Robert Louis Stevenson Supersticions de les mars del Sud
Parlem ara dels caps. S’havia advertit un gran nombre de signes i presagis a les illes. Un riu baixava amb sang; s’hi havien pescat anguiles vermelles, el mar havia llençat a la costa un peix desconegut en les escates del qual es llegia una paraula de mal averany. Fins aquí, res de particular; podríem estar llegint una crònica monacal; tanmateix, hi havia alguna novetat, moderna i polinèsia alhora. Els déus d’Upolu i de Savaiï, les dues illes principals, competiren fa poc en un partit de críquet. Des d’aleshores estan en guerra. Se sent remor de batalla al llarg de les costes. Una dona veié un home arribar del mar, nedant, i desaparèixer entre les mates; no era del veïnat i digueren que es tractava d’un dels déus, i que s’afanyava per assistir a un consell. Més perspicaç encara, un missioner de Savaiï, que també és metge, sentí una nit que trucaven a la porta de casa seva; encara que no era l’hora de dispensari, despertà el seu servidor i l’envià perquè informés de qui es tractava; el criat mirà per la finestra i veié una multitud de persones ferides de
gravetat amb membres deformes, caps tallats i forats de bala que sagnaven. Quan obrí la porta, tots s’havien esvaït. Eren déus que tornaven del camp de batalla. Aquestes narracions tenen, certament, un significat; no és difícil atribuir-les als agitadors polítics o llegir en elles l’amenaça de disturbis imminents; des del punt de vista purament humà, les considero tristos auguris. No obstant això, el que els meus governants discutien en concilis secrets era el seu aspecte espiritual. Perquè s’entengui millot aquest matís complex de l’ànima polinèsia, esmentaré dos exemples apropiats. Una vegada vaig viure en un poblat que m’estimo més no anomenar. El cap i la seva germana eren persones molt intel·ligents, de bones maneres, amb facilitat de paraula. Ella era molt pietosa, assídua concurrent als oficis religiosos, i em renyava quan jo no hi assistia; més tard vaig descobrir que adorava... un tauró. El cap era en certa manera un lliurepensador o, si més no, mostrava gran tolerància; es tractava d’un home versat en tots els coneixements europeus; de caràcter
tranquil i irònic, no hi havia res en ell que em fes sospitar que fos supersticiós. Bé doncs, jo havia observat, per signes inconfusibles, que no enterraven els morts gaire profundament en el cementiri del poblat, i així ho vaig indicar al meu amic, com a autoritat responsable. -Hi passa una cosa, al cementiri -li vaig dir; has de procurar solucionarho, perquè, si no, hi pot haver conseqüències desagradables. -De què es tracta? -em preguntà amb una emoció que em sorprengué. -Si hi passes de nit, cap a les nou, ho comprovaràs tu mateix -li vaig contestar. Reculà tot exclamant: -Un esperit! En resum, en tota l’extensió de les mars del Sud, ningú no té dret a retreure res al seu veí. Blancs i mestissos, devots i llibertins, intel·ligents o babaus, tots creuen en els esperits, tots combinen amb el seu recent cristianisme la por i la fe cap a les velles divinitats insulars. De la mateixa
manera que, a Europa, els déus de l’Olimp quedaren reduïts a poc a poc a simples follets; de la mateixa manera que, en l’actualitat, el highlander dogmàtic s’oculta del pastor de l’Església Lliure d’Escòcia per dipositar una ofrena en un pou sagrat.
L'autor i la seva obra
Robert Louis Stevenson va néixer a Edimburg el 1850 i va morir a Upolu, Samoa, el 1894. Malalt de tuberculosi, va recórrer Europa buscant millorar la seva salut. Va emigrar a Califòrnia i després va tornar a Escòcia, per marxar al cap d’un temps, definitivament, als mars del sud. En la novel·la L’illa del tresor (1883) mostra, per mitjà d'una història per a adolescents, el concepte ambigu de la moral, que també es projecta en l'estudi al·legòric de El Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886) i en una gran part de El senyor de Ballantrae (1889). De manera constant apareix en les seves novel·les la història i el paisatge d'Escòcia,
com a Segrestat (1886). Per la seva popularitat, cal citar també la novel·la històrica La fletxa negra (1888).
Comprensió 1) Qui era, segons els nadius, l'home que va arribar nedant? 2) Qui eren, els ferits que van trucar a la porta del missioner-metge? 3) Robert Louis Stevenson queda perplex de les creences dels illencs. Per exemple, esmenta la germana del cap d'un poblat que anava sempre a missa (i que renyava Stevenson si ell no hi anava). Un dia, sorprenentment, Stevenson va descobrir que la dona adorava... 4) L'autor descobreix que els morts del cementiri estan enterrats a poca profunditat, i aleshores els gossos i els animals salvatges els desenterren. Diu al cap del poblat que s'acosti al cementiri i miri què hi passa, i el cap creu que hi ha... 5) Segons R. L. Stevenson, on hi ha supersticions?
Robert Louis Stevenson, Illes del Sud. El fragment reproduït és una traducció lliure de l’edició feta per Ediciones B, S.A. Col·lecció “Biblioteca Grandes Viajeros”. Navarra, 1999. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.