Oscar Wilde El fantasma es manifesta
Al peu de l’escala sortí a rebre’ls una senyora vella vestida de seda negra amb còfia i davantal blancs. Era Mrs. Umney, la majordona, que Mrs. Otis, a instàncies de lady Canterville, havia consentit de conservar-la en el seu lloc. Saludà amb una profunda reverència la família així que posà el peu a terra, i digué amb un accent particular del temps de l’avior: -Us desitjo la benvinguda a CantervilleChase. Tots seguiren al darrera d’ella i entraren en un espaiós vestíbul estil Tudor, al fons del qual hi havia la biblioteca que era una sala llarga i gran que acabava en una gran galeria de vidres. El te els esperava. Quan s’hagueren desembarassat de tots els efectes el viatge, s’assegueren i començ aren a mirar el seu voltant, mentre Mrs. Umney anava d’ací d’allà atrafegada. Tot d’una els ulls de Mrs. Otis s’adonaren d’una taca rogenca i fosca que hi havia en el parquet, al costat mateix de la xemeneia,
i, sense parar esment en ses paraules, va dir a Mrs. Umney: -Tinc por que no s’hagi vessat aquí alguna cosa. -Sí, senyora -respongué Mrs. Umney en veu baixa-. Aquí s’ha vessat sang. -Això és horrible! -exclamà Mrs. Otis-. No en vull veure, de taques de sang, en un saló. Cal treure això immediatament. La pobra vella somrigué i, amb la mateixa veu baixa, replicà: -Aquesta taca és de la sang de lady Elionor de Canterville, que fou morta aquí mateix pel seu propi marit, Sir Simó de Canterville, l’any 1575. Sir Simó li sobrevisqué nou anys i desaparegué de sobre en circumstàncies molt misterioses. Mai no s’ha pogut trobar el seu cos, però la seva ànima culpable continua vivint en aquesta casa. La taca de sang ha estat objecte de l’admiració dels turistes i altres persones, però quant a treure-la... és cosa impossible. -Tot això no són més que bestieses -cridà Washington Otis-. Aquest meravellós destacador, el producte incomparable del
gran Pinkerton, farà desaparèixer la taca en un obrir i tancar d’ulls. I abans que la majordona, plena d’esglai, hagués pogut intervenir, el jove s’havia agenollat i fregava vivament el parquet amb una barreta plena d’una substància que semblava cosmètic negre. Un moment després, la taca havia desaparegut sense deixar rastre. -Ja sabia que el Pinkerton se’n sortiria, d’aquesta -exclamà en to de triomf, passejant una mirada circular sobre tota la família admirada. Però amb prou feines havia pronunciat aquestes paraules, un llampec vivíssim il·luminà la fosca sala i un tro terrible posà de peu tothom, llevat de Mrs. Umney, que va caure desmaiada. -Quin clima més dolent! -digué tranquil·lament l’ambaixador encenent un llarg cigar-. Serà potser que al país dels avis hi ha un excés tan gran de població que no hi ha prou provisió de bon temps per a tothom. Sempre he estat del parer que el millor que poden fer els anglesos és emigrar.
-Amic Hiram -digué Mrs. Otis-, què en podem fer d’una dona que es desmaia? -Ja li descomptarem això del seu salari respongué l’ambaixador. -Després d’això ja no es desmaiarà més. I, en efecte, Mrs. Umney no trigà gaire a tornar en si. Amb tot, era evident que estava trastornada. I amb una veu fosca advertí a Mrs. Otis que era de témer algun disgust en aquella casa. -Ah, senyor! Aquests ulls meus hi han vist unes coses... -digué ella- que dreç arien els cabells sobre el cap de qualsevol cristià. Quantes i quantes nits no he pogut aclucar l’ull a causa de les coses terribles que aquí passen! Amb tot, Mr. Otis i la seva dona asseguraren a la bona vella amb molta vivacitat que no els feien cap por els fantasmes. La vella majordona, després d’haver invocat la benedicció de la Providència sobre el seu nou amo i la seva nova mestressa i d’haver pres certes disposicions amb la finalitat que li
augmentessin el salari, es retirà a la seva habitació tot ranquejant.
L’autor i la seva obra
Oscar Wilde va néixer a Dublín el 1854 i va morir a París el 1900. Va estudiar al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on va sobresortir en els estudis clàssics. Dotat d'un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es es va reflectir tant en l'obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li va reportar una gran popularitat. Va adoptar unes maneres afectades i frívoles que van escandalitzar la societat victoriana, la qual criticà amb ironia i mordacitat. Això i l'hedonisme -identificació del bé amb el
plaer- amoralista que professava obertament li van crear nombrosos enemics. Va ser un decidit partidari del corrent estètic de l'art per l'art del final del s. XIX, que va difondre en nombrosos escrits i conferències com les que va fer als EUA i al Canadà el 1882. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills. Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres El ventall de lady Windermere (1892), que el consagrà, Salomé (1892), escrita en francès i base de l'òpera de Richard Strauss, Una dona sense importància (1893), Un marit ideal (1895) i la seva obra mestra, La importància de ser franc (1895). Va escriure una única novel·la, El retrat de Dorian Gray (1891), titllada d'immoral. El 1895 va ser acusat d'homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i, després de tres judicis, va ser condemnat a dos anys de treballs forç ats, que complí a la presó de Reading, on va escriure La balada de la presó de Reading (1898), que descrivia les condicions inhumanes del règim penitenciari, i l'Epistola: In carcere et
vinculis, o De profundis, sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre. És també autor de diverses narracions i contes (El crim de lord Arthur Savile, 1891), i de narracions infantils, d'un cert to socialista, com El Príncep Feliç (1888). En sortir de la presó es va exiliar a Franç a i adoptà el nom de Sebastian Melmoth. Té pàgina web.
Comprensió 1) Una família nord-americana, composta pel matrimoni i els seus quatre fills, arriba al castell anglès de Canterville, que han comprat malgrat els avisos que hi viu un fantasma. El pare, Hiram B. Otis, ambaixador dels Estats Units, i la seva família toquen tant de peus a terra que no senten cap mena d’emoció ni tenen cap interès pel possible fantasma. Ara bé, el fantasma existeix... Com va vestida, Mrs. Umney? Quin càrrec té? Quina és, doncs, la seva feina? 2) Què hi ha al parquet, al costat de la xemeneia? 3) De qui és? 4) Mrs. Umney diu que es pot treure? Què fa, llavors, el fill gran dels Otis? 5) Què passa, tot seguit? A què creus que es deu?
Oscar Wilde, El fantasma de Canterville. L’Atsar Edicions. Lectures de l’estudiant, 8. Barcelona, 1985. Traducció de Montserrat Serra i March. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.