CEIP PAU CLARIS. La Seu d’Urgell.
LA SEU D’URGELL. Una mica d’història. L’Urgellet és una fossa tectònica que es va formar al mateix moment en què s’aixecaven els Pirineus. Fa uns deu milions d’anys l’aigua la va cobrir . En aquest llac s’hi van acumular sediments , arrossegats pels rius i pels torrents. Fa cinc milions d’anys els sediments van acabar d’omplir-lo i els rius Segre i Valira s’hi van anar obrint pas. Els primers habitants coneguts de la plana de La Seu ocupaven espais alts, fàcils de defensar, però al mateix temps amb un accés fàcil als conreus, com per exemple el turó de Castellciutat. L’arribada dels romans va transformar radicalment el territori de l’Urgellet. A l’església de Santa Eulàlia, al subsòl de l’ajuntament, hi trobem les restes d’una vil.la que funcionava cap allà al segle III. La Seu rep el nom de ciutat per primer cop a les cròniques carolíngies de final del segle VIII. Després de la dominació musulmana, de la mà dels francs, La Seu es converteix en centre articulador de bona part del sector central dels Pirineus. A l’edat mitjana, a La Seu, es pot identificar un nucli primitiu que no aniria més enllà del carrer major, tancat en un recinte murallat. El seu eix principal seria el carrer dels Canonges. A Castellciutat hi havia la residència dels comtes d’Urgell. Als segles XII i XIII aquest primer nucli seria ampliat i les muralles refetes. Hi havia quatre portes: la de Cerdanya, la d’Andorra, la de Trasdors i la de Soldevila. Documents del segle XIII ens parlen de dues zones ben diferenciades:la Vila Nova i la Vila Vella. La Vila Nova seria el que avui és el barri de Capdevila. A la Vila Nova es va instal.lar la bladeria. A l’altre extrem de la ciutat hi havia un altre barri nou: el de Soldevila. En aquest sector hi havia l’escorxador públic. A partir de mitjan segle XIX La Seu, fora de les muralles creix cap a Castellciutat i més tard cap el nord i cap a ponent.