RECULL DE CONTES INFANTILS-1
ESCOLA PIA OLOT
CONTE: Gènere literari en prosa d’extensió generalment breu i caracteritzat per la natura fictícia dels fets narrats.
“Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.”
Joana Raspall
RECULL DE CONTES INFANTILS-1:
-‐ El lleó que li agradaven les verdures -‐ El pallasso solitari -‐ Un carrer original -‐ Martina, la margarida poruga -‐ La bicicleta màgica
EL LLEÓ QUE LI AGRADAVEN LES VERDURES
En Sami, era un lleó que no li agradava la carn, li agradaven les verdures i les fruites.
Tots els animals li tenien molta por, però ell volia que fossin amics seus, perquè els altres lleons l’evitaven, creien que era estrany i se’n reien d’ell . En Sami estava molt trist perquè no tenia amics.
Un dia a punt de llàgrima, caminant per la selva, va veure una zebra que no li tenia gens de por. -Hola, que et passa lleonet? -Li va dir. -Que no tinc amics perquè no m’agrada gaire la carn, a mi m’agraden més les verdures. –Li va contestar. -No passa res, jo i tots els meus amics també. Vols que te’ls presenti?
Dit i fet, la zebra acompanyada del lleó, li va ensenyar tots els seus amics: la gasela, la petita girafa i l’estruç. Ells li tenien por a en Sami, però la zebra els hi va dir que no feia res, perquè a ell li agradaven les verdures. Es van fer molt amics.
Quan es van fer grans de cop se’ls hi va acostar un manada grossa de lleons, els germans d’en Sami, que els volien atacar. Però Sami no deixà que els fessin mal als seus amics i com un gran guerrer va lluitar amb ells i els va guanyar.
-Us en recordeu de mi? –Va preguntar en Sami. – Sóc el lleó que li agraden les verdures! Els hi va deixar ben clar que no s’acostessin a ells i la resta de lleons per fi li van tenir respecte, fins i tot una mica de por, perquè al menjar verdures havia crescut molt fort i sa.
EL PALLASSO SOLITARI
Hi havia una vegada un pallasso que no el volia cap circ. Cada cop que demanava a algun circ per treballar-hi es posava nerviós a l’hora d’actuar i no ho feia bé. En realitat en sabia moltíssim però no li sortia bé. Els seus pares vivien lluny i no els veia mai. Gairebé mai veia a la seva família perquè era fora del seu país.
AL final el pallasso va reflexionar i va veure que cap circ el volia, així que va decidir viatjar fora del país, a una altra ciutat on un circ l’acollís.
Va viatjar i viatjar, però enlloc li anava bé: a Londres no hi havia gaire circs, a Xina massa gent, a New York els circs anaven plens, a Paris no entenia ningú…
Quan va tornar a casa, es va trobar que hi havia un circ nou. Va quedar bocabadat, i va anar de seguida a fer les proves per entrar. Les va superar perfectament, perquè no hi havia ningú que el mirés i va començar a treballar. Quan va arribar a casa va pensar…
… tant buscar circs arreu del món, i resulta que n’hi havia un al costat de casa. Es va posar tan content que va perdre la por i ja mai més es va tornar a posar nerviós a l’hora d’actuar!
UN CARRER ORIGINAL
Jo, en Ferran, sóc un nen de
6 anys, que
m’agrada molt viatjar, i vaig decidir conèixer diferents països per veure com eren.
Em vaig acomiadar dels meus pares i de la meva germana Maria. Amb la motxilla a l’esquena, vaig anar cap a l’aeroport tot decidit. En ser allà, vaig agafar el vol cap als Estats Units.
- Què trobaré aquí, a Estats Units? Doncs, en primer lloc vaig veure una estàtua molt i molt alta. I llavors, em van explicar que era l’Estàtua de la Llibertat. Però el que em va cridar més l’atenció van ser els edificis, que eren més alts que un gegant. Després d’aquest país tant gran, vaig voler visitar Itàlia.
Itàlia, un país ple de restaurants de pasta, pizzes... Les cases, eren semblants
a les de
Catalunya, però plenes de colors. Vaig anar a visitar el volcà Etna, però no el vaig pujar, quina llàstima!
En tercer lloc, vaig decidir anar cap a Rússia. Allà hi havia unes cases molt i molt especials, ja que tenien una forma molt característica: a dalt de tot hi havia uns... Bé, no sé com descriure-ho, per tant us ensenyo un dibuix.
També vaig anar a l’Antàrtida. Quan vaig ser allà em vaig sorprendre ja que les cases d’allà eren de gel!! Mai havia vist alguna cosa tant estranya. I els pocs habitants que hi vivien no tenien calefacció, amb el fred que hi fa!
Seguidament vaig anar cap a un lloc molt especial per a mi, Xina. Em feia molta il·lusió, perquè penso que les cases
d’allà són molt
especials. Tenen una forma diferent, com si fossin palaus, en forma de barca a
dalt del
terrat. Ja em faltava poc per acabar de recórrer tot el món!
Per acabar el viatge, vaig voler anar cap a Àfrica. Un lloc ben especial amb unes cases mai vistes enlloc. Eren de palla!, molt diferents de les d’aquí. I ara penso que és el lloc on m’agradaria viure.
Al final, quan vaig arribar a Catalunya, vaig construir un carrer ben original, a la meva ciutat. En Aquest carrer hi havia una casa idèntica a les que havia vist en el meu viatge arreu del món!
MARTINA, LA MARGARIDA PORUGA
Quan les margarides parlaven i les granotes cantaven, hi havia una margarida anomenada Martina, que vivia en un prat molt i molt gran. Aquesta margarida tenia un secret que mai havia explicat a ningú. Tenia molta por de la foscor i a més a més, cada nit sentia un soroll horrible, d’un animal horrible.
Un dia assolellat, una papallona va veure la Martina. Aquell dia la Martina no havia dormit gens perquè aquell soroll horrible no la deixava dormir i tenia molta por. -‐ Però, com és que fas aquestes ulleres? Si aquesta nit no ha plogut i avui està fent un dia fantàstic. Hauries d’estar jugant amb les teves amigues- va dir la papallona. -‐ Es que no he pogut dormir gaire bé avui –li va contestar la Martina-. -‐ Perquè?- li va preguntar la papallona-. -‐ Perquè em fa molta por la foscor i estar sola, i a més a la nit hi ha un animal horrible que fa un soroll horrible.- va dir la Martina -‐ Però pensa que a la nit, t’envolten milers d’estrelles que no et deixen mai sola i aquest soroll tan horrible és la granota Lola que canta a les nits. És molt simpàtica, si vols demà te la presento –Va explicar-li la papallona.
L’endemà, la Martina i la papallona van anar a l’estany on vivia la granota. Quan la Martina va veure la granota Lola, es va espantar molt, però al cap d’una estona va veure que no hi havia motiu per espantar-se. La granota Lola era molt maca i simpàtica.
Però a les nits la Martina encara sentia soroll de la granota. Ja no tenia por perquè que cantava era la seva amiga Lola. Ara que li preocupava era que amb el soroll de Lola, no podia dormir.
el la el la
L’endemà la floreta va anar a parlar amb la granota Lola, al principi la Martina no li volia dir que el seu cant nocturn la molestava i no la deixava dormir.
Una nit, no gaire diferent de les altres, la Martina no podia dormir per el so de la granota. Les estrelles li van preguntar què li passava: -‐ Què et passa Martina, que sempre estàs cansada?li pregunta una estrella-. -‐ És que a les nits no puc dormir perquè la granota Lola canta, i no és que ho faci molt bé... – li contestà la Martina. -‐ Si vols, nosaltres et podem ajudar - li diu una estrella-. -‐ Com? – li pregunta la Martina sorpresa. -‐ Si vols podem posar una mica de pols màgica a sobre la teva amiga, d’aquesta manera ella cantarà millor i tu podràs dormir.
Les estrelles van deixar anar una pols daurada i brillant damunt de la granota Lola, que quedà sorpresa de lo bé que cantava ara.
Així, les nits, en aquell camp eren dolces i tranquil·les, i la Martina podia dormir amb pau, mentre que la granota Lola cantava una cançó de bressol perquè tothom dormis bé.
LA BICICLETA MÀGICA Hi havia una vegada, en un petit poblet, un nen molt simpàtic que es deia Jordi. Tenia 6 anys, però encara no havia aprés a anar amb bicicleta, i el seu desig, era aprendre’n.
Tots els nens del poble, anaven a l’escola en bicicleta, menys ell. L’única manera d’anarhi, era caminant. Tots els nens se’n reien i estava molt i molt trist.
Però un bon dia, de camí cap a casa, li va passar una cosa sorprenent, de sobte, es va trobar, la seva gran amiga Gertrudis. Ella, era l’única que no es reia d’ell. Era alta i tenia els cabells rossos com l’or.
La Gertrudis i ell eren grans amics. Era de nit, i de cop, va aparèixer un estel fugaç. Ella, va agafar les mans d’en Jordi i va demanar que en Jordi aprengués a anar amb bici, i en Jordi, va desitjar amb totes les seves forces, una bicicleta especial. Una bicicleta màgica.
L’endemà al mati, en Jordi es va despertar. Se’n va anar a la cuina, i es va trobar, ni més ni menys, que una bicicleta. Era de color blau, amb unes grans rodes. Però era especial. Podia parlar!
Ben content, se’n va anar a fora i va provar la bici. De seguida que va pujar, ja en va saber. Però resulta, que la bicicleta, no era màgica. La màgia, la feia ell, amb la il·lusió
AUTORS: -‐ El lleó que li agradaven les verdures: Anna Serra Colomer i Marc Heras Villacampa -‐ El pallasso solitari: Ferran Fajula Saurina i Abel Colomer Ruiz -‐ Un carrer original: Paula Solà Porras i Núria Gálvez Codina -‐ Martina, la margarida poruga: Júlia Linares Mesas i Àstrid Belastegui Gifra -‐ La bicicleta màgica: Arnau Grabolosa Genescà i Lluís Bigas Castells Alumnes de 1r d’ESO Curs 2013-2014