Mark Twain Un acte de valentia
El senyor Dobbins, el mestre, havia arribat a la plena maduresa sense que li fos possible satisfer la seva única ambició. La meta de tots els seus desitjos havia estat obtenir el títol de metge, però els seus mitjans de fortuna decretaren que només seria un senzill mestre rural. Cada dia, mentre els alumnes estudiaven, treia de la seva taula un llibre misteriós i s’absorbia en les seves pàgines. Aquell llibre, el tenia sempre sota clau i no hi havia cap noi de l’escola que no tingués unes ganes boges de saber de què tractava. La curiositat els torturava, però no se’ls presentava l’ocasió de sadollar-la. Totes les noies i tots els nois tenien una teoria pròpia del que devia ser aquell llibre, no existien dues teories iguals, i no hi havia manera d’arribar a saber qui tenia raó. En el moment en què Becky passava pel costat de la taula, situada a prop de la porta, es va adonar que la clau estava posada al pany. El moment era temptador! Va mirar al seu voltant, va veure que estava sola, i als dos segons ja tenia el llibre a les mans. L’obrí amb avidesa i llegí a la primera pàgina:
“Professor X... Anatomia”. Aquesta paraula no li deia res; per tant, el va començ ar a fullejar, i el primer que li va saltar a la vista va ser una bella figura de colors, una figura humana. En aquell instant es va projectar una ombra sobre la pàgina. Tom Sawyer havia entrat a l’aula i mirava el llibre que Becky tenia a les mans i que es va afanyar a tancar, però ho va fer amb tant mala fortuna, que estripà l’interessant gravat fins a la meitat. Becky ficà el volum dins del calaix, girà la clau i se’n va anar plorant de vergonya. -Ets dolent, Tom Sawyer -li digué sanglotant-. Com t’atreveixes a espiar la gent i mirar per damunt de la seva espatlla el que estan fent? -I jo com podia saber el que miraves? -Hauries d’avergonyir-te de tu mateix, Tom Sawyer; ja sé el que diràs i que em pegaran a mi, i això que no m’havien pegat mai a l’escola. Però tant me fa. [...] T’odio, t’odio, t’odio! -i va sortir de la classe plorant a llàgrima viva. Tom es quedà palplantat, estranyat amb aquella sortida.
-Que estranyes que són les dones! -es va dir a si mateix-. Que no li han pegat mai a l’escola! I quina importància té, que a un li peguin? [...] Evidentment, no diré al vell Dobbins qui ho ha fet, i ja veurem què passarà. El vell Dobbins preguntarà qui ha estripat el llibre. No contestarà ningú. Llavors farà el que fa sempre, primer en preguntarà a un, després a un altre, i quan li toqui a qui ho ha fet sabrà que ha estat aquella persona sense que ningú li ho digui. Les noies sempre es delaten per la cara que fan. [...] Tom es va ajuntar amb un grup de nens que hi havia al pati i que van entrar a l’escola una mica després, en arribar el mestre. Tot i que hi posava voluntat, Tom no aconseguia interessar-se per l’estudi. Cada vegada que feia una ullada a la banda de les nenes, el rostre afligit de Becky el turmentava. [...] Va passar una hora. [...] El senyor Dobbins va agafar finalment el llibre i es va arrepapar a la seva cadira per llegir-lo. [...] Un instant després, el mestre va mirar cellajunt els escolars, i tots se sobresaltaren davant d’aquella mirada feta
a propòsit perquè tremolés de por fins el més innocent. Hi hagué un llarg silenci mentre el mestre, contenint la seva ira, examinava severament els seus deixebles. -Qui ha estripat el gravat? -preguntà a la fi. No va contestar ningú. S’hagués pogut sentir caure una agulla. Continuava el silenci. El mestre repassava rostre rere rostre per llegir-hi el culpable. -Benjamin Rogers, has estat tu, qui l’ha estripat? Una negativa i un nou silenci. -Joe Harper, has estat tu? Una altra negativa. La intranquil·litat d’en Tom creixia i creixia a mesura que avanç ava l’interrogatori. El mestre llanç à una mirada general als nens i s’adreç à amb decisió a les nenes. -Amy Lawrence? Moviment negatiu de cap. -Grace Miller? El mateix signe. -Susan Harper? Nova negativa. La noieta segü ent era Becky Thatcher. En Tom tremolava de cap a peus en veure’s impotent per salvar la situació.
-Rebeca Thatcher -en Tom mirà la cara de la petita, que estava pàl·lida de terror-, has estat tu qui ha estripat...? No, mira’m als ulls -les seves mans es van alç ar suplicants-. Has estat tu qui ha fet malbé aquest llibre? Un pensament ràpid com un llampec creuà la ment d’en Tom, que, posant-se dret, va cridar: -He estat jo! L’escola en pes mirà estranyada el company que cometia aquella increï ble bogeria. A en Tom, li calgueren uns moments per tornar en si de l’emoció que el dominava, i quan va avanç ar per rebre el càstig, la sorpresa, la gratitud, l’adoració que brillava en els ulls de Becky li van semblar prou compensació per poder suportar fins a cent plantofades.
L’autor i la seva obra
Mark Twain, nom amb què és conegut Samuel Langhorne Clemens, va néixer a Florida, Missouri, el 1835 i va morir a Redding, Connecticut, el 1910. Els records de la seva infantesa, arran de quedar-se orfe als dotze anys, i les diverses feines que va estar fent a la regió del Mississipí van ser l'element principal de les seves obres: Vida al Mississipí (1883), Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Huckleberry Finn (1882). En les seves pàgines, s'hi pot apreciar una intenció humorística constant, que en les darreres
obres esdevé una sàtira més amargant. Altres títols seus són El príncep i el captaire (1882) i Un ianqui a la cort del rei Artús (1889).
Comprensió 1) De què tracta el llibre que el senyor Dobbins, el mestre, té tancat amb clau a la seva taula? 2) Què li passa al llibre quan apareix en Tom? 3) Per què odia en Tom, la Becky? 4) Què passa quan el mestre pregunta a la Becky si ha estat ella? 5) Per què creus que ho fa, en Tom?
Mark Twain. Les aventures de Tom Sawyer. El fragment reproduï t és una traducció lliure de l’edició feta el 1971 pel Círculo de Lectores, S.A. Barcelona. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.