Revista Atlàntida 2n trimestre by Manel Martín Folch

La revista de les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach

Atlàntida

Núm. 2 - Abril 2014

LES FORCES QUE CANVIEN LA HISTÒRIA SÓN LES MATEIXES QUE CANVIEN EL COR DE L’HOME

Atlàntida - Núm 2 - Abril 2014

Editorial Les forces que canvien la història són les mateixes que canvien el cor de l’home Comença el tercer trimestre, i som ja a les portes de la recta final del curs. Després de les preinscripcions podem dir amb claredat que les nostres escoles segueixen creixent. Creixem en nombre d’alumnes, en etapes educatives i en presència al poble i a la societat; un creixement que no respon a cap estratègia planificada, i que és conseqüència natural d’estar vius, perquè no és possible la vida sense creixement ni és possible créixer sense estar vius.

Atlàntida Núm. 2 - Abril 2014 Foto portada: Les Constructeurs. Fernand Léger. Director Escola Llissach: Ferran Riera Directora Escola Mare de Déu de la Gleva: Marta Zaragoza Director pedagògic de les escoles: Ferran Riera Director de la revista Atlàntida: Josep Maria Sucarrats Consell de redacció: Lluís Bou, Laura Comallonga, Marta Martínez, Laura Puig, Ferran Riera, Josep Maria Sucarrats, Marta Zaragoza Maquetació: Marta Martínez Escola Llisach C/ La Fira, 26 08251 Santpedor 93 832 01 57 www.escolallissach.com escolallissach@escolallissach.cm Escola Mare de Déu de la Gleva Pl. Santuari, s/n 08508 Les Masies de Voltregà 93 857 01 06 escola@lagleva.cat www.lagleva.cat

Són temps d’incertesa; res de nou en el panorama dels darrers anys. Dominada per l’omnipresent crisi, la nostra societat sembla que només respiri en els moments carregats d’emotivitat contagiosa, en les grans manifestacions comunes que, com una espurna, il·luminen la fosca estança del desencís generalitzat. Alguns parlen de crisi de valors; d’altres, de falta de lideratge; fins i tot hi ha qui s’atreveix a profetitzar apocalípticament un canvi d’era, un canvi necessari que ens retorni el que hem perdut pel camí. No tenim la intenció –ni el deure– de donar raons d’això; el temps s’encarregarà de fer-ho. Per fer-ho, necessitarà la intervenció decisiva dels responsables de l’educació i del regiment de la societat. Des de la realitat creixent i petita que són les escoles Llissach i Mare de Déu de La Gleva, no podem ni volem renunciar a aquesta responsabilitat, per la qual hem nascut i que és la raó de ser de la nostra vida i de la nostra presència a la Catalunya interior. En un món convuls que no promet als fills d’avui una vida més confortable i més segura que la dels seus pares, a les nostres escoles ens eduquem –tots– descobrint que les forces que canvien la història són les mateixes que canvien el cor de l’home. I, s’ha de dir, això és vàlid tant per afrontar el drama de la vida de les nacions com per afrontar el drama de la vida al barri, a l’associació, a la família, al matrimoni... El canvi que esperem només pot tenir el seu origen en una novetat que, com diu el filòsof francès Finkielkraut, irromp en la vida, trenca els engranatges i posa en marxa un procés. En aquest mateix sentit, i com a exemple viu d’aquesta afirmació, el papa Francesc ha afirmat la necessitat d’«edificar, crear, construir, una cultura de l’encontre». Aquesta és la nostra petita aportació històrica, la novetat de l’ara i aquí: escoles que esdevenen un lloc de trobada pel pare i pel fill, per l’espòs i l’esposa, pel parat i l’empresari...; escoles amb l’atreviment i la força d’educar el cor dels homes per ajudar-los a no renunciar a l’exigència de bellesa, veritat, bondat i justícia que hi ha en tothom. Només des d’aquesta perspectiva tenen raó de ser l’aventura del coneixement i l’amor pel saber que es desprenen en una classe de matemàtiques, de llengua o d’història. Només des d’aquesta perspectiva, s’omple de dignitat i d’orgull el gest educatiu a l’aula. Ferran Riera Director pedagògic de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Educació Franco Nembrini: “Educar és testimoniar una certesa” Cal poca estona amb Franco Nembrini per percebre que es té davant un home amb una certesa gran sobre l’educació i sobre la vida. Acaba de sortir publicat el seu darrer llibre, una proposta interessant per a pares i professors. La naturalitat i sagacitat de Nembrini, que l’ha portat a fundar diverses escoles, algunes a Sierra Leone, rau a cada pàgina del llibre com a reflexió simple i atractiva que de ben segur provocarà tothom. L’obra mostra la concepció que Nembrini té de l’educació: una amistat guiada i sostinguda en la vida i cap al destí. Publicat amb el títol El arte de educar de padres a hijos (versió castellana d’Ediciones Encuentro, 2014), el llibre és en essència el testimoni d’un home que educa perquè s’ha deixat educar. El director de l’escola La Traccia, de Calcinate, sosté que l’educació «no té res a veure amb sermons; és un home que viu. L’educació no és un problema dels joves, dels fills, dels alumnes, dels nois, dels estudiants. És sempre un problema teu, de l’adult: l’educació és la capacitat que tens o no de donar testimoni. Siguis qui siguis, siguis on siguis, s’educa testimoniant una certesa i una positivitat que els teus fills observen. I amb això n’hi ha prou». D’aquesta manera, Nembrini descarrega els pares de la pretensió de ser bons, de mesurar-se pels defectes o encerts. En una anècdota brillant, l’autor ens explica què esperen els nostres fills de nosaltres: el significat de la vida. Diu l’educador que el seu fill el mirava treballar en silenci mentre li preguntava amb la mirada «quina esperança tens? Per què et lleves cada matí i te’n vas la llit de nit? Quin és el sentit de l’esforç de viure, de la mort, el dolor, la fidelitat, el sacrifici? Digue’m quina és la verdadera raó per la qual m’has portat al món, perquè pugui portar el pes de la vida amb dignitat, amb esperança i amb fortalesa! Acompanya’m en això; és l’única cosa que et demano!». Malauradament, molts adults no tenen raons per a l’esperança i la felicitat, i per això no poden donar-les als fills. Davant d’això, Nembrini ens anima a caminar junts per ajudar-nos. Només els adults que s’acompanyen en l’aventura de viure poden redescobrir les raons per a l’esperança i la felicitat. «Penseu en la bellesa d’aquesta trobada: els exemples, les preguntes per verificar, el fet d’estar junts, de treballar i caminar junts. Quanta ajuda! Cal valentia, perquè l’educació és una d’aquelles coses que toquen la intimitat de la vida adulta, i permetre que es discuteixi com tractem els nostres fills és difícil. És una qüestió que costa de compartir fins i tot amb els amics més íntims, però s’ha de provar, s’ha de tenir el coratge per fer-ho». Per això, el llibre clou amb l’exemple literari d’un gran pare, Gepetto, i del seu fill, Pinotxo. El millor regal que un pare pot fer a un fill és el de la consciència de si mateix. Com diu l’autor, «Geppetto li regala a Pinotxo l’abecedari. L’abecedari és la

raó, li confia la raó, és a dir, la capacitat de jutjar, la capacitat de ser un mateix. Escola significa prendre consciència de si mateix. Per fi hi ha una escola on acudir, és a dir, un accés al coneixement del bé i del mal. En això consisteix l’educació». Tanmateix, Pinotxo es desfà de l’abecedari, i per tant, en abandonar la raó renuncia a ser lliure. Però l’error del putxinel·li no és l’última paraula sobre el fill; malgrat les ensopegades constants, Pinotxo és abraçat i perdonat per un Geppetto que l’ha esperat incansablement. D’aquesta manera el titella comprendrà què significa ser fill i es convertirà en un nen de carn i ossos. Qui de nosaltres i dels nostres fills no espera un abecedari, un ideal gran, una certesa i una abraçada infinita? Com afirma Nembrini, «després de l’increïble trobada amb la veritat, la bellesa i el bé, podràs dir als homes que la vida és gran i positiva, que l’última paraula no la té aquella selva obscura, sinó una llum infinita, una bellesa infinita, un amor insondable». Marta Zaragoza

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Entrevista amb... Joan Ramon Cazorla “Si un no està disposat a canviar, no pot créixer, no pot caminar” Joan Ramon Cazorla és president de la Casa Ronald McDonald’s de Barcelona i franquiciat de McDonald’s a Vic i Manresa, els dos únics restaurants de la cadena que serveixen a taula. Empresari compromès, busca la productivitat i l’excel·lència per canviar el món. Què és un empresari? Tu ets qui ets, portis el barret d’empresari o el de pare de família. Una persona que no actua bé a l’empresa no pot ferho a casa seva. Et defineixes com una persona individualista. Em considero un romàntic en el sentit pur de la paraula. Em sento amb una responsabilitat personal, com si tingués una missió. Crec que he de fer que siguem excel·lents. Sóc individualista perquè m’és difícil de treballar amb un soci: mai he trobat ningú que pensi exactament com jo, i em costa haver de fer concessions. No vols renunciar a l’ideal que tens al cap. Reconec que és arrogant, però ho dic des de la humilitat. L’empresa necessita un guia molt clar. Penso que tinc la missió d’oferir el millor producte i servei al mercat. L’objectiu ha de ser que el client sigui feliç. Tots tenim una missió? Hi ha gent que ja ha pres la decisió de no moure’s: una pedra no fa res i no té una missió. La missió és una oportunitat, però l’has de buscar. Tota la gent valuosa té una missió. No em refereixo a gent brillant ni a la gent que tingui capacitat de guanyar molts diners, sinó a la gent que vol i pot aportar. Això té a veure amb el treball? No només amb el treball, sinó amb tota l’existència. És un error pensar que només es construeix des del treball. No podem fer d’una part de la nostra vida un absolut. Però necessitem un absolut. Sempre des del realisme. Buscar l’excel·lència, fer negocis de manera honesta, desenvolupar i mostrar valors al teu equip també són maneres de canviar el món. Una empresa sense valors és morta. Avui són molts els que diuen que l’únic valor de l’empresa ha de ser l’econòmic. Una empresa sense valors guanyarà menys diners. La meva responsabilitat és que la gent que està amb mi sigui feliç, es desenvolupi, tingui perspectives i creixi. Tothom ho entén? No. I què fas? De vegades t’has de separar. No pots treballar amb gent que no estigui alineada amb la teva visió. No tots hem de pensar igual, però hi ha valors insalvables: el respecte als altres,

buscar l’excel•lència, el desig de canvi i creixement... Si un no està disposat a canviar, no pot créixer, no pot caminar. Sempre aconsegueixes que la gent camini? No puc pretendre ser el millor educador, el millor marit, el millor pare, el millor individu... Hem d’assumir les limitacions i ser realistes. L’error té la última paraula? No. Tots cometem errors. El problema és que som massa victimistes. Jo reconec els meus errors. I de vegades fins i tot me’ls prenc de broma. Però la vida és una cosa seriosa. Sí, però si la gaudeixes, no per viure-la com una llosa. Tu pots decidir si vols portar un pes o unes ales a l’esquena. Has de decidir què vols fer a la vida. Què vols dir? Avui tothom culpabilitza els altres de tot. La gent immòbil, que espera que l’Estat ho solucioni tot, no caminarà mai. No podem pretendre ser lliures si esperem que els altres ens treguin les castanyes del foc. Per què atens unes escoles? Perquè us ho mereixeu: heu demostrat que voleu canviar el món. L’escola és una institució important? Importantíssima. I perquè sigui veritablement educadora és necessària la competitivitat. Si una escola no va bé, els alumnes han de marxar a d’altres escoles. Si no es prima l’excel·lència, es prima la mediocritat. I si els professors són mediocres, com vols que els alumnes siguin brillants? L’educació és la clau per fer créixer la societat. Si volem que aquest món sigui millor, hem d’educar gent que sigui capaç de millorar-lo.

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva Atlàntida

Suplement de l’escola Aprendre fent experiència

Cicle inicial

Alexis Carrel, premi Nobel de medicina, afirmava que en el procés cognitiu poca observació i massa raonament porten a l’error, mentre que molta observació i poc raonament condueixen a la veritat. Quan Carrel deia raonament es referia a un coneixement ideològic, tancat, no obert a les coses, a un coneixement que en comptes d’aprendre de la realitat a partir de totes les dades, manipula la realitat per ajustar-la a un esquema prefabricat, a un prejudici, perquè coincideixi amb el que volem. Per conèixer cal estar atents, partir de l’observació. Per aprendre precisament a partir de l’experiència i no de teories, els nens de primer de Primària estan treballant els oficis. Es pretén que els alumnes entenguin el valor del treball com a factor constructiu de l’home, com a lloc on es coneix en acció, i aprenguin de quina manera o amb quins oficis l’ésser humà treballa el món per conèixer-lo i fer-lo seu. Per fer aquesta feina més propera als alumnes, per aprendre els oficis com a manera d’entrar en relació amb la realitat, es va buscar un ofici que els despertés l’interès: el paleontòleg. D’aquesta manera es parteix d’allò que interessa als nens, entenent que així els serà més fàcil de formular preguntes i començar un treball. El treball, doncs, va començar com un joc. A partir del factor sorpresa, van descobrir un crani al pati, i a partir d’aquí van començar a treballar amb preguntes: Qui s’encarrega de descobrir-ho?, com sap a quin ésser pertany la troballa?, com treballa per descobrir-ho?, quines eines fa servir per a la recerca?, com arriba a una certesa?, etc. Investigant qui fa aquesta feina, els alumnes van acabarconvertint-se en paleontòlegs, assumint les preguntes d’aquest científic en primera persona. Així, els nens van haver de configurar preguntes i respostes des

de l’experiència; és el propi objecte que els mostra com procedir, quin mètode usar per arribar al coneixement. Per això, van anar seguint tot un procés que els va permetre de descobrir l’ofici i d’aprendre a fer-lo ells mateixos: construcció d’una petita excavació al voltant de la troballa, extracció del crani; anàlisi de l’objecte i formulació de preguntes; recerca de respostes a partir de llibres i de l’ajuda d’internet; conclusions. En aquest cas, els alumnes van descobrir que el crani pertanyia a una guineu. Educar és introduir en la realitat segons la totalitat dels factors que hi ha en joc en cada cosa. Sense dubte, un experiment com aquest permet als alumnes d’educar-se, d’aprendre a partir de la pregunta per les coses, d’introduirse en la realitat a partir del que aquesta indica, de conèixer a partir de la sorpresa i la fascinació per les coses que hi ha. El coneixement és una aventura fascinant, pròpia d’exploradors.

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Ser o no ser? Una passió: l’home

És en totes les dimensions de la realitat humana on es produeix el coneixement. Aquest esdeveniment es dóna mitjançant les diverses disciplines que remeten a la unitat. Com fer-se càrrec d’aquesta situació és una cosa que, malgrat que sigui complexa, té lloc en el que anomenem crèdit de síntesi. La proposta, per a 1r d’ESO de Llissach i Mare de Déu de la Gleva, és apropar els alumnes a la seva realitat mitjançant els clàssics. Es busca així d’intentar donar resposta a les grans preguntes sobre l’home i el món des de les pàgines d’Antígona i Hamlet. La vida ens empeny a exercir la nostra llibertat responent a les circumstàncies amb responsabilitat i des del sentit que tenen els nostres actes. D’aquesta manera, Antígona i Hamlet ens parlen, perquè els seus actes són universals, desitjables per a tots els homes de tota condició i temps, siguin quines siguin les circumstàncies en què visquin. Per tant una acció humana que esdevé universal és la que ens

fa pròpiament homes perquè neix de la nostra humanitat, per tant de la correspondència entre el cor i la raó. El periple del crèdit comença a les ruïnes d’Empúries, bressol de la nostra cultura. Allí es fa experiència que «les pedres parlen» pel que contenen de desig humà, de projecte i d’esperança, i d’història que roman en nosaltres i que segueix indicant un destí existencial. Aquest esperit es fa evident en el somni de Marc Aureli a la pel·lícula Gladiator. Amb el món grec com a teló de fons, es treballen les adaptacions de les dues tragèdies. El punt referencial del treball el manté un vídeo preparat per a l’ocasió i que recull intencionalment l’essència del crèdit: Ser o no ser. Els nois i noies de les nostres escoles han respost amb gran maduresa la pregunta sobre la llibertat i el que és veritable per a ells. En aquest mateix sentit, s’han apassionat per la proposta del crèdit sostinguts per l’ideal que el protagonista de Gladiator afirma i els ha posat davant: «Allò que fem en aquest mon té ressonància en l’eternitat».

Una amistat per construir una civilització

La companyia veritable és aquella que construeix la vida i que, per tant, és generadora de bellesa, de consol o de reparació del que s’ensorra. En el crèdit de síntesi de 2n d’ESO, els alumnes de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva

ESO

ens vam aproximar a l’experiència cristiana dels monestirs que va reconstruir Europa quan va quedar devastada. Per fer-ho, i com vam veure en la pel·lícula El indomable Will Hunting, no basta llegir un text que ho expliqui, sinó que

Atlàntida - Suplement de l’escola Mare de Déu de la Gleva

cal anar a trobar homes que testimoniïn que la construcció s’esdevé en trobar-se amb la bellesa.

d’aquesta experiència. Com ella va dir: «Tots patim a la vida; però de la femta pot sorgir, fràgil i delicada, una bella flor».

Aquesta és l’experiència que ens va impactar dels homes del Cenacle, una realitat educativa on s’acompanya tothom que ho desitgi (principalment drogodependents) a través de l’amistat, el treball i la pregària. De la mateixa manera, la vida de Tim Guénard, a qui havíem conegut a través de la lectura del seu llibre Más fuerte que el odio, i que ens va explicar la seva dona, Martine, constitueix un testimoni viu

Durant els dies del crèdit, vam poder descobrir que la nostra vida creix si estem acompanyats. L’amistat és el lloc on pot créixer la consciència del que som i el desig de construir un món més just i més bonic. En realitat, és necessària una amistat per construir una civilització. Agnès Cabanes, Laia López i Lluís Bou

Obrint l’escola al Voltreganès

Einstein convidava a no oblidar mai que el principal interès de tot esforç tècnic era l’home i el seu destí. Durant el trimestre, aquesta preocupació s’ha traduït en diverses propostes, algunes amb un format ben lúdic i promocional, com és el cas del lipdub, que podeu trobar a la pàgina de l’escola. Malgrat que a priori pugui semblar estrany d’enregistrar un vídeo musical en una escola, la iniciativa pretenia posar davant de tothom i de manera atractiva la raó de l’estar junts: una educació a l’altura del cor. La cançó On the top of the word, dels Magic Dragons, va permetre no només posar música a l’esdeveniment, sinó també dotar de lletra el recorregut plantejat. En efecte, la cançó convida a alegrar-se per les coses que es veuen: «Hi ha meravelles en tot el que veig», diu la lletra. I precisament meravellar-se per tot és l’eix principal de la primera etapa educativa de la nostra escola, l’educació infantil. L’esforç posat en aquesta experiència va mantenir-se dies després en proposar als alumnes d’ESO de pintar determinades parets de l’escola. La finalitat era exactament la mateixa que en el lipdub: enllaçar la bellesa (en la seva vessant artística, pròpia de l’àrea de plàstica) amb la voluntat de mostrar l’educació com a resposta a les exigències del cor. Per això, també la jornada de portes obertes va buscar no només mostrar les instal·lacions i parlar dels programes educatius, sinó sobretot posar davant de tothom la nostra raó de ser: la preocupació per cada alumne i per l’estudi, o dit d’una altra manera, la preocupació per l’home i el seu destí. És així com fer un lipdub, pintar parets o obrir l’escola al món són expressió d’una mateixa tensió educativa. Més enllà del resultat aconseguit, preval el desig d’educar i d’educar-nos en una comunitat educativa que camina i se sosté en aquest caminar.

Oberts al món Aquest trimestre, els alumnes de cicle superior han participat en dos concursos: el concurs de matemàtiques Pangea i el X Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. El concurs de matemàtiques Pangea és una bona manera de motivar els alumnes en aquesta àrea de coneixement. A més, permet als alumnes de ser avaluats per un tribunal extern, cosa que els fa créixer i madurar amb independència dels resultats que obtinguin. El concurs és

Cicle superior i ESO un concurs d’àmbit europeu, i permet a tots els participants la possibilitat d’anar a Barcelona en una segona ronda, hagin estat seleccionats o no. Aquesta obertura al món és una cosa que l’escola valora molt positivament ja que dóna als alumnes un horitzó més gran on poder mirar; tot el que s’aprèn té com a finalitat entendre millor la realitat, el món que ens envolta. Per això, un concurs que obre a aquesta dimensió global és un bé per al qual l’escola aposta. Els alumnes que van treure millor puntuació i, per tant, els

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

finalistes que van accedir a la segona ronda van ser: Gil Vigué, de 5è, i Victor Muniente, de 6è. Pels mateixos motius l’escola s’ha presentat al X Certamen de lectura en veu alta. Per fer-ho, va celebrar-se primerament un concurs intern en què van participar els alumes de cicle superior i ESO. Els quatre finalistes escollits van ser: Javier Espinosa i Laia Ausió, de 1r d’ESO, i Núria Pijoan i Berta Hom, de 6è de Primària. Els seleccionats van participar en el certamen el passat dijous 3 d’abril. Tots ells van ser premiats amb un diploma de participació.

Des de l’escola s’entén que la lectura té una importància cabdal per al recorregut educatiu i vital de la persona; en efecte, el fet de llegir no només és un gest de mecànica comprensiva o expressiva, sinó que és sobretot un moment privilegiat per provocar la vida de l’alumne i posar-la en joc, per fer un camí de relació amb ell mateix i amb la realitat. La lectura provoca la llibertat de qui llegeix i escolta, que es veu convidat a comprendre allò que un autor comunica, i a contrastar-s’hi. Per això, des de l’escola animem a seguir treballant-la.

Comprenent l’home i el medi

Cicle inicial

Al llarg del segon trimestre, els alumnes de segon han realitzat diversos projectes per comprendre el medi: un, sobre paisatges, i un altre, sobre localitats. Amb el primer, es va voler mostrar de forma vivencial la tipologia de paisatges que els infants poden trobar en l’entorn més proper, així com les característiques de cada paisatge. En el segon, van estudiar com s’organitza una localitat i quins membres, serveis i entitats són necessaris per al bon funcionament d’un poble o d’una ciutat. Això els va permetre descobrir també com es vivia cinquanta anys enrere a Sant Hipòlit i a Les Masies. Per al desenvolupament dels projectes, l’escola ha comptat amb l’ajuda de pares i familiars. Així, al principi dels projectes va convidar-se Antonio Vasco, pare de l’escola que va resoldre els dubtes sorgits al començament del treball sobre la brigada municipal. També van col•laborar en els projectes els avis de segon, que van permetre als alumnes de ser conscients que la història de les localitats es fruit del treball i les obres dels homes sobre les coses. Amb l’ajuda de fotos en blanc i negre i d’explicacions interessants, els avis van mostrar precisament els canvis esdevinguts en la

societat i en les infraestructures d’aquestes localitats. És d’agrair a les famílies el temps, les ganes i les idees que han dedicat per acabar les maquetes dels paisatges i de la ciutat. Sens dubte, una activitat com aquesta posa les famílies i l’escola en allò que és essencial per a l’educació dels nens: la tensió cap a una mateixa cosa, junts mirant la realitat. Aquest acompanyament ha fet dels projectes una tasca molt educativa per a tothom. Sens dubte només és possible educar educant-se un mateix.

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Intercanvi amb Bolonya Un imprevist és l’única esperança!

ESO

Els alumnes de 4t d’ESO de Llissach van enllestir el proppassat març la primera part de l’intercanvi escolar amb el Liceo Malpighi, de Bolonya. La segona fase portarà de retorn els alumnes italians. Pel valor educatiu del gest, proposem a tothom l’experiència que van fer.

Sovint esperem que les coses surtin com hem previst segons la imatge que ens n’hem fet. Però la imatge prèvia de les coses genera grans decepcions. Hi ha una posició més corresponent que permet que totes les coses actuïn a favor nostre, lluny de la imaginació; és la posició que ens proposa Montale en el seu poema Abans del viatge. Com diu el poeta, el més important del viatge no és ni la preparació ni el programa, sinó l’imprevist que ens sorprèn i que no ens deixa caure en el que havíem calculat. Aquesta actitud, que va més enllà del pensament, permet que la vida pugui ser una autèntica aventura. Els alumnes de 4rt d’ESO vam tenir la possibilitat d’adherir-nos a una proposta així en la primera fase de l’intercanvi amb els alumnes del Liceo Malpighi, de Bolonya. En aquesta ocasió, anàvem una setmana a Bolonya, on a més compartiríem casa amb la família de l’alumne. Era impossible predir què passaria, i el nerviosisme es barrejava amb les imatges que ens havíem fet. Els dubtes i les inseguretats ens van envair: podríem entendre l’italià?, cauríem bé a la família?, seria fàcil adaptar-

nos?, trobaríem el que esperàvem, o la realitat ens sorprendria? Aquestes incògnites ens convidaven a viure atents tot el que succeïa, a viure-ho en primera persona. Quan tot és nou, tot és atractiu i fascinant. Així vam començar a viure com els italians: vam rebre una classe preciosa de Dante en italià, vam visitar la fàbrica Ducati, veient com es fan aquestes motos i aplicant molts dels nostres coneixements de física en els diversos experiments que ens van proposar, vam passejar per Venècia... Una de les coses més imponents va ser la visita a Florència. Tot i que la seva bellesa no va deixar de sorprendre’ns, ens va fascinar més la forma com ens la van explicar: una amiga dels professors que ens acompanyaven va fer que les pedres i la història parlessin de nosaltres. Ens va mostrar com una cosa que pot semblar tan llunyana, com és una construcció del segle XV, en el fons no ho és tant. No és immediat veure que tota la història de l’home està travessada pel mateix: la recerca de la felicitat, i aquí no hi ha

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014 imatges que valguin. Tampoc és immediat que els mateixos alumnes del Malpighi ens expliquessin els monuments més importants de la ciutat de Bolonya; o que l’última nit ens preparessin un sopar acompanyat de jocs i cants. Són gestos molt senzills, però alhora molt significatius: sempre vam trobar gent que ens esperava i que ens acompanyava. De la mà d’algú, les imatges no serveixen de res. Amb aquest intercanvi queda consolidat el nostre pas per l’ESO. Al principi, molts no volíem que tingués aquesta forma, i preferíem la imatge que teníem d’un viatge. Però vam haver de decidir si seguir la nostra idea o la proposta que se’ns feia. Abans del viatge, tots teníem les nostres imatges i esquemes; abans del viatge, tots havíem imaginat què podia passar. En canvi, durant el viatge tots vam haver de decidir entre romandre en les nostres idees preconcebudes o dir sí a una proposta que va fer que tot fos nou. Abans del viatge podíem intentar tenir-ho tot enllestit, però és cada instant el que fa que el viatge sigui una aventura. O tot és vell, o tot és nou. Un imprevist és l’única esperança. Aina Estany

Abans del viatge Abans del viatge es consulten els horaris, els enllaços, les parades, els hotels i les reserves (d’habitacions amb bany o amb dutxa, senzilla o doble, o d’un apartament); es consulten les guies Hachette o la de museus; es canvia moneda, se separen francs d’escuts, rubles de copecs; abans del viatge s’informa algun amic o algun parent, es revisen les maletes i els passaports, es completa l’equip, es compra un paquet extra de fulles d’afaitar, eventualment es fa un cop d’ull al testament, mera superstició, car els desastres aeris en proporció són rars i escassos; abans del viatge s’està tranquil, malgrat que se sospita que el savi no es mou mai i que el plaer de tornar pot sortir massa car. I després es marxa i tot està a punt, i tot surt bé i és inútil. ………………….……………………………….. ¿I ara què serà del meu viatge? Amb massa cura l’he preparat sense saber-ne res. Un imprevist és l’única esperança. Però em diuen que reconèixer-ho és una estupidesa. Eugenio Montale

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Cinema Final de festa atemorida del protagonista. En efecte, lluny dels dies gloriosos de joventut, la festa comença a ser una expressió ridícula de l’alegria que busca el jo. Serà la gran bellesa de la ciutat de Roma, retratada magistralment, el que provocarà de nou el cor del personatge, que anhelarà la màgia de la realitat, l’amor incorrupte que va poder tastar en la joventut.

David Foster Wallace, el lúcid i gran escriptor nord-americà, afirmava que la postmodernitat en què vivim va efectuar una magnífica tasca parricida, un sarau monstruós que ens ha deixat orfes. Com sostenia, aquesta pèrdua de punts de referència ha portat l’home a la inquietant desorientació actual. Tanmateix, Wallace reconeixia que la festa destructora no ens havia deixat més satisfets; al contrari, acabada la celebració per l’abatiment de tota tradició, l’home contemporani comença a necessitar de nou i amb urgència alguna cosa veritable que li permeti viure i dotar de sentit el treball i els dies. Algunes pel·lícules d’aquest any ens mostren precisament i de manera cruenta aquesta fractura del cor de l’home postmodern i la pregunta pel significat de la vida. La gran belleza, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera d’enguany, i El lobo de Wall Street en són els exemple més descarnats. La gran belleza narra el drama d’un home que ho ha provat tot per ser la mesura de totes les coses. Un cop passat el temps, ja no queda res de la gresca en què vivia; el nihilisme i la tristesa s’apoderen d’ell, que es veu sorprès per la nostàlgia d’una vida verdadera, d’un amor pur i noble. Sense amics de veritat, i sense cap agent social ni cultural rellevant, la soledat de l’home queda exposada terriblement en l’expressió trista i

De manera semblant, El lobo de Wall Street plantejarà el fracàs del self made man, de l’home que s’ha situat com a origen i fi del sentit existencial. Cínic, desequilibrat, obsessiu i boig, el protagonista viurà una vida per sobre del bé i del mal, en què l’únic criteri serà ell mateix. És precisament la voracitat pels diners i l’obsessió materialista el que fa que el personatge visqui sota el patró de la desmesura. Tanmateix, com exposa Scorsese gràcies a un magistral DiCaprio, la realitat sempre s’encarrega de situar-nos novament en el món; la tristesa, la decepció, la ruïna personal mostraran la inutilitat d’una vida construïda sota el propi criteri. Sens dubte, aquestes pel·lícules poden ser una ocasió privilegiada perquè els adults (repeteixo, els adults!) s’hi contrastin. Com s’hi veu, la reducció del cor de l’home o la substitució de les preguntes existencials per qualsevol projecte o imaginació porten sempre a la més clara insatisfacció i a una nostàlgia i tristesa encara més grans. Qualsevol de les dues propostes cinematogràfiques ens permet veure que és impossible destruir el cor de l’home. Caldrà doncs començar a buscar de nou un pare que pugui respondre l’orfandat en què hem volgut estar. Només una presència sorprenent, dotada de l’atractiu d’una vida plena, podrà respondre el desig de la gran bellesa que tothom té imprès en el cor, i ens alliberarà de convertir l’home, com resava la famosa frase de Hobbes, en un llop per a l’home. Josep Maria Sucarrats

Cinema familiar: Cuerdas Cuerdas, el curtmetratge d’animació premiat als Goya d’enguany, és la història d’amistat entre la Maria i en Nicolàs, un nen que pateix tetraplegia. Però Cuerdas és, també, moltes coses més. És l’experiència personal de Pedro Solís García, el director del curtmetratge, i de la seva família. És també l’exemple del do de si, d’allò que constitueix realment la vocació en l’home. És l’evidència que en educació no hi ha varetes màgiques, sinó la genialitat de qui estima perquè quan un estima es torna intel·ligent en la manera d’arribar a l’altre. I és també una magnífica oportunitat per veure en acte i en família que es pot estimar sense por de perdre qui s’estima. Marta Zaragoza

Atlàntida - Núm. 2 - Abril 2014

Ressenya de llibres Jorge Martínez Lucena

Alessandro D’Avenia

Negro

Coses que ningú no sap

Libros del K.O. 2014

Ed. Rosa dels vents 2013 Precedit pel reeixit Blanca com la neu, vermella com la sang (Rosa dels Vents, 2010), Coses que ningú no sap és la segona novel·la de l’escriptor, guionista i professor, Alessandro D’Avenia.

Seguim amb publicacions per part de persones vinculades a les escoles. Si l’any passat va publicar-se el llibre d’història de David Gràcia, i poc després el llibre de sonets de Gabriel Salvans, ara toca el torn a Jorge Martínez Lucena, pare a La Gleva i professor universitari a Barcelona.

En la història, conflueixen adolescents i adults, amb les seves pors, inseguretats, incerteses i somnis. En un panorama de fragilitat, el lector advertirà la maduració dels personatges, procés que passarà necessàriament pel dolor, i la relació i acompanyament entre ells. Així, en aquesta interessant proposta per a adolescents, D’Avenia segueix insistint en la necessitat d’afrontar les circumstàncies i les relacions com a camí per a la descoberta d’un mateix i de les coses que no es coneixen.

A primer cop d’ull, Negro sembla ser una biografia sobre Félix Romeo escrita a propòsit de la mort de l’escriptor aragonès; tanmateix, el llibre és i no és una biografia de Félix Romeo escrita a propòsit de la seva mort. Negro és més aviat un quadre cubista, de frases sincopades i estructura fragmentària, un recorregut d’episodis curts i intensos que s’il·luminen en la totalitat. Negro és una biografia sobre Romeo que no parla només de Romeo. Si és així, sobre qui parla aquesta biografia? Doncs sobre tu i sobre mi, a propòsit de Félix Romeo i a propòsit de Martínez Lucena. Negro és un diàleg existencial d’un Martínez Lucena perdut amb un Romeo Ciceró, a mode d’oració. Com un Dant perdut en la meitat de la vida, a la meitat de la seva, Martínez Lucena es qüestiona què són les coses, què és l’amor, què és l’amistat, què són les relacions esfumades, mortes. Si el poeta florentí va precisar de la guia de Virgili per sortir del seu infern, l’autor no té pudor a exposar-se igualment de la mà de Romeu. El llibre, doncs, no és tant una biografia sobre Romeo com la Comèdia lírica i poètica de Martínez Lucena a partir d’una elegia sobre Romeo. A Negro, caminarem de la mà d’un Romeo apassionant i reservat, expansiu i colossal, infantil i sensible, aragonès i universal, calidoscòpic i pop, crític i sagaç, ateu i noble, discutidor i defensor de la veritat, contrari als mediocres i als aburgesats. Ens trobarem un escriptor que concebia la literatura com a teràpia de l’ànima. De la mateixa manera, la poesia narrativa de l’autor ens ofereix un llibre sobre la mort contra la mort, a través d’una afirmació gens menyspreable: l’amor és més fort que la mort. Josep Maria Sucarrats

Estefanía Aldana

AGENDA • 23 d’abril: Escola de pares a l’escola Mare de Déu de la Gleva amb A. Marazza, psicòloga clínica a Milà, especialista en infància i en acolliments familiars. • 23 d’abril: Venda de llibres i roses, i Jocs Florals a les escoles Mare de Déu de la Gleva i Llissach, en horari escolar. • 24 d’abril: Escola de pares amb A. Marazza a l’Escola Llissach. • 28-30 d’abril: Colònies del Cicle Mitjà de l’Escola Llissach. • 8 de maig: Semifinal del Certamen de lectura en veu alta, al Caixa Fòrum de Barcelona. • 28 de maig: Representació de la cantata Un rei per a Bretanya, per part dels alumnes d’ESO de les escoles Llissach i Mare de Déu de la Gleva al teatre Kursaal, de Manresa. • 1 de juny: Representació de la Cantània, per part dels alumnes de Cicle Superior de l’escola Mare de Déu de la Gleva al teatre Atlàntida de Vic. • 4-6 de juny: Colònies del Cicle Superior de l’Escola Llissach. • 9-11 de juny: Colònies de Primària de l’Escola Mare de Déu de la Gleva. • 17-19 de juny: Colònies del Cicle Inicial de l’Escola Llissach. • 20 de juny: Sortida de final de curs d’ESO de les dues escoles.