L'atac dels taurons by La biblioteca

Ernest Hemingway L'atac dels taurons

-Galanos -digué en veu alta. Havia vist ara la segona aleta que venia darrere de la primera i els havia identificat com els taurons de musell en forma de pala per la bruna aleta triangular i els amplis moviments de cua. Havien captat el rastre i estaven excitats i en l’estupidesa de la seva voracitat estaven perdent i recobrant l’aroma. Però s’acostaven sense parar. El vell amarrà l’escota i barrà la canya. Després agafà el rem al qual havia lligat el ganivet. L’aixecà el més suaument possible, perquè les seves mans es rebel·laven contra el dolor. En acabat les obrí i tancà suaument per desenganxar-les del rem. Les tancà amb fermesa perquè ara aguantessin el dolor i no cedissin, i clavà la vista en els taurons que s’apropaven. Podia veure’n els caps amples i aixafats de punta de pala i les amples aletes pectorals de blanca punta. Eren uns taurons odiosos, pudents, menjadors de carronya, i també uns assassins, i quan tenien gana eren capaços de mossegar un rem o un timó de

vaixell. Aquests eren els taurons que tallaven les potes de les tortugues quan nedaven adormides per la superfície, i atacaven un home a l’aigua si tenien gana encara que l’home no dugués a sobre sang ni mucositat de peix. -Ai! -digué el vell-. Galanos. Veniu, galanos! Vingueren. Però no vingueren com ho havia fet el mako. L’un virà i es perdé de vista, cap avall, i pel sotrac del bot el vell sentí que el tauró escometia el peix i li feia estrebades. L’altre mirà el vell amb els seus ulls grocs enfonsats i tot seguit vingué ràpidament amb el mig cercle de mandíbula oberta per escometre el peix on ja havia estat mossegat. Després aparegué clarament el seu cap bru, i una mica més enrere el lloc on el cervell s’unia a l’espina dorsal, i el vell clavà el ganivet que havia lligat al rem en l’articulació. L’enretirà i el tornà a clavar en els ulls grocs de felí del tauró. El tauró deixà anar el peix i lliscà cap avall empassant-se el que havia agafat mentre moria.

El bot encara trontollava pels estralls que l’altre tauró estava fent al peix, i el vell arrià l’escota perquè el bot virés en rodó i fes sortir de sota el tauró. Quan va veure el tauró, s’inclinà sobre la borda i li clavà força ganivetades. Només trobà carn, i la pell estava endurida i tot just pogué fer-hi entrar el ganivet. Els cops no només li van fer mal a les mans, sinó també a l’espatlla. Però el tauró pujà ràpid, tragué el cap i el vell l’encertà en el mateix centre d’aquell cap pla mentre el musell sortia de l’aigua i s’enganxava al peix. El vell enretirà la fulla i clavà el ganivet un altre cop al tauró exactament en el mateix lloc. Encara estava enganxat al peix amb les seves mandíbules, i el vell li clavà el ganivet en l’ull esquerre. El tauró seguia enganxat al peix.

L'autor i la seva obra

Ernest Hemingway va néixer a Oak Park, Illinois, el 1899 i va morir a Ketchum, Idaho, el 1961. Integrat en la Generació Perduda, basà les seves novel·les en experiències personals i usà la guerra com a fons dramàtic dels seus escrits, on, formalment, es caracteritza per un estil de conversa amb frases curtes. Un adéu a les armes (1929) va ser producte de la seva actuació al front italià durant la Primera Guerra Mundial. El 1937 va ser corresponsal de guerra als fronts d'Aragó, visqué els bombardeigs de Barcelona de l'abril del 1938, i al novembre, la batalla de

l'Ebre. D'aquestes experiències, en van sorgir una sèrie de reportatges per a diversos periòdics nord-americans i la novel·la Per a qui toquen les campanes (1940). També va escriure Mort a la tarda (1932), La quinta columna (1938), Més enllà del riu i sota els arbres (1950) i El vell i la mar (1952), pel qual li fou concedit el premi Pulitzer. Va rebre el premi Nobel de literatura el 1954. Internat sovint en centres frenopàtics, se suïcidà en ser-li diagnosticat un càncer.

Comprensió 1) Com s'ha fet, el vell, una llança? 2) Com tenen el cap, els galanos? 3) Per què el vell els odia? 4) Què és, un mako? 5) Per què el segon tauró no deixa anar el peix tot i que el vell li clava i li reclava el ganivet?

Ernest Hemingway. El vell i la mar. El fragment reproduït és una traducció lliure de l’edició feta per Alborada Ediciones, S.A., dins la col·lecció “La locomotora”, 11. Madrid, 1987. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.