Conte: Juli i les abelles

Hola, noi@s!

Sóc en Juli. Tinc una edat aproximada a la vostra, i visc a la part alta d'un turó, en un poblet anomenat Vilopriu. M'he animat a escriure aquesta història perquè fa un temps em va passar la cosa més curiosa que us pugueu imaginar.

El que us explicaré va fer que m'adonés que tots nosaltres som només una part més del món que ens envolta, i per això l'hem de cuidar.

Voleu saber-ho?

Doncs endavant!

Veureu... Un matí de primavera vaig sortir de casa meva. El sol s'escolava entre els arbres i feia dibuixets a l'herba. Com cada dia, vaig córrer turó avall. M'encanta notar com el meu cos va quasi més de pressa que els meus peus.

Mentre corria, vaig sentir una veu que em cridava: - Juli!

Vaig frenar en sec, vaig mirar cap amunt, cap als costats, però no veia res.

- Juliiiii!- em deien diverses veus alhora. Vaig tornar a mirar i res de res...

- Juuuuuullliiiiiiiiii, aquí dalt!- Vaig mirar, i l'única cosa que vaig veure van ser quatre ocells, amb unes plomes molt boniques de colors. Em vaig fregar els ulls i les orelles, vaig sacsejar el meu cap i vaig tornar a mirar.

Els quatre ocells seguien allà, immòbils, mirant-me amb els seus ulls ametllats i apuntant-me amb el bec.

- Som nosaltres: Boscà, Sofia, Camil·la i Valentina, els teus amics de l'escola -em deien, mentre saltironejaven de branca en branca-. No ens coneixes?

No m'ho podia creure. Aquells ocells parlaven, i efectivament, es deien com els meus amics de

l'escola.

- Hola, amiguets –vaig dir jo, encara sorprès- Què feu aquí disfressats d'ocells?

- És que avui hi ha mercat a la plaça del poble –va dir en Boscà- i hi ha una parada de disfresses màgiques. Nosaltres hem comprat aquestes d'ocells. T'agraden?

- Sí -els vaig dir-, anem-hi a comprar-ne una per a mi!

Vaig córrer camí avall, però com que els meus amics volaven molt de pressa per sobre del meu cap, quan vaig arribar a la plaça ells ja m'estaven esperant, aturats a la teulada de la botigueta de disfresses.

- Senyor, senyor, si us plau, no tindria una disfressa d'ocell per a mi? -li vaig demanar al venedor.

- Hola, Juli, t'estava esperant -va dir el mag de la botigaels teus amics em van dir que vindries. Les disfresses d'ocell se m'han acabat, però tinc aquesta d'abella especialment per tu. Sé que t'agradaria vestir com els teus amics, però ser diferent no està gens malament, i les abelles, a més de volar, poden fer moltes altres coses, ja ho entendràs.

Vaig agafar la disfressa sense preguntar. Hi havia alguna cosa en aquell senyor que m'inspirava confiança. Me la vaig posar, i les ales van començar a moure's molt de pressa, i sense adonar-me’n estava volaaaaaaaannnttttt!!!

Tots vam riure i ens vàrem posar a volar, pujant, baixant, i jugant a fet i amagar entre els arbres.

Durant molta estona en Boscà, la Sofia, la Camil·la, la Valentina i jo vam volar sense parar per damunt del prat. Després, vam batre les ales per veure, des de dalt, els gira-sols de Colomers, els raïls del tren que s'atura a Camallera, la petita ermita de Valldevià, el castell de Sant Mori... va ser un vol meravellós.

Després, vaig veure sota els meus ulls un camp de color violeta, que desprenia una deliciosa olor de lavanda. Com que era una abella, vaig baixar en picat a xuclar el nèctar de les flors. Als meus amics, com eren ocells, no els agradaven les flors i van seguir volant.

Quan me'n vaig voler adonar, estava envoltat d'un eixam d'abelles que xuclaven i xuclaven les flors sense parar. Després, una d’elles, que semblava la cap, va donar una ordre i totes aixecaren el vol. Com les abelles som molt obedients, les vaig seguir sense piular encara que no sabia on es dirigien.

Lluny, hi havia un rusc, és a dir una casa d'abelles, a la qual totes vam anar entrant d'una en una. A la porta, una abella abellot, que segons sembla era l'encarregada de fer el recompte, em va fer aturar, mentre cridava: Una invasora!!! Les potes em tremolaven de por. No havia fet res, però m'havien descobert.

Van sonar totes les alarmes i de seguida quatre enormes abellots em van aixecar a coll, mentre cridaven: Deixeu pas a la guàrdia reial. Hi ha una invasora al rusc!!! En un tres i no res, em van portar a la cambra de l'abella reina, que era qui manava allà.

La reina, una abella molt més gran que les altres, que estava estirada en un divan mentre unes abelles abellots li feien aire amb un enorme ventall, em va mirar fixament i em va dir: - Què hi fas aquí? Ets una espia? Qui t'envia?

- Jo, jo, jo - li vaig contestar, quequejant i sense saber què dir.

- Silenci - va dir la reina- no sé què pretens, però has entrat sense permís en el meu rusc i has de pagar per això. A la guàrdia!

Quatre abellots, amb uns bíceps enormes a cada pota, van entrar a la carrera i em van immobilitzar contra la paret.

- Dueu-lo a la presó- va dir l'abella reinasense pol·len ni nèctar fins que jo ho ordeni, o fins que ens digui per què ha vingut.

Els guàrdies em van tirar de mala manera al terra de la cel·la. Tot estava fosc i jo tremolava de fred i de por. Vaig pensar: d'aquí una estona m'esperen a casa per sopar i no hi podré anar. En aquest moment es va tancar la porta darrere meu, fent un soroll terrorífic i deixant-me empresonat en aquell horrible lloc.

Vaig estar així una estona, després em vaig recuperar a poc a poc. Segons havia llegit no sé on, en aquestes situacions cal aguditzar l'enginy i mantenir la força mental. Així que vaig començar a pensar molt de pressa, per buscar una solució. Quan vaig creure haver-la trobat, vaig cridar: - Guàrdies, guàrdies, veniu.

- Què et passa a tu ara? -em va dir un abellot malhumorat, al qual els meus crits havien interromput una partida de pòquer, on ja havia perdut un ull de la cara. Encara sort que li quedaven els altres quatre.

- Vull que em porteu a veure la reina, li haig de dir una cosa.

Rondinant per la seva dura vida de carceller i la seva poca sort en el joc, va cridar els altres tres membres de la guàrdia i entre tots em van portar a coll a la cambra reial. La reina, grassa senyorassa, estava, com sempre, endrapant gelea reial.

- Aquesta un dia explotarà -va pensar per dins l'abellot carcerari, i només va afegir-: Majestat, l'abella invasora li vol dir una cosa.

- Què vols tu ara? -em va dir l'abella reina amb la boca plena-, no em deixen ni menjar tranquil·la.

- Majestat del regne de les abelles, la més bella de tots els éssers que volen... -vaig començar humilment.

- Talla el rotllo -va dir la senyorassa- i vés al gra.

- És que he pensat que podia fabricar una cosa que us podria ser de molta utilitat al vostre regne. Us ho podria fer si, a canvi, em deixeu en llibertat -vaig deixar anar tot seguit-. Perquè ja veig que sí, que treballeu molt, ho reconec, però amb molt poca imaginació. Sempre feu el mateix. Vinga mel daurada i vinga cera blanca per a construir els vostres ruscos. Porteu així tota la vida. Si aconsegueixo fabricar-vos espelmes de colors, tindria un detall magnànim per a aquesta pobra presonera? -vaig dir mirant humilment a terra.

- Ha, ha, ha! -va riure-. Les espelmes les fan els humans, i són ells els qui hi posen color. Encara que, ben pensat, si nosaltres les féssim ja acolorides, potser ens deixarien una mica més de mel, que quan omplim les bresques se l'emporten, perquè diuen que ens en sobra. Bé,

d'acord, si ho aconsegueixes seré generosa amb tu, encara que em sembla que no serà possible i et cauran les ales de tant vell en el meu rusc. Ha, ha, ha!

- Mai no diguis que algú no pot fer alguna cosa que es proposi. Només necessito que em deixis sortir una estona a l'exterior -li vaig respondre, mirant-la fixament als seus enormes ulls.

- Ha, ha, ha! -va tornar a riure la reina-. Tu et penses que sóc babaua i et deixaré sortir, perquè no tornis. Abellots reials, acompanyeu-lo i no el perdeu de vista ni un segon! No em refio ni un pèl reial d'aquesta abella.

Vam sortir d'una en una del rusc i alçàrem el vol; tenia tot el pla al meu cap. L'única cosa que havia de fer era agafar herba per a les espelmes verdes, pètals de gira-sol per a les espelmes grogues i pètals de rosella per a les espelmes vermelles. I per allí hi havia molta herba, i moltes roselles i gira-sols. Així que aviat en vaig tenir prou i els vaig dir als abellots que podíem tornar al rusc.

Un cop a la meva cel·la, em vaig posar a picar els ingredients per separat i així vaig obtenir un líquid de color verd, un altre groc i un altre vermell. Després em vaig posar a rascar les parets de la cel·la, fins que vaig tenir tres muntijols de cera, amb els quals vaig poder fer tres espelmes. Ja ho tenia tot, només calia fabricar-les.

Vaig agafar el primer muntijol de cera, el vaig escalfar amb les meves mans i el vaig barrejar amb l'herba verda. Ho vaig pastar bé, com si fos plastilina, i aviat vaig tenir una espelma de color verd. Després vaig fer el mateix amb els altres dos muntijols i de seguida vaig tenir tres boniques espelmes: una verda, una altra vermella i una altra groga.

Però us estareu preguntant: totes les espelmes tenen metxes, per a poder-les encendre i que puguin lluir, i aquestes que tu has fet no en tenen.

Casualment sempre porto, pel que pugui passar, una corda de cotó a la butxaca. La vaig tallar en tres trossets i vaig posar les metxes a les espelmes de colors.

Com que ja tenia muntades les meves boniques espelmes, vaig cridar els abellots de la guàrdia, que continuaven jugant-se les ales a les cartes: -Eh, nois, ja estic- els vaig dir a crits.

Aviat va aparèixer el guàrdia d'abans que, com seguia amb la mala ratxa, a més de borni, ja només tenia una ala i caminava de mal borràs.

De seguida em van portar a presència de la reina, que seguia menja que menja gelea reial i tenia tota la cara empastifada d'aquella substància groga que tant li agradava. Li vaig mostrar orgullós les meves tres espelmes de colors i la reina es va quedar tan impressionada que va deixar de menjar durant una estona. Quan va recobrar forces em va dir: -Has fet el que vas dir. Per això, jo, la reina, complint la meva promesa, et concedeixo la llibertat. Però, si us plau, abans de marxar, explica'm com ho has fet.

Llavors li vaig dir tota la veritat: que era un nen disfressat, que sense saber com, m'havia trobat enmig de l'eixam de la seva majestat i que, sense voler, m'havia introduït en el seu regne.

- D'acord, d'acord, i això de les espelmes com ho has fet?- va dir ella intrigada. -Però abans que em diguis res, que vingui la ministra d'indústria del rusc- va ordenar als seus fidels abellots.

La funcionària va acudir brunzint i es va posar a prendre nota de tot el que jo li deia en una tauleta de cera que tenia gravada en la pasta l'escut real. Quan vaig acabar, la reina va fer alguna cosa que mai feia: baixar del divan i abraçar-me emocionada. Em va deixar ben empastifat, però li vaig agrair el gest.

Els abellots de la guàrdia reial, formant una escorta d'honors, em van acompanyar a casa.

Llàstima que, com era de nit, ningú no ens va veure i no vaig poder presumir davant en Boscà, la Sofia, la Camil·la i Valentina.

Des de llavors, cada 24 d'abril, pel meu aniversari, les meves amigues les abelles em deixen a l'ampit de la finestra un recipient amb mel i espelmes de colors. I mai no em falta el potet de gelea reial que m'envia sa majestat, la reina del rusc.