Atlantida 4 versio high

La revista de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach

Atlàntida

Núm. 4 - Desembre 2014

SER PLENAMENT

HOMES

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Editorial Ser plenament homes Hem començat el curs carregats amb la il·lusió i les perspectives que es van obrint des de fa cert temps en el camp de la didàctica i de la pedagogia. Es plantegen nous reptes i nous coneixements que confirmen i desmenteixen intuïcions que tenim a les aules.

Atlàntida Núm. 4 - Desembre 2014 Portada: Picasso pintant amb llum, Revista Life, 1949 Director Escola Llissach: Ferran Riera Directora Escola Mare de Déu de la Gleva: Marta Zaragoza Director pedagògic de les escoles: Ferran Riera Director de la revista Atlàntida: Josep Maria Sucarrats Consell de redacció: Lluís Bou, Laura Comallonga, Marta Martínez, Laura Puig, Ferran Riera, Josep Maria Sucarrats, Marta Zaragoza Maquetació: Marta Martínez Escola Llissach C. La Fira, 26 08251 Santpedor 93 832 01 57 www.escolallissach.com escolallissach@escolallissach.cm Escola Mare de Déu de la Gleva Pl. Santuari, s/n 08508 Les Masies de Voltregà 93 857 01 06 escola@lagleva.cat www.lagleva.cat Impressió: What’s C. Pons Grau 3, 2-1 08251 Santpedor 619 68 22 65 www.whats.cat

És bon moment per al debat educatiu a Catalunya. Persones com el professor Gregori Luri, autor de consistents llibres sobre educació, el Dr. Carlos González, un dels pediatres més visitats a la xarxa, la Mare Montserrat del Pozo, responsable mundial de les religioses del Pare Manyanet, i que ha liderat a Barcelona una escola que és referència mundial en el treball de les anomenades intel·ligències múltiples, així com molts altres experts, ens ajuden a posar a la palestra les qüestions educatives fonamentals, a repensar-les i a reaprendre-les.

Els nous coneixements en neurociència sobre la manera com aprèn el cervell humà o sobre què aprèn preferencialment en cada etapa madurativa; la vinculació de tot l’aspecte psicomotriu al desenvolupament de les estructures cerebrals sobre les quals es desenvolupa el llenguatge i el pensament; la irrupció de la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner com a aproximació al nen, etc.; tot plegat ha obert en els darrers anys moltes possibilitats d’experiències educatives. La majoria, però, centren els objectius sobre les competències i capacitats dels alumnes. El que està en joc en cada nova proposta és, doncs, la concepció de fons sobre el nen i sobre l’objectiu de l’educació.

Certament, ajudar el nen a desenvolupar al màxim les seves competències o facultats és important, com també ho és saber de quina manera i en quin moment el cervell adquireix o registra certs procediments. Nosaltres hi estem treballant, com podeu comprovar a l’escola i en aquest número de la revista.

Tanmateix cal tenir clar que l’objectiu de l’educació no són les capacitats, sinó el creixement en la consciència del nen, de qui és ell i de quin és el significat de les coses que l’envolten. Sense aquesta consciència, les competències educatives esdevenen objectius en si, i amb els anys s’acaba educant persones autoreferenciades, centrades només en la seva capacitat de fer, i que consideren que l’èxit de la vida és la realització d’allò que un és proposa. Gairebé sense adonar-nos-en, hem substituït el tenir (ideal desastrós en una educació que naixia de l’experiència de la mancança) pel fer, i no pas pel ser (com proposava Erich Fromm a la segona meitat del segle XX).

L’objectiu de l’educació és que el nostre fill arribi a ser ell mateix. El mètode per assolir-ho és el coneixement i l’afecte que es desperta en la trobada entre la persona i la realitat. La feina del mestre rau precisament en aquest punt, en aquest nexe entre el noi i les coses. Perquè, en la nostra experiència humana, tenim gravat a foc que ha calgut sempre la irrupció d’alguna cosa de fora d’un mateix perquè el que som surti fora.

Aquesta experiència no és gens diferent del que celebrarem aquests dies de Nadal: la irrupció de Déu en la vida humana, en el seu horitzó i en la seva quotidianitat. Aquesta és la possibilitat per a cadascú de nosaltres de trobar resposta als desitjos més veritables i sincers del nostre cor, i per tant la possibilitat d’esdevenir plenament homes.

Ferran Riera Director pedagògic de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Entrevista amb... Jordi Segura «L’escola és fonamental per definir el futur d’un país» Jordi Segura i Carles, llicenciat en Administració i direcció d’empreses, té una llarga experiència gerencial, tant en empreses privades com en el sector públic. Actualment és gerent de les nostres escoles, feina que compagina amb la política: és el tinent d’alcalde d’hisenda i interior, a l’Ajuntament d’Igualada. De temperament inquiet, sempre li ha agradat col·laborar en diferents entitats i associacions culturals, eclesials o esportives. Confessa tenir una debilitat especial per la cultura popular del nostre país. És fundador d’una colla castellera. Ha arribat a les escoles per fer pinya, i fer-les créixer ben amunt.

Què ha suposat a casa la disminució del teu germà gran?

Ell m’ha condicionat la vida: tot és relatiu, excepte ell. Ens ha permès aprendre moltes coses: què vol dir estimar, i que sacrificar-se és una cosa preciosa.

Havies treballat algun cop amb l’Església?

No. Quin és el punt essencial de l’escola cristiana?

Totes les escoles haurien de ser com les cristianes. L’escola cristiana no trenca el vincle amb la família, n’esdevé la continuïtat natural. És un lloc de reflexió i d’interacció, no només amb els fills, sinó també amb els pares. La gent s’ha tancat molt i els problemes personals es tenen a casa com una olla a pressió. Quan era petit hi havia més vida social; la gent necessita relacionar-se. Crec que l’escola ha de ser això i ha d’inculcar uns valors de bé comú, sense els quals la societat no anirà endavant.

Has entrat fa poc al món escolar; què és el que més t’ha agradat?

M’he adonat de la importància de les escoles per definir el món de demà. M’ha sorprès gratament la implicació dels pares en el dia a dia de les escoles. Creia que això havia desaparegut; però a les nostres escoles les AMPES col·laboren.

Per què vas estudiar Administració d’empreses?

El món de l’economia és un món multidisciplinari que pot abastar molts àmbits; és una manera d’afrontar la realitat. Els diners mouen el món, més que les idees. En aquest sentit, per a mi l’economia és una manera d’apropar-se a les realitats socials.

Què t’ha ajudat a tenir aquesta consciència?

L’escola és un lloc on la canalla passa moltes hores. Les inquietuds i els problemes de les famílies arriben a les escoles, que es converteixen en un lloc decisiu educativament per afrontar les dificultats futures. L’escola és fonamental per definir el futur d’un país. Les escoles només necessiten suport econòmic; els polítics ens hem de preocupar de com volem que siguin les escoles.

Has treballat en el món de l’empresa, a l’Administració i ara a l’escola. Quin és el factor comú?

L’escola és important per al futur. Què ha estat important en el teu passat?

La meva és una família senzilla, de classe treballadora. La mare treballava a casa i el pare, com a transportista. Som quatre germans, el més gran amb una disminució psíquica. L’escola era la meva segona casa (estudiava amb alegria i vaig ser bon alumne, almenys pel que fa a les qualificacions). Sempre he valorat l’esforç que van fer els meus pares perquè pogués estudiar.

Remar junts, tot i que a l’Administració és on costa més. A l’empresa, si no es rema, apareixen els problemes, i a les escoles succeeix una cosa semblant, perquè el client no està assegurat. L’ajuntament, en canvi, no té competència: és molt fàcil desconnectar-se del món. Hi ha alguns departaments, com el de serveis socials, on es viuen les desgràcies i les grans heroïcitats de la gent; però altres departaments estan allunyats de la situació greu que es viu a la societat.

Com veus el futur de les nostres escoles?

El present, el veig complicat; el futur, amb esperança. Sabem on estem. Si miro el futur veient el punt on estem, amb la situació actual, el veig esperançador. Però no ens podem refiar, perquè el món, i sobretot el món de l’educació, és canviant.

Veurem com a societat com s’afronta també això.

3

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Educació Infantil En moviment… per aprendre Cada cop hi ha a les aules més dificultats de concentració, d’atenció, de llenguatge, d’aprenentatge, etc. Hi ha cap denominador comú?

Indicacions publicades a la Revista Americana de Pediatria vinculen l’augment de trastorns d’aprenentatge, de llenguatge i de comportament al desenvolupament psicomotor. Als nens els manquen oportunitats de moviment i de treball conscient sobre el seu cos, el control i domini del mateix. Certament, cada cop juguen menys a l’aire lliure, i perden coneixement sobre els límits del propi cos; ja no es corden les sabates, no mengen fruita a queixalades ni entrepans de pa dur; porten xumet o prenen biberó fins edats avançades (P5), etc. Tot això repercuteix sobre la motricitat fina o sobre els exercicis bucofacials que faciliten el treball fonològic per iniciar el procés de lectoescriptura.

Els claustres de les etapes d’infantil han iniciat un treball per estudiar el cervell, per anar concentrant aspectes evolutius i sensoriomotors, i per entendre com l’estimulació sensoriomotora incideix en l’aprenentatge de la lectoescriptura. Piaget, Padovan, Steiner, Quirós, etc. indiquen que llenguatge, aprenentatge i psicomotricitat van de la mà dels 0 als 6 anys. L’aprenentatge de la lectoescriptura requereix d’una organització neurològica adequada, i la intel·ligència sensoriomotora permet establir i treballar els prerequisits necessaris per afrontar amb certes garanties l’aprenentatge cognitiu.

Steiner insisteix en la importància de proposar de 0 a 6 anys activitats adequades a la maduresa del seu sistema nerviós.

De la mateixa manera que no forçaríem a caminar un nen de 4 mesos, és inadequat proposar a un nen que no té desenvolupat el centre occipital (vista) que comenci a llegir.

Per això el desenvolupament neuromotor i el llenguatge oral són els dos principals camps de l’aprenentatge infantil, i són

complementaris. Cada nen des del seu desenvolupament motor va creant i consolidant les bases per conquerir l’habilitat i la competència que li permetrà llegir i escriure.

El moviment és el primer idioma del nen: participa en el control visual necessari per llegir, en la coordinació oculomanual necessària per escriure, i en el control postural necessari per estar quiet i atent. L’atenció, l’equilibri i la coordinació són la preparació física necessària per a l’aprenentatge cognitiu. És necessària una estimulació mitjançant una percepció sensorial adequada. Els nostres alumnes realitzen diàriament un circuit neuromotor dissenyat des de la base del mètode Padovan per incidir en aquests aspectes.

En la mateixa línia entenem la influència recíproca que comporta el desenvolupament sensoriomotor amb el visual, des de l’organització postural. Per això també és fonamental a infantil i primer cicle de primària el treball optomètric, els exercicis per agilitzar els salts sacàdics, la permanència de la figura, la relació figura-fons, etc.

Com indica Siegel, tenim clar que «no hi ha necessitat de bombardejar els nadons o nens de curta edat amb una estimulació sensorial excessiva amb l’esperança de construir millors cervells». Aquesta voluntat d’estimular ha portat a les famílies a excedir-se en l’ús dels Baby Einstein, en les estones davant les pantalles digitals, i a menystenir les estones de joc motriu. Moltes dificultats d’aprenentatge es deriven d’un ús inadequat de la tecnologia.

Els nens necessiten una educació lenta que els doni espai per al joc simbòlic, motriu i rítmic, que els possibiliti sorprendre’s i ser educats en la bellesa, la veritat i la bondat. Per això cal tenir davant mestres que s’apassionin per ells, que se sentin interpel·lats i que es posin... en moviment.

Marta Zaragoza

4

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Educació Secundària In English, please In an increasingly globalizing world where good communication is essential, the use of English is becoming more and more important. For this reason Llissach and La Gleva introduced English into the Arts and crafts and Technology lessons, back in September this year.

The aim of this approach is for students to interact and communicate in English with the teacher and between themselves. We have already seen significant progress in the students English speaking and comprehension skills. We selected Arts and crafts and Technology as we believe these subjects will provide a wider range of opportunities for the students to practice their English conversation.

Initially it was a big change for the students to take Arts and crafts and technology lessons in English but over the last two months students have adapted well to the change and we are seeing a definite improvement in their English language abilities.

Although we know that this will increase work for the students, we want this to be a part of their development in terms of opening their minds and increasing their ability to communicate in a global language.

I have studied my master degree in English with classmates from all over the world. The knowledge of English was crucial for me to get to know my classmates, speak with them and understand more about their cultures. An essential part of education is to introduce students to reality and not limiting their horizons to their own language and geographical region. We are confident our approach will help achieve this goal.

Michele Fumagalli

En un món amb una globalització creixent, on la comunicació és clau, l’ús del anglès esdevé cada vegada més important.

Aquest context ha portat l’Escola La Gleva i l’Escola Llissach a introduir l’anglès més enllà de la classe de llengua, i a plantejar de fer les lliçons de plàstica i tecnologia en anglès. Amb això es busca que el professor imparteixi les classes en anglès, a fi que, de mica en mica, els estudiants comencin a relacionar-se en anglès tant amb el professor com entre ells.

Una decisió com aquesta cerca la millora en l’ús de l’anglès, així com un augment del nivell de comprensió i conversa. Per aquest motiu, s’ha començat amb assignatures de tipus pràctic, on a banda d’una petita part conceptual hi ha molta activitat i diàleg.

En aquests primers mesos de classe en anglès, la dificultat més gran ha consistit a eliminar la barrera de l’anglès. Això no és cap sorpresa: és un idioma completament diferent a les llengües neollatines, i es fa estrany de parlar anglès en assignatures que no són la classe de llengua. Tanmateix, cal ser conscients que aquesta barrera aviat deixa de ser un obstacle. En efecte, de seguida, l’alumne percep que es tracta d’una circumstància que ha d’afrontar per estudiar amb una major obertura mental que li permeti entendre la realitat com a lloc habitable. A més, l’obertura de la raó de l’estudiant es combina amb la possibilitat d’incrementar la seva capacitat comunicativa i la possibilitat de sortir a l’estranger sense por i de veure el món com un lloc digne de coneixement.

Puc sostenir aquestes afirmacions des de la pròpia experiència. Vaig fer un màster en anglès amb companys de tota part del món. El coneixement d’aquest idioma ha estat fonamental per conèixer bé els meus companys, per parlar amb ells i aprofundir en l’estudi, i per trobar les seves cultures com a font d’enriquiment personal i de coneixement. Si educar és introduir l’ésser humà en la realitat, no podem reduir els horitzons de l’home, ja siguin geogràfics o lingüístics.

5

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Música a les escoles Directe al cor El proppassat dimecres, 19 de novembre, la Coral de l’Escola Mare de Déu de la Gleva va enregistrar el seu primer CD, “Els estels de Nadal”.

Del repertori, de caire nadalenc, destaca la cantata La nit dels estels, del compositor català Josep Mateu Pérez, que va ser alhora el tècnic de la gravació i pianista acompanyant.

Es tracta d’una peça per a cor infantil i piano de l’any 2005 i que va ser composta per al Cor de Petits de l’Orfeó Català en ocasió del tradicional concert de Sant Esteve. La nostra coral la va interpretar l’any passat i, per la seva bellesa i adequació al moment artístic i vocal del cor, es va creure oportú que fos la peça principal del CD. Completen l’enregistrament la nadala tradicional catalana El noi de la mare, la nadala llatinoamericana Los Reyes Magos, i la Cançó de Nadal, del compositor Antoni Tolmos.

La Coral, formada per 52 alumes de primària i secundària de l’escola, portava des de començament de curs assajant acuradament les peces escollides per enregistrar. La gravació es va fer quasi en la seva totalitat a capella, sense acompanyament instrumental, fet que exigeix un rigor màxim d’afinació que només s’aconsegueix amb un acurat treball d’assaig i una alta concentració dels cantaires en el moment de l’enregistrament. Els nois i noies de la coral van estar en tot moment seguint les indicacions del tècnic i la directora de la coral, Aida Espelt, i van mostrar un grau sorprenent de professionalitat durant la gravació.

6

En un enregistrament és imprescindible que la totalitat de les veus estiguin afinades; així ho van aprendre els nois i noies de la coral, que van entendre que tots i cada un d’ells era necessari per tal que el resultat fos bonic. L’afinació és necessària per comunicar la bellesa de la música, i suposa una provocació en un dia a dia sovint gris i ple de distraccions; aixecar el cap commoguts o sorpresos en sentir una cosa bella és una novetat en la vida amb què val la pena passar comptes.

A la vegada, cal valorar l’enregistrament per un altre fet: la unitat i el seguiment que permeten comunicar aquesta bellesa. En efecte, sense el sí dels cantants a la proposta d’un altre –el director– no hi hauria comunicació de la bellesa que l’afinació de cadascú buscava. Certament, és necessari entendre que la unitat implica seguir un altre per damunt del que cadascú faria per pròpia iniciativa. Una unitat com aquesta, unida a l’altre com a bé, disposada a seguir, és una esperança bella i corresponent en un món on sovint l’home es concep sol. Sens dubte, el cor humà reconeix la bellesa per a què està fet a partir del reconeixement immediat d’allò autèntic que té davant. Unitat i seguiment són necessaris per a la Bellesa amb majúscules. Aprendre això cantant, o escoltant, és una manera privilegiada d’entrar en relació amb la realitat amb el cor commogut i agraït.

Aida Espelt

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Música a les escoles Un Nadal de poesia Les escoles Llissach i La Gleva preparen conjuntament una vetllada de cant i lectura al Santuari de la Mare de Déu de la Gleva.

Seguint amb la tradició inaugurada l’any passat, i que entronca amb la tradició a Catalunya de llegir poesia per Nadal, l’Escola La Gleva ha tornat a dedicar una vetllada al Nadal de la mà dels poetes. Si l’any passat va ser El poema de Nadal, de Sagarra, el text que va acompanyar la música, aquesta vegada s’ha fet un recorregut a partir de composicions de diversos poetes de casa nostra. Però la novetat més gran és que aquest any l’acte s’ha dut a terme amb l’Escola Llissach, de manera que professors i alumnes de les dues escoles han participat conjuntament de l’acte.

Des de les escoles s’entén que no podia fer-se d’una altra manera, ja que precisament el Nadal és un moment privilegiat per parlar d’Aquell que dóna unitat a la vida i compleix el desig de felicitat de tot home. Per això, un acte conjunt és una ocasió no pas per fer una representació més o menys bonica, sinó per posar davant de tots la unitat que hi ha en les dues obres educatives. En un món com el nostre és necessari dir això: que la unitat és possible, i que no depèn del que es fa, sinó del que s’és, d’una cosa prèvia que dóna la consistència.

Com no pot ser d’altra manera, la unitat de l’escola Llissach i La Gleva neix d’una mateixa experiència educativa i criteri, de la concepció de l’educació de l’home a l’altura del seu cor infinit.

Precisament per parlar d’Aquell que el satisfà, la vetllada va iniciar-se amb un text sorprenent de l’escriptor existencialista francès Jean Paul Sartre. Es tracta d’un fragment de l’obra de teatre Barionà, escrita pel pare de l’existencialisme quan estava pres en un camp de concentració alemany. En el text, l’escriptor, que es declarava ateu i anticristià, presenta el pessebre nadalenc sense prejudicis i afrontant la pretensió que suposa que un nen sigui Déu, o el misteri que és per a una dona ser la mare de Déu, o subratllant el camí que tot home, com Josep, ha de fer per acceptar que la vida no es juga en el

que podríem imaginar sinó en l’acceptació del que se’ns dóna com a bé.

Just després d’una lectura provocadora com aquesta, que convida a tothom a tenir la mateixa llibertat davant del Misteri nadalenc, va començar un recorregut que s’iniciava amb la cantata La nit dels estels, per part de l’Escola La Gleva, peça que havia enregistrat en CD al mateix Santuari. Tot seguit, el periple seguia a través de nadales típiques catalanes i nadales contemporànies, com l’escrita pels Manel, així com per cants internacionals: italians, irlandesos, hispanoamericans, etc.

Les poesies de grans escriptors catalans, com Carles Fages de Climent, Guerau de Liost, Martí i Pol, Salvat Papasseït, Sagarra i Verdaguer, van posar la literatura a un recorregut que plantejava el valor de la tradició, el record de l’amor de les llars, la nostàlgia del futur com a promesa, i que provocava el públic a sortir de la nostra mandra i misèria per entrar en relació amb el Misteri.

ENCARA NO TENIU EL CD? Si voleu adquirir el CD La nit dels estels de la Coral de l’Escola Mare de Déu de la Gleva, poseu-vos en contacte amb l’escola (tel. 938570106 escola@lagleva.cat).

7

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva Xerrades amb història Jordi Cabanes, historiador, director de l’escola Cardenal Spínola de Barcelona i professor de la Universitat Abat Oliba, va adreçar als alumnes de l’Escola Mare de Déu de la Gleva unes xerrades per contextualitzar el marc històric del musical “Mar i cel”.

El passat 26 de novembre, els alumnes de 4t de primària a 3r d’ESO van anar a BCN a veure el musical Mar i cel. Per tal de preparar la sortida, l’escola va organitzar diverses activitats i xerrades a fi de donar a conèixer als alumnes la famosa obra d’Àngel Guimerà, un dels escriptors amb més renom del segle XIX i que ha traspassat fronteres.

Precisament per això, es va convidar Jordi Cabanes.

L’historiador va explicar als cursos de Primària i d’ESO el context històric en què transcorre l’acció de l’obra. Sens dubte, la tasca no era senzilla, ja que inclou problemàtiques de tota índole que es fan difícils d’explicar sintèticament sense un marc previ. Tanmateix, Cabanes va ser capaç de transmetre als alumnes quina era la problemàtica social i política a la península a començament del s. XVII, quan es van expulsar els moriscos. Guimerà construeix a partir

d’aquest context una història d’amor impossible, que va inspirar el famós musical de Dagoll Dagom.

Des de l’escola, s’aposta sempre per aquestes relacions d’intercanvi de saber. Convidar un professor aliè a l’escola és un enriquiment per a tots, ja que obre nous horitzons i confirma la mirada de l’escola a allò que hi ha més enllà d’aquesta. Per això, l’obertura de l’escola al món porta a obrir les portes de les aules, cosa que prepara intel•lectualment i afectivament els nens, i els ajuda a créixer en la seva consciència. El fet de compartir coneixements fa que l’alumne tingui més ganes de formar part del procés d’aprenentatge, ja que percep que el que fa a l’escola té a veure amb el que hi ha en el món, i que el mar i el cel estan en relació, formen una unitat sobre la qual és possible preguntar.

Anna Rosell

Un dia musical a Barcelona El dia 26 de novembre, els nens de 4t, 5è i 6è de Primària i ESO vam fer una sortida a Barcelona.

Al matí, els de Primària, vam anar al Museu de la Música, que tenia per lema: «La música, un fenomen universal», cosa que significa que la música és present a totes les cultures del món. Entre d’altres coses, vam aprendre l’origen de certs instruments, com el piano i els instruments de la família de corda fregada.

A la tarda, vam anar al Teatre Victòria a veure el musical Mar i Cel. Va ser una experiència molt interessant i emotiva; alguns vam sortir-ne plorant.

Uns dies abans d’anar a Barcelona, ens havien explicat una mica la història i el context històric del musical de la companyia Dagoll Dagom. L’obra, que va ser escrita originàriament per Àngel Guimerà, narra la història d’una noia cristiana que s’enamora d’un pirata musulmà. Els efectes especials, el mar, el cel i les tempestes, estaven molt ben fets, i cal remarcar el realisme del vaixell.

Vam sortir-ne molt contents i amb ganes de tornarlo a veure; tant és així que a la tornada vam passarnos tot el viatge cantant les cançons del musical.

Clara González i Maria Puig, 6è Primària

8

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva

Roda el món i torna al Born!

Els alumnes de 3r d’ESO vam tenir l’oportunitat de passar un dia a Barcelona.

Al matí, vam visitar el Museu del Born: un jaciment que conserva ruïnes de la Barcelona de l’any 1700 fent memòria, sobretot dels fets del 1714. Ens van explicar com vivia la gent d’aquella d’època i què havia passat en el setge de Barcelona acabada la Guerra de successió. Ens va semblar molt interessant ja que coincidia amb el temari d’Història; això ens va permetre discutir i participar en l’explicació.

A la tarda, vam tenir la gran sort d’assistir al musical Mar i Cel de Dagoll Dagom. Tots vam coincidir a dir que va ser una experiència inoblidable. Ens va agradar tant que va ser inevitable per alguns de nosaltres vessar alguna llàgrima per petita que fos. Tot plegat, ens confirma que val la pena seguir fent aquestes coses: es torna a demostrar que estem fets per a la bellesa infinita, i aquest és un tresor que no volem deixar escapar.

Clara Anfruns, 3r ESO

Visita al Museu Blau El passat 26 de novembre, els alumnes de 1r i 2n d’ESO van visitar el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, conegut com el Museu Blau.

Els museus de ciències naturals són un recurs pedagògic molt interessant perquè permeten apropar-nos al conjunt de les formes de vida de la Terra que d’altra manera seria inabastable. No són però una simple exposició,

sinó que ens els presenten relacionats entre ells, des de les formes més senzilles a les més complexes, on es comprova com cada organisme és una part del tot. Amb aquesta perspectiva, els alumnes van fer una visita on es complementaven els continguts treballats a l’aula, amb la gratificació de moltes sorpreses i descobertes noves que ofereixen els éssers vius.

Marc Martín

9

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Un món de contes van associats una imatge infantil, mitològica –en el sentit pejoratiu–, irracional i destinada a incrèduls. Tanmateix per a Tolkien, un altre famosíssim escriptor anglès i autor d’El Senyor dels anells, els contes de fades són «fruit de la saviesa popular, en la qual el pas del temps ha gravat profundes veritats sobre l’home i el món».

Si educar és introduir a la realitat, els contes de fades són uns aliats preciosos que posen de ple el nen en la realitat i el seu misteri. Els contes permeten al nen de veure més enllà de l’aparença, per descobrir que les dificultats de la vida són necessàries per arribar a la felicitat plena, que la vida és una aventura amb sentit, en què cal arribar a ser plenament allò que s’és, lluny del tenir o del fer.

Els nens i nenes d’educació infantil treballen l’àrea de descoberta per mitjà de projectes. Un projecte neix de la tria d’un tema que pugui ser interessant i motivador per als més petits. Convé mirar sempre els nens per respondre el que es té davant, i no el que es té al cap. Quan un projecte respon a una provocació que l’adult agafa en primera persona, es fa més concret i interessant per a tots. La finalitat és ajudar el nen a ser lliure, positiu, autònom, segur de si mateix, creatiu, sociable i desitjós de saber i conèixer.

Aquest primer trimestre s’ha volgut donar continuïtat al treball sobre els contes iniciat en l’exposició del final de curs passat, i que va suposar un bé tant per als alumnes com per als mestres. Chesterton indicava l’encert de treballar amb els contes de fades en afirmar que «de totes les formes de literatura, els contes de fades donen la imatge més veritable de la vida». Això és interessant perquè sovint els contes

Així doncs, el projecte de contes a P5 ha buscat que els nens anessin descobrint nous contes i coneixent els personatges que hi surten buscant informació en llibres, contes i pel·lícules. D’aquesta manera, els alumnes d’infantil comencen a descobrir quin tipus de persona s’amaga rere els personatges, i comencen a desitjar emmirallar-se en els més valents. A la vegada, van descobrint que la vida és una aventura per a aventurers, i se’ls desperta la set de coneixement.

Amb la consciència que s’aprèn mirant un altre que té alguna cosa a dir, s’ha demanat la col•laboració i l’ajuda dels padrins lectors, dels pares, etc. Així, s’aconsegueix implicar i endinsar tota la comunitat educativa en el món dels contes, i sobretot en el treball d’aprenentatge dels més menuts.

A fi de poder experimentar el que els contes diuen, i de descobrir el model humà dels arquetips, s’ha construït un castell a classe com a racó de joc simbòlic. Això ha permès d’escenificar els contes a través de titelles, disfresses i el treball de la imaginació.

Podria semblar que el projecte dels contes de P5 s’acaba aquí. Però el treball d’un projecte no conclou quan finalitza un projecte. Per això, i malgrat que tornant de vacances s’enceti un altre projecte, el bé que ha suposat el temps dedicat als contes fa que sigui adequat continuar usant els contes per aprendre i créixer amb tots els valors i sabers que hi ha immersos.

Casa de colònies (Gurb) - 938891594

Botiga Take away C. Miramarges, 8, Vic. Tel. 648008609

10

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva

Moguts pel cor

Amb motiu de la Marató de TV3, l’Escola La Gleva ha organitzat la segona edició de la seva bicicletada popular.

Des de l’escola es proposa sempre una educació a l’altura del cor, com a conjunt d’exigències humanes que busquen la satisfacció plena, la felicitat. Per això, l’edició d’enguany de la Marató, dedicada a les malalties del cor, es fa especialment simpàtica; el que li passa al cor com a exigència ho experimenta el cos, o el cor, com a òrgan: la bellesa, l’amor, l’alegria, la frissança, i també la tristesa, la por, els nervis... ressonen en el cor. Per això, moure’s per a aquest òrgan físic vital és sens dubte una ocasió per reconèixer que el cor sempre mou l’home, i que cos i ànima estan en plena unitat. Anima sana in corpore sano, deien en el Renaixement agafant la frase del poeta llatí Juvenal. El desig de salut i de bé està inscrit en nosaltres fins al punt de fer-nos moure en tots els sentits. En aquesta ocasió, l’escola s’ha mogut expressant el seu desig solidari amb les malalties que afecten l’òrgan.

fa que els participants se sentin acompanyats i sostinguts en la bicicletada.

Vist l’èxit del recorregut de l’any passat, s’ha optat per mantenir el mateix traçat per Les Masies de Voltregà i Sant Hipòlit. Un primer recorregut de 10 km era especialment indicat per a primària i ESO; igualment, hi havia un segon recorregut, més lleu, dissenyat per als nens d’infantil i de primer cicle de primària.

Els fons recollits s’han destinat exclusivament a la Marató.

L’edició ha congregat novament com l’any passat famílies de l’escola i d’altres escoles de Sant Hipòlit, així com de Manlleu, Torelló, Vic, Hostalets de Balenyà, entre d’altres.

Sens dubte, el cor ens mou a tots.

Com que educa un poble, i l’escola desitja sempre de relacionar-se amb la societat, s’ha obert la bicicletada a les amistats que s’afegeixen a la nostra tasca. Així, McDonald’s Vic ha acompanyat l’esmorzar de la bicicletada servint suc de taronja als assistents i esportistes, i repartint vals gratuïts per a hamburgueses. També Òptica Torrents, de Manlleu, especialista en ulleres esportives, ha volgut ser present a la plaça del Santuari per donat suport als participants de totes les edats.

De la mateixa manera, el jove corredor de muntanya, Marc Trassera, ha volgut acompanyar l’escola animant el públic. La presència de tots ells és un al·licient que

11

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Suplement de l’escola Llissach Aprendre anglès: només aprenen els protagonistes Aquest any l’Educació d’infantil de Llissach ha incorporat un nou mètode per treballar l’aprenentatge de l’anglès amb els més petits. En continuïtat amb el camí iniciat els darrers anys, aquesta decisió està aconseguint que per als alumnes sigui més significatiu el coneixement de la llengua estrangera.

Els mestres d’anglès havien detectat que una bona comprensió de la llengua per part dels nens no implicava que en fessin un ús adequat. Per això, van decidir de començar un treball que afavorís un aprenentatge real i no teòric de l’anglès. És per aquest motiu que el mètode implantat es fonamenta en el diàleg; com en qualsevol llengua, els nens aprenen a parlar no només quan escolten, sinó quan algú els escolta.

Una novetat com aquesta és importantíssima en una escola, ja que afirma que el coneixement d’una llengua no es converteix un fi en si mateix, sinó que esdevé un mitjà al servei de la relació, de la relació amb la realitat, amb les coses i les persones. Educar és sempre introduir en la realitat. Certament, el nen no vol aprendre anglès si detecta que no li serveix per trobar-se amb l’adult que té davant. És sorprenent veure com, des del setembre, ha crescut la seva

implicació a les classes, i han tornat a descobrir que només val la pena implicar-s’hi si és per fer-se visibles en el món, per ser mirats; en definitiva, quan són protagonistes d’allò que realitzen.

El gust de la tardor Arribada la tardor, els alumnes de Cicle inicial han fet un tastet dels diferents fruits propis d’aquesta estació. Amb la col·laboració de les famílies, els nens han pogut organitzar un tast amb tot tipus de fruits. L’experiència els ha permès de gaudir la varietat que l’arribada del fred ofereix al paladar.

Els nens han estat els responsables d’organitzar l’activitat. Tanmateix, el més important de l’activitat no és això, sinó les reaccions produïdes pels nous sabors. En efecte, la descoberta dels diferents olors, gustos i tactes de tot el que han portat constitueix una sorpresa constructiva de coneixement.

Així, a partir d’una petita experiència, com és el fet de menjar una fruita, es pot aprendre a compartir, provar, investigar i arriscar. Amb la companyia de l’adult, doncs, una experiència esdevé coneixement.

Amb aquesta activitat els més petits de la Primària han tornat a veure que l’aprenentatge necessita dos ingredients principals: alumnes amb una mirada oberta i inquieta, i l’experiència del que es prova. Així tot té un gust diferent.

12

Atlàntida - Suplement de l’escola Llissach

El procés d’escriptura, una eina al servei del coneixement Durant aquest primer trimestre, a 5è de Primària s’ha treballat l’expressió escrita a través dels curtmetratges For the Birds, Partly Cloudy i The Moon. Com tots els curts de la Pixar, les produccions escollides presenten personatges entranyables amb una posició justa davant de les circumstàncies, a diferència de les històries que plantegen altres productores. És fàcil entendre-ho veient l’amistat entre la cigonya i el núvol a Partly Cloudy o la mirada innocent i atenta del nen de The Moon.

La incorporació del format digital a l’hora de treballar l’expressió escrita motiva molt els nens. A més, la curta durada de les històries facilita el fet de poder segmentar les parts de tota narració: introducció, nus i desenllaç. Cal dir, però, que no només s’han treballat les parts de la narració, sinó també el que s’anomena procés d’escriptura. En aquest, es treballa principalment l’ordre i la seqüència de la història a través d’esquemes que posteriorment s’expliquen, i es posa un èmfasi especial en l’estructura del text, la puntuació, l’ús de connectors i l’ortografia. Tot això, implica un procés de reflexió llarg en què els nens arriben a fer quatre esborranys que es milloren progressivament fins arribar a la redacció definitiva.

El coneixement de la realitat és una experiència Un alumne atent es fa preguntes: vol saber el perquè dels fenòmens que l’envolten i experimentar per aproximar-se a les possibles respostes. El laboratori de ciències d’ESO és un espai que permet privilegiar aquesta tensió natural vers el coneixement de la realitat.

els factors que hi ha en joc. Atès que el laboratori és un lloc on allò del que es parla es fa tangible i mesurable, els alumnes poden descobrir que la qüestió del significat rau en l’experiència.

L’equipament del laboratori dóna sentit a l’estudi de les ciències de la natura, ja que els alumnes poden desenvolupar el vessant experimental dels conceptes treballats a l’aula. Això els permet familiaritzar-se amb els instruments i materials (la proveta, el vas de precipitats, la lupa binocular, el bec d’alcohol o la vareta de vidre) i amb els aspectes relacionats amb les normes de seguretat i la cura del material. Sens dubte, però, el més atractiu són els experiments que hi realitzen.

Així, per exemple, i després de fer un seguit d’experiments sobre separació de mescles, els alumnes comproven empíricament que substàncies com l’alcohol i l’aigua es mantenen separades per la diferència de densitats. Alguns, que estan estudiant els éssers vius, han pogut observar en detall organismes com els fongs amb bolets, floridures, llevats, molses o falgueres; altres han vist cèl•lules del seu propi cos amb l’ajuda del microscopi.

Al laboratori es fa evident que el valor de l’educació rau en l’aproximació al significat de la realitat atenent tots

13

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Cinema Un Nadal de cine Sens dubte els dies de Nadal són un moment escaient per veure bon cinema en família. Les propostes televisives sovint no tenen la millor opció cinematogràfica, i molts cops tenim més que vist el videoclub o les webs de descarregues; tot plegat fa que sigui difícil triar bé. Per això, és una ajuda tenir una llista de pel·lícules apropiades als dies de Nadal, coma possibilitat recorrent.

• Natividad (2006) és la pel·lícula que més explícitament afronta el naixement de Jesús. La cinta busca retratar l’Evangeli amb bona intenció i voluntat didàctica. Interessant tracte humà donat a Josep i als mags; fluixa profunditat per a la Verge. Val la pena d’apropar-s’hi algun cop.

• El Conte de Nadal, de Dickens, ha tingut moltes adaptacions en el cinema d’animació. Entre d’altres, convé recomanar la imprescindible adaptació de Disney, La Navidad de Mickey (1983).

Més actual és la versió de Murakami, de 2001, que comença amb actors reals, que representen el propi Dickens fent una lectura pública del seu conte. Serà llavors quan es passi a l’animació per explicar el conegudíssim argument: Scrooge (Jim Carrey), un vell avar i de cor de pedra, aprèn a gaudir de la vida gràcies als fantasmes del Nadal que l’obliguen a fer examen de consciència, i a plantejar-se què està cridat a ser.

Una altra versió a tenir molt present és el Cuento de Navidad, de Zemeckis, de 2009; sens dubte, una de les adaptacions més originals i imaginatives. El director dóna nova vigència a Dickens presentant, a través de valors universals i de fons cristià, la necessitat de tot home de descobrir el bé i ocupar-se dels altres.

14

• Pel que fa a les adaptacions de Dickens no animades val la pena subratllar l’entranyable i humorística Los teleñecos en Cuentos de Navidad (1992), amb la interpretació d’un genial Michael Caine fent d’Scrooge i la companyia de la Rana Gustavo i Peggy. Per a més grans, tenim la divertidíssima, excèntrica i optimista versió megamoderna protagonitzada pel genial Bill Murray, Los fantasmas atacan al jefe (1988).

També val la pena indicar Elf (2003), una revisió lliure que, amb un estil caprià, explica la història d’un nadó abandonat que s’introdueix al sac del Pare Noel i es cria com un elf a la fàbrica de joguines del pol Nord. El xoc entre la ingenuïtat d’Elf i la societat moderna provoca un bon grapat de gags.

• En una línea semblant, però amb una estètica espectral pròpia de Tim Burton, i per tant no adequada als menuts, trobem Pesadilla antes de Navidad (1993). Novament trobem un personatge, Jack Skeleton, rei de Halloween, que veurà renéixer en ell una humanitat sepultada gràcies a la relació amb una nina trencada. L’argument és simple: Jack decideix que el Nadal deu ser més interessant que Halloween; per això, segresta Santa Claus i ocupa el seu lloc; òbviament la situació genera una comèdia en què les coses no surten com esperava.

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Cinema • Del ja citat Zemeckis, trobem també la coneguda Polar Express (2004). Un nen, trist, escèptic i sense fe, s’enfila a un tren misteriós estacionat a la porta de casa seva, i que es dirigeix al pol Nord, on viu Santa Claus. En el viatge viurà increïbles històries que el portaran al lloc que veritablement desconeix: el seu cor. Serà l’ocasió de recuperar la fe en tot allò que fa de la vida un viatge meravellós.

• Seguint amb la línia de les pel•lícules d’animació que plantegen personatges grisos que reviuen, trobem El origen de los guardianes (2012). Jack Escarcha és un personatge amb poders sobre el fred i la neu, i que usa per a caprici personal; és un nen solitari gens atractiu i en qui ningú creu. El protagonista haurà de trobar quin és el seu lloc en el món, i què està cridat a ser. Ho farà amb una responsabilitat inesperada: ser el guardià que lluiti contra l’ombra que devora la innocència dels nens.

• L’espanyola Maktub (2011) i la francesa Cartas a Dios (2009) són dues opcions perfectes per al cinema familiar. En les dues, es planteja el càncer com a drama i ocasió per descobrir el sentit de la vida. Els dos protagonistes són nens amb càncer que a partir de la trobada amb personatges inesperats entendran què vol dir viure veritablement i que ajudaran als del seu voltant a comprendre-ho, i a obrir-se a la relació amb el Misteri, a l’amor, a la capacitat de perdó, a la fidelitat i a les relacions familiars. Es pot dir gràcies davant la mort?

• Una pel·lícula que convé veure una vegada o més a la vida és sens dubte la pel·lícula de Capra, ¡Qué bello es vivir! (1946). Dramàtica, amable i bella, explica la història de Bailey, un bon home que endut pels deutes pensa en el suïcidi. Clarence, un àngel, veu en la situació l’oportunitat per guanyar-se les ales que li falten, i ensenya a Bailey com seria la vida si no hagués existit mai. Un exercici de recuperació de la mirada davant la pròpia vida, la por i la negació del bé com a centre de la realitat; una crida a respondre amb gratitud a allò que ens és donat. Un clàssic de la misericòrdia i el perdó.

• En la mateixa línia de les pel•lícules sobre «què passaria si...», trobem, Family Man (2000), versió moderna del clàssic de Capra. Amb un genial Nicolas Cage, explica l’entranyable història d’un home que va deixar escapar la dona de la seva vida.

Convertit en un triomfador home de negocis, es topa just abans de Nadal amb un peculiar àngel de la guarda que li donarà esposa i fills, i una vida molt modesta... Què preferirà el protagonista?

• Un altre clàssic que aprofita els relats nadalencs de l’Evangeli és Los 3 padrinos (1948), del genial John Ford i amb

John Wayne. Tres atracadors de bancs es fan càrrec d’un nadó orfe. El pintoresc grup viurà situacions de tota mena en un western sense bales i amb missatge moral sobre el sacrifici i la missió, el valor de l’amistat i la família, i la redempció. Western i epifania.

• Aprofitant el centenari de la I Guerra mundial, és una bona ocasió per veure Feliz Navidad (2005), basada en la memorable escena real en què els fronts alemanys, francesos i anglesos acorden una treva improvisada per celebrar junts la nit de Nadal.

• Inserida també en un context bèl·lic, en aquest cas la II Guerra mundial, El león, la bruja y el armario (2005) és una de les produccions relatives a la saga de Les cròniques de Nàrnia que representa la lluita del mal i l’egocentrisme contra el bé, representat en Santa Claus. Quatre germans faran front a un món fantàstic de glaç i fred sotmès al poder malèfic de la Bruixa Blanca. L’aventura agafarà tons èpics i traurà el millor de cadascun dels germans, així com els seus dubtes i misèries. Aprofitant el visionat, val la pena de posar a la llista la resta de cintes de la saga. En la mateixa línia èpica, malgrat que més adequada per a nens més grans, trobem la trilogia d’El Senyor dels Anells (2011-2003), de Peter Jackson, que a més del seu valor cinematogràfic i narratiu pot ser un bon regal nadalenc.

• Smoke (USA, 1995), amb un guió meravellós de Paul Auster i una direcció impecable de Wayne Wang, descriu la vida corrent i cendrosa de personatges que es troben en un estanc de Brooklyn. L’estanquer (fantàstic Harvey Keitel), fotògraf aficionat i meticulós, n’és el confident, i acompanya un novel·lista atrapat en la mort de l’esposa a escriure de nou a partir d’una bella història sobre el Nadal.

• Gamberra i poca-solta, hi ha la romàntica Love actually (2003), pel·lícula per als pares. Deu històries d’amor en un collage nadalenc que acaba entrellaçant-se. Amors adúlters, frustrats, sensibles, honestos, etc., amb llicències sovint grolleres, es barregen per explicar la necessitat d’una vida alegre i d’un amor veritable que aguanti la mediocritat dels personatges. Com canta, l’amor és arreu.

Josep Maria Sucarrats

15

Atlàntida - Núm. 4 - Desembre 2014

Ressenya de llibres David Foster Wallace

Pierdomenico Baccalario

L’aigua és això

La veritable història del capità Garfi

Edicions del Periscopi (castellà: Random House)

La Galera

«Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?”. I els peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: «Què coi és, l’aigua?».

En un format agilíssim, de frase per pàgina, Edicions del Periscopi acaba de publicar el famós discurs que el gran David Foster Wallace va pronunciar a la gradació dels estudiants del Kenyon College, el 2005.

En la conferència, l’escriptor nord-americà exposa idees que avui dia van, com el peix vell, contracorrent. Amb un estil àgil i carregat d’humor, a mig camí entre l’aforisme i el consell, l’autor critica obertament la vida còmoda dels adults que viuen morts i inconscients, i que són esclaus d’un egocentrisme que castra la relació amb la realitat.

L’aigua és això és una provocació a la nostra manera de viure la vida quotidiana amb parcialitat i sense esperança.

Com diu l’autor, si estem atents, no només descobrirem que la realitat –l’aigua– existeix, sinó que és alguna cosa que mostra la presència d’alguna cosa més, un sentit, una Veritat. Per això, DFW proclama que «la Veritat amb majúscula parla de la vida». L’escriptor ens convida a viure la circumstància com a lloc on fer no només «una experiència significativa, sinó sagrada, encesa amb les mateixes forces que il·luminen els estels».

Gràcies a l’edició meravellosa d’Edicions del Periscopi, aquest clàssic ineludible es converteix en un llibre més que atractiu per regalar, i adonar-nos que vivim amarats de realitat i que ens urgeix capbussar-nos-hi, saber què és. Tota educació veritable té a veure amb això, amb «la consciència d’un fet molt simple: la consciència d’allò que és tan real i tan essencial, que ens envolta de manera clara i alhora oculta», la realitat; «l’aigua és això»! Com ens anima l’autor, «l’educació és una feina que dura tota la vida, i comença...ara».

Josep Maria Sucarrats

16

Pierdomenico Baccalario, periodista i escenògraf, és un escriptor italià especialitzat en literatura juvenil. En concret, escriu novel·les fantàstiques i d’aventures de les de tota la vida ambientades en diferents èpoques històriques. En els seus llibres trobem el sacrifici veritable i l’amistat autèntica, amb referències a les grans obres clàssiques de la literatura juvenil.

Val la pena de llegir la seva sèrie «La botiga Batibaleno», i molt especialment la seva novel·la La veritable història del capità Garfi. En aquesta, hi podrem reconéixer molts elements d’Emilio Salgari, l’escriptor de Sandokan i El corsari negre.

La veritable història del capità Garfi és un relat enginyós, ple d’aventures, de lleialtat, de valentia i de valor. El protagonista, fill il·legítim del rei Jordi IV, persegueix un somni: vol conèixer món, navegar, ser mariner. Per això, ben aviat, als 13 anys, James Fry, que és com es diu, inicia un periple que l’ha de portar a aconseguir-ho. Però un incident en un dels seus viatges provoca un gir en la seva vida i es convertirà, com Sandokan o el corsari negre, en el pirata més temut de l’Imperi... el capità Garfi.

L’estructura narrativa de la novel·la permet veure l’evolució del personatge fonamental: de James Fry, el nen que vol navegar per tot el món, a James Brooke, el pirata més temut, o a James Barrie, un home canviat per la trobada amb una gran dama, Lady Florence. En aquest viatge fantàstic, Baccalario ens portarà cap a una illa inexistent, i que és fruit de la imaginació del protagonista, que amaga així la realitat que no vol afrontar.

Una bella història d’aventures per llegir el cicle superior de Primària i el primer cicle d’ESO, amb un Garfi tan necessitat d’una amistat veritable com el mateix Peter Pan. O qualsevol de nosaltres.

Marta Zaragoza