Ray Bradbury Crema de llibres
Stoneman li mostrà amb un gest ràpid la targeta d’alarma telefònica amb la denúncia signada darrere la còpia: “Tinc raons per sospitar de l’àtic. Elm, 11. Ciutat. E.B.” -Deu ser la senyora Blake, la veïna -va dir la dona en llegir les inicials. -Be, nois, som-hi, a buscar-los! Després d’això van començar a pujar enmig d’una obscuritat amb olor de resclosit. Enfonsaven les destrals platejades en portes que després resultava que no eren tancades amb clau, ensopegaven com nens petits, cridant i fent gatzara. “Ep!” Una cascada de llibres va caure sobre Montag mentre pujava, vacil·lant, l’escarpada escala. Que incòmode! Abans era sempre senzill com bufar una espelma. La policia hi arribava primer, tapava la boca de la víctima amb cinta adhesiva, la lligava i se l’enduia dins els seus cotxes-escarabat lluents. Així, quan arribaves trobaves una casa buida. No feies mal a ningú, només feries coses! I
com que, de fet, les coses no poden ser ferides, perquè no sentien res i no cridaven ni gemegaven -que era el que aquella dona podia posar-se a fer en qualsevol moment-, després no hi havia res que et torturés la consciència. Simplement feies una feina de neteja. Com ara una minyona. Cada cosa al seu lloc. “Afanyeu-vos amb el querosè! Qui té un misto?” Però ara, aquesta nit, algú havia fallat. Aquella dona espatllava el ritual. Els homes feien molt soroll, reien, enfotentse’n, per mirar d’amagar el terrible silenci acusador d’ella, des del pis de baix. Va fer que les cambres buides gemeguessin acusant-los i que deixessin anar una fina pols de culpa que se’ls ficava pel nas mentre es movien d’una banda a l’altra. Això no era correcte, no era jugar net. Montag sentia una gran irritació. Per damunt de tot, ella no hauria de ser aquí! Els llibres van bombardejar-lo a les espatlles, als braços, al rostre aixecat cap amunt. Un llibre va caure-li a les mans, gairebé obedient, com un colom blanc agitant les ales. A la llum feble i vacil·lant
veié una pàgina que penjava i era com una ploma blanca de neu, amb paraules delicadament impreses. En l’ardor i la fogositat del moment només tingué temps per llegir una línia, però, durant el minut següent, aquesta va cremar-li dins el cervell com si la hi haguessin gravat amb un ferro roent. “El temps s’ha adormit en el sol del capvespre.” Va llençar el llibre. Tot seguit li’n va caure un altre a les mans. -Montag, puja! La seva mà va tancar-se com una boca, va prémer el llibre contra el pit amb una devoció salvatge, amb cega inconsciència. Mentrestant, els altres, al pis de dalt, abocaven piles de revistes a l’aire polsós. Queien com ocells exterminats i la dona s’estava a baix, com una nena petita, entre els cossos. Montag no havia fet res. La seva mà ho havia fet tot; la seva mà, amb un cervell propi, amb consciència i curiositat en cada dit adelerat, s’havia convertit en lladre. Ara enfonsava el llibre sota el braç, el premia contra l’aixella amarada i sortia buida, amb
gest màgic. Veieu això? Ho veieu bé? Doncs ara ja no hi és! Sorprès, va mirar-se detingudament aquella mà blanca. Va estendre el braç, com si no hi veiés de prop. Va acostar-sela als ulls, com si fos miop. -Montag! S’estremí. -No et quedis clavat com un enze! Els llibres jeien com un pilot de peix posat a assecar. Els homes ballaven, relliscaven, hi queien al damunt. Alguns títols feien brillar els seus ulls daurats, s’enfonsaven i desapareixien. -Querosè! Van bombejar el líquid fred de dins els dipòsits amb les xifres 451 que duien a l’esquena. I, amb ell, van xopar cada llibre, van omplir-ne les habitacions. S’afanyaren escales avall. Montag, el darrer, tentinejava a causa del vapor del querosè. -Vinga, dona! La dona s’agenollà sobre els llibres, acaronant la pell i el cartó molls de querosè, llegint els títols culpables amb els dits mentre els seus ulls acusaven Montag.
-No podeu prendre’m els meus llibres -va dir. -Coneix la llei -féu Beatty-. On és el seu sentit comú? Cap d’aquests llibres no està d’acord amb el que diuen els altres. S’ha passat anys aquí tancada amb una Torre de Babel ben abominable. Deixi-ho córrer! La gent d’aquests llibres mai no va existir. Vingui aquí́! Va fer que no amb el cap. -Hem de cremar la casa -li digué Beatty. Amb poca traça, els homes van arribar a la porta. Allà es giraren a contemplar Montag, que s’estava a la vora de la dona. -No pensarà deixar-la! -protestà a Beatty. -No vindrà. -Doncs obliguem-la! Beatty alçà la mà en què duia el llançaflames. -Hem de tornar al parc. D’altra banda, aquests fanàtics sempre se suïciden; és la tradició.
Montag posà la mà a l’espatlla de la dona. -Pot venir amb mi. -No -va fer ella-. Gràcies, de tota manera. -Comptaré fins a deu -digué Beatty-. Un, dos. -Si us plau -va dir Montag. -Marxi -li demanà la dona. -Tres, quatre. -Va, dona -féu Montag, estirant-la. La dona, serenament, respongué: -Vull quedar-me aquí. -Cinc, sis. -Pot deixar de comptar -va dir ella. Va obrir una mica els dits d’una mà: hi tenia un únic objecte molt prim. Un misto de cuina. Només veure’l, els homes van baixar esperitats i van sortir de la casa. El capità Beatty, amb el rostre rosat i lluent de mil altres focs i sortides nocturnes, caminà enrere a poc a poc, mantenint la dignitat, fins a la porta principal. “Déu meu -va dirse Montag-, és veritat: sempre és de nit, que hi ha les alarmes. Mai de dia. Potser és perquè el foc fa més bonic quan és fosc? Més maco de veure, un millor espectacle?” La cara rosada de Beatty mostrava ara, de la porta estant, una
lleugera expressió de pànic. La mà de la dona va crispar-se al voltant del llumí. L’envoltaven els vapors del querosè. Montag sentia bategar el llibre amagat com un cor contra el seu pit. -Marxi -va dir la dona. I Montag va adonar-se que anava retrocedint, sortí de l’habitació darrere de Beatty i llavors escales avall i travessà el jardí, en la gespa del qual havien quedat tot de petjades de querosè, com el rastre d’un cargol diabòlic. La dona s’estava immòbil al porxo del davant, a on havia sortit per aclaparar-los calladament amb la mirada, amb el seu silenci esdevingut condemna. El Capità va moure els dits per encendre el querosè. Massa tard. Montag va fer un crit sufocat. Al porxo, la dona, amb un gest de menyspreu per a tots, s’avançà i fregà el llumí contra la barana. Tot al llarg del carrer la gent va sortir de les cases.
L’autor i la seva obra
Ray Bradbury va néixer el 1920 a Waukegan, Illinois, entre els grans llacs i el Mississipí. Durant la Gran Depressió es va traslladar amb la seva família a Los Angeles. Si bé va donar per acabada la seva educació el 1938, va continuar formant-se per ell mateix fins que el 1943 es va convertir en escriptor professional. Les seves obres més conegudes són Les cròniques marcianes (1950), una col·lecció de relats que descriuen la colonització de Mart, L’home il·lustrat (1951), on cadascun dels tatuatges d’un home -que en té el cos ple- dóna lloc a una història, i Fahrenheit 451 (1953), una antiutopia en què els llibres estan prohibits i un grup clandestí de “llibres vivents” malda per transmetre els llibres clàssics de boca en boca. Aquesta
novel·la és una faula sobre un futur aparentment feliç, despreocupat i acolorit, però dominat per l’estupidesa de la gent, a qui li encanta mirar la televisió. L’enfrontament entre el govern i els pocs ciutadans que volen llegir llibres és una paràbola de les nostres pròpies renúncies. Més de mig segle després de la publicació de Fahrenheit 451, en un món replet de teleaddictes i conformistes (joves i no tan joves), aquesta al·legoria de Ray Bradbury té una rabiosa actualitat. Té pàgina web.
Comprensió 1) Resumeix el text. 2) Què vol dir, “Farenheit 451”? 3)Amb què compara el narrador els llibres? Perquè? 4) Enllaça la resposta de l’apartat 3 amb aquesta frase: “Montag sentia bategar el llibre amagat com un cor contra el seu pit.” 5) Comenta aquesta frase de Miguel de Unamuno: “Com menys es llegeix, més mal fa el que es llegeix”.
Ray Bradbury, Fahrenheit 451. Les Eines, 5. Proa - Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2001. Traducció de Jaume Subirana. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.