estvdis Montse Oliva Vilà
PARERA
La Barcelona dels anys 50 La Guerra Civil feia més de deu anys que s’havia acabat, però les greus conseqüències sòcio-econòmiques que va causar a la població es feien especialment evidents en les grans aglomeracions com Barcelona on, dia rere dia, anaven arribant onades d’immigrants procedents de tot l’Estat, sense que la ciutat es trobés preparada per absorbir-les. Començava així una nova i important arribada d’obrers a Barcelona, després d’aquella de la revolució industrial i de l’Exposició Universal de 1929. Molts obrers, a més d’enfrontar-se amb les dificultats de trobar feina, patien per la manca d’habitatge. La situació provocà la proliferació del barraquisme i el fenomen dels rellogats. Tot i que no tan espectacular, això darrer no deixava de ser una situació dramàtica, ja que, en molts casos, dues i fins i tot tres famílies es veien obligades a conviure en pisos de dimensions reduïdes. El Govern va intentar com fos que les empreses s’aboquessin a construir habitatges per als obrers però la primera resposta que va obtenir de la iniciativa privada no va ser suficient i es va veure obligat a adoptar mesures contundents i d’urgència. D’una banda, en un primer moment, retornava els immigrants al seu lloc d’origen, mentre que de l’altra va començar a planificar la construcció d’habitatges socials a l’engròs. Pel que fa a les expulsions, milers de famílies van ser obligades a marxar de Barcelona a mitjans dels anys 50, davant la falta de treball i la possibilitat, com apuntava una publicació de l’època (01), que acabessin acampant al mig de la plaça de Catalunya. El Servicio de Evacuación y Construcciones del Gobierno Civil era l’encarregat d’espantar els barraquistes i de fer la convenient propaganda perquè el missatge atemoritzador arribés a les zones més degradades d’Espanya, on els camperols, empesos per la fam i les falagueres notícies que els arribaven dels familiars i amics que havien marxat buscant
Montse Oliva Vilà (1966-2018) va ser periodista, cronista parlamentària i delegada a Madrid del diari "El Punt Avui". També té un llibre sobre el barri de La Pau.
fortuna i que els asseguraven que hi havia treball a les fàbriques, seguien fent les maletes per traslladar-se a les grans ciutats. Les expulsions van servir de ben poca cosa. On es treien dues barraques, l’endemà n’hi havia quatre. El pocs espais lliures que es podien trobar a l’Eixample s’edificaven de forma caòtica, amb passatges pel mig que formaven autèntics laberints. A més a més, els immigrants no podien pagar el que valien els escassos pisos que quedaven lliures al centre de la ciutat o que es construïen a les zones menys allunyades. Optaven per fabricar-se la casa pel seu compte. En alguns casos es van arribar a construir veritables poblats d’immigrants, amb casetes ben arrenglerades i cuidades, que no disposaven, però, dels serveis més elementals com són el subministrament d’aigua, de llum o la xarxa de clavegueres. Aquestes edificacions, en el cas concret de la zona de la Verneda, van derivar anys més tard en el barraquisme dels gitanos de la Perona els quals, si era possible, encara vivien de forma més precària que els seus antecessors, els paios, procedents majoritàriament de les províncies extremenyes i andaluses, que havien anat abandonant les casetes a mesura que se’ls adjudicaven els pisos. A partir de la proliferació de la gent que s’enquibia en petits poblats o rellogats en pisos, l’Ajuntament va estudiar la possibilitat de fer créixer la ciutat, mitjançant un pla urbanístic, de manera que s’estengués d’una forma mes o menys ordenada, més enllà dels límits prefixats. Una de les sortides era traspassar el Clot i edificar cap a la zona d’hortes de Sant Martí de Provençals situada entre Sagrera, Poblenou i els límits de Sant Adrià. La manera com es pensava dur-ho a terme era molt diferent de com 60 anys abans preveia fer-ho el Pla Cerdà (que inicialment anava d’Hostafrancs al Besòs). Paral·lelament es va reprendre amb més força l’ambiciós projecte estatal de construir en pocs anys mig milió d’habitatges que fossin assequibles als obrers, alhora que es fomentava la iniciativa privada. Per aquest motiu els anys 40 es van constituir organismes com el Patronato Provincial de la Vivienda, l’Instituto Municipal de la Vivienda (02) —més tard Patronato Municipal— o l’Obra Sindical del Hogar y de Arquitectura, dependent del Sindicato Vertical, promotora dels blocs del polígon Parera.
17 auro invento-03-novembre 2021
Dos capítols del llibre "Parera", editat per l'empresa pública Adigsa de la Generalitat de Catalunya el 1995. Dedicat al barri que l'Obra Sindical del Hogar va construir als anys cinquanta a La Verneda de Sant Martí.
