Charles Dickens Oliver entra en una casa a robar
Apressant el pas, trencaren per un camí de l’esquerra. Després de caminar un quart de milla, s’aturaren davant una casa sola voltada d’una paret, al cim de la qual Toby Crackit, sense gairebé aturar-se a prendre alè, s’enfilà en un tancar d’ulls. -El noi després -digué Toby-. Hisseu-lo; ja l’agafaré jo. Abans que Oliver hagués tingut temps de mirar al seu voltant, Sikes l’havia pres per sota els braç os i en tres o quatre segons ell i Toby jeien damunt de l’herba a l’altra banda. Sikes seguí immediatament. I tot avanç aren cautelosament cap a la casa. I ara, per primer cop, Oliver, gairebé boig de pena i terror, veié que l’escalament i el robatori, si no l’assassinat, eren l’objecte de l’expedició. Ajuntà les mans i involuntàriament proferí una ofegada exclamació d’horror. Se li posà un tel als ulls, i li vingué una suor a la cara cendrosa, les cames se li segaren, i caigué de genolls. -Aixeca’t -murmurà Sikes tremolant de ràbia, i traient-se la pistola de la butxaca-, aixeca’t, o t’escampo el cervell per damunt de l’herba.
-Oh!, per amor de Déu, deixeu-me anar! cridà Oliver-; deixeu-me fugir i morir pels camps. Jo no tornaré mai més a la vora de Londres, mai més!, mai més! Oh! Tingueume pietat i no em feu robar. Per l’amor de tots els brillants àngels que reposen al cel, tingueu-me pietat! L’home a qui era fet aquest prec féu un terrible jurament, i havia aixecat la pistola, quan Toby, arrabassant-la-hi, posà una mà a la boca del noi i l’arrossegà cap a la casa. -Xxt! -cridà l’home-. Això no et servirà de res aquí. Digues una altra paraula i jo mateix t’enllesteixo esbotzant-te el cap. Això no fa soroll i és igualment segur i mes suau. Vinga, Bill, desengalza el finestró. Ell està dominat, ara. Jo n’he vist de més vells que ell fer el mateix un minut o dos en una freda nit. Sikes, invocant terrorífiques imprecacions sobre el cap de Fagin per haver tramès Oliver per a aquella feina, mogué el parpal vigorosament, però sense fer gaire soroll. Després d’una estona, i d’ajudar-lo Toby, el finestró al
qual s’havia referit girà damunt els seus golfos. Era una petita gelosia a cinc peus i mig de terra, a la banda de darrera de la casa, que corresponia al safareig, al capdavall d’un passadís. L’obertura era tan petita que els habitants de la casa probablement havien pensat que no valia la pena de defensar-la més segurament; però era prou gran per deixar passar un noi de la mida d’Oliver, tanmateix. Un molt breu exercici de l’art de Sikes bastà per vèncer el baldó de la gelosia, que aviat quedà també oberta de bat a bat. -Ara, escolta, bergant -xiuxiuejà Sikes traient una llanterna sorda de la seva butxaca, i tirant tota la claror a la cara d’Oliver-; jo et ficaré aquí dintre. Agafes aquest llum; puges de puntetes els graons que et vindran dret al davant, i segueixes pel petit vestíbul a la porta del carrer; l’obres i ens deixes entrar. -Hi ha una balda a dalt de tot a la qual no podràs arribar -interposà Toby-. Enfila’t en una de les cadires del vestíbul. N’hi ha tres, Bill, amb un bonic unicorni blau i una forca
daurada damunt que són les armes de la vella. -Estigues quiet, sents? -replicà Sikes amb una mirada amenaç adora-. És oberta la porta de la sala? -De bat a bat -respongué Toby després d’espiar per assegurar-se’n-. El bo de la cosa és que sempre la deixen oberta amb una falca perquè el gos que té el llit aquí dintre es pugui passejar per tot el passadís quan està desvetllat. Ah! Ah! Barney l’ha enllaminit i se l’ha endut aquesta nit. Tan net! Encara que Crackit parlava amb un murmuri gairebé inaudible, i reia sense soroll, Sikes imperiosament li ordenà que callés i es posés a la feina. Toby complí, primer traient la seva llanterna i posant-la a terra; i després plantant-se fermament amb el cap contra la paret sota la finestra, i les mans als genolls fent un graó de la seva esquena. Encara no ho havia fet que Sikes, pujant-li al damunt, passà Oliver de peus per la finestra i, sense deixar-li anar el coll del gec, el plantà sense destorbs al sòl de dintre.
-Agafa aquesta llanterna -digué Sikes mirant dintre la cambra-. Veus els esglaons al teu davant? Oliver, més mort que viu, alenà un “Sí”. Sikes, apuntant a la porta del carrer amb el canó de la pistola, breument li aconsellà de tenir present que estava dintre l’abast del tret tot el camí, i que si vacil·lava cauria mort a l’instant. -Està fet en un minut -digué Sikes amb el mateix baix murmuri-. Així que et deixi anar fes la teva feina. Au! -Què és, això? -murmurà l’altre home. Escoltaren atentament. -No res -digué Sikes deixant anar Oliver. En el curt temps que havia tingut per a recobrar els seus sentits, el noi havia resolt fermament que, tant si moria en la temptativa com no, faria un esforç per llanç ar-se escales amunt i alarmar la família. Ple d’aquesta idea avanç à de seguida, però furtivament. -Torna! -cridà tot d’una Sikes en veu alta-. Torna! Esverat per la sobtada ruptura del mort silenci de l’indret i per un gran crit que la
seguí, Oliver deixà caure la seva llanterna i no sabia si avanç ar o fugir. El crit es repetí... un llum aparegué... una visió de dos homes aterrits i mig vestits al cim de l’escala passà davant dels seus ulls, un llampec, una remor forta, fum... un espetec no sabia on, i ell se’n tornà tambalejant. Sikes desaparegué un instant, però ja tornava a ésser dalt i l’agafà pel coll abans que la fumera s’hagués aclarit. Avià la seva pistola contra els homes que ja s’anaven retirant i aixecà el noi arrossegant-lo. -Estrenyeu més amb el braç -digué Sikes mentre el treia per la finestra-. Doneu-me un tapaboques. L’han ferit. De pressa. Maleï t siga, com sagna, aquest noi! Després hi hagué el fort sonar d’una campaneta, barrejat amb el soroll de les armes de foc, i els crits dels homes i la sensació d’ésser dut per un terreny desigual a un pas ràpid. I després les remors es feren confuses en la distància, i una sensació freda i mortal s’anà emparant del cor del noi; i ja no veié ni sentí res més.
L’autor i la seva obra
Charles Dickens va néixer a Landsport, Hampshire, el 1812 i va morir a Gadshill, Kent, el 1870. Fill d'un funcionari, la seva infantesa va ser trista a causa dels problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra narrativa. Va treballar en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel seu pare —que havia estat a la presó— li va permetre d'anar a l'escola i, posteriorment, de treballar a casa d'un advocat. El 1836 es va casar amb Catherine Hogarth, filla del director del "Morning Chronicle". Entre el 1836 i el
1837 va publicar en fullets Pickwick i Oliver Twist. En aquesta segona obra és perceptible un canvi de to narratiu respecte als seus primers contes i a Pickwick; així, l'humor jovial previctorià de Pickwick dóna pas a una ambientació tètrica i melodramàtica, com si el coneixement de la vida fos més plàstic —i fins i tot tàctil— que abstracte o "adult", i els personatges restessin deformats com màscares caricaturesques creades per les pupil·les horroritzades d'un nen. Més tard va escriure, entre d’altres, La vida i les aventures de Martin Chuzzlewit (1843), resultat d'un viatge als EUA, Cançó de Nadal (1843), David Copperfield, (1849) Un conte de dues ciutats (1859) i Temps difícils (1854), en què manifesta la distanciació crítica de l'autor davant els resultats més negatius de la filosofia capitalista, sorgida amb la revolució industrial. El 1858 es va separar de la seva dona, però tampoc no va trobar l'equilibri sentimental, i aquesta inestabilitat es va filtrar a Grans esperances (1861), possiblement la seva obra més madura. Durant l'última etapa de la seva vida va
alternar la creació literària amb lectures de les seves novel·les, i l'excés d'activitat li va fer malbé la salut. La narrativa de Dickens es va imposar amb mèrits propis —fins a esdevenir una de les màximes figures de la novel·la burgesa— per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics i socials de la nova classe mitjana britànica i l'estranya vitalitat, realista i fantasmagòrica alhora, dels seus relats.
Comprensió 1. A l’Anglaterra victoriana, l’orfe Oliver Twist es veu immers en una banda de nens delinquents dirigits pel murri Fagin i el cruel Bill Sikes. En el fragment donat, per què Oliver està gairebé boig de pena i terror? 2. Quina és la missió d’Oliver? 3. Vol robar, l’Oliver? Què pensa fer? 4. Qui apareix, a dalt de l’escala? Què passa? 5. Com acaba l’escena, l’Oliver?
Charles Dickens, Oliver Twist. Enciclopèdia Catalana, SA. Col·lecció Clàssics de la Literatura Universal, 13-14 (Edició per a EL OBSERVADOR). Barcelona, 1992. Traducció de Pau Romeva. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.