de la mida d'un dit xic; el va agafar amb rábia i ja estava a punt de llencar-lo al mar quan va sentir una veueta molt fina que deja: —Ai! no m'estrenyis tan fort!

El pescador va mirar al voltant seu i no va veure ningú, ni lluny ni a prop, i va aixecar el brac per tirar el peix, peró la veueta va tornar a fer: —No em llencis! No em llencis!

Llavors, va comprendre que la veueta venia del peix; el va obrir i a dins hi va trobar un nen petit, petit, pero ben fet, amb peus i mans, i carona, tot ben posat, només que a l'esquena hi tenia dues aletes, com eh peixos. El pescador ti va preguntar: —Qui ets?

—Sóc el nen de mar.

—I qué vols de mi?

—Si em vols amb tu, el duré son.

El pescador va sospirar: 88

Peró quan va ser ric, el pescador es va oblidar de com havia patit quan era pobre. Tractava malament els seas mariners, els pagaya poc i si protestaven, els despatxava.

—I com ho farem perqué els nostres fills no es morin de gana? —es lamentaven.

—Doneu-los pedres —els responia el pescador—, ja veureu com les paeixen.

El nen de mar, que ho vela tot i ho sentia tot, un vespre ti va dir: —Mira que el que ha estat fet es pot desfer.

Peró el pescador es va posar a riure i no en va fer cas. Al contrari, va agafar el nen de mar, el va tancar en una grossa conquilla i el va llencar a l'aigua.

I qui sap quan de temps haurá de passar abans que el nen de mar pugui alliberar-se! Vosaltres, qué farieu al sea lloc?

90

—Amb tants de fills com fine per mantenir, m'havia de tocar justament ami la son d'haver-ne d'alimentar un altre!

—Ja veurás —va dir el nen de mar.

El pescador se'l va endur a casa seva, li va fer una camisola per amagar les aletes i el va fer dormir al bressol del seu caganiu, i ni tan sols ocupava la meitat del coixí!

Ara que, menjant, era terrible! Menjava més que tots els altres fills del pescador plegats, i abcó que eren set: i l'un més afamat que l'abre!

—Una bona son, de debó! —sospirava el pescador.

—Anem a pescar? —va dir l'endemá el nen de mar amb la seva veueta prima, prima.

Hi van anar, i el nen de mar va dir: —Rema de dret fins que jo t'ho digui. Ja está, hem arribat!

Tira la zanca avall.

El pescador va obeir, i quan va enretirar la xarxa, la va veure plena com no l'havia vista mal, i tot era peix de primera qualitat.

El nen de mar va picar de mans: —Ja t'ho havia dit, jo sé on són els peixos!

El pescador es va enriquir en poc temps, va comprar una segona barca, i després una tercera, i després moltes més, i totes anaven a pescar per a ell, i les xarxes s'omplien del millor peix, i el pescador guanyava tants diners que va haver de fer estudiar per matemátic un deis scus fills per tal que els pogués comptar.

89

Vells refranys

—De nit —sentenciava un Vell Refrany—, tots els gats són grisos.

—Dones jo sóc negre —va dir un gat negre tot travessant el carrer.

—És impossible: els Vells Refranys sempre tenen raó.

—Tant si sí com si no, jo sóc negre —va repetir el gat.

De la sorpresa i del disgust, el Vell Refrany va caure de la teulada i es va trencar una cama.

Un altre Vell Refrany va anar a veure un partit de futbol, va agafar un jugador pel seu compte iii va dir a cau d'orella: —Val més sol que mal acompanyat!

El jugador va provar de jugar a pilota tot sol, peró es moña d'avorriment i mai no podia guanyar: per aixó va tornar amb el seu equip. El Vell Refrany va emmalaltir de l'enrabiada i li van haver de treure les amígdales.

Una vegada, tres Vells Refranys es van trobar i amb prou feines havien badat boca que es van comencar a barallar: —Qui matina, fa farina! —va dir el primer.

—De cap manera —va dir el segon—. Qui no va a l'era no té blat!

91

—Quin disbarat més gros! —va exclamar el tercer—. No diguis blat que no sigui al sac, i encara ben lligat.

Es van estirar pels cabells i encara hi són, repartint-se plantofades.

I encara hi ha la historia d'aquell Vell Refrany que tenia ganes de menjar-se una pera, i es va posar sota l'arbre, tot pensant: "Quan la fruita és madura, cau tota sola".

Pero la pera va caure només quan va ser passada i marcida, i es va esclafar sobre la closca del Vell Refrany, que del clisgust va presentar la dimissió.

92

El rei Mides

El rei Mides era un grandíssim má foradada; totes les nits donava festes i ballarugues, fins que es va trobar sense ni un céntim. Se'n va anar a veure el mag Apohló, li va explicar les seves penes i Apohló va fer aquest encantament: —Tot el que toquin les teves mans es tornará d'or.

El rei Mides va fer un bot d'alegria i se'n va tornar cuitacorrents cap al seu cotxe, pero encara no va tocar la maneta de la porta que vet aquí que el cotxe es va tornar tot d'or, els vidres d'or, el motor d'or. I també s'havia tornat d'or la benzina, i aixi el cotxe no podria correr mai, i va caldre fer venir un carro de bous per arrossegar-lo.

Tot just arribat a casa seva, el rei Mides es va posar a voltar per les habitacions tocant tot cl que podia, taules, armaris, cadires, i tot es tornava d'or. Al cap d'una estona, peró, va tenir set, es va fer dur un vas d'aigua, peró el vas es va tornar d'or i l'aigua també, i si en volia beure havia de deixar-se-la ficar a culleradetes dins la boca per un dels seus servent.

Va venir l'hora de passar a taula. Tocaya la forquilla i aquesta es tornava d'or, i tots els convidats picaven de mans i dejen: —Majestat, toqueu-me els botons de l'americana; toqueume aquest paraigua!

93

El rei Mides els acontentava tots, peró quan va agafar el pa per menjar, també el pa es va tornar d'or, i si volia fer-se passar la gana, s'havia de deixar apeixar per la reina. Els convidats s'amagaven sota la taula per riure i el rei Mides es va enrabiar, en va agafar un i Ii va fer tomar el nas d'or, i així ja no va poder mocar-se'l mes.

Va venir l'hora d'anar a jóc peró el rei Mides, sense voler, va tocar el coixí, va tocar els llencols i el matalás, que es van tomar d'or massís i eren massa durs per a dormir-hi. Li va tocar de passar-se tota la nit assegut en una poltrona, amb els bracos enlaire per no tocar res, i l'endemá estava cansat i rebentat. Se'n va anar corrents cap al mag Apolló per fer-se desfer l'encanteri, i Apobló el va acontentar.

—Está bé va dir—. Peró ves amb compte, perqué per fer passar l'encantament calen exactament set hores i set minuts, i en aquest temps tot alió que tocarás es tornará bonyiga de vaca.

El rei Mides se'n va anar tot confiat i estava molt atent al rellotge per tal de no tocar res abans no passessin les set hores i set minuts.

Peró el seu rellotge anava una mica més de pressa del compte i avancava un minut per cada hora. Quan va haver comptat set hores i set minuts, el rei Mides va obrir el cotxe i va pujar-hi, i de cap i volta es va trobar assegut al mig d'un gran pilot de bonyiga de vaca perqué faltaven encara set minuts per acabar l'encantament.

94

La rata que es menjava els gats

Una vella rata de biblioteca se'n va anar a veure els seus cosins que vivien a les golfes i coneixien poc món.

—Vosaltres coneixeu poc el món —deja als seus túnids parents—, i probablement ni tan sois sabeu Ilegir.

—Ui, tu sí que la saps Ilarga! —sospiraven ells.

—Per exemple, heu menjat mai un gat?

—Ui, tu sí que la saps llarga! Peró aquí són els gats els qui es mengen els ratolins.

—Perqué sou uns ignorants. Jo me n'he menjat més d'un i us asseguro que no han dit ni ai!

—I de qué tenien gust?

—De paper i de tinta, em sembla. Pero abtó no és res. Heu menjat mai un gos?

—Per l'amor de Déu!

—Jo me'n vaig menjar un justament ahir. Un gos llop. Tenia uns ullals... Dones bé, s'ha deixat menjar tan quieto ell, i no ha dit ni ai!

—I de qué tenia gust?

—De paper, de paper. 1 un rinoceront, que n'heu menjat mai?

95

—Ui, tu sí que la saps llarga! Peró nosaltres, no n'hem vist mai cap, de rinoceront. S'assembla al formatgc de bola o al de forats?

—S'assembla a un rinoceront, vet aquí. l heu menjat mai un elefant, un frare, una princesa, un arbre de Nadal?

En aquell moment, el gat, que s'ho havia estat escoltant darrera un bagul, va saltar enfora amb un marrameu amenaeador. Era un gat de debó, de carn i ossos, amb bigotis i ungles. Es ratolins van córrer a amagar-se, a excepció de la rata de biblioteca que, oh, sorpresa! s'havia quedat immóbil sobre les seves potes del darrera com una estatua.

El gat la va agarrar i va comenear a jugar-hi.

—De manera que tu ets la rata que es menja els gats?

—Jo, Excel-léncia... Vosté ha de comprendre... Com que sempre estic entre libres...

—Ja ho entenc, ja. Tels menges dibuixats, impresos en els —Alguna vegada, peró noma per raons d'estudi.

—0i tant! A mi també m'agrada la literatura. Peró no et sembla que hauries hagut d'estudiar una miqueta del natural, també? Hauries aprés que no tots els gats són de paper, i que no tots els rinoceronts es deixen roscgar per les rates.

Per son per a la pobra presonera, el gat va tenir un segon de distracció, perqué havia vist passar una aranya a terra.

La rata de biblioteca, en dos salts, se'n va tornar amb eh scus libres, i el gat es va haver d'acontentar amb l'aranya.

96

Baixo el nou

Un estudiant feia divisions: —El tres en el tretze, hi cap quatre vegades, m'en sobra un.

Poso un quatre en el quocient. Tres per quatre dot2e; a tretze, un. A baix el nou.

—Ah, no! —va cridar en aquell moment el nou.

—Qué? —va preguntar l'estudiant.

—Tu em tens mania: per qué has cridat "A baix el nou"?

Qué t'he fet, jo, de mal? Per ventura sóc un enemic públic?

—Peró jo...

—Ah, ja ho sé, sempre tens una excusa a punt. Peró a mi no m'emboliques. Crida si vols "a baix les sopes de sobre", "a baix el sheriff' i fins i tot "a baix l'aire fregit", peró, per qué, justament, "a baix el nou"?

—Perdoni, peró la veritat...

—No m'interrompis, que és de mala educació. Sóc una senzilla xifra i qualsevol nombre de dues xifres em pot pujar a l'esquena, peró jo també tinc la meya dignitat i vull ser respectar. I sobretot pels nens que encara tenen mocs al nas. En resum, abaixa el teu nas, abaixa les persianes, peró deixa'm estar.

97

Confús i moix, l'estudiant no va baixar el nou, va equivocar la divisió i va tenir una mala avaluació. I dones! A vegades convé no ser massa delicats.

98

L'invisible Tonet

Una vegada, un noi que es deja Tonet se'n va anar a escola sense saber la 114, i estava ben amotnat pensant qué faria si el mestre la hi preguntava.

"Ah! —es deja a si mateix—, si pogués tornar-me invisible..."

El mestre va passar nista, i quan va arribar al nom d'en Tonet, el xicot va contestar: Present!, peró ningú no el va sentir, i el mestre va dir: —Quina Ilástima que en Tonet no hagi vingut, justament havia pensat preguntar-li la 11i9ó. Si de cas está malalt, esperem que no será res greu.

En Tonet va comprendre, doncs, que s'havia tornat invisible, tal com ho havia desitjat. De tan content va fer un bot i va anar a parar des del seu banc fíns a la paperera. Es va aixecar i es va posar a voltar d'ací d'allá per la classe, estirant els cabells de l'un i de l'altre i abocant els tinters. Hi va haver un xivarri horrorós i discussions interminables. Els seus companys s'acusaven els uns als altres d'aquelles malifetes i ni tan sols s'imaginaven que la culpa fos de l'invisible Tonet.

Quan es va cansar d'aquell joc, en Tonet va sortir d'escola i va pujar en un autobús, naturalment sense pagar el bitllet, perqué el cobrador no podia veuret Va trobar un seient 99

lliure i s'hi va asseure. A la parada següent va pujar una senyora amb el cabás d'anar a placa, i va voler asseure's justament en aquel' seient, que ti semblava buit. En canvi es va asseure sobre els genolls d'en Tonet, que va estar a punt d'ofegar-se. La senyora va cridar: —Qué són aquestcs bruixeries? Ja no es pot seure? Mireu, intento deixar el cabás i es queda penjat en l'aire.

De fet, el cabás estava posat sobre els genolls d'en Tonet.

Hl va haver una gran discussió i gairebé tots els passatgers van dirigir queixes de ca l'Ample contra la companyia de transpon públics.

En Tonet va baixar al centre de la ciutat, es va ficar dins una pastisseria i va comenear a servir-se lliurement, a mans plenes, ensaimades, canyes, bunyols de xocolata i pastes de tota mena. La dependenta, que vera desaparéixer els pastissos de l'aparador, va acusar un senyor tot digne que estava comprant caramels de café per a una seva tia. El senyor va protestar: —Jo, un Iladre? Vosté no sap amb qui parla! Vosté no sap qui era el meu pare! Vosté no sap qui era el meu avi!

—Ni ganes no en tinc, de saber-ho! —va respondre la dependenta.

—1 ara! Comes permet d'insultar el meu avi!

Va ser una baralla esgarrifosa. Van venir eh guárdies. L'invisible Tonet es va escórrer entre les carnes del capitá i es va dirigir cap a l'escola, per veure si era a temps de [robar els seus companys abans de la sortida. I efectivament els va veure sortir, o més ben dit, baixar a empentes i rodolons les 100

escales de l'escola, peró ells no el van pas veure. En Tonet, s'afanyava en va empaitant-los, estirant els cabells del seu actúe Robert, oferint un caramel al seu amic Gerard. No el vejen, no en feien cap cas, les seves mitades el traspasgaven com si fos de vidre.

Cansat i una mica desanimat, en Tonet va tornar cap a casa seva. La seva mare era al balcó que l'esperava.

—Sóc aqui, mare! —li va cridar en Tonet.

Peró ella no el va veure ni sentir, i continuava mirant afanyosament el carrer per veure si venia.

—Ja sóc aquí, pare! —va exclamar en Tonet quan va ser a casa seva, asseient-se a taula al seu lloc de sempre. Peró el seu pare remugava, inquiet: —Vés a saber per qué triga tant, en Tonet. Que no li hagi passat res de mal!

—Peró si sóc aquí! Mare, pare! —cridava en Tonet.

Ara en Tonet plorava, peró de qué servebcen les llágrimes si ningú no pot veure-les?

—Ja no vull ser invisible mal més! —es planyia en Tonet, amb el cor esbocinat—. Vull que el meu pare cm vegi, que la meva mara m'escridassi, que el mestre em pregunti! Vull jugar amb els meus amics! Que lleig que és, ser invisible!

Que Ileig que és, estar sol!

Va sortir i va baixar les escales que duien al pati.

—Per qué plores? —li va preguntar un vellet, que estava assegut tot prenent el sol en un banc.

101

—Peró, que em veu? —va preguntar en Tonet, pie d'ansia.

—O, hi tant que et veig! Et veig cada matí quan vas i tornes de l'escola.

—Peró jo no l'he vist mai, vosté.

—Oh, ja ho sé. De mi, ningú no se n'adona. Un vell jubilat, tot sol, com vols que em vegi la quitxalla? Jo sóc per a vosaltres talment com l'home invisible.

—Tonet! —va cridar en aquell moment la marc des del balcó.

—Marc, que em veus?

—Vés, per qué no t'hauria de veure? Puja, puja de seguida, que sentirás ton pare!

—Ja pujo, mare! —va cridar en Tonet tot content.

—No et fan por els mastegots? —va riure el vell.

En Tonet se li va penjar al coll iii va fer un peto.

—Vosté 1/l'ha salvat —va dir.

—I ara, quina exageració! —va dir el vellet.

102

Elsemáfor blau

Una vegada, el semáfor que hi ha a la placa del Duomo, de Milá, va fer un estirabot. Totes les seves llums, de cop i volta, es van tornar blaves, i la gent no sabia qué fer.

—Travessem o no travessem? Ens aturem o no ens aturem?

Des de tots els seus ulls, en totes direccions, el semáfor emetia l'insólit senyal blau, d'un blau del qual mal no s'havia vestit el ce! de Milá.

Mentre esperaven a veure de qué anava, els automobilistes tocaven la botzina i s'escridassaven, els que anaven en moto feien tronar el gas, i els vianants més grassos bramulaven: —Vosté no sap qui sóc jo!

Els bromistes deixaven anar ironies: —El verd, se'l deu haver menjat el governador per fer-se un apaptament a la muntanya.

—El vermell, se l'han quedat per tenyir els peixos del pare.

—No saps qué en fan, del groc?

—El fan servir per batejar l'oli d'oliva.

Al capdavall, va venir un urbá i es va posar a la cruilla per dirigir el tráfíc. Un altre urbá va buscar la caixeta de Ilum per arreglar l'avaria i va treure el corrent.

103

Abans d'apagar-se, el semรกfor blau va ser a temps de pensar: "Pobrets! Jo els havia donat el senyal de `via lliure' per al cel. Si m'haguessin entes, ara tots ells sabrien volar. Perd potser els ha mancat el coratge."

La famosa pluja de Piombino

Una vegada, a Piombino, hi van ploure confits. Queien grossos com els grans d'una pedregada, paró eren de tots colors: verds, rosa, lila, blancs, blaus... Un vailet se'n va posar a la boca un de verd, només per provar-lo, iii va trobar gust de mema. Un altre va provar un gra vermell i tenia gust de maduixa.

—Són confits! Són confits!

I apa, tothom al carrer a omplir-se'n les butxaques. Amb prou feines tenien temps de recollir-los, de tan espessos que quejen.

La pluja va caure poca estona, paró va deixar els carrers coberts d'una catifa de confits que feien garranyic garranyec quan els trepitjaves.

Els xiquets, quan tornaven d'escola, encara en van trobar prou com per omplir-se'n les carteras. Les velletes n'havien arreplegat molts i feien farcells d'alió más bonics amb els seus mocadors de cap.

Va ser una gran diada.

Encara avui hi ha molta gent que espera que del cel ploguin confits, paró aquell núvol no ha tornat a passar mai más per Piombino, ni per Torí i potser no passará mai tampoc per Cremona.

105

Moltes preguntes

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i aixó no és pas cap mal, al contrari, está molt bé. Peró era molt difícil donar una resposta a les preguntes d'aquell nen.

Preguntava, per exemple: —Per qué els calaixos tenen taules?

La gent se'l mirava, i potser responia: —Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts.

—Ja ho sé, per qué serveixen els calaixos, pero n canvi no sé per qué els calaixos tenen taules.

La gent brandava el cap i se n'anava. Un altre día preguntava: —Per qué les cues tenen peixos?

O bé: —Per qué els bigotis tenen gats?

La gent brandava el cap i se n'anava per les seves.

El nen, tot creixent, no parava ami de fer preguntes. Fins i tot quan ve ser un home no parava de preguntar aixó i Peró com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d'una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una libreta; 106

després, reflexionava per trobar la resposta, pero no la trobaya.

Escrivia, per exemple: "Per qué l'ombra té un pi?"

"Per qué els núvols no escriuen canes?"

"Per qué els segells no beuen cervesa?"

De tant escriure preguntes li venia mal de cap, peró ni se n'adonava. També U va créixer la barba, peró no se la va tallar. Al contrari, es preguntava: "Per qué la barba té una cara?"

En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perqué de menut s'havia acostumat a posar-se els mitjons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-sets del dret; i vet aquí per qué no havia pogut aprendre mal a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com el!.

El bon Gilbert

El bon Gilbert tenia moltes ganes d'aprendre i per aixó paraya molla atenció atol el que dejen els grans.

Una vegada, va sentir dir a una dona: —Mireu la Filomena com s'estima la seva mare: fins i tot li duna aigua amb les orelles!

El bon Gilbert va rumiar: "Magnifiques paraules; les vull aprendre ben bé de memória".

Al cap d'algun temps, la seva mare Ii va dir: —Gilbert, vés-me a buscar una galleda d'aigua a la font.

—De seguida, mare! —va dir en Gilbert. Peró mentrestartt pensava: "Li vull demostrar a la meya mare com l'estimo.

En comptes de dur-l'hi amb una galleda, li duré l'aigua amb les orelles".

Va anar a la font, va posar el cap sota el raig d'aigua i es va omplir d'aigua una orella. N'hi cabia just un didal, i per portar-la fi ns a la casa, el bon Gilbert havia de dur el cap ben tort.

—Que no arriba, aquesta aigua? —va rondinar la mare que la necessitava per fer la bugada.

—De seguida, mare —va contestar en Gilbert tot atrafegat.

Peró per contestar va redrecar el cap, i l'aigua va sortir de 108

l'orella i Ii va regalimar coll avall. Va córrer a la font a omplir-se l'altra orella: hi cabia exactament tanta aigua com en la primera, i el bon Gilbert havia de dur el cap tort de l'altra banda, i abans d'arribar a casa ja s'havia vessat l'aigua.

—Que no arriba, aquesta aigua? —va preguntar la mare empipada.

"Potser tinc les orelles massa xiques", va pensar entristit el bon Gilbert. Mentrestant, peró, la seva mare havia perdut la paciéncia, es creia que en Gilbert havia estat jugant a la font iii va donar dues plantofades, una a cada orella.

Pobre bon Gilbert!

Va entornar les dues plantofades amb santa resignació i va decidir que una altra vegada li duda l'aigua amb la galleda.

La paraula plorar

Aquesta história encara no ha passat, peró segurament passará demá. Heus aquí qué diu.

Demá, una bona i vella mestra va dur els seus deixebles, arrenglerats de dos en dos, a visitar el Museu del Temps que Fou, on hi ha recollides les coses deis temps passats i que ara ja no serveixen, com la corona del rei, la cua del vestit de la reina, el tramvia de Monza, etcétera.

En una vitrineta, un bon xic polsosa, hl havia la paraula Plorar.

Lis alumnes de demá van llegir el cartellet, peró no entenien de qué anava.

—Senyoreta, qué vol dir?

—És una joia amiga?

—Que potser era deis etruscs" La mestra va explicar que antigament aquella paraula s'havia fet servir molt, i feia mal.

Va ensenyar una ampolleta en la qual hi havia Ilágrimes conservades: qui sap? potser les havia vessades un escIau apallissat pel seu amo, potser un nen que no tenia casa.

—Sembla aigua —va dir un deis alumnes.

—Peró picava i cremava —va dir la mestra.

110

—Que la feien bullir, potser, abans d'utilitzar-la?

Veritablement, aquells alumnes no entenien res, fins i tot comengaven a avorrir-se. Aleshores la mestra els va acompanyar a visitar altres seccions del Museu, on es podien veure coses més fácils, com ara: les reixes d'una presó, un gos guardia, el tramvia de Monza, etcétera, tot de coses que en el felig país del Demá ja no existien.

A dormir, a despertar-se

1-li havia una vegada una nena que, cada vespre, quan era hora d'anar al Ilit, es tornava tea, xica.

—Mare —deja—, sóc una formiga.

I la seva mare entenia que ja era l'hora de dur-la a dormir.

Quan sortia el sol, la nena es despertava, peró era encara petitíssima, cabia tota sencera sobre el coixi i encara en sobrava un tros.

—Aixeca't! —deia la seva mare.

—No puc —responia la nena—, no puc, encara sóc massa tea. Ara sóc de la mida d'una papallona. Espera't que creixi.

1 al cap d'una mica exclamava: —Ja está, ara he tornat a créixer!

I amb un xisclet, saltava del llit i comengava el nou día.

116

Elpollet cósmic

L'any passat per Pasqua, a casa del professor Tabola, sabeu qué en va sortir, de l'ou de xocolata? Sorpresa: un pollet cósmic, del tot igual als pollets terrestres, pero amb una gorra de capitá al cap i una antena de televisió a la gorra.

El professor, la senyora Llulsa i els nens van fer tots alhora: "Oh!", i després d'aquest "Oh!" ja no van saber qué més dir.

El pollet mirava al seu voltant amb un aire disgustat.

—Que endarrerits que esteu, en aquest planeta! —va observar—. Aquí amb prou feines és Pasqua; mentre que nosaltres, a Mart Octau, ja som a dimecres.

—D'aquest mes? —va preguntar el professor Tabola.

—Només faltaria! Dimecres del mes que ve. I pel que fa als anys, ja us hem avancat de vint-i-cinc.

El pollet cósmic va fer quatre passes endavant i endarrera per desentumir les potes, tot remugant: —Quin fástic! Quin fástic, dimonis!

—Qué és el que l'amoina? —va preguntar la senyora Lluisa.

—Heu trencat l'ou volador i ara no podré tornar a Mart Octau.

—Peró nosaltres l'hem comprat a la pastisseria, l'ou.

163

—Vosaltres no sabeu res! Aquest ou, de fet, és una nau espacial, disfressada d'ou de Pasqua, i jo en sóc el comandant, disfressat de pollet.

—I la tripulació?

—Jo sóc la tripulació, també. Peró ara seré degradat. Pel cap baix em faran coronel.

—Ui, coronel és més que capita!

—A rasa vostra, perqué teniu la graduació al revés. Al nostre planeta, el grau més alt és el de ciutadá normal. Peró deixem-ho córrer, la meva missió se n'ha anat en orri.

—Podríem dir que ens sap molt greu, peró no sabem de quina missió es tractava.

—Ah! no ho sé ni jo! Jo només m'havia d'esperar en aquell aparador fins a tenir noticies del nostre agent secret.

—Molt interessant —va dir el professor—, fins i tot teniu agents secrets a la Terra. I si ho anéssim a dir a la policia?

—Si, home! Aneu parlant d'un pollet cómic i ja veureu com s'en riuen, de vosaltres!

—També és veritat. Aleshores, ¡ja que estem sois, digui'ns alguna altra cosa d'aquests agents secrets.

—Són els encarregats d'identificar els terrestres que desembarcaran a Mart Octau d'aquí a vint-i-cinc anys.

—És més aviat grotesc. Nosaltres, ara per ara, ni tan sois sabem on es troba Mart Octau.

—Vosté s'oblida, estimat professor, que allí dalt anem 164

vint-i-cinc anys avaneats de temps. Per exemple, ja sabem que el capitá de l'astronau terrestre que arribará a Mart Octau es dirá Joan.

—Alca! —va dir el fill gran del professor Tabola—, com jo!

—Pura coincidencia —va sentenciar el cosmopollet—.

Es dirá Joan i tindrá trenta-tres anys. Així, dones, en aquest moment, sobre la Terra, té exactament vuit anys.

—Vés per on —va dir en Joan—, just la meya edat.

—No m'interrompeu continuament! —va exclamar amb severitat el comandant de l'ou espacial—. Com anava dient, nosaltres hem de trobar aquest Joan i els altres membres de la futura tripulació per vigilar-los, sense que se n'adonin, i educar-los com cal.

—Qué vol dir aixó? —va fer el professor—. Que potser nosaltres no els eduquem be, els nostres fills?

—No gaire. En primer lloc, no els acostumeu a la idea que hauran de viatjar cap a les estrelles; en segon loe, no els expliqueu que són ciutadans de Punivers; en tercer lloc, no els ensenyeu que la paraula enemic no existeix fora de la Terra; en quart loc...

—Perdoni, comandant —el va interrompre la senyora LLu1sa—. Com es diu, de cognom, el vostre Joan?

—Ep! vostre i no nostre. Es diu Tabola. Joan Tabola.

—Aquest sóc jo! —va saltar el fill del professor—. Visca!

—Visca qué? —va exclamar la senyora Lltása—. No et pensarás pas que el teu pare i jo permetrem...

165

Peró el pollet cósmic ja s'havia Ilancat ah bracas d'en Joan.

—Visca! Missió complerta! D'aquí a vint-i-cinc anys, ja podré tornar cap a casa.

—I l'ou? —va preguntar amb un sospir la germancta d'en Joan.

—Ens el menjarem de seguida, és ciar.

I així ho van fer.

Lafebre mangina

Quan la nena está malalta, les seves nines també han d'emmalaltir per fer-li companyia; l'avi les visita, els recepta els medicaments que fan al cas, i els dóna moltíssimes injeccions amb una ploma estilográfica.

—Aquest nen está malalt, doctor.

—Vejam, vejaré. Ui, sí, i tant! Em sembla que té una bona rebomboritis.

—És greu?

—Gravíssim. Dongui-li aquest xarop de Ilapis blau i faci-li fregues amb paper de caramel d'anís.

—I aquest altre nen, no li sembla que també está malaltís?

—Malaltissim, si es vea d'una hora Iluny.

—I qué té?

—Una mica de refredat, una mica de refredit i mitja terca de maduixitis aguda.

—Mare meya! Es morirá?

—No hi ha perill. Dongui-li aquestes pastilles de ximplerina dissoltes en un vas d'aigua bruta, peró que sigui un vas verd, perqué els vasos vermells II farien agafar mal de dent.

Un bon matí, la nena está guarida, el metge Ii diu que ja 112

es pot llevar, peró l'avi la vol visitar personalment, mentre la mare li prepara els vestits. —Vejam, vejam... Digui trenta-tres... digui tiroliro... provi de cantar... tot va bÊ: ha estat una magnífica febre mangina.

113

El diumenge al matí

El senyor César era molt rutinari. Cada diumenge al matí, s'aixecava tard, rondava per casa en pijama i a les onze s'afaitava, tot deixant oberta la porta de la cambra de bany.

Aquel era el moment mes desitjat per en Franccsc, que noma tenia sis anys pero que ja manifestava una gran inclinació per la medicina i la cirurgia. En Francesc agafava el paquet del cotó flubc, l'ampolleta d'alcohol i resparadrap, entrava al bany i es posava a esperar, assegut en un tamboret.

—Qué passa? —preguntava el senyor César, mentre s'ensabonava la cara.

Els altres dies de la setmana s'afaitava amb la maquineta eléctrica, peró el diumenge feia servir encara, com en els temps passats, el sabó i la navalla.

—Qué passa?

En Francesc s'arraulia en el tamboret, tot serios, sense contestar.

—1 dones?

—Dones, mira —deja en Francesc—, podria ser que et tallessis. Aleshores, jo et faria la primera cura.

—Prou —deia el senyor César.

114

—Peró no et taus expressament com diumenge passat —afegia en Francesc severament—, si no, no s'hi val.

—O, hi tant! —deja el senyor César.

Peró no se'n sortia, de tallar-se sense fer-ho expressament.

Prou que intentava equivocar-se sense voler, peró és molt dificil i gairebé impossible. Feia tot el que podia per ser badoc, pero no ho aconseguia. Finalment, aquí o allá obtenia un tallet i en Francesc podia entrar en acció. Eixugava la gota de sang, desinfectava la ferida i engarixava l'esparadrap.

Vet aquí com cada diumenge al matí, el senyor César regalava una gota de sang al seu fil, i en Francesc estava cada dia més convengut que el seu pare era un distret.

Jaume de vidre

Una vegada, en una ciutat molt Ilunyana, va néixer un nen transparent. Es podia veure a través del seu cos com a través de l'aire o de l'aigua. Era de carn i ossos, i semblava de vidre, per() si queta no es trencava pas a bocins, siné• que com a máxim Ii sorda al front un nyanyo gros i transparent.

Es vela batre el seu cor, i es vela Iliscar els seus pensaments com si fossin peixets de colors a dins la peixera.

Una vegada, sense voler, el nen va dir una mentida, i de seguida la gent va poder veure com un globus de foc a través del seu front: va dir la veritat i el globus de foc va desaparéixer. De manera que durant tota la resta de la seva vida ja no va dir més mentides.

Una altra vegada, un amic seu li va confiar un secret, i tot seguit va veure un globus negre que li rondava dins del pit sense descans, i el secret va deixar de ser-ho.

El noiet va créixer, es va tornar un jove, i després un home, i qualsevol podia llegir els seus pensaments i endevinar les seves respostes, quan Ii feien preguntes, abans no obrís la boca.

Es deja Jaume, pero la gent l'anomenava Jaume de Vidre, i l'estimaven per la seva lleialtat, i al seu voltant tothom esdevenia amable.

117

Un dia, en aquell país, va pujar al poder un ferotge dictador, i va comencar un període d'abusos, d'injustícies i miséries per al poble. Aquell qui gosava protestar desapareixia sense deixar rastre. Aquell qui es revoltava, era afusellat.

Els pobres eren perseguits, hurniliats i trepitjats de mil maneres diverses.

La gent callava i patia per por de les conseqüéncies.

Peró en Jaume no podia callar. Fins i tot sense obrir la boca, els seus pensaments parlaven per ell: era transparent i tothom llegia en el seu front idees de despit i de condemna pa les injustícies i les violéncies del tirá. D'amagat, després, la gent repetia els pensaments d'en Jaume i recobrava resperano.

El tirá va fer arrestar en Jaume de Vidre i va manar que el tanquessin a la presó més fosca.

Peró aleshores va passar una cosa extraordinária. Les parets de la cel-la on hi havia en Jaume engarjolat es van tornar transparents, i després també les altres parets de la presó, i fins i tot les espetsPs muralles exteriors. La gent que passava pels voltants de la presó veia en Jaume assegut en el seu escambell, talment com si la presó també fos de vidre, i continuava llegint els scus pensaments. De nit, la presó expandia al seu voltant una gran Ilum, i el tira, en el seu palau, feia tancar totes les persianes per no veure-ho, peró tampoc aiid no podia dormir.

Tot i encadenat, en Jaume de Vidre era més poder& que no pas ell, perqué la veritat és més forta que qualsevol altra cosa, més clara que el dia, més terrible que l'huracá.

118

El viatge de les mones

Un dia, les mones del parc van decidir fer un viatge cultural.

Camina que caminarás, es van aturar per fi i una d'elles va preguntar: —Qué es veu?

—La gábia del Ileó, la bassa de les foques i la casa de la girafa.

—Que és gran el món i que n'es d'instructiu viatjar!

Van reemprendre el camí i no es van aturar fías al migdia.

—Qué es veu, ara?

—La casa de la girafa, la bassa de les foques i la gábia del Ileó.

—Que és estrany el món i que n'és d'instructiu viatjar!

Es van tornar a posar en camí i només es van aturar quan el sol se'n va anar a posta.

—1 ara qué es veu?

—La gábia del Ileó, la casa de la girafa i la bassa de les foques.

—Que és avorrit el món: sempre es veuen les mateixes coses!

Viatjar no serveix ben be per a res.

119

És clan viatjaven, viatjaven, pero no havien sortit de la gábia i no feien més que girar en rodó, com eh cavallets de (ira.

120

Elsenyor Nonetes

El senyor Nonetes era molt delicat, tant, que si un centpeus caminava per la paret, dl ja no podia dormir per culpa del soroll, i si una formiga deixava caure un granet de sucre, es posava dempeus esparverat i cridava: —Auxili, un terratrémol!

Naturalment, no podia pas suportar ni la mamada, ni les tempestes, ni les motos, peró sobretot, el que más l'empipava era la pols sota els pcus, per aixó no caminava mai, ni tan sois per casa seva, i es fcia dur en bracas per un servent d'allá más robust. Aquest servent es deja Guillem, i d'un cap de dia a l'altre el senyor Nonetes no parava de fer-li esgarips.

—A poc a poc, Guillem, ben a poc a poquet, que si no, em trencaré.

Com que mai no caminava, es tornava cada cop más gros, i com más gros es tornava, más delicat semblava. Fins i tot les duricies de les mans d'en Guillem el molestaven.

—Peró Guillem, quants cops t'he de dir que Chas de posar els guants per portar-me!

En Guillem bufava, i amb penes i treballs es posava uns guants que li haurien artat grans fíns i tot a un hipopátam.

Peró el senyor Nonetes era cada dia más feixuc i el pobre 124

Guillem suava, tant a l'hivern com a l'estiu; fins que un dia va pensar: —Qué passaria si tirava el senyor Nonetes daltabaix del balcó?

Va passar que justament aquell dia el senyor Nonetes s'havia posat un vestit de fil blanc i quan en Guillem el va tirar daltabaix del balcó, va caure sobre un cagallonet de mosca i es va fer una taqueta als pantalons. Per veure-la, cana una lupa, pero en Nonetes era tan delicat que es va morir del disgust.

L'home que robava el Colisa'

Una vegada, hi havia un home que s'havia ficat a la barretina robar el Coliseu de Roma; volia tenir-lo tot per a eh, perqué no fi agradava haver-lo de compartir amb els altres. Va agafar una bossa, se'n va anar al Coliseu, va esperar que el vigilant mires cap a un altre cantó, va omplir afanyosament la bossa amb pedres veles i se les va endur a casa. L'endemá va fer el mateix, i cada matí, llevat del diumenge, feia pel cap baix un parell de viatges, o fins tot tres, parant sempre molt de compte que els guárdies no el descobrissin. El diumenge reposava i comptava les peches robades que s'anaven apilotant al celler.

Quan el celler va estar pie, va comenear a omplir les golfes, i quan les golfes van ser plenes, amagava les pedres sota el sofá, dintre els armaris i al cove de la roba bruta. Cada cop que tornava al Coliseu se'l mirava ben bé de totes bandes i es deja: "Sembla el mateix, peró s'hi nota una certa diferencia. En aquell punt, ja es veu una mica más xic." 1 eixugant-se la suor, gratava un tros de rajola d'una escalinata, arrencava una pedrera de les arcades i omplia la bossa.

Els turistes, extasiats, passaven i tornaven a passar pel seu costat amb la boca badada davant tanta meravella, i ell reja de gust, encara que ho fes d'amagat: "Ah! quins ulls obrireu el dia que ja no veureu el Coliseu!"

Si anava a l'estanc, les postals de colors amb la vista del 121

grandiós amfiteatre ti feien molta grácia, i havia de fer veure que es mocava amb el mocador per tal que no es notés que reja: "Hi! Hi! les postals! D'aquí a poc, si voleu veure el Coliseu us haureu d'acontentar ben bé amb les postals."

Van passar els mesos i els anys. Les pedres robades s'apilotaven ara sota el sea Ilit, omplien la cuina deixant només un pas estret entre els fogons i l'aigüera, omplien la banyera, havien convertit el passadís en una trinxera. Pero el Coliseu estava sempre al sea Roe, no li mancava ni un are: estava tan sencer com ho hauria pogut estar si un mosquit s'hagués entretingut a destrossar-lo amb les seves fines potetes. El pobre lladre, envellint, va ser víctima de la desesperació.

Pensava: "Per ventura m'he equivocat en els meus cálculs?

Potser hauria fet nilllor robant la cúpula de Sant Pere? Au, au, cor fort: quan es pren una decisió, cal saber anar fins al final!"

Ara, cada viatge li costava més angúnies i suors. La bossa Li segava els braeos i li feia sagnar les mans. Quan va notar que estava a punt de morir, es va arrossegar per última vegada al Coliseu i es va hissar amb penes i treballs, de graonet en graonet, fins a la terrassa més alta. El sol del capvespre acoloria d'or, de porpra i de violeta les antigues ruines, pero el pobre vell no podia veure res perqué les llágrimes i el cansament li entelaven els ulls. Hauria desitjat estar sol peró vet aquí que els turistes ja s'afanyaven amunt i avall de la terrassa, proclamant en tota mena de Ilengties com era meravellos alió. 1 tot d'una, entre tantes veus, el vell lladre va distingir-ne una de molt clara, d'un nen petit que cridava: —És meu! És meu!

122

Com desentonava! Que lletja era aquella paraula pronunciada alli dalt, davant de tanta bellesa! El vell, ara, ho entenia, i hauria volgut dir-li-ho, al nen; hauria volgut ensenyar-li a dir "nostre" en comptes de "meu", perd les forces li mancaven.

U iset

He conegut un noiet que era set noiets.

Vivia a Roma, es deja Paolo jet scu pare era tramviaire.

Peró també vivia a París, es deja Jean i el seu pare treballava en una fábrica d'automóbils.

Peró també vivia a Berlín, i s'hi deja Kurt, i el seu pare era professor de violoncel.

Peró també vivia a Moscou, es deia Inri, com Gagarin, i el seu pare feia de paleta i estudiava matemátiques.

Peró vivia també a Nova York, es deja Jimmy i el seu pare tenia una gasolinera.

Quants n'he dit fins ara? Cinc. Me'n falten dos: L'un es deja Txú, vivia a Xang-Hai i el seu pare era pescador; l'últim es deja Pablo, vivia a Buenos Aires i el seu pare feia de pintor de parets.

Paolo, Jean, Kurt, Iuri, Jimmy, Txú i Pablo eren set, peró eren tanmateix el mateix noiet que tenia vuit anys, que ja sabia llegir i escriure i anava en bicicleta sense posar les mans al manillar.

En Paolo tenia el cabell negre, en Jean ros i en Kurt castany, peró eren el mateix noiet. Iuri tenia la pell blanca, Txú la tenia groga, pero eren el mateix noiet. En Pablo anava al 126

cinema en castellá i Jimmy en anales, pero eren el mateix noiet, i reien en una mateixa llengua.

Ara han crescut tots set, i ja no podran fer-se la guerra, perqué tots set són un sol home.

127

Ascensor per les estrelles

Als tretze anys, en Romoletto es va llogar com a aprenent al bar Itália. El van destinar als encárrecs a domicili, i tot el cija corria amunt i avall pels carrers i les escales, sostenint en equilibri safates perillosament plenes d'ampolles, tasses i vasos. Més que cap altra cosa, rempipaven les escales: a Roma, com a tants altres loes del món, les porteres són molt geloses dels seus ascensors i en prohibeixen l'ús, personalment o amb un cartel!, als cambrers i als repartidors de la llet, de verdures i similars.

Un matí, va telefonar al bar l'inquili catorze del número cent tres; volia quatre cerveses i un te glaeat, "peró de seguida, o ho tiraré per la finestra", va afegir amb una veu rogallosa, i era la del vol marqués Venanzio, el terror deis rcpartidors.

L'ascensor del número cent tres era un d'aquells que estan prohibidíssims, peró en Romoletto sabia com fer-s'ho per escapolir-se de la vigiláncia de la portera, que pesava figues a la ponerla: es va esquitllar sense ser vist fins a la cabina, va tancar la porta, va prémer el botó del cinqué pis i l'ascensor va sortir grinyolant. Vet aquí el primer pis, el segon, el tercer. Peró passat el quart pis, en comptes de frenar, l'ascensor va accelerar-sc, va paqsar rabent davant el replá del Marqués Venanzio, scnse aturar-se, i abans que en Romoletto tingués temps de meravellar-se, tot Roma jeia als seus 128

travessar el ce! de Roma, el terrat del número cent tres, Pull de l'escala, i aterrava al costat de l'esmentada porteria, on la portera, ignorant aquell drama interplanetari, continuava fent becaines.

En Romoletto es va precipitar enfora sense ni entretenir-se a tancar la porta. Aquesta vegada, les escales, les va pujar a peu. Va trucar al número catorze i va escoltar amb el cap cot, sense ni respirar, les protestes del Marqués Venanzio: —Molt bé! Es pot saber on has estat tota aquesta estona?

Peró és que no saps que des que he encarregat aquestes maleides cerveses i aquest remaleit te glagat ja han passat ben be catorze rninuts? Al teu 'loe en Gagarin ja hauria arribat a la Lluna!

"I més enllá i tot", va pensar en Romoletto, peró no va badar boca. I per sort, les begudes encara estaven al punt de fresques.

Ui! si n'ha de fer de coses, en un dia, l'aprenent de cambrer del bar Italia, encarregat dels serveis a domicili...

peus, i l'ascensor pujava amb la velocitat d'un coet cap a un cel tan blau que semblava negre.

—Passi-ho bé, marqués Venarizio! —va mormolar en Romoletto amb un calfred.

Amb la má esquerra encara mantenia en equilibri la safata amb les consumacions, i tot plegat més aviat feia riure, considerant que al voltant de l'ascensor s'estenia ara l'espai interplanetari, i la terra, allá baix de tot, al fons de l'abisme celeste, girava sobre si mateixa emportant-se en la seva cursa el marqués Venanzio que esperava les quatre cerveses i el te gelat.

"Almenys no arribaré davant els marcians amb les mans buides", va pensar en Romoletto, tancant els ulls. Quan els va tornar a obrir, l'ascensor havia comeneat a babar i en Romoletto va fer un sospir d'alleugeriment.

—Al cap ja la fi, cite arribará glacat igualment!

Malauradament, l'ascensor va aterrar al cor d'una selva tropical i en Romoletto, mirant a través deis vidres, es va veure voltat per unes estranyes mones barbudes que el senyalaven excitades, xerrant amb una extraordinária rapidesa en una 'lengua incomprensible. "Potser he caigut a l' África", es va dir. Peró vet aquí que la rotllana de les mones s'obria per deixar passar un personatge inesperat: una monassa amb uniforme blau, enfilada dalt d'un enorme tricicle.

—Un guárdia! Cor fort, Romoletto!

I sense aturar-se a pensar, el jove aprenent de cambrer del bar Itália va prémer un botó de l'ascensor, el primer que va trobar. L'ascensor va sortir a una velocitat supersónica, i 129

només quan va ser a una cena distancia, en Romoletto, mirant avall, es va adonar que el planeta del qual estava fugint no podia pas ser la Terra: els seus continents i els seus mars formaven uns dibuixos ben diferents, i mentre que, vista des de l'espai, la Terra li havia semblat d'un borne color blau tendre, els colors d'aqucst globus variaven del ven al violeta.

—Potser era Venus —va decidir en Romoletto—, peró qué li diré, al Marqués Venanzio?

Va tocar arnb la punta deis dits els gots de la safata: estaven tan glacats com quan va sortir del bar. Fet i comptat, només devien haver passat pocs minuts.

L'ascensor, després d'haver travessat a una velocitat increible un enorme espai desert, va tornar a baixar. En Romoletto, aquesta vegada, no podía tenir dubtes: —Redimonis! —va exclamar—. Estem baixant sobre la Lluna. Qué hi faig, jo, aquí?

Els famosos cráters lunars s'apropaven rápidament. En Romoletto va recorrer arnb els dits de la má lliure la renglera de botons de l'ascensor, pero s'ho va repensar: —Ep! —es va dir abans de prémer un botó qualsevol—, reflexionem un moment.

Va examinar la fila de botons. L'últim comencant per babc posava en vermell la llena "T", que vol dir Terra.

—Provem-ho! —va sospirar en Romoletto.

Va prémer el botó de la planta baixa i l'ascensor va invertir immediatament la ruta. Al cap de pocs rninuts, tornava a 130

L'autobús número 75

Un matí, l'autobús número 75, que su rt de Monteverde Vecchio cap a Piazza Fiume, en comptes de continuar pel Trastevere, va tirar pel Gianicolo, va girar per Aurélia /badea, i al cap de pocs nainuts corria pels prats de les afores de Roma com una liebre en temps de vacances.

En aquella hora, els viatgers eren gairebé tots oficinistes i llegien el diari, film i tot els que no l'havien comprat perqué el Ilegien pel damunt l'espatlla del seu veí. Un senyor, en girar full, va algar els ulls un moment, va mirar a fora i es va posar a cridar: —Cobrador, qué passa? Traició, [taló!

Llavors, els altres passatgers també van akar els ulls del diari, i les protestes es van transformar en un udol tempestuós: —Peró per aquí es va a Civitavecchia!

—Qué fa, el conductor?

—S'ha tornat boig, Iligueu-lo!

—Quin fástic de sentí públic!

—Són tres quarts i cinc de nou, i a les nou en pum he de ser al Tribunal —va cridar un advocat—. Si perdo el proc,és, demandaré la companyia.

132

mentre ¡'autobús s'encarrilava pel seu trajecte i tirava avall pel carrer Dandolo.

Tots es meravellaven. Peró en el diari que tenien sota els ulls, a la capcalera, hi havia la data escrita ben dar: 21 de marg. I tot és possible el primer dia de la primavera.

136

radents al costat de la maduixa. A la targeta, s'hi llegia: Doctor Giulio Bollati.

Dos empleats. del ministeri d'Educació van fer una pilota amb els seus diaris i van comenear a jugar al futbol. 1 cada cop que feien un xut, cridaven: —A fregir espárrecs!

En resum, no semblava la mateixa gent que uns moments abans volia brotar els empleats de l'autobús. Aquests, pel seu cantó, s'estaven repartint l'esmorzar de pa arnb totnáquet i truita i feien un picnic sobre l'herba.

—Compte! —va cridar de cop i volta l'advocat.

L'autobús, amb una sacsejada, se n'anava tot sol, amb una marxa lleugera. Van tenir el temps just de saltar-hi a dins, i l'Ultima va ser la senyora de la ginesta, que protestava: —Ah no! No s'hi val! Amb prou feines comeneava a divertir-me.

—Quina hora és? —va preguntar algú.

—Ui, tardíssim, deu ser.

1 tots es van mirar el rellotge. Sorpresa: els rellotges assenyalaven encara tres quarts i cinc de nou. Es veu que durant tot el temps de l'excursió, les agulles no havien corregut. Havia estat un temps regalat, un petit extra, com quan es compra un paquet de sabó en pols i a dins hi ha una joguina.

—Peró no pot ser! —deia, esbalaida, la senyora de la ginesta 134

El cobrador i el conductor intentaven rebutjar les queixes declarant que ells no en sabien res, que l'autobús ja no obeVa als comandaments i que no feia sinó el que li donava la gana.

Efectivament, en aquell moment l'autobús va sortir de la carretera i es va aturar a la vora d'un bosquet fresc i perfumat.

—Oh, ginesta, ginesta! —va exclamar una senyora tota delitosa.

—Bon moment per a pensar-hi, ara, en la ginesta! —va respostejar l'advocat.

—Tant em fa —va declarar la senyora—. Faré tard al despatx, m'en clavaran quatre de fresques, peró tant m'és...

I ja que hi som, me'n vull fer passar les ganes de collir ginesta. Almenys fa deu anys que no en cullo!

Va baixar de l'autobús, respirant a tot pulmó ¡'aire d'aquell estrany matí, i es va posar a fer un ram de ginesta.

Com que l'autobús no en volia saber res de mancar, l'un darrera l'altre els passatgers van baixar a estirar les carnes o a fumar un cigarret, i mentrestant el seu malhumor es fonia com la neu al sol.

L'un agafava una margarida i se la posava al trau, l'altre descobria una maduixa encara verda i cridava: —L'he trobada jo! Ara hi posaré la meya targeta i quan estigui madura la vindré a collir; i á! si no la trobo.

Tal dit, tal fet; va treure una targeta de visita de la seva cartera, la va enfilar en un escuradents i va plantar l'escu133

Elpoble deis gossos

Hi havia una vegada un poble estrany i pctit. Tenia en total noranta-nou casetes, i cada caseta tenia un jardinet amb una reixa, i darrcra la reixa hi havia un gos que lladrava.

Posem un excmple. Fido era el gos de la caseta número u i en protegia gelosament els habitants, i per fer-ho com cal, bordava furiosament cada cop que veía passar algun deis habitants de les altres noranta-vuit casetes, fos home, dona o nen. Els altres noranta-vuit gossos feien exactament el match( i tenien molta feina iladrant de dia i de nit perqué sempre hi havia algú pel carrer.

Posem un altre exemple. El senyor que viu a la caseta número noranta-nou, tornant de la feina havia de passar davant de noranta-vuit casetes, i per tant davant de noranta-vuit gossos que li Iladraven tot ensenyant-li els ullals i fent-li entendre que amb molt de gust els hi clavarien en els patitaloas. El mateix pacsava amb els habitants de les altres casetes, i pel carrer sempre hi havia algú ben espantat.

Imagineu-vos quan hi anava a parar un foraster! Aleshores, els noranta-nou gossos lladraven tots alhora, noranta-nou mestresses sortien per veure qué passava i després cuitaven a tancar-se dins de casa, passaven el forrellat a la porta, abaixaven les persianes cuita-corrents i s'estaven ben quietes i callades darrera les finestres, tot espiant, fins que el foraster havia passat.

137

De tant sentir lladrar eh gossos, els habitants d'aqueli poble s'havien tornat tots una mica sords, i amb prou feines si es parlaven entre ells. I com que d'altra banda mai no havicn tingut gran cosa a dir-se o a escoltar...

De mica en mica i a t'orca d'estar sempre callats i enunurriats, es van oblidar fins i tot de parlar. I al capdavall, un bon dia els amos de les cases es van posar a 'ladrar com eh seus gossos. Ells potser es peiasaven que parlaven, peró quan obrien la boca se sentia una mena de "guau, guau" que feia posar la pell de gallina. I així, Iladraven els gossos, lladraven els bornes i les dones, lladraven els nens mentre jugaven. Semblava que les noranta-nou casetes s'haguessin tornat noranta-nou lludrigueres.

Peró cren bufones, tenien cortines d'alió més polides darrera els vidres i fins i tot geranis i plantetes en els balcons.

Una vegada, va passar per allí en Joanet Rodamón, en el curs d'un deis seus famosos viatges. Eh noranta-nou gossos el van acollir amb un concert de Iladrucs que hauria fet posar nerviós un tanc. Va fer una pregunta a una dona i aquesta li va contestar lladrant. Va fer una caricia a un nen ja canvi va rcbre un udol.

—Ja ho entenc —va concloure en Joanet—, és una epidemia.

Es va fer rebre pel baffle iii va dir: —Tinc un remei segur. Primer que res, tireu a terra totes les reixes, perqué és ben segur que eh jardinets creixeran igual de bé sense filferros. Segon, envieu els gossos a cacar, es divertiran més i es tornaran més simpátics. Tercer, feu una 138

bona festa major amb ballades, i després del primer vals aprendreu a parlar de nou.

L'alcalde li va contestar: —Guau! Guau!

—Ja ho entenc —va dir en Joanet—, el pitjor malalt és aquell que es pensa que está bo.

I se'n va anar per les seves. De nit, si sentiu Iladrar molts gossos alhora, en la llunyania, podria ser que fossin gossos de bo de bo, peró també podria ser que fossin els habitants d'aquell estrany i petit poble.

139

La fugida d'en Putxineb Ii

Putxinebli era la marioneta més inquieta de tot el vell teatrí.

Tothora protestava, sia perqué a l'hora de l'actuació s'hauria estimat més anar a passeig, sia perqué cl titellaire li destinava un paper cómic, mentre que ell l'hauria preferit dramátic.

—Un dia o altre ré els fils.

deja en confidéncia a l'Arlequí— talla-

I així ho va fer, peró no va ser de dia. Una nit, va aconseguir apoderar-se d'un parell de tisores que el titellaire havia oblidat, va tallar l'un darrera l'altre els fils que li subjectaven el cap, les mans i els peus, i va proposar a l'Arlequí: —Vine amb mi.

L'Arlequí no volia ni sentir-ne parlar, de separar-se de Colombina, peró Putxinebli no tenia cap intenció d'endur-se aquella pesada, que en les representacions Ii havia jugat més de cent mil males passades.

—Dones, me n'aniré tot sol! —va decidir.

Va saltar agosaradarnent a terra i au, es va posar a córrer com un esperitat.

"Quin gust —pensava tot corrent— no sentir-se estirat més pertot arreu per culpa d'aquells fils remaleits! Quin gust posar el peu just on es vol!"

140

El món, per a una marioneta solitaria, és gran i terrible, i habitat, especialment de nit, per gats ferotges, que sempre estan a punt de pensar que qualsevol cosa que corri és una rata per cagar. En Putxinehli va aconseguir convéncer els gats que se les hallen amb un veritable artista, peró per si de cas es va refugiar en un jardí, es va arraulir contra un marge i es va adormir.

A trenc d'alba es va despertar i tenia fam. Peró al seu voltant i fins a perdre's de vista, no hi havia més que clavells, tulipes, zínnies i horténsies.

—Paciéncia —es va dir en Putxinehli.

I collint un clavell va comengar a rosegar-ne els pétals amb un cert disgust„. No era com menjar un bistec a la brasa o IIlet de Ilug: les flors tenen molt de perfum i poc sabor.

Peró a en Putxinehli alló li va semblar el sabor de la Ilibertat, i a la segona mossada ja estava segur de no haver trobat mai res de més bo. Va decidir quedar-se per sempre en aquell jardí, i així ho féu. Dormia aixoplugat sota una enorme magnólia, les dures fulles de la qual no temen ni la pluja ni la pedregada, i s'alimentava de flors: avui un clavell, demá una rosa. Putidnehli somniava amb muntanyes de fideus i prats de formatge ratllat, peró no es retia. S'havia tornat d'alió més prim i sec, peró tan perfumat que alguna vegada les abelles es posaven sobre seu per xuclar-ne el néctar, i només s'allunyaven desil•lusionades després d'haver intentat en va d'enfonsar el fibló en el seu cap de fusta.

Va venir l'hivern, el jardí desfullat esperava les primeres nevades i la pobra marioneta ja no tenia res per a menjar.

141

1 no digueu que hauria pogut reemprendre el viatge. Les seves pobres carnes de fusta no l'haurien duta gaire lluny.

"Paciencia —es va dir Putxinel II—, moriré aquí! No és pas mal lloc per morir. A més a més, moriré lliure: ningú ja no podrá ligar mai més un fil al meu cap per fer-me dir sí o no."

La primera nevada el va sepultar sota una flonja flassada blanca.

Quan va venir la primavera, just en aquell indret, hi va créixer un clavell. Sota terra, tranquil i felig, en Putxinebli pensava: "Vés per on, sobre el meu cap hi ha crescut una flor. Hl ha ningú que sigui més felig que jo?"

Peró no era mon, perqué les marionetes de fusta no poden morir. Encara hi és, allí sota, i ningú no ho sap. Si sou vosaltres qui el trobeu, no li poseu pas un 111 al cap: als reis i a les reines del tcatri, aquell fil no els molesta, poni ell no ho pot pas suportar.

142

El paleta de Valtellina

Un jove de Valtellina, com que no trobava feina al seu país, va emigrar a Alemanya, i justament a Berlín va trobar feina com a paleta en unes obres. Mario —que així s'anomenava— en va estar molt content: treballava molt, menjava poc, i el que guanyava, ho posava a la guardiola per casar-se.

Un dia, peró, mentre estaven treballant en els fonaments d'un nou edifici, va cedir una bastida, en Mario va caure entre el ciment armat, va morir, i no va pas ser possible retrobar el seu cos.

En Mario era mort peró no sentia cap mena de dolor. Estava empresonat en una de les bigues de la casa en construcció, i s'hi estava una mica estret, peró a part d'aixó pensava i sentia com abans. Quan es va haver acostumat a la seva nova situació, va poder fins i tot obrir els ulls i mirar la casa que creixia al seu voltam. Era talment com si fos ell qui aguantava el pes del nou edifici, i aixó el consolava de la tristesa de no poder ja donar noticies seves a casa, ni a la seva pobra promesa.

Amagat a la paret, en el cor de la paret, ningú no podia veure'l ni sospitar que fos allí; pero aixó, a en Mario, no li importava pas gens.

La casa va créixer fíns a la teulada, li van col-locar portes 143

i finestres allí on calla, els pisos van ser venuts i comprats, i omplerts de mobles, i al capdavall hi van anar a viure moltes famílies. En Mario les va conéixer totes, els grans i els petits. Quan els nens tentincjaven sobre el terra, aprenent els primers passos, II feien pessigolles a les mans. Quan les noies sortien al baleó, o treien el cap per la fínestra per tal de veure passar els seus enamorats, en Mario sentía a la própia gaita la suau caricia deis seus cabells rossos. Al vespre sentia les converses de les famílies reunies al voltant de la taula, de nit els estossecs deis malalts, abans de l'alba el timbre del despertador d'un forner que era el primer a llevar-se. La vida de la casa era la vida de Mario, les alcgries de la casa, pis per pis, i els seus dolors, cambra per cambra, eren les seves alegries i els seus dolors.

I vet aquí que un día va esclatar la guerra. Van comencar els bombardeigs per tota la ciutat i en Mario va sentir que també per a ell s'apropava la fi. Una bomba va tocar la casa i la va aterrar. No en van quedar sinó un munt de runa, de mobles esmicolats, d'estris aixafats, sota deis quals dormien ja per sempre les dones i els infants sorpresos en pie son.

Va ser només aleshores que en Mario va morir de debó, perqué havia mort la casa nascuda del seu sacrifici.

144

La flassada del soldat

El soldat Vincenzo di Giacomo, al capdavall de totes les guerres, va tornar a casa amb un uniforme estripat, una gran tos i una flassada militar. La tos i la flassada representaven tota la seva paga per aquells Ilargs anys de guerra.

—Ara reposaré —va dir a la seva familia.

Peró la tos no el va deixar reposar, i en pocs mesos se'l va endur a la tomba. A la dona i als fills, només els va quedar la flassada com a record.

Els fills eren tres, i el més xic, nascut entre una guerra i una altra, tenia cinc anys. La flassada del soldat li va tocar a ell. Quan s'hi embolicava per dormir, la mare li explicava un come ben Ilarg, i en el come hi sortia una fada que teixia una flassada prou gran com per tapar tots els nens del món que tenien fred. Per?) sempre hi havia algun nen que es quedava fora i plorava, i demanava en va un trosset de flassada per escalfar-se. Aleshores, la fada havia de desfer tota la flassada i tornar a comenear a teixir-la per tal de fer-la una mica més grossa, ja que havia de ser una flassada tota d'una pela, teixida tota de cop, i no s'hi podien ter afegitons. La bona fada treballava dia i nit, fent i desfent, i mal no es cansava, i el menut s'adormia sempre abans que s'acabés el come, i mal no va saber com acabava.

El menut es deja Gennaro, i aquella familia vivia cap a Cas145

sino. L'hivern va ser molt dur, no hi havia res per a menjar, la mare de Gennaro va emmalaltir. Van confiar Gennaro a uns veIns que eren rodamons i tenien una tartana, i viatjaven de poble en poble, mig demanant almoina, mig tocant l'acordió o venent coves de vímet que feien durant les parades del viatge. A en Gennaro li van donar una gábia amb un papagai que, amb el bec, treia d'una capseta bitllets per jugar a la loteria. En Gennaro havia d'ensenyar el papagai a la gent, i si li donaven una moneda fcia agafar un bitilet al papagai. Eh dies es feien llargs i avorrits, sovint anaven a parar a pobles on la gent era pobra i no tenia res per a donar com a almoina, i aleshores a en Gennaro Ii tocaya una llesca de pa més prima, i un plat de sopes més petit. Peró quan queja la nit, en Gennaro s'embolcallava amb la flassada de soldat del seu pare, que era tota la seva fortuna, i en la seva dolca escalforeta s'adormia tot sonmiant en un papagai que II explicava un conte.

Un d'aquells rodamons havia estat soldat junt amb el pare d'en Gennaro, i va agafar simpatia pel noiet; II explicava les coses que trobaven pel camí i, per divertir-se, li va ensenyar a Ilegir els cartells amb els noms deis pobles i de les ciutats.

—Veus? Aquella és la A. Aquella altra seca, seca, que sembla un bastó sense mánec, és la I. Aquel] bastó geperut és la P. En Gennaro aprenia de pressa. El rodamón li va comprar una 'libreta i un llapis i II ensenyava a copiar els rétols de les carreteres. En Gennaro omplia págines i págines amb el nom d'ANCONA, o amb el de PESARO, i un dia va aconseguir escriure tot sol el seu nom, !letra per lletra, sense cap 146

falta. Quins somnis més bonics, aquella nit, sota la flassada de soldat del seu pare!

I quina história més bonica és aquesta, fins i tot si no acaba i es queda aquí, a mig camí, com un interrogant sense resposta.

El pou de Cascina Piana

A mig camí entre Saronno i Legnano, a la vora d'un gran bosc, hi havia Cascina Piana, que tot plegat eren tres casalots. Hi vivien onze families. A Cascina Piana, nomás hi havia un pou per treure aigua, i era un pou estrany, perqué la corriola per Iligar-hi la corda hi era, peró no hi havia ni corda ni cadena. Cadascuna de les onze families, a casa seva, al costat del poal, hi tenia penjada una corda, i el qui anava a buscar l'aigua la despenjava, se l'entortolligava al brac i se l'enduia al pou, i quan ja havia fet pujar la galleda, desenganxava la corda de la corriola i se l'emportava gelosament cap a casa seva. Un sol pou i onze cordes.

I si no us ho creieu, aneu-ho a preguntar i us explicaran, tal com m'ho van explicar a mi, que aquelles onze fanales estaven mal avingudes i s'escridassaven continuament, i abans que comprar una bona cadena tots plegats i fixar-la a la corriola perqué pogués servir per a tothom, haurien omplert el pou de terra i herbotes.

Va venir la guerra, i els homes de Cascina Piana se'n van anar a les armes, recomanant a les seves dones aixó i allá altre, i sobretot de no debcar-se robar les cordes.

Després hi va haver la invasió deis alemanys, els homes eren Huny, les dones tenien por, peró les onze cordes estaven sempre ben guardades en les onze cases.

148

=salada, i abans del vespre, totes les dones de Cascina havien passat per casa la Caterina, i havien vist el partisá i II havien portat els seus regals, tot eixugant-se una llágrima.

I durant tot el temps que la ferida va trigar a cicatritzar-se, les onze farnílies de Cascina van tractar el partisá com si fos fu seu, i no ti va faltar res.

El partisá es va posar be, va sortir a l'era a prendre el sol, va veure el pou sense corda i va quedar-ne ben astorat. Les dones, enrojolant-se, ti van explicar que cada familia tenia la seva corda, peró no li'n van poder donar cap explicació satisfactória. Haurien hagut de dir-li que no eren amigues entre si, peró aixó ja no era cert, perqué havien sofen plegades i plegades havien ajudat el partisá. Així, doncs, i elles no ho sabien encara, s'havien tornat amigues i germanes, i ja no hl havia cap raó per mantenir les onze cordes.

Aleshores van decidir comprar una cadena, amb diners de totes les famílies, i de posar-la a la corriola. I així ho van fer. I el partisá va pouar la primera galleda d'aigua, i semblava talment l'inauguració d'un monument.

El mateix vespre, el partisá, completament guarit, va manar cap a les muntanyes.

151

Un dia, un noiet de Cascina va anar al bosc a recollir un manat de llenya, i va sentir un gemec que sortia d'unes mates.

Era un partisá fcrit en una cama, i el noiet va correr a cridar la seva mare. La dona estava espantada i es recargolava les mans al davantal, pero després va dir: —El durem a casa i l'hi tindrem d'amagat. Esperen' que algú ajudaria el teu pare soldat en un cas semblant. Nosaltres no sabem on és, i ni tant sois si encara és viu.

Van amagar el partisá a la pallissa i van anar a buscar el metge, dient que es tractava de l'ávia. Les altres dones de Cascina, peró, havien vist l'ávia aquell mateix matí, sana com una poma, i van endevinar que hi havia gat arnagat.

Abans que passessin vint-i-quatre hores, tot Cascina va saber que es tractava d'un partisá ferit amagat a la pallissa, i algun pagés vell va dir: —Si se n'assabenten els alemanys, vénen aquí i ens maten a tots. Aixó acabará malament.

Peró les dones no van pas raonar aixi. Pensaven en els seus homes, tan Iluny... i pensaven que també ells, potser, estaven ferits i havien d'amagar-se, i sospiraven. El tercer dia, una dona va agafar una Ilonganissa de porc, acabada de fer, i la va dur a la Caterina, que era la dona que havia amagar el partisá, iii va dir: —Aquest home necessita posar-se ben fort. Dóna-li aquesta llonganissa.

Al cap d'una estona, va arribar una altra dona amb una ampolla de vi, després una tercera amb un sac de farina de blat de moro per la polenta, després una quarta amb un tros de 150

Cases i edificis

He anat a l'asil deis vells, per trobar-m'hi amb un vell paleta. Ja feia molts anys que no ens véiem.

—Has viatjat? —cm pregunta.

—O, hi tant! He estar a París.

—A París, eh? Jo lambe hi vaig estar, ja fa molts anys.

Construíem un edifici preciós, just al costar del Sena. Qui sap qui hi viu. 1 on has estar més?

—He anat a América.

—A América, eh? Jo també hi vaig estar, ja fa anys. Ui! qui sap quants anys fa! Vaig anar a Nova York, a Buenos Aires, a Sáo Paulo, a Montevideo, sempre fent cases i edifleis de tota mena, i plantant banderes a les teulades. I a Australia, que hi has estar?

—No, encara no.

—Ah! Dones jo sí, que hi he estar. Llavors era jove, i encara no era paleta, duia el cabasset de la cale i passava la sorra pel sedas. Riem una torre per a un senyor d'allí. Un bon home. Recordo que una vegada em va preguntar com félem els macarrons, i escrivia tot el que jo Ji deja. I a Berlín, hi has estar?

—No encara.

152

—Ui, jo hi vaig anar abans que tu nasquessis. Quines cases más maques que féiem, cases fortes i robustes. Qui sap si encara estan dempeus... i a Algéria, hi has anat? Has anat a El Catre, a Egipte?

—Hi vull anar aquest estiu, justament.

—Ah! veurás ¿ases boniques pertot arreu. No és per dir, pero les meves parets han pujat sempre ben dretes, i a les meves teulades mai no hi ha hagut una gotera.

—Ja n'ha construit, ja, de cases...

—Unes guantes, unes guantes, no és per dir, escampades pa tot el mon.

—I vosté?

—Dones, fent cases per als altres, jo m'he quedat sense casa. Estic a l'asil, veus? El mon es abd.

Sí, el mon és així, peró no és just.

153

El mestre Garrone

Novetats, novetats: pertot arreu, novetats.

Aquest any, els Reis han arribat a bord d'un raig de disset estadis, i a cada estadi hi havia un armad curull de regals, i davant de cada armad un robot electrónic arnb totes les adreces deis nens. No tan sois les deis bons, sinó les de tots: perqué no n'hi ha de nens dolents, i els Reis per fi ho han aprés.

Novetats per Carnestoltes: el vell Putxinelli s'ha posat un vestit de cosmonauta, en Gianduia llangava confetti des d'un sputnik d'argent, i les Damisebles Rococó i la fada Turquesa seguien la cavalcada en helicópter.

Novetats per Pasqua. Trenquem l'ou de xocolata i sabeu qué en surt? Sorpresa: un pollet marciá, amb una amena al casc L'ou era un ou volant. (Llegiu tot el come delpollet cósmica la pagina 163.)

Novetats pertot arreu. Per qué, doncs, el mestre Garrone (nét d'aquel! bon Garrone del libre Cor) está tan trist?

—Estimat senyor Gianni —cm diu—, també a mi m'agraden les novetats. Quins cotxes más bonics hi ha a les fábriques! quines astronaus més maques hi ha al cel! I també les neveres, que en són, de belles! Pero la meya escola, ja ('ha vista? Es tal com era en temps del meu avi Garrone i els seus companys: el Paletre, De Rossi i Frauti, aquell ximplet.

154

De maquines boniques, allí dins no n'hi ha ni l'ombra. Els mateixos bancs esgratinyats i incómodes de temps cintra.

M'agradaria que la meya escola fas bonica com un bell televisor, com un bell cotxe. Perd qui m'hi ajudará?

155

La vorera móbil

Al planeta Beh s'han inventat una vorera móbil que dóna voltes per tota la ciutat. Com les escales móbils, vet aquí: només que no és una escala, sinó una vorera, i es mou a una velocitat molt redu'ida, per donar temps a la gent de mirar els aparadors i per no fer perdre l'equilibri als qui han de pujar o baixar. A la vorera fins i tot hi ha bancs per als qui volen viatjar asseguts, especialment els vellets i les dones que porten el cistell de la compra. Els vellets, quan s'han cansat d'estar-se en els jardins públics i de mirar sempre el mateix arbre, se'n van a fer un creuer en la vorera. S'hi troben cómodes i feliQos. Hi ha qui llegCiX el diari, hi ha qui fuma un cigar, en resum: reposen.

Grácies a l'invent d'aquesta vorera, s'han suprimit els tramvies, els autobusos i els cotxes. Els carrers encara hi són, peró buits; només serveixen perqué els nens hi juguin a pilota, i si un guárdia urbá intenta requisar-los-la, li posen una multa.

156

El planeta de la veritat

El text segilent está copiat d'un Ilibre d'história que• s'utilitza a les escoles del planeta Mun, i parla d'un gran científic que es deja Brun (Nota: allá dalt, totes les paraules acaben en "un": per exemple, no es diu pas "la lluna", sin6 "lun Ilun"; "la samfaina" es diu "lun samfainum", etcétera). Vet aquí: "Brun, inventor, va viure fa dos mil anys, i actualment está conservat en un frigorífic, dins el qual es desvetllará d'aquí a 49.000 segles per reviure de nou. Era encara un nen de bolquers quan va inventar una máquina de fer ares de Sant Martí, que funcionava amb aigua i sabó, peró en comptes de bombones senzilles, en sortien ares de sant Martí de totes mides que es podien desplegar d'un cap a l'altre del cel i servien per a moltes coses, fins i tot per a estendre la roba.

Al parvulari, tot jugant amb dos bastonets, va inventar un trepant de fer forats a l'aigua. L'invent va ser molt agralt pels pescadors, que el feien servir com a passatemps qttan els peixos no picaven.

"Durant la primera ensenyanga, va inventar una máquina de fer pessigolles a les parets, una cassola de fregir gel, unes balances de pesar núvols, un teléfon per a parlar amb les pedres, el martell musical, que tot clavant claus tocaya magnifiques simfonies, etcétera.

"Seria massa llarg recordar totes les seves invencions. Ci157

tem només la més famosa, és a dir la máquina de dir mentides, que funcionava amb fítxes. Per cada fitxa es podien escoltar catorze mil mentides. La máquina contenia totes les mentides del món: les que ja havien estat dites, les que la gent estava pensant en aquell moment, i totes les altres que es podien inventar a continuad& Quan la máquina va haver xerrat totes les mentides possibles, la gent es va veure obligada a dir sempre la veritat. Per aixó també s'anomena el planeta Mun el planeta de/a veritat."

158

Cuina espacial

Un amic meu cosmonauta ha anat al planeta X213 i m'ha dut, com a record, el menú d'un restaurant d'allí dalt. Us el copio tal qual: ENTREMESOS —Sorra de riu amb salsa de taps.

—Torradetes de paper secant.

—Embotit de carbó.

ENTRANTS —Brou de roses.

—Clavells secs amb suc de tinta.

—Potes de tauletes al forn.

—Tallarines de marbre rosa amb mantega de fanalets trinxats.

—Bunyols de plom.

PLATS COMBINATS —Bistec de ciment armat.

—Tristec a la brasa.

—Tristeses a la planxa.

159

—Rostit de maons amb teules amanides.

—Do de pit de pollastre.

—Pneumátics de cotxe bullits amb pistons.

—Aixetes fregides (fredes i calentes).

—Tecles de máquina d'escriure (en ven i en prosa).

PLATS PER ENCÁRREC —A escollir.

Per explicar aquesta última expressió, una mica genérica, afegiré que el planeta X213 és, pel que sembla, tot ell comestible. Allí dalt, qualsevol cosa pot ser menjada i pada, fins i tot l'asfalt del carrer. Les muntanyes també? També. Es habitants de X213 ja s'han cruspit serralades senceres.

Si algú, per exemple, fa un volt en bicicleta i II agafa gana, baixa i es menja el seient o la manxa. Als nens, els agraden els timbres amb bogeria.

Per esmorzar es fa així: sona el despertador, et despenes, agafes el despertador i te'l menges en dues queixalades.

160

El caramel instructiu

Al planeta Bih no hi ha llibres. La ciéncia es ven i es consum en ampolles.

La história és un líquid vermell que sembla granadina, la geografia és un líquid de color verd menta, la gramática és incolora i té gust d'aigua mineral. No hi ha escotes, els nens estudien a casa. Cada matí, segons l'edat, han de predre's un got d'história, algunes cullerades d'aritmética, i tot així.

I, oi que no ho creurieu?,també fan el ronsa.

—Au! sigues bon minyó —diu la mare—; ja veurás com n'és, de bona, la zoologia. Es d'allá més dolea... Pregunta-ho a la Carolina— que és el robot electrónic que fa de minyona.

La Carolina, generosament, s'ofereix per provar, la primera, el contingut de l'ampolla. Se'n posa un dit en el got, s'ho beu, fa petar la llengua: —Ui! Si és bona! —exclama, i tot seguit comenla a redtar zoologia—: "La vaca és un quadrúpede rumiant. Es nodreix d'herba i ens dóna la llet amb xocolata."

—Ho has vist? —pregunta la mare, triomfant.

L'estudiantet remuga. Encara sospita que no es tracta pas de zoologia, sinó d'oli de fetge de bacallá. Després, es resig161

na, tanca els ulls i engoleix la seva lliçó tota de cop. Aplaudiments.

També hi ha, és ciar, escolars diligents i estudiosos: futs i tot llaminers. S'aixequen de nit per pispar la história granadina i llepen fins l'ultima gota del vas. Esdevenen d'aló més saberuts.

Per als nens del parvulari, hi ha caramels instructius: tenen gust de maduixa, de pinya, de cirera, i contenen algunes poesies fácils, els noms deis dies de la setmana i els números fins al deu.

Un amic meu, que és cosmonauta, cm va dur un caramel d'aquests com a record. L'he donat a la meya fila, i vet aquí que ella ha comencat tot seguit a recitar una poesia tota ximple en la llengua del planeta Bih, que més o menys feia abci: anta, anta, peró, peró penta, pinta, pim, peró, i jo no he entés res.

162

Procés al nebot

Ju-rcE. —Que s'aixequi l'acusat! Com us dieu?

ACUSAT. —Lossi, Mbert, nebot del senyor Lossi, Pius.

JUTGE. —Conec el senyor Lossi, Pius: una exceblent persona des de qualsevol pum de vista. De qué se us acusa?

FISCAL. —Justament, senyor Jutge, a l'inculpat se l'acusa d'haver ofés g,reument el seu oncle. Imagini's que en una redacció a classe ha escrit: "Lossi és el pare de tots eh vicis"!

L'ONCLE. —Comprén? Si ni tan sois estic casat!

FISCAL. —Els testimonis estan tots d'acord: el senyor oncle és un model de virtuts. No beu, no fuma, no surt de nits, no juga a les travesses, no gasta les soles de les sabates, no s'eixuga eh peus a la tovallola de les mans, no agafa la sal amb els dits, no es rica els dits al nas, i no fica el nas allá on no el demanen.

JUTGE. —És veritat, tot abcó? Acusat, respongui.

AcusAT. —És d'alió més cert, senyor Jutge. vós heu gosat calumniar el vostre oncle? Heu JUTGE. gosat escriure en la vostra redacció que aquest ciutadá exemplar és ni més ni =nys que el pare de l'enveja, l'avaricia, la gola, l'ira, i qui sap de quins altres terribles i viciosíssims brétols?

167

ACUSAT. —Peró, senyor Jutge, tot ha estat per culpa d'un apóstrof i de dues lletres.

JUTGE. —Quin apóstrof?

Aquí no en veig cap, d'apóstrof.

ACUSAT. —Justament, es tracta d'un apóstrof que no hi

és.

JUTGE. —Ja ho entenc, s'ha fugat. Es tornará un bandole r fora de la Ilei.

ADVOCAT DEFENSOR. —Senyor Jutge, Pacusat Lossi Albert tenia la intenció d'escriure: "L'oci és el pare de tots eh vicis." Peró l'apóstrof, potser aconsellat per males compa. nyies, s' ha escapolit.

—Si, senyor Jutge, jo també estic convencut que el meu nebot, en el fons, és un bon xicot.

L'ONCLE.

JUTGE. —Un

bon xicot? Jo dina que més aviat es mereixeria d'anar a la presó. uoNCLE. —Sí, sí, ja ho entenc, Senyor Jutge. Peró em sabria molt greu que hi anés. Sap? Jo havia fet projectes sobre el seu futur. Sóc propietari d'una próspera botiga d'electrodoméstics. Venc a terminis i faig grans descomptes a la clientela.

JUTGE. —Deixeu

en pau eh electrodoméstics.

LioNcLE. —Sí. Jo tenia la intenció d'agafar al meu nebot com a aprenent. No tinc fills i si no ajudo l'Albert, qui haufla d'ajudar? (commogut). —Vosté és certament una persona de bon cor. Farem el que vosté diu. Acusat, ho heu sentit?

JUTGE

ACUSAT. —Sí, senyor

Jutge.

162

—Fareu per manera d'empaitar l'apbstrof fugitiu i convéncer-lo de tornar al bon carril?

ACUSAT. —Ho prometo, senyor Jutge.

JUTGE. —Molt bé; per aquesta vegada, esteu perdonat.

(L'oncle i el nebot esfan una abracada. Més ben di:: s'abracen amb apóstrol)

/fi

Embolicant la troca

—Hi havia una nena que es deja Caputxeta Groga.

—No, Vermella!

—Ah, sí! Caputxeta Vermella. La seva mare la va cridar i li va dir: "Escolta, Caputxeta Verda..."

—Que no, Vermella!

—Ah, sí, Vermella. "Vés a casa la tia Pascásia i porta-1i aquesta pela de patata."

—No: "Vés a casa l'ávia i porta-li aquesta coca"!

—D'acord, d'acord! La nena se'n va anar al bosc i va trobar una girafa.

—Apa, quin embolic! Va trobar un llop, i no pas una girafa!

—I el llop ti va preguntar: "Quant fan sis per vuit?"

—De cap manera. El flop li va preguntar: "On vas?"

—Tens raó. I la Caputxeta Negra va contestar...

—Era la Caputxeta Vermella, Vermella, Vermella!

—Si, i va contestar: "Vaig a placa a comprar salsa de tomáquet".

—I ara! "Vaig a casa l'ávia que está malalta, peró no sé [robar el camí."

170

,

—Justa la fusta! I el cavall va dir...

—Quin cavan? Era un llop!

—O, hi tant! I va dir aixó: "Agafa l'autobús número setantacinc, baixa a la playa de la Catedral, gira cap a la dreta, trobarás tres graonets i un dineret per terra; deixa estar els tres graonets, agafa el dineret, i compra't un xiclet".

—Avi avi, no en saps, eh? d'explicar histories... Tot ho confons, tot ho barreges! Peró tanmateix, el xiclet, bé mc'l podries comprar.

—D'acord: vet aquí el dineret.

I l'avi va tornar a llegir el seu diari.

172

Exceblent i dos punts

—Socors! Socors! —crida tot fugint un pobre Deu. —Qué hi ha? Qué et passa?

—Que no ho veieu? M'empaita una resta. Si m'atrapa, hi haurá un daltabaix.

—Vinga! Tant com un daltabaix...

Dit i fet: la Resta ha enxampat el Deu i li salta a sobre repartint estocades amb la seva espasa esmoladíssima. El pobre Deu perd undit,. i després un altre. Sortosament per a ell, en aquell moment passa un cotxe estranger ahí de Ilarg; la Resta es tomba un moment per veure si Ji convé escurcarlo, el bon Deu ho aprofita per tocar pirandó i desapareix en un portal.

Peró ara ja no és un Deu; sinó només un Vuit, i per torna Ji surt sang del nas.

—Pobrissó, qué t'han fet? T'has barallat amb els teus companys, oi?

"Bufa, campi qui pugui!", es diu el Vuit.

La veueta és suau i compassiva, peró la propietaria n'és la Divisió en persona. El pobre Vuit xiuxiueja "bona nit" amb un fil de veu i intenta tornar al carrer, peró la Divisió va més llesta i d'un sol cop de tisores, zas, en fa dos trossos: 173

Quatre i Quatre. Un tros, se'l fica a la butxaca, per() l'altre tros ho aprofíta per fugir, torna al carrer d'una revolada i salta dalt d'un tramvia.

—Fa una estona era un Deu —plora—, i ara, fuceu-vos-hi: Quatre!

Els estudiants s'allunyen precipitadament; no en voten saber res, d'un Quatre. El tramviaire remuga: —Hi ha gent que hauria de tenir almenys el bon criteri d'anar a pat.

—Paró si no és culpa meya! —crida entre sanglots l'ex-Deu. —Sí, la culpa és del gat. Tots diuen el mateix.

El Quatre baixa a la primera parada, roig com un pigot vermell.

Al! ja n'ha (eta una altra de les sayas: ha trepitjat els peus d'algú.

—Dispensi! Dispensi, senyora!

Per() la senyora no s'ha pas enfadat; al contrari, somriu. Mira, mira, mira, es tracta de la Multiplicad() en persona!

Té un cor gros així, ella, i no pot suportar veure la gent desgraciada: s'asseu i multiplica el Quatre per tres, i vet aquí un magnífic Dotze, a pum per a comptax una dotzena sencera d'ous.

—Visca! —crida el Dotze—. He aprovat! Exceblent més dos punts!

174

L'homenet de no-res

Hi havia una vegada un homenet de no-res. Tenia el nas de no-res, la boca de no-res, anava vestit de no-res i cal9ava esclops de no-res. Es va posar en cand per un carrer de no-res. Va trobar un ratolí de no-res i li va preguntar: —No et fa por el gat?

—Ben cert que no —va respondre el ratolí de no-res—. En aquesta terra, només hi ha gats de no-res, que tenen bigotis de no-res i urpes de no-res. A més a més, jo respecto el formatge. Només me'n menjo els forats. No tenen gust de res, peró són dokos.

—Em fas rodar el cap —va dir l'homenet de no-res.

—És un cap de no-res: fins i tot si t'hi donguessis cops contra la paret no et faries mal.

L'homenet de no-res va voler fer-ne la prova, va buscar una paret per rebotre-s'hi de cap, peró era una paret de no-res i com que ehl havia pres massa embranzida, va anar a parar a l'abre cantó. Tampoc allí no hi havia res de res.

L'homenet de no-res n'estava tan tip, de tot aquell no-res, que es va adormir. I mentre dormia va somniar que era un homenet de no-res, i que carninava per un camí de no-res i trobava un ratolí de no-res, i que fíns i tot eh l es menjava els forats del formatge i el ratolí de no-res tenía raó: no tenien gust de res.

175