El senyor Pickwick by La biblioteca

Charles Dickens El senyor Pickwick i els seus amics

Un casual espectador -afegeix el secretari, a les notes del qual devem la segu ent relació-, un espectador, tal vegada no hauria notat res d’extraordinari en la testa calba i les rodones ulleres expressament adrec ades a la cara d’ell (del secretari), durant la lectura de les susdites resolucions. Però per a aquells que sabien que el cervell gegantí de Pickwick treballava sota aquell front, i que els ulls radiants de Pickwick espurnejaven darrera aquelles ulleres, l’espectacle era d’interès assenyalat. Allí seia l’home que havia anat remuntant fins a llur deu els abundosos estanyols de Hampstead, i havia agitat el món científic amb la seva Teoria dels Caps Grossos, ara tan calmós i tan impertorbat com les aigu es profundes d’aquells en un dia de gelada, o un espècimen soliu d’aquests en el més íntim racó d’una gerra d’argila. I, ah! com esdevingué l’espectacle de forc a major interès quan, aviant-se ell a plena vida i animació, en esclatar un crit simultani de “Pickwick!” entre els seus seguidors, aquell home il·lustre pujà a pleret a la cadira Windsor, on prèviament havia segut, i parlà al club que ell mateix

havia fundat! Quin estudi per a un artista no comportava aquella escena trasbalsadora! L’eloqu ent Pickwick, amb una mà graciosament amagada darrera els faldons del seu frac i l’altra onejant en l’aire per a ajut de la seva abrandada declamació, mostrava, en son enlairament, els seus pantalons colants i les seves polaines que, si haguessin arrecerat un home corrent, bé haurien passat desatesos, però que, quan Pickwick els “vestia” a ells -si podem emprar aquesta expressió- inspiraven involuntària cohibició i respecte. A son volt tenia els homes que espontàniament es llanc aven a participar dels perills dels seus viatges i estaven destinats a compartir les glòries dels seus descobriments. A la seva dreta seia Tracy Tupman, el massa sensible Tupman, que al seny i a l’experiència d’anys més assaonats afegia l’entusiasme i l’ardor d’un noi en la més interessant i perdonable de les febleses humanes: l’amor. El temps i les viandes havien expandit la seva figura, en altre temps romàntica; l’armilla de seda negra havia anat expandint-se i expandintse; polzada per polzada havia anat

desapareixent la cadena d’or, al seu dessota, del camp visual de Tupman, i gradualment l’espaiós sotabarba havia envai t les fronteres de la corbata blanca; però l’ànima de Tupman no coneixia transmudanc a: encara l’admiració del bell sexe era la seva passió cabdal. A l’esquerra del seu gran capitost, seia el poètic Snodgrass i vora d’ell el deportiu Winkle: el primer poèticament embolcallat en un misteriós abric blau amb el coll guarnit de pell de ca; i comunicant el darrer un addicional esclat a la nova i verda casaca cac adora, corbata escocesa i calces de burell ajustadíssimes.

L’autor i la seva obra

Charles Dickens va néixer a Landsport, Hampshire, el 1812 i va morir a Gadshill, Kent, el 1870. Fill d'un funcionari, la seva infantesa va ser trista a causa dels problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra narrativa. Va treballar en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel seu pare —que havia estat a la presó— li va permetre d'anar a l'escola i, posteriorment, de treballar a casa d'un advocat. El 1836 es va casar amb Catherine Hogarth, filla del director del

"Morning Chronicle". Entre el 1836 i el 1837 va publicar en fullets Pickwick i Oliver Twist. En aquesta segona obra és perceptible un canvi de to narratiu respecte als seus primers contes i a Pickwick; així, l'humor jovial previctorià de Pickwick dóna pas a una ambientació tètrica i melodramàtica, com si el coneixement de la vida fos més plàstic —i fins i tot tàctil— que abstracte o "adult", i els personatges restessin deformats com màscares caricaturesques creades per les pupil·les horroritzades d'un nen. Més tard va escriure, entre d’altres, La vida i les aventures de Martin Chuzzlewit (1843), resultat d'un viatge als EUA, Cançó de Nadal (1843), David Copperfield, (1849) Un conte de dues ciutats (1859) i Temps difícils (1854), en què manifesta la distanciació crítica de l'autor davant els resultats més negatius de la filosofia capitalista, sorgida amb la revolució industrial. El 1858 es va separar de la seva dona, però tampoc no va trobar l'equilibri sentimental, i aquesta inestabilitat es va filtrar a Grans esperances (1861), possiblement la seva obra més madura.

Durant l'última etapa de la seva vida va alternar la creació literària amb lectures de les seves novel·les, i l'excés d'activitat li va fer malbé la salut. La narrativa de Dickens es va imposar amb mèrits propis —fins a esdevenir una de les màximes figures de la novel·la burgesa— per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics i socials de la nova classe mitjana britànica i l'estranya vitalitat, realista i fantasmagòrica alhora, dels seus relats. De Pickwick s’ha dit que és un dels cims de la narrativa moderna, i se l’ha anomenada “el Quixot de la cultura anglosaxona”.

Comprensió 1) La il·lustració que tens aquí sota pertany al fragment que has llegit. Descriu-la.

2) Fixa’t en els mots d’aquesta frase: “Allí seia l’home que havia anat remuntant fins a llur deu els abundosos estanyols de Hampstead...” Què hi trobes, de particular? Per què? 3) Qui ha fundat el club Pickwick? 4) El senyor Tracy Tupman, malgrat ja tenir una edat, és un entusiasta de...

5) Què vol dir “El temps i les viandes havien expandit la seva figura”?

Charles Dickens. Pickwick. Edicions Proa. Biblioteca a Tot Vent, 154. Barcelona, 1972. Traducció de Josep Carner. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.