Moisès Morató Güell
www.cercasol.com & www.creac.net
Capítol 2: Naturalesa de les radiacions directa i difusa.
Resum Una de les preguntes centrals sobre les quals ha girat gran part d’aquest treball era sobre la naturalesa de la radiació difusa i com variava la seva magnitud enfront d’aspectes com el zenit solar o la nuvolositat. Com afecten el núvols a la radiació, enfosqueixen o aclareixen el cel ? La qüestió no és evident, com quasi sempre la resposta correcta és: depèn.
En aquest capítol s’exposen a nivell qualitatiu el fenomen que fa que existeixi radiació difusa i que serveix de pretext argumental per entrar en detall en el proper capítol en que es proposa un model propi de modelització de la radiació solar global en els seus formats directe i difús. La imatge que apareix a continuació, extreta del famós i útil Google earth ens apropa molt al fenomen que volem abordar. En la part superior es visualitza clarament un cel fosc interestelar. A mesura que es va baixant per la imatge comença a aparèixer una boirina blavosa intensa que acaba en un blau més clar a mesura que ens apropem a l’escorça terrestre. Aquesta boirina manifesta la presència d’una atmosfera, visible per la interacció de la llum solar. I és així, com ens explicaven a primària: que la llum és invisible i només es torna visible quan col·lisiona amb la matèria: mentre viatja per l’espai no hi ha evidencia visual de la presència a de la llum i només quan entra en contacte amb l’atmosfera comença a mostrar els signes de la seva presència.
Panoràmica virtual de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera és la responsable de la radiació difusa.
L’efecte de l’atmosfera sobre la radiació solar és molt similar al d’un fluorescent: les mol:lècules que composen l’atmosfera actuen a dos nivells: difonent la radiació i seleccionant unes longituds d’ona preferents per a aquesta difusió.