Louise May Alcott El col路legi de Plumfield
-A qualsevol que m’hagués dit que en aquests últims deu anys viuríem tants i tan admirables canvis, li hagués contestat que no el creia i que es reia de mi -digué la senyora Jo (tieta Jo, com li deien els nois) a la senyora Meg, en seure un dia a la plaç a de Plumfield, mirant-se mútuament amb les cares desbordant orgull i alegria. -Aquesta és la mena de màgia que només funciona amb els diners i els bons cors. Estic seguríssima que el senyor Lawrence no podrà tenir un monument més noble que el col·legi que tan generosament va fundar amb els seus diners. I la memòria de tia March es conservarà en una casa com aquesta tant de temps com la casa existeixi -contestà la senyora Meg, que sempre es complaï a a lloar els absents. -Deus recordar que quan érem petites acostumàvem a parlar de fades i encanteris, i dèiem que si se’ns en presentés una, li demanaríem tres coses. No et sembla que a la fi s’han complert les tres coses que desitjava? Diners, fama i molt d’amor -digué la tieta Jo, arreglant-se curosament els cabells, de forma molt diferent de com ho feia quan era una noia.
-També s’han complert les meves i Amy està gaudint de les seves. Si la mare, John i Beth fossin aquí , l’obra estaria acabada i perfecta -afegí Meg amb veu tremolosa-; perquè el lloc de la mare ara és buit. Jo va posar la mà sobre la de la seva germana i les dues van romandre en silenci durant una estona contemplant l’agradable escena que tenien a la vista, barrejada amb records tristos i agradables. La veritat és que en tot allò semblava que hi havia alguna cosa de màgia, perquè el pacífic Plumfield s’havia transformat en un petit món d’activitat constant. Les casetes semblaven més hospitalàries, tenien les faç anes ben pintades, els jardinets molt ben cuidats; pertot arreu es respirava alegria i benestar, i a dalt del turó, on en un altre temps només s’hi veien àguiles voletejant, s’alç ava ara, majestuós, el formós col·legi edificat amb l’abundant llegat del magnífic senyor Lawrence. Les senderes que conduï en al turó, en un altre temps desertes, es veien ara molt fressades pels estudiants, els uns entretinguts amb els llibres i els
altres alegres i entremaliats, anant i venint d’un lloc a l’altre, gaudint tots d’allò que la riquesa, la saviesa i la benevolència els havien donat. Gairebé tocant a les portes de Blumfield es veia, entre els arbres, una bonica vil·la i una règia mansió. La primera era de Meg i la segona del senyor Lawrence, que quan es va instal·lar a prop de la seva antiga casa una fàbrica de sabó havia fugit a Plumfield, on va manar edificar la sumptuosa casa on viu ara. I d’aquí vénen els canvis i la prosperitat de Plumfield. Tot era alegria i benestar en aquesta petita comunitat; i el senyor March, com a capellà del col·legi, havia vist realitzats finalment els somnis daurats que havia estat acaronant durant tant de temps. Les germanes s’havien dividit tenir cura dels nois del col·legi, i casdascuna d’elles s’havia encarregat de la part que més li agradava. Meg era la mare amiga de les nenes; Jo, la confident i defensora de tots els joves, i Amy, la senyora “Munificència”, que amb molta delicadesa treia els entrebancs del camí per protegir els estudiants indigents, i els entretenia amb la
seva conversa agradable, tractant-los amb tanta dolç or i estima, que no ens estranya que tots l’anomenessin “la mare de l’amor”, i al col·legi el “Mont Parnàs”, tan ple era tot de música, de bellesa i de cultura! Els primers dotze nois que havien acabat els estudis del col·legi, s’havien escampat per les quatre parts del món durant aquests últims anys, però tots eren vius i recordaven amb alegria el vell Plumfield, i tenien tan present el que hi havien après, que cada dia es trobaven més animats per fer front als contratemps de la vida. Guardaven sempre en els seus cors la gratitud i el record dels alegres dies que hi van passar.
L'autora i la seva obra Louise May Alcott va néixer a Germantown, Pennsilvània, el 1832, i va morir a Boston el 1888. Va ser filla de l’educador i filòsof Amos Bronson Alcott. Amb les seves cartes Hospital Sketches (1863), on recollí les seves experiències com a infermera durant la guerra de Secessió (1861-1865), aconseguí una certa fama. Va destacar, però, sobretot, en les narracions per a la joventut: Donetes (1868), Homenets (1871), Els nois de Jo (1886), etc., que escriví amb finalitat moralitzant. Donetes és el relat semiautobiogràfic de la seva infantesa amb les seves germanes. Homenets tracta de manera semblant el caràcter i la forma de ser dels seus nebots. Els nois de Jo va completar la “nissaga de la família March”. Va morir als cinquanta-sis anys, a causa de l’enverinament per mercuri que havia contret durant la Guerra Civil.
Comprensió 1) Qui són, els protagonistes d'aquesta novel·la? 2) Quins són els tres desitjos de Jo que diu haver aconseguit? 3) Qui ha donat els diners per fundar el col·legi? 4) Què vol dir, "munificència"? 5) Què en penses, del col·legi de Plumfield? Creus que pot existir, una escola com la descrita, o bé és una utopia?
Louise M. Alcott. Els nois de Jo. El fragment reproduït és una traducció lliure de l’edició feta per Acme Agency, S. R. Lda. Buenos Aires, 1944. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.