Baronessa d’Orczy Fugida de París
Recentment, un elevat nombre d’aristòcrates havien aconseguit fugir de Franç a, i havien arribat a Anglaterra sans i estalvis. Corrien curiosos rumors sobre aquestes fugides. Es produï en amb massa freqü ència i eren singularment agosarades. La ment del poble s’excitava i imaginava coses estranyes al voltant de tot això. El sergent Grospierre havia estat enviat a la guillotina perquè havia deixat escapar per la Porta del Nord tota una família d’aristòcrates, que van passar davant dels seus propis nassos sense que ell se n’adonés. Es deia que aquelles fugides estaven organitzades per un grup d’anglesos [...] dirigits, segons semblava, per un home el valor i l’audàcia del qual eren gairebé fantàstics. Es contaven estranyes històries sobre com ell i els aristòcrates rescatats s’havien tornat de sobte invisibles en arribar a les barricades, i havien passat per les portes gràcies a una intervenció clarament sobrenatural. Ningú no havia vist mai aquells anglesos misteriosos. Quant al seu cap, no es parlava mai d’ell, si més no, no sense una
certa esgarrifanç a supersticiosa. Durant el dia, el ciutadà Foucquier Tinville [primer president del Comitè de Salut Pública] solia rebre de forma misteriosa un tros de paper. De vegades se’l trobava a la butxaca de la seva jaqueta. D’altres, l’hi lliurava algú d’entre la multitud quan es dirigia a celebrar la sessió del Comitè de Salut Pública. El paper contenia sempre una breu notícia sobre el fet que el grup d’anglesos que es ficaven on no els demanaven havia entrat en acció, i venia sempre firmat amb un signe dibuixat en vermell: una petita flor amb forma d’estrella que a Anglaterra anomenem “pimpinella escarlata”. Al cap de poques hores d’haver rebut aquell avís insolent, els ciutadans del Comitè de Salut Pública s’assabentaven que diversos nobles i aristòcrates havien aconseguit arribar fins a la costa i, estalvis, havien emprès el viatge cap a Anglaterra. Els guàrdies de les portes d’havien duplicat. Els sergents que els manaven havien estat amenaç ats amb la mort, alhora que s’oferien magnífiques recompenses per la captura d’aquells anglesos insolents i atrevits.
S’havia promès una suma de cinc mil francs a l’home que aconseguís atrapar el misteriós i escapolís personatge anomenat Pimpinella Escarlata. Tothom pensava que aquest home seria el sergent Bibot. [...] Així, el poble venia un dia rere l’altre a observar-lo a la Porta de l’Oest, amb el fi d’estar present quan enxampés un aristòcrata fugitiu que potser aniria acompanyat d’aquell misteriós anglès. -Bah! -deia en aquell moment al seu caporal de confianç a-. El ciutadà Grospierre era un estúpid. Sóc jo qui hauria d’haver estat la setmana passada a la Porta del Nord. [...] -Com va passar, ciutadà? -va preguntar el caporal. -En Grospierre era a la porta, intentant vigilar amb gran atenció -va començ ar dient Bibot amb aire molt pompós, mentre la gentada s’amuntegava al seu voltant per escoltar amb ànsia el que explicava-. Tots hem sentit parlar d’aquest anglès que es fica allà on no el demanen, d’aquest maleï t Pimpinella Escarlata. Us juro que no passaria per la meva porta ni que fos el
mateix dimoni. En Grospierre, però, era un estúpid. Els carros del mercat travessaven les portes. Un d’ells anava carregat amb caixes i el conduï a un vell. Al seu costat, hi anava un noi. En Grospierre estava borratxo, encara que pensés que era molt llest. Va mirar per dins la majoria de les caixes i, com que va veure que eren buides, va deixar passar el carro. Una remor de ràbia i de menyspreu es va estendre per aquell grup de gent miserable i mal vestida que s’amuntegava al voltant del ciutadà Bibot. -Mitja hora més tard -va continuar dient el sergent- va arribar un capità de la guàrdia acompanyat d’un escamot d’una dotzena de soldats. “Ha passat un carro per aquí?”, va preguntar ansiosament a en Grospierre. “Sí”, li va contestar, “tot just fa mitja hora”. “I has permès que s’escapés!”, va exclamar furiosament el capità. “Aniràs a la guillotina per això, ciutadà sergent! En aquell carro, hi anava amagat el duc de Chalis amb tota la seva família!” “Què?!”, va fer en Grospierre aterrit. “El que sents. I el que conduï a no era altre que aquell maleï t anglès: la Pimpinella Escarlata”.
La història va ser acollida amb grunys d’abominació. El ciutadà Grospierre havia pagat amb la seva sang a la guillotina, però que estupid que havia estat! Que estúpid! Llavors en Bibot va esclatar a riure tan fort, que va passar una estona abans que pogués continuar la narració. En acabat, va dir: -“Empaitem-los!” -va cridar el capità als seus homes. “Penseu en la recompensa i afanyem-nos. No poden haver arribat gaire lluny”. Després de dir això, va travessar la porta com una exhalació, seguit dels dotze soldats. -Però ja era massa tard! -va exclamar la multitud forç a excitada. -A ben segur que no els van atrapar! -Maleï t Grospierre! Ja n’era, d’estúpid, ja! -Massa poc, el càstig que va rebre! -I pensar que tot va ser per no escorcollar totes les caixes! Aquests comentaris, emperò, semblaven divertir molt el ciutadà Bibot. Ara reia tant, que li feia mal un costat, alhora que les llàgrimes li lliscaven per les galtes. -No, res de tot això! -va poder dir a la fi-. Els aristòcrates no eren a dins del carro.
Qui el conduï a no era la Pimpinella Escarlata! -Què? -No! El maleï t anglès s’havia disfressat de capità de la guàrdia, mentre que els aristòcrates eren tots els seus soldats! Baronessa d’Orczy, La Pimpinella Escarlata. El fragment reproduï t és una traducció lliure de l’edició feta el 2004 per Editorial Extremadura, S.A. Col·lecció “Biblioteca de Aventuras”.
L’autora i la seva obra
La baronessa d’Orczy va néixer a Tarnaö rs (Hongria) el 1865 i va morir a Montecarlo el 1947. Com tots els nobles, tenia un nom forç a llarg. El seu era: Emma (o Emmuska) Magdalena Rosalia Maria Josepa Bàrbara Orczy. Va estudiar a Brussel·les i a París. Uns anys més tard, es va traslladar a Londres per dedicar-se a pintar. Després de viatjar per diversos paï sos, es va casar amb el pintor Montague Barstow i va establir-se definitivament a Londres. A principis del segle XX, es va iniciar en la literatura, en concret en el gènere policíac, i va crear (en col·laboració amb el seu marit) el personatge d’El vell en l’angle, un detectiu
que presentava una imatge totalment contrària a la de Sherlock Holmes. En total va escriure dotze narracions amb aquest protagonista, i les seves històries van servir de base a grans autors de la novel·la de misteri, com Ellery Queen, Patricia Highsmith o Agatha Christie. Però l’autèntic èxit d’Emmuska Orczy va ser la Pimpinella Escarlata. Atreta per la Revolució francesa, es va documentar profundament sobre aquesta època i la seva història, i va crear un personatge audaç i aventurer que va protagonitzar una sèrie de quinze novel·les, la primera de les quals va aparèixer el 1905. Aquest heroi anglès es dedica a alliberar els nobles i els aristòcrates francesos de la guillotina i a portar-los fins a les illes britàniques, on podran iniciar una nova vida. Les seves aventures s’inicien el 1792, l’any de la instauració de la República francesa.
Comprensió 1. 1) Explica amb les teves paraules com la Pimpinella Escarlata va enganyar el sergent Grospierre. 2. 2) Fes una redacció en què la Pimpinella burla ara el sergent Bibot i torna a sortir de París amb una família d'aristòcrates. Evidentment, l'engany no pot ser el mateix que el del sergent Grospierre. 3. 3) Què en saps, de la Revolució Francesa? Espavila't i fes un esquema de les seves etapes i dels seus personatges principals. 4. 4) La Pimpinella Escarlata és, en realitat, sir Percy Blakeney, amic personal del príncep de Gal·les i la primera fortuna de Gran Bretanya. És un home alt i ben plantat, però molt avorrit i curt de gambals. O si més no, això és el que sembla... A qui et recorda, aquest personatge? Començ a per Z... 5. 5) De fet, la Pimpinella Escarlata és el primer heroi que té una identitat oculta. A partir d'ell, hi ha hagut molts altres herois i superherois (i superheroï nes,
és clar) amb una doble identitat. Fes-ne una llista.
Baronessa d’Orczy, La Pimpinella Escarlata. El fragment reproduï t és una traducció lliure de l’edició feta el 2004 per Editorial Extremadura, S.A. Col·lecció “Biblioteca de Aventuras”. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.