El club de Groucho Marx by La biblioteca

Groucho Marx El club de Groucho Marx

Fa uns quants anys, després de pressions considerables, vaig accedir a afiliar-me a una destacada organització teatral. Per una estranya coincidència es deia el Club Delaney. Allà, entre aquelles sagrades parets dedicades a Thespis, vaig pensar que ens asseuríem a passar la vetllada amb les nostres copes de conyac i les nostres pipes ben carregades per parlar de Chaucer, de Charles Lamb, de Ruskin, de Voltaire, de Booth, dels Barrymore, de la Duse, de Shakespeare, de la Bernhardt i de totes les altres figures legendàries del teatre i de la literatura. La primera nit que hi vaig passar, hi vaig trobar trenta-dos consocis jugant al pòquer amb cartes marcades, cinc membres tirant uns daus trucats sobre una estora sospitosament bruta, i quatre associats més ficats en sengles cabines telefòniques tot parlant amb dones que van resultar ser les esposes d’altres membres del club. Poques nits després, el club va celebrar un banquet. No en recordo ben bé el motiu. Crec que era per afalagar un dels membres que havia aconseguit esquivar la policia durant més d’un any. Les taules

eren llargues i estretes, i a no ser que s’hi arribés cap a les tres de la tarda, era impossible escollir els teus companys de taula. Aquella nit concreta em vaig asseure amb un barber que m’havia escabetxat moltes vegades, tant socialment com amb la navalla. En un moment donat va passejar la vista pel menjador, en acabat es va girar cap a mi i em va dir: -Groucho, no hi ha dret, estan admetent una sèrie d’associats que fan fàstig. Em vaig estimar més ignorar aquesta observació i vaig intentar de parlar- li de Chaucer, de Ruskin i de Shakespeare, però ell ja havia sintonitzat per anar contra les màquines elèctriques d’afaitar, considerant-les un cop mortal per a l’art de Fígaro, de manera que vaig callar i vaig continuar bevent. L’endemà, vaig enviar un telegrama al club que deia: ELS DEMANO QUE ACCEPTIN LA MEVA RENÚNCIA. NO VULL FORMAR PART DE CAP CLUB QUE M’ACCEPTI COM A MEMBRE.

Groucho i la Llei Seca No és motiu per sentir-se’n orgullós, però durant els tretze anys de prohibició, crec que el meu fill Arthur va merèixer l’honor de ser el contrabandista de licors més jove d’Amèrica. [...] Llavors l’Arthur tenia tres mesos. Ignoro si això que diré és costum avui dia, però en aquella època els nens duien vestits llargs i flotants. A Vancouver, hi havíem comprat dues ampolles de whisky canadenc. Segons era norma, quan es tornava a entrar als Estats Units, els equipatges s’escorcollaven per si amagaven contraban. La meva dona va ficar el nostre licor il·legal dins dels plecs del vestit de l’Arthur. Quan els artistes de varietats van entrar a la duana, els empleats van buscar en els seus baguls, en les maletes, en els decorats i en altres llocs adequats per amagar-hi res, però els vam enganyar, perquè no van sospitar mai que aquell prototip de la maternitat americana i el seu nen innocent estiguessin introduint il·legalment en el país dues ampolles d’aigua de foc.

La conclusió d’aquesta història és que si intentes passar res de contraban, ho has de fer amb una mare i un bebè amb vestit llarg i flotant. La Prohibició no només va tenir moltes conseqüències per a mi, sinó que també en va tenir per a la resta del país. Estic convençut que moltes persones ben intencionades que la varen votar i aprovar, ho van fer perquè estaven convenc udes que només passarien unes poques setmanes abans que tothom estavellés contra les parets les ampolles que els quedaven i acceptessin l’Esmena. Aquesta no és una observació especialment original, però el món és ple de gent que creu que pot governar la vida dels altres només aconseguint que s’aprovi una llei. Als Estats Units hi ha grans grups que, si els fos possible, prohibirien l’ús de tot el que personalment no els agrada: fumar, beure, ballar, anar al cinema, menjar salami, i, si es pogués regular, fins i tot l’amor. Ara sabem l’èxit que va tenir l’Esmena número divuit. No només no va impedir que la gent begués, sinó que va ajudar a

crear les grans bandes de malfactors que, ara per ara, són gairebé tan poderoses com el Govern. [...] Milions de persones, abstèmies durant tota la seva vida, que no havien estat mai en una taverna o en un cabaret i que experimentaven una indiferència absoluta cap a les alegries d’un highball o d’un Martini, van sentir de sobte un gran interès per l’alcohol. Jo vaig ser un d’aquests milions. No havia begut mai abans del 16 de gener del 1920. No era que desaprovés la beguda des d’un punt de vista moral; senzillament, no m’agradava el gust de l’alcohol. De fet, continua sense agradar-me. Bec de tant en tant, en reunions, per evitar que m’atrapin estant sobri. Però amb l’adveniment de la Prohibició, vaig arribar a la conclusió que, si consideraven l’alcohol il·legal, era perquè havia de tenir alguna cosa especial que jo encara no havia descobert.

L’autor i la seva obra

Groucho Marx és el més caristmàtic del germans Marx, una família d’actors cinematogràfics nord-americans composta per Leonard (Nova York 1891 — 1961; "Chico"), Arthur (Nova York 1893 — 1964; "Harpo"), Julius (Nova York 1895 — Los Angeles 1977; "Groucho"), Milton (Nova York 1894 — Palm Springs, Califòrnia 1977; "Gummo") i Herbert (Nova York 1901— Palm Springs, Califòrnia 1979; "Zeppo"). Tot i que en algun moment van treballar junts, només Chico, Harpo i

Groucho formaren l'equip que tingué una projecció internacional. Les escenes jocoses, d'una comicitat desllorigada, agressiva i carregada d'una crítica — bàsicament social— implacable, són completades per aquelles en què Chico — pianista— i Harpo —arpista—, instrumentistes notables, interpreten alguna peça musical amb absoluta serietat. Actuaren a El conflicte dels Marx (1931), Plomes de cavall (1932), Sopa d’oca (1933), Una nit a l’òpera (1935), Un dia a les carreres (1937), Una tarda al circ (1939), Els germans Marx a l’Oest (1940), Els grans magatzems (1941), Una nit a Casablanca (1946), Amor en conserva (1949), etc, gairebé totes amb l'actriu Margaret Dumont. A més de Groucho i jo, Groucho Marx va escriure, entre d’altres: Memòries d’un amant sarnós i Cartes de Groucho Marx. Amb el seu germà Chico, Groucho va protagonitzar dos programes de ràdio a principis dels anys 30. Alguns dels guions d’aquests programes estan recopilats en el llibre Groucho i Chico, advocats: els guions

radiofònics dels germans Marx (traducció de Màrius Serra; editorial Columna, 1989).

Comprensió 1) Un dels trets propis de Groucho és la ironia. Destaca tres frases iròniques del primer fragment. 2) Explica el motiu pel qual Groucho es dóna de baixa del club. Té sentit? Per què? 3) Groucho i la Llei Seca. Explica per què el seu fill Arthur es mereix l’honor de ser el contrabandista més jove d’Amèrica. 4) En aquest segon fragment, s’hi diuen un parell de coses molt importants. Quines són? 5) Aquí van tres de les moltes frases cèlebres de Groucho. Comenta la seva ironia i el seu fons seriós i de crítica: • - Es vol casar amb mi? És rica? Contesti primer la segona pregunta. • - És millor callar i semblar un babau que no pas parlar i treure de dubtes el personal. • - Sorgint del no-res, hem assolit els cims més alts de la misèria.

Groucho Marx, Groucho i jo. Cuadernos ínfimos, 79. Tusquets Editores. Barcelona, 1977. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.