Impromptu La revista dels Amics de l’OCT48
Número 16 octubre 2011 - febrer 2012
entorn al cicle La nit transfigurada actualitat New Records Musiikkitalo l’entrevista Esteve Nabona l’article Conmemorar en música el relat Redempció presentem a... Stuttgarter Kammerorchestra perifèries Maria Blay
Orquestra de Cambra terrassa 48 amb el patrocini de l’Obra Social d’Unnim Impromtu 48 n 16.indd 1
03/10/11 13:04
Editorial
Sumari
Canvis
Editorial: Canvis 2
El canvi és un dels elements -no sé si en són molts o pocs- que resulten inevitables de la realitat, més o menys organitzada, que ens envolta i a la que envoltem. Una realitat, podríem dir física, o química, o ambdues coses, que els èssers humans materialitzem en camps tan diversos com la biologia, l’economia, la psicologia o l’art, per posar només quatre exemples que vénen al cas. Que en els mals moments les coses canvien d’una manera més ràpida, fins i tot violenta, i imprevisible és una cosa que, qui més qui menys, haurà pogut experimentar en les pròpies carns. Que la direcció d’aquests canvis es troba, en gran mesura, esperant a ser dictada és un aprenentatge que pot resultar més complicat, però que si s’adquireix ens situa en una posició privilegiada davant d’aquest moment, ja no tan terrible. Part d’aquest aprenentatge se li pot sobreentendre a l’art en general o, més en concret, a aquells qui el creen. L’art, com a producte de la realitat que ens envolta, reflecteix els moments de canvi amb propostes que sovint trenquen els models de pensament establerts. L’art, com a constructor de la realitat que ens envolta, materialitza l’alt grau d’incertesa que suposen aquests moments crítics. No cal esforçar-se massa ni anar massa enrere per a trobar-ne exemples: les reaccions artístiques a les dues grans guerres; l’empremta dels discursos subalterns – negres, dones, homosexuals– a la dècada dels setanta; l’expressió de les tensions culturals arrel de l’aparició d’un altre islàmic i demoníac a principis del segle XXI; la càrrega d’indignació per un sistema econòmic que ens ofega i una classe política que no ens defensa avui mateix. En aquesta incertesa es troba el món cultural català. Les retallades pressupostàries fan posar els pèls de punta a gairabé tots, però alhora obliguen i fins i tot possibiliten noves iniciatives, especialment en
les escales i els formats més petits. A les innegables pèrdues, com la cancel·lació de la temporada d’Euroconcert, la reducció flagrant de la plantilla de l’orquestra del Liceu o l’ofec pressupostari dels centres educatius musicals, s’hi contraposen alguns fets significativament positius. Un d’ells, tractat àmpliament en aquest número, el trobem en la discogràfica Neu Records, presentada el passat mes de juny i que, amb una estructura reduïda i àgil, promet un producte diferenciat al que l’actual mercat discogràfic ens ofereix. Esperem que ho aconsegueixin.
Notícies 3 Opinió: Epistolaris per Francesca Pau 3
Actualitat: Neu Records per Miquel Gené 4
Musiikkitalo per Tomàs Peire 5
Un altre exemple és el terrabastall editorial que ha remogut el panorama de la premsa musical catalana aquest estiu. En un moment en que tot feia pensar que aquest entrava en una recessió inevitable, especialment a partir de l’anunci de la Revista Musical Catalana, la més antiga de les capçaleres dedicades a la música clàssica a Catalunya, de reduir la seva publicació a la bimensualitat, les possibilitats del lector interessat en aquest tipus de música s’han vist notablament ampliades. L’aparició de la revista trimestral 440 Clàssica del Grup Enderock, el retorn de La Porta Clàssica al format de revista bimestral en format digital, mantenint també el seu portal de publicacions diàries, i l’obertura de la Revista Musical Catalana a les noves tecnologies ens situen en un escenari excitant. Excitant no només per l’increment de les possibilitats del lector, que tindrà a l’abast tres publicacions diferenciades i de qualitat, sinó també per les sinèrgies que aquestes poden generar en l’àmbit musical català. Unes sinèrgies a les que Impromptu 48 vol contribuir, conscient que ho fa des d’una posició més modesta en quant a recursos, però convençuda de que constitueix una aproximació diferenciada i, per tant, amb possibilitats d’aportar elements de contrast.
L’Article: Conmemorar en música Parte II per María Zuazu 6
Benvinguts a Impromptu 48.
Agenda de concerts de l’OCT48 16
Presentem a... Stuttgarter Kammerorchester per Miquel Gené 8 El Relat: Redempció per Jaume Cela 9
Tribuna de l’OCT48: El convidat
10
Notícies de l’OCT48 10 Música per a microbis 11 L’Entrevista: Esteve Nabona
12
Entorn al Cicle: La Nit Transfigurada per Miquel Gené 14 Perifèries: Maria Blay per Íngrid Pujol Rovira 15
(Podeu enviar les vostres cartes, propostes i opinions a mail@terrassa48.com)
Amics de l’OCT48: comparteix emocions… Si vols ser Amic de l’OCT48 demana informació al 667 49 91 42 o bé a mail@terrassa48.com L’Orquestra de Cambra Terrassa 48 (OCT48) és l’orquestra resident de l’Auditori Municipal de Terrassa i s’ha convertit en els darrers anys en un referent cultural a la ciutat i en el territori català. Apostant per la versatilitat, la inquietud artística i el rigor, l’OCT48 ha ajudat singularment a la renovació dels arquetips de la música clàssica i ha esdevingut una important dinamitzadora de la vida artística i cultural del seu entorn.
Tots els Amics de l’OCT48 podreu participar de forma més directa i més propera en totes les activitats de l’Orquestra, tant a Terrassa com arreu del país, i col·laborar en un projecte cultural en plena maduresa, que creix des del 2001... i que no s’atura! T’animes a formar-ne part? Gaudeix d’aquest projecte comú. T’hi esperem.
2
Impromtu 48 n 16.indd 2
03/10/11 13:04
Notícies GRANS CICLES DE CONCERTS 2011 – 2012 La propera temporada de concerts de música clàssica està encapçalada a Barcelona per les tres grans institucions musicals. L’Auditori ofereix un any més dues grans línies de concerts. La primera, la de l’OBC dirigida per Pablo González, que comptarà amb la participació del Cor Madrigal, Christian Zacharias, Josep Pons, Alba Ventura, Midori i el retorn d’Eiji Oue, i que presenta el Cicle Orquestres Internacionals, que ens permetrà veure la Royal Philarmonic Orchestra, l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski, l’Orchestre de Paris, l’Orquestra Nacional de França i la Tchaikovsky Symphony Orchestra. La segona, la Temporada de Cambra i Recitals, que comptarà de nou amb el Quartet Casals com a grup resident, les sessions de música de cambra dels músics de l’OBC, Josep Colom, el Trio Kandinsky, Núria Rial o Lluís Claret. El Palau de la Música aposta novament per una temporada de qualitat en el seu cicle Palau 100, amb noms destacats com els de Daniel Barenboim, Sir John Eliot Gardiner, Joaquín Achúcarro o Grigorij Sokolov. Paral·lelament també proposa els Concerts Simfònics que recullen la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallès, i el petit cicle dedicat a la música de cambra Da Camera. El Gran Teatre del Liceu, per la seva banda, manté la seva aposta per la
combinació d’òperes canòniques (La Flauta Màgica, Aida, La Bohème) amb l’exploració de repertoris més contemporanis (Le Grand Macabre de Ligeti, El gato con botas de Montsalvatge). A destacar també el muntatge de Il burbero di buon cuore per part de Jordi Savall i els recitals de Philippe Jaroussky i Juan Diego Flórez.
A BANDA DELS GRANS... La Casa Elizalde segueix proposant concerts setmanals durant el primer trimestre de l’any dedicats a la música de cambra amb intèrprets de l’entorn més proper. El cicle de concerts Mas i Mas manté la seva aposta pels concerts diaris de format reduït a l’Ateneu Barcelonès. Fora de Barcelona, l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 presenta el seu 11è Cicle de Concerts a l’Auditori Municipal de Terrassa. Vic inicia a L’Atlàntida la Temporada Internacional de Música de Vic, amb noms de prestigi internacional com els de Robert King, Alexei Volodin o el Quartet Casals. L’Auditori Municipal Enric Granados ofereix els concerts del violinista Ara Malikian i l’Orquestra Julià Carbonell. L’Auditori de Girona l’ONCA de Gerard Claret i l’Orquestra de Cadaqués. L’Auditori Pau Casals del Vendrell també es centra en el repertori clàssic, amb una àmplia programació i el Trio Kandinsky com a formació resident. Els Amics de l’Òpera de
Sabadell inicien una nova temporada amb tres òperes que portaran a diversos indrets de Catalunya. Finalment, els concerts de la Xarxa de Músiques a Catalunya (www.xarxademusiques.cat) i el cicle Paper de Música de Capellades ofereixen una programació variada i interessant.
NOVES PUBLICACIONS El mes de setembre ha vist com es reconfigurava per complet l’oferta de publicacions musicals en l’àmbit de la música clàssica a Catalunya. La Revista Musical Catalana, que passava el mes de juliol a la bimensualitat, ha iniciat un període amb nova imatge gràfica, nou disseny i una forta aposta per les noves tecnologies. La seva edició en paper es veurà complementada per una publicació diària digital amb seccions complementàries (www.revistamusical.cat). Per altra banda, el Grup Enderrock presentava el mes de juny una nova capçalera trimestral sota el nom de 440 Clàssica, en format multimèdia –paper, i digital– i dedicada a la música clàssica, antiga, contemporània i l’òpera. Finalment, La Porta Clàssica, la revista que va esdevenir portal d’Internet (www.lpc3.com), combina des de setembre la seva publicació diària digital amb una revista d’edició bimestral que es podrà consultar de manera gratuïta al mateix lloc web.
Opinió
Epistolaris Per Francesca Pau Des de fa un temps m’he aficionat a la lectura de llibres de cartes. Aquests llibres, he descobert, poden oferir al lector un retrat molt particular del seu autor. Si bé els contorns del dibuix estan determinats per la selecció que l’editor fa de la correspondència del personatge en qüestió, conèixer alguns dels fets i episodis més rellevants de la vida d’una persona a través de les seves paraules ens permet endinsar-nos d’una manera molt especial a aquell que es descriu a través del que escriu. Els llibres de cartes, a més d’un perfil del seu autor, ens permeten conèixer també la realitat d’un moment determinat i, a través del procés inevitable d’emmirallament, il·luminar aspectes del nostre propi temps. Això és el que m’ha passat, per exemple, llegint les cartes de Johannes Brahms que l’editorial Nortesur va publicar el 2010 o el ja clàssic compendi de cartes d’Arnold Schönberg publicat per Turner el 1987. De la lectura d’aquests dos epistolaris he pogut extreure un panorama general de la situació de la música clàssica contemporània, és a dir d’aquella que es produïa durant la vida d’aquests dos compositors, en la seva època: la segona meitat del segle XIX en el
cas de Brahms, la primera meitat del segle XX en Schönberg. El procés inevitable ha estat la comparació amb la situació actual de la nostra música contemporània. El resultat, una sèrie d’idees en forma de pregunta que no acaben d’acalrir res, però amb les que us convido a la reflexió.
amb fortes subvencions públiques, haurien de promoure l’activitat compositiva actual, més enllà de les ja habituals (i puntuals) obres d’encàrrec i els concerts temàtics.
Llegeixo la imbrincació que té la música de Brahms en els cercles musicals, no només germànics, sinó europeus del seu temps, o els litigis en la premsa generalista vienesa entre els partidaris i els detractors de la música de Schönberg en resposta a les seves estrenes. Després penso en l’espai que ocupa la producció musical actual en el nostre panorama, tan artístic com social, i constato el seu retraïment i com d’allunyada està dels debats del moment.
Imagino el paper social que debia complir la música clàssica fa 100 i 150 anys, amb presència als mitjans generalistes i insertada en un ampli debat social, eina de crítica i qüestionament, catalitzadora d’importants moviments de canvi. Traço un paral·lelisme amb les músiques que compleixen aquest paper en la nostra societat i me n’adono que la música clàssica, insertada com està en unes estructures antiquades i centrada en la reproducció d’uns textos canònics de fa dos segles, ha perdut qualsevol capacitat de parlar d’allò que l’envolta, molt més de criticar-ho.
Veig la gran presència de les composicions contemporànies durant l’època de Brahms i Schönberg en les programacions de concerts i, com a conseqüència, en el debat d’actualitat, en contrast a la reduïda sortida que tenen els nostres compositors contemporanis en les sales del país. Entenc com a especialment flagrant que aquesta situació es doni també en els grans equipaments els quals,
Penso en el paper del comentarista musical, part integrant del panorama que aquí dibuixo, i entenc la seva (meva) part de responsabiltat en aquesta situació, per no estar més atent i intentar estrirar dels pocs fils de la producció actual, especialment en un moment on els fruïts de les Escoles Superiors de Música comencen a madurar. 3
Impromtu 48 n 16.indd 3
03/10/11 13:04
Actualitat
Neu Records: Nous temps per a la música enregistrada Per Miquel Gené El 14 de juny, a la sala d’assaig de l’Orfeó Català del Palau de la Música Catalana, es presentava el segell discogràfic Neu Records amb el llançament del seu primer enregistrament Blanc, una selecció de l’obra coral de Bernat Vivancos interpretada pel prestigiós Latvian Radio Choir. Sota el concepte Surround Contemporary Music, el projecte de Neu Records aposta per l’ús de les noves tecnologies d’enregistrament i reproducció i per un posicionament renovador enfront la música contemporània. El perquè de tot plegat
5 canals d’àudio independents que donen una imatge de 360º del so. A partir d’aquest material de base, i conscients dels diferents modes d’escolta actuals, el segell ofereix al seu web diferents opcions de descàrrega en funció de les necessitats i de l’equip de reproducció que tingui l’oient: des de formats en alta definició per a equips 5.1 fins a arxius d’MP3 en stereo per a dispositius portàtils, sempre en formats lliures, un dels punts importants en la seva manera d’entendre el món editorial: “Hem d’apostar per formats lliures que es puguin reproduir en qualsevol reproductor. Amb això la gent jove tenim molt a fer perquè tenim un altre xip”.
Neu Records neix d’una necessitat estètica del seu creador, Santi Barguñó. Amb els referents d’ECM, Harmonia Mundi i 2L, pioners en l’ús de sistemes d’enregistrament surround i amb una producció artística molt cuidada, l’equip de Neu Records incideix de manera decisiva en el procés creatiu del disc: “Hi ha dos tipus de segells discogràfics. Uns que responen principalment a criteris comercials, com pot ser la Deutsche Grammophon dels últims anys, i uns altres, com Harmonia Mundi i ECM, que tenen grans productors que controlen l’elecció del repertori, dels intèrprets, l’acústica de l’espai on graven, la manera de mesclar, l’estètica de la portada, etc. I quan agafes un disc d’aquesta gent, sobretot d’ECM, tens la sensació que és una obra d’art. Nosaltres pretenem “La tria del seguir aquesta línia més que material i de tots fer les coses que ens convinels elements que guin a nivell comercial”.
La música contemporània
L’etiqueta “música contemporània” està, en l’actualitat, fortament estigmatitzada. Neu Records, com el conformen el disc seu nom indica, pren un poEl paper de la producció musicionament al respecte. “La és una decisió sical té una forta incidència, música contemporània que doncs, en els resultats arartística” s’ha fet fins ara té moltes tístics: “En aquest sentit, la coses bones i unes quantes tria del material i de tots els de dolentes. Les bones, haver desenvoluelements que conformen el disc és una depat el llenguatge musical. Quan entres en cisió artística. Una funció fonamental de la un àmbit d’experimentació pura arribes a producció musical és la de dirigir l’enregispunts de desnvolupament molt depurats. trament, aconseguir un bon material i fer el La contrapartida, però, pot ser molt greu, muntatge a l’estudi”. ja que pots acabar produïnt sons que deixen de ser música, perquè la música és un acte comunicatiu, si no comunica ja no és Tecnicismes música”. Tot i que el format 5.1 de reproducció cada El segell, però, no es tanca a estils o forvegada és més present en les nostres mats definits, i vol oferir una mirada àmllars, el Santi és conscient que el seu proplia a tot allò que passa entorn a la múducte estrella, l’enregistrament en format sica contemporània de tradició clàssica: surround, és encara un complement per al consumidor: “Aporta imatge 3D a l’oient i “M’agaradaria que fos un reflex de l’àmbit el situa al centre de l’experiència de la múde la música contemporània en el sentit de sica: pot distingir més veus i té un impacte tot el que passa al segle XXI amb vocació acústic de ressonància sobre el cos molt d’emocionar a través de la música, amb un més potent. Però clar, cal tenir un bon equip cert nivell estructural i amb una certa riquede reproducció”. sa de llenguatge”. L’enregistrament de Neu Records és en alta definició, el que vol dir que el so que obtenen conté molta més informació que els formats estàndar, i en 5.0, és a dir amb
Nous projectes I després de l’estrena, nous projectes pel
futur. D’entrada, durant el curs 2011-2012 s’enregistrarà l’obra Jardins de Ramon Humet amb la London Symphonieta. Per al 2012-2013 l’activitat s’amplia, amb una obra novament de Ramon Humet, Homenatge a Martha Graham, l’enregistrament de l’obra simfònica de Bernat Vivancos en un disc titulat Blau i l’obra per a piano de David Lang en la interpretació de Toni Costa. Tots aquests projectes, com el Blanc que ja podem escoltar, presenten monogràfics de compositors amb els qui Neu Records vol col·laborar estretament per tal d’aconseguir “fer discos de referència on el compositor pugui dir: ‘això és la meva música’”. I sempre amb un component internacional que doni una major difusió a les obres: “A nivell comercial fer-ho tot aquí tanca moltes portes. De totes maneres, és molt important que, sent un segell català, el producte reverteixi en Catalunya. Neu Records vol ser una plataforma de difusió internacional de la nostra música. M’encantaria treballar sempre amb músics catalans, però ja veurem si podrem fer-ho. Serà una prioritat sempre i quan no baixi la qualitat dels nostres discos.”
On trobar-los • www.neurecords.com • www.facebook.com/neurecords
4
Impromtu 48 n 16.indd 4
03/10/11 13:04
Actualitat
Musiikkitalo: La casa de la música finesa Per Tomàs Peire A Helsinki tot comença a les set de la tarda. Sigui quin sigui el dia de la setmana o el lloc on es faci el concert, tothom sap que aquesta és l’hora en la que cal estar preparat per entrar a la sala, doncs cada dia de l’any hi ha alguna o altra cosa. La climatologia tampoc no altera la cita amb la música a la capital de Finlàndia. De maig a setembre definitivament no, doncs la claror perpètua i les agradables temperatures ho faciliten tot. La resta de l’any, però, sí que cal comptar amb el tràmit indispensable de passar pels guarda-roba a deixar els guants, barrets, bufandes, jerseis i abrics que el fred extrem obliga a dur cada vegada que se surt al carrer. Públic de totes les generacions conflueix als vestíbuls independentment del tipus de concert de que es tracti. En el caràcter finlandès hi ha una curiositat intrínseca per la música i un gran respecte per la creació. Resulta impensable no trobar vàries estrenes en la programació de la temporada d’una sala i, juntament amb les obres del repertori canònic, els grans noms de la música contemporània finesa es combinen amb els de nous talents emergents que troben l’oportunitat de mostrar i promocionar el seu treball amb facilitat. Aquesta fascinació per la música ha estat sempre present en el poble finès, juntament amb la passió per la sauna, les salsitxes i la afinitat amb la natura. La seva tradició, que va ser exclusivament oral fins a principis del segle XIX, ja transmetia el seu folklore i mitologia mitjançant el cant a capella o acompanyat pel Kantele, l’instrument tradicional per excel·lència. Segons el Kalevala, el poema èpic on es recull tota
aquesta tradició, va ser el mag Väinämöinen, l’heroi nacional, qui creà aquest instrument després de pescar un lluç gegant, fent servir la gran mandíbula del peix i cabells d’Hiisi, una altra criatura mitològica. Jean Sibelius (1865-1957), el compositor finès més destacat de la història, va contribuir a enfortir el lligam entre música i identitat nacional amb moltes obres inspirades en aquest poema, com la Suite Karelia o el poema simfònic Finlàndia, que actualment exerceix d’himne nacional. La importància de Jean Sibelius és palesa avui dia en el nom de la principal institució musical del país: l’Acadèmia Sibelius. Aquesta universitat de la música, que compta amb uns 2000 alumnes, articula gran part de l’activitat musical del país, formant i nodrint de músics les orquestres i formacions d’arreu del territori. El seu èxit, però, no es limita a les fronteres de Finlàndia. Crida l’atenció que un país de poc més de 5 milions d’habitants tingui tanta presència en el panorama musical internacional. Intèrprets com Kari Krikku (clarinet), Olli Mustonen (piano) o Karita Mattila (soprano), compositors com Einojuhani Rautavaara, Magnus Lindberg o Kaija Saariaho i directors com Sakkari Oramo, Esa-Pekka Salonen o JukkaPekka Saraste, per anomenar alguns dels més destacats, desenvolupen amb molt èxit uan intensa activitat artística arreu del món. El seu denominador comú, a part del seu pas per l’Acadèmia, és la inevitable aparició a l’escena finesa en un moment o altre de la temporada per a oferir al públic una nova interpretació o estrena. El centre de Helsinki s’articula entre el port al mar Bàltic i el llac Töölö i és ben asse-
quible tant a peu com, si es vol, agafant per uns minuts algun dels tramvies que el recorren. El passeig al voltant del llac porta cap a la Oopera, al Finlandia Talo (la casa de Finlàndia) o a les diferents sales de concert que l’Acadèmia Sibelius té repartides. En una temporada normal i sense una idea prèvia sobre la programació del dia, l’opció d’aprofitar la bonança d’una tarda de setembre per a voltar i triar quin és el concert més atractiu al que assistir sembla encertada. Però enguany hi ha un fet destacat que decanta la balança: s’inaugura el nou Musiikkitalo (la casa de la música) que acollirà les noves instal·lacions de l’Acadèmia així com varies sales de concert en les que l’Orquestra Filharmònica de Helsinki (HKO) i l’Orquestra Simfònica de la Radio Finesa (RSO) actuaran com a formacions residents. Aquest és possiblement el projecte cultural més ambiciós dels darrers temps. Un gran complex musical situat entre el parlament, l’estació central de tren i el Kisma, el museu d’art contemporani, que ha transformat aquesta cèntrica zona de la capital i que d’alguna manera reflecteix la importància que la societat finesa atorga a la modernitat i a la música així com el seu caràcter necessari i integrador també en temps de crisi.
Tomàs Peire és graduat en composició per l’Escola Superior de Música de Catalunya. Els darrers dos anys ha estudiat a l’Acadèmia Sibelius de Helsinki i actualment ho fa a la New York University. El proper mes de juny l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 estrenarà una obra seva.
5
Impromtu 48 n 16.indd 5
03/10/11 13:04
L’Article
Conmemorar en Música, Parte II Per María Zuazu Si la parte contratante de la primera parte de este artículo trataba sobre los diferentes roles que las músicas cumplen en los actos memoriales, en esta segunda se aproxima a las composiciones musicales que se erigen en “memorial en si”. Partiendo de las obras Un superviviente de Varsovia (Arnold Schönberg, 1947) y Nuit et Brouillard (Alain Resnais, 1955), ambas centradas en los campos de concentración nazis, reflexionaré en qué sentido la música puede o no ser considerada lugar, depósito o disparador de memoria, y me preguntaré por el tipo de relaciones que establece con los hechos que de algún modo recrea. Un superviviente de Varsovia
La música representa el “paisaje sonoro mental del narrador”, en palabras de Amy L. Wlodarski. Memorias musicales que por un lado remiten miméticamente a los sonidos propios del campo de concentración y al episodio recordado, y por otro están imbuidas del horror con el que fueron experimentadas. En Un superviviente tenemos acceso al testimonio verbal, a una forma de dar forma y expresión a la memoria consciente, en el que se nos describe una escena y tenemos también acceso a la amalgama no narrativa de recuerdos sonoros pertenecientes a la escena vía la subjetividad del superviviente. Ambos niveles, música y narración, se aproximan cuando el narrador es capaz de articular su recuerdo y confluyen en el Shema Yisrael, momento que no es descrito sino actualizado con la entrada del coro y que cierra la obra de Schönberg.
“Las músicas memoriales no son asépticas, sino que construyen activamente una memoria desde, para y por”
El Op. 46 de Arnlod Schönberg es quizá la pieza conmemorativa de música culta occidental más conocida, interpretada, grabada y una de las que más tinta y debate ha generado en el inframundo académico. La colaboración de esta obra en la coalescencia de discursos que conforman eso que podemos llamar “memoria del Holocausto” es considerablemente importante para ser lo que es, música, y su recepción y calado en el recordar colectivo tiene que ver con su articulación con otras narrativas afines y depende de poderes y fuerzas no inmanentes en la obra.
Un superviviente… es un híbrido entre cantata y monodrama escénico para narrador, coro masculino y orquesta. Más que contar una historia acontecida en el gueto, que también, la obra encarna los procesos de la memoria traumática y el esfuerzo que por rememorar realiza el narrador, un superviviente del Holocausto. El propio título parece poner por delante la voz que nos habla antes que los acontecimientos narrados. Lo único que el superviviente recuerda al comienzo es el momento en que sus compañeros de prisión comenzaron a cantar al unísono el Shema Yisrael (una de las oraciones judías más importantes). Poco a poco va recordando cómo soldados alemanes les reunieron y golpearon hasta creerlos muertos para luego decidir quiénes iban a ser enviados a las cámaras de gas. Y entonces, comenzaron a cantar el Shema Yisrael.
Un superviviente... no es ni una narrativa histórica ni la dramatización de un testimonio fidedigno sobre la vida del gueto. El episodio sobre el que versa esta obra es ficticio aunque para la preparación del libreto Schönberg investigó con documentos reales. La veracidad basada en la correspondencia exacta entre hechos (sea lo que sea eso) y artefacto es irrelevante para una obra cuya materia es la experiencia subjetiva de la memoria y presupone el valor de ésta para incidir en la sociedad: “Lo que Un superviviente... significa para mí es primero una advertencia para todos los judíos, para nunca olvidar lo que se nos ha hecho [...] incluso si esas cosas no sucedieron tal y cómo las describo en esta obra. Eso no importa. Lo principal es que lo veo en mi imaginación” (Schönberg, 1948).
punto de haber sido considerada “kitsch” y peligrosamente cercana a las bandas sonoras de Hollywood. El texto no está en polaco, hebreo o alemán, lenguas en las que probablemente formularían su testimonio los supervivientes de Varsovia, sino en inglés. El narrador no canta, sino que se expresa mediante Sprechstimme, a medio camino entre el habla y el canto, con una clara articulación que permite la comprensión de cada palabra a la vez que las dota de ritmos, acentos y alturas que llevan la retórica inmanente en el texto a otro nivel. La fábula llega alta y clara en la obra de Schönberg y la estética propia del autor se flexibiliza a este fin.
Nuit et Brouillard Nuit et Brouillard es el documental que Alain Resnais realizó sobre el Holocausto tomando como punto de partida Auswitch en 1955. Este film yuxtapone el comentario verbal –testimonio del superviviente Jean Cayrol–, imágenes de archivo y tomas de los campos realizadas por el propio Resnais en 1955 y la música compuesta por Hanns Eisler. La forma de Nuit et Brouillard es no narrativa y categórica, no ofrece una “historia” o una explicación que concatena los hechos ocurridos en el periodo históri-
La impronta de Schönberg como ser humano (judío, exiliado) y autor, la inscripción de su subjetividad, es fundamental tanto en la estética como en la propuesta de recuerdo que es Un superviviente. También fundamental es la inteligibilidad de lo expresado. “Pese” a estar compuesta siguiendo la técnica dodecafónica, Un superviviente ilustra de un modo evidente para el oyente las figuras descritas en la narración, hasta el
6
Impromtu 48 n 16.indd 6
03/10/11 13:04
co sobre el que trata, sino que conjuga las tres materias de expresión para mostrar y reflexionar sobre los acontecimientos. Aunque a día de hoy cualquier ciudadano con acceso a la cultura mediática está familiarizado con las imágenes del exterminio llevado a cabo por los nazis, la película de Resnais fue una de las primeras en llevar al público documentos de archivo que probaban lo que en 1955 podía ser considerado leyenda urbana, ni que fuera por el rechazo a aceptar lo que unos humanos pueden hacer a otros. En Nuit et Brouillard, la banda de imagen nos ofrece información sobre los espacios y situaciones reales, manteniendo ésta un vínculo indexical con los eventos sucedidos (cuerpos desnutridos y torturados, manifestaciones y discursos nazis, escenas cotidianas de los campos). Los sonidos pertenecientes a estas imágenes de archivo y a las grabadas en 1955, aquellos sonidos a los que se podría conceder el carácter de “prueba”, no aparecen en el filme, en el que sólo suenan la voz de Cayrol y la música de Eisler. El comentario verbal también tiene cierto carácter documental en cuanto a testimonio de un superviviente, y da cuenta de la experiencia subjetiva de habitar esos espacios, vivir esas situaciones, recordarlas y expresarlas. Como discurso personal, la voz de Cayrol no se sitúa en una posición de autoridad basada en su conocimiento objetivo de lo sucedido ni utiliza un estilo discursivo aséptico: ironiza, grita, se detiene y acelera alejándose del tipo de enunciación que caracteriza a los documentales históricos. La música de Eisler fue compuesta como respuesta al montaje de Resnais y al testimonio de Cayrol. Al contrario que éstos, no refiere directamente a los campos de concentración aunque es ésta música lo que oímos cuando aparecen en pantalla. La composición de Eisler juega con la evocación distorsionada de sonidos que mantienen una relación con el flujo de imágenes grotescamente referencial, como es el uso de percusión militar no sincronizada con un desfile nazi, y connotativa, como el uso de instrumentación de viento madera propia de una pastoral sobre imágenes de Auswitch. Pero esos sonidos no suenan como lo hacían las imágenes, sino que suenan a través de la reflexión sonora de Eisler a partir de la mediación de Resnais y Cayrol. En Nuit et Brouillard, los espacios que la cámara recorre suenan como significan en la propuesta de memoria que la película habilita y propone, esto es, distantes, distorsionados y ambiguamente relacionados con lo documentado. Hay una política muy clara tras la estética de la banda sonora de Eisler, los eventos sonoros aparecen aislados y con constantes contrastes de textura, dinámica y tempo, por lo que siempre tenemos una conciencia de la presencia de la música y de su papel en el discurso conjunto. Lejos de ayudarnos a dar sentido al bombardeo de imágenes o a
llevar a la catarsis emocional las palabras de Cayrol, la música añade información y a veces problematiza lo que imagen y voz expresan. Esto es, la música nos da que pensar antes que darnos explicaciones.
nificación musical, algo que escapa a las ambiciones de este texto. Tan solo apuntar que lo que estas músicas proponen presupone una relación necesaria entre ellas y un significado extramusical que es bien invocado, bien evocado, bien “contenido” en su flujo sonoro. Tanto Schönberg como Eisler hacen uso de gestos mimétiParte de bajas cos en sus composiciones Las músicas memoriales “Lo que estas musicales. Sin embargo, ninno son asépticas, sino que guno de ellos pretende imitar músicas proponen construyen activamente una directamente acciones sucepresupone una memoria desde, para y por. didas en el Holocausto sino Esta construcción se da desrelación necesaria que ambiguamente reflejan de los mismos mecanismos los mecanismos por los que entre ellas y poéticos, algo que queda claes recordado. Las músicas un significado ro en cómo se representa el memoriales tiene un autor y mismo espacio histórico en extramusical que muchas veces llevan la vida las dos obras examinadas. que llevan las piezas de múes bien invocado, En el caso de Schönberg, sica culta europea, siendo bien evocado, bien interpretadas en conciertos, toda la pieza se dirige hacia la catarsis del Shema Yisracontenido en su grabadas y reproducidas. el que esperamos escuchar Pero estas piezas pretenden flujo sonoro” desde su mención inicial (por tener un efecto en el oyente el narrador y por una cita mucomo sujeto y como parte de sical) y que libera toda la tensión creciente una sociedad que incluye pero no se limiy contenida generada por la simbiosis de ta a la experiencia estética que caracteriza música y narración. Es éste evento, una el consumo de música culta europea. Son oración judía, el que protagoniza, el que es músicas funcionales. recordado y el que supone una orgullosa Por último, tanto Un superviviente como reivindicación de lo justo en Un superviviNuit et Brouillard representan gestos deliente... En el caso de Resnais-Cayrol-Eisler, berados para no olvidar, gestos para susson conjugados un montaje audiovisual que pender el tiempo y su consecuente proceso no ofrece un espacio-tiempo naturalista, un de borrado y en este sentido se aproximan testimonio verbal que no se sitúa en una peligrosamente a los lieux de mémoire (luposición de autoridad sobre lo sucedido gares de memoria) detectados y definidos sino que pone en primer plano su carácter por Pierre Nora. Pero van más allá, no se subjetivo y comprometido, y una música quedan en el archivo, en el documento, en que en ningún momento ayuda a resolver el monumento, sino que en nuestra experilas ambigüedades y que rehuye sus capaencia de ellas se crea un medio ambiente cidades de conducción emocional. No hay donde la memoria es activada. Un cierto catarsis ni fábula en esta película que apetipo de memoria. la a la capacidad del espectador a recordar críticamente. Una consideración exhaustiva de las músicas–memorial exigiría entrar en el resbaladizo y tantas veces abisal ámbito de la sig-
Nota: Las dos obras en las que se centra este artículo son fácilmente accesibles vía YouTube. 7
Impromtu 48 n 16.indd 7
03/10/11 13:04
Presentem a...
Stuttgarter Kammerorchester La veu de l’experiència Per Miquel Gené El darrer mes de maig l’Stuttgarter Kammerorchester (l’Orquestra de Cambra d’Stuttgart) visitava el Palau de la Música Catalana amb un programa centrat en el classicisme vienés de Franz Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart, i un homenatge pòstum al compositor Francesc Taverna-Bech amb la seva obra Proses disperses. Ens sembla que és aquest un bon moment, doncs, per a apropar-nos a l’orquestra de cambra més antiga del món. L’experiència és un grau O això és el que s’acostuma a dir. Si més no, el fet que una orquestra porti en actiu més de seixanta anys ens pot donar una idea de la tradició que hi ha al seu darrera. Karl Münchinger va fundar l’Stuttgarter Kammerorchester l’any 1945 i en va ser el director artístic fins el 1987. Sota la seva direcció l’orquestra es va convertir en una de les formacions de cambra més importants de l’època, així com en un referent pel que fa la interpretació amb criteris històrics. En els seus inicis el repertori de l’orquestra va estar centrat especialment en l’obra de Johann Sebastian Bach, a la que Münchinger s’aproximà des d’una vessant historicista, encara poc comú en aquells moments. A través de la relectura d’un dels gran músics germànics, l’Stuttgarter va ser la primera formació alemanya en tocar fora de les fronteres del país en el període de postguerra. La formació, des d’aleshores, ha passat per les mans de Dennis Russell Davies (1995-2006), qui la va introduir en la interpretació de música del segle XX, i actualment està dirigida pel jove director alemany Michael Hofstetter. Renovar-se o morir Aquesta és una màxima que els temps moderns ens obliguen a abraçar sense opció ni emoció. I així ho entén també l’Stuttgarter, que amb el pes de la tradició a les esquenes busca maneres d’obrir nous espais per a la seva música. L’eclecticisme del
repertori, que des de l’arribada de Michael Hofstetter s’ha mantingut obert a un gran ventall d’èpoques i autors, és una de les estratègies que l’orquestra s’imposa per tal d’estar al dia (Mozart, Schönberg, Schoeck, Chen, Mendelssohn, Hartmann i Liszt es donen la mà en els seus programes). Una altra via d’obertura que proposa l’Stuttgarter és la involucració en projectes interdisciplinaris i socials. El principal objectiu d’aquestes iniciatives és donar accés a la música clàssica a nous públics, alhora que fer connèixer l’orquestra més enllà dels seus espais habituals. Dins d’aquesta línia, l’octubre de 2010 l’orquestra inicia el projecte “Classic to go”, en el qual ofereix concerts gratuïts al centre d’Stuttgart (un muntatge d’aquests concerts es pot veure a: http://youtu.be/cxAfe6MXkKM). Amb la mateixa finalitat d’apropar la seva música a aquells que habitualment no en tenen accés, l’orquestra s’apropa a escenaris allunyats dels centres urbans en els quals rarament s’hi veuen aquest tipus de formacions i realitza projectes educatius a diferents escoles. Proposta d’audició: Apollon Musagète Una possibilitat molt suggerent per a aproximar-se a l’Stuttgarter Kammerorchester és l’audició de l’Apollon Musagète d’Igor Stravinsky, que l’orquestra va enregistrar l’any 2002 sota la direcció de Dennis Russell Davis pel segell ECM. Stravinsky va escriure aquesta obra el 1927 per a acompanyar
l’escena d’un ballet. L’argument explica la instrucció que Apollo ofereix a tres de les muses en les seves arts: Calíope (poesia), Polímnia (retòrica) i Terpsícore (dansa). La música, de tall neoclàssic, representa multitud de personatges, situacions, caràcters i estats d’ànim que permeten i exigeixen a una orquestra mostrar totes les seves virtuts. La interpretació que en fa l’Stuttgarter respon a aquestes necessitats, i ofereix un ampli ventall de registres dramàtics per tal de dibuixar els caràcters contraposats dels diferents personatges i les situacions en les que aquests es troben. Precissió rítmica i d’atac, claredat melòdica i profunditat de so són alguns dels seus atributs interpretatius. De tornada a Stuttgart L’enregistrament dels concerts per a piano i orquestra de W. A. Mozart amb el pianista de jazz Keith Jarret. El disc d’or per la venda d’un milió d’exemplars de l’enregistrament de la Eine Kleine Nachtmusik del mateix compositor. El premi de la Fundació Cultural Europea a l’orquestra europea de l’any 2008. La col·laboració amb músics del nivell de Peter Zimmermann, Christian Zacharias i Andreas Scholl. Aquestes quatre dades donen una mostra del nivell de l’orquestra de la que estem parlant i que em fan oferir un últim consell: la propera vegada que ens vinguin a visitar no us els perdeu.
8
Impromtu 48 n 16.indd 8
03/10/11 13:04
El relat
Redempció Per Jaume Cela Il·lustració d’Alex Martínez Estava estirat de manera indolent damunt d’un ampli sofà antic
holèmia devia ser més alt del permès i que l’única cosa que faria
com la vida mateixa. Al cap de poca estona, quan els primers raigs
seria canviar-li la manera de morir. Encara li faig un favor, es va dir
del sol comencessin a encendre l’horitzó, s’aixecaria i entraria dins
mentre reprimia un somriure vermell ja de la sang que s’anunciava.
del sarcòfag per passar-hi el dia. La llum diürna el podia reduir a
Sabeu com queda el cos d’un jove quan el cotxe que condueix s’es-
cendres, com qui encén un llumí, en un tres i no res, en el mateix
tavella contra un arbre que sorgeix inesperadament en un revolt de
tres i no res que ell reduïa a un paorós record la vida d’una per-
carretera? En canvi ell, li xuclaria la sang amb tendresa i el cos de
sona.
la víctima seria com una figura de marbre, com un lliri o com una
Vora seu jeia el cos d’un jove sense
pàgina en blanc d’un llibre on encara ningú no hi ha gosat escriure.
vida. Bell cos d’una vida bella, n’es-
Després, un cop la vida del jove ja ha-
tava ben segur. Vint anys? Potser
via creuat la riba que separa els dos
vint-i-un? No gaires més. Encara con-
mons, el va arrossegar sense gaire
servava la tebior dels últims petons
esforç fins al seu vehicle. Va arribar
que havia rebut. Ho sabia perquè els
a la masia on vivia des de temps im-
llavis eren l´única part del cos que
memorials, una casa rodejada dels
no semblava de cera. El va esperar
misteris de les velles mansions, i el
a uns quants metres de la discoteca
va deixar al costat del sofà on ara re-
on havia anat a passar una estona a
posava.
la recerca d’aventures fàcils, d’aque-
Llàstima de vida!, va pensar el vam-
lles que oblides l’endemà. L’espe-
pir. Però què podia fer-hi? Era un per-
rava mig amagat entre els arbres
sonatge maleït, castigat per un antic
que rodejaven l’aparcament. El noi
pecat que ja ni recordava. Un perso-
caminava lentament, com lentament
natge tràgic, esclau d’un destí que
li prendria la vida pocs instants des-
mai no havia desitjat.
prés el vampir que reposaria indolent
Hauria donat cent vides que hagu-
damunt d’un ampli sofà antic com la
és viscut per evitar la seva i només
vida mateixa. Quan el va tenir a tres
li quedava un consol, una espurna
o quatre metres es va deixar veure.
d’esperança, una mena de compas-
El jove va reduir encara més la mar-
sió que arribava a sorprendre’l po-
xa. Per uns moments devia intuir la
der-la experimentar. Intuïa, més que
presència d’una por humida, com si
creure, que algun dia arribaria la seva
rebés damunt seu unes paletades de
redempció. Des de feia un temps,
terra xopa de pluja. Però el vampir sa-
quan estava saciat, quan el seu cos
bia com guanyar-se la seva confiança
ja no reclamava una nova cacera noc-
i va fer el gest de demanar-li foc per
turna, quan els seus ullals eren més pacífics que les dents de llet
encendre una cigarreta que portava entre els dits de la mà. El noi
d’una criatura, el vampir tancava els ulls i evocava les cançons de
va somriure i va confiar en aquell desconegut i quan estava a prop
bressol que la seva mare li cantava quan era petit, quan encara la
seu, a menys de mig metre va buscar dins la butxaca dels panta-
llum del sol era un regal i les ombres de la nit, aquestes ombres
lons.
que ara tant estimava, eren la representació més evident del terror.
Va torçar lleument el coll, un coll perfecte, amb unes venes mar-
Sí, pensava el vampir, potser el record d’aquelles tonades de mel
cades com els solcs d’una caravana a la pell del desert. Al vampir
que acaronaven la meva innocència faran que un dia pugui reposar
li va arribar una forta olor d’alcohol i va pensar que l´índex d’alco-
per sempre més. 9
Impromtu 48 n 16.indd 9
03/10/11 13:04
Tribuna de l’OCT48
El convidat El dia que hom té convidats a casa (ens abstindrem de fer un joc de paraules amb el nom del presentador d’un programa de televisió homònim), és dia de festa grossa. Cal ordenar el batibull de roba mal plegada, passar l’escombra, pensar en com omplir la nevera, què cuinar al nou hoste… Fins i tot pentinar-se i posar-se les millors gales per quan el nouvingut premi el timbre de casa nostra. Aquesta feina de vegades pot ser feixuga, si el convidat no genera expectació ni simpatia, o emocionant i divertida, si el convidat és, a més d’il·lustre, una persona plena d’encants. Però sigui com sigui, el contacte amb aquest ser vingut de l’exterior sempre esdevindrà una font de gaudi, d’esbarjo, de coneixement i de renovació. Un saludable canvi de rutines. I això és el que l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 sempre pretén en algun dels seus concerts de cicle: obrir la porta de casa a algun convidat il·lustre, fer-lo passar, ensenyar-li el piset i fer-la petar junt a un aperitiu. I no només per fruir del talent i la conversa del nouvingut, sinó també per activar totes les ganes de quedar bé, d’agradar, de fer-lo sentir còmode. És doncs, traduït en
música, una fórmula eficaç per mantenir la il·lusió i la capacitat de millora, que no és que no hi sigui sense l’element exterior, però que es veu propulsada d’una manera inconscient per la seva presència. Han estat molts els convidats en aquestes 10 temporades: Kai Gleusteen, Cor Madrigal i Mireia Barrera, Ashan Pillai, Gerard Claret, Albert Julià, Mireia Pintó, Xavier Puig, Adolf Pla, Gonçal Comellas, Corrado Bolsi, entre molts d’altres. Un arsenal d’artistes de gran renom que a través de l’OCT48 han trepitjat la ciutat de Terrassa i l’han situat en el mapa cultural del país. I per aquesta 11ª temporada el convidat és de luxe i fa especial il·lusió, tanta que et passaries hores esperant-lo darrera la porta amb ansietat per saludar-lo, penjar-li l’abric i oferir-li un vi blanc mentre pren lloc al sofà. Es tracta del violinista i director Michael Thomas. Serà a casa de l’OCT48 (l’Auditori Municipal de Terrassa) el proper 13 de novembre i recomanem molt especialment que us deixeu embriagar pel seu tarannà somiador i enèrgic, tot música pura. I és que en Michael és una personalitat molt singular dins de la música clàssica que deixa empremp-
ta allà on va. Fundador i director de moltes orquestres d’arreu del món (els darrers projectes han tingut vida llarga a Almeria i també a la Xarxa, amb la popular Orquestra del Youtube), violinista precoç de carrera internacional, líder durant els millors anys del famós Brodsky Quartet i compositor de gran varietat d’obres i d’estils de música, capaç de composar per a orquestra simfònica, per a instruments solistes o colze a colze amb Elvis Costello o Paul McCartney. De fet, tanta il·lusió fa aquest convidat que l’OCT48 vol sumar a la festa el màxim de ciutadans de Terrassa. Conjuntament amb el Conservatori de Música de Terrassa s’organitzaran unes classes magistrals al novembre a l’esmentat centre educatiu per tal que la seva estada sigui també aprofitada pels joves estudiants de música de la ciutat. I per la resta de ciutadans, l’OCT48 us cita en aquella data i hora per tal que us afegiu a conèixer l’univers musical del Michael Thomas. I de pas, obligareu encara més a l’orquestra a treure la pols dels mobles, ordenar els armaris i mantenir nets i polits tots els racons de la casa.
10
Impromtu 48 n 16.indd 10
03/10/11 13:04
Notícies de l’OCT48 ACTIVITAT D’ESTIU
tarem amb el Cor Jove de l’Orfeó Català i el seu director Esteve Nabona, amb qui l’OCT48 presenta un repertori centrat en la festivitat hivernal del que destaquen La fuyte en Egypte de Berlioz i l’Oratori de Nadal de Saint-Saens. L’any s’inicia amb “Let it BeValdi” o les relacions que estableix Breiner entre la música barroca i els Beatles. L’aigua serà el fil conductor del concert de febrer, amb la Música Aquàtica de Haendel i dues obres de compositors del segle XX: Sea Sketches de la galesa Grace Williams i Vistes al mar d’Eduard Toldrà. El concert de març està íntegrament dedicat a la Serenata, mentre que l’abril pren un caire religiós amb La Passione de Haydn i Les Set Paraules de Taltabull. El maig veurà com l’orquestra s’endinsa en un projecte audiovisual a partir d’extractes de l’òpera Don Giovanni de Mozart, producció que es presentarà també en versió concert familiar i escolar. Finalment, al juny l’OCT48 ens oferirà MusiCàtnia, el seu concert anual dedicat a la música i els músics catalans, amb els noms de Borgunyó, Cazurra, Montsalvatge, Peire i Guzmán.
L’activitat de l’OCT48 no s’atura a l’estiu. El 7 de juliol actuació al festival 30 nits de Sabadell amb el programa “Alla corda”. El mateix més concert al Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages acompanyada per la mezzosoprano Mireia Pintó i el pianista Vladislav Bronevetzky. I el mes de setembre dos concerts més a Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.
ONZÈ CICLE DE CONCERTS DE L’OCT48 L’Orquestra de Cambra Terrassa 48 inicia la seva onzena temporada de concerts amb una proposta atractiva i variada que satisfarà els gustos d’exigents i curiosos. El concert d’octubre es centra en la música de Manuel Oltra. El novembre porta un convidat de luxe: Michael Thomas, membre fundador del Brodsky Quartet, que dirigirà la la Nit Transfigurada d’Arnold Schönberg. Al Nadal comp-
ALTRES PROJECTES DE LA TEMPORADA A banda de la seva activitat a l’Auditori Municipal de Terrassa, l’OCT48 porta alguns dels seus programes a altres indrets del territori català. “Obres de joventut”, centrat en les obres primerenques de Schubert, Mendelssohn i Britten, viatjarà fins a Tona, Artés i Gavà el mes de novembre. El dia 25 del mateix mes l’orquestra oferirà el Rèquiem de Mozart a l’Hospitalet de Llobregat. L’Oratori de Nadal de Saint-Saëns es podrà escoltar també a l’església de Santa Maria del Mar el 13 de desembre. En aquest mateix espai l’OCT48 interpretarà El Messies de Haendel els dies 15, 16 i 17 de desembre. El març l’orquestra visitarà Ripollet amb el programa “Serenade” i a l’Auditori de Barcelona interpretarà Les set paraules de Jesús a la creu de Cristòfor Taltabull.
Música per a microbis Sidoku
Jeroglífic
Es parteix d’una graella de 7x7 en què algunes caselles contenen una nota. Per completar la graella cal posar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) en les caselles buides, tenint en compte que les set notes han d’aparèixer en cada columna, en cada fila i en cada zona (una zona queda delimitada per vores més gruixudes). Només existeix una solució! Les notes de les caselles ombrejades (en ordre: d’esquerra a dreta i de dalt a baix) corresponen als primers compassos de la peça musical que s’indica al damunt de cada SIDOKU.
Des de quan toca el violí la Núria?
Vals de La Bella Dorment (P. I. Txaikovski)
SI SOL
SOL
DO
FA
SI FA
RE
MI
MI
SOL LA
MI
RE
LA
DD d
DO
RE
www.sidokus.com 11
Impromtu 48 n 16.indd 11
03/10/11 13:04
Entrevistem a
Esteve Nabona director convidat l’OCT48
L’Esteve Nabona ha arribat al món de la direcció coral de manera casual però, alhora, natural. Cantaire de l’Orfeó de Sants i del Cor Albada, format posteriorment amb Manel Cabero, un bon dia va decidir deixar la seva carrera com a trompista professional per a dedicar-se a la direcció de cors. Des d’aquell moment les formacions de joves han ocupat el seu temps, la seva energia i la seva il·lusió. El proper 18 de desembre dirigeix el concert de Nadal de l’OCT48 a l’Auditori Municipal de Terrassa.
Comencem pel més proper Esteve, què estàs fent ara mateix? En aquests moments [juliol de 2011] estem posant en marxa el segon encontre del Cor Jove dels Països Catalans, un cor que ha nascut a partir del projecte de l’Orquestra Joves Intèrprets dels Països Catalans. És un projecte que va néixer amb la idea de juntar els diferents músics joves de tots els territoris de parla catalana per tal de recuperar, difondre i publicar un repertori de compositors catalans que moltes vegades no té la difusió que nosaltres creiem que hauria de tenir. Com es manté un projecte com aquest? Doncs aquest encontre el fem en un moment en què l’orquestra s’ha quedat sense suports institucionals i ho estem tirant endavant voluntàriament, sense cap mena de recurs, i amb la voluntat tant dels músics com dels professionals que hi treballem absolutament per la causa. Tenim el suport del Palau de la Música, que ens ha cedit el Petit Palau per poder fer el concert, de l’Orfeó Martinenc, que a través de la FCEC (Federació Catalana d’Entitats Corals) ens ha proporcionat les sales per a poder assa-
jar, i d’algunes editorials que ens han cedit les partitures. En quins altres projectes estàs implicat actualment?
El més important és que la persona que està cantant arribi a entendre la importància d’allò que està fent.
Des del 2003 sóc el director titular del Cor Jove de l’Orfeó Català. A més a més, a partir d’aquest curs he assumit també la direcció pedagògica de l’Escola Coral, que comprén els diferents cors de l’escola: el Cor d’Iniciaició, el Cor de Mitjans, el Cor Infantil, el Cor de Noies i el Cor Jove. També porto el Cor de la Universitat Ramon Llull, un cor de cambra format per estudiants de cant. Quin és el funcionament de l’Escola Coral? L’Escola Coral serveix per a formar cantaires que donin continuïtat i qualitat a l’Orfeó Català. Els cantaires entren als sis anys i a partir d’aquí van canviant de cor a mida que cremen etapes. Paral·lelament fan els seus cursos de llenguatge musical, de tal manera que quan arriben amb setze anys al Cor Jove o al Cor de Noies ja han acabat tot el llenguatge musical. A partir del moment
en que entren a l’etapa superior reben també classes individuals de cant. Com t’arriben els cantaires en els diferents cors que dirigeixes? Trobes que tenen una bona formació?
Sí, crec que no és un tòpic dir que cada cop estan més ben preparats. A l’Escola Coral hem pogut crear una estructrura que creiem que és la idònia, i això fa que la formació dels nens cada vegada sigui millor. Amb el pas dels anys els nens i nenes que arribin a l’etapa jove tindran un nivell més alt, tant musical com vocal, i d’això es tracta, de poder nodrir l’Orfeó amb gent cada vegada més ben preparada. Com a director de cors joves, quins són per a tu els elements essencials, tant musicals com extramusicals, que intentes transmetre als cantaires?
Musicalment no hi ha masses secrets: treballar les qüestions tècniques, avançar vocalment i com a instrument (afinació,
12
Impromtu 48 n 16.indd 12
03/10/11 13:04
equilibris, etc.). Però per a vaig pensar en cap altre conTerrassa 48 és mi el més important és que junt per a acompanyar-nos. el jove que faci música senti una orquestra que Terrassa 48 és una orquesla felicitat que vaig sentir jo tra que m’agrada molt perm’agrada molt quan era jove i anava descoquè quan hi toques veus les perquè quan hi brint coses. Jo vaig tenir la mateixes cares que fa anys, sort de tenir mestres com el i això a la llarga fa un bon toques veus les Manel Cabero, per exemple, conjunt. mateixes cares que era un home que desque fa anys, i això prenia musicalitat i et feia disfrutar i entendre el sentit Com a director coral, com a la llarga fa un de la música. Crec que el vius la direcció d’orquestra? bon conjunt. que és més important, i que Jo sóc director de cor i, per moltes vegades ens perdem tant, és una mica agosarat per tecnicitats, és que la persona que està posar-te davant d’una orquestra. Però bé, cantant arribi a entendre la importància del com porto aquesta trajectòria d’haver tocat què està fent, que arribi a entendre el propi en orquestres, conec bé la formació des de sentit de la música, el valor que té el fet de dins i en el fons tinc la sensació que estic fer art, de fer música conjuntament. I intendirigint un cor, però que en comptes de ser tar que sàpiga per què estem interpretant veus són instruments que em són tan famide la manera que ho fem. Penso que això liars com em poden ser les veus. és el més important de transmetre. El treball amb joves és vocacional o te l’has trobat en el teu camí? M’hi he trobat casualment, perquè jo de fet sóc trompista i vaig estar dedicant-me professionalment a la trompa. La direcció coral la feia com una cosa paral·lela a la meva professió, que era l’instrument. Després, dirigint el Cor Albada, que és el primer cor que vaig portar, em vaig sentir tan còmode treballant amb gent jove que al final vaig veure que estava disfrutant més fent això que tocant el meu instrument. M’hi trobo molt còmode i, tot i que no em considero un especialista en veus joves, sí trobo que connecto molt amb la gent jove i estic content dels resultats obtinguts. És admirable la potencialitat de la gent jove La capacitat de la gent jove de progressar és brutal. Dirigir un cor jove té les limitacions que és gent que té menys experiència, però per això són més verges, tenen més coses per a aprendre. A més hi ha tota una sèrie de repertori que és més adequat per a veus joves que no pas per a veus grosses. Ara, per exemple, amb el Cor Jove fem el Rèquiem de Fauré. I fan unes coses increïbles, aconsegueixen uns clímax on veus que realment ho estan sentint. I acabem potser un assaig i ens quedem tots parats i es crea un “ostres”. I veus que surten al concert amb aquelles histèries i aquelles eufòries, que realment estan sentin el que fan, i que això els remou per dins. Això és fantàstic. I aleshores dius “és el que em passava a mi”. El Rèquiem de Fauré que, en els últims mesos, t’ha vinculat a l’OCT48 Sí, el vam fer el mes de maig dins del cicle de l’Orfeó Català i el repetim el 26 de juliol. Jo tinc molt bon feeling amb l’orquestra, i quan em vaig plantejar aquest projecte no
Com sorgeix la teva col·laboració en el Cicle de l’OCT48? Doncs el Quim [Térmens, director concertino de l’OCT48] em va trucar i em va proposar fer plegats l’Oratori de Nadal de SaintSaëns. Era una obra de la qual només en coneixia el final, encara que n’havia sentit a parlar, i vaig acceptar de seguida. Aquest oratori és una obra molt francesa, molt prima, molt perfumada, cosa que em va sorprendre, perquè Saint-Saëns és un compositor poc francès a vegades, molt germànic. És una obra que presenta el repte de no resultar feixuga, ja que no té pràcticament allegros, tot són adagios i andantes. El Quim em va demanar que proposés també alguna obra per a acompanyar el Concerto Grosso fatto per la notte di Natale de Corelli que l’orquestra fa a la primera part. I precisament feia temps que pensava en un oratori de Berlioz que es diu La infància de Crist. Aquesta obra té tres parts: dues parts per a cor i orquestra simfònica, i la part central, La Fugida d’Egipte, amb una orquestració més cambrística i on el cor té un paper més calmat i també cambrísitc. Vaig proposar al Quim fer només aquesta part i després vam veure que Saint-Saëns la va compondre com a una obra independent, i que va ser posteriorment, quan va fer l’oratori sencer, quan li va afergir dues parts més simfòniques per començar i per acabar. En termes generals, com veus la situació coral del país? Crec que hi ha una crisi de compromís i que això és un mal comú. Abans penso que hi havia una cultura més de compromís i la gent es donava més als projectes. Ara a la gent li agrada saltar d’un lloc a un altre. Crec que s’està donant una situació perillosa en el món coral, que és que hi ha tota una bossa de cantaires que esperen fer només produccions concretes. Estic parlant del món amateur. I tinc la sensació que
cada vegada costa més trobar gent com abans, que cantava en un cor i se’l sentia seu. Encara n’hi ha d’aquesta gent, però el que estic veient és que els cors s’estan aprimant i depenen molt de gent que va rodant d’un lloc a un altre. En els cors de gent jove, per sort, aquest compromís encara el tens.
I a nivell de cors professionals? A nivell de cors professionals és un desastre. Estem parlant que a Catalunya, que és un país absolutament coral, les institucions encara no s’han adonat que fa falta un cor professional en condicions. A Madrid hi ha quatre cors professionals. Aquí hi ha el Cor del Liceu i el Cor de Cambra, aquest últim amb moltes dificultats econòmiques. Però en un país com el nostre, amb tanta afició a la música coral, no hi ha un Cor Nacional de Catalunya, per exemple, que pugui donar sortida als cantants professionals. Aquí un cantant que es vulgui dedicar a cantar o fa de solista o no hi ha mercat. I moltes vegades els cors vocacionals supleixen aquesta mancança. Però no és el mateix, ni èticament ni musicalment, perquè existeixen unes limitacions d’horaris i de disponibilitat que un cor professional no té.
I com respira el Palau de la Música en l’era post-Millet? La situació és la següent: en l’època del Millet, l’Orfeó no estava en la primera línia de les prioritats. Amb tot el trasbals del Millet hi ha hagut la necessitat de posart l’Orfeó en primera línia. Perquè si no, al final, es perd el sentit de les coses. Quin és el sentit del Palau? El Palau és un edifici, però aquest edifici va ser construït per l’Orfeó Català, com a seu de l’Orfeó Català. Evidentment, l’Orfeó Català, com a associació que és, no té la capacitat de poder mantenir aquest edifici, i més després de ser declarat Patrimoni de la Humanitat. Aleshores es va haver de muntar tota una estructura per a que això sigui viable, com és la Fundació i el Consorci. I aquesta mateixa importància de l’edifici estava devorant la seva pròpia finalitat. És una sala de concerts, però també és la casa de l’Orfeó. I l’Orfeó ha recuperat aquest estatus dins del Palau. Aquest canvi de mentalitat, que ha vingut amb la bona voluntat de la nova Presidència i la nova Junta, ens ha permés plantejar-nos de nou tot el funcionament dels cors de base, amb la possibilitat de que tu presentis un projecte, l’argumentis, t’escoltin, et creguin i busquin com portar-lo a la pràctica. I aquesta és la sensació que tenim ara, que t’estan escoltant i que estan valorant la teva opinió dins del teu camp. Estem obrint una nova etapa on hi ha hagut sobretot una professionalització molt més gran de la gent que estem treballant en el camp musical. Miquel Gené 13
Impromtu 48 n 16.indd 13
03/10/11 13:04
Entorn al cicle
La Nit Transfigurada d’Arnold Schönberg Per Miquel Gené
Arnold Schönberg és una de les figures clau a l’hora d’entendre el cànon actual de la música clàssica. En ell conflueixen les figures del músic dotat, l’artista incomprès i el revolucionari contestatari que, en el moment de ruptura del llenguatge musical tradicional que es donà a inicis del segle XX, el convertiren en símbol i catalitzador del canvi. La Nit Transfigurada, l’obra que l’OCT48 interpretarà el proper mes de novembre sota la direcció de Michael Thomas, va marcar l’inici de la tortuosa trajectòria musical de Schönberg a la Viena d’inicis del segle XX. El 12 de desembre de 1912 Richard Dehmel forçar els límits de la moral dominant, situescrivia una carta que començava de la seava Schönberg dins dels corrents artístics güent manera:“Ahir a la tarda vaig escoltar avantguardistes del moment (l’anomenada La Nit Transfigurada, i sentiria com un pecat Secessió, de la que Dehmel n’era figura d’omissió si no li expressés unes paraules destacada). Tot i això, el principal problema de gratitud pel seu meraveque veieren alguns crítics a llós sextet”. El destinatari l’obra va ser la dificultat de L’harmonia d’aquesta carta era Arnold poder expressar amb música Schönberg, qui 13 anys cromàtica portada un contingut literari tan comabans havia musicat el poeplex. Aquesta dificultat es va fins als límits de ma de Dehmel que dóna nom veure agreujada pel fet que a l’obra. la tonalitat, la els promotors del concert en el que s’estrenava l’obra no La relació de Schönberg amb sobreabundància van proporcionar al públic el els versos del poeta alemany, de temes i poema de Dehmel. El resultat que es dóna també en els va ser una sensació d’objecla llibertat quatre lieder op. 2 i op. 3, tiu no assolit, ja que el proserà capdal per al desenvoluarquitectònica grama no es podia seguir en pament musical del jove comels sons de l’obra: “Qualsei melòdica van positor, qui afirmarà en resvol que hagi pogut seguir el posta a la carta de Dehmel: propiciar la desenvolupament d’aquest “Els seus poemes han exercit construcció notable treball haurà de conuna influència decisiva sobre venir que, en aquesta oportuel meu desenvolupament mude la imatge nitat, ha quedat tan lluny de sical. Van ser ells els que em del Schönberg la meta com queden tots els van obligar per primera vegaque volen fer possible allò revolucionari da a buscar un nou sentit en impossible”, escriuria el crític la lírica”. Richard Heuburger. La tècnica de composició de Schönberg Si bé el gènere de la música programàtica sobre el text, però, no partia d’un estudi rino representava cap novetat en l’època, gorós i una posterior aplicació de fòrmules Schöberg va ser el primer en concebre’l en expressives, sinó que sorgia de manera emformat de cambra, fet que va comportar cert pàtica a través del que aquest li suggeria: malestar dins dels cercles musicals viene“per gran sorpresa meva, mai s’havia fet sos per la transgressió que això suposava tanta justícia al poeta que com quan, portat de la tradició establerta per Liszt mig segle pel primer contacte directe amb el so inicial, abans. havia endevinat tot el que necessàriament havia de succeir a aquest primer so”. Tot i això, l’element que més trascendència tindria per a la posterior carrera i imatge de Schönberg seria el so de l’obra, que segons La Nit Transfigurada: l’inici de la polèmica alguns crítics no tenia paral·lel en tota la liSchönberg escriu La Nit Transfigurada l’any teratura de la música de cambra. L’harmonia 1899, durant l’estiu que passa a Payerbach cromàtica portada fins als límits de la tonajunt al seu amic i mentor Alexander von Zemlitat, la sobreabundància de temes i la lliberlinsky i la germana d’aquest, Mathilde, que tat arquitectònica i melòdica van propiciar anys després es convertiria en la seva dona. la construcció de la imatge del Schönberg L’obra mostra el diàleg de dos amants en revolucionari. el qual s’expressa una nova moral sexual allunyada dels arquetips burgesos: la noia Schönberg en les seves pròpies paraules porta dins seu el fill d’un altre, fet que no impedeix que el noi l’estimi i l’accepti (po“Que no em porta a això la falta d’invenció, o deu trobar una traducció del text del muside tècnica, o de coneixements sobre les norcòleg Josep Pujol a http://joseppujol.blog. mes de l’estètica corrent, sinó que segueicat/2007/2/21/nit-transfigurada-rishcardxo un impuls interior més fort que el d’allò dehmel/). après. Obeeixo a una organització que, com Aquesta temàtica, polèmica ja de per sí per
el meu model artificial”. Aquestes paraules són alhora una defensa davant les acusacions de revolucionari i de destructor de la forma i la tonalitat i una declaració de la pròpia poètica musical, segons la qual l’artista no pot fer res més que expressar-se amb les eines que té al seu abast. Schönberg va viure durant tota la seva carrera enmig d’una polèmica entre els seus defensors (els seus alumnes Webern i Berg, el seu amic i professor Zemlinsky) i aquells que el veien com a responsable de la degeneració d’una tradició que anava des de Bach fins a Wagner i Strauss. Ell, per la seva banda, estava convençut de la tasca que desenvolupava, que vivia com a inevitable, i mai es va considerar un revolucionari, ja que entenia la seva música com una continuació directa de les ensenyances de Brahms i Wagner.“Personalment, em molesta que em considerin un revolucionari, ja que no ho sóc. El que he fet no és ni revolucionari ni anarquista”. Tot i la seva relació tensa i, per moments, fins i tot violenta amb l’entorn musical austro-germànic (són famosos els enfrontaments verbals i fins i tot físics entre partidaris i detractors en els seus concerts), ningú negarà mai a Schönberg el talent i l’ofici. Serà aquesta combinació entre “el reconeixement d’un talent i la recusació d’una estètica” el que situarà a Schönberg, com escriu el musicòleg Esteban Buch, en una posició molt singular: “La d’un artista sobre el que es discuteix”.
Per a més informació • Esteban Buch: El caso Schönberg. Nacimiento de la vanguardia musical. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2010. • Erwin Stein (comp.): Arnold Schönberg. Cartas. Madrid: Turner, 1987. • H.H. Stuckenschmidt: Scönberg. Vida, contexto, obra. Madrid: Alianza Música, 1991. * Les cites que apareixen a l’article es poden trobar en aquestes fonts
el meu model natural, és més poderosa que
14
Impromtu 48 n 16.indd 14
03/10/11 13:04
Perifèries
Maria Blay
“Faig tot allò que es necessita per un concert, menys tocar”
La Iaia, Sidonie, Ass Trio, Obeses o Very Pomelo són alguns dels grups que aquest estiu han omplert moltes de les programacions dels festivals musicals i festes majors de Catalunya. Tots ells depenen d’una sola persona, Maria Blay (Barcelona, 1986), que ara fa dos anys va emprendre un viatge en solitari en el món del management i la producció. Es defineix com una mitòmana musical, amant de la seva feina i no es desespera quan veu que no ha pogut fer vacances. Enmig de l’entrevista sona el seu mòbil.
Estàs localitzable les 24 hores? Sí... El problema és que el mateix mòbil és el personal i el de la feina. Normalment, a partir de dos quarts de 10 del vespre, miro de no contestar. És que sinó... Estàs enmig d’un sopar i no pararies... Mira fa poc em van trucar d’un ajuntament a les 12 de la nit per tancar un concert. Ser mànager què comporta? Cadascú que es dedica a aquest món ofereix uns serveis diferents. Crec que la feina de mànager no fa referència a unes tasques concretes. En el meu cas, faig management i contractació i, moltes vegades també, producció. Anem a pams, doncs... A veure... Per la part de mànager, podríem dir que qualsevol persona que vulgui arribar a un grup per un aspecte, per petit que sigui, ha de passar per mi. El que intento és que el grup només s’hagi de preocupar per tocar, que no hagi de pensar en calendaris ni que hagi d’esperar-se per fer una entrevista... Jo intento fer tota la resta.
manera de tractar, les dones, que potser fa que facis les coses diferents. Tot i així, de cara a l’oficina no he tingut massa problemes, però amb un directe a vegades canvia. Explica, explica Per exemple, et trobes un tècnic de so i et demana: “qui ets, la cantant?”. I dius: “No, no, la mànager”. Llavors no et fan cas. En comptes de parlar amb tu, parlen directament amb el grup. I penses, com pot ser? Si estic aquí amb l’acreditació! Això em fa enfadar bastant, però confio que cada vegada passi menys. Cada vegada hi ha més noies que s’hi dediquen. Si et demanen un dels grups que portes, quin tries? Depèn del tipus de concert i el lloc. Moltes vegades et demanen un grup concret. Tot i així, intento cuidar cada grup per igual. Per això no estic agafant més grups, perquè amb els que estic vull que treballin al màxim. Una de les meves premisses és que amb els grups que treballi hi he d’estar molt a gust. A part que m’han d’agradar, me’ls he d’estimar. Sempre és estrany explicar això...
Però hi ha més coses, no? Amb la contractació faig tot allò que fa referència amb tancar un bolo: clàusules de contractes, comprovar que es compleixin... I amb producció normalment faig referència a Sidonie. Hi ha mil històries al voltant de l’actuació: lloguer de furgonetes, coordinar els tècnics de llum, els de so... Això també va a càrrec meu. Bàsicament, faig tot allò que envolta un concert però que no sigui tocar. Fins i tot, gestionar els grups de fans. Potser és un tòpic, però què hi fa una dona en aquest món aparentment tant masculí? D’una banda, crec que ser jove i noia potser ajuda a obrir algunes portes d’entrada. Fas gràcia i també jugo amb aquesta carta perquè sóc conscient que sempre parlo amb homes. De l’altra, crec que tenim una altra
Són com els teus fills? Són els nens... Et consideres una mare a nivell professional? Potser és molt pretensiós dir-ho així. La meva feina és vetllar perquè estiguin a gust, facin concerts i que a ningú li passi res a nivell professional. Tot i així, moltes vegades acabes entrant en terreny personal. Si a algú l’ha deixat la parella, acabes fent teràpia. També entra dins de la feina. Passes tantes hores amb ells, que acabes creant vincles estrets. Crec que no podria treballar amb un grup que em fes la guitza. Dius que treballes amb aquests grups perquè t’agrada la seva música. Però alhora
tots ells tenen estils molt diferents. Llavors, amb quina música t’identifiques? Mira... un dia em puc llevar i dir que avui és un dia de Sisa i l’endemà és un dia de Fangoria. M’agraden músiques molt diferents i vaig a concerts que no s’assemblen gens. Tens temps d’anar a concerts que no siguin per feina? Com que treballo des de casa, necessito fugir. Quan tinc temps, a vegades vaig al cine, però la majoria de vegades acabo mirant a veure quin concert fan. Tot i que sembla tòpic, m’agraden tot tipus d’estils... no tinc massa prejudicis. T’agrada combinar, doncs. Mira, fins ara estava amb l’Elena Gadel, concursant d’Operación Triunfo. Vaig haver-ho de deixar perquè potser era massa diferent i sola no podia treballar en el seu terreny. Molta gent es va estranyar que la portés, però veia que cantava molt bé i estava rodejada de músics molt bons. I què que vingués d’OT? No passa res. Si un dia em convidessin a veure el Duo Dinámico hi aniria, perquè hi ha coses que s’han de veure. Després de dos anys amb empresa pròpia, com valores aquesta experiència? La veritat és que molt bé. Mirant només un any enrere, ja em veig molt diferent. No sé si és perquè estan passant moltes coses últimament i em fa pànic pensar que sempre serà així... Suposo que no, que hi haurà algun moment que estaré més tranquil·la i més estable, perquè ara porto un ritme de vertigen. Però al final el que veig és que cada dia aprenc molt. És la feina de la teva vida? Crec que sí. Quan tingui família i fills no sé com anirà la cosa, sempre dic que me’ls emportaria als bolos. Potser hauré d’agafar un altre ritme, però... Íngrid Pujol Rovira 15
Impromtu 48 n 16.indd 15
03/10/11 13:04
Agenda de concerts de l’OCT48
Octubre 2011 Diumenge 9 d’octubre, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 1: “Oltra” Obres de Manuel Oltra
Novembre 2011 Diumenge 13 de novembre, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 2: “L’OCT48 i Michael Thomas” Obres de Schönberg, Barber i Mendelssohn Divendres 18 de novembre Tona Concert “Obres de joventut” Obres de Schubert, Mendelssohn Britten i Barber Diumenge 20 de novembre Artés Concert “Obres de joventut” Obres de Schubert, Mendelssohn Britten i Barber
D’octubre de 2011 a març de 2012 L’agenda pot sofrir alguns canvis o afegir noves dates. Podeu actualitzar la informació posant-vos en contacte amb mail@terrassa48.com o a www.terrassa48.com
Divendres 16 de desembre Santa Maria del Mar OCT48 i Coral Cantiga El Messies de Georg Friedrich Händel Dissabte 17 de desembre Santa Maria del Mar OCT48 i Coral Cantiga El Messies de Georg Friedrich Händel Diumenge 18 de desembre, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 3: “L’Oratori de Nadal” OCT48 i Cor Jove de l’Orfeó Català amb Esteve Nabona Obres de Saint-Saëns, Berlioz i Corelli Dilluns 19 de desembre Teatre Principal Terrassa OCT48 i Coral Cantiga El Messies de Georg Friedrich Händel Divendres 30 de desembre Atrium (Viladecans) OCT48 i Coral Cantiga El Messies de Georg Friedrich Händel
Gener 2012
Diumenge 25 de novembre Hospitalet Llobregat Rèquiem Wolfgang Amadeus Mozart
Diumenge 22 de gener, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 4: “Let it BeValdi” Obres de Vivaldi i Breiner
Diumenge 27 de novembre Gavà Concert “Obres de joventut” Obres de Schubert, Mendelssohn Britten i Barber
Febrer 2012
Desembre 2011
Diumenge 19 de febrer, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 5: “Aigua” Obres de Toldrà, Williams i Händel
Orquestra de Cambra Terrassa 48 Director concertino Quim Térmens Violins Pere Bartolomé, Sergi Claret, Gabriel Coll, Núria Mesalles, Aleix Puig, Gerard Purtí, Humbert Rovira, Irantzu Zuasti Violes Albert Romero, Maria Morera, Josep Bracero, Imma Lluch Violoncels Núria Padrós, Jordi Claret, Júlia Pérez Contrabaix Abigail Herrero Direcció artística Quim Térmens Producció Olga Ventura Arxiu Núria Padrós Economia Pere Bartolomé OCT48 Passeig Ernest Lluch, 1, 08222 Terrassa Tel. 667 49 91 42 mail@terrassa48.com www.terrassa48.com
Impromptu 48 Consell Editorial Quim Térmens, Aleix Puig i Miquel Gené Coordinació de Redacció Miquel Gené Col·laboren en aquest número María Zuazu, Jaume Cela, Tomàs Peire, Íngrid Pujol, Alex Martínez i Francesca Pau. Disseny de portada Andrea del Cerro Fotografies OCT48 Maria Torrens
Març 2012
Divendres 2 de desembre Divendres 9 de març La Faràndula (Sabadell) Ripollet OCT48 i Coral Belles Arts Concert “Serenade” Obres de Bach Obres de Mozart, Txaikovski i Foote Dimarts 13 de desembre Diumenge 11 de març, a les 18 h Santa Maria del Mar Auditori Municipal de Terrassa OCT48 i Cor Jove de l’Orfeó Català Concert de cicle núm. 6: “Serenade” Oratori de Nadal de Camille Saint-Saëns Obres de Mozart, Txaikovski i Foote Dijous 15 de desembre Dissabte 31 de març Santa Maria del Mar Auditori de Barcelona OCT48 i Coral Cantiga OCT48 i Cor de Cambra del Palau El Messies de Georg Friedrich Händel Les set paraules de Cristòfor Taltabull
Amb el patrocini d’Unnim
Amb el suport de la Generalitat de Catalunya
Orquestra resident a l’Auditori Municipal de Terrassa
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
Impromtu 48 n 16.indd 16
Cultura
03/10/11 13:04