Oscar Wilde A lord Arthur li han dit que cometrĂ un crim
Deu minuts després, amb la cara blanca de terror i els ulls plens d’angoixa, lord Arthur Saville sortí de Bentinck House. S’obrí pas entre les rengleres de lacais, abrigats amb pells, que estaven aturats al voltant del gran pavelló de columnes. Semblava com si no veiés ni sentís res del que passava al seu voltant. La nit era molt freda i els fanals de gas que hi havia al voltant de la plaç a pampalluguejaven amb el vent. Les mans de lord Arthur, en canvi, tenien una escalfor de febre i els polsos li cremaven com una flama viva. Caminava gairebé com un embriac. Un policia s’aturà a mirarlo encuriosit i un pobre captaire que s’avanç à des d’una porta per demanar-li almoina, reculà amb un moviment d’esglai en veure un infortuni més gran que el seu. Tot d’una lord Arthur Saville s’aturà sota un fanal i es mirà les mans. Li semblà veure-hi una taca de sang i un crit feble sorgí dels seus llavis tremolosos. -Un crim! -heus aquí el que el quiromàntic havia vist-. Un crim! -repetí. Fins i tot la nit semblava saber-ho i el vent glacial repetir-ho a les seves orelles. Els
foscos racons dels carrers estaven plens d’aquesta acusació. El crim li somreia sarcàsticament des de les teulades de les cases. Primerament se n’anà cap al parc, el bosc tenebrós del qual semblava fascinar-lo. Es recolzà a les reixes amb aire cansat i es refrescà els polsos amb la humitat del ferro. Mentrestant, escoltava el silenci murmurador dels arbres. -Un crim! Un crim! -es repetia- com si la reiteració pogués esborrar el sentit de la paraula. El so de la seva pròpia veu li provocà un calfred. I malgrat tot desitjava gairebé que l’eco ho repetís i desvetllés dels seus somnis la ciutat adormida. Sentia un desig irresistible d’aturar el passant escadusser i de dir-li- ho tot. Després vagabundejà a l’entorn d’Oxford Street per carrerons estrets i tenebrosos. Dues dones amb les cares pintades li rigueren a la cara quan el veieren passar. D’un pati fosc arribà fins a ell un brogit de renecs i bufetades, seguit d’uns crits penetrants, i, amuntegats i barrejats a l’entrada d’una casa, veié les esquenes
corbes i els cossos consumits per la pobresa i la senectut. Una estranya pietat el corprengué. Aquells fills del pecat i de la misèria estaven predestinats a llur sort com ell a la seva? Serien només com ell els putxinel·lis d’un guinyol monstruós?
L’autor i la seva obra
Oscar Wilde va néixer a Dublín el 1854 i va morir a París el 1900. Va estudiar al Trinity College de Dublín, i més tard a Oxford, on va sobresortir en els estudis clàssics. Dotat d'un domini excepcional del llenguatge, el seu estil brillant, que es es va reflectir tant en l'obra literària com en assaigs i articles en la premsa, aviat li va reportar una gran popularitat. Va adoptar unes maneres afectades i frívoles que van escandalitzar la societat victoriana, la qual criticà amb ironia i mordacitat. Això i
l'hedonisme -identificació del bé amb el plaer- amoralista que professava obertament li van crear nombrosos enemics. Va ser un decidit partidari del corrent estètic de l'art per l'art del final del s. XIX, que va difondre en nombrosos escrits i conferències com les que va fer als EUA i al Canadà el 1882. El 1884 es casà amb Constance Lloyd, de la qual tingué dos fills. Especialment conegut com a dramaturg, en aquest gènere destaquen les obres El ventall de lady Windermere (1892), que el consagrà, Salomé (1892), escrita en francès i base de l'òpera de Richard Strauss, Una dona sense importància (1893), Un marit ideal (1895) i la seva obra mestra, La importància de ser franc (1895). Va escriure una única novel·la, El retrat de Dorian Gray (1891), titllada d'immoral. El 1895 va ser acusat d'homosexualitat pel pare del seu amant lord Alfred Douglas i, després de tres judicis, va ser condemnat a dos anys de treballs forç ats, que complí a la presó de Reading, on va escriure La balada de la presó de Reading (1898), que descrivia les condicions inhumanes del
règim penitenciari, i l'Epistola: In carcere et vinculis, o De profundis, sèrie de retrets al seu amant i, indirectament, a ell mateix per haver-se deixat portar fins al desastre. És també autor de diverses narracions i contes (El crim de lord Arthur Savile, 1891), i de narracions infantils, d'un cert to socialista, com El Príncep Feliç (1888). En sortir de la presó es va exiliar a Franç a i adoptà el nom de Sebastian Melmoth. Té pàgina web.
Comprensió 1) Un quiromàntic, és a dir, una persona que “endevina” coses d’una altra llegint-li les ratlles de la mà, diu a lord Arthur Saville que cometrà un crim. Lord Arthur, que està a punt de casar-se, pensa que és preferible cometre’l abans de contraure matrimoni, ja que així no haurà de viure amb el neguit de quan el cometrà... Aquest fragment pertany al moment en què lord Arthur surt de cal quiromàntic... Quina cara fa? 2) Al carrer hi ha fanals de gas. A quina època situaries, doncs, el relat? 3) Hi ha un pobre que li vol demanar almoina, però recula espantat. Per què? 4) Lord Arthur es passeja a l’entorn d’una de les artèries principals de Londres. Quin és, aquest carrer tan conegut i comercial? 5) Creus que estem marcats pel destí? Per què?
Oscar Wilde, El crim de lord Arthur Saville. L’Atsar Edicions. Lectures de l’estudiant, 14. Barcelona, 1983. Versió d’Elisenda Puig i Anna Pujol. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.